Seguim a Rè de Benicarlo, seguim al Beus de Casa i anem a comentar-vos l'entrevista que tenim preparada pel dia d'avui. I és que, com bé sabem, al BucB tenim disponible el projecte expositiu Benicarlo, una història de gent, una iniciativa impulsada per l'Associació Abril en conjunt amb l'Ajuntament de Benicarlo, que posa...
en valor en memòria oral i el patrimoni humà del municipi a través de testimonis reals, que és el valor diferencial que jo crec que té aquesta exposició, de veïns i veïnes del nostre municipi. Per a parlar una miqueta en què consisteix aquest projecte i també el valor que atorga tindre estos testimonis, que ja no és ni per escrit ni per... És visual. Tenim amb nosaltres en el dia d'avui, des de l'Associació Abril, a Rafa i a Juanjo. Què tal com esteu? Bon dia.
Bon dia, Claudio. Este m'encanta se tindre vos a Ciara de Benicarlo en el dia d'avui amb nosaltres. Bueno, anem a parlar una miqueta d'aquest projecte expositiu. Benicarlo, una història de gent. Rafa, en primer joc, com naix aquest projecte i què us va motivar a posar-lo en marxa? Perquè és una cosa que ve de lluny.
Sí, ja portem uns quants anys. La idea va sorgir perquè també havíem vist que en algun poble havien recuperat la memòria oral de molts dels seus veïns. L'única forma de fer-ho era així, perquè les coses que passen, si no s'escriuen, te les quedes dins. I ens va aparèixer una història molt interessant, sobretot a conèixer el Benicarlo,
el Benicarol d'Arreu, i entonces el que vam fer és buscar gent, gent que ens poguera contar coses i ens poguera ensenyar com era el Benicarol de fa 80, 90, 100 anys, i així no ha sigut, va ser una idea, i a partir d'aquí ha sigut una explosió, perquè portem ja, no sé, 50 o 60 entrevistes i les que falten, i la veritat és que és molt interessant, sobretot,
perquè coneixes la vida personal d'algunes persones en l'àmbit del poble de Benicarlo i moltes històries que contens són coincidents, en les quals també t'adones compte que el poble era minut i que tot se sabia.
Molt bé. Juanjo, en quant a les entrevistes, com bé ens ha explicat, Rafa ha sigut un treball llarg i encara queda, però una miqueta sempre des d'abril es fa aquest exercici de documentació, de recerca. Una miqueta, conta'ns com s'han desenvolupat o quines són les coses que vosaltres volíeu saber de cada persona entrevistada.
Doncs bé, nosaltres el primer que intentem fer és buscar el personatge. No és fàcil perquè tenen en compte que hem de buscar gent que té una edat bastant avançada i alguns tenen una memòria bastant clara i uns altres no la tenen.
Nos trobem gent de 84-85 que tenen alguns fallets de memòria i, sin embargo, al contrari, en trobem alguns de més de 90 que són bastant lúcids. Una vegada tenim el personatge, indudablement, l'analitzem un poc per veure què és el que li poden treure, perquè pensar que nosaltres la metodologia de l'entrevista que tenim
és sobretot com vivia, a quin lloc, a quin carrer, com el nom dels seus abuelos també, passa un poc més atràs la seva història, i a partir d'ahir anem creixent i indudablement el personatge, si té algun vincul més fort
com, no sé com ara, Anita Caldés, que era una cobradora del que era el rebut de l'Aulla, doncs aquesta part més forta intentem destacar-la. I a partir d'aquí, ja en aquesta metodologia que tenim d'entrevistes i preguntes, anem traient i si ens basem en una zona concreta i en uns anys concrets en la qual hi ha hagut uns aconteciments
que han sigut bastant comentats per la població, intentem indagar un poc més per treure alguna cosa més d'informació. Molt bé. Aquestes entrevistes, com bé heu comentat, vosaltres heu fet moltes i després n'hi ha hagut una selecció, sobretot suposo que seria a l'hora de poder editar-les de la informació que podíeu treure, però m'agradaria saber, Rafa, quins criteris heu tingut en compte per a després, en aquesta exposició, triar unes entrevistes o unes altres?
Bé, si t'has començat per algú, evidentment. La qüestió és que sobre el criteri que nosaltres més o menys ha utilitzat, hi ha persones que encara estan vives i que encara se'ls pot fer aquesta valoració d'una feina que han fet, que han gravat, que han comptat i poden estar inclús presents. La veritat és sempre el punt inicial, el que no vas a buscar algú que ja no està...
o alguna cosa que no puc estar relativament poc de temps. Hem fet una selecció de 12 persones per aquest any i hem començat aquest mes de febrer a l'Ità Caldès i tampoc n'hi ha sigut un orden alfabètic, el criteri ha sigut bàsicament que les persones encara estan en un bon estat de salut, sobretot també més mental, perquè és molt important, perquè les històries que conté han de ser creïbles, o sigui,
Tens que donant en compte que estan comptant coses que realment han passat a més coincidents en altres notícies o en altres persones que s'hi entrevistava. I, bàsicament, han fet un llistat per arrencar l'any. Anem a veure aquest feedback que ens ha d'arribar. A veure si la gent realment...
que troba interessant aquest projecte i podem continuar-lo en anys vinents. Vull dir que no serà per falta de gent i d'entrevistes. El que passa és que també ha hagut un problema des del primer dia que vam començar el projecte i és que molta gent pel camí l'han anat perdent. I jo sempre ho he dit, que cada persona és una enciclopèdia.
no es perd una persona, es perd una vida completa en un monto d'anècdotes i en un monto d'històries que no estan escrites a cap periòdic, ni s'han gravat a cap ràdio, ni han sortit a cap televisió, i tot això valor és incalculable ara per ara. I entonces, pues bueno, anem... Com a dir que ella diu, és una carrera de fondo on no pares. I, claro, és que... Ara hem de mirar en aquell. Uf, pues a aquell li quedo constipat. Pues a veure, pues intentem anar a la marxa que podem portar, però per lo menos jo crec que
que agarrarem un grup de gent molt interessant, sobretot molt variat, perquè hi ha gent de tot tipus, gent industrial, gent comercial, gent llaboradora, gent pescadora, i jo crec que tocarem tots els palos, i és molt interessant perquè...
coneixerem de primera mà com eren les coses que tu coneixes ara a través d'una fotografia o a través d'un comentari que t'han pogut fer en casa. I aquesta persona probablement ampliarà i donarà una veracitat fora de tota discussió. Per això també jo crec que és important tindre iniciatives d'aquest tipus, perquè el que comentaves, Rafa, cada persona és una enciclopèdia que et pot donar a entendre moltíssimes coses del que era el municipi abans i del que va passar en anys anteriors,
Però és que, clar, el problema és que si no queden enregistrades aquests testimonis, esperen perquè, clar, la gent n'aix i la gent també mor, vull dir-te.
No, és així, vull dir que si tires una miqueta cap atràs te dones compte que totes les històries que coneixes el poble te les han contat. O sigui, te les ha contat un pare o te les ha contat abuela, gent major, que a més ells el que fan és construir, seguix construint un camí perquè tu xafes un puesto on no hi haguen entropessons, per dir-ho d'alguna manera. Estes persones no han escrit les seues memòries.
Molts no els han escrit perquè no sabien escriure i les han contat. I llavors aquest document té aquest valor, el valor temporal que en el moment que té el compte estan escrivint les seves memòries, però en aquest cas enregistrades. Nosaltres aquest projecte ja té que a Espanya s'han fet molt poc.
té un valor, a més, en el temps, perquè una vegada ja el tens registrat, això pot passar-ho d'aquí a 10, 100 o 1.000 anys. I tot això el dia X tindrà un valor com el que nosaltres li donem ara. Molt bé.
Juanjo, nosaltres som, o les generacions més joves, creieu que som conscients de com era el Benicarlo dels anys, podrien dir, 20, 30, 40, vull dir, sense aquest tipus de testimonis, vosaltres creieu que les generacions més joves són realment conscients de com era?
Pues vamos, no, segur que no. I a més, inclús, si ho explicares ara, nosaltres aquí en aquest moment diríem, va, no pot ser veritat això. Jo invito a que vegin les entrevistes a YouTube i que estiguin tranquils, es comencen a apuntar-se el que no coneixen, perquè hi ha oficis, hi ha coses que no són conegudes, però des de Rosita Berga, que vam començar el 2019, quan...
Mòs dia, per exemple, recordo que li van fer una pregunta de...
Bueno, Rosita, quan anaven al mig, en aquella època, què es dia? Què es dia, no? Què es tractava? Quina medicació? Ui, mica medicació, no res. L'únic que dient era que mos rentaren. És a dir, en aquesta paraula volia dir la quantitat d'enfermetats per higiene que se patia, no? És a dir, ara tenim oia potable, tenim molts requisits a nivell sanitari. De fet, la gent ara dura molts més anys perquè estem...
Però sí que érem oficis com el de Fargaladés, com va dir Anita, que eren dos coniguts, el del pesador oficial de l'Ajuntament, que va ser l'últim, com ara Agustín Berga, que era un home que era el que dia d'alguna manera o fiscalitzava el pes d'uns animals que sortien del matadero o el sac de garrofes...
I això era un lloc oficial que hi perteneixia a l'Ajuntament, un càrrec oficial en este cas, en este cas Agustín Borges va ser l'últim, i indudablement, com tu has dit, la joventut, això seria impensable, no? Impensable que la gent per anar a la mar, tenia que estar una setmana des de la mar...
per poder després acudir a casa amb alguna cosa de menjar i alguna cosa de dir. Pocs perquè no existien, pràcticament. Però la millor prova o la millor d'això seria escoltar algun d'ells i que vegueren un poc la curiositat d'aquells anys. Hem perdut aquesta capacitat d'escolta, Juanjo? Totalment. La gent no escolta ningú. De fet, fas una conversa i vols explicar una cosa i al rato ja estan mirant el mòbil o se dispersen.
Això, com ja t'he dit antes, mereix una atenció especial quan un vol veure, com ara, per exemple, estem fent aquí en el MUCB, una sala en tranquil·litat i un poc de ruïd, i escoltar un poc el testimoni d'aquesta persona, en aquest cas ja va faltar Anita, com podia ser una persona que anava a cobrar per les cases un rebut de l'àvia. És un fet que no fa tants anys que el tenim allà davant,
i que d'alguna manera podríem veure en quina situació estem ara i lo bé que estem i lo malament que està davant. Efectivament. També ens pot donar una mica de pistes o també d'aprenentatge que, per exemple, coses que poden estar passant ara com aquest canvi d'oficis, que alguns desapareixen, naixen altres nous,
però és que això també va passar, a més no els tres van passar, van tindre oficis que ara no existeixen, o sigui que també ens donarà una mica de cop de realitat que realment no estem vivint res nou, vull dir-te, ja va haver abans gent que va xafar, com bé deia Rafa, molt abans que nosaltres. Rafa, com funciona el caràcter dinàmic de la Mossa? Perquè, clar, són entrevistes noves cada dos mesos, no? Si una mica ho veig, com està plantejat?
Sí, bàsicament la disponibilitat partits que la família tinga aquest espai de temps per poder-te'l dedicar a tu i poder-lo gravar amb tranquil·litat. I la veritat és que en un principi penses que els robes la seva intimitat.
I realment ells tenen ganes de comptar. O no han comptat tot en casa o en casa no han volgut escoltar, però hi ha un momentet en què se sent clic i s'obri la porta i d'ahir surten meravelles, perquè evidentment tot el que compten n'hi ha p'analitzar-ho. I la veritat és que és molt interessant, sobretot perquè ens ensenya a tornar a acabar atràs
I tornes a començar, tornes a començar en coses que nosaltres, o sigui, nosaltres ja som grans i no les hem conegut, doncs imaginau els que venen detrás, no? I això hi ha que comptar-ho, hi ha que comptar-ho perquè algú algun dia es pot plantejar dir, a veure, d'on veniu, mon pare, d'on ve? Com va fer cap a aquest poble o com vas començar?
I hem arribat o no hem arribat. I tot això és interessant, perquè potser resulta que la persona que vol preguntar ara quan arriba i a l'hora de fer la pregunta ja arriba tard, que és el que passa amb molta gent. Quan se vol que vulgui anar a casa i preguntar-li, potser trobarà un pare que ja no tindrà la memòria, que tindrà un avui que no està.
I tot això acaba decepcionant, acaba decepcionant perquè al final realment estàs ahí però no saps exactament com has pogut arribar a estar ahí. Efectivament. Que també és aquest exercici, que comentàvem abans amb Juanjo, que estem perdent aquesta capacitat d'escolta i que, mira, per exemple, aquest projecte pot ser un...
no sé, un bon punt de partida per a tornar a escoltar i tornar a prestar atenció i tindre ixa... Bueno, és que ja ni te diria paciència, però és que és una història que al cap i a la fi estan dibuixant la nostra història, però és que després ens passa això, ens arrepentim moltíssim de no haver escoltat els nostres...
jo què sé, ja no t'he de dir, només iaios, els nostres majors, els nostres veïns, perquè després això falten i ens quedem sense aquest testimoni. El format que utilitzeu és molt atractiu, jo crec que és un dels valors diferencials de la mossa, però Rafa, per què he optat per aquest format audiovisual com a eix principal?
Bé, senzillament ha sigut tan fàcil com posar-nos en mans de media rec. Bàsicament, un professional com la Copa d'un Pí, que és ell, i a més no fa falta fer-li propaganda perquè penso que tot el que fa és delicat, senzillament és posar-te en mans d'un professional i diré, anem a fer això, com ho podem fer? I ell mateix diu, tranquils, ho fem així, així, així. La veritat és que ha sigut tot una base d'oli a l'hora de treballar en aquest tipus de gent,
I, a més, ha facilitat que la gent entrevistada estiguera còmoda. Còmoda en tots els àmbits, en tots els sentits, no només perquè estiguera ben assenta, sinó perquè es trobava en un ambient relaxat, familiar. I això afavorit el que t'he dit tant, és que s'haurien portes i finestres.
inclús gent de la família que estava escoltant l'entrevista s'estava dient, ostres, això no m'ho ha dit mai. Dic, i això? Això és una troballa també per la família perquè diu, mira, el papa o el jaio acaba de dir això i això no m'ho ha dit mai a casa. I entonces això ha sigut una gran ventaja. Tindre aquest ambient, aquesta ampolla, aquesta burbuja...
on tu parles i tots escolten i veus que les coses van fluint, això és una avantatge tremenda. Intentar fer-ho d'una altra manera a nosaltres, és que ara per ara no m'escapa el cap.
Dins de totes les entrevistes, no només les que se n'aniran passant, sinó de tot el treball que he fet a abril en aquest aspecte, Juanjo, n'hi ha algun testimoni, alguna cosa que a tu t'ha aixecat l'atenció? Si tal, no te dic testimoni en concret, perquè, clar, de tots els que teniu seria molt difícil. Però n'hi ha alguna cosa que a tu, per exemple, a nivell personal t'ha cridat l'atenció? Bé, més que cridar l'atenció, ha sigut moments difícils, d'acord?
Pensa que, com deia Rafa, és un lloc que estàs molt tranquil, molt sossegat, amb poca llum, sempre tens detrás d'altres que són els que entrevisten aquesta Marina, Marina Gil també, en Joan, doncs pensa que moltes preguntes són preguntes que te sortiran per primera vegada. És a dir, com ha dit de Rafa, els fills, hi ha hagut més d'un que s'ha sorprès el que li ha dit son pare perquè ho desconeixia. Però sí que és veritat que hi ha hagut moments que...
t'han fet saltar alguna llàgrima, perquè han sigut moments molt delicats i perquè veies el personatge en aquest moment vivint la realitat. És a dir, vivint aquest moment tan cruel com, per exemple, una guerra civil, quan aquí al molt prop van entrar els nacionals, aquest home estava vivint aquí al costat del Mugbe, directament vivia allà dins, i aquell home, en aquella temor i en aquella il·lusió que això pogués canviar o no,
Tu veies el personatge tan emocionat que el veies com si estigués vivint en el mateix moment de fi a ja 70 anys. I després un altre, que precisament va ser la seva dona, que van fugir de Benicarló.
per la guerra, i van fer cap a Càlids, perquè els seus antepassats tenien allà descendència, i per temor a les bombes, la seva mare, que estava embarassada de la persona que ens vam entrevistar, va néixer dins de la torre de Càlids, perquè buscaven un lloc segur. Imaginem-nos el cruel que podia ser la temor,
que la gent fugia, inclús als pobles del voltant, del que no tenia un refugi o una senya per al redor,
per la temor de les bombes a morir. I aquesta persona, compte allà com sa mare se va refugiar en el que és la torre de Càlids, i allí va anar aquesta persona. Mare, i el perill que comporta també això, perquè, clar, a banda de tot el context de perill, les bombes i tal, a nivell ja de salut de la pròpia mare i el propi fill, història tremenda. Tremenda.
Rafa, en el teu cas, tu tens algun testimoni, alguna cosa així que te va criar l'atenció, te va emocionar durant tot aquest procés? Tots els moments són emocionants, perquè cada un el posa si l'encasillas des de un apartat molt concret, però pràcticament la gent està major el que fa és recordar molt la seva infantesa, l'alegria de córrer i a caçar-se a pedrares pel carrer i poden tradir-los tots.
però també de la fam, de la temor, de la inseguritat, o sigui, tots tenien els seus moments on es confessaven, diguéssim. I per mi són absolutament tots vàlids. És que no és destacable un moment concret d'un personatge en concret, perquè potser resulta que...
hem entrevistat una persona i al voltant d'ella n'hi hauria 100 o 200 que podrien dir exactament el mateix, perquè també ho van viure en aquest mateix moment de la mateixa manera. Evidentment, els testimonis de guerra són tot el desagarradament que són, pels propis motius que es genera en una guerra civil on pares, fills, veïns, cosins, estan en diferents bàndols i es disparen entre ells.
i sobretot la desaparició, la desaparició que depèn, van deixar el xiquet a la veïna perquè el cuidàren perquè son pare s'en tenia que anar i son pare encara el dia d'avui no ha aparegut.
I totes aquestes coses fan que cada paraula, cada frase que diuen siga un rei o un baix gravat que se t'hi queda, no? Que diuen, uf, nosaltres podem estar parlant del que han patit, però resulta que els que venen davant estan per tirar coetxes, m'entens?
I és així, és l'evolució d'un poble, l'evolució d'una societat que en teoria, en teoria, anem a millor, però que també té els seus escalons per poder pujar i cada vegada probablement siguin més alts també. Però veritablement ja t'he dit, siguen homes o dones les que han fet les entrevistes.
tots tenen i se'n recorden sobretot dels moments de patiment que han digut a tots els nivells i això és, aquestes històries són les que t'entren i s'hi queden ahí la veritat és que jo no destacaria absolutament res però sí absolutament tot
Per anar avançant, m'interessa molt aquesta part dels efectes que va tindre, o com es va viure, aquesta part de la guerra civil a Benicarlo, perquè la veritat és que aquest enfrontament d'inclús propis familiars, que cadascú estava en un bàndol, ho hem viscut a tot el...
tot el país, però sí que és cert que en cada zona com que se coneix una miqueta més, en teoria, els efectes que va tindre la guerra civil a cada municipi. Rafa, en Benicarlo, segons les entrevistes que heu fet i tot el que heu pogut documentar-vos,
No te vaig a dir com va ser tota la guerra civil la Benicarló, perquè seria impossible. No ho feies, no. No, no, però més o menys... Això, els efectes que vosaltres heu vist en aquestes entrevistes que va tindre la guerra civil en les famílies Benicarlándes. Jo sempre dic una frase molt clara, i és que en cada porta de cada casa hi havia una guerra civil. Cadú la va viure d'una manera, estiguera en un bando o en un atre pensant en una cosa o tenint que els assajals a la 5 del matí van anar a treballar.
La Guerra Civil, com a tots els pobles, va ser molt cruel. I Benicol López, a pesar de ser un poble de rereguarda, on en teoria no va hi haure molt de mal, però cada vegada que investigo trobo algun enterrat a un altre lloc. Així el que va passar és, bueno, va passar en aquest país, però en aquest poble que ho tenim tot, per sort, molt documentat. Així va hi haure, en plena Guerra Civil, va hi haure una revolució.
Hi ha molta gent que li ho expliqués, no el que ve d'entendre. Evidentment, traslladat als anys 30, a vegades pareix fàcil, però no ve sobretot entendre com funcionava la societat civil en aquella època. Si el poble s'acassaven uns i altres, no feia falta que foren d'esquerra o de dreta, potser eren d'esquerra i de mitjentro, i també s'acassaven. Senzillament perquè els seus ideals eren molt ferms.
I jo sempre ho he dit, quan hi havia un pleno de l'Ajuntament, tots els que anaven a l'Ajuntament anaven gairet, i no era perquè anaven coixos. Això hauria de dir-ho, és aixina, cadascú imposava la seva idea i la seva forma de pensar.
en el que tenia. I el problema no va vindre a partir de la 1936. El germe ja estava plantat des dels anys 20 en les revoltes socials, industrials, contra els càssics i contra això. I tot això va crear un germe tan potent que això va explotar un dia. I tot això al final va pagar-ho tot, tant el que va empunyar una arma com el que no. O sigui, a Benicarlo va morir bastanta gent. I jo tinc un càlcul aproximadament de més de 100 persones.
Tenint en compte i comparant la població que tenia Benicarlo en aquests moments, són moltes persones. En aquest moment Benicarlo tenia 5.000 habitants més 2.500 refugiats que estaven aquí al poble.
els refugiats acaben enduant-se tots els palos perquè són gent que fuix del seu poble per evitar la guerra però arriba un altre poble i s'en troba un altre. I tot això és molt dur de viure. O sigui que tu tinguis que agarrar tot el que tinguis en un fartell i anar a tenir un lloc on no coneixes ningú i tens que menjar i dona de menjar.
És un problema. I és un problema que passa moltes vegades, molt sovint, molt superficialment, però les històries són molt potents. I així a Benicarro tenim, probablement, un porcentatge de famílies de refugiats que es van quedar a viure aquí, que van concedir a campar, trobar feina i tirar per endavant una família.
Ja et dic, tota la gent que parla d'aquesta època, evident, no parla bé. O sigui, no parla bé senzillament perquè d'una manera o altra o van perdre la feina, o van perdre la casa, o van perdre la barca de pesca, o els van requisar el carro o qualsevol cosa. O sigui, qualsevol cosa que tenien per menjar, per menjar-se, per treballar, per viure, podia ser de la nit al dia per petar d'una altra persona. I això és dur de passar.
També per a posar-nos en aquest context, sembla que ens pilla molt a lluny, però estem veient que no fa tant de quan estàvem així. Juanjo, el que també té aquests projectes, que no només s'eix a part de la Guerra Civil, sinó que també s'explora molt el que era la societat de Benicarlo, cultura popular, vida quotidiana, esports, inclús també...
Una miqueta, alguna cosa així que ens pugui dar una pista amb els testimonis de com era la societat Benicarlanda d'aleshores? Una mica de resumidament, com era la vida, el tema de l'esport m'interessa moltíssim. Què heu descobert? Molt toreros. Erem molt toreros. Això sobretot. Amb que tot això pensem que eren bous a la mar, eren bous al carrer. Però sí que és veritat que els personatges que m'he entrevistat
Hi ha diverses parts, però hi ha diversos perfils. Però hi ha un perfil molt diferent que és el que ha tingut un negoci com un bar o una tenda que obria tots els dies.
A l'hora d'expressar-se i a l'hora d'explicar, en aquest cas, el tema de les activitats esportives o inclús festives, hi havia un buit molt gran en aquestes persones, però perquè no havien viscut la infantesa com un resto de gent. La seva vida havia sigut sempre o detrás d'un mostrador...
a una panaderia o dins d'un fort o dins d'un barc o dins d'una taverna. Hi havia una altra part que altra gent sí que t'explicaven molt detalladament, però en una altra, en este cas, com si veieu Oriol o escolteu l'entrevista...
a Rosita Borriel o a Margareta Segarra o quan estigui a la de Rosita Laxarantona que la seva vida forma part dins del seu negoci. Pràcticament fora no existia. I després una de les coses que sí que han vist és que pràcticament
hi havia menys festes però eren molt més intenses. És a dir, aquí la gent, recordem totes les festes populars, però també hi havia altres festes com les de Sant Pere que han acabat. Després aquí mos pensàvem que anar a pegar la volta o anar a fer el berenar al camp era anar al Sant Gregori quan era...
anar al Pont Roig, que és anar a Santa Madalena. És a dir, que tenien uns costums que a poquet a poquet van canviar. Però sí que és veritat que la gent disfrutava moltíssim el tema de les festes. Festes molt populars, molt tradicionals, perquè eren pràcticament totes de carrer. Sí, com les de Santa Bàrbara, per exemple. Efectivament. I allí la gastronomia particular de cadascú, com els crespells o el coc que fia l'agüeleta...
d'alguna manera s'han tret algunes receptes que estan ahí escrites, inclús alguna canció...
com mos cantava alguna entrevistada que pràcticament se desconeixia, no? Molt bé. És que, clar, també se... Per exemple, el tema de la música i tal també és un problema perquè, clar, en aquests anys no se podien registrar o fer un, jo què sé, cancionero popular o un CD amb cançons populars. O sigui, que també, sobretot en eixa part cultural de que si... Bueno, fiqui també la gastronomia dins perquè últimament és que la gastronomia ja s'ha convertit en un art també.
Eixa part de gastronomia, eixa part de cançons, eixes festes de carrer que s'estan perdent. Ara mateix només queda la de Santa Bàrbara i sempre parlem que ja no és com era fa uns anys. O sigui que també en aquest aspecte és important tindre, o quan se visite l'exposició,
Doncs tindre en compte això, que tenim ahir una riquesa molt gran, no només de testimoni de com era venir Carló, que si la Guerra Civil, que si en aquestes dècades, sinó de com eren les persones segons les coses que feien, el que celebraven, el que menjaven, és que es pot aprendre moltíssim a partir d'eixes qüestions. Rafa, finalment, bueno...
vosaltres voleu continuar ampliant aquest arxiu de testimonis, teniu encara, bueno, entrevistes tenen un muntó, perquè clar, després és el tema del treball d'edició i tot el que n'hi ha que fer, però quina seria la vostra intenció a llarg termini per a que es projecte?
fem-ho rics. És que en això ho arregles tot. La riquesa no és només econòmica, si també una riquesa humana, o sigui, gent disposta a obrir-se, a donar-nos tots els seus testimonis que tingués,
I sobretot això no és una cosa que es comença avui i acaba demà, vull dir que este projecte és etern. O sigui, si té continuïtat, nosaltres que d'ací uns anys serem una miqueta ja més vellets, doncs potser som nosaltres els entrevistats. I això té que continuar, o sigui, té que continuar escrivint la història a base de testimonis en aquest sentit. I en el que comentaves una miqueta antes, jo també convidaria, per exemple, a veure estos testimonis,
a vore'ls en els ulls tancats, que també és una frase que pot portar a controvèrsia, però si tu escoltes, te poden arribar olors, sabors, coses del passat...
sense que veig a ningú que t'ho estigui comptant, senzillament ho està sentint. I això és el valor que té l'entrevista personal i el record personal i el testimoni personal que t'aporten, sobretot per donar-li un pes i un valor a un poble, que crec que se'l mereixen no només aquest, se'l mereixen tots, però nosaltres hem tirat endavant aquest projecte perquè pensem que realment és imprescindible que estigui.
Tenim ganes de fer-ho i sobretot tenim ganes de continuïtat tot això. També repercuteix en que n'hi haguen bones intencions per part de la gent de cultura o de la gent d'aquest ajuntament o de la gent d'aquest poble perquè això estigui ben valorat i estigui ben apoyat. Nosaltres durarem el que durarem i després el que vinga d'atràs tindrà que continuar o dir hasta aquí, xiquets. I la veritat és que, ja et dic, crec que és un projecte molt interessant, molt potent i sobretot molt enriquidor.
Molt bé. Doncs moltíssimes gràcies als dos per haver vingut a Ciara de Benicar-lo amb nosaltres per parlar d'aquest Benicar-lo, una història de gent. Nosaltres també aprofitem per convidar a tot el món que visite aquest projecte. Com veus, Rafa, m'ha agradat el de veure-lo també, bé, veure-lo, fer-lo amb els ulls tancats perquè es pot aprendre molt i te poden vindre tal volta escenes al cap
que poden ser més d'imaginari que altra cosa, perquè, òbviament, no és una època que tu has viscut, però amb les entrevistes tan encertades, és que, per imaginar com seria venir Carleoneix a aquesta època, amb escoltar, també està molt bé. Moltíssimes gràcies a tots per haver vingut i parlem en una altra ocasió. Gràcies. Gràcies. Gràcies.
L'informatiu amb Clàudia Cossar.