Diuen freqüència, es parla que les guerres del futur seran per l'aigua. En rigor, ni l'aigua ni cap dels arguments que tradicionalment s'han emprat per portar els pobles a morir i matar justifiquen cap guerra. És a dir, l'aigua no hauria de ser mai un motiu de guerra.
No obstant això, l'aigua, en la mesura que té fortes vinculacions emocionals, territorials i identitàries, és fàcilment manipulable, tant en la confrontació política partidista com fins i tot a l'hora de justificar la violència entre pobles i comunitats. Però sobretot el control de l'aigua es pot usar i s'acostuma a fer com a eina de poder i domini. I ara veurem uns exemples d'aquests casos que acabem de dir. I tant.
En el cas de Palestina, el control de rius i aquífers per part d'Israel és una forma simbòlica i material de dominar el poble palestí en un context bèl·lic de submetiment. De fet, la gestió d'aigües a Israel forma part de l'estratègia militar imperant i està sota el control de l'exèrcit.
Deixar per als palestins una disponibilitat amb prou feines de 107 metres cúbics habitant any davant el 2.300 metres cúbics habitant any d'Israel representa usar la degradació de les condicions de vida de tot un poble com arma de submissió i desmoralització de l'enemic en un marc bèl·lic en ell mateix profundament immoral.
Hi ha molts casos. El cas, per exemple, que van estar empatint o empatit, en el cas del Kurdistan turc, que és el mateix. Se'ls dominen les aigües, se'ls desvien les aigües dels rius i aquella zona que podia plantar els seus productes i podia viure d'ella es veuen totalment marginats. Però ara n'explicarem una altra una miqueta així ràpid.
en què la violència extrema és entre comunitats, entre la gent d'una comunitat antiga, d'aquesta gent que vivia a la selva alguna cosa d'aquestes. Entre els molts casos de violència extrema contra comunitats que defensen el seu dret a viure en pau a les seves terres, un dels més brutals i estremidors va ser el de Chijoi, a Guatemala.
En aquest cas, tornem a trobar una guerra no declarada en el que la simple oposició de les comunitats maïs al seu desplaçament per construir la presa de Xijoi es va assaldar amb la matança de més de 400 persones, majoritàriament dones i nens, en mans d'unitats militars i paramilitars. El pretest de la lluita contra la insurgència esguerrillera es va usar com argument per aixafar per la força
de les armes, les justes reivindicacions de les comunitats indígenes, encara que estiguessin al marge del conflicte armat que va assolir el país. És a dir, que realment... Sí, això no cal que corris gaire. Nosaltres anàvem al poble de la família del meu marit,
hi havia un pou que tota la vida havia abastit perquè era d'una font que venia de la muntanya. I aleshores tothom gaudia només que pagant 5 pessetes l'any. Un, dos, tres, no són pobles, són cortijades, que diuen en allà, però que se sortien, havien d'anar a buscar-la a la font, però és igual, ells amb els animals hi anaven.
Van vendre la finca i va haver-hi el d'Alta Baix, perquè llavors l'amo de la finca va tancar l'aigua. Això no es pot fer, perquè per llei això era gairebé una cosa centenària. Però, escolta, van haver-hi pallisses, van destrossar la porta d'allà a la Reixa...
Van enverinar l'aigua, les dones no podien anar a rentar. Escolten, va ser una cosa horrorosa. O sigui, veïns que tota la vida havien estat amics, en aquell moment es va crear un conflicte que ja no donava gust d'anar a viure en un lloc que era tranquil, natural i podies deixar les criatures als carrers tan tranquil·lament perquè tot anava amb bèsties encara. Però era naturalíssim.
I noia, es va armar la guerra, però una guerra grandíssima. Doncs l'aigua serà un conflicte del futur. Sí, molt, molt. Perquè el que tingui màquines per obrir pous i el que tingui manera de fer muralles que evitin, la gent no podrà acabar de pagar aquells tributs. Fins que l'aigua, ara ens l'augmenten, se l'han privatitzada, quan era una cosa on ve dels pobles.
Sí, sí, però esclar, com hi ha màquines, hi ha de tot. Bé, doncs esperem que tothom sigui bondadors i tingui una miqueta de... Bé, hem arribat al final d'aquest programa d'avui. Bona nit, Dolors. Bé, moltes gràcies, Marc, per haver posat les sintonies i bé, us esperem a vosaltres, al Jesús i a tu, dintre de quatre setmanes. Doncs hi serem. Molt bé. Bona nit a tothom i bon dia si ens escolteu el dissabte vinent.
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com
Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del baix llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic.
Van morir per culpa d'un cotxe que anava contra direcció. Faig fer inadaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens d'anar, aniria a la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya.
Sintonitzes la ràdio de Sant Just.
Seixanta i mes.
Desembre avança i ens fixem en l'abondor de productes que treuen al nas aquesta època de l'any. Llaminadores com les neules i els torrons, algunes de ben antigues. Es coneix un cens de la població de Gramunt de l'any 1741, on consten ja set famílies torronaires.
I si baixem fins a la vila a la cantina de Xixona, mundialment coneguda per ser el bressol del Torró, descobrim que ja l'antiga saxona musulmana fabricaven dolços amb el fruit dels ametllers. Però el millor de tot, l'esperit solidari que es desvella aquests dies i les campanyes d'ajuda on tots participem. El pitjor, que sigui el Departament de Benestar Social el que estigui més escurat i ens demani ajuda.
Bé, però les coses són com són. I esperem que després dels set anys de vaques magres, perquè ja en fa set, no, Joana? Si no en fa set, en fa sis. Reconeguts, no tants. Reconeguts, no tants. No, perquè el senyor Zapatero ha entrevistat avui al diari i diu que no en fa tants. No, no, no. Que no fa gaire, anaven molt bé, però hi ha molts polítics que sempre ens diuen que van molt bé. Vam anar molt bé fins un dia que, el dia següent, ja ens van tallar les ales per tot.
Evidentment que sí, doncs esperem que vinguin temps millors. I si ens voleu parlar de com veieu vosaltres el present i el futur, ho podeu fer avui, aquí i en directe. Benvinguts, oients desvernians. Passen quatre o cinc minutets...
5 minuts de les 8 del vespre. Avui, dia 11 de desembre, és el 345è dia de l'any del calendari gregorià i queden, per tant, només 20 dies per finalitzar l'any. Un dimecres més ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, on podeu dir-hi la vostra, trucant aquí, al programa 60 i més.
Tan senzill com marcar el 93, 372, 36, 61, des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre. I aquí ens teniu a la vostra disposició una servidora, la Joan Algarra, amb moltes ganes de compartir aquesta hora amb vosaltres, al costat dels meus companys, Mar Pere Arnau i en Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones.
I si voleu trucar, recordeu que si no ho fem avui, ja no ens podreu trucar fins l'any que ve. Ah, això mateix. Perquè el proper programa el farem en diferit.
Sí, perquè, clar, com són festes... La Joana se'n va a Montserrat i jo me'n vaig a Madrid. Molt ben fet. Què te parece? A més, una cosa en comú tenen Montserrat i Madrid, no? La verge, que és morena, no? Clar, clar, clar. Són morenetes les dues. Les dues, les dues. La una diu... I l'altra no cal dir que diu...
Rosa d'Abril, Morena de la Serra, de Montserrat Estel. Ilumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel. Molt bé, doncs ja hem pregat així espontàniament a la verge. I tant, a les verges. A les verges. Bueno, les dues advocacions, que és el mateix. Les dues advocacions, perquè la verge és la mateixa tanto si vas al Rocío como si vas al Santuario de la Consolación, la que vulguis. Totes són ella.
Ai, no oblidem, doncs no oblidem d'ells, que el dia passat, no sé si les vaig dir, els pioners d'aquest programa, Lluís Domènech, Càndida Nevado i Antoni Jordà, no sé si hi ha algú més de pioner que encara estigui per aquests mons. No ho sé, no me n'acordo. En actiu. Però ells, sempre que poden, ens envien sugeriments i paraules plenes de saviesa. Algunes d'elles, com el secret d'un bon pollastre farcit.
Un àpat com el de Nadal demana preparació i unes quantes hores de bona cuina. Ja ens podem començar a entrenar escudella amb carn d'olla i després el capó del Prat. Sí que s'acosta la fira de Vilafranca, precisament.
També, també, sí, sí. Aquí hi trobes de tota mena, de potes blaves del Prat, d'allà, autòctons de Vilafranca, que també són molt bons, gall dindis, hornills i un fred capella. Ho recordarem al proper programa, encara que sigui endiferit, que hi ha la fila de Vilafranca. I tant que sí. I ens diuen que el secret d'un bon farciment del gall és que porti uns pinyons ben exquisits, amb meloses prunes...
i que quedi la pell ben torradeta. Les prunes, sobretot, s'han de posar en remull una estona abans, un parell d'hores, amb conyac. Molt bé, no? Ja ho sabeu. Bé, doncs posem una mica de música.
I ara, esdeveniments que van tenir lloc un dia 11 de desembre. Tal dia com avui de l'any 1576, fray Luis de León quedava en llibertat després de 5 anys empresonat per ordre de la Santa Inquisició. Mm-hm-hm.
Bé, no és aquell senyor que va dir, decíamos ayer? Sí, però es veu que devia dir altres coses perquè els molestés. No, no, però vull dir, quan va sortir de la presó i va tornar un altre cop a la universitat, allà on ell ensenyava teologia...
Quan va donar la primera classe va dir... Sí, va dir, decíamos ayer. I va seguir, sí, sí. I a més va perdonar els inquisidors, lo qual va demostrar... Era molt perdonar. Que era d'un bon cor extraordinari.
Bé, un altre 11 de desembre, però, de l'any 1738, a pocs quilòmetres de Nàpols, un equip d'arqueòlegs descobreix el poblat d'Herculano, a 20 quilòmetres de Pompeia. En dues ciutats van resultar enterrades per les cendres volcàniques
del Vesubi. Impactant, eh?, veure les runes de Pompeia i tot i ser aquelles runes tremendes, encara les escultures i les cases que es conserven autèntiques. Autèntiques, o sigui, van quedar ben bé com plasmades al caure el cendre Coen a sobre. Sí, sí. I més proper, un 11 de desembre de 1813, Napoleón Bonaparte restitueix a Ferran VII la corona d'Espanya.
Un fet luctuós va tenir lloc un 11 de setembre de l'any 1831. El general José María de Torrijos va ser condemnat a mor i afusellat a causa dels seus intents d'enderrocar l'absolutisme. Va ser denunciat per aleshores governador de Màlaga González Moreno, que detestava la passió per la literatura del famós general.
González Moreno va ser gairebé un preludi del Millán Estrall, d'aquests militars durs que detesten tota mena de cultura. I a finals del segle XIX, un 11 de desembre de 1892, a Espanya fou constituït un govern liberal presidit per Praxedes Mateo Sagasta. Sagasta va ser un polític innovador, amb una gran capacitat per l'oratòria.
Va estudiar la carrera d'enginyer de camins, a més d'exercir de periodista. Amb idees forces revolucionàries durant la seva joventut, es va inclinar més tard cap al liberalisme democràtic.
I tema de molts llibres i pel·lícules va ser aquell 11 de desembre de 1941, quan Alemanya declarava la guerra als Estats Units, quatre dies després de l'atac japonès a Pearl Harbor. Pearl Harbor és un complex portuari i una base militar ubicada a l'illa de Oahu.
que pertany a l'arxipièl·leg de Hawaii. Famos por haber estado objetivo de un ataque preventivo por parte del Japón, davant del bloqueio económico que estaba ejercit los Estados Unidos, el ataque va comocionar profundamente el pueblo estadounidense, y este hecho va llevar directamente a la entrada de los Estados Unidos a la Segunda Guerra Mundial.
Mira que ha estat tema de pel·lícules i pel·lícules. I dona molt de sí, se'n seguiran fent, perquè va ser una gesta terrible. Sí, va ser horrible, perquè veies córrer els pobres soldats amb els atacs dels avions, que sense estar preparats, acabant de llevar-se, molts estaven a mig vestir i tot, va ser horrorós.
I també era un 11 de desembre, però de 1972, quan la nau espacial Apolo 17 allunitzava a la vall selenita de Taurus. Crec que va ser la darrera visita d'un home a la Lluna. I ens quedem amb un fet ben positiu. L'11 de desembre de l'any 1993, l'UNESCO declara la Ruta de Santiago Patrimoni de la Humanitat. I de les hores en sa, l'UNESCO...
un dia si l'altre també declara patrimoni de la humanitat un bé de Déu de coses. No, perquè les protegeix a vegades de molts atacs de coses estranyes. Sí, i d'enderrocaments de gent que... Si són edificis d'enderrocaments, si són boscos o llocs com de naturals, que facin obres allà i ho destruessin tot. Que ja ho volíem fer amb el parc de Doñana.
I tant, i tant, el volien arrasar. Gràcies a Déu, que com està també denominat per l'UNESCO, està protegit, doncs ho van, de moment, ho van anar salvant. Com los amiguitos de Gürtel van arrasar més de mig part natural de cabanes. Clar. Per fer-hi uns edificis de ciment que s'han quedat a mitges. I tant, i tant. O sigui, escalets de ciment que va venir la crisi i allà s'han quedat. I es van quedar a mitges i allò com acabarà? Els hauran d'enrocar...
Quan hi hagi pressupost per enderrocar-los. Es veu que tampoc n'hi ha. Tampoc. Alguns llocs no han tret ni la grua. Imagina't. Bé, posem una mica de música.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Aviam, continuem. Molt bé, m'ha agradat aquesta música. Molt ben triada, Marc. Molt bé, molt bé. Naixements que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1890, Carlos Gardel, cantant i compositor de tangos.
Un dia posarem un tango de Gardel. Mira, avui no l'hem tingut a l'abast? No, perquè no hem pensat dir-li al Marc. Aviam, si convé i el trobes a internet, ens ho enxufes. Bé, amb la xarxa. Mentrestant ens vas dient i quan hagis trobat un tango ens fas una senyal. Això mateix. I seguim. El 1905 neixia l'actor de cinema i teatre mexicà Gilbert Roland.
Tres anys després, l'11 de desembre de 1908, naixia un dels més grans cineastes portuguesos, en Manuel de Oliveira. I farem una minipausa perquè sembla ser que en Marc ha trobat un tango de Carlos Gardel. A veure si l'ordinador es porta bé i ens el deixa escoltar. Aviam.
No adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos van marcando mi retorno. Son las mismas que alumbraron con sus pálidos reflejos hondas horas de dolor. Y aunque no quise el regreso siempre se vuelve al primer amor. La vieja calle donde le codijo
Tuya es su vida, tuyo es su querer, bajo el burlar mirar de las estrellas, que con indiferencia hoy me devolver.
Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mis pies. Sentir, que azul soplo la vida, que veinte años no es nada, que se abrir la mirada, errarse en las sombras te busca y te nombra.
Gràcies.
Bé, ja hem escoltat en Carlos Gardell. Molt bé, molt bé. Volíem parlar una mica d'ell i la seva vida, però com ho hem fet en altres programes, què millor que escoltar un dels seus tangos. I seguim amb el cinema, ja que l'11 de desembre de l'any 1912 naixia el célebre productor italià Carlo Ponti. Seguim el món de l'espectacle, ja que el dia 11 de desembre de l'any 1916 naixia el popular músic i compositor cubà Damassó Pérez Prado.
I de la música passem al món de la historieta, ja que el dia 11 de desembre de l'any 1927 naixia un dels més valorats autors del còmic americà, el creador de Conan el Bárbaro, John Buscema.
Tornem al setè art, perquè l'11 de desembre de l'any 1930 naixia el formidable actor de teatre i cinema francès Jean-Louis Tentignan. Seguim recordant personatges estimats per les càmeres, ja que un any més tard naixia l'actriu i ballarina Rita Moreno, memorable pel seu paper a l'aucaritzada pel·lícula West Side Story. Magnífica!
I tornem al món de les vinyetes, ja que l'11 de desembre de 1947 naixia el pintor i dibuixant Andrés Ràvago, el roto, famós pels seus acudits al diari El País. Ja va adquirir notorietat als semanaris Triunfo i Por Favor, quan signava Ops.
Sí, formidable, eh? Cada vegada són més punyents els seus acudits al país. És que hi ha tema, eh? Sí, sí, hi ha tema, hi ha tema. I en sap treure suc dels temes. I tant que sí. I també un polític contemporani força conegut, i que, per cert, protagonitza molts acudits dels diaris, naixia un 11 de desembre de l'any 1958. L'actual ministre de Justícia, Alberto Ruiz Callardón.
Recordem, finalment, algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El pioner de les hamburgueses triples i el fast food estatunidenc Maurice MacDonald. Moria l'11 de desembre de l'any 1971, però les hamburgueses, com poden comprovar, segueixen gaudint de bona salut al MacDonald. Sí, sí, sí. I més proper tenim un pioner de la nova cançó i membre dels 16 jutges, que ens deixava avui fa dos anys, l'inolvidable Enric Miquel.
no sé si he trobat alguna cançó de l'Enric Barbat al mar mentre la busca recordem també que un dia d'aquests la posem i després ja recordarem una mica si vols a Leonor Parker que ens ha deixat també un d'aquests dies la velleta
de bona fe, amb pantalons furja feia greix cap al carrer, als carrers del barri la cartera sota el braç.
Complim de xivarri amb tants amics que ja he oblidat. Tres bisontes a la passeta, fumats al safaneix. Primera pipada i també el primer mareix. No fa gaires anys, ara un infant de bona feix.
tendres enyorances que em deixaven el cor ple. Les noies amb qui parlava boires en el cor, omplien les nits nostàlgics somnis d'amor. La primera dona nua i el primer desig,
Bé, estàvem escoltant Enric Barbat. Sí, quants anys sense sentir-lo, no? Sí, molts, molt moltíssims. Penso que, tot i ser dels 16 jutges, es va retirar bastant jove, bastant aviat. Potser no és el que era més divulgat. I aquesta cançó, precisament, és la que el va fer més popular i potser la més coneguda d'ell.
Sí, sí. Vinga, continuem. També ens ha deixat, com deies abans, la Eliana Parker. Sí, era molt grandeta, aquesta senyora. 91 anys, ja mor als 91 anys. Però era preciosa, aquesta dona. Sí. Molt maca.
Me'n recordo com a partner de... Espera't. Ara no me'n recordo. La senda de los elefantes. Era la protagonista, el Chalton Heston la compra com es posa, que escolta'm, estava fantàstica.
Va debutar, murieron con las botas puestas, però quan va tenir un èxit molt gran va ser quan va fer aquell gran melodrama de Vicente Minelli, Con él llegó el escándalo, al costat de Robert Mitchum, i a més era l'antagonista de Julià Andrius a Sonrises i Làgrimes. Sí, que va guanyar la Julià Andrius.
Va guanyar la Julià Andreus. Ella va estar nominada tres vegades a l'Òscar, però mai no el va obtenir. Això sí, Venècia la va elegir el millor actriu en un dels seus festivals de cinema, no? Sí, sí. I com tu deies, havia fet L'home del braç d'or, Brigada 21...
Estava fantàstica. Sin remisión, aquell melodrama de sin remisión. Quan nomenes amb ella, et venen a la pel·lícula... A la memòria dels pel·lícules. A la memòria, Cautivo del Deseo, que és una adaptació d'una novel·la de Somerset Mogam. Vull dir, Vacaciones en el mar, sèrie televisiva, la que també va sortir. Quan es va retirar del cinema, va participar en diverses sèries de televisió. En movies de la televisió, sí, en sèries. El que...
curiosament jo no la recordo mai de vella sempre la recordo sempre ha estat maca sempre ha estat jove i quan devia envellir es devia retirar perquè en els darrers anys tampoc no recordo que hagi sortit no recordem que hagi sortit amb altres pel·lícules
Bé, doncs, ens fem grans i ens deixen. Nosaltres ens fem gran també i també ens vam passar en el davant per molts anys. Ens vam passar en el davant i que sigui per molts anys, perquè també algú seguirà quan nosaltres partim, que evidentment que sí. Bé, doncs, passem a l'espai de cultura? Sí, sí, sí. Doncs endavant.
Bé, doncs, el passat cap de setmana el Museu Nacional d'Art de Catalunya va cedir els seus magnífics espais per la celebració d'un casament espectacular que està en notícia a tots els mitjans.
Com que ja tothom hi ha dit la seva, d'aquest casament, des de felicitacions fins als que l'han criticat, no direm res. No, no, no. No direm res. Em fa l'efecte que econòmicament a la ciutat de Barcelona li ha anat prou bé. Jo diria que ha estat positiu. Sí, sí. A més, celebrar una cosa bonica val la pena, tu, no és per criticar-ho.
I tant que sí. I la gent que critica els polítics perquè hi ha anat o diuen si a tu et conviden a un casament guapo no hi vas. I tant. Mira, un dia que t'ho passes bé. I la gent diu que ha estat tancat dos dies al museu. És igual. Ha fet després dies de portes obertes. No, ha estat tancat un dia. Només el dissabte. Perquè tant el divendres com el diumenge van ser dies de portes obertes. Ja. El dia següent mateix... Bueno, van tenir el moment d'arreglar-lo i netejar-lo, clar. Exacte.
Exacte, i va ser un radiant diumenge, diumenge passat, el dia 8. Afortunadament. Ens van deixar entrar gratuïtament a tots els que van voler visitar el museu. Devia haver-hi molta gent, no? No ho creguis. No? No, no, no. Saps què passa? Que com era un pont...
El museu, a més, és gegantí, les sales són molt grans i molt espaioses, i no es podia visitar molt bé, no hi havia cap mena d'aglomeració. Estupent. Bé, val a dir que la pujada fins al Palau Nacional de Montjuïc és del tot gratificant. Les instal·lacions del museu ofereixen notables reformes amb una visió completíssima, tant de l'art romànic, gòtic, renaixement i barroc,
com de l'art modern i contemporani. Ampliada la mostra del modernisme i el noucentisme, hi podem trobar el millor de Fortuny, Rossinyol, Gargallo, Gaudí, Nonell i molts altres. I no només en pintura, sinó també dibuixos, escultura i el que té moltíssima gràcia són els dissenys de mobles. Els mobles són favorosos.
I tot amb la més àmplia varietat de corrents artístics. Escriveus el de molt diferents èpoques. A més, és un passeig per la història de l'art de Catalunya. Està molt, molt bé. I tant, ho recomanem. A més, també, des de casa, podem navegar per les col·leccions online del museu a la web.
Art.manac.cat i a Google Art Project. I a més es veu molt bé, és un goig. Ara pràcticament tots els museus des de l'ordinador ho pots veure. I les sales d'exposició també. Totes les sales també tenen projecció online.
També, també. Ara, mira, jo, com que sóc del segle XX, m'agrada molt més veure-ho al natural. Ah, en vivo i en directo. Ara, quan siguem muy, muy, muy aguelicos i no ens puguem moure de casa... Ah, tenim la sort de poder-vos gambir. S'enganxarem a la pantalla, sí, sí. I parlant de novetats artístiques, tenim dues novel·les gràfiques que recuperen vivències de persones que van patir la Guerra Civil espanyola.
Los surcos del azar i un médico novato fan servir el llenguatge del còmic per reviure episodis de la nostra història recent. Per a què llamar caminos a los surcos del azar? D'aquest vers d'Antonio Machado, que simbolitza el sentiment de l'exili republicà espanyol, la tristesa i les il·lusions troncades, surgeix el títol de l'esplèndid retorn de Paco Roca,
El dibuixant i guionista valencià que tant ens va impactar amb arrugues, aquell còmic que descrivia vivències de les persones grans i que ens va deixar completament copsats.
El dia que l'havíem projectat. Perquè després de fer-la en còmic es va fer en dibuixos animats. Es va fer en pel·lícula d'animació formidable. La vam passar un any per... Devia ser fa dos o tres anys a la gent gran el dia de l'Alzheimer. I la gent va sortir més trista i diu, no feu aquestes coses que ens fan molta pena.
És que ell té una capacitat dramàtica, perquè a més té un estil de dibuix amable, el que s'ha de dir dibuix és molt simpàtic, molt preciós, però darrere d'ell... És mono, és per veure un TVU normal. Però darrere d'ell explica autèntiques tragèdies, perquè a Los Surcos de la Fart també, Déu-n'hi-do, però és que tant arrugues com Los Surcos de la Fart està...
tret de fets reals, o sigui, és l'autèntica realitat. I també tracta el tema Cento, Cento Llovell, un altre excel·lent dibuixant valencià, a un médico novato, explicant com ha d'atendre els ferits un metge acabat d'arribar a una zona de conflicte bèl·lic. Una crònica de l'ambient que es vivia dins una presó militar franquista poc després del cop d'estat de 1936. Un tema molt trist.
A punt de complir-se el 2014, els 75 anys del final de la Guerra Civil, el debat sobre la necessitat de recuperar la memòria històrica segueix absolutament vigent i el còmic és un bon mitjà per expressar-ho.
Demà, el Salón del TVO de Madrid presentarà aquestes i altres novetats que es poden trobar també a l'AFNAC, al Corte Inglés i a totes les botigues de còmics d'arreu d'Espanya. O sigui que Expo Còmic comença demà i fins diumenge. Si algú teniu ocasió d'anar fins al Pabellón de Cristal de la Casa de Campo, doncs tenim quatre dies de còmic a Madrid. Molt bé.
Bé, i ara escollim uns fragments de l'entrevista publicada a la revista del RAC, feta a Josep Maria Lari, el Mac Lari, que ens parla, entre moltes coses, del seu espectacle esplenda. No us el perdeu, eh? Si teniu ocasió, el torna a fer. És una autèntica meravella. A més, és divertidíssim. Des que comença l'espectacle fins que s'acaba, t'ho passes immensament bé. L'únic que lamentes és que s'acabi tan aviat.
I no s'acaba aviat, perquè dura... No, té la seva durada. Té la seva durada com la d'un espectacle teatral de dues hores o dues hores i mitja, però és tan bonic, és tan atractiu i està fet amb tanta gràcia i tanta simpatia que dius, jo no m'obria d'aquí.
Esplenda posem tota la llenya al foc, diu en McLari. És un espectacle que encara no s'avisa al nostre país perquè els mags d'aquí no ens el podien permetre. Sobre Esplenda, que torna a Barcelona fins al 14 de gener, al Teatre Condal, el nom ja presenta connotacions sobre el que el públic es trobarà a l'escenari d'Esplenda.
Esplenda no és un espectacle amb el mag quiet al mig i un joc de cartes a la mà. No, no, no. És un espectacle ric. Té màgia, música, dansa, ballarins, ajudants, caixes grans i un disseny de so i llum molt important. I aquell lobus que vola per tot el teatre, allò és un espectacle. És una meravella.
L'èxit dels meus espectacles, diu en Josep Marialari, és un 50% màgia i un 50% humor. Tan important és l'efecte sorprenent del truc com la manera ben divertida que té de presentar-lo. La pujada de l'iba és una garrotada...
al món de la cultura. És un insult. Estan dient que no són cultura sinó entreteniment. Tots són despeses i amb el 21% hem hagut de baixar preus perquè sap greu que la gent no pugui venir al teatre a veure'ns.
I diu també, vaig fer la primera funció amb 16 anys, a una llar de jubilats de Sant Gervasi. Està bé, és un bon debut, no? I tant. Tot i que vaig estudiar filologia, vaig tirar pel dret en la màgia, perquè les portes es van obrir soles. La meva carrera ha estat com un anar pujant graons d'una escala. Bé, doncs us ho recomanem. Ja sabeu que fins al 14 de gener podeu veure Esplenda el Teatre Comptal.
I ja que estem posats en el món del teatre, els que teniu nets i netes petits, no us perdeu els pastorets del tricicle poliorama. És per passar-s'ho pipa, passar-s'ho bomba, perquè són transgressors, són atrevits. És una cosa molt, molt divertida. I bé, ja que parlem de transgressió i atreviment, parlem de la família irreal. Perquè la família irreal la vaig veure l'altre dia i la gent és que es peta de vida. No me l'expliquis, eh? No t'explicaré res. Si no vol, haig d'anar el dia 18.
No t'explica de res, però és una paròdia que a més improvisa en molts gags, molta actualitat i a més amb un ritme molt, molt maco. O sigui, és una cosa... De passar-s'ho bé. De passar-s'ho bé. Doncs bé, anirem i disfrutarem. Posem una mica de música. Música
Fins demà!
Bé, estàvem escoltant aquest... O sigui, és una adaptació moderna d'una obra de Chopin. Molt bé, molt bé. I ara als teatres del Paral·lel passem a Sant Just. Això mateix. Torna l'espai de joc per a infants i famílies a la vagoneta. L'equipament de la plaça de la Pau torna a oferir l'espai de joc i l'espai de joc fent propostes, adreçat als infants i a les seves famílies.
Són serveis educatius i de socialització destinats a famílies amb infants fins als 10 anys que poden participar del joc dels seus fills o filles i observar les seves intervencions i interaccions. Tenen suport de personal professional del camp de l'educació que els estimulen, ofereixen recursos i donen suport a les possibles iniciatives o dubtes que es derivin d'aquesta relació educativa.
A l'espai de joc, dilluns, dimecres i divendres, de 17 a 19 hores, de 5 de la tarda a 7 del vespre, els nens i les nenes poden jugar lliurement i divertir-se l'hora que els pares i les mares es relacionen.
A l'espai de joc fem propostes dimarts i dijous, de 17 a 19. Es fa una proposta concreta cada dia, adreçada a diferents franges d'edat i amb temàtiques diferents.
Hi ha abonaments anuals de 10 dies i tiquets diaris. La programació i els preus es poden consultar a la web santjust.cap Bé, fa l'efecte que has anat a veure la fira de Santa Llúcia, no? Ah, sí, sí, molt interessant. Jo haig d'anar a veure-la un dia d'aquests, aviam si les meves cames ho permeten.
Em sembla que ja en vam parlar el dimecres passat, que vam visitar el pessebre de la plaça Sant Jaume també, que és molt interessant. No sé si dimecres passat o anterior ja. No, sí, és igual. Tornem a parlar-hi. Tornem a parlar perquè val la pena. És tan bonic. A més, aquest any es veu que hi ha parades noves, amb models nous, de fabricants de figures molt exquisits.
Hi ha de tot, hi ha de tot. Hi ha, diguéssim, des de la cosa més... Hi ha matèria nova, o sigui, materials nous. Sí, volia dir que hi ha des de la cosa més barruera i que està feta qualsevol manera perquè surti baratet. No, no, de fang. O de plàstic. I de plàstics i jo diria que d'altres coses, de paper maixer, de moltes coses.
Però n'hi ha que està fet amb moltíssim gust coses maquíssimes al costat de coses que no són tant o que no són gens. Però aquí està el contrast que pots escollir. Ah, sí, és un paisatge o un velem o un pessebre per una criatura que t'està tocant a cada moment les figuretes i si les trenca no et dol.
Ja hi haurà temps per fer-la el més maco. I a més està la febre dels caganers, que ja vam explicar que hi ha 4 o 5 o 6 parades dedicades única i exclusivament a caganers, on tota mena de personatges del món de l'art, de la política, de la ciència estan... Sí, això és una nota una mica humorística i exòtica. Sí. Mira, és una manera també d'atreure la gent.
Sí, sí, sí, sí, és una tradició típica d'aquí o sigui, va néixer aquest personatge del símbol de fertilitzar la terra i d'això ha passat a una sàtira de tota mena de personatges i com deia, tornem al pessebre de la plaça Sant Jaume perquè val la pena de visitar-lo, és un pessebre urbà o sigui, són les cases de Barcelona dels anys 50 i 60 del segle passat i en totes aquestes cases i en tots aquests terrats hi passen coses i hi ha vida, hi ha animació, hi ha ambient i el nen Jesús neix en una casa de l'Eixample
Molt ben fet, clar que sí, per què no? Bé, posem aquella cançó tan bonica que ens recorda a la fila. Perquè avui a Santa Llucia, dia de l'any gloria, als molts de la plaça, on anava amb la meva mort.
Anem tots dos a la fira, amiga, anem i jo, que una mica d'alunca mi alegre i nostre tristor.
És meravellós escoltar Montserrat Cavaller en aquest roman de Santa Llúcia. Molt bé, molt bé. I des d'aquí felicitem a tots els que avui i els propers dies celebrin el seu sano aniversari. Demà passat, que és Santa Llúcia. I molt especialment a les Llúcies, que és demà passat. Els llucians. I també, si algú es diu Joan per Juan de la Cruz, doncs el dissabte també és el Sant Juan de la Cruz i recitarem avui o llegirem algun dels seus poemes al final del programa.
Bé, ara viatjarem per Catalunya. Sí? Va.
amb bici per la ruta verda del carrilet. Molt bé, Joan. Així m'agrada que deixis la bicicleta estàtica i el llencis anant bicicleta per la ruta del carrilet. Molt bé. L'antic traçant ferroviari Olot-San Feliu de Guíxols atrau cada any milers de ciclistes. Una ruta idònia per tota la família. O sigui, podeu anar avis, pares, nens... Tothom i nens. Ja veuràs, ja veuràs en qui ho explica.
La Ruta Verda del Carrilet és una de les més seductores, fàcils i segures que es poden fer amb bicicleta per Catalunya. Són prop de 100 quilòmetres de pista de terra compactada i amb molt poc desnivell que ressegueixen els antics traçats ferroviaris de via estreta que unien Olot amb Girona i Girona amb Sant Feliu de Guíxols. És un traçat idoni per recórrer en família,
lluny del trànsit i envoltat de natura. Es pot fer sencer, 94 quilòmetres en 3 dies. Permet gaudir dels boscos i volcans de la Garrotxa, del riu Ter, la ciutat de Girona, panoràmiques del Pirineu i el Montseny en dies de cel clar, per acabar naturalment al costat del mar. I si us queda curta, comenceu a Sant Joan de les Abadesses, 22 quilòmetres extres fins a Olot.
Lloguer de bicicletes, al llarg de la ruta, hi ha vuit agències diferents que llogen bicis per fer el carrilet. A més de mountain bikes, alguns llocs ofereixen tàndems, que tornar el tàndem és molt, molt, molt deliciós.
Sí, l'altre dia vaig veure el quadre del Ramon Casas, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, dels dos personatges en tàndem. Aquell quadre s'ha fet famós perquè et dona la idea a molta gent que som uns grans aficionats al ciclisme i ha fet tàndems, o sigui, una bicicleta de dos. I ells es feien un tip d'anar en tàndem.
Alguns llocs, com deia, ofereixen tàndems, bicis adaptades per a persones amb mobilitat reduïda, bicis reclinades, bicis elèctriques i serveis de guia.
El carrilet és aquest tren que es va inaugurar el 1892 i tardava gairebé dues hores entre Girona i Sant Feliu. Va estar operatiu fins al 1969. Nosaltres de petits hi havíem anat. Durant molts anys va ser el mitjà de transport habitual per als gironins que anaven a la platja.
Molt bé, doncs ja ho sabeu. En bici per la ruta verda del carrilet. I també teniu una web on es poden informar, que és viesverdes.cat. O en telèfon. Que és el 972 486 950. Vinga, animeu-vos. Bé, posem música.
Fins demà!
Fins demà!
Una veu preciosa, aquest cantant. És una cançó popular. Em sembla que és d'Inglaterra o dels Estats Units. Bé, i ara passarem a aquell llibre que fa dies que no llegim coses d'ell, que són Mil i una curiositats sobre Barcelona, de la Sílvia Suárez i Anna Priscila Magrinya. I de qui volies parlar? De George Orwell? No, George Orwell no. Parlaríem d'un nen, una cara bassa i una tècnica personal perfecta.
Ah, llavors en refereixes a Pau Casals. És que Orroel estava a la pàgina anterior, per això l'havia vist. És que va venir a Barcelona i va escriure també... Homenatge a Catalunya, una de les seves obres més populars i més llegida. Doncs bé, tornant a Pau Casals, recordem que va néixer el Vendrell el 1876. Amb cinc anys va començar a acompanyar el seu pare a l'església on aquest tocava l'orga.
El nen aviat va aprendre a tocar l'instrument i en quatre dies ja col·laborava amb el seu primogènit en la creació de composicions simples. Molt precoçment, Casals va manifestar les seves dons. Va entrar com a soprano al cor de l'església i va aprendre a tocar el violí i el piano quan tan sols era un nen de pocs anys.
Va descobrir el violoncel en una funció de músics amb volants. El seu so li va produir tal impacte que va construir el seu propi violoncel amb una carabassa, traient de l'artefacte sons i melodies difícils de concebre. Des d'aquell moment va saber que aquell seria l'instrument de la seva vida. El músic va arribar a crear una tècnica basada en la naturalitat i la llibertat,
va actuar al Royal Albert Hall de Londres amb un èxit clamorós. De la seva producció com a compositor, cal destacar l'oratori Al Passebre i himne a les Nacions Unides i, per sobre de tot, el cant dels ocells, una emotiva peça que pren la seva melodia d'un tema popular català i que avui dia tothom coneix i que esteu sentint de fons. Deixem sonar unes notetes.
Fins demà!
Després d'una setmana de concerts, el músic va decidir no tornar mai més a Gran Bretanya per la passivitat que el país estava demostrant davant de la terrenia d'en Franco. El nom de Pau Casals està indissolublement unit al violoncel. No obstant això, a més d'un prodigiós violoncelista, va ser un bon pianista, director d'orquestra i apreciable compositor.
Va passar la història pel seu virtuosisme i per la seva actitud davant del món que li va tocar viure. Va aprofitar la seva fama per realitzar una incansable labor a favor de la democràcia, les llibertats i els drets dels més desafavorits. Com a director d'orquestra, va fundar a Barcelona, el 1920, l'orquestra Pau Casals.
La derrota de la causa republicana a la Guerra Civil Espanyola el va obligar a exiliar-se. No tornaria mai més a Espanya i va morir a Puerto Rico el 1973. El 13 de novembre de 1961, Pau Casals va ser convidat per John Fitcher al Kennedy a donar un concert a la Casa Blanca.
I si visiteu el Vendrell, la seva casa museu, quedaríeu encantats de tots els seus instruments, a l'ambient en què vivia, i que va ser una llàstima que no pogués tornar a la seva pàtria estimada. I sobretot que allà podem donar un repàs gairebé exhaustiu a tot el que va ser la seva vida i la seva obra. Posem música.
Bona nit.
Bé, parlaven de com està a vegades escrit en un paper coixer que costa una mica, amb el reflex de la llum, de llegir. Però bé, posarem una mica de bona intenció. Sí, jo recomanaria sempre als grafistes que es deixin de posar virgueries als fons de colors foscos quan la lletra és fosca, perquè molts no se'n recorden que quan el fons és fosc la lletra de sent negatiu i quan el fons és clar la lletra de sent negre. Molt bé.
Bé, ara parlarem, això compte, de la guia part de Collserola, que ens parla de la font del bisbe. Ja estem a l'últim mes de l'any. En unes dades tan senyalades com el Nadal, el naixement del nostre senyor Jesús i que posa fi a un altre cicle de la nostra vida. És el moment de fer balanç i reunir-nos en família per recordar els bons i no tants bons moments.
Si esteu de vacances nadalenques, és una bona oportunitat per anar a Collserola a fer una excursió i acomiadar-se del 2013. Molt bé. Visitant la font del bisbe, no? Això mateix. I com estem en temps religiosos, ve d'aquí que parlarem d'uns bisbes, els Berenguer de Palau, i anirem a Sant Feliu de Llobregat a veure la Torre del Bisbe, també anomenada Torre de Baix, i la seva font.
Roses de Llobregat i la seva torre. Sant Feliu de Llobregat conserva un bon patrimoni històric-artístic. Si parlem d'històric, potser el més antic de tots el trobem en una torre medieval del segle XI, de l'any 1002, després Casa Pairal, anomenada Torre del Bisbe o de Baix. Va per Tanya i on van fer-hi estades dos bisbes molt influents en l'època de Cavallers i Donzelles, els Berenguer de Palou, primer i segon.
La seva vista panoràmica és imponent i altiva. I la seva robustesa ens atrau. És un edifici de planta quadrada format per dos cossos adossats, encoberta de teula àrab a dues vessants i caraner perpendicular a la façana principal. Té un portal adovellat de pedra i una imponent façana de migdia i a la banda de ponent,
on hi ha una torre que ha quedat adosada al cos principal, en soterrani que esdevé i serveix d'estable. Consta de menjador, cuina, celler, forn de pa i, naturalment, dormitoris i unes golfes reconvertides en colomà.
observant que es troba envoltat de bosc i alguna feixa conreada. La gran majoria de les estades de l'edifici actual són afegits fets al segle XVI.
Berenguer de Palau II va ser bisbe de la canònica de Barcelona entre els anys 1212 i 1241. El mateix any va ser consagrat bisbe i va acompanyar a Pere el Catòlic a la croada contra els musulmans. Canceller, des de 1218, va ser un dels més importants col·laboradors del rei Jaume I d'Aragó. Va participar en moltes croades que li van costar un peu.
Era curiosament un home molt caritatiu i va realitzar importants fundacions per als més desvalguts. No oblidem que l'any 1237 va contribuir a fundar el monestir de Santa Clara i el de Santa Caterina, un religiós amb una gran personalitat i valentia que va morir el 1241 i enterrat santament a la capella de Sant Miquel de Barcelona.
Ell va ser qui va començar la construcció d'edificis a la vall de Sant Feliu amb la compra del segle XIII de la peça tonzella,
Heu de saber que la torre a Casa Pairal, Masia del Bisbe, té una font que conté una de les mines més curioses de Collserola. La font del Bisbe, o també font de la Torre del Bisbe, és potser una de les més antigues de les fonts de Collserola. És una font-mina situada al torrent de Can Parellada, construcció formada per una antiquíssima estructura en volta de canó, de pedra i amb dos seients laterals.
Al mig, una curiosa roda de molí. A la part central, a dins, hi ha una aixeta en maneta, un broc més antic a sota i una pica per veure els animals. A dalt hi ha una porta de ferro per on s'accedeix i una fantàstica i espaiosa mina completament seca que fa molta tristor. Doncs, eren sexes passats, havia de portar moltíssima aigua.
Conduïa a tres subgaleries fins a dins de la muntanya per captar la Déu d'Aigua. Ens quedarem bocabadats per la seva estructura, molt semblant a la veïna de Santa Margarida. Que curiós! Envoltada d'un verd i groc meravellós de plantes i flors que a la primavera esclaten de colors.
La millor manera d'arribar és en cotxe fins a Sant Feliu, al polígon Multindus, i seguir pel carrer de la Riera de la Salut fins a l'àrea de Lleure de la Salut de Sant Feliu. Val la pena veure-la una estona. Comencem a caminar fins a veure uns rètols del parc, direcció Camparellada i, després, direcció Torre del Bisbe.
Un camí d'uns dos quilòmetres que s'han de fer merescudament per apropar-se a un lloc i una font que cal recuperar per generacions futures. I com diu la dita, molta pluja pel Nadal, alegria per tot l'any. Així sia. Bé, el grup d'homes que anaven a passejar els dimarts havien anat moltes vegades fins aquí la Torre del Bisba. Bé, i ara ja posarem la sintonia de la poesia.
Bé, com que dissabte, que sortim en segona audició, és la festivitat de Sant Joan de la Creu, recordem el poeta de Fontiberos llegint algun dels seus versos. Soneto a Jesús Crucificado.
No me mueve mi Dios para quererte, el cielo que me tienes prometido, ni me mueve el infierno tan temido para dejar por eso de ofenderte. Tú me mueves, Señor. Muéveme el verte clavado en una cruz y escarnecido. Muéveme ver tu cuerpo tan herido. Muévenme tus afrentas y tu muerte. Tú me mueves, Señor, y en tal manera que aunque no hubiera cielo, yo te amara.
Y aunque no hubiera infierno, te temiera. No me tienes que dar porque te quiera, pues aunque lo que espero no esperara, lo mismo que te quiero, te quisiera. Canciones del alma
¡Oh llama de amor viva que tiernamente hieres de mi alma en el más profundo centro! ¡Pues ya no eres esquiva! ¡Acaba ya si quieres! ¡Rompe la tela de este dulce encuentro! ¡Oh cautiverio suave! ¡Oh regalada llaga! ¡Oh mano blanda!
¡Oh toque delicado que a vida eterna sabe y tota deuda paga, matando muerte en vida la has tocado! ¡Oh lámparas de fuego en cuyos resplandores las profundas cavernas del sentido que estaba oscuro y ciego, con extraños primores, calor y luz dan junto a su querida!
Cuán manso y amoroso recuerdas en mi seno donde secretamente sólo moras, y en tu aspirar sabroso de bien y gloria lleno, cuán delicadamente me enamoras.
I així recordem un poeta, precisament avui hem parlat de dos poetes del segle d'or, de l'era de les lletres glorioses, quan es van compondre paritables meravelles, i de Quevedo, Góngora, Cervantes, de tots aquests grans poetes. Va ser un segle meravellós. I precisament avui hem citat Fray Luis de León i San Juan de la Cruz,
tots dos perseguits, tots dos empresonats, i tots dos van ser víctimes de moltíssimes enveges. Cosa que, evidentment, no és només del segle XVI i XVII, perquè aquí el nostre admirat Verdaguer també va patir persecucions, aïllaments i tot un orreament que no hi havia dret.
Va ser envejat dels superiors, o sigui que tothom qui té idees innovadores, inclús dins d'un col·lectiu que sembla que hauria de ser model de pietat i comprensió i humanitat, ha tingut també al llarg de la història un munt d'enveges envers els personatges que més han destacat.
I tant. És que, de totes maneres, som éssers humans. I amb les nostres idees, a vegades les portem a bon terme i a vegades fem coses que no deverien fer-se. Que no toca, no? Això mateix. Però som així. Sí, ara toca despedir-nos fins el proper dimecres, si a Déu vol, que, com has dit, sortirem en diferit...
I bé, en segona audició, si voleu tornar a escoltar aquesta audició, estarem amb vosaltres a 12 del matí. Moltes gràcies, Marc. Moltíssimes gràcies per la teva col·laboració. I bé, bona nit a tothom, o bon dia, si ens escolteu al matí. Doncs moltes gràcies, Joana, i sobretot a tots vostès per escoltar-nos. I a tu, Vera, també. Gràcies, a reveure. Bona nit.
Fins demà!
Adeu.
Fins demà!
Grun. Grun. Grun.
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!