M'agradaria veure-la.
60 i més. Ara sí, hem encetat el mes de febrer. El que de cap o de cua l'ha de fer. A l'escalf del paisatge invernal tot abocant la memòria d'una escriptora que fa 20 anys que va morir. Quima Jaume i Carbó.
una dona que va saber convertir en poesia tot el seu món interior. Ens agrada al nostre espai recordar els poetes perquè són persones que saben transmetre en paraules tot el que viuen i el parlar de sentiments resulta vigents sempre. Fins i tot aquells romàntics de paraula inflamada, com el gran Rubén Dario, que avui fa 97 anys que ens va deixar. És dimecres, dia 6 de febrer,
i esteu a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Us parla Joan Algarra en el programa 60 i més amb tantes ganes com sempre de compartir una estona amb vosaltres. I qui us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa d'aquest febrer que comença en aquesta hora de ràdio per les persones grans o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar. Escoltar o venir a dir-hi la vostra aquí al locutori.
o trucant al 93 372 3661, ràdio d'Esvern. Podeu opinar, criticar i proposar allò que teniu ganes de dir-nos. Per tant, no us talleu. Truqueu al 93 372 3661, a ràdio d'Esvern. Aquí vosaltres teniu la paraula.
El nostre company, Marc Pere Arnau, tècnic de so, i una de les veus més formidables de l'emissora, us passarà de seguida amb nosaltres. Benvinguts, uients d'Esvernians. Passen quatre minuts de les vuit del vespre d'aquest 37è dia de l'any del calendari gregorià. Tenim per endavant 328 dies de 2013 per viure'ls el millor que puguem.
És el moment de felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Avui 6 de febrer festivitat de Santa Dorotea, Sant Teòfil i Sant Pere Bautista, entre d'altres. I aquí estem per viure i conviure i compartir el capvespre d'avui parlant de coses que ens agraden i esperem que us agradin a vosaltres també. Ja sabeu que també ens podeu trobar a la web radiodesvern.com
clicant la ràdio a la carta a qualsevol hora del dia o de la nit, on teniu un vedadeu de propostes dels variats programes d'aquesta casa. Aquí, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, i ara mateix ens podeu veure també a través de la webcam. Pesa'm una mica.
Oh, there's a very splendid thing, it's the April rose that only grows in the early spring.
Love is nature's way of giving A reason to be living The golden crown that makes a man a king There's a story told at once On a high and windy hill
In the morning mist Two lovers kissed And the world stood still Then your fingers touched My silent heart And taught it how to sing Yes, true love's a many-splendor thing
De l'any 1482 a Sevilla celebraven el primer auto de fer de la inquisició espanyola.
van començar cremant llibres i poc després algun dels seus autors. I alguns que no escrivien també. També. Recordem que la Inquisició espanyola va ser establerta amb la bulla del Papa Sixte Quart. Autoritzava els reis catòlics a anomenar inquisidors en tots els seus regnes. A Espanya la Inquisició va durar segles, ja que no es va suprimir fins al 1820, tot i que les pràctiques de tortura van seguint
durant tota la primera meitat del segle XIX.
Si bé va començar perseguint heretges, més tard va servir per castigar tota mena de dissidència política. Sí, que no s'estaven de res. A molts països ja feia 300 anys que s'havia acabat i aquí ja no era per heretgia, però... Servia per altres coses. Tot el que no els convenia... A torturar-los. Cap allà a cremar-li cigarrets i coses que van arribar fins al segle XX, jo diria, no al XIX, no. Van arribar fins fa ben poc.
Tal dia com avui, de l'any 1521 a Mallorca, empresonen Joanot Colom i molts altres dirigents agermanats, cosa que l'endemà hi provoca la revolta de les germanies. També era un dia 6 de febrer de l'any 1830 drets als Estats Units quan l'inventor Samuel Morse presenta en públic
el telègraf elèctric. O del 1918, que té lloc a Madrid l'estrena de la sarsuela El Niño Judío, amb lletra d'Antonio Paso i música de Pablo Luna. I el 1952, al Regne Unit, Isabel II és coronada reina després de la mort del seu pare, Jòrs Cisè.
I ja en data ben propera, el 6 de febrer de 1995, Aranxa Sánchez Vicario ha encapçalat la llista de les millors tenistes del món. I el 2004 a Moscou, un atemptat al metro atribuït a independentistes xetjens i provoca una quarantena de morts i més d'un centenar de ferits. I una altra desgràcia, més propera, recordem d'un 6 de febrer de l'any 2005,
quan a Morella, als ports, moren 18 persones en un alberg de muntanya per mala combustió d'una estufa de botà. Ja me'n recordo d'això. Bé, posem-me una mica de música.
Part un embastiment, petrassa i luntal, cantant a porto suona puritale. Cantano vetrenti, odio la voce,
Quanta malinconia!
Aquestes cançons napolitanes tan meravellosament cantades per Jaume Aragall. Esplèndida. Passem ara als naixements de persones que han passat a la història. Tal dia com avui, 6 de febrer de l'any 1412, naixia a Orléans, país del Lloira, l'heroïna francesa Joana d'Arc. I l'any 1905 ens consta el naixement de Vladislav Gomulka, polític comunista polonès a Krosno,
al Regne de Ludmeria. I el 1911 a Tampico, als Estats Units, neixia l'actor de teatre i cinema i destacat polític Ronald Reagan, va arribar a ser el 40è president del seu país. Recordem finalment el conegut àrbitre de futbol suís Massimo Bassaca, que va néixer a Bellinzona
el 6 de febrer de l'any 1969. I també, com cada setmana, tenim algú per recordar que va deixar aquest món tal dia com avui. El 6 de febrer de l'any passat, el 2012, moria a Barcelona el famós pintor català Antoni Tàpies. De formació autodidacta, Tàpies va crear un estil propi dins l'art de l'avantguarda del segle XX
en el que combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte ple de simbolisme. Cal destacar el mercat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana. La creu, omnipresent dins els seus quadres, on dominen els colors de la Terra, és signe i sentit del perquè del sofriment humà.
Un altre 6 de febrer, una mica més llunyà, l'any 1916, a León, a Nicaragua, moria el poeta periodista i diplomàtic Rubén de Río. Alguns erudits el consideren el príncep de les lletres castellanes i el pare del modernisme literari. Metapa, el lloc on va néixer, es diu actualment Ciudad de Río.
Els símbols que Darío feia servir dins els seus poemes són portadors de bellesa en la cultura tradicional del seu país. El signe, el color blau o les papallones, els núvols i les aus es colen dins les seves estrofes plenes de musicalitat i ritme.
Com veus, cada artista té les seves preferències segons l'època i segons el moment. En Tàpia es tenia admiració per la terra grisa, la matèria... I els colors crema... Els colors crema el blanc i el negre, i la creu... De tots els estils, perquè no totes eren iguals, ni molt menys. No, no. Per sobretot, la seva part final era la terra. Sempre era la terra. La terra, la creu, el blanc...
el negre i el marron, els colors diversos de la terra, els torrats. En canvi, Rubén Darío l'encisava el blau, les papallones, els núvols... No, clar, també és distint. L'un ho feia de manera manual pintant i l'altre amb paraules. I també cadascú en la seva època. També, també. I una poeta se'n recorda també als vint anys de la seva mort. Elegant i exquisida, la seva obra va quedar tallada massa aviat per la irrupció de la Parca,
quan estava en el millor moment de la seva vida. Aquí t'has lluit, eh? Està molt, molt, molt poeta això de la parca. Mira, m'ha sortit així. Ah, sí, sí. O amb dir la mort quedaves més rodó. En el millor moment de la seva vida, al final del programa, recordarem algunes de les paraules que mostren la sensibilitat i tendresa de Quima, Jaume i Carbó.
Quan la prosa dels fets quotidiants costa de pair necessitem la saviesa dels poetes per plantar cara a les adversitats de la vida. Ho veus? Com estàs molt poeta. Estàvem una mica literaris. I tant. Posem una mica de música.
A va, na quila, a va, na quila penis me ha. A va, na quila, a va, na quila, a va, na quila penis me ha. A va, nera nena,
Ara entrem a l'espai de la cultura.
Doncs vinga, fins al 24 de febrer recordem que podeu veure encara l'exposició Abans del Dilúbio, que fa temps. Déu unidor. Mesa Potàmia entre el 3.500 i el 2.100 abans de Cristo. Això és a Caixa Fòrum, a Can Casarremona, allà al capdamunt de l'avinguda Maria Cristina de Montjuïc, de l'exposició de Montjuïc. I sobretot és que l'entorn també, l'edifici és una meravella i a més te l'ensenyen.
I la cafetaria fan uns croissants de bons. Però aquí és una meravella l'exposició. Perquè per edat que tinguem, tan lluny no hi érem. I aquí ens n'hem d'anar molt lluny perquè fa uns 5.500 anys, a les maresmes del delta dels rius Tigris i Eufraters, al sud de l'Irak,
Els pobles mesopotàmics, que parlaven Sumeri i Akkadi, van crear les primeres ciutats. La primera organització territorial va sorgir des dels principis del IV Milemi abans de Crist en un espai fèrtil i al mateix temps inhòspit. En la primera ciutat, Uruk, es va crear la primera xarxa de comunicacions amb vies, canals i postes. Es van desenvolupar lliurearquies socials i la divisió del treball
el capitalisme, un poder fort, monàrquic o imperial, l'escriptura, el càlcul, les unitats de mesura del temps, l'espai i el valor dels vents, el dret, manifestacions culturals a través de les quals l'ésser humà es va anar desemmarcant de la naturalesa al mateix temps que la dominava. A través d'unes 400 peces arqueològiques,
procedents de grans col·leccions públiques internacionals i diversos documents antics i contemporanis, l'exposició Abans del Dilubi Mesopotània explora què li devem a aquesta primera cultura del Pròxim Orient Antic, quina imatge del món van tenir els mesopotàmics del IV i III milèni abans de Crist que, en gran mesura, ens han estat lligats a través de la Bíblia, l'Alcorà i diversos mites i textos crecs.
S'inclou alguna obra actual que revela quina imatge tenim avui d'una cultura en gran part sepultada, arrasada per la fragilitat dels materials empleats, fang i canyes, la pedra escassejada.
i destruïda pel temps i l'home, sobretot l'home. I és curiós quan veus aquesta exposició i veus que molts artistes de l'abstracció actual, inclús alguns realistes contemporanis, fan servir el fang, fan servir la terra i alguns es detenen uns paral·lelismes amb aquell tipus de pintura tan primitiva. Ara que abans parlàvem d'Ontàpies... Això de primitiva en el seu temps devia ser una cosa molt avançada i molt...
molt moderna. Eren contemporanis i la prova és que tenen semblances amb alguns contemporanis actuals. O sigui, aquesta projecció de l'esperit convertit en elements matèrics, fer servir la matèria per projectar el que tu sents interiorment, això és una cosa molt antiga. Això ho fa també molt i molt amb en Miquel Barceló. I tant. Ell fa servir la matèria natural moltíssim. I realment, a vegades sembla mentida aquelles composicions
que siguin tan superestupendes. I a més és que l'obra de Barcelona, com passa amb la de Tàpies i molts altres artistes contemporanis, és que els poses 3.000 anys abans, o potser molts mil anys després, i sempre són contemporanis. Les exposicions que l'obra social La Caixa dedica des de fa anys a les grans cultures del passat
tenen com a missió mostrar al públic les diferents formes en què homes i dones de diversos llocs i èpoques s'han enfrontat amb les grans qüestions universals, com també ampliar les perspectives sobre el món a partir de les investigacions històriques i arqueològiques més recents. O sigui, veus com el present i el passat en moltes coses oneixen. I tant que sí. Al final, sempre som mereus dels nostres avantpassats.
I ara posarem una mica de música i continuarem amb la cultura. Senzillament se'n va la vida i arriba com un capell que el vent desfila i fina. I som actors que voltes, espectadors que voltes
Bé.
Cent anys de l'Institut del Teatre, abans d'ahir, que era dilluns abans d'ahir. El dilluns, dia 4, va fer cent anys que es donava la primera classe a càrrec d'Adriagual. Adriagual, com vostès saben, era actor, autor, director, escenògraf, o sigui, era un home de teatre total. Teatre, teatre complet.
Les seves obres conegudes, avui no massa representades, però que van ser molt populars en el seu temps, va ser misteri de dolor, de la que fins i tot diuen. Aquesta, quan jo era jove, es representava molt. Es representava molt i diuen que és el mateix tema que la Malquerida i es discutia qui va ser primer. Deien que, evidentment, va ser primer Adrià Gual perquè era anterior a Vera Vente quan la va escriure.
El tema és el mateix, tot i que aquest tema ja es reproduia també en els clàssics. Són temes de fa 3.000 anys i la manera de fer-ho... Són temes de la vida. Són temes de la vida, exacte. Llavors es reflecteixen en el teatre. I el tema d'una persona gran que s'enamora d'una de més jove, un marit que s'enamora de la cunyada, aquestes coses passen...
A Misteri de Dolor, a l'Hostal de la Glòria, en un munt d'obres de teatre. I de professors grans que s'enamoren d'alumnes joves. També, també. És el més natural. També, el tema de la Mamoiselle, aquella que tan meravellosament ve... Mamoiselle de Vill, es deia? De Vill? Ah, no me'n recordo. Sí, Mamoiselle de Vill, em sembla. Aquella obra que estava tan estupenda.
La Clara Segura feia de professora i el Carlos Cuevas era l'alumne. Unes escenes delicioses, precioses, però es veien joveníssims els dos, jo no sé com s'ho feien, que transpiraven joventut i alegria en aquell home. El nano sí que és jove, però és que la Clara dona molta jovenesa a l'escenari. Sí, perquè té una manera molt vital i alegre de fer. Sí, sí, sí, és ella que transmet aquesta alegria. Bé, ex-alumnes de renom de l'Institut del Teatre,
donen el tret de sortida al centenari de la institució. Com hem dit, el 4 de febrer de 1913, Adrià Gual va impartir la primera classe a l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, que era l'embrió de l'actual Instituto. Antigament, i abans de la guerra, era Escola Catalana d'Art Dramàtic. Després de la guerra, i per imposició del règim, es va haver de dir Instituto del Teatro de Barcelona.
En l'època que va estar don Guillermo Díaz Playa fins als anys 70, o potser als 60 i pocs, es feien totes les classes íntegrament en castellà. O sigui, va ser amb un alumne precisament d'ell.
de la Marta Grau i els professors que hi havia a l'època de Don Guillermo, que va ser en Bonín, l'Hermànt Bonín, que va iniciar, quan va ser el director de l'Institut del Teatre, va iniciar, em sembla que ja als anys 70 o 71-72, l'etapa catalana. Molt bé. Han repassat moments de la història de l'Institut i algunes experiències de l'època en què n'eren alumnes. Molts d'ells, en dau d'humor i altres, en clau, més nostàlgica,
Han anat recordant anècdotes molt personals del que van aprendre a l'institut alguns dels seus professors o persones que ja no hi són. El moment més emotiu va ser quan Gerard Quintana va cantar el boig per tu de Sau.
per recordar Carles Sabater, un alumne estimat i que va morir prematurament l'any 99. I que més dominava totes les disciplines, pràcticament, que s'ensenya a l'institut. Sí, perquè era un bon actor, magnífic. Era actor, era cantant, era músic. Va fer cinema, teatre... Més tard s'ha entregat el Premi Adriagual 2012 de l'Institut a l'Associació La Calòrica, que estrenarà el projecte premiat en la propera edició del Festival Grec. Molt bé.
I a mi m'agradaria moltíssim perquè he vist que la web de l'institut els recorda d'una manera, d'una passada i molt per sobre els grans professors de l'institut que van ser, i durant tants anys, Marta Grau, Roser Coscolla i Bartomeu Olzina. Aquestes tres persones van ser professors esplèndids i que a més van ensenyar a moltíssima gent, no només l'ofici doctor,
sinó la facilitat per expressar-se. Molta gent va sortir de l'institut per anar a treballar a la ràdio, per estudiar periodisme, com tres o quatre persones. El fill de l'Adrià Gual no va ser també professor a l'Institut del Teatre? Em penso que sí, però en una etapa pretèrita a la que hi vaig anar jo. Per tant, no el vaig arribar a conèixer. Molt més pretèrita, vols dir?
És que l'Adrià Gual, que jo vaig conèixer ja era un senyor de 60 anys, i em fa l'efecte que devia ser fill de... Net em fa l'efecte que no. Desgraciadament jo el vaig conèixer, vaig tenir una mica de tracte al mercat de Sarrià, perquè ell i la seva esposa venien a comprar cada dissabte. És que va ser una segona escola Adrià Gual, no aquesta primera, sinó que va haver una segona escola Adrià Gual. Que també es feia teatre.
que estava a la cúpula del Coliseu. Paral·lelament amb l'institut. Sí, i on estava de professora Maria Eulèlia Campany i Jaume Vidal Alcover i van estrenar precisament la primera història d'Ester, Ronda de mort a Cinera i algunes altres obres, però sobretot van popularitzar molt l'obra de Salvador Espriu i representaven a la cúpula del Coliseu. La trista cosa és que me'n recordo molt d'ell perquè quinze dies després d'haver mantingut una conversa sobre teatre
va morir un atac al cor. I realment jo em calculo per l'edat que tenia aquest senyor, que devia ser un fill, no crec que fos net de l'Adrià Wal, que va fundar l'Institut del Teatre. No, perquè va ser el 1913, ja em diu el 4 de febrer de 1913. Bé, posarem una mica de música, no?
Jo t'he d'intentar
Me falta tu risa, me falta tus besos, me falta tu despertar.
No hi ha res més que la llibertat.
Bé, també és molt antiga. És una avenida preciosa.
que canten un cor d'alacant i que realment fa emocionar, perquè a mi me'n recorda una pel·lícula que vaig veure molt petita, molt petita, que es deia Los Últimos de Filipinas, i realment em va agradar moltíssim.
I aquesta venera surt també pràcticament tots els anys en el recital de veneres de Calella de Palafrugell. Hi ha molts grups de veneres que la canten, és molt i molt popular. Bé, i ara, ja que parlem de música, farem reflectir aquí un article que ha sortit a la secció opinió de la revista Tardó, publicada per la Fatec, i que signa
Carles Pertegas, que és el vicepresident de Fatec. El seu títol, música versus envelliment. I diu així. Fa uns dies vaig visitar un centre residencial per a gent gran no dependent. La directora, coneixent la meva afició per la música, m'ha explicat que hi havia una senyora resident que tocava molt bé el piano. Vaig tenir interès en saludar-la i la vaig comprovar que era encantadora i alegre
En el seu esguar es captava una gúspira jove i entremaliada. Vaig pensar que eren els 80 anys més joves que mai havia vist. Vaig felicitar-la per tenir el coratge i l'ànim de tocar el piano amb el saló ple de gent. Ella, amb un somriure irònic, em va dir que la seva missió musical al centre no era tant oferir recitals com fer de directora de la coral.
La tasca de la directora, em va aclarir per si jo no ho sabia, és escollir el repertori, assajar-lo, adaptar-hi les veus i fer totes les armonitzacions. En fi, és una bona feina que conclou en saber portar les persones que formen la coral, tasca que, de veritat, requereix disciplina, molta masquerra i empatia. Quan marxava, la directora del centre maturà i em va preguntar, entre altres coses,
Ja saps quants anys té. Vaig dir-li que no, però que, possiblement, rondava els 80. M'agafava pel braç i em va xiu-xiu eixar. T'equivoques. Té 101 anys. Sort que m'havia agafat pel braç. No hauria d'haver-me esglaiat, ja que tinc molt present la meva estimada Pilar, professora de violoncel, que exercí fins als 96 anys.
tres abans del seu traspass. Hola benvolguda Dolors, professora de piano amb la vocació del mestratge dins del seu cor que exercir fins als 93 i tants i tants músics que mantenen el cap clar i ferm practicant fins a dades ben avançades el seu treball que ha sigut tota la seva vida la seva gran afició. Neuròlegs d'Evaluar Internacional associen l'aprenentatge i la pràctica de la música
a la millor higiene del cervell. Poseu música. Acabava d'arribar, només volia tranquil·litat.
després de nit gemides a la carretera. Ell se'm va posar davant, no em vaig saber controlar, va caure al mig d'una bassa de sang i em va dir que jo era el boig de la ciutat, tu m'has matat.
M'hauràs de sustituir ara endavant. Van acceptar la condemna per majoria absoluta i tal sols vaig poder-me defensar. Begaràs fins a l'últim dia. Bé, escoltam a Sopa de Cabra. Anam als seus bons temps.
Rua de Carnestoltes des de Maragall fins a Camoapa. El rei Carnestoltes ja ha començat a fer de les seves i ha introduït una gran millora. La rua, que tradicionalment sortia des de davant del mercat, ara s'iniciarà al Parc Maragall i arribarà fins a la plaça de Camoapa. Les persones que vulguin inscriure's en el concurs de disfresses ho poden fer fins al 12 de febrer a l'Ajuntament. Una altra novetat és que s'han modificat les categories.
Enguany hi haurà premis per a millor comparsa, 10 o més membres, millor comparsa escolar, 30 o més membres d'ampes d'escoles de Sant Just, millor grup de 2 a 9 membres i millor individual. Animeu-vos a participar al Carnestoltes perquè val la pena. Serà divertidíssim aquest any. Aquí tenim molta informació, això ho hem tret del bulletí municipal que hem rebut avui a les bústies.
Tu ara deies que volies parlar de l'autobús, no?
Sí, volia parlar de l'autobús i me n'alegro molt que per fi el bulletí també ho digui perquè ja fa un munt de dies que molts veïns de tot el recorregut que fa l'autobús han presentat firmes i signatures tant d'Esplugues com de Sant Just per veure si aconseguim que almenys arribi fins a Coll Blanc. L'Ajuntament reclama a transports metropolitans de Barcelona que modifiqui l'itinerari de la línia de bus 157 perquè aquesta tingui parada al barri de Coll Blanc, a l'Hospitalet.
que és el que demanem a tothom, que tingui una millor connexió amb el metro. Jo pensava que allò estava corregit. Tu l'has agafat avui? Sí, sí. D'aquesta manera es fa ressò de les queixes de les persones usuàries pels canvis de l'itinerari de la línia que va entrar en servei el passat mes d'octubre, o sigui fa tres mesos que ha entrat en servei i així seguim.
La línia 157 té el seu origen a Sant Joan d'Espí i des de l'octubre finalitza davant la parada d'Ernest Lluc del Trambaix. Aquí diu que actualment està tancada, no em consta que la parada del Trambaix estigui tancada, no ho diu aquí però no, perquè avui he anat amb el Trambaix fins a l'estació d'Ernest Lluc i no està tancada. La que està tancada és la de metro d'Ernest Lluc que no s'ha arribat a inaugurar, la de metro.
Però el tramvaix sí que funciona. Si agafeu el tramvia a la parada del tramvaix d'Ernest Lluc després podeu agafar el bus D20. Fins ara al final de la línia estava el passeig marítim de Barcelona. Des de l'Ajuntament reclamem que restableixi l'itinerari original o que com a mínim s'allargui fins a Collblanc per poder connectar amb altres mitjans de transport. Explica la regidora de transports i mobilitat Gina Pol. Actualment el 157 té la parada a Torremarina.
Fins a Collblanc hi ha uns 400 metres que s'han de fer a peu o agafar un altre autobús amb el conseqüent perjudici per a les persones usuàries. Segons la regidora, la nova xarxa de bus
s'ha fet pensar exclusivament a Barcelona i sense negociació prèvia amb els municipis afectats, malgrat que alguns d'aquests canvis en les línies ens perjudiquen i molt. D'altra banda, l'Ajuntament també està treballant amb l'Àrea Metropolitana de Barcelona i l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat per definir el recorregut de la línia 10 amb la voluntat de donar servei al barri de Mas Llull.
Bé, i també al buit llatí tenim un altre comentari. Taller pràctic per aprendre a posar normes i límits als nostres fills i filles. El Servei de Benestar Social amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona ha organitzat per al mes de març un taller participatiu i dinàmic a través del qual es pretén
que els assistents identifiquin, treballin i desenvolupin habilitats educatives per millorar el control exercit sobre els fills i filles, la qual cosa els ajudarà a enfortir el seu rol parental. Aquesta activitat està adreçada a mares i pares amb fills entre els 12 i els 17 anys, en quina edat més difícil, que estiguin motivats per abordar les diferents situacions i dificultats que es puguin produir
en la vida quotidiana de l'àmbit familiar. Es treballarà la comunicació interpersonal, les normes i els límits i la gestió de les emocions. El taller es farà els dies 7, 14 i 21 de març de 2013 de dos quart de sis de la tarda a dos quarts de vuit del vespre al Casal de Joves i anirà a càrrec de la neuropsicòloga Amparo Junquero.
Per assistir al taller és imprescindible inscripció prèvia al Servei de Benestar Social de l'Ajuntament. Bé, posem una mica de música.
Vas como una gota del rocío que tiembla sobre un pétalo de flor. Entre la sombra mi corazón te nombra en esa espera eterna del amor.
82 arbres de Nadal als punts de recollida habilitats. Enguany s'han recollit una vuitantena d'arbres de Nadal als deu punts habilitats per l'Ajuntament als diferents barris del poble. Els arbres s'utilitzen per fer compost, un adoc natural de gran qualitat. Per cada 186 tones de fracció orgànica trinxada,
es recuperen 65 tones de compost. Si al febrer teniu encara l'arbre de nedar a casa, potser us ho penseu. Ja és hora de portar-lo. Es refereix ja als que s'han recollit. Si comencen a caure els iles espines i deixen tot perdut, val la pena. Hi ha alguns que es poden fer viure.
Si tens una terrassa gran i el pobre Brett resisteix, mira. Si tens jardí, el cultives per l'any vinent. Jo el tenia molt maco el de l'any passat i fa dos anys. Aquest any, amb aquella calor tan horrorosa de l'estiu i aquell vent que va fer durant uns dies, me l'ha aturrat i no sé si el salvaré. S'amplia l'atenció telefònica per programar visites a l'àrea bàsica de salut.
La central de trucades Baix Llobregat Centre amplia el seu horari d'atenció telefònica fins a les 10 de la nit. És el 93-567-0999. És el número de telèfon únic per programar visita i informació als diferents centres d'atenció primària del Baix Llobregat Centre. El Servei de Cita Prèvia per a Medicina General
pediatria, infermeria, odontologia i treball social és de 8 hores a 22 hores, de les 8 del matí a les 10 de la nit, de dilluns a divendres. Posem música.
No, no, no, no.
Adiós, adiós, museu de mitjons de...
Vuelta me voy, yo yo es alma mía, que voltele allá.
tallers i activitats per a la prevenció de drogodependències. Aquest mes de març es farà un curs de prevenció de drogues adreçat a professionals de lleure i persones interessades o que treballen en l'àmbit de la prevenció entre la població jove i adolescent. Serà el 14 i el 21 de març al Casal de Joves. Més informació a l'Ajuntament, telèfon 93 480 48 00.
Aquesta activitat, inclou en la línia de treball del Servei de Prevenció de Drogodependències de la Font Santa, m'ha encomanat pels ajuntaments de Sant Just des Bern, Cornellà, Esplugues i Sant Joan d'Espí. El servei ha anat adaptant la seva oferta a la nova realitat social i ha fet de la reducció dels factors de risc en els adolescents i joves
la pedra angular de les seves intervencions. Ara, l'home en comunitat ha encarregat a l'empresa Eines que millori aquest servei, el qual s'hi accedeix a través del Servei d'Acollida Municipal de Benestar Social. El Servei de Prevenció també fa tallers a l'alumnat de quart a sisè de primària, segon i quart d'ESO i batxillerat.
Bé, i ara parlarem d'aquest llibre, farem coses d'aquest llibre que és tan interessant, que es diu Mil unes curiositats de Barcelona. Bé, diu quan d'una guerra em van treure un himne. Bon tema, bon tema. Sí. La gota que inicia la guerra dels segadors. És el Dia de Corpus i el Virrei de Catalunya del mal de Caral.
mor en circumstàncies poc clares a la platja de Barcelona davant de Montjuïc. Alguns audors afirmen que l'home va patir una caiguda mortal del cavall i que, un cop a terra sense vida, la gent del carrer l'apunyalà. Altres creuen que Dalmau va ser assassinat. Fos accident o violència, l'exèrcit felipista troba l'excusa perfecta en aquest esdeveniment per atacar la ciutat.
La Generalitat i el Consell de Cent decideixen defensar Catalunya de la sal castellà i el president de la Generalitat, Pau Clarís, arribar a proclamar la República Catalana amb el suport de les institucions i del poble. Però després d'un any de setge i amb l'arribada de la pesta, Barcelona cau en mans dels forans el 1652. Amb la derrota, Catalunya torna a reconèixer Castella com a sobirana.
Entre la guerra dels segadors i l'epidèmia de pesta negra, que va assetjar la ciutat des de 1650, a Barcelona va morir entre el 15 i el 20% de la població. D'aquesta trista aventura amb final dolorós neix el Segadors, l'himne nacional de Catalunya.
La llavor del càntic la trobem en diverses cançons coetànies als fets que van circular entre la gent fins ben entrat al segle XIX. El 1892 la tonada es va publicar per primera vegada amb una adaptació musical i literària del compositor barceloní Francesc Alió. Era una cançó llarga que recollia més o menys les tonades i estrofes més populars. El 1899, en plena època renaixentista,
La Unió Catalanista organitzava concurs per premiar la millor lletra que simbolitzés les aspiracions nacionalistes de Catalunya. El concurs el va guanyar un text del poeta i traductor Emili Guanyavents, titulat Els segadors. Aquesta lletra és la que s'ha mantingut fins al dia d'avui. Bon cop de fals. Bon cop de fals.
Viva, viva la negociació. Desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix, desmargeix. Viva, viva la negociació.
Oh, oh, crowns of awesome souls,
Escoltàvem una cançó catalana, esperàvem escoltar els segadors, però pel que sigui el senyor ordinador no ens ha deixat posar-la.
Bé, és igual, no passa res. Són coses del directe i de la tècnica. Ja hi estem acostumats. Jo em barallo amb l'ordinador. No et barallis. No, darrerament no. He de donar les gràcies a aquesta esplèndida casa de informàtica que tenim al carrer Badó de Sant Just, que es diu Místic Informàtica, que me l'han deixat nou. Jo em pensava que estava ja per llançar i me l'han deixat ara, que funciona de meravella. Bé, doncs mira, a l'abans sí que deu. Un altre dia el posarem.
Llavors parlarem de les massies del Parc de Collserola. Això apareix al bulletí d'hivern del Parc de Collserola i diu així.
Les mesies de Can Coll i Can Baró van ser el centre de les propostes que va oferir el parc en el marc de les jornades europees de patrimoni celebrades a finals del mes de setembre passat. Aquest any les jornades han augmentat a Catalunya tant en nombre d'entitats organitzadores, més de 300, com en nombre d'activitats, 361, respecte a les convocatòries anteriors.
cal destacar sobretot l'alta participació amb un total de 35.300 persones
en el conjunt de les propostes. Des del 2004, el parc participa en el seu desenvolupament. En aquesta ocasió, dues masies de la serra han estat al centre de les propostes. Unes 200 persones van participar en les activitats dutes a terme. Al Vallès, i concretament a la masia de Can Coll del segle XV, on té la seu el Centre d'Educació Ambiental del parc, es va desenvolupar un itinerari guiat
que unia la messia i la etnobotànica organitzat entre l'Ajuntament de Sardanyola del Vallès i el Consorci. El Baix Llobregat, el centre d'estudi Sant Justencs, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just i el Consorci, va organitzar una passejada guiada per descobrir la història i l'arquitectura de tres mesies de la zona, Can Carbonell, Can Fetjó i Can Baró del segle XVII.
Aquesta darrera ha estat recentment restaurada pel consorci i per l'Ajuntament de Sant Just d'Esbern, i aquest acte va constituir, de fet, la inauguració d'aquesta nova etapa en el funcionament de la masia. Posem música.
I continuem parlant de Colxarola.
La carretera de La Rabassada un fil sinuós ple d'història, primer tram vistes al barcelonès. Aquesta carretera travessa la serra i uneix el barcelonès amb el Vallès, però més d'una via de comunicació és un excel·lent guió per il·lustrar la transformació de Barcelona i els seus entorns. Farem un itinerari repartint en dos trams, explicant la seva història i descobrint racons poc coneguts, com les restes de l'antimonestí de Sant Geron i de la Vall d'Ebron o emblemàtics,
com el viaducte de Can Ribes. Aquest primer tram per vessant barceloní seguirà la carretera amb la ciutat present al fons. Com ens dic això ho diem amb una entel·lació extrema perquè aquest recorregut serà diumenge 17 de març. Tornarem a recordar perquè serà de 9 a 1 del proper 17 de març però com que val la pena ja ens hem avançat. I sobretot perquè és una activitat gratuita en places limitades. Cal inscripció prèvia.
Per tant, per les activitats amb inscripció prèvia heu de trucar la mateixa setmana que es realitza, de dilluns a divendres, al telèfon del centre d'informació 93-280-3552. Per la qual cosa us tornarem a recordar un altre cop aquesta visita que serà una preciositat. Bé, i ara ja podem posar la música de la poesia.
Sí, perquè avui ens esplaiarem una mica amb la popular Sonatina de Rubén D'Arió, que va ser matèria d'examen de l'Institut del Teatre Año Sá. Ara no, ara fan coses molt més contemporànies, però... Clar, cada època té el seu tema. I més en temps del franquisme, tot eren clàssics i tot eren vers. Per tant, Sonatina. La princesa está triste.
El jardín puebla el triunfo de los pavos reales. Parla en china la dueña, dice cosas banales. Vestido de rojo, piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente, la princesa persigue por el cielo de Oriente la libélula vaga de una vana ilusión. Piensa a caso en el príncipe de Golconda o de China, o en el que ha detenido su carroza argentina para ver de sus ojos la dulzura de luz, o en el rey de las islas de las rosas fragantes, o en el que es soberano de los claros diamantes, o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuzo,
Ay, pobre princesa de la boca de rosa, quiere ser golondrina, quiere ser mariposa, tener alas ligeras, bajo el cielo volar, ir al sol por la escala luminosa de un rayo, saludar a los lirios con los versos de mayo o perderse en el viento sobre el trueno del mar. Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata, ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata, ni los cisnes unánimes en el lago de Atur.
y están tristes las flores por la flor de la corte, los jazmines de oriente, los nelumbos del norte, de occidente las dalias y las rosas del sur.
pobrecita princesa de los ojos azules, está presa en sus oros, está presa en sus tules, en la jaula de mármol del Palacio Real, el palacio soberbio que vigilan los guardas, que custodian cien negros con sus cien alabardas, un lebrel que no duerme y un dragón colosal. ¡Oh, quién fuera! ¡Y Sipila, que dejó la crisálida! La princesa está triste, la princesa está pálida.
o visión dorada de oro, rosa y marfil. ¿Quién volará a la tierra donde un príncipe existe? La princesa está pálida, la princesa está triste, más brillante que el alba, más hermoso que abril. Calla, calla, princesa, dice la hada madrina.
el caballo con alas hacia casa encamina, en el cinto la espada y en la mano el azor, el feliz caballero que te adora sin verte, que viene de lejos, vencedor de la muerte, a encenderte los labios con un beso de amor.
Si comentàvem que era una mica passat de moda, bastant passat de moda, la manera de fer poesia del senyor Rubén Dario. És una meravella de descriptor, però, clar, en el seu temps. Si per alguna cosa és considerat el príncep de les lletres castellanes,
no només per la fluiditud de les paraules, que això és una qüestió de l'època i és una qüestió del temps en què va ser fet, sinó per la tècnica meravellosa de versificació. És tota una lliçó de rima, ritme i melodia, i de lèxic, i la manera de compondre poemes. Ara ens trasladarem al nostre segle i recordem aquí, amb Jaume,
Quima Jaume, com vostès saben, era de Cadaqués. I els temes predilectes de la poeta, a ella li agradava més que li diessin poeta que poetessa, el transcorre del temps, la set d'absolut, la natura, els records d'infantesa barrejats amb els de maduresa i l'amor a la música i a Cadaqués es reflexen en les seves paraules. Aquí, en aquest poema, a l'estil d'Alberto Caeiro. Qui ho ha dit que haig de comprendre les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen i la mort també, igual que elles. Perquè és brinar principi i fi. Cal reseguir si ens treu algun camí. No ens podem aturar al mig d'un bosc i que vingui la nit a acompanyar-nos. La lluna volta, mimba, creix i es fa rodona. L'estiu que mor prepara un altre estiu. El tren que marxa en hora enllà retorna sempre,
el punt de la partensa. Neixen les flors i l'endemà fineixen. Tornen a néixer perquè és bo que els cycles s'acomplessin. I és bo que res sigui sempre igual, però que torni allò que és bo.
Si te'n recordes, també vam comentar i vam llegir versos d'aquesta poeta, perquè ella vol que se li digui poeta, al dia de la poesia de l'any passat, que vam fer tot un recull de poetes femenines de la nostra terra. Ho recordo, ho recordo. No és la primera vegada que pensem en ella, perquè
Ens agrada molt la seva manera d'escriure com ens agrada el poeta que ens toca la setmana que ve, 5 anys de la mort de Palau i Fabra.
recordarem la poesia de la nostra terra i farem un reflex amb aquesta secció de poesia de 60 i més. I el proper dimecres, que és el dia universal de la ràdio, dia mundial de la ràdio, instaurat fa pocs anys per una assemblea de les Nacions Unides, doncs és un bon moment per recordar els poetes que ens acompanyen amb aquest gran do de la paraula ben dita, de la paraula ben expressada. Bé, doncs...
Hem arribat als moments finals d'aquesta audició d'avui. Cada dimecres recordeu que estem amb vosaltres de 8 a 9 de la nit, però si voleu tornar a escoltar aquesta audició que hem fet avui, la podeu tornar a escoltar, i valgui la redundància, el proper dissabte d'11 a 12. Bé, fins aleshores, a tothom, molt bona nit i a reveure. Moltes gràcies i a reveure.
M'ha agradat molt.