A la ràdio de Sant Just, 98.2.
Seixanta i més.
Molt bona nit, amics oients de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada.
De nou amb vosaltres, l'audició Seixanta i més, per amenitzar-vos amb una estona de notícies, comentaris, música...
Tot el que la nostra taula de redacció ha seleccionat per fer-vos agradable aquesta hora de ràdio.
Som l'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall, Carles Hernández i Rius i qui us parla, la Joana Algarra.
Endavant, Seixanta i més.
Endavant, Seixanta i més.
Ens és molt dolorós iniciar Seixanta i més comentant el trist final d'una història que ens ha tingut amb el cor encongit durant 12 dies.
No ens havien manifestat perquè, encara que molt en el fons, teníem l'esperança que Gabriel aparegués d'un moment a l'altre.
Ja sabem que el nombre de desapareguts, no recuperats, és prou abundós i poc esperançador.
Però, per altre costat, quin ha portat els nens de casa al pueblo o al poble per vacances?
Aire pur, tranquil·litat, pel poc trànsit, els nens tot el dia al carrer, coneixent els animalons al natural i no a l'ast.
Però, que desesperant és que, gaudint d'aquestes condicions, se'ns desaparegui un nano de vuit anys en una distància de cent metres.
Quina vessarda la dels pobres pares, de la família, i quina solidaritat de tot el veïnat,
quina feina la de les autoritats, que no han escatimat ni esforços ni mitjans.
I quin ésser tan desalmat, aquest que ha estat capaç de llevar la vida a un nen que pertanyia a la seva família.
No hi ha cap mena de justificació i prou.
Quan expresem aquestes idees, no sabem encara les circumstàncies del succés.
El ministre de l'Interior va demanar que deixéssim treballar les autoritats
i que no es fes morbo sobre aquest tema tan desgraciat.
Nosaltres, solament, hem exposat el nostre dolor i tristesa
que encara que no arribi a la família, per la llunyania, ha de quedar palès en aquest el nostre programa.
Adiós, pecesito, com deia la teva mare.
Suposem que allí, on estiguis, tindràs al teu abast tots els peixets que t'agradaven tant.
Adeu.
Aviam, Lina, aquestes curiositats, què? Què tenim avui de curiositat?
Jo vaig seguint, com ja sabeu, una mica la història de la ciutat, no?
I n'hi ha, l'altre dia dèiem allò de les revoltes
i que van aconseguir que posessin vuit hores al treball i tot això, no?
Sí, sí, sí.
I n'hi ha d'aquí una anècdota, que no és cap anècdota ni molt menys, però, bueno,
i diu la modista que fabricava bombes.
Ah, ah.
Diu, al costat de la política negociadora dels membres de la CNT, com Salvador Seguí,
hi havia una altra tendència anarquista, que buscava respostes a l'acció terrorista.
El número 10 del carrer Toledo existia, a principis del segle XX, un taller de confecció.
No era una excepció entre la regla, ja que en aquells anys la ciutat anava plena.
El que ja no era tan normal era el que amagava darrere dels talers, tisores i agulles.
Una fàbrica d'explosius.
Mare de Déu.
Els propietaris del lloc, el Vicenç Sala i la seva companya, Roser Benevent,
eren membres d'un grup de gran activitat,
que, a més a més de mantenir reunions, fabricava les seves pròpies bombes.
I, a part de la botiga, també tenien altres llocs clandestins,
on solien refugiar-se els pistolers de la patronal.
I tornen a ser uns anys convulsos,
diu que n'hi ha més de 40 assassinats,
un ull per ull, un mort per mort,
és a dir, que aquí es passa la tira de coses...
Sí, va ser una temporada molt, molt forta.
Una temporada molt, molt dolenta.
Diu, i amb la proclamació de la Segona República,
els sindicats lliures desapareixen.
Lluís Company signarà un pacte de la fam,
pel qual la patronal acorda amb la CNT i la UGT
que no contractarà a cap treballador que pertanyi als sindicats lliures.
Davant d'aquesta situació,
el fundador, que es diu Ramon Sales Amenós,
s'exila a França.
Però l'home tornarà a Barcelona a l'octubre del 36
per donar suport al bàndol franquista.
Caminant per les Rambles, un dia reconegut
per antics companys de víctimes dels sindicats lliures.
Perquè el CNT i tot això es veu que anava bé,
però aquests sindicats lliures es veu que no anava tan bé la cosa, no?
Sí, anaven a la seva.
Anaven a la seva.
I diu, esclar, la reacció no es fa esperar.
Els sobres s'embraonen sobre ell,
l'immobilitzen.
Llavors Sales, aquest home,
és lligat a quatre camions
que arrencaran els seus motors a les hores
i queda esquarterat.
És una mica...
Res, això és Pulp Fiction.
Només que m'acaba, és horrible.
Pulp Fiction.
Bé, anem a...
Ens marxem.
I quan marxem, agafem el transport col·lectiu a Barcelona.
Diu, el creixement exponencial de la població a Barcelona
va obligar a desenvolupar serveis de transport públic.
Abans de l'arribada generalitzada del cotxe,
el transport públic seria l'única opció
per desplaçar-se d'un lloc a un altre.
Barcelona hauria d'avançar en aquest aspecte
si volia equiparar-se a les grans ciutats europees.
A la instal·lació de l'electricitat a Barcelona
s'hi han d'afegir nous invents
fills de la revolució industrial
que facilitaran la vida als habitants.
I així, en 1848,
apareixen les primeres locomotores.
En 1877 hi ha els primers telèfons
i un any després arriba el primer fonògraf.
El creixement de la ciutat
anirà a crear la necessitat de tenir nous serveis.
i des de sempre i fins ben entrada al segle XIX
els ciutatats de recursos escassos
feien els seus recorreguts rigorosament a peu
i els acomodats utilitzaven els seus cavalls o carruatges.
Els carruatges de tracció animal, privats o de lloguer
eren els únics mitjans de transport no individual
utilitzats a Barcelona.
De totes maneres, els camins tampoc no eren fàcils ni accessibles.
La majoria eren camins veïnals
no aptes pels carruatges en condicions de la relativa comoditat.
I les úniques calçades transitables
eren les internacionals.
I ja el pròxim dia us aniré explicant més coses dels transports.
Perquè no heu pagat la tarifa ordinària
i no us puc explicar més.
Aquí s'ha acabat el trajecte.
Ah, molt bé.
Que cobres per minuts, Lina.
Com gairebé, eh?
No, però així quedem amb allò que dius.
S'ho fa molt.
No, i a més que si no acabaríem tota l'hora
i no pot ser, no?
A mi el que m'agrada, el que explica la Lina,
és les penalitats que passava a l'antiga Barcelona,
que era així.
Llavors no ens donem compte de lo bé que estem ara
i encara ens queixem.
Ara ens queixem perquè m'éren l'Uber, no?
Doncs res, no que vingui o no que vulgui.
Entre els tinguis centis per pagar-ho.
I ja ens n'anem.
Ara tindries que posar música d'aquella tenebrosa
que nos vamos a los espíritus.
Sí, però això li teníem que haver dit abans.
No, no, no, això és broma, eh?
D'acord.
Bé, aquí continuem amb aquelles cases encantades
que tenim per Barcelona.
I diu, la casa de l'Ave Maria.
Contemplant la impressionat façana del Palau Güell,
situat al número 9 del carrer 9 de la Rambla,
on es pregunta quin tortuós i sinestre esperit
va impulsar el noble Joan Güell i Ferrer
a adquirir el solar,
en el que a les hores era un llòbreg i misteriós paratge.
Enfava de ser centre de bruixeries i espiritismes.
I quin anguniat i tècnic ànim
va inspirar en Toni Gaudí
les torturades i delirants formes de l'edifici
on, sens dubte,
els espectres de l'indret
deuen retorçar-se les seves etèries figures.
Unes passes més enllà,
on el carrer fa cantonada amb el de Lancaster
es pot veure encara
el que a finals del principi del segle XX
va ser anomenada la Casa de l'Ave Maria.
Es tracta d'aquest senzill edifici de pisos,
amb balcons reixats,
que un dia algú va pintar de tons roses i blancs,
potser amb la intenció d'allunyar-ne,
amb una mà de pintura més o menys encertada,
la sinestra fama.
La gent deia que de nit en sortia la por,
que sentien en els secos de les desertes estances
cops secs de procedència desconeguda
i arrossegament de cadenes.
I a les nits de lluna plena
tot l'edifici semblava misteriosament envoltat
d'una boira sobrenatural.
Mare de Déu!
Una mena de vapor gris,
apenes lluminós,
que mortallava.
Era tant el temor que inspirava
que reputats exorcistes
hi acudien a restauracions,
la qual cosa li valgué el curiós nom,
de Casa de l'Ave Maria.
Es veu que aquests exorcismes
tenien la virtut de fer remetre temporalment
els fenòmenos,
però ens consta
que si durant un temps l'abandonaven,
les manifestacions sobrenaturals
s'avivaven,
per bé que una mica més tènguis.
Es creu que va ser la còpia
de conjurs i d'Ave Maria
que finalment van deixar de produir-se
fins a esveïr-se del tot.
I com ja hem comentat
en parlar de la caça dels exorcismes
a finals del segle XIX,
hi va haver a Barcelona
una estranya passa
tan demoniats
que n'hi ha algú ara.
No ho sé, no ho sé.
O diversos, no?
Dentre els quals,
el més famós va ser,
sans dubte,
una dona del carrer Sant Ramon.
Durant els anys 70,
la zona era coneguda
amb el nom de la Illa Negra.
Pel fet de ser el nucli
de major densitat marginal,
i de delinqüència
de la Barcelona moderna.
Un gran nombre de dones
que vivien de la prostitució,
per la qual cosa,
enviar metafòricament
a una dona
al carrer de les Tàpies
era un dels pitjors insults
que se li podia fer.
Encara no s'ha aconseguit esveïnar
a què es dedicava
a la posseïda
del carrer Sant Ramon.
Només sé,
això és l'escritora que ho diu,
que va caure
en dolorosa malaltia,
i que com els metges
no sabien trobar-li la causa,
es va cridar amb un capellà
perquè li dongués l'extremoció.
Al capellà
devia veure
algunes coses
molt sospitoses.
Imagino
cagirs de cap
impossibles,
renecs,
les fèmies
i salses variades
emergint de la boca,
el més pur estil
Hollywood,
perquè
sempre s'envia
un exorcista
a la casa,
el qual,
en presència
de diversos testimonis,
segons es diu,
li va expulsar
el diable del cos.
I ara,
com ja estem tots en pau,
podeu continuar el programa,
senyors.
Molt bé,
i moltes gràcies.
Fins demà.
Fins demà.
i ara,
biografies
de personatges excepcionals.
Avui,
Joana d'Arc.
Joana d'Arc,
la bona lorenessa
que els anglesos
van cremar-lo en...
Amb aquestes paraules,
el poeta
François Villon
descrivia
el segle XV
una dona
que va inspirar,
a través dels segles,
els homes
més diversos
i destacats
en el món
de les lletres
i del pensament.
Anomenada per excel·lència,
la donzella,
la vida de la qual
constitueix
un enigma poètic
i cruel
alhora.
Joana d'Arc
ha inspirat
plomes tan importants
com
Shakespeare,
Voltaire,
Schiller,
Paul Cladel,
Marc Twain,
Bernard Shaw
i molts més.
L'han tractat
de diverses maneres,
personatge sinistre,
símbol de patriotisme,
geni militar
o lluitadora
entre l'amor humà
i la missió divina.
Directors de cinema
com Dreyer,
Rossellini,
Breson,
també l'han fet
protagonista
entre dos amors,
l'humà
i el diví,
vessant-se
en el legendari
aspecte del personatge.
És un símbol
de França
i no hi ha francès,
per senzill que sigui,
que no conegui
el personatge.
Hi ha moltes raons
perquè la història
de la dona
hagi arribat
als nostres dies.
En aquells temps
que li va tocar viure,
plens de turbulències,
amb la dominació anglesa
i a punt
d'energionar-se
tot el país,
prínceps dèbils
i pocs estimats,
sense gaire força militar
i mal entrenada,
sorgeix aquesta donzella.
Aquí,
segons ella,
unes veus divines
li imposen
la dura tasca
de salvar el país
de les urpes angleses.
En aquella època
eren molts
les persones
que declaraven
haver rebut
la missió divina
de salvar
el regne,
però ella
va tenir
la sort
o la desgràcia
de rebre
el recolzament
dels polítics
que van veure
en ella
l'eina útil
per provocar
el xoc emotiu
del rei
i del poble
en un moment
en què el poder
anglès
estava
en hores baixes.
La Joana d'Arc
va viure
un sol any
de vida pública
i en aquest espai
de temps
va tenir
les seves
dues
grans victòries.
La lliberació
de la ciutat
d'Orleans
de mans angleses
i la consegració
de Carles VII
com rei
de França.
Però
aquests mateixos
fets,
així com la resta
de la seva
curta vida,
no són
en si mateixos
la realitat
d'una
xesta
meravellosa,
sinó
una història
trista,
d'un temps
més que trist,
un temps
en què
la desesperació,
la fam
i la mort
eren els elements
quotidians
en tot el món
occidental.
Un altre fet,
més terrible
encara,
perquè ningú
no sabia
d'on venia
ni com
protegir-se d'ell,
que era la malaltia
anomenada
Pesta Negra.
Resumim,
les calamitats
degudes
a la naturalesa
i a la mà
de l'home
van propiciar
tota una sèrie
de misèries
i a l'escenari
dels fets
en què es va
desenvolupar
les gestes
guerreres
de la doncella
d'Orleans.
La família
de la Joana
provenia
de la xampanya
pagessa,
pagessos
acomodats
afincats
a la localitat
de
Dornemí,
Dornemí,
Dornemí,
orfebres rurals
i a més a més
amb un tiet
sacerdot.
El pare,
Jean
Dark,
era un dels notables
del poble,
ja que tenia
la categoria
de degà.
És a dir,
era l'encarregat
de presentar
davant de les autoritats
els interessos
i les queixes
dels seus veïns.
La mare,
Isabel Romer,
era la típica
dona camperola,
treballadora,
mare de família,
amb cinc fills,
Jacques,
Jean,
Pierre,
Joana
i Catherine.
Els primers anys
de la Joana
se suposa
que van ser
els normals
d'una nena
criada
a una casa
de pagès.
Mai
no va aprendre
ni a llegir
ni a escriure,
però des de molt
petiteta
se sabia
correctament
el pare nostre,
l'Ave Maria,
i el Credo.
Sota la guia
de la seva mare,
cristiana convençuda,
no és estrany
que la Joana
es deixés impressionar
per la història
de Sant Miguel
l'Arcàngel,
el vell cavaller
que es deia
que lluitava
per les causes
del Valois,
defensant el monestir
de Mont Sant Michel
de l'atac
dels anglesos.
En la seva imaginació,
l'única obsessió
de la Joana
era lluitar
contra l'invasor,
guiada
per les seves veus
que deia
escoltar,
que li deien
que ella
seria
la mà
que lluitaria,
que lliuraria
França
del jou
anglès,
o sigui,
del jou,
no?
És de la potència
del jou anglès.
sobre el seu
immens interès,
sobre el desvalgut
Carles VII,
corrent
moltes
legendes.
Una d'elles
és que ella
podria ser
filla natural
de l'assassinat
Lluís d'Orleans
i de la reina
Isabel de Baviera
i, per tant,
germana
del delfí Carles,
per línia materna
i per línia paterna
de Carles d'Orleans.
Es deia
que la criava
criada
clandestinament
a l'aldea
de Doramí.
Se suposa
o se suposava
que havia estat
assabentada
del seu origen
i que més tard
va fer la revelació
al delfí
del misteri
del seu naixement,
guanyant-se
la seva confiança
des del principi.
Per mitjà
del seu tiet sacerdot
durant l'aixalt
va aconseguir
a l'acord
la protecció
del cavaller
Robert
de Bodrigur,
i en les seves
campanyes guerreres
la col·laboració
del militar
Jean de Metz.
El cavaller
Cortassà
el va convèncer
amb aquestes paraules.
No sabeu
que està profetitzat
que França
seria arruïnada
per una dama
i que seria
dignificada
per una donzella
de les marques
de Lorena?
Amb la col·laboració
d'aquest cavaller
aviat la Joana
va obtenir
un vestit d'home,
l'equip necessari
d'un bon soldat
i un cavall.
La veritat és
que amb la seva confiança
en si mateixa
i la fe que professava
a les veus divines
que deia sentir,
va convèncer
els homes
de la iglésia,
bisbe,
teòlegs
i funcionaris
del Parlament,
que la seva missió
era necessària
i tots van aconsellar
al rei
que la deixés actuar.
Amb una petita tropa
van prendre el camí
cap a la ciutat
de Giong,
un 23 de febrer
de 1429.
Aquest fou
el primer contacte
de la Joana
amb els homes d'arma,
però mai ningú
no va tenir
la més petita
temptació
d'ofendre-la.
És ben cert
que vestida d'home
i anomenant-se
ella mateixa
enviada de Déu
causava a l'entorn
una terrible inquietud.
En totes aquestes
circumstàncies,
la donzella
va ser autoritzada
a combatre
i,
guiada
per les seves
veus divines,
entre cometes,
es va fer portar
a una espasa
que estava soterrada
a Santa Caterina
de Fierroix.
Després,
va escollir
un estàndard
de roba blanca
amb àngels
i l'inscripció
Jesús i Maria.
La missió
va ser molt dura,
doncs si la batalla
per la lliberació
d'Orleans
es perdia,
la ciutat sencera
cauria en mans
dels anglesos
i s'obriria
per ells
la vall del Loar,
permetent-los
avançar fins a
Burges,
Turs i Potiers,
els centres claus
del Carles
al Delfí.
Van ser uns mesos
de carnissats
combats
arribar
el mes de maig.
La Giovanna,
després de conquerir
dues vestilles
edificacions
de defensa,
va assaltar
la de
Torelles.
Els anglesos
es van defensar
amb totes
les seves forces,
però la donsella,
al davant
de les seves tropes,
va ser ferida
per una fletxa
a l'espatlla.
Ella va continuar
combatent
i seguint
el seu exemple
de soldats,
van reforçar
l'assetjament
i el 8 de maig
de 1429,
Orleans
va estar
alliberada
del jou
inglès.
Després,
les tropes
de Carles Seté
amb la Joana
al davant
van conquerir
Jargueu
meu
buogenci
i més tard
Petai.
I així podien
haver seguit
fins a París,
però el que
desitjava la donsella
era la coronació
del delfí
com a Carles Seté.
Quan la ciutat
de Reims
va obrir les portes
a les tropes
del delfí,
es va decidir
que la coronació
es portaria
a terme
en aquesta ciutat.
El 18 de juliol
de 1429,
Carles Seté
va ser ungit
amb l'oli
de la Santa Ampolla,
amb el que,
segons la tradició,
va ser batejat
Clovis,
el primer rei
de França.
Aquest fet
va constituir
el punt culminant
de la vida
de la donsella
d'Orleans,
Joana d'Arc,
i retornava
als baluars
la legitimitat
que feia
nou anys
que els hi era negada.
Potser
aquesta coronació
havia d'haver estat
el punt final
de la gesta
de la donsella.
però la Joana
l'havia envaït
l'afició
per les armes,
la lluita,
la sang
i els crits
en la batalla,
i sobretot
per la influència
d'aquelles
veus divines
que ella
deia sentir.
Va continuar
l'activitat
guerrera
amb els
petits
conteses
que encara
es lliuraven
el territori
malgrat
la coronació
real.
en un
d'aquestes
va ser
feta
presonera
per les tropes
del
borgonyó
Joan
de
Lutzenburg,
cosí del
rei Carles
i en amiga
seu
a casa
dels territoris.
I que gran
és el
desagraïment
humà.
La notícia
de la captura
de la donzella
no va fer
gaire dol
a l'acord
de Carles VII.
El rei
no va moure
ni un dit
al seu favor,
encara que
li devia el tron.
Segons
les lleis
de la guerra
es podia haver
ofert diners
o l'intercanvi
amb alguns
presoners
important
per les tropes
borgonyoses
i per la Joana.
Ningú
no va fer res.
Per la qual cosa
Joan
de Lutzenburg
va entregar
la presonera
als anglesos
pel preu
de 10.000 lliures
en mort.
Però Joana d'Arc
no era una presonera
qualsevol.
Pierre
Cauchón
Cauchón
de Bober
era en Pierre
el porc
la va reclamar
per entregar-la
als tribunals
eclesiàstics
perquè ella
havia estat
capturada
als límits
juridicionals
de la seva
diòcesi.
No cal
que detallem
els avatars
del llarg procés
que va córrer
a càrrec
del tresor
anglès.
Tothom
de les diferents
tendències
religioses
del moment
van dir
la seva
que si era
una bona cristiana
que si tenia
tractes
amb el dimoni
que no podia
ser bruixa
perquè era verge.
Fins i tot
el vestit
de la donzella
va tenir a veure
ja que
el deuteronom
diu que
una dona
no vestiria
amb roba
d'home
ja que aquesta
la feia
abominable
als ulls
de Déu
i de Sant Pau
i que si la seva
conducta
havia estat guiada
per les seves
veus divines
aquestes
eren malignes.
Però
la Joana
només tenia
en boca
la invocació
a Nostre Senyor
suplicava
una i altra vegada
o immissa
cosa
que se li havia
prohibit
des del principi
del procés
ja que
els crims
que se li atribuïen
no permetien
atendre
la seva petició.
Van ser
dies i dies
hores i hores
però la seva
resposta
va ser sempre
la mateixa
tinc
un bon mestre
i només
en someto
ell
Nostre
Senyor
Jesucrist
però finalment
després de
tantes hores
d'interrogatori
la van fer
signar
un document
ignominiós
confessant
tot allò
que amb ells
els convenia
però
malgrat
que
canonges
bisbes
inquisidors
i jutges
van aixecar
actes
de l'abjurició
de les seves
convicions
el poble
que havia
cregut
amb ella
i amb el
compliment
de la seva
missió
va començar
a adorar-la
el magistrat
anglès
del tribunal
en acabar
d'aconseguir
la signatura
i que havia
pronunciat
el veredicte
final
va ordenar
que la conduissin
a la pira
crematòria
l'única paraula
que sortia
dels seus llavis
entre crits
de terror
era
Jesús
va passar
el temps
de la seva
figura
que en aquell moment
no havia
interessat
les altes esferes
ara
amb la
clamedissa
popular
es va
considerar
com un personatge
inmortal
i se li va
reconèixer
que amb la seva
força
d'esprit
havia
aconseguit
coronar
el rei
Carles VII
tots els testimonis
a Orleans
van constatar
que sense
la determinació
de Joana d'Arc
el territori
no hauria estat
alliberat
del domini
anglès
d'altres testimonis
recordaven
la profecia
d'en Merlí
una dona
havia perdut
el regne
de França
i una altra dona
el recobraria
cinc segles
més tard
en l'any 1920
l'església
sota el pontificat
de Benedicta V
no quincè
va proclamar
santa
a Joana d'Arc
malgrat
que en el seu temps
el rei de França
no es va atrevir
a anar tan lluny
un papa
del segle XX
afirmava
que Joana d'Arc
havia estat
l'enviada
de Déu
a Joana d'Arc
a Joana d'Arc
a Joana d'Arc
a Joana d'Arc
va proclamar
a Joana d'Arc
a Joana d'Arc
El vell poble del Prat
celebren el Mars Gastronòmic,
tot homenatjant el senyorial pollastre de la pota blava
i la molt anomenada carxofa del Prat.
Parlant d'aquest preciós pollastre de la raça Prat
és fer-ho d'un extraordinari exemplar del Baix Llobregat.
Es cria a l'aire lliure
i se li dona una alimentació a base de productes naturals,
com el blat de moro, passec amb segó i vegetals.
Necessita 17 setmanes de criança
abans de ser sacrificat pel consum
i la seva producció s'estén al llarg de tot l'any.
Va...
La indicació.
Indicació geogràfica protegida
garanteix la seva qualitat.
La carn del pota blava és de color intens i de textura forta
i ha de ser cuinada de forma especial.
És més dura i necessita més estona
sobre unes dues hores tant en cassola com al forn.
Les carns del capó i el pollastre del Prat
destaquen per la seva major intensitat de sabor i aroma,
una menor pastositat i major fermesa i fibrositat respecte a d'altres pollastres.
Un sabor que aboca el gust dels pollastres d'abans,
naturals i criats a casa.
Una carn rica en proteïnes i contingut baix de greixos.
El període de criança, com ja s'ha dit,
no pot ser inferior a 120 dies
i està prohibit fer servir factors de creixement
com antioxidants, espessants o altres similars.
Aquest procés dona com a resultat
una carn uniforme, melosa i fina,
molt preuada pels restauradors,
ja que en ella destaquen els sabors a fruits secs.
Ara?
Estic jo?
Sí, i tu?
Ah, i parlem ara de la carxofa Prat,
que amb gairebé 100 anys d'història
és la reina del cultiu del deute central
i assoleix un mateix sabor i paladar.
Un mateix sabor i paladar.
De gran qualitat.
Per tot això s'està treballant actualment
per l'obtenció del distintiu europeu
d'indicació geogràfica protegida.
El tipus de terreny del delta del Llobregat,
profund i fèrtil,
el clima ben temperat
per la protecció de les muntanyes
i l'acció marina de la Mediterrània
fan que la carxofa conreada al delta
sigui més dolça i tendra.
Segons la nota de tas donada
per l'escola d'hostaleria de Castelldefels,
la carxofa del Prat és lleugerament àcida,
fresca, intensa, dolça i bellotuda.
Resalta d'altres carxofes
de diferents procedències
per la suavitat del seu gust,
ser menys oxidativa
i per la suavitat del seu gust.
El mineral més abundant que conté
és el potassi,
però també afegeix magnesi, fòsfor i calci
en qualitats mitjanes de sodi
i, sense assenyalar moltes més qualitats,
té efectes antiinflamatoris.
Perfecte.
I a mi que me la portin
perquè és la verdura o el fruit,
perquè en realitat és un fruit
l'escola d'escola d'escola
que més m'agrada.
Sí, sí, perquè...
Ara, com és bona, eh?
La del Prat és fabulosa, eh?
Cuidado, cuidado que és molt espatolenta, també.
Un representant del Prat sóc jo,
nascuda al Prat de Llobregat.
Però d'escola d'escola no tinc res, oi?
No, vale.
Ni a casa teva tampoc no l'esconreaven.
Doncs malament res.
Jo la prefereixo feta a la brasa, per això, eh?
Sí, sí, sí.
Jo com vulguis, a la brasa,
a la brasa, a la brasa, a la brasa...
Oh, a casa meva està majada.
Crua.
Crua.
Crua, sí, amb una vinagreta.
Amb una vinagreta, sí, senyora.
Que aquí està costant de trobar, eh?
No, no, no, jo...
Sí, sí.
Bueno, la vinagreta sí, ja vale,
però amb un filet ben bo, eh?
No, no.
Tu vols la cuixa del pollastre blau, eh?
Que menjaré carxofes soles no va bé, oi?
Bueno, pues pollastre i carxofes.
Això mateix.
Vale.
Ara la Joana, entre nosaltres,
s'ha passat d'aquell xucolat en xurros
del carrer Patrichola...
Oh, clar, com no veniu,
doncs mira, ja ho vull deixar tastar.
Música per gaudir.
Torna a l'obra d'Isaac Albèniz,
el compositor català nascut a Comprudón.
D'entre la seva obra per a piano
destaca la Suite Ibèria.
La Suite Ibèria és una de les pàgines pianístiques
més brillants que s'han escrit per a aquest instrument.
Albèniz aconsegueix realitzar
unes autèntiques impressions d'Espanya
amb la seva música
i la representació que ofereix l'obra
conté una sensibilitat extraordinària
i una increïble visió constitutiva del paisatge,
el concepte, l'atmosfera
i el batec general del quadre
que el compositor aconsegueix transmetre
de forma única e inigualable,
captant la matèria general de l'esperit de les terres
tan emotivament descrites.
Màlaga està representada
per una exquisita malagueña platòrica
de llum i color.
Escoltem fragments de Màlaga,
de la Suite Ibèria del Vent.
i la
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
En el Renaixement.
Ja?
Sí.
Bueno, vegetarià per gust o per obligació?
No, no, perquè aquest era de Leonardo da Vinci.
Ja, ja, però és que Leonardo no necessàriament tenia molt quartos.
Bé, doncs aquí parla un vegetarià en el Renaixement.
Molt bé.
I diu, el pintor, escultor i inventor italià Leonardo da Vinci considerava que la naturalesa produïa vegetals suficients com perquè la fam quedés suficientment satisfeta.
Un vegetarià ètic.
Les seves afirmacions sobre el vegetarianisme apareixen amb cartes i testimonis de la seva vida
i dels historiadors les han documentat amb precisió.
Junts amb la seva obra artística i els seus invents avançats, el llegat de Leonardo conté un sortit de radicals aforismes en els que, junts amb la seva opinió, no són molt favorables sobre els sers humans.
defensa amb contundència el respecte cap als animals, un argument ètic i de salut.
Segons les últimes investigacions, la frase
Llegarà un tiempo en que los seres humanos se contentaran con una alimentación vegetal y se considerarà la matanza de un animal como un crimen, al igual que el asesinato de un ser humano, no es seva.
Però sí, d'ell, són moltes altres com que la naturalesa produeix suficients aliments simples vegetarians per satisfer i que no està complegut amb ells sinó per realitzar infinites combinacions barrejant-los.
L'home i els animals són un merpassatge de conducta per a l'aliment, una tomba per a altres animals i un alberg per a la dels morts.
Donant vida per a la mort d'altres, un cofre ple de corrupció.
Realment, l'home és el rei dels animals. La seva brutalitat supera la d'aquells.
El nostre coneixement té un principi amb els sentiments.
Qui no castiga el mal, ordena que es faci.
El mestre menjava en salà, o sigui...
Amanides.
No, amanides, perdó.
Menjava amanides, verdures, cereals, bolets i pasta.
Sembla ser que particularment aficionat al minestrone.
Aquest poema escrit en italià explica les seves idees.
Si vols pertanyar sa, si vols permaneixer sa i segueixes aquest règim, no mengis a menys que tinguis gana.
I sopa lleugerament.
Mestega bé.
I fes que et senti bé el menjar, que sigui simple.
El que pren medicines es fa mal a si mateix.
No deixis pas a la còlera i evita l'aire tancat.
Mantén-te dret quan t'aixequis de la taula i no permetis dormir a migdia.
Ser moderat amb el vi.
Tomen una mica amb regularitat, però en un altre moment no durant...
No, en un altre moment pren-lo amb regularitat, però no en un altre moment que durant els menjars.
Ni amb l'estómac buit.
Ah, perquè llavors...
Ni allarguis ni demoris la visita a l'OBC.
Quan facis exercici, que sigui moderat.
No et quedis amb la panxa recostada i el cap baixat.
I cuida't d'estar ben tapat per les nits.
Descansa el cap i mantén la teva ment alegre.
Refusa el desenfreno i presta atenció a la dieta.
Molt bé, molt bé. Una mica recargolat per això, eh?
Sí, bueno, que era qui era, eh?
Ui, qui era? Era tot un caràcter, eh?
Tot un caràcter.
Així fa fer tot el que va fer, no?
No, no, no, corregir algunes...
Bueno, aviam, una miqueta de música.
I adequadament, després de tota aquesta manera d'aconsellar-nos,
parlarem sobre el sistema immunitari.
En sentit figurat, podem dir que el sistema immunitari
és l'exèrcit de defensa del cos.
S'encarrega de preservar la salut per mitjà del control
que exerceix sobre agents invasors externs,
com per exemple virus o bacteris,
o bé interns, com ara les cèl·lules cancerígenes.
Si el sistema immunitari es debilita i no funciona adequadament,
és quan es presenten les malalties.
Poden ser un senzill refredat o una grip,
fins al desenvolupament d'una malaltia tan greu
com una afecció cancerígena.
Aquest sistema del nostre cos
està format per una xarxa de cèdules,
teixits i òrgans que treballen junts
amb la missió de protegir el nostre organisme
i preservar la nostra salut.
Ajudem el sistema immunitari
seguint tot un nombre d'accions habituals
que farà més fàcil la tasca i l'exercici del cos.
Abans de tot us desitgem...
No, un descans adequat.
Un descans adequat.
Tot dormint...
Que tots els desitgem,
això tens tota la raó del món.
Tot dormint entre 7 i 8 hores diàries.
Pensem que l'estona que dormim
és el temps que necessita
les nostres cèl·lules per renovar-se.
Per complicada del nostre viure diari,
la dieta adequada i saludable.
Ja tornem amb el Leonardo da Vinci.
Sobretot equilibrada.
Ha d'estar composta per proteïnes,
hidrats de carboni
i greixos d'origen no animal.
Hem de prendre aliments antioxidants
recomanables,
les fruites i les verdures.
Ponem sempre el mateix, eh?
Sí, sí.
Si em diu,
part important del nostre fer diari
és l'activitat física.
Aquesta fa que l'òrgan més important
del nostre cos,
el cor,
i també els pulmons,
que funcionen molt millor,
els ossos
s'enforteixen d'una gran manera
i les articulacions
allarguen la seva joventut.
No és això interessant?
I una cosa ineludible.
Obridant-nos de l'estrès.
Ai!
Aquesta superpreocupació
en el devenir diari
agota les vitamines
naturals del cos
i també els minerals
que són imprescindibles
pel nostre organisme
per mantenir el sistema immunitari.
O sigui,
que potser...
Tranquilitat i bons aliments.
Bons aliments i tranquil.
Això mateix.
Com podem constatar,
si tenim les defenses baixes,
si estem més cansats
de l'habitual,
si tenim ferides
a les quals
els costa cicatrizar,
dolors musculars,
sense explicació,
o bé
el cabell se'ns torna fràgil
i trencadís,
si patim aquestes deficiències,
podem pensar
que necessitem ajuda
per a les nostres defenses.
Pensem que el nostre sistema immunitari
funciona
com una autèntica xarxa militar
que disposa de protecció marítima,
terrestre o aèria.
i que aquesta està composada
per linfòcits
i aquests,
a la vegada,
per cèl·lules B
o cèl·lules T.
Les cèl·lules B
fabriquen immunoglobulines,
conegudes normalment
com anticossos.
La seva tasca
és l'eliminació de virus,
fons i bacteries,
que ocasionen
tota mena de malalties.
Les immunoglobulines
protegeixen,
sobretot,
la nostra sang.
Parlem ara
de les cèl·lules T.
És com una pel·lícula
d'intriga,
de bons i de dolents.
Aquestes cèl·lules
són també
molt importants.
Viuen a la sang
i es desplacen
ràpidament
per tot el cos.
N'hi ha de tres tipus,
amb les tasques
ben diferenciades.
Cèl·lules T
destructores,
que maten els germans,
i cèl·lules T
col·laboradores,
avisen les artèries
perquè amatin el microvis
i diguin a les cèl·lules B
que fabriquin més anticossos
quan sigui necessari.
Finalment,
les cèl·lules reguladores,
que quan el cos
ja està regulat,
donen la senyal
de tot correcte.
I, finalment,
els fagocits.
Aquest tipus de cèl·lules
es mengen tot allò
que ens és nociu
o inútil.
L'últim protector
és del sistema complement.
18 proteïnes diferents
que treballen juntes
per protegir l'organisme
de les infeccions.
Si tot el sistema
funciona en xarxa
correctament,
tindrem un perfecte sistema
immunològic.
Vale,
doncs ja ho sabem.
tenim tots aquests exercits
dintre del cos,
doncs què més volem?
Ara fem cas.
Doncs endormim molt,
no ens posem nerviosos,
mengem adequadament
i llibrem tots els anys
d'estrany.
Us recomano
escarchofa i enciam.
Enciam.
Sí, perquè els pobres pollastres
estan fora d'aquesta línia.
No, els pollastres pobrets
deixem-los
que amb les seves potes
facin el cancant.
Res,
a part de tu.
Almenys que ens fa bonic
a la vista.
que són molt macos.
Ah, per això.
Preciosos.
Però n'hem d'oblidar una cosa,
que el cos humà és com una màquina
i mentre tinguem menys de 35 anys
funciona perfectament.
A partir d'aquí comença a espatllar-se.
Sort que per això hi ha el metge,
els cirurgians,
i van reparant.
Cada vegada, cada vegada van reparant.
Al final acabem robots.
Això mateix.
Al final serem com un franquistet.
Sí, imagina't.
Una cama,
un braç d'un altre.
Me lo dices o me lo explicas.
O un cor d'un porc,
ara no sigui quasi de tot.
Mira, de totes maneres,
el porc és potser del que més...
El fetge, el fetge, eh?
No, fisiològicament
s'assembla més, eh?
A l'agrabre, sí.
Diu que sí, eh?
Amb la cosa fisiològica
del somant-se, eh?
Sí, sí, això.
El qual vol dir ego d'ergo,
que diu i ergo s'acaba així,
si es diu que un home és un porc.
No, no, no.
No diem això.
No.
Bé, ara, aviam.
Tu, la Joan Maria,
de què ens parles?
Ah, doncs del que toca aquesta setmana.
Que toca.
Aquesta setmana se celebra a Geneva
l'Internacional Motor Show 2018.
Es tracta de la fira de cotxes
més important d'Europa
i una de les millors del món.
se celebra cada any
a la ciutat suïssa de Ginebra.
Enguany, el certamen
ha començat el dia 8 de març
i tindrà les portes obertes
fins al dia 18.
Per tant, encara teniu temps
d'anar-hi aquest cap de setmana
així us ve de gust.
Ah, sí.
I la vostra butxaca
us ho permet.
Ara, ara, aquí és la precisió.
El franc suís.
Hemos llegado al kit de la cuestión.
I és molt car tot.
Bé, en aquest saló
hi solen ser present
quasi totes les marques de cotxes del món.
Que, a més de presentar els nous models,
també exhibeixen prototips
per testar si agraden les seves formes,
colors i prestacions.
I així poder donar via lliure
a la seva fabricació en sèrie
i, posteriorment,
el llançament al mercat, si cal.
La tendència és anar cap a vehicles
impulsats per motor híbrids.
És probable que, dintre de pocs anys,
el percentatge de cotxes 100% elèctrics
millori.
Avui dia és simplement testimonial.
Al meu entendre,
per consolidar els cotxes elèctrics
al mercat,
són necessàries quatre condicions.
La primera,
que l'autonomia dels vehicles
s'operin als 500 quilòmetres,
d'altra forma,
només serveixen per utilitzar-los
dintre de les ciutats.
La segona,
la implantació de l'EC-electrolineres
arreu del país,
per poder carregar.
Clar.
La tercera,
molt important,
superar l'actual problema
de producció de liti,
material cart i escàs,
que s'ha convertit
en un coll d'ampolla
per la fabricació de bateries,
tant per mòbils, automòbils
i també per la llarg.
Finalment,
la quarta condició,
gens val a dir,
que s'abaixin
els actuals preus
de venda dels cotxes elèctrics.
Actualment,
són força més cars
que els convencionals
i això frena
la seva implantació.
Per primera vegada
des de fa molts anys,
a Europa,
l'any passat
es va matricular
més del 50%
dels vehicles
amb motor de gasolina
per un 43,7%
de dièsel
l'any passat.
Aquest any,
2018,
que acabem de començar,
la tendència a la baixa
dels motors dièsel
continua.
S'ha matriculat més.
Sí, sí, sí.
La paradoxa.
Els motors de gasol
són més perjudicials
per la salut humana,
pels òxids
de nitrogen
que emeten.
però els de gasolina
són superiors
en emissions
de CO2
que perjudica
el canvi climàtic.
O sigui que
ni un ni l'altre.
Però pot ser
per la salut
millor els de gasolina,
segons diguin.
A la fira
de Geneva,
la firma Volkswagen
ha fet saber
que vol
fer ressuscitar
el gasoll
en canvi
Toyota
ha anunciat
que aquest any
2018
deixarà de vendre
a Europa
els motors de gasoll.
O sigui que
dos gegants
un diu una cosa
i un altre.
Però escolta'm, en el seu moment
els fabricants
van recomanar el gasoll
perquè era
més saludable
i millor per la gent.
No, no, més saludable
per els seus
contrarresultats.
Per les seves butxacques.
No miràvem pas
la salut.
Sí, sí, sí.
Aquí queda allò.
Bé,
ara una novetat
important
que s'ha presentat
al saló.
I ha sigut
conjuntament
per les firmes
Audi
i tal
de Zinc
i Airbus.
És un prototip
anomenat
pop-up
nex.
Es tracta
d'un cotxe elèctric
automàtic
que combina
la conducció
autònoma
amb un dron
de passatgers
per poder volar
quan el tràfic
és massa intens
a l'autopista.
I quan hi hagi
molts drons
què passarà?
Ah, no, sí.
Un dron de lons.
Bé,
estem parlant
d'un nou concepte
de mobilitat
horizontal
i vertical.
Donada
la importància
de les tres firmes
que presenten
aquesta novetat,
les dues primeres
són molt conegudes
la fabricació
de cotxes
i la tercera
Airbus
és un dels líders
de l'aeronàutica
a nivell mundial.
Això fa per veure
que la cosa
va en sèrio.
Ah, ja.
Per acabar el relat
podrien dir
que la innovació
està molt present
a la indústria
de l'automòbil.
Està per veure
qui guanyarà
la cursa.
Els motors
de gasolina
els dièsels
els elèctrics
o els híbrids
o bé
els d'hidrogen.
Aquests serien ideals.
La solució
als propers anys,
si deu vol.
Ah, ja.
Doncs ja està.
Bé, doncs,
aviam
si aconseguim
els d'hidrogen.
També tindran
les seves pegues,
suposo.
Segurament.
Però...
De totes maneres,
amb aquest tema
anem a veure
Airbus
que es fiqui
a invertir
amb una cosa
que això que deien
que volar
tindrà molts problemes.
Però, bueno,
tot aquestes invents
moltes vegades
tenen un ús militar.
Si estem dient
que el cotxe
és automàtic
pot dir que pot funcionar
guiant-lo
des d'allà
a distància
i portar al cim
també
un dron.
Aquests drons
actualment
ja són els que estan
bombardejant
altres costos del món
a distància.
Per tant,
això segurament
té un ús militar
però aquí no ens en parlen.
No.
El presenten allà.
Mira.
Ja, ja, ja.
però veurem què passa.
ja, ja.
Bé, abans de marxar parlarem una mica d'aquesta joguina dels drons.
Del drons, doncs mira, jo l'altre dia, bé, l'altre dia, no, farà quasi uns sis mesos, passant pel carrer Major, hi havia una pagatina enganxada amb un vidre, és a dir, que carai, expliquen allà, doncs explicaven que entre el carrer Major i el carrer de la Creu havien fet anar un dron en particular i l'havien perdut, i suposaven que estava a dalt d'un terrat d'aquí a Sánchez.
A mi a casa, sembla que van anar porta per porta preguntant. Dic, no, no, aquí al nostre terrat no hi és.
Sí, sí, això valen peles, però mira que ells s'enteraven del que fan tots els veïns.
Home, home, però no dron, dron, el meu fill va estar als Estats Units, doncs fa uns anyets, anys.
I hi havíem drons.
No, llavors, en plan joguina, sí, en plan joguina hi anaven amb unes piles i pujaven a una certa alçada.
Va comprar dos models. Un, a Frankfurt li van requissar, no van voler que...
Que passés.
No. I l'altre el va portar cap aquí i era molt graciós perquè el podies guiar i pujava i baixava.
Bé, li va portar el seu nebot, que és Fillol. Bé, durant un temps tot va ser molt divertit i tal.
I un dels dies el pare del Fillol, que és el germà del que portava el dron, va ser molt graciós i va fer pujar el dron a una alçada.
En aquell moment al pobre dron se li van acabar les piles, va fumar una tercera passada i adiós molt bones el dron.
Va baixar de cop.
Un dels de casa, ja no parlem d'un dron, però van estar molt de temps fent-se això d'aeromodellisme, que feia un soroll.
Que deies, vés-te'n a la muntanya a fer servir aquest aparell de l'aeromodellisme i que li surten.
A la carretera de les Aigües i dient uns grups que ho feien.
Perquè el dron és la continuació més perfeccionada de l'aeromodellisme.
Em sembla que el Carles ha dit que ja ens hem de marxar.
Una abraçada perquè els que ens escolten, que mengin els carxofes, tornen a remencar-se.
Semana, el pollastre, que se'l midin.
I bé, fins la propera setmana.
I si no, recordeu que el dissabte tornem a estar amb vosaltres.
Senyores, senyors, moltes gràcies per la vostra estimada escolta.
I fins dimecres i imbe.
Fins la propera.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
No, ja, sí, joicy.
No, ja, sí, joicy.