60 i més?
Avui sí, encetem el darrer programa de la temporada amb moltes ganes de que passeu un bon estiu. El calabó i el bon temps donen colors intensos al paisatge i sembla que platges i muntanyes ens conviden més que mai a gaudir de la natura.
Els camins del Parc de Collserola ens esperen per fer-hi unes bones passejades i els espais esportius de la Bonaigua i Can Mèlic ens ofereixen el millor ambient per posar-nos en remull. Ja sabeu com és de bo pels ossos prendre el sol però no ho hem de fer amb molta cura per protegir la pell. Ho hem de fer amb molta cura i posar-nos protecció. No oblideu ni un sol dia la crema protectora
i procureu sempre portar aigua fresca i eviteu fer esport al migdia.
i sobretot a prop de la Barceloneta i prop del mar, persones que a les dotze i a la una del migdia estan fent footing. Això és jugar-s'hi a pell. Són ganes de patir un cobriment d'acord. I bé, seguiu des de la web de l'Ajuntament les novetats i festivitats del poble, perquè aviat tocarà celebrar els nostres patrons i entre tots podem fer que la festa major sigui ben viva. Us ho diem des d'aquí, a la Sintonia de Ràdio Desvern, en el 98.1, de la freqüència modulada.
On, a més d'escoltar-nos, ens podreu explicar allò que us vingui de gust, avui dimecres, dia 19 de juny, trucant al programa 60 i més. Ai, que m'he colat. 19 de juny no, 26 de juny. Ah, sí, ho has vist. Ho has escrit malament. Ho he escrit malament. Et despatxaré com a secretari. No, no, és el que et deia l'altre dia, la dislexia dels números. Fixa't que amb les paraules no m'equivoco tant, però amb els números és terrible.
Amb els números, em salta un xip. Jo no m'hi he adonat tampoc, com anava sobre la marxa. Sort que no m'he dedicat mai a la comptabilitat, si no m'haurien despatxat el primer dia. Com cada setmana, la formidable veu, la teva, de Joan Algarra, sí que és una bona veu, i tu saps que tens molt bona veu, i un bon domini tècnic, tant teu com del Marc Pérez Arnau, atent a posar les músiques i el que calgui, que ens fareu companyia. I també en Pere Oliver, que ens dirà com sempre la seva,
Què, per alguna cosa navega per la xarxa?
per saber què passa al món. Benvinguts, uients d'Esvernians. Passen 7 minuts de les 8 del vespre. Avui, 26 de juny. Aquí ho he escrit bé, veus? A dalt he posat 19 i aquí 26. En qualsevol moment et pot sortir un 34. Tu ja aniràs al tanto per recordar que estem a 26 de juny i que és el 177è dia de l'any del calendari gregorià. Queden, per tant, 188 dies per finalitzar l'any.
És el moment de felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari festivitat de Sant David i Santa Camila. Demà Sant Cidil i Sant Samsó. Divendres Sant Irineu i dissabte dia 29 que sortim en segona audició festa grossa de Sant Pere i Sant Pau. I el teu sant Pere?
per endavant, moltes felicitats. I a tots els Péres, i Pau, i Paula, i Pablo, i Pablitos, doncs a tots, que s'ho passin molt i molt bé.
Des d'aquesta pantalla invisible, que és la ràdio, no tan invisible si ens veieu per la webcam, ja ens permet fer volar la imaginació. Ens podeu explicar allò que us vingui de gust. Ja sabeu que teniu un telèfon a la vostra disposició. Aprofiteu avui, que és el darrer dia de la temporada, del de 60 i més. I des d'ara i fins a les 9 del vespre encara ens podeu trucar al 93 372 36 61, ràdio d'Esberna. Entre tots fem la ràdio.
Acabava d'arribar, només volia tranquil·litat. Després de nits omides a la carretera. Ell se'm va posar davant, no em vaig saber controlar. Va caure al mig d'una bassa de sang i em va dir
Jo era el boig de la ciutat tu m'has matat. M'hauràs de sustituir i d'ara endavant. Van acceptar la condemna per majoria absoluta i tan sols vaig poder-me defensar.
Bé, escoltàvem el Gerard Quintana. Molt bé, molt bé. Amb el conjunt Sopa de Cabra. Molt bé. A més, quina lletra més original, no? Sí, sempre. Totes les cançons eren molt... Sostituï el boig que has desmanegat allà. Ara ja ho serem més encara, no? Sí.
I ara els deveniments que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1800, Alessandra Volta inventa i posa en funcionament la primera pila elèctrica. I el mateix dia de l'any 1963 a Berlín, el president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, pronuncia la coneguda frase Ich bin ein Berliner, que significa jo també soc un ciutadà de Berlín, dins un discurs
que va pronunciar des del balcó de l'edifici del Rathaus-Schönenberg, amb motiu del 15è aniversari del bloqueig d'aquella ciutat. Recordem que fue un bloqueig imposat per la Unió Soviètica, que dos anys abans, al 1961, havia fet construir l'anomenat Mur de la Vergonya, que va mantenir separada la ciutat de Berlín Oest amb la de Berlín Est, fins que va poder ser enderrocat el 13 de juny de l'any 1990.
Sorpres va quedar al públic que assistia aquell 26 de juny de l'any 1977 al darrer concert del rei del rock Elvis Presley a Indianapolis al Market Square Arena on l'artista va sortir demacrat en dificultats per cantar i memoritzar les lletres. Era evident que les drogues havien fet estralls al cos i la ment d'aquell noi privilegiat que va enamorar mig món amb un estil irrepetible
d'expressivitat vocal i corporal. Encara té clubs de fans. I encara la seva tomba té flor fresca durant tot l'any. Cada dia. És com la tomba de Matxado, aquí a Coll Lliure, que també té flors cada dia. I és que són persones que han deixat emprenta ja per sempre.
I compungits també van quedar els aficionats a la boxa el 26 de juny de l'any 1979 quan Muhammad Ali anuncia el seu darrer combat. Molt allunyat de les tècniques tradicionals, Ali va aconseguir ser un dels millors del món en la seva especialitat. Campió mundial i medallador en diverses ocasions. Va sorprendre també quan va canviar el nom de Cassius Clay pel de Muhammad Ali
que significa l'estimat de Déu com a fermseguidor que és de l'Islam. Bocavedats van quedar més de quatre el 26 de juny. Aquí sí, a tot arreu hi he posat 26 de juny. Només m'ha donat el sal un xip que m'ha saltat el 19. La resta ja estem a 26. En aquest cas, de l'any 1987,
quan veuen que l'estud polític populista Jesús Gil amb els seus tripijocs aconsegueix ser nomenat president del Club de Futbol Atlético de Madrid. Aquest tèrbol personatge va aconseguir gran popularitat gràcies a la seva facilitat de paraula i capacitat d'encerronar el personal. Tot i haver estat acusat d'homicidi involuntari per la mort de 56 persones dins un menjador de la seva propietat mal construït
i fatalment esfondrat un mes de juny de l'any 1969 i haver comès presumptes malversacions de fons i altres malfetes, Gil i Gil va arribar a ser alcalde de Marbella i un dels màxims representants de la picaresca espanyola contemporània.
Ara ho veiem també amb el senyor Várcenas i amb altres casos de presumptes, no oblidem mai dir presumptes, que hi ha una certa part de públic que els admira. O clar, perquè fan coses que molts voldrien fer i no els hi surt. Que llestos que són, quina habilitat per guanyar diners, perquè si aquests personatges no tinguessin l'admiració que tenen,
no arribarien a on han arribat, com va arribar el senyor Hilli Hill o com va arribar els que el va seguir a l'alcaldia de Marbella o com han arribat Ruiz Mateos i com han arribat molts personatges que tenen una part fosca en el seu currículum però que tenen l'admiració. Tothom els admira, sí. Tothom no, però una determinada part... Sí, sí, molta gent, perquè escolta'm, el programa a la televisió de Hilli Hill
que sortia amb noies i va tenir molt èxit en el seu temps. Molts, i com el tenia Julián Muñoz, sortien amb una sauna envoltats de noies i jovenetes. Sí, però la tele tenia una audiència... Clar que llavors no hi havia més que dos cadenes, però realment tenia una audiència... No, no, i que a més la tele ho propaga tot. Les televisions populistes han fet molt de mal i molt de bé, però també sobretot molt de mal, perquè mira el cas en Itàlia, en Berlusconi,
ara perquè té 76 anys i un munt de judicis pendents però ha sortit un munt de vegades per la televisió envoltat de noies jovenetes. És que ell en principi ja ho saps, que era un comediante. Sí, sí, era un comediante. Ah, ell cantava i feia esquetsos als cruers. Sí, però sobre encara he sentit dir a les últimes vegades que he vist que l'han tret amb un...
amb un reportatge que fan de Telecinque, que diu jo, com puc haver pervertit jo noies? No, si eren elles, les que em pervertien a mi, perquè totes les dones d'Itàlia volen a mi. La Rubi aquella dient, és que era tan bueno, és que em donaves diners, perquè ell era molt bona persona. Sí, sí, sí. Bueno, mira, cada uno.
Pensa el que vol. Cada uno con su cuerpo lo que quiere. Sí, però en 17 anys no estava a la cosa. Havia d'haver posat aquest senyor més en teniment però no sé si n'ha tingut mai massa. No, li agradava tenir èxit i ser un personatge. Encara continua sent-lo. Encara sortirà. Posem música, sisplau.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
que en tant és un guàrdia d'or i un cafetà.
Bé, aquesta habanera és un tast del petit comentari que farem després sobre les habaneres. La Rosita de un Verde Palmar és molt típica i en el seu temps va ser molt famosa. I si no recordo malament, la Sílvia Pérez Cruz la va cantar aquí a la sala del cinquantenari. La teniu fa dos o tres anys. Recordem ara alguns naixements de persones que han passat a la història. El 26 de juny de l'any 1792
Obria els ulls per primera vegada el pintor danès Christian Albrecht Jensen. És considerat com un dels màxims representants de l'edat d'or danesa. Grans personalitats del seu país com Hans Christian Andersen o Nikolai Grunwitz van ser retratats per ell. Preciós retrats, eh, més? És un goig veure'ls amb tantíssims de detall. No el conec, aquest pintor.
Doncs una altra persona genial, en aquest cas de la literatura, neixia un 26 de juny de l'any 1892 a l'estat de Virgínia. Ens referim a l'escriptora estatunidenca Pearls Seabook. Va passar la meitat de la seva vida a la Xina, on l'abandona els seus pares missioners amb només tres mesos d'edat i on hi va viure més de 40 anys. Guardonada amb el premi Pulitzer el 1931,
i el Nobel de Literatura el 1938, la seva novel·la Esguent, Viento del Este, Viento del Oeste, ha estat una de les obres més llegides del segle XX. Després d'allò que el vent s'endugui.
Viento del Este. Com a novel·la va ser més llegida a la Pàlsiboc més que no a la Margaret Mitchell. La Margaret la va fer popularitzar al cinema. Però aquesta de Viento del Este, Viento del Oeste, almenys aquí a Espanya s'ha publicat centenars. Moltíssim. Era lectura obligada quan jo era jove. Sí, quan estudiàvem nosaltres Teoria de la Literatura, era com obra estrangera una de les de lectura obligada.
I de les lletres passem a la política, ja que el 26 de juny de l'any 1908 neixia avall Paraiso el doctor en medicina i ciències polítiques Salvador Allende, fou elegit president de la República Democràtica de Xile l'any 1970 i mort durant el bombardeig al Palau de la Moneda pels militars colpistes l'11 de setembre de 1973. L'atzar va voler que aquella mateixa data, 26 de juny
De 1908 arribés al món en un popular barri de la ciutat de Sevilla la gran figura de la copla Estrellita Castro. De siempre del maestro Realito va debutar als 12 anys el famós tablao Tronio del carrer Cierpes en tant d'èxit que la van portar a cantar davant dels reis d'Espanya
Els Fons XIII i Vitòria Eugènia. Mentretant acabem aquest bloc informatiu. El Marc buscarà per veure si trobem Suspiros d'Espanya, Mihaca o La morena de mi copla, alguna d'aquestes grans cançons que li valgueren el calificatiu de Reina del Passo Doble. Tot i que també va cantar Guajiras, Fandangos, Soleares, Tanguillos, Saetes i fins i tot Jotes aragoneses.
acompanyada sovint per l'Orquestra Simfònica de Berlín, ja que va actuar sovint a Alemanya durant els anys de la guerra civil espanyola. Era molt molt famosa, amb els seus caracolillos, el cabell a la cara i la seva espai net. Precisament ara hi ha una exposició que es pot veure a la Filmoteca de Catalunya, allà al Raval, on podem veure escenes tant d'Imperi Argentina com Estrelleta Castro, les versions que feien.
amb alemany pels alemans i les que feien amb espanyol pels d'aquí. Eren molt famoses, eh? Moltíssimes. Eren molt famoses les cantants espanyoles. I de la cop la passem al còmic. Ja que un gran mestre de la història neixia a Brussel·les, Bèlgica, el 26 de juny de 1928, ens referim al gran Pierre Califort, molt més conegut com Peyu, creador dels populars barrufets.
Els estrumfs, en versió original, pitufos en castellà, barrofets en català. I també, com cada setmana, tenim algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El 26 de juny de 1990, moria a Barcelona el famós escriptor Manuel de Pedrollo, autor, entre moltes d'altres, del mecanoscrit del segon origen, Home's in Home's in Home, que va ser un dels seus grans èxits teatrals,
i el mateix dia, de 1992, l'home de lletres Issa Trollek moria a la ciutat de València. Trollek era el pseudònim de l'escriptor Joan Baptista Mengual i Llull. A veure si hem trobat alguna coseta de l'estrella de Castro.
El petronío, la guapesa, la solera, el engrujón, la gracia sevillera, no lo cambió, por la gracia corotera, ni el empaque venía a acariciar. A su grupa ve lo mismo que a una reina, con espuelas de guimante a los pies, y luciendo por cabalito mapeina,
i no sento per a caloreta mofeïda la mesta de l'Eixambrera Tono d'Obre. Mi aja, la boca es un caliento con la palla por el cuernito caminí,
Bé, ja hem escoltat Estrellita Castro. Sí, sí, sí. Sí, i ara si anem a córrer a cuita. Un munt de vegades l'havíem sentit. Sí, al principi de la televisió, com comentàvem ara. Va sortir molt al principi, però sí, va tenir el seu èxit.
Doncs això que has dit si anem a córrer cuita, jo diria que cultura, córrer cuita i gairebé tot. Per què correm tant? És evidentment que cada època... Per tenir amb el màxim de coses en 24 hores. I tant. I cada època té una percepció diferent del temps. No fa gaire ens comentava en Josep Maria Espinàs en un dels seus interessants articles com podia ser d'atractiva la observació pacient d'un objecte o d'una planta que mirem com creix el nostre jardí. I tant. Jo tinc una planta al menjador que cada dia me la miro
li dono una miqueta perquè sempre tiren cap a la llum, li dono una miqueta de volta i dic, bueno, avui és que escolto una mica més. És una tonteria, no? Perquè això de parlar a les plantes, però a mi m'agrada, no? Sembla que són éssers vius i sembla que si els parles estan més contentes. Bé, sembla que l'avenecent perpalleix digital. La velocitat de les imatges al cinema, amb un barret incessant d'imatges i sons, ha canviat el ritme
dels dispositius narratius. Tot ho volem més de pressa. Com podem parar-nos a observar com creix lentament una fulla si ho fem tot a correcuita? Les editorials fomenten sovint llibres de frases curtes i paràgrafs breus. El llenguatge del còmic ens ha acostumat a posar molta acció amb un mínim de paraules. Sovint assistim a visites guiades de museus i exposicions
on passes davant el quadre envoltat d'una multitud que només et permet una ullada d'un parell de segons per cada obra exposada. L'estiu passat, una xerida guia contractada per viatges continental es va portar a la carrera pel Museu Guggenheim de Bilbao en la pretensió de veure el tot en 20 minuts.
Nosaltres vam estar tot un dematí i encara ens van quedar coses a veure. Amb aquells auriculars, amb cada idioma. I et paraves i disfrutaves. El que és curiós és que ens va penjar els auriculars i no va servir per res, perquè al cap d'un moment ens els va fer treure. Nosaltres vam anar per la nostra i vam passar el temps que ens va donar la gana.
I, mira, vam estar de les 10 del matí, que van obrir, fins a les 3 de la tarda. Que és com ha de ser. Els que freqüentem la Filmoteca i assegurim el cinema clàssic, ens adonem de com ha canviat la manera d'explicar una pel·lícula. Això quan has anat un dia a la Filmoteca i l'endemà veus, per exemple, Superman, dius, ostres, això com és diferent. Quina diferència. O sigui, la durada mitjana d'un pla ha passat, dels 11 segons, dels anys 40 o 50, als 3 o 4 actuals. Jo diria que algunes vegades fins i tot menys.
La darrera versió de Superman, Man of Steel, l'home de cert, de Zack Snyder, tot i el seu plantejament atractiu de situar el superheroi entre dos mons i dos pares, mereix per la velocitat excessiva de les escenes d'acció, exagerades fins a nivells agobiants i aquelles llums que s'ensenen, s'apaguen,
Jo tant afecte especial li treu gràcia a l'argument. Jo no sé si a algunes persones joves que ens escolten a la vist no li haurà fet el mateix efecte, perquè tenen una altra lectura del cinema, però a mi em va donar una sensació de vertigen. I motivada en bona part perquè la unitat fílmica que estructura tot el relat té un tempo diferent, o sigui molt accelerat, fins a fer-se angoixant a les escenes de lluita que ressonen els mastegots com si fossin canonades,
i molt contrastat amb el to asossegat de les escenes en què Russell Crowe, que és el pare criptonita, i Kevin Costner, el pare de la Terra, prenen protagonisme. Aquí són els reis de la pel·lícula. Les escenes que surten ells, per mi la pel·lícula puja moltíssim. Clar, perquè són realment els actors. I en canvi, les escenes, que és tota acció, arriba un moment que cansa. Un dia ho comentava el mestre Cuní en el seu programa de 8 al dia. Jo, per mi, que tenen...
unes quantes docenes d'explosions i unes quantes docenes de cotxes volant pels aires i edificis volant pels aires i surten a totes les pel·lícules. Ja ho sé que dèiem broma, però si no s'hi assemblen són molt semblants. La tònica general és aquesta. En general tenim la sensació que la cultura s'accelera. Tot ho volem més de pressa i més breu. Pot ser per això, quan arribem a una edat en què el cos humà ens demana repòs,
Tornem a assaborir les coses païsades, la bona música, els llibres amb contingut, el teatre i el cinema, que ens parlin de temes que ens arribin al cor. O aquesta planta que veus creix cada dia. No veis que és veritat que la van regalar pel dia de la mare i ha crescut el doble. Potser m'ho sembla a mi, però posa música, sisplau Marc.
Mi Buenos Aires querido, cuando yo te vuelva a ver no habrá más pena.
Ni olvido el farolito de la calle en que nací, fue el centinela de mis promesas de amor. Bajo su quieta lucecita yo la vi, a mi bebeta luminosa como un sol. Hoy que la suerte quiere que te vuelva a ver, ciudad porteña de mi único que,
oigo la queda de un bandoneón. Dentro del pecho pide rienta el corazón. Mi Buenos Aires, tierra querida, donde mi vida terminara. Bajo tu amparo no hay desengaños, pues en los años se olvida el dolor. En Caravana los recuerdos pasan,
con una estela dulce de voz. Quiero que sepas que al evocarte se van las penas del corazón.
M'has dat una estoneta a Buenos Aires i és la segona vegada que estic a Buenos Aires aquesta tarda. Sí, perquè he rebut un e-mail d'un company de Buenos Aires aquesta tarda. Un company de Buenos Aires que està a punt d'anar-se'n perquè no estan gaire bé les coses de feina. I li sembla que li ha sortit un contracte de feina a Uruguai i se'n va una miqueta més enllà. Mira, tot és qüestió de canviar.
Per això avui, tal com us vam anunciar dimecres passat, parlarem de les amaneres. Deia que per això avui ja ens hem fet un tasc, no? Ja n'hem posat una i ara al final d'aquest bloc informatiu ens posarem una altra que ja ha estat... Una altra o un parell, és igual? Sí, sí, perquè les amaneres agraden gairebé a tothom i els seus ritmes plens de vida i sentiments ens parlen del mar i de la terra i sobretot del goig d'estimar. La amanera és un gènere musical dels denominats d'anada i tornada
que té el seu origen durant el segle XIX a Cuba. És fruit d'un llarg i complex procés produït en una societat mestissa i amb influències musicals tant d'Amèrica com d'Europa i Àsia. L'Habanera va arribar a la península ibèrica al mateix temps que la Sarsuela i va ralar de seguida els pobles de la costa catalana com a cant de taverna.
ben aviat van sortir lletristes i compositors que li van conferir un peculiar estil que va agradar a tots els públics. Fins i tot la música clàssica la va incloure dins el seu repertori. Maurice Ravelle va compondre una Habanera dins la rapsòdia espanyola. Claude Debussy també ho va fer dins la Profond de la Nuit, o sigui, que vol dir la Puerta del Vino, i Louis Albert va compondre un poema sinfònic, el 1918, titulat Habanera.
I a la segona meitat del segle XX, destaca com a compositor de maneres Xavier Montsalvatge, que va compondre, entre d'altres, 5 cancions negres, divertimentos i canció de cuna per a un negrito. Duerme, duerme negrito. Que tu mama está en el campo negrito, a sobre, a aquesta tonada.
que és clàssica, ell va fer la música en plan clàssic. O sigui, és típica i ell ho va fer clàssic. Però ningú ha fet tan popular la manera com el mestre i compositor Josep Lluís Ortega i Monasterio, que a més era cantant i també instrumentista de guitarra i acúrdio. Autor del meu avi, Escolta el vent, Caball Bernat i Vic Chincho, entre d'altres,
Fou un dels organitzadors de la primera cantada d'Avaneres de Calella de Palafrugell l'any 1966. També figures destacades com Castro Pérez i Gloria Cruz, que són els pares de Sílvia Pérez Cruz, han cercat les arrels d'aquesta música i el 1994 es va crear la Fundació Ernest Morató per tal d'impulsar la investigació de les Aveneres en tota la seva extensió.
També tinguis en compte que aquesta habanera que hem radiat abans, aquell fragment, és d'un certamen que també es fa tots els anys a Torrevieja. I també és molt i molt popular. Bé, i la propera setmana, dissabte dia 6 de juliol, a dos quarts d'onze de la nit, a la plaça del Port Bo, com sempre, davant del mar i les barques,
Tindrà lloc la 47a cantada d'Avaneres amb els grups Arjau de Palafrugell, Boira de Lleida, Porbó de Palafrugell i Vergantí de Malgrat de Mar. Aquí tenim el programa que ens els han enviat els amics de Calella. O sigui, Calella, tot l'any, edició de 2013, on aquí a més de les Avaneres veig que
Tots els estius, tots els caps de setmana de juliol tenen recital. Hi va Enrique Iglesias, hi va Rosario... És que tota la Costa Brava, tota la Costa Brava fa un estiu amb tota mena d'actuacions importantíssimes. Bé, doncs com hem dit, la retransmissió en directe com cada any per TV3 serà el dia 6 de juliol, i si voleu assistir o cercar informació, podeu consultar la web
Abenerescalella.cat. Aquesta pàgina és molt interessant perquè allà teniu amb tota mena de detall les localitats que queden, que per cert avui ho he mirat i encara es pot trobar alguna localitat. No les primeres files, però encara n'hi ha alguna. Això és culpa de la crisi, si no ja estaria pleníssim. A 25 euros, que costa l'entrada.
almenys els preus que he vist avui. Segurament a primeres files en deu haver de més, però ja estan ocupades, o sigui, ho haureu de veure una mica de lluny. I també podeu trucar al 902 15 00 25. També la cantant Sílvia Pérez Cruz oferirà un concert de la plaça del Porobó de Calella el proper dia 7 de juliol a les 10 de la nit. I segueixen tots els dissabtes i diumenges concerts a Calella, que ja dic, si consulteu aquesta web,
doncs ho trobareu tot allà. Doncs ara fem un poti poti de habanera. Doncs vinga, endavant amb la habanera.
oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo, oi que sentia jo,
i ara podem posar el fragment de l'altra venera que també és molt maca.
No et diré, no et diré ni canció,
Me falta tu risa, me falta tus besos, me falta tu despertar.
i ja hem escoltat on és. Molt bé, molt bé. I si es cauen que en sentirem algun altre abans que s'acabi el programa, en podem posar un altre que avui en tenim moltes. I a més, com que és el darrer dia, és bo que posem alguna música sentimental, alegre i bonica. Bé, ara parlarem d'aquella cultura que tenim a prop i no tan a prop.
Coses de Sant Just, per exemple, al Celler de Can Ginestà tenim, com sol ser cada any per aquestes dates, la mostra de treballs realitzats per l'alumnat dels cursos municipals d'arts plàstics. És una meravella, una veritable meravella, aquesta exposició cada any.
Sembla mentida que podem fer, el ser humà, que no està dedicat a això, en cos i ànima, podem fer aquelles obres tan boniques. Sí, però el moment que t'hi poses t'hi dediques en cos i ànima. Però és que normalment són persones tirant de mitjana edat amunt, eh? Sí, per mi. Però escolta, ja et dic, com tu dius, dedicats en cos i ànima. No importa, i a més la forma de dominar la plasticitat, la manera de...
dominar la geometria i els treballs de composició que hi ha, està molt bé. I a mi m'arriba a l'ànima, ja com suposo qualsevol grafista que l'hagi vist, el domini de les lletres i les tipografies, la forma de retallar les lletres, que més respon a una manera de treballar, i per això dius persones grans, que avui la majoria de joves ja no hi treballen amb aquestes tècniques, la majoria treballen...
Treballen amb tècniques informàtiques, i alguns joves em diuen i això perquè ho fa retallant, si ho planifiques dins l'ordinador, ja t'aixeca el dièdra. Però és fer-ho amb mà, retallant i enganxant, perquè aquí es recorta, pega i colorea. Colorear-lo molt perquè hi ha un domini del blanc.
Aquest any el blanc pràcticament domina per sobre. El relleu del blanc i les ombres que el blanc projecta són de vegades inquietants i atractives. Els convidem que les visiteu. De quan a quan? Fins... Es va inaugurar el dia 20 de juny i fins al dia 6 d'agost.
que és la festa major de Sant Just. Sí, però no deixeu passar el temps perquè confiant que el temps és llarg a vegades se't passa la data. M'ha passat més d'una vegada dir que estàs pel·licu a aquesta exposició de temps i després se't passa el temps. Tal com vam anunciar el passat divendres, l'associació de gent gran de Sant Just va programar una interessant xarxa xerrada sobre el nou protocol de protecció per a tal d'evitar maltractaments a la gent gran.
molt orientatives van ser les exposicions del caporal de la policia local del nostre poble, el senyor Antoni Jurado, i de la caporal dels Mossos d'Esquadra, la senyoreta Toni Moreno, que van aconsellar als assistents que donin compte a l'autoritat si tenen coneixement de qualsevol maltractament, sobretot a les persones grans, tant si és físic, com psíquic, com econòmic. Ells disposen, recolzats,
per la llei de mitjans per esbrinar i posar remei sempre dins d'allò que sigui possible. A l'acte també van assistir la inspectora cap dels Mossos d'Esquadra, la senyora Ruth Giral, el regidor de l'Ajuntament, senyor Víctor Murillo, i les representants de Benestar Social, senyoretes Dolors i Carme. Va ser un tema que tothom ho va seguir amb molta atenció
perquè sembla que no, però hi ha més casos de maltractaments del tipus que sigui sobre les persones grans del que ens pensem. Grans i joves, perquè el que passa amb el maltractament és que
és una opressió que es viu dins de la família de vegades, dins de la família o residències, amb espais tancats, amb espais recluïts i on la persona que maltracta normalment exerceix una pressió per tenir atemoritzada la persona maltractada. Per tant, la por
i juguen dues coses, la por i el sentiment d'efecte, perquè normalment, moltes vegades, la persona maltractada ho és per un familiar, per un ser que estima. Un fill, un nen o una persona, un nebot, a la qual tens tota l'estimació del món. Per això aconsellen que si coneixes algun cas, ells tenen mitjans per poder esbrinar-ho. Va ser molt interessant la xerrada i realment val la pena que prenguem nota.
I sobretot hem de tenir present que si veiem una criatura, o persona gran, o dona, o home, o d'una persona maltractada, no fa falta que siguem nosaltres membres de la família. Ho podem denunciar. Podem trucar-los. I el telèfon, que en aquest moment no el tinc, perquè com no teníem, no funcionava en el PowerPoint,
resulta que no vam poder prendre nota. I podem anar tots lliurement a una comissaria i miri, jo tinc una sospita, i aleshores et protegeixen a tu i protegeixen també a la persona que en aquell moment està patint. Perquè això sí val a dir-ho, sobretot en els darrers anys, jo he vist que l'atenció a les comissaries ja ho fa per experiència per les vegades que m'han robat. Que t'atenen molt bé. No, i quan ens van robar a casa també, als cinc minuts ja teníem els Mossos,
i en donant-nos una sèrie de consells. Vostès no haurien d'haver entrat per res. I si encara estava al lladre els hi hauria donat un cop. Molt ben atesos. I ara Sant Just Solidari ja fa dies que ha estrenat nova seu. La seu de Sant Just Solidari s'ha traslladat a les escoles un espai que ens agradaria que sentíssiu vostre. Punt de trobada per a tothom que vulgui participar de les diferents activitats que s'hi aniran organitzant.
Tal com hem recordat ja fa pocs dies, s'hi ha creat l'espai botiga on s'exposen i estan a la venda productes d'artesania portats dels territoris amb els quals Sant Just Solidari col·labora. És obert al públic els dilluns de 12 hores a 14 hores, o sigui de les 12 a les dues, i els dimarts i els dimecres a partir de les 18.30 hores, dos quarts de 7 de la tarda. Bé, i també seguim amb informació de Sant Just Solidari
que Sant Just ha iniciat el projecte Loretto a l'Índia, juntament amb PANI, que vol dir Pont per a l'adopció de nens i nenes de l'Índia. Consisteix en una col·laboració amb una escola que fa un important treball de gènere amb noies orfes i de famílies desestructurades. Com sempre, és una tasca importantíssima que porta a terme Sant Just Solidari. I ara passarem
Aquella exposició de Cangin està tan maca. La tercera exposició col·lectiva de l'Associació Fotogràfica Sant Just.
que es podrà veure fins a la festa major als jardins de Can Ginestar. El tema d'aquesta edició és avis i nets. L'entitat amb aquesta activitat continua amb la seva tasca de difusió de la fotografia, muntant exposicions en espais o equipaments públics perquè tothom pugui gaudir-la. L'altra gran novetat d'aquest any fotogràfic es convida tothom a participar en la confecció d'un gran mural fotogràfic. Durant tot el mes,
s'instal·larà un suport de grans dimensions a l'exterior del Casal de Joves perquè qualsevol persona que vulgui pugui enganxar la seva fotografia. Es tracta d'un projecte d'art col·lectiu que convida les persones a divertir-se, a interactuar, a ser part d'un moment únic en un espai urbà determinat amb l'objectiu de crear una obra de carrer única i feta per tothom. Una gran idea, sí, sí, em sembla molt bé.
Posem una miqueta de música.
Aquesta és la música d'una gran pel·lícula, Big Country. És una meravella. Encara ja l'he vist quatre, cinc, no sé quantes vegades, però cada cop m'agrada més.
perquè els intèrpret són meravellosos. Només la música ja t'invita a veure-la. El Gregory Peck està fabulós i els dos grans, també el Barlaibs i Burgess Meredith, estan extraordinaris. Sí, perquè a més són actors de la vella escola de Hollywood on precisament és el contrari del que comentàvem abans. La càmera no corria,
Esperava davant ells perquè es presessin tot allò que els sortia de dins, no? Projectaven el personatge. En canvi, ara amb els efectes especials... Són els efectes especials. Són coses que per mi li resten emoció, perquè exigeren tant el que fan els actors. Normalment munten una pel·lícula sobre una idea gairebé completament...
Aquesta darrera pel·lícula de Superman és molt interessant perquè analitza les arrels del personatge, que té molta més humanitat.
I la seva esposa, no me'n recordo, l'actriu que era. Escolten també, li aconsellen, li expliquen, i és un tros favorós. Sense oblidar que és un personatge de còmic, i és a les vinyetes, a on trobem, sobretot a les vinyetes pels millors dibuixant de Superman, a on trobem més l'ànima del personatge. Ai que, per cert, acaba de publicar-se un assaig sobre Superman,
del escriptor David Hernando, que és director editorial de l'àrea de còmics de Planeta, que és molt interessant i molt recomanable. A més, ell va parlar l'altre dia per TV3. Molt bé. Ja, com aquest és el nostre últim programa, i no podrem dir-ho en el seu moment, us recordem que el 18 de juliol, a les 7 de la tarda, faran aquelles audicions mensuals a les veus del monestir a Padralbes,
que són d'entrada gratuïta, una gran gala d'òpera amb obres de Verdi, Puccini i Rossini. Si us apunteu la data, 18 de juliol a les 7 de la tarda,
i us en recordeu d'anar a Dora, doncs realment gaudireu d'una sessió d'òpera fabulosa. Sí, a mi 18 de juliol és una data que sempre em queda, no sé per què. No, no sé per què, no sé. No, jo sí que ho sé. És igual. Nosaltres adores, tu no hi eres i jo adores penes. O sigui, ara sí que farem una cosa molt i molt agradable, donar lectura a aquest
Compte, recepta, digues el que vulguis que ha publicat l'últim número de la Vall d'Avers i que escriu la nostra doctora dietista Pilar Santpau. Que per cert és una gran escriptora i té una habilitat molt gran a posar les receptes dins dels comptes o els comptes dins de les receptes.
No, no és una gran escriptora, però para llibre a l'octubre. A l'octubre tenim un nou llibre i escolta, estic desitjant que el publiquin. I tenir-la aquí de convidada a veure si ho aconseguim. Li trucaré a la propera temporada a veure si ja ho aconsegueixo. Si té temps segur que sí.
Ja la vaig convidar un dia, però em fa l'efecte que els dimecres hauria de ser gravat, perquè ella té consulta i els dimecres em sembla que no pot venir. Però ho gravarem, no hi ha problema. Si a ella li va bé, ho gravarem. Doncs anem amb el conte, l'escalivada. Havia arribat el gran dia. Va obrir l'armari, com qui obre els finestrons, sabent que a fora encara és de nit.
i es va vestir mecànicament amb la seva millor roba. En canvi, la seva veïna del replà obria amb impaciència d'armari com un adolescent amb la primera cita, buscant el millor vestit per a aquella tarda. Les dues veïnes estaven convidades al concurs de la mare de l'any. Les dues havien tingut fills.
Les dues, i tenien dret. La Maria va arribar al teatre on feien el concurs i va seures a l'última fila, buscant el millor angla per poder veure qui guanyaria, mentre amb l'altra mirada, la que s'amaga darrere les pupiles, buscava el seu fill perdut en la droga. La Rosa va arribar puntual, es va seure a la primera fila,
tot girant-se sovint per veure qui eren les altres concursants, recordava la satisfacció del dia que al noi li van donar la plaça de notari. Va començar el concurs. L'alcalde va posar l'escenari i a llegir el veredicte. Aquest any, el premi a la millor mare ha estat molt disputat i el jurat, després de valorar-ho, ha decidit donar-lo a les mares que han estat
disposades a treure del camí les pedres que calguin. Evidentment, va prosseguir el jurat. No hem vist valorat el currículum dels fills. Quan va acabar, la Maria i la Rosa van pujar a recollir el premi. Com l'escalivada, un plat de la nostra cuina que a pesar que els dos ingredients principals que el componen
tenen propietats diferents, lluiten amb la mateixa força per aconseguir els millors beneficis per la salut de tots nosaltres. Ingredients. Pebrots, albergínia, ceba i oli. A què li convé menjar-se un plat d'escalivada? Els hipertensos. L'albergínia és una de les hortalisses amb menys sodi, cosa que per a les persones amb problemes d'atenció arterial elevada els serà un aliment adequat
per incloure en la seva alimentació. A tots aquells que mengin carn, ja que aquest és un dels millors acompanyaments que pot rebre un segon plat. Tinguem la malaltia que tinguem, ja que les proteïnes que contenen la carn necessiten les vitamines com les que hi ha a les hortalisses per ser reconvertides en neurotransmissors cerebrals. També pels que estan en plena dieta d'aprimament. Aquest plat és força dient, ja que les calories són mínimes.
L'única cosa que han de vigilar és la quantitat d'oli. Cada gota són 9 calories. Per a tots els qui pateixen verius, la capcentina del pebrot millorarà l'elasticitat de les venes i l'albergínia i la ceba afegiran un efecte diurètic per evitar la retenció de líquids. A més, com que l'albergínia és una de les hortalisses que té ioda en la seva composició, dos micrograms
com també les mongetes, les bledes, els raves... Aquest estiu l'escalivada us donarà anades de salut a la tiroide, una glàndula que rep tota la duresa de la vida, ja que està íntimament relacionada amb el sistema nerviós. A vegades pot ser que el secret de tot plegat sigui com l'escalivada, un plat que el que el fa gustós és el repòs després de ser cuinat. Molt bé, posem música.
Aviat farà 15 anys que vaig venir aquí per primera vegada amb Ana Lisa. Molta neu ha caigut en 15 anys. Una mica n'ha quedat enganxada en els meus cabells.
Aquesta era la presentació d'un concert de Raimon. Bé, la música no sé si ens donarà temps, perquè si posem música no podrem sentir la poesia. O sigui, un altre dia, la propera temporada, la donarem sencera. Bé, no sé, posarem la música de la poesia ja, la sintonia.
Demà farà 4 anys de la mort del poeta Victoriano Kremer. Ens va deixar el 27 de juny del 2009. Una llarga vida de 102 anys dedicades a l'humanisme i les lletres. Fins al darrer moment va publicar una columna al Diario de León, titulada Kremer contra Kremer, on mostrava una manera de pensar valenta i atrevida. Escoltem algun dels seus poemes.
Canción para dormir a un niño pobre. Ángeles con espadas custodian el aire, un toro de sombras mugiendo en los árboles. Madre, tengo miedo del aire. Mira las estrellas, aún no son de nadie, ni son del obispo ni son del alcalde. Madre, quiero una que hable. Patitas de cabra siguen vacilantes al osito blanco de la luna errante. Madre,
Quiero un oso que baile. Panderos de harina, luna en el estanque. Las cinco cabrillas, sin cesar, tocándole. Madre, se me hielan las carnes. Floridas de escarcha ya son como panes. La aurora las dora y acorteza el aire. Madre, no te oigo. Tengo hambre. Uh, duerme, mi niño, que viene el aire y se lleva a los niños que tienen hambre.
Los caminos del amor. Huele a soledad el campo, tan breve, tan sin sentido, bajo un firmamento abierto de par en par. Apetito de tierra sola, de tierra desterrada, de caminos que nunca llegan a Roma.
La carretera es un río enjuto, que no se acaba y que no tiene principio. Pero la esperanza enseña a creer lo que no vimos, el aire, la luz, la música, la palabra. Desistimos de andar mirando las cosas
descubrient els registres concrets. L'altre cel orienta-nos amb els seus guinys fulgurants. Arribem a la mirada i transcrivem la seva fusta telegrafia. Per a l'amor no hi ha camins. Seràs, amor, un llarg adiós? Extens o mar o renovat vell?
Cuna del sueño, en la que el ser madura, alondra vertical, ganando altura en la flotante música del vuelo. Si látigo te ciñes con anhelo, si beso resplandece tu blancura, y la tierra redime su clausura en la pradera estática del cielo. De la raíz del hombre te alimentas, de sus juegos más nobles y le dejas como una negra tierra fecundada.
Mírame, ciego amor, buscando a tientas, en un mundo de adioses y de rejas, la salvadora luz de tu mirada. Bé, i per acabar, com encara ens queda un embocinet de temps,
Recordarem que el proper diumenge, dia 30, a les 11 de les 11 a la una del migdia, serà una visita guiada al món de les libèlules i la naturalització del llac de Cançam. Aprofitem l'últim minut per invitar-vos a que us apropeu al coneixement de les libèlules, insectes lligats al medi aquàtic. Mourem les seves formes eficients.
les mides tan diverses i els seus colors extraordinaris. Aprendrem a identificar-les i a observar alguns aspectes del seu increïble comportament i com han sigut temes de molts poetes que s'han inspirat en els nenúfers i les libèl·lules i la seva manera de volar. Ha arribat el moment de dir-vos adeu fins a la propera temporada, que serà el setembre primera o segona setmana.
Fins aleshores esperem que ens torneu a escoltar i recordeu que el dissabte tornarem a repetir aquest programa. Doncs moltes gràcies Marc Berarnau i moltes gràcies a vostès per ser-hi aquí escoltant-nos. I moltes gràcies a tu Pere. I a tu Joana. A reveure. A reveure. Fins la propera. Bona tarda o bon dia.
No, no, no.