i que vagi bé. Molt bé, endavant.
Seixanta i més.
Molt bona tarda, amics ullents de Ràdio d'Esvern,
en el 98.1 de la Freqüència Modulada.
Som l'equip de 60 i més,
que cada dimarts, quan apunta el capvespre,
són en aquesta sintonia per oferir-vos uns moments
d'entreteniments, música i d'altres temes escollits
per passar amb vosaltres una hora que esperem
que us sigui agradable.
L'Alina Santa Bàrbara, avui la Montse,
ens fa vacances perquè ha anat de metges.
Bueno, que et vagi molt bé, Montcita.
Bé, en Joan Maria García Puigdevall,
en Carles Hernández Rius i aquí us parla,
la Joana Algarra, us saluden i diuen
endavant 60 i més.
El talismán de tu piel me ha dicho
que soy la reina de tus caprichos.
Yo soy el as de los corazones
que se pasean en tus tentaciones.
El talismán de tu piel me cuenta
que en tu montura caeran la rienda
cuando una noche de amor desesperada
Ahir vam dir adeu a la dama de la cançó hispanoamericana
María Dolores Pradera.
Actriu de teatre i cine que va ser esposa de Fernando Fernández Gómez,
els últims anys de la seva carrera
els va dedicar a la divulgació i recreació
de la cançó popular espanyola i latinoamericana
amb un èxit extraordinari
i el respecte de tot el públic que sempre la va admirar.
Recordem-la amb el so de la seva veu pròpia.
El talismán de tu piel me hechiva
que ando descalza de esquina a esquina
porque en la calle que hay en tus sueños
yo soy el mar de todos tus puertos.
El talismán de tu piel me cuenta
que tu destino caerá a mi puerta
cuando una noche de amor desesperados
caigamos juntos y enredados
la alfombra y el alrededor
acabarán desordenados
cuando una noche de amor que yo no dudo
la eternidad venga seguro
tuyo el destino y el corazón
seremos uno.
Yo soy la tierra de tu raíz
el talismán de tu piel lo dice
yo soy la tierra de tu raíz
lo dice el corazón
y el fuego de tu piel
yo soy la tierra de tu raíz
el talismán de tu piel lo dice
yo soy la tierra de tu raíz
a ver qué dice Jesús
yo soy la tierra de tu raíz
el talismán de tu piel lo dice
yo soy la tierra de tu raíz
lo dice el corazón
y el fuego de tu piel
yo soy la tierra de tu raíz
el talismán de tu piel lo dice
yo soy la tierra de tu raíz
yo soy la tierra de tu raíz
yo soy la tierra de tu raíz
a ver qué dice Jesús
cuando una noche de amor desesperados
caigamos juntos y enredados
tuyo el destino y el corazón
seremos uno
y el fuego de tu raíz
la tierra de tu raíz
la tierra de tu raíz
Aprofitant el bon temps continuarem les nostres visites
aquells jardins emblemàtics que són tan agradables de gaudir.
O bé passejant o, per contra, asseguts amb qualsevol banc,
llegint o meditant, que, com us diem sempre,
és imprescindible, és imprescindible fer-lo,
encara que siguin uns poquets minuts,
per trencar l'estrès interminable de la vida quotidiana.
Anem a la veïna ciutat de Barcelona,
i en un dels vessants al septentrional de la muntanya de Montjuïc
s'ubica aquest jardí, que, a més de ser una col·lecció de plantes vives,
és un magnífic museu de formes.
La porta principal d'accés lluï el nom de Font Iker,
un il·lustre botànic que figura, amb nom propi,
en la Galeria de Grans Homes.
Al llarg i ample de més de 14 hectàrees de la seva superfície,
passejar per aquest jardí serà un veritable plaer
per la varietat de la seva flora
i l'exsoberant verdor de les plantes
que ens omplen d'una agradable sensació a la vista.
Aquestes sensacions fan que aquell que el visita
quedi encantat.
El jardí va ser creat el 1931.
Arquitectes, paisagistes i botànics
van idear el projecte d'un espai de gran bellesa
que recorda les paraules de Leonardo da Vinci
res no neix on no hi ha vida sensitiva,
vegetativa i racional.
Trobem representada la flora procedent
de cinc zones del planeta
agrupades en unitats fitogeogràfiques
i d'afinitats ecològiques.
L'evolució de les espècies en el clima mediterrani
ens permet observar com es desenvolupen
en grups d'espècies sense relació entre elles.
Podem observar aquest fet
en trets que responen a l'acomodació de la sequera
com és la reducció de les fulles
o bé a la seva adaptació als incendis
com la ràpida germinació de les llavors.
La natura és màgica.
Una petitíssima llavor transformada en un arbre grandiós
és un miracle increïble.
Si ens comparem amb aquest miracle
un home se sent opac i gris.
veiem un jardí amb plataformes triangulars
que salven desnivells i busquen microclimes.
A unes plantes se'ls ha d'assegurar el fred.
D'altres, si els hi falta el sol, deixen de florir.
L'ordenació de les col·leccions natural
respon a criteris naturals.
Compten en 7.000 espècies.
El visitant no pot recordar-les totes
si no disposa d'una càmera fotogràfica.
La vista va d'unes a les altres, lentament,
com gaudint d'un espectacle digne de ser vist amb calma.
Des del cim dels jardins
ens emocionem al virar les llunyenies.
És un panorama de Barcelona
des d'aquest estant
sembla superior a tot
i allò més inimaginable.
L'horari d'aquests jardins singularíssims,
temàtics,
és des de les 10 del matí
a les 5 de la tarda.
Creiem que val molt la pena
passejar tranquil·lament
per aquest jardí tan singular.
Aviam, Lina,
què ens has disposat d'avui?
Ja quan acabem aquest programa,
quan sigui l'estiu,
ja acabarem de totes les curiositats de Barcelona
i dels seus fantasmes.
Però encara ens queden aquest mes
i el mes que ve, no?
Crec que sí.
Que faríem com el curs dels nanos.
Això mateix, és que no deixem de ser nanos.
Això no, nanos o nenes.
Diu, Barcelona,
escenari de l'última batalla del Quixot.
Se sap que Miquel de Cervantes,
1547-1616,
va ser Barcelona durant alguns mesos,
entre la publicació de la primera
i la segona part de la seva obra més coneguda.
La fascinació de l'escritor per la ciutat
s'expressa a través de les paraules
dels protagonistes del Quixot.
El mar,
el port,
la gent,
els amics,
entre nyarros,
tot mostra una Barcelona insòlita,
els ulls meravellats,
del darrer cavaller de tots els temps
i el seu acompanyant resignat.
Després d'una breu incursió
per la mar
amb Sancho Panza,
bo cabedat,
Don Quixot es dirigeix a la impremta Cumelles.
Allà Cervantes crearà una situació brillant
quan fa que el llibre que s'està imprimint en aquest moment
sigui el fals Quixot
d'Alfonso Fernández de Avellaneda.
L'autor anuncia l'aparició d'un segon volumen
de la novel·la fraudulenta
a través de la mateixa segona part real del llibre.
El Quixot tindrà a la platja de Barcelona
el seu últim duel.
El definitiu.
Si el perd,
haurà de tornar a caçar
i deixar enrere
les seves aventures de cavaller
fora de context.
I enfrontar-se al cavaller
de la blanca lluna.
És vençut.
És la fi.
El Quixot tornarà a casa
per abandonar els seus deliris
per sempre més.
Diuen que quan Cervantes
va visitar Barcelona
es va instal·lar el número 2 del passeig de Colón.
La caça encara es pot contemplar
tal com era el segle XVI.
De totes maneres,
no hi ha cap document que això ho corrobori.
I aleshores ve els anys invisibles del català.
Els fets històrics del segle XVIII
va tenir conseqüències nefastes
sobre la cultura i la llengua catalana.
Les universitats van desaparèixer
i l'únic centre d'estudis superiors existent,
la Universitat de Cervera,
va seguir amb el llatí
i va menysprear l'humanisme.
La burguesia no mostrava interessos culturals
i l'aristocràcia
es va castellanitzar.
Els escritors de llengua catalana culta
van desaparèixer
perquè veien el català
com un instrument de cultura antiquat
i retòbret.
Tan sols alguns intel·lectuals
seguiren fidels a la seva llengua materna,
defensant-la de les influències alienes.
Tot i que el català desapareixerà
com a llengua oficial al segle XVIII,
el seu ús es mantindrà entre la gent del carrer.
Es continuarà fent servir
en el cultiu dels gèneres populars,
sobre els quals ningú no hi posa cap entrebany
perquè es consideren menors.
Amb la família, entre amics i a les places,
es manté una narrativa popular catalana
amb rondalles, llegendes, poesia i refranys.
També el teatre religiós i popular,
profà,
seguiran representant-se en català.
En aquests anys es prohibirà
una gran segmentació dialectal del català,
ja que durant un període de 200 anys
no es podrà establir
només normes de l'ús.
seguirem més endavant
perquè això és interessant.
O sigui, que el català ja veieu
que sempre té
aquelles pegues que tenen
i aquelles coses que li posen per tenir pegues.
I ara ens anirem
a una espècie de fantasmes.
No, Joana?
Per m'haur respectat això del català,
per molt que ens trepitgin,
sempre sortim endavant.
Sí, jo crec que una de les coses
que no pot suportar la resta dels governants,
ja no dic dels altres pobles,
però esclar, els altres pobles
queden influenciats
pel que les ràdios,
els mitjans de comunicació diuen.
Sí, sí.
Però no poden suportar
que nosaltres tinguem dos idiomes.
No ho poden suportar.
I quan et toca l'idioma,
jo que no sóc catalana 100% ni d'arrels,
és que no puc suportar.
Per què?
Perquè si tens aquesta riquesa,
per què no la fem servir?
I tant, per què no?
Però és que passa una cosa,
des de sempre han equivocat la política.
Ja.
Espanya, el sistema de governant del Borbons
ve de França
i d'alguna manera
és una mala còpia de França.
França tenia,
tenia, perquè quasi que no en queden,
10 o 12 idiomes,
entre ells l'Occità,
que era molt pròxim.
Doncs en vez de perseguir l'Occità,
el que van fer en els pobles occitans
és donar-los avantatges.
De dir, guita,
la República Francesa,
què us fa falta?
Més escoles?
Vinga, us farem una escola nova.
O sigui,
els van regalar,
donar.
I, bueno,
si voleu,
guita,
ens entendríem més
en una sola llengua,
tenim un imperi,
i a més bé.
Sí, sí,
més...
Però donant-los-hi.
Aquí no,
aquí resulta
que ens han agafat,
ens han agafat,
i a més a més prohibir això.
Prohibir,
no arriba.
Bueno,
però els fantasmes
que no entenen de llenguatge,
ni de llengua,
ni de llengua,
doncs mira,
que abramin de la manera que vulguin.
Aquí diu,
un espectre
amb una creu.
Us recordeu que parlàvem
de Sant Ramon de Panyàfer
i del Convent de Montsià
i tot el líquid,
doncs és com una mica
de continuació.
Diu,
en aquesta mateixa iglésia
es va conservar
i venerar
durant molt de temps
com a relíquia
la mandíbula
de Santa Polònia,
abocada
contra el mal de queixal.
O sigui,
senyors oients,
si teniu mal de queixal,
convoqueu
Santa Polònia.
Bueno,
diu,
segons sembla,
la santa es va guanyar
la palma del martiri
d'una manera
que malauradament
avui dia
torna a ser notícia.
suportant
les pallisses
que li clavava
el seu marit.
Vaja,
vaja.
Ah,
tot és,
tot és
antic
i tot torna.
Tot torna.
Diu,
la dama,
cansada de tanta sacsejada,
va decidir
abandonar
el llarg conjugal
i buscant protecció
va arribar
fins al convent
de Montsià.
Com que no va explicar
la seva condició
de caçada,
les monges
l'acolliren
com a novícia
i la destinaren
amb una cel·la.
Però des de la primera nit
que l'ocupar
s'hi presentava
un home
de mida i gegantina,
d'aspecte
poc afable,
carregat
amb una gran creu,
que amb prou feines
aconseguia
arrossegar.
l'aparició
l'aparició
fantasmal
la repetia
nit
rere nit,
en la qual cosa,
molt espantada,
la novícia
li ho va explicar
la madre abadesa,
la qual va decidir,
per presenciar
personalment
el fenomen,
canviar un vespre
la seva cel·la
amb la de la Polònia.
Tanmateix,
per molt que va ballar,
la monja
no va veure
res de sobrenatural
a la cel·la
de la novícia.
En canvi,
l'aspectre
amb la creu
es va passejar
incessantment
per la de la madre abadesa
on dormia
la Polònia.
La directora
de la comunitat
va arribar
a la conclusió
que l'aparició
era exclusiva
pels ulls
de la novícia
i li va aconsellar
que l'endemà
a la nit
li preguntés
sobre la raó
de la seva presència
al convent
i si podia ajudar-lo
d'alguna manera.
La temorida
Polònia
així ho va fer
i a l'espectre
li va contestar
Ai,
Polònia,
Polònia,
com vols ajudar-me
a portar
aquesta creu
tan gran
i tan passada
si no vas saber
portar
la del matrimoni
que és molt més
petita
i lleugera?
Ja.
L'endemà
al matí
la jove
li va explicar
a la abadesa
la resposta
de l'espectre
i li va confessar
que era caçada
i les circumstàncies
de la seva fugida
de casa.
L'abadesa
que era
en uns altres temps
va aconsellar-li
que retornés
al costat
del seu marit
atès
que es podia
servir a Déu
de moltes maneres.
Entre elles
rebent
cops de poc.
Això
sembla
el consultori
de la senyora Francisca.
Ah, això mateix.
Diu
i la pobra dona
així ho va fer
i la rebuda
del seu marit
va consistir
en un furiós
cop de puny
a la cara
que li va fer
caure de cop
tota la dentadura.
Avui dia
al desgraciat
agressor
li haurien posat
una denúncia
per violència
de gènere
però en aquella època
les coses
eren una mica
diferents
i de tota la moguda
l'única cosa
que en va sortir
va ser
una palma
de martiri
per la infeliç
Apolònia.
De la personalitat
de l'espectre
amb la creu
no se sap
absolutament res.
Tal vegada
sigui millor així
no fos cas
que seguís donant
els seus nefastos
consells
a altres pobres dones
maltractades.
Què us sembla aquesta?
Molt, molt, molt actual.
I farem un trosset
molt petitó
d'un altre
perquè aquest era petit
però a mi m'ha fet
molta gràcia
això de les dents.
diu
en 1892
l'industrial
Agustí
Atzeries
propietari
de la casa
número 20
del que té
el carrer
Torres
va decidir
fer-hi reformes
però de cop i volta
els negocis
van deixar
de rotllar-li
i es va trobar
que anava
més aviat
curt d'armilla.
Això és una metàfora, eh?
les sobres
es van aturar
i la família
va haver de passar
molts mesos
vivint de mala manera
amb la casa
esbatenada.
Desesperat
un bon dia
el senyor
Atzeries
es va donar
el diable
prometeu-li
que li lliuria
l'ànima
si el treia
d'aquell malpas.
El diable
que mai
perd una oportunitat
se'l va escoltar
i al cap
de poc temps
el bon
Agustín
Atzeries
li va tocar
la rifa
i va poder
aixecar el negoci
i acabar
les obres
de la casa.
Com que no
estava gaire
segur
de si el diable
li vindria
a reclamar
el deute
va creure
que
per si de cas
havia de complir
com fos
la promesa
feta
i li va dir
al mestre
d'obres
que feia
les reformes
que calia
posar dimonis
a la casa.
Un artista
va dissenyar
aquestes
gàrgoles
en cap
de diable
i les van
col·locar
a la façana
encastades
enmig
d'una
esgrafiat
amb escenes
infernals
i al barri
se la coneix
com la casa
del diable.
Les pintures
s'han anat
esborrant
amb el temps
però les gàrgoles
encara hi són.
Potser
el diable
també.
Ah,
qui lo sap?
Qui lo sap.
Qui lo sap?
Ale,
aneu amb cuidado
amb els diables
i amb els...
I les gàrgoles.
I les gàrgoles, eh?
I amb els dents.
També, també.
Que li deu a la Polònia
que us ho arregli
que us costarà més barato
que el dentista.
I tant.
Si no ho teniu, seguro.
Da.
No, no, no,
perquè les dents
no hi entren, eh?
gr��umbs.
Si no hi ha pràgoles.
Fins demà!
Biografies de personatges il·lustres
La semblança, a grans trets, d'una figura insigne a nivell mundial
que va portar el nom de Catalunya arreu i molt pregonament en el seu cor,
en Pau Casals.
Quan el mestre Pau Casals va arribar a la ciutat de Veracruz, a Mèxic,
el dia 28 de gener de 1956, el poble mexicà es va volcar literalment al carrer.
Se li va tributar una rebuda excepcional a l'Ajuntament
en paraules de l'escriptor Miguel Álvarez Acosta,
encomiant la figura del gran violoncelista pel seu art
i per la seva lluita en solitari d'una de les causes més nobles del gènere humà,
la llibertat.
En Pau Casals, emocionadíssim, va agrair aquestes paraules
de l'única manera que va considerar a dient.
Va agafar el seu inseparable violoncel
i va interpretar amb la seva maestria inaigualable
la seva canció símbol, el cant dels ocells,
amb resposta plena de sentiments de tots els presents.
En Pau Casals i del Filló va néixer a la villa de Vendrell,
al Baix Penedès, el 29 de desembre de l'any 1876.
encara que oficialment consta el dia següent.
Són els seus pares Carles Casals i Pilar de Filló.
El pare era professor de música, organista de l'església,
parroquial del Vendrell,
i director del cor La Lira de la mateixa vila.
Diuen que Casals va aprendre a parlar
al mateix temps que a solfejar.
I tot seguit de cap al piano i al violí.
Quan tenia cinc anys ja va ingressar al cor de l'escolania
que dirigia el seu pare.
Als sis anys va escriure una mazurca
que va dedicar al seu padrí.
Aquest el va recompensar amb un plat de figues
i cinquanta cèntims,
els primers que va guanyar en la seva vida de músic.
Els 10 anys es va enamorar del violoncel que tocava un pallasso
i que tenia la forma de pipa.
El va impressionar profundament la sonoritat d'aquella mena d'instrument
que poc temps més tard va tenir l'ocasió d'escoltar
amb un violoncel de debò.
El senyor García, professor d'aquest instrument,
va donar un concert autèntic a l'Escola Municipal de Barcelona.
El nen Casals va tenir la intuïció
que aquell seria el mitjà d'expressió
per a realitzar la seva inspiració per sempre.
Anècdota curiosa.
Un barber del Vendrell es va servir d'una carbassa allargada
buidada enrossament...
Curosament.
Amb molta cura.
La va buidar amb molta cura.
Vale, amb molta cura.
I un cop seca construïeix un seu de violoncel
que regala a n'en Pauet.
Aquell rudimentari instrument d'una sola corda
assenyalaria el destí immensament gloriós del nen Pau Casals.
Quan tenia nou anys,
va aconseguir arribar amb els peus
a l'òrrega majestuós de l'església del Vendrell.
Assegut en el banquet.
Apenes arriba als pedals més allunyats,
però arriba.
I en aquell moment ja pot substituir,
en algunes ocasions,
el seu pare.
La relació entre pare i fill és molt estreta,
fins i tot en l'ajuda que presta el jovenet Casals
en la composició de la música
per uns pastorets
que, en acabar,
es van representar al Vendrell
durant molts i molts anys
en època nadalenca.
Als 12 anys,
la seva mare el du a Barcelona,
a casa d'uns parents,
i el matricula a l'Escola Municipal de Música.
És a l'any 1888
i tot just s'ha clausurat
la primera exposició internacional de Barcelona.
En Pau Casals es retroba amb el senyor García,
el violinista que l'havia impressionat en senyor enrere
amb la seva interpretació.
A més,
tindrà com un dels mestres
el senyor Josep Rodorea,
director de la banda municipal,
qui li ensenya harmonia i contrapunt.
Aquell noiet del Vendrell,
que sens dubte ha nascut per la música,
aprova el primer any d'escola
amb una brillantor extraordinària,
increïble.
Passa tots els cursos de solfeig
i els quatre primers de piano.
Quan arriba al seu examen de bilioncel,
causa admiració
per la genial interpretació
que ofereix a l'audiència,
amb una tècnica revolucionària
que no agrada gaire a la gent
que no admet innovacions.
El jurat s'enfonsa
en un pou de perplexitats.
Uns són els cànons d'interpretació obligatoris?
Aquell bailet de 12 anys
juga,
amanyaga les cordes
de l'instrument,
les fa plorar,
riure,
cantar,
aconseguint una execució perfecta.
I s'endú el primer premi.
Aquell dia llunyà
de l'any 1888
va començar
una innovació
en l'art d'interpretar el bilioncel,
que el món
va trigar 30 anys
a assimilar.
Aquell noi
tenia l'obligació
de contribuir
a les seves despeses
i ho va fer
tocant el bilioncel
al cafè tost
de Gràcia.
I la gent
abarrotava
el local
als dies
que en Pau Casals
tenia un solo
de bilioncel.
Un dia
va tenir
un espectador
excepcional,
Isaac Albenis,
que va quedar
estorat
davant la impressionant
la interpretació
del jove geni
i allí mateix
va escriure
una carta
al secretari
de la reina
regent
per tal
que la sobirana
s'interessés
per aquell xicot.
La seva mare,
emocionada,
va pensar
que encara
era massa aviat.
Ell no volia
de cap manera
precipitar
el ritme
del creixement
del seu fill.
El destí,
però,
s'havia encarregat
de traçar
la carrera
del jove geni.
Ell havia
descobert
en aquells moments
i va interpretar
un concert
memorable
amb la música
de l'insigne
compositor
a l'Ateneu
barcelonès.
I, a més a més,
va conèixer
a cent
gens...
Cent Sants.
Cent Sants.
A Camill
Cent Sants.
Sí.
I va afegir
peces
de l'autor francès
que el va acompanyar
al piano
ell mateix.
En aquest moment,
Casals
aspira
a una bolsa
d'ajut
per perfeccionar-se
i la petició
li és refusada,
cosa que li ocasiona
una forta depressió.
Davant d'aquesta
circumstància,
la seva mare
posa en marxa
la carta
d'Isaac Albenis.
Va a Madrid
i el secretari
de la Reina
escolta Pau
i parla
amb la sobirana.
Resultat,
250 pessetes
mensuals
de borsa
i l'obligació
d'anar a Palau
dos cops a la setmana
a fer música.
Més tard,
el secretari
de la Reina
suggereix
que Casals
se'n vagi
a Brussel·les
al conservatori
d'aquella ciutat.
Però,
ni allí
ni més tard,
a París,
les coses
no li van anar bé
i torna a casa
on el nomenen
mestre de l'Escola
Municipal de Música.
I gairebé
immediatament,
primer viu-li un salista
del Teatre
del Liceu.
Són temps
de molt moviment
artístic
a Barcelona
que es fan
quartets
i quintets
musicals
i en un
d'aquests
toca conjuntament
amb un altre
músic famós,
el pianista
Enric Granados.
Emprenen
una llarga
torner de concerts
i es queden
a Portugal
durant un temps
amb el seu
quintet.
També toca
tot sol
a l'acord
portuguesa.
Torna a casa
i debuta
a Madrid
i la reina
li regala
un costós
violoncel
amb un
arquet
llum
un safir.
Amb els 23 anys
torna a París
i la corba ascendent
del jove
gènit
ja no tindrà
aturador.
El gran director
d'orquestra
Charles Lamorux
el va incorporar
a la seva formació.
Va tocar
pels reis
d'Anglaterra
a la Casa Blanca.
A Washington
ho va fer
pel president
Theodore Roosevelt
i encara
Sant Petersburg
també toca
per alçat
que no sap
que té els dies
comptats.
Funda el famosíssim
trio
Cortot-Tibó-Casals
que recorre
triomfalment
Europa
amb uns èxits
increïbles
però
l'anyó
l'angoixa
sent el desig
imparable
de tornar a Catalunya.
L'any 1920
funda
a Barcelona
l'orquestra
Pau Casal
i sis anys
més tard
una institució
precursora
pionera
per definició
l'associació
obrera
de concerts
amb la idea
de fer
assequible
per les classes
més desafavorides
concerts
de música
de cambra.
La guerra
va ser fatalment
un pas enrere
en tots aquells
moviments
culturals
i musicals
destruint
conjunts
i associacions.
Malgrat això
l'any
1938
va organitzar
el que seria
el darrer concert
al Liceu
retransmès
per ràdio
per tot el món
i el mestre
en un anglès
molt segur
va adreçar
unes paraules
demanant ajut
per a la causa
de la república
sol·licitant
aliments
i medicines
pels nens
afectats
per la guerra.
Quan aquesta
va acabar
va haver d'exiliar-se
durant uns mesos
va viatjar
per França
Anglaterra
i els Estats Units
però s'estableix
finalment
a la vila
de Prada
terra de jurisdició
francesa
però d'acord
català
i allí
sota del canigó
se sent
una mica més
a prop de casa.
Quan els alemanys
s'ocupen
França
tres oficials
en nom del Führer
li demanen
de fer un concert
en honor a Hitler.
Ell s'hi nega.
Ell s'hi nega
sí
però es va veure
obligat
a fugir
a Anglaterra.
Va ser el moment
en què va fer
el seu jurament
sagrat
que mai més
no tornaria
a tocar
en públic
fins que Espanya
no hagués
un règim
democràtic.
Durant
el llarg
període
de temps
va refusar
tota la mena
de contractes
alguns
veritablement
fabulosos
sobretot
els Estats Units.
En vista
de la seva
negativa
els americans
van decidir
amb el seu
sentit pràctic
que
si el mestre
no anava
a Amèrica
ells anirien
a Prada.
L'any 1950
en què es va
comemorar
el segon
centenari
de la mort
de Johann Sebastian Bach
a Prada
es va celebrar
un concert
extraordinari
dirigit
pel mestre
que va tenir
tan gran
quantitat
de públic
vingut
de tot el món
que no s'hi podia
caminar
per Prada.
Aquest públic
no volia
renunciar
a tornar a veure
el gran
Pau Casals
i el conjurt
del seu nom
es va plegar
als virtuosos
més consagrats
del món
en aquest
el primer concert
dels que van continuar
fins que el mestre
va complir 90 anys
els famosos
festivals
de Prada.
Per tres vegades
va ser convidat
a ocupar
el podi
de les Nacions Unides
La primera
toca i parla
a l'Assemblea General
posant
en colofó
el cant dels ocells
el seu himne
d'enyor
la segona
per dirigir
la seva màxima
composició musical
el Pessebre
amb unes paraules
emocionades
del secretari
Utan
i la tercera
el 24 d'octubre
de 1971
quan el mestre
estava a punt
de complir
els 95 anys
per dirigir
l'himne
de les Nacions Unides
compost per ell mateix
on va rebre
de mans d'eutant
la medalla
de la pau
recordem
com a iniciativa
el Parlament
de la seva
primera conferència
durant l'Assemblea General
jo soc
català
avui Catalunya
ha quedat reduïda
a ser només
unes de les províncies
d'Espanya
però
què ha estat
Catalunya?
Catalunya ha estat
la nació
més gran
del món
el gran
Pau Casals
va morir
el dia 22 d'octubre
de 1973
el dia 9 de novembre
de 1979
va arribar a Barcelona
les despulles mortals
del mestre
aquest
va ser
el recorregut
sentimental
del retorn
de tant
insigne
figura
saló de Sant Jordi
de la Generalitat
Montserrat
i finalment
el cementiri
del seu vendrell
la vila
que segons
els versos
de Josep
Carné
pendrell
en fas
una olor
masclada
de garrofa
i vino vell
aquestes són
unes paraules
de la seva vídua
Marta Montany
el retorn
de les despulles
del mestre
és el triomf
dels ideals
que ell
sempre
va defensar
el másc
que ell
de la jubil
tot
els
i
que ell
ho
com
los
com
la
Bona nit
Amics oients de 60 i més,
si voleu passar una estona força agradable,
el proper dia 1 de juny, divendres, demà passat,
a dos quarts de sis de la tarda,
l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern
ha programat una sessió de poesia i música.
La poetessa Soledat Gascó, el rapçó de Jordi Odina
i la poetessa Alexandra Morera
ens oferiran a tres veus els millors dels seus temes poètics,
sobre el mar.
Il·lustrarà la balada la cantautora Mariona
en cançons del seu repertori,
que tan va agradar a la concurrència la tardor passada.
No ho oblideu,
el mil·lenari el proper dia 1 de juny,
a dos quarts de sis de la tarda.
Gràcies.
Gràcies.
Música per gaudir
Avui escoltarem una de les composicions
més escoltades i interpretades
del gran músic de bon Ludwig van Beethoven.
Malgrat que la història ens el representa
com un ser molt humorat,
poc amable i, sobretot,
a partir del temps en què va perdre l'oïda,
fins i tot desagradable,
ell va ser capaç de composar melodies tan dolces,
agradables d'escoltar,
com la que en un temps va ser repertori
i obligat de tots els concerts.
Para Elisa.
Escoltem el gran Beethoven.
Música
Música
Música
Música
Música
Viatjant per Catalunya
Avui farem unes quantes passes,
totes les que podreu,
encara esponarosa,
la neu ens ho permitirà
per la vall d'Aran.
Espero que sí,
que aquesta nit
i aquesta setmana
encara s'aguanti la neu,
perquè diu que sí,
que nevarà i que plourà
i tot el que vulguis.
Tremolós.
Música
Allà dalt no em fa de calor, eh?
No, no creguis, eh?
Sí?
La birbaga té calor també, eh?
Ah, la birbaga sí que té calor.
El sol pica, el sol.
Ah, el sol sí.
A la Val d'Aran,
la natura i la mà de l'home
han aconseguit l'harmonia,
el progrés
i el desenvolupament turístic
han canviat les formes de vida,
però sense malllevar-li
la seva identitat.
Ser terra de frontera
i tenir el bagatge
d'una història convulsa
va fer dels aranessos
una gent avassada
a defensar el seu territori.
Aquest fet
ha donat pas
a la vall
i un caràcter
marcadament lliure.
La lectura de la història,
però,
no pot fer-se l'Aran
sense el determinisme geogràfic
que defineix
un espai
glos
en si mateix,
aïllat
fins a mitjans del segle XX,
quan va finalitzar
la construcció
del túnel de Viella
i han parat
per unes muntanyes
que,
sota la influència
de l'Atlàntic,
li regalen
aquesta vall
un epidermi suau.
És una pell
on es dibuixen
paisatges
dominats
per l'escala
dels verds
a la primavera
i dels ocres
a la tardor,
mentre a l'hivern
el monocrom
blanc
vesteix
la vall
amb una de les seves
imatges
més tòpiques.
Aquesta
és la imatge
que activa
i d'hora
els viatgers
i els autòctons
tenen l'Aran
quan,
davallant
al port
de la Bonaigua,
veuen retallar-se
els campanars romànics
del pobles
de l'Aran,
esbels
i de geometries
perfectes
sobre l'entremat
negre
i vigarrat
de les taulades
de pissarra
que a les tardes
assolejades
reflecteixen
brillants
la posta de sol
que cau
rere
l'imponent
pic de la Neto
i la maledeta
horitzó final
i punt
culminant
de la serralada.
El camí reial
i els senders
que transcorren
de poble a poble
permeten gaudir
de totes les vistes
i descobrir
capilletes,
polits
santuaris
o espais
de llegenda
on els mites
i les antigues
creences
espalmen
en pedres
trepitjades
per sants,
creus
miraculoses
o tradicions
mil·lenàries
com la de la festa
de l'Aro.
Tot un món
encara desconegut
que dóna
ànima
a aquest paisatge
captivador
i caràcter
a un poble
que,
malgrat els canvis,
es resisteix
a perdre
la seva identitat.
El resultat
lògic
d'un clima
diferent
és una
naturalesa
singular.
A la Val d'Aran
la vegetació
s'estén
per tot el territori
en forma
de boscos
exuberants
i prats
que ocupen
grans
extensions.
D'un total
de 62.000 hectàrees
els boscos
aranesos
ocupen
10.500
amb alguns
dels sabatars
més importants
de la península
com els del
Baricamba
o
no i
Balarties
amb
fagedes
extenses
com la de
l'Artiga
de l'Inn
la de
Congles
es diu?
Conangles
Conangles
i a l'entrada
sud
del túnel
de Viella
i amb
arbredes
que combinen
faig
roures
tilers
castanyers
aurors
i verds
no és injust
però verds
com és el cas
del magnífic
Bosch
de Toran
i per sobre
dels 1.800
metres
d'altitud
obrint
clapes
entre l'espressor
el Pinegre
i apareixen
els prats
alpins
la cara
més amable
d'aquestes muntanyes
el pla Bataller
en el bosc
de Baricaua
i el pla
de Lana
la ribera
del riu
Unyola
són bons
exemples
d'aquests espais
el protagonisme
de la fauna
de la vall
tenen
mamífers
com
l'Issard
particularment
en les regions
lacustres
de Saboredo
Colmès
i Rius
i els cèrbols
la brama
dels quals
ressona
pels prats
allunyats
de la vall
de Toran
el cabirot
que es refugia
en l'ombria
dels boscos
i d'altres espècies
com l'anineu
la marmota
la perdia
unival
i el gallfer
aquí
es pot escoltar
les matinades
dels dies serents
de primavera
no només
en el bosc
de Paum
sinó també
en els de
Prunedo
Burikawa
i
Aiguamog
i els ossos
què?
això
s'ha
escrit
ah
no
els ossos
ara hi ha ossos
eh?
sí
ara sí
perquè els han col·locat
i els llops
també
que ara també
hi ha una mica
de creuada
contra els ossos
els llops
n'hi ha hagut
tota la vida
no s'han estinguit
mai eh?
sí
els ossos
semblava que no
i els han tornat
a incloure
bueno
la subsistència
d'aquestes espècies
ha estat marcada
pel clima singular
de la Val d'Aran
com ja s'ha dit abans
i especialment
per les nevades
que
tradicionalment
ha condicionat
la vida
no només
de les bèsties
sinó també
de les persones
les noves generacions
no estan
això
han transformat
un element
hostil
en una forma
de riquesa
si abans
es mirava
el cel
esperant
que es campés
avui
l'arribada
de la neu
és sinònim
de bon temps
l'esquí
i tots els serveis
que envolten
ocupen avui dia
més del 70%
de la població
activa
de la Vall d'Aran
però
la convivència
entre els interessos
urbanístics
de Baquer i Rebret
i el respecte
al medi ambient
es fa cada vegada
més difícil
l'aposta
pel monoconreu
turístic
és tentadora
però té
els seus riscos
especialment
pel que fa
a la preservació
del patrimoni
natural
i és que
com molt bé
sap la gent
de la vall
allò realment
valuós
està sota la neu
en els avatars
les fagedes
en els cursos
d'aigua
inalterats
en fi
en el respecte
a la natura
a la natura
a la natura
a la natura
a la natura
i
Şey,
a la natura
a la natura
Fins demà!
Fins demà!
Complementar amb tres receptes culinàries adaptades per ser portades en carmanyola d'excursió, a la feina,
sobretot si no tenim temps de tornar a casa a migdia en jornades d'horari partit.
Però com que les recomanacions que ens fèiem sobre les carmanyoles creiem que eren força interessants,
la repetim avui esperant que prengueu una nota per la conservació de la vostra salut.
Menja sa fora de casa.
És compatible amb la preparació de plats deliciosos i combinacions originals.
Les fruites, verdures i llegums són perfectes per dur a la carmanyola.
Si no poguessis prescindir de la car, millor que les cuinis al forn i amb poc complement de salses.
Prescindeix dels arrebossats.
I tingues en compte que la planxa deixa la car molt seca si decideixes escalfar-la.
Atenció a les carmanyoles.
Encara que les de plàstica són més llogeres, no són les més aconsellables,
ja que moltes inclouen components químics com el polímer bisfenol A,
que quan s'escalfa es desprèn sobre el menjar per la qual cosa els acabes ingerint.
Les pots utilitzar només quan no hagis d'escalfar els aliments.
Per menjar calent es cull una carmanyola de vidre,
que no desprèn partícules i no canvia el gust dels aliments.
I ara la salsa.
Hi ha salses sanes? I tant que sí.
Aquí tenim una de iogurt.
La compon un iogurt desnetat,
miscogombra, un gra d'all,
una mica de ceba, sal, pebre negre,
oli d'oliva, menta i anet frescos.
I tota la batedora hi ha punt.
I una altra, vinagreta de llimona,
o bé una de mostassa i mel.
Aquí tenim tres receptes que esperem que us agradin.
Primera, amanida de cigrons amb el tomatet i tonyina.
Ingredients.
150 grams de cigrons cuits i tomaquet gros,
i una llauna de tonyina,
un ou d'ú,
mitja ceba,
oli,
vinagre,
sal
i pebre.
S'han de barrejar tots els ingredients
de la següent manera.
Els cigrons,
el tomàquet,
la ceba
i l'ou d'ú
tallats en rodanxes
i la tonyina en lòmines.
Amaneixo tot
amb una cullerada d'oli,
mitja cullerada de vinagre,
un pessic de sal
i un altre de pebre.
Si vols donar-li un toc original,
ratllo una mica de gingebre per sobre.
Aquest es pot considerar un plat únic.
Us recomanem un plat boníssim,
pollastre amb mel i mostassa.
Amb els següents ingredients,
una cuixa de pollastre,
una cullerada de mel,
una cullerada de mostassa clàssica,
una cullerada d'oli d'oliva,
30 mil·lilitres de bon vi blanc,
sal i pebre negre.
Amb una plata de forn,
lleugerament engreixada amb oli,
col·loca el pollastre
amb un pessic de sal
i rega'l amb una salsa
que hauràs fet amb la mel,
la mostassa,
l'oli d'oliva i el vi blanc.
Posa-l al forn
que hauràs escalfat anteriorment
durant 45 minuts.
No, no...
Durant 45 minuts
és el moment de fer el pollastre.
No és que hagis d'escalfar
45 minuts.
No, espera,
que veiem que sí, eh?
Que torrat-ho.
Aviam.
Com a acompanyament,
unes verdures
de les que més t'agradin.
I ara les postres.
Pomes en canyellé.
Preneu dues pomes.
Si són golden,
molt millor.
Tallar-les per la meitat.
Posar-les en una plata petita
amb una mica d'aigua.
Li afegeixes dos cànons
de canyella
i posa-les al forn
molt suau
durant una hora.
Exquisites.
Brutal,
que diu un de la teva.
Sí,
una altra manera
és tallar-les
a trossets
no molt petits.
Cobrir-les junts d'aigua.
Posar-hi els cànons,
uns cànons de canyella.
Canyella, sí.
I una cullerada
de sucre
moret.
Cueu-les
durant mitja hora.
El mateix procediment
es pot usar
amb peres,
que també us agradaran molt.
Ja teniu dos menús
i unes postres
per dur a la feina.
Un de fred
i un de calent.
Però, això sí,
recordeu
que si l'heu d'escalfar
sempre
amb carmanyola
de vidre.
Així no menjareu
l'aliment
amb complements
de plàstic.
Vinga,
ara et toquen a tu
per acabar el programa d'avui.
Bé,
doncs avui parlarem
de les botigues
de venda de roba.
Ah, molt bé.
La crisi
que encara suportem
és una de les més severes
dels últims anys.
S'han portat
per davant
moltes botigues
de venda de roba.
També, naturalment,
de moltes altres.
Però avui
vull comentar
els canvis oferts
exclusivament
en les botigues
de venda de roba
d'home i de dona
que anys enrere
van sortir
com bolets
amb un bon any
de pluja.
Com aquest, vaja.
Igual.
Tant oferta
poc especialitzada
i competent
per oferir
al client
allò que realment
li interessava
a preus raonables
van fer tancar
innumerables botigues
per no ser
econòmicament viables.
I va ajudar
la nova llei
de lloguers
que va encarir
moltíssim
el preu
de la renta
dels establiments.
Per altra part,
la data avançada
de molts titulars
del negoci
que es van jubilar,
la competència
dels grans magatzems,
les sucursals
de venda
de marques
reconegudes,
els mercats
setmanals,
mercadillos,
tot això,
darrerament,
cal afegir-hi
la venda
per internet.
Pot semblar
que ja no hi ha
negoci
en aquest sector,
com
en molts d'altres,
res més lluny
de la veritat.
en realitat,
el que fa falta
és preparació comercial,
coneixement de màrqueting
i ganes de fer les coses
diferent de com fins ara,
enfocant el negoci
a la satisfacció del client,
molt important.
No pot ser
que enguany
en la majoria
d'establiments
de roba
del país,
tant d'home
com de dona,
no tinguin
la gamma
de mides
que l'home necessita.
Si es tracta
d'uns pantalons,
trobaràs
la mida
de la cintura,
però no
la llargada,
la qual cosa
implica
que s'han d'escurçar
i tornar
a buscar-los
la setmana vinent.
O d'aquí 15 dies,
encara pitjor.
Depèn.
El mateix passa
amb les camises,
tenen la mida
del coll,
però no
de la llargada
de les mànigues,
a tornar
a escurçar.
Senyors comerciants
i també industrials,
si volen
que el seu negoci
prosperi,
la millor manera
és oferir
un bon servei
als seus clients.
Això
s'inclou
tenir totes
les mides
de llarga
de pantalons
i de mànigues.
Ja seria hora
que es posessin
les piles
per donar
als clients catalans
els serveis
que ens mereixem.
Només demano
el que d'altres
països
europeus
ja fa molts anys
que ofereixen.
Molt bé.
Bé,
i amb aquestes
rebonades
paraules
del Joan Maria
hem arribat
a la fi
del programa
d'avui
de 60
i més.
Senyores,
senyors,
fins al proper
dimecres
a viure.
A tot.
El dissabte.
El dissabte.
El dissabte,
primer que repetim
el programa d'avui,
però el nou programa
serà dimecres
vinent.
Molt bé.
Molt bé.
Bona tarda
o bé,
bon dia.
Fagi bé.
Gràcies.
Gràcies.