This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Seixanta i més
Molt bona tarda, amics oients de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada.
Som l'equip de Seixanta i més, que cada dimarts, quan apunta al capvespre, són en aquesta sintonia per oferir-vos uns moments d'entreteniments, música i d'altres temes escollits per passar amb vosaltres una hora que esperem que us sigui agradable.
L'Alina Santa Bàrbara, avui la Montse ens fa vacances perquè ha anat de metges.
Bueno, que et vagi molt bé, Montcita.
Bé, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles, Hernández Rius i qui us parla, la Joana Algarra, us saluden i diuen endavant seixanta i més.
El talismán de tu piel me ha dicho que soy la reina de tus caprichos.
Yo soy el as de los corazones, que se pasean en tus tentaciones.
El talismán de tu piel me cuenta que en tu montura caerán las riendas.
Cuando una noche de amor desesperados caigamos juntos...
Ahir vam dir adeu a la dama de la cançó hispano-americana, Maria Dolores Pradera.
Actriu de teatre i cine, que va ser esposa de Fernando Fernández Gómez,
els últims anys de la seva carrera els va dedicar a la divulgació i recreació de la cançó popular espanyola i latinoamericana
amb un èxit extraordinari i el respecte de tot el públic que sempre la va admirar.
Recordem-la amb el so de la seva veu pròpia.
El talismán de tu piel me chiva que ando descalza d'esquina.
Porque en la calle que hay en tus sueños, yo soy el mar de todos tus puertos.
El talismán de tu piel me cuenta que tu destino caerá a mi puerta.
Cuando una noche de amor desesperados caigamos juntos y enredados,
la alfombra y el alrededor acabarán desordenados.
Cuando una noche de amor que yo no dudo, la eternidad venga seguro,
tuyo el destino y el corazón, que seremos uno.
Yo soy la tierra de tus raíces, el talismán de tu piel lo dice.
Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies.
Yo soy la tierra de tus raíces, el talismán de tu piel lo dice.
Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies.
Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies.
Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies.
Aprofitant el bon temps, continuarem les nostres visites a aquells jardins emblemàtics
que som tan agradables de gaudir.
O bé passejant, o per contra, asseguts en qualsevol banc, llegint o meditant,
que, com us diem sempre, és imprescindible, és imprescindible fer-lo,
encara que siguin uns poquets minuts,
per trencar l'estrès interminable de la vida quotidiana.
Anem a la veïna ciutat de Barcelona.
I en un dels vessants, al septentrional, de la muntanya de Montjuïc,
s'ubica aquest jardí, que, a més de ser una col·lecció de plantes vives,
és un magnífic museu de formes.
La porta principal d'accés lluï el nom de Font Iker,
un il·lustre botànic que figura, amb nom propi, en la galeria de grans homes.
Al llarg i ample de més de 14 hectàrees de la seva superfície,
passejar per aquest jardí serà un veritable plaer
per la varietat de la seva flora i l'exsoberant verdor de les plantes
que ens omplen d'una agradable sensació a la vista.
Aquestes sensacions fan que aquell que el visita quedi encantat.
El jardí va ser creat el 1931.
Arquitectes, paisagistes i botànics van idear el projecte d'un espai de gran bellesa
que recorda en les paraules de Leonardo da Vinci
res no neix on no hi ha vida sensitiva, vegetativa i racional.
Trobem representada la flora procedent de cinc zones del planeta
agrupades en unitats fitogeogràfiques
i d'afinitats ecològiques.
L'evolució de les espècies en el clima mediterrani
ens permet observar com es desenvolupen
en grups d'espècies sense relació entre elles.
Podem observar aquest fet en trets que responen a l'acomodació de la sequera
com és la reducció de les fulles
o bé a la seva adaptació als incendis
com la ràpida germinació de les llavors.
La natura és màgica.
Una petitíssima llavor transformada en un arbre grandiós
és un miracle increïble.
Si ens comparem amb aquest miracle,
un home se sent opac i gris.
Veiem un jardí amb plataformes triangulars
que salven desnivells i busquen microclimes.
A unes plantes se'ls ha d'assegurar el fred.
D'altres, si els hi falta el sol, deixen de florir.
L'ordenació de les col·leccions natural
respon a criteris naturals.
Compten en 7.000 espècies.
El visitant no pot recordar-les totes
si no disposa d'una càmera fotogràfica.
La vista va d'unes a les altres, lentament,
com gaudint d'un espectacle digne de ser vist amb calma.
Des del cim dels jardins
ens emocionem al virar les llunyenies.
És un panorama de Barcelona des d'aquest estant.
Sembla superior a tot
i allò més inimaginable.
L'horari d'aquests jardins singularíssims, temàtics,
és des de les 10 del matí a les 5 de la tarda.
Creiem que val molt la pena passejar tranquil·lament
per aquest jardí tan singular.
Gràcies.
Aviam, Lina, què ens has disposat d'avui?
Ja, quan acabem aquest programa, quan sigui l'estiu,
ja acabarem de totes les curiositats de Barcelona
i dels seus fantasmes.
Però encara ens queden aquest mes i el mes que ve, no?
Crec que sí.
Que faríem com el curs dels nanos petits.
Això mateix, és que no deixem de ser nanos.
Això no, nanos o nenes.
Diu, Barcelona, escenari de l'última batalla del Quixot.
Se sap que Miquel de Cervantes, 1547-1616,
va ser a Barcelona durant alguns mesos,
entre la publicació de la primera i la segona part de la seva obra més coneguda.
La fascinació de l'escritor per la ciutat s'expressa a través de les paraules dels protagonistes del Quixot.
El mar, el port, la gent, els amics, entre nyarros,
tot mostra una Barcelona insòlita, els ulls meravellats del darrer cavaller de tots els temps
i el seu acompanyant resignat.
Després d'una breu incursió per la mar amb Sancho Panza,
bo cabedat,
Don Quixot es dirigeix a la impremta Cumelles.
Allà Cervantes crearà una situació brillant.
quan fa que el llibre que s'està imprimint en aquest moment
sigui el fals Quixot d'Alfonso Fernández de Avellaneda.
L'autor anuncia l'aparició d'un segon volumen de la novel·la fraudulenta
a través de la mateixa segona part real del llibre.
El Quixot tindrà a la platja de Barcelona el seu últim duel.
El definitiu.
Si el perd, haurà de tornar a caçar
i deixar enrere les seves aventures de cavaller fora de context
i enfrontar-se al cavaller de la blanca lluna.
És vençut, és la fi,
el Quixot tornarà a casa per abandonar els seus deliris per sempre més.
diuen que quan Cervantes va visitar Barcelona
es va instal·lar el número 2 del passeig de Colón.
La caça encara es pot contemplar tal com era el segle XVI.
De totes maneres, no hi ha cap document que això ho corrobori.
i aleshores ve els anys invisibles del català.
Els fets històrics del segle XVIII
va tenir conseqüències nefastes sobre la cultura i la llengua catalana.
Les universitats van desaparèixer
i a l'únic centre d'estudis superiors existent,
la Universitat de Cervera,
va seguir amb el llatí
i va menysprear l'humanisme.
La burguesia no mostrava interessos culturals
i l'aristocràcia es va castellanitzar.
Els escritors de llengua catalana culta van desaparèixer
perquè veien el català
com un instrument de cultura antiquat i retòbret.
Tan sols alguns intel·lectuals
seguirem fidels a la seva llengua materna,
defensant-la de les influències alienes.
Tot i que el català desapareixerà
com a llengua oficial al segle XVIII,
el seu ús es mantindrà entre la gent del carrer.
Es continuarà fent servir en el cultiu dels gèneres populars,
sobre els quals ningú no hi posa cap entrebanc
perquè es consideren menors.
Amb la família, entre amics i a les places,
es manté una narrativa popular catalana
amb rondalles, llegendes, poesia i refranys.
També el teatre religiós i popular,
profà, seguiran representant-se en català.
En aquests anys es prohibirà
una gran segmentació dialectal del català,
ja que durant un període de 200 anys
no es podrà establir només normes de l'ús.
seguirem més endavant perquè això és interessant.
O sigui, que el català ja veieu
que sempre té aquelles pegues que tenen
i aquelles coses que li posen per tenir pegues.
I ara ens n'anarem a una espècie de fantasmes.
No, Joana?
Però, respecte això del català,
per molt que ens trepitgin,
sempre sortim endavant.
Jo crec que una de les coses
que no pot suportar la resta dels governants,
ja no dic dels altres pobles,
però, esclar, els altres pobles
queden influenciats
pel que les ràdios,
els mitjans de comunicació diuen.
Sí, sí.
Però no poden suportar
que nosaltres tinguem dos idiomes.
No ho poden suportar.
I quan et toca l'idioma,
jo que no sóc catalana 100% ni d'arrels,
és que no puc suportar.
Per què?
Perquè si tens aquesta riquesa,
i tant, per què no?
Però és que passa una cosa,
des de sempre han equivocat la política.
Ja.
Espanya, el sistema de governant del Borbons
ve de França
i d'alguna manera
és una mala còpia de França.
França tenia,
tenia, perquè quasi que no en queden,
10 o 12 idiomes,
entre ells l'Occità,
que era molt pròxim.
Doncs, en vez de perseguir l'Occità,
el que van fer en els pobles occitans
és donar-los avantatges.
De dir, guita, la República Francesa,
què us fa falta?
Més escoles.
Vinga, us farem una escola nova.
O sigui, els van regalar,
donar.
I, bueno, si voleu,
guita, ens entendríem més
en una sola llengua,
tenim un imperi,
i a més a dir.
Sí, sí, més...
Però donant-los-hi.
Aquí no.
Aquí resulta
que ens han agafat,
que ens han agafat,
i a més a més prohibir.
Prohibir, clar.
No arriba.
Bé.
Bé, doncs, com...
Però els fantasmes
que no entenen del llenguatge,
ni de llengua,
ni de llengua,
ni de res.
Mira,
que bramin de la manera que vulguin.
Aquí diu,
un espectre
amb una creu.
Us recordeu que parlàvem
de Sant Ramon de Panyàfer,
i del Convent de Montsià,
i tot el llibre, no?
Sí, sí, sí.
Tots és com una mica
de continuació.
Diu,
en aquesta mateixa iglésia
es va conservar
i venerar
durant molt de temps
com a relíquia
la mandíbula
de Santa Apolònia,
abocada
contra el mal de queixal.
Ah.
O sigui,
senyors oients,
si teniu mal de queixal,
convoqueu
Santa Apolònia.
Bé.
Diu,
segons sembla,
la santa es va guanyar
la palma del martiri
d'una manera
que, malauradament,
avui dia
torna a ser notícia.
suportant
les pallisses
que li clavava
el seu marit.
Vaja, vaja.
Ah,
tot és,
tot és...
Tot torna.
Antic i tot torna.
Tot torna.
Diu,
la dama,
cansada de tanta sacsejada,
va decidir
abandonar
el llarg conjugal
i buscant protecció
va arribar
fins al convent
de Montsià.
Com que no va explicar
la seva condició
de caçada,
les monges
l'acolliren
com a novícia
i la destinaren
amb una cel·la.
Però,
des de la primera nit
que l'ocupar,
s'hi presentava
un home
de mida gegantina,
d'aspecte
poc afable,
carregat
amb una gran creu,
que, en prou feines,
aconseguia arrossegar.
L'aparició fantasma
la repetia
nit rere nit,
en la qual cosa,
molt espantada,
la novícia
li ho va explicar
la madre abadesa,
la qual va decidir,
per presenciar
personalment
el fenomen,
canviar un vespre
la seva cel·la
amb la de la Polònia.
Tanmateix,
per molt que va ballar,
la monja
no va veure
res de sobrenatural
a la cel·la
de la novícia.
En canvi,
l'aspectre
amb la creu
es va passejar
incessantment
per la de la
mare abadesa
on dormia
la Polònia.
La directora
de la comunitat
va arribar
a la conclusió
que l'aparició
era exclusiva
pels ulls
de la novícia
i li va aconsellar
que l'endemà
a la nit
li preguntés
sobre la raó
de la seva presència
al convent.
I si podia ajudar-lo
d'alguna manera.
La temorida
Polònia
així ho va fer
i a l'aspectre
li va contestar.
Ai,
Polònia,
Polònia,
com vols ajudar-me
a portar
aquesta creu
tan gran
i tan passada
si no vas saber
portar
la del matrimoni
que és molt més
petita
i lleugera?
Ja.
L'undemà al matí
la jove
li va explicar
a l'abadesa
la resposta
de l'aspectre
i li va confessar
que era caçada
i les circumstàncies
de la seva fugida
de casa.
L'abadesa,
que era en uns altres temps,
va aconsellar-li
que retornés
al costat
del seu marit,
atès que es podia servir
a Déu
de moltes maneres.
Entre elles,
rebent cops de pocs de pocs de pocs de pocs.
Això sembla
al consultori
de la senyora França.
Ah, això mateix.
Diu,
i la pobra dona
així ho va fer
i la rebuda
del seu marit
va consistir
amb un furiós
cop de puny
a la cara
que li va fer
caure de cop
tota la dentadura.
Avui dia,
al desgraciat agressor
li haurien posat
una denúncia
per violència
de gènere,
però en aquella època les coses eren una mica diferents
i de tota la moguda
l'única cosa que em va sortir
va ser una palma de martiri
per la infeliç Apolònia
de la personalitat de l'espectre amb la creu
no se sap absolutament res
tal vegada sigui millor així
no fos cas
que seguís donant els seus nefastos consells
altres pobres dones maltractades
què us sembla aquesta?
molt, molt, molt actual
i farem un trosset molt petitó d'un altre
perquè aquest era petit
però a mi m'ha fet molta gràcia això de les dents
diu
en 1892 l'industrial Agustí Atceries
propietari de la casa número 20
del que té al carrer Torres
va decidir fer-hi reformes
però de cop i volta
els negocis van deixar de rotllar-li
i es va trobar que anava
més aviat cur d'armilla
això és una metàfora, eh?
les obres es van aturar
i la família va haver de passar molts mesos
vivint de mala manera
amb la casa esbatenada
desesperat
un bon dia
el senyor Atceries
es va donar al diable
prometent-li
que li lliuria l'ànima
si el treia d'aquell malpas
el diable
que mai perd una oportunitat
se'l va escoltar
i al cap de poc temps
el bon Agustí Atceries
li va tocar la rifa
i va poder aixecar el negoci
i acabar les obres de la casa
com que no estava gaire segur
de si el diable
li vindria a reclamar el deute
va creure
que per si de cas
havia de complir
com fos la promesa feta
i li va dir
al mestre d'obres
que feia les reformes
que calia posar dimonis
a la casa
un artista
va dissenyar
aquestes gàrgoles
no s'han recordat?
gàrgoles
amb cap de diable
i les van col·locar a la façana
encastades enmig
d'un esgrafiat
amb escenes infernals
i al barri
se la coneix
com la casa del diable
les pintures
s'han anat esborrant
amb el temps
però les gàrgoles
encara hi són
potser el diable
també
qui lo sap?
qui lo sap
qui lo sap?
aneu amb cuidat
amb els diables
i amb els...
i les gàrgoles
i les gàrgoles
i amb les dents
també
que li deu la polònia
que us ho arregli
que us costarà més barato
que el dentista
i tant
si no ho teniu
seguro
de un altre
sí
a
Biografies de personatges il·lustres
La semblança a grans trets d'una figura insigne a nivell mundial
que va portar el nom de Catalunya arreu i molt pregonament en el seu cor,
en Pau Casals.
Quan el mestre Pau Casals va arribar a la ciutat de Veracruz, a Mèxic,
el dia 28 de gener de 1956,
el poble mexicà es va volcar literalment al carrer.
Se li va tributar una rebuda excepcional a l'Ajuntament
en paraules de l'escriptor Miguel Álvarez Acosta,
encomiant la figura del gran violoncelista pel seu art
i per la seva lluita en solitari d'una de les causes més nobles del gènere humà,
la llibertat.
En Pau Casals, emocionadíssim, va agrair aquestes paraules
de l'única manera que va considerar adient.
Va agafar el seu inseparable violoncel
i va interpretar amb la seva maestria inaigualable
la seva canció símbol, el cant dels ocells,
amb resposta plena de sentiments de tots els presents.
En Pau Casals i del Filló
va néixer a la villa de Vendrell, al Baix Penedès,
el 29 de desembre de l'any 1876,
encara que oficialment consta el dia següent.
Són els seus pares Carles Casals i Pilar de Filló.
El pare era professor de música,
organista de l'església, parroquial del Vendrell,
i director del cor La Lira de la mateixa vila.
Diuen que Casals va aprendre a parlar
al mateix temps que a solfejar
i tot seguit de cap al piano i al violí.
Quan tenia cinc anys,
ja va ingressar al cor de l'escolania
que dirigia el seu pare.
Als sis anys va escriure una mazurca
que va dedicar al seu padrí.
Aquest el va recompensar amb un plat de figues
i cinquanta cèntims,
els primers que va guanyar en la seva vida de músic.
Als deu anys es va enamorar del violoncel
que tocava un pallasso
i que tenia la forma de pipa.
El va impressionar profundament
la sonoritat d'aquella mena d'instrument
que poc temps més tard
va tenir l'ocasió d'escoltar
amb un violoncel de debò.
El senyor García, professor d'aquest instrument,
va donar un concert autèntic
a l'Escola Municipal de Barcelona.
El nen Casals va tenir la intuïció
que aquell seria el mitjà d'expressió
per a realitzar la seva inspiració per sempre.
Anècdota curiosa.
Un barber del Vendrell
es va servir d'una carbassa allargada
buidada enrosament...
Curosament.
Curosament.
Amb molta cura.
La va buidar amb molta cura.
Vale.
Amb molta cura.
I un cop seca
construyeix un seu de violoncel
que regala en empauet.
Aquell rudimentari instrument
d'una sola corda
senyalaria el destí
immensament gloriós
del nen Pau Casals.
Quan tenia nou anys
va aconseguir arribar
amb els peus
a l'òrga majestuós
de l'església del Vendrell.
Assegut en el banquet.
Apenes arriba als pedals
més allunyats
però arriba.
I en aquell moment
ja pot substituir
en algunes ocasions
el seu pare.
La relació entre pare i fill
és molt estreta
fins i tot
en l'ajuda
que presta
el jovenet Casals
en la composició
de la música
per uns pastorets
que en acabar
es van representar
al Vendrell
durant molts i molts anys
en època nadalenca.
Als 12 anys
la seva mare
el du a Barcelona
a casa d'uns parents
i el matricula
a l'Escola Municipal de Música.
És a l'any
1888.
i tot just
s'ha clausurat
la primera exposició
internacional
de Barcelona.
En Pau Casals
es retroba
amb el senyor García
el violinista
que l'havia impressionat
anys enrere
amb la seva interpretació.
A més
tindrà com un dels mestres
el senyor
Josep Rodorea
director
de la banda municipal
qui li ensenya
harmonia
i contrapunt.
Aquell noiet
del Vendrell
que sens dubte
ha nascut
per la música
aprova el primer
any d'escola
amb una brillantor
extraordinària
increïble.
Passa tots els cursos
de solfets
i els quatre primers
de piano.
Quan arriba
al seu examen
de Billioncel
causa admiració
per la genial
interpretació
que ofereix
a l'audiència
amb una tècnica
revolucionària
que no agrada gaire
a la gent
que no admet
innovacions.
El jurat
s'enfonsa
en un pou
de perplexitats.
Uns són els cànons
d'interpretació
obligatoris?
Aquell bailet
de 12 anys
juga,
amanyaga
les cordes
de l'instrument,
les fa plorar,
riure,
cantar,
aconseguint
una execució
perfecta
i s'endú
el primer premi.
Aquell dia
llunyà
de l'any
1888
va començar
una innovació
en l'art
d'interpretar
el violoncel
que el món
va trigar
30 anys
a assimilar.
Aquell noi
tenia
l'obligació
de contribuir
a les seves
despeses
i ho va fer
tocant el violoncel
al cafè
tost
de gràcia.
I la gent
abarrotava
el local
els dies
que en Pau Casals
tenia un solo
de violoncel.
Un dia
va tenir
un espectador
excepcional
Isaac Albenis
que va quedar
estorat
davant
la impressionant
interpretació
del jove geni
i allí
mateix
va escriure
una carta
al secretari
de la reina
regent
per tal
que la sobirana
s'interessés
per aquell xicot.
La seva mare
emocionada
va pensar
que encara
era massa
aviat.
Ell no volia
de cap manera
precipitar
el ritme
del creixement
del seu fill.
El destí
però
s'havia
encarregat
de traçar
la carrera
del jove geni.
Ell havia
descobert
Bach
en aquells
moments
i va interpretar
un concert
memorable
amb la música
de l'insigne
compositor
a l'Ateneu
barcelonès.
I a més a més
va conèixer
a cent
gens
sense ans
i va afegir
peces
de l'autor
francès
que el va
acompanyar
al piano
ell mateix.
En aquest moment
Casals
aspira
una bolsa
d'ajut
per perfeccionar-se
i la petició
li és refusada
cosa
que li ocasiona
una forta
depressió.
Davant
d'aquesta
circumstància
la seva mare
posa en marxa
la carta
d'Isaac Albenis
va a Madrid
i el secretari
de la reina
escolta Pau
i parla
amb la sobirana
resultat
250
pessetes
mensuals
de borsa
i l'obligació
d'anar a Palau
dos cops
a la setmana
a fer música.
Més tard
el secretari
de la reina
suggereix
que Casals
se'n vaci
a Brussel·les
al conservatori
d'aquella ciutat
però
ni allí
ni més tard
a París
les coses
no li van anar bé
i torna a casa
on el nomenen
mestre
de l'Escola
Municipal
de Música
i gairebé
immediatament
primer
violencialista
del Teatre
del Liceu.
Són temps
de molt
moviment
artístic
a Barcelona
que es fan
quartets
i quintets
musicals
i en un
d'aquests
toca conjuntament
amb un altre
músic famós
el pianista
Enric Granados
emprenen
una llarga
torner
de concerts
i es queden
a Portugal
durant un temps
amb el seu
quintet
també toca
tot sol
a l'acord
portuguesa
Torna a casa
i debuta
a Madrid
i la reina
li regala
un costós
violoncel
amb un arquet
lluó
un safir
amb els 23 anys
torna a París
i l'acord
ascendent
del jove
gènit
ja no tindrà
aturador
el gran director
d'orquestra
Charles Lamorux
el va incorporar
a la seva formació
va tocar
pels reis
d'Anglaterra
a la Casa Blanca
a Washington
ho va fer
pel president
Theodore Roosevelt
i encara
Sant Petersburg
també toca
per alçat
que no sap
que té els dies
comptats
funda el famosíssim
trio
Cortot-Tibó-Casals
que recorre
triomfalment
Europa
amb uns èxits
increïbles
però
l'anyó
l'angoixa
sent el desig
imparable
de tornar a Catalunya
l'any 1920
funda
a Barcelona
l'orquestra
Pau Casal
i sis anys
més tard
una institució
precursora
pionera
per definició
l'associació
obrera
de concerts
amb la idea
de fer
assequible
per les classes
més desafavorides
concerts
de música
de cambra
la guerra
va ser fatalment
un pas enrere
en tots aquells moviments
culturals
i musicals
destruint
conjunts
i associacions
malgrat això
l'any 1938
va organitzar
el que seria
el darrer concert
al Liceu
retransmès
per ràdio
per tot el món
i el mestre
en un anglès
molt segur
va adreçar
unes paraules
demanant ajut
per a la causa
de la república
sol·licitant
aliments
i medicines
pels nens
afectats
per la guerra
quan aquesta va acabar
va haver d'exiliar-se
durant uns mesos
va viatjar
per França
Anglaterra
i els Estats Units
però s'estableix
finalment
a la vila
de Prada
terra de jurisdició
francesa
però d'acord
català
i allí
sota del canigó
se sent
una mica més
a prop de casa
quan els alemanys
s'ocupen
França
tres oficials
en nom del Führer
li demanen
de fer un concert
en honor a Hitler
ell s'hi nega
ell s'hi nega
sí
però es va veure
obligat
a fugir
a Anglaterra
va ser el moment
en què va fer
el seu jurament
sagrat
que mai més
no tornaria
a tocar
en públic
fins que Espanya
no hagués un règim
democràtic
durant el llarg
període
de temps
va refusar
tota la mena
de contractes
alguns
veritablement
fabulosos
sobretot
els Estats Units
en vista
de la seva negativa
els americans
van decidir
amb el seu
sentit pràctic
que si el mestre
no anava
a Amèrica
ells anirien
a Prada
l'any 1950
en què es va
comemorar
el segon
centenari
de la mort
de Johann Sebastian Bach
a Prada
es va celebrar
un concert extraordinari
dirigit
pel mestre
que va tenir
tan gran
quantitat
de públic
vingut
de tot el món
que no s'hi podia
caminar
per Prada
aquest públic
no volia
renunciar
a tornar a veure
el gran
Pau Casals
i el conjurt
del seu nom
es va plegar
als virtuosos
més consagrats
del món
en aquest
el primer concert
dels que van continuar
fins que el mestre
va complir
90 anys
els famosos
festivals
de Prada
per tres vegades
va ser convidat
a ocupar
el podi
de les Nacions Unides
la primera
toca i parla
a l'assemblea general
posant
en colofó
el cant dels ocells
el seu himne
d'anyor
la segona
per dirigir
la seva màxima
composició musical
el Pessebre
amb unes paraules
emocionades
del secretari
Utan
i la tercera
el 24 d'octubre
de 1971
quan el mestre
estava a punt
de complir
els 95 anys
per dirigir
l'himne
de les Nacions Unides
compost per ell mateix
on va rebre
de mans d'Utan
la medalla
de la Pau
recordem
com a iniciativa
el Parlament
de la seva
primera conferència
durant l'assemblea general
jo soc
català
avui Catalunya
ha quedat reduïda
a ser només
unes de les províncies
d'Espanya
però
què ha estat
Catalunya?
Catalunya ha estat
la nació
més gran
del món
el gran Pau Casals
va morir
el dia 22 d'octubre
de 1973
el dia 9 de novembre
de 1979
va arribar a Barcelona
les despulles mortals
del mestre
aquest
va ser
el recorregut sentimental
del retorn
de tant
insigne
figura
Saló de Sant Jordi
de la Generalitat
Montserrat
i finalment
el cementiri
del seu vendrell
la vila
que segons
els versos
de Josep Carné
vendrell
en fas
una olor
masclada
mesclada
de garrofa
i vi novell
aquestes són
unes paraules
de la seva vídua
Marta Montañez
el retorn
de les despulles
del mestre
és el triomf
dels ideals
que ell
sempre
va defensar
que ell
va a par
Fins demà!
Amics oients de 60 i més,
si voleu passar una estona força agradable,
el proper dia 1 de juny, divendres, demà passat,
a dos quarts de 6 de la tarda,
l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern
ha programat una sessió de poesia i música.
La poetessa Soledat Gascó,
el rapçó de Jordi Odina
i la poetessa Alexandra Morera
ens oferiran a tres veus
els millors dels seus temes poètics,
sobre el mar.
Il·lustrarà la balada
la cantautora Mariona
en cançons del seu repertori,
que tan va agradar a la concurrència
la tardor passada.
No ho oblideu,
el mil·lenari, el proper dia 1 de juny,
a dos quarts de 6 de la tarda.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Avui escoltarem una de les composicions més escoltades i interpretades del gran músic de bon Ludwig van Beethoven.
Malgrat que la història ens el representa com un ser molt humorat, poc amable i, sobretot, a partir del temps en què va perdre la oïda, fins i tot desagradable,
ell va ser capaç de composar melodies tan dolces, agradables d'escoltar, com la que en un temps va ser repertori obligat de tots els concerts, para Elisa.
Escoltem el gran Beethoven.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Viatjant per Catalunya
Avui farem unes quantes passes.
totes les que podreu, encara esponerosa, la neu ens ho permitirà per la vall d'Aran. Espero que sí, que aquesta nit i aquesta setmana encara s'aguanti la neu, perquè diu que sí, que nevarà i que plourà i tot el que vulguis.
A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit.
A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit l'harmonia.
el progrés i el desenvolupament turístic.
A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit l'harmonia.
A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit l'harmonia.
El progrés i el desenvolupament turístic han canviat les formes de vida, però sense manllevar-li la seva identitat.
Ser terra de frontera i tenir el bagatge d'una història convulsa va fer dels aranessos una gent avassada a defensar el seu territori.
Aquest fet ha donat pas a la vall i un caràcter marcadament lliure.
La lectura de la història, però, no pot fer-se l'Aran sense el determinisme geogràfic que defineix un espai clos en si mateix,
aïllat fins a mitjans del segle XX, quan va finalitzar la construcció del túnel de Viella,
i han parat per unes muntanyes que, sota la influència de l'Atlàntic, li regalen a aquesta vall un epidermi suau.
És una pell on es dibuixen paisatges dominats per l'escala dels verds a la primavera i dels ocres a la tardor,
mentre a l'hivern el monocrom blanc vesteix la vall amb una de les seves imatges més tòpiques.
Aquesta és la imatge que activa i d'hora els viatgers i els autòctons tenen l'Aran
quan, davallant al port de la Bonaigua, veuen retallar-se els campanars romànics del pobles de l'Aran,
esvels i de geometries perfectes, sobre l'entremat negre i vigarrat de les taulades de pissarra,
que a les tardes assolejades reflecteixen brillants la posta de sol que cau rere l'imponent pic de la Neto,
i la maledeta, horitzó final i punt culminant de la serralada.
El camí reial i els senders que transcorren de poble a poble permeten gaudir de totes les vistes
i descobrir capelletes, polits santuaris o espais de llegenda on els mites i les antigues creences
espalmen en pedres trepitjades per sants, creus miraculoses o tradicions mil·lenàries,
com la de la Festa de l'Aro, tot un món encara desconegut que dona ànima a aquest paisatge captivador
i caràcter a un poble que, malgrat els canvis, es resisteix a perdre la seva identitat.
El resultat lògic d'un clima diferent, doncs, és una naturalesa singular.
A la Val d'Aran, la vegetació s'estén per tot el territori en forma de boscos exuberants
i prats que ocupen grans extensions.
D'un total de 62.000 hectàrees, els boscos aranesos ocupen 10.500,
amb alguns dels abatars més importants de la península, com els del Baricamba
i balarties, amb fagedes extenses, com la de l'Artiga de l'Inn, la de Conangles,
i a l'entrada sud del túnel de Viella, i amb arbredes que combinen faig, roures, tilers, castanyers, aurors i verds.
No és injust, eh?, però verds, com és el cas del magnífic bosc de Toran.
I per sobre dels 1.800 metres d'altitud, obrint clapes entre l'espressor, el Pi Negre.
I apareixen els prats alpins, la cara més amable d'aquestes muntanyes.
El Pla Bataller, en el bosc de Baricaba, i el Pla de Lana, la ribera del riu Unyola, són bons exemples d'aquests espais.
El protagonisme de la fauna de la vall tenen mamífers com l'Issard,
particularment en les regions lacustres de Saboredo, Colmés i Rius,
i els cèrvols, la brama dels quals ressona pels prats allunyats de la vall de Toran.
El cabirot, que es refugia en l'ombria dels boscos, i d'altres espècies com l'alineu, la marmota,
l'apardí unival i el gallfer.
Aquí es pot escoltar les matinades dels dies serens de primavera,
no només en el bosc de Paum, sinó també en els de Prunedo, Burikawa i Aiguamog.
I els ossos, què? Això s'ha escrit.
Ah, no, els ossos.
Ara hi ha ossos, eh?
Sí, ara sí, perquè els han col·locat.
Aquests que van de fer senderisme pel seu compte...
No, no, cura, eh? Cura, eh? Molta cura.
I els llops també, eh?
Que ara també hi ha una mica de creuada contra els llops.
I els llops n'hi ha hagut tota la vida, no s'han estinguit mai, eh?
Sí, bé, els ossos també semblava que no i els han tornat a incloure.
Bé, la subsistència d'aquestes espècies ha estat marcada pel clima singular de la Val d'Aran,
com ja s'ha dit abans, i especialment per les nevades,
que tradicionalment ha condicionat la vida no només de les bèsties, sinó també de les persones.
Les noves generacions, no obstant això, han transformat un element hostil en una forma de riquesa.
Si abans es mirava el cel esperant que es campés, avui l'arribada de la neu és sinònim de bon temps.
L'esquí i tots els serveis que envolten ocupen avui dia més del 70% de la població activa de la Val d'Aran.
Però la convivència entre els interessos urbanístics de Baquer i Rebret i el respecte al medi ambient es fa cada vegada més difícil.
L'aposta pel monoconreu turístic és tentadora, però té els seus riscos,
especialment pel que fa a la preservació del patrimoni natural.
I és que, com molt bé sap la gent de la vall, allò realment valuós està sota la neu,
en els avatars, les fagedes, en els cursos d'aigua, inalterats.
En fi, en el respecte a la natura.
L'aposta peli
L'aposta peli
La setmana passada ens va quedar pendent complementar entre receptes culinàries adaptades
per ser portades en carmanyola d'excursió, a la feina, sobretot si no tenim temps de tornar a casa a migdia,
en jornades d'horari partit.
Però com que les recomanacions que ens fèiem sobre les carmanyoles creiem que eren força interessants,
les repetim avui esperant que prengueu una nota per la conservació de la vostra salut.
Menja sa fora de casa és compatible en la preparació de plats deliciosos i combinacions originals.
Les fruites, verdures i llagums són perfectes per dur a la carmanyola.
Si no poguessis prescindir de la carn, millor que les cuinis al forn i amb poc complement de salses.
Prescindeix dels arrebossats.
I tingues en compte que la planxa deixa la carn molt seca si decideixes escalfar-la.
Atenció a les carmanyoles.
Encara que les de plàstica són més llogeres, no són les més aconsellables,
ja que moltes inclouen components químics com el polímer bisfenol A,
que quan s'escalfa es desprèn sobre el menjar per la qual cosa els acabes ingerint.
Les pots utilitzar només quan no hagis d'escalfar els aliments.
Per menjar calent es cull una carmanyola de vidre,
que no desprèn partícules i no canvia el gust dels aliments.
I ara la salsa.
Hi ha salses sanes? I tant que sí.
Aquí tenim una de iogurt.
La compon un iogurt desnetat,
miscogombra,
un gra d'all,
una mica de ceba,
sal,
pebre negre,
oli d'oliva,
menta
i anets frescos.
I tota la batedora hi ha punt.
I una altra,
vinagreta de llimona o bé una de mostassa i mel.
Aquí tenim tres receptes que esperem que us agradin.
Primera,
amanida de cigrons amb el tomatet i tonyina.
Ingredients.
150 grams de cigrons cuits
i tomaquet gros i una llauna de tonyina,
un ou dur,
mitja ceba,
oli,
vinagre,
sal
i pebre.
S'han de barrejar tots els ingredients de la següent manera.
Els cigrons,
el tomàquet,
la ceba i l'ou dur tallats en rodanxes i la tonyina en lòmines.
Amaneixo tot amb una cullerada d'oli,
mitja cullerada de vinagre,
un pessic de sal i un altre de pebre.
Si vols donar-li un toc original,
ratlla una mica de gingebre per sobre.
Aquest es pot considerar un plat únic.
Us recomanem un plat boníssim,
pollastre amb mel i mostassa.
Amb els següents ingredients,
una cuixa de pollastre,
una cullerada de mel,
una cullerada de mostassa clàssica,
una cullerada d'oli d'oliva,
30 mil·lilitres de bon vi blanc,
sal i pebre negra.
Amb una plata de ford,
lleugerament engreixada amb oli,
col·loca el pollastre amb un pessic de sal
i rega'l amb una salsa que hauràs fet
amb la mel,
la mostassa,
l'oli d'oliva i el vi blanc.
Posa-l al ford,
que hauràs escalfat anteriorment,
durant 45 minuts.
No, no...
durant 45 minuts
és el moment de fer el pollastre.
No és que t'haguis que escalfar 45 minuts.
No, espera, que a vegades aquí hem corret.
Que torrat-ho.
Aviam.
Com a acompanyament,
unes verdures
de les que més t'agradin.
I ara les postres.
Pomes en canyella.
Preneu dues pomes.
Si són golden, molt millor.
Tallar-les per la meitat.
Posar-les en una plata petita
amb una mica d'aigua.
li afegeixes dos cànons de canyella
i posa-les al forn molt suau
durant una hora.
Exquisites.
Brutal, que diu un de la tele.
Sí, de la tele.
Una altra manera
és tallar-les a trossets
no molt petits.
Cobrir-les junts d'aigua.
Posar-hi els cànons,
uns cànons de canyella.
Canyella, sí.
i una cullerada
de sucre moret.
Cueu-les durant mitja hora.
El mateix procediment
es pot usar
amb peres,
que també us agradaran molt.
Ja teniu dos menús
i unes postres
per dur a la feina.
Un de fred
i un de calent.
Però, això sí,
recordeu
que si l'heu d'escalfar,
sempre
en carmanyola de vidre.
Així no menjareu
l'aliment
amb complements
de plàstic.
Vinga,
ara et toca a tu
per acabar el programa d'avui.
Bé,
doncs avui
parlarem de les botigues
de venda de roba.
Ah, molt bé.
La crisi
que encara suportem
és una de les més severes
dels últims anys.
S'han portat
per davant
moltes botigues
de venda de roba.
També, naturalment,
de moltes d'altres.
Però avui
vull comentar
els canvis oferts
exclusivament
en les botigues
de venda de roba
d'home i de dona,
que anys enrere
van sortir com bolets
amb un bon any
de pluja.
Com aquest, vaja.
Igual.
Tant oferta
poc especialitzada
i competent
per oferir
al client
allò que realment
li interessava,
a preus raonables,
van fer tancar
innumerables botigues
per no ser
econòmicament
viables.
I va ajudar
la nova llei
de lloguers
que va encarir
moltíssim
el preu
de la renta
dels establiments.
Per altra part,
la data avançada
de molts titulars
del negoci
que es van jubilar,
la competència
dels grans
magatzems,
les sucursals
de venda
de marques
reconegudes,
els mercats
semanals,
mercadillos,
tot això,
darrerament,
cal afegir-hi
la venda
per internet.
Pot semblar
que ja no hi ha
negoci
en aquest sector,
com
en molts d'altres,
res més lluny
de la veritat.
En realitat,
el que fa falta
és preparació comercial,
coneixement
de màrqueting
i ganes
de fer les coses
diferent
de com fins ara,
enfocant el negoci
a la satisfacció
del client.
Molt important.
No pot ser
que enguany
en la majoria
d'establiments
de roba del país,
tant d'home
com de dona,
no tinguin
la gamma
de mides
que l'home necessita.
Si es tracta
d'uns pantalons,
trobaràs la mida
de la cintura,
però no la llargada,
la qual cosa
implica
que s'han d'escorçar
i tornar
a buscar-los
la setmana vinent.
O d'aquí 15 dies,
encara pitjor.
Depèn.
El mateix passa
amb les camises,
té la mida
del coll,
però no
de la llargada
de les mànigues,
a tornar
a escorçar.
Senyors comerciants
i també industrials,
si volen
que el seu negoci
prosperi,
la millor manera
és oferir
un bon servei
als seus clients.
Això
s'inclou
tenir
totes les mides
de llarga
de pantalons
i de mànigues.
Ja seria hora
que es posessin
les piles
per donar
als clients catalans
els serveis
que ens mereixem.
només demano
el que d'altres
països europeus
ja fa molts anys
que ofereixen.
molt bé.
Bé,
i amb aquestes
raonades
paraules
del Joan Maria
hem arribat
a la fi
del programa
d'avui
de 60
i més.
Senyores,
senyors,
fins al proper
dimecres
a viure.
A tots.
O el dissabte.
El dissabte.
El dissabte,
primer que repetim
el programa
d'avui,
però el nou programa
serà dimecres
vinent.
Molt bé.
Molt bé.
Bona tarda
o bé,
bon dia.
Vagi bé.
A l'escoltes
ràdio d'Esbert
sintonitzes
ràdio d'Esbert
a ràdio de Sant Just
98.1
ràdio d'Esbert
98.1
ràdio d'Esbert
98.1
El Just a la Fusta
parlem de tot el que passa
a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat
de la seva butxaca
ningú li pot dir.
Busco sempre
aquella notícia una mica positiva.