60 i més
Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio d'Esvern.
Dimecres, i una tarda vespre força agradable,
malgrat el temps variat que venim gaudint.
Com cada setmana, esperem que els temes que hem escollit
siguin interessants i aments.
Almenys, aquesta és la intenció d'aquest equip
que us saluden des de la taula de redacció.
La Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puig de Vall,
en Carles Hernández Rius i una servidora de vostès,
la Joana Algarra, que us diuen Endavant 60 i més.
Quina primavera, senyors!
Tan excepcional!
És la que estem gaudint.
Una primavera com les d'abans,
hagués dit la meva bona mare.
Fa un sol espaterrant.
Surts de casa per fer tres o quatre gestions,
aprofitant l'agradable temperatura,
i tot d'una et cau del cel una massa immensa d'aigua
que et deixa ben desmanegada o desmanegat,
que els ruixats no distingeixen
si el públic és femení o masculí o amb dos,
que és el més natural.
I mireu si distingeixen poc
que no han respectat en absolut
la immensa feina feta pel veïnat de Sitges
per aconseguir aquelles catifes florals
tan precioses
que l'aigua se'n van portar carrer avall
segons manés el pendent.
Les tempestes podien haver esperat una mica,
ja que dilluns va fer, al matí,
sobretot, un sol esplendent.
Ben veritat és que mai plou a gust de tothom.
Fins demà!
A la revista Llobregat Motor, del passat mes de maig,
llegíem un titular que ens va cridar l'atenció.
Deia
El Lamborghini del Papa surt a subhasta.
Tots els diners que es recaudin per a aquest cotxe
que la marca va regalar al pontífex
es destinaran a causes benèfiques.
I l'article diu així.
Amb una història realment llarga i interessant,
el vehicle en el qual es desplaça el Sant Pare,
que es coneix amb el nom popular de Papa Mòbil,
sempre ha estat objecte d'interès.
Però d'entre tots els models
que han format part del garatge Vaticà,
és probable que cap de tots ells
sigui tan espectacular
com el que va rebre el passat mes de novembre
el Papa Francesc.
Un Lamborghini Huracà L.P.610-4.
Aquest esportiu italià,
una verdadera obra d'enginyeria en si mateix,
és encara més especial
d'allò que es considera normal,
ja que mitjançant la divisió
de la personalització
de l'Umbargini AdPerson,
ha estat decorat
amb els colors de l'estat Vaticà.
La carroceria,
pintada amb el color blanc
Monoceros
i adornat amb línies i detalls
en groc,
Gialio Tiberino.
A més a més,
ha completat
amb unes destacades llantes negres.
L'interior presenta
una combinació cromàtica
similar
amb tapeixeria de cuir i ant,
també en tons blancs i negre,
amb els daurats
com a elements de contrast
per a les costures.
Tots els detalls del motor,
que són força complicats,
ens diuen
que aquest automòbil
és capaç
d'accelerar
de 0 a 100 km per hora
en 3 segons
i que pot arribar
als 325 km per hora
de velocitat punta.
Això pel que fa
a l'aspecte físic
del catxarrito,
però se li afegeix
un altre element
que el fa força valuós
pels col·leccionistes.
El Sant Pare
el va beneir
en l'acte d'entrega
el novembre passat,
cosa que,
sens dubte,
posa un valor afegit
per a tots els que pugin per ell.
RM Sotheby's
de Londres
espera que la puja guanyadora
estigui entre els 250.000
i els 350.000 euros.
Tots els diners
que recaptin
aniran a integrar
les causes benèfiques
de la següent manera.
Un 70%
a la ciutat
iraquianiana
de Ninive.
Un 10%
per a l'organització
Amici
per el
Centrifa
Africa, no?
Centràfica.
Centràfica.
Ciru...
No,
Òlius.
Òlius.
Ah, sí, Òlius.
I un altre 10%
per al grup internacional
Cirurgens
Amici
de la Meny.
I el 10% restant
per a l'associació
Papa
Joan XXIII.
Cal dir
que serà una subhasta
força profitosa.
de la Meny.
El 10% restant
Em toca a mi, no?
Sí, senyora.
Molt bé.
Doncs jo continuo
amb la literatura
d'aquí de Catalunya
i dels nostres homes
prohomes,
com si diguéssim.
I avui parlarem
de Jacint Verdaguer,
un poeta
amb àngels
i dimonis.
Quan Jacint Verdaguer,
que va existir
de 1843,
a 1902,
va publicar
O de Barcelona,
l'impacte
que va ocassar
l'escrit
entre la gent
va ser
gairebé
de la nit al dia
que convertir
amb ell
el poeta
de Barcelona.
Com a fet
absolutament
extraordinari
per l'època,
l'Ajuntament
de la ciutat,
va fer una edició
de 100.000
exemplars de l'obra.
Sempre,
lligat a l'arcabisbat
David Verdaguer,
Verdaguer acceptarà viatjar
amb la companyia naviera
d'Antoni López
Marqués de Comillas,
com a inspector
dels capellans de l'empresa.
El seu periple marítim,
que durà
dos anys,
segurament
influirà
a l'hora
d'escriure
a l'Atlàntida.
De tornada
del viatge,
es converteix
en mossèn particular
de la família
a Comillas
i disposa
d'una cel·la
monacal
al carrer Canuda.
Ja convertit
en un escritor
molt popular,
Verdaguer
no podia
acceptar la idea
que el Marqués
de Comillas
trafiqués
amb els claus
africans.
Mogut
per aquest fet,
decideix
repartir diners
de l'empresari
entre la gent
necessitada.
I davant
d'aquesta actitud,
el Marqués
trenca relacions
amb el religiós.
Va dir
ell el Tanto,
no?
en què va de Canto.
Diu
el mossèn
Joaquín Pinyol
iniciarà
Verdaguer
en la pràctica
de l'exorcisme,
fet que li causarà
el rebuig
de molta gent.
Tan sols
alguns emis
comprendran
la crisi
del poeta
i estaran
al seu costat
fins al final.
Davant
dels rumors,
el bisbe
de Vic
retirarà
la llicència
sacerdotal
a Verdaguer
i l'envia
al santuari
de la gleba
perquè reposi.
però el poeta
interpretarà
aquest gest
com un
mandejament.
En aquesta època
la seva
perdoneu
que això
continua aquí
darrere.
Diu
la seva salut
va començar
a debilitar-se
i va córrer
el rumor
que el seu estat
mental
estava alterat.
Tament
que acabessin
prenent-lo
per boig
Verdaguer
es va
retractar
dels seus
actes
davant
del bisbe
de Vic
que le
retornarà
la seva
llicència.
Però
l'escritor
ja estava
tocat
de mort
i expirarà
a causa
d'una
tuberculosi
el 1902
a Vila
Joana
una finca
de Vallvidrera.
Segons
una biografia
de l'escritor
Sebastià
Joan Arbó
un senyor
que va viure
de 1902
a 1984
les floristes
de les Rambles
van llançar
tantes flors
al pas
de la cubitiva
que portava
el fèretre
de Verdaguer
que el poeta
va abandonar
el carrer
sobre una espècie
catifa florida.
Aquest homenatge
popular
va ser
va fer
la realitat
de
Jamai
tanta florida
s'ha vist
en son jardí
de la seva
oda
a Barcelona.
El seu cos
va estar enterrat
al cementiri
de Montjuïc.
Ja sabeu
alguna cosa més
d'en Verdaguer.
El pròxim dia
continuarem
amb Maragall.
Molt bé.
El Maragall poeta.
Ja, ja, ja.
I ara anem
amb el que li agrada
a la Montse
que l'altre dia
no va venir
i t'ho vam dedicar,
eh, Montse?
Els seus perits
aquests
que surten per aquí.
El Joan Maria
també li agrada
una mica, eh?
Joan Maria?
No gaire.
Les tonteries
que arribien
a escriure
i la gent
que s'ho crevia encara.
Bueno,
però escolta tu,
eh?
Ah,
que d'octubre
és molt lliure.
De ver-les
aigua, eh?
Com deia aquell,
jo no en credo
en veigues
però a ver-les aigua.
Sí, això
els adieus
diuen, sí.
Sí.
Bueno,
aquest fa gràcia.
Vosaltres vau veure
aquella pel·lícula
que es deia
Poltergeist.
Ai, sí.
A mi de gràcia res.
Bueno, home...
Oh,
m'han posat els nervis
de punta.
De gràcia res.
Doncs aquí és
els poltergeist.
Els poltergeist.
Els poltergeist.
De gràcia.
De gràcia, eh?
De gràcia.
Del meu barri,
vaja.
Sí, del teu barri,
sí.
Diu,
als baixos
de l'edifici
del número 43
del carrer
Francisco Giné
es documenta
un dels poltergeist,
terme alemany
que significa
esperit sorollós,
més recent
de la història
de Barcelona.
En l'any 1935,
la família
Monroig i Mendoza
va patir
les malèvoles
entre mel i adures
pròpies
d'aquests follets.
Les manifestacions
van començar
la nit
del diumenge
dia 10 de febrer,
tot just
quan el pare
de l'Enric
va sortir
cap a la seva feina
de vigilant nocturn.
La família
ja dormia
quan en el silenci
de la nit
va començar
a sentir-se
violents cops
a les parets
exteriors
de l'edifici.
El primogènit
dels Monroig
es va aixecar intrigat
i en encendre
el llum del menjador
va poder observar
com els calaixos
del bufet
s'obrien
tots sols
i es desplomaven
a terra
en gran estrèpid.
Després de la família
es van aixecar
tots els inquilins
de l'edifici,
testimonis
d'excepció
dels cops
que seguien sonant
i van decidir
avisar el serenu
que en aquella època
feia la ronda
pels carrers
per si algú veí
necessitava
precisar
dels seus serveis.
El vigilant
va practicar
un excessiu registre
en el transcurs
del qual
els sorolls
van cessar
sobtadament
però tot just
cadascú
que va tornar
a casa seva
van començar
de nou
fins a la matinada
en què
l'Enric Monroig
va poder percebre
on tornar
de la feina.
Aquell mateix matí
l'home
va presentar
denúncia
a la Guàrdia Urbana
del districte
des d'on
es va notificar
a la delegació
de la policia.
Una inspecció
realitzada
a l'edifici
per una parella
de guàrdies
de sal
va donar
resultats negatius.
La tranquil·litat
més absoluta
va ser
la tònica
de la nit
del dilluns
11 de febrer
per la qual cosa
tothom
va creure
que els fenòmenos
hi havien remès.
Però l'undemà
a la nit
van tornar
a sentir-se
els violents cops
i alguns veïns
van poder
contemplar
com una cadira
del menjador
dels Montroig
dansava
i queia
i s'aixecava
sense que ningú
no la toqués.
El llum
girava tot sol,
el rellotge
de la paret
s'aturava
i després
s'ajustava
alhora
tot solet
i forquilles,
que les culleres
ganivets
flotaven
en el aire.
Ombres blanques
circulaven
pels corredors
com àlits
gelats.
De sobte
les lluns
van començar
a titillar,
els vidres
de la finestra
tremolar
i una potent
granissada
va deixar
en pocs instants
el pati
cobert
d'una blanca
catifa de gel.
La ràdio
i la premsa
es va fer
eco
d'aquells
estranys
succesos.
La revista
Estampa
i Crónica
va arribar
a publicar
fotografies
dels testimonis
amb grans
titulars
com ara
guàrdies
de assalto
vigilan
la puerta
de la casa
donde eligieron
residencia
a los duentes
para impedir
que el público
s'estacione
ante ellas.
Els fenòmenos
no van remetre
fins que
els monroig
i alguns
altres inquilins
de l'edifici
que tenia
i que té
el mateix aspecte
que ara
ja que no s'ho
feia cap
modificació
del que va
passar
decidiren
mudar-se
d'una altra banda.
Adeu senyors.
Adeu.
Què ha passat
Joan Maria?
No, no ha passat
no ha passat res.
No, no ha passat res
eh, no direu
que aquí
no hi ha sang i fetja.
No, res de sang i fetja.
Precisament
va ser l'any
que els meus pares
van anar
a viure al barri
el 35.
No, no,
jo vaig anar
a dir això
dos anys després.
Però, clar
la casa era nova
però estava a prop
i encara es comentava
eh,
sí, sí, sí.
Encara es comentava.
Sí, sí.
Ara la meva mare
que era molt forta
deia
tot això
són comèdies.
Jo m'imagino
que d'alguna manera
o una altra
a algú l'interessaria
però com no s'ha tocat
ojo
perquè potser
a algú
l'interessaria
fer
cuidar la finca
per fer alguna cosa
però si no l'han tocada
no l'han fet res.
Hi ha coses
que
no tenen.
estranyes
però el Patillos Volants
n'és una
que se'n parla
se n'ha a parlar molt.
Sí, i tant.
Però el que realment
a mi m'afascina
i no m'agrada
tocar aquest tema
per si acas
és els que estan
posseïts del dimoni.
Ah, bueno.
I això a la iglesia
encara actualment
hi ha capellans
que s'han dedicat
a treure dimonis.
N'hi ha, n'hi ha.
Sí, sí, sí.
Bueno, llavors
escolta, si diuen
que no hi ha enferm
com és que hi ha dimonis?
No, perquè
no, no, no.
És un tema
que cuida.
Bueno, estic
tractant molt d'allò.
L'únic que passa
és que en aquests casos
d'un exorcisme
en realitat
s'ha demostrat
científicament,
medicament,
psiquiatria,
medicina,
el que sigui,
que aquella persona
no té
unes neurosis
o no té una cosa d'aquestes.
Quan hi ha la medicina
és impossible
no els curen d'eros.
Però a vegades
n'hi ha casos d'aquests
que
i després
miraculosament
es curen.
Ja, ja, ja.
Què ha passat?
Llavors
saps què passa?
Que la medicina
no pot intervenir
dintre del cervell
de les persones.
Causes estranyes, no?
Perquè quan una persona
es mora
és com una pantalla
d'un ordinador.
Això ho va dir
una amiga
que tu i jo coneixem.
Ja, ja, ja.
Es queda en blanc
i afortunadament
encara
d'això
va
descobrir
les terminacions
Ramon i Cajal
les terminacions
nervioses.
però fora d'allò
és que físicament
no s'ha aconseguit
encara
trobar
un motiu físic
que
que
faci aquestes manifestacions
o que faci
aquests fenomenos.
o sigui, que les
que les
expliqui.
Sí, ara de moment
la cosa està parada.
El que passa
és que hi ha temporades
com deia abans
el Joan Maria
això dels
platillos volantes
ovnis
que diuen
que si eren
que si era
que aquí
que allà
n'hi ha una cosa
que això
d'allò
els núvols
lenticulares
que sembla
com una llantia
i que havia donat
i segons
com ho contrasten
o segons
sembla que siguin
platillos volantes.
Sí.
Bueno, però
Sí.
Eh?
I moltes vegades
els atacs
d'epilèptia
deien que
estaven
posits
del dimoni.
No, no, no.
Però bueno, ara
això sí.
Ara ja
això ja està bastant.
No, el que
per exemple
sí que queda
molt raro
i això és veritat
i ha passat
d'aquestes persones
que estan posseïdes
que a vegades
comencen a parlar
en un idioma
arameo
o un idioma
antí
i amb una veu
que no és la seva.
I aleshores
això no ho anà estudiant
i aquella persona
ha estat influïda
en res.
I dius
vale, tito.
Sí, això li passava
al tonto del poble
del meu marit
que es passava
tot a les nins
passant per els camins
cantant en soltes
però en soltes
exactes
de missa
de difunts
i no sabia llegir
ni escriure
i a més a més
no havia anat
a escola
és que no
i a més a més
amb un parlar
una nit
va anomenar
alcalde
de no sé què
del pueblo
de los guiles
al nieto
de doña
escolta'm
però en paraules
absolutament
leguleia
qui li ha ensenyat
aquest home
i mira
era un cas
extraordinari
i les cacofonies
també
amb el cas
de mort
certificat de mort
i al cap de 10 minuts
resulta
que ressuscita
i llavors
resulta
que sap
tot el que
havien enronat
les persones
ho ha sentit tot
i ara es veu
que els científics
diuen que
la consciència
no ha mort
llavors
on va parar
la consciència
ah qui lo sa
i tant
jo sempre dic
que el ser humà
és tan perfecte
tan hermosamente perfecto
que
per què
ha de desaparèixer
del tot
o sigui
físicament
se transforma
com totes les matèries
mal dit
o Carme
jo aquest llibre
que fa gràcia
se transforma
en formida
de fet
som energia
i l'energia
es transforma
ens transforma
bé
posa un icona
de música
sí
poca a poca
que no ens distregui
d'aquesta
i portem
i portem
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
El Diluvio aconseguir una sortida implantació intensificada pels anuncis en premsa i revistes, en què es remarcava que els seus articles eren famosos a tota la península i també al Marroc.
Va ser en aquells anys que va participar en diferents fires europees i americanes fins a aconseguir un gran reconeixement internacional.
Per promocionar la compra, els responsables del màrqueting van idear obsequis molt originals, com per exemple la possibilitat d'adquirir parcel·les al Vallès, destinades a la construcció de segones residències.
i també participacions amb la posada en marxa de l'hotel El Ferell.
Però! Ja hem arribat al disortat però!
Al final del segle XX, l'arribada massiva de paraigües plegables fabricats a la Xina va capgirar la situació.
Aquests productes de poca qualitat i baix preu van ser molt ben acollits pels consumidors
i es va iniciar una terrible competició amb els productes locals
que van donar lloc a una profunda crisi de la qual els locals ja no es recuperarien.
Amb la desaparició d'aquesta indústria local, es va perdre un ofici femení
que havia tingut un llarguíssim període d'esplendor durant el segle XIX i bona part del segle XX.
El de paraigüera, una feina que consistia en cosir les teles ja fos als tallers o al domicili particular.
També van desaparèixer els tallers de reparació i els esmolets amb volants
que, a banda de recuperar el tall de ganivets i tisores,
també es dedicaven a adobar les vernilles de paraigües malmesos per l'ús.
Actualment són poquíssims els artesans, fabricants i botiguers especialitzats en aquest tipus de feina.
A Barcelona només sobreviuen els que es dediquen a fer paraigües de fantasia
destinats a la publicitat o al cinema,
o bé els que produeixen models de luxe amb robes dissenyades per reconeguts creadors,
fonamentalment orientats a l'alta costura i a les seves desfilades.
I és una llàstima haver perdut aquesta indústria
perquè és realment útil portar a la bossa un paraigües
i si és petit, efectiu i bonic, molt millor.
Molt bé.
Música per gaudir
A Música per gaudir escoltarem la polca Tic Tac 365
de Jog amb Estrabos Fills
en interpretació de l'Orquestra Sinfònica de Ràdio Televisió Espanyola
sota la direcció d'Enric García Asensio.
Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir

A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
Avui visitar
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir





A Música per gaudir





A Música per gaudir
A Música per gaudir

A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
A Música per gaudir
Fins demà!
I ara la Montcita, amb els seus consells i les seves divulgacions de coses naturals per menjar o per gaudir de bona salut.
Mira, els orígens de les calçotades.
Ah, molt bé.
Un menjar comunitari, de trobada, de festa i de tradició.
Els calçots, àlium cepa, tan coneguts amb el nom de cebolletes, són una varietat de cebes blanques, tendres, poc bulboses i d'un sabor molt suau.
Originàries de la comarca de l'Alcamp, el nom de calçot deriva de la forma de plantar-lo, mig enterrat en la terra, tècnica que es coneix amb el nom de calçà.
Així es aconsegueix que el brot sigui més tendre, llarg i blanc.
Per allargar, es calça afegint més terra a la base perquè la ceba tingui d'estirar-se buscant la llum.
Aquest procés es repeteix dos o tres cops durant el cultiu,
has d'arribar a una longitud de 15 a 25 centímetres.
El camp de Tarragona, a la vora del mar, amb un hivern suau, és òptim pel cultiu del calçot.
De totes maneres, es pot cultivar en zones de l'interior, on les gelades no són mai permanents.
En aquests casos, la collita es retracarà unes setmanes respecte a les regions de clima més templat.
A principis de l'hivern, una vegada medusos i cultivats, se solen menjar a la brasa o a qui diu a la brasa o assada, o si és el mateix.
Avui ens podem trobar més innovacions culinàries amb cremes, amb salses o amb tortes.
És que són una mica més dolços que els altres cebollos.
Sí, són més delicats. El sabor és més suau.
És més suau, és com més dolç.
Fer una calçotada és sinònim de menjar, col·lectiu, rices i celebracions.
La peculiar forma de menjar els calçots ha convertit les calçotades en una festa genuïna, de trobada i ha despertat curiositat a tot el món.
Com en tantes altres tradicions i costums antigues, no sabem exactament quin és l'origen del calçot.
En una excavació de la ciutat húngara, Brijetio, durant l'estiu de l'any 2000, un arqueòleg, Lazlo Bosi, va trobar una curiosa pintura que mostrava un home menjant porros capitatos a la típica posició, mano alzada, mirant del cielo.
O sigui, això...
Menjava una calçotada.
Menjava un calçot.
Menjava un calçot.
O i tant, perquè com s'ha de destapar i l'has d'estir amunt...
És la típica posició amb la mà alçada i mirant el cel, introduint el calçot a dintre de la boca.
La pintura data del segle III de la nostra era i, segons la vestimenta de l'home, aquest seria un esclau.
Encara que la versió més extesa és la que parla d'un camperol de Valls, conegut amb el nom de Xat de Benages,
sobre el que es diu que a finals del segle XIX va donar un ús a les cebes velles, brotades a la brasa,
però es va distreure i se li van cremar.
I va ser per atzar quan va descobrir un sabor curiós i molt bo.
La cebolla, la ceba, havia adquirit una textura molt tendra i un gust com un toc dolç.
Un toc dolç.
Se les va menjar acompanyat d'una salsa semblant al romesco més lleuger.
O sigui, sembla ser que aquesta manera accidentada es va inventar la recepta que avui en dia mengem com els calçots o les calçotades,
un dels plats típics per excel·lència del patrimoni gastronòmic català.
I es diu, des d'aleshores, que les famílies de Valls van començar a celebrar menjars festius a les masies,
fent calçots a la brasa i amb el pas del temps, la calçotada és un aconteixement i un menjar tradicional
que amb els anys i per fortuna ha arribat a tota Catalunya i més enllà, al calçot de Valls.
Està protegit per la indicació geogràfica des de 1995, un distintiu de qualitat europeu
que otorga amb alguns productes una funció del seu origen.
Les calçotades s'acostumen a celebrar a finals de la tardor, fins al mes de març o principis d'abril, segons la temporada.
És un plat del menú típic de calçotada.
Són els calçots, normalment entre 10 i 20 per persona, que se serveixen amb les teules per mantenir la temperatura
i amb la salsa típica que els acompanya o la xativada o bé una varietat de romesco.
Després se solen menjar altres hortalisses a la brasa amb pa torrat, sucat amb tomàquet, acompanyat de vi negre o de cava.
I per postre es solia menjar una taronja.
Però últimament s'ha introduït també la crema catalana i altres elaboracions de pasteleria.
Això pel que fa a les postres, però no diem que acompanyem amb els calçots bones botifarres i bona carn a la brasa.
És que aquesta de no és molt ecològica.
És molt vegetariana.
Els calçots s'han de coure amb llama viva.
Sí, sí, perquè es crema.
Com se diu les ceps, que són sarmientos?
Sarmientos, en castellà sarmientos, sí.
I es serveixen tal com surten de la parrilla.
S'han de pelar-los i mullar-los a la salsa.
Des de fa uns anys...
Però no tothom sap pelar-los, eh?
No, no, no.
S'han estirat les tres puntetes de dintre.
Sí, sí.
Hi ha que pelar-los i menjar-los amb la salsa.
I des de fa uns anys, sobretot als restaurants,
és costum posar-se un pitet per evitar d'atacar-se la roba.
Però tradicionalment el pitet no s'utilitzava.
Així que es menjaven calçots, que seria...
I es posava un fet d'un porc.
Cada any es fan unes collites aproximadament de 55 milions de calçots,
el 10% dels quals porten l'etiqueta de denominació d'origen.
I, G, P, calçot de valls.
Molt bé.
Molt bé.
Bé, doncs la pròxima vegada anirem a menjar calçots.
Sí, però i sense posar-se guants de plàstic, eh?
Ah, sí, sí, no.
I ara ja es posa a trotar-se els dins.
No, amb el pitet sí, perquè acabes fet una porqueria.
Doncs ja està.
Molt bé.
Aviam, Jean-Marie, tu què has portat avui?
Ah, mira, avui parlarem de la puntualitat.
Ah, ah.
O sigui que estaves disgustat perquè sempre arribes al primer, no?
Bé, bé.
Està acostumat.
Sí.
Tratant amb senyores, oi, a vegades?
És un acostum mera.
Sí.
Bé, com hagi dit això...
Ja ho parlaré, ja en parlaré.
Molt bé.
Bé, la puntualitat està lligada al control del temps,
la qual cosa no era necessari fins que va arribar la industrialització del país.
Llavors les persones van tenir la necessitat d'arribar a treballar a les empreses a l'hora convinguda.
El problema era que quasi ningú es podia permetre el luxe de tenir un rellotge.
Estic parlant dels primers anys del segle passat.
Les empreses van haver d'instal·lar sirenes per indicar les hores de començar i acabar les jornades de treball
i, a la vegada, els ajuntaments també van instal·lar rellotges als campanars de l'església, principalment.
De mica en mica, la gent més adinerada va començar a comprar rellotges de butxaca primer i de canell més tard,
fins a arribar a ser el rellotge un estri imprescindible.
Tornem a la puntualitat.
Quins són, enguany, els països en els quals els seus ciutadans són més puntuals?
Suposo que els anglesos.
Doncs sembla ser...
No.
Aquí no hi figurem.
No m'he pas inventat. Deixa-ho a tret un article.
Ja, ja.
Doncs sembla ser que els cinc primers països en el ranqui mundial són Alemanya, Suïssa, Japó, Suècia i Holanda.
Oh.
I, a l'inversa, quins són els pitjors? Aràbia Saudita, Índia, Nigèria, Quènia i la Xina.
Del més puntuals, quatre són europeus del nord, l'altre asiàtic, el Japó.
Tots amb un nivell cultural remarcable, uns amb una alta demografia i els altres més baixa.
Del pitjors, el denominador comú són l'alta demografia,
amb un analfabetisme secular i, fins i tot, fa poc, quasi no tenien indústria.
Per tant, per ells el temps no valia per res.
I el nostre país? Són les persones puntuals?
Sí.
Doncs hi ha gent de tota mena.
Sí.
Però encara ens falta arribar al nivell dels altres europeus al nord.
Per és que ells són europeus al nord.
Nosaltres som del sud.
Nosaltres som del sud.
I a més a més, llatins i mediterranis, home.
Bé, segurament els que no són puntuals no s'han preocupat mai de pensar que la seva actitud és prepotent.
Que m'esperi l'altre.
Jo sóc més important.
Per això arribo a tot l'últim.
En qualsevol cas, és una falta greu d'educació i menyspreu envers els altres.
Molt tant.
Si on fa negocis a l'estranger, a països del primer món,
que vagi molt en compte de ser puntual,
perquè no li toleraran ser impuntual.
Ser puntual indica ser una persona adequada i curosa,
amb el temps de les altres persones.
Val la pena pensar-hi.
Oh, i tant que sí.
I tant que sí.
Molt correcte.
Ja ha fet el discurset, avui.
No, no, però ho diria que el que deia ara el Joan Maria és això.
És una mica abusat el temps de l'altre.
És una falta d'educació i cortesia.
Jo puntual em té que passar un daltabaix perquè no sigui puntual.
Jo també tinc molta mania d'arribar a la...
Bueno, jo per la feina, perquè a la feina tocaven campanes i havies d'estar allà.
Hi havia cinc minuts de campanes i havien d'estar allà.
I ho sento, s'havia de parlar.
A l'entrada és a les nou i a les nou i cinc, tanquen la porta.
I tant.
És el mateix.
És una regla.
En anglès, que també eren puntuals i aquí no ha sortit en l'article, però bueno,
n'hi ha dues preposicions, una que es diu on time i l'altra in time.
On time vol dir just.
En temps.
No, no, no.
On time vol dir puntual.
Puntual.
Please.
Ten o'clock on time.
Come here.
Vale.
Sí, sí.
En canvi in time vol dir tens marge.
Però marge sempre abans va anar en temps.
No, no, no passa del temps.
Molt bé, aviam, quants minutes no ens queden?
Sí.
Carles, quants minuts ens queden?
No, no ens fa cas.
Bé, és igual, mira, comencem.
L'actualitat automobilística sembla estar molt encaparrada en donar la raó al nostre
company en Joan Maria, ja que en un article d'una publicació especialitzada llegíem el titular
següent.
Viatjar en un cotxe elèctric és cinc vegades més barat que en un de benzina.
L'article diu així.
Els vehicles elèctrics atrauen cada cop més a un públic que considera que per segons
quina sigui la mena d'usos és una opció més rentable.
A més, hi ha una raó que pot resultar molt convincent.
Un viatge en un cotxe elèctric costa cinc vegades menys que en un cotxe de combustió.
Aquesta és una de les raons que va inclinant a poc a poc el favor del públic comparador
de cap a aquest tipus de vehicles.
Segons els últims estudis de mercat, en aquest moment el 57% dels compradors no descarta comprar
un vehicle elèctric o híbrid.
Inconvenients, preu inicial que és considerat car.
A més, que els punts de recàrrega són encara insuficients, sobretot per les distàncies
de més de 100 quilòmetres.
Malgrat això, la tendència va canviant lentament i els fabricants estan incrementant les inversions
per reduir aquests inconvenients.
A poc a poc els preus van baixant i l'autonomia s'incrementa.
I si es segueix aquesta línia de fabricació, l'estimació és que l'any 2020
hi haurà sobre uns 20 milions de cotxes elèctrics en tot el món.
De moment, el passat 2017 es van registrar a tot l'Estat 8.645 matriculacions d'aquest tipus
de cotxe, una xifra que suposa un augment del 82% comparant-la amb la de l'anterior 2016.
D'altra banda, l'estalvi de diners resulta incontestable quan parlem d'estalvi de combustible.
Recórrer 100 quilòmetres amb un cotxe elèctric costaria 1 euro en 1.000 cèntims,
sempre i quan la recàrrega s'efectués en tarifa nocturna,
mentre que el cost de combustible fòssil, o sigui benzina, és de 5 a 6 euros, segons els models.
Resultat, de 4 a 5 vegades més car.
També s'ha de tenir en compte les possibilitats de subvencions
que va prometre l'anterior govern, encara que sense aprovar,
en tot el que va d'any.
Aquests eren prou atractives.
Fins a 5.500 euros per compra,
més els mils que s'aporten pels punts de recàrrega.
També hi ha promeses econòmiques d'alguns concessionaris,
comunitats autonòmiques i ajuntaments,
tot sigui per afavorir l'ús.
I atenció, avantatges fiscals.
Els vehicles elèctrics estan absentes de pagar l'impost de matriculació.
Arreu d'Europa tampoc es paga, l'únic que paga és Espanya.
O sigui que aquí, això...
En algunes províncies tenen descomptes especials en l'impost de circulació,
que poden arribar al 75%.
També tenen avantatges en l'aparcament de segons en quines ciutats,
perquè la seva majoria, aquests vehicles, estan absentes de pagar-ho.
Quan el manteniment, segons dades donades per l'AudioDatex,
el manteniment d'un cotxe elèctric és un 56% més barat que el d'un cotxe de combustió,
ja que té un 60% menys de peces per a revisar.
I finalment, la contaminació acústica,
segons molts dels especialistes dedicats al control del soroll,
del trànsit rodar normal,
aquest ocasiona el 80% de l'excés del soroll
que les ciutats poden suportar,
degut al funcionament dels motors i dels trups d'escapament dels cotxes de combustió.
Amb totes aquestes dades,
sembla ser que tot són avantatges en un principi.
I una de les més importants,
la contaminació ambiental.
Però, a mi personalment,
m'escaven, i perdoneu,
per el motintempestiu,
tantes avantatges.
No us semblen masses avantatges?
I quan passi el temps, què passarà?
Tu què em dius, Joan Maria?
Mira, entre altres coses,
és veritat que és un dels futurs,
perquè almenys a la ciutat,
pel tub d'escapament no meten res,
per tant és més net.
Sí, però l'electricitat sí que s'ha de fer.
I si fem l'electricitat aquí,
com el carbó,
o amb altres coses brutes,
el que fem és treure d'un lloc a un altre.
I amb això no arreglem res.
Tinguem en compte que Vic,
que és un lloc al mig de muntanyes,
que era tan maco,
i per tant deu que respirava molt bé,
doncs ara resulta que,
com que la marinada
porta tota la contaminació de Barcelona,
cap a la zona de Vic.
que ja tenen greus problemes de contaminació de Vic.
Per tant, amb això dels cotxes passarà el mateix.
Passarà igual.
Necessitarem l'electricitat,
que la providem a un altre lloc.
Aquí estarem més nets,
però la brutícia la portem a un altre lloc.
Portarem cap a una altra banda.
Per tant, no arreglem res.
Totes les coses que són una energia neta,
eòlica,
la de les plaques solars i tota la mandanga,
estava subvencionada,
grans proposicions.
De cop i volta van tallar.
Sí, sí, sí, en sec, eh?
Ara anem tard.
El govern no ha fet res.
No tenim ni enxufes,
no tenim prou electricitat pel cotxe.
Ara en venem 8.000 a l'any,
segons diuen aquí.
Sí, sí.
Bueno, sobra un millor, no és res.
No és res.
Segurament d'aquí dos anys,
aquí l'any 2000,
diu que...
2020.
2020.
Bueno, el 2020 és d'aquí dos anys.
Sí.
De 8.000, què anirem?
100.000?
Res.
Bueno, 100.000.
I haurem muntat totes unes infraestudes
al carrer,
que valen molts cèntims de connectar.
Sí, i tant.
I llavors ens vindrà el cotxe de motor
de combustió,
perdó, de combustió,
d'hidrogen,
aquest sí que no contamina,
i tot aquest gasto
l'haurà fet per res.
Però això trigarà molt,
perquè els ens,
els grans lobbies
que tenen la gasolina
al seu guany,
amb l'hidrogen...
Ja ho aniran frenant.
Ja ho aniran frenant.
Però el cotxe d'hidrogen
és una realitat.
Hi ha marques que ja el té.
Sí, sí, però ja fa més de 20 anys
que es donar-les això.
El tanto de fer molt de gàstic,
ara, preparar-nos...
El hidrogen era el que funcionava,
el sepel·lín?
Sí.
Era funcionar amb hidrogen?
Hidrogen, sí.
Hidrogen, sí.
Sí.
Ara no parlis del sepel·lín.
si es protegeix igual malament.
És que és un dels retards
per assegurar-se
que els dipòsits
que el hidrogen
són prou segurs.
Aquest és un dels problemes
estratècics que hi ha.
Si no, ja feia...
Fa anys que està inventat.
Ja i tant.
Però bueno,
ens podem trobar això,
que fem molt de gasto ara
electrificant les cases
i els...
Ja per res.
I després
surti massivament...
L'altre combustible.
i jo l'hem llançat molts diners.
Sí, sí.
Bé.
No ho està passant
en molts diners.
Doncs ja sento
la sintonia així de fons.
Això vol dir
que el Carles ja ens diu
que hem complert
el nostre temps.
El cupo.
El cupo.
El millor seria
que per les ciutats
ens acostuméssim
a anar caminant
i al transport públic.
I qui pugui.
Qui pugui,
no, no exigiu tant caminar.
Perquè la red de metro
que tenim a Barcelona
hi ha no gaires ciutats
al món que la tingui.
Sí, i tant.
El que passa
és que hi ha molta gent
que s'ha acostumat
tota la vida
i no hi ha baixat mai
en aquell forat.
No el deixen
ni per anar a comprar
aspirines a l'apermació.
O i tant,
ha de ser de porta a porta.
Bé, doncs,
nosaltres,
mentrestant,
estarem esperant-vos
el dimecres vinent
per si us podeu
interessar
pels aquests temes
que portem aquí
al vostre enteniment.
Aviam què us sembla.
Mentrestant,
recordeu que el dissabte
tornem a ser
en aquest mateix programa
en segona audició.
Fins aleshores,
senyores,
senyors,
molt bona tarda,
tarda,
perquè encara fa bo
i fa fallor.
Ara són els 9
i encara està la claretat.
Sí, sí, sí, sí.
I si no,
doncs molt bon dia,
que mig dia
també és molt bonic.
Que d'aquí al dissabte
segurament no plourà,
senyors,
estigueu contents.
No ho sé,
no ho sé, eh?
Jo no ho asseguraria tant.
Com deia el poeta,
com més fos
és quan hi veig calor.
Sí,
molt bé,
senyores,
senyors,
passeu bé.
Adéu-siau.
Ara escoltes
ràdio d'esfern,
sintonitzes,
ràdio d'esfern,
la ràdio de Sant Just,
98.1.
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat
de la seva butxaca,
ningú li pot dir res.
Busco sempre
aquella...