Seixanta i més
Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio d'Esvern.
Som dimecres i l'audició Seixanta i més és a nou amb vosaltres, disposats a fer-vos passar una bona estona d'entreteniment.
Aquest és l'objectiu de la Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i la Joana Algarra, una servidora, que us saluden i diuen Endavant Seixanta i més.
Quina nit més emocionant, la del passat diumenge, pels culers.
El comiat, el jugador més senzill, però habilidós, que, en el bé del seu llibre de comptes, té gols que han donat al club, títols importants i també un títol mundial a l'estat espanyol.
I què va dir davant de tants afal·legaments?
Si sé que tindria tantos elogios, no lo marco.
Aquest és iniesta.
Aquest és iniesta.
I com detall tendre, tota l'ameinada blaugrana, bebès, no tan bebès, nens i nenes, que ells s'ho van passar d'allò més bé.
Ai, m'oblidava, m'oblidava de l'entrega de les dues copes, que no és un tema menor.
M'oblidava de l'estat espanyol.
L'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern ofereix una representació extraordinària al mil·lenari sobre Poesia del Mar, el proper dia 1 de juny, divendres, a dos quarts de sis de la tarda.
Serà una representació a tres veus.
En la poetessa de Sant Just, Soledat Gasco, el rapsoda Jordi Odina, i amb la presentació de la poetessa Alexandra Morera, que recitarà el text de les seves sabaneres, musicades interpretades al Festival de Sabaneres de la Barceloneta.
Ara tu, Joan Maria.
Acompanyarà l'acte amb la... perdó, amb il·lustracions musicals la cantautora Mariona, que tan bon record va deixar al públic la temporada passada.
Recordeu el mil·lenari el proper dia 1 de juny, a dos quarts de sis de la tarda, divendres, Poesia del Mar, a tres veus, amb l'acompanyament musical de la cantautora Mariona.
Informació municipal, rebuda a través del butlletí.
S'inicien tres obres al barri centre, amb un pressupost de 650.000 euros, i es preveu que finalitzin després de l'estiu.
Les obres del nou parc de la Rambla consisteixen en urbanitzar el solar per convertir-lo en un nou espai verd urbà,
que inclou camins per dins del parc, i que comuniquen amb les entrades situades al carrer Major i la Rambla.
Aquests camins permeten crear tres zones diferenciades.
Una zona per a parc infantil, una zona de gespa i zona d'estada en mobiliari urbà.
Reurbanització i millora de la plaça dels Estudis Vells, carrer Carles Mercader i carrer mossèn Antoni Tenes.
Urbanitzar i millorar els carrers, fent-los plataforma única, renovació del paviment i donant prioritat al vianant i mantenint l'aparcament existent.
Es soterren les línies elèctriques, s'instal·la nou enllumenament i es remodela la nova plaça dels Estudis Vells.
9 contenidors de recollida de piles.
Les piles que es fan servir en transitors, joguines, llanternes, rellotges, calculadores,
les piles que contenen alguns metalls pesants com el mercuri, el cami o el plom,
són potencialment perilloses per a la salut i el medi ambient.
Cal garantir que no vagin a l'abocador i que se'n faci una gestió acurada.
Per millorar la recollida de les piles, l'Ajuntament de Sant Just, d'Esvern, ha posat a disposició de la ciutadania
nous contenidors a equipaments municipals.
Els nous contenidors s'han ubicat al centre Salvador Espriu, les escoles, Semb la Bonaigua, Casal de Joves i el Mercat.
També s'ha posat un contenidor a l'edifici Walden.
Amb aquests són 20 els punts de recollida municipal de piles.
Continuant amb els contenidors.
Aquí tenim contenidors de paper, cartró, que obliguen a plegar les capses per optimitzar a l'espai interior.
L'Ajuntament ha començat a renovar els contenidors de paper i cartró de les bateries de recollida de residus.
Els nous contenidors incorporen una mena de butxaca o boca perquè les seves dimensions no permet depositar capses senceres a l'interior.
Com que l'ordenança de residus no permet deixar-les a la via pública fora dels contenidors i per això es contemplen sancions,
s'espera que els nous models ajudin a canviar l'hàbit d'algunes persones que encara no pleguen les capses quan les han d'introduir en els contenidors blaus.
Aquesta mesura ha de permetre a encabir en un mateix contenidor de paper molts més residus que fins ara.
Jo diria una cosa també, que hi ha puestos, que és clar, és molt difícil de dir si necessiten un contenidor o dos de paper.
Pot ser que haurien de mirar que en vez d'un contenidor de vegades posar-n'hi dos.
Per això ho haurien de controlar-ho.
Això sí, però jo conec una persona molt, molt a prop meu que es dedica moltes estones a desfer les caixes que altres deixen muntades.
Perquè realment si han d'entrar una caixa muntada de que trobes segons el volum, no hi queda espai per res més.
Després hi havia una altra picaresca, ara fa dies que no ho veig, però de tant en tant passaven unes furgonetes d'aquestes pirates,
que ens esperaven endavant d'un container i el buidaven.
Sí, o bé...
Se'l anaven a vendre pel seu compte.
Mira, és igual, és una manera de reciclar, però el pitjor de tot és que buiden el contenidor,
llavors ho deixen a terra, s'emporten el que els hi ve de gust i l'altre ho deixen escampat.
I una vegada sortim precisament d'aquí de la ràdio amb el Pere Oliver, quan fèiem en directe aquest programa,
doncs aquí més amunt, ja que fan el carrer Bonavista, un senyor estava fent això.
I el vam dir, escolti'm, vostè agafi el que vulgui, però després torni...
I vostè que s'ha creïda.
Vostè que li importa.
No, com gairebé ens pega.
O sigui que escolta'm, què hem de fer?
Jo soc una miqueta impertinent amb això, perquè allò està les ampolles d'aigua de 5 litres,
les doblego amb 3 i les taco, les tapo.
Què vol dir? Que en lloc d'haver 10 ampolles, n'hi caben 20.
Claro, sí, sí, amb totes, amb totes.
Per dir, per dir una dita, eh?
Totes les plego, les arrossego doblegant, pum, pum, i quan estan doblegades les tapo.
Sí, i aquest senyor que desfà les caixes de cartró l'altre dia per agafar una ampolla de terra
que hi havia al costat d'una paperera, va caure i ha estat una setmana amb un murat a les costelles.
diu, ja no faré més de recollidor, de baixar-les.
Ja, va bé.
Va bé, va bé.
Ja s'ha costat l'estiu.
i ja s'ha posat en marxa la qualificació anual de les nostres platges.
Segons escrivia el redactor de La Vanguardia, José Polo,
la Fundació d'Educació Ambiental i del Consumidor
van retirar el distintiu de la bandera blava
a les platges de la Nova Icària i la Barceloneta.
Aquest senyal que s'actualitza cada any abans de l'estiu
premia les gestions ambientals, la seguretat i la qualitat de les instal·lacions de les platges.
Otorgat per un tribunal internacional, experts en aquestes matèries,
que és qui gestiona amb la col·laboració de l'ADEC,
la campanya estival a tot l'estat.
També és exigent respecte a que l'aigua tingui la qualitat d'excel·lent.
Aquest any, a l'estiu, lliuraran al guardó la meitat de les platges de Barcelona,
la del Bogatell, la Nova, Mar Vella, la Mar Vella, Sant Sebastià i Sant Miquel.
L'Ajuntament de Barcelona va restar importància a l'anunci
que les platges hagin perdut les banderes té una relativa importància
perquè la qualitat dels banys és molt bona.
Però pot ser no amb l'exigència que regeix els criteris de les entitats qualificadores.
D'altra banda, el litoral català, enguany, està molt més ben valorat que l'any passat.
Un total de 101 platges van ser remereixedores de la bandera blava.
Són sis més que la temporada passada.
Segons la Generalitat, gairebé el 100% de les zones de bany catalanes
tenen índex de qualitat molt elevades.
És el resultat de les mesures de gestió de les zones de bany,
de les millores en els sistemes de gestió d'aquestes zones,
del control en els sistemes de sanejament implantats als municipis de la costa,
i dels treballs de control i la interpretació del medi hídric.
Les banderes blaves no es lliuren només a les platges,
sinó també als ports esportius.
Aquest any, en els nostres ports, en tenen 22.
El port de Barcelona també la conserva un any més.
La setmana passada vam parlar sobre la importància de la investigació
envers les malalties poc freqüents
i la necessitat d'involucrar les autoritats i els mitjans públics
amb pressupostos per fer rendibles els resultats d'aquestes investigacions.
També vam demanar als nostres oients la seva col·laboració,
encara que fos minsa,
perquè, entre tots, podem fer possible
la continuació de les investigacions per obtenir bons resultats.
Avui tenim una altra petició per avançar en el tractament del càncer infantil.
Hem rebut un petit fulletó que ens convida a fer-nos donants de desesperança.
Ens l'envia a l'Hospital de Sant Joan de Déu d'Esplugues
i en ell podem assabentar-nos de les següents consideracions.
Sabiu que cada any es diagnostiquen uns 1.200 casos de càncer infantil a tot Espanya?
Més de 200 a Catalunya.
Que el càncer infantil és diferent als adults no es pot prevenir.
I la investigació és l'única via per avançar amb la seva curació.
En l'actualitat, i gràcies a la investigació,
es cura aproximadament el 80% dels casos.
Però, per a molts nenes i nens,
la medicina encara no ha trobat cap solució.
Un nen no és cap adult.
Es necessita fàrmacs i tractaments específics
per lluitar contra la seva malaltia.
Però, ja hem trobat el...
Però, comercialment, no és rentable per a la indústria farmacèutica
el desenvolupar-los.
La immensa majoria dels recursos públics i privats
que es destinen a la investigació del càncer
se centren en el càncer d'adults.
I els nens i els adolescents són els grans obridats.
L'Hospital Sant Joan de Déu disposa d'un laboratori
d'investigació del càncer infantil
amb un equip que supera els 30 professionals.
Més del 70% del seu pressupost
ve de les donacions privades d'entitats
i persones solidàries que ho fan possible.
Per la qual cosa, tornem a repetir.
Nosaltres podem, amb el nostre esforç,
fer avançar la ciència fent-nos donants.
Per assabentar-nos, tenim un compte en xarxa.
Tres dobles Bs, punt, S, J, D, H, O, S, P, I, T, A, L, B, A, R, C, E, L, O, N, A, punt, O, R, G.
O sigui, Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona.
I un compte solidari que podeu demanar a la caixa
si esteu interessats a col·laborar.
Bé, aquesta música tan bonica és el que el vento s'ha llevó,
però nosaltres, les nostres paraules, no se les ha de portar al vent.
No, no, no. I aquí estem amb la literatura, no?
Sí.
Me deia que vam començar l'altre dia la literatura de Barcelona i continuem.
Sí.
Diu, els negocis oscurs de la mà dreta del rei.
El barceloní Bernat Metge, que va viure el 1340 fins al 1413,
on hi durà també, eh?
Sí, on d'anys.
Representant número 1 de l'humanisme català,
va ser el protagonista d'un dels escàndols més sonats de l'època.
era secretari de Joan I, a més d'escriptor i traductor d'obres de personalitats com Boccaccio.
A part d'escriure, però, l'home tenia una segona gran aficció, que era la llotja.
Apassionat amb el formiguer de gent que s'hi acumulava, comerciants, navegants, mercaders,
la llotja responia a la visió que ell tenia de la ciutat.
Forta tant a nivell comercial com financer.
Va voler el destí que un negociant italià anomenat Lucchi Escarampo
es creués en el camí del Bernat Metge.
I l'entusiasme és a fer negocis no gaire clars.
Serien tan foscos que es va desfermar-se un mullader
que va acabar amb Metge a la presó,
acusat d'emportar-se a comissions indebudes.
I hem de fer el parèntesis aquell que era 1.300
i ara estem, senyors, en 2018, no?
A la Garjola, on va estar 5 anys, va escriure Los Homi,
una obra que es convertiria en capdalt de la literatura catalana.
Metge, entre somnis i espectres,
parla dels temps incers que li toca viure,
uns temps que vindrà d'un futur diferent per la ciutat
i per la seva gent.
Enlalteix la figura del rei amb profusa simbiologia,
amb un somni d'esperança sobre la seva ciutat,
que necessita convertir-se en nació.
En sortir de la presó,
tornarà a treballar com a secretari de la Cancilleria Rial
fins a 1410, quan Joan I va morir.
Continuarem un altre dia en Barcelona,
escenari de l'última batalla del Quixot.
Que ja sabeu que Cervantes havia vingut aquí, no?
Almenys ho semblava.
Ho semblava.
Sí, perquè en boca del Quixot
va posar excel·lències de la ciutat de Bernabona.
i dels catalans també, no?
Menys mal.
I tenim uno de la manxa que no de ningú de la manxa.
D'acord.
Bé, i ara anem allò que li agrada tant a la Joana i a la Montse.
El Joan Maria s'ho mira de més lluny, no?
Que diu
L'esperit de la mare abadesa.
A l'iglésia situada al número 115 de la Rambla de Catalunya
no sempre està la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.
Abans de ser posada sota l'abvocació d'aquest sant català,
aquesta va ser una iglésia-convent de les Dominiques de Santa Maria de Montsió
que es van instal·lar aquí a finals del segle XIX
provinent de l'antic moment del carrer Montsió
on les monxes s'havien professat durant més de mig mil·lenni.
Vingueren amb la seva església, el seu claustre, la seva sala capitular
corosament desmuntat peça per peça
i numeroses pedres, també a pedra,
sota la direcció de l'arquitecte Joan Martorell.
Vingueren i reconstruïren en aquesta cantonada de la Rambla de Catalunya
els edificis venerables que havien vestit per elles en el segle XIV,
insignes mestres d'obres medievals.
Ara, les monges de Montsió, i per això la Montsé ha fet, ah, sí, sí,
perquè aquesta Montsé és d'esplugues,
tampoc no són d'aquí.
A mitjan segle XX van emigrar de nou,
després de desmuntar un cop més el seu preciós claustre,
esplugues de Llobregat,
on pot ser visitat en el número 101 del carrer de l'església.
Sí, senyor.
Però en aquesta ocasió hi van deixar la capella,
que és la mateixa que encara es pot veure a la Rambla.
i és per això que a les nits dels dissabtes,
si bufa fort vent de llevant,
l'esperit de la mare abadesa i torna,
ànima en pena,
una i una altra vegada,
buscant la perduda protecció dels seus morts.
i n'hi ha com un verset que diu
Allà sol i xent vora d'una roca,
no ni tinc l'amor que se'n diu Antònia,
de tan blanca que és,
n'aparta una monja,
monja d'un convent dels de Barcelona.
Aquests versets populars
donen mesura de la idealització
de la gent respecte a les monges barcelonines.
Probablement sigui a causa de fer
que les religioses solien pertànyer
a famílies acomodades de la ciutat,
havien portat una vida i una alimentació regalades,
i malgrat la seva condició,
solien tenir molta cura del seu aspecte exterior.
A més a més,
la blancor del rostre era tinguda
en l'època dels nostres avis
com la màxima expressió de bellesa,
i elles, per viure gairebé sempre claustrades,
la posseien sobremanera.
Sembla ser que l'abadesa del convent de Munció
va ser en vida una dona de gran bellesa.
El baró de Llers n'estava bujament enamorat
i una nit, emparat amb la foscor,
la va raptar i se la va endur al seu castell.
Un cop allà, s'hi va caçar,
malgrat l'oposició de la dama,
i de seguida la va tancar
amb una de les altes torres de la fortalesa,
per evitar que l'abandonés.
Margarida, que així es deia la religiosa,
no estimava en absolut aquell home,
i a més s'enyorava el seu convent,
perquè ella sí que havia triat lliurement ser monja,
segons la seva vocació.
Però, per molt que li suplicava el seu rector,
aquest no consentia de deixar-la marxar.
En aquella època va esclatar una d'aquelles guerres carlines
que de tant en tant assolaven el país,
i el baró de Llers,
amo i senyor de l'estratègica fortalesa
i de molts altres castells de la Rodalia,
va ser cridat a batalla
amb la seva petita host
per un dels pàndols contendents.
I abans de la partida,
el noble va fer cridar Margarida
i la va llaurar una mica a contracort.
Les claus del castell li va donar,
fent-li prometre
que en tindria cura mentre ell fos absent
i que no intentaria fugir.
Encara els cacs del seu cavall
ressonaven en el fossà,
quan ja la mervedessa recuperava
al fons d'un bagul
les robes monacals,
la toca i el rossari
que vestia molts anys abans
quan va ser raptada
i s'apressava a fugir de la fortalesa.
Va viatjar durant dies i nits,
incansablement.
Amb l'ajut dels qui,
respetuosos dels hàbits que vestia,
es recollien vora dels camins
en els seus carros,
les seves tartanes,
els seus cavalls
i, per fi,
una nit de dissabte,
just en el moment
en què tocaven les dotze,
va aconseguir arribar al convent.
Però quan ja la llum de la torxa
il·luminava el picador de la porta
i ell alçava la mà
per fer-lo repicar,
d'entre les tinebres
que l'envoltaven,
va sorgir la figura del seu marit,
vestida de negres auguris.
Una punyalada ràpida,
destra i terrible,
li va assentar el baró
al mig del pit
i arrodolava escales avall
la mare abadesa,
ferida de mort.
Allà la van trobar l'endemà
de bon matí les novícies
en obrir les portes del temple
com a l'hàbit
tacat de sang,
el rostre desencaixat del dolor
i la torxa
miraculosament encesa,
aferrada a la crispada mà.
Senyors,
des d'aleshores es diu
que cada dissabte,
en sonar la mitjanit
a Sant Ramon de Penyafort,
es veu aparèixer
una ombra blanca
semblant un fantasma
que recorre silenciós
amb una torxa a la mà
als voltants de l'edifici.
Una ombra blanca
que sembla diluir-se
sota la llum poderosa
dels fanals elèctrics
i recupera les seves formes
quan s'allunya,
les formes
d'una dama vestida de blanc
amb els avis
tacats de sang.
Mortenment silenciosa,
se la veu
pujar a les escales del temple,
arriba fins a la porta
i posa la mà al pom.
Aleshores,
cau la darrera campanada
i la torxa misteriosa
s'apaga
i amb un gran jamec
profund i patètic,
es font com un núvol de fum
sobre el del rei graó,
l'esperit
de la mare abadesa de Montsió.
Déu-n'hi-do avui, eh?
Avui és molt llarg,
avui és molt llarg.
Cada vegada et superes, eh?
Vole,
aquí,
jo no,
a l'escrit d'aquí.
Estàs plogues
al convèn,
aquest de Montsió.
Sí, aquest estàs plogues,
però la mare,
si la vols veure
la forma blanca,
tens que anar
a la Rambla Catalunya.
Però de nits, eh?
I de nit, eh?
Abans de que tothom
i les 12.
I els dissabtes, sí.
Una mica de por.
Sí.
Se n'anàvem de juerga
el dissabte.
No,
és una de les coses
que fer bromes
sobre aquestes coses
a mi
no em fan gaire gràcia.
No, oi?
Que no.
No, si no fem bromes.
Escolta,
aquí ho prenem tot
molt seriosament.
No, sèriament.
Oi, Jumaria,
que ho prenem seriosament.
Ui, i tant, i tant.
Bé,
passa la sintonia
de viatjant.
Combreguem
en rodes de molí.
Viatjant per Catalunya.
Avui retrocedim
en el temps
i farem
una visita
a la Lleida
dels primers anys
d'aquest segle
de la mà
de l'escriptor
lleidatà
en Mili Bayo.
La Lleida
antiga.
racons
que transpuen
història.
Això ens deia
Mili Bayo.
Amb les transformacions
de finals
del segle XX,
Lleida
ha recuperat
l'orgull.
Els indrets
que el Vianant
patia
com l'estigma
d'un anacronisme
que semblava
invencible,
un anacronisme
que era
com un llast
per satisfer
un ancestral
anel
de modernitat.
han estat ara
recuperats
de l'abandor
dels segles.
la Lleida
on va néixer
l'Emili
era primers
dels anys 60
una ciutat
trista
i
de boirós
suposo que serà.
Boires.
Boires, sí.
i de l'ambient
reinant
de l'època.
Si es vivia
en un barri
perifèric
separat de la ciutat
per un pas a nivell
sense presses,
del fet
de creuar
aquella via de tren
se't deia
anar a Lleida.
Molts matins
de diumenge
els pares
de la família
agafaven
de la mà
els nens
i complien
el ritual
de recórrer
de punta a punta
al centre
de la ciutat.
costum
ancestral
practicada
pels lleidatans
durant segles.
Cal reconèixer
que a partir
de les darreries
del segle XX
les transformacions
polítiques
van fer
que la deixadesa
que havia patit
la ciutat
indeguda
i injustificable
va anar
de poc a poc
subserant-se
i Lleida
va recuperar
lentament
la seva valua
abandonant
l'aspecte
de la dita
deixadesa
patida
durant segles.
Varen començar
el recorregut
per l'auditori
Enric Granados
on
segles enrere
estava situat
el portal
de la Magdalena
una de les entrades
de la ciutat
passejant
pel carrer
de Magdalena
segons
la legenda
va néixer
allà
pel segle III
Sant Anastasi
patró
de la ciutat
arribem
a l'església
de Sant Joan
que segons
diu la tradició
local
va ser construïda
en commemoració
del càstig diví
d'Herodes
el malvat
rei
que havia fet
tallar
la capa
de Sant Baptista
i recordem
que ho diu
la legenda
l'església
l'església actual
és d'un senzill estil
neogòtic
que realment
resumeix
prou bé
la història monumental
de Lleida
primer
temple romà
després
mesquita
i finalment
església romànica
va ser
enderrocada
l'any
1869
per satisfer
necessitats
urbanístiques
una part
de l'apsis
d'aquesta
primera església
encara
es pot visitar
als soterranis
de la plaça actual
l'any
1895
es va inaugurar
el temple
que visitem
durant la dissortada
guerra civil
va ser cremada
reconstruïda
després
als anys
40
continuem
el passeig
i trobem
un altre portal
de l'antigua muralla
ballat
per l'estàtua
dels cabdills
i l'argentes
i l'argentes
i l'argentes
i l'argentes
Indivil
i Mandoni
una obra
de l'any
1881
que durant
molts anys
va ser la primera
imatge
que rebia
el visitant
perquè l'anomenat
pont vell
era l'únic
accés a la ciutat
quan se n'anava
en automòbil
anent cap a la dreta
trobem
l'avinguda
coneguda
popularment
com la banqueta
però oficialment
com
Avinguda de Madrid
amb edificis destacables
com el
Pallàs
o la mateixa
Paeria
amb una façana
neoclàssica
de 1864
però des de la banda
interior
l'edifici
que se lotja
l'Ajuntament
encara conserva
l'aire medieval
primigeni
i és una
valuosa mostra
del romànic civil
la tercera estació
del passeig
és la crudilla
dels carrers
major
cavallers
coneguda
com el peu
del Romeu
una capella
recordada
la legenda
segons la qual
Sant Jaume
a entrevessar la ciutat
va clavar-se
una punxa al peu
i un estol
d'àngels
va baixar del cel
il·luminant
els fanals
cada vigília
de la festivitat
de Sant Jaume
els nens
hi acudeixen
armats
de fanalets
i rememoren
el prodigi
l'antic hospital
de Santa Maria
és la següent cita
mostra
del gòtic civil
va ser acabat
a principis
del segle XVI
després
d'una construcció
complicadíssima
de planta
quadrangular
un acollidor
pati central
sense gaire
ornaments
acull
des de 1942
la seu
de l'Institut
d'Estudis
i Lardengs
tot just
al davant
s'aixeca
la catedral nova
construïda
durant la segona
meitat
del segle XVIII
després
dels infructuosos
intents
de recuperar
l'edifici
de la seu vella
ocupat
pels militars
des que les tropes
felipistes
van ocupar
Lleida
l'any
1707
l'edifici
opulent
però fred
mai no ha acabat
de guanyar-se
el cor
dels lleudatants
la doble escalinata
lateral
sembla més
una barrera
dissuasòria
que una invitació
a l'interior
la fosca
perpetua
la sensació
de fred
amb tres
naus
espaioses
té l'aspecte
d'una casa
gran
en hores baixes
i no és estrany
perquè el temple
comptava
amb una gran
ornamentació
escultòrica
molt espectacular
que es va
endur
dos incendis
el primer
la nit del 12 de juliol
del 1782
va reduir a cendres
l'altar major
de l'assumpció
obra del prestigiós
Joan Adán
el mateix escultor
pel que sembla
indignat
per les crítiques
que el retaule
havia suscitat
entre els canonges
va ser inculpat
de l'incendi
i empresonat
l'any 1925
s'hi va instal·lar
un magnífic retaule
del lleidatà
Joan Bergós
obra que va ser
destruïda
pel foc
fet
per la columna militar
que travessava
la ciutat
Camí del Front
Camí del Front
Carrer
a la Palma Amunt
trobem una banya
o una barreja
d'edificis vells
al costat
de construccions
modernes
és el barri antic
el canyaret
amb habitants
de classe senzilla
va ser objecte
de rehabilitació
l'església
de Sant Llorenç
probablement
construïda
sobre la base
d'una capella
visigòtica
és una de les joies
de la ciutat
dels tresors
que guarda
destaquen
de quatre retaules
de pedra
del segle XIV
mostra
de l'escola
lleidatana
d'escultura
després de visitar
l'espectacular
dipòsit
construït
l'any 1788
per suministrar
aigua potable
a la ciutat
ens aturem
una estona
a Sant Martí
una notable
església romànica
que va ser
habilitada
com a
magatzem
de municions
convenc
i presidi
deixem enrere
el museu d'art
contemporani
de la panera
que havia estat
l'almodi vell
i ens enfilem
cap a la seu vella
l'edifici
més preuat
de la ciutat
i gairebé
un segell
identificador
per cadascun
dels lleidatans
l'edifici
de la seu vella
conegut a Lleida
com el castell
continua lluint
amb força
des del segle XIII
dels estils
arquitectònics
superposats
és imprescindible
la visita
al claustre
fins i tot
l'ascens
al campanar
per admirar
la impressionant vista
de la plana
de Lleida
i saludar
la silvestre
la campana
de més de sis tones
forjada
a la primeria
del segle XV
baixem pel carrer
Caballers
trobarem
l'escola
de Belles Arts
i el museu d'art
Jaume Morera
en l'antic
convent
del Roser
i també
un celler
on es cuinen
plats típics
de la terra
i molts
apetitosos
per cert
així descansarem
de l'escalada
a la seu vella
però ara hi ha
un ascensor
sí
no clar
com està escrit
això
mitjans
del segle XX
sí sí
és que com
ja hi vaig començar
a anar
encara s'havia de pujar
quan la meva família
va anar a viure
a Lleida
encara havies de pujar
graó per graó
sí
aquesta és la ressenya
que feia
fa 15 anys
l'escriptor
Emilio Ibaio
sobre la seva ciutat
sobre la capital
de la terra ferma
Lleida
durant aquests últims temps
la ciutat
ha experimentat
uns canvis
tan extraordinaris
que es pot dir
sense cap mena
de dubte
que es troba
en la mateixa línia
de totes les ciutats
que es poden considerar
capdavanteres del món
més avançat
s'ha modernitzat
en tots els aspectes
urbanisme
modernitat
avenços
en tota mena
de qüestions
de cultura
d'art
d'esports
i molt important
de comunicacions
en l'arribada
de l'alta velocitat
per totes aquestes qüestions
i per a completar
la descripció
feta per
Emilio Ibaio
val molt la pena
la visita
a la quarta província
de Catalunya
segons les denominacions
geofísiques
actuals
ben segur
que ens quedarem
absolutament
encantats
a la quarta província
a la quarta província
a la quarta província
de Catalunya
a la quarta província
a la quarta província
a la quarta província
de Catalunya
a la quarta província
de Catalunya
a la quarta província
de Catalunya
a la quarta província
de Catalunya
Música per gaudir
Al llarg d'aquest espai de música per gaudir
us hem ofert molts dels fragments corals
de les òperes de Giuseppe Verdi.
Avui podrem escoltar un vals popularíssim
de la seva obra més coneguda.
La Treviata, el brindis.
Música

Música
Música
Música
Música
Música
Música

Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música
Música















Bé, i com a complement d'aquesta secció de la Montse,
us recomanem unes receptes saludables per portar la carmanyola.
Menjar sa fora de casa és compatible amb la preparació de plats deliciosos i combinacions originals.
Les fruites, verdures i llagums són perfectes per dur la carmanyola.
Si no poguéssiu prescindir de la carn, millor que la cuineu al forc i amb poc complement de salsa.
Precindeix dels arrebossats i tingues en compte que la planxa deixa la carn molt seca si decideixes escalfar-la.
Atenció a les carmanyoles.
Encara que són més llogeres que les de plàstic, no són les més aconsellables,
ja que moltes inclouen components químics com el polímer bifenol A,
que quan s'escalfa es desprèn sobre el menjar, per la qual cosa els acabats els acabem ingerint.
Els pots utilitzar només quan n'hagis d'escalfar, no hagis d'escalfar els aliments.
Per menjar calent es cull una carmanyola de vidre,
que no desprèn partícules i no canvia el gust dels aliments.
Bé, saps què? Com anem una mica justet de temps,
continuarem la setmana que ve amb aquests consells de les carmanyoles,
de vidre i tot això, que val la pena.
El guardem, no?
El guardem.
El guardem, sí, guardem-ho.
El guardem.
I que el Joan Maria ara ens parli del seu reportatge.
Bueno, aquesta vegada el reportatge ja l'he trobat fet.
En aquest cas...
El s'ha fossellat, no?
Sí, sí, sí, sí.
I doncs.
Molt bé.
Del revista Diners, de la Vanguardia,
i està escrit per Joaquín Alcatxo
i parla d'una empresa puntera de Barcelona
que vaig creure molt interessant i ara...
I tant, molt bé.
L'empresa es diu Micromics,
que ha sorgit del CRG i CREA.
Està especialitzada en l'anàlisi de microbioma i metodonòmica.
És un altre exemple de com una investigació catdavantera
i arriscada pot millorar la vida de les persones
i ajudar la societat produint coneixement i riquesa.
El professor Lluís Serrano,
director del Centre de Regulació Genòmica,
defineix amb aquesta frase el projecte empresarial Micromics,
segona spin-off nascuda del CRG.
En aquest cas, amb la participació
de l'Institut Catalana de Reserca i Estudis Avançats,
ICREA,
i els dos investigadors emprenedors del projecte,
Toni Cabaldón,
i ara també director científic de la nova empresa,
i Pedro González, conseller delegat.
Micromics es va posar en marxa oficialment el setembre del 2017
i tres mesos després ja era una empresa econòmicament viable.
Hem consolidat els primers clients
i com som una empresa de serveis,
sense necessitat de grans inversions econòmiques,
des del febrer passat estem cobrint despeses,
afirma en satisfacció el científic i cofundador del projecte,
Toni Cabaldón.
La jove empresa té el seu origen
en la recerca científica desomplupada al CRG
i entre d'altres el projecte de ciència ciutadana
Treu la Llengua,
desenvolupant en col·laboració de l'obra social la Caixa,
amb l'objectiu científic de disposar de dades més fiables
sobre el microbioma o conjunt de microorganismes,
bacteris i funcs,
que viuen a la boca de les persones sanes
i afectades per alguna malaltia o síndrome.
La primera edició de Treu la Llengua
es va permet analitzar més de 1.500 mostres
i ens va ajudar a posar a punt els protocols
i els procediments més efectius
per a l'anàlisi de microbiomes,
recorda Toni Cabaldón.
A partir d'aquest projecte
i altres col·laboracions amb hospitals,
ens van adonar que era necessari crear una empresa
per continuar avançant en aquest tipus de serveis.
I a més a més,
vam veure que no hi havia cap altra empresa a Espanya
amb aquest perfil especialitzat.
Detalla el confundador i director científic de Micromics.
La nova spin-off especialitzada
neix amb l'objectiu d'oferir solucions
que permet identificar i estudiar els microbis
per a la utilització en benefici de la salut,
l'agricultura i la remeraderia,
la indústria o la investigació.
Destaquen els promotors d'aquest projecte de base científica.
L'origen de Micromics
és l'estudi del microma humà
i la biomedicina.
Per la seva experiència i els seus serveis
s'estenen actualment a camps tan diversos
com la remeraderia, la indústria alimentària
o medi ambient.
La nostra missió és convertir el coneixement científic
sobre metagenòmics
o microbioma
en solucions pràctiques
pels nostres clients i per la societat,
explica Gabaldon.
Com a exemple de la seva activitat,
el director científic de la firma
explica que un dels primers clients de Micromics
és un hospital de Portugal
interessat a analitzar el microbioma
del pulmó de malalts de càncer.
És un camp molt diferent.
La jove empresa ha analitzat
els microbiomes d'animals de granja
per estudiar l'efectivitat
de l'ús de probiòtics
en substitueixen
els problemàtics antibiòtics.
És a dir, utilitzar els probiòtics
en lloc d'antibiótics.
Tots sabem que tenim ja molts problemes.
El sector de la indústria alimentària,
Micromics ha començat a treballar
en diverses empreses
en estudi de les cadenes
de processat amb alimentació
per millorar la producció
i evitar la intoxicació creuada.
En l'estudi de la protecció del medi ambient,
aquesta nova spin-off catalana
ofereix serveis a empreses de fertilitzants
per valorar l'efectivitat dels nous productes
amb la mirada centrada
en la substitució de fertilitzants químics
per biofertilitzants
que contribueixen
a una agricultura més sostenible.
A més a més, la nova empresa
participa en estudis ambientals
de caràcter internacional,
entre els quals hi ha
la caracterització microbiana
de la costa de l'oceà Pacífic
de l'Amèrica del Nord.
Micromics té el suport del CRG
i està ubicada
al Parc d'Investigació Biomèdica de Barcelona.
És a dir, que convé
que hi hagi empreses
com aquestes...
Home, que estuïn, investiguin, clar.
Que en investiguin.
Sí, sí.
Anem pel camí bo.
Home, clar, mica en mica.
Bé, ja hem arribat a la fi.
Senyores, senyors,
moltes gràcies per la seva atenció.
Senyora Lina,
senyora Montse,
senyor Joan Maria,
senyor Carles,
a tots,
moltes gràcies per la vostra col·laboració
i fins la propera.
Recordeu que, si voleu,
el dissabte tornarem a estar amb vosaltres.
Fins aleshores.
Molt bona nit
o molt bon dia.
Adéu-siau a tots.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Noi�이.
Béme.
Béme.
Béme.
Béme.
Béme.
Abé.
Béme.
Béme.
Béme.