A las cuentas, el barrio va a ser, la cultura también va a ser.
Seixanta y mes.
Estimats radioients de Ràdio d'Esvern,
seixanta y mes és de nova amb vosaltres disposats a passar junts
una hora d'entreteniment amb articles, notes de cuina, visites al territori, música, en fi.
Temes escollits per la taula de redacció per ser divulgats en aquesta hora de ràdio.
Som l'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius
i una servidora, Joana Algarra, sempre disposats a iniciar seixanta i més.
Preciosa, fantàstica primavera, aquesta de la que estem gaudint aquests dies.
L'únic inconvenient és que, al mal temps, es concentra els caps de setmana.
Fires de comerç, festes de la pau, festivals musicals,
totes aquestes celebracions, ben regadetes, amb bona pluja.
És ben cert que l'aigua és vida, bellesa en el panxatge,
renovació de l'aire, sanejament del medi ambient, en fi.
Benvinguda l'aigua, que les fonts ens ofereixen sense restriccions,
com feien ja fa molt i molt temps.
Havíem parlat, temps enrere,
sobre l'al·lèrgia que produeix en algunes persones la processionària del pi
i els mitjans fitosanitaris que les autoritats feien servir
per evitar-la a tothom que la pateix.
I vulgui gaudir del bosc, que també és una pena no poder anar-hi.
Però, i l'altra al·lèrgia, producida pel polen,
que surt a l'ambient i s'escola pertot arreu,
sense que ens n'adonem.
Encara que siguem repetitius,
us donarem unes quantes normes, com cada any,
per tal d'evitar-la al màxim possible.
Escoltem aquestes romàntiques paraules
amb les que la Societat Espanyola d'Alergologia
i Immunoterapia Clínica
inicia les seves recomanacions.
La primavera és l'estació del color i de la vida.
Arbres i plantes floreixen i germinen les llavors.
Sí?
Sí?
Aquest escenari seria gairebé perfecte
si no fos pel polen,
el qual només a tot l'estat
són al·lèrgiques 8 milions de persones.
La millor manera per evitar l'al·lèrgia,
segons molts especialistes,
és no entrar en contacte amb els al·lèrgiens,
és a dir, amb la substància que provoca la reacció.
Si algun dels nostres oients és al·lèrgic,
pot seguir aquests consells que oferim tot seguit
i que el poden ajudar a que almenys l'allar
sigui perfecte per ell o per ella,
el millor refugi contra aquesta terrible molèstia
que es repeteix any rere any.
En primer lloc, a l'allar,
les cortines.
Aquestes tendeixen a acumular pols, polen
i altres matèries que estan surant l'aire,
sobretot si són de teixits clàssics.
Una opció seria substituir-les
per les fabricades amb escrin,
que és una barreja de PVC
i fibra de vidre amb propietats antialergònants.
Són molt més fàcils de netejar que les clàssiques,
ja que amb un drap humit
se'n pot eliminar fàcilment la brutícia.
Cal evitar obrir les finestres a primera hora del matí
quan es pon el sol,
perquè segons els especialistes,
en aquests espais de temps,
quan els nivells de polen són més elevats
i, per tant,
quan més alergògens poden entrar de l'exterior.
I què dir de les catifes?
Aquestes acostumen a acumular pols i polen.
Per això és molt important
mantenir-les molt i molt netes.
A l'hora de triar,
el millor és que siguin de fibra sintètica,
perquè aquestes rebutgen els àcars.
O bé també hi ha dos altres mitjans,
deixar el calçat del carrer al replà,
sense entrar amb ell a l'habitatge,
o també treure les catifes.
Es tindrà menys feina
i tindrem l'ambient sense polen ni àcars.
i arribem a les mascotes.
Elles, pobretes,
s'acumulen polen al pèl.
Així que recomanaríem
que s'evités que juguessin
o dormissin
en els llocs on, posteriorment,
hi descansarà una persona al·lèrgica.
Els cugins del sofà
poden impregnar-se
amb el polen del pèl de la mascota
i pot passar més tard
el sistema respiratori,
a través del nas i la boca,
quan descansen en el sofà.
Aviat les temperatures
es consideren a posar en marxa
l'aire condicionat.
Hem de saber que els sistemes
de climatització
tenen filtres que eliminen
les partícules presents en l'aire,
per exemple el polen.
Però cal tenir un manteniment
molt acurat dels aparells,
canviant els filtres molt sovint,
per evitar que la propera primavera
no facin correctament
la seva tasca de filtrar el polen
perquè aquest no entri a l'habitatge.
I ara parlem de les plantes.
Les estimades plantes
que van de complir
per la seva missió
de decorar i purifiquen l'aire,
sobretot en les habitacions tancades
i poc ventilades,
però cal mantenir
les seves fulles netes
perquè no s'acumuli la pols
i també el polen.
Consells personals,
sense que la gent s'ofengui.
Quan arribeu a casa
és molt aconsellable
dutxar-vos
i canviar la roba del carrer
i al contrari,
quan sortiu
no us oblideu
de les ulleres de sol.
Aquestes evitaran
que el polen
entri en contacte
directe amb els ulls.
Consells per a la neteja diària
de la llar.
És millor utilitzar
l'aspiradora
que l'escombra.
I per treure-la a pols,
sempre amb un drap humit,
ben escorregut,
per no fer malbé la fusta.
Respecte a la neteja
de la roba,
renteu-la sempre
a 45 graus,
especialment
la roba de llit,
que haurem de canviar
amb un cop a la setmana,
cop,
com a mínim,
un cop,
sinó més sovint.
Respecte a l'estarió
de la llar,
si teniu jardí,
eviteu tallar la gespa,
vosaltres mateixos,
perquè es pot remoure
el polen
i desencadenar
un dolorós atac
anfilàtic.
Si al lloc de jardí
hi teniu terrassa,
no l'escombreu,
ja que a banda
de la pols,
normal a terra,
s'acumula el polen.
Millor fregar-la
amb el motxo.
I finalment,
l'estenedor,
sí, finalment?
Sí, finalment l'estenedor.
Seria molt convenient
assecar la roba
a l'aixugadora,
ja que si l'estenem
la roba a l'exterior,
el polen
s'adhereix a les fibres
i pot produir
l'atac d'al·lèrgia
quan ens la posem al cos.
Si tenia dubte
sobre el tema,
al web
de la Societat Espanyola
de l'Argologia
i Immunologia Clínica,
tres dobles Bs,
polens,
com hi podeu consultar
els nivells de polen
per estacions,
dates,
tipus de polen,
comunitats i províncies.
O bé,
a la vostra farmàcia
de confiança,
on us facilitaran
totes les dades.
Tot sigui
per tal
d'evitar
un xoc
anafilàctic.
i
Bé, bé, bé, bé,
Bé, ja vostè ha pres nota de totes aquestes coses?
Sí.
És una mica antipàtic, però s'ha de fer.
Ah, que parles de l'al·lèrgia?
De l'al·lèrgia.
Jo n'he trobat a faltar una, eh?
Quina?
Que ens posem massa sabuda cada dia a les dutxes,
i això ens produeix a les joves.
La prova és que la majoria dels pagesos que treballen al camp,
que no renten pas cada dia,
aquests no tenen cap problema d'al·lèrgies.
El problema és de rentar-se massa i tenir...
Mireu, jo fa més de 60 anys que estava a l'hospital...
No, 30!
No!
Jo em dutxo cada dia, cada dia.
És un vici, un vici.
És una aigua, però pràcticament només caigua.
És per hidratar la pell, senyors.
Bueno, total, que fa 60 anys,
ja ens deien a la facultat,
que no rentessin fregant la pell,
perquè treus tota la part immunològica,
tu el mateix porta la pell.
Aquesta una, i després no hi havia tanta pol·lució com n'hi ha ara.
No.
És a dir, que els tubos d'escape,
menys mal que s'està canviant una mica.
Tot ha canviat.
Però, bueno, aquí està així,
però nanos al sud d'Espanya,
en l'època de la floració de les oliveres,
sobretot perquè jo els he vist amb mascarilles,
hi ha coses d'oxigen.
No, és antipàtic.
I n'hi ha una cosa que no es diu.
Però també l'al·lèrgia,
l'al·lèrgia i aquestes reaccions moltes vegades,
és pura l'estrès.
També.
I s'ho matisar moltes coses que no ens agraden.
Oh, però ja fa molts anys, això.
Vull dir que de tot va.
Un company meu de quan jo treballava,
a vegades venia amb unes nafres entre els dits,
sobretot quan feia exàmens.
Sí, clar.
Ja, perquè de tipus nerviós.
Sí.
Va, nerviós.
Nerviós, sí.
Sí, sí.
I, escolta, m'exposava fatal.
Bueno, ja sabeu que un altre dels temes que a mi m'agrada,
un cop s'han acabat els taxis,
que no els agafo mai,
m'agrada el transport públic,
i és de Barcelona.
És la part de la literatura,
la part dels llibres,
bla, bla, bla, bla.
I a partir d'ara,
d'aquí a que suposo que acabem el curs,
doncs parlarem una mica d'això,
que també està en aquell llibre
de les coses interessants de Barcelona.
I diu,
la literatura a Barcelona.
Posi'm una carta d'amor, sisplau.
Aquest és el títol d'una cosa.
Diu,
antigament es considerava que l'ofici d'escrivar
tenia un origen divit,
perquè eren ells els qui transmetien la paraula dels déus
i l'otorgaven un caràcter permanent.
Però només hi havia escribes per la paraula de Déu,
ja que existien copistes i calígrafs,
que es guanyaven la vida als mercats,
on, amb les seves plomes,
tintes i papirs,
escrivien allò que la gent del carrer els dictava.
peticions als governants,
testaments,
precs i cartes d'amor.
L'analfabetisme va ser endèmic fins fa ben poc temps.
Per això,
a principi del segle XX,
encara era molt normal
trobar escribes al llarg de les rambles de Barcelona.
Abans de l'aparició del bolígraf,
els que volien escriure ho havien de fer
amb l'ajuda de plomes d'aus.
Com que les seves puntes es desgastaven,
molt sovint calia retallar-les constantment
amb una navalla petita
que s'anomenava
talla plomes.
I ens entrem amb la poesia,
més política.
Sí,
hi ha una poesia molt maca,
que ara jo no me'n recordo ben bé,
que li diu al rector del poble
senyora,
escriva-me una carta d'amor.
Sí.
No me'n recordo com va,
però és molt clàssica.
Diu la poesia així política.
Diu,
corria els temps de Joan I,
que el senyor va viure el 1300, 1400.
Fa dos dies.
1350,
quan el català es consolidava
i l'arquitectura romànica
donava pas a la gòtica.
A més dels canvis estètics,
el pensament de l'època
també vivia dies nous.
Es perfilava l'humanisme,
que col·locarà el ser humà
al centre de tot.
Els classes grecs i llatins
tornen a primera fila
amb el vessant cultural d'aquest moviment,
el Renaixement.
Influències pel canvi,
els homes forts de Joan I
van creure que calia donar
un impuls important a la llengua catalana
per evitar
que les polítiques culturals
italianes i castellanes
acabessin absorbint la pròpia.
A l'escritor i polític
Lluís Avençó,
que aquest va morir el 1415,
autor d'un diccionari
de rimes titulat
Torcimany,
va convèncer el conte de Barcelona
de celebrar un acte públic anual
a imitació del que ja tenia lloc a Tullús.
Aquest acte serviria
perquè els poetes catalans
tinguessin l'oportunitat
de llegir en públic
les seves millors obres.
El conte,
convençut que l'acceptació poètica
estava molt lligada
amb els sentiments polítics,
va signar un decret
el 20 de febrer de 1393
per autoritzar un certamen de poetes
que es realitzaria cada any
al voltant de l'assumpció
o durant la setmana següent.
I així van néixer els Jocs Florals.
Joan I
i aviat veia
que això sortiria a car
i li van comanar
al seu secretari Bernat Metge
que demanés el suport financer
al Consell de Cent.
Metge
va escriure una carta
molt emotiva
sol·licitant el seu suport
per una finalitat tan noble.
Els 100 consellers
dubten que les solucions polítiques
passessin per la gaia ciència
i van decidir
obviar la demanda.
Caldrà esperar la decisió
de Martí Lomar
que declara que el premi del certamen
sortirà
de les Arques Reals
per veure com els Jocs Florals
s'acaben convertint
en un concurs
de prestigi.
I aquest torsimany
està considerada
com una de les gramàtiques catalanes
més importants
de l'època medieval.
El pròxim dia
continuarem parlant
de literatura.
molt bé, molt bé.
Així és que
una mica de tot.
Oh, clar.
Ara ja hem acabat
els taxis
i els tramvies
i els ônibus.
hem deixat
i ja no paguem
el piquet, eh?
No.
I ara ens agrarem
també...
No estàs disposada.
No, no, no, aquí no es paga res.
D'acord.
I ara ve el que us ha agradat.
Ah, ah.
D'acord.
No serà gore.
No, no és gore.
No, ara ja no gore res.
Bé, diu,
aparicions nocturnes.
Tot i que l'Eixample de Barcelona
és un barri urbanísticament molt nou,
si es compara amb els segles de vida
que han passat per la ciutat antiga,
ja compta amb un seguit de mites propis.
A principis dels segles
es parlava, per exemple,
de la mala cosa.
Alguns ciutadans
fins i tot la descrivien
amb exactitud
perquè havien tingut
la desagradable oportunitat
de s'opagar-se amb ella.
O amb ell.
Es veu que era
com una mena de gegant negre,
com la nit,
tan alt que arribava
fins a un tercer pis
i que es cobria el cap
amb una popota.
No sé què és això d'una popota.
Devia ser una caputxa, diria jo.
Bueno, popota.
Bé, ho apuntem
que mirarem al diccionari.
Sortia a passejar
tan bon punt sonava a la mitjanit.
Quan trobava algú
un vianant endarrerit
pels carrers desèrtics,
els seguia en silenci,
a una certa distància,
caminant rígidament
com si fos una sola peça
i no pogués doblegar
les articulacions de les cames.
Si el perseguit es ficava
dins d'algun edifici,
la mala cosa
s'aturava davant de la porta
i s'estava de guàrdia
tot esperant
que l'infeliç en sortís
per tornar a seguir-lo.
I allí restava estacionat
unes hores i hores
fins que amb les primeres llums
de l'alba
s'esfumava lentament
com una voluta de fum.
Però aquests mateixos carrers
de l'Eixample
que semblen tan escèptics
i tan aliens als misteris
se sent passar
algunes nits
o sigui que això és ara, eh?
en altre espectre
conegut amb el nom
del Cruixidor.
D'aquesta aterridora aparició
ha tingut notícies
en altres indrets
de Catalunya.
No se li donen noms
tan variats com...
Ai, però on se li donen noms
tan variats
com mala bèstia
que és el que més està dit.
Malesperit
a les comarques de Montserrat
Oulet
a la Vall d'Aran
i Treba
al Rosselló.
A Barcelona
se l'anomena
Cruixido
perquè
s'identifica
pel sol
el so
del cruixit
dels ossos
que tritura
amb la boca.
El seu aspecte
és com de gos
vaporós
intensament negre
i profundament
pelut
però va canviant
constantment
de forma
tan aviat
és tan llarg
que es perd de vista
i en alt
que arriba
fins a la part superior
dels edificis
com tan baix
tan pla
i tan ample
que sembla
un poc
aixafat a terra.
També muda
de color
i fins
si tot
de gènere
de manera
que de vegades
sembla un arbre
una herba
o una roca
i en altres ocasions
pren forma
fantasmal
o d'immensa
bola negra
que es mou
una velocitat
de vertigen
saltant
en diagonal
pel davant
ni pel darrere
de l'infeliç
que se li hagi ensopegat.
La seva aparició
és sempre inesperada
materialitzant-se
del no res
envoltat
d'una claretat
resplendent
que l'il·lumina
a la nit
com si hagués
lluna plena.
De vegades
se'l veu
molt a prop
i tot seguit
se'l veu
molt lluny.
De vegades
se'l sent grunyir
i xisclar
amb tanta força
que sembla
que sigui
un ramat
de feres
el que
sotja
el vianant
o bé
se'l sent
triturar
ossos
amb la boca
o bé
restar
absolutament
munt.
I comptaven
els moribuns
que és impossible
desembarassar-se
de la seva
presència
perquè
si acceleres
el pas
perdent
l'alè
a les forces
aleshores
l'espectre
comença a fer voltes
velozment
al teu voltant
fins a embogir-te.
Quan sona
la primera
campanada
de mitjanit
s'apaga
la seva
tètrica llum
i el cruixidor
es font
sense
deixar rastre.
Però l'undemà
mateix
aquell
que hagi
tingut la desgràcia
d'ensopegar-se'l
morirà
sense
remei
d'angúnia
i de terror.
ara
toquem
una cosa
alegre.
Adéu-vos-hi.
Sí, toquem música.
de margem
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!





Fins demà!





Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!










Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aviam!
Què en sabem sobre les malalties rares?
Bé, pensem que és bo interessar-nos sobre aquest tema que afecta a una petita part de la població.
Una malaltia rara o poc freqüent és així considerada quan afecta un percentatge mínim d'individus.
A Europa es considera que una malaltia és rara o poc freqüent quan la pateix una persona per cada 2.000 habitants, segons la regulació europea.
Les malalties rares acostumen a iniciar-se a la infància i fins al 80% tenen una base genètica com a causa.
1. Afectat per cada 2.000 pacients, com hem dit abans, correspon a un nombre mínim de pacients per la qual és rendible fabricar un medicament en les condicions habituals de mercat per la indústria farmacèutica.
Com que el nombre de persones afectades és tan escàs, els medicaments dedicats a les malalties rares solen ser pocs,
ja que la gran inversió necessària per desenvolupar un fàrmac no sempre pot ser assumida per la indústria.


La gran inversió és familiar, social i sanitari.
Comporten una important càrrega de malaltia, el pronòstic vital de la qual està en joc en gairebé la meitat dels casos.
I si no ho està, limiten la qualitat de vida de l'afectat i del seu entorn,
a més de les dificultats de diagnòstic i de tractaments curatius o baixa possibilitat d'accedir-hi.
Al món hi ha entre 5.000 i 7.000 malalties rares diferents.
A Europa afecten a més de 45 milions d'europeus.
I a l'estat espanyol, uns 3 milions de persones pateixen aquestes malalties molt difícils de tractar.
Per això és molt aconsellable la col·laboració del públic quan es promouen campanyes a favor de la investigació.
I sobretot, per aconseguir més tard, la producció de fàrmacs per pal·liar aquests tipus de malalties rares
que desesperen els malalts i les famílies.
Ja ho sabeu, quan es promoguin aquestes demandes d'ajudes, val la pena, encara que sigui molt poquet,
tots ajudar una mica, perquè és molt trist aquelles persones que s'han d'estar a casa
o els autistes mateixos que no saps per on sortiran
o les eles, que també veuen nosaltres.
Aquesta més val que no l'apaginarem.
Sí, però existeixen.
Aquesta, però, bé, hi tenim tu i jo i segurament ells també.
A casa nostra tenim la sort que la marató de TV3 cada any està uns dies dedicant-nos a recaudar
per malalties d'aquestes rares.
Sí, sí, sí.
I només a Catalunya, que per això només es fa aquí, logren un disbrat, més de 10 milions d'euros.
Sí, sí.
Perquè és que és això, clar, jo comprenc que la indústria...
A la indústria a vegades no pot, eh?
Sí, investiguen 10 anys i potser és per un...
No, clar, no és rendible.
És molt trist, però és així.
Clar, potser l'Estat hauria de posar una mica més d'anel.
No, el que a l'Estat, al meu entendre, n'hi ha una cosa que falla,
és que no donen prou recursos per a la investigació.
Per a la investigació.
Investigació, que moltes vegades...
En general, eh?
Per tota mena d'investigació.
Sí, en general, no, no, de qualsevol investigació.
I aquí és on fallen.
Sí, però és més complexa que això, eh?
No, no, no, sí, ja ho sé com està, perquè conec tot allò de dintre.
Com funciona?
Resulta que això va per patents.
Sí.
I a vegades que un científic inventa alguna cosa
i un espavilat ho compra, aquesta patent.
I potser l'ha comprat, diguem-ho, per 10 euros.
I després ho comercialitzen per 10.000.
O bé, no interessa, no interessa, i el té retingut,
què és el que està passant amb la vacuna de la malària.
Ah, molt clar.
Està investigada, la va cedir al doctor molt, molt generosament,
i està parat.
És una de les coses que a nivell europeu s'hauria de regular.
Però les investigacions d'aquestes coses, que a vegades són difícils,
a vegades trigan temps i temps i temps i temps,
i en saps perquè surtin, eh?
I tant.
Mira-lo del Sida, quants anys no va trigar.
I encara barallats entre ells com a xinesos.
Bé, ara posarem una mica de música per l'aul·li.
Avui recordarem un dels grans èxits del conjunt vocal per excel·lència de fa uns anys,
mocedades, amb la veu solista de maia.
Ells van cantar tot tipus de melodies pròpies i d'altres compositors.
Escoltarem la versió que fan del preludi de la Sarzuela
La leyenda del beso, de Sobotullo i verd,
adaptada per a veu solista i cor, amb el títol d'Amor de hombre.
La leyenda del beso
Amor de hombre
Que estás llegando y ya te vas
Una vez más
Fuego de azar
Que me obliga a perder o a ganar
Que se enveje en mis sueños
Figant de pequeño
De besos extraños
Amor
Amor de hombre
Un guñal
que corta mi puñal
amorta
te quiero
no preguntes por qué
ni por qué no, no estoy hablando yo
te quiero
porque quiere quererte el corazón
no encuentro otra razón
canto de gorrión
que pasea por mi mente
anda ríndete
si le estás queriendo
tanto
si le estás queriendo
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
¡Gracias!
que me empuja a subir
más y más
que me aleja del suelo
me clava en el cielo
con una palabra
amor
amor
de hombre
azúcar blanca
negra sal
va a olvidar
te quiero
no preguntes por qué
ni por qué no, no estoy hablando yo
Te quiero, porque quiere quererte el corazón, no encuentro otra razón, tanto de borrión, que pasea por mi mente.
Anda, ríndete, si me estás queriendo tanto.
Ara, Moncita, què tenim preparat?
Mira, veganisme és la solució a la inseguretat alimentària.
Millorar la nostra alimentació és molt més que millorar la nostra salut i la nostra qualitat de vida.
també pot ser un factor clau per frenar el major problema ecològic del nostre planeta, el calentament global.
I la millor resposta enfront d'aquesta inseguritat de la producció alimentària que ens depara el futur si seguim per aquest mateix camí.
La lluita per frenar l'arribada del major desastre ecològic de la història també passa per millorar la nostra alimentació.
Deixar de consumir aliments d'origen animal pot millorar la salut del planeta i, per tant, millorar la viabilitat de la nostra existència com a espècie, com tantes altres.
En el futur, les causants del calentament global són exclusivament de la indústria i el transport.
Els nostres hàbits alimentàries també tenen un cost ambiental molt notable.
Cultius, processos d'elaboració, pasteurització, envasos, refrigeració, transport, cocció, les carns i tots els productes derivats de l'explotació animal formen el grup d'aliments amb els costos ambientals.
Són molt grans del sector de la ganaderia.
Dic ganaderia perquè no sé exactament la paraula en castellà.
Ramaderia.
Gràcies, Joana.
De res.
És responsable de l'emissió d'hasta un 18% dels gasos d'afecte hivernacle.
Una investigació, cursada durant l'any 2006 per la Food Agriculture Organization, o sigui la FAO, l'Iberstock Long Shadow, va demostrar que les activitats ramaderes són responsables d'hasta el 18% de les emissions de gas d'afecte hivernacle,
les quals causen el calentament global i acceleren el canvi climàtic.
Aquesta afirmació pot resultar estranya.
De totes maneres, és real.
Per un cantó, devem avaluar totes les activitats industrials requerides per la ramaderia d'avui en dia, espècies domesticades per el consum humà.
Provoca l'emissió de gasos per la concentració de nitrogen.
Acumulació de desfets, dejeccions, orina evaporada, porines, causa emissions de gasos óxid nitroso, N20 i amoniac NH2, que jo no els conec, però potser les persones que escolten sí.
Amps tòxics del 68% de les emissions globals d'amoniac procedeixen exclusivament del sector ramader.
En països com el nostre hi ha regions molt castigades pels vertiments de porines,
el qual suposa un risc de salubritat de l'aigua de boca de moltes poblacions.
I un altre problema, el bestiar, els rumians, bòbidos i ovicaprinos, expulsa grans quantitats de gas matà.
Sí, exacte.
Provoit amb els seus quatre estòmacs, tras efectuar el seu complex procés digestiu.
Tots aquests casos són més prejudicials que el CO2.
Finsa't.
És molt llarg.
En farem una altra part.
Sí, l'altra part, bordes per un altre dia.
Sempre continuant amb el procés dels gases que produïm amb tanta ramaderia.
Sí, i tant.
Sí, sí.
Continuarem.
Ara anàvem a fer unes receptes, però com el temps ens empeny,
en donarem pas a la Maria, que ha fet ja els seus...
Els deures d'aquesta setmana.
Ui, els deures, el reportatge, que queda més fiu.
Aviam, de què parles?
Viatges per a la gent gran.
El passat dijous, dia 10 de maig, l'Ajuntament de Sant Jus va portar de colònies a la gent gran del poble.
Ara faig una mica de fax news.
Com de jo.
Donar titulars.
Sí, ja.
Com a titular d'una notícia, la frase és correcta, però com quasi sempre, els titulars són manipulats.
En aquest cas també ho he manipulat.
Al final, home no sap ben bé de què parlem.
Que la gent han anat de colònies com els joves?
I quants dies?
I a on?
Ho aclareixo.
L'Ajuntament va organitzar per a la gent gran un viatge el dia 10 de maig a la colònia Vidal de Puigreig.
Puigreig, que diuen els Puigreig.
Ells diuen Puigreig.
Per tant ho diré com ells, Puigreig.
Que avui dia forma part dels museus industrials del país.
Per tant, van anar a veure el museu de la colònia Vidal, que es va formar com tantes altres a la vora d'un riu.
En aquest cas, el Llobregat.
Per aprofitar la corrent del riu, per poder fabricar l'energia elèctrica, per fer anar les màquines de teixir de cotó o llana.
El segon pas era construir la fàbrica pròpiament dita.
I al final, construir les cases i serveis pels treballadors.
És a dir, construir tot un poble nou.
En aquest cas, per uns 600 treballadors i les seves famílies.
Ubicats a uns 4 quilòmetres del poble de Puigreig.
La visita acompanyada per un guia local molt competent va començar per les cases dels treballadors.
La biblioteca, el teatre, la botiga de que viures, el rentador.
I finalment, la visita a la fàbrica pròpiament dita, on hi havien hagut quasi 300 màquines de teixir.
Déu-n'hi-do.
El guia va explicar a Filperranda com era de durar la vida llavors.
Horaris de 12 hores.
Els nens als 10 anys i les nenes ja treballaven a la fàbrica.
Pels homes i les dones no hi havia jubilació, fins que podien.
I tot per un sou de misèria.
Cal dir que les persones que treballaven en una colònia eren uns privilegiats,
perquè almenys no passaven gana i els fills tenien col·legi fins als 10 anys.
Ah, una cosa, els nens els ensenyaven i les nenes llegia i escriure.
Però les nenes res més, llavors ja acusia.
I els nens una mica de geografia, una mica d'història, una mica.
Una mica, una mica.
Les dones per portar la casa no feia falta, llavors.
O sigui, que hi havia una discriminació ja brutal.
Total, va ser una visita cultural de primer ordre
per poder conèixer l'esforç industrial civil d'un país
que sense tenir matèries primeres, ni carbó ni cotó,
l'empenta d'uns emprenedors va ser capaços de situar Catalunya en un lloc de purres.
Felicitats a l'Ajuntament per haver triat aquesta excursió,
que va acabar amb un dinar en un bon restaurant de porreig.
Per acabar tinc el gust d'anunciar-vos que l'Associació de la Gent Gran de Sant Just
ha programat una excursió per al dimecres 20 de juny d'enguany
al poble de Cadaqués, a l'Alt Empordà.
Cadaqués, com tots sabeu, és un poble de pescadors
que a principis del segle passat
no tenia llum, ni aigua, ni carretera per anar-hi.
Fins ben entrat al segle XX no la van tenir.
I estan, millor dit, Cadaqués està submès a la tirania del vent del nord,
fred, la famosa tramuntana,
sovint bufant a més de 100 quilòmetres per hora,
que sens dubte marca caràcter als seus habitants.
Una mostra és la senyora Pilar Rahola,
filla de tot una nissaga de polítics de Cadaqués.
Segurament la fama de Cadaqués es deu als il·lustres figuerencs,
Narcís Montoriol, l'inventor del submarí, polític i pintor,
i a més exiliat per la monarquia.
El van exiliar a Cadaqués.
Sí, sí, sí.
I, naturalment, per Salvador Dalí.
També va contribuir a la coneixència del poble
el llibre Cadaqués, escrit pel senyor Josep Pla de Llufriu.
Per apuntar-se a l'excursió cal anar al mil·lenari
el dimecres 13 de juny,
d'11 a 12 i mitja del matí.
Us esperem.
Molt bé.
Fins aquí.
Bé, esperem poder anar-hi...
Aquests són teus.
aquesta excursió.
I, aviam, jo crec que és molt i molt interessant,
perquè, a més a més, farem un recorregut d'entranet, eh?
D'entranet, sí.
O sigui que farem una passejada d'entranet...
Fins a Cap de Creus.
Això mateix.
O sigui que, no, no, es presenta,
si ens fa bon temps, es presenta ideal.
O sigui que us convidem.
I, realment, no és gaire car, eh?
O sigui que val la pena anar-hi,
perquè us ho passareu molt bé.
Bé, senyores, senyors,
hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més.
El proper dissabte tornarà a ser el mes, en diferit,
i, si no, fins proper i i mecres,
que us hi esperem amb aquesta sintonia.
Lina, Montse, Joan Maria, Carles,
moltes gràcies per la vostra col·laboració,
i a vostès, senyors,
moltes gràcies també per haver-nos escoltat.
Adéu-siau.
Bona tarda.
Adéu-siau.
A l'escoltes, ràdio d'esbend,
sintonitzes, ràdio d'esbend,
la ràdio de Sant Just.
98.1
Ràdio d'esbend,
98.1
Ràdio Despert
98.1
Ara escoltes
Ràdio Despert
Sintonitzes
Ràdio Despert
La Ràdio de Sant Just
98.1