Seixanta i més...
Avui és dimecres, dia 28 de novembre de l'any 2012, amb nit de lluna plena. Que bé, veus? Fem el programa a una hora, que segons quina època de l'any ens entra el sol. Meravellosament, que tenim una calor horrorosa.
Oh, som gairebé sota els rajos de la lluna. Això mateix. Doncs estem al 333è dia d'aquest any de traspàs. Ens en queden quants per finalitzar l'any o comptem de pressa? 33? 33, 33. Però no vos amoïneu que, com ha dit en Frank Wilsek, recent Premi Nobel de Física, el temps no passa. És, i per tant també nosaltres som i existim, però no passem transiter.
Ah, molt bé. Això lliga molt amb l'exposició que encara hi ha a Can Ginestà i que encara es pot veure. Ah, sí? Sí, l'exposició aquesta de fotografia del Jordi Rebollard, d'Ancosta, Maria Iguader i Pau Ardèbol, que es titula precisament El pas del temps. I és una exposició fotogràfica on quatre amants de la fotografia de Sant Just aporten quatre punts de vista diferents respecte a les múltiples implicacions dels efectes del temps. Molt bé. O sigui que lliga amb això de la física. Sí. El temps no passa però deixa empremta.
Des d'aquí, per fer-vos companyia, tornem, doncs, amb vosaltres i esperem que els temes que tractarem avui siguin del vostre gust. Avui és festivitat de Sant Feliu Bisbe, Sant Jaume de la Marca i Sant Esteve el Jove, entre d'altres. Felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant aniversari. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern.
on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Des d'aquí, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i també a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients d'Esvernians. Recordem, com sempre, algun fet que va succeir tal dia com avui, fins i tot alguna cosa interessant o divertida
que us hagi passat a vosaltres i ens la vulgueu explicar. Ja sabeu que ens podeu trucar al 93 372 36 61 aquí a Ràdio d'Esvern. Ai, no oblideu que ens podeu escoltar sempre des del vostre ordinador. Tots els programes d'aquesta emissora municipal són a la vostra disposició quan vulgueu i des d'on vulgueu. Tan senzill com escriure al vostre cercador radiodesvern.com i clicant
tot seguint la ràdio a la carta. A qualsevol hora de qualsevol dia podeu escoltar 60 i més o el programa que més us agradi de Ràdio d'Esvern. I que no us faci vergonya trucar-nos, de ben segur que us han passat coses interessants i us agradaria dir-ho a la ràdio. Vinga, doncs, endavant. Teniu noves esperances després de les eleccions?
Us esperem al 93 372 36 61. Mentre us ho penseu, posem una mica de música.
Oh, why? There's no sun up in the sky Stormy world Since my man and I together Keep swaying more
Esportàvem a la Paloma Sant Basilio, estomigueda. Clar, aquests dies també n'hi ha hagut estomigueda. També, també, i tant que sí. Pluja, vent, tot el que vulguis i més. De tota mena. I fins i tot neu. Esdeveniments que van tenir lloc un dia 28 de novembre al nostre país. Tal dia com avui, però de l'any VIII del segle I abans de Crist, Horaci, el filòsof i també poeta líric i satíric de l'antiga Roma,
deixava bocabadats els seus contemporanis al recitar les seves magnífiques odes. El pas del temps no els ha fet perdre actualitat, sobretot quan parla de l'Estat i els polítics. Els polítics. Sí, i parla molt dels aduladors. Diu que en aquell temps n'hi havia molts. Ara també és igual. El temps passa, però estem igual que estàvem. En llegirem alguna al final del programa d'aquestes odes.
I en dies més propers, un 28 de novembre de l'any 1943, Cristòfol Colom descobria Jamaica, poc després d'explorar Puerto Rico i Cuba. Ben content es devia posar a l'arxiduc Carles d'Àustria quan li van revelar uns privilegis que el feien rei de la corona d'Aragó amb el nom de Carles III, un 28 de novembre de l'any 1705.
A Barcelona. Quina bona memòria la teva, no? Jo ho crec. Per això ens parlaràs després d'un llibre que diu com... Sí, que parla de la memòria i que no ens preocupem, però a vegades aquesta manca en segons quines coses de memòria.
Ens ho apuntem, ho escrivim, i d'aquesta manera la memòria no ens falla, no? I just per la mateixa data, 10 anys després, a Mallorca i a Eivissa, Felip Cinquè de Castella nevoleix el govern polític i administratiu propi amb un dels decrets de Nova Planta. Aquests decrets de la Nova Planta es van ben fuma. Ben fuma, ens van deixar ben plantats. Aquí, si escolteu les coses que...
tan ben il·lustrades té el Centre d'Estudis Sant Justens i que també en parlen quan toquen aquests temes, et quedes esparverat de dir fins on va arribar aquest ciutadà. I tan bona lletra que tenia. Veus els seus escrits a la Biblioteca Nacional de Madrid?
Són perfectes. Són perfectes. Tampoc sé sigut d'ell o d'un escrivà. També podria ser. I també podria ser. Però amb aquella lletra tan maca i tan elegant... Però quines coses deia i com en quina manera de xafar un poble, eh? I quines coses deixava anar, no? Sí, sí, sí. Aplasten-los i que no se diga ni una palabra más. Coses així de mones escrivia, coses així de boniques. Seguim al segle XVIII. Ja que el 28 de novembre de l'any 1794, a Figueres,
Dominique Catherine de Perignon, capturar la ciutat gironina després de la Batalla del Roure. Nosaltres tampoc no hi érem, però ens consta que la Batalla del Roure o de la Muntanya Negra fou un conjunt de fets d'armes esdevinguts entre pobles de l'Alt Empordà aquell novembre del 1794, entre l'exèrcit francès i les tropes espanyoles comandades per Luis Fermín de Carvajal, que ens consta que va morir a la batalla. Pobres.
Posats ja al segle XIX, el 28 de novembre de l'any 1814, el diari londinenc The Times aconsegueix ser el primer del món accionat per una màquina de vapor.
I un number one amb vendes i prestigi que encara manté. Que bé ho has dit, això del number one. Number one. Molt bé. Vol dir que va ser el número 1 i segueix sent un dels primers diaris del món. Això significa que amb vendes sempre va de capdavanter.
Oh, clar, sí, sí, però això em penso que no és només a causa de la màquina de vapor que el posava en marxa, sinó dels caps... Dels temes i les notícies que hi publica. Dels caps intel·ligents que hi escrivien i segueixen escrivint. I a principis del segle XX, un 28 de novembre de l'any 1905, el polític Arthur Griffith crea el Partit Nacionalista d'Irlanda del Nord, St. Fein, que significa en irlandès nosaltres mateixos.
També un 28 de novembre de l'any 1912, Albània s'independitza de l'imperi otomà. Recordem que aquest imperi va ser un estat multiètnic i multiconfessional governat per la dinastia Osman. Va ser succeït per la República de Turquia, oficialment proclamada l'any 1923. I al mateix dia de l'any 1930, Ortega i Gasset publica La rebel·lió de les masses.
Un altre estat va aconseguir la independència un 28 de novembre, però, de l'any 1960. La República Islàmica de Mauritània deixa de ser francesa. Més proper tenim el 28 de novembre de 1976, quan a l'Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, s'hi celebra el primer congrés de la Unió de Pagesos. O fa un parell d'anys, el 1910... No, serà, 2000...
Déu, no?
Sí, a l'any 2010. A l'any 2010. És que m'has escrit aquí 1910. Això saps què passa? Automàticament de vegades salta. Sí, ja, ja. Tens posat, com que ho fas molt de pressa, tens posat l'escriptura de la data anterior i aleshores automàticament et salta la data. Si fa dos anys és 2010. És el 2010. Del dia com avui va ser jornada d'eleccions al Parlament de Catalunya i sortia el primer número del diari
Ara. Evidentment, en el 2010, perquè, si no, imagina't, el diari ara tindria... Un munt d'anys, si jo no en té més que dos. Cent dos anys tindria, sí, sí. Bé, posem una mica de música.
Una de les melodies més boniques que ha pogut composar en Joan Manuel Serrat. Penélope. I tant que sí. És maquíssima. Persones que van passar la història i van néixer tal dia com avui. A veure, que no ens saltin els números. El 28 de novembre del 1844, en aquest cas sí, a València, va néixer l'escultor Josep Aixa Iñigo. El 1895 va néixer també a València...
el pianista, compositor i director d'orquestra descendent basc, José Iturbi. Recordem que havia sortit a moltíssimes pel·lícules. Sí, i tant. Molt popular en el seu temps, va actuar arreu del món al costat de la seva germana, Amparo. El va contractar a la metro i va treballar en diverses pel·lícules, com he dit abans, com músic actor al costat d'Egen Kelly i Frank Sinatra. Entre molts d'altres, perquè va fer moltíssimes pel·lícules. I tocava també, tan senzillament...
Aparentment, quan una cosa sembla que sigui senzilla, és perquè un s'hi ha passat moltes hores a vegades d'aconseguir aquesta sensació de senzillesa. I un altre compositor de música neixia també un 18 de novembre de 1931 a Riudoms, al Baix Camp. L'artista contemporani Joan Ginjoan Gispert. I de la música passem a l'art escènic. Ja que un gran actor de teatre i cinema, estatunidenc, neixia a Nova Jersey,
el 28 de novembre de l'any 1950. Ens referim a Edward Alan Harris, més conegut com Ed Harris. Va debutar als 17 anys al teatre amb eixin notable quan era encara estudiant d'interpretació al California Institute of Arts. La seva intervenció a la pel·lícula Escollits per a la Glòria li va donar fama mundial. I alguna necrològica recordem també avui. La d'un actor...
que tant ens va fer riure, sobretot a la pel·lícula Aterriza como puedas, i que va complir el seu desig de no fer patir ningú quan marxés a l'altre barri. Leslie Nielsen va morir mentre dormia fa un parell d'anys, a Florida, el 28 de novembre de l'any 2010. Aquí sí, no m'han saltat els números. Aquí no han saltat els números.
Tot i que havia treballat tant al cinema com al teatre, tenia gran predilecció per la ràdio, on va debutar de molt jove en una emissora d'Alberta, abans de matricular-se a l'Acadèmia Lord Green d'Arts Radiofòniques. Va treballar molts anys a Ràdio Toronto, on Charlton Heston, que també feia ràdio aleshores, el va fitxar per al cinema. Un altre inolvidable actor moria a Madrid el 28 de novembre de 1966. L'insuperable Pepe Isbert.
Sense ell, bienvenido Mr. Marshall, el verdugo o el cochecito, no habrían estat...
el mateix. I ja que parlem de Pepe Isbert, hem de recordar forçosament a dos grans actors que ens han deixat els darrers dies. Ja sé que els diaris n'han parlat moltíssim, però a nosaltres ens ha arribat al cor perquè JR va ser el primer gran poca vergonya, el gran maligne que arribava a través d'un serial nord-americà. I aquesta cara de sardònica que feia. I molt més entranyable encara, el rei de la comèdia dels anys 60,
Toni Leblanc, que va morir als 90 anys. I aquí tenim retalls del país, del periòdico de la Vanguardia. D'aquí de la Vanguardia hem seleccionat alguns talls. Un trosset, perquè és tot un llarg article de Lluís Bonet Mojica. I diu que es deia Ignacio Fernández Sánchez per a la posteritat Toni Leblanc, que va néixer el 7 de maig de l'any 1922 a Madrid
al Museu del Prado, on la família ocupava un habitatge perquè el seu pare era conserva. D'això mira que no han arribat a parlar en programes televisius, però és d'aquelles coses que sempre et fa gràcia perquè dius... És possible que aquesta persona tan popular que sigui en un pla tan senzill? Sí, sí, doncs és perfectament possible. El jove Ignasi Fernández, o sigui, el futur Toni Leblanc, li interessava el teatre d'aficionats i els esports.
Com a boxejador, amateur, va ser campió de Castella dels Pesos Lleugers i també va desenvolupar una certa carrera com a futbolista jugant a tercera divisió amb el Real Club Deportivo de Carabanchel. El seu debut professional va tenir lloc exercint de boi a la companyia de revistes de Celia Gámez, llavors gran estrella del gènere, i va proseguir després a l'Adenati Mistral, que és on va assolir una primera popularitat, especialment
Gràcies a la comèdia musical Te espero en eslava. Les dues esgotadores funcions diàries, com era habitual a l'època, el van portar a provar fortuna en el mitjà cinematogràfic. Va fer el seu debut el 1945 amb aparicions minúscules a Eugenia de Montijo, producció històrica, escrita i dirigida per José López Rubio, el gran dramaturg.
i a los últimos de Filipinas, pel·lícula patriòtica d'Antonio Román. Feia uns paperets més bé justets, però vaja. Petitons, però precisament explicaven l'altre dia a la televisió persones molt properes de la seva família que en els seus bons temps havia treballat simultàniament el teatre, el cinema i la televisió fins a l'extrem de que hi havia vegades que dormia dues o tres hores i fins i tot menys. Sí, sí, i podíem ver amb aquesta tasca tan important. I podíem tot.
Bé, les seves actuacions al cinema van ser amb personatges secundaris, com deien, fins a la dècada del 50, en què protagonitza el musical La Danza del Corazón, codirigit per Ignacio Efei Quino, el qual segueixen títols com Segundo López, aventurero urbano, pel·lícula en guió i direcció de l'actriu Anna Mariscal, o el notable film coral Històries de la Ràdio, una gran pel·lícula.
Aquí ens agrada la ràdio. Va ser una pel·lícula sensacional. Del 1955, dirigida per Sáenz de Heredia. José Luis Sáenz de Heredia. Recordo perfectament. És una pel·lícula estupenda. Sobretot pels fans de la ràdio, molt maca. Adquireix notorietat actuant amb Manolo Morán, a Manolo Guardia Urbano, amb José Luis Ozores, al Tigre de Chamberí, i Fernando Fernández Gómez, a Les Mutchatges de Azul. Tres anys després, coincideix per primera vegada amb Conxita Velasco
a les xiques de la Creu Roja, un gran èxit comercial. Va ser una parella d'enorme impacte a la taquilla de l'època. Toni Leblanc i Concha Velasco van tornar a treballar junts en 11 pel·lícules més.
Los tramposos, El día de los enamorados, Julia y el celacanto, Vida sin risas, Amor bajo cero, Minoche de bodas, Sabían demasiado, Histórias de la televisión, Hoy como ayer, Los que tocan el piano y, per última vegada, el 1969, amb Una vez al año, Ser hippie no hace daño. Molt divertit, fins i tot, el títol. I amb quin sentiment el va recordar Concha Velasco, el...
el dia del seu comiat, i tots els actors i actrius, amb tantíssims anys que van treballar amb ells, i especialment el va recordar la persona que el va tornar a primera línia del món de l'espectacle, que va ser Santiago Segura. I precisament va parlar, me'n recordo molt bé, meravellosament d'ell, en una taula rodona, en el Saló del Còmic de Granada, dient que...
el que diu sempre Santiago Segura, que és un gran comiquero, que al cine i al còmic es donen la mà i al teatre, que Toni Leblanc per ell és la gran... Sí, els premis li van arribar tard. Toni Leblanc va obtenir dos premis Goya, el d'honor, el 1994, a tota la seva carrera, i com tu deies ara de Santiago Segura, d'actor secundari,
el 1998 pel paper de Pare de Torrente. Per cert, a Santiago Segura no li agrada gens això d'actor secundari. No. Tiene que ser actor de reparto. Ah, no, és veritat. És actor de repartiment. Últimament ho fan, eh? Sí. O sigui, es diu actor de reparto. Actor de repartiment. O sigui, un actor pot fer un paper brillant en cinc minuts. Clar, que sí, d'aparèixer a la pantalla. D'actuació. Sí, sí. Bé.
després d'actuar al 75 en 3 sueques para tres Rodríguez, va deixar el cinema fins al 98, en què precisament el Santiago Segura el va fer aparèixer en la seva pel·lícula. Torrent, el brazo tonto de la ley. Això mateix. Toni Leblanc estava casat des de 1955 amb Isabel Paez de la Torre, en qui va tenir 8 fills, dos dels quals, Toni i Sílvia, van seguir els seus passos artístics. Bé, ja hem fet una mica de recull
d'aquest gran copi que ens ha fet tantes tardes feliços amb les seves interpretacions, tan bé a la televisió. Encara me'n recordo quan feia... Allò que feia com de boxejador, que a ell li havia agradat molt, i per la boxa es va arruïnar, que també deia que ell i la seva dona s'havien empenyurat a les anells de casament, precisament perquè havia fallat aquest negoci de la boxa. Bé, posem una mica de música.
Bona nit
Doncs parlem de més coses que ens interessen. Demà, dia 29, aquí mateix a Sant Just, a la sala de les golfes del celler de Can Ginestar, hi haurà la conferència inaugural de l'exposició Escriure en temps difícils.
Anirà càrrec de l'escriptor Josep Francesc Delgado dins dels actes Novembre Literari organitzats per la Biblioteca Joan Margarit. Serà a les set de la tarda amb un. Precisament la senyoreta Anna de la Biblioteca fa un instant em recomanava que no ens perdem aquest acte.
perquè és una demostració clara que tots i tothom podem escriure. És una qüestió de posar-nos. De proposar-s'ho i de posar-s'hi, clar. Però que hi ha uns recursos, hi ha una tècnica, hi ha una manera, i ja està bé. Sí, però s'ha de tenir també la idea. Oh, clar. Si no tens la idea, per molta tècnica que tinguis...
Però d'això en parlen també, de com desvetllar la intel·ligència, de com... Perquè molta gent gran, jo l'hi sento dir a moltíssimes persones, diuen, la meva vida és una novel·la, però no les he escrit. No les he escrit. Doncs d'això va. Ah, i demà passat, divendres dia 30, que no se'ns passi, no ens oblidem de bregar per combatre una dura enfermedad ben actual. És el Dia Mundial de Prevenció i Lluita contra la Sida.
A partir de les 6 de la tarda hi haurà un estant informatiu al casal de joves per a persones de totes les edats. Això també és molt interessant perquè sembla que d'un temps, d'aquesta banda, ens anem acomodant una mica. La síndrome d'immunodeficiència adquirida ataca per igual, sense distinció d'edat ni sexe. Per tant, convé estar ben informats i no caure en el parany, ingenu, que ja està gairebé superada la malaltia. No, senyor, no.
encara hi ha molt per fer. Precisament és el que comentaves, que molta gent diu, no, ara ja conec gent que ho té i no saben que aquesta gent que ho té, alguns prenen tal quantitat de pastilles i un tractament tan dur i tan feixuc que s'hi prevenim molt millor. Ara s'ha aconseguit reduir amb dos o tres fàrmacs, segons tinc entès, tota aquella munió de pastilles, però no tots els
Els organismes accepten tota aquesta munió de tractament, que també molesta a l'altra part de l'organisme. Seguim a Sant Just. Un veí del nostre carrera, ho comentàvem, ens deia l'altre dia que parlem poc del mil·lenari, que segons ell encara hi ha qui no el coneix. No, no, no, per favor, que sempre que fem actes... Precisament avui parlarem de l'acte que fem el divendres, que és molt interessant.
perquè vindrà el doctor Moniesa, vindrà l'assistenta social i vindrà el farmacèutic del carrer Tudona. O sigui que val la pena que hi anem. I és que és possible, amb això té raó, que potser hi ha persones que acaben d'arribar, que hi treballaven i avui ja són jubilats, doncs bé, els hi recordem, no hi ha problema. Sempre hi ha persones a punt de jubilar-se. Algunes que potser fa molt poquet que ho són. Fins i tot hi ha qui ens pregunta què faré quan em retiri.
no es veuen jugant a la petanca, badant amb unes obres, observant com fan via el futur tren de gran velocitat cap a Figueres. És que això deu ser molt avorrit. Sí, però jo veig que les obres estan pleníssim de jubilats allà badant. Perquè no han sapigut
organitzar-se unes activitats, que hi ha moltes per fer, després que un acaba amb aquest horari organitzat de la feina. O que per ells és molt entretingut, potser havien sigut treballadors d'allò tota la vida i guanyoren. No ho sé, però a mi em sorprèn, perquè ho veig gairebé cada dia. Quan passo per l'autobús, quan ara dóna la volta el 157 per enganxar amb el D20, allà hi ha unes obres i sempre hi veig gent mirant. Què hem de fer, si no? Seure amb un banc?
I mirant els ocellets, ara no hi ha gairebé ocellets. Doncs bé, per qui encara no ho sàpiga, un lloc amb iniciatives i propostes ho és precisament el Centre Social per la Gent Gran, el Mil·lenari.
Un equipament situat al centre de Sant Just, el número 1 del carrer Àngel Guimarà, ja sé que algú dirà, però si ja ho sabem, ja hi anem cada dia, però sempre pot haver qui no ho sap, a tocar del carrer de la Creu. El centre disposa d'una programació periòdica d'activitats per a aquest col·lectiu que enfilem els 60 i més. Sí, poden fer tai-chi, poden fer música, si hi ha tallers de memòria, de gimnàstica, de ball modern, de jocs de taula...
punt de creu i tècniques de relaxació, entre d'altres coses. Entre les que hi entra, el teixí? Sí, sí, sí. No, el teixí es diu, no? Teixí. Teixí.
Compte amb un espai de lectura on hi trobareu premsa diària i diverses publicacions. I si no éreu aficionats a llegir, doncs demà podeu anar en aquesta xerrada que hi ha a la biblioteca de Can Ginestar i us diran no com aprendre a escriure, sinó perquè abans d'escriure heu de ser aficionats a llegir. I tant. Disposa també de servei d'internet amb ordinadors dotats de connexió ADSL.
tant per la consulta com per l'aprenentatge informàtic, a més d'una cafeteria menjador oberta tot l'any des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre. Ara, excepte els diumenges, que per qüestions d'organització el diumenge tanca, però preparen uns menjars per emportar-se que són una meravella i molt bé de preu.
Doncs ja esteu informats. Si algú no coneixia el centre social i vol trucar parlant d'alguna cosa més... No, però nosaltres sempre comentem, sobretot, les activitats de la gent gran. O sigui, gairebé dos cops al mes sempre fem activitats. Sí, però ja et dic que aquest senyor devia ser un recién jubilado. Ah, sí, sí. Quan passem d'estar treballant cada dia 8, 10 o 12 hores, tot en un plegat, et canvia el xip i aleshores et canvia la vida i t'has d'organitzar d'una altra manera. Bé, posem música.
No, no me importa que con otro le mirado te alejes. No te aseguro que de pronto de ese amor te arrepientes. No, no me importa que te vayas porque abrazo.
Bé,
Escoltàvem a la Plafido Domingo cantant los claveles. Sí, oi, amb aquestes efemèrides, a tu que t'agrada tant, bé, a tots ens agrada molt. Penso que el proper dimecres és l'aniversari del naixement de Josep Carreras, o sigui que ja el tindrem a punt. Sí, i tant. Bé, un parell o tres més de coses que ens agraden, va. Bé, fins al 24 de febrer del 2013 podem veure per primera vegada
que és el que hi ha a sota o al darrere de moltes pintures famoses. El Museu Explora, obres d'art examen, és una exposició que integra les perspectives científica i crítica i amb esperit pedagògic posa els resultats de la recerca a l'abast del públic. També explica els elements essencials per dexifrar la història d'una peça, sigui escultura, dibuix o pintura,
i permet descobrir aspectes amagats d'algunes obres. Les obres originals es presenten al costat de les imatges obtingudes mitjançant diverses radiacions i amb una explicació de les principals aportacions científiques realitzades. Quin dibuix hi ha sota d'una pintura de Joan Llimona o de Marià Fortuny? Són d'autèntic art romànic les policromies d'algunes talles? Quins secrets que no es veuen a cop d'ull
amaguen algunes obres d'art. Un es queda ben sorprès de veure com a sota d'una pintura meravellosa de Fortuny hi ha un dibuix igual o completament diferent, que és una preciositat però que a ell no li va agradar el va tapar i va pintar una cosa diferent. Va anar corregint la seva pròpia obra. A vegades corregint i a vegades feia una cosa diferent. Començava en una cosa, no li agradava. Això de la goma d'esborrar que feu servir als comiqueros, doncs ell, doncs mira...
pincellades de blanc. Els pintors ho han fet servir sempre, però amb el romànic ha passat una cosa molt pitjor, eh? Amb el romànic, i no sé si vas veure ahir en un programa de televisió, també amb el modernisme. Oh, calla, calla. Posàvem taulons a davant perquè hi havia crítics de l'època. Igual que avui... Va ser el nou santisme que al final ho va dir el Lluís Permanyer. Jo ja ho sabia i jo he comentat algunes vegades. Però va ser el nou santisme... Que t'acaba el modernisme. Gairebé se'l carrega, eh?
va fer que tothom el denigrés perquè no era fàcil, no s'hi podia viure amb ell, i em fa l'efecte que era una mica d'envegeta, perquè eren incapaços de fer obres tan magnífiques com en el modernisme. I passa una altra cosa, de vegades un és molt expert en el seu camp, però a l'ignorar...
L'altre, que no coneix, diu de vegades coses que dius com és possible. Però és falta de sentit comú. No, però és habitual. És humà, però és falta de sentit comú. Tots parlem de tot, però jo em vaig quedar, per exemple, garrativat l'altre dia, quan vaig veure 20 anys enrere el que va dir el senyor Durant Lleida del manga. Quan aquest senyor no l'heu llegit un manga, va posar el bola de draca perir. Estic segur que ara no pensa així aquest senyor. No, suposo que no. Potser obligat per el gran ressò social que ha tingut el manga.
Si tu no coneixes una cosa pots dir, no l'he vist. Això, com a vegades parlem de les programes aquests de la tele escombraries. Jo no puc dir si m'agrada o no m'agrada, perquè com de bon principi ja no m'agrada, penso que no m'agrada, no puc opinar. No, però... No puc opinar. Jo almenys si puc dir que alguna vegada que els he connectat o he estat veient durant un quart o durant mitja hora i dic, jo no podia aguantar quarts...
quatre hores, veient com dos senyors estan... No, perquè són coses que a mi no m'interessen. I en el nom del porc no m'interessa. No, no, com no m'interessen, doncs no puc opinar, potser entre tanta cosa hi haurà alguna molt bona. Però, com jo no ho he vist, jo no puc opinar. Doncs recordem, recordeu, si voleu veure quins quadres amaguen d'altres quadres o d'altres dibuixos, el Museu Explora, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Capdamunt de Montjuïc, el Palau Nacional. Sí, sí. I ara us recomanem un bon llibre.
Després us recomanarem més coses. Sí, més llibres i més teatre i de tot. Molt adequat per a la gent gran. Es titula Jubilació, segle XXI. Salut, diner i amor. Bé, el títol és en castellà. Sí, és en castellà. Escrit per Ricardo Moragas i ens explica els diferents efectes que provoca a cada persona el fet de jubilar-se.
Per uns és un alliberament, per altres un motiu de tristesa perquè perden influència social. Sovint la nostra identitat personal i social està feta en funció del paper que exercim a la feina o d'aquell títol que ens ha costat tant...
treure quan estudiàvem i que després un cop jubilats el podem penjar en un quadret o guardar-lo en un calaix. També podem continuar voluntàriament donant hores de la teva feina. Ara ho expliquem aquí per dir qui som, diem el nostre nom i tot seguit el nostre rol laboral. Soc director artístic o soc professor o soc electricista. De sobte ja ningú ens demana el currículum més tard una persona en aquesta situació se sent incòmoda o insegura.
Sense taula de treball, ni secretària, ni mòbil d'empresa, ni organigrama. Aquest llibre precisament ens mostra això que deies abans, de quina manera podem treballar per als altres, ens mostra diverses possibilitats per emprendre un munt d'activitats que abans, per la raó que fos, no podíem fer. I com emprendre nous reptes des del voluntariat, mira aquesta feina que fem aquí mateix, tu i jo, que és un voluntariat, fins a la creativitat artística. Per exemple...
fundar una organització que tingui a veure amb l'ofici que feies abans. Escolta'm, i el banc d'hores, el banc d'hores, la meva neta, perquè puc dir que és la meva neta, perquè és la filla de la meva jove, doncs està en un grup que organitza aquest intercanvi d'hores. Tu necessites una hora per una feina. Aleshores, pots oferir la teva hora que una altra persona diu, mira, doncs jo...
Vull estudiar anglès. Molt bé, aquella persona et fa una hora. Jo sé cosir. Doncs mira, et cosiré una americana, faré una faldilla, el que vulguis. O sigui, és un intercanvi de feina que és voluntària, que pot ajudar a la societat i que ens omple de satisfacció. Jo t'asseguro que des que estem a l'associació, que vam muntar entre vària gent,
que hem estat professionals d'aquest mitjà durant molts anys i tenim ara l'Associació d'Autores Amigos i Amants del Còmic d'Espanya, és una associació a nivell de tot l'estat. És una meravella poder-hi ser i que avui, precisament, ens té una mica tristos perquè ha mort un dels seus fundadors, un senyor de la meva edat, José Lanzón, un gran dibuixant. Doncs, ho sento molt, però...
Clar, això ja ens passa. Això ens passa i això és inevitable. Però si han apuntat molta gent més jove, l'associació va endavant i pots ajudar a molta gent que està buscant feina o que vol saber...
com estudiar aquest ofici, com fer de rotulista... Clar, clar que sí. Perquè qui viu a Madrid o qui viu a Barcelona o viu a València ho té molt clar. Avui dia, sí. Però hi ha encara molta gent que viu en pobles petits i no sap on hi ha escoles on ensenyin disseny, on ensenyin rotulació, on ensenyin dibuix. Que ells ho farien, clar. I aleshores, doncs, des d'aquesta associació podem fer una labor molt maca. Ah, i una coseta em quedava per dir, que aquest llibre té un preu...
i és molt assequible. Jubilació en siglo XXI, salut, dinero y amor, val 10 euros en tapa tova i 17 en tapa dura, edició de luxe. I parlem també d'un altre llibre que ens va bé per la nostra activitat diària i per la por que li tenim a l'Alzheimer. Es diu Me falla la memoria. L'autor és Álvaro Bilbao. És de la col·lecció RBA, divulgacions.
Bé, té 282 pàgines i el preu és un pèl més elevat que el que tu has dit. 20 horets. Perquè deu ser amb tapadura. Això depèn molt... A més, és de l'editorial RBA. Sí, que fa les coses molt baratetes. No, RBA, jo la conec molt bé perquè és un tipus d'editorial com Plaça Genés, com Planeta, que porten molts anys d'experiència i que treuen els llibres gairebé sempre amb tapadura...
i al cap d'uns quants mesos els treuen amb tapa tova. Per això és molt interessant que esteu a la guai, perquè potser si el compreu d'aquí uns mesos trobareu una edició a la meitat de preu. Diu, claves, però això també ens ho aconsella la revista 60 i més, d'aquell ministeri que a mi em costa tant de dir, de memòria, de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Bé, diu una mica així per sobre...
claves para un envejecimiento cerebral saludable.
Se ha descubierto en una habitación sin saber qué iba a hacer allí. Al menos 4 de cada 10 adultos se muestran preocupados por la salud de su memoria. Mientras que la neurociencia y la neuropsicología han avanzado en la prevención, detección y paliación de las dolencias del cerebro, el conocimiento de la sociedad sobre estos trastornos parece instalado en mitos y tópicos que generan dudas constantes.
Muy a menudo se confunde la pérdida de memoria causada por la vejez con síntomas de una enfermedad neurodegenerativa mucho más grave, como el Alzheimer o la demencia. Con el fin de evitar estos errores y detectar la verdadera naturaleza de las propias dificultades cognitivas, el neuropsicólogo Álvaro Bilbao explica de manera breve y amena cómo funciona el cerebro, qué tipos de disfunciones se pueden producir y qué enfermedades se derivan
y cómo se puede afrontar cada una de estas enfermedades tanto a nivel clínico como desde casa. El objetivo es explicar cuándo los fallos de memoria son el preámbulo de una enfermedad neurológica y cuándo responden solamente a malos hábitos o problemas como el estrés o la ansiedad. Recordemos que el libro es Me falla la memoria de Álvaro Bilbao
de la col·lecció RBA Divulgación i que el preu és de 20 eurets. Tots els llibres d'RBA es troben a qualsevol llibreria. Si no el demaneu, l'encarreguen i l'endemà el teniu. Recordem que aquí a Sant Just tenim alguna molt bona llibreria. No ens oblidem de ressenya, que són d'una eficàcia extraordinària. Qualsevol llibre que demaneu, si no el tenen avui, us el tindran demà o demà passat.
I bé, el dijous passat jo vaig passar una tarda fantàstica fent diferents visites i assistint al teatre. La visita primera va ser a Casa de Cor, que aquest any fa els 20 anys. I diu, la Vanguardia li va dedicar un gran espai, i diu Barcelona acoge el mayor escaparate europeo de tendencias en decoración e interiorismo.
El certamen, veig que tens l'edició en castellà de La Vanguardia, recordem que també està en català, però com ho tens en castellà... Sí, bueno, és que això va ser un apèndix que van publicar, perquè veus aquí dintre està en blanc. És només que, diguéssim, la promoció de... És una promoció imitant l'estil, com ho ha dit La Vanguardia, com si fos un diari, quan de fet és propaganda d'aquesta exposició. Sí, sí, perquè realment és molt important.
Diu que el certamen ha transformat 45 edificis des de l'any 1992 amb la col·laboració de més de 2.200 professionals. En aquesta ocasió, l'històric edifici del carrer Aragó 271 és la seu del Saló 2012. O sigui, jo havia anat altres vegades i sí, hi havia idees molt pràctiques, estupendes, tot el que vulguis, però jo sempre la considerava excessivament moderna
i poc pràctica, pot a la guai. I sin embargo, aquest any, escolta'm, és una mica vintage, o sigui, l'estil dels anys 20 del segle passat, adaptat a la modernitat d'ara, i és fantàstic. Mobles de fusta com antiga, marcs, hi ha un marc de fusta. Art déco. Sí, més o menys art déco. També hi ha coses modernes,
amb unes cuines absolutament, aquí en aquesta fotografia es veu una cuina que és cuina i biblioteca, que és una meravella. Un quarto de bany amb unes pluges, però en conjunt, en dues terceres parts, és aquesta cosa tan antiga que t'atrau tant. I bé, sortim d'allà, menjant a veure, que tu me la vas recomanar, noies de calendari.
Sí, precisament la setmana passada recordàvem que s'acabava ara. O sigui, aquest diumenge passat va ser, em penso... No, encara, em sembla que durant aquesta setmana encara ha funcionat. Ara hi entrarà Francesc Orella amb un altre espectacle. Ja està Francesc Orella amb l'obra Pàtria, que també és molt, molt recomanable. Vam comentar que aquestes noies de calendari...
tornarà a ser un altre cop, la tornaran a programar perquè ha sigut d'un èxit extraordinari. El poliorama estava pleníssim. De gom a gom. Sí. Bé, la història és d'un grup de dones normals i corrents, dint en un poblet de Llorsair, que són la clàssica cultura de poble, de gent, de les senyores que fan tai-xi, que fan puntes, que canten el cor de la parròquia, i bé,
O sigui, les noies del calendari, com serien mundialment conegudes, van dedicar el calendari a la memòria de John Baker, el marit d'una d'elles, l'Àngela, que havia mort de leucèmia l'any anterior. La idea havia sorgit d'una de les esbojarrades reunions de l'Associació Femenina Local en què l'atrícia Stewart, una de les millors amigues de l'Àngela, havia suggerit que la millor manera de recollir diners per la lluita contra la malaltia era fer un calendari en què totes posessin nues.
La idea va provocar molts riures i molta diversió durant el dur tractament d'en John, que estava estupendo, perquè malgrat estar malalt, que van sortir en les tres fases de la malaltia, quan encara era actiu, quan ja tenia el cabell que li havia caigut per el tractament i després en cadira de rodes, però d'una tendressa i d'una importància a la malaltia i després el moment que fan les fotografies, que és una delícia.
I realment estàvem a l'última fila i en aquell moment la Carme Balaguer va llegir una carta que li envia després, que ja han publicat el calendari i s'ha fet un munt de llibres d'ingrés,
3.000 còpies del calendari, no? Sí, una quantitat, i encara, encara es gira pel món, o sigui, traient diners a l'obra social contra el càncer. 3.000 còpies va ser la primera edició, però es van acabar venent més de 88.000 còpies, no? Sí, sí, a més a més, es va fer una pel·lícula amb la Helen Mirren i la Julia Walters, i l'any 2008, el mateix guionista del film, Tim Beard,
Va adaptar la història pel teatre en un muntatge que des d'aleshores no ha deixat de girar per tot el Regne Unit i en llocs que han passat del Regne Unit.
Doncs a la White, perquè sé que a Madrid està també en cartell, està aquí l'han acabat ara de representar, però amb tant d'èxit potser passarà com amb el mètode Gronholm, que després... Que es tornarà a fer. Sí, jo vaig comentar... Que va estar tres anys en cartell al poliorama i després va tornar a estar tot un any més després d'un any. Sí, sí, ja et dic, i l'última, estàvem a l'última fila i la Carme Balaguer gairebé ho deia en veu baixa i se sentia tot el que deia. O sigui que a tronxes de riure...
però també té els seus moments d'aquella ternor, aquella cosa tan maca. Tendresa, vols dir? Això mateix, no en sortia. Això deus d'improvisar. Has inventat una paraula. Mira, escolta'm, Salvando las distancias, ho feia també García Lorca. Quan una cosa se li acudia, ho deia a la seva manera. Claro que sí, claro que sí, Juan Ramón Jiménez i tal. Mira, ara també us recomano que aquesta és una delícia d'exposició.
Capricis, o capritx, pintats, que és des del modernisme o abans, fins al temps actual, a la sala Artur Ramon, del carrer de la Palla, 23, em sembla que ho ha dit bé la direcció. Com jo vaig de memòria...
Si veus, Palla 23, aneu i podeu trucar al timbre perquè està tancat. Entrant per Sant Josep Oriol en direcció a la catedral i es troba de seguida a l'esquerra del carrer de la Palla. En direcció a la catedral és a l'esquerra. O sigui, són uns quadres menuts però que són una verdadera delícia. I després, com no, Sala Parés ha inaugurat dues exposicions noves.
Neus Martín Rollo, que diu Reconstrucción de un mundo, reconstrucció d'un món. La presentació de l'exposició va córrer càrrec del Rafell Vallbona. I mira, tu mateix...
És, amb un quadre, tota una sèrie de portades... De com eren les botigues, les façanes de les botigues. Sí, mira, la música Casa Beethoven, la Pineda de Fiambres, està molt bé. Els logotips, i que encara molts d'ells es conserven així, perquè Viena, que està al carrer Palai, és una delícia la cafeteria entre dins, que té la mateixa decoració, la Casa Beethoven a la Rambla també, conserva aquesta decoració, és molt interessant, o sigui, perquè ara que hem tornat, bueno, ja fa anys que hem tornat
a valorar com és degut al modernisme. Ja fa molts anys que està en el lloc que li correspon. I tant. I després, un altre d'en Josep Moscardó, que ja saps que m'encanta, que són... Aquest és la plaça de l'Àngel i realment és sensacional perquè... Ah, Josep Moscardó, és que no cal dir res.
És fabulós. Impressionisme, diu que és una delícia. Ai, deixa'm dir-te una novetat del còmic. Digue'm, digue'm. Demà comença el Salón Internacional del TVO de Madrid, Expo Còmic, però moltes novetats del Saló del Còmic, en diré només un parell, encara que sigui el de Madrid, aquí estan també a partir de demà a totes les llibreries de còmics, a l'EFNAC i al Corte Inglés, sobretot a l'EFNAC. L'Apocalipsi, segons Sant Joan...
En còmic. En còmic? Molt bé. Han fet còmic sobre els evangelis, han fet còmic sobre la Bíblia, però l'Apocalipsi... I biografies de personatges importants. Ningú s'havia atrevit. Sí, però vull dir el tema bíblic. Em sembla que amb l'Apocalipsi no sé si algú s'hi havia atrevit. És una autèntica meravella. Quin tipus de dibuix és? És un tipus de dibuix molt elegant. Molt elegant i molt elaborat i molt ben treballat.
Bé, si tu ho dius... És difícil d'escriure-ho per ràdio, però està molt bé el porten. A veure si el porto el dia que ve. Aviam. I també per EDT surten de nou publicats, EDT, Ediciones de TVEOS, que era el que abans era glenat, totes les noves històries d'Ester de Purit a Campos. Molt recomanables, sobretot per senyores de la nostra edat.
que recorden com eren els còmics d'aquella època, però són històries actuals i amb situacions contemporànies, perquè Purita Campos és una tot terreny que porta la tilla d'anys dibuixant i segueix dibuixant i segueix en plena forma. O sigui que per molts anys Purita Campos i les que segueixen ara el seu estil, que hi ha autores que el segueixen, i d'Azanyes Bèl·liques, que també continua, i surt amb guió d'Hernan Migoya, nada menos que un Azanyes Bèl·liques divertidísimo sobre raza,
una pel·lícula de Francisco Franco, quan era Javier de Andrade, que era el pseudònim on va escriure el guió. Molt bé. Pues esto en còmic. Hi ha moltíssimes més novetats, però no és un programa de còmic. Bueno, i una cosa direm d'aquí, de Sant Jús, perquè no diguin que no diem coses de Sant Jús. Que n'hem dit vàries i hem parlat, i avui de Sant Jús hem parlat de l'exposició de Can Ginestar... Sí, normalment parlem sempre, sí. Mira, Sant Jús Solidari ha fet una aportació de 3.000 euros que s'han invertit en la compra de plaques solars
per a la reconstrucció del centre de dones de Fandema a Tujerenc, a Gàmbia, després de l'incendi que el va afectar el passat hivern. Tècnics de l'empresa catalana Simut 360 han supervisat la instal·lació d'aquestes plaques i han realitzat un taller formatiu adreçat a les persones encarregades del seu ús i manteniment. Bé, i recordem que a les festes de tardor la parada de Sant Just Solidari al Sant Just al carrer
va oferir productes artesanals de Camoapa i Tujarenc com a petita mostra del que serà la futura botiga. I per conèixer l'actualitat de Sant Jus Solidari, seguiu-nos a Facebook i a Twitter i entreu a la nostra pàgina web per trobar els enllaços. Ja ho sabeu. I ara ja posem la sintonia de la poesia.
Doncs, com abans us hem anunciat al començament del programa, avui ens ha sortit a l'efemèride ni més ni menys que Horaci, un dels grans poetes clàssics que aquí, amb una versió en català de Carla Riba, recordem l'èpo de XIII. Una horrible tempesta ha desplomat el cel
i les pluges i les neus davallen el mateix Júpiter ara en el mar, ara en els boscos. Ressonen amb la tramuntana. Aprofitem, amics, l'ocasió. I mentre els genolls siguin ferms i l'edat ho permeti, cal foragitar la bellesa de la ruga de la front. Treu el vi premsat en temps del meu cònsul torquat. No parlis de res més. Déu, si més no, tornarà en favorable canvi
aquestes coses al seu lloc. Convé ara ungir-se amb nar pèrsic i alleugerir el pit de les cruels molèsties en silenes llires, com el noble centaure va profetitzar el seu gran deixeble. Invicta, nen mortal de la deessa Tetis, t'espera Troia, la qual divideixen les fredes corrents el petit escamandra i el lliscant Simois,
d'on les parques et tallaran la retirada amb sa precisa tela. Ni ta mare blava podrà retornar-te a casa. Allí alleugereix tots els mals de la lleixa tristesa amb vi i cançons i dolces converses.
Doncs bé, ara ja ens hi trobem bé amb Horaci i ens arrenquem amb l'oda al déu Príap. La nau salpa amb mala barany, emportant-se al pudent Moebi. Recorda ben de mitjorn, assotar com xurriaques un i altre costat de la nau amb esgarrifoses ones i que el negre xaloc escampi els esbernats rems enmig de la mar gira voltada. I que la tramuntana salci amb la mateixa força com destrueix
Les tremoloses alzines en els cins de les muntanyes. Que no aparegui el favorable estel en la negra nit, que es mostri en la nit el nefast Orió. I no pugui navegar en un mar més tranquil que el de l'exèrcit grec dels vencedors. Quan Pales va abocar la seva ira per l'incendi de Troia contra la impiva nau d'Iassi. Oh, quantes penalitats!
persegueixen la teva nau a tu, pàl·lida de por. I el gemec inadequat a un home i les súpliques no commouran Júpiter. El mar jònic trencarà la quilla a causa del plujós migjorn. I per aquells que les despulles escampades siguin abundoses al llarg de la costa, que serviran d'aliment els cambussots, un luxuriós mascle, cabró, serà sacrificat per mi, junts anyells,
el déu de les tempestes. Bé. A mi la veritat és que m'encanta llegir els clàssics en les traduccions de Carles Ribas. Sí, és que és meravellós, en Carles Ribas. És que és un gran poeta. És un gran poeta, no cal dir res més. I més, els grecs i els romans li encantaven. Mhm.
quan diu frases així, fa servir adjectius que ara has de buscar el diccionari, no? Armat amb focs i en pecs els fills de Zeus i terribles li segueixen la petja a les setges de la mort. Si comences a llegir aquestes coses, dius, però és que... Les has de llegir poquet a poquet i no a primera vista. Llavors has d'agafar el diccionari i, a veure...
I llavors diu, si el setge és l'acoso, has d'anar a traduir, has d'anar a trobar la paraula, i a més, és que és Horaci, no? I a més, òbviament, els déus que parla són els déus d'aquell temps que per cada cosa tenien un déu. Hi havia el déu del vi, el déu de la mort, el déu de la mort, cada cosa tenia el seu. Bé, acabarem aquest programa fent una frase...
que és d'un filòsof grec. Plató. Ahà, magnífic Plató, també. Diu...
No dejes crecer la hierba en el camino de la amistad. O sigui, no deixeu créixer l'herba en el camí que han plantat els bons amics. Això mateix. Doncs moltes gràcies, Marc Pere Arnau, per la teva amistat i la teva aportació tècnica. I també l'amistat dels nostres oïdors o oients, que sona més bé, segons diuen, no? Sí, sí, sí. Josep Cuní defensa la paraula oients en el seu llibre. Bé, fins al proper dimecres, o bé, fins al dissabte.
A les 11 del matí, que repetirem el programa. Aquí amb la veu de Joan Algarra. I d'en Pere Oliver. Bé, fins a la propera. A reveure.