Seguim al Beus de Casa i anem a comentar-vos l'entrevista que tenim preparada pel dia d'avui. I és que a nosaltres, com bé sabeu, ens agrada molt descobrir talents que tenim així al nostre municipi. I en concret, en el dia d'avui parlarem de música, perquè tenim amb nosaltres el cantautor tassí del nostre municipi, Cris Gaven, Cris García Ventura, i parlarem amb ell d'Aplomo, una cançó que va treure el passat 22 de febrer, que té una història...
diria complicada, al darrere i també molt interessant de conèixer. I res, explorarem una miqueta més sobre qui és Cris Gavin, que és artista del nostre municipi, i conèixer també la cançó A Plomo. Cris, què tal? Bons dies, com estàs? Hola, bon dia. Estic encantat ser tindretes, ja. Igualment, encantadíssim.
Amb nosaltres, bé, anem a començar a parlar una miqueta, però abans de posar-nos en matèria amb eixa cançó que acaba de sortir, a plomo, conta'ns, qui és Chris Gavin? Doncs és un projecte artístic que vaig començar allà fa cosa de dos anys, en què vaig començar a explorar el meu so, i és que jo inicialment, realment m'havia format en una cosa superdiferent, vaig fer enginyeria industrial...
I ja va ser fa... Bueno, però sempre he tingut contacte amb la música, no? D'una banda, amb corals, amb classes de cant... I ja fa un temps ja vaig dir... Mira, realment és el que m'interessa i estic apostant més. I ara realment m'estic formant en el professional que ara accedir cap al superior...
I sobretot en veu, tot i que també estic fent piano, amb intenció de posar-li música als meus sentiments. Sobretot les meves cançons parlen des de, jo diria, des d'un costumbrisme, és a dir, des de poder exposar experiències de la meva vida, diguem, amb música que la gent pugui contactar. Sí que és veritat que Plomo concretament és una experiència una mica extraordinària, diguem...
Però busca contactar, que la gent arribi a aquest sentiment que vaig sentir en aquell moment de ràbia, de por i de tristor, perquè eren moltes coses en aquell moment. Molt bé. Sempre s'ha dit que la música ajuda molt a transmetre els sentiments que tenim a dins, però sí que és cert que a part del costumbrisme que comentaves, que siguen cançons...
purament de les coses que ens passen, com que funciona molt bé i es dur molt últimament. Jo no sé si serà perquè és molt més fàcil contactar o connectar, millor dit, amb l'oient, utilitzant cançons que expliquen situacions que, salvants, aplomo perquè és més extraordinària, que podríem passar-te tant a tu com a mi.
Clar, jo crec que, d'una banda, és el fet que comentes, d'utilitzar la música, utilitzar qualsevol mena d'art, simplement com a forma d'expressió dels seus sentiments. Però, clar, en el moment en què vols contactar amb altra gent, al final el sentiment és una cosa superabstracta, en què cadascú pot trobar unes paraules o unes altres, però justament quan comptes les teves experiències és més fàcil que això ressoni amb altra gent.
i justament trobar-te-hi. Crec que per això potser ara hi ha aquesta tendència, perquè de vegades en l'art és molt fàcil perdre's en donar-li voltes a les paraules, però no entrar en el significat de les mateixes. Molt bé. Parlem sobre, a plom, sobre aquesta cançó que acaba d'eixir. Bueno, contás una miqueta la història que n'hi ha darrere d'aquest tema. Ai, molt de drama, eh?
Sí, sí, sí. No, no, és que la història, la història té xitxa. Va ser, bueno, realment parla de la ruptura que vaig tenir amb el meu ex i és que, bueno, tot semblava normal, era un noi que semblava, bueno, molt normal i un dia em va trucar que necessitava que anés a casa seva.
I clar, bueno, em va semblar molt estrany, però això que ja el coneixes de temps, i dic, bueno, vaig, no? I vaig arribar, i bueno, el que em vaig trobar allà a la casa era la porta tombada, robar pel terra, tot, i clar, jo en soc de què ha passat aquí. I després aquest noi va arribar i em va dir que havia hagut una ordre de registre,
I, clar, d'aquest sentiment de caos, de no saber on estic, d'on va néix a plomo. D'aquestes situacions que són tan complicades, també la música fa una miqueta de teràpia, però com o què has volgut expressar en a plomo? Perquè, clar, no sé si va ser a banda d'aquest moment de caos, suposo que també desobte...
Donar-te compte que aquesta persona potser no la coneixies tant o coses així. Efectivament. En el moment en què la vaig començar a escriure hi havia molts sentiments al mateix moment. És justament el que comentes. D'una banda, tenia por per l'experiència que havia viscut, però també, clar, al final, és un duelo que estàs vivint amb aquesta persona. També va haver-hi tristor...
Tot i que mascarada potser amb la ràbia de no saber si el coneixia o no, confusió, i al final també apatia, de dir, hi ha tants sentiments, tantes emocions que no sé què sentir. La cançó realment, quan la vaig començar a escriure, parlava més des de...
realment des d'aquest soc i des d'aquesta desconfiança, potser, que és principalment l'estructura que hi ha al llarg de les estrofes i de la tornada, que és més com desconfiança de la persona i del que ha passat. I després uns pregons que s'escolten més al final de la cançó, que són tres pregons, aquests els vaig escriure després i ja parlen més des de la ràbia, des de dir, ostres, què m'has posat en aquesta situació sense jo voler-lo i ara m'ho has deixat així? Què faig amb aquests sentiments?
També hi ha altra cosa que volia comentar o parlàvem fora de micros i a mi em sembla molt interessant perquè així la gent també ens podem posar una miqueta al dia de com sobretot ens ajudar les xarxes socials a difondre aquest tipus de continguts artístics perquè clar tu per exemple a banda de totes les plataformes d'estil Spotify, Apple Music totes aquestes coses
També per Instagram estàs fent en un format molt interessant com el fil conductor de lo que va ser eixa experiència que conta la cançó. Per què també has decidit triar aquesta branca per a poder explicar aquest tema?
Doncs per dues coses. D'una banda, perquè al final en la música em falta aquest element visual que puguis connectar amb mi, diguem, amb la meva història. I crec que és una història que al final depèn molt del que va passar. I si no conto una mica el que va passar, crec que la gent no pot arribar a connectar amb la cançó completament. Connectaràs en algunes frases, però no en tota la història.
I justament perquè la gent tingui aquest detall i que entengui la cançó no només com una peça individual, sinó com un resultat de tot aquest procés, és que he volgut mostrar, diguem, com una versió, com si fos una mena documental, que, bueno, sí, sembla com aquestes sèries de crimes, no?, en plan...
Home, dona per argument en aquestes sèries de True Crime. Jo també és això, recomano a la gent que busqui el teu Instagram, perquè és això, ho fas per episodis, està molt interessant, i que també ajuda a no només que tingui aixa part vocal o aixa part musical, sinó que també connecta una miqueta més amb tu.
Ara volia preguntar-te una miqueta per com està el panorama pels cantautors, per aquests grups que podríem dir emergents, perquè la veritat és que sí que és cert que sempre està complicat poder fer-te un hueco al món de la música, sobretot tal com està la indústria.
Però jo veig com, últimament com que en tenim de molts artistes que sí que s'estan llançant i sí que s'estan atrevint. No sé si serà perquè ara igual és entre cometes més fàcil poder produir-te tu les coses amb una mica de coneixement o què, però no sé si això per preguntar-te com està el panorama ara mateix. Jo diria que hi ha dues coses. D'una banda sí que hi ha molta facilitat per a algunes eines, és a dir, al final el fet que tu puguis gravar a casa, produir-t'ho a casa, que no necessites un productor...
vull dir, un productor supergran per destinar-ho, doncs clar, això fa que sigui molt més fàcil, diguem. Almenys l'arribar a produir i l'arribar a crear l'art. Sí que és veritat que a nivell de repercussió...
Home, hi ha dues coses. És veritat que dius, ara és més fàcil arribar a la gent. Més o menys, perquè també hi ha molt més mercat. És a dir, abans potser només escoltaves, diguem, dels cantautors de la teva zona. Ara no, a tu t'arriba com, ostres, sempre estàs traient la gent música nova, però és perquè t'assabentes de tot el que passa, diguem, potser a la zona hispanohablant, fins i tot, depèn del teu algoritme.
aleshores, clar, veus com una falsa sensació de tothom està traient, però no, potser és més o menys com abans, però tens més visió. Jo crec que d'una banda és això. Sí que hi ha més facilitat per arribar a gent que no tens, però al mateix temps, ostres, els algoritmes, tot això és complicat, és complicat arribar. I sí que és veritat que algunes vies dels cantautors ja estan molt utilitzades. Per exemple, el típic concepte de cantautor en microobert, en un espai més proper,
A mi personalment em sembla molt guai, o sigui, m'encanta, és una via que m'encanta, però és veritat que està molt saturada. Aleshores, bueno, és un moment, jo crec, de descobrir coses noves, de tractar de buscar nous formats. També passa molt amb els gèneres de la música. Ara ha tingut com molta visió la part més urban, però de cop també ens estem trobant com que sembla que s'està com aplanant...
i s'han de buscar nous camins. O sigui, estem en un moment de transformació. Sí, però com tot és que acaba sent cíclic, una cosa molt interessant que has comentat, que moltes voltes no som conscients, i que moltes voltes també, igual, per a artistes emergents és més complicat, és a part dels algoritmes, per exemple, en xarxes socials, que moltes voltes em pregunten per què estem veient sempre el mateix? Doncs bé...
ahí está la explicació, i també n'hi haurà que trobar eixes estratègies per a poder fugir. Tornant a Plomo, comentàvem eixa part de connexió amb el públic, que aquest costumbrisme ens ajuda una miqueta, o millor dit, s'ajuda els artistes a connectar amb els oients i tal, però
Tu com creus que el públic pot connectar amb aquesta cançó que realment... Ostres, és que, clar, una ordre de registrament no passa tots els dies, però, clar, sí que n'hi ha punts on serà, no sé si en aquesta part de ràbia o de no saber qui és una persona que realment pot connectar. Jo diria que és justament per aquí. Al final, cada ruptura, més enllà que sigui més extrema o no...
té una part en comú, que és justament això, el desamor, i crec que és aquí on la gent pot arribar a connectar. Hi ha missatges més de confusió que potser en el meu cas ho van generar una ordre de registre, en algun altre cas potser ho va generar una infidelitat o alguna situació així. I aquests missatges crec que poden ser compartits justament en el cas que hagis viscut una història d'aquest estil, per exemple, posem la infidelitat per exemple,
Clar, al llarg de tota la cançó es mostra aquesta confusió, potser fins i tot de voler confiar en aquesta persona en la que efectivament no pots confiar. I és amb els pregons on ja surt la ràbia, que és quan tu ja has fet el procés, diguem, de senar, que alguna persona ho haurà fet en una direcció i alguna persona en una altra. Però crec que és un camí que molta gent té, que és adonar-te'n i després dir, ostres, ja no vull estar amb aquesta persona i projectar aquesta ràbia. Molt bé. Quins han sigut també els principals reptes d'escriure aquesta cançó?
Doncs, a veure, en el moment en què la vaig començar a escriure, sobretot era que hi havia aquest sentiment d'apatia, que no sabia des d'on la volia escriure, des de quin sentiment, això d'una banda, i sí que és veritat que al final buscar una... el fet de buscar una rumba, buscar una cosa... barreja com la rumba amb elements electrònics, i sí que és veritat que buscar aquest so, que al final forma part també com a mi, com a cantautor,
També és el que m'ha costat una mica per trobar identitat, diguem, no? Sí que és veritat que després d'aquesta cançó he estat produint altres que encara no han sortit on ja he vist coincidències, diguem, de dir, vale, ostres, això ho vaig descobrir amb aquesta cançó i ho continuo explorant. O sigui, com que trobar aquesta direcció com a artista també ha estat un repte.
O sigui, que podríem dir també que gràcies a Plomo, com que també has començat a trobar la teua identitat com a cantautor. Sí, sí, efectivament. Molt bé. Per anar avançant, parlàvem d'aquesta cançó, d'aquesta cançó a Plomo, en eixa part on se pot connectar també amb l'oient, però no volia deixar de banda això que ens has comentat que estàs produint altres cosetes que hi seran pròximament. Bé,
Ara què és el que ve per a Chris Gavin? Avui ho estava plantejant, perquè tinc dubtes de la direcció que vull prendre en el sentit que tinc algunes cançons ja fetes i produïdes, o algunes en direcció,
i tenia dubtes d'acabar on vull anar una mica els temps però sí que la següent cançó crec que també serà un single i després sí que estic fent un grup de cançons en català que crec que també toquen com aquesta mena de música aquest moviment, aquesta rombeta que també podrien ser com un petit EP
que podria sortir, però sí que és veritat que això crec que ho plantejaré després per aconseguir una mica d'unitat, diguem, que la segona cançó no sigui ja un canvi de llengua i un format diferent, sinó, vale, doncs la primera ha estat en castellà per casualitats de la vida, doncs la següent també segurament en aquest format i les altres ja seran com un grupet de cançons que es puguin sostenir per elles mateixes.
M'interessa molt també això i preguntar-te, parlant de reptes d'escriure a plomo, però també n'hi ha molts reptes a l'hora de, mira que ja costa treure una cançó perquè és molt de treball. Però clar, també jo considero un repte, després d'aquesta cançó,
Què faig? Això també suposa que a l'hora de... Va en el ser artista, el tema de com cuajar, per dir-ho d'alguna manera, una miqueta, tot el que ve després. Clar, aquest jo diria que és el repte més gran, perquè justament la part divertida és fer la música, no? És la part de composar, almenys... A mi és la part que més m'agrada del procés creatiu, no? De poder composar, buscar arsons nous, però clar, després ho has d'aterrar. Doncs justament, si és la part...
Més complicada i que al final tens la sensació que tothom ho fa tan ràpid, que en veritat és mentida, és una sensació simplement que ens donen les xarxes socials. Però clar, has d'aturar-te i dir no. A veure, jo puc fer el meu ritme, jo vaig traient, vaig descobrint el meu so i ja anirà agafant forma. Però sí, és la part més complicada. Molt bé. I ara sí, per acabar, què t'agradaria que la gent sentira quan escoltarà Plomo?
Doncs jo diria que a banda que es deixin portar una mica per la pròpia cançó, perquè al final et porta a un ritme més alegre, tot i que el missatge sigui molt cru, que la puguin viure de dues maneres. La primera, simplement escoltant el missatge de la cançó, buscant una mica, i també deixant-se'n portar per la música. Simplement com... Hi ha aquesta part de la felicitat de dir, mira, ja hem passat aquest moment, independentment de què va ser dur. O sigui, que puguin viure la cançó des d'aquestes dues vies diferents. Molt bé.
Doncs amb això ens quedem. Cris, ha sigut un pla d'arribar-te a Ràdio Benicarlo amb nosaltres. Moltes gràcies. Jo aprofite també en el tema teu Instagram, que és on està i a part que a mi m'ha agradat tant desengranar la cançó i explicar-la. I ahir tenim tots els enllaços de Spotify, Apple Music, per poder escoltar també aquesta cançó, les teues produccions i tot el que vindrà, que estarem molt expectants.
Moltíssimes gràcies i ens veiem aviat. Gràcies. Gràcies. Adeu. Una cinta embarga a tu puerta de un color rojo, azul i gris. Una puerta que cae a plomo i mil preguntes sin respondre. Jo solo siento que me ahogo i ja no logro comprender. I cae la puerta i cae a plomo i el plomo cae de bril. Rebosa de tus bolsillos un pasado que desconocí.
De que yo no te conocí De que no tienes vergüenza Y de que el plomo te va a hundir
Fins demà!
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
L'informatiu amb Claudia Cózar.