Seguim al Beus de Casa i anem a parlar amb l'associació Abril perquè ha celebrat la seva assemblea anual, com fa per a fer un repasset de tots els projectes que s'han fet, de tot el que s'ha fet durant l'any i també presentar els nous projectes culturals que tenen en ment. N'hi ha molts, molt interessant, n'hi ha moltes sorpreses i també se fa posar en valor
Una miqueta la història i la recuperació del llegat Benicarlando que l'Associació d'Abril fa amb molta feina i amb molta dedicació. Per a parlar una miqueta del que se va comentar aquesta assemblea i també conèixer estos projectes que se duran endavant, tenim amb nosaltres representant avui a l'Associació, a Rafa Domínguez i a Joan Ferrer. Bon dia als dos, què tal, com esteu?
Hola, bon dia, molt bé. Este m'encanta de tindre-vos així a ràdio. Ven i Carlo per a parlar una miqueta del que es va repassar a l'Assemblea, però no fiquant-nos dins de l'Assemblea, perquè això és cosa de socis, sinó també parlar dels projectes que teniu preparats per al següent, diríem, exercici, que n'hi ha moltes coses molt interessants. Rafa, comença per tu una miqueta. Com s'ha de desenvolupar la vostra Assemblea i quines conclusions vau treure de l'any passat?
Bueno, l'assemblea senzillament va ser un compendi del que havia sigut l'últim any. En refermamos en la nostra tasca de divulgació, investigació.
de llegat i, bueno, reformar-ho una altra vegada a la Junta i comentar una miqueta tot el que havíem fet a nivell de projectes acabats i el que més o menys se presenta per a este 2025, que ja l'hem arrencat i ja han fet coses, i, bueno, més o menys enfocar aquest tema de cara al futur amb moltes ganes i amb moltes sorpreses.
Molt bé. Un d'això és d'un dels projectes, perquè a mi m'agradaria parlar més en aquesta entrevista dels projectes que teniu per a desgranar-los i que la gent es conega. Primerament, a mi el que més m'interessa a un nivell personal és Arxiu de Vida. Anem a parlar d'aquest projecte, que és molt important, molt interessant, jo crec, perquè són testimonis que se'n van i si no es gravem, si no es recopilem, no es quedaran. Joan, si hagueres d'explicar a alguna persona què és aquest projecte d'abril, Arxiu de Vida?
Doncs, bueno, Arxiu de Vida és exactament el que les paraules vol dir. És a dir, el que intentes és recollir en un arxiu visual auditiu, diríem, sí, visual i auditiu, exactament, o audiovisual, experiències de gent de fa molts anys, possiblement gent que van néixer abans de la guerra... Actualment estem tractant molt en gent nascut als anys 20-30, vol dir, gent que poden tenir entre 80-90 i algo d'anys...
I és una mica recollir les seves experiències de com van viure aquell Benicarló, el Benicarló de la seva època, a nivell d'escola, a nivell de temps lliure, d'amistats, de família, com se vivia a les cases, quines cançons cantaven, amb quins companys anaven... Una miqueta tot això que, evidentment, i a la meva generació, per exemple, que nosaltres som... Jo n'he escut als 50-60, tot això ho hem perdut, nosaltres a vore. Aquell Benicarló de fa 90-100 anys...
va canviar moltíssim a partir dels anys 60 i 70. Per tant, precisament les experiències que ens puguen contar aquesta gent, l'arxivar d'alguna forma, posar en documents les experiències que ells ens poden explicar, és una cosa impagable. És una cosa que no ho podem pagar de cap manera. I més sabent que molta d'esta generació està desapareixent, per desgràcia, i pròxima a desapareixer. Hi ha molta gent, de les 40 i escaig entrevistes que portem...
40 i pico, quasi 20 persones ja, quasi la meitat, entre 15 i 20 persones han faltat. I afortunadament, per almenys tenim aquest testimoni d'aixa gent. En quant, Rafa, les entrevistes com se desenvolupen? Quins són els punts que vosaltres busqueu? Joan s'ha donat unes pinzellades, però per aprofunditzar. Què és el que vosaltres busqueu en aquestes entrevistes?
Bàsicament el que haurem és que s'hauriguen, perquè normalment aquestes persones majors tenen records molt bons o relativament bons del passat, menys dels temps més propers, i sobretot els costa una miqueta, però després ells mateixos s'hi van donar en compte que s'estan trobant cómodos.
i ens conté, en la veritat, un munt de coses que nosaltres sí que havíem escoltat, moltes altres no, però això el que fa és editar un llibre personal que no deixa de ser un llibre del poble. I després també una cosa molt interessant, arran del que diu el Rafa, és que sempre busques un poquet allò que ha distingit d'aixa persona. Saps? La persona que ha sigut treballadora industrial, el que ha sigut de la mar, el que ha sigut de la terra...
la persona que, per exemple, fa poc vam estar fent-ne una a una persona que va estar cobrant el rebut de l'aigua de la companyia d'aigua dels anys 60 i 70. Ens explicava una anècdota molt bona que ens va dir, jo he anat pel carrer...
amb 25.000 pessetes al Baix del Bras, en aquella època, als anys 60, que era el que podries comprar-te una casa, en aquells diners. Diu, jo anava pel carrer d'aixòs diners a Baix del Bras, en Palito era de l'aigua. I vull dir-te que són aquestes experiències que vas buscant, per supos que tot el món n'he tenint moltes compartides, perquè han anat a les mateixes escoles, han tingut moltes vegades els mateixos mestres, però després buscar aquest aspecte personal de cada un d'ells que els faça una miqueta diferent.
ells el que fan és jo crec que a vegades donen-se compte t'ensenyen una porta perquè l'obrigues i llavors dius, eixes la porta bona i llavors es comences a picar en aquesta porta i es comença a sortir moltes coses que potser d'altra manera no sortirien i a més és que els encanta explicar-ho, o sigui, el que hi ha que tindre clar és que els veus quan porten 50 minuts, que anem a les entrevistes fent 50 minuts, 55 i quan hi porten 50 minuts dius, ai, ja s'ha acabat són tots conferenciants al final m'agradaria dedicar un parell de sessions més al temps
Fer-ho per capítols, també. Sí, que és una de les coses que ara, per exemple, la gent més jove com que no valorem, la típica que quan els noces iaios, les noces iaies, ens conten les seues experiències vitals, és el tema que al principi pensem, ja m'està contant el iaio les seues batalletes, lo típic que se sol pensar, però...
És que és això, o sigui, som, com ha dit Rafa, conferenciants i te'n fan un gens sol, te'n fan un quadre del que és el cap i la fi o del que ha sigut la teva ciutat, la teva família, també el context en què vivim. O sigui, que també posen valor una miqueta això, deixar de banda el... Ai, em està comptant batalletes i que siga aprecia aquestes batalletes.
Per a continuar parlant d'Arxiu de Vida, podríeu dir-me, jo què sé, em contàveu algunes anècdotes, però alguna de les coses que també vos haig ensorprès o també coses que no coneixieu i vos heu enterat, no?, arran d'aquestes entrevistes, podríeu dir-me alguna cosa? Jo crec que el més cridaner del tema respecte a saber o no saber coses és que moltes vegades si al moment de l'entrevista, quan estem allà,
l'acompanya algun jove, un fill, un net o algun jove, se queden sorpresos de coses que ni se les imaginaven. Que en casa no s'ha dit. Exactament, però tu vas fer això, tu vas anar a lloc, tu vas anar, vas viatjar al puesto i se queden sorpresos.
I realment, bueno, sorpreses, jo suposo que n'hi ha moltíssimes, perquè seria inacabable, no?, tot el munt d'anècdotes que poden sortir a mesura que vas parlant amb la gent. Però, no sé, en concret no se m'ha ocorrit. No, pensa que antes, a banda de que no hi havia televisió mòbil, sobretot perquè estaven parlant de temps on només hi havia ràdio, i quan s'apagava o s'acabava el dia, se n'anaven tots a dormir...
Tenen la facilitat de paraula i de comptar les coses perquè se les comptaven al carrer. Ells sortien a la fresca i quan se trobaven la gent no els saludaven com ara adeu-adeu, sinó que es paraven fins a la xerrada del que havien fet el dia abans o del que farien avui. I tot això va creant una red de comunicació i una red d'informació molt lèstia, perquè potser el que ha fet el vell de la porta de baix, si no parles ell, no ho saps. Però ell se'l trobava tots els dies. Ell podia saber tota la seva vida quina era.
Cosa que ara és dificilíssim, perquè ara veus parlant el vell del costat i envies un WhatsApp directament. Sí, efectivament. Incluso el de l'habitació del costat. No fa falta canviar de porta. Sí, a part de conversa és el que era això al cap i a la fi. Aixes converses que talvolta, i molt més extenses, però aixes converses que talvolta podem tindre això en una trucada per WhatsApp, ahir era cara a cara.
Pensa la simplicitat, per exemple, de les famoses imatges o frases que tu pugues tirar la cara de dir, que ta mare te digui ara quan eres minut. Ves-te anar a la veïna de dalt i demana-li una miqueta de sal. L'excusa d'anar a buscar la sal, potser fins i tot ta mare no anava a comprar-la aprofitant, ara baixaré i la portaré. Ja s'havia liat. El sopar tardava a fer-se, la sal al final potser ni apareixia, però ja se comptava amb tot el que havia passat.
També el que es demostra en aquest tipus d'entrevistes és, diríem, la saviesa popular. Vull dir, hi ha una cultura acadèmica que molta d'esta gent la va tindre molt poqueta, per desgràcia, perquè pensem, d'estos que estem dedicant-nos ara, la majoria, l'escola la van veure quan plovia, que dèiem un sogre. Sempre diia, jo sempre anava a l'escola quan plovia, si no al camp.
a treballar. I la majoria de gent, els anys 40, imagina't, en plena postguerra, amb molta fam, amb molta misèria, gent que poguera estudiar eren els fills dels abogats i algun polític ben situat que podia pagar la clara als seus fills, però els altres tots a la feina. Llavors, l'aprenentatge es fia molt al carrer i molt a la gent i a nivell d'intel·ligència pràctica. De dir, com puc aconseguir que l'acollita l'any que ve sigui millor que aquesta, què m'ha passat en guany, què m'ha fallat...
l'any que ve no me passarà, i la gent anava aprenent a base de coses d'estes, vull dir que és realment la història de 50.000 anys d'humanitat, com s'ha anat avançant. I l'aprenentatge tampoc, en el cas que pogueres o tingueres el luxe de poder anar a l'escola i pogueres aprendre, escriure, llegir i sumar i restar, perquè tampoc no era una miqueta d'història,
i molts dels que eren una miqueta més pobres i que havien de treballar de sol a sol, aprenien perquè l'abuela els explicava alguna cosa o per la nit l'abuela els ensenyava a escriure. M'entens? I això també és una experiència de bé. Jo sé d'escriure perquè m'abuela per la nit, en vez d'anar a senyar a dormir, perdia una hora amb mi per ensenyar-me a escriure. O sigui, totes aquestes històries que ens conté són veritat, perquè molta gent li pot explicar i diu que m'estàs contant. És que nosaltres partim d'una evolució i l'evolució és això. Avui en dia vols dependre...
No vols anar a l'institut, no vols anar a escola, doncs ja ho saps, entres a Wikipedia i te pots fer el rei de Roma. I per això també hi ha moltes pèrdues, perquè ahir han molt sintetitzat el que volen que tu sàpigues. Però la qualitat que et dona l'ensenyament patern o matern, en este cas, en casa, o teua de tus pares o en la de tus abuelos, o inclús d'algun tio que tingueres també, que era molt...
era molt d'això, molt tirat per avant. Totes les experiències són les que t'han sumat i les que t'han fet créixer. Hi ha una cosa particularment, que sí que la vull dir, perquè penso que és molt interessant de conèixer, de saber-ho, que quan la família no tenia recursos, si els fills volien estudiar, més que les filles, si els fills volien estudiar, s'anaven al seminari. Era entrar al seminari a Tortosa, que d'ací ben i carlo... Home, a mi m'han arribat a dir, els anys...
entre el 65 i el 70, que els de la meva generació tenien de 10 a 14 o 15 anys, que poden hi haure més de 50 seminaristes de Benicarló a la Tortosa, eh? Ojo, el dato. Perquè era gratuït, no? Era la forma d'estudiar. Molts d'ells després, al millor de capellans, se'n van fer 10 o 8 dels 50, però que va arribar ja una generació enorme, i abans ja ni te cuento, vull dir, que la gent que tenia...
una certa pretensió, diríem, que el seu fill fora escrivent, perquè els arribava a ser escrivent. Escriver... O comptable. O comptable, portar els comptes d'una empresa... O de casa. O de casa, però normalment si treballaven eren, a lo millor, escribents de l'Ajuntament o del Jusgat, per exemple, i estos eren els que havien anat al seminari. Perquè havien anat al seminari, els havien encertat a escriure molt bé, una lletra de més molt bonica, tenien quasi tots,
i quan tenien, entraven en 10 anys al seminari, i quan tenien 10, 18, 19, 20, abans d'agarrar els bots de capellà, se'n sortien i ja tenien la carrera feta. Clar, i a més el tema de poder estudiar d'alguna manera, que no tant deixa vocació religiosa, que si tal volta entrava, no sé, una quantitat, la minoria sí que feia carrera de capellà i tal, però la resta és com... Home, el que està clar també és que als 10, 12 anys tots volíem ser... Jo anava a l'estalla i tots volíem ser hermanos.
I mon pare el primer que em va dir va ser, hermano, si vas a algo has d'anar a papa. Hermano no va dir, és que no val la pena. Volíem anar a hermanos o a capellans, però era una mica, tenies 8, 9, 10 anys i influenciats. I què passava? Que després, en plena adolescència, arribava la llamada de la selva, que dic jo, i quan arriba la llamada de la selva... Hi ha ni hermanos ni... Ni hermanos ni papas ni primos.
Ni irmãos, ni papas, ni res. Rafa, amb aquestes entrevistes, també, amb aquest projecte, l'Arxiu de Vida, com dibuixaríem, diríem, el Benicarlo d'aixòs anys per a poder explicar-lo així en la ràdio? Com era Benicarlo a través del que hem après de la veu d'aquestes persones? O sigui, un perfil de Benicarlo, més o menys de... Sí, de les ciutats. Anem a posar, per exemple, el primer terç del segle XX, per exemple...
A veure, jo això ho he dit hasta en conferències, la frase se treballa de sol a sol, això a casa se senté tota la vida, i era veritat, aquí tenia el macho i el carro, a banda que era ric, antes que sortiguera el sol, ells estaven a la carretera, ells estaven camí a la finca, s'enduien tot el que podien, que en aquella època tampoc no eren massa coses, però passar tot el dia al camp.
I si anava l'home, la dona se quedava a casa a fer les seues coses. I si hi havia xiquets, els xiquets o acompanyaven el pare o anaven al... En fi, pensa que Benicarló era tot un poble molt més minut que ara. Estem parlant, millor, d'entre 10, unes de 8.000 persones. Un menys, uns 100.000, 600. És que hi va haver un moment de flujo també de gent quan se va acabar el tema del Bicarló i se'n van anar més de 2.000 persones. Ah, una, clara. Llavors hi ha un flux de gent bastant potent ahir. Benicarló era tot, doncs, bueno, pues cases... Eren cases baixes...
I carrers de terra... I mariners, mariners també. Sí, mariners, hi havia molts. És que és del que menys a parlar també, dels mariners. És que ara, eh, mariners en aquella època, a Benicarló, cal pensar que les barques eren molt més menudes, en molta menys potència, perquè moltes eren a vela. I a vela. I lo qual vol dir que la pesca era una pesca pobra, però que permetia regenerar-se la mar. O sigui, no s'esquilmava. Sempre hi havia molt de peix, perquè el peix superava el que se podia extraure pels mitjans que se li exposava. I llavors els mariners n'hi havia molts. I sobre 40 barques, a Benicarló.
I sobretot, sí, això està escrit, no sé, ho tenim per un lloc d'altre, i pensa que tots els mariners que vinguessin, no, eren venir carlandos, hi havia molts de Torre Blanca, de Tortosa, hi havia molta gent, de la part dels alfacs, venien ací perquè tenien un refugi, sobretot, mercat de sortida del país, també.
i pensar que els que anaven a Llatina, quan per exemple anava amb Abuelo, el millor sortia de Benicarlo amb vent de sur, arribava als Alfacs i no podia tornar a vela perquè el vent no li era favorable, es quedaven un dia o dos allí, que us soltaven el color missager i dia, veniu, així que tinc tres caixes de peix. Perquè entre les barques anaven en colors missailles, que això també és molt interessant de saber. Està escrit, però ahir s'ha parlat molt poquet, és un tema encara molt aixina, molt desconegut. Volaven.
Tu has de fer l'època. I quan van es comença a posar motor, que hi ha les barques i anant més a llum, com per exemple anant als colmeretes al blau o a la llangosta o a llangostí.
pensant que s'enduien la caixa dels colors missatges i les colombretes sortien i arribaven aquí i portaven a l'anellet el paperet dient quant de peix portaven per vendre'l antes de que arribara ja. M'entès o no? Vull dir que... Pensa que continuem en evolució constant però que ja tenien idees molt interessants per poder tirar endavant tot això. Després... Perquè l'altre dia vaig estar parlant precisament del tema dels colors missatges i diu, no, és que això és més bell que l'anapeu, dic. Dic...
Ja hi havia gent que tenia colons que els necessitava. I a partir d'ahir va néixer l'acetreria, perquè li ho vaig dir i vaig dir, ostres, però no ho havia pensat. L'acetreria va sortir perquè l'enemic, sabent que els mensages anaven volant, soltaven el d'això i atrapaven el mensatge i sabien...
que això es va utilitzar molt en les guerres mundials, per exemple. De fet, és que vam estar parlant també amb el colombòfil de Benicarlo, que ara és un esport, que jo, clar, no l'ubicava com un esport. Està catalogat com a esport? Sí, està catalogat com a esport.
El esport dels coloms. Els coloms, clar. Els esportistes són els coloms, òbviament. Però ho estàvem parlant i, clar, era molt interessant eixa evolució també que havia tingut, però, clar, és que al cap i a la fi s'utilitzàvem, que jo no m'alcançava molt per comprendre com podien recórrer tanta quantitat i tanta distància. Dur el missatge, o sigui, a mi em semblava una cosa increïble, però és que...
Era de molta utilitat damunt, és que no n'hi havia altra cosa. Jo m'acaba de quedar també super sorpresa amb el tema de la vela, que clar, és que si no t'agafava un vent has de quedar ahí. No, no, jo per què? Per transmissió oral. A mi m'ho han dit en casa, diu, t'abuelo se n'anava a pescar avui però no sabien quan tornava. Dic, ells abans de sortir a la mar se n'anaven a la punta del mur o se n'anaven a la mar...
Se quedaven plantats un rato i depèn de la mar per a on trencava o dels núvols com eren, ells sabien, ells sabien quin es farien. Pensa que no hi havia servei meteorològic. Si l'encertes van divines. Al cap d'unes hores podria haver canviat absolutament. Correcte. Ells, entonces, intentaven saber quins llocs hi havia per poder refugiar-se i si la cosa es posava a fer...
Arribaven veles i arrem, el que hi havia, i buscar refugi i estaven tot el dia. Diu, se'n va el dilluns, no sé si tornarà esta nit o demà o després demà, tot depèn de... Dic, això anava, igual que al camp, és el que t'he comentat, sortien de matí i allà tenien a cada finca una caseta en pedra sec i, bueno, se cansaven a la sombra a dormir un ratet i després a continuar, a pensar que la feina de fer marges o de treballar, jo què sé, a la meler, al garrefer, al que n'hi haguera...
Doncs no era fàcil, no hi havia absolutament ni una màquina. Vull dir, si el macho l'enganxaves i t'ajudava bé, i si no els pots, t'ho fies tu. I saca el coll i que va avall. Qui tenia bicicleta també era... Un luxe. Un ministre. Vull dir que és que... Vull dir, partim d'una base, estem parlant de fa 100, però és que potser fa 50 anys no te creguis tu que la cosa no era tan diferent. El canvi radical, que jo recordo, va ser a partir dels 60.
Fa ara un 60 i algo d'anys, a partir del 1961, 62... Quan vas començar entre el turisme? No, quan vas començar, les furgonetes, els llauradors, els tractors i furgonetes, perquè jo me'n recordo perfectament quan ets 7 o 8 anys, que ja era l'any 63-64, que els verdoleros les portaven moltíssima verdura en carro, uns carros en matxo, carregats enormes, hasta dalt, d'an 6 grams, o del que fora, arribaven al verdolero i li descarregaven...
I a partir d'aix any, aproximadament d'aixos dos-tres anys, va ser quan ja va començar vosaltres furgonetes, tractors per treballar al camp... El 60 va ser, el 60 va ser el gran canvi. I tampoc no pensem que aquests llauradors se n'anaven a recollir el que tingueren plantat i vendre-ho a ser el poble. O sigui que n'hi ha testimonis de gent que se n'anava a Morella... Sí, sí.
que s'arribava a Ullacona, sortia de matí i arribava allí de nit pel dia siguent i el dia siguent per avall, que a lo millor baixava o de buit o cargades pardenyes o cargades com si vol cosa, que neguera allí dalt. Però tiraria a viure dalt del matxo tot el dia, dalt del carro. Però no se venia així perquè al cap i a la fi tot el món tenia camp i no... No, perquè si hi havia una sobreproducció, se produïa molt més del que se consumia. I al venir parlant jo crec que es va especialitzar una mica en anar a vendre a les places.
en sortir a les places i, ja dius, hasta Morella, que havien d'enganxar dos o tres machos per pujar a les costes aquelles amunt en el carro carregat, i eren dos dies de viatge, vull dir que realment era tremenda. A lo millor si hi havia verdura i fruita i allà hi havia cereal que no hi havia així. Clar, era com fer l'intercanvi. Vale, entonces venies el que tenies i els diners que tenies compraves una altra cosa que després així la venies una altra vegada.
Ah, ni tan sols per a tu, també per a vendre-la així. Clar, si tu, per exemple, baixes 5 o 6 sacs de, no ho sé, de lo que siga, jo crec que potser en un netes prou i els altres els vens, i entraies en una dinàmica de... A veure, jo me'n recordo a m'abuelo, diu, nosaltres agarrem llangostins, potser a caixes. Diu, a duro, el quilo. Clar, no te foties 5 o 6 caixes llangostins, venies-los llangostins per arròs, per farina que no tenies a casa, o per altres coses, i entonces a casa hi havia de tot,
I a totes les cases que hi havia així, d'en canvi, hi havia de tot. Sempre que quan poguessin arribar això, fer la compra o el canvi o la venda. Molt bé. Per a tancar a parlar d'aquest projecte, de l'arxiu de vida, una mica volia saber les impressions
o el feedback que té la gent quan ha pogut veure aquest tipus de projecte, que ho heu fet en col·laboració amb Mediarre, que és audiovisual, com bé ens ha contat Joan. Parlàvem abans que era molt interessant quan persones més joves s'acompanyàvem a les persones que estaven fent els testimonis perquè se quedaven molt sorpresos, no només de lo que havien fet els seus avis o les iaies a porta cerrada, que se diu, que històries que mai se contén després,
Però una mica això, per exemple, Joan, vaig amb tu. La gent que ha pogut consultar o veure aquest arxiu de vida, quines són les impressions que vos han transmet? Jo crec que és la... se n'adonen de la necessitat d'això. O sigui, de la necessitat. Si no ho fas, no passa res, perquè tota la vida no s'ha fet mai, doncs, bueno, molt bé. Però el dia que ho veuen, que diuen, fulanito, ai, doncs l'han entrevistat i ha contat no sé què. Ai, doncs ara jo conec una dona que era amiga de ma mare i que no sé quantos, que aquella dona té molta memòria. A més, la cosa sempre és així.
Té molta memòria i se'n recorda de tot. És l'obrir, tal com deia Rafa, que obris una porta o estires un filet i de repente comencen a sortir un munt de cosetes i històries detrás que la gent se n'adona que realment és important. Fins ara no havia sigut important perquè no s'havia fet, la gent se moria i tant donava...
Però en quant a dones compte que realment pots deixar un testimoni escrit i visual, de dir, tu veus a la persona en directe i l'estàs escolta en compte i ho està explicant. I la llàstima pot ser, potser, potser no ho podem dedicar, no sé, un llibre sencer per cada persona, eh? Perquè tantíssimes coses... Una persona és una vida, és un llibre de...
Una pel·lícula sencera. I pensa també que nosaltres en aquest tipus de producció audiovisual hem editat, o sigui, s'ha editat i s'ha quedat molta cosa fora. Hi ha molt de material fora que el tenim gravat i que crec que no tardarem molt a agarrar una decisió perquè ja ens hem fet una proposta per a passar totes les entrevistes a un format llibre.
i, bueno, potser en modo escrit sortirà alguna cosa que no s'ha dit i que en el seu moment es va descartar i després resulta que és molt interessant. Es podria acompanyar de fotos, es podria acompanyar de material gràfic, que de moment les pel·lículetes aquestes que estan fent, els vídeos que estan fent, no surten, surt alguna, però potser sí que es podria ampliar més també totes aquestes informacions. Sí, inclús en cada una de les entrevistes en paper es posa un QR on tu ho pots enllaçar directament en el vídeo que tens penjat al teu canal de YouTube,
I contrastar, confirmar o ampliar com si vol de la informació que tens allí. Hi ha molta gent que és molt amant de la lectura i gent que és més amant de posar els seus cascos i sentir coses. Una miqueta de tot.
No, sí, i l'important és que al cap de la fila la gent conega els testimonis i conega les històries de les persones i si es pot fer en diferents plataformes, doncs això, per a tots els gustos. I en quant a projectes, això queda com una mica, no sé si d'exclusiva, perquè ho comentaria a l'assemblea, però per saber els projectes que teniu pensats d'ara en endavant, algunes coses ens podreu comentar?
Bueno, si no falla res, la setmana que ve tenim una conferència sobre els Benicarlandos que van ser morts als camps d'extermini nazi.
Hem trobat molta informació de persones que no sabien ni que havien passat per néixer tràngol. Hem trobat familiars i estem acabant de tancar la primera conferència a partir de... Serà el divendres pròxim a la biblioteca pública a les set i mig de la tarda. Diu que podem anar començant a fer... No, segurament que la farem antes o el millor. La farem antes perquè Joan diu que necessitarà el millor una miqueta més d'una hora perquè...
Justament ahir li va arribar tota la informació de França, de Paco Lluc, i diu que hi ha molt de material, i sobretot va explicar això que a França sí que han dignificat la mort del Benicarlando, donant-li el nom a una plaça en poble, i en canvi el poble no sabe ni qui és. No ho coneix ningú. I són aquests detalls que és el que he dit, és dignificar a qualsevol Benicarlando que hagués fet alguna cosa, o que li hagués fet alguna cosa en aquest cas.
I arreu del món. I la veritat és que jo li dono un balon incalculable a això, sobretot si localitzes a la seva família, que inclús alguns igual ni sabien res de tot això. Clar, això és una altra. I encara és molt més gros, perquè això m'ha passat a mi en una de les conferències de la Legión Condor, quan va aparèixer els familiars d'uns que van ser morts en un bombardeig, i tot això jo no puc pagar-ho, senzillament.
Jo me'n recordo d'aquesta família, que tenia un contacte amb França, i el de França, només feia què, diu, vaig a penjar el telèfon i me'n vaig saber-lo. Dic, jo tot això he de saber-ho. Dic, tota la vida buscant-lo, i ara resulta que en dues setmanes l'ha trobat. Sí, sí, dic, només tens que estirar la corda que toca.
i en no res, en dues setmanes, ho van localitzar tota la seva història. La veritat és que d'informació, coses per a conèixer, ens seguixen quedant moltíssimes. Dóna la impressió que avui en dia s'ha de saber tot i resulta que gràcies a internet, que ens permetís entrar a arxius i a veure coses que fa només 10 o 15 anys atre, és pràcticament impossible, s'estan trobant uns fils per a poder estirar informació tremendos. Jo ara mateix estic ficat en un plan que no sé si ho aconseguiré perquè seria...
Parlar en Alemanya o parlant alemans i això ho tinc complicat. Resulta que vaig trobar, i ho vaig dir també, Rafa, vaig trobar, aixina de casualitat, un grup de música dels anys 50, alemany, gent que als anys 50 tenien uns 40 anys, aproximadament, podien ser perfectament...
que els anys 30 de la Guerra Civil Espanyola en tinguin uns 20 i pocs, que es diuen, era un grup alemà del nord d'Alemanya, bastant conegut allà, d'Hamburg, crec que era exactament molt conegut, perquè havien actuat en diversos artistes famosos d'aquell moment i tal, que es diuen Die Benny Carlos.
Die Benicarlos, claro, die en alemany. Los Benicarlos. I doncs quina casualitat que li hagi un ficat a ese nom perquè els de nosaltres li ha ocurrido dir, mira, este sona bé. Si no hi ha detrás algun tipus de... Estos van estar així, s'ho van passar bé. Jo penso que podien ser perfectament de la Legión Cóndor, que es van conèixer a Benicarlos, a Espanya, perquè els anys 50 tenien 40 i pico, doncs els anys 30 podien tindre 20 i pico.
He de dir que acabo de buscar i sí, efectivament. De fet, m'ha dut a una pàgina alemanya i mira, sí, n'hi ha discos, n'hi ha reeditats, òbviament, però sí, n'hi ha discos del 1956, del 58...
Aixa època va ser la bona. I dia ben i Carlos, jo no sé com ho podríem mirar, ha de ser algun alemany, ja gran, perquè recordi aixa època, i que mos diga què van significar, qui eren aquesta gent. Eren quatre, me penso, quatre músics, que els tindràs a la foto si ho has trobat, quatre músics que possiblement tinguen alguna relació amb el nostre poble i no ho hem arribat a acabar de saber.
Bueno, doncs ja tenim ahí un fil per tirar per davant. És un fil per tirar per davant. L'alemany gran ho tinc jo. Així anirem a preguntar-li, si tenim els noms, els podem cotejar si irem de la banda... Jo tinc el nom del seu representant. El seu representant sí que sé, perquè hi ha una de les targetes que hi ha, perquè si tu tens davant ho veuràs, a la part de detrás de la foto on està el nom del grup, a la part de detrás figura el nom del representant. I era d'una ciutat del nord d'Alemanya. Però potser era un representant, era on era músic. No, ell no tenia per què ser músic. Ja, ja, per això...
No, no, i de fet a la casa que digui ell, que tu l'adreça i tot, actualment és una immobiliària. N'hi ha que diversificar. N'hi ha que diversificar, però és una immobiliària. No, però que és curiós, això, és curiós haver trobat un grup alemán dels anys 50 de Pico que... Que es diria Benicar-los. Que potser li van tocar mai, així.
No, no, segur, segur. Clar, però és interessant eixa relació perquè és molt estrany, vull dir, o sigui, a Benicarlo no és un nom que... Que surtiga de casualitat. Efectivament, o sigui, mira, aquesta entrevista la finalitzem amb la promesa...
Ah, pensava que anaves a posar la música. No m'he donat temps a posar-los. Si estigués aquí Joan amb nosaltres, Joan Peiró sí que estaria posant-los, però ja. La podeu posar qualsevol altre dia, que no siga avui. S'ho diré, s'ho diré. S'ho diré a Joan, que segur que ens la fica a la playlist. Escoltem-la. No, n'hi ha alguna que és molt armonioseta. Jo l'he sentit, ja.