Ràdio Abrera. Són les dues.
Abrera Informació. L'entrevista del dia.
Bona tarda. Us parla Hamsel Moctari, l'Associació de Famílies d'Alzheimer del Baix Obregat d'Abrera,
ha organitzat pel proper dijous 11 d'abril a les 7 de la tarda a la Casa de Cultura
la presentació del llibre La iaia no és la mateixa de l'escriptora abranenca Maria José Orovitz.
Per això avui a l'entrevista del dia comptem amb la seva presència. Bona tarda.
Hola, molt bona tarda.
En primer lloc, sobre què tracta el conte La iaia no és la mateixa?
Bé, el conte de la iaia està dividit en dos tempos, que un és el passat i un altre el present.
En el passat i també en el present, el que s'explica és a través de la mirada d'una nena
que parla en primera persona, la relació que té ella amb la seva iaia.
Ella el que fa és que va desenvolupant els records de quan era petita o quan era més petita
el que estava vivint cada estiu al poble on estiuejava i era on vivia la seva iaia.
En un moment d'aquesta relació, ella el que observa és que a la seva iaia li estan passant coses estranyes
que no entén, que canvia el seu caràcter, que canvia d'actitud, en torna als seus veïns.
I la clau que fa és l'escena que passa del passat a un present, és quan s'adona que la seva iaia estava malalta.
I a partir d'aquí també s'explica de la mateixa manera, de tot de forma poètica,
perquè jo en cap cas el que he volgut fer és un tractat pedagògic de com s'ha de tractar la malaltia de l'Alzheimer
en relació als petits. Això no sé com a manera de pretensió.
Tot és narrat de forma poètica.
El que explica després és com ella viu, quan la seva iaia està realment en un grau avançat de la malaltia,
com ella viu aquesta relació amb ella i com hi ha un retorn.
És una mena que es tanca un cercle, de començament, que la seva iaia la cuidava,
com passa ella després a transformar tot això.
I no ho vull explicar més perquè, clar, així no seria el que diuen un espòiler.
Com sorgeix la idea d'escriure un llibre sobre com explicar la malaltia de l'Alzheimer als més petits?
Bé, doncs, en realitat he de dir que l'objectiu, quan jo em vaig començar a escriure el primer esborrany,
perquè això ha estat una tasca bastant laboriosa.
O sigui, del que va ser el germen primer del conte al que és ara,
doncs han passat, a més d'uns quants anys, han passat uns quants esborrany pel mig,
per anar depurant, sobretot.
No va ser la pretensió ni l'objectiu tractar la malaltia de l'Alzheimer ni res.
En principi, era tractar la relació d'una neta amb la seva àvia.
I, bueno, als escriptors ens passa això, que tu tens el paper en blanc, la pantalla en blanc, en aquest cas,
i la història et ve, ve.
Llavors, a mi em va venir, em va venir primer la relació aquesta, entre dues certs,
i després el que es va anar desenvolupant, doncs va ser justament ser la malaltia,
però no va ser buscat, no va ser en cap moment buscat, sinó només això,
observar com podia ser d'entranyable i de carinyosa la relació entre dues persones.
I, llavors, també el que he de dir com a anècdota és que aquest conte, el German,
va ser uns deures de classe, podem dir, perquè jo anava en aquell moment,
fa molts anys que el vaig començar a crear, anava a l'escola d'escriptura de l'Ateneu-Bassaroders
i amb el grup que érem de contes, com es priva contes,
doncs va ser això, va ser que ens posaven deures d'una setmana per una altra
i va ser aquest l'esquema de la narració.
Amb aquestes classes també va ser una mica sorprenent
perquè els que érem els alumnes, molts, eren ja professionals en el camp de la il·lustració.
I allí, doncs, es van produir unes sinergies entre un alumne
i quan ella va llegir el que jo havia presentat en aquell moment com a deure de classe,
que és il·lustradora professional, la Paloma Valdívia, que és xilena,
i ella en aquell moment li va oferir a la seva parella,
que també és un gran il·lustrador, el Carles Ballesteros, professor també d'il·lustració,
i ell, doncs, es va posar mans a l'obra i va començar a fer els primers esborranys del conte.
Llavors, les coses de la vida, per això va ser publicat a Xile,
perquè ells van anar a viure allà, ho van presentar a l'editorial
que ells treballaven normalment, els hi va encaixar i d'aquí sorgeix tot.
Creu que els petits poden arribar a assimilar aquesta malaltia a la malaltia de l'Alzheimer?
Bé, moltes vegades, quan parlem de conte infantil,
una de les preguntes que jo a vegades veig, he vist a diferents articles,
és que hi ha temes que poden ser tabú, com per exemple la mort, la malaltia,
i que tot això no s'ha d'explicar als més petits.
O sigui, jo el que sí que penso és que, a veure,
tant la malaltia com la mort són realitats de la pròpia existència
i que no se'ls ha d'amagar de res.
Llavors, tota la informació que ells puguin tenir,
tractada d'una manera adequada amb el seu nivell de comprensió
i, sobretot, tractat amb sensibilitat i explicacions molt respectuoses,
jo penso que tot això el que ens fa és avançar
i no limitar alguns temes pensant que puguin ser nens petits.
A l'edat mitjana i molt abans, segurament,
totes les narracions orals de contes que ens han perdurat fins a l'actualitat,
que tots coneixem, la Caputxeta Vermella, la Blanca Neus,
La Vella Dorment, etcètera, etcètera, etcètera,
van ser contes que van ser fixats en l'escriptura en un moment determinat,
però que aquests contes, amb diferents maneres i versions,
anaven transitant per diferents països d'Europa,
inclús de tot el món, de diferents maneres explicats.
I tots aquests contes els que volien tenir un missatge,
que era, per exemple, dels perills, de certes relacions,
de com tenir una actitud davant de la vida,
i, bueno, s'han anat adolcorant d'una manera o d'una altra,
especialment després ja en els últims anys,
amb el tema de les pel·lícules del Disney,
però que tots aquests contes tenien com a rerefons,
doncs, explica als nens l'existència i la vida i els perills que n'hi ha.
I jo penso que, bueno, amb això,
sobretot amb els temes aquests que poden considerar-se com tabús,
perquè pensem que, bueno, inclús hi ha moltes vegades
que hi ha gent que no vol que els nens no els porta als enterraments dels familiars.
Jo és la meva opinió.
Allò és una realitat.
és la despedida d'una persona.
Jo penso que no se'ls ha d'emagar res.
Des de l'AFA d'Abrera estan organitzant diverses activitats
i tallar sobre la malaltia de l'Alzheimer.
Des del seu punt de vista,
creu que és important que es realitzin aquest tipus d'espais,
tant pels manals com pels familiars?
Jo penso que és imprescindible.
Imprescindible, necessari,
i tot el que es faci és poc.
Perquè poder tenir eines,
pels familiars com els rins en general,
per poder explicar què és la malaltia,
i també, sobretot, els familiars que estan involucrats amb el malalt,
donar eines de suport,
perquè és una malaltia que és molt dura,
perquè jo personalment no he tingut l'experiència de prop,
tot s'ha de dir.
M'he documentat per fer l'obra
i també he rebut consells de l'editorial
per alguns trets característics,
però no l'he viscut de prop.
Però bé, he llegit, he llegit i he tingut casos propers,
no familiars, però propers d'amistats,
i és una malaltia molt dura,
molt dura, molt dura a nivell emocional,
perquè representa que la persona que tu coneixies
doncs ha deixat de ser ella,
i és veure aquesta ruptura interna,
com també que ja no et pots relacionar d'una manera adulta.
Llavors, és un trencament emocional,
i després ja quan va físicament,
i són persones que no poden estar soles,
perquè es poden escapar,
perquè tenen també moltes actituds d'ira, etcètera,
i tot això ha de ser molt dur
per la persona que l'està cuidant.
Llavors, tot el que es pugui explicar
per poder entendre aquests canvis
i després també per oferir ajuda
de com tu t'has d'enfortir
per poder no caure també en una depressió, per exemple,
doncs tot això és molt bo i és imprescindible.
Tornant al compte,
el seu lloguer està publicat arreu del món
i recentment l'editorial xinesa
i Oriental Press ha publicat l'obra en xinès.
Com reu tots aquests reconeixements de la seva obra?
Doncs bé, aquest és un conte que és un conte viatger,
perquè, com dèiem, va ser originat a Xile,
i poc després ja van ser comprats els drets a l'Uruguai,
després a Corea del Sud
i ara recentment a la Xina, com dieu,
i és inesperat.
Jo no m'ho crec,
la veritat és que no m'ho crec,
és que no puc dir una altra cosa.
Com va ser tot creat d'una manera sense cap pretensió,
sent un deure d'escola,
i després s'ha anat fent gran i s'ha anat viatjant
i ha estat inclús transoceànic,
doncs jo una mica ho visc amb una mica d'incredulitat.
Però també amb molta satisfacció,
perquè veus que ha agradat,
que està tenint un impacte.
De totes maneres, també he de dir que també el que em sorprèn
és que suposo que són pels canals d'edició,
que aquí a Espanya,
al ser una edició latinoamericana,
doncs cap aquí no ha arribat.
Va arribar a alguna llibreria de Madrid,
però no ha transcendit més,
i suposo que deu ser pels canals de distribució.
També és sorprenent perquè li van donar,
hi ha una biblioteca a Alemanya
que cada any el que fa és que
de totes llibres del món que es reben,
tria 200 llibres i els dona un premi,
un reconeixement,
que són els White Ravens,
que traduït seria el cor blanc.
Doncs bueno, li van donar el premi com a Chile,
perquè encara que estigui en castellà,
que va ser en castellà,
la primera edició,
doncs li van donar Chile.
Clar, aquí no ha transcendit res,
llavors jo m'ho miro amb una mica de perplexitat
i confiant en que la feina de l'escriptor
és això també,
tu escrius una obra,
és com un fill,
la deixes anar
i després doncs ja es va fent gran,
va creixent
i se'n va fora de les teves mans, no?
També he de dir que
aquell refrany de
Nadia és profeta en su tierra,
doncs també sí que m'agradaria,
i aprofitant,
doncs que m'agradaria destacar-ho
perquè realment aquí a Catalunya,
malgrat que jo també hi ha altres poemaris
i que bueno,
que hi ha dintre del món aquest infantil,
de la poesia infantil,
doncs hi ha un cert reconeixement,
doncs en aquest cas,
tampoc t'has dit que jo espero que ara en l'edició en català
doncs això ho farà
i bueno, també espero que aquí a Brera,
de part de tots els professionals que fan foment de la lectura,
estranyada que porto des de l'any 2014 a publicar llibres,
tampoc mai no se m'ha comentat res,
ja també m'ha estranyat molt,
i bueno, aprofitant les zones ho vull comentar,
però bueno, suposo que és allò de
Nadia és profeta en su tierra,
llavors és potser més conegut a fora que no pas a dintre del teu país.
I ja per acabar,
com convidaria els nostres soients a assistir a la presentació del seu compte?
La lleia no és la mateixa.
Bé, jo voldria convidar a totes,
primer, a totes aquelles famílies
que poden tenir familiars,
propers o no propers,
i que estan en relació amb els seus fills
i volen conèixer, doncs, bueno, de quina manera,
de forma poètica i en forma de conte,
que és com a vegades es transmeten millors aspectes de la vida als nens,
com deia abans,
doncs que, bueno, que puguin venir a la presentació per conèixer
tant la part del conte en si,
que els pot ser una eina molt útil,
com també les explicacions que pot fer l'associació de l'Alzheimer d'Abrera
a través del debat que es farà després.
I, bueno, en general,
a totes les persones que volen conèixer una mica millor
la malaltia i als veïns que també els hi siguin propers
i que estan en contacte,
doncs, com també tenir aquest element de comprensió.
I a tothom que estigui interessat
en conèixer nous contes
i noves maneres d'abordar temes
que, com deia, a vegades són una mica tabús.
Doncs fins aquí l'entrevista del dia d'avui.
Nosaltres agraïm la presència de la Maria José Orovitz
que tornem a recordar aquest proper dijous 11 d'abril.
A les 7 de la tarda presentarà el seu conte
La iaia no és la mateixa, la Casa de Cultura d'Abrera.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres per convidar-me.
I recordeu que aquesta entrevista ja la podeu tornar a sentir
i descarregar a la nostra programació a la carta
a radiobrera.cat
i a la nostra aplicació gratuïta per a dispositius mòbils.
Serveis informatius de Ràdio Obrera
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.