és una mica la puresa del que tindria que ser la religió posada en pràctica, no? Sí, senyora. Moltes gràcies i fins la propera. Moltes gràcies a tots els santjustencs i santjustenques per estar amb nosaltres i també pel mossèn perquè hem començat el curs amb ell però és que a la vegada celebrem que d'aquí pocs dies farà anys que està a Sant Just. Quants anys, mossèn?
farà 9 anys 9 anys el 7 d'octubre farà 9 anys que està a Sant Just fent molt bé la missió de pastor molt del que puc no, si no ja li direm també penso que tenim l'avantatge un minut tenim l'avantatge que això, que és una persona que tot el que el pare francès està dient doncs ell ho viu i ens ho fa viure
Gràcies i fins la propera. Gràcies, Rosent. Volem fer un país nou. Necessitem 100.000 voluntaris. Perquè ara és l'hora d'escomptar la gent. Fent el porta-porta més festiu i participatiu de la història. Ja soc voluntària. Si et fas voluntari, t'acompanyo.
Festa Voluntari per un País Nou. Festa Voluntari a areeslora.cat.
Bona nit.
Fins demà!
Molt bé, els number ones vindran un dia i estaran amb nosaltres. Seixanta i més.
Bé, hi ha dies més especials que nosaltres i avui n'és un d'ells. La gran Barcelona, la nostra veïna i estimada ciutat, celebra les festes de la Mercè. Ho hem de dir, eh, que avui ens han agafat gairebé que estàvem fent una foto de família i hem entrat correcuita al programa. Sí, sí.
Però ja la veureu, ja la veureu. Ja la veureu. Espera, espera, que posarem els papers ben posats i així sabem per on anem. Això és top secret i ara parlem de la Barcelona acollidora, sàvia i encisadora, lluada pels poetes. Enguany també sovint està trista, pensativa i emprenyada, com va destacar Núria Gispert, activista social, que va dedicar el pregó de les festes a la cara més dramàtica de la ciutat, la de la pobresa.
No podem deixar tirades les persones a la vorera, ens va recordar. Hem de buscar els canals perquè puguin sortir de les situacions límit. Barcelona ha d'estar al costat dels més febles, dels que estan a la vora del precipici, a les clavegueres de la ciutat.
Va ser un pregó sense balcó, un discurs al Saló de Cent, un acte serè. Molts de vostès ja el devien veure per 8TV. Era un acte a les antípodes d'aquell pregó dels comedians de 1985, invitant a la disbauxa i la permissivitat. Eren temps de vaques grasses, amb més pressupost dedicat a la gresca.
tot i que a causa del tricentenari els actes organitzats han acabat sent ben moguts i 2014 ha festejat i festeja com cal la Mercè amb actes per a tots els gustos 30.000 entrades gratuïtes de les jornades de portes obertes a la Sagrada Família esgotades en menys de 8 hores i les ofertes teatrals que com cada any han motivat els qui estimem l'art d'atalia
Diumenge passat, dia 21, però, a causa de la gran varietat d'espectacles oferts al carrer, algunes sales no van passar de mitja entrada. A casa, després de discutir si anàvem al poliorama o a la sala Montaner, el musical, dirigit per Elisenda Roca i Andreu Gallent, va prevaldre sobre els pensaments secrets, que tinc moltes ganes de veure-ho, que el fan a la sala Montaner i el deixarem per un altre dia. Molt bé. Benvinguts, oients desvernians.
Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més, dedicat, com sempre, a la gent gran i a tots els joves que vulgueu parlar d'actualitat amb nosaltres. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93 372 36 61.
I podeu exposar tot el que us vingui de gust, també de la festa major d'Espluques o la de Barcelona, ja que cargolins i barcelonins hem deixat Sant Just uns dies per gaudir de la ciutat on vam néixer. Amb alguns Sant Justencs, rifenyos de 20 generacions, també hem compartit la gran festa gegantera de diumenge passat. Tots som barcelonins. Bé, posem música, que tots som barcelonins.
Bona nit.
Bé, de nou una servidora, Joan Algarra, junt amb els meus companys Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio on, si voleu, vosaltres teniu la paraula.
que no ens voleu trucar, o no podeu, al 93 372 3661, doncs ens podeu trobar a internet, on cercant a Google Ràdio d'Esvern i clicant Ràdio a la carta, podeu connectar tots els programes d'aquesta emissora. També, com la temporada passada, ens podeu escriure a Facebook tant el de la ràdio com el de Pere Oliver Saragossa, o el de qualsevol dels nostres companys penjats a la xarxa.
La penya del morro va al capdavant de visites d'aquesta emissora. I ben contents que n'estem. La joventut és la sal de la terra, no, Joana? No, i tant. I els avis, tot rondinant, tot comparant, estem feliços que la generació dels nostres nets i netes li tregui suc a la vida.
Ben segur que de molts vau anar també a Barcelona a gaudir de la passejada de dracs i bèsties de foc el dissabte passat a la plaça Sant Jaume o a la cercavila de gegants i gegantons de tots els barris de la ciutat com tal.
En Jaume o la Marieta de l'Ull Viu, el boi millor de la Barceloneta, de Gràcia, de Trinitat Vella, del Guinardó o del Poble Sec, de Sant Gervasi o de la Guineueta, perquè mira que n'hi havia, eh? Els vam veure tots i totes. Molt bé, de sa on els vau veure?
Doncs mira, primer pel carrer i després exposats, molt ben exposats a les dreçanes de Barcelona. I allà es podien veure i fotografiar tots els gegants i gegantes de tots els barris. A mi saps quin em va arribar al cor? No. El gegantó Pol. Ah, sí? El gegantó Pol i la geganta de la Núria Feliu.
Per què? Perquè van ser companys d'escola de l'Ateneu, de l'Acadèmia Calduc. No, Ateneu, Acadèmia. No hi havia Ateneus, em sembla, aleshores, a Sants. Acadèmia Calduc, del barri de Sants, de quan érem xiquets, quan érem nens i nenes. Amigo, hombre, clar, sí, ja s'entén. Amb el seu vestit de col·legial, com aleshores... Molt bé, molt bé. I la Núria no, la Núria li han fet una geganta, de ara fa pocs anys. Sí, sí, ja ho va comentar a la televisió, que estava molt satisfeta.
I avui mateix, el dia fort de la Mercè, un munt d'actes tenen lloc a aquesta hora. Però abans és l'obligació que la devoció. I per tant som aquí, en directe, avui dimecres, dia 24 de setembre, que és el 267è dia de l'any del calendari gregorià.
Ah, 98 dies! Ja, per finalitzar l'any. Sí, sí, això passa ràpid, eh? En canvi, ara passen només 9 minuts de les 8 del vespre i aprofitem per felicitar a tots i totes els que celebreu el vostre sant o aniversari. A la meva jove, la Mercè. Moltes felicitats!
Doncs per molts anys ja totes, totes les Mercès, Mercenetes, Mercedes, Mercedites, Merxes, i totes i tots els que festegeu amb goig la festa de la princesa de Barcelona, la verge de la Mercè. I ara, com esdeveniments que van tenir lloc, te'l diga com avui, destaquem que Jacint Verdaguer fou ordenat per Vera l'any 1870,
El Camp Nou va ser inaugurat el dia de la Mercè de 1957 i els castellers de Barcelona descarreguen per primer cop en la seva història a la plaça Sant Jaume el 4 de 9 en Folra, un 24 de setembre de 1999. I avui ho han repetit, s'ha pogut veure per totes les televisions. Sí, ha sigut espectacular. Una festa castellera esplèndida. Bé, doncs posem musiqueta castellera.
Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa. Bé, no ha sortit música castellera perquè el que sortia era Jaume Sisa. Sí, ara el sentirem una miqueta més, no? Sí. Perquè parlarem d'ell. Seguim, seguim amb el Sisa. Seguim.
de Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets, el gos Snoopy i el seu secretari, Emili i en Simba. L'Alibaba i en Puglibert,
Oh, benvinguts, passeu, passeu, que a les tristes en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú. Mhm.
Qualsevol nit pot sortir el sol, com aquell 24 de setembre de 1948 en què Jaume Sisa va decidir arribar a aquest món procedent d'alguna galàxia de l'univers underground. I seguim amb els naixements que van tenir lloc tal dia com avui.
Després de fundar i enterrar el conjunt instrumental Música Dispersa, Sisa publicaria l'any 1973 el seu àlbum Orgia, tot una mostra de varietats musicals i poètiques. Ah, com que ets una fan del Sisa, eh? Ara veig que vol seguir amb el Sisa. Doncs vinga, seguim amb el Sisa.
La prohibició del govern civil de l'actuació decisa al festival Canet Rock de 1975 va mitificar per sempre aquella cançó que els organitzadors del festival feren sonar en un escenari enfosquit on només, recordeu, s'il·luminava el micròfon.
El periodista Àngel Casas, entre d'altres, en deixava constància per escrit i tota la premsa, progre del moment, se'n va fer ressò. Galeta galàctica, el 1976, la catedral i la nit de Sant Joan, el 1977, o la màgia de l'estudiant, el 1979, van posar per sempre cisa a la història de la música.
Reinventat als anys 80 com Ricardo Solfa, Sisa també va conquerir molts castellanoparlants. Va fer furor entre els amants del còmic la cançó Yo quiero un tebeo, estrenada juntament amb Pasqual Come la de l'any 1993 i que va entusiasmar el personal del Salón del Tebeo de Madrid. Molt bé. I de molts altres llocs. La tenim però em sembla que no sona massa bé. No, no.
Res, unes notes musicals. Unes notetes que seguirem mentre anem xerrant. Seguim amb la música, ja que molts abans, un 24 de setembre de 1868, naixia a la ciutat d'Alacant el compositor i director d'orquestra valencià Tomàs López, molt més conegut com Mestre Torregrosa.
Íntim amic del també a la cantí mestre Ruperto Chapí. Va col·laborar amb ell fent carrera a Madrid i dirigint al Teatro Apolo les obres més famoses de l'anomenat Género Chico. Tot i que tant Torregrossa com el mestre Chapí van compondre obres en valencià, va ser l'alma del viejo Madrid el que millor van retratar
i el que els va fer passar a la història. Una de les més dirigida per ell més vegades va ser precisament La Revoltosa. Molt bé, doncs endavant La Revoltosa. Yo te adoro mi dulce ilusión y tu imagen grabada aquí está y en este momento nos casamos cuando tenga permiso de mamá. ¿No?
Si entra pronto papá en el poder, ilusiones del pobre señor. Al instante, muy campante, me voy a la provincia del gobernador. Aguador.
Aquest duet és preciós. Sempre sortia a les sarsueles la parella seriosa, la protagonista, la maca, i després, que tenien més importància perquè donaven molt de suc a la funció, llavors el duet còmic, que era preciós,
I a més ara molt vigent perquè els revoltors s'han tingut ocasió de veure-la dues vegades a molt poc temps, al Teatre Victòria de Barcelona i al Teatre Colissem l'any passat per la companyia del Teatro de la Zarzuela Sigle XXI de Madrid, que van fer també cançó d'amor i de guerra i moltes altres. Sí, sí, i tant. És que, escolta'm, per què no podem posar zarzueles si fem al liceu òperes de fora de l'estranger?
Bé, recordem que el Teatre Nacional de Catalunya, entre les ofertes per aquesta temporada, començarà fent Sarsuela. Molt bé. Perfecte. Hi ha gent que diu que és una cosa de Madrid. Evidentment, la immensa majoria de Sarsuelas... No, no, no, no, hi ha de tot arreu, perquè Marina mateix és de la Costa Brava. O sigui que no hi ha res de Madrid.
Anava a dir una cosa, el que passa que les més representades, com que el género xico a Madrid és molt popular, doncs les més representades són la verbena de la paloma, la revoltosa, agua azucarillos i aguardiente... Però la verbena de la paloma ja no és género xico, eh? Deien género xico de les que tenien una certa durada menor que les que eren més llargues, però no és perquè la seva importància musical fos menor que la esgara.
Doncs això anava a dir, n'hi ha algunes que s'han convertit ja en teatre clàssic, i la prova és que el Teatre Nacional, el Centre Nacional de Teatre Clàssic de Madrid, com el Nacional de Catalunya, triaran obres, no perquè, com es deien aleshores popularment, gènere xico, por la medida, no?,
Era per la durada. La durada del libreto, sinó perquè de les moltíssimes que es van arribar a fer, les que han passat a la història són tant teatre clàssic com una obra de Guimara. Sí, perquè imagina't, la Revoltosa o la Verbena de la Paloma, amb disc de 33, eren cara i cara, quan es feia servei el vinil.
I Alma de Dios, i l'altra era Alma de Dios i Gigantes i Cabezudos, em sembla. Gigantes i Cabezudos és la més emblemàtica, potser, de gènere xico per la seva duració. Sí, llavors era una cara, Alma de Dios, i l'altra, l'altra, Més Arzuela. O sigui que això de gènere xico i gènere grande és una definició una mica incorrecta. Posem una mica de música, sisplau.
Comienza la procesión, larga, triste y desolada.
Bé, com sempre també recordem algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El 24 de setembre de 1804 moria el doctor en dret canònic i civil Jaume Pasqual, abat i prior del monestir de Bellpuig de les Avellanes...
i historiador conegut, sobretot per la seva obra Monumenta Cataloniae, un primer gran corpus de l'art català. Traduït seria Monumenta Catalunya, no? Ja, suposo. Ell la va escriure en lletí. En lletí. I més proper encara en el temps tenim l'economista català Jordi Petit Ifonceré, que moria a Barcelona el 24 de setembre de l'any 2003. I també aquests dies...
llegint els obituaris, hi ha una persona que ens ha arribat al cor perquè l'hem vist molt treballar tant en teatre, sobretot a Madrid, com l'hem vist aquí en cinema, al costat de Manuel Alexandre, que és Chita Zorrilla. Chita Zorrilla, una de les seves característiques és que va ser la deixeble preferida de Margarida Xirgo. Va treballar molts anys, aquesta senyora és de l'Uruguai, de Montevideo, o sigui, al mateix país on va fer...
més de la meitat de la seva carrera teatral, Margarida Xirgo, i aleshores aquí la vam arribar a conèixer ja molt gran. Tu recordes aquella pel·lícula que va fer amb el Manuel Alessandre tractant el tema de l'Alzheimer? Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, que era una parella que es coneixen i després...
i ella li diu que és una mentidera però professional. I la vida bona que li dona el Manel Alexandre en els seus últims moments. Com haureu vist, aquesta senyora ha mort als 92 anys, o sigui que aquí l'hem conegut gran perquè ha vingut a treballar a Espanya, ja sent una actriu de caràcter, però...
No, no, se la deia molt atraient dintre de la seva edat avançada. Ella va debutar de joveneta amb Margarita Xirgo. I van arribar a tenir companyia pròpia, o sigui, companyia de Margarita Xirgo, perquè, clar, allí era Margarita, i Gina Forrilla. Molt bé. O sigui que un record per aquestes grans dames del teatre. I tant. Posem música.
Richard Adams sells Warsaw Concerto.
Fins demà!
Ràdio Cultura. Tal com hem dit abans, avui és el dia fort de les festes de la Mercè, però encara tenim fins al dia 5 d'octubre la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, el Passeig de Gràcia de Barcelona entre els carrers Aragó i Rosselló. Una bona oportunitat per al nostre afany de lectura.
I com que ens queda molt a prop, podem aprofitar per visitar el Palau Robert, el número 107 del Passeig de Gràcia, les exposicions Temps del Romànic i Eugeni Chamar, el periodista que va explicar el món. I una boníssima notícia per als cinèfils. El Cine Texas ha tornat a obrir les portes. L'altre dia ja ho vam anunciar com a gran notícia.
Però ho repetim perquè m'agrada molt. I tant, perquè la gent ho sàpiga. No parlem del de Sant Jús, què més voldríem. Sinó la històrica sala del carrer Bailent número 205 de Barcelona. Recordem el número perquè és a la sortida del metro de la línia 5, o sigui que ho tenim relativament a prop, des de Collblanc, fins a Collblanc, amb el 150 sèrie que fan el metro. I els que teniu cotxe ja no sé com va de pàrquing. Això serà més difícil.
Recordem que a l'entrada són només 3 euros. Les projeccions, totes, són en versió original i res de crispetes ni begudes. Només cinema n'ha estat pur. Any de gràcia d'Aventura Pons i l'avi que es va escapar per la finestra i se'n va anar són algunes de les pel·lis en cartell. Són les que he vist.
Tu és el que comentes. Jo comento el que he vist. Però com que suposo que aquesta de l'avi, molta gent l'ha vista ja també, és, sobretot per la gent que sabeu anglès, Joana, com tu, pels qui la vulgueu veure en versió original. Molt bé. L'any de Gràcia no cal perquè és en català, per tant...
Ja no cal, encara que sigui en versió original l'entenem. Bé, i molt recomanable també, amb un excel·lent guió, interpretació i argument, és la pel·lícula Boyhood de Richard Langlater, que ens explica els moments més apassionants de la vida d'un noi, en Mason, des dels sis anys fins als moments més conflictius de l'adolescència.
Tot i el seu llarg metratge, resulta d'allò més interessant veure la diversitat de personatges que surten a la pel·li, tan ben definits i amb els seus problemes, sobretot el dels pares separats, que tracten d'aparentar bon rotllo.
I moltíssimes coses més. No la comento perquè la pel·li és molt llarga. Abans ho estàvem comentant amb la Mike Duenas, que és una pel·lícula molt interessant, rodada amb moltíssim temps. Sí, és aquell que són 6 anys. No, més anys. Des dels 6 als 18.
Feien, em penso, cada any una setmana o 15 dies de rodatge i llavors el nen anava creixent i han fet una pel·lícula d'un matratge llarguíssim. Aleshores, la labor de muntatge i postproducció ha sigut tremenda perquè han hagut de reduir en dues hores i cinquanta minuts, que la pel·li ja és llarga, o sigui, la vida d'una persona i tota una sèrie de personatges més. Clar, i totes les seves circumstàncies. Exacte, amb 16 o 17 anys de la seva vida.
Ah, i també ens ho hem passat molt i molt bé, no me'n puc estar de dir-ho, veient el musical T'estimo, és perfecte, ja et canviaré, del Jodi Pietro i Jimmy Roberts. Molts ja l'hauran vist perquè repeteix aquest musical i l'han fet altres vegades, però torna amb els actors i actrius que el van estrenar per primera vegada.
i es pot veure fins al dia 19 d'octubre al Teatre Poliorama de Barcelona. Sis grans talents a l'escenari dirigits per Elisenda Roca, amb els actors i actrius, i la part musical Andreu Guillén, amb un compenetrat i sensacional aquí pel darrere. L'escenografia té molta importància. Millor, perquè mira que últimament...
El teatre és minimalista terrible, eh? No, aquí no em referia només a l'escenografia, que aquí també és molt minimalista, sinó que em referia al moviment de, com es diuen els, ara no em surt la paraula, els tremoïstes, el que feien abans els tremoïstes, o sigui, el moviment de les persones que ajuden els actors.
Perquè els decorats són il·lustracions projectades que conformen els decorats i que són pura delícia. Són il·lustracions. Llavors hi ha un munt d'il·lustracions molt ben fetes i el conjunt és que és un espectacle senzillament admirable i divertidíssim.
Molt bé, i ara podem donar una mica de nord, que demà s'estrena una, bueno, fan el vernissatge de Marcos Palazzi, que presenta originals pel programa de la temporada 2014-2015 del Liceu, editat per Amics del Liceu. Ah, hi haurà canapés.
Sembla que últimament els vernissatges són un tant minsos. No t'il·lusionis. Jo havia anat amb molts que abans he dit canapés i tot. Ui, sí, abans, sí, cava, entrepans, el que vulguis, però ara no, i la crisi ha arribat a tot arreu. Hi ha dues patatones fregides i un parell de vellanes. Això sí n'hi ha. Això sí.
Bé, i del Juan Luque, el divendres, demà passat, també inauguració, a les 19.30, d'una exposició extraordinària. Aquí, el cartronet que ens han enviat de propaganda és el fragment d'un quadre molt gran que...
T'hi porta per títol Catedrals pels Oceans i són tota una sèrie de fars. Aquí veus l'aigua com s'estrella contra el far, doncs així tota una sèrie. O sigui que val la pena anar a veure'l perquè és extraordinari.
Abans la gent de premsa i de les emissores de ràdio i de revistes ens enviaven un catàleg. Ara ens envien un targetó, en temps de crisi. Però no em portis l'altre targetó, que jo soc un fan d'aquest dibuixant. No lo alejes de mi. No lo alejes de mi perquè l'autor...
Dels programes de la temporada del Liceu, exacte, 2014-2015, Marcos Palazzi és una persona que fa uns apunts del natural, amb una gràcia, amb una soltura, que és capaç... No, no, és fantàstic, eh? Presentarà a tot, em sembla que és a la segona sala.
Sí, veus a l'espai 2, a dalt. Però ja es veu aquí, o sigui, és una meravella. Jo els recomano amb tot el carinyo perquè és que només veient el targetó, el targetó hi ha una figura masculina. Al primer pla de les mans, les mans sabeus que és una cosa de les més difícils de dibuixar. És molt difícil de fer, eh? Molt més difícil que les cares, molt més difícil que els pits. O sigui, quan dibuixes una persona nua, ell dibuixa la nuesa perfectament bé...
És relativament fàcil, quan és molta pràctica, fer un cos masculí o un cos femení despullat i amb moltes diferents poses. Però quan arribes a les mans i als peus, Àngela Maria, aquí es necessita una pràctica del natural extraordinària. I en Palazzi la té. La té, la té. Bé, i si voleu acostar-vos a la Costa Brava...
Llavors, us recordarem que a Torruella de Montgrí encara continuen les festes. O sigui que fan Festival Harmonies, el dissabte 27, de 18 a 22, Antonio Díaz, El Mago Pop, la sombrosa història de Mistres Nou.
L'entrada és una mica careta, 18 euros la general, però ho fan al Palau Nou, que tenen l'espai Teatre Espai Tert.
I llavors, el diumenge 28, el dia següent, sortida de descoberta al cau del duc de Toruella. O sigui que és una cosa molt interessant, s'ha d'anar amb bon calçat, s'ha d'anar amb jersei i perquè es descobreixen unes coves que estan al massís del Montgrí.
S'ha de caminar una mica, però val la pena. Ja no hi vaig, no em dóna temps. No, a mi no em dóna temps, perquè això és per anar-hi si tens vehicle, això que és recomanable. Ah, no, però agafes la sarfa, la sarfa t'emporta.
Joana, es nota que no has agafat darrerament la sarfa. Els horaris que fas són molt més escassos que quan anaves amb la sarfa. Ens surt un bus a la millor de set del matí i un altre a l'una de la migdia, i has de canviar de bus en un altre lloc, no va en directe als pobles. No, aquí sí, a Torroella d'Erdat, perquè surt del Museu de la Mediterrània. I realment, realment sí que pots arribar, home. Amb cotxe sí, però jo et dic que amb autobús, suposo que te n'hauràs adonat que els autobusos de Sant Just
ens han espaiat l'horari altra vegada, però un cada mitja hora. I, a més, no funciona l'indicador. Des de fa dos o tres mesos no funciona. Uns diuen que és cosa de l'Ajuntament de Sant Jús, altres que és la Sant Joan de Espí, altres el de Barcelona. El 46, el que va allà baix al d'això, a la carrera de Bellaterra, va cada quart d'hora clavadet.
I depèn de l'Ajuntament de Sant Jus i el de Cornellà. En canvi, els transports de Barcelona depenen de l'Ajuntament de Barcelona, el de Sant Joan d'Espí. No, no, no. Però de 4 o 5 ajuntaments que s'han de posar d'acord per regular l'horari. I aleshores jo vaig escriure a Transports Metropolitans de Barcelona i em van passar fins i tot una petita nota del que...
la quantitat de passatgers que van des d'una hora determinada amb una altra, exactament des de les 4 i 10 del matí fins a les 11 del matí, que pugen 160 persones amb uns 157. Validen la targeta 160 persones. Paguen, que traient el bitllet de tal preu, doncs una mitja dotzena o una dotzena. Després en colen uns quants més. Tot això sumat dona que la línia no sigui rendible. Pobre transports de Barcelona. Quina llàstima que em fan. Això anava a dir. Quina llàstimeta. Mira, estic plorant de pena.
Doncs això volia dir que ha entret ara un tríptic, a més firmat pel senyor Trias, alcalde de Barcelona, que parla de la meravellosa que és el transport públic de Barcelona per les noves línies que ha posat, però no diu les línies que ha entret ni diu que l'horari va més espaiat. Per tant, tornant al tema...
Si aquí ja estàs mitja hora esperant l'autobús, arribes a l'estació del nord, aleshores et donen... Has de tenir el billet en ventilació perquè, si no, et donen la fila 50 o et diuen que ja no hi ha pel bus de Torroella. Arribes a Torroella amb una mica de sol al migdia. Arribes ja cansat. Has d'anar el dia abans. El dia abans i fer nit a Torroella. O sigui que és molt complicat. Ara, si tens cotxe, aleshores és molt...
Però ja estem amb allò. O sigui, resulta que estan fent les setmanes sense cotxes i a base de favorim el transport públic. Llavors, què fem? Què fem?
Fem realment unes línies com Déu mana i deixem els cotxes, perquè escolta, tal com està la benzina, i a vegades que si et donen un cop, que si l'assegurança, que si tot, agafaries un autobús tranquil·lament. I si no tenim les línies ben sortides, doncs escolta, que no facin aquests programes. És un problema sense resoldre. Un problema sense resoldre perquè, com que des de ja entrada...
s'ha fet malament, arreglar el transport públic és complicadíssim. No ho sé. Dins de Barcelona jo crec que una mica van solucionar. No, dins de Barcelona va bé. Perquè dins de Barcelona hi ha el metro i dins de Barcelona... A més a més, a la diagonal, els autobussos que van amunt i avall van seguits, un darrere a l'altre. Clar que sí.
El problema el tenim allà on? S'ha fet a trossos el resoldre el transport públic, tenim per una part el tramvia, tenim per l'altra part el just metro, però tots triguen un quart d'hora, com a mínim, o 20 minuts o 25. Què passa? Que quan no, dius, se m'han escapat els dos autobusos. Doncs vas a la carrera a veure si tens sort i arreplegues el tramvia. Si el tramvia també s'ha escapat, aleshores traspasses el carrer i mires a veure si ve un L50 o un L62. Si ho tinc tot estudiat, ja va l'altre dia per arribar als
T'has de treure el carnet de conduir, home, i te compres un híbrid d'aquests elèctric i tal, i escolta'm, a tot arreu, la Mar de B, i mira, tu... El dia 21, en plenes festes de la Mercè, dues hores i cinc minuts per arribar de Sant Just al centre de Barcelona. Comprovat. I a més tinc els bitllets amb els fichatges de l'hora. Ah, escolta'm, a l'ELI 46, que és el que va al cap de Cornellà... Ho sé, aquest l'he fet servir jo molt bé, eh?
Molt bé, però amb tot i amb això, és una excursió, has d'anar molt de temps, i veus tot Sant Joan, tots els afegits de Sant Joan, els camps, tot, la Mar de Dé, baixant. I pujant, veus tota la part antiga, o sigui, que fas una excursió estupenda. I de l'L10, què me'n dieu? Per anar amb una presentació d'un còmic al Prat de Llobregat, a la Biblioteca del Prat, l'L10...
una hora cinquanta minuts. O sigui, és una torner per tot el Baix Llobregat. És el bus turístic del Baix. Sí, mira, desgraciadament per mi el vaig estar agafant quatre cops al dia fa gairebé vint anys.
Però si fa 20 anys anaven millor ostres per els pobles que ara. Potser sí, però continuava sent. Perquè, escolta'm, havia de fer baixar ben d'hora, pujar a migdia, fer el dinar pels homes de casa, tornar a baixar a les 4 de la tarda i tornar... Amb un encara em venia a buscar el meu marit, que llavors treballava, i quan sortia em recollia. Però eren 3. Si podia escatimar-me a l'últim, vale. Però eren 3 viatges segurs.
I era una hora llarga, viatjant per tot, Hospitalet, Sant Joan, Esplugues, bueno... Joana, et puc assegurar que des dels 14 anys fins als 73 que tinc faig servir el transport públic tots els dies. Jo sempre l'havia fet servir. Tota la vida, però cada dia més, cada dia, cada dia, cada dia. M'havia aixecat a les 4 i mitja del matí per agafar l'autobús de les 6.
Primer, Espluga es passava ple, ja vaig haver d'anar pujant d'això a parades fins a arribar a Sant Just. O sigui que ja sé com van els transports. I et puc assegurar que el transport públic, això ho he dit sempre, i lo sostengo, perquè les últimes vegades que hi he anat també l'he fet servir,
que el transport públic sempre m'ha dat la impressió que funciona molt millor a Madrid que a Barcelona. Perquè l'han començat a fer en plan circular. Radial primero i circular después. I després aquí va començar... En xarxes. De nord a sud i d'est a oest. Va començar sent una línia transversal, que és com es deia la línia 1 primer, el metro transversal i el gran metro. O sigui, van començar fent...
Una perpendicular. I aleshores tot l'altre ho han anat fent després dirigint-se cap al centre. O sigui que la majoria de línies han estat pensades per anar de tal lloc a la plaça Catalunya. En canvi, a Madrid sempre ho han fet circular. Sempre ho han fet circular perquè... Tenen una quantitat de quilòmetres de metro que vas a tot arreu, home. No és com nosaltres.
Però quan no hi havia metro, jo he anat a treballar moltes vegades en metro, però quan no hi havia metro i anava a treballar des de la redacció, la redacció ha estat al carrer Ponzano, el Passeo de la Habana, hi ha estat a la redacció on treballava també Recoletos. Doncs anava des d'allà fins a l'estació, surt d'autobusos i els horaris eren clavats. No feies... No, no, en el temps que jo els agafava, és que no paraven. Si l'autobús era ple, no paraven a partir del carrer del nord, eh?
La gent havia d'anar tota asseguda, no com ara que anem com Déu vol. Doncs escolta'm, anaven cada quart d'hora, cada 12 minuts.
Bé, doncs, ara ja no sé a qui ens hem de dirigir perquè funcioni bé el transport públic, si és cosa de TMB, si és cosa del govern municipal de Barcelona, perquè ja sabem que el de Sant Just fa tot el que pot, això. Sí, sí, però clar, tampoc no és, perquè realment els autobussos urbans de dintre de Sant Just funcionen molt bé. Això anava a dir, això anava a dir, el Just Metro funciona molt bé. Molt bé. No, no, i l'urbà, el que enllaça els barris...
Clar que sí, el JT funciona molt bé i compleix l'horari. Per tant, no l'irrondinem a l'alcalde de Sant Just, perquè és que el de TMB, Transports Metropolitans de Barcelona, és una altra història. Per tant, si no funciona l'indicador, si no hi ha una marquesina a la parada, per exemple, que no hi és... Per saber els horaris. Això s'ha de reclamar a Transports Municipals de Barcelona. No, no, els horaris, la marquesina. És que la parada d'origen del 157 no té marquesina.
Ni la segona parada d'enllaç tampoc. O sigui, que si plau et quedes xurrant. Has d'amagar-te sota el balcó, sota les obres, perquè a més a la parada d'inici de Collblanc han estat fent obres durant mesos, cau la pols de les obres, la gent s'ha de parar aigua, estàs a protegir del vent, de la pluja, de tot, no hi ha marquesina. Doncs aquí queda la nostra protesta. I els transports metropolitans de Barcelona diuen que no hi cap en aquell tros de cera, que poseu la parada més amunt o més avall.
Poseu l'origen i final, la Riera Blanca, allà ja tenen la marquesina feta, o sigui, però en fi, és el que hi ha. Ara posem música i deixem de queixar-nos.
Bé, i del divertiment passem a la necessitat. La gent gran, quan es fa molt i molt gran, necessita atencions especials. Tots ens hi podem trobar. Per a algunes persones malaltes de la llar Nostra Senyora de l'Urdes de Sant Just, és del tot indispensable que puguin disposar d'un matalàs d'aigua.
Doncs queda dit. Això ens ho van comentar, és una mica sotabotxe, no? A veus de la parròquia, ho dirà també, quan ho sàpiga, i ens autorisi en Lluís Segura, que és el cap de programa. Però aquí nosaltres ja ho podem avançar, perquè ho sabem, per tant, el que diem és cert. O sigui, que els qui pugueu facilitar matalassos d'aigua, colchones d'aigua, per la residència a cura de les Germanetes de la Caritat de Sant Just,
l'allar Nostra Senyora de Lourdes, podeu contribuir a resoldre un problema greu a persones grans molt malaltes.
Bé, fem un petit record per la jornada que vam fer aquí el dia 19, el dia de l'Alzheimer. Ah, molt bé. Vam fer l'apostació i després, la gent gran, vam tenir una xerrada deliciosa amb la senyoreta Isabel Macanaz, que escolta, però fabulosa, va explicar-ho tot molt ben explicat, i aquest any la pel·lícula va ser molt divertida.
I després fareu un incís només sobre això. O sigui, resulta, és un tema molt trist, perquè desgraciadament els més grans d'edat també poden arribar a contraure aquesta malaltia, però realment és molt d'agrair tot el diner que es pugui donar en aquestes cuestacions per, sobretot, poder investigar. Investigar perquè les coses de cervell
són gairebé... Cada malalt és un tema diferent. O sigui que s'ha de fer quasi personalitzat. I val la pena. És que no es podem globalitzar quan diem pacientes o diem malalts. No, no, no. Perquè cada persona és un problema diferent. Però tu tens una malaltia, tipus càncer, tipus un atac al cor, quan aquella persona desgraciadament mor. Aleshores, els patòlegs fan l'autòpsia i realment veuen en quin lloc ha fallat l'organisme.
Però amb una malaltia de cervell, com ho controles? Si és com si fos quan se't queda en blanc un ordinador. Evidentment. Jo no sé si has llegit o ha llegit algú de vostès El cerebro i la mente, de Retra Taylor, i diu que precisament sobre les neurones sabem molt.
o se sap molt, però no tot, hi ha molt per investigar. Però sobre la ment, o sigui, la mente, el que els antics deien l'alma, la part més misteriosa de la psique, no en sabem. No en sabem, és que no es pot aprendre amb les mans. Ja et dic que és com si fos un ordinador que se't queda la pantalla en blanc i ja està.
Sí que el Ramon Icajal va fer el descobriment de l'acabament de les terminacions nervioses. Va ser un gran abans, però és una cosa de tipus físic. Això és la neurologia. La neurologia estudia aquella part més física de la ment, del cervell. Però el que és el sentiment no el tens enlloc.
Ui, això ja és el cerebelo, la cosa es complica molt més. Llavors ja convidarem aquí a veure si ens vol venir un neuropsiquiatre i ens ho aclareix una mica. No ho sé si voldrà. Em sembla que el Carles, el veig somrient, no ho té tampoc massa clar, això de com funciona el cerebelo. Ai, el Carles és molt jove per aquestes coses. Bé, dintre de tot, aquí el Baig Llobregat, l'Associació de Malalts d'Alzheimer, doncs fa una tasca fabulosa. Una gran labor. Fabulosa. Ara, aquest any, el nostre ajuntament, ja ho vam comentar l'altre dia...
S'ha afegit també en aquesta... O sigui, en la difusió d'aquesta tasca. Però és a tot arreu, eh? Perquè, mira, hi ha la Fundació Reina Sofia, que es va constituir el maig de 1977. Ja fa anys, eh? La Fundació Reina Sofia, perquè, a més, la reina sempre s'ha interessat... Sí, sí, aquests dies ha vingut a Barcelona arrel d'aquesta festa. Això anava a dir, o sigui, que aquí hem de donar gràcies a l'esperit que sempre ha tingut la reina d'Espanya
per poder implicar-se en aquests temes. I tant. Des de 1994, gestiona i promou numerosos projectes educatius i sanitaris, així com d'ajuda social i humanitària dels que s'han beneficiat nens, grans, immigrants, persones amb discapacitat i afectats per catàstrofes, a banda de tot el que representa el mal de l'Alzheimer.
No hi ha més el que tu deies abans. La investigació en una malaltia com l'Alzheimer ha estat i és una de les prioritats de treball de la Fundació Reina Sofia des de l'any 2002, que és l'any en què va impulsar la construcció del Centro Alzheimer Fundación Reina Sofia.
Com a continuació d'aquesta vocació, la Fundació Reina Sofia ha destinat 4.775.250 euros des de l'any 2008 per projectes d'investigació sobre la malaltia.
En el període 2012-2015, la Fundació està financiant més de 40 projectes gestionats per 24 associacions, fundacions i hospitals nacionals e internacionals relacionats amb la cooperació internacional i ajudes socials als més desafavorits per la crisi econòmica i l'Alzheimer.
I aquí ve el problema que comentàvem abans, que és que el que es troba vivint la situació en present no pot veure l'abast que tindran les investigacions en el camp del futur. No, no. El que es faci avui serà pel que pugui ser el dia de demà. I amb això et comentava aquest petit incís que faig del Joe Sacco, perquè ho explica amb el llenguatge del còmic, la vanguardia d'avui en el suplement de cultura, i és perquè Sacco va investigar.
sobre la infermetat, sobre la guerra i sobre els pitjors mals de la societat, que són immensos, però en primera línia de foc quan anava a la guerra, en primera línia de foc quan anava a un combat, en primer pla quan anava a un hospital a visitar els malalts, i tot això ho ha representat amb...
o sigui, amb el llenguatge de la historieta i a través de novel·les gràfiques. D'aquí que és tan important, i a més m'agrada tant que La Vanguardia ho hagi tret, que utilitzi el llenguatge del còmic per explicar la labor que fa un periodista fent servir aquest llenguatge per explicar aquests temes. Molt bé, i ara saps què farem? Viatjarem per Catalunya.
I ara el nostre viatge es pot fer tranquil·lament, caminant. També és de Déu que nosaltres parlem de les coses del nostre poble o del poble veí. Bé, per tant, avui anirem a Can Candeler, l'última Messia de Sant Just.
La història d'aquesta masia està plena de altos y bajos en su camino, que us explicarem en unes breus pinzellades. Aquesta antiga Casas de Campo, retolada amb el número 18, comença l'any 1418. Ara fa ni més ni menys que uns 596 anys, aproximadament. Poquet!
Anomenada en un primer moment Torra Camosa, rep el 1670 el nom actual degut a que el seu propietari feia ciris i candeles, era serer o candeler. Els alabert i mestres van ser els mesovers que van tenir cura del mas des de 1812 fins a l'actualitat.
La finca tenia 10 hectàrees i 3.908 metres quadrats de terreny. Recollien verdures, les venien a les botigues del poble i també tenien vinya i molts arbres fruiters i un petit terreny de bosc de pi pinyoner on encara hi ha un majestuós pi cinc vegades centenari al darrer del mas.
La finca pròpiament dita no tenia font, però sí dues mines que discurrien per la finca, la mina Vidal, amb més de dos quilòmetres de llarg, i la mina Torreblanca, amb quasi sis quilòmetres de llargada. La font on anàvem a buscar aigua, ara desaparegut sota el pont, a la banda de sota el mas, a tocar la riera. Actualment encara es veuen les portes d'entrada de les mines prop de dita riera.
Quan vam arribar a l'entrada de Can Candeler, hi havia un home cuidant un petit hort amb la bona companyia d'uns gats. I, xerrant, xerrant, ens va obrir la porta d'una gran i gruixuda porta de fusta. Dins, enmig del pati, un gran pou, ara sense aigua, però no en discurrien les mines del que se n'havia parlat. El mas, amb el port adovellat de punt rodó, està ara tapiat.
Encara es veu una vella finestra geminada d'estil gòtic, amb un altiu pilar amb dos arcs lobulats. Un cactus l'envolta i s'enfila per les parets. A la façana lateral de la masoveria ens obre una porta...
I ens ensenya les dependències. És lamentable l'Estat en el que està a l'interior i el poc interès que hi ha per part de les administracions locals i del propi Ajuntament per recuperar aquest valgús patrimoni a punt de desaparèixer.
S'han posat uns pals de ferro fins al sostre per tal de sostenir-ho i no sigui que caigui al cap d'algú. Petits arranjaments perquè es concedi el poc que queda.
Ens va ensenyar més dependències anexes al mas i, fins i tot, ens va tocar unes notes musicals amb un antic piano ja desafinat i ple de pols que algú em va dir que el volia comprar. Tancant les portes del mas, ens vam acomiadar d'ell, d'en Josep Maria, l'últim mesover de Can Candeler,
tot desitjant-li que quan tornéssim encara el veiéssim allà i el mas estigués recuperat. La bona amabilitat d'aquell home ens va donar alegria. Déu vos guard. Bé, aquest és un reportatge peregut a la guia part de Collserola que signa...
Dani Álvarez. O sigui que no és que la Joana i jo, des de l'any 1600 i tant, ja ho haguessin viscut. No, no, són vellets, però no tant. No, ho dic perquè uns companys de la penya del morro, uns jovenets que vindran un dia aquí convidats, ja ho sabeu, Dani i companyia i amics, veniu quan vulgueu i feien la conya habitual, no?, que fan
Bueno, els diplodocus de l'emissora ja hi era i tal, doncs no, fixa't, tot i que siguem juràssics, oi, que es diu així, Joana? Tot i que som una mica juràssics de la ràdio, doncs no, el mix del 1500 no hi érem. Ho hem llegit. Bé, i de Can Candeler anirem al veí del costat, on... A la Font de la Mandra. A la Font de la Mandra.
Doncs vinga, cap a la Font de la Mandra, ens aproparem a un dels barris del que està formada la coneguda Ciutat Diagonal, inaugurada el 21 de juliol de 1948. Fixa't, i ara encara alguns taxistes no la coneixen. L'altre dia a un taxista li vam dir, entri per Ciutat Diagonal, i em va dir, això d'onde cae. Aquest devia fer por que feia el taxista. Devia fer por que feia el taxi, sí, sí, sí.
Doncs farem pujada fins al virar, a sota nostra, el turó de Sant Pere Màrtir, o Puigdossa, a 399 metres, i visitarem la concorreguda i abundosa font de la mandra, al costat mateix de l'àrea de lleure de Sant Pere Màrtir, lloc de misteri i antigues llegendes. Espluga City, una ciutat de l'oest americà.
Quan parlem d'esplugues sempre ens referim a Collserola, però fa uns 50 anys, el 1964, hi va haver una altra història per la que aquesta part de la muntanya va ser mundialment famosa cinematogràficament parlant, Esplugues City.
En una urbanització anomenada La Mallola, prop del cementiri municipal, es van fer uns estudis de rodatge, els estudis Valcàzar, que a més rodaven també estats publicitaris. Sí, també. Els estudis Valcàzar els havíem conegut i havíem estat. Recreaven sovint l'oest americà amb un poblat a escala real, una mena de poble amb prop de 50 edificis i 5.500 metres quadrats, on es rodaven pel·lícules de bona qualitat. No només westerns, sinó de tot gènere.
Aquestes es venien a tot el món amb la participació d'actors de renom internacional i recordem que la història de Francisco i Alonso Balcázar i de les seves moltes pel·lícules com Prisioneros de Arizona o Le Llamaban Calamidad val la pena de conèixer-les i tornar-les a revisar. Aquestes sí que les hem vist, la Joana i jo. Però ara el que ens ocupa és fer una petita excursió a la nostra font.
raó per la qual ens hem apropat fins aquí per gaudir de les debos d'aigua de Collserola.
Ens preparem de bon matí, un matí calorós amb un cel blau radiant, i agafem un transport públic com el bus EP4, el metro L3 Universitat o el cotxe per la N340. De totes les maneres va bé i si fem una llarga passejada caminant o amb bici, molt millor. Nosaltres d'aquí estem des de Sant Just, és un passeig i no arriba mitja hora. I més tu que vas amb bici.
Per la meva bici no corre. Ah, no? No. Camina però no corre. Bé, ja és molt. Tant de bo vols els que van en bici. Quan van pels carrers estrets anessin caminant i la portessin de costat, que és el que s'ha de fer quan es corre entre multituds. Una pujada forta ens situarà a la plaça Mireia amb servei de restauració, precisament, fan molt bona restauració...
i l'àrea de lleure, o sigui que hi ha bancs, la gent pot portar-se els entrepans, i clar, i agafar aigua de la font, o sigui que la cosa va molt i molt bé. Punt de referència, excursionista i ciclista, i ciclista d'Esplugues, on trobem la Ronda Verda, de 72 quilòmetres de llargada, i un tram del Passeig de les Aigües molt interessant.
També hi ha un circuit anomenat Passejades per les fonts a 8 quilòmetres. A l'àrea de Lleure de Sant Pere Màrtir, on es pot deixar el cotxe, hi ha el club de tenis Ciudad Diagonal, per practicar tot tipus d'esport. És un lloc per passar el dia totalment recomanable, on hi ha taules per poder fer pícnic i un espai d'esbarjo per la mainada que és fenomenal. Bé, la plaça Mireia s'anomenava antigament Plaça de les Bruixes,
Lloc misteriós, de màgia i encanteri, perquè, com diuen els gallecs, haver-les ailes. On hi havia una cavitat, una mena de pou, el pou del vernís, de 50 metres de profunditat. No oblidem que es plugues en llatí, es diu espelunca, és a dir, coves. Quina por!
I allà mateix, una mica dalt, per sota el passeig de les aigües, hi ha la nostra deu d'aigua, la Font de la Mandra, restaurada el 1991. Amb propietats medicinals, presumeix de ser la més concorreguda des de fa anys de tota Collserola. Penseu que hi ha cues de gent amb les seves garrafes esperant el seu torn per omplir-les d'aigua. Podem dir que és excel·lent.
Està situada al torrent de Sant Pere Màrtir, del vareig o de la torre, a la banda esquerra del barranc de la senyora. La font de la mandra, nom molt suggerent, ara restaurada, està formada per un frontal fet de ciment arrebossat, de forma quadrada, pintat d'un toc verdós, amb un lleig sent grafiti, d'on surt un broc de cert, on cau l'aigua a una pileta feta de ciment i mabra.
Amb dos costats hi ha parets de pedres cobertes per una malla de metall que fan de seient. Actualment presenta un bon aspecte de conservació i sempre envoltada de fontaires i cabinants de collcerola omplint d'aigua les seves ampolles o xerrant al costat de l'ombra dels arbres, temps passats defuntades que la Font de la Mandra ha viscut des de fa molts i molts anys.
Bé, doncs, heu vist que tampoc visitar Catalunya també és aquí a la prop. Bé, posem ja la sintonia de la poesia.
Res en ratlla és un poemari de Judit Covenya i Guàrdia, nascuda a Sant Just d'Esvern el primer dia d'hivern de 1960. El llibre és a la venda a Can Vila des de fa poques setmanes, editat per Temenos Editors. Amb permís de la Judit, us en llegim un tast. Carpe diem.
Ja ho sabia que acabaria amb tu, amarada en suor, en ple desfici, sabent que tot té un temps, el sexe, el joc, el cos. Ja ho sabia que acabaria amb tu, no calia privar-se'n. Cos
El cos és sempre més que el millor llibre i en ell parlen silencis i mirades. Ell t'atorga el saber a través del tacte. Et fa emprendre i seguir els millors viatges. Un vell cos és sempre un bon regal pel gust que et da de calma sa vegada. D'un ves et remeta el vell mar d'ambre, mesura antic.
El cos pot ser perversitat, estima, desamor. Pot convertir-se en joc, pulsió, veuratge. Pot ser de foc, de gel, d'onada, de te verd. La clau són els sentits, el toc, la llengua, el tacte.
És passaport a una altra vida. És l'únic cert que tens. És llum i és acte. És absència. És record. Acollida o desastre. És tu a cada espai i amb el temps és un altre.
A voltes quilòmetres d'absència creuats en un espai, quilòmetres de mai retrobar-se a les albes. El teu fantasma i jo passejant a l'horatge, el teu fantasma i jo ombrejant les clariones. Quilòmetres d'espectres enredant a l'amor, quilòmetres de jos fonent-se com les tardes. Mai trobarem repòs, som carn feta per l'ànsia. Mai trobarem acord, massa jo és discordança.
Bé, doncs, amb aquests poemes de la Judit, meravellosos, doncs, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies per ser aquí per escoltar-nos, gràcies també, Carles, i moltes gràcies a tots. A tots. Bé, recordeu que el dissabte podreu tornar a escoltar aquesta en segona audició, i si ens escolteu el dissabte, molt bon dia, i si no, molt bona nit a tothom. Adeu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!