Abrera informació, l'entrevista del dia amb Abel Gómez.
El proper dimecres 9 de març, a dos quarts de 6 de la tarda,
la sala d'actes de la Casa de Cultura acollirà la xerrada
ni rosa ni blau per una educació igualitària
a carrer de Gemma Guillamont.
Avui ens acompanya per parlar-ne en l'entrevista del dia.
Bon dia.
Bon dia.
Bé, doncs en primer lloc, a qui va dirigida aquesta xerrada?
A totes aquelles famílies, persones que acompanyen la infància,
educadores, és a dir, és una xerrada a nivell general
que pot venir qui vulgui, però sobretot aquelles persones
que tenen canal al voltant, tant a nivell familiar com a nivell professional.
Pel títol de la xerrada ja podem sobreentendre
que es tractaran temes educatius, inclusius i sense discriminació de gènere,
però de quina manera ho abordaràs?
És una xerrada que està pensada perquè dinamitem idees,
no perquè ens peti el cap i sortim revolucionats,
però sí una mica perquè ens plantegem què estem fent amb la canalla.
És a dir, en el moment que una dona embarassada li dius
portes un nen o portes una nena, ja li estem posant una disfressa,
li estem posant un traje que el condiciona i que ens condiciona
tota la nostra vida, no?
Des de els colors, la vestimenta, les joguines que t'emboldaran,
és a dir, les eines que et donaran a la teva infància,
com s'estructura el nostre cervell, la manera de moure'ns pel món,
el nostre món emocional.
No podem arribar a imaginar-nos
el profund que és el condicionament de gènere que ens donen.
És una motxilla que ja ens condiciona sempre.
Esports, com dures el cabell,
si et posaran arracades o no et posaran arracades,
és a dir, hi ha milions de temes que realment,
si ens els comencem a plantejar, veiem que són limitadors, castrants,
i es tracta una mica de tot això, de posar diferents temes sobre la taula,
poder generar una mica de bat i que la gent prengui una miqueta de consciència.
Que després no es tracta de, bueno, doncs tinc un nen, li poso un vestit,
i com que tinc una nena, no li poso arracades i li tallo el cabell.
No es tracta de fer un change entre gènere,
sinó doncs prendre una mica de consciència d'això,
que ha de ser un ventall d'opcions molt més ampli,
perquè les nostres criatures puguin decidir amb més llibertat.
Cosetes tan tontes com que li agradi una samarreta amb purpolina,
i sentia la gent que diu, no, no, perquè això és de nena.
Però per què carai el teu nen de 3 anyets no pot anar amb una samarreta que té purpolina?
Perquè és de nena.
No, la purpolina no té gènere, els colors no tenen gènere,
les joguines en realitat no tenen gènere.
Llavors posem una mica sobre la taula tots aquests temes
per reflexionar, per prendre en consciència de com els hi parlem,
com ens dirigim a la canalla, com organitzem la nostra llar, les aules.
I d'aquí hi ha molts estudis que s'han publicat.
Per exemple, a les aules es dona el dos terç del torn de paraula als nens.
Llavors, estem molt condicionats pel gènere.
I com podem educar en la igualtat quan moltes vegades ja ho apuntaves?
No com a societat no ens n'adonem, no,
que fem aquestes distincions o fins i tot discriminacions per motius de gènere.
Per això xerrades d'aquest estil ens permeten donar-nos de compte
de cosetes petites del nostre dia a dia.
Si és que al final no són grans canvis,
són les cosetes petites que són com un compte gotes
que van carregant a les criatures sobretot al llarg dels primers quatre anys de vida,
que després ja són molt conscients de no, no, això és de nen, no, no, això és de nena.
Però quan tenen un any, dos, tres, realment ells no veuen aquesta diferència.
És l'adult que no para de recalcar-li aquesta diferència constantment, constantment.
Ja me'n recordo quan va sortir la pel·lícula de Frozen,
que no petó, i quan va arribar el Carnestoltas,
tots i totes volien la disfressa de Frozen,
però només hi havia una part que la podia dur, que eren les nenes.
La majoria de nens, molt pocs, van aconseguir la disfressa de Frozen.
De què va dependre dels seus pares?
De que el seu pare i la seva mare diguessin
ah, sí, sí, vols la disfressa de Frozen,
i com si vols de la tortuga ninja, m'és igual,
posa la disfressa que vulguis, fill meu.
Però el 90% dels nens va ser no, no, no, que sós de nina.
Per què?
Per què no pot gaudir de la disfressa que vulgui, no?
Així, quins consideres que són els reptes més rellevants
els que s'enfronten als pares i mares d'avui en dia?
És que en realitat és un treball de l'adult.
Al final, les criatures són perfectes com són,
amb els gustos, al final ells volen explorar, experimentar, jugar, no?
I és una tasca de l'adult de dir
si el teu fill t'ha demanat que vol una faldilla, la feina,
i el clic mental ha de ser teu,
de sortir al carrer amb el teu fill amb una faldilla tan contents.
Més enllà del que digui la família, l'entorn, la societat,
és a dir, si tots permetem que els nostres fills i filles
explorin, decideixin i juguin,
doncs realment estem marcant una diferència, no?
O per exemple el tema de les juguines.
Quan hi ha una nena o dues nenes en una llar,
doncs veus que hi ha moltes més nines, cotxets,
supermercat, barbies, etc.
I quan hi ha dos nens hi ha moltes més espases,
tractors, pilotes, pudlers, trencaclosques.
I en canvi quan vaig començar a fer les xerrades fa molts anys
hi havia famílies que em deien
no, no, a casa meva això no passa,
perquè tenim un nen i una nena, per tant hi ha de tot.
I dius no, perquè la Maria quan agafa l'espasa
sap que l'espasa és del seu germà Joan,
que no és seva, no hi ha una propietat privada,
no hi ha una integració, és conscient que l'espasa és del Joan.
I quan el Joan agafa el cotxet amb les nines
sap que és de la Maria, que no és seu.
Per tant, realment, que el ventall de joguines
sigui pels dos o ampli,
que no estiguis jugant amb les joguines d'un altre,
però saps que no formen part del teu gènere inconscientment,
és el missatge que els estem enviant.
Llavors es tracta una mica de reflexionar de tot això, no?
Des de la roba, joguines, colors, com vol portar el cabell,
o, mira, aquest cap de setmana hi havia una família,
un nen tenia cinc anyets i duia el cabell així una mica llarguet
i es va poder voler posar un clip.
Doncs si el pare li va posar un clip,
vols un clip, fot-li un clip.
I una altra persona pot dir, no, no, no,
no li poso clips perquè són de nina.
Però si li fa mal a algú que el teu fill porti un clip,
o un mitjà rosa, no?
Aquesta xerrada s'adreça a l'entorn familiar
que el comentaven.
A l'entorn educatiu s'han produït canvis,
també s'ha de treballar aquesta igualtat de gènere
en aquest sentit.
Falta molta feina per fer.
Sí que és cert que sobretot els educadors i educadores
més joves, generacions que són una mica més conscients
de les lluites socials, de les discriminacions de gènere
homofòbiques, racials, sí que veus que intenten
posar un granet de sorra.
O quan parlo molt amb educadores i acompanyants
d'escoles Bressol, doncs elles també intenten,
com és aquesta franja, dos, tres anyets que realment
si es vol posar un tutú, li ponem un tutú i cap problema.
Però més enllà del un, dos, tres anyets que la gent
potser sí que els deixa...
Hi ha moltes famílies i espais educatius que
si volen posar el tutú o volen treure el pèl llarg,
si el deixem llarg, però quan ja tenen quatre,
cinc, sis, set, què passa?
Com realment els adrecem de no, no, no.
Tu has d'encaixar en el gènere que se t'ha signat
i t'has de vestir d'una manera, t'has de comportar d'una manera.
O quan veus els comentaris, que la gent no els fa
amb mala intenció, però és que els estem castrant.
Venga, Pablito, que los niños no lloren, no llores.
Sé un hombre.
Dius, potser té dos anys i mig.
Quin missatge li estem enviant, li estem castrant totalment
al món emocional.
Què passarà quan tingui trenta anys i tingui una parella,
una parella heteronormativa?
I li diguin, ai, Pablito, és que eres un inepto emocional,
no té recursos emocionals, no t'expresses.
I penses, ja?
Doncs que quants anys de la seva vida l'està escoltant,
aquest nen, venga, no llores, que eres un hombre
y los hombres no lloren, i pim-pam, i pim-pam.
I aquest missatge de l'home ha de ser fort,
no pot ser vulnerable, perquè vulnerable és igual a dèbil.
I has de tenir èxit a nivell laboral.
I al final és aquest missatge, el princeseta bonica
i el cavaller valent.
I no ens en adonem de quant profund ens arriba a calar
a nivell psicològic i, per tant, configura la manera
en què ens movem i entenem el món.
De tot això es parlarà, com deien, el dimecres 9 de març
en aquesta xerrada, recordem el títol, ni rosa ni blau,
per una educació igualitària, tot i així,
quin missatge o què podem transmetre,
així, a grans trets, als pares i mares en aquest sentit?
Que no tinguem por, que és una feina nostra.
Els nostres fills i les nostres filles
són perfectes tal i com són i l'únic que venen
és aquí a aprendre, a descobrir el món.
Per tant, els hem d'acompanyar
amb totes les eines i la plenitud que ens sigui possible.
Hi haurà temes amb què podrem lidiar millor
i hi haurà temes que, com a pare o com a mare,
et tocaran molt profund, condicionat per la teva pròpia infància,
pel que t'han dit, pel teu entorn,
i et costarà temes que se t'atrevessaran una mica,
que et farà una pilota al coll,
però hem de ser capaços de dir, escolta,
el meu fill, la meva filla, realment,
vull donar-los tot el ventall d'opcions,
vull que tinguin una infància feliç
i que el dia de demà tinguin aquest llavors a dintre,
que quan s'ajuntin amb un sopar de dissabte
i hi hagi aquestes xerrades a vegades una mica existencials
i diguin, ah, a mi m'he dit això, a mi m'he dit això,
a mi no sé què, que ens passa quan tenim 30 anys
que el meu fill o la meva filla puguin dir,
ah, doncs no, a casa meva no.
A casa meva a mi em van deixar,
a casa meva em van deixar vestir-me, jugar,
o si vaig demanar una espasa me la van comprar,
o vaig demanant a futbol i em van apuntar,
vaig dir que volia dur el cabell llarg
i em van deixar dur-lo llarg.
Vaig poder ser una mica jo mateixa, jo mateixa,
i després vas creixent i al final som messes socials
i ens adaptem als grups.
Vull dir, que per molt que al teu fill li posis vestirets,
clipets, sabatetes i purpurines, no pateixis,
que el teu fill anirà creixent
i el que farà és amodllar-se al grup.
I després també hi ha molta por de dir,
és que depèn el que fem a veure si se me harà gay o lesbiana
i dius, però què té a veure, gènere o l'orientació?
En sexual, los gustos, tenim aquí un batiborrillo mental
que no sabem realment cap on tirar
i llavors ens quedem amb lo conocido.
Una nina se comporta así
i un niño se comporta así.
Chimpón, no hay más.
Llavors crec que canvia una mica la perspectiva,
obrir-nos, obrir la ment,
observar a la teva criatura realment què li agrada,
amb què juga més, amb què interactua més.
Fomentem-ho i acompanyem aquesta diversitat
i aquesta personalitat única que té la teva criatura.
No el condicionis, no el castris, no la tallis.
Així, aquelles famílies, aquells professionals
que treballaven en la infància, com comentaves al començament,
com els convidaries a assistir-hi, a aquesta xerrada?
Que vinguin, xerrarem de molts temes,
posarem molts exemples sobre la taula
i que puguem generar una mica de debat
i veure el que et deien,
amb quines coses cadascú és capaç de lidiar, quines no,
perquè al final no deixa de ser un treball de creixement personal.
És a dir, tenir una mirada de criança no s'existeix.
No té res a veure amb la infància, té a veure amb l'adult.
És l'adult que ha de trencar els seus límits mentals,
qüestionar-se la seva pròpia infància,
qüestionar-se els seus ideals, amb el que creu.
Què és per tu ser dona?
Què és per tu ser home?
O quan diem, si dic nen, què et ve al cap?
I la gent sol dir, doncs blau, pilota.
Si dic nena, què et ve al cap?
Princesa, rosa, vestit.
Doncs això vol dir que hi ha un condicionant inconscient.
Com trenco tot això?
Doncs amb informació, amb debat, posant-hi consciència,
parant-me a pensar, a replantejar-me,
qüestionar-me a mi mateixa o a mi mateixa
i dir, bueno, què volem per aquestes noves generacions?
Quina societat del futur volem?
Igual que parlem de gènere, parlem d'ecologia,
parlem de tants temes,
doncs la criança en igualtat no es pot separar.
I en els ambients, per exemple, tan educatius com familiars,
que es parla molt de criança con apego,
criança respetuosa,
ara que apega molt això de disciplina positiva,
l'acompanyament emocional de la infància,
com acollim les seves emocions, genial.
Però si no hi ha una mirada de gènere,
els hi estem donant cadires de tres potes,
perquè t'estic parlant de llibertat,
t'estic parlant d'empatia,
t'estic parlant de lo bo que és que anem descalços a jugar a la gespa.
I estem parlant de tants temes de la infància
que ara mateix estan sent revolució també dintre de les aules
i dels ambients familiars,
de qüestionar-nos com eduquem,
però en canvi en el gènere som superestrictes
i no fluixem la corda.
Per tant, per mi, per molt que fem,
de posar consciència en aquest acompanyament educatiu
i emocional de la infància,
els hi estem donant cadires de tres potes
si no hi ha una mirada igualitària i no sexista.
Doncs tornem a recordar,
ni rosa ni blau per una educació igualitària
tindrà lloc el dimecres 9 de març a dos quarts de sis
a la sala d'actes de la Casa de Cultura,
una xerrada, com diuen, adreçada a l'etapa d'embaràs
amb famílies amb infants de 0 a 6 anys,
també amb professionals que treballen amb el món de la infància
que l'inscripció previa al web abrera.cat
o al mateix dia abans de l'inici de l'activitat.
I nosaltres avui agraïm la seva atenció,
així com la important tasca que realitza la Gemma Guillamon
per una educació igualitària i no discriminatòria.
Moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies.
A tu i a vosaltres.
Recordem que aquesta entrevista ja la podeu tornar a sentir
descarregada a la nostra programació a la carta,
a radeabrera.cat i també a l'aplicació gratuïta
de radeabrera per a dispositius mòbils.
Gràcies per haver-nos acompanyat.