60 i més?
Avui és dimecres, dia 18 d'abril de l'any 2012, festivitat de Sant Eleuteri. Portem ja 109 dies d'aquest any de traspàs i ens queden 257 per a finalitzar l'any. Que el temps ens empeny, ni no podem evitar-ho, però sí que podem trobar maneres de compassar-ho el millor possible.
Una d'elles és llegint. I ara que ve Sant Jordi és un bon moment per triar bons llibres. Després en recomanarem algun. Molt bé. Almenys algun dels que estem llegint que ens està agradant. Ara em fa molta gràcia que per les televisions i per les ràdios pregunten a tothom
Com es va fer l'actor, com es va convertir un en l'actor. O sigui que és maco recordar... Recordar. Ui, a mi em costa molt. I a mi m'ha fet molta gràcia que són diversos escriptors, a més els que han dit, que es van aficionar a llegir amb el TVO. Ah, sí? Molta il·lusió perquè jo també. El TVO... El TVO i jo amb la publicació aquella catalana tan famosa de tota la vida, del principi.
El tretze vents. No, l'altre. El petrofet. El petrofet és més antic. El petrofet, perquè la meva tieta, em sembla que jo he explicat alguna vegada, la tenia enquadernada i com estava amb l'Altona, doncs me la va deixar i escolta, mira, em vaig aficionar a llegir però com una loca.
Sí, a més el Patofet no era exactament un TV o no era un còmic com s'entén ara d'historiata il·lustrada. Hi havia llegenda, hi havia per llegir. Hi havia alguna il·lustració però precisament una de les coses que va fer més famós eren les pàgines viscules de Josep Maria Folch i Torres il·lustrades per Junceda.
que va ser per on va arrencar a llegir moltíssima gent. Moltíssima gent, entre elles una servidora. Doncs molt bé, mira. Avui també és el dia de Sant Perfecte. Aquests no tenen defectes. Sant Apoloni i Santa Atenàcia. Felicitats a totes i a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari. Ho saludem des d'aquí.
a Ràdio Desvern on vivim amb tu, amb tots vostès, s'enjust en directe. Des de 60 i més a Ràdio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per què no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, uients desvernians, seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio. Estem amb vosaltres.
I si voleu ens podeu trucar aquí a Ràdio Desvern al 93 3 7 2 36 61. Tot i que avui no ens veuran per la webcam. Bé, doncs. Però ens podeu escoltar. Veure'ns no, si avui podem anar despentinats, desmalenats... Un lloc que venia aquí tot arregladet ahir amb el meu culleret i tot, resulta que avui no. Avui està penjat. I ara recordarem com sempre alguns esdeveniments que van succeir tal dia com avui.
Fa molts de temps, molts de temps, el 18 d'abril de l'any 1480 va néixer Lucrècia Borja, filla de Roderic Gil de Borja, famós personatge que fos anomenat Papa l'any 1492, almenom d'Alexandre VI. Diuen que Lucrècia va col·laborar activament en alguna de les maldats ideades pel seu pare i el seu germà César Borja.
tant l'obra de Víctor Hugo com la pintura de Bertolomeu Veneto ens la presenten tan elegant com desvergonyida. Aquesta pintura la recordo, la recordo perquè en un viatge a Itàlia, en un dels museus que vam visitar, és una pintura que crida molt l'atenció perquè té una mirada molt incisiva, molt picarona i a més ensenya un pit. No, no he tingut el gust de veure-la, no puc opinar.
O sigui, una mica malèvola, sí que sempre l'han dibuixat aquesta senyora. Però és que sembla que el seu pare i els seus germanets... Déu-n'hi-do! Déu-n'hi-do! I també un llunyà, 18 d'abril de l'any 1491, Ferran el catòlic, inicia una marxa contra el regne de Granada, aleshores en poder dels musulmans. I era un 18 d'abril de l'any 1506 a Roma, als estats puntificis, que el papa Juli II
Col·loca la primera pedra de la Basílica de Samtera al Vaticà. Aquestes coses és bo consultar-les de tant en tant, perquè a algú se sembla que el Vaticà és de tota la vida, fa dos mil anys que és allà, només té 500 anys de res, o sigui, no està malament. I un altre 18 d'abril de l'any 1599, el rei Felip III de Castella
es casa a la catedral de València amb Margarida d'Àustria. Això ho podríem animar amb una mica de música, no? Sí, però fa l'efecte que la música que posem no serà gaire adequada a aquesta última notícia. Pusem-la que sigui, és igual. Que sigui la música que triï el Marc, endavant.
How I feel That I still need your love After all that I've done You won't believe me All you will see Is a girl you once knew Although she's dressed up to the nines At sixes and sevens with you
I had to let it happen, I had to change Couldn't stay all my life down in here Looking out of the window, staying out in the sun So I chose freedom Running around, trying everything new But nothing impressed me at all I never expected it to
Don't cry for me, Argentina. The truth is I never left you. I'll feel my well-being as I marry sisters. I kept my promise, though in your distance.
Mallorca és la Unió Argentina. Però quin moment més adequat has trobat, no, Marc, per plorar-la ara? Això és el que tenim amb l'Argentina ara. Per això dic que qui està fent plorar una mica és l'Argentina. Ara és el revés. Sí, sí, és que plorem una mica. És que plorem a causa del govern d'Argentina. Bé, tot passarà.
Esperem, esperem que això es pugui resoldre. Com que la poesia ens agrada força, no passarem per alt que el 18 d'abril de l'any 1842 neixia un dels grans autors de les lletres portugueses, el poeta romàntic Antero de Cantal. Tots els seus sonets van ser esplèndidament traduïts al castellà per José Antonio Llarden. El llegirem algun al final del programa. Ara passem al 18 d'abril de l'any 1857.
on la publicació a parís del llibre dels esperits marca una corrent de pensament i l'inici de l'espiritisme. El seu autor, el pedagog Alain Cardet, va crear aquesta doctrina que pretén estudiar la naturalesa, l'origen i l'avenir dels esperits
i les seves relacions amb el món corporal. L'espiritisme va aconseguir ser divulgat arreu del món a finals del segle XIX. Tot i l'oposició de l'església catòlica, el país on més va arrelar, i avui encara hi perdura, va ser el Brasil, on el médium Chico Javier va tenir milers de seguidors. No va ser un médium, però sí que va tenir esperit d'emprenedor, el noi que va néixer al mes nou, el 18 d'abril de 1867.
i que ben aviat va dirigir la coral La Lira. Ens referim a Lluís Millet, el compositor que va fundar l'Orfeó Català, juntament amb Amadeu Vives. Popularment conegut com el mestre Millet, va compondre nombroses peces corals, entre elles el famós poema de Joan Maragall, El can de la senyera. Aquest sí que igual el tenim a mà i podem escoltar-lo un retet.
Bé, s'ha tallat.
Avui aquests ordinadors se'ns fan la guitxa. Són coses de la tecnologia contemporània. Per això no m'agraden els ordinadors a mi. Però hi ha molts temes molt de positiu. Esclaven, però l'esclava igual l'ordinador... I et deixen plantats, com ara en aquest moment, amb aquest cant de la senyera que és tan preciós. I jo cada dia m'hi barallo amb l'ordinador. Per això jo el deixo allà quietet i que m'esperi, que algun dia l'agafaré. Cada dos per tres esclava, però en canvi també em dona
amb moltes alegries d'estar hores i hores funcionant, que va la mar de bé. Sí, això sí. I bé, parlant d'emprenedors, recordem que el 18 d'abril de l'any 1904, fundat per Jean Jauré, surt a París el primer número del diari L'Humanité, que es devindrà ben aviat tot un referent del pensament d'esquerres. I seguim a París, perquè el 18 d'abril de l'any 1909, Joana d'Arc és beatificada a la catedral de Notre-Dame pel papa Pius X.
Tot i que feia ja molts anys que l'heroïna francesa vestida d'home i amb armadura de guerrer havia defensat la ciutat d'Orleans del setge dels anglesos. Els inquisidors, que no van creure que fos entesa per una veu divina, la van condemnar a morir a la foguera
el 30 de maig de l'any 1431. Va trigar una mica. Sí, sí, sí, sí, sí que va trigar, sí. Sí, però és que va enganxar pel mig al temps de la inquisició i hi havia molta gent que creia que ben merescut s'ho tenia. Mare de Déu, aquesta inquisició. Segurament eren 4 gats els que pensaven així, però aquests 4 gats eren els que tenien el poder en aquells anys. I per això la cosa va trigar. Sí, sí, hi ha gent que els han fet sants més aviat.
Mosen Jose Maria... El padre escriba de Balaguer, que aviat... Ideat també, el Joan XXIII, ha trigat poc temps. Mira, la cosa va com va. Hi ha qui li toca esperar 500 anys i hi ha qui el fan sant de seguida. De totes maneres un conte que allà dalt deu funcionar una altra mena de... Jo crec que sí. Una altra mena de mecànica. Jo crec que sí. Les estructures deuen ser diferents. Allà o ets benvingut de seguida o ja no et reben.
I bé, la setmana passada, tots els mitjans informatius, nosaltres també, vam recordar el fet de l'enfonsament del Titanic. I avui, precisament avui fa cent anys, el 18 d'abril de l'any 1912, arribaven a Nova York els 700 supervivents rescatats pel vaixell Carpàdia. També era un 18 d'abril, però de l'any 1942, quan l'aviació nord-americana bombardejava la ciutat de Tokio, el Japó, en la incursió d'Ulitel,
com a resposta de l'atac a Pearl Harbor, portat a terme per la Marina Imperial japonesa l'any anterior a l'illa Oahu de Hawái. I ara posem una mica de música que no s'encalli, a veure si tenim sort. No, aquesta em sembla que no.
No, no, no, no.
Un altre 18 d'abril de 1958 als Estats Units un tribunal declara que el poeta Ezra Pong sigui alliberat del centre on havia estat internat durant 12 anys per salvar-lo de la pena de mort a la que va ser condemnat per ser un fervent seguidor de Mussolini. Malgrat el seu ideari dreta, Pong està considerat com un dels grans trobadors de la generació perduda.
I meravellosos els poemes, ara n'he estat consultant uns quants d'ell. Passa que avui ja teníem un poeta portuguès, dic que deixarem el paon. El paon per un altre moment. Per un altre moment. I un quinze d'abril, més proper, l'any 1976, Nicola... T'has penjat tres dies. Un divuit d'abril. Quin he dit jo? Quinze. Quinze d'abril? Santo cielo, veus? Això són...
Creuaments i ho tinc a davant del nas. I tant. Això, l'ordinador del servei t'ha fallat. Sí, el disc dur que a vegades patina una mica a tona. Un 18 d'abril més proper, l'any 1976, Nicolás Redondo era escollit com a secretari general de la UGT, Unió General de Treballadors.
coincideix també amb un 18 d'abril però de l'any 1994 en que feu anomenat secretari general Càndido Méndez. Finalment recordem algun fet esportiu que hagi passat un 18 d'abril. Tenim molt present el de l'any 2004 en què Dani Pedrosa aconsegueix la victòria al circuit de Welcome a Sudàfrica. Molt bé, i ara per als que ens escolteu dissabte dia 21 d'abril
recordem algun fet històric d'aquesta data.
quan els germans Rómul i Rem van fundar la ciutat de Roma. M'he quedat bastant sorprès després de consultar aquest fet com poden tenir la data exacta d'una cosa així, no? Tinc els meus dubtes, perquè va trasfons, diu que aproximadament és per aquesta data, però no se si va ser exacta. Depèn, els grecs feien cròniques molt exactes. Si, això és cert. Si, si. O sigui que com no estaven allà no podem constatar-ho.
Però més o menys seria llavors, no? Més o menys per aquesta data. Molt més proper, aquest sí que el sabem segur, és el 21 d'abril de l'any 1824, data en què neixia al barri de la Ribera de Barcelona el polític compositor i escriptor Josep Encelm Clavé, fundador del moviment coral a Catalunya. O el 21 d'abril de l'any 1910, en què deixava aquest món l'escriptor Mark Twain, autor de les aventures de Tom Sawyer,
considerat el pare de la novel·la americana. I també era un 21 d'abril quan el príncep Felip de Borbó va visitar la ciutat de Girona després de ser rebut al monestir de Montserrat. Evidentment el príncep n'ha fet moltes de visites. Aquesta és bastant recordada perquè amb gran intensitat uns el van aclamar i uns altres tot el contrari. Però hi estan acostumats. Sí, sí, em sembla que sí. I recordem també el 21 d'abril de l'any 2010
que és el dia que va morir el destacat polític, molt vinculat al món de l'esport, Joan Antoni Samarang. De jove, havia practicat nombrosos esports, destacant en futbol, boxa, vela, natació, hípica i ok, entre d'altres. També va tenir molt d'èxit en el món empresarial,
i va saber adaptar-se als corrents socials polítics de cada moment que li va tocar viure. Em sembla que va ser de tot. De tot el que es podia ser en aquests moments. Va ser un polític. Va ser un polític molt àbil. I va saber estar en el lloc adequat i en el moment adequat a cada instant. I gràcies potser amb ell i amb el seu esperit vam aconseguir els Jocs Olímpics a l'estat de Barcelona. Va ser president del Comitè Olímpic Internacional entre els anys 1980 i el 2001.
i la seva influència, com t'ho has dit, va ser clau perquè Barcelona celebrés els Jocs Olímpics el 1992. És ahir i ja fa uns quants dies. I també recordo que el Saló Nàutic, i no és l'únic saló que va organitzar, en va fer d'altres. De fet va desvellar i obrir Montjuïc a tota mena de salons. Perquè també el Saló Nàutic, com diem, va ser creació d'ell i va aportar nombroses idees pel creixement del futbol base a Catalunya. Bé, doncs ara posarem una mica de música.
Bé, una cançó també molt animada. Bé, ara passarem a la cultura del poble i d'altres llocs.
Sí, perquè tenim coses interessants. Mira, demà mateix hi ha dos actes ben atractius i gairebé a la mateixa hora. Perquè a dos quarts de vuit del vespre hi ha la inauguració de l'exposició al celler de Can Gynestà de 50 anys il·lustrant llibres per infants de l'il·lustrador Carlos Busquets. Sí, ja la setmana passada ja vam fer una mica d'esment que realment s'inauguraria un dia d'aquests.
Textualment ens diuen al programa de presentació que en Carlos Busquets ha passat la major part de la seva vida professional dedicant-se a il·lustrar llibres per infants. Ara, després de molts anys de treballar, la seva família creu que és una llàstima que tants dibuixos originals restin adormits en calaixos i per això
l'han convençut de fer aquesta exposició amb una petita mostra de la seva obra. Jo ja he ficat el nas perquè he vist com l'estaven muntant. A més la seva tècnica de guai és una cosa molt curiosa. El domini del color, l'expressivitat està molt bé. És realment una il·lustració d'un tipus de llibres d'infants que potser fa uns anys però que és deliciosa. A mi m'encanta. Sí, avui hi ha uns altres estils, unes altres tendències.
els estils són més trencats, més desmanegats, ell és un figurativisme més dolçom. Sí, el que m'agrada a mi. Jo ja sempre he sigut tota la vida, ja t'ho he dit, una mica romanticona, una mica cursilona, però és que a mi aquests dibuixos m'encanten.
Sí, i a més aquests dies es pot veure també, ara ho comentàvem abans, l'exposició de Pilarín Vallés al Palau Robert de Barcelona, que és allà a la Diagonal, que ens plena de pressions de gràcia davant de la sortida del metro, tant va haver la línia 3 com línia 5, estació Diagonal, que és una preciositat. I també té un estil ben clàssic, però ben diferent cada dibuixant. És molt diferent. Les expressions dels dibuixos
Són diferents, és una altra mena. Jo diria que és més dibuix de línia, dibuix de perfil, el de Pilarín Vallés, i en canvi el de Carlos Busquets és més dibuix de taca. El dibuixos no estan perfilats, sinó que amb taca de color
Dóna l'acabat dels personatges. Sí, però aquí mateix, al tercer ator, surt un conillet, que és una delícia. I el cellet que vol, i els bolets. Però fixa't que no hi ha cap perfil. No, no, no estan perfilats. No hi ha cap perfil. Ho remarca el color només. Donant-li contorn al dibuix, si no que és el mateix color, el que fa, a més, el no haver-hi...
Per fil té una vivacitat especial al dibuix perquè el conili pot fer els pèls que sobresurten, alocellant les plomes, o sigui té una... No us convidem a veure-la. Una universalitat molt bona. Jo crec que, mira, us agradarà molt. I també, ja que som posats a coses de Sant Just, recordem que també demà, dijous 19 i a les 8, a la sala del cinquantenari de l'Ateneu,
Salvador Cardús, doctor en ciències econòmiques i professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, doncs donarà una conferència, una xerrada sobre el tema de la independència possible a la inevitable. És el tercer diàleg per a la independència. Molt bé, també us convidem a que assistiu.
Aquí n'has posat també Sant Just, Mariàngels Abat i Ana Badia Nogués, però ara la seva exposició no és a Sant Just, sinó al centre cívic Pere Pruna, que és al carrer Ganduixer 130, al districte de Sarrià Sant Germà. L'exposició, que en aquest cas són pintures al pastel de Mariàngels Abat i pintures a l'oli, i també il·lustracions amb llàpisos de colors, que estan molt bé de l'Ana Badia i Nogués, i es poden veure del 22 de març al 27 d'abril
el centre cívic Pere Pruna, ja no el centre cívic Pere Pruna, que l'enduixé 130. Bé, i llavors ara parlarem de llibres. Parlem de llibres perquè aquests Sant Jordi en surten tantíssims. No cal dir-ho que la gent que habitualment fa programes per televisió aprofita aquests dies cadascú per presentar els seus llibres, personatges
tant mediàtics com el Josep Cuní i la Pilar Rahola i han fet un llibre junts que promet ser d'allò més interessant. Sí, és un recull de les seves converses. És un recull de les seves converses i com...
Realment les converses entre tots dos són molt, molt exitoses, perquè ell en parla però ell en contesta, doncs val la pena llegir-lo. També hem vist aquests dies que han anunciat molt per la televisió del Rafel Nadal, quan érem feliços. Ah, també, també és molt interessant. La Ima Monsó, la dona vellós, que és el premi Ramon Llull, també de Sebastià Althamora, crim de sang,
El tercer llibre de memòries de Jordi Pujol. Aquest també deu ser molt interessant. No, tots hi són molt interessants. La memòria d'uns ulls pintats d'en Lluís Llach. Jo n'estic llegint ara per un que jo confesso d'en Jaume Cabré que és apassionant. És apassionant. Aquest sí, totes les persones. Vull llegir-lo perquè totes les persones que l'han llegit i m'han parlat d'ell és realment interessant.
Sí, perquè sembla que ho estiguis visquent. Ho relat amb una veracitat, amb una autenticitat que dius quina manera de saber-s'expressar. I també de la revista 60 i más,
Tenim un parell de llibres que semblen molt atractius. Un, per exemple, m'encanta la coberta, que es titula Jo no he sido, i es veu un estrus amagant el cap a terra. Ja amb el títol t'ho diu tot. El de Jo no he sido és d'aquesta tendència que tenim als humans.
A dir, jo no ho he fet, la culpa ha estat d'energia. Sí, sí, no, però ha sigut culpa d'un altre. Potser hauria pogut evitar, però mira, és que soc així, no hi puc anar més, ara ja no puc canviar. Sí, se fue inevitable. Sí, lo hice, pero claro, me vi obligado por las circunstancias. Va una mica d'aquest tema. També hi ha un llibre molt interessant sobre aquest tema, de l'Eduard Ponset, que diu que a vegades, perquè ens fa mandra pensar, no? Sí, també. Excuses per no pensar.
i moltes vegades no és que no puguem canviar, és que ens fa mandra i diem mira... Sí, ens deixem portar per les circumstàncies. Ja funciona així. Sí, ja està bé. I aleshores no ens adonem que el cervell té més possibilitats i podem canviar moltes coses i millorar-les. Jo no he sido, està editat per editorial Zenith i té 304 pàgines i té un preu assequible, 15 euroets.
Sí, és el preu que estan gairebé tots. Els llibres que hem citat abans estan entre els 15 a 20, 25 euros. Normalment passen dels 20 quan són amb tapa dura i baixen dels 20 quan són amb tapa tova. Atenció que hi ha alguns llibres que si tenim paciència surten la primera edició amb tapa dura però al cap d'uns mesos surten amb tapa tova. Si un no té pressa per llegir i es vol esperar una mica, alguns després... Ens estalviarem un centímetre i llegirem el llibre igual.
I a més és que són més manejables, perquè el llibre de tapa dura pesa a la nit quan tu dorms amb ella et queda sobre el cap i des de cap es dolor. En canvi la tapa dura, el de tapa tova, el pots portar per l'autobús, pots anar-hi per les hores. I normalment el fan en versió de butxaca, més reduït, i el pots portar a l'autobús, al metro, allà on vagi bé. I un altre llibre que és molt interessant, també que se'l recomana
que va molt bé per gestionar la qualitat de vida. Aquests dies com que és tot un goig passejar-se per les llibreries, a més és molt agradable perquè
Les parades de Sant Jordi, les parades aquí també. Això serà diumenge. Diumenge dia 22. Deixar-se caure per ressenya o qualsevol llibreria d'aquestes tan agradables.
prendre nota dels que ja et semblen més atractius, preguntar als llibres, perquè els llibres com el farmacèutics no estan allà només per fer la pandèmia. Per orientar-nos. O sigui que moltes vegades si li expliques quin és el teu criteri i quins són els teus gustos, et pot aconsellar el llibre que més et divertirà. A vegades hi ha gent que entra a la llibreria i diu una cosa divertida. Jo saps què passa quan arriba aquesta data. Normalment ja porto una llista de tots aquells
que realment m'han semblat pel tema, si he sentit una sinopsi o un comentari, més o menys ja tinc una idea del llibre que vull comprar. Sí, i a més escriptors que ja estàs acostumats a llegir-los saps que t'agraden? Per exemple, jo si es presenta un llibre a l'Spinaz o a la Maruja Torres, la gent que sé que m'agrada llegir-los, el Joan Mercè, però ja quan presenta el llibre dic
Tu ja de cap a comprar-los. Aquest ja em va. I si no em puc comprar, doncs recordeu que la biblioteca de Sant Just i totes les biblioteques de Catalunya cada vegada tenen més llibres a l'abast. Jo ara vaig a dues biblioteques, vaig a la d'aquí i a la que hi ha allà a les Corts, a la cantonada travessera de les Corts, amb el...
com es diu la Rambla aquesta, la Riera Blanca. De totes maneres aquí si el demanen i sobretot si són de línia, si són d'actualitat. Bé doncs ara posarem una mica de música.
Adiós, amba mía, me voy, me voy a tierras extrañas. Adiós,
Caminos que he recorrido, ríos, montes y cañadas, da perdón de la vida. Si no volvemos a verlo, tierra querida, quiero que sepas que al irme dejo la vida.
Adiós. Estàvem escoltant el Julio Iglesias. Adiós Pampa Mia.
No sé si tots som fans de Julio Iglesias, però es nota que a nosaltres ens agrada, perquè el posem cada dos per tres. Igual que posem cada dos per tres el Raimon, el Llach, el Serrat i la Marina Rossell, tots els que ens agraden. Ens tenim aquí a la bast.
Bé, ara parlarem d'activitats al parc de la Torre Blanca. O sigui que és aquí, aquí mateix, podem anar caminant o amb el tramvia i realment... O amb l'autobús. O amb l'autobús. El que vulgueu. Bé, cursa d'orientació el 27 d'abril de les 10 a la 1. Activitats per a escoles del Baix Llobregat, prèvia inscripció. Organitza el Consell Esportiu del Baix Llobregat.
Al maig tenim gincana familiar de descoberta del parc de la Torre Blanca. Al 5 de maig, de 11 a 13, lloc plaça de la Torre, esplanada del barc. Descoberta de les peculiaritats històriques i naturals del parc, combinant explicacions pels més grans amb la realització de jocs pels més petits.
I tercera trobada, Jocs del Món, el 9 i el 10 de maig, de les 10 del matí a la una del migdia. Activitats per a escoles del Baix Llobregat, prèvia inscripció. Trobada en la que els alumnes participen en una activitat amb gran varietat de Jocs del Món. Organitza el Consell Esportiu del Baix Llobregat. I ara també són activitats a l'aire lliure. Dels parcs, rius i platges metropolitanes.
descobreix la natura que s'envolta. Bé, serà el diumenge dia 22, de 11 a 15 hores, per totes les edats. El Jardí Botànic de Barcelona. Planta't el botànic. Festa de la primavera. A la primavera, planta't el Jardí Botànic, un espai privilegiat per gaudir de la floració de moltes plantes mediterrànies. Hi trobareu espais per badar i tastar, tallers, xerrades,
i altres propostes per deixar-vos perdre pel jardí. I el diumenge? Diumenge dia 29 d'abril de 10 a 12.30, al museu Blau, part del fòrum.
Queda una mica lluit d'aquí, però si teniu ganes de posar-vos. Però si agafem l'autobús ens porta ben a prop. Sí, els 7 fins al final. Això mateix.
a la desembocadura d'aquest llibre. Descobrirem les singularitats ecològiques d'aquest espai natural, fluvial i marí tan proper. Es recomana dur vinocles per poder gaudir dels ocells que hi viuen o que s'hi aturen durant la migració prenupcial. Això és molt important, el dels vinocles, perquè si no portes vinocles l'únic que veus són gavines, que com que són grosses
I a més cada vegada més desvergonyides, aquestes no s'ajuguen. Pots posar-te al seu costat i en veus agrapat. Bé, col·labora l'Ajuntament de Sant Adrià. I recordeu que aquesta activitat és el diumenge 29 d'abril de 10 a 12.30. Bé, i... Ara posem una mica de música. Marc, endavant la música. Molt bé.
El tema de Lara.
És una preciositat de melodia de la pel·lícula Doctor Thibago. Si. Bé. Que això també és de les que es van impactar quan érem joves. Si. Perquè feies, és aquelles pel·lícules, bueno, llavors i ara també, farem una pel·lícula bona de debò. I també impacta. Si. Si, si, si. Està molt ben feta, amb molt sentiment i la fotografia és fabulosa.
I l'actuació dels intèrpretes no fa gaire que la van fer a la primera de la televisió i realment jo vaig tornar a gaudir un altre cop. I ara parlarem d'un projecte europeu que es diu Golden Walkers.
el envejecimiento activo y el mercado laboral en Europa, Utreiem de la revista 60 y más. Y diu, las tendencias laborales en Europa y los nuevos modelos de desarrollo responsable relacionados con el envejecimiento activo y saludable son los aspectos más relevantes que se abordan en el proyecto europeo Golden Workers. El escenario sobre el que se realiza este proyecto es el de una situación socio-demográfica
en el que las personas mayores de 65 años alcanzarán el 30% de la población europea en el 2020. Asimismo, se tiene en cuenta que la longevidad es un éxito del desarrollo humano que plantea oportunidades y retos en materias como el consumo, el mercado laboral, las pensiones, la sanidad o la dependencia. La iniciativa patrocinada por la Comisión Europea
Bajo el séptimo programa, Marco estudiará diferentes posibilidades para la mejora de la calidad de vida profesional y social de las personas mayores con el apoyo de las tecnologías de la información como palanca de integración. Los resultados obtenidos quieren ser una referencia en el ámbito europeo.
Com ho traduïries això del Senior Worker? Pues los trabajadores con experiencia. La longevidad es un éxito del desarrollo humano que plantea oportunidades y retos en materias como el consumo, el mercado laboral.
les pensions, la sanitat o la dependència. Això més o menys ho havíem dit abans, però ara ho subratllem. Aquí diu, el término Senior Worker no puede sino ganar valor cada día y se deben recuperar la experiencia y el conocimiento como valores de provecho para las empresas. El proyecto Golden Workers, que se desarrollará durante 15 meses en diferentes países de Europa,
traerá importantes conclusiones y modelos sobre el comportamiento del mercado laboral futuro, la influencia e impacto de las futuras nuevas tecnologías y los posibles escenarios que se deben prever si no se tienen en cuenta recomendaciones y nuevas políticas a nivel europeo para cambiar la percepción de la edad y destacar su valor. La juventud es un regalo de la naturaleza, pero la edad es una obra de arte
ha sentenciado don Miguel Rodríguez Piñero citando a un poeta clásico dando un cierre positivo para el encuentro de expertos. Quedeu-vos amb aquesta frase, perquè és molt bona. La joventut és un regal que ens fa la naturalesa.
però l'edat, o sigui tenir una edat és una obra d'art. Ho trobo magnífica aquesta frase, està molt ben explicat. Perquè hi ha gent que només veu en l'edat avançada, ai que si el dolor, ai que si les amuntes. No, no, no. L'experiència. Hem de gaudir d'aquesta experiència que anem acumulant al llarg dels anys i que és molt, molt, molt maca. El que sabem fer i el que podem transmetre és una obra d'art, clar que sí. I tant. I recordem com una dona amb una experiència extraordinària al llarg de tota la seva vida
a la Rosamaria Calaf. Sempre en primera línia. També és una informació de la revista 60 i més. Ja sabeu que aquesta és una gran...
reportera que ha anat per tot el món, i diu... Todos recordamos sus crónicas, su análisis incisivo y detallado, su dominio del tiempo a la hora de contar el suceso y su manera de explicarlo. ¿Quedaba claro? Entendíamos lo que escuchábamos y lo que es más importante. Nos lo creíamos. Rosa María Calaf tiene esa capacidad de convencer y hacer comprender, expondiendo argumentos de peso, sin prescindir de matices de opinión.
tras una larga carrera periodística, ahora continúa en primera línea a su manera, como siempre, contando lo que piensa, lo que ve y lo que aprende, poniendo su experiencia y conocimiento al servicio de la sociedad. Periodista y abogada Rosa Galaf ha trabajado en televisión y radio, persiguiendo la noticia durante casi cuatro décadas. Pero, sobre todo, será recordada por su trabajo como corresponsal en Moscú, Viena, Buenos Aires,
Nueva York, Canadá, Roma y, por último, en la región Asia-Pacífico. Es curioso que cuando le preguntan si ya está jubilada y cómo vive esa etapa, ella contesta. Yo estoy muy bien. Para mí no supuso un problema dejar de trabajar. Ese es otro error que se comete con frecuencia, pensar que la jubilación es el final. Y no es final de nada. Solo termina una etapa que da paso a otra que comienza.
Y desde luego, la presencia de los mayores puede servir de mucho y podemos aportar más aún a las generaciones que nos siguen. Aquí entrem de ple dins d'aquest tema de la relació intergeneracional, que és molt positiu i molt enriquidor. Per això és molt bo que a la gent gran estem no només en associacions de gent gran, sinó en associacions on hi hagi una acció amb els joves. Clar, intercultural i inter... de años.
Sí, i per això, les que tenen a veure amb l'ofici que coneixem, doncs són les més pràctiques perquè nosaltres puguem aprendre dels més joves i els joves de nosaltres. Això mateix. I continuo a l'entrevista que li pregunta a la Rosa Calaf. Creu que la essència del periodisme, tal com usted lo vive, se ha perdido? Se ha perdido muchísimo. Claro que hay un buen periodismo, pero es una minoría. Se ha desviado el objetivo. Las empresas periodísticas,
se han convertido en eso, en empresas. Y el objetivo ahora es la cuenta de resultados, no la excelencia informativa. Y en el momento en que conviertes la noticia en mercancía, haces que pierda su valor. La noticia es un bien muy delicado y no puede estar dependiendo de los intereses del mercado. Ese componente de servicio, de ayudar a crear una sociedad sana con elementos de juicio cabales documentados
que le permitan decidir, con conocimiento plural, honesto y riguroso, qué se está perdiendo. Si ahora nos fijamos, estamos eligiendo muchas cosas que son un peligro para nuestra sociedad y nuestro futuro. Diu una cosa que és molt interessant, que més la reafirmen tots els periodistes de la vella escola, com alguns que coneixem, com el Martí Gómez, el Bàsquet Montalban i com aquests periodistes, que deien que tota informació, tot programa
de premsa, de ràdio, de televisió, que no contribueix a formar una societat sana, la perverteix. O contribueixes a formar una societat sana o entres dintre de xafarderies i bogaderies que perverteixes la societat. Enbruteixes en lloc de cultivar.
I per desgràcia, i aquí ho apunta ben bé sense assenyalar ningú, però ella ho apunta a l'entrevista, hi ha avui molts programes que cauen en una barroeria. I això dona aliment a aquest tipus de públic que està molt content. I que també rebria molt bé una altra informació, però que clar, a aquest li agrada més perquè és de xafarderia.
Com diu Vargas Llosa en el seu darrer llibre que per cert és molt interessant aquest assaig que ha tret sobre la societat de l'espectacle que hem convertit tot en espectacle banal i aleshores el convertir tot en espectacle banal no podem remuntar. O sigui, estem, com es diu això, xafant fang. No podem remuntar perquè aleshores convertim... Tenim els peus enganxats a la terra.
arribem a sublimar qualsevol barroeria que ha fet un personatge, que copia de treure el molt per la televisió. És popular i el fan famós. És popular i es fa famós. I cobra quartos. I és una persona que ni escriu llibres, ni és investigador científic, ni és artista. Només que hagi d'explicar una cosa una mica morbosa de la seva vida
Hi ha la tensa en la marxa de la fama. I a més si l'explica a crits, això que abans parlava de crits era de mala educació, ara resulta que algunes televisions que fan programes així, molt populatgeros, parlen a crits. Les persones es criden entre ells i tot el que expliquen ho diuen a crits perquè així sembla que convencen millor. I això és el que està dient que precisament aquests grans periodistes volien evitar.
Per això potser alguns que realment són grans professionals al periodisme es neguen avui a fer televisió. Clar, sobretot segons quin tipus de televisió. Si hi ha un tipus de televisió molt digne i tant que sí, la televisió és tan formativa com pot ser qualsevol altre. No, molt formativa. Perquè vols que vulguis que no, t'entra pels ulls, està dintre de casa teva. I tu estàs mirant una finestra, que ara les televisions són molt grans.
I aquella persona està amb tu, si aquella persona et dona bones impressions, tu les agafes. I si te les dona dolentes, vulgues que no, també em deixa un cert regust. És com aquest gran fònix d'informació que són les xarxes d'internet. Que són bones i dolentes.
trobareu del millor, del més bo i millor, com trobareu també del pitjor. El que passa que allà està la capacitat de cadascú per anar a cercar allò que creu que li convé o que creu que és bo pel seu interès i per la seva formació. Bé, posem una mica de música.
How many roads must a man walk down before you call him a man? Yes, and how many seeds must a white dust bear before she sleeps in the sand?
Sí, sí, la resposta està molt bé. Bé, doncs, ara
Vull recomanar que esteu a la White perquè a l'associació de gent gran estem preparant per principis de juny, encara que de lluny, però una visita guiada al Palau de la Música que jo crec que serà molt i molt interessant. I crec que serà molt interessant perquè ahir realment vaig gaudir de la Missa Solemnis de Beethoven i va ser una cosa fantàstica. I val la pena perquè a banda
d'aquella música impressionant, aquells cantants, perquè és una missa coral, i Beethoven ja deia que aquesta missa, perquè és vibrant, sobretot en segons quins moments, Beethoven deia que aquesta missa no era per ser dita o cantada en una església, que necessita més recolliment, que era per fer-se en un lloc, en un tipus de càmera.
perquè la gent dintre de tot que és profundament religiosa
però està molt pendent dels diferents tons, tant del cant com de la música. I a més perquè ell creia que Déu estava tot arreu i sobretot a la música. Que a la música el trobava i s'hi comunicava i per tant no feia falta. Sobretot tenint en compte que quan la va compondre estava ja a sort completament. I el seu company amic i productor li va dir això, que a ell havia posat tot el seu catolicisme
tota la seva religió, a la seva manera, dintre d'aquella música i que esperava que tothom la sentís com la sentia ell. I bé, com aquesta visita guiada ens ensenyarà el Palau, doncs realment és que és tan digne de veure's, mira, el Palau t'agrada o no t'agrada. Però realment jo crec que amb un 90% agrada. Perquè hi havia tot un munt de gent ensenyant els detalls a fora de l'edifici,
Jo vaig sentir un noi que parlava francès amb una noia que era asiàtica. I li estava explicant tots els racons d'una manera que creu-me que realment vaig pensar, sí, sí, és realment un lloc digne de ser explicat i visitat. Jo penso que Domènech i Montaner, com tots els modernistes,
van tenir una gran sensibilitat i van saber connectar amb el poble. El que passa que va haver una corrent de crítics. Això van ser els nous cientistes, que van estar en contra dels modernistes. I que per fer-se notar, són aquests crítics, que per fer-se notar primer es va encarregar la romànic i després deien que tot el que feien els modernistes eren mones de pasqua.
i només el que feien... Estaven molt adornats, sí. I que no era pràctic, i que no era funcional. Això després el temps ho posa en el seu lloc. Com ara, ens recomanava l'altre dia un crític molt entès de, aneu en compte amb quin art modern compreu, perquè hi ha alguns crítics que...
Són amics d'aquest senyor que es fa de gran propaganda. I després quan tinguis aquell cordill amb un clau penjat al final, que te l'han venut com... Com una gran cosa. Com el sumo. D'aquí un temps no val de res. Això mateix. I tu has pagat ara una porrada d'euros per ell. Després no. És el que parlàvem un dia del crític, qui l'ha facultat i si està realment facultat. O sigui que a vegades t'has de deixar portar també una mica pel teu sentit i per la impressió que et produeix aquest quadre.
Evidentment que sí. Oh, aquest estil. O un autor que ja sàpigues que ens consagrat, evidentment. I tant. Si parlem d'un cas, és un onell, un Goya, un Velázquez... Naturalment. Allò que és consagrat aleshores ja saps que allà no passarà mai perquè ja està considerat un clàssic i està considerat un gran autor. I bé, ara ja... Ui, estem arribant al final, gairebé. Sí, sí, ara posarem ja la música de la poesia. Doncs ens posarem poètics.
Bé, ja hem arribat a l'espai poètic. Tal com us hem anunciat acabem el programa llegint uns sonets del poeta romàntic portuguès Antero de Quintal.
¿Tú que duermes, espíritu sereno, a la sombra de cedros seculares, como un levita al pie de los altares, ajeno a luchas y fragor terreno? Despierta, es hora. El sol, alto ya y pleno, ha hoyentado las larvas tumulares,
Un mundo nuevo, al fondo de los mares, espera el tiempo de dejar su seno. Escucha la gran voz de esas legiones, son hermanos que se alzan, son canciones que suenan, son la voz que nada bate. Álzate, pues, soldado del futuro, y con rayos de luz del sueño puro haz del amor tu espada de combate. Y también, de antero de Kental, casi una plegaria.
si lo hay para el que llora, para las penas de quien sufre tanto, si es del amor el foco, puro y santo, llama que brilla, pero no devora. Si en espadas del cielo un alma mora, que escucha el rezo y no se enjuga el llanto, si hay un padre que nos cubre con su manto y se apiada de aquellos que le adoran, el cielo inmenso quebrará mis males, allí he de renacer,
y a que he venido a probar de este mundo sin sabores. Allí, junto a los valles celestiales, seré por fin el hombre redimido, cantándole al amor de los amores.