Seixanta i més.
Ara ens diuen els homes i dones del temps que sí, que per fi ha arribat l'hivern i farà un fred de lloc més viu. Temps per prendre begudes tèbies i escoltar la ràdio a la vora del foc. Per això tornem a ser aquí. Avui és dimecres, dia 16 de gener. Esteu a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Qui us parla? Joan Algarra.
conduint el programa 60 i més, amb tantes ganes com sempre d'estar amb vosaltres, compartint actualitat. Qui us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa d'aquest gener tan intens que ens toca viure, en aquesta hora de ràdio, per a les persones grans o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar. Escoltar?
O avui no, a venir a la nostra, avui no. Venir a dir-hi la vostra a partir del proper dia. Això mateix. Avui anem amb diferit, les coses les hem de dir tal com són. A més a més, avui a futbol i no crec que ningú tingués ganes de venir-hi. Bé, tenir esperit crític és molt saludable. Per tant, la propera vegada no us talleu.
Llavors podreu trucar al 93 372 3661 i, amb molt de gust, us donarem la paraula. Avui no, però sabeu que a través de Facebook podeu connectar amb nosaltres i podeu veure allà aquest programa i tots els que vulgueu de Ràdio d'Esvern. El nostre company, Marc Pere Arnau, tècnic de so i una de les veus més càlides de l'emissora, el dia que estigui disponible la línia, us passarà de seguida amb nosaltres.
Benvinguts, oients desvernients. Aquí és el setze dia de l'any del calendari gregorià, o sigui, 16 de gener.
Tenim per endavant 349 dies de 2013 per fer el que més ens agradi o més puguem fer. També avui hem consultat l'Almenac del Cordill, aquesta estupenda agenda editada per Grata Lectura que ens dona el seu parer sobre tradició i cultura popular. Encara podeu adquirir algun exemplar a Resenya, al carrer de la Creu, o a Can Vila, al carrer Bonavista. Dues excel·lents botigues de Sant Just.
De les moltes dites de gener, l'almenar que ens recorda que Sant Antoni del Porquet sempre ve quan fa molt fred. I perquè veiem sempre Sant Antoni representant amb un gorri al seu costat. Per què ho fem? Diuen les geografies que Antoni Abad era molt amic dels animals i quan en veia un de ferit el guaria. Fins a l'estrem que un porquet agraït el va seguir durant el llarg camí en què el Sant es va dirigir a les muntanyes
on va viure 20 anys com a eremita. Molt bé, estupendo. El que no sabem és si el porquet va servir després d'aliment al sant, cosa que no crec, mentre feia d'ermitar, perquè quan Antoni Abad va baixar de les muntanyes, va fer vida comunitària i es posar al servei de Sant Atenassi
Bisbe d'Alexandria. O sigui que tu no creus que se'l mengés, no? No, jo crec que no, eh? Que el va deixar morir de vell perquè va viure molt, eh? Sí, el porquet no devia viure tant. No, no, no. Antoni Abad, venerat per l'Església Catòlica com Sant Antoni d'Egipte, va morir a Heraclea el dia 17 de gener de l'any 356...
a l'edat de 104 anys, perquè diem que la gent d'abans no vivia molts anys, ni hi havia que sí. Sí, sí. Felicitem des d'aquí a tots els Antons Antonius, o Antonietes, que celebrin demà el seu sant. El vell costum de dir-li Sant Antoni dels Asses al bondadós éremita fa que la majoria ho celebri per Sant Antoni de Padua. Bé, posem una mica de música.
Bessa-me, bessa-me mucho. Cette chanson d'autrefois, je la chante pour toi.
Bé ça m'aime chante Comme une histoire d'amour Qui ne finirait pas On l'a chantée dans les rues Sous des ciels inconnus Et dans toute la France On l'a croyée oubliée Pour mieux nous aimer Voilà qu'elle recommence
Aquesta veu inoblidable de la Dalida cantant Besame Mucho. Molt, molt, molt maca. I a més, a mi sempre em recorda un còmic, no hi puc fer més. M'ha veu una revista d'historietes boníssima dels anys 80 que es deia Besame Mucho, precisament inspirat en aquesta cançó. En la cançó, eh? Clar, naturalment. És que totes les arts es donen la mà. Bé, ho recordem, que avui, dia 16 de gener, és la festivitat de Sant Marcel i Santa Estefanía, entre molts d'altres. Per molts anys, doncs,
A tots i a totes els que celebreu avui el vostre sant o aniversari. Us recordem que aviat us podreu dirigir-nos a nosaltres, si tenim alguna idea, perquè avui, com no tenim telèfon, no ens podeu trucar. Però la propera vegada ja ho fareu tranquil·lament i ens exposeu les vostres coses. I recordeu que ho podeu fer cada dia també a través de Facebook i de la web ràdio d'Esvern.
I ara, esdeveniments que van tenir lloc als països catalans tal dia com avui.
Del 1365 a sa poble es documenta per primera vegada la celebració de la festa de Sant Antoni. Molt bé. O sigui, el Sant Antoni que coneixem ara, amb benedicció d'animals i tot això, ve de 1365. Ai, molt bé. Fixa't que fa temps. O sigui, que fa una pila d'anys, és el que comentàvem aquí fa un moment, que es va quedar molt més gravat en la ment.
el que fos simpatitzant dels animals, tota la boníssima labor que es veu que va fer al llarg de tota la seva vida, fent bones obres a moltes persones. Sí, però esclar, ell protegia els animals, sembla. Sí, sí. Bé, el 1387, Barcelona, Joan I, el caçador, instaura el títol de duc de Montblanc a concedir aquest títol a son germà Martí. I el 1641, a Barcelona, Pau Clariss,
proclama la República Catalana sota la protecció de França, tot i que al cap d'una setmana haurà de reconèixer la sobirania de Lluís XIII. Això era durant la Guerra dels Segadors. 1716. Catalunya. El Consejo de Castilla, en nom del rei Felip V, hi promulga el Decret de Nova Planta, que necciona el país a la Corona de Castella com a territori conquerit.
i el deixa sota administració militar en abolir-ne totes les institucions de sobirania política a la guerra de successió. Encara es poden veure aquells planos
que ara precisament el reprodueixen amb els llocs de la Espanya anexionada. Sí, aquí va començar la nostra decadència. Exacte, i el decret de nova planta prohibir l'ús de la llengua catalana a l'administració de justícia de Catalunya. O sigui, que poca conya. I el 1930 a Barcelona s'inaugura el conjunt d'edificis modernistes de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. I bé, el 2006, en camp, Andorra,
i comença a funcionar el primer radar fix de trànsit d'Andorra. Això de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, jo ho he posat molt recordant a la meva esposa, que hi va treballar, la Carme. Va treballar allà? Sí, no heu parlat mai que l'Hospital de Sant Pau és un gran edifici modernista. Dic, per què no sortia l'efemèrides, no tocava. Avui toca, avui toca, perquè el 1930, tal dia com avui, va ser quan es va inaugurar. Ah, fantàstic, és un gran edifici.
El que a mi particularment no em porta gaires bons records. Això és una altra cosa. A gairebé ningú perquè hi hem estat... No, per persones molt, molt, molt meves, molt amigues meves, van patir molt i tinc una imatge, sobretot dels subterranis, portant-la amb camilla fins als afores, a consultes externes, que em va quedar un record tan depriment que no, no, mira, no em dóna bona...
A mi que em perdonin els modernistes, però els soterranis dissenyats per ells
S'hi han rodat pel·lícules de terror. Això és important perquè són una mica terrorífics. Ara una altra cosa és l'exterior i una altra cosa després com s'ha restaurat i com avui venen un bé de Déu de japonesos a fer fotos de l'Hospital de Sant Bau. A les habitacions hi ha moltes que també tenen les finestres a dalt de tot i també són una mica poc acollidores. És que no és el mateix veure un hospital de fora
el seu aspecte arquitectònic que veure-ho des de l'UCI o quan estàs fotut. La visió és molt diferent. No, i a més, tenint en compte que avui dia fan aquests hospitals amb aquells finestrals grans, amb aquelles vidres que entra tota la llum del món i allà hi ha algunes habitacions que no, doncs, Carmen, ho sento, però no tinc bones impressions de l'Hospital de Sant Pau. Bé. Què vols que fem? Doncs...
Lo dicho está, quedemos amb la part arquitectònica de fora, que és molt bonica. I deixa'm dir-te una cosa, Joana, tu estàs parlant de Tiempo Sa, ara l'Hospital Nou de Sant Pau. No, no, el nou, el nou, el que s'entra per la part de dalt. Jo hi he estat també, i visitant malalts, i és un hospital modern i lluminós, clar que sí. Això sí. Ara, desentona enormement amb l'altre edifici perquè es donen una mica de bufetades.
Hi ha cent anys de diferència gairebé entre un i l'altre. I si no cent anys, doncs gairebé. No, no, sí, gairebé, gairebé. Un és dels anys 30 del segle passat i l'altre, el recent, fa totalment que fa un parell d'anys o tres anys que s'ha inaugurat. Sí, molt poc, molt poc. Perquè hem tingut un familiar allà durant molt temps i estava a la part nova. Si no hi ha cent anys, n'hi ha 80 i amb 80 anys. No, salvaria molt. Es canvia molt, eh? Es canvia molt amb 80 anys. I tant. Bé, posem una mica de música.
Fins demà!
Quina pel·lícula més preciosa. Molt, molt. Desayuno con diamantes. L'altre dia vaig tenir el goig de tornar-la a veure i realment, clar, eres un altre temps, però l'Audrey Hepburn està tan fabulosa i ell també, tan guapo. Cada vegada que tens ocasió de veure una pel·lícula de nou,
Veus detalls que potser se t'havien escapat o potser ja ens han fugit de la memòria, no? Sí, o que no els havíem considerat, segons les circumstàncies, no els havíem considerat interessants. Per això és un goig molt recomanable als llocs que fan cinema clàssic, la Filmoteca, els cinemes Meliè...
al Baix de Sant Feliu de Llobregat, anar a veure aquestes sessions de cinema clàssic i, a més, hi ha una diferència de veure Richard Widmark, per exemple, ara ho comentàvem parlant de la pel·lícula que vam fer ahir, amb la seva veu natural, a veure el doblat, que dius... És diferent. Et fas una idea completament diferent del personatge. Bé, doncs, seguim amb esdeveniments que van tenir lloc al món tal dia com avui. Ara tornem molt enrere. Molt tan enrere. Mira, el 27 abans de Crist, Roma, Cali, Juli, César, Octaví,
rep el títol d'August per part del Senat romà, la qual cosa significa la delegació de totes les funcions de l'Estat en la seva persona. Comença l'imperi romà. Però si ara llegeixo un tros de redacció que diu La de l'alba seria cuando Don Quijote salió de la venta tan contento, tan gallardo i tan alborozado que el gozo le reventava por las cinches del caballo i no segueixo, perquè és de lectura obligada a tots els nostres escolars, és per recordar que el 1605
a Espanya, va tenir lloc la primera edició de l'ingenioso hidalgo Don Quixote de la Manxa, La vida i miracles de Don Alonso Quijano. Bé, el 1632, el doctor Nicolae Tolp fa la dissecció del criminal Aris Kean, que seria immortalitzada per Rembrandt en el seu retrat del grup lliçó d'anatomia del doctor Nicolae Tolp.
que de vegades l'hem vist, aquest quadre, les classes d'història de l'art, però molts pocs recorden qui era el personatge aquest. Tots ens en recordem de Rembrandt i, per sort o per desgràcia, ningú recorda de l'Aris Kinn, que era el senyor que van obrir en canal perquè poguessin fer la lliçó.
D'anatomia, no? No, però és que, potser, és que en Cabat estava prohibit fer lliçons d'anatomia en cossos humans. I tant, que sí. Que jo no sé, perquè hi ha una novel·la d'Edgar Alan Poe, que era el lladre de cossos, una cosa així. Certament, sí, sí. Que ho comprava, hi havia un doctor que ho comprava, i anava al cementiri a desenterrar els llocs. Jo la vaig llegir en la traducció castellana, Lladron de cuerpos,
I realment és bastant impactant. I ara recordem el 1979 a l'Iran, aquell senyor que sortia aleshores tantíssim en els nodos i els reportatges, el xar de Pèrsia, Mohamed Reza Pelebi, que va haver de fugir del país amb la família i es va exiliar a Egipte, on va morir el 27 de juliol de l'any següent. I després Khomeini no ho va fer gaire millor que ell. Jo diria que pitjor. Que va molt pitjor perquè les pobres noies que no portaven el vell a la cara...
Es tenia ordenat que se les enganxessin en xinquetes. O sigui que, escolta, poca broma, eh? I tant que sí. Bé, 1992, ciutat de Mèxic a Mèxic. Representants del govern salvadorenc i de FLMN. Que és el Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional. Això, mira, a mi les sigles em posen molt nerviós en ràdio. Sí, sí. I signen els acords de Chapultepec
els quals posen fi a una guerra civil que feia 12 anys que durava. Recordem que Agustín Farabundo Martí va ser el fundador del Partit Comunista Centroamericà l'any 1925. Què ens fa memòria? Això de consultar les efemèrides va molt bé. I l'any 2003 a Cap Canaveral, a la Florida, als Estats Units, tripulat per set astronautes, s'hi enlaira el darrer transbordador especial Columbia,
Això ho tenim ben present. Jo arribava en aquell moment d'acompanyar el meu fill que va marxar cap a Lleida. En aquell moment dic, què estàs fent? El meu marit estava bé en la televisió. Diu, mira, acaba d'enlairar-se. I em vaig quedar d'una peça.
Va explotar en ple vol el primer de febrer en tornar a la Terra. O sigui que van fer el viatge més meravellós de la seva vida, però no ho van poder explicar. I el 2004, a Tokio, al Japó, 30 soldats de les forces d'autodefensa nipona surten cap a l'Iraq per integrar-se, juntament amb 20 militars de la força aèria que ja hi són, a les tropes de la coalició anglo-americana que ocupa aquest país.
És la primera emissió a l'estranger del Japó des de la Segona Guerra Mundial. D'això també n'hem fet un grapat de pel·lícules. Fa poc temps, però com a mínim ja n'hi ha dues o tres. I ara recordem, només dues o tres, i tornarem a posar música, els naixements que van tenir lloc als països catalans i a la resta del món, tal dia com avui. Molt bé, doncs posem aquesta mica de música.
Oh, carry my loved one Home safely to me She sailed at the door
All day I've been blue Red sails in the sunset I'm trusting in you Meravellosa, meravellosa aquesta cançó Beles rojas en el crepúsculo A mi m'agradava més per Polanca però aquí els plàters també van una bona versió
Jo és que l'escutxo i veo las velas rojas, ja, i veo... No, no, era molt bonica. És qüestió de posar-s'hi... Clar, era una cançó de quan nosaltres érem una mica més joves. Ara ho som, de joves, però llavors ho érem més. I tant, i tant que ho érem més. Però mira, fent servir la imaginació, un també es pot situar, eh? Perquè mirant els naixements, recordem que el 1924, tal dia com avui, va néixer Vinerosa, el Baix Maestrat,
un dels grans dibuixants del Pulgarcito i del DDT contra les penes, dibuixant i guionista de còmics valencià, mort el 1994. Molt bé. Qui era? Eugeni Giner. Molt bé. Bé, el 1928, a Saragossa, mort Pilar Lorengar, soprano espanyola de renoma internacional, que va morir a Berlín l'any 1996.
Sí, aquí he posat bé la data, eh? Perquè de vegades em salten els números, amb la meva habitual dislèxia. No, home, no. Alguna vegada sí. I dic, ostres, aquesta persona l'he fet viure 400 anys i aquesta no m'ha tossat. Això passa a les persones que som de lletres i no de números. Doncs a mi em passa, a mi em passa. Solitòsament mai he treballat de comptable perquè m'haurien acomiadat el primer dia allà. No, jo sí que he treballat de comptable, però aquelles llistes tan llargues de sumes em portaven pel camí de l'amargura. Ho crec, ho crec. El 1901,
A Banis, a Cuba, va néixer Fulgencio Batista, militar i polític cubà, dictador, cap d'estat de 1923 a 1959, que va morir el 1973. El van desterrar del poder les guerrilles de Fidel Castro. D'això també n'han fet més d'una pel·lícula. També, eh? Que sí. També, també. I bé, recordem algú ben contemporànic que hagi nascut
Fa poc i el puguem felicitar. Per exemple, Àngel Llasa. Molt bé. Actor, showman, presentador natural de Barcelona i format a l'Escola Oficial de Teatre de Berlín, entre d'altres, perquè també va estudiar aquí a l'Institut del Teatre i crec que amb altres escoles tant de...
d'addicció com de cant i de ball. I de mala gaita. També. Aquest mal geni té un rato. Almenys ho aparenta. Ho aparenta, però també té molta simpatia. És fose, no? Exacte. Famosíssim per Operación Triunfo, com vostès saben. Ens ha fet passar d'allò més bé veient-lo a actuals escenaris. Jo recordo haver-lo vist a Boing Boing l'any 2009, si no recordo malament el Coliseum.
A més, ha dirigit espectacles com Madame Melville, en la que estava esplèndida la nostra admirada Clara Segura, amb el Carlos Cuevas de protagonista masculí, i també va dirigir un espectacle magnífic del Mac Lari, que molts de vostès l'hauran vist, que porta per títol Esplenda, i que és un espectacle esplèndid de teatre, ball, música, màgia... Però és que el Mac Lari té un carisma especial, eh? I clar, si és ben dirigit, encara més...
es veia més en aquest espectacle que estava esplèndidament dirigit, perquè en altres espectacles ha fet màgia, però és que aquí actua, canta, balla, fa absolutament de tot. Com és tan simpàtic i tan maco. I suposo que l'Àngel Llàcer li haurà transmès, amb el temperament que té, la simpatia i el geni. Les dues coses. Sí, suposo. Junts el Llàcer i el Mac Lari poden fer meravelles. I tant. Bé,
I com a necrològiques, el nostre record pel gran actor Agustín González, mort a Madrid tal dia com avui de l'any 2005. Per Augusto Algueró, el compositor i director d'orquestra, que ens va deixar el 16 de gener de l'any 2011. I tampoc ens podem estar de parlar de l'irrepetible Anna Lizaran, que va morir el passat divendres, dia 12. Bé, què podem dir de l'Anna Lizaran?
Recordem-la, recordem-la, perquè és una vida tan intensa que resumir-la és molt difícil. És una mica difícil. Tu aquí ho has resumit. Jo he retallat de La Vanguardia, que va fer uns extensos articles, i, entretot, farem una mica de record per aquesta dama de l'escena catalana. Bé, Anna Lizaran va néixer el 31 d'agost de 1944 a Esparreguera, al Baix Llobregat.
filla d'una modista i d'un mecànic, va demostrar la seva afecció pel teatre ja de ben petita. Va estudiar Ardramàtic al Centre d'Estudis Experimentals de Barcelona i va ser un dels primers membres del grup teatral Comedians. Recordem, i això s'ha dit molt, que per poder treballar a Comedians, ella aleshores encara mater, havia de pagar per poder actuar a Comedians. El 1974 es va establir a París per estudiar amb el mim Jacques Lecoq. No sé si ho pronuncio bé, però aquí...
va tornar ja de França convertida en una professional total. El 1976, quan va tornar, va començar a treballar al Teatre Lliure, del qual fou un dels membres fundadors. Sí, sí. Aquí ho diu... Mira, hi ha un comentari, ja no direm la biografia, perquè més o menys l'has tractat tu, però és que hi ha uns paràgrafs que diu Anàlisis del Joan Anton Benac. Joan Anton Benac és una de les persones que més sap de teatre en aquest país. Sí, molt, moltíssim. I diu...
L'ànim dels companys del Nacional que a l'octubre, al final de l'estrena de l'Avet, li desitjàvem una ràpida tornada als escenaris, hi havia esperança certa que en Elisaran podria reincorporar-se al teatre al cap de molt poques setmanes. Es deia, sense disposar de cap diagnòstic clar, que patia d'estrès a causa d'un treball excessiu. S'escampava potser...
Una memòria o una mentida, més aviat una mentida pietosa, per tal de tranquil·litzar tothom, o el cranc maligne és moltes vegades un assassí tan silenciós que la medicina local encara no sap descobrir fins a les vigílies de la darrera mossegada mortal. Sigui com sigui, la mort de l'actriu ha sotreguejat el nostre món cultural amb la violència i
dels infortunis més dolorosos i inesperats. Jo he parlat amb el meu fill i, clar, resulta que en el lloc que, desgraciadament, ella el patia, és d'una rapidesa i una virulència que encara que no el pots detectar fins que realment ha arribat als moments finals. Recordar en Alizaran és reviure una polícroma ingent desfilada de personatges
que van del segle XVI fins ara mateix. O totes les baules que lliguen la grandessa amb la humilitat de la naturalesa humana representada. O, si es vol, una espectacular galeria de dones vibrants d'autenticitat, cadascuna, si ho recordem bé, amb un tret d'encomú. El llampagueig dels ulls que proclamaven la més convincent identificació de l'actriu amb la figura de ficció.
Això ho recordo perfectament en qualsevol dels seus papers. Et transmetia tal emotivitat que et feia riure i et feia plorar. Jo ho recordo a la nit de les Tríbades el magnífic diàleg que tenia amb l'altra actriu, qui era la... Montselcanyiz. Montselcanyiz i Anna Elisaran van ser les dues grans actrius amb una batalla de reines, per dir-ho entre cometes, entre dues actrius,
que és absolutament memorable. Que eren la reina Isabel i la reina Maria, no? No, no, no, això era amb Eduard II. Eduard II. Eduard II, que també la va fer amb el Focats, era històrica. No, no, jo deia batalla de reines en el sentit figurat. Hi ha dues dones amb molt caràcter que s'estimen bojament i s'odien bojament també. Són les dues cares de l'amor i de l'odi quan amb dues persones hi ha una passió entre elles total.
Evidentment, tríbada, saps què vol dir tríbada, no? Vull dir, és sinònim de lesbiana, per tant, és una mort entregat total amb una relació d'amor i odi com es donen entre parella d'home i dona o en parella d'home i home. Sempre les grans estimacions que són molt intenses porten també les seves dosis d'odi. Tenint en compte que les dones, quan estimen sigui a qui sigui, són exageradament
estimen moltíssim. I quan ho diuen, ho diuen moltíssim, també. Clar, perquè és la cara i la creu de la mateixa moneda. És la mateixa. Però és que les dones som molt extremoses. I ella ho donava tot. O sigui que ella encara ho feia palès a sobre l'escenari molt més. Recordem que al llarg de la seva carrera...
Amb què la recordes? Tots la recordem? No, a tots. Mira, per exemple, a Gellac, me'n recordo perfectament, la Mari, que fa pocs dies van passar per TV3 aquests dies de festa, la pel·lícula, que feia la sèrie, que feia un paper, la dona d'un comunista primer, molt amb actiu, i després una mica decebut, i l'un per l'altre, porca misèria, o la via Augusta.
L'any 1995 va fer l'única incursió en la direcció teatral amb l'obra Arsènic i Puntes de Coixí, també molt famosa, el Teatre Lliure de Gràcia, amb Carme Molina, Conxita Verdem, Montse Guellar i Jordi Bosch, entre d'altres actors. En teatre va participar en la majoria dels muntatges teatrals realitzats al Teatre Lliure amb els millors directors del país, entre els quals, recordem alguns, destaquem Lluís Pasqual a Hamlet,
tot esperant Godot o la tempesta, Josep Maria Mestres a un matrimoni de Boston, Sergi Balbel a Forasters, agost i dissabte, diumenge i dilluns, o bé Josep Maria Flotats a una jornada particular, entre molts i molts altres, perquè tothom qui la va dirigir va quedar encantat de treballar amb ella, i ja no diguem els espectadors, no? L'any 1982 fou guardonada amb el Premi Margarida Xirgo de Teatre.
El 2000 va rebre la creu de Sant Jordi i el 2003 el Premi Nacional de Teatre per la seva interpretació escenes d'una execució, de Howard Berkels. Anna Elisaran va morir, com hem dit, el dissabte passat, als 68 anys, a l'Hospital Clínic de Barcelona a causa d'un càncer. Queda per sempre amb nosaltres la gran actriu i millor persona que tant admirem i estimem.
El carrer dels quatre llits quan la ciutat no vol dormir. Quatre retalls de somni que els anys han envellit. Fan carrera de morts clandestins segles mentre els seus ulls inquiets vellen amb el gest sempre a punt.
Són la puta llibertat i la puta germanor que per les cantonades donen de franc l'amor han vingut fins aquí rodant món pobres a la ciutat exultant soles
A buscar vells amants, nous amics. Però qui són aquesta gent que faig endeja tant? Cap on van, mostrant el cos tan vell com agressiu.
Ens diuen que són els aletes que ens fan senyal d'un demà molt més feliç. Però de l'enllà del temps no el recordem fent l'amor en els nostres nits. Bé, hem posat Lluís Llach per...? Hem posat Lluís Llach.
perquè ens consta que analitzaran com a tantíssims de nosaltres. Li encanta Lluís Llach, no? O li agradava molt Lluís Llach. I aquí no, no vull dir Lluís Llach. Lluís Llach és Lluís Llach. Extraordinari que comunica a tothom. I bé, a l'espai de cultura seguim parlant de teatre, ja que el teatre és una metàfora de la vida, o més aviat l'espai on la vida es concentra. Els ho recorda en Lluís Pasqual, un dels directors teatrals amb més prestigi internacional del nostre país.
Aquest mes surt una entrevista que li ha fet Rosa López Moraleda a la revista 60 i més que publica el Ministeri de Sanitat i Afers Socials. Avui ho he traduït al català, veus? Allò que t'agrada a tu tant de Ministeri de Sanitat i Afers Socials. Sí, sí, sí. Mira que és llarg, eh? Els hi hem traduït.
A més, és aquell edifici d'en Lleig, que tenen el Paseo del Prado, però on hi treballa gent estupenda i que no tenen molt bé. Això no té res a veure. A més, el de Lleig i Bonic també... És una percepció teva. És objectiu, exacte. Tots som subjectes, per tant, són subjectives les nostres opinions. Clar, jo no l'he vist a aquest edifici. El que tampoc no m'agrada gens és el del Constitucional. Aquell... No m'agrada gens ni ni mica. Mira quina cosa...
Sembla una galleda invertida? Bueno, és horroroso. Felicito de tot cor l'arquitecte, de part meva. Mira, és que posats a dir edificis lletjos, a mi la ciutat de la justícia d'aquí, a cada ciutat, que l'he vist per fora i per dins... Per favor, qui s'ha brandut el tant percent del ciment que han gastat amb ella? És com una presó vist per fora. Per horrorós. Però clar, veus, ja sé que ara no pots fer un palau de la justícia estil modernista com el que hi ha...
El d'això, allà baix... El pagès Lluís Companys. Home, home, és molt antipàtic aquell, perquè per anar d'un espai a l'altre no hi ha ascensor. Has de pujar per les escales. Però aquell edifici era una meravella, home. Però ja dic, el que dèiem abans és subjectiu, són criteris. Això mateix, sí, sí, és percepció de cadascú. Com dèiem, el fundador del Teatre Lliure sosté que el teatre i la poesia són molt semblants, ja que al fons d'un poema sempre hi ha una persona que fa teatre. Un sonet ocupa un espai petit dins d'un full en blanc.
com si fos una illa enmig del mar, on es concentra alguna cosa, un argument o un pensament condensats. Un sonet és una pauta, una estructura, una petita arquitectura. Veus així, coincideix en Lluís Pasqual, coincideix en Joan Margarit i coincideix Jaime Gil de Vienma. O sigui que tenen raó quan tants poetes parlen d'arquitectura per vestir les paraules. Lope de Vega ja ens va ensenyar com fer-ho.
a un boc de un personatge de la niña de plata que deye así. Soneto de repente. Un soneto me manda a hacer violante. En mi vida me visto en tal aprieto. Catorce versos dicen que es soneto. Burla burlando. Van los tres delante. Yo pensé que no hallara consonante y estoy a la mitad de otro cuarteto. Mas si me veo en el primer terceto no hay cosa en los cuartetos que me espante. Por el primer terceto voy entrando y aún parece que entré con pie derecho.
pues fin con este verso le voy dando. Ya estoy en el segundo y aún sospecho que estoy los trece versos acabando. Conta si son catorce y está hecho. Val a dir-ho que aquest sonet serveix de pauta, com sabran molts joves o si hi ha algun net dels molts avis que ens escolten, que serveix de pauta per les classes de teoria de la literatura per compondre versos. O sea, el soneto de repente...
És com les sonatines d'altres autors, o de Jaime Gil de Vienma, ja retires aquelles paraules i poses a damunt les teves. I t'ensenyen com compondre un sonet. Una altra cosa és ser poeta, una cosa és la composició, fer-la tararí, tararí, tararà, exacte, la mètrica, i l'altra cosa és la poesia, que això ja és un do que el tenen... Això el té cadascú d'interessant.
I això sí que ni se compra ni se vende. No, no, no. Ho sents i ja està. Per molta mètrica que prenguis. I per tant, tant, tant, tant, tant, tant, si no tens dintre de l'ànima una manera d'inspirar aquestes idees, no hi ha manera de fer una poesia. És com el que estudia música i no té ànima de música o com el que estudia dibuix i no té mà per dibuixar? No, clar, tocarà un instrument, farà música, però si no la sent la música no te la transmet.
I bé, parlant de música i parlant de poesia, hi ha una pel·lícula que n'ha estrenat fa poc, que és poesia visual, parla de la vida dels músics, parla de la tercera edat, la quarta i la cinquena, o sigui, com podem arribar quan una persona és dependent d'una altra i quan això es fa amb amor, perquè aquest és el títol de la pel·lícula, Amor, de Michel Haneke. Ho dic bé? No sé si ho pronuncio bé. Sembla que és francès, em sembla, no? La pel·lícula està rodada a França,
El que ja no sé és si ell és francès. Això ja no ho sé, perquè aquest senyor ha rodat en diferents... El títol és Amor. Sí, sí, sí. Escrit en francès, eh? Amor. Amor, amor. I no, no, i la pel·lícula l'he vist en versió original i parla en francès. A més, parla en francès d'una manera tan lenta, són tan grans i parla tan a poc a poc... Sí, que la pots traduir bé. I el que no entens et dona temps de sobre a llegir els subtítols. O sigui que és un goig veure-la en versió original. A més, és una gran creació...
d'un actor que ja l'hem vist en moltes pel·lícules, sobretot en edat més joves, el Jean-Louis Trintignant.
Ella, l'Emmanuel Riba, també l'hem vist en moltes... Diu que està fantàstica. Formidable. La crítica l'ha deixada fabulosament. Tant la pel·lícula com l'actor i l'actriu estan proposats pels Òscars. Ja tenen premis Palma d'Or del Festival de Canç 2012, Gran Premi Fipressi, Premi de l'Acadèmia del Cinema Europeu 2012...
Però a part de tots els premis que li puguin haver donat o li donaran, perquè això ja és també a vegades una qüestió política, és que realment és una pel·lícula que et corprèn des que comença fins que s'acaba, et quedes enganxat a la pel·lícula. I sobretot a nosaltres que ja tenim una edat. Sí, sí, sí, jo crec que la gent gran ens afecta més perquè, mira, els joves poden pensar, ui, que dura és la bellesa amb e baixa, però encara queda lluny.
Però quan ja estàs entrant dins d'aquesta recta, que una persona pot arribar a ser dependent i la pel·lícula reflexa quan una persona dependent és estimada amb una altra amb amor, com passa en el protagonista de la pel·lícula, o amb desamor, com passa en algun dels cuidadors o cuidadores que per diners transporten aquella persona... No, no, per diners no es pot cuidar una persona. Com si fos un sac? No, no, no, no. Veus, a la pel·lícula Intocable, que vam passar l'altre dia, bueno, ja fa uns dies, a l'associació de gent gran...
És meravellós com aquella persona...
cuida d'aquella manera tan especial a un senyor que, escolta'm, que a ell no li va ni li ve i l'amor que acaba tenint per ell. És que em cites una pel·lícula que si es titulés amor també serviria. També serviria. El que passa que no totes es poden titular de la mateixa manera, però també intocable és una mostra d'amor. Meravellós. O sigui que és molt curiós i molt interessant que es facin pel·lícules d'amor on no sigui l'amor adolescent del que n'hi ha en dotzenes i dotzenes de pel·lícules. No, perquè és un altre tipus d'amor, segons quina edat.
El primer amor és una cosa molt bonica i que queden molt bé les pel·lícules perquè és meravellós i perquè és preciós i perquè analitzar l'adolescència no és moco de pavo, com diríem parlant en plata, perquè la pubertat i l'adolescència és una edat molt complexa, és molt difícil. I que pot marcar la vida també de qui sent aquest amor i a vegades és correspost o no? I tant que sí, i tant que sí. Però en canvi, en la gent gran ja no hi ha res a marcar, és presente puro i duro, no? I aleshores una mort
als 80 anys, que és l'edat dels personatges de la pel·lícula, doncs, evidentment, no tindran ja possibilitats de tenir un segon amor, no?, o un tercer, o un quart, o un cinquè, salvo una cosa ja gairebé miraculosa. Hi ha moltes residències que hi ha amor entre...
entre persones residents i un amor sincer i complet, eh? I cuidadors que ho fan amb tal quantitat de tendresa i amb tal benevolència que passen endorfines a les persones grans, que els fan sentir bé, que els fan sentir amb ganes de viure, que això és el més important. Val a dir que a la pel·lícula els que fan papers petits són també magnífics, o sigui, el deixeble que ha estudiat música amb ella.
els diferents tipus d'infermera que la van a cuidar les persones que els visiten bé i no vull explicar més coses perquè no vull revelar no la desvellis o sigui, és molt recomanable us convidem que la aneu a veure quan ho tingueu a mà i realment s'ho passareu molt bé proper de Sant Just cada vegada tenim els cinemes més lluny de moment la fan el Renoir a Florida Blanca perquè el Renoir a les Corses la van tancar en versió original i a l'Alexandra que la fan en versió doblada
perquè ja sé que hi ha persona que té dificultat per... Per continuar, per llegir els subtítols. Per llegir els subtítols. Això depèn de la rapidesa de lectura que tingui cadascú. Això mateix. Posem una mica de música.
Fins demà!
Meravellosa música inspirada a Chopin, amb una sonata de Chopin. Bé, i ara d'aquell llibre que em van regalar, i és que m'agrada tant, que és Mil i una curiositats de Barcelona i que escriuen Sílvia Suárez i Anna Priscila Magrinyà,
Avui parlarem d'un palau impressionant per a la música catalana. No em diguis que vols parlar del Palau de la Música. Oh, i tant, del meu Palau de la Música. Doncs mira, aprofitem per dir que si algú té temps i arriba temps encara de veure el concert d'any nou de Johannes Traus, que el proper diumenge dia 20 és l'última representació, que corrin molt perquè ja queden molt poquetes localitats. Sí, oi? Has dit que quedaven només els laterals, no?
em va semblar a mi pel que vaig veure en l'ordinador quan vaig treure-les de diumenge passat. No, tampoc ho puc assegurar. Igual teniu sort i algú ha tornat a l'entrada. Això també pot produir-se. De totes maneres, tu deies una cosa que és molt certa. La gent que hem anat diverses vegades al Palau hem pogut comprovar que l'audició dels laterals i de les primeres files de dalt és, jo diria, més bona que des de la platea. Des de la platea, sí. És veritat.
els concerts des de la primera i segona fila Sí, la platea per mi, de mig en avall perd sonoritat ja no m'atreviria però presència, espectacle perd perspectiva
Tot i que aquest espectacle no és només música, hi ha també ballet, i això és molt important, i a més, com porta un cos de ball esplèndid, és bo poder-ho, si tens la sort de tenir una bona localitat, de poder veure, de poder gaudir dels esplèndids ballarins i l'esplèndid de cantant i veure tot l'espectacle. Perquè és un espectacle que et quedaries a veure-ho tot sencer una altra vegada. Sí, sí, tant. Bé, doncs parlarem d'algunes curiositats del Palau de la Música. El músic Lluís Millet,
i el compositor i escriptor Amadeu Vives fundaren l'Orfeó Català l'any 1891. Pocs anys després, la institució encarregarà a un dels arquitectes per antonomàcia del modernisme, el barceloní Lluís Domènech i Montaner, la creació de la seva seu social. El finançament, com ja havia passat feia més de mig segle amb el Gran Teatre del Liceu,
va anar a càrrec d'industrials i financers catalans. Es van comprar els terrenys de l'antic convent de Sant Francesc per dur a terme la construcció, que es faria entre els anys 1905 i 1908. El Palau de la Música Catalana es va inaugurar el 8 de desembre de l'any 1909. Alguns detalls de l'edifici. En una de les cantonades de l'edifici destaca el conjunt escultòric
La cançó popular catalana, de Miquel Blai. Una figura femenina fa les funcions de mascaro de proa i, darrere seu, personatges de totes les classes socials simbolitzant que el palau està obert a tothom. Sant Jordi, per sobre de la multitud, corona l'escena. Omplint l'estança de llum i color, a banda i banda de la sala de concerts s'eleven vitralls des del terra fins al sostre.
Al centre hi ha una gran làmpada en forma d'esfera invertida que reprodueix un gran sol de cristalls daurats envoltat de vidrets blaus i blancs que dibuixen cares femenines. Recordeu que en una visita que vam fer amb l'associació de gent gran ens ho van explicar detalladament i amb guia tot això. Al costat esquerra
hi ha la representació de la música popular catalana amb el bust de Josep Anselm Clavé sota un arbre i un grup de cantaires. Perquè era la sala d'assaig de l'Orfeó. Bé, l'escenari és com un hemicicle situat en el fons on hi ha representades 18 musses realitzades en mosaic. Cadascuna d'elles porta un instrument diferent.
Per vegades que te'l miris al Palau sempre descobreixes coses noves. Sempre, sempre. Mira, jo quan estava en el TEC, el Teatre Experimental Català, assajàvem i estrenavem el Palau. I durant els assajos sempre tenia ocasió de descobrir alguna cosa nova i preguntar, i això què representa? I sempre hi havia algú que t'havia d'explicar, és que això representa... Perquè cada musse és diferent, allà cada personatge... Sí, cada una té el seu terrenar.
La seva tasca. Hi ha deeses, hi ha fades, o sigui, aleshores, cada una té el seu sentit. Jo me'n recordo que em va impressionar moltíssim, tenia 17 anys acabades de complir, i vam celebrar Sant Gabriel l'Arcàngel, que era el patró de la ràdio, el vam celebrar al Palau de la Música.
I vaig tenir el goig de presentar als meus companys. Va, va ser un acte molt bonic. I em va emocionar, eh? Però és que és molt amotiu. Molt, molt. Perquè recordem que una imatge que presideix el Palau és el bus de Pau Casals, que va dirigir l'orquestra de l'Orfeo des de 1920 fins al 1936, quan va esclatar la Guerra Civil. O sigui, Pau Casals...
Tenia el record del Palau i el portava sempre. Sempre. Com portava Catalunya al cor, portava el Palau al cor. Sí, sí. La rebel·lió del públic al Palau. El maig de 1960, coincidint amb la visita de Franco a Barcelona, es va prohibir la interpretació del cant de la senyera en un espectacle que s'estava celebrant al Palau.
Davant de tal censura, el públic indignat es va posar d'en peus i va cantar el cant de la senyera mentre alguns activistes llençaven volants contra el dictador. Jordi Pujol, tot i no haver estat present al Palau durant els fets,
va ser detingut i sotmès a Consell de Guerra per aquell fet. Això s'ha explicat ja un munt de vegades, però és molt bo recordar-ho perquè, per a molta gent jove que no hi va ser, això li sembla gairebé que és una batalleta. Va passar, va passar. El que va passar amb en Jordi Pujol, com el que comentàvem abans, ho hem dit, em sembla, micro tancat, del que era aleshores el prior dels caputxins que va defensar Jordi Llimona, va ser també en aquells anys i poc abans dels...
Això va ser el 60, la caputxinada va ser el 66. Entre el 60 i el 66, en diverses ocasions, el prior dels caputxins va haver de defensar en Jordi Llimona dels atacs dels franquistes a Sèrrims que el volien interrompre en qualsevol acte que es feia en favor, en defensa de la cultura de Catalunya, fos el Palau, fos el Cercle de Sant Lluc o fos on fos. I aquí tenim la dada, l'any 1971,
el Palau de la Música va ser declarat Monument Nacional i, el 1997, va ser reconegut Patrimoni de la Humanitat per part de l'UNESCO.
Fins demà!
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Dimecres passat ens va sortir a l'Efemèrides un dels grans poetes espanyols de la generació del 27.
No ho hem oblidat. Recordem que Josep Maria Pou, l'actor, també el va tenir present en una d'aquelles efemèrides que va dir que cal recordar, doncs el recordem també, Luis Cernuda. Ens vam reservar per dir avui aquest can a la llibertat d'estar penjat per algú. O sigui, estar penjat per algú, per Cernuda, era una manera de sentir-se lliure. Doncs endavant. Si el hombre pudiera decir lo que ama de Luis Cernuda.
Si el hombre pudiera decir lo que ama, si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo como una nube en la luz. Si como muros que se derrumban, para saludar la verdad erguida en medio, pudiera derrumbar su cuerpo, dejando solo la verdad de su amor, la verdad de sí mismo, que no se llama gloria, fortuna o ambición, sino amor o deseo, yo sería aquel que imaginaba
Aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos proclama ante los hombres la verdad ignorada, la verdad de su amor verdadero. Libertad no conozco, sino la libertad de estar preso en alguien cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío. Alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina,
porque en el día y la noche son para mí lo que quiera. Y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu como leños perdidos que el mar anega o levanta libremente con la libertad del amor, la única libertad que me exalta, la única libertad porque muero. Tú justificas mi existencia. Si no te conozco, no he vivido.
Si muero sin conocerte, no muero porque no he vivido.
Seguim amb l'amor perquè també vam citar el dimecres passat Alexander Pushkin, el poeta romàntic rus abatut a trets per un oficial de guàrdia un 29 de gener de 1837. Recordem d'ell un prisionero. Estoy tras las rejas en húmeda prisión. Mi compañero triste, criado en cautiverio, es un águila joven que sacude sus dos alas
y pica en mi ventana su sangrienta ración. Luego arroja y mira a través de los cristales como si tramara lo mismo que yo, y me llama con su mirada y con su grito como diciendo ¡Huyamos! ¡Echemos a volar! ¡Somos pájaros libres! ¡Es hora, hermano, ya! ¡Volemos a las cumbres, más allá de las nubes, allá donde se ve la ribera del mar,
Allà donde habitamos tan solo el viento i jo. I continuem amb Alexander Pushkin.
Recuerdo. Cuando cesa el estrépito del día en torno al hombre y a las mudas calles del pueblo, clarísima desciende la sombra de la noche, cuando el sueño premia el trabajo. Entonces vivo horas amargas de vigilia que se consumen en silencio. En la nocturna paz. En mi interior se agita íntima sierpe de la culpa.
y los sueños rebullen, y a la mente abatida por la pena viene el dolor. Ante mí, lentamente, la callada memoria despliega su largo pergamino, y al leer en él, con asco, aquello que yo he sido, maldigo todo, y me estremezco amargamente, y lloro, y amargamente gimo. Mas no borro las tristes líneas.
Bé, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui, de 60 i més. Amb un poema contemporani i un altre de 1799. I, a més, és curiós que, havent-hi tants anys de diferència entre ells, hi ha una certa similitud en el... Sí, la cadència de la poesia i el tema, també. Potser també perquè el traductor compta aquí que, clar, en...
Un és un poeta castellà, però l'altre està traduït al castellà per un conegut autor castellà. I aleshores la cadència aquí fa molt. Com que no sé rus, no sé això què tal deu sonar. No, jo tampoc no sé rus. En merció original, però aquest senyor Pushkin era també polític.
va tenir un càrrec al Ministeri d'Assumptes Exteriors Russos a Sant Petersburg. O sigui, era un home de lletres i un polític del seu temps. I molt accelebrat que es va donar lloc a un duell i aquí va morir. També és que tenia uns amors molt apassionats i unes rivalitats amb altres polítics militars que eren molt... I la qüestió de Federilles també anava de cap a pujada. I en aquella època l'honor es defensava trets i ell va perdre la vida precisament en un duell.
Bé, doncs fins el proper dimecres i si voleu tornar a escoltar aquest programa, el proper dissabte estarem amb vosaltres d'11 a 12. Doncs moltes gràcies a tots per ser aquí i a reveure. A reveure.