logo

L'entrevista


Transcribed podcasts: 94
Time transcribed: 1d 9h 34m 2s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Radio Benicarlo. Noticias.
Seguim a Red Benicarlo, seguim a Beus de Casa i anem a comentar-vos l'entrevista que tenim preparada per a la jornada. Avui parlem d'una exposició molt especial que es pot visitar al Mugbe a Benicarlo i que ens convida a mirar el temps d'una altra manera. En concret, parlem de la mostra, el pas dels temps i dels tempos a la font de Llaves. El seu autor és el fotògraf Lluís Ibáñez, que durant anys ha fotografiat aquest espai natural per mostrar com el pas del temps també transforma
la natura i també la nostra mirada. Lluís, què tal? Gràcies per acompanyar-nos. Hola, bona tarda. Estem encantats de tindre't així a Radio Benicarlo amb nosaltres. Com naix aquest projecte? Conta'ns. Aquest projecte naix l'any 2014. Estava buscant una altra cosa, estava buscant un arbre centenari,
i no havia passat mai, o no m'havia fixat mai en un indret que es diu la Font de Llaves, està en el terme de Morella,
I vaig veure un grup d'arbres i allò em va fascinar. Em va fascinar perquè conceptualment era interessant, és un grup de xops. Fins on hi arribo de la botànica seria un grup de xops que surten tots d'una mateixa rel, una mena d'arrizoma.
I, per tant, és el mateix arbre, però no és el mateix arbre. Però veiem allò com una unitat, i això em va remoure una mica. Llavors vaig decidir que alguna cosa havia de fer amb allò. I aquesta decisió em va portar a començar a anar tots els primers de cada mes a fotografiar...
i veure com anava el temps passant, com havíem el temps natural, per dir, com anava passant i com s'anava veient.
Això va ser fins a fa molt poc, és a dir, que he passat uns deu anys amb tot aquest treball, anant sempre el mateix dia, volia que no canviés res. Llavors, en un moment determinat va canviar, per qüestions estranyes a mi,
Va canviar el lloc, el van ballar i, per tant, el que havia estat fins aquell moment, que havien passat 3 o 4 anys, que ho havia anat fotografiant una càmera digital i pensat en grans fotografies...
jo també havia evolucionat, ja no feia fotos en color ni en digital, havia començat a treballar amb una càmera de plaques, que és el model de fotografia que ve de principis del segle XX, i vaig continuar fent aquest tipus de fotos. I vaig estar un parell d'anys fent fotos en blanc i negre,
I vaig seguir evolucionant i em vaig planificar en el procés que estic fent actual.
que era utilitzar tècniques de fotografia de quan va néixer la fotografia. Ara fa... La primera fotografia que es conserva és del 1826, és a dir, ara fa 200 anys, i vaig començar a utilitzar tècniques fotogràfiques de mitjans del segle XIX. O sigui, que he fet el pas del temps, però potser invers,
He anat des del que és més contemporani fins al que és dels primers temps. Per tant, l'exposició està estructurada en tres grups. Molt bé. Què aporta o què creus que aporta a l'exposició el fet que H és...
fet aquest camí a l'inversa, perquè normalment, cronològicament, es seguiria aquest ordre de primer utilitzar les tècniques més rudimentàries i acabar les contemporanes. Però aquí està a l'inrevés. Què aporta això a l'exposició? D'entrada, l'exposició té un doble títol, el pas dels temps i també el pas dels tempos.
Mira, la fotografia és un medi d'expressió molt senzill d'interpretar, però que ens permet, aquesta senzillesa ens permet parlar de coses més complexes. Llavors, en tota la meva obra el temps és important. Sobretot, la relació que tenim les persones amb el temps.
I unes fotografies innocents em servien per parlar d'això. Per tant, vaig començar a intentar parlar d'això, però els tempos...
me portaven a que cada vegada més m'interessava treballar en un tempo molt més asossegat. Hi ha un filòsof que parla que estem en plena societat líquida, és Singbombauan,
i que ens diu que, esclar, que tota aquesta velocitat a la que estem fent cada vegada ens fa que ens fixem menys en les coses i que deixem passar. I, per tant, a mi el que em passava era això. I anar cada vegada més enrere...
em permetia, primera, cada vegada treballar en un tempo molt més lent i poder-me fixar més en les coses, però, d'altra banda, plantejar que, quan entrem a l'exposició, veiem unes fotos grans en colors
que són molt interpretables, comença amb l'abril, que és quan comença l'any de la natura, i abril, i es veu clarament com el temps van creixent les fulles, després es fa tot verd al terra, després es veu una evolució que mirant podríem dir, això és el mes de gener.
però el blanc i negre que ve a continuació complica més la liquidesa de la visita, perquè sí que hi ha canvis, però ens hem de fixar més, hem de veure les branques que han crescut, evidentment que han caigut fulles, hem de veure si algú ha anat allà a llaurar, i en l'últim pas ja és el segle XIX,
ja és la relació amb els materials que fem servir, perquè els primers fotògrafs eren científics, la fotografia naix en plena il·lustració, i les ganes de fer experiments químics o descobriments químics, i, claro, ahir ja m'interessava veure com se relacionen amb el paper els diversos metalls, l'or, la plata, el paladi, el platí i tal...
I ja per complicar-me més la vida vaig pensar, i és el que es veu en l'explicació, com se relacionaven tots aquests materials, aquests metalls que són els que en els que se basa la fotografia, que són els que se fan negres a la llum del sol, vaig començar a treballar en papers japonesos fetgemà.
que ja era una qüestió completament que m'agradava treballar amb aquests papers, en tocar-los, en saber que un senyor que havia estat 20 o 30 anys per aprendre la tècnica al Japó, un mestre paperer no se'l considera com a tal si no té uns 20 anys d'experiència. Llavors això encara em feia més gràcia que entres més també en el temps i en el concepte d'experiència i tal. Molt bé.
També preguntar-te, a tu que t'ha ensenyat el fet d'observar un mateix paisatge durant diversos anys i també el buscar tècniques que a poc a poc ferà també al cap i a la fica l'espectador...
parar-a i mirar-ho una miqueta més, perquè, clar, com tu ja has dit, en aquesta societat que està una miqueta molt accelerada, ens falta això de parar i mirar-ho. A tu, per exemple, què t'ha portat anar al mateix lloc el mateix dia? Eixa paciència també suposa de fotografiar, buscar materials? Conta'ns. Mira, una cosa que no té res a veure, té molt a veure...
que m'ha ensenyat és que m'ha vist gent, gent del país, pastors, sobretot, o algun masover, que el vorem allí s'han parat a parlar amb mi. I llavors han pogut parlar i m'han explicat moltes coses, no només del lloc, sinó del pas dels temps. M'ha ensenyat a veure xicotetes coses, per exemple, en la sèrie...
Un bon dia, un parell d'ous van fer un niu i van estar donant... Un niu va estar funcionant durant un any i mig...
un niu que, si no t'hi fixes, passa desapercebut. I, per tant, em vaig adonar que allò passava, em vaig adonar de com... El que jo tenia entès és que, clar, he anat molt a la natura i ho he anat veient, però em va ensenyar a veure detallets...
em va ensenyar a estar assossegat treballant. Tu també suposo que és un dels objectius que tu te marques amb l'exposició pel que fa a les persones que vagin a visitar-lo, intentar contribuir a parar i mirar una miqueta més.
Bàsicament, n'hi ha dos o tres conceptes que són els que a mi m'agrada proposar. O sigui, actualment l'art, tenim claríssim que l'artista contemporani el que fa és proposar temes de reflexió. Un era aquest que he comentat abans, de la societat líquida,
Un altre tema que, sobretot, està vist en la tercera part és... Bueno, hi ha un filòsof coreà, que no sé mai dir el seu nom molt bé, que s'hi diu Wuhan, que parla, entre altres coses, de la bellesa natural.
Llavors, ell el que diu és que la bellesa natural, que actualment hem perdut el concepte de bellesa natural i que tot el que considerem com a bellesa, les coses molt netes, molt polides, molt arreglades, molt ben fetes, i que, per tant, que la bellesa natural no és així. El lleig també funciona i els errors també funcionen. I això, sobretot...
a part d'aprendre-ho conceptualment en vore la natura, em va passar molt el treballar amb el paper japonès. És un paper que és completament... va al seu aire. O sigui, és impredivible. El ser...
completament fet a mà, i en alguns dels mestres paperes t'ho va a base de grapats, de vegades un paper reacciona d'una manera, de vegades una altra, de vegades surten taques, i això en un principi em feia desferment d'aquestes coses que no havien quedat com jo esperava. Mentre que per un moment determinat li vaig obrir la porta a l'error. I a partir d'aquí va entrar un tercer concepte, que també el parlo allà,
que és el Kinsagi, que és un concepte japonès, tècnica filosofia, que de valoritzar els nostres errors o les desgràcies que ens poden passar, sobretot se fa quan se te trenca una peça de ceràmica, la compta de tirar-la, pegar-la, i a les esquerdes que han quedat,
posar-hi or, això, de manera que no només li donem valor,
al que ha passat, sinó que no ens importa ensenyar-ho. I això vaig començar a fer-ho amb algunes fotografies que, si me'n veien quedat malament, havia quedat alguna taca, o el paper que moltes vegades, com és tan irregular, de vegades queda en algun lloc que no ha agafat bé la fotografia, doncs això, a comptes de...
tirar-ho no, me vaig dedicar a estos trossos valorar-los posant en els llocs on està malament un pa d'or i entonces no seria pintar enganxar pa d'or en els llocs que no havien quedat bé com a plantejar el concepte este de valorar i acceptar els contratemps molt bé
És un concepte interessant també que té molt a veure amb la part de parar una mica i de mirar, i també s'està veient, per exemple, el que tu comentaves de tot perfecte, tot recte, tot canònic, també inclús se veuen les tendències actuals en quant a no només les arts, sinó també en quant a moda, per exemple. També ara mateix se busca eixar
No diria pulcritud, però que tot estigui superquadrat, tot com, tornant inclús al classicisme, si parlem de música, tot quadrat i que no s'escape res del que estem fent. I jo crec que això també té molt a veure amb aquesta part de la tranquil·litat, perquè si vas ràpid, si la societat va ràpid, si tot està quadriculat al mil·límetre des del primer moment i no has de perdre temps entre cometes,
en buscar com continuar amb eixa obra que tu has fet, malgrat que tinga alguna tara, no sé si és interessant, jo crec que també té molt a veure eixa part del temps, a més a part de buscar com una cosa que talvolta no siga canònicament perfecta, tinga el seu valor també. Sí, no puc més que donar-te la raó.
També m'agradaria preguntar-te, perquè aquesta exposició parla de la natura, però també, al cap i a la cipos, de memòria i de com evoluciona també un enclau. També per fer una crida a aquesta responsabilitat que tenim nosaltres com a éssers humans, què estem perdent si no cuidem, per exemple, aquests tipus de paisatges que tu has fotografiat?
Perdem... Perdem moltes coses. Perdem la capacitat de tornar enrere, perquè el paisatge es desfà i ja no torna. Perdem memòria. De fet, per exemple, ja estic fent un treball que des de fa anys, i algun dia acabaré, sobre els masos. I com...
tot s'està degenerant, s'està perdent, i tampoc és qüestió d'oblidar el que tenim actualment. A mi, personalment, m'encanta l'art contemporani, i fins i tot, no tant l'art, però, per exemple, que amb el ballet, que m'agrada molt el ballet contemporani, i també m'agrada el ballet clàssic, però quan veig el ballet clàssic, dic, hosti, és una miqueta... m'agrada més, i amb l'art em passa el mateix.
Però no podem deixar de banda tot allò que hem tingut, perquè és la nostra història, és la nostra vida. Som nosaltres, són els nostres orígens. Diuen allò que qui perd els orígens perd la identitat. És que és així. I per tant, en la natura...
està passant. I mira, estic fent un treball sobre arbres monumentals, des de fa temps també, i des que vaig començar fins ara ja hi ha alguns d'aquests arbres que han desaparegut. Estic fent un treball també sobre casetes de volta i des que vaig començar fins ara algunes han desaparegut, han caigut. I per tant, de totes aquestes coses, al final l'única cosa que queda són les fotos que jo he fet.
I damunt, com són coses que no se'ls dona massa importància, possiblement fotos ben fetes i tal, les que he fet jo és l'únic que queda.
És interessant que tot això es mantingui en la memòria col·lectiva. Home, perquè al cap de la fiesta dient, com tu comentaves, el que som, i per exemple posant la part d'aquestes arbres, tenim l'exemple de les noces oliveres mil·lenàries, que si ho parem a pensar, són oliveres mil·lenàries.
que ja estaven quan totes les civilitzacions van passar pel nostre territori, elles ja estaven. O sigui que ens podem també dir moltes coses de com era el món en aquell moment quan van brotar.
I la diferència que n'hi ha amb com és ara. Per a finalitzar, Lluís, aquesta exposició no és... Bueno, totes les exposicions, no? Però aquesta té molt de trasfondo i molt de... Que no és només veure les fotos, sinó que també convida molt a la reflexió. Justament ara que estem en una societat on tot ho fem superdepressa, tu quin consell li donaries a un espectador d'aquesta exposició per a gaudir-la de veritat?
Doncs mira, jo li donaria el següent... Bueno, això de consells, de donar consells... Jo li recomanaria que es llegís el text que hi ha al catàleg. A mi, normalment, en totes les expressions que faig, m'agrada escriure un text...
De vegades el comissari escriu el seu text. A mi m'agrada escriure un text i jo normalment el que poso allà sempre són les meves reflexions. Jo crec que val la pena pensar.
I pensar sobre el temps, tempos fúgit, i que, ja ho he dit moltes vegades, el temps se'ns dona a les persones, se'ns dona el temps i és com un por al ple d'aigua.
que quan està ple d'aigua no ens importa rentar-se la cara, les mans, escatxallar, tirar l'aigua, però quan comencem a veure el de baix de tot, el cul del poal, ens n'adonem que aquesta aigua té un valor que s'ha de començar a estalviar. Doncs el temps és això mateix. La millor manera d'estalviar el temps és prendre consciència del pas del temps.
Molt bé. Doncs amb aquest missatge ens quedem. Lluís, ha sigut un plaer tindret a ser a Ràdio Benicarlo. Moltes gràcies per compartir aquesta mirada tan necessària, jo crec, sobre el temps. I nosaltres recordem l'exposició del pas del temps i dels tempos a la fonda i llaves. Es pot visitar al MUCB fins al 26 d'abril. Una invitació a parar, mirar i sentir aquest pas del temps. Moltes gràcies i ens veiem aviat. Gràcies. A tu per haver-me convidat. Moltes gràcies. Adeu.
Fins demà!