També a la vanguardia del passat diumenge, en la pàgina d'opinió Temes de debat, escrivia Armand Puig i Tàrrec, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el següent. Els pobres de la perifèria al centre. El papa francès ha convertit el missatge de la pobresa en un dels eixos del seu pontificat,
L'Església de Francesc ha iniciat una reforma amb profunditat que porta al cor, als pobres i als malalts. No hi ha cristianisme si els pobres són abandonats a la seva sort. Jorge María Bergoglio parla de la pobresa de manera creïble en el llenguatge universal de la misericòrdia. El llenguatge que tothom entén.
Com m'agradaria una església pobra i per als pobres. El papa Francesc va pronunciar aquestes paraules davant de milers de periodistes d'arreu del món tres dies després de ser elegit. Són, sens dubte, un dels eixos del seu pontificat. Durant aquest primer any després de l'elecció, el papa ha explicat sovint, amb les paraules i amb els gestos, què significa el seu desig i el seu anhel.
L'Església de Francesc ha iniciat una reforma en profunditat que passa per un retorn a l'Evangeli viscut, sense afegitons ni mitges veritats, sense adreceres ideològiques ni escapismes estèrils. I en el cor d'aquesta reforma hi ha els pobres a qui Jesús proclamar benaurats en aquella Galilea oberta als quatre béns.
Si les benhaurances són el millor resum de l'Evangeli de Jesús, la primera benhaurança, feliços als pobres, és l'inici d'aquest resum. El començament de la predicció i la predicació de Jesús i del servei pastoral del bisbe de Roma coincideixen. Hem tornat a Galilea.
En un món orfe i sense paternitats ni lideratges morals, el papa Francesc s'ha convertit en el pare de tots. La seva veu traspassa les fronteres del catolicisme i fins i tot les del cristianisme i arriba amb els homes i dones de bona voluntat.
Els pobres se senten propers al papa, home que uneix la dimensió humana i espiritual, home de fe i de pregària i amic dels necessitats de la terra. Francesc convida cada persona a sortir de si mateixa i a caminar vers les perifèries existencials, allí on els pobres hi fan estada. No hi ha res més encoratjador que tenir esperança.
Hem arribat als moments finals de Veus de la parròquia. Avui amb les veus de Joan Algarra i Pere Oliver. Ha controlat el so i les músiques en Carles Hernández i Rius. Us esperem en aquesta sintonia Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores a tothom, adeu-siau.
Gràcies, Josep.
Un dia en què hem sabut que l'economia espanyola ja no està tan desequilibrada, surt de la zona de perill però calen nous esforços, que Rússia i els Estats Units dialoguen al més alt nivell per no treure'n res, per trobar una sortida a la crisi d'Ucraïna però no la troben la sortida. La consellera d'Ensenyament que critica que el Ministeri d'Educació vulgui pagar en fons públics l'escolarització en castellà de centres privats però no pensi el mateix del català.
Flaixos del més destacat, d'algunes de les coses més destacades d'aquest dia, amb Dani Batxiller, Víctor Lorenz, Albert Subarroca, Jaume Lara, Salva Pou, Anna Borrell, Marta Vilageliu, Pau Marcos, Sara Ganyete, Montse Quadreny, els serveis informatius de Catalunya.
Serveis informatius que no paren mai. Montse Queden, redacció, bona tarda. Hola, bona tarda. Com esteu per aquí? Doncs mira, s'intensifiquen els intents per aconseguir que els governs de Russa i Ucraïna se seguin a negociar. L'última hora és que els caps de la diplomàcia russa i ucraïnesa estan al mateix edifici de París, el Ministeri Francès d'Afers Estrangers. A París hi tenim el Joan Carles Peris. Home, si estan al mateix edifici hi ha alguna possibilitat que arribin a trobar-se. Fins i tot, Joan Carles, bona tarda.
Sí, això canviaria una mica la lectura que fèiem en aquest informatiu respecte al fracàs d'aquests intents que hi ha hagut durant totes aquestes últimes hores. Bé, com dieu, tots són al Quédor Cé, a l'edifici del Ministeri d'Afers Exteriors francès, però no vol dir que la trobada s'estigui produint. Sí que s'estan reunint el ministre francès
el ministre rus, el del Reino Unit, l'alemany, el secretari d'Estat nord-americà i la cap de la diplomàcia europea. Ells sí que hi són i estan participant en una reunió. El ministre ucranès també hi és, però, com diem, no vol dir, i concretament es matisa molt des del ministeri francès, que no s'està produint la trobada directa que fins ara s'ha negat Rússia. No vol dir que en les pròxims minuts, en les pròximes hores, es produeixi.
Prèviament a saber-se això d'aquesta reunió, havia transcendit també que el ministre rus, Lavrov, havia comentat que Rússia i els Estats Units estan d'acord en una cosa, ajudar els ucraïnesos a aplicar els acords el 21 de febrer, és la vigília de la caiguda de Yanukovych. Quedrà veure com evoluciona tota aquesta qüestió. S'haurà de seguir. Gràcies, Joan Carles. Bona tarda.
Gràcies, bona tarda. Sí, perquè tenim l'experiència dels casos de Síria, que sí que feien reunions entre ells, els opositors i el règim de baixar a l'Estat, però no s'arribaven a trobar pràcticament mai. Per tant, podria ser que tingués alguna cosa a veure amb això. Més coses en relació a la crisi d'Ucraïna, Montse? Doncs sí, perquè mentre això passa a París, lotant anuncia les primeres i modestes represàlies cap a Rússia per la seva reacció sobre Ucraïna. Això ens ho explica des de Brussel·les, el Jaume Masdeu. Primeres, ens ho esperàvem, perquè són les primeres en efecte, però modestes represàlies, Jaume? Jo els diria limitades. Limitades, bé.
Se suspèn una missió conjunta d'escorta d'un vaixell encarregat de neutralitzar armes químiques de Síria. Se suspenen també totes les reunions amb Rússia a nivell de funcionaris i es revisarà tota la cooperació que mantenen l'OTAN i Rússia. Segons el secretari general, Anders Fogles, es vol enviar un missatge clar que les accions de Rússia tenen conseqüències, per això es fa deixar les relacions sota mínims. Són modestes represàlies limitades, em diu el Jaume que serien, però vaja, molt petitones. Gràcies, Jaume, fins ara.
Molt bé, bona tarda. Més coses, Montse. Doncs és aquí la redacció, el Gonçal Calvo ens explica que l'Audiència de València ha fixat pel dia 21 de març el reingrés a la presó del conductor València ha condemnat el 2003 per un accident mortal i que el 2012 va indultar el govern espanyol.
La decisió de l'audiència arriba després que el novembre el Tribunal Suprem va anul·lar l'índult perquè no entrava dins dels casos jurídics en què es preveu l'índult i, a més, l'executiu no especificava per quines raons s'atorgava aquesta mesura de gràcia. El govern va canviar la condemna de 13 anys de presó per una multa de 4.000 euros. El Suprem va donar un termini de 3 mesos perquè l'executiu justifiqui aquest índult. Com que el govern espanyol no va donar-lo i davant de la demanda de la família de la víctima perquè...
El conductor ingressés de nou a la presó. Ara l'Audiència de València ha fixat el dia del reingrés, el 21 de març. Gràcies, Gonzal. Montse, ho deixem aquí? Sí, ho deixem aquí. Gràcies. Pendents aquesta hora, ja ho sabeu, com sempre, del trànsit. Oriol Montner. Doncs ara mateix, fluides absolutes, no hi ha cap problema per circular per la xarxa vièria del país.
I a partir d'aquesta hora, si continueu a l'antena de Catalunya Ràdio, també ja ho sabeu, els habituals, i si no us ho expliquem, hi ha esports fins a les 9 amb l'Òscar Fernández i els seus. Avui, Òscar, amb el Nou Camp Nou i Puyol... Dos grans arguments, exacte, aquests que deies, eh? El Nou Camp Nou i aquesta exposició que s'ha inaugurat aquesta tarda i que visitarem per tal de saber què és el que trobaran els socis que vulguin informar-se sobre què han de votar en el referèndum que es convocarà pel dia 5 d'abril i, de l'altra banda, els plans del Barça per suplir les baixes de Puyol i de Valdés, que són dos pilars que ja se sap que l'any que ve no hi seran al Barça.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Ara escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just.
Gràcies.
Seixanta i més. Ja hem començat el mes de març, quan el sol ja comença a picar. D'aquí a quatre dies tornarà a ser primavera.
Mars Marsot mata l'avella a la vora del foc i a la jove si pot, diu la dita. Procurarem que això no es compleixi i prendrem bones dosis de vitamina D. Que ens la proporciona el sol, que va molt bé pels ossos.
Presa en moderació, això sí. També diu la dita que el sol de març dura set anys a la cara. Per tant, és temps de deixar el sofà i fer unes bones passejades a l'aire lliure, que fa molt bon temps aquests dies. Sí, sí, i a més, més en farà.
perquè es veu que hi ha un anticicló a punt d'arribar que, escolta'm, ens deixarà el temps netíssim. Tindrem un cap de setmana de platja. Sí, sí, i sortosament Sant Just és envoltat de muntanyes i turons i no manquen llocs d'esbarjo on anar a estirar les cames. També el complex esportiu municipal La Bonaigua ens ofereix aquests dies bones propostes amb preus rebaixats per anar-hi a fer exercici. Segurament ja ho heu trobat a les vostres bústies perquè han fet una bona publicitat.
I avui és una data assenyalada i, per tant, en parlarem. És dimecres de cendra. Recordarem el seu significat i també el d'aquella costum més mundana i potser una mica oblidada, d'anar a enterrar la sardina. Benvinguts, oients desvernians.
Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més, dedicat, com sempre, a la gent gran i a tothom qui ens vulgui escoltar, sempre oberts a les vostres propostes.
Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93-372-3661, 93-372-3661. Per a estos jóvenes que nos escribís a través de Facebook i diréis que no me atrevo porque como es en catalán no me atrevo a entrar. Podeu parlar com vulgueu.
I ens podeu també seguir per internet, on cercant Ràdio d'Esvern i clicant Ràdio a la carta trobareu tots els programes d'aquesta emissora. I si funciona la webcam, fins i tot ens podeu veure, a més d'escoltar-nos. Avui sí, funciona. Molt bé.
Com cada setmana, una servidora, Joan Algarra, amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver, posen fil a l'agulla i encetem el programa. Passen 8 minuts de les 8 del vespre. Avui dimecres, dia 5 de març, és el 64è dia de l'any del calendari gregorià i ens queden encara 301 dies per finalitzar l'any.
Ara és el moment de felicitar a tots els qui celebreu com cal el vostre sano aniversari. Avui, festivitat de la Mare de Déu de l'Àfrica, patrona de la ciutat autònoma de Ceuta. De Medixous, Sant Oleguer i Sant Virgili. Divendres, Santa Perpètua. I dissabte, que sortim en segona audició, és la festivitat de Sant Joan de Déu.
Bon dia per recordar a Juan de Dios, que va fundar l'Orde de Germans Hospitalaris i el primer centre d'atenció als malalts l'any 1539 a la cuesta de Gomérez, a la ciutat de Granada. I ara posarem una mica de música, sisplau.
Cuando en la playa la bella nola, su larga nola luciendo va, los marineros se vuelven rojos y hasta el piolo pierde el compás.
Fins demà!
Bé, bé, li diem adéu a la vella Lola, no? Bé, avui és possible que algun dels vostres nets o netes us pregunti què vol dir això de «Dimecres de cendra».
Els de la nostra generació ho teníem molt clar, però avui ja no tothom ho celebra. De fet, forma part d'un ritus religiós i només té sentit, per qui segueix, el culte catòlic, protestant o anglicà, ja que és el primer dia de la Quaresma. Ells també ho celebren, no? Sí, sí, sí. Així consta, almenys en el diccionari que he consultat. He consultat en dos llocs, de diferent manera, amb diferent pregària, però clar...
O sigui, també fan a ells i celebren el dimecres de cendre. Sí. Molt bé. Evidentment, si entrem dins del protestantisme espanyol, com que hi ha tantíssimes variants, ara jo no et sabria dir quins ho celebren d'una manera i quins d'una altra. Ja, ja. Perquè els metodistes ho fan d'una manera, els bautistes d'una altra, l'assemblea de germans d'una altra, aleshores...
Hauríem de convidar un dia un evangèlic perquè ens expliqui tots els detalls. Dintre d'uns moments, o d'uns minuts, potser ja hauran imposat la cera les persones que participin a l'Eucaristia. Evidentment, per a tots i per a tothom, la cendra és el símbol de caducitat de la condició humana, del nostre pas efímer per a aquest món, i signe peritencial de conversió per a tots els cristians, siguin de la confessió que sigui.
La cendra és el símbol de la caducitat de la condició humana, això que has dit. Bé, la imposició de la cendra consisteix en una creu marcada al front del penitent pel sacerdot mentre pronuncia les paraules Memento homo quia pulvisés et in pulverem reverteris. És a dir, recorda, home, que ets pols i amb pols has de tornar.
Això, com que no ho hem dit al programa anterior, ho diem ara, perquè va lligat, tot és el mateix dia. Hi ha també el costum aquests dies, gairebé perdut a Catalunya, però encara viu a molts altres llocs, de sortir a berenar al camp i festejar tot seguit amb Gansara i Xirinola l'enterrament de la sardina. A la ciutat de Múrcia celebra amb una gran desfilada de garroses i és considerada festa d'interès turístic internacional.
També a Madrid, consti que ho he vist, l'alegre cofredia de l'entierro de la sardina munta una processolaica que surt de l'ermita de Sant Antonio de la Florida, on hi ha les pintures de Goya, i culmina a la Casa de Campo, en la Fuente de los Pajaritos. Ja celebrava en temps de Carles III i Francisco de Goya ens ho va deixar pintat amb un preciós quadre meravellós l'any 1813. Es pot veure al Prado. Com o no?
I ara esdeveniments que van tenir lloc un dia 5 de març. Un fet que ha servit de tema per a algunes pel·lícules de l'oest. Va tenir lloc un 5 de març de l'any 1842. Mig miler d'efectius de l'exèrcit mexicà, liderats per Rafael Vázquez, ocupen Sant Antonio, a Texas, i creuen el río Bravo, però se n'hauran de retirar al cap de pocs dies.
Recordes que hi ha una pel·lícula, n'hi ha diverses, però n'hi ha una de John Wayne? Sí, l'àlamo. Jo l'he tingut avui a les mans a casa meva. Que precisament va d'aquest tema. Sí, sí, sí. I també un dia 5 de març de l'any 1933 als Estats Units, el president Franklin Delano Roosevelt tanca tots els bancs del país i comença la Gran Depressió.
Un altre 5 de març de l'any 1940, a la Unió Soviètica, a Katyn, membres del Politburó signen una ordre per l'assassinat de 40.000 polonessos. I un 5 de març de 1958 s'enlaira a cap canya veral la nau Explorer II.
Sonat va ser aquell 5 de març de 1960, quan els Estats Units llicencien de l'armada el cantant Elvis Presley. Ho celebrarà amb un gran concert de rock and roll. Un dels que el va ja enlairar definitivament a la fama. I ara en aquests moments el Carles l'està cercant per posar en directe Elvis Presley.
Fins demà!
Bé, naixements que van tenir lloc tal diga com avui. De l'any 1872 a la ciutat de Samosc, la lluitadora revolucionària Rosa Luxemburgo va defensar ferrissadament els drets de les dones i va militar en diversos partits per l'alliberament del proletariat. I poc després d'encetar el segle XX, un 5 de març de l'any 1905, naixia a la Coruña l'acadèmic i dramaturga espanyol Joaquín Calvo Sotelo.
Va ser un autor de gran èxit al seu moment i obres seves com La muralla, La visita que no tocó el timbre o Una motxeixita de Valladolid es van representar milers de vegades. I tant, tant els teatres professionals com els experimentals, els aficionats. Tots. Jo la vaig veure, La muralla la vaig veure d'estrena.
El teatre comèdia de Barcelona. Sí, el teatre comèdia, just. Abans que fessin aquella gran destrossa i convertir-lo en un multicines espantós, perquè després han fet multicines que estan molt bé, però comèdia no, comèdia és una destrossa arquitectònica. Seguim el món del teatre, perquè l'actor britànic Rex Harrison, nascut el 5 de març de l'any 1908, havia triomfat ja als escenaris abans de fer-ho al cinema, fent d'Enric Octau o de Juli César, entre d'altres personatges històrics.
Teatre, cinema i poesia van ser els gèneres que va cultivar el polifacètic geni italià Pier Paolo Pasolini, nascut a Bologna el 5 de març de 1922. Fa poc van poder admirar gran part de les seves variades obres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Els seus escrits cursaris i pel·lícules com Ell de Cameró, Les mil i una nits, Ocellets i ocellots i L'Evangeli segons Sant Mateu són a la memòria de gairebé tothom, de tothom que li agradi el cine.
Clar, i de tots els que, com jo, siguin uns fervents admiradors de Pasolini. De Pierpaolo Pasolini. Exacte. I de les arts passem a la política, ja que el 5 de març de l'any 1942 naixia a Dos Hermanes, a Sevilla, l'advocat i polític espanyol Felipe González.
que va ser secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol des de 1974 a 1997 i tercer president de govern de l'actual període democràtic des de l'any 1982 al 1996. Tornem a la literatura.
ja que al 5 de març de 1967 neixia l'escriptor Ray Loriga. El popular autor madrileny que també escriu guions per al cinema ha publicat darrerament la novel·la Zazà, emperador d'Eivissa.
I recordem, finalment, algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El 5 de març de 1953 moria Moscou el polític soviètic d'horícin Georgia i Josef Stalin, cap d'estat des de 1924 fins al 1953.
Més proper tenim el 5 de març de l'any 2012, en què moria una persona molt estimada, almenys pels minutaires dibuixants, i a més els que el vam conèixer i tractar personalment perquè era una persona admirable. Ens referim al dibuixant, humorista i autor de teatre català Joaquim Montanyola. I un altre cap d'estat deixava aquest món avui fa un any. El 5 de febrer de 2013, el controvertit polític i militar venezolà
Hugo Chavez. I abans de posar música, permeteu-me si no l'heu llegit a un llibre de Montanyola, el darrer que va escriure La memòria em fa pessigolles. És realment divertidíssim. Ah, sí, va ser fantàstic. En aquell moment, quan la van publicar, ja ho vam comentar. A més, li van dir, per què no escriu les seves memòries? I ell va dir, però si a mi la memòria em fa pessigolles, i l'editor li va dir, però si ja té el títol, ja només ha d'explicar unes quantes cosetes i posar uns clars dibuixos, i ja està. I li va quedar un llibre preciós. I tant. Bé, posem música, sisplau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, preciosa la barcarola de los cuentos de Hof amb The Offenbach. Doncs passem a l'espai de cultura. S'acaben de complir els 75 anys de la mort a coll lliure del sempre estimat poeta Antonio Machado. En aquell lloc del sud de França, els Machado van rebre un tracte generós per part dels enriberencs.
Encara avui és objecte de constants visites, entre elles les de grups escolars espanyols procedents dels racons més variats del país. Avui, doncs, al final del programa tindrem un record especial per l'autor de Soledades i Campos de Castilla, per l'home que, a més de ser un gran escriptor, va lluitar per defensar la democràcia i la república contra el feixisme, que malauradament es va imposar al llarg de 40 anys.
I un poema el llegirem també després de la prolífica escriptora Anna Maria Moix, que va morir el passat 28 de febrer a Barcelona i ens ha deixat obres tan importants com El Vals Negro o Els Poemaris, que va escriure al costat d'aquells novíssimos, com els Barral, els Vuitissolo o Gilde Viedma, que amb total simpatia l'anomenaven La Nena.
Sembla que això el primer que li va dir va ser en Josep Maria Castellet. Potser sí. També ja fa poca mort. Sí, i que estava al capdavant de tots aquests novíssimos que els deien així també perquè es diferenciaven de tots els altres poetes que teníem a Catalunya perquè ells, tots els novíssimos, escrivien en castellà.
A més d'escriure molt i molt bé, Anna Maria Moix també va ser una excel·lent editora. Els qui la vam conèixer a la redacció de la revista Vindicación Feminista, avui n'he portat un exemplar, que la Joana diu, però això és del... Del siglo de las Bartuecas.
Sí, és que ara les coses que hem fet als anys 60 o 70, aquesta concretament que portes de l'any 76, tenen un look passadíssim de moda. I tant, però molt, eh? Però és que la vida és així, a més amb unes fotos precioses. Sí, sí, però antigues. De la Sofia Loren, però clar, amb aquells pentinàs dels anys 60, i dius, sí, sí, però és el que hi havia entonces. Sí, sí. Doncs la recordem com una persona plena d'empenta, iniciativa i sentit de l'humor.
L'any 2011 va publicar el seu Manifiesto Personal on va reflexionar sobre l'actual crisi social i econòmica. I seguim amb la poesia, o millor dit, el teatre, amb gran força poètica, ja que actualment dues obres de García Lorca es poden veure a Barcelona.
Doña Rosita, la soltera o el lenguaje de las flores, a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb Nora Navas, de protagonista, i la impactant Germa, al Teatre Tívoli, amb Sílvia Marçó, que encarna l'angoixada dona, amb fam i set de ser mare.
i que realment està magistral en la interpretació. El muntatge és una delícia. Només per l'escena de les lavanderes i la romeria ja val la pena veure l'obra. Sí, aquí hi ha el prospecte aquest que has portat. Sí, a més s'han gastat els diners perquè el disseny del programa és preciós i amb una foto hi ha l'escena del sopar. I a més a més, escolta, aquí hi ha roba estesa en quantitat i les dones rentant, eh?
Sí, sí, a més hi ha aigua i tot a l'escenari, hi ha una enorme bassa, i plou, i cau aigua, i gairebé esquitxa l'aigua. Se les han gastat en el muntatge. És un muntatge d'estil realista, que està molt bé, molt bé. Sí, precisament encara era, sembla que va ser el penúltim muntatge de Miguel Narros. Sí. I aleshores, aleshores, esclar, Narros ja sabem l'estil de feina que feia.
Sí, suposo que ara ho deu seguir. El segueixen igual, fil per randa. Jo vaig sentir a la ràdio que el seguien igual, fil per randa. Sí, perquè ara qui fa el muntatge de les obres és el seu ajudant de direcció, Luis Luque. Sí, sí, o sigui que ja fa dues temporades que ho han continuat fent igual.
I per acompanyar l'actualitat lorquiana, torna-se a les llibreries La Oella de l'Orca, de Carlos Hernández i el Torres, una excel·lent novel·la gràfica editada per Norma, que aquests dies acompanya a les estanteries de les tendes de còmics, a més de l'Efnac i el Corte Inglés i altres llocs, la biografia d'un altre gran poeta, Miguel Hernández.
que ja n'hem parlat aquí, que porta el títol La voz que no cesa, que és de Ramon Pereira i Ramon Boldú, i aquí porto també el llibre, que me l'han dedicat i tot. Te l'han dedicat i t'han fet un dibuix. M'han fet una caricatura. Estàs molt guapo. O sigui que si m'escolten o ens veuen, que sé que a vegades ho fan a través de Facebook, doncs els hi dono jo les gràcies. Moltes gràcies, Ramones, per aquest detall. Molt bé. Moltes gràcies, majos.
I del teatre i de la poesia passem al cinema, ja que els Oscars de Hollywood han estat notícia i els 12 anys d'esclavatge i gravity han estat premiades com les millors pel·lícules, però no ens estem de dir que com a gent gran.
I cinèfila haurien premiat també Filomena, que té un excel·lent guió, i la veterana actriu Judith Denk resulta tan convincent com l'oscaritzada Cate Blanchett pel seu paperàs a Blue Jasmine. Dues pel·lícules que recomanem, encara estan en cartellera, i més ara que han estat premiades.
amb Blue Jasmine com Filomena. Filomena la vam veure abans d'ahir i realment és preciosa. A més, és una pel·lícula emotiva, una pel·lícula que transmet sentiments, i a més, aquesta senyora, que l'hem vist gairebé sempre fent la cap, la jefa de James Bond,
veure-la ara amb un paper tan sentimental d'aquesta mare que no para fins a trobar el seu fill perdut, un tema també d'actualitat. Sí, tant. Els nens robats són molt d'actualitat. És una cosa molt d'actualitat i que es veu que a Irlanda i Espanya és dels països que s'ha fet amb una gran amunt. També a Irlanda. Sí, en aquest cas és a Irlanda, en el cas de la pel·lícula.
I aleshores els han donat el nen amb una família rica dels Estats Units i ella, esclar, passa mitja vida buscant. Buscant a la criatura. I no dic tot el que passa en la pel·lícula. No, no, no l'expliquem, que la gent la vagi a veure. No l'expliquem perquè la pel·lícula té un guió molt ben fet i quan hi ha un bon guió una pel·lícula segona. La pel·lícula és fantàstica. És com la de Woody Allen, la Jasmine és un guió genial. Que ara hi havia gent que li volia fer la punyeta que no li donguessin perquè si Woody Allen ha fet això... A mi personalment no m'agrada Woody Allen.
Però és que una cosa és el seu art, clar. Sí, són, mira, són opinions, però tanta cosa amb el Woody Allen a mi no m'acaba d'omplir. A mi tampoc m'agrada el que feia personalment Caravaggio, però m'agrada molt la seva pintura. Ah, Caravaggio era un animalot. Personalment feia unes maldades tremendes. Era bipolar, a més, ara se sap, no? Ja es nota, ja, perquè mira que a vegades hi ha una pintura forta i fosca i dura, eh?
Sí, però quan es posava a treballar era un geni. Ja, és que era un geni. Quan deixava de treballar feia barbaritats. Clar, perquè no estava en sus cinco sentidos. Era el seu altre cap el que funcionava. Era allò, Mr. Heidi, com és allò? El ser humà són molt complets. Això mateix. Posem música, Carles, sisplau.
Fins demà!
Demà dijous, dia 6 de març a les 6 de la tarda, el CIM, el Centre d'Interpretació Municipal de Can Ginestà, tindrà lloc un acte de trobada amb testimonis de l'exposició Dones de la primera meitat del segle XX que han deixat empremta a Sant Just.
entre les quals, i per ordre alfabètic, està Joana Algarra. Ah, sí? Sí, sí, sí, sí. T'anirem a veure. No sé si és per ordre d'importància, jo crec que és per ordre alfabètic. No, és alfabètic. Totes sou importants. L'Acta l'organitza l'Arxiu Històric Municipal i el Centre d'Estudis Sant Justens ha col·laborat apadrinant 8 de les 50 dones presentades.
Fins al dia 7 d'abril es pot visitar aquesta exposició sobre la lluita per viure i sobreviure d'aquestes dones sanjustenques. I per amants de la literatura torna una obra mestra. De mans de l'editorial, els... L'Egeminada. L'Egeminada, ara no... Com ho has escrit amà, no ho entenia.
A partir d'avui és a totes les llibreries actualitzada i revisada l'obra més important del modernisme català, Josephat, escrita per Prudenci Bertrana l'any 1906 a Palafrugell. L'obra, que fins i tot va ser considerada per alguns immoral i sacrílega, avui és una bona mostra de literatura contemporània on s'analitza la força dels instints i el fanatisme religiós.
Ara, només per acabar, volia parlar del col·leccionista de Tebeos, que avui compleix 10 anys. És un blog de Javier Messon i que una de les novetats que m'ha fet molta gràcia és que en el seu blog avui anuncia Terra Baixa, d'Àngel Guimarà, adaptada al còmic, amb guió d'Hernan Migolla i dibuixos de Quim Bou.
O sigui que fins i tot terra baixa per primera vegada en còmic. Es veu que tornem un altre cop a l'auge del còmic, no? No, no tornem, no deixant mai de ser. Però ara sembla que es produeix més, no? Jo diria que una mica menys. Perquè, d'un temps a banda, vola de drac i els dibuixos del manga, però...
Aquí, en plan Espanya, era menys. Jo he estat aquests dies a l'EFNAC i al Corte Inglés i a l'apartat de còmics. Està atibolat de títols i pleníssim de novetats, però no tantes com fa 10 anys o fa 15 anys, perquè la crisi també...
El que hem passat dels TVOs, perquè fa uns quants anys era tot TVOs, o sigui, vull dir, productes de 32 i 64 pàgines, o 24, 32 i 64, i ara és novel·la gràfica. O sigui, aquí els tinc, no sé si per la web no es deuen poder veure, però són llibres, o sigui, La huella de l'orca és un llibre, o sigui, és novel·la gràfica, tots ells tenen...
En aquest cas, gairebé 150 pàgines, n'hi ha de 200, de 300, o sigui, són llibres, són novel·les gràfiques. Molt bé. Doncs ara parlarem d'aquella sala que a mi m'agrada tant. Ja sé, ja ens n'anem al carrer Patritxola. La sala parés a menjar xocolata. Quina excusa, quina excusa per veure pintures. No, no, suís, res de xocolata sola.
I pots dir la teva, eh? És que a mi em sap greu tenir el Carles a la part tècnica i que no diguis res. Està encostipadet. Avui està encostipat, però és que escoltar el Carles és un goig. Mira, aquesta és del Magí Puig. Ja saps que a vegades ha fet també escenaris d'Àfrica i d'Àsia. Doncs aquesta vegada no. Aquesta vegada ens hem anat a Venècia.
Molt bé, no? Jo crec que no hi ha pintor realista o hiperrealista que se precie, com tu dius, que no vagi a Venècia, perquè Venècia és una ciutat tan meravellosa que fins i tot una pel·lícula fluixa, com aquella que va fer l'Angelina Jolie i el seu marit a Venècia no fa gaire, que es deia el turista o els turistes, la pel·lícula es fluixa, però les imatges de Venècia són tan precioses que em vaig quedar encantada a veure la pel·lícula. Ja m'hi trobava, ja m'hi tornava a trobar. Jo la primera vegada tot va anar molt bé i tal.
L'última vegada resulta que l'ampliar mar, la marea, va començar a pujar i ens vam trobar amb l'aigua a mitja cama. O sigui que això no agrada pas gaire. Tot arriba l'aigua als genolls. No, el que no agrada de Venècia, evidentment, és l'extrema.
és d'humitat. Hi ha una humitat tan tremenda. Però jo dic, ai, mira si eres sòmines i falta d'anar pel món. Com la primera vegada no havia passat, jo dic, aquesta gent està muntant aquí una fira, mira que estan posant aquí que macos aquests, i el que estaven posant eren les passaderes per la pleamar, per la marea alta. Per anar a la passadel·la. Bé, doncs, de Venècia
Ens tornem a Barcelona, perquè també tenim humitat i tenim mar, no tenim els canals de Venècia, però humitat no ens en falta. Oh, ni ganes, eh? Jo no viuria a Venècia, però molt bonica que sembli la ciutat. Humitat no ens en falta perquè tenim també una exposició on Barcelona és la protagonista, i és a l'espai 2 també de la Sala Parés de Daniel Cuervo, Barcelona des del mar.
I evidentment, si Venècia és preciosa en els quadres perquè s'hi presta, doncs podem comprovar també en aquesta exposició que si voleu fer hiperrealisme i us agrada Barcelona, Barcelona també enamora els pintors. També té espais molt bonics. Si venen creuers, ara ens venen creuers que baixen 3.000, 5.000 persones, totes de cop, Ramble amunt, tu imagina...
Sí, sí, i escolta'm, i quants creu és en una setmana, eh? El que passa que un turista és un passatger, o sigui, quan vas de turista vas sempre de passar volant. És un trencer 1. És un trencer 1, i en canvi un pintor és una persona que es posa al davant i es passa hores i hores fins que... Perquè aquest pintor, el Daniel Cuervo, ho ha fet fabulosament bé, eh? Fins que la imatge pren possessió de tu i aleshores projectes
tot el que aquella ciutat ha reflexat dins teu. I que des de l'any 92 s'ha guanyat molt de cara a la façana marítima. O sigui que això és també fantàstic. Bé, posem música. Música
Fins demà!
Bé, escoltàvem la Rapsòvia Suelka, però escolta'm, ara continuem. Doncs podríem parlar del Dia de la Dona. Oh, i tant, que és el proper dia 8, el dissabte. Evidentment, el proper dissabte. El Dia de la Dona que es commemora mundialment perquè commemora un succés desgraciat que va estar...
molt, molt desgraciat no puc deixar de dir-ho moltes vegades i que va costar la vida a 140 treballadores cremades en una fàbrica als Estats Units quan demanaven respecte pels seus drets laborals Cada any aquí a Sant Just els recordem i celebrem molts actes en memòria seva Ara farem una mica de recull
Ahir mateix, el cim de Can Ginestar, que oficialment s'inaugurarà demà, va d'homenatge a les dones, en aquest cas Sant Justenques. Molt bé, i continuarem. El dia 7, el divendres a la nit, a les 18 hores, 6 de la tarda, el Casal de Joves, mostra i exhibició dels diferents tallers de cuina, zumba, hip-hop, teatre social, organitza el Casal de Joves.
I a les 9 de la nit, al restaurant El Punt, carrer Frederic Montpou, número 3, sopar i ball commemoratiu del 8 de març. Abans del ball, espectacle Al voltant de la Dorothy, amb les actrius Marta Domingo i Conxa Milla.
Inspirat en la figura de Dorothy Parker, una dona singular que ha deixat una important obra literària i inclou fragments de la seva obra que ens permeten parlar de la dona. Preu 20 euros, venda de tíquets a Just Dona i al centre social El Milenari. Molt bé, ja passem el dissabte, 8 de març, d'11 a 14 hores, de les 11 del matí, a les 2 de la tarda, al exterior del Casal de Joves,
gravació del lip-dab de les dones de Sant Just. Crida a totes les dones. Des de ben petitones poden ser babies fins a 104 anys, o sigui, si en teniu 105 ja no, per participar en la gravació i reivindicar de manera festiva la força femenina de Sant Just.
organitza Dona i Empresa amb la col·laboració de les escoles de dansa i grups de ball del municipi. O sigui que serà també un acte interessantíssim. I recordem que fins al 7 d'abril podeu veure aquesta exposició que s'inaugura demà al cim de Can Ginestar. O sigui, per si demà no podeu anar a la inauguració, doncs fins al 7 d'abril teniu temps de veure dones de la primera meitat del segle XX que han deixat empremta a Sant Just d'Esvern.
I, reformant aquest homenatge i ressaltant que encara, malgrat ser ja el segle XXI, us llegirem un manifest que publica el butlletí d'aquest mes de març i que sota el títol d'Indignades signa la Gina Pol i Borràs, primera tinent d'alcalde i regidora de polítiques de gènere. Diu així.
Indignades, és el títol. Això. Ara, si em permets, el llegiré jo al manifest. Naturalment, perquè us correspon a les dones. I tant. Diu, tenéis derecho a hacer eso? No. Tenéis el derecho que os ha dado la ley. La ley que hicisteis vosotras.
Vosotros, vaja, vosotros, perquè llavors les dones no feien lleis. Ella va ser la primera. Clara Campoamor, no? Sí, sí, Clara Campoamor va pronunciar aquestes paraules l'any 1931 per defensar el vot de les dones a Espanya i va aconseguir evitar un greu error històric.
Després d'anys de lluita, la dona va recuperar molts drets robats, però ara tornem a viure una regressió i una intromissió en la vida femenina. Què? Que ens truquen?
Sí, perdó, que tenim una trucada, però jo li demanaria a la persona que ens truca que esperi un instant que acabem de llegir un manifest sobre la mujer, un manifest sobre la dona. Molt bé. L'avantprojecte de llei sobre la reforma de l'avortament és l'exemple més evident d'aquesta invasió en els drets de les dones. No existia cap clan popular que reclamés aquest canvi legal. No existia cap país europeu que estigués legislant de forma restrictiva aquest dret.
No existia cap taxa d'avortament diferent a la que tenien la resta de països europeus. Per tant, què busca el govern del PP? Quin model de societat igualitària està defensant?
Les dones estem veient com creix la taxa d'atur femení, com desapareixen les ajudes per a la cura dels seus familiars, com augmenta el risc de caure en la pobresa, com podem perdre les polítiques locals d'igualtat, com continua present a la societat la violència masclista i l'assetjament sexual. On és aquí el govern d'Espanya?
El 8 de març de 2014 passarà la història com un dels més reivindicatius dels darrers anys. Estic indignada i vull ser una dona lliure amb plenitud de drets. Fem pinya i demostrem el nostre poder.
Podem demostrar la nostra força en els diferents actes que s'han organitzat en motiu del Dia de la Dona. I ens veiem a l'esplanada del Casal de Joves el proper dissabte, 8 de març, a les 11 del matí, per dir ben fort i alt, nosaltres decidim. Doncs endavant, dones de Sant Just, i ara endavant, que tenim una trucada, avui tenim una trucada. Endavant, Carles. Sí?
Hola, buenas noches. Buena nit. Muy buenas noches, Buena nit. ¿Desde dónde llamas?
Llamo desde Alcalá de Henares, aquí de Madrid. Desde Alcalá de Henares, cerquita de Madrid. Qué bien, ¿no? Sí, sí. Qué gozo que tener, y yo ya sé que a través de Facebook nos seguís desde muchos sitios, desde muchos lugares. Es una alegría que nos llames aquí. Estás en directo en Radio de Sber, en San Just. Y además creo que nos quieres hablar de una noticia, porque lo he visto en Facebook, y es que cumples 10 años, no tú, sino tu blog El Coleccionista de TVOs. Pues sí, ya sabes que cumple 10 años...
en la red, donde doy información sobre todos los cómics o varios cómics que salen aquí en España, de tipo de superhéroes, cómic europeo, cómic infantil. Y he visto también que cómic histórico, ¿no? Sí, también cómic histórico. De la época de cuando nosotros éramos niños, la gente mayor, incluso anuncias Terra Baixa en cómic. Sí, hemos hablado, y perdonad que meta un poco de bata, ya hemos hablado de él hace un ratito.
¿Ah, sí? Sí, porque hemos... Esta tarde misma, hace un ratito, hemos entrado en tu blog y es un montón de información la que das de cómic de todos los tiempos. O sea, que felicidades. A ver lo que os haya gustado. Sí, porque es una gran labor. Es desde los tiempos de los años 40 y 50, incluso antes, hasta lo más actual, lo ultimísimo que acaba de aparecer. Sí, además que intento que la gente esté más o menos informada. Es porque, de verdad, esto es una labor altruista, ¿no? Porque te gusta el cómic o el mundo del tebeo. Porque, claro...
Esto no se hace por dinero, se hace porque te gusta promocionar o darle salida a que la gente conozca una serie de cómics y de lecturas que pueden aportarle algo a su vida cultural. Teniendo en cuenta una cosa, que el que comenzó aficionándose al cómic hoy día puede leer literatura que no es de dibujo precisamente.
Ah, eso era el eslogan del ministerio hace años. No, bueno, no, pero es verdad. Donde hay un tebeo habrá un libro. Sí, sí. Bueno, yo como en mi casa hemos tenido cómics desde que yo era un bebé casi. O sea que, desde luego, somos muy aficionados. Sí, también he visto que anuncias el de Purita Campos. Purita Campos es de los tiempos de Florita. Oh, imagínate. O sea, de la época de los años 50, de lo que leían las chicas que ahora... Lo que leíamos, las chicas. Exacto.
Bueno, todavía sigue publicando Sester y su mundo y posiblemente en exclusiva se siga publicando en otra editorial, recientemente, ¿sabes? O sea, que esto no para, la rueda no para, ¿sabes?
Me parece estupendo y me parece estupendo que hayas llamado. Y además tenemos una cosa en común, aparte del mundo del cómic, y es que el santo patrón, bueno, no uno, que son dos que tenéis en Alcalá, lo tenemos también en San Yus de Sber. Es nuestro santo y patrón, sí, sí. Los santos justo y pastor. Nuestra parroquia es la parroquia de los santos justo y pastor.
Anda, no lo sabía, pues sí, es verdad, nosotros justo y pastor aquí, mártires de Alcalá. Sí, sí, sí, además hay una canción preciosa que la cantamos por el día de su fiesta, más bien dos, aquí decimos goch, gozos, que son los dos preciosos y lo decimos, dice que Alcalá fue el jardín que produjo flores tan bellas.
Aquí hay mucha tradición de estudiantes. Que son las aleluyas de los santos justo y pastor. En catalán le llamamos auca, en castellano aleluya. Que significa alegría, o sea que muy bien. Yo os invito a que un día paséis por aquí.
Y ver la catedral magistral y ver la cripta de Justo y Pastor, los niños Justo y Pastor. Pues aquí, la parroquia de San Justo hace uno o dos años fue en visita a Alcalá de Henares. Ah, ¿sí? Sí, sí, sí. Y desde hace unos años tenemos un órgano, un órgano en la catedral magistral, que de vez en cuando hay certámenes de...
musicales, ¿no? Sí, de música coral. A nosotros también tenemos un órgano precioso que nos arreglaron porque era muy antiguo y nos lo restauraron hace como unos 10 años o así. Sí, aquí aproximadamente a lo mejor como 10 o 12 años. Sí, sí, sí. Hacemos también conciertos. O sea que estamos bastante hermanados, ¿no? Pues sí, la verdad es que no sabía yo...
Que estábamos tan parecidos. Sí, sí, sí. Tenemos muchas cosas en común. La afición al cómic, la afición al teatro. O sea, compartimos muchas cosas. La buena música. La buena música. Claro que sí. Pues si nos quieres decir algo más, tenemos hoy un programa llenísimo de cosas. Bueno, no quiero deteneros más. Solo deseo que paséis una buena noche. Igualmente. Y nos vemos en Barcelona, Pérez. Iré por allí en el salón.
Ay, si quieres venir por aquí a la radio, mira, te esperamos. Aquí estamos de 8 a 9, si quieres venir en directo, aquí, o sea que me gusta mucho que hayas llamado porque muchos nos escriben a través de Facebook y dicen, ah, pero es que no me atrevo porque es en catalán y les digo, no, no, no, aquí se puede hablar en el idioma que uno quiera, hasta inglés o alemán o que sea. Nuestro programa es trilingüe, o sea que podéis hablar en castellano, catalán, inglés, lo que quieras. Aquí, Carlos, Carles está riendo porque dice, uy, se habla inglés. Bueno,
Otro día hablamos en inglés. Dice Carlos, que nos pone hoy la música, que Pedro no te deja hablar. Dinos algo más, que nosotros hablamos mucho. No, no pasa nada. Yo sabés que con Pedro estuve, o con Pere estuve en el pasado Spock Comics y estuvimos... Os recomiendo una entrevista que le hice a Pere para mi blog sobre...
sobre los 30 años de Comics Forum, donde trabajó toda una vida. Bueno, 34 años. ¿Eh? 34 años. 34 años, perdón. Sí, sí. Dándolo todo día a día, ahí yendo por imprentas, yendo por salones, visitando a autores. Sí, sí, aquí en nuestro programa, no sé si alguna vez lo has oído, pero realmente no pasa programa que no nos coloque alguna cosita de los cómics.
Yo siempre que le veo le digo, Pérez, tú eres un hombre del Renacimiento. ¿Qué dices? No, no, no. Mira, Javier, lo tuyo tiene más valor porque lo haces por amor. Yo, en cambio, en Planeta cobraba, ¿no? En cambio, ahora nosotros aquí en la radio lo hacemos también como tú, por amor. No, no, nosotros también, porque nos gusta. Bueno, siempre hay que hacer algún hobby o hacer algo que te guste, porque si no la vida sería muy triste, ¿sabes? Y tanto que sí. Y bueno, por lo menos yo hago algo que me gusta y me satisface, aunque no...
Aunque no sea económicamente, sí, moralmente, me lleva muchas alegrías. Sobre todo conocer gente y hablar de distintas cosas que me llevan a tener otro tipo de cultura, otro tipo de enriquecimiento. Sí, tanto que sí. Pues quedas invitado, ya lo sabes. Cuando estés por aquí, nos visitas y estaremos contentísimos de felicitarte y saludarte. Muy bien, buenas noches. Un gran abrazo y hasta pronto. Adiós, Javier.
Bona nit.
Viatjant per Catalunya Ja sabeu que des de qualsevol lloc de Catalunya, d'Espanya o del món, quan vulgueu ens podeu trucar o ens podeu escriure a través de Facebook.
Bé, ara viatjarem una miqueta, si el temps ens ho permet, a la Ribagorça romànica. De local a universal. La primera imatge que ens ve al cap quan pensem en romànic és el pantocràtor de Sant Climent, però Xavier Barral creu que l'aportació a l'estudi de l'edat mitjana és molt més rellevant a l'antiga catedral de Roda que a l'església de Taüll.
Apropar-nos a la ribagorsa medieval, ens trobem davant d'una de les més grans paradoxes del passat i del present de l'art romànic català.
La gent senzilla de l'Ada Mitjana no viatjava i els que podien fer-ho anaven a Roma. En el miratge de Roma, del prestigi dels seus màrtirs i de les grans basíliques, se situaven les grans ciutats amb potents mecenes laics i bisbes constructors. Però l'arriba corça medieval es trobava molt lluny de tot aquell moviment.
D'on ve, doncs, la universalitat del romànic ribegrossà? Per què la pintura de l'Apsis de Sant Climent de Taüll ha esdevingut un símbol absolut del romànic? Doncs per la visió cultural patrimonialista i patriòtica d'uns catalans, Pijoan, Puig i Cadafal, Folc i Torres, entre d'altres,
i d'unes institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, que van saber trobar el camí perquè unes pintures local esdevinguessin universals, no es perdessin i fossin salvades i restaurades, estudiades i publicades i després exhibides al món en un museu important.
Quan el 10 de desembre de 1123 es va consagrar l'església de Sant Climent de Taüll, l'arquitectura i fins i tot les pintures de l'edifici eren les d'un temple tradicional que seguia models constructius del segle anterior. Avui, el monument és més celebrat que la prestigiosa seu episcopal de Roda d'Isàvena.
Però si volem reorientar equilibradament la nostra mirada cap a l'edat mitjana, ens hem de fixar més en els objectes del tresor i en els vestigis humànics de la catedral de Roda. Els manuscrits, els ivoris, aquell seient desplegable robat el 1979, ricament esculpit en fusta i del qual ens van recuperar prou fragments per entreveure'n la qualitat,
la cadira episcopal, les pintures murals de la cripta nord i de la capella de Sant Agustí, les escultures del sarcòfag de Sant Ramon o la qualitat de les inscripcions de l'antic claustre que no pas en les pintures de taüll.
Pot semblar iconoclasta, però la Ribagorça ens dona l'ocasió per reflexionar alhora sobre el passat medieval i sobre la nostra percepció actual de l'art romànic. Bé, i continuem una miqueta més. Aviam, és que estem traient els textos de la revista Descobri Catalunya.
que ens parla d'esglésies ben blanques. Els temples romànics estaven arrebossats amb morter, calç i aigua. Això en molts avui ha desaparegut, perquè queda només la pedra. L'exterior era blanc, no de pedra nua, com els veiem avui. Segons els pigments trobats a Sant Climent de Taüll, podem deduir que les zones dels arcs estaven pintades de vermell.
Els acadèmics asseguren que en una època en què la major part de la gent era analfabeta, la pintura era el mitjà ideal per difondre el missatge religiós. Fins i tot les esglésies més pobres cobrien les parets amb històries bíbliques representades en colors ben vius i lluents amb un efecte espectacular.
Aquest debat el vaig sentir una vegada en una església evangèlica, entre catòlics i evangelistes, que uns representen imatges i els altres no. Però, clar, deien que els evangelistes, com som més moderns després de la reforma, podem tornar a l'antigó. Però és que en aquella època l'església catòlica, si no ho feia a través de les imatges, no se n'entarava perquè no sabia llegir i escriure. Com diu aquí el cronista, era analfabeta.
Per tant, d'aquí les aleluies, les auques, les vides de sants, perquè vinyeta a vinyeta, primer eren rajoles, eren mosaics, eren tapissos, el de Sant Martí del segle XII, podien veure la vida del sant a través de la imatge i no ho havien de llegir, clar.
Honori Dautun, teòleg del segle XI, ens parla de la triple finalitat d'aquestes pintures. Aquí ho diu, per envellir la casa de Déu i per recordar la vida dels sants i per la delectança dels incultes. Incultes, no, pobre gent, si no els ensenyaven, és el que hi havia. Era una altra època. Perquè la pintura és la literatura dels llecs. La comunitat de fidels de Taüll devia ser petita, pobra i illetrada al 100%.
de tal manera que l'art tenia una important funció adoctrinadora. A causa d'aquesta funció que havia de complir la pintura, en què els missatges ja estaven codificats i es repetien a cada temple una vegada i una altra, no s'esperava ni es demanava pas a l'artista que fos creatiu. L'artista o grup d'artistes itinerants treballaven per encàrrec iconogràfiques, colors i formes
prefixats, útils en essència, per transmetre el missatge religiós. Copiar no era pas un delicte, ens el contrari, l'originalitat era pecat d'orgull. Per això, en el romànic, els símbols, les escenes, el tras enèrgic i els colors s'entenen i es reprodueixen amb una estètica molt similar no solament en les esglésies de les valls pirinenques, sinó per tota Europa. Jo sóc la llum del món, declara aquest Cris de mirada severa.
Déu és la llum i amb la llum es desplega la paleta dels colors. I ara passarem a la poesia. Com us heu dit?
Com us hem dit abans, recordem ara amb uns fragments de les balades del Dulce Chimp com pensava i sentia Anna Maria Moix. Lo descubrí con la frente apoyada en el escaparate de la pastelería y en los ojos blancos, increíbles, lo reconocí. Era Dios.
Un pájaro azul y el horizonte lejos. El mar que regresaba despacio a mis espaldas sin alcanzarme nunca.
Recogeré las flores en la arena como si fuera la primera vez que sueño sobre la playa. Las gaviotas volvieron al mediodía y bajo el sol nos picotearon con razón. Habíamos echado a perder la playa con tantos sueños. Tembló el mar como una golondrina.
cuando por fin comprendimos que no podíamos hacer otra cosa que vivir. Pero las ciudades estaban lejos, y como si una gran heladería hubiera caído a mis espaldas y me fuera imposible regresar, no puedo decir cuántos días tardé en averiguar que todas las calles desembocan en los bueyes y qué triste es tener que abandonar las casas para que las paredes y los libros no nos vean llorar.
Ay, madre, ya soy como la España, ni chicha ni limoná, lo quita del corazón y dura como la caña. I una vegada més recordem els versos de Machado que tots portem gravats a la memòria.
Nunca perseguí la gloria ni dejar en la memoria de los hombres mi canción. Yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón. Me gusta verlos pintarse de sol y grana, volar bajo el cielo azul, temblar súbitamente y quebrarse. Caminante, son tus huellas el camino y nada más.
Caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante, no hay camino, sino estelas en la mar.
Bé, i aquí ja hem arribat a la fi d'aquesta audició d'avui. I a esos algunos oyentes que nos habéis seguido o nos seguís a menudo desde otras localidades de fuera de Cataluña, de sitios tan lejanos y a la vez tan cerca como Alcalá de Henares, muchas gracias por escucharnos y por llamar, y a todos ustedes, muy agradecidos también para escucharnos.
I tant, moltes gràcies a tu, Pere, per haver col·laborat, a tu també, Carles, que, escolta'm, com sempre, i això que és la primera vegada que ens portes o has estat fantàstic, fes una abraçada al Marc, que l'estimem molt, i bé, recordeu que, si ens voleu tornar a escoltar, el proper dissabte estarem d'11 a 12 repetint aquest programa.
I, Carles, quan ens passem, tu uns renyes, que ens sentin tots com uns renyes, i entra sempre que vulguis, que per això està la teva veu esplèndida. A rebeure i a tothom moltes gràcies. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat.
Són les nou. Notícies en xarxa. S'enjuns durant abril.
Fins demà!
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que avui començarem amb la música de Jimi Hendrix, amb el treball publicat el 1968 d'Electric Ladyland, del que escoltarem la peça Burning of the Midnight Lamp. Música
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
L'hominus és such a l'altre.
Bona nit.