Seixanta i més
Amics oients, de nou amb vosaltres, l'audició Seixanta i més
a través de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada
Amb renovades energies, després d'aquests dies vacacionals
en els que, sincerament, hem trobat a faltar aquesta garxofeta
que és el micròfon, tornem a donar-vos la llauna
amb les nostres històries
Esperem que aquestes us distreguin
per a qual cosa el nostre equip us saluda
La Lina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i una servidora, la Joana
Estem disposats a iniciar Seixanta i més
Durant aquests dies vacacionals de Setmana Santa
Una tristíssima notícia ens va trasbalsar, a nosaltres i a tothom, arreu de tot l'Estat
La mort sobtada d'una dona jove, plena d'energia, d'història política, ja gairebé des de l'adolescència
Innovadora, que va obrir camins i perspectives per a les dones que tenen, com a finalitat, fer-se un avenir polític
Haureu endevinat que parlem de Carme Xacón
Tothom recorda la seva figura d'imminent mare
Passant revista a la tropa
Complint la seva tasca de Ministre de Defensa
La primera de la història en les seves circumstàncies
Va ser el moment culminant d'una carrera política
Que es va iniciar als 16 anys
I que la mort ha troncat als 46
Molt jove ja va ser regidora a l'Ajuntament de la Veïnes Plugues
Poble on havia nascut
Més tard, fou presidenta del Congrés dels
Vicepresidenta del Congrés dels Diputats
I finalment, Ministre de Defensa
Però, aquesta llarga història ja la hem escoltat i llegit per activa i per passiva
En tots els mitjans de comunicació d'arreu de l'Estat
I també de gran part del món
A tot arreu s'ha publicat el seu somriure
Se l'ha homenatxat
També qui l'havia criticat durament
Li ha dedicat paraules i li ha posat flors
Com sempre, els herois més recordats
Són aquells que moren joves
Però sempre en ve la memòria
Una frase en llavis d'un capellà
En el sapeli d'un familiar molt a prop meu
Les paraules s'esvaeixen
Les flors esmerceixen
Però aquell qui perviu en el record de la seva gent
Mai no morirà
I això és el que hem de fer amb la Carme
Recordar-la sempre
Amb el seu carisma
El seu somriure
La seva energia i decisió
I és això el que farem
Recordar-la sempre
L'es 401
Bé, l'Alina ja està disposada
amb el seu llibre en la mà
i ens explicarà una sèrie de coses
perquè avui ha vingut morriallera.
No, no, no et sembla?
Sí.
Que estàs molt...
Bé, però d'un mor anglès.
Anglès, que no riu a carcajades, no.
Yo, señor oyente,
expliqué un chiste,
pero no me lo han cogido.
No, otro día ya para ustedes.
Mira el Carles i es posa les mans al camp.
Escolta'm.
Bé, continuem amb la història de Catalunya,
que ja us dic que ara m'he interessat molt d'això.
Ja que tirem un parell de títols,
que són curtets i que, bueno,
mira, ens aniran informant.
Diu, un mal bou i mitja ciutat en flames.
La llei sàlica, present a la jurisprudència espanyola,
prohibia arreglar les dones.
Preveient futurs escenaris,
Ferran Setè,
que va viure en 1784-1833
i que només tenia dues filles,
promulgar la pragmàtica sanció,
una resolució que anulava la llei sàlica.
Però el germà de Ferran,
Carles Maria Isidre,
aquest va morir una mica més vell,
que ja es veia coronat rei,
no va acceptar els canvis.
I amb el suport de l'Església,
aquest inicia una guerra
que per aconseguir el poder
sota del lema
Déu,
pàtria,
rei
i furts.
Els carlins van lluitar
contra els isabelins,
que donaven suport a la filla de Ferran
Isabel II,
que a inici de les disputes
tan sols comptava amb 3 anys d'edat.
Pobreta.
Ja se la volia encarregar.
Se la va encarregar més tard.
Sí, una mica més tard.
Diu,
amb aquest passatge bèl·lic de fons,
Reu va ser l'escenari inicial
d'un seguit d'episodis coneguts
amb el nom de Bullangues,
que es van repetir
en diferents ciutats catalanes
en els anys següents.
Enforismats per l'assassinat
d'uns presoners liberals
a mans d'un grup de carlins,
el 22 de juliol de 1835,
a Reus es van incendiar
dos convents
i van matar
religiosos.
La fúria d'aquells fets
no va trigar gaire
a arribar a Barcelona.
Només quatre dies després,
la ciutat s'omplia d'incendis,
després d'una mala correguda
de bous
a la plaça de la Barceloneta.
En acabar allò,
que el públic considerava
una acció dolenta,
van començar a llançar
bancs i objectes a la sorra.
Fins i tot
es va arrossegar
un brau moribund
des de la plaça
fins a les Rambles,
on els segitadors
anirien multiplicant
el so de discursos
inflamats contra els capellans
i els enemics del liberalisme.
L'ambient es va escalfar tant
que acabaren cremant
els principals convents
de la ciutat
i van matar
diversos religiosos.
Fins i tot
el governador militar
de Barcelona
va caure mort.
Clar,
què va passar?
Tots aquests convents
els havien
destrossat,
molts d'ells,
no?
Diu,
després del foc,
sobre els convents
va caure
l'anomenada
desamortització
de Mendisabal,
decidida
per les lleis
de 1836
i 1837.
Joan
Álvarez
Mendisabal
havia entrat
a formar part
del govern
com a ministre
d'Hissenda
en 1835,
nomenat
per José María
Queipo de Llano,
un dels regents
de l'encara nena
Isabel II.
El polític
tenia un bon
currículum
com a liberal
i en aquell moment
la monarquia
considerava oportú
comptar
amb els seus serveis.
La desamortització
va consistir
en la confiscació
radical
dels béns
immobles
de l'Església
i la seva venda
en subhasta
per recaptar diners
per l'Estat.
Es volia
mobilitzar
una propietat
improductiva
per donar
impuls
a l'agricultura
i crear espais
econòmicament
actius
a la ciutat.
L'objectiu final
de tot plegat
era el de generar
un major moviment
de diners
per crear
una classe mitjana
que pogués arribar
a ser el motor
d'aquestes riqueses.
Però
Mendisàbal
va ser
desposseït
del seu càrrec
i mai va poder
acabar
la feina començada.
En poc temps
a la ciutat
de Barcelona
es van subhastar
el 80%
de les possessions
de l'Església
que tenia
a dins
del recinte
amurellat
i com a conseqüència
d'aquesta
desamortització
Barcelona
va viure
una urbanització
sense precedents
amb la seva història
ja que els compradors
dels monestirs
i convents
els enderrocaven
per construir-hi
edificis privats
i espais públics.
Sembla que
la història
es repeteix.
La història
es repeteix.
Ja ho sabeu,
el pròxim dia
continuarem explicant
més coses
de Barcelona, eh?
O sigui,
ara ja
amb vista
el Mendizaba.
Sí, no,
però és que
això es va
estendre
per tot l'estat, eh?
Ja, ja.
Sí.
La desamortització
va ser per tot l'estat.
Però necessitàvem
molts quartos.
No, és clar,
la nostra assessora
la amiga Joanita
Algarra
que és la historiadora
de tot.
Que va.
Que li agrada molt
la història.
El que va passar
és que llavors
va passar
d'un poder
a un altre.
Clar.
I l'altre
els terratenients.
Sí, clar.
No venen de l'Eglésia
però els grans terratenients.
El marquès
no sé què,
no sé quantos.
El que tenia quartos
que comprava.
Fins ara
a les grans
extensiós
que hi ha a Castella
i que hi ha
Extremadura
i que hi ha
Andalusia.
De quatre senyoritors
i tenen quatre
toros
i paguen
quatre rals
de contribució.
Encara s'ha de fer.
Sí, sí.
I això,
o sigui,
la duquesa
era la que rebia
més quartos
de la Unió Europea
per les seves extensions.
Què era la duquesa
vols dir la duquesa
la duquesa d'Alba?
Sí.
Toreta.
A Calletana.
Una gran d'Espanya.
La revolució d'Espanya
encara està...
No, encara està perfecta.
A França
fa més de 200 anys
i aquí encara l'hem de...
encara ha de passar
una mica més.
Ara la demortització
la tenen els pisos
dels bancs.
Vull dir que...
Ara els pobres,
els obres,
hem salvat el banc.
O sigui,
l'han rellat.
Això mateix.
És un disbrat.
Bé,
i ara ens n'anem
a les llegendes
que en realitat
és allò dels fantasmetes
que són divertits,
no?
Fantasmes,
és certs esotèrics
i coses rares.
Però qui està allà
i està ressenyat,
o sigui,
que el senyor Siniens
crea insult.
Això és, això és exacte.
És història.
Sí, història, història.
Ha aplicat a la història.
Sí, aquesta és
la llegenda
de les bugaderes
fantàstiques.
Abans dels establiments
dels afets públics
i a final del segle XIX,
rentar la roba a Barcelona
resultava molt més complicat
del que avui dia
som capaços d'imaginar.
Les mestresses de casa
havien d'anar
a la sèquia
descoberta
que creuava la ciutat
i en la qual
encara avui
queda el record
en el nom
d'aquests carrers,
que són el Rec,
el Rec Contal,
bases de Sant Pere,
etc.
A la part de dalt del Rec,
allà on rebia
el nom de Riera d'Horta,
però no Horta
que la coneixem,
sinó que es deia
Riera d'Horta,
hi havia un nucli rural,
les joves
de les quals
es van especialitzar
en l'ofici
de bugaderes,
de manera que
durant un segle llarg
la idea de bugada
i el nom del barri
va anar
indefectiblement
units.
Les bugaderes d'Horta
rentaven
i torno a repetir,
no t'has que veure amb Horta,
si no es deien així,
rentaven la roba
al llarg de la sèquia,
especialment
en l'espai proper
a l'actual carrer
de Tant Tarentana.
Això està
darrere d'allà
de la Catedral del Mar.
Sí,
en Santa Maria.
Sí,
on estaven establerts
els pelleters
que els llogaven
a les noies aquestes
davantals de pell
per la seva feina.
Aquestes joves
tenien fama
de ser molt devotes
i també una mica
supersticioses.
el dia
de la seva patrona,
Santa Lliberada
i la Vigília
de Corpus
tenien
per un gran
sacrilegi
fet la bugada
i estaven convençudes
que la roba
que rentava
es podria
i la que es cosia
es descosia.
I tampoc
les tenien mai
quan començava
a fer-se fosc
perquè deien
que feia
de mala brany.
Roba estessa
al vespre
el dimoni
per la finestra.
Roba estessa
de nit
el dimoni
sota el llit.
Era un cant popular.
Mare de Déu,
quina por.
Sí,
diu,
quin mal pensament,
fixeu-se bé,
quin mal pensament
devia empènyer,
doncs,
a fer
el que van fer
les protagonistes
d'aquesta història,
aquelles bugaderes
fantàstiques
que semblaven
trobar-se
en tot
els legendaris
de tots els països
del món.
Diuen
que les dues germanes
vivien en una masia
amb una àvia
molt belleta
a la qual
mal mantenien
amb el que guanyaven
fent bugades
per la gent
de Barcelona.
I dic
mal mantenien
perquè les dues germanes
eren molt presumides
i gastaven més
en avillar-se
i en polignar-se
que en posar
bons plats
a taula.
Pobreta àvia.
Ja la tenim
a rinconar.
D'acord.
Una vigília
de corpus
a hora foscana
se n'adonaren
que no havien rentat
els vestits
que precisament
volien lluir
a la processió
de l'undemà.
I tot i coneixent
la prohibició,
recordeu-se,
van decidir
anar a fer
la bugada
a les fosques
al rec
contal.
Ja es vendien
els vestits
quan de cop i volta
el remor suau
de les aigües
va fer-se
més abrandada
i unes gotes
ruixudes
com monedes
van començar
a caure
des de dalt
anunciant
una d'aquelles
tan típiques
com inesperades
tempestes
distinc.
No van tenir temps
les dues germanes
d'alçar-se
de terra
que l'aiga
de la sèquia
començava a baixar
amb una força
inusitada
i en un tres
sinó res
les arrossegar
corrent avall.
Xiscles,
crits
i desesperats
esforços
de res
no els van valdre
davant d'aquella
fúria
desfermada
de les aigües
que les arrossegaven
avall
avany
seguint el curs
del Red Contal
basses de Sant Pere
carrer de Tarantana
rec avall
avall
sempre avall
fins a perdre
l'immensitat
del mar.
De les hores
ençà
a la mitja nit
de la vigília
de Corpus
si us acosteu
a qualsevol punt
del recorregut
de l'antic
Red
i escolteu
amb atenció
podreu sentir
la llunyania
apenes
passartible
al sort
dels picadors
de les dues germanes
bogaderes
poc després
escoltareu
el sou
de la riada
fantasmal
baixant
altre cop
pel seu curs
natural
i els crits
i els xiscles
horribles
que gelen
la sang
finalment
poc abans
de l'alba
veureu
aparèixer
surant
arran de l'asfalt
un fumarol
imprecís
dues ombres
femenines
joves
terriblement
pàlides
angoniosament
etèries
i que es revolten
en infernal
lluita
contra l'invisible
i l'invisible
curs de l'aigua
són els espectres
de les dues
bogaderes
fantàstiques
que llisquen
un cop més
aigües
avall
avall
fins perdre's
a la immensitat
del mar
fins la propera
ens poses
els pèls
de punta
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
aigües
biografies
de personatges
il·lustres
avui
Alexander Fleming
descobridor
de la penicilina
Lockheel
territori situat
en el
comitat de
Loughum
a Escòcia
és el lloc
en
Hugh
Fleming
va construir
la granja
familiar
d'uns
80 acres
en la que
amb gran esforç
va criar
nou fills
de dos
matrimonis
aquella granja
està situada
en una regió
de clima
molt saludable
encara
una mica
desapacible
pensem que
a dies d'ara
encara
en el cim
de gran alçada
des de la qual
és prou difícil
veure
la casa
dels veïns
cosa no estranya
ja que en aquest territori
fins fa poc temps
es podia comptar
una casa
per milla quadrada
aquí va néixer
el nostre personatge
d'avui
ser
Alexander
Fleming
el descobridor
de la penicilina
era el 6 d'agost
de l'any
1881
segon
diu
un dels seus
biobres
Flores
Lázaro
va ser
un dels homes
més grans
de la nostra
història
contemporània
i un dels
més grans
benefactors
de la humanitat
de tots els temps
quan va morir
el seu pare
Alexander
tenia només
7 anys
el granger
va recomanar
la seva segona esposa
Grace Morton
que procurés
que la família
estigués
sempre ben unida
formant
un estret clan
disposada
a ajudar-se
en totes
les circumstàncies
de la vida
i així ho va fer
aquesta dona
forta
d'una intel·ligència
admirable
valenta
que va considerar
per sobre de tot
que la formació
era la part primordial
del futur
de la seva família
nombrosa
un dels fills grans
ja anava
a la universitat
i el primogènit
va cuidar-se
de la granja
i la formació
dels tres germans
més petits
ajudant
a la seva medastre
Alexander
va aprendre
a llegir
i a escriure
i les primeres
nocions
d'aritmètica
amb força facilitat
però el que li agradava
per sobre de tot
era córrer
pels prats
esverinant
els misteris
de la natura
amb els seus ulls
blaus
enormement oberts
investigant
descobrint
cada dia
la vida
i desenvolupament
tant de les plantes
com dels animals
i dels altres
essers
vivents
de la granja
el germà
gran
instruïa
a les tasques
en les que ajudava
a la granja
després de l'escola
i de seguida
es va donar
compte
de l'extrema
vivor del nen
en aprendre
totes les coses
i encarregar
afegint
algun tema
de collita pròpia
com que li agradava
tant el camp
i els seus
mil i un components
passava molt temps
perdut en ell
tornant a casa
amb els pantalons
i la camisa
esparracats
i les cames
i els braços
plens
desgarrinxades
però
la seva mare
es veia incapaç
de renyar-lo
molt
perquè sempre
amb un dol
somriure
Alexander
li oferia
un petit obsequi
per compensar-la
pel disgust
mireu mare
aquesta floreta
és molt més bonica
que les altres
té més pètals
i la seva corola
sembla
com una joia
tan daurada
com si fos d'or
qui seria capaç
de renyar-lo
ell
distingia fàcilment
totes les diferències
que hi ha
en la natura
procurava
investigar-les
ignorava
en aquell moment
que aquest esperit
esbrinador
de les coses
el portaria
al descobriment
de la penicilina
i un altre
dels motius
que van fer
d'Àlex
un home
tanàs
i resistent
al cansament
i al defalliment
van ser
les quatre milles
que abans
de fer-se de dia
es veia obligat
a recórrer
per arribar
a l'escola
a la població
de Darville
i les mateixes
quatre
de tornada
però
malgrat això
sempre arribava
amb forces
per fer
xirinola
l'escola
l'escola
era rústica
sense cap guarniment
que la fes
gaire agradable
però les mestres
les senyoretes
Marion i Martha
eren tan amables
i abnegades
que Fleming
no les oblidaria mai
ni la seva
suau disciplina
una de les coses
que sempre va agrair
el destí
va ser ser
les circumstàncies
d'haver estat
membre
d'una família
nombrosa
i d'haver nascut
en una granja
d'Escòcia
és veritat
que els Fleming
no tenien
gaires diners
per gastar
però la veritat
és que no tenien
gaires despeses
perquè ells mateixos
es feien les joguines
o bé organitzaven
jocs
o divertiments
al seu abast
al bosc
o a la granja
ell sempre deia
que el seu poder
d'observació
es va aguditzar
tot buscant
ous d'ocells
al camp
i que la paciència
li venia de pescar
truites
al riu
el germà gran
li va preguntar
què volia fer
quan acabés l'escola
i ell va contestar
que continuar estudiant
cosa que va fer
a l'acadèmia
Kilmarnock
després
la família
va decidir
que seria convenient
que anés a Londres
on ja tenia
dos germans
Tom
que havia muntat
una consultoria
d'osteumòleg
i John
que treballava
en una fàbrica
de components òptics
en menys d'un any
la meitat
de la família
vivia a Londres
mentre que la neta
restava
a l'ocell
administrant
la granja
i les terres
que els havia vist
néixer
Alexander
va cursar estudis
a la Politecnica
School
compaginant-los
amb una feina
en una empresa
neviliera
i més tard
en l'Amèrica
Line
quan l'any
1900
va esclatar
la guerra
del Transbals
es va formar
un regiment
de voluntaris
escocesos
i el London
Scottish
Alexander
amb els seus
dos germans
es van
allistar
és cert
que no van tenir
ocasió
d'entrar
en combat
pel gran nombre
de voluntaris
de tot el país
que ja s'havien
enrolat
però en el temps
entre tant
degut
a la seva
fortalesa física
i boníssima
punteria
Fleming
va destacar
en l'equip
de Waterpolo
i en un grup
de tir
sent molt popular
entre els components
del batalló
potser si
en aquella ocasió
hagués aconseguit
un gran èxit
s'hauria perdut
el gran metge
investigador
que va esdevenir
més tard
amb els diners
d'una petita herència
rebuda
d'un tiet
Alexander
va decidir
estudiar
medicina
després
d'una preparació
a consciència
l'any
1901
va ingressar
en el
Simon College
de Precepto
i poc temps
més tard
era aprovat
amb el número 1
en tot el Regne Unit
sens dubte
els anys
de la seva infantesa
en plena natura
i més tard
els anys
d'administratiu
li van donar
una experiència
envers la gent
i la natura
que va completar
amb la seva preparació
com a metge
i com a naturalista
també
amb el certificat
de capacitació
sota el braç
el jove
Alexander
ingressar
a la
St. Mary's Hospital
Medical School
i alhora
estudiava
a la Universitat
de Londres
on sempre
va quedar
el número 1
de tots els exàmens
als que
es va presentar
i en l'examen final
va aconseguir
matrícula d'honor
els professors
de St. Mary's
el van convèncer
perquè es quedés
amb ells
en el laboratori
sempre al costat
del professor
Almurth
Wade
aquest gran
veteriòleg
va acupçar
immediatament
la gran capacitat
de treball
i la paciència
del jove investigador
i de les seves opinions
que només defensava
quan tenia
una certesa plena
va passar el temps
en què
la ciència
i les investigacions
avançaven
amb un ritme
quan
va haver
una desgràcia
espantosa
va esclatar
la primera guerra
mundial
que va
trastocar
la normalitat
del treball
dels científics
i investigadors
van haver
de deixar
en suspens
la seva tasca
per ocupar-se
d'una missió
més urgent
intentar salvar
la vida
dels ferits
de guerra
però
malgrat
l'ordre
d'incorporar
la classe mèdica
als camps
de batalla
les autoritats
es van adonar
de la importància
que podien tenir
les investigacions
mèdiques
per la recuperació
dels ferits
Fleming
va marxar
a França
a Bologna
que s'havia
muntat
un laboratori
sota la supervisió
del savi
professor
Wright
amb la missió
de buscar
una solució
a les horribles
ferides
que s'infectaven
amb una facilitat
extraordinària
encara que ja
acusaven
substàncies
encara que ja
usaven
substàncies
químiques
per desinfectar
ferides
i instruments
durant aquest temps
tan intens
de feina
Fleming
va aprofitar
un curpermís
per casar-se
amb
Sarah Marion
McElroy
una infermera
que dirigia
una clínica
a Londres
i que el va
acompanyar
durant 34 anys
de la seva vida
fins la seva mort
respectant
i comprenent
el seu treball
quan
l'11
de novembre
va acabar
la guerra
Fleming
tenia
37 anys
sent
llicenciat
amb el grau
de capità
metge
després
del parèntesi
de 4 anys
obligat
pel conflicte
bèl·lic
es van
reanudar
els experiments
amb l'objectiu
d'obtenir
objectius
satisfactoris
ni el naixement
del seu fillet
va distreure'l
dels grans problemes
de la investigació
Alexander
havia comprovat
que els antissèptics
a l'eliminar el pus
també eliminava
el poder bactericida
dels leucocits
matant-los
inclús
abans que els microbis
que llavors
vivien
amb més llibertat
dintre de les infeccions
ell
seguia buscant
com bones
cosets
tenars
i perseverant
una altra mena
de solució
era ja director
adjunt
del departament
d'inoculació
del Sant Meris
quan en 1928
el van nomenar
professor
de bacteriologia
de la Universitat
de Londres
en el laboratori
de Sant Meris
tot
tot
era vell
i gastat
per l'ús
i no hi havia
suficient llum
tot era gris
fosc
quan els americans
anys més tard
li van mostrar
els moderns laboratoris
esterilitzats
on treballaven
els seus científics
ell va dir
això és magnífic
tot molt gran
i net
però senyors
jo mai no hagués
pogut descobrir
la penicil·lina
en un lloc
com aquest
el descobriment
es va produir
un dia
en què Fleming
treballava
en el laboratori
i va obrir
una caixa
que contenia
leucocits
i va veure
que estaven
contaminats
per fongs
després del disgust
inicial
per la facilitat
amb què es
contaminaven
les caixes
i o
alteraven
tot va
observar
que tot
al voltant
dels fongs
les colònies
d'estafilococos
s'havien
dissolt
com atacades
per un
agent
estrany
la resta
del procés
ha estat divulgat
per activa
i per passiva
va passar
un temps
d'inconvenients
i dificultats
per a la gran
producció
però ja
en 1943
es va començar
a produir
penicil·lina
en quantitats
relativament
importants
els primers
enviaments
van ser
al Japó
en motiu
de la segona
guerra mundial
amb resultats
sorprenents
en qüestió
de temps
la penicil·lina
va arribar
a la població
civil
que la feia
servir
per a tota
mena
de malalties
tant
que el propi
Fleming
va dir
en sornegueria
aviam
si a causa
de l'abús
em veuré
obligat
a descobrir
un altre
producte
per curar
els estralls
de la penicil·lina
i arribem
al final
d'aquesta
extensa
biografia
mencionant
només
alguns
dels honors
que la
seva tasca
al llarg
de tants anys
va mereixer
va ser
elegit
membre
d'honor
de la
Fellow
of the
Royal Society
el mes de juliol
de 1944
va ser
nomenat
Ser
del Reina
amb el
soterrani
de Buckingham Palace
per motius
de seguretat
l'any 1945
fou
guardonat
amb el
Premi Nobel
de Medicina
i Fisiologia
també va ser
nomenat
Ciutadà d'Honor
de la
Ciutat
de Verona
a l'estat espanyol
va ser
doctor
honoris causa
imposant-li
la gran creu
d'Alfons
X
el savi
i potser
la més estimada
ciutadà
d'honor
d'Arbel
d'Arbel
el seu poble
nadiu
i molts guardons
més
que són
impossible
de comptar
aquí
al matí
de l'11
de març
de 1955
el moment
de llevar-se
va notar
unes molèsties
i finalment
un dolor
agut
al pit
va dir
que aquell
malestar
li venia
del cor
i que aquest
no perdonava
i tampoc
aquesta vegada
Alexander
Fleming
no va fallar
el diagnòstic
tarig
20
m
m
Fins demà!
Fins demà!
La popularíssima cançó No llores por mí, Argentina, a la veu de Paloma San Basilio.
És la melodia principal de l'òpera Evita, gran èxit de Broadway, i també a Madrid,
i de la qual han fet versions moltes orquestres, tant de concert com de música ballable.
Aquesta òpera està inspirada en la vida curta, però molt activa, de la senyora Eva Duarte,
esposa del president de l'Argentina, Juan Domingo Perón,
a qui, a part del poble argentí, adorava per la seva tasca en favor de qui ella deia
mis descamisados, i que la va plorar i homenatjar durant molt temps.
El film Evita foc protagonitzat per Madonna i Antonio Banderas.
Fa pocs dies l'hem pogut veure en la televisió.
Escoltem, doncs, a Paloma San Basilio,
en la seva versió, magnífica versió,
que va ser la representada a Madrid.
Fins demà!
Fins demà!
Conseguí la fe que queráis compartir.
Morio es por mí, Argentina.
Mi alma está contigo.
Mi vida te da, te la dedico.
Más no te alejes, te necesito.
Jamás poderes, ambiciones mentiras dijeron de mí.
Mi lugar nuestro es, por vosotros luché.
Yo solo quiero, sentiros muy cerca, poder intentar abrir mi ventana.
Y su fe, que nunca me vais a olvidar.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
No llores por mí, Argentina.
¿Qué más podré decir
para convenceros de mi verdad?
Si aún queréis dudar, mirad mis ojos,
más como teo gran hermos.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit