Sí. Penseu que jo aquest llibre l'he deixat a una persona, crec que és tan important, i l'he deixat a una persona, i jo m'he anat a la biblioteca, me l'he agafat i el tinc a la meva tauleta de nit. Doncs ja ens despedim. Esperem trobar-los una altra vegada el dimecres dintre d'un mes.
I si volen vostès tornar a escoltar aquest programa, ja saben que es torna a repetir d'una manera diferida, esclar, el dissabte a dos quarts d'onze. Sempre a l'hora de dir això em costa una mica, perquè no sé si dir deu i mitja o dos quarts d'onze.
res més i fins a la propera moltes gràcies Mònica perquè penso que ha sigut una alegria disfrutar del que has anat dient i sobretot de veure la teva expressió de totes maneres per això la vida també costa el que passa és que a vegades aquestes persones o el que deia la Mònica ens ensenyen una mica o
o ens diu, mira, i comencem a entendre una mica millor moltes coses i com les podem gestionar. Mònica, moltes gràcies i fins la propera. La pròxima vegada portes una altra i digues això que ha sigut molt maco, ho s'aviso. Això crec que... Home, jo... Moltes gràcies. Bona tarda a tothom i fins la propera. Adéu-siau, bona tarda.
Bona nit.
Fins demà!
Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
A classe o des de casa.
Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com
L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava a contra direcció. Faig fer una adaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens que anar, aniria a la velocitat que diguin.
Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya.
Seixanta i més.
Febreret curt, en 28 dies en surt, diu la dita, i com que ja en portem 12, estem gairebé a la meitat. I parlant del 12, algú recorda que era l'esperit del 12 de febrer? Uau, què has anat a dir? Més aviat, el espíritu del 12 de febrero.
Això va ser un programa moderadament reformista que es va treure de la màniga en Carlos Arias Navarro, president de l'últim govern del Generalíssimo Franco Casinà. El va proposar demanar les corts espanyoles el dia 12 de febrer de l'any 1974. Ja ha plogut.
La gent que treballàvem aleshores en mitjans informatius, tant de premsa ràdio com televisió, ens vam sentir allaugerits perquè la censura va fluixar una mica. Eren els temps del tardofranquismo i al dictador se li acabava la corda. Ah, jo això me'n recordo molt d'aquells anys perquè treballava a Ràdio Barcelona... Ai, què dic a la ràdio? Al diari, al diari de Barcelona i a la revista Por Favor. I a Por Favor, precisament...
quan el espíritu del 12 de febrero i quan la democràcia orgànica. Sí, sí, tot. Unes paraules molt altisonantes. Van dir, ja viene la democràcia. I vam posar una portada, per favor, a Vázquez Montalbán. Ai, madre. Ja viene la democràcia. Pronto, ereccions libres. I al dia següent va venir un comunicat del senyor Pío Cabanillas...
Com passava freqüentment aleshores, una setmana sense que surtis la revista. Sí, i tant. Bé. Surtosament, allò va ser una etapa superada. I avui, el 12 de febrer de 2014, és només el nostre dimecres de ràdio, que no és poc.
I és el 43è dia de l'any del calendari gregorià. Ens queden, per tant, 322 dies per finalitzar l'any. I passen 4 minuts de les 8 del vespre. Benvinguts, oients desvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio Desvern en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més...
Pensar no només per a la gent gran, sinó per a tothom, qui ens vulgui escoltar. I amb moltes ganes, com sempre, de compartir questora amb vosaltres. Amb la càlida veu de Joan Algarra, el saber fer d'en Marc Pere Arnau i qui us parla, Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones.
Ah, i esperant la vostra trucada. Ja sabeu, qualsevol tema que ens vulgueu proposar, qualsevol cosa que ens vulgueu explicar, truqueu al 93-372-3661. Aviam si us animeu.
No oblidem els pioners d'aquest programa, en Lluís Domènec, la Càndida Nevado i l'Antonio Jordà, que sovint col·laboren amb suggeriments i consells plens de saviesa. I ara és el moment de felicitar a tots els qui celebreu el vostre sant aniversari. Avui, festivitat de Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona.
Demà dijous, Santa Engràcia. Divendres, Sant Valentí, Dia dels Enamorats. Molt bé, aviam si us regalen moltes coses. I dissabte, que sortim en segona audició, Sant Sadorní i Sant Guifré. Recordem que Eulàlia va ser aquella nena que va recriminar al proconsol romà les vexacions a què eren sotmesos els cristians.
i el cònsul la va fer matar. Eulàlia ve del grec i significa la que parla bé. Es pot dir també laia, eulina, lali, o laia, i en gallec, o laia. I avui molts haureu pogut visitar, i moltes persones, la cripta de Santa Eulària, perquè avui em penso que tot aquest cap de setmana és oberta a la seu, a la catedral de Barcelona.
Sí, i l'Ajuntament també és obert, hi ha jornades de portes obertes. Sí, sí. És un dia d'aquells que, si no fa fred, val la pena passejar per Barcelona, perquè hi ha molts edificis oficials que fan portes obertes. Jo hi vaig anar a visitar l'Ajuntament l'any passat per Santa Eulàlia. Avui no, perquè coincideix amb Dia de Ràdio i faria tard. Sí, sí. Bé, posem música.
Fins demà!
I ara esdeveniments que van tenir lloc un dia 12 de febrer. Tal dia com avui, de l'any 1462. Si han viscut coses de fa temps, eh, Joana? Ni tant. Però tu no hi eres encara. No, no, no, no. Sóc velleta, però no tant.
Doncs aquell dia els remenses es revolten contra les autoritats. Què eren els remenses? Doncs famílies senceres de pagesos sotmeses a les servituts que els manaven els senyors feudals. I que els manaven molt. Molt, molt, molt. Disposaven de les seves terres, del bestiar i fins i tot del dret de cuixa amb les seves esposes i filles. Sí, sí, sí. No cal que detallem què és el dret de cuixa perquè penso que tothom ho sap.
Passem a coses més modernes, ja que el 12 de febrer de l'any 1879, a Nova York, s'inaugura el Madison Square Garden, la primera pista per patinar sobre gel del món. Actualment és un pavelló immens, on s'hi celebren tota mena d'esdeveniments esportius, polítics i culturals. Ja hi has estat, no? No, jo no, no. A Nova York, el meu marit tenia moltes ganes, però em sembla que ara ja l'hi ha passat.
No, no em feia... Mira, a mi Nova York no em feia gaire gràcia, però és que et dic. Bé, doncs, l'any que ve, l'any que ve. No ho sé. Hem d'aprofitar ara, eh?, que d'aquí uns quants anys, quan estem ja tocant els 80, ja no tindrem cos per viatjar. I tant. És molt difícil. Jo ho veig, pobrets, quan anem en viatge, és a dir, amb certs o la gent que passa dels 80, és que pobres s'asseuen en una butaca i no es mouen d'allà. No, hi ha de tot.
Alguns sí, alguns sí. I nosaltres a la visita que vam fer, no sé si van salir un certs o amb els veterans, venia un senyor de 84 anys que tenia les dues caderes operades. O sigui, jo ja els he dit, al cor també.
Jo ja els he dit, quan passo per allà del control, estic metal·litzat per tot arreu. Escolta'm, ens va deixar enrere nosaltres, eh? Veus que bé, eh? Sí, tant. Doncs també era un 12 de febrer, però de l'any 1894, quan al Cafè Tèrminus de París l'anarquista Emily Henry
fa esclatar un artefacte provocant diversos morts i ferits. Recordem que a finals del segle XIX això de les bombes posades pels anarquistes... Bombes, matar personatges importants... Mira, es veu que era una moda.
No, més que moda, és que va arribar un extrem que, com que eren tan terriblement explotats la gent de la classe baixa quan treballaven totes les hores del món, o sigui, des de les 6 o les 7 del matí fins a... Bueno, aviat celebrarem el dia de les dones que van morir cremades en una fàbrica en defensa de les 8 hores i els seus drets. Doncs això també va provocar brots de rebel·lia que anaven als extrems. Però a vegades també era cosa de tipus polític, eh?
No era solament per idealisme. Però és que la política vesteix la ciutat, aleshores és la polis, és la ciutat, i aleshores els problemes portats a l'extrem sempre creen... Però mentre es pugui parlar, mentre es pugui parlar i dialogar i debatre les idees,
amb una taula, és millor que no donar-nos cop de puny. Però quan les coses estan molt exaltades i arriben a un extrem molt tens, si no surt un Mandela que sigui capaç de posar pau als més exaltats, ara precisament estic llegint La sonrisa de Mandela, un llibre preciós,
de veure quina capacitat s'ha de tenir per a persones que s'estan matant poder sortir algú que sigui capaç de pacificar aquesta gent. És molt difícil. Sí que és difícil, sí. Després d'intensos debats, un 12 de febrer de l'any 1912, la República Popular Xinesa adopta el calendari gregorià ja pràcticament acceptat arreu del món. O sigui que avui és 12 de febrer tot el món. Això mateix.
Un altre 12 de febrer de 1921 s'aprova el pacte d'unió entre Guatemala, Honduras i El Salvador, que estableix una sola sobirania i representació. Adopten el nom de Provincies Unides de Centroamèrica. I el 12 de febrer de 1931 va tenir lloc la primera transmissió de Ràdio Vaticana.
La va fundar el papa Pius XI i en va tenir cura Guillermo Marconi. Actualment transmet en 47 idiomes i és a càrrec dels jesuïtes. Seguim a Itàlia, ja que el 12 de febrer de 1941 a la ciutat de Bodiguera, durant la Segona Guerra Mundial, el dictador espanyol Franco s'entrevista amb el dictador italià Mussolini.
I per la mateixa data, un any després, Franco s'entrevista a la ciutat de Sevilla amb un altre dictador, el portuguès Oliveira Salastar. Quina penya, no? Sí. Recordem... Són personatges d'una època. Sí, sí, sí, però que malauradament també n'hi ha ara, eh? Vull dir...
De personatges totalitaris. En parlaran dintre d'un temps. I a les notícies de cada dia. Ara sí, és el de cada dia. Ara, amb les xarxes socials, cada dia es parla d'un munt de gent. Es parla, es diu, es critica, es malparla. De tot, de tot. Ara és de tot. Les xarxes són un safareig, ara. Sí, quasi que sí. Recordem ara un casament d'aquells que sortien al Nodo i omplien pàgines de les revistes del Corc.
El 12 de febrer de 1951, el xar de Pèrsia Reza Pellevi s'unia en matrimoni amb la princesa Soraya Asfandiari. La Soraya se'n va fer un tip de sortir a les revistes. Sí, a les revistes del Corres, que era molt i molt maca. Sí, sí.
També, si un aniversari per les Canàries molt important, avui fa equits anys, 50 anys, em sembla, que es va per primera vegada agafar una emissora, un postemissor de televisió espanyola a les Illes Canàries.
Sí que ho vam dir, no fa gaires dies. Sí, és avui, avui que fa l'aniversari. Vam dir que era aquest any, però avui és el dia que fa l'aniversari. Sí, sí, sí. Molt més a prop tenim el 12 de febrer de l'any 2004, quan al Parc Natural del Cadimuxeró, al Berguedà, hi detecten el primer llop salvatge, el Principat, des de fa més de 70 anys. És un exemplar divagant que procedeix dels apenins italiats.
i que uns el volien salvar de totes totes i altres el volien matar de totes totes i a la gent que els hi destrossava els hi matava els vens del ramat suposo perquè és que no té menjar sinó el lloc no taca perquè siguen les persones ni els vens tampoc si ell té animals i pot abastir-se escolta'm
realment és un animal més del bosc. Sí, però quan la gana preta, fins i tot els humans, ja vas veure amb aquell avió que va quedar perdut, és que no cal que entrem en detalls. Oh, no, no, qui horror. Posem música, sisplau. Olvidemos el mañana Olvidemos el mañana Olvidemos el mañana Porque nunca llegará Olvidemos el mañana
Volviremos el mañana, volviremos el mañana, porque nunca llegará. Mañana no habrá mañana, vivamos todos y olvidemos el mañana.
La luna, mira la luna, quizás mañana ya no la podremos ver. Molt bé, no? Això ha estat iniciativa del Marc Perarnau, que ens ha sorprès amb aquest Olvidemos el mañana. No estava previst, però el Marc, molt bé, Marc. T'ha agradat? Doncs endavant. Molt bé.
Bé, és igual, és una cançó molt maca. Bé, naixements que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1809, a Sharsbury, Anglaterra, el naturalista Charles Darwin va plantejar l'evolució de les espècies basada en la selecció natural. El mateix dia que neixia el comtat de Harding, a Kentucky, als Estats Units, el polític Abraham Lincoln...
que en va ser president entre 1851 i 1865. Un altre 12 de febrer de 1843, a la ciutat de València, naixia el metge i naturalista Eduard Boscà i Casanovas. Va dirigir el Jardí Botànic i és autor de nombrosos dibuixos de plantes, amfibis i reptils que avui podem encara admirar al Museu de les Arts i de les Ciències.
També era un 12 de febrer, però de l'any 1888, que naixia a la ciutat de Madrid l'escriptora, política i advocada defensora dels drets de la dona, Clara Campoamor. Una altra dona, lluitadora i combativa com poques, naixia també a Madrid, tot i que gran part de la seva vida la va passar després a Barcelona, un 12 de febrer de 1905. Ens referim a la líder del moviment anarquista i escriptora, Frederica Montseny.
Seguim el món de les lletres, ja que el 12 de febrer de l'any 1940 neixia a Barcelona l'escriptor i periodista català Robert Saladrigues. 52 hores a través de la pell i el prodigiós viatge d'en Ferran Pinyol són algunes de les seves obres més llegides.
I de les lletres passem al món de la interpretació, ja que el 12 de febrer de 1979 neixia a Melbourne, Austràlia, l'actor James Spencer es va fer famós pel seu paper de doctor Robert Chas a la sèrie televisiva House. I ara passem als esports, recordant un parell d'esportistes nascuts el 12 de febrer.
L'any 1980 neixia a un tinyent, a la vall d'Albaida, el tenista Juan Carlos Ferrero. I el 1993, el migcampista grec Georgios Catidis, que neixia a la ciutat de Salònica. Recordem, finalment, algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui.
L'eminent filòsof Manuel Kant moria a Prússia el 12 de febrer de 1804 i el violinista i compositor francès Emile Sauret va morir a Londres, al Regne Unit, el 12 de febrer de 1920. Mentre Sauret ens ha deixat concerts, balades i serenates, Kant encara ens fa pensar en la seva crítica de la raó pura.
I també el nostre record per la periodista i presentadora de televisió i ràdio Tatiana Sisquella, que va morir el passat dia 6 de febrer als 35 anys d'edat. La seva tribu de Catalunya Ràdio i tants altres programes són a la memòria de tots.
Ah, i no ens oblidem tampoc de Carles Sabaté, compositor i cantant de Sau, que demà farà 15 anys que va morir. En memòria d'ell, una altra vegada, fem que soni la seva música.
Servir-li a acabar. No ets per tu. Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada la teva
I com a homenatge a Carles Sabater, recordem que aquest cap de setmana encara podeu veure al Teatre Bars de Barcelona el paral·lel al musical Boig per tu.
Encara queda aquesta setmana, no? Sí, sí, sí. El que queda de setmana. El que queda de setmana, sí. Doncs molt bé, ja ho sabeu. Des d'avui fins diumenge. Bé, continuem amb l'Espai Cultura. Parlarem avui de cinema i de llibres, ja que els premis Goya, per una banda, i les bones ofertes de lectura, per l'altra, ens predisposen a gaudir d'allò que més ens agrada.
Si tot passejant us deixeu caure pel LAFNAC, tant del Triangle Palai Plaça Catalunya, com el del Centre Comercial Les Arenes, veureu quin bé de déu de llibres de butxaca a preu rebaixat trobareu.
Entre 7 i 12 euros teniu l'abast, des dels grans clàssics, com La Divina Comèdia, de Dante Alighieri, o Les Cumbres Borrascoses, de Mili Bronté, fins històries d'amor i superació, tan apassionants com El Tiempo entre Costures, de Maria Dueñas.
Tu precisament l'has acabat de llegir aquests dies, no? La torno a llegir. La tornes a llegir. Me la van regalar quan va sortir, fa dos anys, i ara la torno a rellegir perquè m'encanta. Està ambientada al Marroc, no? El protectorat espanyol al Marroc. Sí, sí, sí. El temps d'anteguerra i després, postguerra, està molt bé, està molt ben escrita.
Doncs bé, ja la recomanem. La recomanem. Per només 6 euros, o sigui que són llibres de butxaca, tapa tova... Sí, és igual, però la lectura és la mateixa. Perquè amb tapa dura aquests mateixos llibres valen 19, 20 i 25 euros. Per tant, val la pena. Ho fan gairebé totes les editorials, un any o mig any després d'editar-lo amb edició, diguéssim, amb tapa dura i edició de luxe, i ven enquadernat, després venen aquestes edicions...
més populars que són a l'abast de tothom. Perquè a la vegada són molt pràctics per llegir, perquè com que no pesen, te'ls pots endur tot arreu. El que va malament és per llegir-les al llit, perquè com és tou, no la pots aguantar bé. Has d'agafar coixins i quan et dé la sona et quedes amb el llibre...
Ah, això et pot passar també en un llibre de tapadona. Sí, sí, sí. I si no, que te clinc, que te clinc i cal per terra. Doncs ja ho sabeu, per només 6, 7, 8, també n'hi ha de 8, 9 euros, trobareu novel·la negra, llibres de poemes de Miguel Hernández i Pablo Neruda, entre d'altres, Terror autèntic d'Stifan King, i fins i tot El coyote, de José Mallorca. Ah, això fa il·lusió. Sí, que per cert, penso que és ara un dia d'aquests també el centenari del seu naixement.
i us farà passar d'allò més bé les atractives aventures d'aquest coyote que defensa sempre els humils i els oprimits.
I aquest cap de setmana haureu d'estar atents a la cartellera, ja que moltes sales de cinema tornaran a restrenar les pel·lícules premiades amb el Goya. De moment, a les arenes multicines es podrà tornar a veure «Vivir és fàcil con los ojos cerrados» de David Trueva i «Las brujas de Zugarramurdi» d'Àlex de la Iglesia,
Podeu tornar a veure a Terele Pávez i Carmen Maura desafiant la llei de la gravetat dins d'un tumultuós aquelarre. Sí, perquè realment volen, caminen pel sostre... No, no l'he vist. És que Àlex de la Grècia ja sabem com és, no? És molt exagerat. Fa aquelles pel·lícules tan seves. I a més, avui comenten alguns diaris que gairebé totes les pel·lícules premiades al Goya...
han tingut un èxit de crítica molt bo, però un èxit de públic més aviat. Però és que l'altre dia comentava, precisament, un comentarista de cine a la ràdio, i però és que no els dona temps que la gent pensi en aquestes pel·lícules. Quan desitgen anar a veure-les, hi ha les entretes de la cartellera,
Però com pot ser això? Abans una pel·lícula durava un mes, a vegades dos mesos. Es trenen una dotzena de pel·lícules cada setmana, en preferència per les americanes. Ningú té temps de veure, ni butxaca, de veure 12 pel·lícules cada setmana. Per tant, com que has de triar, i aleshores et trobes que quan la... Dius, aquesta la deixo per la setmana que ve. La setmana que ve l'hi vas i ja l'entret. Ja l'entret.
I llavors t'has d'esperar a la restrena dels cines de barri. Però ja no hi són els restrenes dels cines de barri, ja no existeixen. Sí, hi ha pocs cines de barri. Cap. Els cines en programació doble de barri, quin queda, Joana? No, ja queden pocs. Ni un? Jo diria pocs.
No, però llavors potser, si passa qualsevol aconteixement, les tornen a passar als multicines. El més proper que tenim a un cine de barri és el Cine Baix de Sant Feliu, amb una excel·lent programació. Però no digui cine de barri. Cine de poble, clar. Un cine d'estrena, és un cine de primera. Sí, sí, sí, tot i que funciona com una cooperativa, encara sou a temps d'anar a Sant Feliu i veure el gran Leonardo DiCaprio transformat en llop de Wall Street. Oh, oh, oh.
O la valenta Liesel, o Liesel, no sé com es diu en anglès, descobrint el poder de les paraules a la ladrona de libros. I tot això aquí al costat, a Sant Feliu. Sí, sí. De les pel·lis encara en cartell, és del tot recomanable la tragí comèdia Nebraska d'Alexander Payne.
Es tracta d'un viatge d'allò més intens des de Montana fins a Nebraska, on un noi anomenat David acompanya el seu pare, Udi Grant, a la recerca d'un suposat premi. Amb una factura com la del millor cinema clàssic, la pel·lícula no deixa indiferent a ningú, té moltíssimes bones crítiques.
Sí, sí, jo vaig disfrutar amb aquesta pel·lícula. Nominada als Òscars i als Globus d'Or, i ha estat premiada al Festival de Cants. És una pel·lícula realment, t'enganxa des del primer plano, i a més és una... Sí, sí, la crítica diu que és una pel·lícula fabulosa. I és com, tu com en anglès ho diràs més bé, una pel·lícula de carretera, de viatges, com es diu una road movie, com li dieu jo... Sí, road movie. Road movie, o és una road movie, o sigui... Movie. Van...
El fill vol tornar, el pare l'anima a seguir perquè l'home està encaparrat en què li ha tocat un premi. No diem per si veieu la pel·lícula, perquè això té la seva intriga, si el premi és real o és fictici, però el cas és que va empenyent el seu fill i tota la sèrie de personatges que es troben pel camí.
Alguns d'ells, membres de la família, són realment de pel·lícula, però que són reals com la mateixa vida, no? I ja que parlem de cinema, el nostre record també per la nena Prodigi, que aquests dies és notícia, i que va arribar a Diplomàtica.
Shirley Temple, que va debutar al cinema als 4 anys, ha mort als 85. I va deixar de creure en el pare Noel quan, en veure-li, li va demanar un autògraf. Descansi en pau. Curiosa aquesta anècdota. Ja sé que avui tots els diaris parlen molt perquè ella ha fet un munt de pel·lícules moltíssimes. Però molt petitona. Molt petitona, cantava, ballava, s'aprenia els papers de memòria amb tanta facilitat...
que s'estudiava en el guió de tota la pel·lícula. I quan algun dels actors adults s'equivocava, ella el corregia i li deia no, no, que és així. I un dia van descobrir que se sabia tota la pel·lícula en memòria. O sigui, era realment un prodigi, una intel·ligència formidable la d'aquesta senyora. Sí, però passa com quan ja va entrar l'adolescència, va fer un parell de pel·lícules i ja va deixar el cine. Mira, també es va dedicar a la diplomàcia i també ho va fer bé.
I bé, ja que parlem de cultura, per una vegada podem parlar d'un diari que es diu La Razón, que el tenim molt poquíssimes vegades aquí a l'estudi de la ràdio, perquè no és gaire de la nostra corda, però ahir sí, ahir tant la Joana com jo el vam comprar i el vam llegir.
perquè a la contra de les pàgines dedicades a Catalunya parla de la poesia feta còmic i li dedica tota una pàgina al llibre que ja l'hem anunciat aquí la fa potser més d'un any que encara no estava ni en màquines no, no, no, a més com que va ser l'autor aquesta idea va sortir de la societat d'autors de còmics de la qual soc soci en una reunió a Madrid
el Ramon Pereira va dir jo tinc un esbós d'una biografia de Miguel Hernández i aleshores em vaig anar a parlar amb el Fèlix Sabater d'Editores de Teveos que llavors encara era glenat i aleshores ell li va proposar per il·lustrar-la el dibuixant Ramon Boldú o sigui que és seguit des de l'embrion
Des de l'embrió en aquesta obra, no? Sí, i tant que sí. Des del començament. També parlàvem que no tenia, o sigui, financiament i realment... Bé, el finançament és que les... Pràcticament... Es publica molt i és ben poc.
Això és el drama de totes les editorials avui en dia i sobretot de les editorials petites. I a vegades quan anuncien llibres de segons quines editorials, que són temes molt concrets, penso, i aquesta editorial de què deu viure? Perquè aquests temes qui els compra?
Però mira, gràcies a la iniciativa d'editora de TVEOS i a l'obra de Ramon Pereira i Ramon Boldú, la tragèdia humana i literària de Miguel Hernández es converteix en còmic. I aleshores, des d'avui ja, és a totes les llibreries de còmics... Sí, perquè fa molts dies vas dir que només que era a Madrid. Era la presentació a Madrid. Ara ja la van fent per diferents llocs de Barcelona. I ara la podeu trobar també a més de les tendes de còmics, a l'EFNAC. A l'EFNAC també. Sí, sí, tant a la plaça Catalunya com al...
com a la Diagonal, a tot arreu on hi ha FNAC, i a la Corte Inglés. Bé, fantàstic. I, a més, esperem que, a més de la Razón, que ha estat el primer diari a publicar... Sí, i un extens... I un extens reportatge. Sí, sí, una pàgina. Doncs esperem que el País, la Vanguard i el periòdico... També. ...se'n recordin també de Miguel Hernández i dels autors que han fet aquest còmic.
Bé, i una setmana més, mirada ens ha vingut a la memòria, ens toca felicitar la Clara Segura perquè ahir la tarda va rebre al Saló de Cent de l'Ajuntament el Premi de Teatre Ciutat de Barcelona. Evidentment parlem de l'Ajuntament de Barcelona i el Premi va rebre de mans de l'alcalde de Barcelona, el senyor Xavier Trias. Doncs moltes felicitats i que continuïn els èxits.
Continuen els èxits perquè ja té premis, una pila de premis darrerament. Sí, sí. I més que els premis, que els té molt merescuts. Molt merescuts, això. Perquè les últimes coses que li hem vist en teatre i en cinema són realment formidables. Ha sigut fabulós. Sí, sí, posem música. Red sails in the sunset Lay out on the sea
Carried my loved one Home safely to me She sailed at the dawn All day I've been blue It sails in the sunset
Fins demà!
Bé, aquestes Belarrojas en el Crepúsculo és una cançó molt bonica, molt bonica, però hem de continuar. Molt bé, i com que som gent de postguerra, la Joana quan veu un diari tirat no ho pot suportar i també el recull. No, no, no, diaris, llibres a vegades. Escolta'm, que jo al costat dels contenidors, sobretot el meu marit, quan surt de casa, que tenim uns contenidors davant,
Escoltem, hi ha bosses senceres de llibres i llavors els arreplega, com aquí a la biblioteca ja estan tan farcits de llibres que no els agafen, els porta a Montserrat, que hi ha la biblioteca, no l'oficial, la popular, per la gent que va a passar estades, i la Carme, que és la bibliotecària, els recull, els classifica i mira, perquè és que a casa ja no hi caben.
I ahir et trobes l'ABC, el contanyes enfront de casa, l'obres, et trobes una notícia de costa del mau i dius, vinga, la portem a la ràdio. Oh, i tant. Un comentari sobre un personatge que porta la moda a l'ànima.
Com deies, Custo Dalmau, baja... Bueno, està escrit, clar, està escrit en castellà. El ABC no edita en català. No, doncs podria, podria. Podria, podria i tal. Bé, baja la intensitat del colorido i convence a la crítica estadounidense.
La firma española Custo Dalmau, Custo Barcelona, incursiona en el gris y el camel y gana en sofisticación. Si algo funciona, no lo cambies. Sigue así y desarrollalo. Este parece ser el nuevo mantra de Custo Dalmau.
El director creativo de la firma que lleva su nombre nos explica en el Backstage que la temporada pasada tuvo muy buenas críticas por parte de la prensa americana después de su desfile durante la Fashion Week neoyorquina. Dice textualmente, tuvimos la mejor crítica que hemos tenido en Nueva York en las últimas 33 temporadas. ¿Qué había cambiado? Bajamos la intensidad. Explica Dalmau.
Cústodo en Barcelona siempre ha sido conocida por sus estampados coloridos, sus tejidos patchwork y sus colores muy vivos.
Cuando el diseñador dice que ha bajado la intensidad, se refiere a que hemos hecho un giro hacia la sofisticación. Intentamos darle un punto más refinado, pero eso sí, sin renunciar a nuestro ADN. Siguen las superposiciones, abrigos de pelo sobre blusas vaporosas.
Dalmau explica que de esta forma se adaptan un poco más al mercado estadounidense, que es, después de todo, el lugar que han elegido para presentar sus colecciones. Adaptarse o morir, dicen...
Bien jugado. Los norteamericanos son muy poco de arriesgar, pero son muy minimalistas. Y lo nuestro es lo antisuyo. Nosotros, a base de insistir, nos hemos hecho un hueco. Y nos han acabado aceptando. Ahora, en base a que hemos tenido buena aceptación con la bajada de intensidad, hemos pensado seguir con esta línea. Y para que aquí a Barcelona la venda ha baixat molt i molt.
O sigui que han hagut de buscar altres camps. I segueix dient aquesta crònica d'aquest diari. ¿Y por qué insistir en una pasarela quizás complicada para ellos? Nosotros buscamos una pasarela con proyección internacional. Y en Nueva York lo hemos encontrado.
Lo que presentamos en nuestro desfile siempre tiene repercusión. Es más, es matemático. Cada vez que desfilamos en Nueva York, al día siguiente nos llegan invitaciones para desfilar en otros sitios. Sin duda esta ciudad es un referente como pasarela en la moda. Doncs felicitats a Custo Dalmau i a la seva col·lecció Dalmau Barcelona.
Algun retall més d'un diari que t'has trobat al container? No, no m'hi he trobat cap més. Posem música, sisplau.
Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
Escoltàvem el Jaume Aragall. És una meravella amb aquesta cançó napolitana. Però ara passem a informació del nostre bulletí municipal. El teniu a les bústies? Possiblement tota la gent del poble el teniu?
Per tant, ho haureu llegit, però mira, així ens fem memòria de notícies que, en certa manera, ens han sobtat, ens han corpres una mica, no? Sant Just assoleix els 19.000 euros necessaris per finançar el projecte Joan Petit.
Sant Just d'Esvern ha fet realitat el repte solidari que es va marcar fa un any amb la Fundació Joan Petit Nens amb Càncer. Els diners que s'han aconseguit a través de l'organització d'activitats esportives, lúdiques, culturals i artístiques, les aportacions econòmiques fetes pel veïnat, les empreses, els comerços, l'Ajuntament,
Tot el treball desinteressat del voluntariat, tot, ha sumat i finalment s'ha arribat als 19.000 euros necessaris per finançar el projecte de recerca oncològica coordinat pel professor José Sánchez de Toledo de l'Hospital Vall d'Hebron, el qual ha de permetre conèixer més a fons les cèl·lules tumorals que circulen per la sang i el moll de l'os,
Un projecte padrinat per l'esportista Eric Abidal. Per mitjà de la tretzena festa a torneig Joan Petit, nens amb càncer, que Sant Just ha liderat el club d'hoquei amb el suport de la Fundació Joan Petit, entitats locals i l'Ajuntament, el nostre municipi ha pres consciència que hi ha molts infants que pateixen càncer la necessitat de destinar diners a la investigació.
Bé, és una gran cosa i cal felicitar a tothom que ha participat. Realment va ser una gran iniciativa. Jo recomanaria d'aquesta mateixa pàgina i del mateix bulletí llegir l'article L'immobilisme és un problema, escrit pel nostre senyor alcalde Josep Perpinyà, perquè precisament parla de com hem de tenir les idees clares per avançar, fer coses noves i que siguin positives per al poble on vivim.
I la dificultat que es té per aconseguir-ho, perquè cada cop es redueix més la llibertat de fer servir els nostres cèntims en els nostres projectes. O sigui que, segons la nova llei de règim local, que no sé si es diu així, però sembla que sí, cada cop es té menys llibertat i s'ha de demanar més permís per fer segons quines coses. I que sintetitzant és una paraula, retallades...
Sí, lamentablement, sí. Bé, mira, ens posarem una mica contents viatjant per Catalunya.
I per on viatjarem avui? Per la Costa Brava, els cent anys lliscats del mite.
L'any 1908, el periodista Ferran Agulló donava nom a la Costa Brava. Encara hi ha racons màgics de Portbou a Blanes que conserven intacte l'encant de fa 100 i escaig anys. A més, té molta gràcia que el carrer Ferran Agulló, que està pujant a la dreta del Toroparc, després del carrer Pau Casals,
consta la placa que és el periodista que va donar nom a la Costa Brava. Per tant, és avui més recordat Ferran Agulló per això que gairebé per tots els seus escrits, no? I tant, i tant que sí. Doncs bé, parlem de Portbou, que és un lloc preciós. Preciós. Vam tenir la sort... I quin lloc no és preciós? De la Costa Brava, tot. No, però Portbou, com que el conec bé, perquè hi vam passar alguns estius, doncs en tinc molt bon record. Quan no fa vent, eh? Quan no fa vent. Clar, quan no fa vent, però...
Tots els llocs són més bonics, el dia que fa sol que el dia que hi ha tramuntana. No, però allà, al capdamunt de la Costa Brava, la tramuntana bufa bastant seguit. Però fa dies de sol preciosos, perquè jo recordo dies de platja a Portbou, meravellosos, amb un mar transparent. A mi que m'agrada nedar i submergir-me.
La vista que hi ha a dins del mar, tot aquell espai de Portbou, de Colera, de Llençà, és una veritable meravella. Bé, tota la Costa Brava, com tu deies, per això hi ha tantíssima gent que fa immersió a les Illes Medes, perquè el paisatge submarí i la quantitat de fauna marina és que sembla que... Has de tens la tentació d'agafar els peixos amb les mans, no? És preciós anar d'allà.
I, com diu aquí, és un rocam espadat a la platja del Clapé, natura indòmita, símbol del poble forjat per l'estació de tren, a imatge de l'estació de França barcelonina. Certament s'assembla molt, és més petita, però s'assembla molt. Ens espera el monument a Walter Benjamin.
ferro colat a fred de cementiri, passar mans a les escales. És veritat, has d'anar agafant per les escales per passar d'una platja amb una altra, d'una cala amb una altra. Hi ha escales naturals obertes a la roca. I com tu deies, la tramuntana mana...
I és molt bonic de veure per bou les cases senyorials de Cadents. El famós hostal de França, que em penso que ara ja no existeix, és allà precisament on s'allotjava en Walter Benjamin. No solament s'allotjava, sinó que em sembla que al final allà es va treure la vida, també. El mirador i en un dia net s'abraixen a l'abadia els blaus del cel amb el verdós marí.
A tocar el claper hi havia la petita cova del pirata, una gruta natural ideal per al contraband. S'hi arribava amb barca, però ara està enronada pel desgast del temps. Clar, perquè no ho han conservat de totes maneres. I ara anem al port de la selva.
Al port de la selva, les barques conformen un paisatge antic, el d'un port de pescadors ben conservat. Arracerat a l'abadia del nord del Cap de Creus, la vila mira a llançar i sembla el punt de fuga a l'horitzó de l'impressionant monestir romànic de Sant Vera de Roda, la seu dels monjos benedictins situat a l'interior. A prop, la selva de mar, arraolida a la vall.
Gairebé imaginada entre la boira. El port té platges curioses i variades, des de la sorra fina als còdols, com cala d'en Raves, cala Cativa o cala Fornells. A cala Tameriu s'assaboreix el gust hipnòtic del país, el rocam caient a pes sobre la costa.
Com que sé que algú ens escolta en castellà i fa esforç... No, ens escolta en català, evidentment, però fa esforços perquè són castellans i tant tracten de traduir-ho. Recordem que la còdols vol dir guijarro. Guijarro, sí. Que no és una paraula gaire freqüent aquí, perquè es fa servir molt a la Costa Brava. Bueno, perquè són pedres rodades, clar. Pedres rodades. De rodar són rodones.
Són rodones pel mar, per l'aigua del mar, i per l'erució del vent també a vegades. I que en valencià li diuen Cantal. I ara passem a un altre lloc preciós que és Cadaqués. Cadaqués empaltat al cap de creus, de carrers costaruts i cases blanques al voltant de l'església de Santa Maria, és un bon lloc per als anuncis televisius.
A l'errada de Port Alguer, amb la vista de les façanes i les barques, s'han inspirat artistes com Picasso, Hamilton o el mateix Salvador Dalí, que va imaginar en aquesta Grècia mínima un món surrealista entre el rocam erosionat pel temps i els elements.
Roca porosa de formes atzeroses. La barreja d'orígens dels visitants i artistes al casino local demostra l'èxit cultural de la vila. Cada cala és una descoberta. Port Lligat, seu de la Casa Museu de Lí, és famosa, però hi ha altres platges, mínimes i quietes, com petons suaus, amb l'aigua transparent. En d'altres, l'aigua és tan blava com el lapis l'atzuli. Bé, i continuem per la Costa Brava.
Ara anirem a la Cala Canadell. Ah, també preciosa. Molt maca. També preciosa i també plena de còdols blanquíssims. A més, es fan molt bé les platges de còdols perquè no te'n vestifes de sorra. Sí, però fan mal als peus. Fan molt de mal als peus. Has d'anar sempre amb sabatilles de goma. No, però n'hi ha que... No, hi ha persones que no els hi fa res, però a mi em molesta molt. A mi de jove hi estava acostumat.
I estava acostumat perquè sempre que anava a les platges del País Valencià, les de Vinerós... No són de Sorra Fina, allà. Són de Còdols. I les platges d'Alecant, també. També. També són de Còdols. Allà en diuen Cantals. Ja, ja, ja. Bé, és una platja bellíssima, blanca, de Còdols, passat al cap de Norfeu.
La treva entre penyes segats al parc natural de Cap de Creus, com el poema de Cavafis de Safia, Tramuntana i Garbí.
La tercera, des del port de Roses fins a la punta del Cap, és un viatge a l'ànima més farestega del país. Com un portaavions de pedra que respira les cales, hi trobem cal a Montjoi, amb entrants de mar, el vent a la cara, els colors de l'aigua entre turquesa i
i el verd reviut. Cal a Murtra o cal a Rostella, cal a Montjoi, seu del Bulli de Ferran Adrià, que és tancat però que abrirà aviat per fer una espècie d'escola molt important de cuina. De gastronomia, sí, sí. Amb vistes al Camp Norfeu, la Pelosa, el vell refugi de pescadors, dit així per la colònia d'Algues i més enllà de Norfeu i Canadell,
Cala Jónculs. Jo encara recordo que quan treballava en publicitat a l'agència vam dibuixar un tríptic de la Cala Bonjoi, amb un plànol per anar-hi. Sí, és difícil, eh? És difícil arribar per carretera. Bé, però hi havia una indicació d'anar-hi per carretera, però també una per anar-hi per camins de muntanya i una altra per anar-hi per mar. En cotxe, gran-catecran, era difícil, eh?, l'arribada.
I ara parlem de Sant Feliu de Guíxols. Al nou casino La Constància o dels Nois, el temps sembla aturat entre cartes i partides de botifarra. Una atmosfera antiga que ens parla del Sant Feliu Surotapé del 1888, quan l'arquitecte Quitart va vestir l'edifici com a local d'una societat de socors obrera i el suro, Salvatà, viatjava a mitja Europa.
El seu rival era el Casino de Senyors, o Casino Guixolenc. Pintat de color préssec, el seu estil modernista herabitzant aboca un passatge de les mil i una nits. A fora, l'ermita de Sant Elm, situada al cim de la població, ofereix una panoràmica ideal. El litoral entre la vila i Tossa de Mar resumeix la costa canviant.
Aquests 25 quilòmetres són una successió de penyassegats vertiginosos, estuaris i pinasses que desafien la gravetat. Molt bé. Aviam, encara ens queden dos llocs. Aviam, si tenim temps... Si ara veies Tossa de Mar, abans de Tossa tens que passar per la Cal Estreta, abans d'arribar a Tossa, clar. Bé, llavors, bateixada així, per la seva poca amplada. Estem...
El camí de Ronda de Palamós a Calella de Palafruixell. La sorra fina, amb les pinasses arran d'aigua, s'hi segueix a la costa ondulada, amb roques que sorgeixen de llocs impossibles. Oberta a tramuntana i reclam als submarinistes, s'hi veu una de les poques barraques de pescadors públiques, fora d'ús pel seu mal estat. A Palamós conviu el port comercial i el pesquer en subhastes de peix multitudinàries,
i el nucli antic conserva la petja medieval. Les cales properes mostren una bellesa sensual, més suau que el nord. Recordem que en aquesta cala s'hi van rodar escenes de la pel·lícula Pandora als anys 50, amb l'Ava Garner, Mario Cabrera i James Mason de protagonistes. I ara, com que ja ens hem saltat tosa, ens n'anem a Blanes, al Jardí de Mar i Murtre.
Preciosa, perquè aquí en aquest llibre veu una fotografia d'aquest mirador que has de pujar un tip d'escales al jardí. Sí, sí, i tant, i tant. És un racó abocador del país. El templet liné, el jardí marimurtra de Blanes, que conserva plantes arribades a tot el món.
Carl Faust, apassionat botànic alemany, va preservar aquest paisatge per a gaudir de tots. Des d'aquest altar dels sentits, el mirador von Humboldt va ser un naturalista que dibuixava unes làmines precioses. Des d'allà veiem la costa brava en estat pur, espedats inversemblants, pigats de vegetació, pinasses que grimpen per la roca, el mar d'un blau geniut davant nostre. Preciós.
El rocam inferior, de curioses formes, vesteix torres naturals. Als peus del jardí botànic, la cala sorrenca de Sant Francesc sobreviu, envoltada d'urbanitzacions. I recordem que des del poble, des de baix de Blanes, teniu uns autobusos... No, i uns trenets. Sí, perquè és un autobús en forma de tren que puja fins al jardí. És que l'associació de gent gran...
ja va anar-hi, o sigui, va visitar, ja fa uns anys, eh?, ja va visitar aquests jardins, que eren una delícia, perquè hi havia tota mena de plantes, i qui tenia bons genolls, doncs, podia pujar més, i el que no tenia tant, disfrutava allà assegut, a sota d'aquelles arberades, que escolta, valia la pena. Bé, ens hem saltat molts indrets, per anar tant de pressa des de Portbou a Blanes,
Però doni-do, aquests són potser uns dels llocs que podem dir que destaquen més. Evidentment el mirador aquest del dalt de tot, el mirador del templet liné del jardí de Marimurtre, és que veus d'allà gairebé tota la Costa Brava amb un dia clar, és una autèntica meravella. Va ser un dia precisament que feia sol però no era molt exagerat i ens ho vam passar d'allò més bé.
Jo hi he estat diverses vegades a Blanes i al jardí de Barimorta. I a més, hem passat estius també, algun estiu, allò d'anar 15 dies a Blanes. Sí, sí, sí. Hi ha moltíssima cosa per veure. I a més, com que per una banda tens el tren, per l'altra tens barquets que et porten per mar. Que també et porten per mar. Et porten per mar. Un dia vas a Palamós, un dia vas a Tossa. Sí, sí, sí. Està molt bé. Disfrutes molt. Bé, doncs, continuem.
Ella em va estimar tant Jo me l'estimo encara
Vam travessar una porta tancada. Ella, com us ho podrà dir, era tot el meu món llavors.
Bé, era la cançó més dolça que podia compondre el Joan Malén Serrat. La veu avui de Maite Martín. Realment, un altre dia la posarem sencera perquè val la pena. Estem arribant al final del programa i ens queden només quatre minuts de programa. Això mateix. Bé, ja que ens queda tan poquet temps, posem la sintonia de la poesia.
La poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiències, ens deia el poeta Joan Vinyoli, d'aquí enguany celebrem el centenari del seu naixement. El recordem avui recitant un dels seus bellíssims poemes. El campanar Sovint, sovint, com per la dreta escala d'un campanar, fosca i en runes, pujo cercant la inaccessible llum.
Ple de fatiga, dono voltes palpant els murs en la tenebra espessa, graó rere graó. Però, de temps en temps, sento la veu de les campanes clara i alegre ressonar, tocant a festa allà a l'altura, i veig per la finestra, en el silenci de l'alba, els camps estesos esperant.
Aurores de la infància, com us trobo llavors? Ai, com encara dintre meu una llavor de joia perdurable pugna per fer-se planta exuberant. Com crides, infantesa, en les profundes capes del cor, com de genolls et trobo, Déu meu, llavors, tornat pura lluança.
Jo crec que és un dels molts poemes, però dels més vells, més bonics... I més sentits. I més sentits de Joan Vinyoli. Ja us he trobat una traducció al castellà d'aquest preciós poema, i com que sabem que tenim algú que a través de Facebook ens escolten fora de Catalunya, els hi donem la traducció d'aquest poema que diu així.
A menudo, por la empinada escalera de un campanario, oscura y en ruinas, subo buscando la inaccesible luz, lleno de fatiga dando vueltas, palpando los muros en las tinieblas, escalón tras escalón.
Pero de vez en cuando oigo la voz de las campanas clara y alegre resonar, tocando a fiesta allí en lo alto y viendo tras la ventana, en el silencio del alba, los campos abiertos, esperando.
auroras de la infancia, os recupero entonces dentro de mí como semilla de gozo perdurable que pugna por convertirse en planta exuberante. Siento tu llamada desde lo más hondo del corazón. Y entonces, de rodillas, te encuentro, Dios mío, transformado en alabanza.
Aquí veiem clarament com la majoria dels grans poetes catalans, gairebé traduïts a tots els idiomes, en castellà sonen també molt bé. Això ho diem perquè hi ha alguns lectors...
de fora de Catalunya, que no gosen llegir poesia catalana. I la poesia catalana és molt sentida i molt profunda. Té un gran nivell i, a més, hi ha traduccions molt i molt bones. O sigui que, si viviu, els que ens escolteu, d'Àvila, de Logroño, de Madrid, on sigui, si llegiu espriu traduït al castellà, sona també meravellósament.
Bé, i amb aquest comentari hem arribat a la fi d'aquest programa. Us esperem dimecres vinent, com sempre, de 8 a 9 del vespre. I recordeu que aquest programa el podreu tornar a sentir gravat el dissabte d'11 a 12 del matí. Fins aleshores, moltes gràcies, Marc, per la teva col·laboració, com sempre. Moltes gràcies, Pere.
I a tu, Joana, i a tots vostès per escoltar-nos. Per escoltar-nos. Moltes gràcies a tothom. Molt bona nit o molt bon dia. A reveure. A reveure.
Fins demà!
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que avui començarem amb un dels grups més importants de la història de la música moderna. Són els Led Zeppelin, que es van fundar el 1968 i que el 1975 van publicar el treball físic al grafiti on hi podíem trobar aquesta peça, In the Light.
And if you feel that you can't go on and you'll feel sinking low
Just believe And you can't go wrong In the light
Fins demà!
Oh, oh.
Baby, I just want to show you how to give you The kiss from everything in the road Now listen Oh, whoa, whoa As I was inevitable before you to remind As you would for me Oh, I will show your love