Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I aquesta, qui us parla, la Joana Algarra, estem a punt d'iniciar 60 i més.
Encara recordem les manifestacions del Dia de la Dona.
I ja hem de comentar el rebombori nacional dels pensionistes en resposta a la carta de la ministra Báñez
anunciant-nos que no perdem el 0,25% d'augment de la pensió.
O bé, a les paraules del senyor Rajoy, dient que no hi ha quartos per augmentar-nos més.
Anys enrere, no gaire enrere, quan patíem la gran crisi,
ningú no deia res perquè l'economia era minsa, quasi en deflexió.
Però ara que tothom del govern es posa tants monyos,
amb que l'economia augmentava en no sé quant tant per cent,
com és l'augment per a nosaltres?
On està?
Abans l'augment anava d'acord, si no recordo malament, d'acord amb l'IRPF, però ara?
I a sobre, anunciant que s'augmentaran a les pensions més petites o a les de viudetat,
però si es poden signar els nous pressupostos.
No sona això a xantatge?
M'agradaria que qui dicta les ordres econòmiques pel poble sobirà
hagués de passar el mes amb el que cobren la immensa majoria dels pensionistes.
Solament això.
Ah, i gràcies pel mig cafè al mes que ha augmentat la meva pensió.
I que consti que aquesta és l'opinió personal d'una pensionista velleta que només cobra el sobi.
Per cert, el senyor Rajoy diu que sempre la Constitució s'ha de complir.
Sí.
A l'article 50 de la Constitució espanyola diu que els pensionistes han de mantenir sempre el poder requisitiu des que es van enjubilar.
Això ho diu l'article 50, però s'està saltant aquest senyor.
No, no, però escolta'm, de la Constitució, digue'm tu quants articles es compleixen com Déu mana.
Bueno, s'hauríem de complir.
Ah, s'hauríem de complir quan aquests punts s'interessa a segons quines finalitats, però mentrestant se les passen a la torera.
Però aquest afecta les persones més febles del país, això no pot ser.
Exacte.
Hauríem de tornar a sortir una altra manifestació perquè es compleixi l'article 50 de la Constitució.
No, no, si manifestacions ens sembla que les tindrem i fortes.
Bé, doncs mira, ja diem les novetats.
Ens sembla que sí.
Que algú agafi la idea, punyeta.
Sí.
I reivindicacions, a banda.
Ai, quina manera de llevar-nos.
Com si ens hagués rentat amb homo.
Blancs, blanquets.
Diu el refrany, any de neu, any de bé de Déu.
Tant de bo sigui així, que les déus d'aigua estaven molt sequetes i les fons no rejaven amb gaire alegria.
Bona entrada de primavera, malgrat els 12 centímetres de gruix de neu tardana a les parts altes del nostre entorn.
I ara un aclariment respecte a una notícia apareguda en el nostre polletí municipal.
És respecte a la participació de la coral Harmonia en el concert Canta Gran de Barcelona.
Hem de dir que aquesta coral Harmonia no és una reunió de veus de gent gran de Sant Just, com expressa la ressenya,
sinó, en concret, és la coral Harmonia de l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern, una de les seccions de la nostra associació.
Però, aprofitant la benentesa d'aquest aclariment, us convidem a inscriure-vos si us agrada cantar.
I si no fos així, us recomanem les xerrades en les que podeu participar.
Aquest proper divendres, temes de salut molt importants per a la gent gran,
a càrrec de la Mireia Soler Boada, la nova treballadora social de l'àrea bàsica de salut de Sant Just.
Serà a dos quarts de sis de la tarda, el mil·lenari.
Viacan per Catalunya
Avui visitarem les Terres de la Sagarra.
Extensos camps de Conreu cobreixen les comes i els turons.
I els poblets són illes que el navegant va trobant en aquest mar d'onades suaus de cereals i oliveres.
No deixeu de bussar-vos, una vegada i una altra, en un territori de frontera mil·lenari que no s'acaba mai.
Amb aquestes poètiques paraules, ens parla Albert Urull d'aquesta terra de la qual visitarem castells, planes, conreus i poblets.
Sobretot, el que es valora més d'aquest territori són els castells de la comarca, del segle nou a l'extrem,
de voltants de l'any mil als del centre i els de durant el mil cinquanta al sud i a l'oest.
Terra de marca tot plegat, frontera i artiga, guaites i guardes, talalles i fossats.
Però aquí també hi va haver abans poblats ibèrics, convertits més tard en municipis romans.
Cigarra, el Prats del Rei, que donaria nom a la comarca, i sobretot Gesó, Guisona,
aprofitant el doll d'una plana insòlita, el cor d'un terreny un tant acumalat, successió infinita de comes i turons.
Mai valls profuns ni cims afilats.
Això és la Cigarra, en essència.
Això, el que s'aniria acumulant dotzenes de pobles, la majoria molt petits i molt propers.
Una sola ciutat, Cervera, que del castell passaria a Vilareal, passant després a Intent de Paeria,
i que acabaria acollint moments claus de la història del país,
com les Cors de l'any 1359, on s'instituï la Generalitat,
i com a única universitat del segle XVIII i bona part del segle XIX.
Una Cigarra, l'oficial del segle XX i XXI,
que va d'ésser tota una altra cosa a cavall entre el ponent i la Catalunya central.
Vé-t'aquí que l'altra Cigarra, ara coneguda com l'Alta Noia,
amb el centre clar a Calaf i la baixa Cigarra en cap a Santa Coloma de Caral,
mantenen viu l'esperit tradicional i veritablement autòcton d'adscripció serranenca,
a desgrat de llurs atribucions a altres comarques oficials.
La Cigarra, doncs, és una invitació constant a la descoberta,
amb la seguretat de tornar-hi moltes voltes i no acabar-se-la mai.
A la Cigarra, terra marcada per haver estat frontera durant segles,
s'hi va estendre una arquitectura militar,
amb torres, castells i eglésies,
que constitueixen alguns dels conjunts medievals més sorprenents del país,
amb pobles porxats i cases fent muralla.
La elaboració ecològica i natural de productes gastronòmics
apareix a la Cigarra com una sortida econòmica,
coherent amb l'entorn eminentment rural del territori,
on els paisatges i els pobles conserven tota la autenticitat.
De colors calents i perfums aspres,
així hi olora la Cigarra, l'escriptor Narcís Comadira,
qui diu que la comarca té gust de perdius amb vinagreta.
També té records de la infantesa,
històries que li explicaven de petit
sobre la creació de la Universitat de Cervera.
Avui dia, a l'hora de l'esbarjo,
els alumnes de l'Institut Antoni Torroja
surten als patis interiors de l'edifici de la Universitat de Cervera,
tot recordant que d'ençà de la victòria de Felip V
va ser l'única universitat del país.
Perquè resulta que Cervera va ser una de les úniques ciutats
que se li van...
Fogir.
No, se li van, a veure, com ho diríem, en castellà, no rendir.
Sí, someter.
Sí, es va sometre.
Es va sometre.
Bé, Cervera...
Varen tancar la de Barcelona i la van tancar la de Cervera,
sí, sí, sí, durant un segle i pico...
Del fets del 1714.
Sí, sí, durant un segle i pico,
només que va funcionar a la Universitat de Cervera.
Cervera que s'aixeca per damunt de la vall del riu Dondara
i dels bancals, feixes,
que envolten els seus camps,
mostra al viatger, a un curiós sit,
una monumentalitat inesperada
en aquesta petita ciutat de la Catalunya interior.
Les seves velles pedres ens parlen
de les diverses èpoques d'esplendor
i de la vida que hi bullia al seu voltant
i porta a la imaginació d'aquell que les contempla,
a desitjar que totes les històries
que s'hi han vestit als seus redors
siguin tan autèntiques com magnífics
són els seus edificis.
cases amb el seu escut,
llindes de pedra i majestuoses entrades
em fan pensar en la gent noble que els habitava
i, traspassant aquell nucli més antic,
quedem impressionats davant de les dimensions
de l'única universitat que va tenir Catalunya
durant 135 anys.
l'edifici té una estructura a cavall
entre una caserna militar
i un palau barroc.
En l'època de màxim esplendor
va arribar a tenir 2.000 estudiants.
Al sud-oest de la comarca,
allà no arriba ningú que no hi vagi expressament,
hi ha el municipi de Talavera,
amb poblets que esquitgen el seu paisatge.
El silenci del riu Ondara
només l'altera l'activitat agrària.
Sortint de l'autovia A2,
per Sant Antolí,
un quilòmetre de carretera
ens du fins a Pallarols,
el primer poble de Talavera.
Se'ns presenta
com a carrer a Llagostat,
antic camí de pas de Barcelona a Aragó,
que a l'entrada i església de Sant Jaume
ens transporta els orígens
de l'ordre del temple.
Fent ruta arribarem a Montfart,
que aquí la carretera es torna camí de bon fer.
Seguim fins a Sidit,
on viuen pocs veïns.
Per entrar-hi creuem el riu d'Ondara
just després del seu naixement,
a la partida de Bordell.
Bé, aviam on tenim.
Un tret característic
que es contrasta en aquesta zona
de l'Alta Segarra
és que aquí, als edificis,
en lloc d'estar fets amb pedra de sauló
que permet filigranes,
com si fos plastilina,
que és el cas de la Universitat de Cervera,
aquí les construccions són de pedra petita,
dura,
escardelenca
i ingobernable.
En certa manera,
la pedra ens parla també
d'una manera de ser
i de viure.
Arribem a la carretera
que va de la Penedella
a Santa Coloma de Caralc,
damunt d'un petit turó
hi ha Bellmunt,
poble de frontera.
Fent tres passes
en el lloc adequat,
posem el peu
a les províncies de Lleida,
Barcelona i Tarragona.
Baixant de Talavera,
arribem al poble de Padia.
El carrer de la Santa Creu
ens porta fins a l'església
que hi dona el nom
de la Santa Creu.
A la Sagarra,
com jo hem dit abans,
és una terra marcada
per haver estat frontera
durant segles.
S'hi va estendre
una arquitectura militar
amb torres,
castells
i iglècies
que formen
alguns dels conjunts medievals
més sorprenents del país,
amb pobles porxats
i cases
fent de muralla.
Qui visiti la Sagarra
trobarà castells
per a tots els gustos,
des dels abocadors
ruïnes del castells
de la vall del Llobregós
fins al castells
palau
del segle XVI,
com l'imponent castell
de Montcortès
o bé els de Ranyó
i castell Maià,
que integra
la nova estructura,
elements de la fortificació primitiva
com la Torre de l'Homenatge.
L'urbanisme d'aquests poblacions
conserva també
un arrelat
caràcter medieval
amb places porxades
com el magnífic exemple
de la Saneuja,
sens dubte
una de les més elegants.
De fet,
l'arquitectura religiosa
de la Sagarra
també està determinada
per la presència
de castells
que configuraven
la frontera,
per la qual cosa
el romànic
a la Sagarra
és abundant,
per bé
que poc conegut,
des d'edificis singulars
com l'antic
senobi
de cellers
passant per esglésies
com la de Palagalls,
El Llor,
Guspí
o Pallerols.
Així doncs,
en una zona
de caràcter defensiu,
les esglésies
haurien tingut
un important paper
repoblador
i avui
completen
el magnífic
testimoni
del passat medieval
en aquest territori
encara per descobrir.
I fins aquí
aquesta breu visita
a la Sagarra,
una comarca
per descobrir,
tal com acabem
de comentar.
Llàstima que la neu
que la van blanquinar
ahir
no duri
gaire temps
perquè realment
era un espectacle
preciós.
Llàstima que la
How many roads
must a man walk down
Before you call him a man
Yes and how many seas
must a wife
does there
Before she sleeps
in the sand
Yes and how many times
must the cannonballs fly
Before they're forever there
The answer is blown in the wind
The answer is blown in the wind
How many times must a man look up
Before he can see the sky
Yes and how many years
was one at hand
Before he can hear people cry
Yes and how many days
will it take to hear
Ninjos, ninjos guapos.
La cançó és preciosa.
Sí.
Ens recorda una època molt de la nostra joventut.
Sí, però ara hem d'escoltar
les curiositats de la nostra lina.
Ah, bueno, aquí anem una mica més
i toquem de peus a terra
que no tocarem
perquè pujarem als tramvies.
Ah, guai, guai.
Us en recordeu que Barcelona
anava augmentant?
Quins, quins?
Els de cavalls o els altres?
Ja ho veurem, ja ho veurem.
No anem de pressa
que ara no es pot anar de pressa.
Diu, una mina de carbó
inspira els primers trens
i també tramvies, ja sortirà, eh?
Diu, el tramvia va ser sens dubte
el transport públic
amb itinerari fix
més popular del segle XIX.
Les vagonetes de les mines de carbó
que es desplacen sobre els riells
són l'origen de la concepció
del tramvia a Anglaterra.
Però serà l'enginyer francès
Alphonse Lluvat
1799-1866
que inventarà el riell adequat
fet amb ferro i acer.
I així, a 1852,
s'instal·la el primer tramvia
amb tracció animal
i el seguirà a Londres
en 1858,
a Ginebra en 1869
i a Madrid en 1869.
Barcelona no ignora l'invent
i amb l'empenta dels ingeniers
Vila i Rafael de Luna
en 1864
es presenta el projecte
d'un tramvia doble
de les Dràssanes
a la Gràcia.
Era un vehicle
en capacitat
per uns quants viatgers
amb l'imperial
que és el nom
que rebia el segon pis obert
al sostre de la cabina
i estirat per cavalls.
Havia de recórrer
un trajecte de 7.000 metres
entre el Pla de la Boqueria
i Giusepets.
El tramvia
es va inaugurar
el 26 de maig
de 1872
al Passeig de Gràcia
a les 4 de la tarda
amb una gran festa popular.
I aquí faig un incís
que el pobre Gaudí
com anava tan despistat
com simple
doncs mira,
un tramvia el va agafar.
Bueno,
continuem amb els tramvies.
Diu
El vapor
transforma els transports.
En 1877
es produeix
una altra gran fita.
S'inauguren
els primers tramvies
a vapor.
Era un vehicle
molt espectacular
que constava
de locomotora
i tres vagons.
Un de primera classe.
Allà anàvem nosaltres,
no?
I dos de segona.
No!
Els de segona
perquè eren més baratets.
Vale, vale.
davant dels ulls meravellats
dels ciutadans
apareixien
els nous invents
amb una velocitat
vertiginosa
per l'època.
Havien viscut
més de 1.800 anys
en una ciutat
vigarrada,
densa,
insalubre
i sobta
i de sobta
el món
s'expandia
i creaven meravelles
que ells podien celebrar.
imaginem llavors
la revolada
que va produir
el tramví elèctric
que s'engega
en 1895.
El farmacèptic
i filàntrop
Salvador Andreu
crea
en 1898
la Societat Anònima
del Tibidabo.
L'empresa
ha de servir
per urbanitzar
la muntanya
en el seu vessant
més pròxim
a la ciutat.
Perquè pugui accedir
al cim del Tibidabo
d'una manera
ràpida i fàcil
es projecta
connectar la muntanya
amb un servei
de tramvia
i funicular.
I el 1901
s'acaba
l'avinguda
del Tibidabo
i aquell mateix any
s'inaugura
el primer funicular
d'Espanya.
El funicular
consta
de dos vagons
en capacitat
per 80 pesatgers
i recorre
una distància
de 1.800 metres
en 8 minuts.
El punt de partida
del funicular
era l'actual
plaça
del doctor Andreu
anomenada així
en honor
al seu impulsor.
I per arribar
al peu
del funicular
s'hi va instal·lar
un tramvia
ja elèctric.
Era el tramvia
blau
que recorria
1.200 metres
per l'avinguda
del Tibidabo.
I tant.
Ara no el podeu agafar
perquè l'està
en restaurant, eh?
Això diuen.
No sé si el tornaran
a posar en marge.
crec que sí.
Sí, perquè és com una
atracció
turística.
És emblemàtic.
I un altre dia
explicarem més coses
de Barcelona
fins que arribem a aquest tramvia
que vol anar a enganxar
des d'una banda a l'altra.
Tenim una mica de discussió.
Jo recordo
haver agafat
els tramvies
que pujaven pel carrer
a Arribau
els tramvies
que anaven així.
Tots, tots.
I que anaven
i el 29
al circunvalació
el van treure
perquè no podia ser
perquè no podia ser
i era el més
el més no contaminant
i després
s'ha omplert de cotxes
i ara tornen a sortir
el tramvia
bueno, vale, Titus
després anirem
amb diligència
a tu
si anem per aquest camí
feien massa soroll
clar
bé
mira, escolta
mira, per soroll
les màquines
que foraven
i tot això
perquè ara aquests dies
hi ha el carro
que passes
recollint les
i tant
les deixalles
de totes maneres
senyors
el soroll
és molt contaminant
ojo
i tant
que inclús pot produir
una
una
malaltia
malaltia
no va broma
això ja està
més que tot
produeix molt estrès
estrès
sí, sí
no, no
inclús úrcera d'estómago
no va broma
mare de Déu
no va broma
això està estudiat
i ara senyors
ens n'anem
per les coses
que són
una mica
foscas
foscas
sí
que tenim
esoterisme
ara
sí
no, no
però escolteu
ara aquí
surt en aquest llibre
que jo
a veure si està
ui sí
surt la paraula
de la
de la
com si diguéssim
l'actriu
o la
o la
caràcter
no és com se diu
el personatge
no?
jo ho diré
tal com està escrit
eh
ojo
que ningú digui
que sóc mal parlada
vale
si ella parlava malament
no, no
jo diu
aquesta és
la caça
de les ànimes
diu
nom ben original
tantes
n'hi havia
hagut a Barcelona
que la veu popular
l'ha anomenat
d'aquesta manera
aquesta caça
de les ànimes
de la qual
existia
en aspect
de les
qual
perdó
de les qual
hi siguen
espectres
descarnats
i fantasmes
de fum
que suraven
uns instants
en l'aire
abans de desaparèixer
es trobaven
clavada
al vell mig
de l'anomenat
hort d'encaravent
a la primaria
del segle passat
que suposo
que serà
de fa dos segles
no
i encara que sembli
difícil d'imaginar
encara existia
al carrer de la Cera
a l'antic camí
de Montjuïc
horts
més o menys
conreats
o més o menys
abandonats
la caça
de les ànimes
era un casalot
d'aspecte
d'aspecte
rural
que
s'enronava
silenciósament
enmig dels camps
murs
densos
i nus
descolorits
pels temps
fustant
podrit
per les moltes
pluges
que havien
entomat
finestres
negres
de foscor
com els ulls
secs
dels quals
haguessin
buidat la
nineta
i en nits
de vent
el picar
de portes
i finestres
que s'esfondraven
envahia
d'humitat
i de corquin
se sap
que la seva
darrera inquilina
va ser una dona
molt depravada
una pagessa
que venia
al mercat
de la boqueria
coneguda
amb el nom
de
recollons
per això us dic
que jo
les recollons
les coses
tal com són
les recollons
estaria per cert
que durant
la fatídica nit
de la crema
de convèncer
l'any 1835
les recollons
es llençava
al carrer
amb els revolucionaris
i amb una pinta
de fines pues
anava traient
els ulls
a tots els farares
moribunds
que trobava
pel racó
de la qual cosa
es llactava
obertament
davant
dels seus veïns
per un temps
després
les recollons
va ser presa
d'un estrany
mal
els símptomes
del quals
els metges
no sabien identificar
terrors
suors freds
angúnies
deliris
i atacs
d'histèria
en un d'aquests
deliris
es va tirar
el pou
de casa seva
i allà va ser
on la van trobar
la justícia
dies més tard
quan els veïns
van començar
a queixar-se
dels estranys sorolls
i les misterioses
fumarades
que sortien
de l'interior
de la casa
és fàcil
col·legir
que aquestes ànimes
que li donen nom
no són altres
que els dels fares
que la depravada
recollons
va torturar
cruelment
els quals
van tornar
en forma d'espectre
per venjar-se
de la donota
però
però fossin
quins fossin
el cas
és que
malgrat
retirar
el cadàver
del pou
i tancar
la casa
amb pany
i forrellat
mentre es va
mantenir
d'enpeus
cada nit
sortien
de les seves
finestres
espectres
descarnats
i fantasmes
de punt
que suraven
un instant
en l'aire
i desapareixien
mira com disfruta
aquesta dona
com li agraden
els fantasmes
mare de Déu
puja
puja
música
que si no
fantasmagòric
música
Bona nit
Bona nit
Recordem encara les celebracions del Dia de la Dona durant tot aquest mes de març.
Manifestacions i actes en moltes localitats d'arreu de l'Estat i sobretot a la ciutat de Barcelona,
que van sorprendre fins i tot a les entitats organitzadores.
Nosaltres, en aquest espai de biografies, hem volgut recordar algunes de les dones
que, havent nascut molt avançades al seu temps, són figures destacades en l'època que els hi va tocar viure.
La setmana passada vam recordar a Santa Joana d'Arc, heroïna de l'edat mitjana, francesa.
Avui us oferim uns trets biogràfics d'una altra dona, també francesa, però més a prop del nostre temps.
Aurora Dupin, més coneguda pel seu nom literari, Georges Sand.
Els molts llibres, centenars d'articles i col·laboracions amb la premsa que va escriure
no li van privar de viatjar, tenir diversos amors, cultivar amistats molt importants
i, des de la seva òptica feminista, participar activament en la agitada vida política francesa
durant bona part del segle XIX.
La seva infantesa va estar marcada per l'adversitat, malgrat haver nascut en una família
molt ben situada econòmicament, ja que el seu pare, a banda de les seves possessions,
era un important militar de les tropes napoleòniques, destacat a Espanya durant la Guerra del Francesc.
Ella havia vist la primera llum a París, un primer de juliol de 1804.
Quan tenia quatre anys, va perdre en poc espai de temps el pare d'una caiguda del cavall a Espanya
i un germà nadó de pocs dies, cosa que va ocasionar que la mare la deixeix a càrrec de l'àvia paterna,
a Nohart, a la finca de la família, ja que era molt difícil viure a l'ombra de la sogra,
a canvi de rebre una pensió econòmica de per vida.
Totes aquestes adversitats van fer de l'Aurora una nena depressiva i inestable,
a la qual el seu preceptor, el clergue René Dichards, es va encarregar de formar i enfortir.
Ell no li va permetre mai romandre inactiva.
Li feia llegir els molts llibres que contenia la completa biblioteca de la família.
A través d'aquestes lectures, ella va contactar, sobretot amb la filosofia i els clàssics,
ja que als 12 anys ja llegia a Homer.
També li va recomanar molt exercici, sobretot muntar cavall,
aconsellant-li que vestís pantalons per evitar perilloses caigudes,
vestís masculins que va aplicar en altres moments de la seva vida.
Quan va fer els 18 anys, uns mesos després de la mort de la seva àvia,
es va casar amb el baró Casimir Didevant,
per consell de l'entorn familiar.
Del matrimoni van néixer dos fills, el Maurís i la Solany.
Però el matrimoni va durar a dures penes 10 anys.
L'Aurora va marxar a París,
on va conviure amb la periodista Jules Sandó.
Amb ell va col·laborar escrivint articles pel diari Le Figaro
i també una novel·la Rosa Blanys,
que es va publicar amb només el nom de Sandó.
La col·laboració no va durar gaire.
L'Aurora es va independitzar
i a partir d'aquell moment va signar les seves obres i escrits
amb el nom de Jorsan.
Amb aquest nom va publicar Indiana,
la seva primera novel·la, en solitari,
que els crítics van catalogar
com una alegació contra el matrimoni
i una dura eret crítica social.
Contra els costums del seu temps,
Jorsan vestia pantalons,
fumava i publicava novel·les.
Desafiava els perjudicis
tant en el terreny literari com en el personal.
Li van criticar molt agrament
la seva amistat amb l'actriu Marie d'Orbal.
Les idees de l'amor lliure,
sense convencionalismes,
que va preconitzar a França
la revolució de finals del segle XVIII,
anava molt d'acord amb el seu caràcter lliure,
sense complexos.
L'any 1836 es va divorciar del seu marit,
el baró Casimir Dutemont,
divorci que va resultar pioner en el seu temps
al marcar jurisprudència a França.
Va aconseguir que el marit
li tornés l'administració de la Hissenda
i les propietats que eren absolutament seves
i que el baró gestionava incorrectament.
En l'any 1848 va participar
en el Comitè Central de la Revolució,
defensant la república
i els drets inalienables de la dona.
Després d'aconseguir el divorci,
Joan Chant va dividir el seu temps
entre la residència de París
i llargues estades a la finca familiar de Noant,
on organitzava grans ballades artístiques i culturals.
En elles van participar grans figures del seu temps,
el compositor i pianista Fred Lys,
l'escritor Honoré Balçac o el pintor Eugène Delacroix.
En amor va ser apassionada i fidel,
va estimar profundament i durant molt temps a tres homes,
que no gaudien de bona salut
i a qui va cuidar tendrament
durant el temps de la seva relació.
El poeta romàntic Alfred de Musset
en qui va viatjar a Itàlia,
bussejant, buscant, perdó,
una millor temperatura.
Més tard, el compositor i pianista
Frederic Chopin,
amb qui va viure cinc anys,
durant els quals van passar una temporada
el 1838 a Mallorca,
buscant el clima mediterrani.
Els acompanyaven dos fills d'ella.
A Vall de Mossa
es conserva la casa-museu
del compositor Chopin
amb el seu piano i les partitures,
encara a punt
que algú s'hi segui
i toqui aquelles poloneses,
aquells balsos.
Però es van equivocar
respecte al clima,
que va ser terriblement desapecible
i, a més a més,
van topar amb la incomprensió
dels naturals de l'illa,
amb el comportament
d'aquelles persones tan diferents d'ells,
van marxar molt decebuts.
Potser amb qui van conviure
més anys
va ser amb Alexander Monçó,
un gravador de cuir
a qui la tuberculosis
de 1849
morir
i va deixar
tots els seus béns
al fill
de George Saint-Morís.
Durant els anys 40
del segle XIX,
ella s'interessava
intensament
pel socialisme
que defensava
Pierre Leroux,
amb qui fundava
la revista
La Revi Independent.
Ella creia de tot cor
que la revolució social
devia acompanyar-se
d'una profunda transformació política
per la qual cosa van aprofundir
aquestes idees
en tots els seus escrits
a favor de la causa republicana.
del segon imperi de Napoleó III
va abandonar la seva activitat política
i escribiria el llibre titulat
La història de ma vida.
Solament la mort
va troncar la seva tasca literària,
incessant i contínua,
el 8 de juny de 1876.
Una oclusió intestinal inoperable
va marcar el final
de la seva vida
a Noant.
Aurora Dupeng
Georges Sand
tenia 72 anys.
La història de ma vida
Música per gaulir
Avui escoltarem
a la gran Maria Calas,
veu única i inigualable,
inconfussible,
plena del dramatisme interpretatiu
que a més a més era
el reflex del seu propi dramatisme
de la seva vida.
En una carrera
breu però espectacular,
Maria Calas no solament
va obtenir els més grans èxits
com a cantant d'òpera,
sinó que va aconseguir
una reputació llegendària
com a prima dona.
El teatre
la va adorar el públic
que va ser
fan incondicionar el seu.
Va ser la deessa
que es permetia
trencar amb els empresaris
dels teatres líriques
i pelejar-se amb els rivals
i informar un escàndol
per motius molt senzills.
Però tot se li podia perdonar
a l'escoltar les àries
que ella cantava
d'aquella manera meravellosa.
Tothom està d'acord
en que la seva musicalitat
i la seva profunditat
d'interpretació
Maria Calas
no va tenir rival.
Cal recordar-la
tot un dint
de la interpretació
que va fer
en el seu moment
de la dolça ària
O mio babino caro
de l'òpera
Gianni Schicchi
de Giacomo Puccini.
L'acompanya
l'orquestra
del Teatre
de l'Escala de Milà
dirigida per
Víctor
de la Sabata.
Un mio babino caro
Mi piace bella
e bella
Andare in Porta Roma
A compararla dentro
Si, si, ci voglio amare
Mi sentar-la
A sentar-la
Andare in Porta Roma
A trese un monte vecchio
Ma per portar-mi in arco
Mi streparé
Mi streparé
Porvento
Mi streparé
Porvento
O Dio
Porvento
Porvento
Porvento
Mi streparé
Mi streparé
Mi streparé
Mi streparé
Mi streparé
Mai
.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Capacitats de memoritzar, concentrar-se i de recordar exigeixen que les cèl·lules del cervell estiguin perfectament nutrides
i a més disposen d'un plus d'energia quan les sotmeten a situacions que requereixen sobretot el rendiment.
Nombrosos estudis han demostrat la importància que determinats nutrients fonamentals per al bon desenvolupament del cervell com són els fosfolípids,
els fosfatidilcolina i el fosfatidilserina, determinats àcids grassos com l'EPA i el DHA.
Són aminoàcids essencials i oligoelements del fosfor i determinats antioxidants.
Tots ells compleixen diferents funcions que contribuiran a mantenir i maximitzar les nostres capacitats cognitives.
Hi ha nutrients que poden ajudar-nos, entre ells destaquen els fosfolípids i el fosfor d'origen orgànic,
com són els que procedeixen de la lechaza de peix i a més a més de ser una font natural d'aquests nutrients indispensables per tenir una bona memòria.
Ens aporta també altres nutrients com el magnesi, el potassi, el zinc, el selenic, la vitamina E, el complex B i els àcids grassos de la cadena llarga com el DHH i l'EPA,
constituint un veritable concentrat d'aminoàcids essencials.
La presa d'aquests suplements nutricionals asseguren un còctel de micronutrients de fàcil assimilació i gran biodisponibilitat,
el que permet notar els seus efectes de forma gairebé immediata.
D'altra banda, els antioxidants que procedeixen del concentrat de fruits d'arc groc
ens aporten diferents molècules de quercitina, carotenoides i vitamina C
i ha demostrat científicament el seu efecte neuroprotector
que protegeix les cèl·lules neuronals i els estrès oxidatius o radicals lliures oxigenats.
Gràcies a la seva poderosa acció antioxidant,
el que contribuirà a protegir la nostra memòria i, en definitiva, la nostra salut cognitiva.
Molt bé.
Molt bé.
Però ara, tot això traduït en aliment, quin s'ha reduït res?
Perquè amb tant de fòsforo, jo no sé...
Tota la sí, els aliments que tinguin fòsforos.
Sí, per dir-ho, carotenoides...
No, carotenoides, sí, perquè mira, la pasta naga té un carotenoide, que dius.
Sí, és un carotenoide o qui sigui.
Ah, per potenciar les nostres capacitats cognitives hem de protegir la nostra memòria,
s'ha referenciat també l'ús de l'extracte de gingovilova.
Ah, sí, això ara està molt de moda, sí.
Ah, mira, per conè...
Ah, no, això no ho entenem, eh?
Gingovilova, conegut per les seves propietats sobre el sistema circulatori,
que extrapolen també a la circulació cerebral.
L'extracte d'aquesta planta ens ajudarà a optimitzar el rec sanguini cerebral
i ens proporcionarà també la seva acció neuroprotectora,
capaç de millorar la memòria i el procés cognitiu en persones sanes.
Molt bé.
Molt bé.
No, però de totes maneres, de totes maneres, és veritat que a vegades quan un es diu
Ai, caramba, no entrem ja en cap patologia, eh?
No, no.
És una cosa natural.
Natural.
Si amb l'orina es detecta que tu tens una pèrdua gran de fòsforo,
que no són llumins, ojo, que consti,
doncs aleshores sí, es té que fer, perquè la memòria se'n ressent moltíssim.
I a la memòria no és potser en peix i coses d'aquestes.
També la tens, la memòria també la tens que cultivar.
Sí.
Sí, però a vegades...
Que no s'escapi.
No, però a vegades se'n va, vull dir, a vegades tens.
I tant.
El mateix que deiem abans allò del manés i d'una sèrie era...
I el seleni.
Sí, i el seleni per les ungles i per totes aquestes mandangues.
Mandangues no, ungles.
Ah, ungles, val.
Sí, sí, sí.
Però no, clar, com que té paraules una miqueta així molt tècniques,
és una mica potser difícil.
No, no, però en tot també hi ha d'haver els fosfatats.
Sí, això mateix.
Però tiene que ver con los que ponen les coses para mejorar el terreno, eh?
Hombre, sí, ¿por qué no?
Sí, ja, ja també, sí.
¿Por qué no?
Per això per referència amb aquest ús de l'extracte de gingo biloba.
Això mateix.
O sigui que ja et donen una sortida amb algun ajut.
Ajut.
Clar, clar que sí.
Alguna ajuda.
Bé, doncs, ara, Joan Maria, aviam, quin reportatge ens has portat aquesta setmana?
Sí, doncs mira, parlaré de la cita prèvia.
Ah, ah.
Carambes, molt bé.
Darrerament, moltes empreses privades i organismes de tota mena, tant del govern central com de l'autonòmic,
han posat de moda el sistema de la cita prèvia, per la qual cosa s'ha de trucar al telèfon que t'indiquen
per demanar dia i hora perquè et puguin rebre i atendre.
Un exemple real.
Truques al número de telèfon de la cita prèvia que t'han dit.
Et surt un contestador automàtic.
Que et demana a quin idioma vós emprar?
Castellà marca l'1, català marca el 2.
Una vegada has contestat a la pregunta, segueix.
Ara marca el codi postal del teu poble.
Després el teu número i lleta del carnet d'identitat.
Si tot ha anat bé, el contestador automàtic et dóna dia i hora i un número de localitzador
per poder anar a l'oficina per atendre la teva demanda.
Ara pregunto.
De veritat tothom se sap de memòria els dades que demana el contestador?
Intublieixo que no.
Farà falta, doncs, anar a casa i trucar des d'allà una vegada tinguis les dades a la teva disposició.
A vegades diu, vuelve a repetir, no l'hemos entendido.
I has de tornar un altre cop.
Bé, és frustrant, aquí hi vaig.
Un altre problema afegit.
Si el dia i l'hora que et dóna la màquina no et va bé, com li dius a la màquina per canviar-lo?
Això mateix.
El més greu és que si t'adreces a l'oficina i penses que t'atendran sense cita prèvia, vas llest.
No és així.
Encara que no tingui cap client per atendre en aquell moment, et demanen que facis el favor de demanar cita prèvia.
Tinc experiència personal del que dic en dos organismes estatals.
I, si bé, m'agradaria pensar que són dos casos excepcionals.
No, no, no són excepcionals.
Que no passen normalment.
No, no, no.
Queda palès...
Són corrents.
Queda palès que no hi ha prou en facilitar als funcionaris les noves tecnologies.
perquè puguin treballar amb més eficiència.
És a dir, fer les coses bé.
És evident que falla el sentit comú i, per tant, no s'assoleix l'eficàcia requerida.
El resultat és un mal servei al ciutadà.
Una última reflexió.
Quan s'implanta un nou sistema que se suposa és per millorar l'atenció al client,
s'ha d'implantar també un seguiment express a COC
per estar segur que millorem el servei a les persones.
Per acabar i per deixar ben clar que el problema no és la cita prèvia,
sinó les persones encarregades d'emprar-lo.
L'exemple de bon funcionament el tenim al cap de Sant Just,
per les extraccions de sang.
T'adonen cita i hora, que pots canviar el teu ús.
El dia acordat, quan arribes a una infermera,
revisa els teus documents i et dona un número.
I en poca estona t'atén.
Aquest sistema, complementari a la cita,
dona una rapidesa, fluïdesa de servei extraordinària.
Assolim d'aquesta manera l'eficàcia requerida
i la satisfacció dels pacients.
Enhorabona al cap de Sant Just.
No, no, tens tota la raó, eh?
Et felicito perquè és veritat.
I tant.
Jo vaig anar fa dos dies.
Sí, tu vas al cap i verdaderament, tal com està,
no veus aglomeracions, no veu res,
està tot molt ben organitzat.
Jo de petit a casa meva i de l'escola
em van dir que sempre has dit la veritat.
Sí.
I de mentides en tinc molt poques
i sempre ho procuro a fer.
Sí, sí, no, no.
Sí, sí, sí, no, no.
O sigui, jo no havia tingut ocasió d'anar-hi
i realment va ser
entres en un despatx, deixes els papers,
et donen el número, surts
i de seguida t'atenen.
Sí, sí, sí.
Nada.
Bueno, quan una cosa és bona s'ha de dir.
Esclar.
Esclar, perquè si només dient tot lo dolent,
perquè normalment les notícies te donen lo dolent.
Sí, no, no, no.
Jo crec que si la cosa és bona també s'ha de saltar.
I a més si la tenim aquí al poble,
si la tenim aquí al poble...
Funciona, gràcies a Déu.
I per nosaltres funciona molt bé.
Molt bé.
Així com quan has d'anar a Vellaterra, a Cornellà,
és una mica difícil,
clar que tenen moltíssims pacients.
Però una revisió posada amb urgència
li van donar el 5 de maig.
Clar.
O sigui, imagina't ja...
Urgent.
A vendre directament,
no m'ho rossat la Rambla, tu.
Sí, és clar.
Estem parlant d'oftalmologia, senyors,
per la deducció de lo que diu la senyoreta.
Per la deducció.
El garra.
Sí, sí.
I tant.
I un pànic i despalpentes.
Ah, i quan detonen ja l'horari.
Això des del mes de desembre.
Ja, ja, ja.
Hombre, ja t'hi pots morir.
No, no, ja t'hi pots morir.
Vull una miqueta de música, sisplau,
que ja ens n'anirem.
No, ja t'hi pots morir.
No, ja t'hi pots morir.
Bé, aquesta sintonia ens indica
que ja hem arribat a la fi del programa 60 i més.
Ah, sí, accidents, sí.
Sí, i els accidents se'ls deixarem per la setmana que ve.
I això que aquest viatjant ja l'hem fet.
Sí, home, avui sí, hem anat a...
A la segarra.
A la segarra.
A veure si per com fos furia.
Déu, és com ja a mi se m'havia passat.
Això dels accidents, ara he llegit que a França,
val el primer de juny,
les carreteres secundàries,
és a dir, les que van en dues direccions,
passaran de 90 km per hora a 80.
Hi ha hagut un fullon molt gran.
No sé què passarà.
A més a més, escolta'm,
són molt, molt exigents amb les multes, eh?
Pobre de tu que et passis.
I ho dic perquè el meu fill
anava amb una companya per agafar un avió,
no sé què, no me'n recordo el què,
i escolta'm,
els hi van fumar una multa
que no sé si valia la pena haver perdut l'avió.
Sí, sí, sí.
Ui, amb això de retirada de carnet,
amb amenaça de retirada de carnet,
jo el que sigui.
Bé, doncs,
hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més.
Senyores, senyors,
moltíssimes gràcies per haver-nos escoltat.
I bé, també a vosaltres,
a tothom, moltes gràcies,
l'Ina, Montse, Joan Maria,
la setmana entrant fem vacances, no?
Doncs no ho sé, no ho sé.
Depèn, m'ho pensaré i ho parlarem amb el Carles, ara.
Depèn, igual no en fem de vacances.
Nosaltres és que els jubilats tenim que treballar.
Això mateix, perquè si no, no cobrem la paga.
Paguin la pensió.
Senyores, senyors,
fins o bé dissabte,
que tornarem a fer en segona audició aquest programa d'avui,
o bé fins dimecres vinent.
A tots, molt bona tarda.
O molt bon dia.
La propera.
Fins la propera.
Fins la propera.
Adeu-siau.
La ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Just, 98.1.
El Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
Acompañada.
es viktigt.
Fins la propera.
extendente.