Fins demà!
Fins demà!
Hola, bona nit. 60 i més. Bé, comencem aquest programa del dia d'avui.
La terra sencera és la nostra família. Així ho han defensat sempre els ecologistes i tenen tota la raó. Quants viatges veus el molt que tenim en comú les persones, tot i sent diferents els nostres costums i les nostres tradicions. Entre els humans hi ha diferències de tot tipus.
I les hem de viure amb l'alegria i l'orgull de sentir-nos part d'un poble que té una història cada vegada més coneguda. Sempre que entre els humans és molt més gran tot allò que ens acosta que no pas el que ens separa.
Tots sentim el mateix dolor davant la pèrdua i tots aspirem a la mateixa pau i felicitat. Però ha viscut amb diversitat d'identitats, tant de persones com de pobles. Per això, no deixa de sorprendre que hi hagi grups de pressió que informin tan malament de la identitat catalana a la resta de l'estat espanyol. I això, quan viatges per altres comunitats, te n'adones.
Hi ha una emissora de televisió de cuyo nombre no quiero acorrar-me. No ho diguis. Que és horrorós quan parla malament de nosaltres. No ho diguis. I tres diaris que tampoc no els vull nomenar. Res, tampoc. Que és una vergonya el que diuen de nosaltres, perquè desfiguren el que som i el que sentim.
Els que en tenim 60 i més. Cada vegada més. I que hem fet ja un munt de viatges amb l'imcerso. Veiem la quantitat de coses interessants que ens mostra cada lloc, cada lloc nou que descobrim. I també la sorpresa que ens vegin a vegades com no som, degut a la falsa propaganda.
Per això és bo que viatgem tant com puguem per diferents llocs d'Espanya i que també els altres llocs vinguin aquí, així ens coneixem tots millor. I tant. Amb el tracte proper superem malentesos i acabem tots estimant cada vegada més la riquesa de la diversitat. El Carles diu que no. A veure, digues, digues, Carles, perquè no. No, home, no, pots entrar i entra, entra, que...
No, no, que no vol deixar-lo, no l'obligo. No l'obligo? Bueno, si ell pensa que no, em sembla molt bé. M'agradaria saber perquè pensa que no. O sigui que no creu que ens arribin a entendre. No ho acabes de veure clar. No, no ho crec pas. Digue-ho, digue-ho, Carles. No, no ho crec que ens arribin a entendre mai. Ja fa molts anys que no ens entenen.
Fa moltíssims anys que no ens entenen i ja no cal. O i tant. És que vols dir que ens han entès alguna vegada? A més, si algú ha de fer l'esforç d'entendre'ns són ells o nosaltres. Ells no han fet l'esforç durant molts anys. No, nosaltres hem entès sempre tothom que ha vingut. Arriba un punt que arriba al cançàns i no tens cap necessitat. I si ells volen entendre'ns, que vinguin i que vegin. Nosaltres no hem d'anar a explicar res.
Sí, sí, jo vaig veure l'altre dia a la televisió tres persones que van venir i es van quedar una mica desfigurats. Sí, sí, sí. I tant, i tant que sí. Promocionem el turisme a Catalunya. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs veus, ja heu sentit l'opinió del Carles. Clar que sí. Maquíssima. Benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Té en el programa 60 i més.
Pensem en la gent gran i també en els joves que, de tant en tant, ens escolteu i ens escriviu a Facebook. Si acabeu de fer algun viatge i ens voleu explicar alguna de les vostres vivències, avui sí que podeu fer-ho en directe. Ja ho sabeu, trucant al 93 372 36 61.
Jo sí que he tornat ara de viatge amb l'inserça. Sí, no, no, i allà veig molt animat i molt disposat. I tant, fent excursions per la costa del sol i la costa tropical. La tropical és la que és més a prop de Granada i la del sol la que és més allà de Màlaga. Ara sí que he sentit això de tropical, com dicen ellos, de cuando a dónde. Claro, claro.
Doncs mira, m'ha agradat molt tornar de nou a Màlaga i a Granada, que són dues ciutats precioses que segur que molts de vostès deuen conèixer. De nou una servidora, la Joana Algarra, juntament amb els meus companys, en Carles Hernández Rius i en Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio avui.
dia 19 de novembre de l'any 2014, que és el 323è dia de l'any del calendari gregorià. Queden, per tant, només 49 dies per finalitzar l'any. O sigui, un mes i poqueta cosa més. Bé, posem música, que ja hem xerrat prou.
Passen 8 minuts de les 8 del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant o aniversari. Avui, Sant Fost i Sant Crispí. Demà dijous, Sant Benigne i Sant Octavi. Divendres, Sant Honori. I dissabte, que sortim en segona audició, festivitat de Santa Cecília. Ah, i Lluna Nova a Sagittari.
i diumenge, dia 23, Sant Climent. Avui, doncs, celebrem, celebren el seu patró, el municipi de la comarca del Vallès Oriental, Sant Fost de Capcentelles. Aquest sant, que va néixer a Lleida i va viure a l'alta edat mitjana, ha deixat un munt de llegendes sobre les seves habilitats per convertir musulmans al cristianisme.
També diuen que era llaurador i per això l'invoquen com a protector de pagesos i portolats. Sembla ser que alguns sants i santes han estat dotats de virtuts especials per millorar la fe dels creients. Santa Cecília, que com hem dit, es celebra el proper dissabte, diuen que va aconseguir nombroses conversions amb delicioses melodies que cantava amb gran virtuosisme.
diuen que sempre pregava cantant i, amb raó, és la patrona dels músics. Naturalment. De festa estaran també diumenge vinent a la veïna població de Sant Climent de Llobregat. Però també pels Sant Justencs serà diumenge un dia molt especial, ja que a la parròquia de Sant Just i Pastor del nostre poble anem de Romeria a Montserrat.
I per als amants del teatre, que no són pocs, també, diumenge, dia 23, a les 6 de la tarda, festa grossa a la sala municipal de l'Ateneu, amb la celebrada obra del gènere musical Mamma Mia! Un èxit total a base de cançons del grup suec Abba, que va triomfar tant al teatre com al cinema. I ara em penso que és un grup d'esplugues de Llobregat el que ho presenta Sant Just. Molt bé, molt bé. L'argument és de tothom conegut.
Una noia que viu a l'hotel de la seva mare en una preciosa illa grega és a punt de casar-se i té el neguit d'esbrinar quin dels tres amants de la seva mare ha estat el seu pare. Si ho aconsegueix o no, no us ho direm pas, però l'èxit de l'obra no radica en el seu argument, sinó en la força i la gràcia de les seves cançons.
Però si en lloc del gènere musical el vostre fort és la novel·la negra, us recomanem que us cambusseu en la lectura de l'obra Sendero Sombrio, és aquesta, Joana? Sí, sí, sí, de Dominic Manotti. I us apunteu al club de lectura conduït per Paco Camarassa de la llibreria Negra i Criminal. I quin dia us trobareu per comentar-la... El 4 de desembre. A la sala Isidore Cònsol de Can Ginestar. Això mateix. Molt bé.
Bé, un matí de primavera, la policia troba dins d'un taller de confecció d'un barri de París el cos sense vida d'una noia tailandesa de 12 anys. A partir d'aquí, un munt de tèrbols personatges us endinsaran en foscos misteris.
Tu ja l'has llegida, no? Naturalment, si no, no la podria comentar. Per cert, que no és de les que m'ha agradat més, però, clar, això va a gust. Jo és que només he llegit les sinopsis, per això veus que t'ha escrit això de la noia. Sí, sí, sí. No, els personatges estan molt bé, però hi ha moments que són una mica... Què vols que et digui? Ja ho comentaré allà quan ho comentem amb el camaràsac.
Això, de moment recomanem que encara hi són a temps d'apuntar-se? No ho sé, no ho sé. Perquè ja és una mica just de temps, però sí. L'última vegada va estar pleníssim, o sigui que hi havia overbooking. Molt bé, doncs això és bo perquè vol dir que hi ha passió per la lectura. No, no, sí, la lectura de la novel·la negra és ple, eh? Bé, doncs posem una mica de música.
Vé.
I ara, uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. El 19 de novembre de l'any 1912, naixia al barri de l'Eixample de Barcelona un dels grans autors de les lletres catalanes, el poeta, editor, escriptor i traductor Joan Sales. La seva obra més coneguda, la novel·la Incerta Glòria, és un testimoni punyent del dolor viscut pel bàndol dels vençuts de la Guerra Civil Espanyola.
publicada per primera vegada el 1956, va ser retocada i retallada per la censura franquista. Cosa estranya. No la vam poder llegir íntegrament fins als anys 70 i al maig de l'any vinent la podrem veure en una versió teatral adaptada per Àlex Rigola i protagonitzada per Mercè Arànega al Teatre Nacional de Catalunya.
Realment valdrà la pena, perquè l'obra és immensa, és preciosa. I un any després, el 19 de novembre de 1913, naixia a Castroordiales, a Cantàbria, el director d'orquestra i pianista Ataulfo Argenta. Va ser un gran admirador de Manuel de Falla i un dels seus millors intèrprets. Va ser director, com tots vostès deuen recordar durant molts anys, de l'Orquestra Nacional d'Espanya.
I va morir molt jove. I de la música passem al cinema, ja que el 19 de novembre de l'any 1920 neixia a Brooklyn, a Nova York, l'estrella de l'era daurada de Hollywood, Jane Tierney, famosa per la seva bellesa i qualitat interpretativa. Que el cel la jutgi, l'aura o tempesta sobre Washington són alguns dels títols de les pel·lícules que va protagonitzar.
Curiós perquè l'hem pogut veure darrerament, i en català, per Barcelona Televisió. Perquè als nostres temps no es feien pel·lícules doblades al català. No. Havíem vist que el cielo la juzgue, però que el cel la jutgi. I Laura. Sí, però vull dir, Laura és igual en català que en castellà, però que el cel la jutgi. Hem hagut d'esperar molts anys a veure la doblada a la nostra llengua. Espera't, i ara, aviat, ni la doblaran a la nostra llengua. Ho faran en subtítols i llengua original.
Bé, però també és una possibilitat d'així aprendrem idiomes d'una vegada, no? O no mirarem el cine, perquè la gent gran, sobretot, llegir els subtítols la mereixi una mica. No sé, jo estic molt acostumat a veure pel·lícules amb subtítols. A més, em fa gràcia perquè aviam si allò que diuen correspon al subtítol que han posat, que moltes vegades no... Algunes vegades no, no és semblant. Però, esclar, les traduccions han de ser també sempre conceptuals. No i adaptades, clar que sí.
Doncs també era un 19 de novembre, però de l'any 1952, quan naixia a la ciutat de Donosti el futbolista Francisco Javier González Urruti Coetxea, molt més conegut com Urruti. Va ser un dels porters menys golejats de la història, amb parades excepcionals que el van fer famós. Va jugar al Barça des de l'any 1981 al 1988.
Urruti va aturar un penal que va proclamar el Barça campió de Lliga. Això ho recordem tothom per aquella exclamació del periodista Joaquim Maria Pujal cridant amb entusiasme... Moltes vegades! Urruti, t'estimo! Urruti, t'estimo! Bé, tornem al món del cinema, ja que dues actrius estatunidenques neixien el dia 19 de novembre de 1962, Meg Ryan i Jodie Foster.
Gran còmica, la primera, i més dramàtica, la segona, les dues han fet molt bones pel·lícules. La primera, més que res, fa comèdia. La Jodie Foster fa coses més dramàtiques. Tot i que, darrerament, totes dues han fet coses de diferents gèneres.
perquè la Meg Ryan ha volgut fer cinema dramàtic. Sí, perquè com tothom la va encassellar amb aquelles comèdies dolces i, clar, ella es considera una actriu i per això ha intentat fer obres una mica més. Tots volen fer de tot. En canvi, a la Judy Foster li ha costat més fer comèdia perquè és curiós que si no es té viscòmica no es pot fer comèdia.
No, no, a més a més, ella no té gens de vist còmica. Hi ha molts actors i actrius. I com a directora de cine és molt bona, també. Sí, molt, molt, molt, molt. No, però és molt curiós que sí que hem vist alguns actors i actrius còmics
que quan fan dramàtic se'n surten bé. En canvi, a l'inrevés, si no tens vist còmic, és molt difícil. No, no, no, realment. És molt difícil veure en una comèdia gent que sempre ha fet tragèdia, no sé, com la Núria Espert o com tanta gent que té capacitat per al drama, que poden vestir una fedra o una electra o una casa de Bernarda Alba, però que no les veus fent comèdia. Què hi farem?
I del cinema passem a la poesia, ja que el 19 de novembre de 1973 naixia el poeta espanyol Abraham Grajera, autor del Tiempo Menos Solo. I com que la música acompanya els moments més solemnes, recordem avui que un 19 de novembre de l'any 1828 moria a la ciutat de Viena un dels grans compositors que han passat a la història, Franz Schubert.
Escoltarem un fragment de l'Andante de la Sinfonia número 9 en do major, La Grande. La Grande
Fins demà!
I sota el fons d'aquestes notes fem un record a una persona molt important de la ràdio i la televisió que ens ha deixat aquesta setmana. Ja sé que no han parlat tots els mitjans, però tota la gent que fem ràdio...
ens és molt proper perquè ha fet realment una manera molt original i personalíssima de fer ràdio. I televisió. Oh, clar, televisió després. I televisió. Sí, sí, sí. El de la paradeta, no? Sí. Tanquem la paradeta, això ho va popularitzar. Sí, precisament va ser el programa Fili Prim. Sí, sí, el Fili Prim va ser molt important. Bueno, tothom sap de qui estem parlant, no? Clar, de Josep Maria Vax. Evidentment que sí.
Bé, doncs, el nostre record per aquest gairebé company. Jo no el vaig arribar perquè ell va començar a Ràdio Joventut, quan jo ja havia deixat Ràdio Joventut. I no els vam aconseguir, és més, era més jove, una mica.
Sí, però són persones que estan en la memòria col·lectiva, perquè s'han fet molt populars. A mi em va agradar moltíssim l'article que li va dedicar a la Vanguardia Pilar Rahola, parlant d'en Badia Margarit i parlant d'en Bax. Sí, perquè tots dos han marxat aquesta setmana. I a més, un va popularitzar la llengua per mitjà de l'estudi i el coneixement en profunditat de la filologia, cercant l'etimologia, l'origen de totes les paraules, i l'altre...
fent arribar les paraules més populars les que parlen la gent del carrer a través de la ràdio i la televisió. I feia molta gràcia quan agafava qualsevol plan de telèfon, qualsevol trasto que agafava per allà. Això és mèrit dels guionistes. Sí, però semblava que era cosa seva.
Oh, clar, perquè ell era el que ho interpretava, però tenia de guionistes gent molt bona. Perquè em recordo, perquè quan treballava, per favor, sé que feien guions per ell, el Jaume Parí, el Tom, el Romeu, el Josep Maria Sirvent, el Paco Mir, vull dir, molta gent va fer guions per ell i pel programa. Però és que ell els realitzava perfectament. Perfectament, perquè era un actor esplèndid, perquè per interpretar-ho amb naturalitat, a més ell ho feia amb tanta serietat,
Que és això el que provocava més la rialla, no? I tant, i tant que sí. Puja una mica les notes musicals de l'Andante.
I després d'aquest record, anem a la radiocultura. Ja sabeu que si per alguna circumstància no vau poder anar a votar el 9N, fins al dia 25 d'aquest mes podeu fer-ho al Palau Robert, al Passeig de Gràcia número 107 de Barcelona. Fins i tot després de la decisió d'avui de la querella podrem anar-hi? I tant, que sí. Bé, jo ja he votat, però vaja...
Com estava de viatge, sí que he anat al Palau Robert. Molt bé. I no us espanteu, perquè encara que han sortit fotos amb unes cues molt llargues, hi ha molta gent i es fa molta via. Segons les hores. No, no, no, però es fa molta via. Encara que hi hagi molta cua, en 10 minuts ho despatxen. Va molt ràpid i molt bé.
Molt bé, doncs i de pas tindreu una bona oportunitat per veure les interessants exposicions que s'hi mostren. Dones, Afganistan és un impactant recorregut pel món de la violència contra les dones, en un país on les conductes agressives són endèmiques i estructurals.
Una situació alimentada per la guerra, la falta d'educació, la instrumentalització de la religió i les lleis masclistes. Aquests dies veiem per les notícies fins a quin punt arriba, no? La instrumentalització de la religió i les lleis masclistes. És terrible. Quines destrosses en ple segle XXI. Vols dir si això no s'hi arreglarà mai?
És inherent a la humanitat aquest salvatxisme? Es veu que sí, malauradament. Tenim una capa tan superdelicada de civilització que de seguida la perdem, no? Hi ha una ferocitat tan gran en l'instint humà que és la ferocitat dels animals. I aleshores, si no hi ha realment, a més de coneixement, una espiritualitat fonda, és difícil dominar la bèstia que portem a dins, es veu. I a més, quan es fa servir
la religió en contra del que hauria de ser, que en lloc de sembrar pau... En lloc de ser ecumenisme fos un totalitarisme i una radicalització tan extraordinària, doncs escolta...
Doncs bé, com dèiem, aquesta exposició del Palau Robert és un projecte de l'Associació pels Drets Humans a l'Afganistan que incideix en les causes i les conseqüències d'aquesta violència. Es podrà veure fins al 2 de febrer del proper any 2015. Déu-n'hi-do, encara queden dies. Al mateix Palau Robert hi trobareu també l'exposició Temps del Romànic.
Art, vida i consciència que us permetrà redescobrir el romànic català a partir d'un recorregut transversal a través de la societat dels segles XI i XII, mitjançant recursos audiovisuals i interactius amb una visió fresca i actual d'aquell moment crucial en la història de Catalunya i d'Europa.
Realment és maquíssim de veure aquesta exposició, perquè al ser tan interactiva, veus aquestes figures i aquestes imatges, com van prenent vida, com et van explicant coses i com vas entrant dins d'un temps... Sí, ara les exposicions acostumen a ser d'aquest tipus, eh?
Sí, sí, has acabat allò d'estar davant una làmina estàtica, sinó que aquí tot es belluga, tot es mou, tot són explicacions. Molt bé. I a les cotxeres del mateix Palau Robert, una mostra de la vida i obra d'Eugeni Chamar, el periodista que ens va explicar el món. En la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola, la seva signatura es va convertir en una de les més prestigioses de la premsa catalana.
Des de Londres, París, Berlín, Perpinyà o Praga, va explicar el que veia, els principals esdeveniments del segle, amb un estil analític, irònic i intel·ligent. Fins el 31 de gener del proper 2015, sou a temps de veure i llegir els nombrosos articles que hi són exposats i donar un cop d'ull a la premsa d'aquell temps.
La publicitat, la veu de Catalunya o la revista Ibèria són algunes de les capçaleres d'on Jamar va publicar els seus reportatges i ens mostra el seu afany per córrer a món amb la dèria d'escriure els diaris. Ah, ja que som a Radio Cultura, recordar-vos també que el Cine Baix de Sant Feliu segueix sent el millor referent de bon cinema al Baix Llobregat.
A més, em sembla que no n'hi ha cap altre, no? No tinc idea. Només a Sant Feliu tenim cinema, que jo sàpiga, ni a Molins de Rei, ni a Esplugues, ni a Sant Just, ni a Sant Joan. Sí, a Cornellà sí. A Cornellà sí. Sí que hi ha aquells que són multicines. Multicines a Cornellà sí.
Doncs encara segueix en cartell la impactant Relatos Salvajes de Damián Estifrón, una mostra de personatges explicats en el punt que passa en la ratlla de la civilització a la barbàrie. Ratlla que va traspassar també el capo colombià Pablo Escobar i ens ho mostra en tota la seva crua realitat la pel·lícula Paraíso Perdido d'Andrea Di Stefano amb una brillant interpretació de Benicio del Toro.
Realment impactant, aquesta pel·lícula. Sí. El paper que fa Benície d'Escobar. Sí, sí, fa de Pablo Escobar. Ah, a sobre que no m'agrada gens i em produeix, em posen les dents llargues, no fa falta més que faci d'Escobar.
És un personatge més... No, jo considero que és un grandíssim actor, però a mi, físicament, em repel·le. I a més, en aquest cas, fa un personatge que realment tenia doble personalitat, o sigui, una doble personalitat clavada, o sigui, tenia, per una banda, una...
façana generosa que feia bones obres i que hi havia inclús moltíssima gent que l'estimava i en canvi per una altra era una bestiaca és el que diem sempre recordem que ja demà passat que no se'm passi perquè m'han dit per Facebook fa un moment que sisplau que ho digui perquè és la presentació d'un llibre molt interessant sobretot per la gent que li agraden els TVOs a la llibreria Norma Còmics Passeig de Sant Joan número 9 a 2.47 de la tarda
Hi ha la presentació, demà passat divendres, ja ho he dit, del llibre Del Tebeo al Manga, d'en Toni Guiral. És un recull apassionant pel món de les vinyetes a través de diverses generacions. Això és molt interessant perquè en aquest llibre trobareu que si teniu 60 anys...
quins TVOs llegíeu de petit? Si en teniu 30, quins llegíeu de petit? Si en teniu 15, quins llegíeu o esteu llegint? I si tenim més de 70, quins? També, també. I més de 80, perquè parla des del naixement, del naixement de la historieta. Es produeix a Espanya a finals de la primera meitat del segle XIX. O sigui que hi ha alguns TVOs que ja no hi ha ningú que els pugui recordar, sinó que ho sabem per història, perquè ningú tenim sense
Perquè jo vaig aprendre a llegir català amb les historietes de l'antic, antic, antic. Com era el primer llibre que feia historietes a principi de segle? Virulet, Patufet, Chiquitín, Chiquilín... No, no, no, Patufet, Patufet. Patufet era el més popular, el més conegut. Sí, la meva tieta els tenia tots enquadernats i realment, doncs, mira,
Ai, aquí veig que portes el programa d'una obra que la vaig veure i em va entusiasmar, que és una meravella, La ratonera. Aquests dos dimecres que no hem sortit en directe, que hem sortit en diferit, m'hi he dedicat a anar al teatre.
Ja has vist la ratonera? Sí, senyor. Ah, jo també l'he vist, és molt bonica. Molt bona. I a més crec que està prorrogada, no?, que la segueixen fent. Això ja no ho sé, això ja no ho sé perquè ja em vaig descuidar. Porta no sé quants anys, moltíssims, en cartell a Londres. Moltíssims anys. I a Madrid, a Madrid, cinc anys, i aquí, sí, sí, sí, l'he vist, l'he vist. O sigui, imagina't el repartiment, és extraordinari.
la Mariona Ribas, el Ferran Carvajal, l'Ales Rangel, l'Anna Gras Carreño, el Xavier Bertran, la Isabel Rocati, el Santi Ibáñez i el Joan Amargós. Una meravella. És que a mi Agatha Christie m'agrada molt, però a més a més... I a més està considerada l'obra millor d'Agatha Christie. Després d'aquesta hi ha alguna altra que també és molt bona...
moltíssimes n'hi ha, no? perquè en van fer moltes però la ratonera és molt especial fantàstica i per contra vaig anar també divendres passat a veure per mi personalment una tonteria què dius ara? sí t'estimo però no tant
El Gaudí. Ah, jo em pensava que era t'estimo, ets perfecte, ja et canviaré. No, no, no. Aquesta és divertida, però és que no és necessari per fer riure a la gent i fer-li passar un bon rato fer aquestes xabacanades. Jo la trobo una mica de sal gorda, que es deia abans. Mira que els actors són molt bons.
Però a molta gent això li agrada, eh? Hombre, m'ho dius, no m'ho expliques. La gent es rabiava. Bueno, fins i tot és una mica eròtica, però me l'assombra. És que no té gràcia. Mira que és el Josep Linuesa. Que és molt bo. Que és boníssim. Perquè jo el vaig veure amb les manzanes del viernes, amb la Concha Velasco, i estava fantàstic. I, noi, aquí és que...
No, però aquest tipus d'humor gros, com tu dius, mira l'èxit de la comèdia Toc, Toc. 6 anys en cartell a Madrid, 3 anys en cartell a Barcelona. I és potser el recull de paraulotes bèsties més llarg dit al llarg de tota una obra. Hi ha un personatge que precisament un dels trastorns compulsius que té és que no pot parar de dir renex i paraulotes. I es passa tota l'obra des que comença fins que s'acaba dient paraulotes.
I hi ha gent que es peta de riure. I si vaig anar també al Victòria a veure, bueno, l'obra cumbre d'Europa d'aquest estiu. I tampoc no m'agrada, jo. Què vols que et digui? M'ho passo més bé tothom aplaudint a rabiar. I ara l'obra millor que fan al Victòria és Maricel, eh? I aquesta sí que val la pena. I no he aconseguit que el meu fill em convidi a veure Maricel. No li va mai bé.
Convida't a tu mateixa. No, perquè jo sola no puc anar-hi. Ai, ai, ai. No puc anar-hi sol. Jo ja m'he convidat aquest cap de setmana a veure Maricel. Sí? A veure, portes la família, no? Sí, però a vegades em convido jo sola, també. Ah, d'acord, però tu pots caminar bé, no? A vegades hi vaig amb la companya, a vegades hi vaig amb els nets. Aquesta vegada espero que hi anem tots. Sí, em sembla que em va dir que sí, que n'hi ha d'ho tots.
Sí, sí, sí. Molt bé, una exposició que no es pot deixar de veure és la universitat i els sanitaris a Catalunya durant la guerra de successió. Això va ser del 1700 al 1715, no? El 1715, sí. Perquè va durar 15 anys, aquesta guerra. Sí, sí. Santo cielo. Estarà fins al 31 de gener al vestíbul de la Facultat de Medicina, campus clínic de la Universitat de Barcelona, al carrer Casanova 143.
Això és a l'altra banda del clínic, diguéssim, a la facultat de medicina. Ah, a la facultat. Perfecte, perfecte. Sí, sí, sí. O sigui, ho fa la biblioteca de medicina, el campus clínic, la unitat d'història de la medicina i ètica mèdica. Aquesta encara no l'he vist, ja que me la recomanes. Sí, sí, sí, és fantàstica. Tu hi vas anar la setmana passada. Sí, sí, sí, la setmana passada vaig anar. I ara, el meu estimat amic i conegut, que és l'Artur Ramon. Artur Ramon, molt bé, molt bé. Primer... T'has regalat un catàleg. No.
No, és un catàleg. És un llibre. És un llibre que ha publicat. Ara en parlarem. Primer parlarem de l'exposició, que hi ha normal i corrent, mestres en petit format, que ho acostuma a fer sempre ara per aquestes festes. I que durarà fins al 14 de febrer. I això és a la seva galeria, no? Sí, sempre.
Passo per davant, que hi ve cada dia. Cada dia, si has d'anar. I aquí és un llibre que... No vaig allà, vaig a Sant Lluc, però per anar a Sant Lluc passo per allà davant. Ha publicat un llibre que diu Memoria y deseo. Memory and deseo.
O sigui que està en castellà i en anglès. En anglès, sí. Molt bé. O sigui, la temporada del 2014 al 2015. Temporada season, amb traducció. El text l'ha fet un arquitecte, escriptor, una persona que és molt entesa, que ha fet moltes i moltes exposicions, i que es diu Pedro Azara.
I on es pot adquirir aquest llibre? A la sala. A la sala Artur Ramon. Sí, sí, sí. No sé ni el que val ni el que re, perquè m'ho ha regalat. I llavors, aquí, parlem d'ell una miqueta, i diu... Memòria i deseo, està editat en castellà, com ja he comentat, i diu... Memòria i deseo és una muestra d'obres d'arte i d'artes decoratives europees guardades per Artur Ramon,
Entre ellas, religiosas, cristianas, escenas bíblicas de los evangelios, una crucifixión, imágenes de la madre de Dios y de su hijo, desde la Edad Media hasta nuestros días.
Bona nit.
La presentación acentúa el mundo que componen y que las acoge, como si de un legado se tratara, al mismo tiempo que alude a la planta de un templo que invita a un recorrido, de lo profano, paisajes y retratos, algunos de reyes a la manera de divinidades, a lo sagrado, hasta concluir en lo que podría ser un altar.
Como toda colección, tiene que dispersarse un día para que las obras lleven la buena nueva, la pervivencia y la memoria y el deseo. Y com això, com ja hem dit abans, està escrit per Pedro Azara.
Pedra Zara és arquitecte i professor d'estètica de la universitat. Ha fet exposicions molt nombroses i és l'autor de La imatge i l'olvid, la filosofia de l'art de Plató,
Madrid, Ciruela, 1900... Ah, jo en vaig veure una, que em penso que la va... Que era ell, sí. El Mediterrani. Mediterrani o del Mito a la Razón, que la va fer Caixa Fòrum, tant a Barcelona que va a Madrid. Això mateix. I després una que també era Antes del Diluvio, Mesopotàmia, també. Aquesta la vaig veure a Madrid, però també va estar Caixa Fòrum, Barcelona.
O sigui, i n'ha fet moltes d'altres. Moltes, moltes d'altres. És membre de la missió arqueològica Entell Masakich, a Síria, i Enquassir Shah Momok, a l'IDAC. I és becat per la Fundació Getty Als Àngels, 1997-1998, i per la Fundació Gerda Henkel, de Düsseldorf, del 2010 al 2011.
Prepara l'exposició Past as Present. Arqueologia en estètics. Estètics. A Nova York el proper any, el 2015. Doncs molt recomanable, perquè aquestes itinerant per tot el món, aquesta de la mitologia a la raó, del mito a la razón, de les religions al pensament.
Seria boníssim que tots els fanàtics de diferents religions poguessin haver vist aquesta exposició i analitzar-la perquè és com es passa de creure una cosa, senzillament, perquè intueixes que allò pot ser fins a la capacitat d'analitzar-ho, raonar-ho i que sigui l'enteniment el que et guiï. Resulta que
Aquelles potències de l'ànima, les potències de l'alma que ens explicaven l'enteniment, la memòria i la voluntat, en aquesta exposició precisament s'explicava quantes vegades fallen i quantes vegades no en som conscients. Curiosament, de la memòria sí. Molta gent diu...
Quina mala memòria tinc, quina mala memòria, però de les pifiades de l'enteniment i de la voluntat no se'n recorda ningú. No se'n recorda ningú. I si se'n recorda fa veure que no se'n recorda. Ningú diu, ai que tinc poc coneixement, ai que tinc mala voluntat, no ho diu ningú. No, perquè no som prou sincers amb ells mateixos. Exacte, i a més ens talla molt dir-ho, no? En canvi la memòria sembla que mira, passa més, no? Ai, jo soc molt despissat, ah, mira, jo també. Bé, potser que posem la sintonia de viatjar per Catalunya.
Bé, viatjarem per Catalunya. Molt bé. Aquest sí que en podem parlar amb causa. Mira com se'n fot de nosaltres, eh, el Carles? A vegades ho passa bé veient-nos. Això m'agrada perquè jo, potser algú que ens veu per la webcam també s'ho passa bé. També s'ho passa bé perquè... I avui, a més, parlem d'un lloc que el coneixem bé, l'Associació de Gent Gran de Sant Just, perquè a l'Associació de Gent Gran hi vam anar, a la Vall d'en Bas. Jo tinc una foto col·lectiva
I tant, i tant. Vam gaudir molt d'aquella situació. Vam gaudir molt de la vall d'en Bas, i vam estar a Banyoles, i vam estar a la vall de Vianya, i ho recordo perfectament. Perfectament. Un recorregut pels pobles de l'entorn d'Olot.
Quan fa 3 anys que hi vam anar, no? Sí, potser més i tot. 3 o 4, que el temps corre molt. Doncs, com us dèiem, la vall d'en Bas i la vall de Vianya són els noms de dos grans municipis que acullen cada un nombrosos pobles. Nosaltres només en vam visitar alguns, perquè si els has de visitar tots has de passar 15 dies, almenys. Per tots es poden resseguir carrers medievals, esglésies i cultius. Sí.
Una de les zones més plàcides i alhora plujoses de la comarca garrotxina és la vall de Vianya. La depressió allargada i l'ample per on transcorre la riera que du el mateix nom. Al seu voltant, i aferrades al territori, per fer front a una eventual crescuda de les aigües, trobem centenàries pairals,
Pairelies i esglacioles, disseminades que combreguen amb tots els estils artístics com si es tractés d'una immensa exposició de caràcter permanent. Fe i devoció.
No és difícil imaginar-s'hi, encara ara, un bon grapat de devots benedant el sant de cada parròquia per demanar sequera o pluja, segons les circumstàncies. Sant Martí, el titular de l'església de Capsec, ha estat històricament invocat per l'obtenció de bones collites.
Tenint en compte que un dels possibles significats de cap sec podria ser, evidentment, cap sec, resulta paradoxal que hagi estat precisament l'encarregat de proveir els pelegrins d'una terra fèrtil. Els pobles d'aquestes contrades, especialment riu d'aura, han mostrat també gran reverència pel gambeto.
En aquest cas, però, no es tracta d'un ésser mitològic en forma de crustaci i bigotets absurds. El nom aludeix al capot llarg fins a mitja cama que encara porten els homes el dia de Pasqua de Pentecoste per ballar una dansa d'origen feudal.
El ball del Gambeto, m'agrada aquest nom perquè també hi ha un superheroi, més aviat un supervillano que es diu així, Gambeto o Gambito. En aquest cas és la síntesi d'un poble, riudaura, que ha sabut mantenir el traçat medieval dels seus carrers i el tipisme amable del conjunt.
És una incògnita saber si continuaria conservant aquesta rusticitat en cas d'haver fructificat les prospeccions petrolíferes que es dueren a terme dins el municipi i que suposaren una esperança per a molts riuderencs.
El filó de la vall de Bas va ser la concentració parcel·lària entre els termes de Sant Esteve, Sant Privat, Joanetes i la Pinya, i la creació d'una cooperativa agrícola a principis dels 70, que va portar...
un notable impuls a la vall. La cooperativa va ser creada per millorar les condicions de vida del pagès. A més, la cooperativa ha deixat un magnífic traçat de carreteres entre els pobles de les valls que constitueix un oaci per ciclistes i passejants. Només el monocultiu de Blat de Moro
Únic cereal subvencionat per la Unió Europea que els pagesos fan créixer fins a extrems desorbitats pot rendibilitzar les seves parcel·les i resta un xic de visibilitat al conjunt. Al costat de la cooperativa hi ha plantat, actualment, un dels pocs camps de feixol que es poden trobar a la comarca.
I és que el cultiu d'aquesta herba, del gra, de la qual s'elaboren les típiques farinetes, és ja anecdòtic. Com anecdòtica va ser la visita de Salvador Dalí a la Garrotxa als anys 60.
Després de tot el programa que se li havia preparat, l'artista va insistir a visitar un camp de feixol com els que pintava en Joaquim Baireda. Així doncs, amb el seu cadillac i tota la comitiva, es va improvisar una excursió nocturna. El més surrealista del periple va ser el moment en què el seguissi va haver d'encendre els fars del cotxe perquè el pintor pogués contemplar el camp.
Juntament amb la pràctica de separició del fejol també s'ha extingit el cultiu de les Mayoles, unes vinyes joves que podrien ser l'origen del topònim Mayol o Mayol, el veïnat que serveix davant sala al nucli de Sant Privat. Amb un nucli medieval definit, cases atàviques amb balconades, una font i una església.
Bé, i ara, una curiositat de cuina. Perdona que et faci un incis, però m'ha agradat molt que hàgim parlat darrerament de les malloles, perquè aquí tothom coneix la mallola com una urbanització, però els antics d'aquí sí que saben que allà hi havia vinyes. Sí, sí, connectava esplugues amb Sant Jús. Exacte, i passaves entre mig de Garrofers i vinyes. Sí.
Sí, jo havia portat els nois... Llavors ja les vinyes no es conreguaven. Estava erm, perquè ja havia planificat fer l'urbanització. Però portava els nois i les meves nebodes a la piscina, que aquí no hi havia, a la piscina d'Esplugues. I escolta'm, cada dia vent dureta cap allà, sobretot a l'estiu. Sí, que ara a la Mallola, entre Sant Jus i Esplugues, ja no hi trobareu vinyes, sinó una urbanització... Molt maca. Que està molt...
Molt ben muntada i molt ben organitzada. I com deia, ara una curiositat escrita per el nostre amic, el nostre amic Magnoel Vázquez Montalbán.
Bueno, ho havia estat, ara ja fa molts anys. Aquesta revista és de l'any del desembre del 2000, i encara era viu, i parlava d'un dels seus viatges, i diu el sabor d'una ciutat. Buenos Aires, entre el boliche i l'estofat de Nutria.
Bé, en qualsevol catàleg de cuina de Buenos Aires apareix una oferta completa de diferents memòries del paladar, en l'afegiment obligatori d'un capítol dedicat a la cuina d'autor. El rei de la cuina d'autor va ser, en els anys 80, el Gato Dumas, seguidor de les consignes de la nova cuina francesa i avui dia divulgador gastronòmic televisiu, perquè seguint el consell dels grans, Roboixón i Girardet, per exemple,
El Gato Dumas opina que l'oficio de cuiner en actiu pot desgastar tant com el de miner. I Bázquez Montalbán era un excel·lent cuiner. I va aprendre a cuinar a la presó. I quan va estar tancat a la presó, per distreure's, va estudiar cuina. Cuinava de meravella i a més feia uns arrossos que... Fantàstics, no? Era molt bon vivant. Així estava ell de gordito.
Darrerament no tant, eh? No, perquè va tenir un ensurt d'acord i el van obligar a fer uns règims severíssims. I van anar a una clínica a Màlaga o no sé on, perquè ens ho va explicar. Sí, sí, o sigui, va ser en plan d'aquells tractaments de les sons, saps? Doncs tornem a Buenos Aires seguint amb el seu article, que ens diu Buenos Aires...
Està el dia del que es cou al tot el món, sigui a les cuines o als soterranis de la globalització, i disposa d'importants publicacions gastronòmiques, de programes de cuina, la televisió i la ràdio, un d'ells interpretat per l'infatigable Arguinyano.
Llavors ja era famosa, no fa molts anys que ho és. A Buenos Aires hi ha restaurants de cuina espanyola, italiana, oriental i fast food, per ordre d'aparició històrica. I en un establiment de reclam francès, Che-Michel, et prometen un estofat de nutria i pollastre de nir.
Però, malgrat la seva condició desplèndida, oberta i atractiva capital de la fi del món, la ciutat continua fent olor de graella i tenint gust de asado. Asado amb cognoms. Als bolitges s'hi menja l'asado popular i als restaurants...
i xurrasqueries, el asado amb cognoms, la cabanya, los años locos, los troncos, estilo campo i mitja dotzena més d'excel·lents restaurants tornen a l'argentí urbà al mite del país d'horitzons llunyans, un país inacabat i inacabable, ple de asados i asadores, amb la seva persimònia i el seu ritual, el seu temps, perquè el asado és com una missa plena de temps que forma part del somni argentí.
Quan un argentí o un uruguaià et parlen dels assados que han viscut i interpretat et submergeixen en una escena de literatura oral que cal comprovar i el que hagi viscut un assado en un jardín, per petit que sigui, de Buenos Aires tindrà només una estimulant aproximació
El que és un assado a l'aire lliure, tal com s'entén. L'expressió a l'aire lliure qualsevol llatinoamericà. I encara que tots els assados recorrin el chimichurri, chimichurri al País Vas també es fa servir molt i a Navarra.
Com a salsa, una de les millors salses de carn, cada asado és diferent, i no només perquè cada chimichurri és diferent, sinó perquè cada asador té la seva pròpia biografia, és fill del seu pare i de la seva mare, i quan rosteix aplica l'experiència de tota una vida, un sentit de l'espai i del temps de cuinar i menjar que li arriba de les memòries i somnis més profuns.
Aquest ha estat, aquest ha escrit a la revista Descobrir la cuina de l'any 2000, al desembre del 2000, ja fa una mica de temps, ell encara era viu. I tant, clar, si va escriure aleshores i es va publicar, evidentment que sí. L'article, com hem dit, es titula Buenos Aires entre el boliche i l'estofat de Nútria i és de Manuel Vázquez Montalbán.
Bé, doncs, ara també, si teniu ganes d'anar a l'Empordà, a l'Empordanet, a l'Empordà Baix... Molt bé, pels qui no aneu a Montserrat, si no us heu apuntat a la Romeria de Montserrat... Podeu anar a Torroella de Montgrí. A la Plec de Santa Caterina. Això mateix, el proper diumenge, dia 23 de novembre, a l'Ermita de Santa Caterina.
El diumenge abans del 25 de novembre, dia de Santa Caterina, se celebra aquesta plec, una trobada de molta gent dels pobles de la Rodalia del Montgrí. Durant tot el matí, les colles es disposen al voltant de l'ermita, tot preparant el dinar. Al migdia, se celebra un ofici solemne a la capella i, en acabat, la copla toca una sardana i el llevant de taula.
És l'hora de dinar i tothom es retroba al voltant del foc. A les tres, tornen les sardanes a la plaça, tot i que encara hi ha molta gent entaulada. O sigui, a dos quarts d'una, l'ermita, missa solemne cantada pel cor de cambra Santa Caterina. I de la una i quart a les tres, a la plaça de l'ermita, sardanes amb la cobla foment del Montgrí. O sigui que ja ho sabeu, i també es fan unes menjades extraordinàries.
Ja heu vist que tres propostes us oferim pel diumenge. Avui estem de cuina pujada, eh? Podeu triar entre Montserrat... El que passa, anar-nos a Buenos Aires a menjar aquests assados, és una mica lluny, no? No, però pel proper diumenge les propostes que tenim són més properes. Un és Montserrat, l'altre és Mamma Mia, que és aquí mateix a Sant Just, i l'altre la que hem dit ara. Esperem que Montserrat faci bon temps.
Esperem que sí, han anunciat bo pel diumenge, em sembla que sí. Sí, esperem, esperem, perquè Montserrat, si fa mal temps, passes un fred de cal tipus. Bé, posem una mica de música. For once in my life I have someone who needs me Someone I've needed so long For once unafraid I can go where life needs me Somehow I know I've been strong
Fins demà!
Sí, els agrada molt la cançó, però anem allò, aquells rodolins que ens ensenyen una miqueta a dir les paraules bendites. Sí, rodolins per parlar millor el català. Sí, és el llibre La Campanya del Lloro i Barbarismes Versificats.
Bé, diu, traduïm per si interessa els noms de certs animals. A veure, què és un rebeco? Un rebeco és un isard. La gardunya, la feigina. El gorrion, el pardal. La cigüenya, la cigonya. El jabalí, el port seglar. I això de la comadreja, com es diu en català? Doncs mireu, se'n diu mosteda. I de la rebentaixo...
Gaig. No us sona un xic estrambòtic això de perdiz nival? De fet, és la perdiu blanca que a la vinagreta es fa. Que bona. El ciervo, fàcil, el cèrbol. I quin nom té el gavilant? Es perder. Ocell de presa que molts cops fa esparverà. Una urraca és una garça. Un pinzón és un pinzà. Orogallo, un gall salvatge.
Oi, que és fàcil quan se sap. Ah, jo sí. El Gilguero, Cadernera. Murcielagó, ratpenat. Tots els altres de la llista impacients s'han escapat. I am someone who needs me.
Ja arribem a l'espai de la poesia. Avui fa anys, bastants, el 1923, Joan Salvat Papaseit publicava el poemari La Rosa als llavis.
I el seu esguard. I el seu esguard amunt, el meu esguard. Soc presoner, calavoll presonera. Aquest matí, que una flor m'ha posat, li deia així, baix, baixet, a l'orella. Sota els teus ulls és un ves, el que em plau. Perquè has vingut. Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llorjòia envejosa a les roses.
Mireu la noia que us guanya l'esclat, vella i pobilla i és bruna de rostre. De tant que és jove, enamora el seu pas. Qui no la sap, quan la veu s'enamora. Per qui has vingut, ara torno a estimar. Diré el teu nom i el cantarà una losa.
Amo l'aroma, amo l'aroma d'aquest brot de menta que dus lligada dintre el teu somris. Fes-me empenyora tu, minyona esquerpa, com ve la nova que atorba el gardí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf, si ets a la ruta, guarden ton camí. Pel brot de menta, cap d'elles, pledeja, pledejarien si em veuen, si em veien sofrir. Perquè vindria de la boca teva, la posaria al mossec de les dents. Fes-me empenyora del teu brot de menta. Jo, per pagar-la, ja em donaria teu.
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, la seda dels seus rulls com el pecat més dolç, i l'espatlla ben nua, ben blanca, l'ombra corba incitant de l'esguard, encara un ves i un altre, un altre, quin perfum de magnòlia, el seu pit odorant.
Quin tevi plaer, quin tevi plaer d'estimar l'amacat. Tothom que ens veu, quan ens veu no ho diria, però nosaltres ja ens hem dat l'abraç, ni més i tot que l'abraç d'ofilia. La seva cambra s'hi en té enamorat, on l'espieta que l'amor ens priva.
Fins demà!
I bé, amb aquests temes, amb aquests poemes tan dolços, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs fins aquí el programa d'avui. Moltes gràcies per ser tots vostès aquí i fins a la propera. Ja ho sabeu, dissabte, si voleu, ens podeu tornar a escoltar a les 11 del matí, de 11 a 12. Fins a les hores. Adéu-siau. A reveure.