logo

60 i més

Magazine per a la gent gran. Actualitat, novetats editorials (llibres i pel·lícules DVD), poesia, dits i acudits.... Magazine per a la gent gran. Actualitat, novetats editorials (llibres i pel·lícules DVD), poesia, dits i acudits....

Transcribed podcasts: 295
Time transcribed: 13d 1h 11m 30s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Seixanta i més.
Seixanta i més.
El Joan Maria, en Carles i la Joana.
Diem Endavant Seixanta i més.
Volem començar, Seixanta i més, dedicant els primers minuts de l'audició d'avui a
un personatge amable, irònic, a voltes tendre,
a qui han retut homenatge a tots els mitjans de comunicació en els quals ha treballat o ha col·laborat.
Ja sabeu que m'estic referint a l'humorista i dibuixant de tires d'actualitat Antonio Fraguas Forges.
Quanta gent no ha retallat els seus ninots publicats durant 25 anys al país?
I ha rigut o s'enfadat per la coïció del tema, no amb ell, sinó amb la veritat que els ninots posaven davant dels seus ulls.
Aquells personatges tan especials, de nassos exagerats, ulls grossos i calves importants,
que, amb comentaris senzills, però molt irònics, posaven de manifest els temes de l'actualitat,
que provocaven no la carcajada sorollosa, sinó el somriure profund i senyat que feia reflexionar.
Aquella manera tan especial d'inventar nous silogismes que feien riure pel seu gran enginy.
La televisió, la ràdio i les publicacions, tant de premsa diària com de sortida setmanal,
ens feien gaudir de les seves frases crítiques, però plenes d'humor, d'ironia.
La seva tirada diària ha estat publicada fins l'últim dia de la seva vida.
Ja en els últims temps d'intervenció en un programa de cap de setmana,
on col·laborava moltíssims anys publicant els seus neologismes d'humor,
la veu se li notava cansada, sense la vivor que ens tenia acostumats.
Però encara ens feia somriure amb aquella gràcia tan típica en ell.
Aquestes paraules nostres fan tan sol palès el sentiment de tristesa que ens causa la seva mort.
La teva figura no s'oblidarà per temps que passi,
ni a tu, Antonio Fraguas Forges,
ni als teus ninots tan intel·ligents com originals.
La teva figura no s'oblidarà per temps que passi,
d'interès pels conductors sancionats amb volta econòmica i de tracció de punts del carnet de conduir.
La revista Llobregat Motor ha publicat a tota pàgina aquest titular.
La direcció general de trànsit haurà de tornar als punts trets del carnet de conduir a 10.000 conductors.
I l'article diu així.
Una sentència sense precedents obliga trànsit a anul·lar una multa perquè aquesta estava mal notificada.
Un jutjat de Madrid ha dictat una sentència que es converteix en una bona notícia per a alguns conductors.
La direcció general de trànsit haurà de tornar als punts de trets amb un automobilista
el qui, a dissenda, havia anul·lat prèviament una multa per estar mal notificada.
Segons informa la AEA, és a dir, Automobilistes Europeus Associats, els seus lletrats van assistir al conductor referit.
Es tracta d'una sentència sense precedents que permetrà a prop de 10.000 conductors recuperar cada any els punts sostrets,
indegudament per multes mal tramitades, tant per trànsit com pels ajuntaments.
El procés, que s'ha resolt a favor de l'automobilista, del qual el judici de la Direcció General de Tràfic ha de pagar els costos,
va començar per una reclamació a Ligenda.
Aquesta li reclamava 240 euros, la sanció més al recàrrec, corresponent per a una multa de la qual mai havia tingut coneixement.
A partir d'aquest moment, l'història va començar a embarrancar-se dintre dels entramats administratius, burocràtics i judocials.
Malgrat que la primera reclamació a Hissenda va resultar inútil, en la segona, el denunciat va aconseguir que l'administració retirés la sanció econòmica
perquè la multa no s'havia notificat al domicili correcte.
Encara aquesta sentència, la Jefatura Provincial de Tràfic de Madrid, la Jefatura Provincial de Tràfic de Madrid,
es va negar a tornar als punts alegant que Hissenda no té facultats revisores de la competència sancionadora en matèria de trànsit.
El pas següent va ser anar als tribunals i el resultat ha estat la sentència de la qual estem parlant.
La sanció dels 240 euros no estava resolt en fer i no havia tampoc d'haver-se notat en el registre de conductors i infractors
i ni molt menys en la detracció de punts.
Procedeix, per això, estimar el recurs, anul·lant la resolució que va declarar inadmissible el recurs extraordinari de revisió
i acordant la restitució dels tres punts del permís de conduir sustrets al conductor.
Segons afirma Automobilistes Europeus Associats, els seus lletrats van assistir al conductor
i van aconseguir aquesta sentència que representa un importantíssim procedent jurídic
perquè suposa desmuntar l'argument pervers que des de fa una dècada utilitza trànsit
per no retornar els punts de multes maltramitades
i considerar que un mateix fet, com més que una multa que no estigui ben modificada,
existeixi també per Hissenda i que no per aquest motiu no s'anuli la sanció econòmica.
Això és el que voldria trànsit, però els tribunals han dictat el contrari.
Si la multa no està ben tramitada, es retornen els diners de la sanció
i, alhora, es retornen els punts sustrets al conductor.
O sigui, que ja ho sabeu.
Si us trobeu en la circumstància del conductor de Madrid,
lluïteu, estudieu a fons tots els punts de la sanció,
busqueu assessorament i penseu que ja hi ha jurisprudència
respecte dels punts sustrets,
encara que Hissenda ho retornessi al muntant de la sanció.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2019
i ara l'Alina ens explicarà aquelles curiositats,
perquè aquesta que acabem d'explicar és una curiositat grossa.
i que representa molts disgustos per molts conductors
que necessiten el carnet per treballar.
O sigui, que ja m'explicaràs,
això dona pas a que molts d'ells s'atreveixin,
s'arrisquin a conduir sense el carnet.
Que és el que fan, eh?
O sigui, hi ha molta gent que llestia el permís.
Jo tinc un molt a prop meu,
que, escolta, però d'una altra sanció
va haver de fer el curset de tres mesos
i tot aquell lio, que no sé si costa cèntims o no...
Però el que ha fet aquest home,
anar als tribunals de fora,
que sap el que val, això?
Sí, però bueno, eren dos...
Això, però també devia dir,
mano jo i no manes tu.
Però tot aquest grup que diu...
Sí, està assessorat d'automobilistes europeus associats.
Bueno, doncs, aviam, què ens explica la Lina?
Bueno, aquí continuem amb les coses de Barcelona
i de tot el que va passar.
Si en recordeu, teníem aquells capitalistes
que feien i la Canadenc i tota la bandanga.
I, esclar, van venir unes conseqüències obreres
quan va venir l'exposició universal.
I diu, l'exposició universal de 1888
va tenir conseqüències inesperades
pels seus organitzadors.
Políticament, va ser un exemple de convinència
entre la monarquia i la burguesia catalana,
però també un detonador
per l'activitat dels moviments obrers.
La febre de la construcció de l'Eixample
i més endavant l'exposició
havien atret a gent de tot Espanya
a la recerca de feina.
El projecte va mobilitzar
a milers de treballadors,
però la concentració d'obrers
dels més diversos oficis,
les urgències derivades dels projectes
i les idees dels moviments obrers
que començaven a fer-se sentir
per tot Europa
van crear les condicions perfectes
perquè a Barcelona
si succeïssin
dos fets
que tindrien enormes conseqüències
en la història del país.
A l'agost de 1888,
en plena celebració de l'exposició,
es va fundar a Barcelona
el Sindicat Unió General de Treballadors.
Seria en català tot.
Unió General de Treballadors.
És l'UGT.
I una mica després
el Partit Socialista
Obrer Espanyol,
el PSOE,
que celebraria a Barcelona
el primer congrés
de la seva existència.
A veure què ens diu més.
L'exposició universal
de 1888
va provocar
una gran inflació
dels preus a Barcelona.
Fent-se ressò de la situació,
el diari La Vanguardia
va publicar un article
titulat
En motiu de l'exposició universal.
La peça
ressava el següent.
Barcelona es va posant
impossible.
Amb el pretext
de la exposició
pugen al cel
els preus de les coses
i la remuneració
dels serveis.
Els perruquers
pugen cinc cèntims
per fer-nos la barba.
La car
puja a deu
i els cotxes
exigeixen
pels carruatges
60 duros
per cada tarda
de carreres.
L'única cosa
que baixa
amb totes aquestes
pujades
és la butxaca
que de temps enrere
es venia
arrossegant
per terra ja.
Diu
el Sindicat
de Confederació
Nacional
dels Treballadors
CNT
i Associació
Federació
Anarquista
Ibèrica
FAI
es van fer
tan fortes
a Barcelona
que el seu paper
es convertiria
en decisiu
amb les diferències
que van marcar
el bàndol republicà
durant la Guerra Civil.
La CNT
constituïda
a Barcelona
en 911
aportarà
una idea
molt significativa
pel moviment obrer
el sindicat
únic.
Fins al moment
els sindicats
havien aglupat
treballadors
d'una mateixa ofici
però la CNT
unirà
a tots els obres
independents
de la indústria
a la qual
pertanyen.
Les vagues
de la segona dècada
del segle XX
mostrarien
que aquesta idea
permetia
major
flexibilitat
a l'hora
d'organitzar-se.
Per la seva banda
en 1926
la FAI
es va voler reunir
en tots els grups
anarquistes
de la península ibèrica.
El seu propòsit
era el d'assegurar
el contingut
àcrata
de la CNT
i allunyar-la
de qualsevol
enteniment
amb els grups
polítics republicans.
No obstant això
durant la dictadura
del Primo de Rivera
la FAI
va estar al costat
dels polítics
tot i que
durant els primers anys
va funcionar
de manera irregular
amb els temps
i va arribar
a tenir
molt de pes.
Aquest de la FAI
us es sona a això.
no?
Podeu dir alguna cosa?
Sí.
Sí, sí, sí.
Euseu anarquistes
idèriques, no?
Sí, sí.
I amb això
s'acaba, diu
el nervi
de la tranquil·litat.
Però aquí
tranquil·litat
no és la tranquil·litat
que podem tenir
nosaltres
perquè sabem
que sortirem
i anirà neu, no?
En principi
és el simple passat
no hi havia
pensions, eh?
Sí, ja hi ha.
les hores
eren 50-60 hores
i tots els avenços
que hi va haver
va ser gràcies
a aquests sindicats.
Si no,
no l'haguessin personat, eh?
No, ja, ja.
O sigui,
els capitalistes
com nenos
pagaven millor, eh?
El que passa
és que també
els gremis
també
es van unir
perquè jo me'n recordo
que el meu pare
pertanyia
al Montepío
de Xofres
de Barcelona.
Ja.
O sigui,
perquè com no tenien
res de res
i ell tenia
un carnet de conduir
de primera
doncs llavors
pagava el seu Montepío
i si...
Hi havia no els Montepíos
indicats.
ell no volia
ser de cap sindicat
i com no volia
sindicar-se
perquè deia sempre
tota la vida
havia estat
que era apolític
bueno,
cadascú té la seva idea
llavors
es va
accionar
el Montepío aquest
que
representava
que tenies
uns diners
pel dia de demà
i tenies
una assistència
de medicina
de tot.
Sí, sí, sí.
Acabem
l'article
que diu
el nervi
de la tranquil·litat
i diu
la tranquil·litat
era un bar
que feia poc honor
al seu nom.
Solollós de Mena
el local
estava molt ben valorat
per les classes
obreres
més polititzades.
Era un focus
d'idees revolucionàries
i encara que els membres
de la CNT
eren majoria
en l'ambient
no faltaven
altres sectors
de l'esquerra.
obert
el 1901
al paral·lel
però
en altres
emplaçaments
inicials
es va acabar
establint
al costat
del Teatro
Victòria
el número 69.
Molt a prop
d'allí
al carrer
Mata
s'erigia
la Barcelona
Tradiction
Light
Empower
Company
més coneguda
com la
canadenca
que va
començar
a operar
quan el moviment
obrer
tot just
començava
a organitzar-se.
La matèria
prima
per la discussió
ja estava servida.
Continuarem
un altre dia
perquè és interessant
saber el que feia
en aquella gent
però ara
s'allargaria massa.
Així és que jo
que no soc
de la CNT
ara vaig a pedir
allò dels fantasmes.
Bé,
aquesta és molt
curteta
però
fa gràcia
perquè diu
El Mirall
Màgic
En un miserable
edifici
del carrer
Rossers
a la banda
més propera
del Parallel
va viure
la senyora
Maria
una dona
d'aspecte
gitanat
andalusa
d'origen
la qual
posseïa
un mirall
màgic
tan famós
que va
mereixer
un capítol
en el llibre
La Brujeria
de Barcelona
publicat
cap a
1913.
Aquest
curiós assaig
va ser
redactat
ni més
ni menys
que per un
frara
Aldino
Justey
García
més
conegut
com
Fra
Gerundio
Fra
Gerundio
S'ha de sentir
enumerat
mai
Sona bé
Diu el qual
es dedica a recollir
tota mena de casos
i coses
sobrenaturals
a la nostra ciutat
amb la intenció
de
desmitir
desmitificar
i provar
que no eren res més
que supersticions
i contes
de vora del foc
però
la teoria
li va fallar
amb el mirall
de la senyora Maria
ell mateix
ho reconeixia
la senyora Maria
es guanyava la vida
fent vores
per una fàbrica
de mocadors
i només cobrava
una pela
sabeu què era la pela
eh
una pesseta
per consultar
no ho diu aquí
eh
una pela
jo no parlo
però la pela
era la pesseta
la pela és la pela
nena
la pela és la pela
per consultar
el seu magnífic mirall
el mirall
que et permetia
veure
l'altra banda
del món
el mirall
on s'apareixien
els difunts
i on es reflectia
el futur
del qui
s'hi mirava
antigues tradicions
catalanes
expliquen
que
i això
fem-ho
eh
ho farem
aquest any
que si al punt
de la mitjanit
de Sant Joan
et mires
el mirall
amb una cadela
encessa
a cada mà
a través
de la brunyida
superfície
veuràs passar
a les vostres espatlles
les imatges
dels vostres
enterraments
veureu
els familiars
i coneguts
els presents
i els absents
i
pel seu estat
de bellesa
podreu deduir
el temps
que trigarà
cadascú
a morir
i quins són ja
els morts
que estan
també es creia
que durant
el toc
de difunts
dels dies
dedicats
a les ànimes
dels morts
no podíeu mirar-vos
de cap manera
el mirall
ja que si
sucumbiu
aquest gest
de coqueteria
us convertiríeu
immediatament
en un esquelet
en el seu llibre
el frà
gerundio
explica que
el mirall
màgic
havia estat
propietat
d'una
odelisca
de jerusalem
la qual
l'havia robat
un avantpassat
de la senyora
maria
un cavaller
croat
i que l'havia
arribat a ella
per herència familiar
a través dels segles
sembla ser
que la religió
no s'acaba
de creure
ai perdó
que el religiós
no s'ho va acabar
de creure
però l'expressió
de desconfiança
se li va tornant
admiració
així que va veure
la peça
segons les seves
pròpies paraules
es tractava
d'un objecte
realment espectacular
gairebé
d'antiquari
amb delicades
labors
incrustacions
incrustacions
i un estrany
segell
morís
que la part superior
impulsivament
fra
Gerundio
allargar-me
amb la intenció
d'agafar-lo
però la senyora
maria
el va aturar
amb un ràpid gest
si el toca
s'entalarà
explicar
i no podrà
veure res
fra
Gerundio
confessar
que es va sentir
una mica
impressionat
ara cal
li va indicar
aleshores la dona
que cregui
els braços
sobre el pit
i digui
alà
és gran
i el seu profet
és sant
i que tot seguit
faci tres reverències
davant del mirall
aquest ritual
tampoc
va convèncer
i va tornar
a despertar
la incredulitat
del frara
però la curiositat
va poder més
i es va venir
a seguir
les instruccions
i ara
bufi
bufi
a forces
sobre la seva
superfície
va dir-li
tot seguint
la senyora
maria
bufi
i mires
al mirall
i aquí
fa un comentari
del que diu
jo no sé
si serà
si serà ilusió
o si la lluna
o si la lluna
de brillante
acero del espejo
té en la superficie
un gravado finísimo
que el vaho
del soplo
hace perceptible
lo cierto
lo cierto es
que me pareció
ver en ella
figuras
borrosas
de caras
humanas
árboles
casas
y signos
misteriosos
de rayas
y círculos
s'ha acabat
la història
del mirall
no us mireu
el mirall
i ven-vos la nit
de Sant Joan
no us mirarem
no res
molt bé
música
per gaudir
avui escoltarem
la dansa
de les donzelles
polopsianes
del príncep Igor
d'Alexander
Porfirich
Borodin
nascut
a Sant Petersburg
l'any
1834
va començar
a estudiar
música
de molt petit
i ja tocava
la flauta
als 8 anys
als 9
va composar
una polca
per a piano
l'any
1862
es va incorporar
al grup
d'Emili
Balakirev
en aquest moment
comença
a escriure
la sinfonia
amb mi bemol
major
les seves obres
són
plenes
de color
amb audaces
innovacions
harmòniques
i un humor
peculiar
les dues
sinfonies
que va deixar
completes
figuren
al costat
de les millors
composades
al segle XIX
a Rússia
la seva
òpera
El príncep
Igor
les dos
quartets
de cada
de cada
estrofa
i tot
un ampli
nombre
de cançons
són considerades
veritables
obres mestres
escoltem
aquestes
danses
de les doncelles
polopsianes
de l'òpera
El príncep
Igor
interpretades
per l'Orquestra
Sinfònica
de Ràdio
Televisió
Espanyola
dirigida
per Enric García
Asensio
ز costó
les doces
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, i ara aquest programa, aquesta secció que ens aconsells de coses naturals i tal.
Diu que no et falti el magnesi.

Ni d'un ministro adequat, d'un suministre adequat.
No, jo no considero que els ministres facin res adequat.
Aquest oligoelement es troba bàsicament en el reine vegetal.
Quan el dèficit és moderat, pot aparèixer cert cansanci, contraccions musculars, o sigui, que tremolin les cames, insomni...
potser també rampes, no?
proporcions de magnesi.
de calci.
bé, sí, sí, sí, sí, o sigui, que ja sabem el que hem de fer.
Magnesi...
Magnesi, sí, sí, sí.
Bé, continuarem ara amb salut.
Bé, això que parlàvem, que no donem importància a les petites coses, no són petites coses, som manca de minerals que a vegades el nostre organisme no produeix o no en suficient manera.
Bé, continuarem amb això i parlarem d'un tema que potser ja ha estat tractat en aquest programa en altres ocasions, però creiem que és necessari insistir en ell perquè és una mica problemàtic en la nostra societat, ja que es repeteix cada cop més en les consultes dels nostres àrees de salut.
La diabetis
Aquesta malaltia, la diabetis, juntament amb el colesterol i la hipertensió, són les malalties cròniques que es prodiguen amb més assiduïtat en les societats del primer món.
Excés d'aliments preparats, superrefinats, comoditat excessiva en les tasques quotidianes, tant de la llar com en moltes de les feines laborals, transport en els diferents mitjans motoritzats, ascensors, etcètera, etcètera, en sant privat de l'exercici físic pel qual el nostre organisme estava preparat.
Avui comentem les recomanacions que sobre la diabetis ens fa la infermera i assessora Mercedes Galindo, especialista en educació diabetològica de la Fundació per la Diabetis de l'Hospital Universitari Clínic Sant Carlos de Madrid.
Ella fa unes quantes recomanacions primordials per mantenir un control òptim i adequat, per tal que els diabètics puguin gaudir, en el seu terenar diari, d'una completa normalitat.
Diu l'infermera que el diabètic o la diabètica han d'aprendre a conviure amb la seva malaltia.
És molt important conèixer a fons les principals cures i tractaments i, si és a les primícies de la malaltia, tenir coneixement dels canvis ineludibles en el seu dia a dia en quant a l'alimentació,
hàbits de comportament i totes les altres circumstàncies que poden comportar el decurs de la malaltia.
I no més al malalt, sinó també a l'entorn familiar, als amics i fins i tot amb la feina diària.
Per això s'ha de seguir fil per ronda les indicacions del personal sanitari especialista del seu cas i seguir les indicacions estrictament.
Això portarà el pacient a interpel·lar correctament l'autocontrol, la marxa correcta del tractament i el perfecte control metabòlic.
L'alimentació del diabètic és gairebé similar a la de qualsevol persona que no pateixi la malaltia.
Únicament s'ha de tenir en compte que les ingestes diàries s'han de repartir en símptomes al llarg de la jornada.
Dejuni, migmatí, dinar, berenar i sopar.
Evitant menges amb gran quantitat d'hidrats de carboni, o bé que siguin d'absorció ràpida, com per exemple algunes fruites.
El motiu és que la glucosa s'eleva de manera extraordinària en sang.
També l'exercici està unit al tipus d'alimentació.
Com més exercici físic, més compensada ha de ser la ingesta d'aliments.
I també l'administració de medicaments controlats pel metge,
sobretot si el pacient pateix qualsevol altra dolència per la qual pren altre tractament.
Per la cosa serà sempre imprescindible el control del metge o del personal sanitari,
pes, hores d'activitat física, control de l'alimentació, etc.
Les persones amb diabetis tenen un alt risc de deshidratació
perquè un nivell exagerat de glucosa a la sang
fa que els ronyons intentin eliminar-la en forma d'orina.
L'aigua ha de ser la hidratació normal del diabètic.
No el caldo, no begudes refrescants,
per molt lights que siguin,
ni zero tampoc,
encara que portin adolcorants.
Solament l'esportista diabètic
pot permetre's esporàdicament
begudes adequades a la seva activitat física.
És molt resumenable la pràctica regular de l'exercici físic,
natació, bicicleta,
encara que sigui estàtica,
ballar o simplement caminar sense cansar-se,
però d'una manera continuada.
Ah, que important sempre
ha sobre algun tipus d'aliment glucosat
d'absorció ràpida
per prevenir una hipoglucemia,
però sense excedir-se,
perquè, com a rebot,
es pot produir,
amb les hores següents,
una hiperglucemia.
És necessari fer-se controls
de manera metòdica
i de forma estructurada,
i a cada banda,
qualsevol dubte,
el diabètic pot saber
la situació real del seu estat.
Si es practica exercici continuat
i de llarga durada,
convé realitzar també un control
abans d'iniciar-lo
i portar medicació adequada
mentre s'està practicant.
Controlar-se també després
d'una petita estona
d'haver acabat l'esforç.
També és molt important
el control de la pressió arterial
i els nivells de colesterol.
I, per favor,
no us conformeu
amb les publicitats
que us puguin donar
els mitjans de comunicació.
Seguiu sempre
les indicacions
del metge
o de la infermera.
I molta cura
amb la vista.
Són imprescindibles
les quotidianes revisions
oftalmològiques
per prevenir,
detectar i tractar
adequadament
qualsevol tipus
de complicacions
derivades
de la diabetis.
Controla també
el pes.
Moltes vegades
al perdre quilos
es necessita
menys medicació.
Una altra part
a tenir en compte
són els peus.
El diabètic
pot presentar
alteracions
de la sensibilitat
o de la circulació
sanguínea
en cames
i, sobretot,
en els peus
per la qual cosa
és convenient
visitar el podòleg
amb molta regularitat.
I mai, mai
abandonar
la medicació
per compte pròpia.
És part importantíssima
juntament
amb l'alimentació
i l'exercici físic
pel bon control
de la malaltia.
La insulina
és la base
farmacològica
en el tractament
de la diabetis
del tipus 1
i juntament
amb el d'altres
fàrmacs
orals
la insulina
és convenient
per tractar
la diabetis
del tipus 2
o melitus
i, sobretot,
control periòdic
mèdic.
En totes aquestes normes
senzilles
de seguir,
aquest diabètic
que ens escolti
podrà comprovar
que la diabetis
no és més
que una forma
diferent de viure.
I tant.
i la família
fa molt
també
per ajudar
aquesta persona
perquè
si comprenem
que
aquestes normes
s'han de seguir
la família
ha de fer
realment
l'alimentació
com de mana
i no fer-li pena
si les reaccions
són petites
perquè jo
conec
una família
que la seva
la mare del malalt
del pacient
va dir
si voleu
que vingui
a dinar
feu el favor
de fer-li
al meu fill
les reaccions
més grans
i jo vaig
dir-li
escolti
vostè
que vol
el seu fill
gordito
i precioso
o vol
que estigui
sa
que vols
dir amb això
doncs que
no l'estem
donant
una alimentació
justa
per gust
és perquè
s'ha de fer
perquè el seu fill
té una malaltia
i quan comprenem
que aquesta malaltia
és normal
es pot portar
però
s'ha de fer
dintre d'unes normes
és una malaltia silenciosa
que la gent no se n'adona

juntament
amb la hipertensió
i el colesterol
o sigui
que ja ho sabeu
o sigui
que no us enfadeu
amb aquelles persones
que sembla
que vulguin matar
el pacient
de diabetis
no se n'adona
no se veă
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No, no, no.
No, no, el que passa és que el sistema és fraccionar la menja amb cinc menjades.
Sí, i ja està. Simplement és això.
I si tens gana t'aguantes.
Per les menjades has de saber què agraies de menjar.
Ah, clar, clar.
Perquè si mengis massa hidrat de carboni no va bé.
No, per això la família té molta, molta ajuda.
Ha de ser molta ajuda per a la persona.
Jo he arribat a la conclusió que com que de petit em van ensenyar les classes d'aliments i les proporcions adequades, per això menjant malament tota la vida.
Tu no pots esmorzar i a mig de matí torna a menjar. A mig de matí és un kit cat.
Mira, només s'ha de fer una cosa. Mirar, per exemple, els nens que són obersos, que tenen 10 o 12 anys.
ja si el veus que és gràcia, jo ja sé com serà la mare. Està gràcia, també.
Sí, sí, sí. Això ho vaig veure jo quan vam fer els Jocs Olímpics, que vam anar-hi amb unes proves, no me'n recordo quines eren, a l'estadi,
i hi havia molts americans, a les famílies senceres, amb uns paquets de patates fregides, però patates fregides, eh?
No xips, no Coca-Cola. Home, Coca-Cola a todo tasto. Dic, doncs ja està.
Nanos, que semblava en boletes, preciosos. Bueno, en suc de taronja i així posen sucre.
Home, i tant, i tant. Aviam aquest reportatge que escrius cada setmana.
Sí, bueno, aquesta vegada he parlat sobre els xinesos. Ah, ah, va bé.
Jo crec que farà pensar una miqueta, per això l'he escrit així, eh?
Doncs ja pensarem. Aviam. Aviam.
Mira, recordo que de petit, a l'escola, fèiem col·lecta de segells usats.
És veritat?
Per fer calés per enviar als xinesos.
Perquè, segons ens explicaven, allà passaven gana.
Ara me n'adono que ens enganyaven, ja que els que passaven gana de debò
eren els ciutadans del nostre país.
A la dècada dels anys 70, es va intensificar l'obertura de restaurants xinesos per tot Espanya.
Després van sortir, com bolets, les botigues de tot a 100, que es referien a vendre de tot a 100 pessetes.
Bé, aquesta setmana s'ha inaugurat a Barcelona, millor dit, a l'Hospitalet del Llobregat,
el Mobile Wall Congress, que és la fira més important d'Europa dedicada als telèfons mòbils,
avui dia anomenats smartphones, perquè tenen moltíssimes aplicacions via internet.
Doncs bé, al saló de l'Hospitalet ja hi trobem tres marques xineses d'esmartfons,
que estan en el top 5 mundial, competint amb les marques més importants del món,
és a dir, Apple, Samsung, LG, Sony i Nokia.
En pocs anys, Huawei, que ha esclatat a la tercera posició en vendes a nivell mundial.
Recordo que Huawei és xinesa.
Si parlem de cotxes, el mercat xinès és el més gran del món en vendes.
Veiem que en guany, a la Xina, a més dels fabricants de vehicles de turisme,
camions i furgonetes locals, s'han creat empreses mixtes
en quasi tots els fabricants de cotxes més importants,
la qual cosa ha fet que disposen de les últimes novetats tecnològiques.
Darrerament també estan comprant acreditades empreses de marques molt conegudes.
Posaré un exemple, Volvo, que avui dia és 100% de capital xinès.
La sueca, Volvo.
La que era la marca de...
De cotxes d'una seguretat enorme, un poc.
Sí, hi ha més casos perquè...
Sí, però el poc.
Com a cotxes segur és...
Un altre cas.
Aquest cas és minoritari, però bueno.
En el capital de la marca Mercedes, alemana,
els xinos hi porten invertit, de moment, un 10%.
A poc a poc ja veurà quan d'això, quan invertiran.
Els xinos dirien Mercedes, i si me'l cedes, pues me lo cede.
No, és el mismo.
Te lo acabas d'inventar.
Hombre, que mala eres.
No, acaba.
No deixarem acabar.
En la distribució i venda de tota classe de productes per internet,
la xinesa Alibaba és la segona del món a poca distància del líder Amazon,
aquest dels Estats Units.
Fins aquí una petita mostra del potencial xinès,
que dintre de pocs mesos serà la primera potència econòmica del món en PIB.
gràcies a la globalització del mercat
i també per haver passat la Xina d'un sistema 100% comunista
a un sistema mixcapitalista comandat pel Partit Comunista.
Ho deixo d'aquí perquè no en sé més i no em vull embolicar més,
però penso que cal reflexionar-hi en tot el que has posat.
T'has deixat una molt important,
que és el Real Club Deportivo Español.
Ah, és veritat, és veritat.
O sigui que, escolta, mica en mica...
Sí, i hi ha un altre.
Em penso que és el Betis també, que també és dels xinesos.
No, però el de l'espanyol és capital sense xinès.
Sí, sí, sí.
I pot ser una cara quan no guanya el president.
Sé que me n'he deixat molt, també,
amb la distribució de cadenes catalanes.
Hi ha una, el Pere Miquel de Fieres,
que és la quarta d'Espanya,
se l'ha venut per 950 milions de euros,
també en els xinus.
O sigui que poca broma, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Bé, doncs, mira, és com la posseta que va mica en mica,
mica en mica, i pica tot el cos.
La culpa és nostra, que no sabem portar-li la contrària.
Clar.
Que voleu.
Bueno, a la història van passant.
Primer uns, després els altres, i ara els toquen més.
És veritat, van començar les civilitzacions antigues,
els romans, van vener els del nord.
Però si el centre de l'Ajuntament d'aquí Sant Jús,
el carrer La Forxa, que és un carrer de les basses de Sant Pere,
són aquí, ja sí.
Sí, que abans hi havia tres cotxes allà aparcats,
perquè és un carrer petit, que no té sortida.
que no té sortida.
Doncs ara, a qualsevol hora del dia,
hi ha el restaurant aquell del món nou, que és xinès,
i després s'hi ha posat també...
Iperàcia.
Iperàcia.
Un altre restaurant.
No, no, a més del restaurant...
Iperàcia.
Un Iperàcia.
Un Iperàcia.
Iperàcia.
Iperàcia.
És de tot.
I, bueno, hi ha un fullon de cotxes cada dia,
que, bueno, a vegades ha de venir la policia local a posar-ho allà.
A treure-los, perquè allò és un camí de sortida.
Ja, ja, ja, ja.
Bé, doncs, dic jo queda.
El que he dit jo, no, no, aprendre a parlar xinès.
O i tant, i tant.
Però vosaltres rieu.
Però jo fa 50 anys que estava a l'escola a ajudar-ho una mica amb un inglès,
i els hi deia, no, no, no, escuteu,
el que teniu d'aprendre és àrab i xinès.
I ho deia aleshores, eh?
Fa 50 anys.
Sí, o sigui, que ja se veia...
Ja se veia venir.
Sí, però la pregunta, que els hi vols vendre, els xinès?
Seran ells els que vendran...
Naranjes.
No, que se'n seves.
A més, ja són aquí els xinès, ja saben parlar hasta català.
O sigui, no farà falta que l'aprengeixen xinès.
I ben bé que el parlen.
Sí, sí.
Aviam.
Aviam.
Aviam.
Viatjant per Catalunya.
Bé, i continuarem aquell camí que vam deixar l'altre dia a mig pas.
I el farem una mica així, a vegades cap amunt, cap avall.
Cap avall.
Però no cansant-se, tu.
Això.
El tram del camí dels bons homes que travessa la Cerdanya
no és el que tingui més referències històriques
sobre la fugida dels càters des dels comptats occitans fins a terres catalanes.
Però és el trajecte que passa d'un vessant a un altre dels Pirineus
a través de les valls de Camp Cardós i de la Llosa
i que es converteix en un dels trams més espectaculars
des del punt de vista paisagístic.
Però no va ser aquesta la raó per la qual els càters
van escollir aquest itinerari per travessar els Pirineus.
Amb la seva fugida van utilitzar els tradicionals camins de la transformància.
Així, el pas del camí dels bons homes per la Serralada
va ser en els seus orígens, el camí del Bastià.
L'itinerari de la localitat de Porta,
on presidint el poble des d'una penya
s'aixeca les restes del castell de Carol,
que integrava la línia de fortaleses
que des del segle XII tenia la missió
de vigilar el pas entre la Cerdanya
i els territoris dels contes de Foix.
De Foix.
Foix.
Foix.
Diuen Foix, eh? No diuen Foix.
Abans d'endinsar-nos en el vall
seguint pel camí dels bons homes,
val la pena fer un tomb pels carrerons de Carol,
amb cases de murs de granit
i curioses xemeneies que el conformen.
L'itinerari s'inicia per una petita...
Pista.
Pista flanquejada per murs de pedra
i camps amb petites cabanes de pastor.
Després de travessar la ribera de Camp Cardós,
comencen a aparèixer les primeres coníferes,
just on sorgeix l'estany petit.
una mica més endavant,
l'estany gros,
a ombra del pic del Pere Forca,
de 2.647 metres.
A l'arribar a la pleta de la barrera,
un esplèndid prat,
el pi al centre de la vall,
l'aigua de la ribera de Camp Cardós
i els seus afluents s'escampen pels terrenys
formant un ampli aigua molls.
Per travessar-lo haurem de mullar-nos les botes,
però amb cura de no fer mal
amb aquest valuós i delicat habitat pirinenc
i per descomptat de no relliscar i caure.
Per fi, un últim esforç
i ens col·loquem a la Portella Blanca d'Andorra,
de 2.519 metres d'alçada,
el punt més elevat
de les rutes de migració dels càters cap al sud
en el seu exili
durant els segles de l'11 al XIII.
Ja hi som, doncs,
en territori del Principat d'Andorra,
que en aquella època
va estar lligat al càterisme
a través de la caça com tal de Foix,
obertament partidària dels bons homes.
I és que les disputes
entre Roger I,
fill de Roger Bernat II de Foix,
i el bisbe de la seu d'Urgell
van conduir els famosos
Acords de l'any 1278 i 1288,
en els quals els comptes de Foix
i el bisbe es van repartir el poder sobre Andorra.
Una suau baixada,
des de Vallver de Cerdanya
fins al Molí de Farners,
o al Collei,
o al Coll del Pendís,
són racons naturals,
privilegiats a racer del vessant sud
de la Serra del Cadí,
com la Vall de Grasolet,
o la visió dels diferents angles
del massís del Pedraforca,
i també pobles plens d'encant,
o de relats,
com ara el Guisalareny,
o vegà.
Encara hi ha una variàcia...
una gran força interessant
que passa per Jossa,
un petit poble de muntanya
ple de reminiscències medievals,
qui esperi trobar grans esglésies
i castells extraordinaris,
però per endur-se en algunes decepcions
en afrontar el camí.
Per la pròpia tradició càtera,
que relacionava el món espiritual amb el bé
i el material amb l'úsifer,
que rebutxava la hidrolatria
i que feia un altar d'un llençol blanc
estès a la muntanya,
per la qual cosa és gairebé lògic
que perseguir les petxades dels bons homes
i les bones dones
ens deixem imbuir l'esperit per la seva essència,
trobant a les muntanyes, a les valls
i a les sobries ermites romàniques
la mateixa puresa que ells perseguien.
Al nucli antic de Berga,
les pedres parlen dels seus recorres,
cors medievals.
El santuari de Caral,
construït a l'any 1386
i renovat entre 1725 i 1741,
és el punt d'arribada i sortida del camí.
Es troba molt a prop.
És anomenat el vispe...
No, el balcó.
El balcó de Catalunya,
per les vistes de la vall del Llobregat,
al sud i dels Pirineus al nord.
Un camí molt verd, esquitxat de fons,
com la de la bruixa,
la de Calcoix o la de la vedella,
ens portarà a Gòssol,
passant per Monoer o per Ferrus.
Al Gòssol vell s'hi troben restes
de la població emmurellada
i el castell, documentat ja al segle XI,
sobre el Tussal.
Gòssol, on viuen un reduït nombre de persones
durant tot l'any,
té un encant especial,
fet de carrers empadrats
i de soberbies vistes del Pedraforca
i la Serra del Cadí.
Des de Gòssol es pot agafar la variant
fins a la Jossa del Cadí,
un grup de cases al voltant d'una església
que ocupa l'espai que un dia va ser
el castell de Ramon de Jossa,
senyor d'aquelles terres.
Molt a prop hi ha una església romànica
de Santa Maria,
del segle X,
encara que mostra un retaule barroc.
Una altra variant
és la de Saldes
amb el castell del segle XI
i una altra iglésia romànica del segle XIII.
L'objectiu final
és arribar a Culleí.
Tot travessant la vall de Grasolet
arribarem a Gisclareny,
antic domini dels barons de Pinós
i que des del segle XVI
dels ducs d'Alba.
Les cases desagrupades,
l'avall del riu Bastereny,
les petites edificacions romàniques
i els boscos,
tot plegat,
li donen un aire melangiós i relaxat.
Hi ha racons increïbles,
com ara les fonts de la Dau,
abans d'arribar a vagar
una vila planificada
amb una inesperada racionalitat medieval
pel baró de Pinós,
al segle XII.
Als baixos del Palau
hi ha el centre medieval
i dels càteres,
on es donen les claus
per entendre la seva història.
A uns 26 quilòmetres
trobarem ballbé
després de travessar poblacions
encantadores,
com Grécia
o paratges,
com la feixella del Club del Pere.
Ens emociona pensar
que cada una de les nostres passes
es fa sobre les petjades
dels homes i les dones
purs.
Bé,
després de descansar una miqueta
d'aquesta ruta que hem fet,
que demà no,
estem una mica cansadets,
direm adéu
a aquest programa
del dia d'avui.
Senyora,
senyors,
recordeu que si ens voleu
tornar a escoltar,
tornarem a ser amb vosaltres
en segona audició
el dissabte
a les 11 del matí.
Si no,
fins dimecres vinent.
l'Ina?
I si teniu rampes,
preneu una mica de magnesi.
Això sí,
això sí.
I tant,
no és broma,
eh?
I per postres un plàtano
que porta molt de magnesi.
Això també.
Potàcid.
Potàcid.
Bueno,
tot plegat,
tot plegat.
Senyores,
senyors,
passiu bé
i fins la propera.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.