La ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio TASPER, 98.1, ràdio TASPER, 98.1.
Seixanta i més.
Molt bona nit, amics veients de Ràdio TASPER, que ens escolteu en el 98.1 de la freqüència modulada.
Tornem a ser amb vosaltres els components del grup de Seixanta i més
per oferir-vos una estona d'entreteniment mentre te'n prepareu el sopar d'avui dimecres
o bé, acabeu d'esmorzar el dissabte, que és quan sortim en segona audició.
La Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall
i qui us parla, la Joana Algarra.
Tots acompanyats tècnicament i musicalment per en Carles, Hernández i Rius,
us saludem i us desitgem que passeu amb nosaltres una bona estona de ràdio.
I sense més presentació, iniciem Seixanta i més.
El passat cap de setmana han estat uns dies força traients
pels amants de les velles arts, ja que des del dia 29 de setembre fins al 2 d'octubre
s'ha celebrat la Barcelona Gallery Weekend, un cap de setmana de portes obertes de galeries d'art
en la seva segona edició.
Ha estat una iniciativa d'Art Barcelona
amb la col·laboració d'un gran nombre de les galeries d'art més representatives de la ciutat
i la participació especial de la Blue Project Foundation i la Fundació Arco.
S'han ofert rutes guiades per personal especialitzat, activitats fora del corrent,
tot per apropar l'art al públic en general.
Cas força original.
S'ha portat a terme una acció concebuda per l'artista Vilfredo Prieto Cubà
amb la col·laboració de la unitat muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona
al seu quartier del carrer Wellington
amb el lema Pantalones Rotos,
tot fent referència a la mítica marca de texans Levis.
A la Biblioteca Pública Arús,
que va ser visitada amb força assistència per l'Associació de Gent Gran de Sant Just fa un temps,
l'artista Lola Lasurt va conjuntar un fris històric
amb tots els interessants temes que la Biblioteca ofereix,
aconseguint un fantàstic retard bibliogràfic amb el nom de Donació.
Aquesta és una petita ressenya per elogiar aquest moviment de l'entorn de les velles arts
per intentar treure el gran públic cap a aquests temes que són tan necessaris
per la seva formació intel·lectual i emocional.
I Tarragona vibrat d'emoció
amb la final del concurs de colles castelleres
que han presentat uns castells
que cada cop ofereixen més originalitat i més dificultat.
Sembla veritablement impossible
que els éssers humans aconsegueixin aquestes torres humanes en equilibri
que la immensa majoria de les vegades carreguen i descarreguen perfectament,
aconseguint un efecte sensacional.
Per vuitena vegada, la colla de Vilafranca s'ha endut el primer premi.
Moltes felicitats al món castellé!
El recull sobre activitats importants del passat cap de setmana,
a les ciutats veïnes de Barcelona i Tarragona,
una més a prop que l'altra,
fem un repàs d'activitats lúdiques al nostre poble.
Bé, comences tu, Lina.
Exposició col·lectiva al celler.
La sala d'exposicions al celler de Can Ginestà
acull fins al dia 9 d'octubre la mostra Migracions,
amb una cinquantena d'obres de quatre artistes,
Isabel Ribes, Inés Labanal, Carme Perea i Teresa Diego,
realitzades amb diferents tècniques,
mixta, aquarela, olis, pintura digital i fotografia.
Participació molt alta a la Cursa Solidària.
Prop de 500 persones han participat enguany
a la Cursa Solidària per Sant Joan de Déu
que lidera el Club d'Atletisme Sant Just.
És una activitat oberta a tothom,
infants i persones adultes,
de 5 quilòmetres per a les categories superiors
i més curta per als més petits.
El 60% de la quantitat recaptada a través de les inscripcions
es destinarà a l'Obre Social Sant Joan de Déu
per a la investigació de malalties infantils.
Presència Sant Justenca a la Bienal de Ceràmica d'Esplugues,
la peça al rebost que va ser seleccionada entre les 232 obres
que es van presentar a la 18a Bienal Internacional de Ceràmica
Angelina Alós d'Esplugues, de Llobregat.
Es pot veure al Museu Cantintoré d'Esplugues
fins al dia 6 de novembre.
És el treball conjunt de l'alumnat del curs d'investigació
d'esmals i torn dels cursos municipals,
arts plàstiques,
i és una peça que aglutina múltiples intencions.
Noves activitats de l'Aula de Teatre
Tamboret, l'Aula de Teatre de l'Ateneu,
reprem la seva activitat en novetats
un nou grup de joves a partir de tercer d'ESO.
Continuen els cursos per a persones adultes
i a l'octubre i novembre
es farà un curs de set sessions
de gest i humor,
gestos, ganyotes i posturetes,
amb en Joan Faneca,
ex-bolràs,
i al novembre i desembre,
en unes quatre sessions
de maquillatge artística,
tindran les normes
de la Laura Pont.
Bé, i després d'aquesta informació,
que em sembla que ha estat
bastant detallada,
doncs ara,
l'Alina ens parlarà
d'aquelles cosetes que té aquí...
Que trobo, que trobo.
Molt bé.
Ui, aquest punt de llibre és molt maco.
Sí, aquest punt el va fer
una veïna d'aquí del poble,
que és l'Alolín,
l'Alolín Nevado.
Ah, sí.
I ella disfruta amb això
i, bueno,
a més està molt ben fet, eh?
És una gran artista.
I això que ella diu
que no, no,
que no ho fa mal.
No, no,
però disfruta molt.
No, no, és maco, maco.
Bueno, gràcies, Lolín.
Diu,
buscant aquí en un llibre
d'aquestes curiositats,
que tenim mil i una curiositats
de Barcelona,
ens parlarà a vegades
de Ramon Baraguer
o Baranguer Ramon,
però això ho farem un altre dia.
Però avui,
anant mirant cosetes així,
m'ha fet gràcia
perquè surten
les primeres lleis catalanes
i fan una mica de por.
Ah, sí?
Sí.
De les primeres lleis
quan es va fer,
que estava aquí
en el temps de Ramon
de Baranguer
i l'Almoides
de la Marca
i tot això,
doncs, bueno,
ens diu,
la tradicció diu
que l'Almoides
amb una formació cultural
prou destacada
va col·laborar
a la redacció
d'algunes
de les primers
ossatges.
Sí, ben pràcticament.
ossatges.
Ossatges.
Pràcticament
les va fer ella.
Sí,
de Barcelona.
I perquè ens entenguem,
els ossatges
van ser una copilació
de lleis
que regularia
la societat
del catalana
del moment.
De fet,
aquests escrits
convertiren,
són els que es convertiren
en la base
del dret català.
I aleshores,
aquí anem a una
que diu
proves molt físiques
per descobrir
l'adulteri.
Aquesta era
una dels ossatges,
eh?
Un dels ossatges.
Diu,
l'ossatge 112
diu
que si un marit
acusa la seva dona
d'adulteri
ha de ser ella
la que es preocupi
de demostrar
la seva innocència.
Ah.
I com podia una dona
demostrar
que havia estat
fidel al seu marit
en plena edat mitjana?
Ah.
Ah.
Diu,
l'acusada
podia trobar algú
que donés la cara
per ella
amb una batalla.
I si no hi havia
cap valent
que l'ajudés,
sempre li quedava
una segona opció.
Sumergir les mans
en aigua bullent.
Que dius?
Era el que s'anomenava
judici de Déu
o
or d'àlia.
Si alguna vegada
sentiu aquesta paraula
era això.
Era això.
Fuma les mans
amb aigua bullent.
Mare del cel.
Diu,
si el paladí
el que havia lluitat
per ella
guanyava
o les mans
no es cremaven
la dona
es declarava
innocent.
Si per contra
el combatent
perdia
o les mans
de l'acusada
resultaven ferides
es confirmava
l'adulteri
i els béns
de la senyora
passaven a formar
part
de les arques
del marit.
jo no sé
si avui dia
amb les coses
d'aquestes
de tants divorcis
ja ho tenen
tot concertat
i amb la dona
la fan posar
les mans
amb aigua bullenta
o freda.
Sempre li tocava
el rebre
a tu això.
Sempre, sempre.
Això,
aquest dosatge
dubto
que ho fes
la reina.
Jo me'n recordo
d'un altre
també una mica bèstia
es van trobar
dos capellans
que eren rectors
de pobles
del costat
i diu
aviam
com ho fas tu
de les almoines
com ho reparteixes
diu
molt fàcil
agafo la moneda
i la tiro
tot en l'aire
si és cara
és per mi
i si és creu
llavors
pels gastos
de l'església
diu
no, jo ho faig
d'una altra manera
diu, ah sí
com ho fas
i agafo moneda
moneda
la tiro tot en l'aire
si l'agafa Déu
és per Déu
i si no
són per mi
Ah, molt bé
mira
millor impossible
I una altra
de les coses
que són curioses
que ja sabeu
que a mi m'agraden
això també
que n'hi ha
els fantasmes
de Barcelona
i tenen
tot el seu
intrímbolis
doncs
us en recordeu
que no fa gaire
vam parlar
de la eglésia
del Pi
d'aquella
fantasma
agòrica
que sortia
per allà
i tot en liu
doncs diu
el diable
ronda
també
el Pi
i aleshores
diu
antigament
els veïns del Pi
deien que el campanar
de l'iglesia
estava maleït
per la presència
constant del diable
i per confirmar-ho
ensenyaven
als incrèduls
uns dels graons
de la torre
el número 100
en el qual
abans es veia gravat
un petit diable
d'aspecte
entremaliat
més que malèfic
que semblava
dansar sobre la pedra
s'explica
que l'autor
d'aquest gravat
va ser el mestre
d'obres
que va acabar
el campanar
que no era el mateix
que el va començar
per no traduir
per no llegir-ho
tant a altra cosa
us ho dic
us ho explico
resulta que el mestre
d'obres
que va començar
aquestes escales
per fer la torre
de la iglesia
del país
anava fent
i sempre que estava
pujant
i sempre que estava fent
pum
queia tot
no li queia tot
i aleshores
va fer un pacte
amb el diable
li va dir
li va dir
diu
si
estava tan desbrat
que li va dir
que fins
l'ànima
li lliuraria
si a l'altre
li deixava acabar
la cosa aquesta
i el diable
es va presentar
amb la seva forma
fantasmagòrica
i li va dir
mira
diu
ves pujant
els seus graons
i quan arribis
al 100
és quan tu moriràs
aleshores
aquest bon home
va dir
vale vale vale
i va arribar
el 99
i quan arriba
el 99
diu
i parem les sobres
aquí
continuem
per una altra banda
de l'església
i després
ja ho acabarem
perquè va pensar
aquí
si no m'apelen
no?
sí
i aleshores
esclar
a partir d'aquell moment
que primer
quan el diable ajudava
havien anat
de pressa
i corrents
i feien tot bé
i tot se sostenia bé
i tota la mandanga
doncs
va començar
una altra vegada
el lentí
el lentí
no hi havia manera
d'avançar
amb aquella obra
tant és així
que aquest home
es va morir de vell
però es va morir
perquè era vell
de tant que va durar
no?
i aleshores
la va agafar
un altre mestre d'obres
que estava
molt
tenia molt prestigi
i bueno
ho feien molt bé
no?
i aquest va pensar
sí, ja veuràs
ara amb el diable
li faré la jugasca
perquè
clar
la història
se sabia
i aleshores
en l'esgraó
100
va posar
la figura
o sigui
un gravadet
del diable
aquest senyor
diu
vale
va pensar
emburlo del diable
o ho faig
perquè verdaderament
això
ho hem de reconèixer
no?
però es veu
que el diable
no ho va agafar bé
es van pipar
i aleshores
resulta
que quan ja
havien acabat
una mica
la torre
perquè s'hi van continuar
però quan van acabar
una mica
ell li va entrar
el que es deia
el mal del campanar
i el mal del campanar
amb els mestres d'obra
era doncs
que ho veien tot malament
que es trobava malament
com un vertigin
que es barrejava
com un vertigin
com un vertigin
com un vertigin
i què va passar?
doncs
que els companys
que estaven allà
van pensar
tate
aquí ha passat alguna cosa
i van agafar
i el van tirar
que era la solució
el van tirar
des del campanar
a baix
i allà es va acabar
la història
del fantasma
però
com queda més bé
quan a vegades
amb la tele
o amb la ràdio
t'hi diuen
continuarà
perquè això encara continua
però ara no ho diré
ah
o sigui que
ens deixes
en suspens
amb el sabor de boca
a veure què passarà
l'únic que teniu que saber
és que
suposo que cap d'aquí
té mal del campanar
o sí?
jo una temporada
vaig a dir
vertigin
sí?
no?
ho dic perquè no pugeu
al campanar
ah
ah
ah
ah
aviam si no ens tiren
dalt a baix
això
a rau del campanar
de la tor
a Roma
ah
jo no vaig poder passar
del 120
ja
sembla que hi ha
300 graons
260 i pico
sí
sí
o sigui
llavors me va agafar
un atac
d'ansietat
no no
d'espera't
d'allò que fa
mal de cap
migranya
horrorós
i contra direcció
vaig baixar
atropellant a tothom
perquè és que no podia
potser sí que tenies el diable
jo no he tingut mai
mal de campanar
a més m'agraden
les salsates
m'agraden moltíssim
no m'ha passat res
ara jo us dic
vaig anar
amb un dels viatges
que vam fer
i vaig anar a pissar
i aleshores vaig
que ara no deixen
no deixen pujar
però aleshores
deixaven pujar
a la torre
ara no
bé
al segon pis
o no res del segon pis
em vaig marejar
però completament marejada
ja
perquè anaves pujant
i no sabies
no sabies
perquè és a dir
suposo que sent la inclinació
no?
no sé
possiblement perquè està
per lo que sigui
per lo que sigui
però la qüestió jo us dic
no me'n recordo
si els hi havia
va posar fins dalt
no m'havia passat mai
quan ja hi ha estat
no es podia pujar
no, no
ara ja
ara no
va fa
des del 2000
continuem
i si ens queda un busí
perquè aquestes són les dues anècdotes
però si continuem
aleshores doncs
ja parlaré d'un llibre
que acabo de llegir
ah molt bé
molt bé
bé doncs
posem una mica de música
a
m'havia
ja
No, això era per passar el vertigen.
Aquesta música tan animada ja ens passa el vertigen.
Bé, doncs, ara farem música per gaudir.
Alexander Borodin va ser un metge molt ben considerat
en la bona societat de Sant Petersburg de mitjans del segle XIX
i a qui, com a gairebé tot intel·lectual rus de l'època,
li encantava la música, carrera que havia estudiat alhora
amb la de la medicina.
Després de fer amistat amb Mussorgsky,
aquest el va introduir en el grup dels cinc,
els més grans músics russos d'aquell temps.
Balakirev va intentar convèncer-lo
que la seva autèntica vocació era la música
i que s'hi havia de dedicar a ella completament.
Però Borodin no va deixar mai de practicar la medicina
i solament es dedicava a composar en el seu temps lliure.
La seva obra mostra una brillantor orquestral extraordinària
de caire oriental, de melodia original i d'harmònic ritme
que podem escoltar a les danses polopsianes de l'òpera El príncep Igor.
Desgraciadament, Borodin no va poder veure la seva estrena
ja que va morir sobtadament d'un atac al cor
tres anys abans de la representació a Sant Petersburg
l'any 1890 del príncep Igor.
Escoltem un fragment de les danses polopsianes
de l'òpera El príncep Igor
interpretat per l'orquestra sinfònica de la ràdio de Ljubljana
sota la direcció de Lawrence Siegel.
L'Opera El príncep Igor
L'Opera El príncep Igor
L'Opera El príncep Igor
un fragment de les danses polopsianes 5 i 9 de Borodin.
L'Opera El príncep Igor
Va, continuem parlant dels elements que es cultiven ara a l'hivern.
i hem trobat els moniatos.
és dolç i és molt energètic.
és d'origen del moniatos, és molt confús, sembla que prové del sud-amèrica entre
el nord del Perú i el sud de l'Equador.
presenta una forma allargada de pell de color taronja i una polpa dolça.
La composició és molt semblant a la de la patata, però amb un nivell energètic més alt,
principalment pels hidrats de carbon,
principalment pels hidrats de carbon complexos i els sucres que conté,
que el converteixen en un aliment de gran acció regeneradora.
és ric en vitamina A,
vitamina A,
vitamina C,
molt saludables per la pell i per la vista.
Per aquest motiu és ideal per potenciar les defenses naturals i la immunitat de l'organisme.
Aquí diu que el moniatos del seu gust característic encaixa amb els plats dolços i amb salats.
La millor manera de consumir-lo és cuit al forn, però també es poden preparar freds, amb puré,
marmelada, pastissos, caletes.
Són un acompanyament excel·lent per a la carn de porc i la biram.
que combinen bé amb la mel, la canyella, el coco i la no-moscada.
A casa, si emmagatzemen en un lloc fresc, sec, fosc i ben airejat,
sense embolicar, es conserven durant una setmana.
Al nostre país és tradició assaborir-los juntament amb castanyes per a tots sants.
O sigui que ara s'acosta el temps.
És el temps.
Sí, castanyes i, a més a més, panellets,
o també a vegades fan panellets.
Fan panellets amb moniato.
Sí, en lloc de patata hi posen moniato.
Sí, sí.
Bé, i complementarem ara aquesta...
Ho havies acabat ja?
Jo sí.
Sí.
Doncs continuarem amb...
Amb el raw food, o sigui l'alimentació viva.
És un article de Serafi Murillo,
ciber de diabetis i malalties metabòliques associades.
És de l'Hospital Clínic de Barcelona.
El que jo abans els he dit amb això, amb el títol d'això,
aquesta paraula raw food, que vol dir menjar cru.
Ah, ah.
Quan dius raw, please.
Sí, ara ho diràs.
Sí, sí.
Bueno, però aquesta és una d'aquelles paraules
que, si es pronuncia d'una altra manera,
vol dir una altra cosa.
Ah.
Si diem raw, és cru.
Però si diem raw, o sigui, tal com està aquí,
escrit pràcticament,
aleshores vol dir una baralla d'aquella de calpistracs.
Ah!
De paraules, eh?
Sí, sí.
Big raw.
Així, d'insults, i com a vegades es produeixen,
en segons quins llocs, els dissabtes durant tot un dia.
Això, això, degut al...
Continua amb el que jo he estat, més o menys.
Clar, clar.
Seguim, seguim.
Anem amb això.
Diu, aquest tipus d'alimentació,
també anomenada crudisme, o crudidivorisme,
té com a fonament bàsic alterar al mínim possible
l'estructura original dels aliments.
per poder mantenir o conservar al màxim
les seves propietats nutricionals.
Els aliments es consumeixen preferentament frescos,
tal com es recullen a la natura.
Només, en alguns casos, s'utilitzen tractaments tèrmics
i sempre amb temperatures de cocció inferior
als 45 graus centígrads,
que permetin conservar la quantitat més elevada possible
dels nutrients naturalment presents als aliments.
La base de l'alimentació són les fruites i les hortalisses,
complementades amb fruits secs, llavors i alguns germinats,
com a l'oli d'oliva, mínimament tractats,
en primera prensada i en fred, com a greix principal.
En alguns casos es prenen aliments d'origen animal,
però mínimament tractats.
A tu t'agraden els cruditers, que a vegades surten a les cartes del restaurant?
A les cartes del francès sempre n'hi ha cruditers.
Sí, sí, sí.
Bé, però més aviat són verdures, eh?
Quasi tot el que demana.
Sí, si coses a la planxa, sí.
I ara, perdó, eh, que ahir vaig veure un cert canibalisme
que diu que la gent, potser sí,
i sobretot amb aquesta la gent que no vagi a veure Sitges,
que són les pel·lícules d'horror,
que sortirà, no, però que a mi no hi hagi una cosa mimètica,
perquè ara ha sortit el vampirisme i el...
Ah, no m'agraden.
Sí, no, el canibalisme...
Les pel·lícules d'horror no m'agraden gens.
Jo tampoc, mai.
Bé, continuem, diu,
existeixen diferents raons per seguir aquest tipus de pauta alimentària.
Per una banda, és prendre els aliments crus
i és preservar al màxim les seves propietats nutricionals,
cosa que implica alguns beneficis per a la salut,
com més benestar físic o mental,
i ser una ajuda per a la pèrdua de pes.
Fins i tot es suggereix que la ingesta d'aliments crus
inclouria una aportació més elevada d'enzims
que suposaria un benefici adicional
amb un efecte destoxicador o purificador de l'organisme.
de l'organisme.
Però ara anem a la contra.
Sí.
Veiem, en qualsevol cas,
cal destacar que aquest tipus d'alimentació
presenta clars dèficits nutricionals,
ja que comporta l'eliminació d'aliments bàsics
per garantir una nutrició adequada.
A més, els suposats beneficis per a la salut
no han estat demostrats científicament.
Finalment convé recordar
que consumir aliments poc tractats tèrmicament
suposa un risc alt per a la salut
en forma de toxoinfeccions alimentàries,
per la qual cosa les mesures de higiene
han de ser superiors a les habituals
en el consum de productes tractats tèrmicament.
però, en aquest cas, hauríem de posar llegiu a tot arreu
i rentar-ho amb aigua, amb unes gotes de llegiu,
si volem menjar.
Bueno, rentar-ho, efectivament, s'ha de rentar.
Una de les del que m'agrada menjar cru,
una vegada els apel·lot una mica i rentades,
però és les pastanagues.
Ah, sí.
O sigui, amb els amiguts a queixalades.
Ah, sí.
Sense pelar.
El meu fill també.
Sense pelar.
Sí, sí, pelar una miqueta, sí.
No, no, no.
Tret del paquet.
Esca de la pell una mica.
No, no, no.
El meu fill a lo bèstia.
Sí.
A lo bèstia.
Sí, sí.
La netesia i solmenys ja s'ha fumut.
Tot és per la mania d'estar moreno.
Ah, per el caroteno.
Per el caroteno.
Sí, però realment perquè el cos sí,
però la cara ja de fa una setmana
que va venint negra de formentera...
Ja, ha perdut el color.
Ha perdut el color.
Clar.
El cos no, no tant.
Però, esclar, com sua i fa gimnàs i fa sauna i tot això.
S'ha tornat pàl·lit de sol.
Sí.
I com té la cara tan prima.
El nostre pàl·lido, tu.
Sí.
Digue-li que li falta més l'anina.
Doncs ara l'estiu aquesta,
la pastanaga de sis a queixalades.
Sí.
verduretes a la brasa.
Sí.
I llavors, per reforçar,
perquè esclar,
hi falten vitamines.
Sí.
Sobretot proteïnes.
Un bon filet aquell ben gruixol.
Amigo.
I un regat fet al porto,
que a mi m'encanta.
Oh, que bo.
És una de les maneres que a mi m'encanta.
El rocafort, déu-n'hi-do, també.
El rocafort.
Un ciberita total.
Un ciberita total.
És un hormet extraordinari.
Hi ha una cosa,
i aquesta és certa.
Sí que és interessant,
és molt bonic agafar la verdura,
una poma,
i te la menges,
un tomàquet,
un fressor,
una d'allò,
qualsevol cosa,
una poma.
Bé,
és convenient rentar-ho.
I us diré per què.
Dintre,
sobretot de les fresses,
és fressons.
Sí,
és fressons.
Sí.
Com,
normalment,
el cultiu es fa a terra,
i a vegades es fa malament.
A vegades,
els gats,
fan les seves deposicions a la vora.
Sí,
sí,
sí.
de les toxines.
No va broma, eh?
Clar.
I clar,
tu agafes aquell fressor de terra,
perquè així,
fixa-t'ho agafat de la planta.
A vegades és vistós.
Bé,
més dos casos,
conec,
que no sabien el que era,
i una d'aquestes toxines es va instal·lar
amb un os del cos,
no dic noms perquè ningú s'ha espantat.
És igual.
Bueno,
doncs la feina ha sigut d'ells per poder...
Per trobar.
Per trobar.
Per trobar.
Netejar el mal i...
I venia d'un paràsit.
Ja.
Produït segurament,
les sospites que s'ha tret,
com a conclusió,
era de la orina o de les deposicions...
Del gat.
Del gat.
És possible.
I que havia infectat d'una manera
un d'aquests aliments.
Mhm.
Però jo,
el que m'agrada és agafar el tomàquet,
que m'agrada molt,
i no l'hauria de menjar,
agafar un tomàquet de la planta i menjar-me.
fa aquell olor.
Disfrutessa va ser de mi.
A casa meva,
quan vam venir a viure a Esplugues,
en lloc de,
com era als anys 40 i poco,
en lloc de flors,
a les paneres del voltant de la casa,
teníem albergínies,
tomaqueres,
i aquella olor m'ha quedat per sempre més.
Surtout l'olor del tomàquet.
Sí, sí, sí.
Molt forta.
Molt forta,
però per mi molt agradable.
Sí,
però vull dir que la sents.
Sí, sí, sí.
Em sembla que aquests que et venen ara de branca
em fa l'efecte que li deuen injectar una oloreta.
Me diuen hipo,
algo hipo, hipo.
Sí, sí.
Hipo bonito i fifí,
perquè no té res que...
Sí,
perquè a l'hora de tallar-los
hi ha alguns que són molt bons.
Hipocónicos o hipocónicos o algo així.
Sí.
Són durs.
Són de rec.
De rec.
Hidro.
Hidropónico.
Hidro.
Hidropónico.
Hidro.
Hidropónico.
Hidro.
Hidro.
Hidro.
I per degut a les quantitats
ho fiquen en càmeres.
Moltes vegades després et trobes un tomàquet d'aquests
que l'aspecte és boníssim.
Boníssim.
L'obres per la meitat i hi ha un tros blanc
que s'ha quedat gelat.
I el cor dintre.
Blanc completament.
I dur.
I dur.
I l'has de treure.
L'has de treure.
No, això...
Tenim la sort aquí els diumenges a Torreblanca.
Penso que és escludre.
Sí.
Aquí mateix.
Sí, hi ha el mercat de peixesos.
A veure, és molt millor comprar el que venen arrencat del mateix dia o l'endemà
que pas tot el que venen industrialment, que porta de vegades mesos a les càmeres
i han tingut uns tractaments que val més no sapiguem-ho.
Sí, bueno, ja el nostre amic, el Jordi, ens ho explicava l'altre dia
que vam quedar engarrativats, perquè uns gassos...
Un de les pelles que tenim aquí a Sant Just.
Sí, sí.
Vén cada tarda.
Vén cada tarda.
Allò que treu del camp.
Productes.
Sí, sí.
Val la pena 10 minuts més anar a comprar.
Producte de proximitat.
Sí, sí.
Producte de proximitat.
Sí, sí.
Bueno, doncs ja estem assabentats.
Gràcies.
i ara el Joan Maria, malgrat que avui està una mica convalescent,
perquè ahir van treure les catarates de l'altre ull, no?
Exacte, sí, sí.
Molt bé.
Estàs molt guapo, no et plores a l'ull.
Molt bé.
Bueno, fa 10 minuts que he pres unes gotes que m'han receptat.
Sí.
A més, un tractament fantàstic.
Estic parlant de la Seguretat Social.
Ah, sí, i tant.
I que molta gent em diuen tant de mal.
No, no, no.
El meu marit el van operar també a la Seguretat Social.
A més, de fet, el tractament molt bé.
doncs fa 10 minuts que m'han trucat aviam com estava i se'n troba bé.
Sí, sí.
Fantàstic, eh?
Bueno, el meu marit va sortir també que ella volia conduir ell,
perquè el fill no el va deixar.
Sí, sí.
L'única cosa és l'espera que he estat quasi un any i mig.
Sí.
Això, les llistes d'espera són terribles.
Però com que en aquest país els diners els han robat per un altre cantó,
ens trobem això.
Ahir, no, el senyor Rato deia avui que és que era del seu sou,
que això era legal.
Sí, sí.
Ah, sí, sí.
Bueno, si ell ho considera, ja està bé.
Sí.
Bé, aviam.
Ara parlarem de cotxes.
D'acord.
Molt bé.
Però cotxes sense conductor.
Sí.
Ai, això em fa més por.
Bé, aviam.
Sí, i llavors explicaré per què.
Bé, jo també explicaré el per què no.
Explicaré per què.
Perquè l'altre dia sortia de la perruqueria venint cap a la ràdio, precisament,
i aquell trosset de pujada tan fort que arriba fins a l'església,
i jo anava, perquè m'anava més còmode pel meu jonoll, a anar pel carrer.
Resulta que vaig veure que baixava un cotxet, bueno, no un cotxet, un Mercedes,
i anava a poc a poc, afortunadament, i vaig fer l'acció de pujar a la vorera.
Com resulta que hi ha una rigola i fins no arribar al padrís és bastant alt, em va fallar el jonoll.
I vaig veure que tantinejava.
Dic, mare de Déu, que caus davant del cotxe.
Solució, em vaig deixar anar.
I, afortunadament, era conduir per una persona, no era sense conductor.
La noia va ser tan maca, li agraeixo molt perquè no sé qui és, i no sé si li vaig donar les gràcies.
L'únic que li vaig dir que era molt maca, i em va ajudar a aixecar-me.
Però, no sé si amb un cotxe, sense conductor, hagués reaccionat d'aquesta manera.
Bueno, una cosa, mira, els cotxes, ai, perdona, els avions, així que s'enlairen, van totes hores i hores.
Però allà no hi ha senyores que acaben al carrer i han de frenar.
No, però va sol.
Però va sol.
Ah, sí.
El pilota automàtic, sí.
I vénen núvols, i es mou molt, i tal.
Doncs parla, parla del cotxe.
De fet, és un article que he llegit la setmana passada.
Sí.
A l'ordenador, allò del Yahoo, doncs hi ha unes notícies.
I ella deia que l'empresa nord-americana de lloguer de cotxes Uber
havia posat en servei una flota de quatre cotxes marca Ford, model Fusion.
A Europa aquest model s'anomena Mondeo.
La notícia és que per primera vegada una empresa de lloguer de cotxes
s'atreveix a un innovador servei de lloguer sense conductor.
Les proves es fan a la ciutat de Pittsburgh, famosa per la batalla del mateix nom
a la guerra de secessió dels Estats Units.
una ciutat prou gran i complicada per circular pels seus carrers estrets i nombrosos ponts.
A Amèrica generalment són avingudes grosses, però aquest no.
Aquest també hi ha carrers estrets.
Per tant, per fer la prova era ideal.
Ah, clar, per fer la prova del cotxe.
Mentrestant, les autoritats s'han preguntat, en cas d'accident, qui en tindrà la culpa?
Bé, això ja no és de l'article, eh?
Això ja és escollita pròpia.
Bé, les autoritats s'han preguntat, en cas d'accident, qui tindrà la culpa?
L'empresa que lloga els cotxes, el lloguer, el fabricant del vehicle, o el raig làser, que també fan funcionar el cotxe.
O el peató, per posar-se davant.
Clar, clar, tu diràs.
En aquest cas meu, la culpa hauria estat meva.
Així doncs, per curar-se en salut, les autoritats federals de tràfic han obligat a l'empresa que lloga els cotxes
i posi dos tècnics dintre el cotxe, un darrere el volant per poder intervenir en cas de necessitat.
I l'altre, un tècnic que asseguri que es compleixin fil per randa totes les normes estatals de circulació.
Cordons, quin negoci serà llogar cotxe sense conductor si resulta que hauran de portar obligatoriament dos persones a més del lloguer?
Per si cas, falla quelcom.
Això.
És clar que la seguretat de les persones ha de ser prioritària.
I per això fan bé les autoritats de tràfic de dictar lleis per protegir els ciutadans.
No dut tot que, passats uns mesos, i una vegada comprovada la seguretat dels vehicles sense conductor,
no farà falta portar dintre del cotxe els dos tècnics.
Ah, no?
No, seguríssim.
Aleshores em pregunto, farà falta que la persona que llogui un cotxe sense conductor tingui permís de conduir si el cotxe va sol?
Clar, si va sol ja no cal, no?
És com un taxi.
Sí.
Finalment recordar que primers del segle passat van començar a circular els primers automòbils als Estats Units,
un motor d'explosió, per poder circular pels carrers, no carreteres, carrers, perquè carreteres no n'hi havia,
devien de portar una persona amb una bandera vermella a peu uns metres davant del cotxe.
Aquesta dada inversemblant avui dia és totalment històrica i diria que molt poc coneguda.
Ah, i tant.
No, no, sí.
És veritat.
Avisava que venia el cotxe.
Sí, sí, sí.
I això que el cotxe anava entre 10 i 20 quilòmetres per hora, no pensis, eh?
Sí, sí.
Però esclar, feia tant de soroll, perquè llavors els silenciosos espantava els cavalls i, bueno, hi va haver molta polèmica amb això.
Molta.
Bé, és un dato palista del que vindrà i el passat...
De totes maneres, la línia 9 del metro va sense conductor, eh?
Va sense conductor, eh?
Però va per damunt de viés.
Ah, sí?
Però així cau algú davant, també.
Sí, són...
Jo és que estic una mica conscienciada d'això.
És que tu has tingut dos caiguts.
Però dintre un túnel és que es vol matar, si s'hi posarà, eh?
Això.
És un túnel, allò.
Això.
Bé, posem una mica de música.
Sí, ma sobretot!
Tu te chau.
Ja!
Ja!
Ja, ja ja!
Ja..."
A resi...
Je cái, una mica del teòng koana...
Bona nit.
I després d'aquest passar a calle, que és a peu i no en cotxe,
doncs viatjarem amb 60 i més.
Bé, dies passats van traspassar un espai de la Mediterrània
i es van plantar en les Illes Balears.
Van visitar Eivissa i avui farem un passeig per la Serra de Tramuntana
i els seus preciosos ingrets.
Sobre aquest territori va escriure la Mar Gafon,
un interessant reportatge del qual farem una ressenya.
Diu així, els pobles de la Serra s'han escrit volums,
dels pobles aquests opossos, s'han escrit volums importants de la literatura universal.
Des de sempre la llum i la calma hi han atret artistes de tota mena.
d'exemple, George Sand, l'amant famosa de Frédéric Chopin,
escrivia
Tot el que el poeta i el pintor poden somiar,
la natura ho ha creat amb aquest indret,
tot contemplant la Serra de Tramuntana.
I és que els artistes de tots els àmbits
s'han enamorat de la bellesa d'aquestes muntanyes,
esquitxades per pobles gairebé mimitzats,
amb el paisatge,
amb costes escarpades,
que cauen vertiginosament sobre la Mediterrània,
on el cel i la mar es fonen amb una vessada blava.
És una visió que incita a la creació,
a l'exaltació dels sentiments,
a la contemplació,
a l'ensimisme,
així que reflecteix en l'obra d'escritors
que han passat per Vall de Mosa,
Deià,
Llucalri,
Söller,
Formentor,
poblacions que han viscut veritables èpoques
d'esplendor literària.
La costa entre Vall de Mosa i Deià
és una de les més impressionants de tota la Mediterrània.
Just en aquest tram
es troben el monestir de Miramar
i la possessió de Son Marroig.
En aquest solitari balcó,
damunt la mar i oberta a la serra,
envoltat de pins,
oliveres, mil·lenàries,
Ramon Llull es lluviarà a la contemplació
i escriure part de la seva obra
a aportació decisiva a la cultura medieval
i a la formació de la literatura catalana.
sis segles més tard,
el monestir fau adquirit pel primer estranger
que va apreciar el paisatge de la serra
i que hi va fixar la seva residència,
l'arciduc Lluís Salvador d'Àustria.
Aquest noble,
cultivat exercí de mecenes,
científic, enciclopèdic
i minuciós naturalista,
virtuts que va sintetitzar a la seva obra
Die Balearum,
una de les investigacions més extenses
i exhaustives
de desenvolupades mai a les illes.
Ara talla sobre la muntanya del text
i, no sé,
ah, no,
m'he passat d'hoja,
espereu-vos.
Sí, sí,
a les illes.
O sigui que ara li toca la línia.
Molt bé.
En l'any 1837
s'obri la línia Barcelona-Palma
coberta pel vaixell de vapor
al Mallorquí
i Mallorca es torna accessible.
En els primers,
o un dels primers visitants
foren la parella d'artistes romàntics
formada per l'escritora francesa
Jo Sant
i el músic polonès
Frederic Chopin
que ja patia la tuberculosi
i que el va portar a la tomba
pocs anys més tard.
Ells es van instal·lar
a la cartotxa de Valldemossa
convertida en residència pública
després de la desamortització
de Mandisabal.
Per Valldemossa, residencial,
van passar altres escritors
tan importants com Roben Darío,
Miquel Donamuno
i Jacint Barguer.
Barguer, perdó.
I anem ara cap a Deià,
el lloc més literari de Mallorca,
el poblet del Pesebre,
com l'anomena
Rossinyol,
on retalla sobre les muntanyes del Teix,
sovint amagat entre la boira.
La seva sortida al mar
és una cala oberta
amb un petit embarcador
de naus minúscules,
escenari de sonades festes
d'esprit hippie
als anys 60.
Però el magnetisme de Deià
no ve donat
només per una ubicació privilegiada.
Hi ha una atmosfera peculiar
en els cafès,
en els carrers vorejats
per marges de pedra
i en les petites galeries d'art.
Hi ha un aire
de llibertat
i tolerància
que impregna
tant les illes,
tant les cases,
com tots els seus habitants.
O sigui,
tot,
les cases,
els habitants,
tots tenen aquesta aire.
Aquesta llum,
aquest paisatge
i aquesta màgia
els que van atraure
a l'escriptor britànic
Robert Graves
qui dona a Deià
la categoria
de lloc de paradigratge
obligat
per als artistes.
Graves
es troba bé a Deià
perquè allí
s'hi sembla
lliure.
Sí,
se sentia molt lliure
i escrivia tota la seva producció,
gairebé
és escrita allà, eh?
És un poest
extraordinari
i,
bueno,
per sort
ho vaig conèixer
bastant de temps,
en realitat.
Avui dia,
des que van fer un túnel,
ja fa uns anys,
ara s'ha convertit
en un poest
ja massificador.
Ah, bueno,
sí.
I aleshores
no té l'encant
que tenia
abans del túnel.
Sí, sí.
I diré que
quan jo anava a treballar
a Palma,
aquí anava cada mes,
a sopar
expressament
em passava
més d'una hora i mitja
a pujar a la muntanya
i tornar-la a baixar,
perquè era costós
d'anar-hi,
especialment
només per anar a sopar
a aquest poblet.
A uns restaurants petitets
que eren com
cases amb terrasses
i en un ambient
excel·lent.
Sí, sí.
Per mi
era com si estés a casa
perquè em semblava
que estava...
Sí, a més que la gent
és molt acollidora.
Em semblava
que era a cadaqués.
Sí, sí.
És la costa
més abrupta, eh?
La costa
més...
Sí, sí.
És més natural.
Més frésteca.
Sí, sí, sí.
Robert Graves
i me'n recordo
és l'autor
de I Cláudio.
Jo Cláudio, sí.
Ah, és veritat,
el Robert Graves.
Sí, sí.
Robert Graves
i parlava al català bé.
Sí, home,
és que va viure
molts anys allà, eh?
És que és molt raro, també,
perquè normalment
els inglesos...
No s'hi adapten, no?
No, no, no.
No els molesta.
O estan negats
pels idiomes.
Pensa que sapiguem
l'inglès en té.
Ja n'hi ha prou.
Gairebé tenen raó, eh?
Dit això també
els passa als madrilenius.
Tampoc
que no parlen gaire més.
Si és el lenguaje del rei,
no per què?
No, l'imperi,
per tant, no cal.
Sí, sí, sí.
Bé, altres autors
fascinats
per la llum de d'allà
són Gabriel García Márquez,
Jorge Luis Borges,
Octavio Paz,
Mario Vargas Llosa
i Julio Cortázar.
Robert Graves
també està molt vinculat
al llogarret
i a la cala de Llul Calcari,
on va escriure els seus
21 poemes d'amor.
Bé, properament
continuarem el recorregut
per aquesta terra
meravellosa
que són les Illes Balears
i sobretot
la Serra de Tramuntana.
i sobretot
Bé, hem visitat Mallorca
i continuem.
La setmana passada
ens va mancar temps
per acabar d'oferir-vos
l'article
sobre la fabricació
de paraigües i ombreles,
un dels temes escollits
del llibre
Barcelona, ciutat de fàbriques,
de la catedràtica
senyora Mercè Tatger.
Dèiem que el senyor
Bruno Quadros
va fundar
una de les primeres
empreses
de les que es té informació
situada al carrer
Mendizábal
al barri del Raval.
I per incrementar
la clientela
Bruno Quadros
va decidir
obrir una botiga
a l'intret
més comercial
de la ciutat,
el Pla de la Boqueria,
en un edifici
que feia
cantonada
la Riera del Pi,
avui
Cardenal Cassanyes,
que en aquell moment
corresponia
al número 2
de la Rambla
de Sant Josep.
Avui,
a la Rambla,
és el número
82.
Per adaptar
l'immoble
al negoci,
el 1885,
Bruno Quadros
va encarregar
la remoledació
de la façana
a l'arquitecte
Josep Vilaseca,
que li va donar
un caire
oriental,
vellament decorada
amb esgrafiats
de temàtica japonesa.
Ombreles
i ventalls
que omplen
l'espai
entre balcons
i un element
que és especial,
distintiu,
un original drac
situat
a la cantonada,
que sosté
un fanal
de ferro
i a sota
un paraigua.
Però,
a més a més,
sí,
però,
a més a més,
no ho veia,
no ho veia,
no ho veia,
no ho veia,
no ho veia,
no ho veia,
no ho veia,
però,
a més a més,
a més a més,
l'establiment
també va destacar
per les innovacions
tecnològiques,
ja que en el senyor
Quadres
va ser un dels primers
emprenedors
barcelonins
que va instal·lar
una línia telefònica
i a la vegada
va ser accionista
i president
de la Societat Espanyola
d'Electricitat.
L'any 1980,
l'edifici
va ser comprat
per Caixa Sabadell
que el va reformar
interiorment
i només
va conservar
la façana.
Una de les empreses
que va proporcionar
els elements
per a la fabricació
d'ombreles
i paraigües
va ser
la d'en Ramon
Marull
i Ovet.
i qui no recorda
a Pius,
Robert i La Porta
i les seves cançons
com a publicitat
en els primers temps
de la ràdio?
Nosaltres,
potser sí,
però
els nostres joves,
que ho dubtem
moltíssim.
Sí, sí,
aviam,
tens raó.
Bé, doncs,
parlem una mica
de Pius Robert
La Porta,
un gran fabricant
català
que a banda
d'altres negocis
fou sense cap mena
de dubte
el més gran productor
de paraigües
i ombreles
que a principis
del passat segle XX
incrementar
el seu patrimoni
amb l'adquisició
de l'antiga
factoria
de Ramon
Marull
i Ovet
a qui ens hem referit
fa un moment.
L'any 1922
era un gran negoci
que disposava
d'una botiga
a la Ronda
de Sant Antoni.
i tres factories
en plena producció
on també
es fabricaven
mànecs
i barnilles
i s'acabaven
completament
fins i tot
els muntatges
de grans parasols.
L'empresa
fou distingida
amb el Gran Premi
i la Medalla d'Or
a l'Exposició Internacional
de 1929.
Aquí,
Joan Maria,
aquesta línia final.
La casa
que fabrica
i ven
més paraigües
d'Espanya.
Això ho deia
la Vanguardia.
amb profusió
d'anuncis
inserits
a la premsa
de Barcelona
a Madrid
i Madrid.
Com ja he comentat,
l'empresa
Pius Robert
i la Porta
comptava
amb una botiga
a la Ronda
de Sant Antoni
el número 66.
Carai,
ets el de limoni
aquest, eh?
Sí, sí.
Un establiment
que gaudí
de gran
anomenada
durant
una colla
d'anys.
Les ofertes
eren presentades
a través
de campanyes
de publicitàries
i també
en ràdio.
Ah, i tant.
Eren uns
esqueig
protagonitzats
per la popular
copletista
d'aquell temps
Mercè
Serós
Ballester
que acompanyada
per l'orquestra
Creixi
interpretava
un
coplet
un coplet
amb referències
als paraigües
que duia
que venia
a la botiga
de la Ronda
de Sant Antoni
66.
Coplet
que va ser
molt popular
durant
un parell
de dècades.
Jo me'n recordo jo, això.
Sí, Pius Robert
la Porta
Ronda
de Sant Antoni
el 66.
Ja l'ho sap,
ells.
Ah, sí, és veritat.
Oh, us en recordeu?
Tota la Joana, ara, eh?
Sí, la Joana,
doncs deixa'm el paperet
que així veurem
que diu
a banda d'aquests mitjans
propagandístics
també va desplegar
una campanya
amb regals
de globus,
joguines
i material didàctic
amb el nom comercial
de l'empresa
als nens
que assistien
a les matinals
del Cirque Olímpia
i també distribuïa
els seus regals
especials
en diferents
celebracions socials
com, per exemple,
el ball de la premsa
com consta
en una notícia
publicada
a la Vanguardia
el dia 20 de febrer
de l'any
1935
que acaba dient
que els membres
de la comissió
organitzadora
del ball
havien rebut
com obsequi
de la fàbrica
de Don Pío
Robert Laporta
una luxosa
ombrella
de molta fantasia
i això
durant anys
decenis
l'empresa
va saber lluitar
amb la competència
d'altres establiments
fins i tot
els més moderns
els grans magatzens
fins que en l'any
1970
va tancar les portes
definitivament
llavors van venir
els xinus
i venen
aquests paraigus
petitets
primer deia
la ressenya
deia que
havia estat
una empresa
una empresa
o sigui
una casa
o un banc
o no sé què
i després
realment
un passat xinus
jo entenc una cosa
aviam
la Unió Europea
totes les coses
de fabricació
de la Unió Europea
que porta el CE
han de
gaudeixen
d'una garantia
de dos anys
i això
no es fa
amb aquest
xinus
perquè duren
el portar
exacte
però com que està
en barato
ningú reclama
però si algú
comença a reclamar
el jur han de fer
tal com cal
i llavors
no podrà ser tan car
no
bé
i ja hem arribat
al final
digues
digues
no no
només
que
estàvem aquí abans
parlant d'aquesta cosa
de si els xinus
i els altres
una anècdota molt ràpida
la meva filla va a Itàlia
i diu
unes sabatilles
d'allà d'Itàlia
unes bambes
perquè es va fer mal al peu
i se les tenia que comprar
per força
diu
però que no siguin de xinus
sobretot
i el senyor
era italiano
no sé què
no no no no
i l'ensenya una
que diu
made
in Itàlia
unes sabatelles
i se les posa
i després diu
però d'on venen
diu
vienen de Barcelona
senyora
o sigui
que has de
bueno mira
això és la globalització
però vull dir que
no eren xines
és que els italians
fa anys i anys i anys
que l'oli d'Espanya
el veren ells
i el vi i tot
no no però allà
la sabatilla ho deia
sí
sí
bé
hem arribat al final
amb aquesta anècdota
tan reciosa
i fins la propera
el dissabte
si Déu vol
doncs
adéu
adéu
a les contres
ràdio d'Esperm
sintonitzes
ràdio d'Esperm
a ràdio de Sant Just
98.1
ràdio d'Esperm
98.1
ràdio d'Esperm