Adiós, Paz, Paz
Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure un d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals.
Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida.
Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona.
Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe.
Cada matí, de 10 a 1.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out,
l'esmood jazz, el funk, el sol o la música electrònica més sual.
100% música relaxant.
Smooth jazz club.
Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda.
Oh no, molt mala.
Smooth jazz club.
T'hi esperem.
Ràdio Tosfeld, 98.1
Ràdio Tosfeld, 98.1
Seixanta i més.
Amics de Ràdio d'Esvern, després de l'espai, de les festes, de la grip i de tots els aconteixements
que poden haver passat durant aquests dies que no hem estat amb vosaltres, ens plau saludar-vos.
i nosaltres, el grup de 60 i més, que estem disposats a passar una hora d'esbarjo en plena de músiques, curiositats, biografies,
tots aquells temes que han semblat adients per atreure la vostra atenció.
Intentem aconseguir-lo.
No podem negar que ha arribat el senyor hivern.
Ahir i avui, i potser la resta de la setmana.
No és per aquests dies que celebrarem la setmana dels barbuts?
Doncs bé, pel fred cal un bon abric, una bona bufanda, mitjons, gorres i caminar a bon pas.
Ja veureu com passa el fred i trobareu un gran confort.
El grup de 60 i més, l'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius,
i qui us parla, la Joana Algarra, som aquí per posar en marxa 60 i més.
El magacín, del dimecres a les 8 del capvespre, o del dissabte a les 11 del matí.
I ja comencem, 60 i més.
Dilluns passat ens va deixar un company de feina i un amic.
Un company dels temps joves, en què la nostra tasca era plena d'il·lusions,
de sentir que era una nova època la que tenien per endavant.
Hores d'assaig, d'estudi de gravació, de tensions, de nervis,
hores de som perdudes o trobades, com ho voldrem dir.
Després d'anys de ràdio, la d'ell va ser la primera cara
que vam poder veure en la pantalla d'aquella primera televisió
que tantes bones estones ens va fer passar.
Ell va presentar molts d'aquells primers programes d'èxit,
per exemple, Reina per un dia,
juntament amb l'actor i torero Mario Cabré,
i tants d'altres d'aquella primera època,
des dels estudis de Miramar a Montjuïcs.
Bon company, boníssima persona, bon amic,
malgrat el pas del temps i encara que fossin dos o tres cops l'any,
ens trobàvem al grup, tot visitant llocs interessants
o en sortides culturals o d'esbarxo,
recordant aquells temps enyorats, plens d'il·lusions,
que després es van convertir en trajectòries exitoses
per a uns i records agradables per a d'altres.
Molt estimat José Luis Barcelona,
estic ben segura que, com jo,
tots els teus companys no t'oblidarem mai.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Casa de Cultura de Can Ginestà pel primer trimestre del 2017, gener, febrer i març.
Aquests cursos estan destinats a persones joves o bé adultes que potser ja tenen nocions sobre la matèria.
Per poder...
Per poder assistir a qualsevol dels cursos,
s'hauria d'omplir un full d'inscripció per cadascuna de les disciplines que es vulgui incursar.
Allí s'indiquen el còdic o còdics que tenen aquestes,
segon la disponibilitat a horària de cada sol·licitant.
Pintura, ceràmica, dibuix, alabastre, modelatge amb pasta de paper, escultura, gravat, etc.
són algunes de les matèries de les quals es pot gaudir,
tot perfeccionant les aptituds i les aficions que porti l'alumne a inscriure's en aquests interessants cursos,
que any rere any compten amb la més demanda per part dels futurs artistes.
S'ha de tenir en compte que només en cas de vacants
podria realitzar-se la inscripció si ja s'ha iniciat el curs.
Els preus que s'indiquen en el fulletó divulgatiu
són els que s'apliquen per a cada trimestre.
S'ha de tenir en compte que només en cas de vacants
La ciència també té les seves dades curioses.
Sabeu que el metre, la unitat del sistema mètric decimal,
es va mesurar al castell de Montjuïc?
Els merlets del castell encara conserven les marques
que l'astrònom Pierre Méchant
hi va deixar durant els treballs per determinar el sistema mètric.
L'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona
conserva a les seves vitrines un patró de la mesura del metre.
És una de les lleies del seu petit museu,
ja que recorda que la capital catalana va ser ara fa més de 200 anys
un punt clau per a la mesura del meridià
que va donar lloc al sistema mètric decimal
del qual encara queden marques els merlets del castell de Montjuïc.
A la darreria del segle XVIII
hi havia una infinitat d'unitats de mesura,
un veritable caos,
en el qual cerques científics i culturals europeus
volien posar fi,
mitjançant l'adopció d'un sistema universal de mesura.
Va ser l'Assemblea Nacional Francesa
sorgida de la Revolució
que va moure fitxa
i va encarregar un informe
a l'Acadèmia de Ciències de París
que, entre les diferents propostes existents,
va aconsellar adoptar el metre,
o sigui, la deumil·lèsima part del quadrant del meridià.
Per determinar-lo,
es va decidir després d'enceses disgressions, no?
Discussions polítiques.
Es van barallar com a xinesos.
Polítiques i tècniques.
Mesurar l'arc del meridià que passa per París,
comprès entre Donquerque i Barcelona.
Aquest fet el deu precisament
l'avinguda meridiana
perquè coincideix amb el seu traçat.
L'empresa va ser encarregada a dos astrònoms,
Jean de Lambre i Pierre Meixent.
El primer va sortir cap a Donquerque
i el segon a Barcelona.
Meixent va iniciar les mesures
pel mètode de triangulació
des de la frontera fins a Castelló.
Entre els anys 1792 i 1793
es va instal·lar a la capital catalana.
Un dels punts dels quals mesuraments
era la torre del castell de Montjuïc,
on encara subsisteixen, sorprenentment,
entre els merlets,
les marques que hi va fer
amb el seu instrumental sobre la pedra.
Les marques passen desapercegudes
excepte pels coneixedors d'aquest episodi històric.
Allà es mantenen resistent al pas del temps
i l'erosió,
reindividicant el paper de Barcelona
amb l'adocció del sistema mètric decimal.
Meixent va morir a Castelló
a causa de la febre groga
mentre comptava els seus mesuraments.
el treball el va finalitzar
l'astrònom francès d'origen català,
François Aragó.
A la torre de l'homenatge del castell de Montjuïc,
una placa recorda que,
més on,
allí va prendre mesures
per determinar el metre.
Jo us faig un incís d'aquests que faig.
El metre,
Londres,
Greenwich,
ells diuen,
bueno,
en Greenwich,
nosaltres diem Greenwich,
si a Greenwich n'hi ha com un observatori,
que és el meridià,
però on passa el meridià,
i aleshores n'hi ha una barra de ferro a terra,
ho dic per si alguna vegada aneu,
i podeu posar un peu a cada banda.
I aleshores estàs,
aiem o piem.
La gent diu ante,
o sigui,
això és lletí,
ah no,
ante meridiem,
o sigui,
abans del migdia,
pre meridiem,
i post meridiem.
I no és el mateix,
la una aiem,
que la una piem.
No, no,
i tant que no.
Ja està.
Sí,
és molt xuló.
Per cert,
les marques aquestes que estem parlant,
recordem,
el marlet és el del castell,
no, no, no,
el santuari del món,
que està entre l'Empordà i l'Olla Rocha,
encara hi són aquestes marques.
Sí, sí,
perquè va ser des d'allà,
des de la frontera abans,
que va creuar.
Sí, sí, sí.
Bueno,
ara ja ho sabem.
Sí,
ho sabem.
es i de la frontera.
Gràcies.
I ara com anem amb aquestes curiositats que has trobat avui?
He trobat curiositats i una d'elles està a l'avantguàrdia.
Normalment les trec del llibre, d'uns llibres,
perquè recordeu-se que hem de dir alguna cosa dels fantasmes.
Però aquí he tret una que m'ha fet molta gràcia,
que l'ha escrit el Mario Serra.
Ja està al diari, sí, estava a l'avantguàrdia d'ahir.
I aleshores es titula Ojos de Puerco Verde, Ulls de Porc Verde.
Bueno, ja ho veureu, és que és molt simpàtic això.
Diu que ell, quan era petit, anava al col·legi,
això ho resumeixo una mica perquè senyora és molt llarg,
i aleshores estava un profe allà explicant i esforçant-se
per explicar el càlcul integral de matemàtiques,
diu jo estava distret escrivint, escrivint, escrivint.
El va enganxar i el porta amb el director l'undemà i així.
i li diu, a veure, ensenyem el que s'ha escrit.
I aleshores ell li deixa i tal, pensant que ara que li fumarà i tal,
i a l'altre, el director, li va dir, diu,
Serra, eres més raro que un perro azul.
Ell es va quedar molt sobtat i tal.
Però després se'n va adonar, ja quan era més gran,
va trobar en una llibreria un llibre molt interessant,
que era de Gabriel García Márquez,
i que es diu Ojos de Perro Azul.
Ara dius, i el verde què tiene que ver, no?
Dice, el verde ja saldrà.
Per què li va dir això?
Segurament perquè en l'escrit que va fer ell d'un conte,
era un nen que està a Castelldefels,
entremig de la sorra, i es desperta,
i està en el Cairo, i n'hi ha una història, bla, bla, bla, bla.
Aquesta era la cosa que havia escrit el Mario Serras.
Bé, i aleshores diu,
després de 30 anys que se'n va anar a los llanos de Aridane,
a la isla Canària de la Palma,
allà va veure un establiment
que era com una espècie de parafarmàcia
i que ofrena tot tipus de productes exòtics,
i entre ells la planta medicinal aloe vera barba de nís.
I aleshores diu, jo ja sé el que és l'Aloé d'aquests, no?
Diu, però aquesta botiga d'aquí de los llanos
asseguraven que els poders curatius d'aquesta planta
resolvien tots els problemes.
Diu, i espereu, eh?
Diu, quins eren?
Fixeu-se bé, reumatismo, artritis, artrosis, quemaduras,
manxes de la piel, acné, picadura, piernes cansades,
cuidado corporal, cuidado del cutis, cuidado capilar,
gastritis, pulseres indigens.
Mare de Déu!
I afeccions perfums.
Diu, bueno, aquell dia nosaltres veníem de fer una caminada
per Taboriente, que és la caldera de Taboriente,
que han anat allà, jo no sap per com va.
Diu, bueno, jo estava allà amb Esquellagau,
i esclar, doncs vaig entrar per comprar aquestes coses.
I la mestressa d'allà, diu que parlava castellano,
inglès i alemany, pels turistes,
diu, em va dir,
com 5 plantes d'aloe vera,
com 5 plantes d'aloe vera,
no li era nunca falta ni el médico ni el farmacèutico en su casa.
Diu, ja esclar, doncs jo ho vaig fer així.
I aleshores, aleshores, doncs diu,
allà, diu, nosaltres ja sabem que del porc s'aprofita tot.
Diu, i al porc li arriba el seu Sant Martí.
Diu, i jo penso que, esclar, de l'aloe vera
també podem fer-li que serveix per tot,
perquè serveix per tot.
Diu, també hem de buscar-li un sant.
Diu, i aquesta és Santa Flora,
que cau el 5 d'octubre.
Jo no sé si no us fa gràcia.
A mi m'ha fet molta gràcia perquè he pensat,
bueno, tindrem 5 plantes d'aloe vera
i ja està, el problema resolt.
Ah, jo tinc un alterrat.
Jo tinc dos o tres.
O sigui, no arribo a 5, però tinc dos o tres.
Sí, sí.
Però així com la Montse ens parla dels pepinos,
les escarxofes i el que sigui,
i cura tot,
l'aloe vera,
i ho tenim allà.
Aquesta és una de les curiositats.
Suposo que, ja ho sabeu,
compreu l'aloe vera.
Ah, és que el Màrius Serra és molt graciós escrivint.
Perdona, tu tens una aloe vera petita.
És que jo tinc una aloe vera molt grossa.
No, jo també tinc una aloe vera petita.
No, la meva molt grossa no,
però Déu-n'hi-do, eh?
A la terrassa.
Ha crescut bastant.
Sí.
Per aquí, a Collserola,
anant cap a la penya del Moro,
hi ha uns, bueno, uns corions
que m'agrada anar-hi a caminar,
que ja abans en deien,
en vés de l'oe vera,
que és el nom científic,
en deien figarasses.
Ah, sí.
Sí, sí.
Bueno, doncs ara últimament,
com que ens han vingut gent
de l'altre costat de l'Atlàntic,
Sí, l'agafen molt.
de Sud-amèrica,
doncs resulta que he vist
moltes d'aquestes figarasses
fetes malbé.
Ah.
I me n'he enterat
que resulta que els trenquen
per agafar el cor,
perquè ens resulta
que en fan tequila.
Ah, dius.
Llavors,
doncs mira,
una destilació.
No és per curar,
és per col·locar-se una mica.
Oh, mira,
curar les ganes de beure.
No, no, no,
no té sacaran el refriadito.
Ai, mira,
així, anant per la muntanya,
tot és seu.
Sí, no, no, i tant.
Encara que no,
que aquí a Catalunya
la muntanya
és en un 90%
propietat privada, eh?
Sí, sí, sí.
Però és igual, mira,
tot el món és orégano.
Bé, l'altra curiositat
és aquesta que sempre us dic
de Barcelona,
que val la pena
que descobrim coses,
i diu,
una església feta
per entre tots.
Aquesta església
feta entre tots,
qui us sembla que pot ser?
A veure.
Quina?
Santa Maria del Mar.
Santa Maria del Mar.
Diu,
aquesta és l'única
església medieval catalana
totalment acabada
i l'hem de buscar
en un antic barri
d'Extremur
de la Vilanova de la Mar.
Això és com es deia
aquell barri.
El barri.
Sí,
i és d'una bellesa arquitectònica
i gòtica, perdó,
de Barcelona.
I com sabreu,
doncs és aquesta,
Santa Maria del Mar.
Diu,
es va iniciar
la construcció
del recinte religiós
i es va decidir
un fet curiós.
S'acordava
que la iglesia
seria propietat
i exclusiva
dels filigresos
de la Ribera
i de la Vilanova
de la Mar.
Es tractava
d'una adquisició
molt merescuda.
Si tenim en compte
que la construcció
va ser el resultat
d'un esforç col·lectiu
tant a nivell econòmic
com pel que fa
a la realització
dels treballs.
Amb aquest acord
que es va fer
sota,
diu aquest acord,
sota el braç.
A l'any 1329,
el rei Alfons
el Benigne
posa la primera pedra
d'aquesta construcció.
Explica una mica
com és Santa Maria de Mar
i diu,
amb la novel·la
La catedral d'en Mar,
i el d'Alfonso Falcone
descriu amb molt de detall
com els treballadors
del port en particular
i els habitants
del barri en general
els vestaixos
es van implicar
en la construcció
de l'església
realitzant
les tasques
més diverses.
Fins i tot
hi va haver gent
que es va oferir
voluntari
per carregar
els gruixuts
blocs de pedra
que agafaven
de Montjuïc
sobre les seves espatlles.
Això està molt bé
descrit
Sí, allà està molt bé.
Era com un tros
de cuido
que se'l posaven
al front
i penjaven
la pedra
sobre l'esquena.
Tindrien una força
que avui dia
no podrien.
No, què va.
Imagina't
des de Montjuïc
a Santa Maria.
Sí, sí,
perquè aquells
eren els d'esquerredor
del moll.
Els vestaixos.
Els vestaixos.
Es pot dir, doncs,
que aquesta església
és un dels exemples
més emotius
de treball col·lectiu
que ha vist
la ciutat de Barcelona.
I a més a més,
em permeteu dir
que li entra
una llum
extraordinària.
Bueno, aquí també parla
del russetón
i de totes les coses.
Sí, sí, però
i a més a més
té
les columnes
quadrades,
no rodones.
Sí, sí, sí.
O sigui que és
una joia.
Ai, hi ha un detall
aquest que podríem dir
també, per no allargant-se
més coses,
només que diu
que el russetó
de Santa Maria del Mar
no és l'original,
ja que aquest
es va desplomar
el dia de Corbus
de 1428.
La causa
va ser
un gran sisme
de prop
de 8 graus
a l'escala
de Richard,
però que
havia tingut
l'epicentre
en el Pirineu.
Imagina't.
I decenes
de persones
van morir
mentre es treien
la verge
de l'edifici
per traslladar-la
fins a la catedral.
I al 1459
i 1460
la russana
va ser reconstruïda
amb estil
flaminja.
Ja era més adornat.
Es va reemplaçar
les vidreres
aquestes danyades
que donen
molta claritat.
I per últim
fem
senyors meus
el fantasma.
Jo no sé si
el Carlos
pot posar
una música
d'aquestes
de fantasmas.
Em sembla que no
té cap
fantasma
aquí a marx.
No tens músiques
de fantasmas
que no...
Bueno, és igual.
Això li hauríem
d'haver dit abans.
Sí.
Bueno,
és una
sobre una botiga
de fetilleries
a Barcelona.
Sabeu
el que són
fetilleries?
O fetiches, no?
No.
Què és?
Fetilleries
són...
Bueno, ja tens
una mica de raó.
Són qualsevol
maniobra
per poder
fer encanteris.
Sí, sí.
Són fetilleries, no?
Sí, sí.
Per fer fetiches.
Sí, fetilleries, tu.
Viu a la cantonada
dels carrers.
Oh, oh, oh.
Ui.
Què?
Li ha sortit
un fantasma?
Vigila, eh?
Perquè ara te surten
per aquí
els fantasmes.
M'ha fet
tossir
tota la
de l'Espany.
És que nosaltres
no havíem sentit,
la Joana sí que
porta els caspos.
Sí, sí.
M'he quedat
sorpresa, eh?
Sí.
Diu, a la cantonada
dels carrers
Picalquer
i del Carme
va existir
a principis
del cicle XX
una de les apotequeries
per fetillers
i més anomenada,
és la més anomenada
de la ciutat.
Entre la seva clientela
de saprensius
hi figuraven
no tan sols bruixots
i nigromans,
sinó també
amb metges
i farmacèutics.
La botiga
estava especialitzada
en excrements
d'animals
molt utilitzats
per l'elaboració
de remeis
i pocions.
La caca de gat
era particularment
apreciada.
També tenien
un bon assortiment
d'ossos
de condenats,
especialment
falajetes
d'enforcats
que es venien
a molt bon preu
com a amulets.
I greix
de mans
amputades
que servien
per elaborar
ungüents màgics
que curaven
la tisi
i les malalties
terminals.
Així com
per fabricar
candeles
que tenien fama
de posseir
grans virtuts
servien
un estrany
suport
als qui
estaven a prop
acceptuant
per descomptat
a aquells
que l'estrogenava.
Per aquest motiu
els lladres
se servien
d'aquests iris
quan es faltaven
una casa
amb la seguretat
que els seus ocupants
no despertarien
per molt soroll
que fessin.
Vaja.
Una versió antiga
del robatori
silenciós
que tan de moda
torna a estar ara.
Ah, sí, sí.
I tant.
Un altre
dels productes
que despatxaven
era el popular
ungüent de serp
eficaç
contra una pila
de malalties.
I tant.
Sí, sí, sí.
La botiga
va desaparèixer
fa molts anys.
però no per això
al barri
de l'hospital
es queda
sense providor
oficial
de pocions
i sortilegis.
Encara avui
a la veïna
plaça
del Canonge
Colom
algú ha pres
el relleu
d'aquests antics
abotecaris
i hi ha una paradeta
que gairebé
està tot l'any
que està tot l'any
oberta.
i es pot adquirir
entre altres
fórmules
de remeis
aquell famós
un ungüent
de la serp
que ja
forma part
per dret propi
de la història
de la farmacopea
catalana.
Jo tinc
que dir, senyors,
que jo que sa meva
tinc un ungüent
de la serp.
Sí, la meva mare
també tenia...
I em va portar...
I li deien
un ungüento
de canutillo
perquè l'havies
de cremar
una miqueta
perquè és desfes
a sobre
del granet
o la cosa
que fos.
Doncs aquesta
tinc un autèntic
que me'l va portar
la Cristina
de la Xina.
Ahà.
va a una caixeta
que diu, aquest
diu, diu,
què tens, mare?
Diu, a veure si...
A casa n'hi havia
hagut un guany de ser.
Sí.
Abans, la Joana,
quan ens parlava
de què has dit,
que no sé
què hem comentat,
diu, així és
que caminem
a bon pas.
Ah, sí, clar.
I jo dic,
veient el Joan Maria,
a la Montse,
a mi la Joana...
Això del bon pas,
no sé si pot ser...
I una mica el Carles
també.
No, el Carles
deixem-ho.
Ara ja està,
ja està més remediat,
però...
que diu,
no correu,
que deia el coix,
que és pitjor, no?
Doncs aquí farem això.
Bueno,
hasta el pròxim.
Això mateix.
Ahem.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.

Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.



Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Música per gaudir
A Música per gaudir ens plau recordar de nou l'extraordinari concert d'any nou que la Filarmònica de Viena ofereix cada any, i ja van molts, per a delícia tant dels espectadors in situ que assisteixen personalment a la gran sala de l'òpera de Viena, com dels televidents a nivell mundial, o bé, escoltant-lo a través de les emissores de ràdio, també arreu del món.
Aquest any, la Filarmònica ha interpretat composicions dels estraus, pare i fills, Johan, Josef i Eduard, també vam escoltar valses de Balteufel i galops de Léjar.
I com sempre, com a propina final, la marxa de Drabeski, i el vals més famós, més divulgat i més ballat, el vell de Nubi Blau.
Aquest any, l'única novetat ha estat el director, un jove venezolà, simpaticíssim, sempre somrient, que respon al nom de Gustavo Dudamel, i que és el més jove de tots els directors que han conduït la Filarmònica, des que podem gaudir dels seus concerts d'any nou.
Bé, l'any passat us vam oferir la marxa Radetzki, però avui podem escoltar compassos d'alcun agudíssim de Nubi Blau.
Interpreta l'orquestra de l'Òpera de Viena dirigida per Alfred Sols.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, o sigui que continuaríem ballant, però després d'escoltar aquests consells que ens donaràs, que mira, sembla que després dels tralls que hem fet,
que fa pena, no?, fer una mica d'exercici.
Mira, he trobat un article que després de tantes menjades i tot el que hem fet, aquesta disbaixa de menjar, com es pot perdre pes sense perdre salut?
Què dius?
En lloc de dietes dràstiques, com amb efectes perniciosos i sense cap benefici, podem introduir modificacions sensates en l'alimentació i en l'estil de vida que ajuda a perdre pes i a guanyar benestar.
Farem un petit resum. Abans d'iniciar un règim dietètic a fin de perdre pes, uns quants quilos, val la pena plantejar-se un parell de preguntes.
La primera és per què fer-ho, o per què ho fem? Si la raó és estètica, s'ha de reflexionar per què ens porta a desitjar un canvi d'imatges.
L'autoestima no deuria, en cap lloc, en cap cas, depèn del pes. Si el motiu és la salut, convé saber que sol un excés important de quilos, de l'ordre del 30% sobre el pes ideal, es pot considerar obesitat i que pot tenir conseqüències.
En el cas del sobrepes, no tan extrem, els problemes guarden relació quasi sempre amb els efectes del sedentarisme i de certs aliments que no solament augmenten el pes, sinó que afavoreixen per si mateix trastorns com la diabetis, la hipertensió o el colesterol dolent.
Sí, els torrons i els rostits.
Sí, sigui per raons estètiques o de salut, els canvis en l'alimentació tenen que realitzar-se sempre amb serenitat i sentit comú. Les dietes malportades sovint agraven l'obesitat, produeixen deficiències nutritives i en cas extrems arrosseguen hasta l'anorèxia i altres trastorns alimentaris.
Per exemple, un consell, menjar fibra i sobretot mastegar bé. A part d'injerir aliments rics en fibra, convé menjar a poc a poc.
Doncs el cervell tarda un rato en processar la senyal que l'estómac i l'intestí ja estan plens.
És un consell.
No, no hi ha més costa poc, eh?
Però això és una miqueta la bàsic.
És el bàsic, eh?
No hi ha més consell. Ja n'hi ha prou.
Ja n'hi ha prou.
Per avui, si n'hi ha més, per un altre dia.
Sí, però conserva'l perquè continuarem donant aquests consells.
Però el que fa molta gràcia, i és veritat, que si mastegues molt i ho fas a poc a poc, no hi ha aquella ànsia tan gran d'anar a trepar.
L'estómac se n'adona que està menjant.
És veritat que el cervell triga una estona en processar que l'estómac ja està plen.
Ja està plen, que no cal que mengis més.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Bueno, i aviam, detrás de mi amiga Montse con estos consejos.
Els viajes.
El mi amigo Joan Maria, amb el seu reportatge.
De què parlem avui?
Vaig fer un reportatge, que això era de l'any passat, però és clar, com que hem fet festes resulta que...
Sí, clar, clar, mira.
No l'he pogut dir, i ara aprofito, perquè, bueno, és un dels viatges que van fer l'associació de la gent gran.
Sí.
Era la setmana abans, com he dit, de Nadal.
Sí.
Doncs van amenar, el dia 14 de desembre, una visita cultural organitzada per la gent gran de Sant Just, d'aquestes que duren migdia.
Van amenar la casa d'arxiu de l'escriptor i poeta Joan Margall,
pare d'un dels alcaldes més estimats de Barcelona.
Sí, sí.
La casa està situada al carrer Alfons XII, al número 79 de Barcelona, molt a prop de la plaça Molina.
Sí, sí.
Ves que una visita a un museu, van-me assistir, ben asseguts, al menjador original del poeta, a casa seva,
una obra teatral de gran qualitat, de l'autor Josep Maria Jaumà, direcció de Dolors Vilarassau, música de Joana La Vedra i els tècnics d'il·luminació, llum i so.
La representació girava sobre la vida de Joan Margall, de l'avi, protagonitzada en primera persona per l'excel·lent actor Jeb Barceló.
L'obra va durar uns 75 minuts, sense cap interrupció, amb un silenci esfereïdor.
No se sentia ni el volar d'una mosca.
Senyal del gran interès dels sants justencs i sants justenques,
amb seguir la interessant funció teatral sobre la vida familiar, laboral i política del conegut e il·lustre personatge.
També es donar a conèixer l'època tan convulsa que va viure la ciutat de Barcelona,
la setmana tràgica, les cremades d'esglésies, de convents, vagues, assassinats de patrons, d'obrers, etcètera, etcètera.
Sí, sí.
És a dir, un senzill repàs de la història dels principis del segle XX de Barcelona,
de la qual el poeta en va ser protagonista destacat.
Una obra molt recomanable per la qualitat i el seu contingut històric.
Varen sortir tots molt satisfets d'aquesta visita.
I a la una de la tarda, l'expedició comandada per la presidenta de l'associació,
la senyora Càndida Nevado, i el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament, el senyor Sergi Seguí,
ja estaven de tornar de casa.
Molt bé.
Fins aquí l'on d'essenia d'aquesta visita.
Molt interessant.
Sí, perquè és que en Joan Maragall, l'avi, diguéssim, va escriure uns articles però molt, molt crítics
sobre la situació política que patia Barcelona en aquell temps, però contra uns i contra els altres.
O sigui que tant contra...
Això devia ser en 1909, l'aproximadament.
Sí, quan la setmana tràgica, fins als 20, una cosa així.
Sí, sí.
Sí, sí, va ser un temps molt convuls, que realment ell va reflectir amb els seus articles,
a banda que era poeta i tot, ell escrivia, diguéssim, els diaris.
Té història, Barcelona.
Oh, molta història, història, molta.
Per explicar, per interessar-se.
I per analitzar.
I per divulgar.
Sí, que moltes vegades no la coneixem.
No fem atenció.
Molt bé, posem una mica de música, Carles.
Molt bé, posem una mica de música.
Parlaram ara d'un tema importantíssim,
que, amb el pas del temps, va posar la cultura una mica més a l'abast de molta gent,
cosa que, en temps passats, havia quedat només en mans de cercles molt reduïts.
Les arts gràfiques.
Reproduïm fragments del llibre Barcelona, ciutat de fàbriques,
escrit per Mercè Tatgeimir, doctora en geografia per la Universitat de Barcelona,
on és catedràtica emèrita de didàctica de les ciències socials.
La ciutat de Barcelona sempre està capdavantera en totes aquelles activitats
que marquen l'avenç de la indústria, la cultura i el floriment del progrés,
que l'han situat al front d'una manera de produir que fa que el món no es detingui mai.
Una de les branques d'aquest avenç és, sens dubte,
la que inclou a les editorials i les arts gràfiques.
Des que, en el 1450,
Anna Guttenberg edita el seu primer llibre amb el sistema de tipus mòbils,
la impremta moderna s'implantà arreu del món.
I Barcelona, una ciutat de llarga tradició editorial,
no podia, de cap de les maneres, quedar al marge d'aquest gran abans mundial.
Ràpidament van aparèixer importants tipògrafs que van fundar molts tallers,
dels quals queda un testimoni que ha arribat fins als nostres dies.
Un plafó ceràmic situat al balcó de la casa número 14 del carrer del Call.
Ens recorda el tipògraf Sebastià de Comelles,
que en aquest domicili va fundar un taller que va funcionar als segles XVI i XVII.
Però seria durant els segles XIX i XX quan el sector de les arts gràfiques
assolia el seu gran desenvolupament i la capital catalana,
gràcies al gran nombre de llibres i publicacions que s'editaven,
arribaria a ser el gran centre de difusió de la cultura impresa,
adreçada no solament al públic català, sinó al de tot l'estat espanyol
i l'Amèrica de Parla Hispana.
Les nombroses editorials radicades a la ciutat
van oferir al món una extraordinària varietat de volums,
molts de gran format i acurada enquadernació,
altres de caràcter funcional aptes per a totes les butxaques.
S'abastaven tots els gèneres, de les enciclopèdies als TVOs,
llibres d'art, textos acadèmics i escolars,
gran quantitat de novel·la, narració, poesia, assaig...
Un sector dinàmic fóvol compost per empreses editores
i editores de revistes tècniques, satíriques,
de moda o d'informació general, adreçades al gran públic.
Alhora, va prendre en penta el sector de les arts gràfiques,
element imprescindible per la producció de cartells,
de suports publicitaris, de cromos i paper moneda,
i grans empreses dedicades a la reproducció d'imatges
i estereotípia, litografia, linotípia, fotogravar, fotografia, etcètera, etcètera.
Gairebé totes les editorials barcelonines,
fundades fins cap a la meitat del segle XIX,
van néixer a l'àrea central de la ciutat,
concentrades quasi a la seva totalitat,
al carrer de la llibreteria, molt a prop de la plaça Sant Jaume.
Però no va passar gaire temps en què moltes d'aquestes indústries
es van entrelladar al voltant de la plaça de Catalunya,
Iu i Universitat,
buscant espais més amplis que no pas els que havien tingut fins al moment.
Però no va parar aquí el desplaçament de les editorials
i les empreses d'arts gràfiques.
Moltes d'elles s'instal·laren a l'eixample dret
i també a l'esquerra i alguns carrers de Gràcia
i a partir dels anys 50
s'estengueren a les Corts,
Sarrià, Sant Gervasi i el Poble Nou,
tot i que l'eixample va seguir sent
l'autèntic districte editorial
i de les arts gràfiques de la ciutat
fins a final del segle XX.
Pel que fa a llibreries, també es van traslladar
des dels barris antics
a les grans artèries de la ciutat nova.
El Passeig de Gràcia, a la Diagonal,
per exemple, Jaimes,
llibreria francesa,
Cint d'Oros, Àncora i Delfín,
Les Punxes, Erder,
Bastinos o Castells.
Autèntiques llegendes
en la disposició de llibres de tota mena,
així com de magnífics cartells,
litografies i material fotogràfic
signats tots ells per millors artistes de l'època.
L'art es va posar de moda al servei de la indústria,
acollint figures tan destacades com Antoni Castelluccio,
Lluís Rigalp,
Alexandre de Riquet o Apeles Mestre,
tots ells de final del segle XIX.
I més tard,
Ricard o Pisso,
Francesc de Sís Galí,
Joan García i Jonceda,
Josep Maria Mallol o Lola Anglada,
entre molts altres.
El món editorial va comptar des de sempre
amb presència femenina.
És el cas de Magdalena Espasa,
filla del fundador de l'editorial Espasa,
que a més es va casar amb Manel Salvat,
creador de l'altre important editorial,
la Salvat.
Malgrat tenir una família nombrosa,
la senyora Magdalena Espasa
es va integrar a la direcció de les empreses
amb força èxit.
L'any 1970,
Salvat va arribar a comptar amb uns 4.000 treballadors,
dels quals molts eren prestigiosos professors universitaris
que dirigien algunes col·leccions
amb una gama molt complexa de productes
que cap a finals del segle XX
es va ampliar a la producció de vídeos.
L'any 1988,
l'editorial Salvat
va ser adquirida per la francesa Aixet
i ara forma part del grup Aixet i Martre,
empresa especialitzada en noves tecnologies de la comunicació.
Seria molt ferragós enumerar tota la llista
d'importants empreses editorials
que han tingut la seva seu a Barcelona
i el seu entorn.
Al final del passat segle,
es van produir una important reestructuració del sector.
Van desaparèixer editorials de llarg recorregut,
però paral·lelament aparegueren grans grups editorials,
com per exemple el grup Planeta,
que va absorbir diverses editorials
que conserven el seu segell,
però que ja fa uns anys
ha lligat la seva firma
a la del grup Agostini,
donant com a nom comercial
Planeta Agostini.
I no podem obviar
els dos grans grups catalans,
Edicions 62
i Gran Encyclopèdia Catalana,
els quals,
després d'uns anys de publicar
separadament,
van unir els seus objectius,
donant com a resultat
unes obres meravelloses
sobre l'art català,
la cultura,
la història del nostre país,
literatura.
Afortunadament,
els darrers anys
s'han implantat
petites editorials
d'iniciativa local,
que juntament
amb els que queden d'altres temps,
mantenen viva la tradició
d'aquest gran sector econòmic,
que són les editorials
i les empreses d'arts gràfiques.
Aquí afegiria,
que a Sant Jús
tenim la formació professional,
tenim l'escola,
que jo crec que és
de les úniques
i principals,
no de Catalunya,
sinó d'Espanya.
Sí, sí,
que imparteixen
aquestes matèries
i que val la pena
que torni a reproduir-se
un altre cop.
I era una cosa
que a vegades
em crida l'atenció
i és que si us fixeu
de quan en quan
surten com una espècie
de...
per fer una col·lecció
i n'hi ha una propaganda
de la primera
només que et costa poquíssim,
després s'hi ve,
bla, bla, bla.
Jo no sé,
perquè la gent
si s'enganxa o no,
jo no sé
fins a quin punt
després tenen sortida
totes aquestes coses.
No sé si us heu fixat
en això.
Jo t'heu dit
una època que sí.
Però comença un
de lo que sigui,
filosofia,
llibres de filosofia.
No sé si s'acaba.
Comencen el primer
molt bé de preu,
però els altres
ja 9,
ja posen 9,
10 euros i tal.
Ho vaig començar a fer
el Salvat 4.
Jo el tinc.
Jo tinc el Salvat 4.
El Salvat 4
és l'únic que vaig fer jo.
És que jo soc
col·leccionista
de mania.
Sí.
És l'únic que vaig fer jo.
Jo soc de mania.
Jo si volia col·leccions
dels 62,
de tota la...
Sí, sí, sí.
I de l'enciclopèdia catalana
i de tot el que vulgui.
Sí,
i tota la enciclopèdia catalana.
Després a mi em va passar
una cosa
que jo penso que sí,
que la pagaves a poc a poc,
que era...
Tinc un llibre
que penso que valia
en l'època
que el vaig comprar
50.000 pessetes,
un sol llibre.
És una verdadera filigrana,
és una joia.
Joia és la que a Sabia
bé, no tinc,
no cal que vingueu.
No.
Però llibres sí que podrieu trobar.
I aquest era de l'enciclopèdia,
l'havien editat ells, eh?
Sí.
Però després no sé
què diantres va passar
perquè és com si fos
la història,
però el paper és de paper fi,
de d'or,
vull dir,
és una joia.
És una joia.
És una joia, sí.
Que no sé per qui serà,
perquè és clar.
Sí, ara,
com les tabletes,
noia,
això de les taules
s'ha acabat
amb totes les col·leccions
i tot.
Això que facin anar al ditet
i se n'enterin de tot
i no tinguin
la molèstia
d'emmagatzemar,
però jo m'agrada
amagatzemar
i tocar els llibres
i l'olor que fan els llibres.
Tu encara no has vingut a veure
la nova instal·lació meva
de la meva,
la Montse sí que l'ha vist, no?
Sí.
Ja està.
Jo tinc un quijot
que té més de 100 anys.
Ja, ja, ja.
Aquesta, perdó,
té tot un panel
de dos portes de dos.
Però ja no té cap valor
perquè, com dius tu,
amb la tablet,
vull dir,
poden llegir el que volen.
Home,
valor o no valor,
jo crec que sí.
Jo crec que sí,
perquè quan va sortir
la televisió
m'han dit
que la ràdio
s'aniria a nord
i l'han dit de podrida.
Tenim s'augen la ràdio ara.
Sí, sí.
Se sent
i fem servir
la ràdio
i també la tenim
amb el telèfon,
si vols.
O sigui que
no es fa nombre
l'un amb l'altre.
A més,
el llibre,
per mi,
de paper,
no s'acabarà mai.
No.
Perquè hi ha altres coses,
serveix per regalar
i després també
per decorar el venjador.
Aquí posarem-ho a la biblioteca.
No,
això no està bé.
Això no està bé.
Necessito uns quantes llibres
per fer aquest trobant.
Això,
aquest en vermell,
aquell en hem de trobant.
Sí, sí.
Aviam,
quant temps es queda,
Carles?
Dos minuts?
Doncs llavors ja
ens acomiadarem,
us desitjarem
que el fred no
no se raconi,
no anemats,
amb gorres i bufandes,
però caminar el que podeu.
Doncs mira,
l'any,
això ho confirmarà
el dia que toqui
perquè no es pot fer
tan avançat
a l'ombra del tempo
d'aquesta casa.
Ah, i tant.
Ja ho confirmarà
però la setmana que ve,
segons el diari,
bum,
baixa encara més la temperatura.
Encara més,
serà la setmana dels verbuts,
no?
La setmana dels verbuts.
Clar, és igual.
Doncs mira,
la setmana dels verbuts
una cosa ben fàcil
ara per sopar,
unes llesques de pa,
de pagès,
una mica torredetes
i all i oli
i el cim.
Ah, sí.
Cap al llit,
ben, ben, ben...
Ben perfumat,
ben perfumat.
Traureu tota la...
Això,
i la senyora,
la senyora t'ho permet?
Contenta?
No, la senyora també
n'ha de menjar,
si no, no.
Ah, clar, home.
I si no,
que es posa una mica
de l'oe vera
pels refredats.
Això, això.
Bé, senyora, senyors...
Amb l'any no fa falta
l'oe vera.
No, no, no.
Ja està, on pura.
Fins el proper dissabte,
si ens voleu tornar a escoltar,
i si no,
fins dimecres vinent,
que ens agradarà estar
un altre cop
amb tots vosaltres.
Buscarem uns altres curiositats
amb fantasmes inclòsos.
També, també.
Però sense aquest juroll,
que ja dic a mi
m'ha corprès moltíssim.
Bona nit
o bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Bona nit
La ràdio d'esferm,
la ràdio de Sant Lluís
director-la-la-siau.
Just a la fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
Acompenyat d'una bona amanida
i tens un plat.
Gràcies.