This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Castelldefels, avui. Bon dia, són les 10 i 4 minuts. És el moment del butlletí informatiu Castelldefels, avui. La plaça de l'estació es transformarà en un espai obert i accessible. El projecte de reforma d'aquest espai central de la ciutat inclou la possibilitat de celebrar esdeveniments.
Avui, últim esdeveniment del Tour del Talent a Castelldefels. Se celebra el Goals Fest Salut i Esports Jove amb un torneig lúdic de Futbol 7. També inclou la jornada d'assessorament jove orientat i la presentació del concurs de talents artístics de joves de Castelldefels al Camp de Futbol Municipal Can Vinadè a partir de les 11 del matí.
I aquest cap de setmana l'esportiu Castelldefels defensa el primer lloc a Montcada i Reixac. Els grocs visiten aquest diumenge la pista de la Saie Montcada B a les 12 del migdia mentre el sènior femení rep dissabte l'envol Claret Gràcia a Can Binader a les 7 de la tarda.
Més informació de l'agenda esportiva al web de l'Ajuntament de Castelldefels i fins aquí el butlletí informatiu amb els tres titulars destacats d'aquesta hora a les 10 del matí a Ràdio Castelldefels.
Si fem un bon ús dels contenidors, si respectem els parcs i jardins, si recollim els excrements dels gossos, si mantenim net a la ciutat, millorem la convivència. Ajuntament de Castelldefels. Si millorem la convivència, tothom guanya.
El magasí de Ràdio Castelldefels.
This town don't look good in snow You don't care, I know
Fins demà!
Bona nit.
Wishing on a falling star, waiting for the early train Sorry, boy, but I've been hit by a purple rain Oh, come on, Joe, you can always change your name Thanks a lot, son, just the same
Fins demà!
Fins demà!
Castelldefels, així som. Castelldefels, així som. Un espai on trobaràs informació d'aquí. Un espai per al debat i l'endeteniment. Un espai per saber les coses que passen a Castelldefels. I el que és més important, amb la teva participació.
Castelldefels, així som. Bon dia, Castelldefels. Buenos dies, Castelldefels, aquí comienza. Aquí empieza, Castelldefels, així som. En breu parlarem del cicle de cinema en català que es reemprèn aquest cap de setmana, com sempre, al cinema Esgelmo de l'Anne Blau. Ens explicarà els títols que tindrem aquesta temporada a la Luz de Sobirà.
També parlarem dels Brassalets de l'Esperança, una iniciativa que coordina l'Associació Espanyola contra el càncer a Castelldefels, a la mà de la seva presidenta, Pepa del Catxó.
I coneixerem les vicissituds que va haver de passar l'Urman Omar, una persona que va venir de l'Àfrica, que després va ser adoptat per una senyora catalana i que gràcies a aquesta oportunitat va poder estudiar, desenvolupar les seves competències fins a arribar a un projecte solidari. Ens explicarà què va ser aquest projecte, què va consistir. Ell va venir aquí, ens ho va explicar després i van concedir el Premi Princesa Girona 2021.
Justament continuarem parlant d'aquesta iniciativa, d'aquest un real talent que organitza la Fundació Princesa Girona perquè les activitats de les quals presenta Castellefels tindran lloc entre les 11 i la 1 al camp esportiu del Camp Binadé, unes activitats molt transversals perquè participen àrees d'esports, de cultura, d'educació i d'igualtat.
L'Òscar Arrero, de via pública, ens parlarà també de les afectacions que estan ocasionant les obres de canalització d'aigua potable en alguns punts. Hi ha cap soler de salut avui, Albert Cortés. Ell és infermer familiar i comunitari del que sap que en Boi ens parlarà de tres hàbits molt diferents, fumar, beure i activitat física. Quina relació tenen?
En el programa del dia recordarem que avui en directe és el dia del cinema. Fuera de Campó, a les 8, en directe amb Fernando Lorza, Leo i Dani Arizmendi. Ens posaran el dia de les estrenes a la pantalla gran i a les plataformes de cinema, anècdotes i més coses, més coses. I també avui la Caravec adelanta les seves emissions en aquesta reforma de l'agraïlla que hem fet i arribarà a les 10 també amb el hip-hop i les seves arrels.
Per últim, la nostra unitat móvil tornarà a intervenir per parlar de Haru, una escola de còmic i manga. Comencem, welcome. Així som. El magasíl de ràdio Castelldefels. Anna López.
Doncs la Lourdes Sovira del Servei Local de Català amb nosaltres de nou. Què tal, Lourdes? Bon dia. Bon dia. En aquest cas, per parlar d'una cosa que segur que us interessarà, que us agradarà molt, perquè torna al cicle del cinema en català, oi? Sí, efectivament, tornem amb una nova edició del cicle de cinema infantil en català aquí Castelldefels. Doncs, per exemple, amb això. L'Overwall. Mola. Tot el que puguis somiar.
Ho pots fer. I això ho construeixen ells? Sí, gairebé tot. La vida era perfecta. Fins que un dia havíem obert un portal. El Never. Allà no hi havia alegria ni cap mena de creativitat. Ui, si mai aconsegueix les fets, aquest món i tot el que hi ha es morirà. Sí, you around. Vol dir adéu, germà.
Crec que no. Ah, perquè és un tràiler no hem pogut sentir-los des. De quina pel·lícula? Una pel·lícula de Minecraft. La podrem veure els 7 i 8 de febrer. Ja sabeu, la podem veure a Cinesi Elmo Premium d'Aquí Casselldefels i molt important, la podem veure en català dissabte i diumenge a les 4 de la tarda per només 4 euros.
Que bé. Escolta'm, quin és l'argument d'aquesta pel·li? Bé, no ho sabem. No ho sabem, no ho sabem, és sorpresa. No, jo crec que és una pel·lícula que té molts fans perquè és un videojoc, el Minecraft. El que passa és que no estic gens al dia de videojocs.
Em sap molt la greu. Però bé, projectarem quatre pel·lícules. Aquesta serà el 7 i 8 de febrer, però el cap de setmana del 14 i 15 de febrer podrem veure la pel·lícula Helio. Helio, has fet campana? No sé si això és buscar límits, regressió del son o... Quina cara d'aquestes ets tu? No ho sé, però em sembla que tu ets aquesta.
per ser la millor màquina de guerra de l'univers? Doncs no ho sé. La teva vida no és allà dalt, Helio. Has de fer amics. Jo només vull trobar el meu lloc. Si hi ha algun alien que senti això, que vingui a buscar agua, Déu amic!
Elio, Elio. Un èxit de taquilla que podrem recuperar el cap de setmana del 14 i 15 de febrer. I el cap de setmana del 28 i 22 de febrer tindrem una pel·lícula que jo crec que... No sé si ens agradaran més els grans o els petits. És Heidi, el rescat del Lynx. Ui! A dalt de tot de la muntanya hi viu una nena que tothom coneix. La Heidi ha tornat. Ovi! Heidi!
amb unes quantes cares conegudes i una història completament nova. Alguns de vostès deuen haver sentit a parlar del senyor Schneidingen. Has sentit això? És un cadell de lynx. Em sembla que està parit. L'hem de treure d'aquí. Katie! Algú ha fet malbé un dels meus paranys.
Un animal salvatge ha de córrer lliure pel bosc. Et portaré amb la teva família. No hi pots anar tota sola. He de portar el pebre a casa seva. Suposo que no tinc cap més remei. Prepareu-vos per una aventura inoblidable. La muntanya és molt perillosa. Hi ha coves, penes sedats, esllavissades i tempestes sobtades. Que requerirà molta valentia i coratge.
Intento ajudar tant com puc la gent de Dirtle i així! És com m'ho paguen?
I per això, Heidi, no et puc perdre. Mira que Heidi té anys que jo la veia, aquesta sèrie nipona, no? I l'entrenyable que era ella en la relació amb el seu avi, que vivia a les muntanyes, el seu amic Pedro... El Pedro i la Clara. I la Clara. La història de la Clara era molt bonica. Jo crec que ens feia plorar a tots al final...
Sí, sí, sí. Sí, i el gos, no, no. A mi m'encantava la Heidi també. I en aquest cas, doncs, per a les noves generacions, per a que no conegui qui és la Heidi, doncs aquesta pel·lícula, no? Exacte, sí, sí. És una pel·lícula que crec que pot agradar als pares, que sí que coneixem la Heidi perquè l'hem viscut i l'hem vist de petits, i les noves generacions que potser la descobriran gràcies a aquesta pel·lícula.
Molt bé, doncs una escena sensacional, Heidi, els cinemes i el mos, dins el cicle de cinema en català, i encara ens quedarà una sessió, oi? Sí, queda una quarta pel·lícula, que també és un clàssic que ens agradarà, Tom i Jerry, Aventura en el temps. I aquí tenen la joia de la corona d'aquesta exposició, la brússola estral. Es creu que posseix un polèm infinit.
Es desperten. Estan sencers. Amo, porta la corona. Se l'han enviat. No puc desxifrar aquests símbols.
Tom i Jerry són les clàssiques aventures d'aquests personatges de tota la vida, també, oi? Sí, sí, sí, aquest gat i aquest ratolí, no? Jo crec que els hem vist tots de petits i que encara continuen funcionant, que encara continuen tenint públic i atreuen. Per tant, última pel·lícula que podrem veure dins del cicle, en aquest cas serà el cap de setmana del 28 de febrer i 1 de març.
Molt bé, com sempre el preu reduït de 4 euros. Sí, sí, preu reduït de 4 euros i les sessions són dissabte i diumenge a les 4 de la tarda. Molt bé, després comenteu aquestes pel·lícules amb l'alumnat que teniu al Servei Local de Català, perquè vosaltres recomaneu que la gent hi vagi, clar, no? Sí, sí, nosaltres les recomanem sempre cada setmana, no?,
recordem que fem una projecció de cinema en català perquè pensem que és una bona manera de practicar la llengua fora de l'aula i a més a més és una oportunitat per veure cinema en català en pantalla gran i a treu reduït i a més a més un altre detall a tenir en compte important és a mi m'agrada molt el cine la comoditat d'aquestes sales són fantàstiques
Són fantàstiques, molt com és una pel·lícula tranquil·lament i veus una pel·lícula amb aquest esperit compartit amb la resta que només dona una sala de cinema a casa teva. Sí, perquè és molt diferent veure una pel·lícula a casa teva tu sol o el que tu dius amb aquest col·lectiu de la resta d'espectadors i que després si vols la pots comentar i també és un bon espai per potser anar amb els teus fills i portar els cosins, els amics...
Important, recordem, dissabte i diumenge a les 4 per només 4 euros. I recordem també que el cicle està organitzat pel Servei Local de Català de Castelldefels i la Federació Coordinadora de les AMPA en el marc del Pla Educatiu d'Entorn de la Ciutat i compta amb la col·laboració de Sine i Elmo i de l'Ajuntament de Castelldefels.
Molt bé. Teniu retorn? Jo ara no demanaré dades, evidentment, però teniu retorn quan acaba aquest cicle de les persones que han vist les pel·lícules? Quin ha estat la més vista? Sí, des d'ahir al món passen les dades. De fet, com que és una activitat que forma part del pla educatiu d'entorn, aquestes dades les compartim i fem una fitxa, per tant, i una memòria, les cedem. De vegades hi ha sorpreses, de vegades hi ha pel·lícules...
que a priori són molt aquilleres i han estat un gran èxit i ens pensem que són les que tindran més espectadors i després una pel·lícula potser més alternativa o més minoritària a priori resulta que és la més vista. Aleshores no sabem per què, no?
si és el títol potser és el cap de setmana perquè per exemple hi ha un cap de setmana aquí que coincideix amb carnaval per tant potser hi ha caps de setmanes millors o pitjors amb més activitat o menys i també depèn molt del temps perquè és un cap de setmana que plou tot el cap de setmana anar al cine és una idea fantàstica
Sí, una idea fantàstica per passar una bona estona, veure una pel·lícula en català a més i gaudir de l'espectacle del cinema, gaudir de la llengua també al mateix temps. Sí, sí, i en pantalla gran. En pantalla gran. Recordem ara que tenim aquí també a l'Espai del Mar que organitzeu aquestes
Sí, sí, l'Espai del Mar, de fet comença demà un grup de tertúlies en català a l'Espai del Mar, les sessions es faran els dimecres de 7 a 8 del vespre i poden participar persones que tinguin coneixements bàsics de català i que vulguin practicar la conversa.
no són classes, sinó que és conversa distesa sobre qualsevol tema, és per millorar la fluïdesa en català i s'hi pot apuntar qualsevol persona que tingui més de 18 anys, 18 anys també, 18 anys jo més, a partir de 18, i que tingui ganes d'això, de parlar en català,
L'únic requisit és aquest, tenir 18 anys, parlar una mica de català, perquè si no el parlem gens encara no podrà conversar gaire i, per tant, el que li recomanaríem a aquesta persona és apuntar-se a classes, però requisits, tenir 18 anys, parlar una mica de català i apuntar-s'hi. Les inscripcions encara estan obertes, encara hi ha places disponibles, per tant, si voleu, podeu passar per l'Espai del Mar o buscar la pàgina web de l'Ajuntament de la Informació i hi ha un formulari per inscriure-s'hi.
I recordem també Voluntaris per la Llengua, que és un programa que es reprèn igualment. Sí, de fet, és un programa que funciona durant tot l'any. Aquesta activitat forma part del voluntariat, el que passa és que és un grup. Tradicionalment, el voluntariat el que fem és posar en contacte un voluntari, que és una persona catalanoparlant, que parla català habitualment, amb un aprenent, que és una persona que vol millorar aquest català oral, la seva competència en català oral.
El compromís és una hora a la setmana, durant deu setmanes, per conversar sobre qualsevol tema. El que diem no són classes, és conversa quotidiana i distesa i també s'hi pot apuntar a qualsevol persona que tingui 18 anys o més. Ja està, és l'únic requisit. Llavors, us hi podeu apuntar si esteu interessats com a voluntaris o aprenents. I hi ha dues modalitats. Podem fer trobades presencials, però també podem fer trobades virtuals.
Aleshores, quan us hi apunteu, seleccioneu si voleu fer modalitat presencial o virtual i, si és presencial, el lleu quan voleu fer les trobades. Es poden combinar les dues modalitats? Normalment es fa una o l'altra, però sí que hi ha alguna parella que ho ha fet. I es posen d'acord i ja està. Sí, es posen d'acord i ja està.
Molta gent prefereix la presencial, tenim molta gent que prefereix la presencial, però és veritat que de vegades si és una persona que treballa a partons o que viatja molt, per exemple, que no es pot comprometre un dia a la setmana a ser aquí, doncs la modalitat virtual en aquest cas és ideal, és fantàstica.
Molt bé, doncs totes aquestes coses relacionades amb la llengua, amb el català que ens explica l'Urde Sobirà. Recordeu, comença ja un nou cicle de cinema en català. És un bon pla per anar a veure cinema, això en pantalla gran, molt còmodament i pel·lis que us encantaran. Doncs moltíssimes gràcies. Recordeu també l'Espai del Mar, obertes en inscripcions, encara resten places. Perfecte, gràcies a vosaltres. Gràcies a l'Urde Sobirà, del Servei Local de Català. Molt bon dia. Així som...
al magazine de Radio Castelldefels.
Doncs, amb motiu del Dia Mundial contra el càncer, els esportistes de Castelldefels lluiran un braçalet verd com un gest d'Unió i Esperança, un símbol que ens uneix per dir no estar sol i humanitzar el càncer. D'altra banda, torna la campanya a la compra de tu vida fins al 15 de febrer. Aquest any a les botigues, Dia de l'Avinguda Manuel Girona i Arcadi Balaguer, doncs pots fer aquest donatiu, però ens explica més detalls.
La Pepa del Cacho ja és presidenta de l'Associació Espanyola contra el Càncer, que coordina aquestes activitats. Molt bon dia, Pepa. Hola, bon dia, Anna. Moltes gràcies per donar-me aquesta oportunitat de donar difusió en aquestes campanyes. Com ja sabeu, el dia 4 de febrer va ser el Dia Mundial del Càncer. L'Associació contra el Càncer ha tornat a activar una iniciativa que ja va començar l'any 2024,
que tots els esportistes llueixin un braçalet verd, que és el braçalet de l'esperança, que és com un símbol del crid silenciós de solidaritat contra les persones que tenen càncer. Llavors, aquesta campanya va dirigir les entitats esportives perquè tots els partits que es realitzin entre el 30 de gener, que va ser el setmana passada, i aquest cap de setmana, el 8 de febrer,
tots els jugadors, els entrenadors, els àrbitres, tot el personal esportiu, llueixin aquest braçalet per convertir-lo en un símbol de l'humanització del càncer. És un símbol visible del compromís d'ajudar, d'acompanyar, de donar suport a les persones que ho necessiten i, en fi, humanitzar el càncer és acompanyant l'incertesa, donar una atenció més digna, propera i complerta per retornar l'autonomia a les persones que tenen càncer i a les seves famílies.
Com l'any passat, també amb l'ajuda del Departament d'Esports del nostre Ajuntament, s'ha fet arribar aquesta iniciativa a totes les entitats esportives del poble i el passat cap de setmana ja el van lluir uns quants competicions i també es lluiran en aquest cap de setmana, tant dissabte com diumenge, en totes les competicions que es fan aquí a les entitats d'aquí del poble.
Volem agrair-los, evidentment, a totes aquestes entitats que s'han sumat, perquè més o menys han calculat que uns 1.600 jugadors d'aquí de Castelldefels lloviran aquest braçalet. També s'ha demanat a les entitats que, si poden, facin com un minut de silenci, que sigui un minut per l'esperança, i que després pengin les fotos o contingut a les xarxes socials perquè tinguin més visibilitat la iniciativa.
Llavors, vull anomenar tots els clubs que s'han juntat, que són el CCR Baig Club, Can Roca, el Futbol Club Sant Antoni 66, els veterans de futbol de Castelldefels, la Unió Esportiva Castelldefels, Castelldefels Hockey Club, el Club Patinatge Castelldefels, el Club Basquet Joventut Castelldefels, el Club Volleyball Castelldefels, Castelldefels Ruping Union Club,
Club de tenis Taula de Castell de Feis, Volleyball Beach Club del Pèndol, Volleyball... Ai, perdoneu, aquí és que n'hi ha un altre que és Volleyball CBE, que no sé si serà potser una altra entitat, però bueno, suposo que serà una bifurcació.
i el Futbol Sàlia de Castelldefels, Disport Futbol Club i el Handbol Esportiu Castelldefels. O sigui, com veieu, de l'any passat aquest, em sembla que hi ha com cinc o sis més entitats que s'han afegit, en el qual estem molt contents perquè, bueno, responem en aquestes iniciatives.
Després, comença una altra vegada, igual que l'any passat, el de la compra de la teva vida. Ja fa sis anys que es fa aquesta iniciativa també, que és donar, quan vagis a segons quins establiments que s'hagin adherit a aquesta campanya, doncs pots fer un donatiu al Passar per Caixa. Llavors, en aquí Castelldefels, aquests anys, s'han adherit les botigues Dia, que estan a l'Avinguda Manel Girona, número 31, i al Càdic Balaguer, número 7.
La iniciativa és des del dia 7, que em sembla que és demà, crec, o avui, no sé quin dia visc, fins al 15 de febrer. L'any passat es van recaptar més de 81.000 euros amb aquest acte. Vull dir que això ajuda molt a l'associació a poder oferir els seus serveis gratuïtament als malalts i les seves famílies, amb la qual cosa us animo a tots que aneu a aquests establiments i que feu el donatiu quan passeu per caixa.
Molt bé, doncs unes bones propostes solidàries. Precisament coincidim amb aquesta data que esteu vosaltres darrere aquest Dia Mundial contra el Càncer
i que volen buscar la solidaritat en aquest cas dels esportistes i de tota la població en general. D'una banda, com deia la Pepa, els esportistes d'aquestes entitats que ha esmentat lluiran, en aquest cas, amb un braçalet a tots els partits, un braçalet de color verd, com a símbol d'esperança, i d'altra banda, doncs, podeu col·laborar amb la lluita contra el càncer en aquesta campanya de la compra de Tu Vida fins al 15 de febrer a les botigues Dia de l'Avinguda Malaginone d'Arcadi Balaguer.
Pepa del Cacho, presidenta de l'Associació Espanyola contra el Càncer, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Que vagi molt bé, bon dia. Moltíssimes gràcies, bon dia. Ràdio Castelldefels online. On vulguis i quan vulguis.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
El magazine de ràdio Castelldefels.
Pues estamos hablando estos días de la celebración del Tour del Talent, una iniciativa de la Fundación Princesa Girona. El otro día estábamos en Samboy con la presencia de Su Majestad R. Felipe VI y la concesión del Premio Princesa Girona 2026 que recayó.
en un hombre que en el Poblasec de Barcelona ha creado unas dinámicas cooperativistas muy interesantes. Pero nosotros tuvimos la oportunidad de hablar con el que consiguió el premio 2021, aunque entonces no se sabía. Era el año 2019 cuando hablábamos con Usman Omar, coincidiendo con el Día Mundial del Refugiado. Él estuvo en nuestros estudios, nos habló de una vida muy interesante, problemática, difícil, mucho, mucho, mucho.
y cómo logró conseguir de eso una oportunidad y conseguir poner en marcha un proyecto que conseguiría dos años más tarde, como decíamos, el premio Princesa Girona 2021. Era Ousmane Humar.
El año 2001, las Naciones Unidas declararon el 20 de junio como Día Mundial de las Personas Refugiadas. El objetivo era sacar del olvido la dramática situación que viven en el mundo millones de personas refugiadas, desplazadas en el interior de sus países, solicitantes de asilo y a paz de medidas. Castellefel se suma a esta jornada mundial para visibilizar y cambiar esta dura realidad. 70 millones de personas desplazadas desde sus países...
per conflictos bélicos i violència per motivos religiosos, polítics, etnicos, de gènere o de orientació sexual. La actitud amb la que començarà aquestes jornades que organitza l'Ajuntament és la presentació a cargo d'aquest autor, Usman Humar, del llibre Viaja al País dels Blancos, que ha estat publicat aquest any per l'editorial Rosa Dalsbens.
Con esta conversación que mantendrá en la biblioteca Osman, pues quiere hacer escuchar, sentir de primera mano tanto las dificultades que tuvo él en la llegada a nuestra ciudad, la que tienen actualmente miles de migrantes, que cruza la frontera sur, como también su historia de superación personal. ¿Qué tal, Osman? Muy bien, muchísimas gracias. A ti por venir. Bueno, vamos a ver. Tú naces en una aldea de Ghana, en África, y tu madre muere de parto, ¿no?
Correcto. Yo nací en un tribu de los Wallace, en Ghana en concreto, porque muchas veces cuando hablamos de África parece que es un país y el África es un continente entero. Y hay que reconocer que es el continente más grande del mundo. Tiene 54 países, así que yo soy de Ghana. Perfecto.
Y concretamente pertenezco al tribut de los walas. Y según la tradición de los walas, cuando una mujer se muere durante el parto, consideran que el niño es maligno. Así que la tradición, la cultura define que en ese caso, pues al niño le tiran o le matan concretamente. Pero tú tienes ya suerte desde tu nacimiento porque resulta que tu padre es el chamán de la tribu y te salvas, ¿no?
Sí, bueno, no solamente es tener suerte, yo creo que me ha tocado lo que es el euromillón o mucho más que esto, porque claro, hay cosas que ni millones de dinero se puede comprar, que es la vida. El derecho a la vida, yo creo que es una cosa que hay millonarios que les gustaría poder pagar para tener un año o dos años más de vida y no pueden hacerlo. Así que creo que lo que me ha tocado no es solamente un euromillón, sino mucho más de esto.
Bona nit.
Bueno, sí, eso es resumiendo un largo recorrido, pero bueno, también es verdad que el tiempo es limitado, hay que aprovechar lo máximo posible. Y es verdad que después de muchísimos años de tortura y, bueno, superación y crueldades, etc., conseguí llegar a Barcelona el año 2005, tras viviendo en la calle durante casi dos meses prácticamente, de la cual conseguir, o sea, poder comer...
I era un autèntico éxito. Si no comes cuando tienes hambre, sino cuando haya comida. Viviendo en la ciudad de Barcelona, es bastante duro pensar que millones de personas que viven en la ciudad de Barcelona, que te sientes invisible y solitario, la verdad es que es bastante cruel.
Pero también hay que reconocer que la gente es bastante, es muy buena. Tengo la razón de decir que la gente es muy mala, pero también la gente es buena, ¿no? Porque esa señora, este ángel de la guarda, pues me acabó acogiendo a una señora que solamente le preguntó en la calle, que yo quería ir a la Cruz Roja, me acabó acogiendo a su casa. Y la primera noche que dormí en su casa, tras duchar, comer comida caliente, etc., me metió en la cama como si fuera un niño de 5 años, me dio un beso en el frente.
De la cual me desmontó con este beso, porque claro, hasta entonces yo no estaba acostumbrado a esta realidad. Y pasé toda la noche llorando hasta el día siguiente que llegué a la conclusión que la pregunta no debería ser por qué, sino para qué.
Antes de tu llegada a Barcelona y de todo eso que te pasa, ¿en qué momento te planteas tú, tú estás en tu aldea, creo que tienes sobre nueve años, ¿no? Correcto. ¿Y en qué momento te planteas tú que tienes que salir de tu país, que tienes que emigrar, que piensas que hay un mundo mejor, no? Bueno, bueno, hay que reconocer que en mi aldea vivimos unos 100 habitantes, mucho, mire la tropical, la selva tropical, que no hay mucho más allá.
Y mi aldea básicamente hay que reconocer que también los reyes magos no llegaban allí. Y es que nadie más era lejos. Así que para jugar fabricamos nosotros mismos los juguetes. Y un día jugando con mis camiones que había fabricado con los...
materiales que tenía a mi alcance, pues vimos un avión que volaba y no entendía por qué el avión era capaz de volar, en cambio mi juguete no se podía moverse por sí solo un solo centímetro. Así que cogí una piedra, lo tiré hacia arriba, me cayó encima la cabeza. Suerte que no era muy grande y no me hizo mucho daño, si no, no estaríamos aquí hablando de esto. Pero bueno, la cuestión es que no entendía por qué la piedra no era capaz de sostener en el aire, en cambio el avión sí.
Preguntas un poco fuera del lugar. En ese momento, siendo un niño de nueve años, pues la verdad es que empezó a cuestionarme muchas cosas. Y enteré de que el avión había fabricado por los hombres blancos y que los blancos eran los únicos que pudieran viajar en aquel aparato. Aquí inició la curiosidad de entender quién es el hombre blanco y por qué está tan capacitado a hacer aquello y yo no. Y aquella curiosidad sí que es verdad que pasó mil cosas por medio, pero finalmente...
me acabo llevando a buscar la manera de llegar al país de los blancos, tal como titula el libro. Atravesarse el desierto de Libia con más gente, un desierto, ¿no? Os dejan tirados allí las personas que os tenían que transportar y de un número de personas que hay sobrevivir solo seis, ¿no?
Correcto, sí, salimos, o sea, a los nueve años me fui a la ciudad y a los trece, para trabajar en chapistaría, de hecho aún tengo grabado en mi mano mi doctorado de soldador, si te fijas, soy un poquito negrito, pero vaya, se ve la diferencia, ¿no? Sí, sí, sí.
en el gas acetil, que es un gas que se utiliza para soldar metales, etc. A los nueve años me pasó muy curioso esto. Y a los trece ya llegaba a la capital de Ghana, el puerto justamente donde trabajaba, y vi cómo llegaban los barcos y este sueño de ir al país de los blancos, descubrir quién es el hombre blanco y por qué está tan, digamos, capacitado y adelantado, pues...
Me llevó a realizar el viaje. Mi intención inicial era ir a Europa. Pero claro, no tenía recursos suficientes para poder hacerlo. Así que me recomendaron que si fuera a Libia tendría un trabajo. Y me embarqué el camino para cruzar caminos de contrabando, lo que se podía hasta llegar a Gadez, en la cual caímos en la trampa de la mafia. Traficantes de inmigrantes nos abandonaron. 46 personas en el medio del desierto de Sáhara. La verdad es que fue una etapa bastante cruel y muy duró.
de 46 que nos abandonaban solo 6 llegamos vivos sin tener en cuenta la cantidad de cadáveres que íbamos encontrando y la situación fue infernal claro y en ese momento tú tienes que seguir para adelante no te planteas el volver para atrás o en ese momento te arrepientes es que yo creo que en ningún momento puedes hacer la más mínima idea de qué se representa estar abandonado en medio del desierto es que no hay camino
¿Dónde vas detrás? ¿Dónde vas? Estás perdido en medio de... Eres un pequeño... Como si fuera una piedra en medio del mar. ¿Dónde vas? En fin... Perdón...
¿Y cómo sin guías, sin recursos, sin utensilios? ¿Cómo sabéis a dónde tenéis que seguir? Porque vuestro destino era llegar al mar y embarcaros, ¿no? Bueno, esta primera etapa la idea es llegar a Libia. Y es verdad que los traficantes tienen todo montado de manera que desde Agadez, la ciudad de Niger, donde empieza el desierto, nos llevaron a unos land rovers.
Entonces, con la iniciativa, la idea inicial de que nos llevaban a Obari, que es la ciudad de Libia. ¿Pero qué pasa? Como que teniendo todo montado llevaban un guía, pero nosotros para nosotros no sabíamos que era un guía. O sea, parecía que iba a Libia como nosotros.
I quatre o cinc hores conduciendo, de repente pararon, dijeron que teníamos que bajar todos, porque había que ir a rellenar los depósitos de gasolina, y buscarían agua, y nos vendrían a buscar.
24 horas, nunca más volvieron. Así que el día siguiente, por la mañana, se levantó un chico del grupo y dijo, yo conozco el camino de aquí a Libia y me voy. Esos ladrones nos han abandonado. No van a volver. Claro, se empieza a caminar. Y los que estamos ahí sentados, nos miramos entre nosotros y dimos cuenta que el único que tenía rasgos de ser el de la África desiértica, la zona del norte de África, era este hombre que se iba.
Que era el que conocía el camino. Exactamente. Todo el resto éramos de África tropical, la zona de la selva. Y era la única persona que podíamos confiar. Así que le empezamos a seguir. Pero cuando se dio cuenta que estuvo todo siguiéndole, paró y dijo, si me quieres seguir, me tienes que dar dinero, pero que si no, que no me siga nadie.
Aprovechó sus conocimientos de desierto para vaciar en los bolsillos todas las monedas que nos quedaban. En fin, fue bastante cruel y muchas veces difícil revivir. Cada vez que lo explico lo vuelvo a vivir y no es fácil. El caso es que llegas a Libia y después, ¿qué es lo que pasa? ¿Y encuentras trabajo? Bueno, ser negro vivo en Libia durante la etapa de Muammar al-Gaddaf y el dictador era prácticamente un delito.
Estuvo cuatro años viviendo en aquellas condiciones. Sí que hay muchos artículos, muchas teorías de que el Libia es un infierno y tal y cual. Pero no tienes la más mínima idea que quiere decir ser negro y estar en Libia, que salga el sol por la mañana, a llegar que te pone el sol. Cuatro años para poder ganar 1.800 dólares trabajando en lo que decía falta. ¿Y qué ocurre después?
caer por segunda vez la trampa de la mafia, porque desde Trípoli, la capital de Libia, se supone que en 45 minutos llegamos al paraíso.
Volví a confiar en la trampa de la mafia, entregué estos 1.800 dólares a la mafia, salimos de Trípoli, cruzamos hasta Tunisia, Algeria, Marruecos, Mauritania, Sáhara Occidental. Cuando llegues allí, la mafia no te da la patera hecha, sino la tienes que fabricar tú. Sí que es verdad que últimamente lo que vemos cuando llega el 5 o el 1% que consigue llegar, vemos que llegan con lanchas hinchables.
Antes veníamos con las pateras fabricadas nosotros mismos. Ha sido debido la primavera árabe, las revueltas en esos países, pues claro, cada vez la gente que vivía allí no puedes esperar para salir. Hay que salir corriendo. Y aunque hay más gente que quiere salir, pues no da tiempo a fabricarlo. Pero antes fabricábamos nosotros mismos las pateras.
El caso es que en esa patera que fabricáis vosotros conseguís cruzar el mar, ¿no? Bueno, eso es lo que se ve. Lo tuve que coger dos veces. La primera vez íbamos 150-200 personas para cada patera, éramos dos pateras. La segunda patera hundió, murieron todos los compañeros que iban en aquella patera.
Mi mejor amigo de la cual le he dedicado el libro Viaja al País de los Blancos, Musa murió en aquel primer intento, que es una de las seis personas con quienes sobrevivimos al desierto. Y tuve que recular otra vez al desierto hasta que la mafia trajeron más personas, fabricamos dos pateras, volvemos a hacer una segunda salida. En esa segunda salida también la segunda patera hundió en el medio del mar. Yo estuve 48 horas sin poder moverme de la misma posición,
Sin poder dormir dos días prácticamente. ¿Y tú no sabías nadar? Aún no sé nadar, que es una cintura pendiente. Tuve la gran suerte que la batera sin gasolina acabó chocando con las rocas de Fuerteventura y volcó. Y por pura milagro conseguí salir.
Y también he visto que tú en aquellos momentos querías llegar a Barcelona porque tú has oído hablar del Barça. Pero claro, tú decías Barca, ¿no? Claro, claro. Y hubo asociación de ideas, ahora está hablando de Barcelona. Sí, estuve un mes y medio en el CIE, Centro de Internacional de Extranjeros, y estuve un mes y 33 días justamente. Luego me consideraron que era menor, que tenía derecho a residir en España, porque la ley internacional me amparaba.
Me enviaron a Málaga y a Málaga me preguntaron qué lugar de España quería residir. Lo único que sabía era Spain y Barca. Y a raíz de eso, lo primero cuando dije que iba a ir, me digo, pero ya estás en Spain, ¿no? Así que solo me quedaba la última opción. Y sí, dije Barca y acabaron entendiendo que refería a Barcelona, Barça. Y el día 24 de febrero del año 2005, desde Málaga me dieron un billete de Málaga a Barcelona
Un bocadillo de atún, un litro de agua y un documento que ponía que era número 101 y que había pasado por manos de la policía, pero para mí prácticamente era un papel en blanco, ya que prácticamente era un analfabeto. Con esto llegué a la ciudad de Barcelona, con una mano adelante y la otra detrás.
Deambulas por la ciudad de Barcelona, ¿no? Sí, sí. Volviendo al principio de nuestra conversación, hasta que te encuentres a esta señora. La Montse, la Montse, que para mí es la ángel de la guarda, ¿no? O sea, es mi madre y, en fin. Y hay algo en tu interior que te dice que tienes que ir a hablar con esa señora, ¿no?
Sí, bueno, eso fue el primer día, el día 24, noche, que dormí en las calles y el día siguiente me encontraba por la avenida Meridiana y de repente me llegó como una señal, me dijo, Guzmán, levántate, vienes a hablar con esta señora que te va a ayudar. Entonces la empecé a perseguir. Ella, cuando se sentía que alguien le hizo presión, se paró, giró y le empecé a hablar.
No me entendió nada porque el amor se... Ni se asustó, pero no se asustó, ¿no? No, no, en absoluto, en absoluto. Claro, son casos que a veces cuesta creerlo, pero claro. Nada más, es que mis padres también viven aquí, son mis padres ahora, ¿no? Y se asustó. Y me cogió la mano, nos apartamos, sacó su móvil en el bolso, llamó a su marido, Telef, y me pasó para que yo hablara con su marido porque el marido sí que sabía inglés.
y después de una larga conversación pues me invitó a desayunar con ella y me dio su número de teléfono y me explicó cómo ir a la Cruz Roja a la Plaza España estuve un mes y medio prácticamente por las calles de Barcelona hasta que volví y tuve la suerte de poder contactar de nuevo con ella y me acabaron acogiendo con mis padres como mis tutores legales hasta 18 años actualmente son mis padres adoptivos
Tú luego consigues superar todo lo que te ha pasado, Usman, luego das estudiar y luego llega la creación de una ONG, ¿no? Sí, porque cuando llegué a casa de mis padres descubrí que los blancos no son ingenieros por ser blancos. Los blancos no son médicos por ser blancos. Habías estudiado. Y quien es médico ha estudiado para ser médico. Y quien es piloto de avión, lo mismo. Así que si yo estudiara también llegaría a ser un blanco.
O sea, tú ves en aquel entonces, y lo sigues viendo ahora, y por eso crees la ONG, que en la formación está la salvación, ¿no? Sin duda. Yo creo que no había llegado aquí. La creación de la ONG se fomenta de la primera noche que dormía en casa de mis padres. El porqué para dos cosas. Para dar voz a todos aquellos compañeros que no consiguen llegar al vivo. Que dejen de ser números una vez. Somos personas con nombres y apellidos. Con ganas de vivir como cualquier otra persona. Y con
Derecho, sin duda. Y en segundo lugar, para trabajar para evitar que ninguna otra víctima, futura víctima, vuelva a caer en esa trampa cruel de la cual he vivido yo. Así que fundí la ONG NASCO Feeding Minds, que su lema es, Feeding Minds quiere decir alimentando mentes. Ahora mismo, si usted me invita a comer una pat, lo único que has hecho es invitarme, darme de comer un único día. En cambio, si me alimentas la mente, me estás saciando el hambre para más de 100 años. Aquí viene la filosofía de NASCO.
La solución de la inmigración no está en el mar ni tampoco está en las calles, al menos desde mi punto de vista. Esa es una opinión personal. Que no me malinterpretéis, espero. Hasta el punto que tú le dices a tu hermano que quiere vender en un momento dado, tu hermano que se ve quedado en gana, ¿no? Sus animales le dicen no, no lo hagas, ¿no? Animales de todos, porque son...
Es los animales, las cabras, las gallinas que tienen terrenos que tiene mi padre y tal. Pues se quería venderlo todo para ir a seguir mis pasos para cruzar el desierto. Le dije que no, no. Que lo que tenía que hacer es alimentar la mente. El auténtico paraíso está en su cabeza y su casa. Obviamente no fue fácil, pero insistiendo, dispuesto a todo lo que he vivido, pues le insistía hasta que lo entendió.
Osman, explícanos ahora en qué consiste esta ONG, cuántas personas están trabajando con vosotros, colaborando y qué es lo que estáis haciendo precisamente con Ghana o con otros países. ¿Qué actividades hacéis?
Sí, es muy sencillo. Facilitando el acceso a la formación y la información. La educación es la clave para transformar cualquier sociedad. Lo que hice y eso en el 2012 es coger mis propios recursos, ya que nadie me daba su apoyo. Compré 45 ordenadores, contraté dos profesores y fui a una escuela que se llama San Augustin Junior High School, donde pusí en marcha la primera...
Digamos, semilla de la ONG NASCOICT.org, donde dábamos educación digital para que los niños tengan acceso a la formación y a la información. Al volver, me di cuenta de que las empresas...
cada X año, 4 o 5 años, cambian sus equipos informáticos porque se quedan obsoletos. Y NascoFeeding lo que hace es ofrecer a estas empresas que nos ceden sus equipos informáticos para que montamos aulas educativas
per als seus projectes socials. De manera que els nens poden tenir accés a l'educació digital des d'allí i poden tomar la millor decisió de les vies per no caer en la trampa de la mafia. I actualment som uns 15 voluntaris que estem...
al día más o menos activos y hay muchos más que pero son puntuales y lo que hacemos es pedimos a empresas que nos sean sus equipos informáticos organizamos la recogida pedimos apoyo económico a las personas que hagan socios de la nuestra iniciativa porque es la única manera que podemos sostener
el coste de los profesorados en las aulas, facilitar el envío de todo este material a través del barco en la Porta de Barcelona para poder llevarlo a cabo y montar más aulas informáticas para que los niños tengan acceso a la educación digital y poder tener el poder de poder decidir su futuro y no caer en esas trampas.
Imagino que será para ti muy agradable, después de todo lo que has pasado, Osman, pues desde Barcelona, cuando te desplazas allí y ver la alegría que realmente esa formación llega a esos niños y ver cómo realmente cambian las cosas y supongo yo que con la intención final de que nadie más tenga que emigrar huyendo de acosos étnicos por cuestiones políticas, por cuestiones religiosas o simplemente porque...
Quiere comer mejor, ¿no? Sí, yo creo que el tema es bastante amplio, pero la excusa más grande que tenemos siempre es siempre culpar a los demás. Como que el problema es grande, no podemos hacer nada. Yo creo que es la excusa más grande que hemos creado para no hacer actuar.
Hay una frase que a mí me encanta de Gandhi, dice, be the change you want to see in your society, in your world. Ser tú el cambio que quieres ver. Yo viví una desgracia, pero a la vez una gran oportunidad porque he sobrevivido. Y yo vi que no quiero ver, continuar viendo esto.
Y yo soy el presidente de mi aldea. Soy el presidente del planeta entero. Es mi responsabilidad dejar un pequeño granito de arena para que este mundo se sea un lugar mejor. Mejor que lo que yo he encontrado. Así que tenía que comprar los ordenadores. Actualmente tenemos siete aulas informáticas. Diecinueve escuelas están utilizando las aulas. Estamos abriendo la octava aula de la cual también dará educación a cuatro nuevas escuelas.
23 escuelas en total. Más de 11.000 niños y niñas ya tienen acceso a la educación digital gracias a esta pequeña iniciativa. Y no contar con las cantidades de otros proyectos como la cooperación. El empoderamiento de la mujer, que enseñamos a las mujeres a hacer miel. Ahora empezamos con 5 mujeres, ahora son 36. El año 2016 compré 250 árboles a raíz de un programa que se llama Educación Ambiental que hicimos. Los niños plantaron esos árboles, 148 han crecido.
En fin, hay un montón de otros proyectos, o sea que me siento totalmente agradecido y sobre todo hay que agradecer a los voluntarios que día a día dejan la piel para que este proyecto siga y que se pueda alimentar mentes, evitar que futuros víctimas caigan en esas trampas.
También hay que dar las gracias a todas las personas que hicieron socios y cada día siguen haciendo eso porque nos hace falta socios para poder sostener el proyecto. Porque hasta ahora no hay ningún gobierno ni ninguna institución que nos hayan dado apoyo. Todo esto es la buena fe de las personas.
Pues para acabar, tú vas a presentar este libro, Viaja al país de los blancos, ahora aquí en la biblioteca, que explica tu experiencia y explica también todo esto. Pero las personas que quieran colaborar, muy importante entonces, las personas que quieran ser socias de tu NG NASCO, ¿qué es lo que tienen que hacer? Simplemente tienen que entrar a Google.
www.nascoict.org. A través de nuestra página web pueden hacer socios o si tienen tiempo pueden colaborar como voluntarios. También organizamos actividades solidarias y pueden comprar el libro, obviamente. Comprendo el libro conocerás mucho más detalle en qué consiste esta iniciativa.
esta historia y también estás dando tu granito de arena para que podamos seguir alimentando mentes. Pues felicidades por ese resultado, esa es la respuesta al para qué que tú te hacías en Barcelona en aquel momento, ¿no?
Pues muchísimas gracias, Osman. Te dejamos porque en la biblioteca habrá gente deseando que les cuentes tu experiencia. Y ojalá ese granito de arena que plantaste un día, ese objetivo de que los chicos accedan a la formación para cambiar su mundo, se haga cada vez y cada vez más grande.
Muchísimas gracias. También reconozco que si queréis también tenéis el audiolibro, que también lo he leído yo mismo, así que si a alguien le apetece, en vez del libro físico, el audiolibro también se puede conseguir. Muchas gracias. Gracias a ti, Usman. Que vaya muy bien.