És la una del migdia. Estàs escoltant Constantí Ràdio. No m'enganyes, et reconec la cara quan tens un mar de dubtes al teu cas. Sé perfectament...
Fins que l'on va a ser.
Fins demà!
Hem de descobrir el que tu no veus demanar. Tinc bastants minuts per despertar.
Vine i torna'm a abraçar, però apretam ben fort que em dones just per respirar. Que no ho sabem quan tornaràs i sempre ens passa igual, tots els fantasmes.
La distància ja no fa mal, però el temps es torna a parar. No podem tornar a intentar, que no puc més, que el cap no va, i el cor se'n s'està congelant. Ja no vull trobar-te a faltar, ara hem de soltar-nos dels mans, apretes fort, que mai se sap, si és este el nostre olor.
Fins demà!
que mai se sap si és este el nostre últim.
Sé que no hay mal que no puedas vencer. Sé que me enseñaste todo que siempre hay que aprender. Sé que no aceptar el miedo es algo a temer.
Bona nit.
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
El diagnòstic és clar i consist. M'asseures d'insomni l'han tornat salvat ja. No ho enteneu, he tocat el paradís. Ell és l'únic testimoni per estar de viatge.
Fins demà!
M'he intentat matar el matí. Un altre episodi on faig saltar l'alarma. No ho enteneu, ell m'ha escollit amb mi. He cuidat el seu dimoni, vindrà a buscar-me. El so del rellotge s'ha tornat a donar-me.
que duc la rassòdia del teu cos, el pit. I baixa't el temps, l'any i les setges, no hi ha terra per llogus. Baixa't el temps, l'any i el ventre per últim cop, no hi haurà futur pels dos. I baixa't el temps, l'any i el ventre,
Per últim, com no hi haurà futur pel sol Traieu-me d'aquí, a l'aïda i a la motocardia
Caduc la rossòdia del teu cos, el pit. Des de petit he vist sempre feliç, obries la porta i al veure'ns aquí, petons i abraçades seguides d'un vingapasseu, tothom cap a dins.
Tanco els ulls per tornar al menjador. Tens passa para l'arbre com sempre de fons. Ja surt el cafè i treus berenar per poder alimentar a tot el veïnat. Però avui t'he vist tan cansada amb ganes de sortir a volar. Obre les ales.
Ensenyo que porto un jersei de Nadal, em dius és preciós i somriu sota el nas. Però et miro els ulls i veig ombres de l'any en què la vi se'ns van apagant. I és que avui he vist tan cansada, amb ganes de sortir a volar, obre la sala.
Gràcies.
I ens costarà passar per casa teva i no poder abraçar-te un cop més. Ens costarà, però com ens has dit sempre, tot és qüestió de temps. Marxa tranquil·la aquí.
que s'ha dit a les onades, ha abraçat l'altra muntana i ja no torna.
No sé si és coincidència, però tot se'm va anar a la merda quan vaig decidir deixar-me per Sant Joan. Sortís amb car de mandres i no és per anar a veure el marça, però millor per oblidar-te's enllà. L'Holòscop no em va dir que s'ahiria un any tan gris i em passo masses hores fent escrola d'Instagram. Diuen que vagi al G.
Música Música Música Música
No sé si és el Carme, però quan ha arribat la calma has menjat la teva foto estiuejant. On estaves tu tan guapi? A la barqueta del papi. I ara ja no em mola l'Empurna.
Joder, que sóc feliç, poder-me llevar així, sense que m'emprenyis amb el ioga dels natius. Que et dic que sóc feliç, que és la primera nit que no he somiat amb tu ni el teu missatge, me la dic. Ha estat bonic, deixem-ho aquí, podem ser amics. No ets tu, sóc jo, t'estimo molt, però vés-te'n a prendre.
Aquesta nit s'ha de ser dit. Tinc la pista preparada, tinc col·legues en agrada, amb el ritme, la jugada, l'entelma, el probat. Aquesta nit sóc jo que dic. Ah!
Fins demà!
Quiso levantarse pero alguien gritó, no estás bien. Quiso levantarse pero alguien gritó, no estás bien. Se quedó tumbada pero luego pensó que les den. Se quedó tumbada pero luego pensó que les den. Que les den, que les den, que les den.
Fins demà!
abrazado a nadie. Quiso levantarse pero alguien gritó, no estás bien. Quiso levantarse pero alguien gritó, no estás bien. Se quedó tumbada pero luego pensó que les den, que les den, que les den, que les den. Simpática pero problemática, alegre pero un poco nostálgica, buscando siempre el modo más mágico de ser sencillamente infeliz. Simpática pero problemática, tan destructiva pero tan cuántica,
Ser sencillamente infeliz. ¿Qué ha dicho que es muy problemática? Sombra de la sombra del ayer. ¿Quién es? Solo puedo, no puedo, tengo que poder. Solo puedo, no puedo, tengo que poder. No puedes, no puedes, tienes que poder. Solo puedo, no puedo.
Simpáticas pero problemáticas, alegres pero un poco nostálgicas, buscando siempre el modo más mágico de ser sencillamente infeliz. Simpáticas pero problemáticas, tan destructivas pero tan cuánticas, buscando siempre el modo romántico de ser sencillamente infeliz.
Constantia Radio, 93.9 FM. Que feliz, que está mi casa contigo dentro Tu ropa en mi armario, tu champú del pelo Mi almohada conserva el olor a tus sueños Que feliz, cuando tú llegas se pone mi pelo
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Y no fue siempre así, déjame que disfrute y presuma de ser feliz, feliz. Y no fue siempre así, déjame que disfrute y presuma de ser. Porque estoy feliz, feliz.
Bona nit.
Comienza el día silbando alguna inopinada melodía hasta que con la magia surge la osadía y hay palabras que suponen mil molestias con las que ir alimentando a esta bestia que es la canción cuando el silbido torna a canto
Fins demà!
Y aún no sé si mi canción es Jaulamí. Si a esta bestia hecha de salvaje ternura puede matarla mi ridícula amargura.
Pues ella la que me hace vivo con su oído. Tal vez la luz en esta madrugada oscura. Quizás la cura contra la prudencia en materia de amor. Despunta el alba. Veo dorados alfileres en tu espalda. Me dijo que hoy, a lo mejor, despierto de mi estupidez.
Llegó el mañana, mi bestia solo hace lo que le viene en gana. A veces algo totalmente inapropiado, precisamente es cuando pienso que he acertado.
Y el sol nos baña cuando abro la ventana. Y entonces todo me da vueltas. Estaré loco de atar. Y algo increíble, bello y bestial, me dice que todo es posible. Que esto lo he inventado yo y está diluviendo.
¿Quién dijo que el amor duraba para siempre? ¿Quién quiere mirar al final?
Mientras sucede Y aferraba a la belleza Que no quería que se fuera Y viviría en el recuerdo De todas las catástrofes Que nada me olvidé
No quería que se fuera Que me iban a volver No quería que te fueras Parecía tan bonito Cuando me necesitabas Aunque hermenosa
Cuando me necesitabas. Aunque era menos sano. Seríamos nosotros.
Creíamos tú y yo que habían que sobrevivir y ahora sé más de este amor