Ràdio Cunit
El 107.0
Hola, aquí Ràdio Cunit i sóc el màgic Andreu.
Oh, t'hem preparat un programa de ràdio genial.
Es diu Si l'encerto, l'endevino.
Qui serem?
Doncs el màgic en diu un servidor de vostès, després el Tete Faner, fantàstic, fantàstic, i la tieta Enriqueta que no us la podeu perdre tots els dimarts de 12.30 a 1.30.
I a més a més, atenció, perquè va de trucades, fer unes preguntes superfàcils i si les responeu, atenció, premis divertidíssim.
Enporteu-vos el premi. Pràcticament segur que us l'emportareu.
Heu de connectar amb el dial de Ràdio Cunit.
Quin és que s'ha oblidat?
Ens veiem, ens veiem.
107 FM.
107 FM.
Ara, ara.
Ens veiem, ens veiem.
No us ho perdeu.
No us ho perdeu, veniu.
Adéu.
Peixateria Cunit.
Ens trobaràs al carrer Empan Nadal número 18.
Peixateria Cunit.
Peixos, mariscos frescos, dots de peix congelats.
Es neteja peix.
Tot i posen càrrecs, repartiment a domicili, sense cap cost per Cunit i popes del voltant.
També hi ha restaurants.
Truca al 692 191615 692 191615.
Estem oberts de dimarts a dissabte, de nou de matí a dues de migdia.
Peixateria Cunit.
La teva peixateria de confiança.
De perfil, de cara i d'aquena.
La marina estremurena.
La pantina sonatena.
Por si el tiempo me arrastra.
La bodegueta.
A la plaça Sant Cristòfol de Cunit.
Just davant de la nostra església.
La bodegueta.
De dimarts a diumenge, si voleu gaudir, heu de tastar el nostre vi.
Vermuts casolans, espai familiar de vinoteca, per tastar i també per emportar.
La bodegueta.
Esmorzars, berenars i sopars de torrades o sortits d'embotits, al vostre gust.
La bodegueta.
Barber, muteria, las capi.
Especialistas en carne en salsa, callos, pincho, bruno y variado en tapas.
Rusticería Llorenç.
Ens trobaràs a la carretera del banderill número 7, a Llorenç del Penedés.
Rusticería Llorenç.
Matins i diumenge estan bé.
Encarrega paelles.
Conillts per encàrec i molt més menjar.
Rusticería Llorenç.
Ens trobaràs a la carretera del banderill número 7, a Llorenç del Penedés.
Telèfon 977 69 87 75.
977 69 87 75.
La teva rusticería.
Ràdio Coni.
El 107.0.
Molt, molt, molt bona tarda, amics i amigues de Ràdio Coni,
quan són exactament les 12, 33 i 15 segons de la tarda
i sona la nostra melodia, la nostra sinfonia.
Ja que t'hi sacs, a But Randolph.
És que estem a la freqüència, si és que sentiu això, evidentment.
Estem a la freqüència 107 de la FM Ràdio Coni.
A l'increïble programa de ràdio, si l'encerto, l'endevino.
Una hora de bon humor, concursos, premis i algunes sorpreses més.
Un programa presentat i dirigit...
Oi, oi, oi, coi, oi.
Dirigit pel màgic Andreu.
Fèc-ho, fèc-ho, fèc-ho, fèc-ho.
M'avançava, m'avançava.
Amb el pallassó Tete Fanet.
I avui no podem comptar amb la nostra col·laboradora
perquè ha tingut un atac d'al·lèrgia la nostra tieta Enriqueta,
però des d'aquí li fem també l'aplaudiment.
Senyores i senyors, i si tot això funciona,
si tot això va bastant lligat,
i dic, perquè per ell n'hi havia molt,
però per nosaltres va bastant,
el nostre tècnic de sol i efectes especials i mil coses més,
ell és Jaumix!
Molt bé, volem que durant aquesta hora
no només ho passeu bé,
sinó que us emporteu algun dels regals
que tenim sobre de la taula
i que poden ser de vostès.
Però, així com abans era trucada
i si l'encerto, pam, premi,
ara apuntarem els números,
els números, això és molt fàcil,
farem una pregunta i si l'encerteu,
us apuntem, i si no l'encerteu
us donarem alguna pista molt fàcil i senzilla.
I anirem anotant,
cadascú tindrà el seu número,
el que els hi donarà els Jaumix,
el número es fa amb secret, oi?
Jaumix, sí, sí, sí, amb secret, amb secret.
I aleshores, quan acabem,
de tota la gent que hagi trucat,
farem dos sortejos d'igual valor
a la persona que li hagi trucat,
una i una altra, dos sortejos.
Atenció, ara no truqueu,
encara, no truqueu perquè
hem de parlar d'una cosa bastant interessant,
però després sí, truqueu,
després us donem el telèfon, eh?
Però bueno, us el dono ara,
però no truqueu ara,
977-67-4918,
d'acord?
977-67-4918.
Molt bé, amics i amigues,
clar, un programa de ràdio,
nosaltres ara, aquest és un programa pilot,
eh?
Nosaltres també us volem dir
que no sabem si encara durarà molt aquest programa,
perquè comencem el que és la nostra gira d'estiu.
el TTFN, doncs, evidentment,
té les seves gales,
jo també tinc les meves,
i després fem una sèrie de gales juntes.
O sigui que, de moment,
encara no truqueu,
no truqueu perquè
hem de parlar d'una sèrie de coses
que a mi m'agradaria parlar.
Ja us diré de dir,
truqueu ara, d'acord?
De què us volia parlar?
Us volia parlar d'un fenomen,
fenomen estrany,
estrany o no tan estrany.
Per mi no és estrany,
per molta gent us troba estrany.
Si jo us dic ara un nom,
què penseu?
Melody.
Mira, pam, pam,
ha anat perfecte.
Molt bé,
si jo us dic el Melody cantant espanyola.
A veure,
en aquest programa,
els que estem aquí
no som jutges,
no jutgem, no?
No tenim enveges de ningú,
perquè l'enveja
és el reconeixement
del propi fracàs.
En segon lloc,
perquè no tinc poders
ni tinc tampoc
la suficient
saviesa
per poder
fer un comentari
negatiu.
Negatiu.
Amb una persona
com és la Melody.
Però sí, m'agradaria
parlar,
i després,
quan truqueu,
a part de la pregunta,
us diré
què en penseu.
La Melody
no és una persona
fins estàndard,
no?
No, no, no, no.
Si fos maga,
ella seria una maga,
mai seria una magel.
Els magels
són els no mags,
no?
Ella es diu
Melody
Ruiz Jiménez.
Altres noms,
la rumbera,
o la que coneixem tots,
la Diva.
Clar,
no és una nena petita,
té alguns quinquenis,
encara que no us sembli.
La Melody
té 34 anys,
nascuda
a dos hermanes,
a Sevilla,
a Espanya,
a nacionalitat,
evidentment,
és d'aquí.
La seva parella
es diu Ignacio
i els fills,
Cairo.
Però,
què passa?
Ha sortit ja molta,
jo, per exemple,
soc una persona
que no veig molta tele
així,
normal i corrent,
que diem,
m'agraden molt les pel·lícules,
no?
Però,
me'n vaig entrar en coses,
coses,
me'n s'avento de coses,
que és fill d'un cantant
sevillano,
que es diu
Lorenzo Ruiz,
Molina,
que és membre
del grup
Los Quillos.
Lorenzo,
sí, sí,
tant.
Ho sabies tu,
això?
Sí, sí,
tant.
És que els mags
s'han sempre ficats...
Però, bueno,
jo m'imagino
que tots els que m'escolteu
sou mags
i no heu seguit
massa la trajectòria,
no?
Llavors,
a l'actualitat,
aquí amb Los Quillos,
és solista
i de la gaditana
Ana Gutiérrez Flores
Puerto Serrano Cádiz
i germana
del també ballerí
cantant
i actualment estilista
Eleazar Ruiz Gutiérrez.
O sigui que,
a veure,
de casta
le viene al galbo,
que diuen per aquí.
Als seus inicis,
el 2000,
amb nou anys,
va crear una maqueta
i fixeu-vos-hi bé
el que és
la casualitat
de la vida.
Hi havia un senyor
que l'estava escoltant,
que va quedar
encandilat
i la va apedrinar
i a casa seva
durant vuit mesos
la va transformar
en estrella
i
li va explicar
què havia de fer
en els mitjans
de comunicació,
la va presentar
també en els mitjans
i
a les seves pròpies
paraules
ell
va ser
el descobridor
i padrí
i amb ell
se li deu
la seva fama.
Però vosaltres
dieu
i quin tio era?
Bueno,
era un tio,
a mi em podreu dir cutre,
el que vulgueu,
però a mi m'agradava,
m'agradava,
perquè ell és
el fari!
Sí, senyor,
el fari,
el fari,
doncs,
la va apedrinar,
vinga,
ensenyar-li,
vinga,
ensenyar-li,
eh,
i
al final
hi havia una persona...
I si escoltes
el pare cantar,
el pare de la melodia,
sí,
canta,
però,
bueno,
una passada,
eh?
Sí,
sembla ser que el tete,
doncs...
Sí,
ho conec molt bé,
conèixes una miqueta,
eh?
i he fet algunes cosetes i tal,
i el pare canta molt bé,
a vegades,
als directes que feia ella,
als concerts,
surt el pare a cantar alguna cançó amb ella,
ah,
ah,
canta amb ella,
i bueno,
és una passada,
és per veure,
perquè és el típic rumbero,
eh...
Artista,
artista,
artista que ho posa tot,
com ella,
com ella,
perquè el tema d'ella és que és especial,
sí,
no només la veu,
és que és especial,
ella té un don,
un don d'artista.
Sí,
jo ja et dic,
mira,
que et parles d'això,
eh?
Amb aquest programa ens apartem del guió,
ens apartem de tot,
perquè el que sempre és interessant,
us ho diem,
perquè vosaltres també,
doncs,
hi penseu,
amb això.
Artista,
a veure,
quan neixes,
de la teva mare,
pots néixer intel·ligent,
pots néixer menys intel·ligent,
pots néixer res intel·ligent,
pots néixer molt menys que intel·ligent,
guapo,
que és l'agua pura i que és la lletgesa,
això,
la bellesa és molt subjectiu,
no us ho podem tampoc,
bueno,
però,
però,
artista,
amics,
atenció,
amics.
És com futbolista,
no?
Sí senyor,
sí senyor,
pots anar a l'acadèmia,
pots anar a un bulis,
però,
si la teva mare,
no t'ha parit artista,
ja pots jugar,
a pilota,
que,
eh,
muchos seran,
pocos los escogin.
Sí,
excepción adjudica la regla.
Exacte.
Aquí està l'excepción,
i algú,
que sí,
i és l'excepción.
Molt bé,
doncs sí senyor,
com diu el Tede,
l'excepción va ser Melody.
Aleshores...
No,
en aquest cas no,
perquè venia de casta.
Sí,
sí,
però de vegades,
és de casta,
i...
I el pare cantava molt bé,
i la nena vol cantar,
i canta molt bé.
No,
però va sortir,
va sortir.
Però va sortir,
de casta-le bien al cabal,
com hem dit abans.
Però,
clar,
aquí,
jo me la samento,
això,
això és fantàstic,
el 29 d'abril,
eh,
imagineu-vos-hi,
de l'any 2001,
o sigui,
resulta que publica un senzill,
que us en recordareu,
que es deia
El baile del gorila.
Molt bé,
molt bé.
Quin tio més ràpid és el Jaume,
quin crac.
Molt bé,
llavors,
fixeu-vos-hi que això ja,
bueno,
i a més a més,
va quedar,
es va convertir en la cançó de l'estiu,
i atenció,
número 1,
Espanya,
i Paraguay,
el segon lloc,
en Estats Units,
la quarta posició,
en Argentina,
i la sèptima posició,
a França.
Per tot això,
Melody va ser considerada,
la nova nena prodigy,
i de la música espanyola.
El 17,
sí, sí,
el 17 de juny de 2001,
amb 10 anys,
va publicar,
evidentment,
aquesta,
que hem dit ara,
amb només 10 anys,
del gorila,
del gorila.
Què més,
què més?
dient,
bueno,
canta,
canta,
no sé què,
té una bellesa,
no,
però escapar,
no sé si ho sabeu,
però és cantant,
ja ho sabem,
compositora,
composa molts dels seus,
dels seus,
les seves cançons,
és actriu,
model,
presentadora,
ballarina,
i productora.
Ella produeix també,
moltes coses.
Aquesta noia,
del seu dònam,
la Vera,
o la Diva,
els seus gèneros,
ja ho sabem,
són pop,
pop llatí,
flamenc,
i rumba de Saló.
Fixeu-vos-hi,
quantes,
quantes,
quantes històries,
com a actriu,
com a...
Bueno,
tinc aquí,
la quantitat d'informació,
que hem pogut treure,
del fons,
del POU,
i que a mi,
ara m'agradaria,
fer un comentari,
fer un comentari,
sobre tot això,
que hem parlat.
Ja,
ja coneixeu la,
la Melodi,
però,
hi ha Eurovision,
ens encantilem,
amb ella,
jo tinc que dir-te
que no sóc tio
de veure Eurovision,
no,
no,
no,
no me'l vaig veure tot,
però,
vaig veure uns quants,
ja com molts anys d'artista,
jo fa 60 anys
que treballo escenaris,
vaig dir,
pinta bé,
pinta bé,
aquesta noia pinta bé,
aquesta noia
és artista,
és quan,
de la tele com jo,
quan anem a veure un espectacle,
als 10 segons,
ja diem,
això és bo.
o menys,
o menys,
a vegades menys,
només el sortir,
quan parla ja diem,
això promet,
això no va bé,
aquí,
en aquest programa no insultem mai ningú,
però diem,
això no va bé,
això és un tortell,
un tortell vol dir que no funciona,
clar,
jo quan la vaig veure,
ja a la final,
l'havia vist alguna vegada,
però tampoc parava massa atenció,
vaig veure que allò,
allò era bestial,
o sigui,
hi posava tot,
la gent que portava,
hi ho posaven tot,
però després,
vaig començar a pensar,
i vaig dir,
a veure,
política,
no ho sé,
no política,
no ho sé,
per què sempre,
ha de sortir,
el vestido español,
per què?
perquè el folklore,
és bo,
no jutjo,
senyores i senyors,
estic pensant,
en veu alta,
per què els primers segons o minuts,
va sortir amb un traig espanyol,
ja sabem,
que a la gent d'aquí ens agrada,
fer-ho i tal,
però,
hem pensat,
si els agrada a la gent,
a veure,
el que els turistes,
vagin a veure un quadro flamenco,
cosa,
està molt bé,
i a mi,
perdoneu,
el flamenc,
m'agrada molt,
o sigui,
a mi m'agrada tot,
però bo,
bo,
i el bon flamenc,
m'agrada molt bé,
jo encara sento la paquera de Jerez,
i segur que molta gent que m'està escoltant,
diu,
home,
la paquera de Jerez,
clar que sí,
molta gent d'aquella època m'agrada,
Lola Flores,
eh,
Lola Flores,
ver-la actuar,
no,
si Lola Flores amb un cagarro cap,
hi era el número 1,
es podia posar el que volgués,
en directe,
jo vaig treballar una vegada amb ella,
vaig riure,
a més no poder,
i era una fantàstica,
fora de política,
fora de tot,
d'artistes,
artistes,
aquí la política no entra,
però,
amb el tema Melodi,
m'agradaria saber una mica què penseu,
la 20 i pico,
4,
4 de la cua,
a veure,
4 de la cua,
aquí hi ha hagut alguna cosa,
per sota del xiquili 4,
per sota del xiquili 4,
vosaltres us imagineu això?
Això és brutal,
però brutal,
què passa?
Bé,
doncs ara sí,
truqueu al 977-67-4918
i us formarem una pregunta
i us donem un minut també per a què opineu
d'Eurovisió i de la nostra Melodi.
Truqueu,
truqueu!
!
!
Molt bé, molt bé, doncs esperem, esperem que...
Arbide, avui el que ha passat és que m'ha trucat un amic meu...
Sí, explica-ho, explica-ho un amic, explica-ho.
Un amic meu que...
Qui era?
Qui era?
Doncs mira, era una persona que se l'estima molt, el fill del Gavi Aragón.
Del Gavi, que era el Gavi Fofó i Miliqui.
Ah, i això?
I Miliquito, doncs...
I Fofito.
I Fofito, no.
Doncs el fill...
El fill del Gavi.
Del Gavi.
I...
Resulta, perdoneu, resulta que és amic d'ell, el truca i ara segueix.
Clar, i era per temes de treball, perquè jo he treballat molt amb ell, i li dic que veníem a la ràdio, amb el Màgic Andreu, i m'ha dit, posa-m'ho.
I ara dirà l'Andreu el que li ha dit.
Bé, per mi ha estat un orgull, ara ens hi posem a la ràdio, per mi ha estat un orgull, però mira, ho direm després, vale?
Vale, perfecte, vinga, va.
Ho direm després, sí, sí, sí, ara atendrem aquesta trucada fantàstica que tenim aquí.
¿Con quién hablo?
¿Con quién hablo?
Hola, Mari Carmen.
Hola, Mari Carmen, ¿cómo estás, nena?
Pues bien, bueno, bien, estoy en el K, así que...
Estás en el K, hostine.
Sí, bueno, pero es para un control, no es controlable.
Vale, vale, vale, tienes que controlarte siempre, control, control.
Ay, mire, le voy a hacer una pregunta.
Dime, cariño.
Usted hace años, porque esto hace años, puede que no se acuerde, iba al Magnou al Yarmalaya.
Hombre, sí me acuerdo, señora, lo tengo en mi corazón, bailando country.
¿Cómo no me voy a acordar?
Si fue uno de los mejores años de mi vida.
Pues sí, ¿se acuerda de un chico que se llama Bernardo?
¡Hombre!
Mi gran amigo Bernardo, que iba con la moto, alto.
Bueno.
Exactamente, sí, sí, sí, pues es mi hijo.
¡Hombre, hombre!
La mamá de Bernardo, ¿cómo no me voy a acordar de Bernardo?
Además, un gran bailarín de country, alto, un guaperas de narices, iba con una moto, seca.
Sí, sí, sí.
Hombre, con Bernardo.
Y un día se ve que estaba un poquito perjudicado.
¡Sí, sí!
Iba a compañía a casa, sí, señor.
Sí, sí, sí, claro.
Iba a coger la moto, digo, Bernardo, parecerás un San Bernardo si te la pegas, tío.
No, sí, sí, señor.
Y la compañía a casa, dejamos la moto allí bien guardada.
Sí, sí, sí.
Oye, oye, pues, ¿cómo está Bernardo?
Muy bien, muy bien.
Se casó, tiene un hijo que también se llama, bueno, como en catalán, Bernardo, pero Bernardo también.
Oye, muy bien.
Oye, dale, pero prometemelo que lo harás, no se lo digas.
Le das un abrazo y un beso, ¿vale?
Pues sí, sí.
De mi parte.
Yo creo que la otra semana me cogió un poquito más nerviosa y tal, pero luego digo, ay, se lo tengo que preguntar, digo, porque aunque hace muchos años, estas cosas, por lo menos a mí no se me olvida que cuando me digo, digo, me ha traído el Mario Andreu, me trajo anoche a casa, digo, madre mía.
Sí, hombre.
Mira, era tu hijo, tu hijo es todo bondad, te lo digo de verdad.
Si ustedes lo vieran, no sé cuánto mide, ¿eh?
Pero bueno.
Bueno, uno, uno renta y mucho.
Pues casi dos metros de bondad, dos metros de bondad y tantos otros kilos, pero está muy proporcionado, porque estaba muy proporcionado, de bondad también.
O sea que me acuerdo como si fuera ahora porque con la amistad de Bernardo, con toda aquella gente que estábamos allí, con el Andreu, que era el dueño del Chambalaya, que no era yo.
Sí, sí.
Oye, en el Port del Maslow por la noche, ¿cómo nos lo pasamos bailando country en la época que éramos cuatro que bailamos country?
Sí, sí, sí.
Oye, encantado, hoy hablas muy bien, parece que te dediques a la radio, no se te ve nerviosa, ni nada.
¿Cómo te llamas, cómo te llamas?
Mari Carmen, Mari Carmen.
Mira, Mari Carmen, ya no van preguntas ni van nada. Solo por ser la Mari Carmen, tienes el número, el número uno, ¿no? Te damos el número uno, Mari Carmen, sin preguntas, por simpática.
Me da igual.
Vale, un beso grande y ya cuando hable con mi hijo ya le hablaré y le diré que hemos estado hablando un ratito.
Claro que sí, un abrazo muy fuerte, Mari Carmen.
Es que yo eso lo llevo en el alma, eso de que me lo llevas a casa, eso se lo agradeceré toda la vida.
No te preocupes, lo importante es la amistad, y la amistad está por encima de todo, para lo bueno y para lo malo.
Un beso, querido.
Un beso.
Adiós, adiós.
Adiós, adiós.
Ahí se ve, ahí se ve quién eres tú.
Hago el pájaro loco como este.
Ahí se ve quién eres tú.
Todo, todo, ¿eh? Todo al final se agradece.
Es mejor que te digan esto, que no te digan, además, le cogiste las dos motos y se las escondiste y le pegaste un bofetón.
Qué bueno, de verdad.
No, no, claro.
Mira, precisamente de esto hablábamos hoy, de Gaby.
Sí, sí, de Gaby, exacto.
Lo que te ha dicho.
Mira, está enlazado lo que me dice esta señora contigo.
Con esto.
Sí, sí.
Que te ha comentado de su padre.
Es que, claro, a ver, yo no pienso nunca en que, bueno, en que...
¿En que eres el gran Magic, André?
Bueno, no, no, ni el gran ni nada.
Yo pongo el gran, por eso mismo, que tú no te lo pones.
Entonces, me llama un señor que es un número uno en el mundo, en el mundo, porque los grandes son grandes, los pifias son pifias, pero los grandes, los grandes son grandes.
Y me llama el hijo de Gaby, por medio de...
No, a mí no me llama.
Me llama Tete, que son amigos y trabajan juntos.
Y el tío me dice que tanto Gaby, su padre, como él, como los payasos, que me tienen veneración, que les encanta.
Y, bueno, el tío veo que se le corta la voz y se emociona de hablar conmigo.
Claro, a mí, esto para mí ha sido...
Perdónate, no es ninguna medalla que me pongo ahora, yo las medallas me las pongo en el escenario.
Pero me ha gustado tanto que una persona que yo venero, como son los payasos de la tele, porque son artistas, músicos, de todo, jolín.
Y el tío se le corta la respiración cuando habla conmigo al final.
Yo, de verdad, quiero echar, pues, una medalla para Gavito.
Sí, para Gaby Aramás.
Para, sí, sí, para Gaby Aragón, Gaby.
Gaby, señor Gaby.
Y, nada, que te quiero mucho, Gaby.
Y para todos los hermanos y de familia.
Y todas las hermanas.
Y tú con su primo Emilio.
Sí, sí, con Emilio Aragón hemos trabajado juntos y tenemos una buena amistad.
Pues, nada, ahora veo que se han cogido un teléfono, no sé, pero qué bonito, ¿verdad?
Que te llamen, ¿verdad, Tete?
Esto es precioso.
Eso es como cuando te abrazan, cuando terminas de trabajar y te viene un niño o una niña a abrazarte.
Esto no se paga con nada.
O una señora que termina de dar dos patones, termina de trabajar y decirte, ¿me puedes dar un abrazo?
Claro, es que hay cosas que pueden comprarse, pueden pagarse, pero el sentimiento no.
Y el sentimiento solo lo tienen las personas, a ver, no sé cómo decirlo, iba a decir normales.
No, no, es que el sentimiento no es ni el normal ni gente especial.
Pero, bueno, viva el sentimiento.
A ver, oí una llamadita.
Oí, dígame.
Hola.
Hola.
Hello.
Hello.
Hello.
Oye, oye, tienes una voz simpaticísima.
Yo, mira, de cocina no entiendo, pero de voz entiendo, ¿eh?
Y tú tienes que ser, mira, no me hables aún, muy chicharachera, con el grupo de chicas que estás, te las llevas todas de calle riendo, ¿a que sí?
Bastante.
Lo ves, lo ves, lo ves.
¿Cómo te llamas?
No, no, no se equivoca.
No, es que se te nota una persona feliz, una voz relajada, bueno, no sé, no sé, no sé, enseguida ves cómo va a ir la cosa.
Eh, ¿cómo te llamas?
¿Cómo te llamas?
En Maldíos.
Eli.
¿Cómo?
Eli.
Eli.
Eli, muy bien.
Eli, dime, dime, Eli, dime.
¿Me quieres decir algo en particular?
Bueno.
No.
Que te he visto desde pequeñita, que siempre has sido un poquito como referente de nuestra zona, siempre.
Ah, vale.
¿De dónde llamas?
¿De dónde llamas?
Bueno, yo ahora estoy en Baronía.
Ya.
Aquí en, bueno, esto es el Baix Penedes.
El Baix Penedes, muy bien, sí, señor.
¿Y antes dónde estabas?
Cornellá.
Ah, claro, claro.
Bueno, antes que no he ido yo a veces a Cornellá.
y los amigos que tengo en Cornellá.
Pues oye, Eli, con esta voz simpática, así en plano general, ¿qué te ha parecido el tema, el misterio, Melody?
¿Qué ha pasado?
Pues sí, te voy a ser sincera.
No he podido escucharlo porque he estado trabajando hasta ahora.
Pero seguro que ha tenido que ser fantástico.
La pregunta, así, por encima.
¿Qué te ha parecido la actuación de Melody?
¿Pero la viste o no la viste?
Ah, la de Melody.
Bueno, es fantástica, fantástica.
De las mejores que se han hecho en mucho tiempo.
Sí, señor.
Y la pregunta es, ¿qué ha pasado?
Que queda la cuarta o la tercera en el final.
¿Qué ha pasado?
Bueno, yo siempre, mi parecer es que todo esto, como es política, pues...
Bueno, vamos.
Sí, sí, yo quería saber...
Es un tema delicado.
Es un tema muy, muy, muy delicado.
Porque ya cuando hay tantas banderas, chica, no sé, a veces las banderas traen problemas, ¿no?
Digo yo, no sé.
No hay los intereses.
Claro, claro.
Qué pena, qué pena que los intereses están por la sensibilidad, por la música, por el bienhacer.
Es lo que hablamos por el lado político.
Si hablamos por el lado de realmente lo que significaría Eurovisión, bueno, pues se merecía estar entre los primeros, por lo menos entre los...
El tercero, el cuarto.
Estamos totalmente de acuerdo.
Oye, muy bien, me ha gustado mucho este croquis que has hecho.
Aquí no vamos a culpar a nadie.
Pero mira, te voy a hacer una preguntita.
Una preguntita, pero bueno, como me has caído bien, va a ser fácil.
Bueno, de hecho, me caen todos bien.
Vamos a ver, tú sabes, va de religión.
Es que esto es un bombo y ahí vamos sacando.
¿Tú sabes cuántos apóstoles eran los apóstoles de la última cena de Jesús?
Hombre, eran doce.
Muy bien, muy bien.
Y hubo uno que, mira, era amigo de él, era uno de los que más quería.
No te hablo de Jesús, Jesús como hombre, que era un tío muy majo.
Jesús como hombre, era un hippie de la época, esto es verdad, que tenía las cosas muy claras y muy buena persona.
Pero hay uno que en la última cena le traicionó.
¿Cómo se dice?
¿Por un nombre?
Judas, Judas.
Muy bien.
Judas, muy bien.
Muy bien.
Eli, tienes...
Judas Iscariote.
Muy bien, Judas Iscariote.
Muy bien.
Tienes el número dos para el sorteo fantástico de dos libros.
O sea, te vamos a hacer uno con un libro.
Muchísimas gracias.
Y nada, y si te toca, pues ya hablas con él, con Jaumix.
Bueno, si te toca, no, ahora tomarás datos.
No cuelgues.
Te mando un pató muy fuerte.
Patunets.
Patunets.
Patunets.
Patunets.
¡Ven a otro par bus al trae!
¡Apa!
Deu, brica.
¿Cómo me agrada?
¿Cómo me agrada?
¿Cómo me gusta?
¿Cómo me gusta hablar con la gente de la calle?
Como lo que somos.
Oye, es igual que las cosas...
Hola, mira, ya está.
Mira, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye, oye.
Dígamelo.
Hello.
Hello.
Dígame, dígame, dígame.
Hola.
Hola.
¿Cómo te llamas?
Blanca.
Hoy, Blanca, ¿qué voz más sexy tienes, Blanca?
¿Qué haces radio, Blanca?
No, no hago radio, pero me han liado para llamaros, yo tengo que llamar.
¿Te han liado?
¿Quién te ha liado, cariño, quién?
No sé, no sé quién me ha liado, no sé quién habrá por ahí.
Bueno, bueno, dime, dime, dime, dime, a ver.
¿Te llamas?
¿Cómo te llamas?
Blanca.
Blanca.
Blanca.
Tienes el número tres.
Y, a ver.
Sí.
¿Y tú viste la actuación de Melody?
Pues no, no la vi, pero la he visto después por vídeo.
Ya.
¿Y qué te ha parecido?
¿Qué te ha parecido?
Bueno, para ser España no lo ha hecho tan mal, ha sido la chica, ¿eh?
Vale.
No debería haber quedado en la cola, ¿no?
Bueno, sí, pero a lo mejor tal vez no en la 24, ¿no?
Que quedó con la 24.
A nosotros las opiniones nos gustan mucho porque son opiniones personales.
Claro, respetable.
Y está muy bien, hay gente que le ha gustado, hay gente que ha dicho, bueno, quizá habían de mejores, claro.
Todo, todo, todo, todo, todo, Blanca es subjetivo, ¿o no?
Sí, sí.
Tú te puedes enamorar de un gordito.
Y yo me puedo enamorar de una señora delgadita, delgadita, chupadita.
Pues es que, bueno.
Todo subjetivo.
Todo subjetivo, ¿no?
Lo que...
Es gratis también.
Claro, y es gratis, señora.
Mira, yo te voy a hacer una preguntita y te vas a llevar el sorteo.
¿Cómo te vas a llevar?
Te vas a llevar...
El número para el sorteo.
El número para el sorteo.
Gracias, Tepe.
Mira, ¿a qué temperatura se congela el agua?
Son dos preguntas en una.
¿A qué temperatura se congela el agua?
A cero, ¿no?
Muy bien, momento, momento.
Espera para la segunda, que son dos en una.
¿Y a qué grado a cuál se alcanza la ebullición?
La ebullición a 100, ¿no?
¡Muy bien!
Oye, Blanca.
Muy bien, Blanca.
Aquí, Blanca, ¿aquí quién cocina?
¿Tú o el churri?
Yo, yo.
Pues se nota, ¿eh?
Se nota cuánto te quemas, ¿eh?
Blanca, como siempre, gracias por vuestra simpatía, gracias por todo.
Y nada, pues...
¿Y entro en un sorteo de qué?
De un sorteo de un libro de Mágica Andreu.
Ah, muy bien.
Un libro de Mágica Andreu, en el cual dentro hay unos QRs, que si pones el teléfono,
te hace un juego y te explica cómo funciona para que lo hagas tú.
Aquí el señor que habla, ¿eh?
Es el...
¿Tú lo conoces al Mágica Andreu, no?
No mucho.
No mucho, bueno.
Pues a ese señor le has caído bien y te va a regalar,
si te toca, evidentemente, este libro, ¿de acuerdo?
Venga, Blanca, un beso para ti, un beso.
Adiós.
Adiós, Blanca.
Adiós.
Adiós, adiós, adiós.
Claro, claro, es que...
Es que todo es subjetivo.
Sí, claro.
En qué le puede agradar a alguien, en qué no le puede agradar.
Claro, claro, claro.
Yo me recuerdo que a Mágica, yo no sé, que les gusta a la gente, a mucha gente y tal,
pero hay mucha que no...
Bueno, digo, pues normal, es normal.
En todo el mundo le puede agradar.
Claro, pues a todo el mundo.
A mí Eugenio, por ejemplo, aparte que era un gran amigo mío, me encantaba,
pero había gente que decía, ay, no, es que el saberá que él es siempre lo mismo.
Cada uno.
Cada uno.
Oye, para gustos, colores.
¿Hay alguien al teléfono?
Ah, me dicen que está sonando, pero que no se entiende.
Vale.
Pues nada, volvete a llamar, volvete a llamar.
Pues nada, ¿estáis tranquilas?
¿Estáis bien?
Mirad, ahora llega un tiempo que con la alergia y con todo esto, la gente pasa muchos nervios.
Las constantes están nerviosas.
Todo y todo está nervioso.
Yo os aconsejaría relajaros.
Los que estéis por la zona, tengáis la suerte de tener el mar prácticamente o delante,
como es lo del tema de mi amigo Tete, Fané, y yo,
os aconsejo que os vayáis tempranito a las 9 y 10.
A dar un paseíto.
A dar un paseíto y toquéis la arena.
Toquéis la arena con los pies, créanme.
La tierra, la madre tierra.
Ahora, los indios saben mucho de esto, los indios, la madre tierra, el agua.
Os vayáis, os mojéis los pies, andéis un poco por la playa.
Ahí, con las olas del mar, pensad.
Pero pensad positivamente.
O sea, hay gente que todo el día se está quejando.
Es que la porquería lleva porquería.
O sea, no se puede hablar mal de nadie.
Yo lo oigo a veces en la playa, en un bar,
cómo una gente se carga a la otra.
Claro, hay que tener un poco más de...
Vamos a la humanidad.
A la humanidad, exacto.
Y, sobre todo, al respeto.
Que esto, a veces, sin querer...
Yo no sé si lo hacen queriendo o sin querer,
pero educación, respeto...
Educación, no hay mucha.
Ahora está fallando bastante.
Está fallando.
No me atrevería a decir que no hay mucha,
sino que está fallando.
El problema, a veces,
empezando por la pirámide abajo de todo,
o arriba de todo,
que los niños son mal educados,
pero no tienen culpa.
No todos.
Es que los padres ya eran mal educados.
Ya.
Sí, sí.
Entonces, de generación en generación
salen mal educados.
Entonces, en cambio, hay gente
que son educados,
ves a la ya y a veces...
Yo esto lo veo en los bares, ¿eh?
Fuera.
Ves dos niños ahí dando...
Dando, bueno, dando por la nariz a todo el mundo
y, en cambio, ves a otros
que se han traído su blog
y ríen, hablan con los padres.
El otro día, mira qué curioso,
que eran unos fotógrafos,
no voy a decir dónde y tal,
de un evento
y se habían traído al niño
y estaban haciendo fotos y vídeos del evento
y, claro, se ve que no pudieron dejar al niño
en casa de nadie o que lo cuidan y tal
y el niño se sienta en el bar
con su bocadillo y tal.
No molestó.
Los padres pudieron trabajar.
Él no...
Nadie lo vio.
Pero esto...
Y se portó...
Un niño, estamos hablando de nueve, diez años.
Esto es casi un milagro.
Una maravilla.
Esto es casi un milagro.
Por eso digo que hay de todo,
hay de todo.
Hay niños que son traviesos
porque malos no hay ninguno.
No.
Niños malos no existen.
No, no, no existen.
Niño malo no existe.
Son traviesos, es verdad.
Son traviesos.
Lo que pasa es que a veces la travesura,
ya cuando eres un tío un poco mayor...
Y la culpa es de los papás.
Ya los tiritos ya no los aguantamos.
Pero es la culpa de los papás.
También.
Es la educación, como digo,
saber respetar.
Porque yo te digo que no hay niño malo,
no existe niño malo.
No, no existe niño malo.
No existe niño travieso.
Hay niños con dificultades.
Yo que soy payaso, que lo vivo,
lo vivo, ¿no?
Aquel niño hiperactivo, el tal.
Que luego está...
¿Sabes qué pasa?
Que hay gente que equivoca.
Bajo mi punto de vista.
Es un punto de vista, ¿eh?
Yo no puedo, no soy médico.
La hiperactividad con la falta de educación.
O sea, hay gente que se aprovecha...
Si eres mal educado y encima eres hiperactivo...
No, pero que hay gente que aprovecha
que existe esa enfermedad tan mala,
porque es mala,
que aprovecha que existe
para su hijo que es mal educado
decir no es que es hiperactivo.
No, no, no, no.
El hiperactivo es el que el médico ha dicho
que es hiperactivo
y aquí hay que solucionarlo.
Pero hay muchos papás que dicen
que el niño es hiperactivo
y no lo ha llevado al médico en la vida, ¿eh?
Esto es otra historia.
Mira, si se toca con lo que estás diciendo tú,
es algo que dicen los nepalís.
O sea, el nepalí es un tío,
son muy budistas y muy, muy budistas
y también son hinduistas.
Entonces hay una cosa
que a los dos les atañe,
que es la compasión.
Pero la compasión no como lo sabemos aquí
o lo interpretamos aquí.
Compasión es que yo te veo
o veo a cualquiera y digo
¡Oh, qué pena me das!
¡Ay, con la boca torcida!
¡Ay, qué dientes más feos!
O es cojo,
o mira, este chico es un poco...
que no habla bien.
O es pobre, le voy a dar un dinero.
Esto no es compasión.
Compasión es,
en el bullismo,
es ponerte, ponerte...
Los zapatos de él.
En zapatos del otro.
Esto es compasión.
Y ahí, si una persona,
por ejemplo, en el trabajo,
te está agobiando,
va por ti,
bullying,
la gente mayor,
¡cállate este que no me deja tranquilo!
En vez de liarte con él,
piensas...
¿Qué pasa?
Muy bien.
¿Qué pasa?
¿Y yo o qué le ha pasado a esto, señor?
Haces un poco de indagación,
te enteras que le han sacado 20 sitios,
a 20 trabajos,
te enteras de que con los papás
tuvo serios problemas,
o lo abandonaron,
o vivió con unos abuelos
que no eran los abuelos...
Adecuados.
Adecuados.
Tal, tal, tal.
Y una vez lo sabes,
te pones en tu cabeza.
¿Y yo qué hubiera hecho
si me hubiera pasado esto?
Quizá hubiera sido peor que él.
Claro.
Peor que él.
Entonces, tú estás ofendido
porque te ha hecho todo esto,
pero entonces viene la comprensión.
Claro.
Y después de la comprensión
viene lo mejor,
el perdón.
Este es el primer mantra del budismo.
Compasión, comprensión y perdón.
Si esto lo hiciéramos todos,
el mundo, os prometo,
que cambiaría.
No os enfadéis.
Relajaros.
Entended a los demás.
No pasa nada.
Estamos en un momento de nuestra vida
que solo porque uno te quite el aparcamiento,
solo porque uno te mire mal.
Ya estamos liados.
Ya sabemos que el mundo va mal,
pero intentemos que entre todos
sea un poco más tranquilito
y más relajado.
Y mira, hablando de relajación,
nos va a llamar,
ya nos va a ir llamando,
una señora o un señor.
No sabemos quién es.
Adelante, dígame.
Se ha cortado.
Se ha cortado.
Bueno, se ha cortado.
A lo mejor no.
O se llamaba Tutu.
O se llamaba Tutu.
¿Cómo dios?
Tutu.
Tutu.
Tutu.
Pues muy bien, muy bien, muy bien.
Esto está muy bien.
Y eso se ve también en los espectáculos.
A ver, mira, mira,
está llamando ahora sí.
Dígame, dígame.
Hola.
Hola.
Hola, tu nombre.
Hola, buen día.
Hola, buen día.
¿Cómo te dicen?
Susana, Susana.
Ay, Susanita tiene un ratón.
Muy bien, Susanita.
Susana, quants anys tens?
Que no et coneix ningú, ara.
68.
Tinc 68.
Nena, però tens una...
No soc tan nena, ja.
Ja no soc tan nena.
Ja tens quinquenis, oi, nena?
Sí, ja tinc quinquenis i siscenis.
Sí, saps què passa?
Jo soc d'un poble molt a la vora d'aquí, que es diu Bràfim.
Coneixes?
Quin, quin és?
Com ho diu?
Bràfim.
No?
No he sentit?
Està al costat de Valls.
Ah, vale.
Sí.
Vila Vella, Vila Rodona...
Sí, sí, sí.
A veure, i allà tots diem molt, nena, nena, com està la mare?
Sí, a mi m'encanta.
A mi m'encanta.
Sí, sí, sí.
A mi m'encanta que em diguin nena.
En canvi, hi ha molta gent castellana, que jo, per exemple, vaig a un barri i dic,
ai, nena, sisplau, no soc nena, me llamo Maria Antònia.
Ah, no, a mi no m'importa.
Això m'ha passat amb gent de fora d'aquí.
Però jo els dic, no, és que en aquest país, ara els pobles, el nen i nena, això és com antel·logia.
Nena, nene.
A mi ja m'agrada, a mi ja m'agrada.
Sí, sí.
Molt bé, escolta'm.
Díga'm.
I què anava a dir?
Anava a dir, anava a dir.
No sé.
D'on ets?
A veure, soc, soc, soc de Madrid, però jo visc a Cunit.
Ah, Cunit.
Ole.
Ai, molt bé, molt bé, molt bé.
Parles un català, perfecte.
Ah, moltes gràcies.
No parles un català, perfecte.
Ja fa temps que siga aquí, ja fa temps.
Bueno, és igual, és igual, hi ha molta gent que està aquí, que porta 70 anys i no sap parlar.
I no sap de català.
Però amb tot el respecte, eh, perquè jo soc un tio que soc ciutadà del món, a mi m'és igual.
Jo parlo 8 idiomes, o sigui que més exactament, sí, sí, sí, uns millor que altres, però sí.
I ara parlo nepalí perquè ja fa 20 anys que visc 5 mesos a Nepal.
Sí, o sigui que ja parlo nepalí.
Escolta, i et dius, m'has dit...
Digue'm.
Eh, Susana.
Ah, Susana, o sigui...
Susanita.
Susana, i et dius igual que abans, oi?
Sí, sí, em sembla que sí, no m'ha canviat el nom.
Molt bé.
Susana, va, una pregunta facilota.
Bueno, primer, vas veure la Melody?
Perdona, m'has de sentir bé.
Vas veure la Melody?
Eh, no.
No, val.
No, ho sento.
Passem, passem.
Passem perquè valia la pena veure el Zafrancho Casabarma.
Ja no és per sentir la Melody, sinó és per entendre moltes coses d'aquesta vida.
O sigui, va ser una lliçó de vida.
Però una lliçó de vida no massa bona.
Però no importa, no importa.
Mira, escolta'm.
Tu saps quins són els ingredients bàsics per preparar un bon pa?
Un bon pa?
Un pa.
Home, doncs l'aigua, la farina...
Molt bé, molt bé, molt bé, molt bé.
Molt bé, premio.
No cal, no cal.
El llevat.
No cal emmerdar-se més, tu.
No cal, no cal, no cal.
Oh, que difícil m'ha posat.
M'ha posat molt difícil.
Bueno, escolta, un dia en el programa d'aquí vaig preguntar...
Me sabries de dir com es diu el papa...
Que va morir?
Que ha mort ara fa uns dies?
Sí.
I diu, no, és que jo no soc religioso.
Clar.
No té res a veure.
No té res a veure.
Aquí t'has de portar les teles.
Aquí t'has de portar les teles.
Però bueno, també tot això...
Bueno, és respecte també.
És respecte també.
Clar, cadascú.
Cadascú pot fer.
Sí, home, sí, i tant.
El que li doni la gana.
El que passa és que es sorprèn.
Doncs, Susana, tens exactament el número...
El número...
Quatre.
Quatre.
Quatre, quatre.
Quatre.
Vale.
Quatre, no?
Jaume, sí.
Quatre, ja m'ho apunto.
Vale.
Bueno, no cal.
Ja no cal, perquè el Jaume...
El Jaume dirà, doncs, Susana, tens el número quatre i tal.
Vale.
T'ha tocat o no t'ha tocat.
Vale.
Val, doncs, escolta, Susana, un petonar-ho molt fort.
Un petonet.
I tens la veu de 24 anys, eh?
No, no, no, t'ho prometo, per tenir 60 i escaig d'anys.
Escolta, no, no, no, no.
És que les senyores, les senyores avui dia, ja no té res a veure amb les senyores d'abans.
Ah, i tant, i tant.
Tu ara veus una senyora.
Som diferents, sí.
Sí, sí.
Sí, no, és veritat.
Vivim d'una altra manera, hem viscut d'una altra manera.
És que...
Ja vivim d'una altra manera.
Clar, és que jo, quan em diuen que parlen els senyors i senyores,
primera, primera, sou més intel·ligents.
Primera, i us heu donat compte, que ja ho sabíeu,
però ara heu dit, eh, s'ha acabat.
Sí, sí.
Us heu empoderat, aquest tipus.
Sí, i tant, i tant.
Llavors, ara, ara, ara és el bo.
Sí, ara és el bo.
Per què sou més intel·ligents?
Molt senzill.
El temps...
No, perquè he tingut més estudis, també, que les nostres mares i les nostres àvies.
No, no, no, no, no.
I hem treballat.
No, no, no, tot això va de milions d'anys enrere.
Milions.
L'home de Crumanyó.
Clar.
Sí.
L'home què feia?
Uu, uu, uu, uu, uu, se'n anava a caçar.
Se'n anava a caçar amb els amics, a veure qui...
Qui caçava més.
A veure qui caçava més o qui la tenia més grossa.
Així és mateix.
I la mare, la mare, la dona, es quedava a casa.
Es quedava a casa, sí.
I què feia a casa?
Tenim cura dels nens.
Ah, i què més, què més?
I del foc.
I cuinar.
Ah, ara, ara, i què més?
Una cosa molt important.
El foc.
Sí, no, i una cosa.
Quan venia el tio que a un mamut li havia fotut una queixalada,
o una cornada, li curava.
Li curava les tantes parides.
I sabia què li havia de posar.
I sabia quines herbes.
I sabia el que havia de fer.
I quan el nen tossia, parava de tossir.
Era una mica de tot, sí.
Una mica de tot i molt.
Molt de tot.
Què passa?
Què ha passat?
Que l'home és més fort que la dona.
Dic de musculatura.
I sempre heu estat bajo el lluvio dels tios.
Els tios malparits.
Perquè, esclar, un tio normal això no ho fa, no?
Llavors, això ha anat passant anys, anys, anys.
Heu estat sota el lluvio del tio.
M'entens?
I això, gràcies a Déu, s'ha acabat.
S'ha acabat.
I tant que s'ha acabat.
Fixa't dir...
Mira, jo tinc...
Ara ja no, perquè tinc 77.
I em dedico al que m'agrada, no?
Que és la mà.
Però tenia una productora.
A la meva productora només hi havia un sol tio.
El meu ajudant.
Tot el que més eren senyores.
Tot.
I la meva productora, que ja té 60 i molts,
és el que encara, quan he de fer una factura, dic...
Àngels, per favor, fes-me la factura.
No s'equivoca mai.
No s'ha equivocat mai.
M'ha portat tota la producció.
Si s'equivoca alguna vegada, ho rectifica.
Jo, un 10, 10.000 vegades més, una senyora continua.
Molt bé.
Per intel·ligència i per tot.
Admiració.
O sigui, la meva admiració.
I el Tete...
Admiració.
O sigui que, molt bé per les senyores,
perquè això que diu una broma,
que sou capaç de fer dues coses a l'hora o tres...
És veritat.
És veritat.
En canvi, jo, quan estic fent una cosa
i em crida la meva dolent,
i em diu, escolta,
i dic, espera't que estic fent una altra cosa.
Tinc tota la raó.
Doncs, Susana, gràcies per trucar.
Molt bé.
Molt de salut i molta pau.
Un pato pel Jaume.
Digue, Jaume, un pato que et diuen per aquí.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Molt bé.
I amb el número 5,
digame, digame long, digame long.
Hello.
Hello.
Bon dia, bon dia, bon dia, bon dia.
Bon dia.
Amb qui parlo?
Amb qui parlo?
Amb el Josep.
Hola, Jo, menys mal, que truca amb tiu.
Ei, Josep, home.
Josep.
D'on ets, Josep?
D'aquí, de Conit, dic que ha Conit.
Dius de Conit, perfecte.
Quants anys sents, Josep?
70 i uns quants.
No, mira, 70 i uns quants.
A veure si tens els que tinc jo.
77.
Igual, sí, quasi.
Quan, com, com fas el 77?
El 70...
No, no, jo he dit 70 i uns quants.
Uns quants.
I llavors m'has dit que en tens 70 i quants?
No, que no en tinc, que no en tinc, que tu tens 77, he dit.
Ah, jo i tu, quants et tens?
Els mateixos.
Ah, va, això, havíem quedat aquí.
I quan els fas, el 78?
Ah, el setembre, setembre.
Tu ets el 47, eh?
Sí, el setembre, i a més sóc verge.
Amb el bon sentit de la paraula, eh?
Molt bé, però jo sóc càncer, també, amb el bon sentit de la paraula.
Sí, sí, sí.
Jo faré 77 al juliol, val?
Molt bé, doncs enhorabona, perquè ens portes bé, eh?
Molt bé, molt bé, moltes gràcies, amic meu.
Escolta'm una cosa, vas veure el xou d'Eurovisió?
No, no, no, no, jo fa molt...
Hi ha fa anys que vaig dir, s'ha acabat Eurovisió.
No, no, no, ja està.
Val, val, perquè aquesta vegada jo vaig veure un tros i realment no en arrepenteixo,
perquè vaig veure, clar, moltes coses.
Una lli... La vida et va donar lliçons.
Sí, sí, sí, és una escola, una escola.
I això, a mi, com a comunicador, no com a periodista, perquè no ho sóc ni vull ser-ho,
però com a comunicador, que crec que sóc, doncs em va ajudar a entendre moltes coses de la vida.
Val, escolta, vaig a fer una pregunteta senzilla.
Amb què has treballat, tu, nen?
Jo he sigut comercial sempre.
Ui, llavors tu saps moltes coses, eh?
Tu ets un tio que...
Bueno, depèn del que em preguntis.
No, home, no, et faig preguntes super, super senzilles.
Per exemple, quina va ser la primera pel·lícula que es va fer en el món?
La primera pel·lícula que es va fer?
Mira, et diré l'any.
Et diré l'any.
Més o menys el 1900 i... o 1800 i alguna cosa.
Entre 1800 i 1900.
Tens idea?
No.
Doncs mira, et deixo la de cine i et dono una altra oportunitat.
Una oportunitat.
Aviam, aviam, aviam.
Saps com es diu el llibre sagrat de l'Islam?
El coral.
Com?
El coral.
A veure, a veure, digue'm, digue'm, digue'm, paraula, paraula per paraula.
Coral, coral.
Com, amb quina lletra?
C, C, C, C, C, C, C, C, C, O, R, O, L, Coral.
No.
Vas bé, vas bé, vas bé, vas bé, però al final...
és cor A, cor A, però al final no és una L.
Ah.
A veure.
Jo sempre necessitem com una L.
No, no, no, no.
Mira.
Amb quina lletra comença, Navarra?
Amb N, que està clar.
Doncs com es diu el llibre?
Corant.
Ara!
T'hem ajudat.
Molt bé, molt bé, molt bé.
M'has guiat molt bé, molt bé, molt bé.
Tens una lletra menuda encantadora, eh?
Home, que ens interessa que la gent surti d'aquí molt contenta.
Home, aquest és un programa que la gent es relaxi, tingui pau, tingui tranquil·litat.
I si l'encerto, l'endevines.
I si no l'endevines...
Sí, com es diu el programa, si l'encerto l'endevino.
Si l'encerto l'endevino, em va...
I si no l'encerto l'endevino, doncs demà tornem, eh?
I si l'encerto l'endevines, jo et dic, la N de Navarra, nen, que no està clar.
Sí, sí, tu em dius la N de Navarra, i jo et dic, un cadaqués.
Molt bé.
Amic, ja, si et vas trucar, entres en els sortets, entres en els sortets, no pengis.
No.
I amb la nostra melodia encara ens queda, encara ens queda una miqueta, no ens queda massa.
Et truqueu al 977-67-4918.
I bé, aquí estem amb el Tete Fener, un gran pallasso coneixedor del món de la màgia.
Ai, de la màgia.
I també de la màgia, una mica, també.
I del circ.
I ara serà ell el que us farà una pregunta quan truqui algú.
I bé, nosaltres estem molt contents.
No ens queden massa els programes, perquè es repeteixi una altra vegada com abans,
on s'acosta la gira d'estiu.
I tant el Tete com jo tenim molta feineta.
I, bueno, estem ara assajant, muntant números nous.
I aquí, en aquest programa, que no volem...
No és un programa que es vulgui ensenyar res a ningú,
sinó que són opinions de tothom.
tothom posa el nyap i ja està.
I passant jove, aquesta oreta que passa molt ràpid.
I quan ens digui el Jaume, ens aixequi la mà,
voldrà dir que ja podem fer un sorteig.
És igual, mentrestant, encara ens queden...
Doncs ens queden exactament...
Cic minuts.
Cic minuts, cic minuts.
Cic minuts, que encara podríem que fa una trucadeta.
Em diu el Jaume, el Jaume X, Jaume X pels amics,
que sí, un gran professional,
és un gran...
un gran metediscos.
Saps, el Jaume,
la primera vegada que vaig arribar aquí, a la ràdio,
li vaig dir que jo vaig fer ràdio fa...
45 anys, pot ser, o 50 anys.
Sí, i ja la vaig conèixer.
I ell, després de mi, va anar a aquella ràdio...
Ràdio Trinitat Vella.
Ràdio Trinitat Vella, eh?
Sí, senyor.
El Jaume X és una rata de ràdio.
I jo vaig estrenar la...
Bueno, no vaig estrenar,
vaig ser un dels primers de Ràdio Trinitat Vella,
i vaig estar...
Vaig fer un programa que va...
Deuria ser als anys 80, no?
Sí, per ja, per ja.
Perquè jo vaig entrar a Ràdio Trinitat Vella,
no sé si hauria de ser l'any 2000,
i estava mig abandonada,
i no sabíem qui havia sigut qui havia engegat la ràdio,
perquè moltes vegades deiem,
qui va ser la primera gent que va muntar la misura,
i no ho sabíem, i per fi...
Jo no era dels primers primers, eh?
Jo era dels...
Oh, gairebé, eh?
...sis mesos,
i em portava sis mesos,
que es va fer al centre cívic.
Vam començar al centre cívic a un espai...
Ja en fotos, ja en fotos,
bueno, hi havia,
almenys a l'antiga web.
I tu, jo crec que et vaig enviar una meva,
que estàvem als vinils,
eh?
Jo molt llovenet,
tenia jo 19...
Que maco, que maco, que maco.
50.
Jo ho estic sentint i m'estic emocionant, eh?
40 anys.
Mira, que ella està plorant,
tu també,
ens porta aquí l'ajudant,
uns clínex.
Ai, ai, ai, ai.
Escolteu,
ara, la persona que et truqui,
que per cert,
que ja està el telèfon,
eh?
No, no, no.
No diga el sorteig,
ja, que si no ens tira temps a sobre, eh?
Ah, el sorteig.
Sí, ja,
ens estan dient que anem al sorteig ja directament,
perquè si no ens queda...
Mira, ja aquí per als números...
Molt bé, no truca ningú.
3, 2, 1,
atenció al sorteig.
Els altres no veiem res des d'aquí.
Ui, ui, ui.
Agafa el número.
A veure, molt bé.
El número 1.
Qui era el número 1?
Número 1.
Mari Carmen Mateo.
Mari Carmen Mateo.
Un llibre, nen.
Un llibre, nen.
Molt bé, molt bé.
Molt bé.
A veure, ja tinc llibre,
i ara tornem a fer una altra passada.
Una altra?
Vinga, doncs anem a tornar a avalar això.
Un llibre, nen.
Ui.
Molt bé.
Ja.
Ja estàs, ja.
D'acord.
El soroll que sentiu és de tots,
però estan junts tots menys 5.
5.
Per no treure totes les boles.
I ara tenim el número...
A veure, no ho veig bé.
Quin llibre fem?
No, no, és que ho veig.
I no ho veig, eh?
Ara aquí, aquí.
El 2.
El 2?
El 2.
El 2 és per...
Elisabet Xandre.
Elisabet Xandre.
Escolta'm, escolta'm.
Va, fes-ne un altre.
Vinga, va, un altre número.
Sí, un altre.
Ai, prou, va, vinga.
Vinga, va, un altre.
Aneu a sortejar un altre.
A veure, ja que té al final.
A veure, a veure, a veure.
M'haig d'ensenyar des de la cabina.
Molt bé, perfecte.
És el 4.
El 4.
El 4 és per...
Susana Cadavieco.
Susana.
Molt bé.
Els 3 teniu el llibre.
I ara sí, ja ens estan avisant.
Molt bé, heu acertat.
Aquests 3 persones tindran el llibre amb uns QRs per veure màgia.
Gràcies.
Gràcies a tots.
Gràcies a vosaltres, en nom del Teat Enriqueta, que està una mica empiocada.
Gràcies per tot.
Gràcies, Jaume.
I gràcies per que, entre tots, fem aquest petit programa d'humor i tranquil·litat.
I pau.
No us baralleu.
Adéu.
Fin la setmana que ve.
Fin la setmana que ve.
Audeu, adéu.
Audeu.
Audeu.
Audeu.
Audeu.
Audeu.
Fins demà!
Fins demà!