Els dimecres, Mercat, el programa econòmic de Ràdio Ciutat de Valls. Benvinguts i benvingudes al programa econòmic de Ràdio Ciutat de Valls, on repassem l'actualitat econòmica de la nostra ciutat i comarca i aprofundim en aquells temes de l'economia que ens afecten a tots. Us parla Montse Plana i això és Els dimecres, Mercat.
En el programa d'avui parlarem de l'enunciat tancament de les plantes de Valls i Montblanc, de l'empresa International Paper DS Smith i els 200 llocs de treball que perillen. Els empleats busquen complicitats al territori i les institucions demanen a la multinacional reconsiderar-ho i vendre les plantes per salvar l'activitat i la plantilla. Repassarem en quin punt es troben ara mateix
També parlarem de l'informe de Conjuntura Econòmica del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, presentat recentment a la Cambra de Comerç de Valls. Coneixerem la situació del quart trimestre del 2025 i les conclusions que en extreu l'informe. Tot plegat, ho tractarem amb Agustí Sagarra, catedràtic emèrit d'Economia de la URB i el president de la Cambra de Comerç de Valls, Josep Maria Rovira.
L'actualitat també ens porta a fer un balanç dels 4 anys a la comunalitat de Valls amb més de 15 projectes impulsats i com la ciutat es comença a preparar per l'escuderada popular d'Andorra a la Vella que tindrà lloc a Valls el 8 de març. Fa uns dies la Càmera de Comerç de Valls acollia la presentació de l'informe de conjuntura econòmica del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre amb dades del quart trimestre del 2025.
L'informe està elaborat per la Càtedra per al Foment de la Innovació Empresarial i el Grup de Recerca d'Indústria i Territori de la Universitat Rovira Virgili amb el suport de les quatre cambres de comerç de la demarcació, que són la de Reus, Tarragona, Tortosa i Valls. Avui volem desgranar algunes de les conclusions d'aquest estudi i per això comptem amb el president de la Càmbra de Comerç de Valls, Josep Maria Rovira. Bona, Josep Maria. Hola, què tal? Bona tarda. I també amb Agustí Sagarra, catedràtic emèrit d'Economia de la URB, que ens acompanya avui via trucada telefònica. Benvingut, Agustí.
Hola, bona tarda. L'informe té bones notícies per les comarques de la província de Tarragona. De fet, a finals del 2025 es va registrar un creixement sòlid i també una ocupació amb màxims històrics, però alhora sí que a l'estudi també s'apunta que el model territorial mostra signes d'esgotament. Amb Agustí, quin és el programa del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre que ens porten aquest esgotament i no sé si les situacions globals són al final el que acaben afectant aquí, no?
Bé, el problema és un problema que ve també de l'èxit en el creixement registrat. Una economia com la nostra, conforme va creixent, té una obligació de diversificar-se cada activitat.
que cada vegada es generen més valor efectiu i contracten a treballadors més qualificats. Des d'aquest punt de vista, el repte del Camp de Tarragona jo diria que és crear ocupació tecnològicament intensiva. Aquí jo crec que està el repte. A poc a poc, anant transitant, no cal empreses d'altres sectors, sinó cal sectors i empreses que retinguin activitats tecnològicament potents.
De fet, una de les coses que es demana és un gir decidit en les polítiques públiques per avançar cap a aquesta economia més diversificada i també més ben retribuïda. No sé quin tipus de polítiques es poden fer per afavorir això, que al final el talent es quedi aquí al territori i que no marxi cap a altres zones.
Jo diria que hi ha dos tipus de polítiques. Unes polítiques que faciliten la renovació del propi teixit productiu. Aquestes són més capilars i estan molt basades en l'ús de la tecnologia digital.
i també en la formació de personal, que jo crec que la formació de personal és un dels requisits que ja estem complint. Nosaltres, com a demarcació, som una exportadora de capital humà i el que hem de fer és retindre part del capital humà que serà nat. Després hi ha un altre tipus de polítiques més dirigistes, que aquestes sí que depenen més de l'Estat o de la Generalitat, que estarien relacionades amb facilitar l'aterratge d'activitats
intensives en tecnologia. Per exemple, seria que si tenim aquí plantes de logística de qualsevol sector que estiguin aplicades a la logística, facilitar que hi hagués també gabinets, centres d'IMSD o desenvolupament lògic relacionades amb la logística, de forma que milloressin l'activitat logística en general, però que també incorporessin aquesta mà d'obra més qualificada.
Josep Maria, aquí des del territori com es treballa en aquesta línia? Agustí, bona tarda. A veure, jo amb l'Agustí hem parlat moltes vegades i som una mica... anem amb la mateixa línia, vull dir...
Moltes vegades ens preocupem empresarialment, inclús a nivell polític, i ens preocupem per créixer en determinats sectors, i en canvi encara no hem consolidat, per dir-ho d'una manera, algunes de les estructures, tant de productivitat,
com les infraestructures del model productiu, vaja, que sempre hem dit, les infraestructures tant de comunicacions com les infraestructures d'habitatge, ens proporem que creixen però encara no hem consolidat el territori. Les comarques de Tarragona, tradicionalment,
anem una mica a remolc de la resta de Catalunya i els indicadors no són sempre millors, tenim una mica més d'atur, un atur similar amb Espanya més que la resta de Catalunya, i els índices de productivitat tampoc són bons exportant, però el tema de la productivitat estaríem una mica per sota i això s'hauria de solucionar. I en canvi, l'Agustí, sense adonar-se'n, bueno, sense adonar-se'n no, perquè ho heu fet expressament,
ha obert un meló interessant, ha parlat de la logística, perquè si aquí volem ser bons en logística no tenim les eines de logística que ens poden donar un capital humà i un nivell de sous, de salaris de recerca molt més interessants dels que tenim. I amb l'energia què? El Camp de Tarragona és el parc temàtic de l'energia i en canvi totes les inversions en energia, en estudis, l'IREC i tot això s'ha portat en altres llocs.
Fins i tot es parla que es portarà l'energia de fora en comptes de parlar de com i de quina manera la podríem produir des d'aquí per exportar-la a tot arreu. Jo crec que a vegades, a mi em dóna la sensació, no vull anar de víctima, Agustí, però a mi a vegades em dóna la sensació que, segons quines coses, al Camp de Tarragona som una mica plat de segona taula. No sé com ho veus. Tota la raó del món. Mira, s'ha vist molt clarament en el projecte aquest europeu que convoca...
quatre megafactories en relació a la intel·ligència artificial. La proposta inicial de l'estat espanyol o del govern espanyol ha estat en Mora. En Mora, per la seva ubicació, per la proximitat al riu Ebre i també per el tema de l'energia nuclear, és un lloc d'emplaçament molt idoni i té tots els números per poder ser acceptat per la Comissió Europea com una candidatura en fer. Però bé, després, al cap d'un parell de mesos, ha saltat la notícia
que anirà conjuntament amb un poble de Madrid. No me'n recordo el nom de la localitat, no? No hi ha cap problema d'entrada. El problema comença quan en Mora, en la Ribera d'Ebre, ubicaran la planta productora perquè necessiten aigua i, a més, energia d'energia, i l'IMSD, el capital humà, els temes més crítics, etcètera, etcètera, s'ubiquen a un altre àmbit prop de la Gran Conobassoma de Venya. Aquí es comença el problema, no?
Jo crec que, com bé ha dit el Joan Maria, el repte d'aquesta comarca i de totes les comarques en general és incrementar la renda per a habitar per a, com a mínim, situar-nos al mateix nivell que està el promís de Catalunya. I això només se'n fa incorporant activitats que siguin capaces de generar salaris una mica més altres. Aquí n'hi ha que demanar un compromís
en els governs i també en les mateixes empreses. Per exemple, les empreses energètiques, el pol petroquímic podria fer molt més per l'AMST. El capital públic, n'hi ha que reconèixer que ha posat un centre com l'ICIC, de les facultats de l'ORB, etcètera, etcètera.
al capital privat tipus Repsol se li podria demanar que per cada milió d'euros que rep d'ajuts públics, que ho fiqués durant dos anys, un lloc de treball qualificat. Només en això ja tindríem prou d'alguna manera.
Per tant, tenim el talent, tenim les infraestructures, faltaria una aposta potser del territori, les empreses, no? Sí, jo crec que ens falta consolidar la paraula, a mi m'agrada consolidar, també m'agrada la paraula creixement, perquè si no creixes, l'economia ja ho sabem, es decreix, és a dir, creixement vol dir consolidar, tirar endavant i mantenir el model almenys amb unes expectatives bones.
Però és que estem faltats d'unes infraestructures determinades, i quan parlo d'infraestructures ja no em refereixo només a carreteres, sinó recursos necessaris a l'entorn per consolidar tot el bo que tenim a l'entorn proper. L'altre dia tu vas estar parlant.
a la cambra del model turístic, un model interessant, un model que per alguns necessita una renovació perquè abans que agafi l'obsolescència hauríem de començar a parlar amb una renovació i jo crec que és important, clar, quan el turisme va bé, quan Solou s'omple i quan Port Aventura funciona, sembla que tot funcioni, en canvi per un moment determinat tenim una...
unes notícies dolentes que en un moment determinat unes inversions se'n van a fora en comptes de venir aquí o l'energia ens la porten de fora en comptes d'intentar produir-la aquí o tenim problemes en pràcticament tots els sectors perquè no hi ha hagut
una cohesió forta amb el tema agrícola, no hi ha hagut una cohesió no forta amb el tema industrial, no hi ha un tema ben definit amb el paper de les multinacionals al territori, com ara hem tingut el tancament de dues multinacionals, d'una multinacional amb dues plantes aquí que ens ha afectat de prop.
I en canvi sembla que nosaltres tinguem una certa impotència. A mi em dóna la sensació, vull ser crític perquè sóc el president de la Câmara Comerç de Valls i ho he de ser en aquest sentit. Vull ser crític perquè a mi em sembla que fa falta que de tant en tant ens asseguem a la taula. Potser els d'aquí, per reclamar a fora d'aquí, potser a Catalunya, potser a Espanya o potser a Europa, quin ha de ser el nostre paper d'anar endavant.
Ara que parles de turisme també, volia llançar la pregunta si tenim excessiva dependència també cap a aquest sector i una mica el caparrao també que s'hauria de diversificar, però no sé si hem posat massa la mirada aquí amb el turisme. Bé, el turisme és una activitat a considerar, però també a considerar, per exemple, el cartonatge, la fabricació de cartons. Jo crec que
Hi ha que ser crítics, però el mateix és optimista. En el tema de les dues plantes, que crec que corren trillo, ja s'ha anunciat en el tancament,
La Cambra i suposo que altres organismes han exigit i reclamant al govern català i al govern espanyol que no es poden perdre per qüestió de demanda, per qüestió d'estratègia logística, per qüestió de know-how dels treballadors, aquestes plantes han de continuar i crec que en aquest sentit estan fent una bona tasca i parla per la Cambra i per altres institucions
i hem d'exigir a les autoritats que el potencial industrial que tenim nosaltres ha de fer valdre. En aquest sentit, soc optimista, tot i que crec que hi ha de posar l'accent, sobretot,
en aquestes millores de caràcter més qualitatiu. El món digital és un món que ens espera i que farà que totes les coses canvien de forma radical, que canviï el turisme, que canviï la logística, que canviï la mobilitat. I ells han d'estar d'alguna manera preparats i reclamar una candidatura
que es té a fer des de la localitat, en aquest cas des de baix, des de la comarca i sobretot des de tot aquest conjunt de territori que no deixi de ser la cruïlla de l'economia espanyola, en el sentit que és el punt de trobada, la ròtula,
de la Vall de l'Ebre i el corredor de la Mediterrània. Per tant, estem al millor lloc per a produir, però també estem al millor lloc per a qualitat de vida, per a pensar i per a crear. En aquest sentit, hem de fer valdre aquesta candidatura que pocs llocs n'hi ha en l'espai europeu, i tant més que a la mundial, en què es creï millor i es visqui millor que aquí, en el camp de Tarragona, l'Alcant i en totes aquestes comarques.
amb això... Sí, jo soc militant, eh? Soc militant de base de dir, i l'altre dia ho estàvem comentant i ho vam comentar
amb una sèrie d'entrevistes que hem tingut a nivell de la Càmera d'Espanya, però hem tingut també a nivell polític català... Ah, o l'altre dia que ens vam trobar a la presentació de l'estratègia de la futura àrea metropolitana del Camp de Tarragona. És a dir, estem en un entorn molt bo, diem privilegiat bé, és el nostre entorn, aquí es viu realment molt bé, per anar a treballar no tenim necessitat de fer els esforços que han de fer els que estan a l'entorn de l'àrea metropolitana de Barcelona,
Tenim un model que funciona, un model que el sabem fer funcionar. Tenim moltes infraestructures que no les hem sabut utilitzar o no les hem sabut acabar de dissenyar, però que ens donen una facilitat tremenda per comunicar-nos amb una certa rapidesa. Només caldria estudiar una miqueta més bé el funcionament i hem de millorar moltíssim naturalment la mobilitat i com i de quina manera.
anem a dir, una mobilitat que en molts casos no existeix, jo em queixo sempre que, per exemple, la mobilitat per anar a treballar a la comarca de l'alt camp, els 13 polígons industrials, no n'hi ha, és zero, no es pot anar a treballar amb transport públic, i això és un tema que s'hauria de començar a posar damunt de la taula i pensar, però aquesta mobilitat ha d'anar lligada, esclar que sí, amb la mobilitat del camp de Tarragona, perquè és el que dèiem, vivim a valls, treballem a Tarragona o al revés,
Vivim arreus i treballem al Vendrell. O sigui, ens movem per aquí, perquè com que el moviment és ràpid, en un quart d'hora estem de casa al lloc de treball, per dir-ho d'una manera, o en 20 minuts, esclar, no ens importa fer 10 o 12 quilòmetres o 20 quilòmetres, que és el que tenim de distància, però llavors, esclar, jo moltes vegades ho he explicat, no coincideixen, pensem, els horaris de la universitat amb els autobusos que venen de valls.
És a dir, si ets de Valls i vols estudiar a la Universitat de Tarragona, o et compres un cotxe o vas a viure a Tarragona, perquè si has de fer un transport públic o arribaràs tard a classe o hi arribaràs quatre hores abans. Hi ha coses que a vegades són fàcils d'estudiar i no s'han posat damunt de la taula.
Jo crec que hem de començar per aquí, a pensar com estudiem el territori que tenim, com encomunem els serveis, com som intel·ligents d'aprofitar les coses bones que tenim els uns als altres i com les podem compartir, per dir-ho d'una manera. I a partir d'aquí anem a dir, amb una mica d'orgull, presentar-nos on sigui per reivindicar el que convindria el nostre territori.
que potser això és el que ha faltat, no?, aquesta falta de reivindicació, de creure's en nosaltres mateixos, potser. No sé si estarà d'acord amb l'Agustí, però una de les coses que a mi em sembla que ha faltat és això d'anar tots a la una, treballar en pinya, fer un castell propi, no? Aquí hem fet molts castells, molts campanars, moltes polítiques, diguéssim, que no van enlloc.
Em fa por, eh?, aquest tipus de reunions com la de l'altre dia, que veus que tothom busca el seu protagonisme i al final dius, ai mar, a veure si tot això tornarà a acabar amb un calaix i no en sortirem d'anar. Per culpa d'aquesta política de campanar que a vegades ens ha portat a la ruïna, amb moltes i moltes i molts exemples que podríem donar, no?
Al final l'àrea metropolitana de Terraona és el que busca una mica trencar amb això, no?, i buscar aquest bé comú, potser. Home, tant de bo, el projecte és il·lusinador, és esperançador, quan es tracta de mancomunar serveis, quan es tracta de fer coses conjuntament, quan està alta d'estalviar per anar a millorar, és que ningú s'hi pot negar, d'alguna manera, tots hem de pujar damunt d'aquest carro.
Jo crec que això seria imperdonable que ens ho deixessin perdre, no ho sé com ho veieu. No, no, no, és evident. Jo crec que és un repte de l'àrea metropolitana, el hem de posar com un projecte a llarg termini, però a poc a poc han edificat el castell. Per això m'agrada tant iniciatives que són d'un cost relativament reduït,
però que d'alguna manera es produeixen cap al futur, com per exemple aquesta aplicació que han tret per entrar als pàrquings, el que diuen MOT. Em dóna la impressió, però que vaig sentir l'altre dia, que l'iniciativa va ser de Reus, igual que sigui de Reus, que de Tarragona, que de Valls, que d'on sigui, i després s'ha anat sumant. És una plataforma que es fa, es desenvolupa en capital local, perquè tenim capital tecnològic en el món digital molt ben preparat, i per tant poden desenvolupar
Aquestes aplicacions van sumant-se a aquests municipis que tenen necessitats d'una millor gestió d'espàrquings i ara ho hem exportat a Girona. Suposo que des de Girona podran anar també a altres municipis catalans. Per tant, és una plataforma en xarxa d'un cost inicial relativament reduït
però que té un efecte escalable molt elevat. Participen aquells que volen, però com més participen millor. Jo crec que això se pot aplicar a molts llocs. Se pot aplicar, per exemple, també. Figueu com a exemple, per exemple, que en Valls surti una iniciativa per a intentar compartir el coge privat. Ara crec que n'hi ha iniciatives d'aquest tipus en altres llocs. No té sentit que dues persones que visquin en un barri de Valls i que treballin al mateix polígon i tinguin el mateix horari
vagin amb les coses diferents. És difícil de coordinar-se entre ells, però això hi ha aplicacions informàtiques per a les que es poden fer. Jo crec que el món aquest de la digitalització, de les rutines de vida i de treball, ens sobre moltes possibilitats. I això, l'avantatge que té és que no t'un cos com les grans infraestructures més pesades. Per tant, explorem com per aquestes vies puguem involucrar a joves empreses innovadores i a poc a poc
anem sumant i creant, diguem, una visió del territori més col·lectiva i compartida. No és fàcil, però jo crec que tenim tot el potencial per fer-lo. Tenim que ser optimistes. L'exemple que has posat del mot, que tinc els municipis aquí al davant, Alcobel, Tafulla, Cambrils, Girona, Montblanc, Mora d'Ebre, Prades, Reus, Salou, Tarragona, Valls i Vilaseca.
jo el faig servir, habitualment. I cada vegada que he d'operat, quan entres amb el teu cotxe al pàrquing de Reus, de la Fira de Reus o de qualsevol lloc de Reus, i se t'obre la barrera perquè el cotxe ja el tens identificat. Això és un tema fantàstic. Nosaltres a la Cambra hem treballat amb un projecte que encara està a les Baceroles, però encara estem treballant amb un projecte que es basa molt en exactament el que has dit tu. És a dir,
Com ho podem fer? Perquè dius, molt bé, dues persones de Valls que visquin, o de Reus o de Tarragona, que visquin en un mateix barri, com poden anar a treballar i aprofitar el cotxe per anar a treballar conjuntament. Això està funcionant en diversos llocs, tant d'Europa com de Catalunya, com de tot arreu, que són unes aplicacions mòbils, efectivament, on d'alguna manera això del transport on demand és impressionant.
Simplement hauríem de fer una reflexió, que jo crec que a vegades l'hem fet i és important. Avui ho estàvem comentant a l'hora d'anar amb unes persones que estàvem treballant aquest tema precisament de la mobilitat. Pujaré un exemple que conec perquè és molt fàcil. El 50% de les persones que treballen a la planta d'Europastri de Serral són de Valls.
i cadascuna hi va amb el seu cotxe. Algunes, suposo, que com que ja es coneixen i fan el mateix horari, deuen compartir el cotxe, si no, malament aniria. En qualsevol cas, el desplaçament d'una persona que visqui a Tarragona per anar a treballar a Vallmoll, que visqui a Valls per anar a treballar a Serral, o que visqui a Valls per anar a treballar a Tarragona, li costa cada mes entre 200 i 300 euros de benzina directa. Perquè no té una utilitat pública. Imagina't tu que quan estem parlant de sous,
que ratllen, per dir-ho d'una manera, els 1.500 euros bruts, o nets, a vegades, per dir-ho d'una manera, estem parlant que moltes vegades els pot representar un 20% del que ingressen aquesta mobilitat.
Jo crec que valdria la pena començar per aquí, amb aquestes aplicacions senzilles. L'alcaldessa de Reus l'altre dia va posar dos o tres exemples. El fun és camp, que és una cosa que ha començat ja a treballar, el tema del mot, que és un tema que tenim, però l'exemple primer que vam tenir tots és el tema de Cirussa. Cirussa és allí on se cremen els residus de tot el camp de Tarragona. És un ens mancomunat d'alguna manera i és una de les eines importants per fer.
com i de quina manera, com hem de seure. Jo també estic d'acord amb tu. Anem a solucionar petits problemes de forma, anem a dir, ràpida i efectiva, i després anem a buscar els problemes grans. Ho vaig dir l'altre dia i ho poso damunt de la taula. Algú ha pensat que avalls té dues estacions de trens, una avall i l'altra pica moixons, i de la pica moixons que està a la R13 no en parla ningú, i per allà també hi poden passar trens i poden venir persones? No se'n parla mai.
Hi ha la mateixa distància pràcticament de l'estació de Picamoixons, el polígon industrial de Valls, que la de la mateixa estació de Valls. En canvi, una diem que és Valls i l'altra no. Hi ha dos quilòmetres. Estem parlant que quasi que s'hi podria anar a peu, eh?
I, en canvi, no estem buscant les solucions. Parlem d'una gran inversió amb una Y dels que els trens que vinguin de Tarragona i Reus puguin anar a treballs per la via de l'R13. Això tardarem molts anys i, possiblement, els que estem ara parlant per micro, a lo millor no ho veurem amb una activitat productiva. Hi ha molts avis i molts grans, per dir-ho d'una manera. Però, mentrestant, no podem solucionar el que ja tenim a l'abast.
Amb aquesta reflexió ho hem de deixar-ho, avui? Mira, una proposta que jo podia agafar inclús des de la camp, però no ho sé, ho dic per la teva sensibilitat. Jo com a resident i una persona que porta una vida metropolitana, crec que la porta metropolitana, a vegades m'entristeix el reconèixer que la vida cultural de les nostres comarques
és molt més rica del que la percep, no? I em sap greu, per exemple, que cada vegada un cantant, un grup, una obra de teatre, que m'hagués agradat veure-la, ha passat de llarg i no m'ha enterat que potser la feia a deu quilòmetres. Una agenda cultural metropolitana, jo crec que també es faria faltar. I el problema en això també es facilitaria, aquesta interacció per anar a escoltar a cantants.
a Montblanc, a Baix, al Dendrell, on sigui, i estar més al corrent que l'oferta no és l'oferta que fan estrictament al teu poble, sinó que és una oferta molt més gran. Si aquestes coses es van dinamitzant, al final fins i tot s'acabarien fer com a rues del carnaval intercomarcal. Fiquem una mica d'aquestes coses, i aquí jo crec que la gent jove que té una visió molt més oberta de la vida i també de l'espai, podria també posar la seva cullerada.
Clar, tenir una visió molt més territorial. Jo t'ho compro, t'ho compro, t'ho compro. Ho hem reivindicat moltes vegades perquè jo ho he dit, eh? Jo soc de l'Associació de Concerts de Reus, de l'Associació de Concerts de Valls i vaig als concerts de Tarragona, però em costa de... Si no soc una persona que busca els concerts, no me n'entenaria. No me n'entenaria del que es fa, vull dir, ho he de seguir. No estem connectats. No estem connectats. I hauríem d'estar més connectats amb aquest tema. Aquest tema te'l compro perquè el tema cultural a mi em motiva molt.
Per això ho dic, però estic convençut que si n'hi hagués un mínim interès i un pressupost no molt elevat, n'hi haurien, diguem, des de dintre el camp de Tarragona, tres o quatre empreses petites, start-ups, que farien un servei molt bo i, bueno, el millor postor, la millor oferta, si pogués tirar endavant. Jo crec que les coses, encara que semblen marginals, formen part també de l'economia, de la productivitat,
de la millora de la interacció, diguem, entre empreses i entre professionals i, en definitiva, diguem, d'una millor qualitat de vida. Doncs amb això ho deixem aquí. Moltes gràcies, Agustí Sagarra, catedràtica Mèrit d'Economia de la URB, per avui acompanyar-nos. Moltes gràcies, és un plaer, per l'Àngels Maria i amb vosaltres també. Sempre dic que el primer any de treball el vaig passar avall i ben afoscar-les, i la veritat,
També, com a economista, sempre ha cregut que Baix té un gran pulmó industrial, d'on hi ha a veure les empreses que hi ha al polígon, no? I que té molts reptes per damunt la taula, però que és un tema, diguem, de reequilibrar una mica els diferents pros, no? Però que, bueno, que això, que crec que el tema de l'A27 ha reposicionat el camp, diguem, com un punt estratègic dintre del mapa,
i que hem d'orientar-los per a que aquests béns que vinguin de progrés i d'ubicació estratègica siguin rentables. Moltes gràcies per tot. I Josep Maria Rovira també, president de la cambra. Moltes gràcies també. Adéu-siau.
I ara toca repassar l'actualitat econòmica del nostre territori, una actualitat molt marcada per l'anunciat tancament de les plantes de Valls i Montblanc d'International Paper. 200 llocs de feina estan ara mateix en perill després que l'empresa dedicada al sector dels embalatges i les caixes anunciés el tancament d'aquestes dues plantes de producció.
La decisió va ser comunicada a principis d'aquest mes de febrer al Comitè d'Empresa i als ajuntaments de Valls i Montblanc. La direcció de la companyia planteja un expedient de regulació d'ocupació que contempla l'acomiadament dels 200 treballadors que hi ha entre les dues plantes. Una decisió que respondria a una estratègia corporativa global vinculada a un procés de concentració empresarial internacional.
Els empleats, a través dels comitès d'empresa, han buscat el recolzament del territori i les seves institucions. En els darrers dies, l'Ajuntament de Valls, així com el de Montblanc i també el Consell d'Alcaldes a la Conca de Barberà han aprovat mocions de suport i estan en la mà requerint a l'empresa que explori totes les alternatives possibles
inclosa la venda de les instal·lacions o alguna altra empresa per mantenir l'activitat i els llocs de treball. També la Cambra de Comerç de Valls ha manifestat preocupació pel tancament d'International Paper i va una crida a l'empresa a reconsiderar-ho. El conseller d'Empresa i Treball de la Generalitat, Miquel Samper, també ha estès la mà i sobre fer de mediació entre treballadors i empresa per trobar la millor solució.
mentre que el ministre d'Indústria, Jordi Areu, assegurava aquest passat divendres, 13 de febrer, en una visita a Montblanc, que hi ha empreses interessades en adquirir les dues plantes afectades pel tancament. Parlem ara d'economia local, social i solidària. La comunalitat de Valls clou els seus quatre primers anys d'activitat amb més de 15 projectes impulsats de la mà del teixit veïnal i associatiu i també del petit comerç. La de Valls és una de les 22 comunalitats urbanes que hi ha a Catalunya, impulsades per la Generalitat.
Es tracta d'un projecte que a través de la cooperació, la gestió comunitària i el suport mutu vol construir un municipi més cohesionat, amb més oportunitats i amb una economia arrelada al territori. Entre els projectes impulsats durant aquest període hi ha iniciatives vinculades a l'esport, l'educació, l'accés als drets, la cultura i la cohesió social.
A més d'impulsar i acompanyar aquesta quinzena de projectes comunitaris, la comunalitat també ha contribuït a recuperar 5 espais del centre històric, transformant antics locals en desgust en espais vius d'activitat comunitària, econòmica i social. L'impacte del projecte també s'ha traduït en la generació de 50 oportunitats laborals.
Car al futur, la comunitat de Valls afrontarà la seva consolidació amb reptes clau com l'inici de les obres de la segona fase de la cooperativa d'habitatges La Titaranya, prevista per al 2027, o la instal·lació de les primeres plaques solars de la comunitat energètica l'Electre Vallenca.
Pel que fa a promoció de ciutat, Valls ja es prepara i es prepara una nova edició de la tradicional escudallada d'Andorra a la Vella. Es tracta d'un intercanvi de tradicions entre Valls i la ciutat andorrana. Dues poblacions que estan agermanades i any rere any alternen una calciutat d'Andorra i una escudallada a la capital de l'Alcà, en guany toca escudallà.
i se celebrarà el diumenge 8 de març al pati. La festa gastronòmica se celebrarà a la una del migdia i estarà preparada per la confraria d'escudallaires d'Andorra a la Vella. Els tiquets valen 7 euros i ja es poden adquirir de forma anticipada a l'Oficina Municipal d'Informació i Turisme. El mateix dia 8 de març també se'n podran adquirir a partir de les 12 al pati.
En el tram final del programa, dedicat a comerços històrics i singulars de la ciutat, ens aturem avui al carrer del Forno número 22. Avui ens trobem a Calçat Sant Per. Aquí no només es fan calçats, sinó que també es repara. I tot això és gràcies a les mans, Enric Sant Per. Bon dia. Bon dia, Montse. De tallers d'artesans de reparació de calçades, realment en deuen quedar poquets. Doncs aquí a Val solament quedo jo. Normalment fent-hi per dos tampoc n'hi ha. El que passa que jo porto tota la vida fent el mateix durant 52 anys que farà aquest any.
És una experiència que vas aprenent cada dia, vas aprenent més coses.
Que això vol dir que vas començar molt jovenet, no? Com va ser? Doncs vaig començar d'aprenent a els 11 anys. Sortia del col·le al migdia i a la tarda i anava aprenent. I després ja, a les 14, allò que es fa que no estudies, i bueno, ja vaig posar a treballar de l'ofici i de venda de sabates. Qui te va ensenyar l'ofici? Un tal somell, però bueno, el que em va ensenyar jo he après un 80%, perquè això cada dia vas aprenent coses. Tu mateix tens fallos i de part dels fallos vas aprenent a fer-les millor cada dia. I és una satisfacció molt gran, la veritat.
És a tenir alguna habilitat concreta? Qualsevol podria fer-ho, diguem-ne. Si algú volgués aprendre, jo crec que hauria d'estar un any o dos fent-lo i després ell mateix, si li agradés, ell mateix és el que s'ha de preocupar d'aprendre, fer-lo millor cada dia i fer-lo diferent. I ell mateix va aprenent, també.
Clar, de tallers en queden pocs, però si almenys treballes tu vol dir que algú encara pensa en reparar les sabates, vull dir, encara hi ha aquesta consciència de... Hi ha sabates que són molt dolentes, que la reparació val més, però per norma encara n'hi ha sabates bones que s'arreglen. El principal és que faig de tot el tipus de reparació, tant bolses com maletes, com cinturons, llavors això t'abarca molt més la teva fenya. Si tingués de fer tapes i soles, es moririen de gana, hauria d'abarcar-lo tot.
Quin tipus de clientela és la que et porta a calçar per arreglar? Clients potser de 20 o de 30, però la majoria 50 o 60 que gasten sabates més bones. Un xaval va en deportiva i el màxim pot fer un cosí. Lo demás ja no fa res. I les noies jovenetes gasten un material no massa apropiat i dura molt poquet.
fas un colat i dura el que ha de durar, no dura més. Això vol dir que el calçat ha empitjorat la seva qualitat? Sí, com que també és car, la gent compra més barat que és car i dura poquet temps. Després no pots reparar com tu vols.
Per tant, quin tipus de calçat és el que sí que es pot reparar? El que ha de ser bon? És bueno, pisos de goma bons, que sigui el material que sigui pell, cuiros, goma enlates, caucho puro, tot això es pot arreglar perfectament. I si són sabates de dona, que vivim més de les dones, que de les homes, que és la que més gasta sempre. És la que més gasta en la reparació. I com podem identificar una sabata, si és bona o no? A simple vista, a vegades ja es veu des de dalt. Ho mires d'així, és nebuc, pisos de goma. I dos tipus de nebucs portes aquí.
Sí, és simplement a simple de vista, te poden dir que és pill de lo que sigui, o plàstic o vagano, tot això és plàstico, poden dir vagano és plàstic. Polipiel és plàstic, ni polipiel ni punyetes, és plàstic. Piel de laboratori, com es deia antigament, és plàstic. I més que el plàstic hi ha l'alquitrenat, que allò ja no enganxa ni la saliva, és que ja és impossible, és el pitjor de lo pitjor que pot haver-hi.
I de comprar-ne un bon calçat que entre ja, més en aquest, potser pugui durar més o menys per la salut dels peus. Per la salut, jo crec que unes salates d'entre 90, 100, 110, el bo que té és que el pis ja és goma pura, és pell i el peó te transpira. Perquè ara us aconsello beber un vegà, un vegetarià, diu, no, no, és que vull unes salates de plàstic. Dic, d'acord, tu menja el que vulguis, però, los peus es salud. Posa't unes salates de pell, por lo menos, i el peó te transpirarà, si no tindràs ongos, tindràs malalties.
Menja el que vulguis, però sobretot l'important és els peus. Una noia la ve convèncer i porta salatars de pell sempre. Sí, al final sí. Que pot ser val més la pena estudiar una miqueta més i invertir. No pots tindre la idea de ser vagà, doncs tindre salatars de plàstic. Primer mira la seva salut i després tu el cos, lo demés. És el que jo penso.
Parlem una mica de l'ofici, també. No sé si en aquests més de 50 anys, que m'has comentat que fas aquí treballes, si ha canviat, si la tecnologia ha ajudat. Sí, en maquinàries, sí. Pots fer les coses una mica més ràpides, més polides, no treballes tant com la smart representa, perquè t'ajuden les màquines a ser més ràpid i fer-lo més polit.
Abans picaves la mà i ara prenses un botonet amb la premsa i et queda tot prensat uniformament, bé, perfecte. Abans tot era picat a mà, abans se marcaven una mica les oles i tallar tot a mà. I ara prenses, dos segons i ja està. I la máquina t'ajuda més a polir, les lijas i tot. Com el raspall, és un rodillo i abans tot era amb el braç, raspallar.
Estàs en forma, no calia que neixes al gimnasio. I la crema, pam, pam. Sí, mira. Sí, sí. I, escoltai, hi ha gent jove que s'interessi per l'ofici o és complicat? No.
No, i és una llàstima, perquè quan em pregunten, què te jubiles? Hi ha fa anys que m'ho diuen. No, jo espero, si tinc salut, hasta los 70 o més. I em sap greu plegar. Si hi hagués algú al meu darrere que es volgués posar, jo ja estaria feliç. Perquè si dius, deixes amb una persona que segueix. Però mentre em sap greu. Un altre igual, a la merda. No, jo em sap greu que no hi hagi ningú més que es posi.
De veritat. Que quedi algú que pugui fer coses. Si veiem de Tarragona, de Salou... Sí, de diverses zones. Sí, perquè hi ha puestos que ja no saben fer el que jo faig. Coses complicades. Se'n parla, oi, avals i un noi. I dic, perfecte, no?
i ben enreglada de fora, un tant per ser petit, però són coses que s'agraeix, perquè és el boca a boca també. A més el que comentaves, que a part de les sabates també fas maletes o fas altres... Sí, fas coses que no les fa ningú ja, quasi. Costen de fer, però quan les acabes de fer, sens satisfacció pròpia teva. Dius, ostres, m'ha quedat bé. I tu mateix, doncs, és una satisfacció.
Suposo que el consumisme també ha fet que la gent, més enllà de la qualitat, però potser ni pensen que se poden reparar les coses. Si no fos pas per les mares o algú que diu el matrimoni, no, aquesta bomba s'ha de dir, no, la mare. Si això és un simple cosit.
I diu, porta, que ja t'ho portaré jo al sabater. I quan te duros, diu, ja té les vambes noves. Però si la gent compra i no sap ni què se sap arreglar, què es poden arreglar. I diu, llança, llança, i tot és llançar. Quan se pot recuperar, molt bé. Perquè una sabata bona, per exemple, quanta poden durar? Una sabata, una... No, és que siguin bones, que dius, mira, mira... Si és bona, doncs poden durar 3, 4 anys o 5. 3 o 4. Si la conserves una mica, primer que vas més còmode caminant,
I la durabilitat és molt més gran. Si és plàstic, te'n poden donar dos o tres mesos, se comencen a obrir, les comences s'enculen d'un costat, s'obren de l'altre costat, no surt ni a compte a vegades. Però hi haien per tot, on podrà, l'altre no podrà, però hi haien per tot.
I un cop has pensat, potser hauria sigut més fàcil si només hagués vengut sabates, a més de reparar. No. O això ni t'ha passat pel cap. Al contrari, amb l'edat, quan me pugui més jubilar, el que faré és trobar les sates de venda i disfrutar del taller, que és el que m'agrada. A mi el que m'agrada és el taller. El que més està bé, però quan me jubili, allò fora. I seguir amb el taller, els anys que pugui. És el que intento fer.
De local crec que has anat variar amb els anys. Explica'm una mica on vas començar tu en el seu moment. Vaig començar al mateix carrer Fornou, poc 52 anys, on estàvem fent les obres de l'escola de música. Allà vaig començar, que vaig estar 6 anys, que era una botiga molt petita, que el que era alt tocava el sostre, imagina't, jo no, perquè no toco, no soc massa alt. Després, aquí, un frente meu, que està ara derrumbat, també vaig estar, on posa aquí, també vaig estar un munt d'anys, 20 anys, a Cal Ruiz, allà amb aquest ioga, vaig estar, posé un tant més...
I aquí em porto, aquest any, per Sant Joan, 12 anys. El mateix carrer, 52. Sempre el mateix carrer. Clar, aquí hem viscut moltes coses. Hi havia 25 botigues abans i ara tenim 4. El tram, jo, el bon gust... Són 4. I és una llàstima. Has vist canviar el carrer? Molt, molt, molt. Ara sorties d'un ambient de carrer... És que era bonic. Era bonic. La gent per aquí, hola, bon dia, bona tarda, oh, què tal, com estàs?
Era el parlar amb el públic. Ara la gent compra tots per internet, no parla amb ningú, i segons on van, fins que se cobren els mateixos per la maquineta aquella. Ja, és que no hi ha relació. Cap interació, no? No hi ha relació. Que va, que va. Per això, ens tornem tontos tots. Sí que reivindiquem això, no? Comerç a... Comerç, xarres la gent, bon dia, i que plou o no plou, i que tal, i la senyora, i bé.
Hi ha un feeling, una cosa, si a vegades fem de psicòlegs aquí, t'expliquen la seva vida i tu, bueno, escoltes i és el bonic. És així. Escolta, Manric, moltes gràcies avui per explicar-nos. A tu, Monse, per tot. Gràcies a tu, Monse, molt bé, un plaer. I amb aquesta reivindicació dels oficis i de les segones oportunitats, arribem avui al final del programa. Ens retrobem en 15 dies aquí a Ràdio Ciutat de Valls, els dimecres marcat.
Els dimecres, Mercat, el programa econòmic de Ràdio Ciutat de Vall.