Abrera Informació, l'entrevista del dia amb Gemma Vilallonga.
Del dilluns 7 de novembre i fins al dilluns 28 de novembre
es podrà veure el vestíbul de la Biblioteca Josep Roca i Bròs,
l'exposició Dones de la mar,
de la il·lustradora, historiatista i escriptora Sandra Hove,
nom de ploma de Sandra València.
Es tracta d'una exposició produïda
per la gerència de serveis de biblioteques
de la Diputació de Barcelona,
que motiu del Dia Internacional de la Nena en la Ciència,
va començar la seva itinerància per tot Catalunya
i ara la podrem visitar aquí a Abrera.
Per parlar-ne avui ens acompanya la mateixa Sandra Hove,
un plaer tenir-te a Ràdio Abrera, Sandra.
Hola, bon dia, gràcies.
En primer lloc, de què tracta l'exposició Dones de la mar?
L'exposició Dones de la mar és un recull
de les biòlogues i diòlogues marines oceanògrafes científiques
que han dedicat tota la seva feina,
tota la seva obra i tota la seva energia durant la seva vida
per a que entenguem millor com funcionen els oceans,
que són una part molt important del nostre planeta
perquè ocupen quasi el 70% de l'espai del planeta Terra
i estan en perill de la crisi climàtica
i elles ens ajuden a entendre en aquesta exposició
com funcionen i què podem fer per intentar revertir,
que de totes maneres ja et dic que les persones de peu de carrer
estem fent molt, que són els governs
el que han de revertir la crisi climàtica.
És una exposició formativa, educativa,
destinada evidentment a tot tipus de públic
que vagi a la biblioteca,
però jo convidaria sobretot escoles,
escoles de primària i escoles de secundària,
inclús les universitats i docents
perquè la intenció també de l'exposició
és donar recursos educatius
dins del material no curricular que tenen les escoles.
Per tant, els nens i les nenes, si van a l'exposició,
aprendran moltíssim de moltes científiques
que són molt rellevants.
Han estat molt rellevants i són molt rellevants
perquè hi ha dones de totes les èpoques.
En aquest sentit, de quines dones parles en aquesta exposició
i quina història hi ha darrere d'elles?
Mira, l'exposició Dones de la Mar, sobretot,
jo crec que una de les més importants que n'hi ha
és la Sílvia Erl.
La Sílvia Erl és una de les biòlogues marines
més importants del tot el món.
Ella és l'ambaixadora principal a l'ONU,
a les Ascens Unides,
s'ha fet molts discursos en defensa del medi ambient
i té un programa especial en defensa dels oceans
que es diu Missió Blu.
És un documental, que us recomano que veieu,
no amb la canalla, no amb nens molt petits,
perquè, realment, quan t'expliquen el que estem fent
amb l'escrepladeta és esferidor, moltes vegades.
Dins del documental, per exemple,
surt el que fem amb els taurons.
I jo, que tinc 50 anys, va ser molt impressionant
veure el que fem i vaig plorar i tot.
I per això, sempre que als fallers,
quan faig conferències sobre aquesta zona,
sobre l'exposició, sempre recomano que
ho mireu als adults primer, aquest documental,
i vosaltres valoreu si els vostres fills
poden veure aquest tipus de documentals,
perquè és duríssim.
I perquè els nostres fills i filles
estan molt compromesos, ja, amb el medi.
De fet, una de les assignatures que tenen a les escoles
es diu medi.
I ells estan fent de seva feina.
De fet, estan recollint el que nosaltres els hem deixat.
Per tant, no els hi podem posar, ja,
més responsabilitat de la que tenen.
I han de veure les coses d'una forma molt positiva.
La Sílvia Erl és una dona excepcional.
És una dona que podeu seguir a totes les xarxes socials.
És una dona que amb quasi 90 anys
es fica cada dia a bussejar a l'OCEA.
És impressionant.
És una de les primeres dones que va aprovar
els primers equips submergibles dissenyats pel senyor Jax Custó.
Gran oceano, ara potser el més important de la història.
És la primera dona que es va enfonsar al fons de tot,
es va submergir fins a tocar el sol oceànic a Hawaii.
És la primera dona que va agafar un equip de dones,
i totes juntes, quasi 20 científiques,
es van submergir durant 14 dies al fons de l'OCEA per estudiar.
Ella és psicòloga, especialista en valgues.
És una persona extraordinària.
Jo crec que la Sílvia capitaneja aquest grup extraordinari
de dones que composen l'exposició Dones de la Mar.
Et parlo de la Sílvia Aher, com et podria parlar,
de la Cristina Romera Castillo,
que és una noia molt jove,
nascuda a Jaén, a finca de Barcelona,
perquè treballa a l'Institut d'Essències del Mar,
i la Cristina és biòloga marina especialitzada en microplàstics.
Ella estudia la gravetat dels microplàstics,
que no oblidem que, per exemple,
el pitjor microplàstic que hi ha és el que més ens agrada,
que és la purpurina.
És un microplàstic terrible.
Està molt de moda, a més.
El Nadal, sobretot, és terrible,
perquè hi ha un fotiment de coses que tenim a casa que tenen purpurina.
Llavors, no serveix de res el tema de la purpurina bioinagradable,
perquè això és purpurina, igual.
És purpurina reciclada.
Llavors, segueixen amb un plàstic,
un plàstic molt perillós,
que actua amb un cercle viciós que no s'acaba mai.
I jo ara us ho explicaré molt ràpidament.
Imagina't que hi ha un maquilló,
i quan arribi a casa,
evidentment quedaran maquillats de purpurina.
Per tant, jo em rentaré la cara
i tota aquesta purpurina se n'anirà per on?
Per les canonades, oi?
Aquesta purpurina arribarà a la depuradora d'aigua.
Generalment, després d'un gran trajecte,
arribarà a la depuradora d'aigua.
Què passa a la depuradora?
Que és tan petit, perquè és un micro- o nanoplàstic,
que no el pot depurar.
Llavors acaba arribant al mar un altre cop.
I qui s'ho menja? Els peixos.
Qui se'ls menja? Nosaltres.
Per tant, la purpurina ha tornat a casa.
És encercle que no s'acaba mai.
I de veritat, sembla exagerat quan explico,
però jo m'he trobat purpurina dins d'una obrada.
Comprada al mercat.
Clar, és que això és real.
Està passant. Que no ho vulgueu veure?
Això és una altra història.
Però és real i passa.
Jo m'he trobat plàstic i de xarxa de pescadors
a dins d'una hamburguesa de peix,
d'aquestes que van envasades.
Doncs també, és a dir,
els microplàstics existeixen.
I aquestes dones de l'exposició
són dones que ens ensenyen
com funciona tot això.
Que això és real, però també que ho podem evitar.
Reduint, sobretot, que és el que estem fent tots.
I els nens
són els que ho fan millor.
I nosaltres jo, en els tallers i les conferències
amb ells, els hi dic
vosaltres ja sabeu reciclar, ja sabeu com funciona això,
ara heu de reduir.
I què vol dir reduir? Que no demaneu
400.000 caixes de rotuladors
cada any.
Si ja teniu, reaprofiteu, reinventeu
el material que teniu, les joguines,
tot perquè no cal fer aquesta sobreproducció.
Perquè, al final, la sobreproducció
és la que acaba contaminant
també els oceans.
Com? El CO2,
és a dir, l'oceà té uns boscos.
Aquests boscos
que contenen els oceans,
aquestes grans masses d'algues,
aquí al Mediterrani, la gran
Posidònia que tenim, sobretot a les Balears,
tot això absorbeix el CO2.
Però, clar, ja arriba un moment que hi ha tanta quantitat
de CO2 que no pot absorbir tant.
Llavors, ja no estan netejant.
Els boscos que tenim
a terra i els boscos marins
són com rumbes. Ens netegen
l'ambient. Però arriba un moment
que el rumba oi que es bloqueja?
Perquè està ple de brossa.
Doncs aquests teus
sistemes els hi passen el mateix.
Es bloquegen i llavors
no poden absorbir més.
Llavors què passa?
Que estan en perill dels oceans
i això és el que ens explica
aquesta exposició
on els nens i les nenes podran aprendre moltíssim.
I si apartem una miqueta
el tema de qui es van dedicar,
quina va ser la seva especialitat
científica en aquesta biologia marina,
també aprendrem la gran lluita
d'aquestes dones, perquè al final
estem parlant d'una exposició
de divulgació científica
per l'espectacle de gènere. És a dir, són dones.
Dones que van lluitar contra tot
per aconseguir el que volien, que és
moltes d'elles estudiaven a la universitat.
Cristina Romera, perquè era
la nostra generació, però la majoria
d'elles, Sílvia Erl,
Anita Conti,
una fotògrafa que va denunciar
a les grans revistes franceses
de principis del segle passat
el tema de la sobrepesca,
Jean Maud del Hap,
que va descriure i escriure
la flori i la fauna de la illa de Sicília,
Joan William Rea, inventora
dels aquaris,
Marisa Arp,
geofísica que va
cartògrafa, perdó,
que va descriure i escriure
els primers mapes
amb el sol oceànic de l'àntic nord,
de l'àntic sud, pacífic i índic.
És a dir, sense ella
no sabrien ni on estan les dorsals
dels oceans. Ella va descriure
des del sud d'Espatx, perquè no la deixaven
muntar amb vaixell, perquè això era per homes.
Doncs ella, des del sud d'Espatx,
ho va fer tot.
Ella enviava al seu company i entre tots
es van descriure aquests grans mapes
que ens van ajudar
a entendre la geografia
dels nostres oceans.
En aquest sentit,
Sandra, et volia preguntar
que a més de
les qüestions de medi ambient,
de ciència també parles, doncs com ara
comentaves de qüestions
de perspectiva de gènere.
Et volia preguntar com casen tots
aquests temes junts.
És molt fàcil.
Quan parles de dones, en realitat,
sempre et dones amb una paret.
Hem viscut
i vivim
en un patriarcat
encara.
A l'hora de formar,
estudiar, era...
Les dones al general,
nosaltres perquè vivim en un país on,
més o menys, tenim tots els drets
essencials.
Però la majoria de les dones en la majoria dels països
no fa gaire,
per cent anys,
tenien que lluitar pels tres drets essencials,
els quals hauria de tenir qualsevol persona
per viure
en aquesta societat.
El dret social
de l'educació,
que no el tenien gaire,
el dret civil
poder herdar una casa
o herdar el que et deixen els teus pares
és un invent
que tampoc les deixaven patentar
pel fet de ser dones i el dret polític,
a votar i a parlar en públic.
Llavors, la majoria d'aquestes dones
se'ls va ocórrer
fer algo molt, molt, molt punky.
Què era?
Treure's una carrera universitària.
I això,
fa cent anys, estava prohibit per les dones.
Llavors, quan parlem d'educació,
quan parlem de ciència i quan parlem de dones,
tot això va junt.
No ho podem separar.
Elles no han sigut científiques.
No han vingut les mateixes societats
per ser científiques
que tenien altres persones,
que en aquest cas eren homes.
Llavors, sempre és important
assenyalar i recordar-li als nens
tota la lluita
que s'amplifiquen aquestes dones
i la perseverança que han tingut,
però totes.
Hi ha una dona que no està en aquesta exposició
però està en altres exposicions que tinc,
la Rita Levi Montalcini,
que moltes vegades dic la neuròloga,
la neuròloga més famosa de la història,
descobridora del factor del creixement nerviós.
La Rita Levi va lluitar
davant de molts sectors
de la interseccionalitat,
no només per ser dona
sinó per la seva religió,
va lluitar pel seu estatus,
va lluitar contra moltíssimes coses.
Llavors, pel fet de ser dona,
es va posar en contra del seu pare
perquè no volia que fos doctora,
sinó que no oblidés
la tasca per establerta per ella,
que era la de ser dona,
tenir fills, ocupar-se de la casa.
Llavors, clar, ella per trencar amb tot això
va lluitar per ser doctora
i després va lluitar
contra el govern de Benito Mussolini
per tirar la seva investigació davant
perquè era jueva i no podia.
Aquesta dona,
tota la seva carrera
i tots els seus estudis i tots els seus descobriments
els va fer amb una habitació tancada,
amagada,
durant gran part de la seva vida.
I llavors,
parlar de científiques i parlar de lluita
de gènere
és, bueno,
sempre major. És impossible de separar
per mi. I ara igual.
És important el seu lloc en la història.
I ara,
les científiques, quan jo recomano
a les persones que els interessa molt aquest tema,
que ens hauria d'interessar a tots,
però bueno, a les persones que els interessa molt,
que busquin a internet una entrevista
que hi ha entre dues
científiques increïbles,
una ja no està entre nosaltres, que és la Margarita Salas,
bioquímica,
i l'altra és una altra bioquímica que es diu
Maria Blasco, directora
del Serrein Nacional d'Oncologia d'Espanya.
Elles parlen
de lo difícil
que és ara, ser científica
encara a Espanya.
De lo difícil que
ho tenen. De lo difícil que és
adoptar postos de poder
del sostre de vidre, que parlem,
que de vegades no és un sostre de vidre,
és que el terra és de fang
i les parets també.
I no pots anar enlloc.
I tot és força complicat.
Perquè de vegades ets o massa jove
o ja estàs en la mitjana d'edat
i tens família o després ja ets massa vella
per adoptar postos de poder.
Sempre és un problema.
I tant, és
realment complicat.
Quan és el nostre moment?
Quina és
l'edat ideal que és?
Mitjany? Allà a la nostra vida?
Ui, cuida'l que se m'ha escapat, no?
Seguirem buscant-lo, això segur.
Sandra,
a més, per això dels conceptes
que m'han tornat anteriorment,
també crec que hem de parlar d'un cap implícit
que és l'art.
Manifestacions artístiques com la teva es deven
en cap dalt per conscienciar la població
o per crear llocs de reflexió
de passat, present i futur, oi?
Sí, és important perquè
jo he vist que hi ha hagut
una separació entre art
i, per exemple, ciència
i em sembla molt curiós
perquè són dos conceptes
que sempre han estat junts
però de setremts inmemoriables.
No només vull fer referència
a Leonardo da Vinci,
sinó molt més enrere.
L'art, la ciència o l'art
i qualsevol branca
científica
o humanista
han anat sempre de la mà perquè és impossible
no entendre el món sense art.
Llavors,
aquí sí que és veritat que les meves exposicions
són exposicions artístiques.
És a dir, què es trobarà
visitant de l'exposició
de la Biblioteca de la Brera?
Doncs es trobarà 20 obres
que no són originals,
això sí que ho vull explicar també.
L'he fet en cartó reciclat
perquè si és una exposició sobre sostenibilitat
no volia utilitzar ni plàstic ni vidres
ni coses d'aquestes.
Era una pregunta que et anava a fer
a continuació justament.
Doncs sí, perquè
necessitava una coherència total
a l'hora de presentar aquesta exposició.
Llavors, l'he fet en cartó.
El que hem fet és imprimir
les acuarelles en cartó reciclat.
Llavors, el públic què es trobarà?
Es trobarà 20 obres, que són 20 acuarelles,
que són unes de les més importants
d'aquestes científiques dibuixades.
La majoria estan contextualitzades
en el seu entorn.
És a dir, hi ha molt gent de l'AP
que està davant d'un acuari amb maduses
perquè les va criar en captivitat,
o ja un bilet greu està davant d'un acuari
perquè és la inventora dels acuaris,
o Cristina Romera Castillo
està nedant
a un marc
completament transparent
amb una tortuga que porta enganxada
un blister d'aquests
a les jaunes de cervesa.
Un gran plàstic
que amenaça
moltes, moltes espècies marines, també.
Trobaran això.
Trobaran quadres on he volgut
retratar
aquestes científiques
en un entorn immersiu.
Són totes blaves.
El visitant i la visitant trobarà que
és com un viatge
sota el mar, dins de l'oceà,
per conèixer la vida de persones
que defensen els oceans.
I mirant ara ja l'horitzó,
estàs treballant en algun altre projecte,
en algun altre treball,
pel que ens puguis avançar alguna coseta?
Sí, sí, sí.
Estic treballant amb la doctora
Núria Salant, directora de la Societat
Caterra de Tecnologia,
professora de l'UPC i moltíssimes més coses,
gran divulgadora i companya meva.
Estem treballant
en intentar, bueno, nosaltres
el que hem fet és adonant-nos
que hi ha una mancança
a les escoles
i instituts
d'educació
o d'informació equitativa
en la història
i en els llibres, és a dir, en tot el material curricular
de les escoles, instituts, universitats,
encara no surten cap dona
científica,
important.
I veient la gravetat de la situació,
perquè recordem que acabem de canviar
l'estat ha canviat els llibres de text aquest any,
fa 25 anys que no ens canviaven.
I seguim igual, no hem millorat això.
Llavors, què hem d'esperar? 30 anys més?
Perquè surtin Marie Curie,
Rosalind Franklin i totes les grans
científiques que van fer els escolliments
més importants de la història,
juntament amb els senyors Einstein,
Graham Bell, que sí que surten en els llibres.
Llavors, com hi ha aquesta
mancança que només explica
la meitat de la història de Núria i jo,
hem elaborat la primera enciclopèia
de dones, destinar d'escoles i instituts.
Ostres, molt interessant.
Llavors,
i com jo tinc
7.000... és que saps què passa, la Núria i jo
ens hem associat, perquè la Núria
és una persona superimportant
dins de la divulgació de gènere.
Jo també porto molta feina darrere,
però jo la meva recerca, que va començar
el 2015, es dèben
7.500 dones catalogades ja.
Ostres, déu-n'hi-do.
I com compandres, no tinc
prou exposicions per posar-les a totes.
Llavors, vam pensar...
Exacte, necessitem un espai
i un espai segur.
Aquestes dones necessiten trobar-se en l'espai
correcte i segur. I quin és l'objectiu?
Els centres educatius.
Els nens, els de petits, han de veure amb normalitat
que en els seus llibres de text
surten aquest senyor i aquesta senyora,
els dos. Llavors, com no surten ni
sortiran, sembla ser, la Núria i jo
intentarem cobrir aquesta banca
amb la nostra enciclopèia.
Ara bé, estem lluitant, eh?
Perquè això tant em va preguntar...
Quan veuria la llum
aquesta enciclopèia i com
ho faríeu per arribar a totes
les escoles possibles, imagino?
Aquesta enciclopèia arribarà
quan alguna persona
d'un seient important tingui la sensibilitat
suficient i el seny
per dir que el que té a les mans
és una cosa força important. No sé si m'he explicat.
I tant, sí, sí, sí.
I estem lluitant.
Estem lluitant.
Ja sabeu que ara mateix
estem en un moment de molts canvis de seient
i és complicat, eh?,
tancar reunions.
Però vosaltres ja la teniu ja
pràcticament acabada, entenc?
Està acabada.
És una enciclopèia de llet recorregut.
Estem parlant de 7.500 dones
que en cada volum només surten 50.
Imagina't, tenim els dos primers volums
ja fets i acabats, il·lustrats i tot.
És...
Està fet.
I començaríem per aquests dos.
No estan a la venda, diguéssim, perquè està destinat
als centres educatius.
No són enciclopèdies que estiguin a la venda
ni que ho puguem adquirir
la gent de peu.
Mira, en principi no,
però la Núria i jo
som molt capgrossos, les dues.
I si no trobem el seient adequat,
tu saps que sortirem igual.
Llavors,
si necessari anar al gran mostre tecnològic,
que és Amazon, ho farem.
Vull dir,
la qüestió és que arribi a les petites mans
dels que canviaran el nostre futur.
Doncs...
Em queda una última
pregunta, que de fet és més
un espai per tu,
que imagino que vols convidar tots els nostres
veïns i veïnes d'Abrera a visitar l'exposició
Dones de la mar.
Sí, vull convidar-les a totes i a tots,
i a més, són veïns i veïnes que conec,
He fet dos vegades un taller ja a la biblioteca d'Abrera.
Té un equip fantàstic,
que en general és que tenim
les millors biblioteques de tot el país.
O sigui, Barcelona és
flipant.
Té quasi 300 biblioteques i totes són espectaculars,
amb un fons de préstec al·lucinant.
Llavors, els dos tallers
que vaig fer a Abrera
han estat sempre tallers d'èxit,
han vingut, han confiat en la meva feina,
han après, i jo he après d'ells.
I jo crec que
no tinc cap dubte
que visitaran l'exposició, segur,
en tot aquest mes de novembre,
que a més és el mes de la ciència,
el mes de novembre.
Per tant, és perfecte que arribi
en aquestes dates.
O sigui, que estupendú.
Sí, sí, estic molt contenta. I segur que després
la gent és molt, molt amable
i envia missatges a través de les xarxes socials,
que és una cosa que
té els seus contres,
però també els seus pros, perquè
l'exposició és públic d'una forma més directa
i pot ser feedback amb ells.
És a dir, que les persones que vagin a la biblioteca,
professors o mestres, i necessitin
més informació, es poden posar en contacte amb mi.
No hi ha cap problema.
I jo tinc feedback, eh? O sigui que
segur que sortirà superbé l'exposició.
Des de Radio Abrera també estem molt segurs
que anirà molt bé.
Recordem que l'exposició de Dones de la Mart
es podrà visitar al vestíbul
de la Biblioteca Josep Roca i Bros
a partir del proper dilluns 7 de novembre
i dilluns 28 de novembre hi ha temps
per visitar-la.
Nosaltres avui agraïm l'atenció a Sandra Hube,
la creadora d'aquesta magnífica exposició.
Moltíssimes gràcies, Sandra, per atendre'ns
i també molta sort al nostre projecte.
Gràcies a vosaltres per acompanyar-me
en aquest camí, i sou molt importants.
I ja podeu tornar a escoltar i descarregar
el podcast d'aquest espai,
dels serveis informatius de Radio Abrera
a la nostra programació a la carta,
a radioabrera.cat i a l'aplicació
de Radio Abrera, que us podeu descarregar
de manera gratuita al vostre dispositiu mòbil.