Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer.
També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca.
I indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant.
Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar.
Just a la Fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Ràdio Taspèm 98.1
Ràdio Taspèm 98.1
Seixanta i més.
Amb la sintonia de sempre us arriba a Seixanta i més, l'audició dels dimecres a les 20 del vespre i en segona audició els dissabtes a les 11 del matí.
Nosaltres, l'equip de 60 i més, l'Alina, la Montse, en Joan Maria i en Carles, el nostre Carlitos,
us saludem juntament amb qui us parla, la Joana,
i desitgem que aquesta hora que passarem junts us sigui amena i agradable.
Quina setmana, senyors, plena d'emocions, de tristeses, d'alegries, de roses i de llibres.
Quants us han regalat?
Cal dir que Can Ginestà va estar el diumenge d'allò més animat
i gairebé tothom portava la seva rosa, vermella o groga.
De llibres no vaig cobsar gaires, però és un cop de vista meu, molt subjectiu.
El cas és que va haver-hi festa, el temps va acompanyar
i una vegada més, tant aquí a Sant Just, el diumenge, com el dilluns a Barcelona i arreu del territori català,
es va celebrar aquesta festa que és admirada gairebé a tot el món,
sense oblidar una altra festa, la del món blaugrana.
Amb la quarta copa consecutiva, per això s'anomena el rei de copes,
que, si no recordo malament, té en les seves vitrines el nombre de 30.
30 d'aquestes copes del campionat, que no és la lliga.
A banda del mal tràngol de la retenció de samarretes, de bufandes, de pitos,
direm, com deien els anomenats castizos, que me quita lo bailao.
I el ball van ser els cingolets que van marcar els culers,
sobretot el de somni d'Iniesta, que ha fet pocs, però, decisius i macos.
Resumint, gaudim dels bons moments i oblidem els dolents,
que no paga la pena recordar-los.
Avui iniciem 60 i més
en la difusió d'informacions interessants del nostre poble,
publicades al butlletí municipal de l'Ajuntament de Sant Just.
En primer lloc, dic que ja es poden sol·licitar
les ajudes relatives socials corresponents a l'IBI del 2017.
Tota la informació i el model de l'impresa de la sol·licitud
ja estan disponibles al web municipal, a l'apartat seu electrònica.
Presencialment us podeu informar de dilluns a divendres,
de 9 del matí fins a les 2 de la tarda,
i de dilluns a dijous des de les 4 de la tarda fins a les 7 del vespre.
L'objectiu d'aquesta ajuda social relativa a l'IBI
és facilitar el pagament de l'impost a famílies empadronades a Sant Just
d'un nivell minso d'ingressos i en risc d'exclusió.
Tenim una bona cosa per dir,
i és que els joves s'ensenyen a la gent gran a utilitzar la tecnologia.
Nou projecte APS,
que vol dir Projecte d'Aprenentatge i Servei Comunitari,
pel qual diversos joves del 4DES o de l'Institut de Sant Just
estan ensenyant a gent gran del mil·lenari
a l'ús de la informàtica per fer tràmits bàsics.
A través d'un taller d'informàtica aprenen a fer tràmits online,
com demanar cita prèvia, certificats digitals,
o utilitzar les xarxes socials i les aplicacions per a mòbils.
Obert el nou carril bici que connecta Esplugues amb Barcelona.
Aquest nou carril bici connecta Sant Just amb l'Avinguda Diagonal de Barcelona,
a través d'Esplugues,
afavorint la connexió directa amb la zona universitària
i les línies del metro L3 i L9 i altres transports.
Es tracta d'una passarel·la amb espais diferenciats per a vianants i bicicletes,
amb el repte de superar la barrera arquitectònica dels enllaços
entre l'autopista B23 i la ronda de dalt.
Paral·lelament, Sant Just millorarà properament la connexió amb Esplugues
amb el carril bici que unirà la Rambla de Sant Just
i el pont d'Esplugues a través de la carretera Real
i el carrer Laureà Miró.
I ara jo em pregunto,
però no hi havia de passar-hi el tram?
Què passa, ara que estaran uns calés
i d'aquí quatre dies el tram?
Ja veurem.
La feina d'en Jafar, no?
Sí.
Sí, obrir i tancar.
Doncs amb poder que ens ho fem mirar, eh?
Sí, ja veurem aviam què passa.
Deu joves participen en el projecte Conecta 2018.
Deu joves de l'Institut de Sant Just i del Col·legi Madre Sacramento
participen aquest any en el projecte Conecta
en el marc dels programes de la diversificació curricular,
pel qual l'alumnat s'està formant fent pràctiques
en diverses empreses del municipi durant dos mesos.
Enguany són set les empreses que han participat en el projecte
Perruqueria Esperança, Tallers Bona Vista,
Restaurant Ateneu, Escola Bressol Municipal Marrex,
Complex Esportiu de la Bonaigua i Ràdio d'Esvern i Ajuntament.
Sant Just disposa de 10 desfibril·ladors públics
i ens preguntem què s'ha de fer en cas de presenciar un infart.
Primer també ens preguntem què és un desfibril·lador.
Un desfibril·lador és un aparell molt fàcil d'utilitzar
que pot salvar la vida d'una persona mitjançant una descàrrega elèctrica
que fa que el cor, després d'una aturada,
pugui tornar a bategar amb normalitat.
Els desfibril·ladors són fiables al 100%.
Només donen una descàrrega si la persona ho necessita.
Quan l'hem d'utilitzar?
L'utilitzem quan una persona pateix un col·lapse,
cau a terra i no respon.
I quins són els passos que hem de seguir
en el cas de detectar una víctima
amb una aturada cardiorrespiratòria?
Quan una persona pateix una aturada cardíaca,
el temps és vital.
Cada minut que passa es redueixen les probabilitats d'èxit
amb un 10%.
A partir del quart minut
comencen a produir-se danys neuronals.
Al cap de 10 minuts arriba la mort.
Per tant, el temps d'actuació és crucial.
Com s'ha d'actuar?
En cas d'una aturada cardíaca,
cal actuar ràpidament,
com més aviat millor.
El temps límit d'actuació és de 10 minuts.
L'ús d'un desfibril·lador és molt fàcil.
Pràcticament qualsevol persona que n'hagi rebut una informació bàsica
el pot utilitzar.
No cal ser metge o metgesa ni tenir informació sanitària.
Ens hem d'acostar a la víctima, comprovar si està conscient i si respira.
Una bona manera és parlar-li per veure si reacciona apropant-li la cara a la boca,
determina si respira.
Cal demanar ajuda a les persones que hi hagi a la vora
i trucar al telèfon d'emergències, al 112.
És recomanable realitzar aquesta acció
mentre ja es busca el desfibril·lador més proper.
Si algú ens està ajudant,
el millor és que cadascú faci una cosa.
Un cop som davant del desfibril·lador DEA,
hem d'obrir-ne la caixa amb decisió,
agafar-lo i córrer per portar-lo fins on és la víctima.
Un cop som al lloc dels fets,
hem d'obrir l'etapa de l'aparell,
escoltar i seguir les instruccions que ens dona el propi aparell.
Bé, aquests són els 10 desfibril·ladors que tenim a l'abast.
Està marcat, sí.
Sí, a la bona aigua, un de fix.
A la policia local, dos portàtils.
Casa de la vila, un de fix, un de portàtil i un de portàtil pediàtric.
A la protecció civil, un portàtil.
Centre social al mil·lenari, un de fix.
Cent, perdó, mercat municipal, un de fix.
I camp de futbol, un de fix.
Molt bé, cal dir que el del centre del mil·lenari va ser a petició teva, oi, Joan Maria?
Bé, i jo estic molt content que l'Ajuntament hagi reaccionat,
perquè ja vaig explicar en el seu moment
que vaig tenir la desgràcia de veure en un petit poblet
la mort d'una persona d'uns 50 anys
perquè no tenien cap desfibril·lador.
I tant.
I a més a més, l'ambulància que es va avisar i va venir tampoc el portava.
Tampoc el portava.
O sigui, és una cosa que m'ha quedat gravada.
Molt gravada, sí, sí.
Bé, sí, sí, sí.
Bé, sí, sí, sí.
Parc Natural de Collserola publica un article
que assenyala un problema importantíssim
que pateixen els boscos
i que, aleshores, també ocasionen greus trastorns
a persones i animals de companyia,
al·lèrgiques a un insecte que causa grans defoliacions en els pins
que creixen orientats entre l'est i l'oest,
a les zones més assolellades.
Parlem de les orugues processionàries dels pins.
És una de les plagues més conegudes dels nostres boscos.
Un petit epidòpter del grup de les papallones nocturnes,
de nom científic de difícil pronunciació.
La papallona adulta, que fa entre 3 i 5 centímetres,
deposita els sous sobre unes cícules a les acaballes de l'estiu.
Quan surten les orugues, són gregaries
i s'alimenten de les fulles del pi des del crepuscle fins a la matinada,
moment que aprofita la bossa on passen tot el dia.
Al final de l'hivern i en hores diurnes,
les orugues abandonen els pins amb processó,
baixant pel tronc amb la intenció de colgar-se en un clot a terra.
Elles, quan aconsegueixen,
esperen el temps necessari per transformar-se en papallona,
periòria que pot durar entre 4 mesos,
o bé, potser, fins i tot anys,
esperant les condicions més favorables,
tot assegurant la supervivència de les espècies.
La gestió de la població d'aquesta plaga forestal
al Parc Natural de Collserola
inclou dues importants actuacions.
El seguiment de les poblacions dels insectes
i el tractament mitjançant un producte insecticida,
l'estudi del següent en marxa des de l'any 1988.
Es realitza durant els mesos de juny a octubre.
Consisteixen la instal·lació de caixes trampa amb feromones
per tal de capturar i fer estimació
de les poblacions de papallones de la processionària del pi.
Hi ha tabletes amb 8 àrees,
amb caixes trampa,
amb un total de 61.
L'objectiu del tractament fitossanitari
és actuar sobre les erogues de processionària
en els seus primers estadis de vida.
Només es fa a les àrees de lleure
i a les bores dels camins més freqüentats,
on s'ha detectat un major nombre d'individus adults,
papallones,
amb l'objectiu d'evitar al·lèrgies
que provoquen tant a persones com a animals de companyia.
Això es produeix principalment
a les pinedes del vessant barceloní,
del Llobregat i del Bassós.
El tractament es fa amb un tractor
equipat amb uns insecticides
inclòsos a la llista única europea
de productes fitossanitaris.
La matèria activa d'aquests productes
és l'Alpha-Ciperimetrin.
C-P-R-I-M-E-T-R-I-N.
Torno a repetir perquè és un nom una mica raro.
Amb una categoria ecotoxicològica
de nivell A,
que actua per contacte i per ingestió.
El darrer tractament es va realitzar
el mes de novembre passat,
quan l'oruga estava entre el primer i segon estadi
i, per tant, més sensible al producte.
Hem d'explicar els motius
per què s'han de fer aquests tractaments,
en segons quines èpoques.
Quan l'oruga està a punt
o ja ha baixat en processó
de l'arbre per iniciar la seva metamorfosi,
colgant-se a terra.
No és convenient realitzar el tractament
perquè deixen de menjar
i es redueix l'eficàcia del producte a mínims
i no s'estabilitzen els arbres
on el producte tindrà un efecte més eficaç.
Bé, doncs,
aquella persona que sigui al·lèrgica a les erugues...
M'ha jocat-ho.
Però s'hi ha atacs terribles, eh?
Sí, sí.
La proliferació d'aquest insecte
també es ve perdonades
perquè té molt pocs depredadors.
Sí.
L'únic, crec que és l'únic conegut,
és el cocut.
Ah.
I que passa amb el cocut que ve de l'Àfrica,
n'hi ha menys,
perquè la niada del cocut és d'un.
Sí.
I, a més a més,
hi va haver una època en aquest nostre país
que tothom sortia amb una escopeta
i tot el que volava s'ho carregava.
Sí.
I ara també ha greujat pel canvi climàtic
que resulta que es fa sols fer més calor abans
i resulta que, com fa la professora,
els cocuts encara no han arribat aquí.
O sigui que hi ha, com sempre,
hi ha vàries causes que provoquen.
Factors que cada vegada provoquen més,
si és veritat, tot això.
I doncs.
Bueno, el tema és que estem en un canvi, senyors.
Sí, sí, sí.
I que no s'ho cregui malament.
No, no.
Ho passa molt malament, eh?
El que no s'ho creu.
Ai, senyor.
Posa una miqueta de música.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Bé.
Avina, comencem aquests temes un tanto...
No, suposo que avui els fantasmes no seran tangores, eh?
El cotre encara no està bé.
Jo, per mi, que són els fantasmes que me fan aquesta pregunta.
Oh, clar.
Això és perquè t'encaparres a posar aquests temes tan...
tant...
No, però recordeu que primer us estic informant, d'una manera exhaustiva, de tot el transport
barceloní, eh?
Sí.
i del marquès de...
Si un dia tinc amor, cantaré una cançó que cantava la meva mare, que era sobre el marquès de
Foron.
El marquès de Foron de la onda.
Sí.
Bé, aquí el que direm ara és que el metro de passeig al subsol de la ciutat, i diu un metro
de fireta.
En realitat, el primer metro, el que es diu literalment el primer de Barcelona, va
ser un exemplar gairebé de joguina, amb bombetes de colors i garlandes incloses.
Ai, que mona.
L'enginyer Carles Emili Montanyers, no ets tu, eh, Carles? Impulsor de la canadenca i
de ferrocarrils de Catalunya, era coneixedor de l'existència de la mina Grot, un túnel de
poc menys d'un quilòmetre de llarga àrea, que connectava Barcelona amb el pantà de
Vallvidrera. S'havia construït per transportar aigua del pantà fins a Zerrià, però la
companyia que explotava, que l'explotava, va haver de tancar per problemes econòmics.
Cosa rara.
Llavors, Montanyers va idear la manera d'encarir un petit tren elèctric per a tothom que volgués
anar a la serra de Collserola, amb la màxima comoditat.
i es va inaugurant l'any, el juny de 1908. Tenia capacitat per 32 passeigers. Feia el
recorregut en 6 minuts i tenia 80 bombetes de colors col·locades al llarg del seu recorregut.
Home, per fer-ho més agradable.
L'invent va tenir tant d'èxit que el parc d'atraccions del Dividabo i el tren de Zerrià
van fer tot el que van poder per clausurar la instal·lació.
No, i com sempre.
El trenet de la mina Grot va tancar per al públic en general en el 1909,
per bé que continuaria funcionant per transportar obrers i materials dels ferrocarrils de Catalunya.
i, aleshores, diem les dificultats dels primers dies de vida del metro.
La implantació del metro a Barcelona va ser intermitent i accidentadament,
amb uns moviments obrers i empresarials inclosos.
Després de la Gran Guerra de 1920, es va crear una societat en capital d'empresaris catalans,
bascos i francesos, anomenada Ferrocarril Metropolitano de Barcelona,
que va decidir tirar endavant un projecte que ja planava des de 1906,
unir Sants en Sant Martí de Provençals.
Dos anys després, tenint en compte la dimensió de la tasca i la seva importància per a la ciutat,
l'Ajuntament es va aderir al projecte,
comprant tal quantitat d'accions de la nova empresa
que aquesta acabaria convertint-se en una companyia semipública.
I l'any següent, el Banc de Vizcaya es va unir amb l'Hispano Colonial
i altres empresaris catalans,
entre els quals hi havia Ferrocarrils de Catalunya
i el marquès Foronda, per a Tijuanità.
Van crear l'empresa Gran Metro de Barcelona,
Gran Metro, perdó, Gran Metropolitano de Barcelona,
que s'encarregaria d'enllaçar la ciutadella amb la bona nova.
Després de tants anys d'espera econòmica i burocràtica,
no hi hauria un metro, no, hi haurien dos.
I el pròxim dia us continuaré amb la història del metro.
Molt bé.
No, res, escolta.
I quan s'acabi el nostre programa, el mes de juny,
us faré l'examen.
Pobres de nosaltres.
Ja fas fet de dir-ho que m'ho apuntaré.
Per no venir aquell dia, oi?
Home, no m'he atrevit a dir-ho.
Bé, i ara què fem?
Fem la cosa dels espectres?
De les ànimes amb pena.
Perdó.
Mentre no sigui...
M'he dit tan gaire...
No, no, no, aquesta serà molt curtet.
Diu, Espectres a la Lluna.
Oh!
Des del carrer de la Lluna, una nit de lluna plena,
es pot admirar el disc platejat,
mentre ens recordem dels versos de Peles Mestre.
Guaita'l firmament,
contempla a terra la lluna esplèndida damunt de la colina,
com els ulls justiciers que acusa el malvat.
Glassant-se la sang, tot crim l'il·lumina.
Camina, camina.
Ella que no sap d'amor ni de pietat,
ella et xuclarà per ordre divina,
i a través de l'air d'aquell món glaçat
arrossegaràs la llorda feixina.
Camina, camina.
D'acord.
Això és el vers,
i fixeu-vos que aquí la Lluna té un paper important, eh?
Important, important.
Diu, l'home dels arsos
és la recreació teatral d'un mita tan antic com l'humanitat.
la dels espectres que es passegen
per la superfície lunar com ànimes en pena,
acomplint els càstigs aters
per crims que van cometre en vida.
Segons sembla,
aquest humanet era un individu molt codiciós
que fins i tot treballava els diumenges.
En una ocasió,
després de barallar-se amb un veí
perquè el seu ramal li havia envahit les terres a tot hora,
i aprofitar que l'enemic era fora durant uns dies
per construir,
va construir una cleda d'arsos
al voltant dels seus camps,
tallant el camí de pas que el creuava.
Nit tancada.
El veí viatger tornava a casa seva,
i com que no sabia l'existència de la tanca,
va ensopegar-hi
i s'estimbar per un barranc
morint a causa de la caiguda.
La família del desgraciat
va portar el culpable als tribunals,
però aquests van negar
haver construït la tanca,
i per donar més força a les seves paraules
va posar la lluna per testimoni.
Que la lluna se m'emporti
si és que el dic no és veritat.
Dit i fet.
Cap o l'una.
La lluna molesta,
aquests no eren els de Houston,
no, no, aquests eren nosaltres, diu.
Dit i fet, no?
La lluna molesta
perquè es fes servir així el seu nom,
va absorbir el malvat
i l'obligar a passejar eternament
per la seva superfície,
carregant a l'esquena
una passada feixina d'arsos
com a record del seu crim.
A l'època dels nostres avis
es va fer una frase proverbial
davant d'una dificultat exclamant-hi.
Qui m'ha de defensar?
L'home de la lluna?
Un altre dia us explico més.
Molt bé.
Aquesta no em direu que us ha fet por, eh?
No, no, no.
Molt bé.
Aquesta no, aquesta no.
Ara anem per alguna cosa més sa,
que deu de ser la Montse o algú, no?
No, serà la música.
La Montse?
Vinga.
Vinga.
No, tenim.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.

Vinga.

Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
I ara, música per gaudir.
Vinga.
Vinga.
Vinga.
Torna música per gaudir
el director d'orquestra i arrenjador
Lluís Cobos
dirigint la Sinfònica de Moscou
Ell va fer una selecció
de temes populars russos
de compositors famosos
arreu del món
Avui escoltarem una selecció
de composicions de Tchaikovsky
i Rimsky-Korsakov
Escoltem aquesta selecció
amb interpretació de l'orquestra
sinfònica oficial de la ciutat
de Moscou sota la batuta
de Lluís Cobos
de Moscou sota la batuta
de Moscou sota la batuta
de Moscou sota la batuta
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!






Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
la dificultat!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I ara, Montcita, aviam, aquest reportatge que ens has preparat.
Mira, alimenta bé el teu cor.
Una alimentació adequada és la manera més eficaç
de prevenir les malalties cardiaques i vasculars.
La primera causa de mort en el món.
Dos metges i investigadors canadencs expliquen el per què.
Per lluny que ens remuntem, en el passat,
el cor sempre ha sigut considerat l'orga únic,
un orga únic, dotat de propietats excepcionals
que confereixen un estatus especial a l'existència humana.
Fa més de 4.000 anys, a la Índia,
es considerava el gran responsable dels sentiments,
el cor, a la Xina i a l'antiga Grècia,
era vist com la seu de la intel·ligència.
Per als egipcis, presentava l'essència mateixa
de la consciència humana.
I segons el llibre egipci dels morts,
era l'únic òrgan que els embalsamadors
tenien que deixar en el seu lloc
per garantitzar la vida eterna,
després de la mumificació.
El cor és, sens dubte,
el símbol per excel·lència de la vida,
tant per la seva funció fisiològica,
capital,
com per l'estret vincle
que se li distribueix com a benestar anímic.
Com que és una historieta bastant llarga,
ho deixarem aquí i ho farem...
Ah, sí, continuem.
Ho farem aquí i ho continuarem
allà on hem acabat del benestar anímic.
No sé si ho diguis ara tu i continuarem.
Sí, no, perquè...
No, perquè...
Ho farem fins aquí i continuarem.
Per què s'ha de posar la paix?
I el sí que es pot recomanar
és la influència de l'estrès.
L'estrès es vincula...
És el major risc de l'enfermetat cardiovascular.
i de mortalitat.
Es coneixen alguns factors d'aquest procés.
Sobre la dieta,
un estil de vida estressat
que pot ser la causa d'una mala alimentació,
desequilibrada, sobrecarregada
i basada en productes comercials i excitants.
També es relaciona amb les emocions negatives
i falta d'exercici físic.
Molt bé.
Esforç cardíac.
Una persona que tingui un sistema cardiovascular
deteriorat
com a conseqüència d'una mala alimentació
pot no suportar l'esforç
que el cor pateix baix a l'estrès.
Té baix control.
Dedicar un temps a la preparació dels menús
i a menjar amb calma.
pot reduir l'estrès
i fer que la dieta resulti beneficiosa pel cor.
Molt bé.
Molt bé.
Jo em vaig a...
Em van fer un...
Vaig estar en una temporada
quan va morir el marit,
una mica trasbalsada.
Sí.
i el cardiòleg em diu
que té quines aficions.
i això és que dic jo al Barça.
Diu,
però vostè quan veu el Barça
s'excita molt.
Dic, home, tant com això no riu.
Ara, abans,
i agafant mans jo del que he fet abans
que va dir los cinco, los cinco lovitos,
que dir la Juana al començament,
i us dic,
aquest diumenge
no vaig tenir cap arrímia,
no vaig tenir cap tachicàrdia.
T'ho vas passar tan bé.
No vaig passar pipa.
Però pipa.
És que va ser el millor partit
que he vist,
almenys tota la primera part.
Sí, tota la primera part.
Des de fa bastant temps.
Sí, sí.
Jo no sé que,
bueno,
ara que continuaràs més endavant,
jo no sé si parlaràs també
d'una cosa que deu alimentar molt bé el cor,
i és la basada espiritual.
és a dir,
d'anar a morar-se.
O sigui,
jo crec que això
és el que va més bé pel cor.
Sí, sí.
Bueno,
parla de l'institucció de la serpènia.
Ja ens ho explicarà.
Sí, ja ens ho explicarà.
Continuarem,
continuarem.
Molt bé.
I tu?
Ja, Maria,
què has escrit tu?
Ah,
doncs mira,
jo parlaré...
Ja, Maria,
sempre toca de peus a terra.
Sí.
Ah, sí.
La visita al museu de la terracota
de l'abisbal d'Empordà.
Ah, sí.
Dimecres de la setmana passada,
l'associació de la gent gran de Sant Jús
vam anar a l'excursió
que tenia programada
per aquest mes d'abril
a la població
de l'abisbal d'Empordà.
Ah, ah.
vam sortir puntualment a les vuit del matí
de la plaça del Parador
i després d'una petita parada tècnica
d'un quart d'hora
en una àrea de servei de l'autopista
per necessitats fisiològiques,
vam seguir el viatge
fins al poble de Calonja,
fent-hi parada
en un restaurant
per esmorzar de forquilla.
pernil,
en pan tomàquet,
vi, aigua i cafè,
cafè a llet.
Perdó,
i això m'ha fet pel cor?
Dic jo, eh?
Per un tu.
Jo crec que sí.
Sí, no, no.
Sempre i quan,
sempre i quan,
en mesura, no?
En un litre, no.
Bé,
una vegada refetes les forces,
continuem el viatge
fins a l'Avisbal,
poble capital de la comarca
de la Baix Empordà.
Quasi al mig del poble
hi trobem el museu de terracota
feta del nostre viatge.
A l'entrada del museu
ens esperava la persona encarregada
de donar-lo les explicacions.
Es tracta d'un museu
instal·lat dintre d'una antigua fàbrica
de terracota
i que avui dia només és un museu.
Al pati illueixen dues xemeneies
de més de 40 metres d'alçada
que donen fe del que havia estat
una de les fàbriques
més importants del poble.
El mot terracota
ve de l'italià terra cuita,
vol dir terra cuita,
i és la manera més rústica
de treballar la ceràmica,
amb perdó del greix,
que encara és més rústic.
La porcellana
és la més fina de les ceràmiques.
El municipi de l'Avisbal
és molt ric en les primeres matèriques
per la fabricació de la terracota,
principalment de dos tipus d'argila,
una de color roig,
pel seu contingut amb òxid de ferro,
i una altra de color més blanc.
En dues són tractades
amb l'aigua del riu d'Aroc,
que també passa pel riu,
i posades en petites banyeres
exposades al sol
per formar la pasta
amb la densitat de dient.
Llavors, aquesta pasta
es treballa en els famosos torns,
fets anar amb els peus,
per donar les formes
de les peces que es volen fabricar.
Cantis,
olles,
plats,
teules,
rajoles,
etcètera, etcètera.
Una vegada tingudes les peces,
s'han de posar dintre un forn
a coure,
amb llenya.
La dificultat estava en saber
l'estona i temperatura,
ja que llavors
els termòmetres
encara no estaven inventats.
Ara sabem que la temperatura
de coxió de la terracota
és entre els 1.000 i 1.080 graus centígrades.
Al museu
es conserva un forn circular
de llenya
per coure la terracota.
Vàrem entrar-hi
ben bé més de 20 persones dintre.
La sorpresa va venir
de les explicacions
per on sortia el fum
de la combustió,
ja que el forn
s'assegellava
completament
un cop posades
dins les peces
per coure.
Doncs,
per sota terra,
a través d'uns forats
que conduïen
el fum
en una canalització
de més de 50 metres,
que empalmaven
en una de les xemeneies
de fora al pati.
Cal dir
que un tiratge
correcte del fum
tenia a veure
amb el càlcul
de la longitud
de la canalització,
el diàmetre
de la base
de la xemeneia
i la seva alçada.
Tot això,
més les hores
de cocció,
influïa
que la cuita
de les peces
fos homogènia,
tant les estibades
a dalt,
les del centre
com les de baix.
Tot un repte
tecnològic.
La constància
i l'esforç
de tot un poble
van situar
l'abisbal
a començaments
del segle XX
en una vila
de referència
a la fabricació,
venda
i exportació
de ceràmica.
Sí, sí,
exportació.
Venien casi
de tot el món.
Encara,
en el museu,
conserven
les caixes
de fusta
per exportar
rajoles
a les Antilles,
Puerto Rico,
Cuba,
Jamaica,
etc.
Ah,
les tremeses
es carregaven
el carrilet
que sortia
de Girona
i anava
al port
de Palamós
que passava
per l'abisbal
davant mateix
de la fàbrica
i parava
el temps necessari
per carregar
les caixes
que serien
embarcades
amb vaixells
amb destinació
a les Antilles
al port
de Palamós.
Però,
com tota la vida,
també l'èxit
sol ser efímer.
Tants esforços
se'n van anar
a Norris
a començaments
dels anys 50
del segle passat.
La causa,
entre d'altres,
l'invent dels plàstics,
les neveres,
etcètera,
que en poc temps
van deixar
quasi obsolets
algunes de les mercaderies
a Terracota.
També s'hi ha d'afegir
que
amb la guerra
incivil
van ser 40 anys
que no va poder
viar res.
I després d'aquests 40 anys
els altres
que van venir
ja la gent
ja no estaven
acostumats
a exportar.
Havia perdut
els contactes.
Per tant,
només es venia
diguéssim
a la península.
Bé,
la divina providència
va salvar
de la ruïna
absoluta
el poble
de l'abisbal.
perquè en aquella època,
els anys 50
del segle
passat,
va coincidir
amb l'inici
de l'arribada
dels primers turistes
a la Costa Brava.
La iniciativa
privada
del poble,
la seva capacitat
de reconvertir
de reconvertir
la indústria
a posar-se
a fabricar
souvenirs
pels turistes
va salvar
el poble.
Tot una història
d'esforços
de casa nostra
que val la pena
haver conegut.
Cap a les dues
de la tarda
van tornar
al restaurant
per dinar
celebrant-ho
en cava
i un ball
i una diada
cultural
que jo diria
que és plèndida.
La tornada
a Sánchez
al Pardó
passades
les sis de la tarda.
Està bé,
molt bé.
Sí, sí.
Jardins
en primavera.
La primavera
sembla que ha vingut
per quedar-se.
Això
ens convida
a passejar
per racons
enjardinats
que tenim
a l'abast
i que poques vegades
ens parem a gaudir.
Avui
visitarem
els jardins
de Rubió
i Tudorí
de Pedralbes.
Un altre jardí
per al gaudi
dels cinc sentits.
Amb aquestes paraules
l'escriptor
Ignaci
Viladevall
Palaus
especialista
en medi natural
urbà
ens presenta
aquest espai
paradisíac
situat
molt a prop
de Sant Just
per darrere
de la plaça
de Pedralbes.
Situat
a la zona alta
de la ciutat
de Barcelona
en un solar
d'un antic
cubment
de Clarisses
arrasat
durant la setmana
tràgica
aquest jardí
està ubicat
en un insignificant
fragment
de terrenys
que el desenvolupament
de l'urbanització
de Pedralbes
va desestimar
per crear
aquests jardins
d'autor
que rendeix
homenatge
al seu
creador
Rubió
i Tudorí
i a la seva obra
que va resultar
un jardí
d'estil
senyorial
que causa
admiració.
No és d'estranyar
que aquest gran
arquitecte
creador
de magnífics
espais
enjardinats
respectés
la vegetació
ja existent
reforçant-la
amb idèntiques
espècies
dels que ja tenia.
No oblidem
que el paisatgisme
no és solament
el domini
de l'home
sobre la natura
sinó que és també
un diàleg
que s'estableix
amb ella.
Un art
que no s'explica
que uneix
estudis
que van
de l'arquitectura
a la botànica
i a la seva
inquestionable
ètica.
Va passar
molt temps
després
els dissenys
Rubio
i Tudorí
i l'any
1992
va portar
a terme
l'última
remodelació
del
jardí
parc.
En quatre anys
van recuperar
el seu aspecte
de petita
joia
de la
jardineria.
En aquells jardins
podem veure
i respirar
en bosquets
de púpolus
trèmola
i arbres
de l'amor
d'una simetria
exquisita
i d'una vegetació
sense atenció
que ens ofereix
un aspecte
de naturalitat
que és sempre
la gràcia
d'un jardí.
És a més a més
deliciós
captar
la forma
senzilla
d'un paisatge
amb les seves
dolces mutacions.
Es poden comptar
126
exemplars
de 18
espècies
la presència
de les quals
se'ns inspira
una gran pau
amb la remor
del seu follatge
mogut pel vent.
Es podria assegurar
que l'olivere
és l'estil romani
el xiplè
l'estil gòtic
i la pollanca
l'estil
flamiger.
Al passejar
pels seus estrets
senders
pavimentats
en saulor
descobrim
busquets
de mitjana alçada
i suaus
praderies
que ens revelen
un rima de vida
molt tranquil·la
sense presses.
Un no sap
com explicar-ho.
De l'ambient
que inspira
el visitant
un passeig lent
respirant
a fons
gaudint
de les sensacions
de cada raconet
de cadascuna
de les seves placetes
i que alhora
que tranquils
gaudeixen
d'una
resplendenta
claretat.
En alguna
d'aquestes placetes
hi ha
una varietat
de jocs infantils.
A més a més
del clàssic
gronxador
està
la cucut
la moto
el plat volador
tots aquests
artilogis
que encanten
els nens.
I bans
per llegir
el llibre
que ens han
comprat
en aquest últim
Sant Jordi
ja que
es respira
una tranquil·litat
i un silenci
que ens convida
a llegir-lo
d'una tirada.
Ja ho sabeu
si voleu gaudir
d'un espai
meravellós
gairebé
dintre de la ciutat
passegeu
pels jardins
Rubió
i Tudorí
en感
una
d'un espai
d'un espai
i
al
de
els
of
innen
i
a
d'un espai
en
vuelve
i
Bé, i després de passejar per aquests jardins
i quedar-nos tan tranquils
i llegir l'últim llibre que ens hem comprat,
senyores, senyors, hem de dir
molt bona nit o molt bon dia.
Lina, Montse, Joan Maria, Carles,
a tots i a vostès, senyors escoltadors,
molt bona nit o molt bon dia.
Us esperem el proper dimecres també,
que procurarem portar també temes
que ens sembla que us poden interessar.
Bé, fins aleshores, adeus i altra.
Diem adéu a tots.
Adéu, bona tarda.
A relleure.
Ara escoltes ràdio d'Esfern,
sintonitzes ràdio d'Esfern,
amb la ràdio de Sant Just,
98.1.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida
i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer.
També és un dels llibres més robats
de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços.
És una història d'amor molt maca.
Indudablement, la presència d'aficionats
d'un clube de l'Alfeira, impressionant.
Calce.