que aquesta audició es torna a repetir, si adeu plau, el proper dissabte a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, adeu-siau.
Volem fer un país nou. Necessitem 100.000 voluntaris. Perquè ara és l'hora d'escoltar la gent. Fent el porta a porta més festiu i participatiu de la història. Ja soc voluntària. Si em fas voluntari, ja m'acompanya. Festa voluntari per un país nou. Festa voluntari a araisl'hora.cat.
El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un cul i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth Jazz Club. I esperem. Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
La ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just, 48.1.
60 i més.
Els bons dies com avui són tantes les coses que han passat un 15 d'octubre. Que el programa seria d'allò més llarg. Però a la ràdio el temps compta i ens centrarem en els fets que més han marcat la nostra història propera i que en certa manera dibuixen l'actualitat. Imagina't que parlem del 9 de novembre.
24 programes seguits parlant. Calla, calla. Com que ja ho estan fent a tantíssimes emissores, doncs... No, no, i a més a més que amb un magazine de coses variades, doncs sí, podria ser si la notícia fos molt important, però com que s'està repetint i repetint i repetint, no repetim més. O sigui que continuem.
Nosaltres no estaríem aquí fent un programa de ràdio si aquell 15 d'octubre de 1924 Ràdio Barcelona no hagués iniciat les seves emissions regulars. El seu distintiu, E-A-J-U, n'indicava la qualitat de primera emissora d'Espanya. Perdona, E-A-J-U?
El indicatiu era EAJ1 Radio Barcelona.
Era la dictadura de Primo de Rivera, no? I després era de Franco. O sigui que exceptuant uns poquets anys de la segona república... Ah, no, però Radio Sucesió es deia Radio Sucesió de Catalunya. Clar, perquè... Després, fue EJ15 en Radio España de Barcelona.
Tenia una voluntat catalanista, l'emissora que tu dius, i després, evidentment, es va convertir que remedio en Radio España de Barcelona. Però és que Radio Barcelona, Radio Nacional de España, estas emissoras nacieron... Radio Nacional empezó cuando, ya en el segundo año de guerra,
O el tercero. Va néixer Burgos. Doncs això t'anava a dir. Nacieron bajo las subres del ejército nacional. Aleshores necessàriament havien de ser en llengua castellana. No podia ser d'altra manera. També era un 15 d'octubre de l'any 1940 quan després d'un judici militar sense garanties processals afusellen Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya al castell de Montjuïc de Barcelona.
Ja veus el panorama, un 6 d'octubre, dèiem que havia proclamat l'estat català, un 15 d'octubre, la fosellava. L'octubre no era un mes gaire propici. No és un mes massa propici pels ideals catalanistes a la història, esperem que ara vagi millor. Més llunyant el temps, el 15 d'octubre de l'any 1582 moria a Alba de Tornes, l'escriptora i religiosa, doctora de l'Església, com hem dit en el programa anterior,
Teresa de Cepeda i Ahumada, elevada als altars com Santa Teresa de Jesús o Teresa de Ávila.
En honor a Santa Teresa i a la seva esposa Teresa Bosch, l'editor José Manuel Lara Hernández funda el Premio Planeta un dia 15 d'octubre de l'any 1952. De tot això i més en parlarem aquí on ja sabeu que podeu trucar-nos en directe tot marcant al 93 372 3661 i en Carles us passarà al locutori. Aquí, aquí estem.
Ja veieu que quan diem locutòria fins i tot ens entrebanquem perquè veieu que estem en directe. Això va dir és que un s'entrebanca ràpidament. Sí, però quan ho fem gravat es pot corregir. Però normalment nosaltres no tallem ara últimament si fem alguna cosa gravada. Queda molt natural. Deixem que es notin els bunyols i així algú pot també intervenir sense vergonya veient que
Tots els locutors i locutores del món de tant en tant s'entortolligen. Els grans professionals també els passen un dia. Doncs ja ho sabeu, podeu venir també aquí a explicar-nos allò que vulgueu en viu i en directe. El que tingueu a dir no us ho calleu, que els autobusos funcionen malament, que és veritat, que hi ha altres coses que... Alguns, alguns. Els del TMB.
Ara, ara sí. L'esports municipals de Barcelona, 157 i 63, de dilluns a divendres espantós, perquè diuen horari aproximat, un quart d'hora, 20 minuts. No ho saps mai. Pots estar mitja hora a la parada, no hi han marquesines, no hi han explicacions, no hi han indicacions de cap tipus, o sigui, un veritable desastre. Ara, els que van per dins de Barcelona sí, els han millorat, i avui mateix, ja mitja pàgina del diari, el Periódico de Catalunya, el senyor Trias dient que bé que funciona
Sí, sí, però a Barcelona nosaltres som a Sant Just. A l'Extra Ràdio no, que vingui el senyor Trias i que agafi el 157 i a veure com troba que funciona. Molt bé, benvinguts oients desvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio desvern en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més.
Pensem en la gent gran i som gent gran amb el cor ben jove. Per tant, agraïm a la vida el goig de ser aquí. De nou, una servidora, Joan Algarra, junts amb els meus companys, Carles Hernández Ríos i Pere Oliver Zaragoza,
Ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio. Avui, 15 d'octubre de l'any 2014, que és el 288è dia de l'any del calendari gregorià. Ha 77 dies de finalitzar l'any.
Molt ben comptat, Joana Algarra Retxe. Ara veig que ens has posat el segon cognom també. La pobra mare també tenia dret, no? I tant que sí, i tant que sí. Avui que surten tants articles parlant de les identitats, parlant de la genètica dels anys que fa que els cognoms anem per sobre la Terra,
L'altre dia, ja ho vam comentar i em va fer molta gràcia, ho torno a repetir perquè me l'he tornat a llegir, és molt bo, un article d'en Sergi Pàmies que parla de les identitats que són de segles i després les que són com les aceitunes rellenes a l'espanyola, diu que són identitats farcides, perquè portem cognoms de gent que pel nostre cognom ve
de les terres castellanes, de les terres aragoneses, de les terres estremeñas, i molt bé, no? Avui, tant catalans som uns com els altres. És que escolta'm, a la nostra terra, aquí a Catalunya, el cognom més posat, que es produeix més, és García, que és un cognom genuinament castellà.
I després de García, Fernández, López, Márquez, Hernández. Aquest nom tan bonic que té el Carles i que li agrada més amb ells rius que Hernández. Tots dos són bonics. És un nom preciós amb unes constants. No sé com es diu això. Ara no em surt la paraula. Connotació. Aquesta paraula vol dir connotació poètica. Bé doncs, passen 9 minuts de les 8 del vespre. Quina manera de xerrar.
Sí, sí, sí, procuraré contenir-me. Aprofitem per felicitar a totes i tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Per molts anys, a les Teresa, Teresitas, Teresinas, Teresitas en català, Teresitas en castellà, Teresetas. Però n'hi ha que es fan dir Tereseta també, també val.
I també hi ha les tecles, Fortunats, Sabers i molts altres que són alguns dels noms que llegim avui al Sant Oral. Ah, i dissabte que sortim en segona audició és la festa de Sant Lluc, patró de les arts plàstiques, dels dibuixants, dels pintors. El teu patró. Dels grafistes, dels pintors. El teu patró. Exacte. Molt bé, felicitats per endavant. O ja que sortirem en dissabte, moltes felicitats. I a tots els llucs, esclar. I tant, posem sisplau música.
No, no, no.
Bé, l'avanç es lava molt maca però hem de continuar. Aprofitem per dir que la festa del dibuix patrocinada per l'Ajuntament de Barcelona tindrà lloc el proper diumenge dia 19 des de les 11 del matí i fins a les 7 de la tarda al Museu Picasso i al Cercle Artístic de Sant Lluc amb corsets i tallers gratuïts per a totes les edats.
I ara, com esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui, ens trobem amb el fet que precisament un 15 d'octubre però de l'any 1582 és quan el papa de Roma, Gregori XIII, decreta el calendari gregorià en substitució del calendari julià.
Em penso que amb el calendari Julià estaríem el 4 d'octubre. No, no tinc ni idea. Ja no ens hi fiquem. No ens hi confiem més, que ja està bé. Si portem 500 anys amb el mateix, no ho emboliquem. També un 15 d'octubre de l'any 1756, Saxoni es rendeix durant la guerra dels set anys.
Aquella guerra també va tenir, com a escenari, la costa d'Àfrica, el Carip i les Filippines. El regne de Portugal i la Gran Bretanya sembla que al final es van impulsar sobre els aliats del regne de França. Per la mateixa data de l'any 1815, Napoleó Bonaparte arriba a l'illa de Sant Helena, lloc on va ser destarrat fins a la seva mort.
Un altre dia 15 d'octubre de l'any 1879, al Baix Segura, unes fortes pluges torrencials van provocar que es desbordés el riu Segura a Oriola i altres poblacions de la comarca, amb un cavall molt superior als 2.000 metres cúbics, el més alt de la seva història.
Ja veus que fins i tot hem traduït Oriola al català quan la majoria d'oriolengues diuen Oriuela. Però és que Oriuela és de seva versió castellana i Oriola seria en valencià, en català. I recordem ara, com hem dit abans, aquell 15 d'octubre de 1940 quan el president Companys va ser fusellat a dos quart de set del matí al fossà de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.
Tenia 58 anys i no va ser pas l'única víctima del franquisme. El dia de la mort del president, la repressió feixista a Catalunya havia executat 2.760 persones des de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona el 26 de gener de 1939 fins a aquella trista matinada d'octubre de 1940. I després del 40 van continuar malauradament.
Recordem que posteriorment Alemanya i França van demanar perdó per haver col·laborat en la detenció i deportació del president Companys, mentre que la justícia espanyola es nega a declarar nul a aquell judici.
Curiosament, també a aquella mateixa data, Charles Chaplin estrena als Estats Units la seva pel·lícula El Gran Dictador. No cal dir que a Espanya es va demorar molt aquesta estrena a causa de la censura franquista. I tornant al Premio Planeta, el primer va ser per Juan José Mira, per la novel·la En la noche no hay caminos, un 15 d'octubre de 1952. Molt bé, posem música.
Caminito, que el tiempo ha borrado, que juntos un día nos viste pasar. He venido por última vez, he venido a contarte mi mal.
Caminito que entonces estabas bordado de trébol y juncos en flor. Una sombra ya pronto serás, una sombra lo mismo que yo. I continuem?
amb el Premi Planeta. Sí, perquè és molt més que una sombra, perquè té una vitalitat tremenda. Extraordinària, i a més és el que dona més peles. Evidentment, ara ho direm, la pasta que hi ha prevista per aquest any. De les 453 obres presentades en guany al Premi Planeta, 10 han quedat finalistes. Aquesta nit un jurat decidirà quina és la guardonada durant un sopar literari que és a punt de començar al Palau de Congressos de Catalunya.
Emili Rosales, Pere Gimferrer, Carmen Posadas i Rosa Regàs, entre d'altres, són els membres del jurat que decidirà qui s'emporta els 601.000 euros del planeta. Ho he dit bé, no? Sí, sí. I els 150.250?
del finalista, Déu n'hi do. Ho acabo de llegir aquesta tarda a la web de Planeta, o sigui que està bé, és una pasta, és una pasta. Bueno, pensant que l'estat es queda un 30%, ja m'explicaràs, també es redueix una mica. Sí, sí, no, reduir-se redueix perquè l'estat es queda bastant. I després hi ha una altra cosa que no sé si es pot dir públicament, però mira, si algú es queixa ja m'ho dirà, que normalment tots els autors cobren
constantment per la seva obra cada vegada que hi ha vendes i redicions. Però quan és un premi... De la societat d'autors. De la societat d'autors i de l'editorial. També un tant cada vegada que es redita. Però em penso que quan és un premi no. Quan és un premi ja ho reps tot de cop i aleshores sí, perquè els Premi Planeta segueixen reditant constantment.
O sigui, cada any surten amb tapes noves, amb cobertes diferents, tots els Premis Planeta... Suposo aquells que són més exitosos, no? Clar, n'hi ha uns més venuts que uns altres. D'aquí a poques hores, exactament a les 23.40 d'aquesta nit, a la web premioplaneta.es, ja podreu saber el títol de la novel·la premiada i el nom de l'autor o autora.
Recordem que la primera escriptora que va guanyar un planeta va ser Ana Maria Matute a l'any 1954 amb Pequeño Teatro. Un dels planetes més llegits de la història ha estat Les Últimes Banderas, d'Angel Maria de Lera al 1967.
El primer planeta en català va ser Icària de Xavier Ben Garel al 1974. I les darreres escriptores premiades, Clara Sánchez per El Cielo Ha Vuelto i Ángeles González Sinde per El Buen Hijo, van ser guanyadora i finalista del Premi Planeta 2013.
També a la web de Planeta, o sigui, www.planeta.es trobareu la llista de tots els Planeta al llarg de la història, perquè ara aquí utilitzaríem tot el programa. Perquè n'hi ha molts que han tingut les vendes naturalment. El boca a boca funciona d'una manera i uns llibres són sempre més venuts que uns altres. N'hi ha molts que han sigut grans èxits, però he dit que se'ns faria aquí la llista interminable. Evidentment el cas d'Angel Maria de Lera és també perquè havia publicat per aquells anys, a part de les últimes banderes,
és en plena dictadura franquista el primer llibre que dona molta importància al que van fer els republicans, evidentment les últimes banderes són els republicans que van lluitar amb tota la seva ànima i després perquè Angel Maria de Lera va publicar un llibre de gran èxit en aquell moment que va ser Mi viaje alrededor de la locura que era un reportatge
magnífic entorn de quina era la realitat en els hospitals psiquiàtrics a l'Espanya. Devia ser molt punyent, no? Jo no vaig arribar a llegir-lo, aquest llibre. Molt, molt punyent i, evidentment, va donar peu a, després, altres llibres sobre el tema.
que en aquell temps aquest tema es mantenia molt en secret, perquè ningú no volia que fiqués al nas dintre dels manicomis ni aquests sanatoris.
això denunciava que és que moltes persones estaven en aquests sanatoris per les seves idees polítiques, per la seva manera de pensar diferent, per la seva manera de no estar... Sí, clar, perquè com no estàvem amb ells, estàvem en contra. Exacte. Hi havia diversos psiquiatres i aquí es va denunciar que estaven pràcticament al servei de la dictadura. I aleshores, quan devien desaparèixer aquestes idees i quan devia desaparèixer aquest modo de pensar o de sentir, doncs es castigava.
I dic bé la paraula, o sigui, es castigava amb descàrregues d'electroxocs i amb injeccions de tramantina a gent que pensava diferent de com havia de ser la farmacologia. A més, experimentaven en la gent, experimentaven en la gent, i provaven medicaments...
Igual que havien fet els alemanys, a casa hi provaven medicaments perquè la gent es tornés més suau, més mansa, més calmada i sobretot que canviés de manera de pensar. I aleshores, evidentment, quan et tanquen en una celda de castigo, quan et posen 40... No parlem d'aquestes coses tan tristes.
No, no, però és que és una realitat. I ells no explicaven aquest llibre. No, però escolta, en aquesta hora val més que celebrem 73 i no expliquem coses tristes. Però és que ve una cosa positiva. Gràcies a aquests documents van plegar molts manicomis tal com estaven concebuts, van començar a existir els dispensaris psiquiàtrics i va començar a existir una assistència en la que es van eliminar les descàrregues, es van eliminar les lesions de tramantina...
i va començar el diàleg i va començar una psiquiatria més humana. O sigui que gràcies a que es va descobrir la part més dura i es va denunciar, per gent que va tenir la valentia de ficar-se allà dintre i fer-ho, es va denunciar, es va millorar una cosa que... Que no estava en condicions. Que era i segueix sent un problema real. I tant. Bé, doncs, passem els... Ja m'enrotllo massa. Això ja t'ho he dit. Vinga, passem els naixements que van tenir lloc tal dia com avui, ja ens suprimiré amb alguns.
N'hi ha un que fa molt i molt de temps però que ha passat a la història de la literatura i el pensament humanista. Un 15 d'octubre de l'any 70 a.C. neixia a Roma el poeta Virgili.
Deixem els clàssics i passem als contemporanis perquè el 15 d'octubre ve marcat per les lletres. Són diversos els escriptors que van néixer per aquesta data. Enrique Jardiel Ponzela, dramaturga espanyol que va arribar al món a Madrid,
un 15 d'octubre de l'any 1901. I el novel·lista i guionista nord-americà Mario Puzo neixia a Nova York un 15 d'octubre de l'any 1920 i per la mateixa data de 1923 ho feia a Santiago de Las Vegas, a Cuba, l'escriptor Italo Calvino.
També l'escriptor i filòsof francès Michel Foucault neixia a Poitiers un 15 d'octubre de l'any 1926. Història dels sistemes de pensament és la seva obra més important.
I dels qui van deixar aquest món tal dia com avui, tenim un record per la famosa ballarina i espiana irlandesa Mata Hari, que va morir el 15 d'octubre de l'any 1917. També per el cartògraf català Eduard Brossa, que ho feia a Sabadell el 1924, i com hem dit abans, Santa Teresa el 1582, i el president Companys el 1940, que també va morir un 15 d'octubre.
malauradament en el cas de companys i també de la pobra Matahari de nom Margareta, més que morir els van matar perquè els dos van morir afusellats. Molt bé, doncs posem música.
Ràdio Cultura, entreteniment i diversió, de tot tindrem a Sant Just per les festes de tardor que entre totes i tots posem en marxa. Comença en demà mateix a Can Ginestà amb la presentació del llibre Artistes fragments 15 de Soledat Sants i Carme Balada a la sala Isidor Cònsol.
De ben segur que tothom esteu ben informats, ja que les nostres bústies s'han omplert de fulls informatius, en fulles de colors, on ens expliquen en tot detall dels actes que tindran lloc al nostre poble del dia 16 al 26 d'aquest mes. També a la web senjus.cat ho teniu tot molt ben detallat.
Preciós, per cert, el cartell de les festes d'Apollona. Aquest any és molt maco. Aquí tenim dos cartells preciosos. No sé si es poden veure per la webcam, però tenim el de la festa del dibuix, que és tot en vermell, negre i blanc. Estic molt disconforma que estigui el nom en anglès. O sigui, no l'ensenyis.
Ah, doncs ja l'he ensenyat. Que sigui el nom amb anglès. Perquè festa del dibuix amb anglès està també amb... És una... ara et diré per què. Ara et diré per què, perquè això parteix d'una festa del dibuix de la primera que hi devia haver. Fa la tira d'anys i devia ser a Anglaterra. Molt bé, basant-me en la festa del dibuix ja tenim prou. Perquè aquest big drum, és que vols digui, tant anglès per tot arreu.
Després també diré que moltíssims socis actualment del Cercle de Sant Lluc són anglesos, o sigui, hi ha molta gent... Bueno, però estan a Espanya, bueno, estan a Catalunya. Bé. Va, sigamos, sigamos. És l'etimologia de les paraules, Joana, hi ha coses que fan bonic i que... No, no, no. És que fes tot el dibuix... Si no defensem els nostres idiomes, les nostres llengües, què farem?
Perdona, però aquesta paraula que tu acabes de dir, torna-la a dir tu que parles tan bé l'anglès. No, ja no parlo bé l'anglès. Però és habitual en el món dels dibuixants, com és habitual la paraula còmic, i la paraula còmic que abans es deia Debeo, ha acabat sent integrada.
una desviació d'un còmic o d'un TVO. D'una revista d'historietes. Però què ha passat? Que el diccionari de la llengua espanyola l'ha acabat adaptant. Aquests senyors ara s'asseuen amb els sillons i no treballen gens. Ah, molt bé. El carrer diu això. Perfecte. Endavant.
Aleshores, segons tu, quan es posem a treballar a internet, a Windows, què li hem de dir? Finestra. Clar. Doncs has de modificar tot el llenguatge... Mira com riu el Carles. Tot el llenguatge informàtic que hi ha. És igual. Totes les paraules del llenguatge informàtic són en anglès. I de la tècnica, m'escoltes igual, el vèndix, el no sé què i el no sé quant. Tots estan en anglès. Clar, si nosaltres no ho defensem i no ho traduïm, posareando que gerundio. Bé, doncs proposo que...
que Joan Algarra reformi tot el llenguatge. Si jo pogués, ho faria. Doncs ja saps el que et toca. Seguim, seguim. Vinga. Doncs els que tingueu ganes de desplaçar-vos fins a Barcelona i treure el nas.
pel Museu Nacional d'Art de Catalunya, tindreu la sorpresa de veure com ha estat organitzat i distribuït el segon pis, que va molt més enllà d'una simple operació de lifting. Mira, he dit una altra paraula en anglès. Una altra, una altra. Ara tradueix-me a lifting, va. Doncs lifting vol dir renovació, cara nova, el que tu vulguis, nova visió, arreglo el que vulguis. Hi ha 14.000 i el gato.
Sí, però tothom fa servir lifting quan és un apanyo pequeñito. Això és un esnubisme. No és un esnubisme, avui en dia és una paraula corrent del llenguatge. I en aquest cas es fa servir lifting
perquè es diferenciï del que es tracta és una disposició de tots els elements fets en gran, perquè ha estat una idea feta per un arquitecte, Juan José la Huerta, i que hi ha participat, evidentment, el director del museu, Pepe Serra, i realment l'altre dia hi vam anar la Carme Llot. Un gran director, el Pepe Serra, eh? Molt, molt, molt. De sa que ell és el director s'ha notat molt el museu. Des que l'han arreglat és un impacte per tots els visitants. Sí, sí, sí, és un grandíssim director.
Es recorre en un breu tros de temps del romanticisme a Dau al Set de Fortuny a Tàpies, justos dos segles, amb quantitat d'obres que requereixen diverses visites per poder comprendre bé els mons que condensen. O sigui, visitar tot l'art de dos segles amb tot un matí o amb tota una tarda és que no es pot ser, ho has de fer en diversos dies.
perquè es poden contemplar 1.350 obres de 260 artistes, més del doble del que hi havia abans. Ahir és tot un goig retrobar autors que havien anat a parar les golfes, com alguns pioners de la il·lustració i de la historieta, com Apa, Feliu Valies, que per cert ens vam parlar el dia passat perquè feia anys que havia nascut, o Joan Gris, que a causa de prejudicis o modernitats malenteses algú va decidir que havien d'estar amagats.
El mateix Julio Romero de Torres ha tornat a la llum i podem admirar de quantes maneres va pintar la mujer morena. També l'art decoratiu d'Antoni Gaudí, els mobles deliciosos. Això sí que m'encanta. El món oníric de Ramon Calzina,
l'interior de les galeries laietanes o els dibuixos satírics de Xavier Nogués, les gitanes de Nonell, les escultures de Gargallo, retrats i paisatges de Rosinyol, Dalí, Joaquim Mir, Josep Llimona i tants i tants autors
que ens sorprendran perquè veurem obres inèdites d'ells mai exposades. Tens raó, això no es pot veure ni en un dia ni en dos. I sobretot, el que em va fer molta il·lusió és veure tanta obra gràfica que estava amagada a les golfes o als fotarranis i que ha tornat a la llum.
perquè també grafistes, rodolistes, publicitaris, ninotaires i dissenyadors gaudireu d'un exquisit repertori de cartells, logotips, portades de revistes, fonts de lletra, acudits i apunts que conformen l'evolució del tras al llarg de tot un període que va de finals del segle XIX fins a totes les corrents que s'imposen al segle XX. Per exemple, els meravellosos cartells de Josep Renau, que va ser el gran cartellista sobretot de l'etapa bèlica de la Guerra Civil
Ah, jo els tinc col·leccionats, quan han sortit ara últimament. És que podem veure també que en la seva etapa d'abans de la guerra va fer cartells preciosos com per exemple el del Balneari de les Arenes de València, que és un cartell preciós i va fer molta publicitat de perfums, anuncis de tota mena. O sigui que val la pena de veure-ho, no us ho perdeu perquè és un passeig pel boi millor de l'art modern.
I continuem amb obres meravelloses per veure. O sigui, La vellesa captiva. Ah, ja l'he vist. Sí, oi? A caixa de fòrum. Sí, sí, sí. Que és una meravella. És l'obra, diguéssim, Els petits tresors del Museu del Prado. Sí, sí. La vellesa captiva Petits tresors del Museu del Prado proposa una aproximació al fons d'un dels museus d'art més importants del món, des d'una òptica singular.
aplega 135 obres, la majoria de les quals no s'exhibeixen de manera habitual en les sales d'exposicions permanents o bé estan depositades en altres institucions. Aneu-hi en dia de feina, això sí. En dia de festa és horrorós. Hi ha 30 persones al demà de cada pintura, és una autèntica meravella. I ara em permets que faci un incís perquè em penso que ho va dir l'altre dia el teu amic galerista Artur Ramon, que al Museu Nacional d'Art de Catalunya, al MENAC,
diu ara que ha quedat tan meravellós que és el nostre Louvre i el nostre Prado. No, menys mal perquè mira que és crític, eh? Mira que és crític en les sales d'art i en la manera d'administrar l'art aquí a Catalunya, concretament a Barcelona, que és el seu feudum. Doncs tornem al petit Prado que el tenim a Caixa Fòrum. Totes aquestes obres exposades comparteixen una característica que les fa molt especials, el petit format.
per això que hi heu d'anar amb un dia que ho pugueu veure bé, perquè són petitones. Es tracta de quadres de gabinet, esbossos, apunts, petits retrats, relleus, escultures de dimensions molt reduïdes, però d'una gran bellesa i creades per grans artistes. Sí, serà fins al 5 de gener, o serà?
Teniu temps, he d'anar-hi, eh? Sí, però el temps vol molt de peça, eh? I confiant que tens temps, llavors ja està. Ja hi ha exposicions que m'he fet un tip de córrer perquè dic, ostres, però si és l'últim dia que la fan, i llavors a córrer a cunta, veureu, no? Aquesta almenys ja la tenim visitada. L'exposició s'articula en set apartats que permeten reconstruir no solament la història de les col·leccions del Museu del Prado, sinó una història de la intimitat.
des de les petites taules de l'edat mitjana, concebudes com a objectes de meditació religiosa, fins a l'esplendor del romanticisme que ens descobreix el món oriental i introdueix temes nous en la història de la pintura, com ara la ciutat moderna o la platja. La platja és una cosa que antigament no la pintava. No la pintava ningú, perquè gairebé ningú no hi anava.
Jo crec que van començar a anar a la platja amb els quadres de sorolla. I un altre lloc deliciós de visitar, que també s'ensenya, és el Palau Macalla, un espai dedicat a l'impuls de la reflexió i generació de coneixements. Al Passeig de Sant Joan, ja hi he estat també. Està molt bé, molt bé. A l'any 1998, en plena fervessència del modernisme català, l'industrial romà Macalla i Givert van carregar a Josep Puig i Cadafalc la construcció
d'una espècie de palau senyorial. És una preciositat. Per establir la seva residència familiar. És com un palauet, allò que els senyors que tenien possibles feien en aquella època. Tres anys després, el Palau Macaia es va convertir en una realitat i es va transformar des d'aleshores en un emblema arquitectònic del Passeig de Sant Joan. Però si per fora és meravellós, per dins ho és més encara.
fue adquirit per la caixa de pensions el 6 de maig de l'any 1947. L'entitat financera va assumir llavors la completa remodelació de l'edifici per instal·lar en el mateix a l'Institut Educatiu de Sormuts i de Secs, cuyes instal·lacions van ser inaugurades el 9 de gener de l'any 1949. I el 9 de gener de 1976 el Palau Macaia va ser declarat
un bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya, i tres anys més tard es va convertir en la seu del Centre Cultural de la Fundació La Caixa. El 23 d'octubre de 2012 es van inaugurar les noves instal·lacions del Palau Macalla, que s'ha convertit en un centre per a l'abans de coneixement i reflexió intel·lectual, així com a l'estandard del compromís de l'obra social La Caixa,
amb la sostenibilitat econòmica social i medioambiental.
O sigui que un dels seus ideals, jo diria que la missió principal d'aquest espai és la de generar un espai de diàleg, de reflexió i d'intercanvi d'idees. Això és importantíssim. I tant, avui dia que les humanitats s'estan traient dels estudis primerencs dels joves. Al segle XIX, finals del segle XIX i primers del XX, hi havia unes tertúlies que es feien en els ateneus. En els ateneus, en els cafès. En els cafès.
que precisament tractaven d'això, que fos un espai de diàleg, de reflexió i d'intercanvi d'idees. I de pensament profund que influïa en la societat. En el progrés social i econòmic. I això és el que van a buscar també en aquesta fundació, el progrés social i econòmic, i en concret a la sostenibilitat i al desenvolupament de l'ésser humà.
Això és molt important, encara que els mandataris d'avui no s'ho pensen avui. Que quin el follador que tens en castellà diu concretament sostenibilitat i desenvolupament humà. I els objectius, identificar i potenciar les noves tendències i promoure la innovació i l'aplicació dels nous models.
Si no, ens renovem, si no, renovaràs o morir. I ara continuem amb coses d'aquí, de Sant Just. Seguim, seguim amb la radiocultura. Vinga, dissabte, què hi ha dissabte? El dissabte 18 d'octubre, a les 20.30 hores, dos quarts de nou de la nit, a l'Ateneu de Sant Just, gran festival organitzat per la Casa Regional d'Estremadura.
Fa un moment en parlàvem amb Candida Nevado, que és una de les persones molt actives en aquesta casa regional i que ara, de guta, que té l'enfermatat del seu marit, els problemes que també té ella, ni pot venir a la ràdio, ni diu que tampoc podrà ser en aquest festival, però que ens recomana que no ens el perdem perquè és molt i molt interessant. Hi haurà actuació, entre d'altres, de l'Orfeó Enric Moreira, el cor l'Opom de Flors i el plat fort de la festa, evidentment, música, can i ball darrer l'Extremeny.
I també dissabte a les 9 del vespre i diumenge dia 19 a les 7 de la tarda a la sala del cinquantenari de l'Ateneu Just Teatre presenta La Coca-Cola calenta de Joan Guasp amb direcció de Maica Duenyes. Preguntes i rèpliques inesperades i desconcertants escrites en clau d'humor ens mostren una obra sorprenent, divertida i surrealista que enlluverna l'espectador.
La Coca Cola Calenta va guanyar el primer premi del quart certamen de teatre breu Vila de Mutxamel. Que mallorquí sona això, no? I tant, i tant. I bé, finalment, si voleu agafar el cotxe i anar-vos a la Costa Brava, bueno, ja no a la Costa Brava.
Al Baix Empordà el trisentenari del 1714 s'està celebrant i a la Biblioteca Municipal Pereblas a Torroella de Montgri hi ha un acte fantàstic. El 1714 el català ahir, avui i demà et pren la paraula.
En motiu de la commemoració del tricentenari de 1714, el Centre de Normalització Linguística de Barcelona ha creat aquesta exposició que traça la cronologia de la llengua catalana a partir del 1714. L'exposició mostra les conseqüències que ha tingut per la llengua catalana la implantació de la monarquia absoluta burbònica, alhora que posa de manifest les diverses prohibicions de l'ús del català al llarg de gairebé 300 anys.
Doncs amb tota força defensem el català. I per defensar el català, aleshores, potser anirem a viatjar per Catalunya.
Bé, com diem, anirem a la Catalunya Nord. Que escolta'm, és un país que potser no està tan a la base com aquí. Però escolta'm, ara ja és un passeig. És un passeig i és una meravella. Sobretot si tens cotxe. Si has d'anar amb tren, les coses... No compliquis la història, home.
Home, aviam. Jo no ho complico, jo dic senzillament el que és. Si tu tens cotxe pots anar i tornar amb un dia, si no, no. Home, amb un dia és una mica just, no veus gaire cosa. Inclús et diré que torroia de Montgri, perquè el temps que... Ja ho t'ho busc a Torroella.
Però, Joana, el tros que passes... Primer espera mitja hora l'autobús d'aquí que funciona fatal. Després agafa un altre... Un taxi fins a agafar els busos de la safra. Després agafa un altre bus petit que va fins a Torroella. Si és que és molt complicat, si ho sé perquè ho he fet, Joana, i sé que has de fer nit en algun lloc...
I per anar a la Catalunya Nord... Per allà et convido a casa meva. Ah, molt bé, fantàstic. Gràcies, gràcies. Però estem fent-ho públic, eh. Estem convidant també a tots els que ens escolten. Quina feinada tindràs. No, no, no. No, és que és petitona. És que els vull dir també una cosa que és molt pràctica. Molt pràctica perquè avui mateix ho he vist per internet. Hi ha hostals, tant a Portbou com a Llançà, que pots fer nit allà i aleshores pots anar... La noia és també de preu i menges molt bé, eh. Exacte, pots anar...
amb tren fins a Llançà o fins a Portbou fas nit allà i aleshores el dia següent amb el tren pots anar a llocs de la Catalunya Nord que tinguin estació. A més a més potser et facilita ni tot i tinc araris, o sigui que està molt ben organitzat. Em consta que sí, n'he vist un de...
Llençar Colera i Portbou hi ha hostals que ofereixen itineraris i horaris de trens i autobusos per anar a la Catalunya Nord. Mira, és el país de tots els records.
Mentre el Conflenc atresora el braçol de Guifrel Palós, el Capcí presumeix de ser la comarca més alta dels països catalans. El Conflenc i el Capcí, dues comarques que van formar a l'edat mitjana un dels primers comptats catalans i, avui dia, les dues cares d'una moneda.
Tots sabem, o hem de saber, que el conflenc és el braçol de Catalunya i el país de tots els records. És la terra del comte Guifré del Palós, com diu el Pere, i que hi va viure Pau Casals, el mestre Pompeu Fabra, que descansa sota els arbres del cementiri de Prada.
Avui dia, la Universitat Catalana d'Estiu hi acull cada agost els enamorats del català i els debats que no es podrien fer enlloc més, i durant tot l'any els intercanvis de joves i de grups a Vallroc per esborrar fronteres, quan cert és això, perquè precisament a Prada
Anàvem moltes vegades als grups de teatre, als anys del franquisme, que el que no podíem fer aquí ho anàvem a fer allà. Pernades anava a fer a Prada, i aleshores també a Colliure, fins i tot a Perpinyà, les coses que aquí no es podia dir. El Conflengue és una comarca turística per excel·lència amb aigües termals, un increïble petit tren groc,
un tren elèctric de veritat però que sembla de joguina, amb els seus ponts espectaculars i el seu traçat de disseny, i les superbes abadies de Jessín Verdaguer. Les neus, les fades i els avets del Canigó miren de l'altre cantor una gran solana on les alcines pugen fins a Pompedrosa a tocar dels pins de muntanya.
El contrast dels paisatges és tan gran que Enric Ozenz va triar aquestes valls dels Pirineus per fer l'assaig del primer mapa de vegetació que s'ha dibuixat a Europa. Moltes històries de la ciència els recullen perfectament detallat. És una meravella.
El Cap Sir és la comarca més alta de tots els països catalans, amb els campanars dels pobles que s'esglaonen entre els 1.500 i els 1.650 metres d'altitud. És el país dels prats, dels boscos i de la neu d'hivern abundosa.
ofereix tres estacions d'esquí alpí i és la comarca per excel·lència de l'esquí nòrdic i de les passejades amb raquetes per les altres valls i els estanys del Carlit i de Camporrells. Païs de bolets, de gent acollidora i de bellesa arbrada.
Amb calma i assaborint els paisatges i els contrastos, us recomano de seguir el camí dels capcinesos, que anava de Formiguera a Oleta i a Prada, passant per les Garrotxes i el Coll de Creu, on allà a prop diuen que va morir Sants, un dels reis de Mallorca.
Una coma bucòlica en guarda encara avui dia el nom i el secret. És un article signat per Joan Bacat, geògraf, exdirector del Centre de Recerques i d'Estudis Catalans de l'Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà.
Molt bé, i ara m'ha vingut a la memòria que on he mirat avui que hi ha informació de la Catalunya Nord és a la web de l'Hostal Florida. Em penso que es diu Florida i és de llançar. O sigui que busqueu hotels i hostals de llançar i trobareu informació. Segurament que en els de Colera i Portbou també. Però vull dir que són els llocs que queden a prop per agafar després un tren i anar a connectar amb aquest tren groc del que hem parlat. Perquè evidentment si vas de desenjust amb autobús
No, hi ha maneres. Clar que hi ha maneres. Ja et dic jo, fer nit en un hotel, hi ha maneres però que no ho pots fer amb un dia d'anar i tornar. A més, què veuries si arribaries a les 500? Res, ja et dic, surts d'aquí a les 7 del matí i dius que em treni autobusos i arribaries a Portbou al migdia. I aleshores ja et pots tornar a la tarda. Però això ens passa també si anem a Núria. No pensis.
Ja ho sé. Ja ho sé si em passa anant a la Barceloneta, que estic dues hores per anar amb pitugues per tornar. Bé, la volta del Cap Sir és un sender de gran recorregut que porta a altures de vertigen. Pel conflèm transita un altre camí important, el GR36, que seguint uneix nord sud, comença a la vora de la mànega Austrèham, una platja de Normandia.
En el seu recorregut per Conflent, aquest sender passa pel bonic priorat de Mercèbol i reserva vistes sorprenents sobre el Canigó. El Capcir és una comarca amb altures de vertigen. Es deixa recórrer per un camí batejat com Tur del Capcir, un sender de gran recorregut indicat amb una ratlla groga sobre una altra de vermella.
que dona la volta a la conca del Cap Cir, passant per llocs que permeten descobrir extensos paisatges. Així a l'est, des del Coll de Sensà fins als de l'Allosa, on pot dominar la subcomarca de les Garrotxes de Conflent. A l'oest, el pic de Camporrells i el pantà de la Bullosa constitueixen paratges d'un gran interès, amb els estanys, els boscos,
els grans penyalars i pics que superen als 2.800 metres. El poeta Jordi Pérez Cerdà descriu així aquests paisatges.
muntanya i més muntanya, rocars sobre rocada, fins al terter on creix la solitud de lliri. Des de molts llocs d'aquest camí, on pot veure la conca de Capsir amb els embassaments de Matamala i Puig-Balador. Doncs bé, animeu-vos que el paisatge ara, precisament a la tardor, val la pena perquè és preciós.
I ara parlem de Sant Just, ho terem més a propè, no necessitem mantecar ni autobús ni cotxe. Ja us heu recordat? Que caminant val la pena perquè a banda d'agafar les seves pujades i baixades és un poble petitet, maco, és nostre i també val la pena. I que com us hem recordat hi ha les festes de Tardó des de demà mateix i fins al 26 d'octubre. Consulteu la web santjust.cat i trobareu tota la informació de les festes. I tant.
Bé, ara aquí a l'octubre han començat els treballs de millora de la plaça Montfalcone, una actuació molt esperada pel veïnat de la Plana Vell Soleig. S'arrangerà el parc i es farà una petita rambla
per passejar que oferirà una nova perspectiva d'aquesta zona. Amb les obres s'ordenarà la plaça en dues parts diferenciades. La zona nord-oest serà un espai principalment per avianants i la zona sud tindrà la parada de bus urbà i es millorarà la connectivitat entre la plaça, el carrer Tilès i el carrer Amatllès amb una rotonda.
També es garanteix l'accessibilitat de persones amb mobilitat reduïda o dificultats de visió. I es fa una important reconversió de l'enllumenat per un de baix consum amb sistema de telegestió per una major eficàcia.
Bé, és una cosa estupenda, no? Sí, i també em va agradar molt d'aquesta informació quan la vaig llegir, que l'article del costat del mateix bulletí parla que finalitza la renovació del JM i del JT amb autobusos més grans. Això em sembla indispensable, perquè els autobusos JM petits no hi cabien la gent.
En hores punta no s'hi cabia, a les hores de la sortida de l'escola o de tornar la gent a treballar. A les hores punta sí. Cada quart d'hora i no s'hi cabia i ara han posat autobusos més grans. Igual que critiquem les coses negatives, critiquem les positives.
Una felicitació sobretot per l'empresa Soleil Sauret perquè compleix molt bé amb els horaris. Els horaris fantàstics. La Soleil Sauret, que és la del Just Metro i de les Busos Verts de Vallirana i dels Busos Verts de Cervelló, perfecte. En canvi, insisteixo, transports municipals de Barcelona que es posin d'acord i d'una vegada posin els horaris ben posats a les parades, perquè no hi ha... Aquí es tracta s'enjust dos mesos sense funcionar. Ara funciona
almenys quan ve l'horari. Però les parades d'origen, ni de plaça Universitat, ni de Coll Blanc, hi ha l'horari de les parades de dilluns a divendres. Només la de dissabte i diumenge, i de vegades... Perquè és difícil, perquè va un autobús cada quant.
Però també deu ser difícil pels busos de Vallirana i Torrelles, i en canvi compleixen l'horari. En canvi, si s'hi miren una mica, els busos de Barcelona sí que hi ha indicació a les parades. Realment sí. Insisteixo... Però si és que anava molt bé aquell cartell que teníem electrònic, tan fantàstic que et senyalava totes les sortides.
I ara torna a funcionar Sant Just. A on no funciona ni tan sols existeix és a la parada d'origen del Plaça Universitat del 63, ni a la parada d'origen de Coll Blanc del 57 i 157, on dic, fa un any que van fer aquesta reforma que comença a Coll Blanc, no hi ha marquesina, la pols de l'edifici que estan obres de davant cau damunt de la gent que espera l'autobús, la pluja, el sol, tot, no hi ha marquesina, ni hi ha indicació.
o estudien d'on ha de començar realment l'autobús i si pugui posar una marcasina. Això mateix. Jo no sé per què van variar, sobretot els 57. Has de baixar i uns metres més enllà has d'anar caminant a buscar. A buscar què és el D.
No, no, ara coincideixen, les parades coincideixen, sí. Quan ho van canviar per primera vegada... Es van protestar perquè canviava l'autobús a mig camí al carrer Ernest Lluc, però després van posar la parada d'origen i final a Coll Blanc però no en bones condicions. Aleshores s'ha de condicionar aquesta parada o bé que posin la parada d'origen a la Riera Blanca i allà tenen lloc per posar una parada en condicions i ja tenen la marquesina, perquè tenen una marquesina posada.
al carrer Ernest Lluc, que no la fan servir per res. Haurien d'arrencar-la i posar-la en el lloc d'origen. Això també està molt bé. Mira, que tot això és informació del nostre, vull dir. Bé, consultar i veure el fons fotogràfic municipal per internet. És molt interessant. Molt, molt interessant. I a més, que insisteixo, si no teniu internet a casa, ho podeu consultar a la biblioteca de Sant Just. Teniu gratis internet.
L'Arxiu Històric facilita la consulta del Fons Fotogràfic Local a través d'Internet amb una nova eina de cerca. Els serveis municipals d'Arxiu Informàtica han treballat conjuntament per poder penjar a la xarxa bona part de les fotografies que configuren el fons de l'Arxiu i que es poden consultar a sanjust.cat, o sigui, poseu la web sanjust.cat i allà trobeu la història gràfica del nostre poble.
Aquestes imatges permeten un feedback, realimentació, entre les persones usuàries del web i l'arxiu, la qual cosa contribuirà a ampliar la informació de les imatges, així com a augmentar-ne al fons. Bé, i ara potser que posem la sintonia de la poesia.
posem la cintoria de la poesia perquè avui sí, avui ens passem a la llengua castellana en homenatge i en honor a Santa Teresa de Ávila. Doctora de la Iglesia. Doctora de la Iglesia, exacte.
Teresa de Jesús, religiosa i reformista de l'orda del Carmel, va ser autora d'obres de gran valor teològic i literària. En el programa d'avui farem alguns dels seus versos plens de força musicalitat. Vivo ya fuera de mí, después que muero de amor, porque vivo en el Señor que me quiso para sí. Cuando el corazón le di, puse en él este letrero,
Vivo sin vivir en mí y muero porque no muero. Esa divina prisión del amor en que yo vivo ha hecho a Dios mi cautivo y libre mi corazón. Causa en mi tal pasión ver a Dios mi prisionero que no gozo estando viva y muero porque no muero. ¿A qué larga es esta vida?
que duros estos destierros, esta cárcel, estos sierros en que el alma está metida. Solo esperar la salida me causa un dolor tan fiero que mi vida ya no es vida y muero porque no muero. Vida, ¿qué puedo yo darle a mi Dios que vive en mí si no es perderte en ti para mejor a él gozarle?
Quiero muriendo alcanzarle, pues a él solo es a quien quiero. Vivo sin vivir en mí y muero, ¿por qué no muero? Nada te turbe, nada te espante. Todo se pasa. Dios no se muda. La paciencia todo lo alcanza. Quien a Dios tiene, nada le falta. Solo Dios basta.
i a tota me entregué i di, i de tal suerte he trobado que és mi amado para mi i jo sói para mi amado. Quan el dulce cazador me tiró i dejo rendida en los braços del amor, mi alma quedó caída.
i cobrando nueva vida de tal manera he trocado que es mi amado para mí y yo soy para mi amado. Iriome con una flecha enarbolada de amor y mi alma quedó hecha, una con su creador. Ya no quiero otro amor pues a mi Dios me he entregado y mi amado es para mí y yo soy para mi amado.
Bé, ha sigut meravellós, aquests instants de poesia. Sembla mentida que una monja d'aquell temps estigués tocada de la mística, perquè això va ser ja després de 20 anys de reclusió, perquè era una reclusió al Carmen.
Val a dir que aquests són fragments de la seva obra poètica, però són fragments perquè hem triat potser en els que destaca més la seva força, perquè era molt habitual, sobretot en aquella època, que es repetien molt els mateixos versos, llavors dintre del mateix poema es repeteix
Les idees són diferents, però gairebé amb el mateix text, més o menys. Sí. Evidentment, si el voleu llegir sencer, estan publicades, abans ho has dit, hi ha diversos llibres, a part que està tota la seva obra penjada a internet, perquè ja no cobra drets d'autor. Evidentment, als clàssics ja no hi ha drets d'autor per ningú. Estan a disposició de tothom a totes les biblioteques, i amb una obra com les mil mejores poesies de la llengua castellana trobeu totes.
Sobretot crida l'atenció perquè va escriure una autobiografia de Santa Teresa de Jesús. Jo anava a dir Les Morades, l'obra Les Morades de Santa Teresa, hi ha unes reflexions allà magnífiques, precioses.
A través d'elles podem veure qui era el seu mestre, Pedro de Alcántara, que va ser el seu mestre i confessor, i trobem que si heu visitat aquesta població d'Extremadura, on va néixer i on va viure Pedro de Alcántara, veiem que els poemes de Santa Teresa recorden una mica els de Pedro de Alcántara, però vist des de l'òptica literària.
Santa Teresa els millora molt. I a la vegada la rima, el ritme i la mida, el domini del llenguatge és molt més bo, és molt més ric en Teresa de Ávila que no en Pedro de Alcántara. Pedro de Alcántara fa uns rodolins molt, molt rodolins. Però que clar, en la seva època quedaven molt bé i que també estan plens d'autenticitat.
Amb aquests drets poètics hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies Carles, Hernández Rius i a tots vostès per escoltar-nos. Recordeu que si ens voleu tornar a escoltar, el dissabte estarem amb vosaltres en segona audició de les 11 a les 12. Doncs fins al dia de Sant Lluc a reveure. Això. Bona nit o bon dia.
Volem fer un país nou. Necessitem 100.000 voluntaris. Perquè ara és l'hora d'escoltar la gent. Fent el porta a porta més festiu i participatiu de la història. Ja soc voluntària. Si et fas voluntari, t'hi acompanyo. Festa voluntari per un país nou. Festa voluntari a ara ésl'hora.cat. Ràdio t'espera. 48.1 FM. Ràdio t'espera.
Bona tarda.