Hem arribat als moments finals de veus de la parròquia. Avui amb les veus de Joan Algarra i Pere Oliver ha controlat el so i les músiques Carles Hernández i Rius. Us esperem en aquesta sintonia a Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores a tothom, adéu-siau. A reveure's.
El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més sual. 100% música relaxant.
Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem.
60 i més.
No us heu trobat alguna vegada amb algun dels vostres nets més petitons o fins i tot un ciutadà més grandet que us ha dit, Verdaguer? Ah, sí, una estació de metro.
Prat de la Riba? Un punt d'enllaç d'autobusos? Ernest Lluc? Una parada del tramvia? Per això recomanem una subscripció al Tatano per als més xiquets i una al Cavall Fort per als qui ja poden entendre el significat de les coses. Ja haureu llegit als diaris com anem de malament a les enquestes en comprensió lectora i en geometria.
No es tracta que els avis vulguem fer de mestres ni de pares, sinó de deixar a l'abast dels nostres nets aquelles eines que ajudin a desvetllar més i més la seva curiositat i les ganes d'aprendre. El cavall fort és una d'elles».
El llenguatge de la historieta val per explicar de manera ben divertida la nostra història, o també com parlar en públic o en un estudi de ràdio i molts altres temes. Aquí tenim un número a l'abast, que és el 1260 de Cavallfort, que parla precisament de com està davant d'un micro a la ràdio.
De vegades cal estar fins i tot una mica nerviós quan es parla per antena, perquè aleshores estàs més atent i t'equivoques menys, recomana la Núria Figueres des de Ràdio Barcelona Cadena CER. Ben atents, procurem estar també a Ràdio Desvern en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més.
per a totes i tots els que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients desvernians. Passen quatre minuts, i una mica més, de les vuit del vespre. Avui sortim en directe. Gràcies a tots els déus de la vella Olímpia, no hi ha partit de futbol hiperimportant, per a alguns, alguns dels que ens escolten. A més, de les visites a la xarxa. Avui els del Madrid estan molt atents.
Molt atents al futbol, no atents al nostre programa. No, encara es quedarà una estoneta, fins a tres quarts. El dia passat sí que va haver algú, o en l'anterior, que des de fora de Catalunya ens va escoltar, ens va criticar, ens va donar bons consells. Sí? Sí, sí, sí. Van parlar molt bé de tu. Oh!
que se t'entén perfectament parles a poc a poc i clar i sempre en el mateix nivell de veu en canvi de mi van dir que faig altibaixos i aleshores a vegades pujo molt el to i a vegades el baixo el Carles fa que sí amb el cap o sea que compañeros de Radio Getafe que me habéis dado estos consejos gracias mil aquí Carles Hernández Rius comparteix el vostre criteri
Si voleu connectar amb nosaltres, només us cal enviar un colom missatger. Això, això. No sé si encara les funcionen, suposo que sí. Sí, jo crec que sí. O bé trucar al 93-372-3661 i dir, ep, soc aquí. De nou, una servidora, Joana Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver,
ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio, esperant, voluntaris, que ens proposin nous reptes, que vinguin i que estimin la ràdio com nosaltres l'estimem. Avui, dia 18 de febrer del 2015, dimecres de cendre, demà lluna nova a Aquari i entrem al signe de peixos. Temps de sembrar llavors d'enciams, pèsols, faves o espinacs.
A les terres de Girona, de la llavor en diuen grana. Sí, és veritat. I si parleu valencià, vigileu que les fardes no se us mingen les safranòries. Ah, i què són les fardes? Les fardes esquirols, en català, ardilles, en castellà, no? Les safranòries... Sí, això jo ja ho sabia. Pastanaga, en català, zanòria...
en castellà, no? I segurament que hi ha molts modismes més, tant en català com en castellà, arreu de la península, que ho deuen dir d'una altra manera. Oh, i tant, mira, no cal més que escoltar o veure els dilluns les paraules en ruta del Màrius Serra. Un gran filòleg. I tant que sí. Posem una mica de música.
Gràcies.
Bé, després d'escoltar aquests compassos de Copèlia, continuem. Tampoc algunes persones coneixen avui el significat de dimecres de cendra. Temps de menjar bunyols, diuen els pastissers i els forners. I els guluts, a tots els que ens agrada el dolç, també ho diem. No, guluts, no, llaminers. Gulut és aquell que menja molt. Em temo que no, que gulut és sinònim de llaminer i el que menja molt és un golafre.
Bé, podríem discutir una estoneta sobre l'assumpte. Bé, doncs ara, com que el debat no va sobre golafreria o llaminadures, seguim. En el calendari catòlic, el protestant i l'anglicà és el dia sinèrum, el primer dia. Esdevé 46 dies abans de la Pasqua. Té 40 dies de durada, però no es compten els diumenges. Per tant, dura 7 setmanes.
Recordeu els dibuixos satírics de la vella quaresma, representada com una senyora gran, vestida de negre, amb set cames. Enguany, la quaresma ve baixa i el carnestoltes, l'enterrament de la sardina i la setmana santa venen avançades. Motiu.
Nosaltres ens regim pel calendari solar, tot en una data fixa dins d'un any de 365 dies. En canvi, aquestes festes es calculen en base al calendari lunar. Partint de la base que els mesos lunars tenen poc més de 29 dies i mig, sempre hi haurà un desfasament entre un i l'altre calendari.
Si teniu algun dubte, el nostre tècnic, locutor, guionista i home del temps, Carles Hernández Rius, us pot acabar d'explicar trucant a aquest locutori al 93 372 3661 de Ràdio d'Esvern.
Ja ho sabeu. Al pobre ja li has donat feina. Sort que no truquen gaire, però ho podeu consultar. No, trucaran, trucaran. Però si no ho podeu consultar a través de la web, a través de Facebook, com deies abans, ja sabeu que clicant
Ràdio a la carta, ho dic bé, Ràdio d'Esvern, Ràdio a la carta, teniu tots els programes al vostre abast. És això, no, Carles? Doncs bé, com que sabem que sou uns cinèfils de Calample, o més ben dit, del Baix de Sant Feliu, recordem que Dimecres de Cendra és també el títol d'una de les grans pel·lícules de cinema clàssic que ens van impactar en el seu moment. Dirigida per Larry Pierce l'any 1973,
És una magnífica oda sobre el pas del temps i els estralls o encerts de la cirurgia estètica. La mítica Elizabeth Taylor és la protagonista amb un repartiment de luxe, Henry Fonda, Helmut Berger i Kate Baxter, entre d'altres.
Jo diria que anys més enrere encara també em van fer una versió protagonitzada per Maria Fèlix. Almenys jo la vaig veure en blanc i negre. Però aquesta no he tingut temps de consultar-ho a internet. El que sí que recordo és que la de Maria Fèlix era encara més dramàtica, més terrible. Ah, sí, bé, és que era una gran dramàtica, la Maria Fèlix. Allò era un dramón, no? El paso del tiempo ha destruido mi rostro, no? Allò li posava força. Sí.
I tant. Abans de venir cap aquí, sí que hem consultat la de l'any 1973 i fins i tot les crítiques. Per alguns entesos era un drama lacrimogen i per altres una obra mestra que va servir de pauta per a moltes altres pel·lícules i per un munt de sèries televisives i col·laborats de tota mena. I és que fer-se vell o vella amb dignitat és una qüestió que ens afecta.
La joia d'en Vallí, diu. Ah, no, és un gran llibre de la Ferge. O sigui que val la pena llegir-ho, eh? Sí, sí, per posar un contrast positiu, no? Sí, sí, sí, sí, és una alegria llegir-ho. Quedes molt tranquil·la. Qui llegeix a fons La joia d'en Vallí quedarà més a gust que veient la pel·lícula de la Maria Fèlix o de la Liz Taylor. Bé, posem música, sisplau.
Bona nit.
Yo adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos van marcando mi retor son las mismas que alumbraron con su pálido reflejo hondas horas de dolor y aunque lo quise el regreso siempre se vuelve al primer amor
La quieta calle donde el eco dijo tuya es su vida, tuyo es su querer bajo el burlar mirar de las estrellas que con indiferencia hoy me ven volver.
Bé, mai més bendit, les nieves del tiempo blanquearon mi cien. Sí, sí.
Especialmente a las señoras les blanquea la sien, pero a los señores normalmente nos cae el pelo últimamente. Solo a algunos les blanquea la sien. Algunos lo que llevan son unos postizos estupendos diseñados por santos que els fan molt ben fets. I sembla que...
No m'ho sembla, oi? Que porti, porti postís. Blanqueada la sien. No, no, no. Hi ha una calva immensa i un buen postizo. I tant. I no oblideu que el dissabte, dia 21, és el Dia Internacional de la Llengua Materna i la Festa de la Llum de Manresa. Bé, després en parlarem.
I ara recordem alguns personatges que van arribar al món tal dia com avui. El 18 de febrer de 1887 naixia al municipi de Sants, actualment barri de Barcelona, el sindicalista Joan Pairó. Fou secretari general de la CNT en els anys 20 i ministre d'Indústria de la Segona República Espanyola. Als vuit anys va començar a treballar en una fàbrica de vidre i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22,
Va seguir sempre el sector del vidre fins a fundar amb altres companys la cooperativa Cristalleries de Mataró. Secretari també de la Federació Espanyola de Vidrers i Cristalers, per la seva agudessa intel·lectual, va arribar a escriure i dirigir Solidaritat Obrera. El 24 de juliol va morir afusellat per ordre del general Franco.
Un altre 18 de febrer, però de l'any 1912, neix a Barcelona l'empresari Julio Muñoz Ramonet.
Tot i no tenir una ideologia política definida, va saber teixir unes bones relacions amb les autoritats franquistes i vestir un entramat societari monumental junt amb el seu germà Álvaro. «Después de Dios, los hermanos Muñoz», deia la veu popular. El senyor Muñoz era amant de l'ostentació i representava una figura paradigmàtica del nuevo rico.
que va construir un imperi sobre la bassa de l'especulació i l'estraperlo. Tenia gran admiració per pintors i dibuixants i comprava moltes obres d'art, tot i que no hi en tenia.
Va dirigir grans magatzems com El Siglo, El Àguila o El Barato, avui ja desapareguts. Jo deia que tinc un bon record, perquè el meu company Manuel Lorente i jo anàvem a fer aquelles pàgines que sortien publicades al diari, plenes de dibuixets i rètols fets a mà de les ofertes que feien els magatzems cada setmana.
No, no va donar treball a molta gent, eh? I aquest senyor tenia una admiració especial per tothom qui dibuixava, perquè ell era un lince, com es diu en català, molt astut per fer els negocis, però...
admirava molt el que amb un trasp feia alguna cosa. I aleshores diuen que tenia obres d'art meravelloses. Sí, sí, però els fills s'han dedicat a treure'ls de la casa abans que entri a mans de l'Ajuntament de Barcelona. Les filles sí que hi entenen i es veu que han anat traient el que sí saben que és bo i el que és que ell...
Per ell tot eren dibuixos i tot pintura. Ho comprava tot, ell. I, per cert, a partir d'avui a Barcelona Visions es pot veure a l'exposició La Barcelona Negra dels Muñoz Ramonet, carrer Banys Vells número 7 i a la web Barcelona Visions. Molt bé. Dels que han deixat aquest món tenim avui el nostre record per a Sergio Blanco Ribas. Nascut a Bilbao el 7 de novembre de 1948, va morir a la ciutat de Madrid el passat dia 15 de febrer.
Parella artística i sentimental de Estivaliz Uranga van formar el grup Voces i Guitarras, que més tard es va convertir en Mocedades. L'any 1973, de la mà de Juan Carlos Calderón, van gravar el primer àlbum com a Sergio i Estivaliz, que va tenir un gran èxit a tot Espanya i Amèrica Llatina.
L'any 1978 van acompanyar el cantautor Carlos Mejia Godoy en la gravació de la Missa Campesina Nicaragüense, el credo de la qual va formar part d'una manera incisiva i vital d'entendre la litúrgia aleshores. Integrats més tard al grup El Consorcio, van arribar a ser un dels cantants de fol més estimats i admirats del gran públic.
Bé, posarem, aviam, si atinem a posar Pangalingua, que és una de les cançons que van fer furor en el seu temps. Pangalingua gloriosa corporis misterius sanguinisque preciosi
quan inmundi precius. Fructus ventri generosi, rexafudi gent fiú. Nobis natus, nobis natus,
Ex intacta, virgineu. Et imundo conversatus. Esparso d'erri semiment. Sui mora sin col·locus. Miro claus i cordi.
Fins demà!
una meravellosa cançó, almenys al meu gust. I també al meu. Per això l'hem triat i perquè també lliga molt bé amb el Dia Internacional de la Llengua Materna, que serà el proper dissabte, dia 21. El Dia Internacional de la Llengua Materna fou aprovat a la Conferència General de l'UNESCO del novembre de 1999, fixada pel 21 de febrer. En aquesta data s'entrega el Premi Lengua Pax en defensa del plurilingüisme.
Entre 1951 i 1952, el bengalí va ser l'objectiu central del moviment per a la llengua bengalí, Blasha Ondolon, a l'anomenat Bengala Oriental, avui Bangladesh.
Tot i que el bengalí era parlat per la majoria de la població de Bengal oriental, l'urdu era legalment l'única llengua nacional del domini del Paquistan. El 21 de febrer de 1952, estudiants i activistes van ser tirotejats pels militars i la policia a la Universitat de Dhaka i tres joves estudiants i altres persones van ser assassinades.
Més tard, el 1999, l'UNESCO va declarar el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna en reconeixement als morts. Defensem tots la nostra llengua. No tenim que perdre les vocals tancaes que ens parlàvem de xiquets, com diu molt bé en un poema Joan Margarit. Valenciana o de les Terres de l'Ebre.
Com diu Hernández, Miguel Hernández, extremeños de centeno, vascos de piedra labrada, catalanes de nobleza, castellanos de alma, andaluces de relámpago, aragoneses de casta, sigui qui ne sigui, la vostra llengua mara, la lengua madre, es sagrada. Bé, i...
Arrel també d'aquest dia fem un reconeixement a una persona que té una dona, que té una gran carrera i que realment era coneguda fins a ser molt, diguéssim, al seu lloc, molt a Olot, a la Garrotxa, la Concepció Carreras Pau o...
de la qual s'ha publicat un llibre. Sí, que la seva autora és Carme Ramiro Martínez. Sí, que ha fet un compendi. Exacte, i el títol del llibre, Concepció Carreras Pau o la sublimació de la paraula. Sí, et sembla, després, a l'hora de la poesia, llegirem una de les seves poesies, que la trobo preciosa. O ara, com vulguis, jo al final de la poesia, ja per fer una mica de boca i que hi ha un acte tan important a la taula,
A la sala Piquet, no? No, no. A la sala Piquet, no, perdó. A la sala... Isidor Cònsul. Isidor Cònsul de Can Ginestar. Sí. Jo, clar, com que és un acte que, de tan important, sempre el somio a la sala gran de l'Ateneu... No, és que la sala gran era la sala gran. Sí, sí.
L'antologia poètica Concepció, carreres, pau o la sublimació de la paraula és el resultat editorial del treball d'investigació Concepció, carreres, nascuda el 1893 i morta el 1961, dona i literatura catalunya del segle XX, que el juliol de l'any 2003 es va presentar a la Universitat de Girona.
tota la interessant obra de Concepció Carreres, publicada en els tres volums de poesia, Elvira Poemes, Les amoroses empremtes i Allò que no torna, del 1950, Tribut al paisatge i fons d'Olot, del 1953,
I de la mort i de la desamor de 1954, en diverses plataformes periodístiques, ha estat organitzada en la present antologia amb vuit blocs temàtics. Amor, desamor, misticisme, escenes quotidianes, estacions de l'any, mort, natura i pas del temps.
La universalitat d'aquests temes ha permès que avui dia els versos de carreres continuïn projectant una força poètica extraordinària, dignes de ser musicats per algun dels excel·lents cantautors del nostre país.
Doncs, si et sembla, podem fer lectura d'aquesta poesia preciosa que val la pena publicar. Em sembla meravellós i deixaria pel final un tast de la que presenten, com hem dit, el divendres, dia 20, demà passat. Ara ho llegirem perquè ho tinc per aquí escrit, si ho he estudiat... Aquí la poesia es diu De l'amor novella.
La font se'n riu, del groc gros de sassosec, del cantible que sota el seu barbota. Broc i galet escupen la nuec, i de fatig diríeu que s'engloten.
En l'aigua moll de prop riu la granota, i en el canyà mateix, de vora el rec, un pastorit, romant amb la mossota del canti de la font. L'amor és llec, no confeix encar ses beceroles, parlen de ballaroles i panaroles, em deix mig recollit, mig saborós. I encar que el floc d'amor no s'ha desclòs,
Aquesta faça un camí i ja garbella en la rumor de la galta d'ell
I d'ella. Ai, no és preciós. Magnífic. És una meravella. Magnífic, magnífic. Però això és un llibre per passar-s'hi hores. Per passar-s'hi hores. Per passar-s'hi bé. O sigui, és a la biblioteca. Sí, això anava a dir. El trobareu quan tu l'acabis de llegir, clar, perquè potser només en tenen un. Però és a la biblioteca Joan Margarit de Sant Just d'Esvern. Sí, sí. Bé. I continuem amb la cultura. Continuem amb la cultura.
El proper divendres, dia 20, tenim un dels aconteixements literaris més esperats a Sant Just d'Esvern, com ja venim dient. Dos poetes contemporanis de renom universal, Joan Margarit i Lluís García Montero, presenten els seus darrers llibres publicats. Des d'on tornar a estimar, de Joan Margarit, editat per Proa. I un velero bergantín, defensa de la literatura, de Lluís García Montero, editat per Visor.
Estem parlant de dos gegants de les lletres. Quedarà petit. El celler de Can Ginestà, no. La sala Eixidor Cònsul. Però és el celler, no? La sala d'Eixidor Cònsul? No. No, és a dalt. És a dalt. A baix, a baix, és? A baix, a baix. Ah, doncs és el celler. És el celler de Can Ginestà. Bé, llavors abans ho vam dir malament. Sí, perquè jo he vist diferents informacions que s'han anat canviant...
Durant els dies. Hi ha dues activitats. Divendres, en Joan Margarit i aquest poeta que dèieu... Lluís García Montero. Lluís García Montero.
Pilar Sant Pau i Joan Margarit també parlen de literatura i parlen de poesia. I faran a dalt. O sigui que són dos actes fantàstics. Tenim dos activitats, una divendres i una altra. Avui estem parlant de la de divendres perquè és demà passat. Evidentment que sí.
ha quedat això aclarit, tindrem aquests convidats de luxe amb motiu dels 50 anys de serveis bibliotecaris a Sant Just d'Esvern. En diu el Carles que sí, que ho he dit bé. Organitza l'Ajuntament de Sant Just i la Biblioteca Joan Margarit. Ens consta que des d'on tornar a estimar, que ja l'hem llegit
diverses vegades de cap a peus perquè és una meravella, és gairebé el vostre llibre de capçalera, ja ho sabem, però un velero bergantín ha arribat una mica tard a les llibreries de Sant Just i moltes persones encara no han tingut oportunitat de llegir-lo. Luis García Montero, nascido en Granada l'any 1958, es uno de los más grandes poetas españoles contemporáneos.
En el presente, ensayo, mezcla composiciones íntimas como lector y como escritor. Consideraciones críticas sobre los vínculos que uren los procesos entre literatura y sociedad. García Montero es un enamorado de las palabras, como Joan Margarit, excelente rapsoda, que ha conseguido seducir al público y ponerlo en pie en diversos recitales y conferencias.
Hemos sido testigos de ello en diversos actos, en Ateneos y círculos de ciudades españolas.
En Sanyús tenemos granadinos, gaditanos, onubenses, extremeños y todo el amplio abanico que conforma vientos del pueblo. No se pierdan uno de los actos más recomendados en las redes sociales. Suposo que en vista del ajuntament, las redes sociales van llenas de anuncios de personas que recomiendan este acto. ¿Y cabrem, Carles? Es una pregunta que me faig. ¿Y cabrem?
Estem davant d'un senyor, o sigui, Luis García Montero, que jo ho he vist, he estat present, omple para ninfos de universidades, omple sales. No és el primer cop que tots dos estan al celler de Can Ginestat. Ja ho sé, per això t'ho dic, perquè jo l'altra vegada aquí vaig estar no hi cabia. A mi m'agradaria prendre notes i com no m'amagui, sota d'una taula, sota d'un taburet... Sí, ple a vessar, l'altra vegada. És complicat perquè també en aquestes sales tenen els aforaments limitats. Massa limitats, o sigui... Per segons quins actes és una mica complicat. I no sé com anirà la cosa.
O sí que hi hem d'estar una hora abans. Com dèiem l'altre dia, estibadets, estibadets, un a costat de l'altre. Sí, però on hem de prendre notes? Damunt de l'esquena del senyor que està apartat a damunt de l'altre? Això mateix. Bé, al final del programa, un petit poema de Luis García Montero.
I com deia Gil de Viedma, de quina habla Luis García Montero, cariño a Catalunya i un respeto per la meseta castellana. I per totes les parles de cada poble us recordarem també aquest dia, dia internacional de la llengua materna.
I ara presentarem una veu que és nova, una veu que potser no té molt de màrqueting, però jo crec que us agradarà. Canta sempre cançó típica americana i, no sé, aviam què us sembla. Summertime, how to live on easy days
Fays are dumping at Courtney's high. Oh, your dad is rich and your mind is good looking. So hush, little baby. Oh, baby, don't you cry? Why not this morning? You're gonna rise up singing.
Bona nit. Bona nit. Bona nit.
És una veu molt peculiar, però interpreta la música americana a su aire, o sigui que em fa gràcia de publicar-ho. Versió libre, molt bé, molt bé. I tant, i tant que sí. Molt bé. Doncs ara recordem, bé, recomanem, ja saps que som uns enamorats del cine baix, poder perquè és el més proper que tenim de Sant Just. Sí, sí, últimament sí.
Si parlem de totes les pel·lícules que hi fan, ja sé que hi ha un programa de ràdio d'Esvern que li dediquen tot el temps del món, però nosaltres recomanem l'última que hem vist. A mi em va agradar moltíssim, que és La teoria del tot. El seu protagonista, crec que està proposat per l'Òscar de Hollywood...
i amb el teu domini de l'anglès pots dir el seu títol original i la seva direcció i actors.
El gènere és un biopic, drama, romans, interpretació d'Eddie Redmayne, que fa el paper de Stephen Hawking, Felicity Jones, de la Jane Hawkins, i Charlie Cox, Emily Watson, Simone McBurney, David Deulis, i el guió és d'Anthony McCartney, basat en el llibre Hacia el infinito. Bé, i fins aquí ja ho dic de viva botxa perquè aquí porto tota...
Tota la ressenya. Tota la ressenya, però com que si aneu al Cine Baix ja us ho donen i si entreu a la web del Cine Baix també ho veureu. Si us fa gràcia veure-la, la teoria del tot és la història del físic Stephen Hopkins, la ment més brillant i de més renom de l'època actual. Aquest senyor encara viu, té 72 anys, i la pel·lícula està feta des del gènere, jo diria, melodrama, subratllant més la part romàntica.
però també es citen coses molt interessants perquè la seva nòvia, que va ser la seva dona, és una gran filòloga i estudiosa de Góngora. I tenint en compte que és la persona més marmada de capacitats que puguis trobar al món. Jo sempre el poso com una mostra de querer es poder, perquè no fa servir més que un dit.
per entendre's amb el sintetitzador que tradueix els seus pensaments. Això actualment, a través de la pel·lícula... Es veu tot el procés de la seva discapacitació. Discapacitació, però que no afecta el nucli.
del cervell, perquè allà cita un personatge, bueno, un neuropsiquiatre que es diu Retra Taylor, que parla del cerebro i la mente, es diu el llibre d'aquest senyor, es fan al·lusions a la pel·lícula, però llavors, clar, ara seria molt complicat d'explicar, perquè ella és una fan de Góngora i és una estudiosa del llibre de Job i les il·lustracions de William Blake, o sigui, és una persona, diguéssim, de lletres de sensibilitat. Ell és un científic,
Però científic pur, eh? I alhora, amb aquest estudi profund de la ciència, els escàners que li fan, primer li fan una biòpsia, després un electroencefalograma, o sigui, a mesura que el van visitant els metges, veuen com va creixent la seva discapacitat d'aquelles neurones que connecten amb tot el que és físic, els braços...
les cames, tot el que és el físic, però, en canvi, com va creixent el nucli de la seva ment. La seva saviesa. La seva saviesa està en un nucli de la mente que enllaça amb el cosmos, aquí hem d'entrar a la física quàntica, i això és molt complex, i aleshores, per això dic que...
Un llibre que ajuda a comprendre bé aquesta pel·lícula és El cerebro i la mente de Retra Taylor. No sé si està en català però en castellà sí. I l'altra pel·lícula que em va entusiasmar, i dic només una semblança perquè val la pena, jo encara no l'he vist però tinc unes ganes boges de veure, em va entusiasmar el tema quan la vaig veure anunciada. He vist només el tràiler i sabem que és una pel·lícula plena d'optimisme i esperança en un futur.
on per a Jackson, Carlitos, Zahira i Samuel tot és possible amb coratge, predeterminació i esforç. És la lluita de quatre nens que han de fer quilòmetres per anar a l'escola. Ah, sí, he vist el tràiler a la televisió. Sí, sí, jo he vist només el tràiler. Sí, sí, és un encant. A mi em fa l'efecte que serà molt, molt agradable de veure.
perquè Sant Feliu la fan de nit. Això també s'ha de dir. Si entreu a la web, les altres la fan a totes les hores i he vist que aquesta, que a mi de l'escola, només la fan en sessió de nit.
de divendres a dilluns. I ara recomanarem una exposició que no la heu de deixar de veure. Jo no l'he vista encara. Doncs val la pena. L'anatomia com a ciència i disciplina. És del 16 de febrer, ha començat, fins al 30 de juny. Hi ha temps, eh? Però és el vestíbul de la Facultat de Medicina Clínic de la Universitat de Barcelona.
O sigui, al clínic. O sigui, això és a la facultat de medicina. Sí, sí, sí. Al carrer davant d'on estan els consultoris. Això mateix, sí, és l'edifici on van estudiar els estudiants. Bé, l'anatomia com a art, l'anatomia com a ciència i disciplina, i jo crec que us agradarà moltíssim. Doncs ja ho sabeu, no, no, això m'ho llegeixo bé, Joana, perquè jo aquesta tinc moltes ganes de veure-la. És...
Facultat de Medicina Campus del Clínic. O sigui, és davant mateix per la part de darrere de l'Hospital Clínic. No del que la Rebilla Roel, sinó l'altre. El que baixa, quin és el que baixa? Casa Nova, potser. O sigui, l'entrada central està a Casa Nova i allà anirem a veure aquesta exposició. Tu que ets dibuixant i t'agrada tant, o sigui que...
Moltíssim, moltíssim. Aquí es veu esquematisat tot el cos humà, el crani... Bueno, suposo que serà molt interessant. Moltíssim, i a més perquè fa molts anys, abans, clar, quan estudiava, anava a classe d'anatomia, i allò, aleshores, arriba un moment que dibuixes gairebé d'esma, no? Tens el model natural a davant i t'endeixes a simplificar. Jo, per dibuixar quatre ninots, he anat abans i partint del model viu...
fas uns apunts. Però, clar, quan estudiàvem era al revés. Estudies primer l'esquelet. Després de l'esquelet... Vas afegint. Vas afegint coses. Vas afegint coses, vas afegint coses. I aleshores, com que després et queda el dibuix molt encarcarat, vas traient coses. O sigui, això ha de quedar retingut a dins de la classe. Doncs ja ho sabeu. Tenim temps fins al juny. I ara, jo no sabria dir-te
situar-te aquí, quin és exactament de tots els ossos l'esternocleidomastoideo, per exemple, i en quin punt està situat. Però si vaig a veure-ho a l'exposició, aleshores ho vas recordant, perquè jo sempre dic que de tots els paisatges imaginables, el més perfecte, el més elaborat, el més meravellós és el cos humà. Sí, senyor. Molt ben dit. Posa música, sisplau, Carles.
Fins demà!
Encara que la música és molt alegre, recordem que l'arribada del fred és l'època d'infeccions respiratòries de tot tipus, i especialment en els nens i la gent gran. I sobretot aquesta setmana, que diuen les informacions que estarà al pic màxim de la grip.
Bé, en aquestes condicions podem ser d'utilitat els complements alimentaris a base de determinades espècies vegetals que influencien en el funcionament de les defenses. Recordeu que aquí, a Sant Just, al carrer del Raval, tenim una tenda de productes naturals on tenim a l'abast moltes coses de les que ara anomenarem. D'entre les substàncies capaces d'ajudar a potenciar el funcionament del sistema immunològic de les defenses,
Destaca la vitamina C, que pot combinar-se amb d'altres ingredients d'origen natural, com és el cas dels betaglocants. I una de les espècies vegetals que destaca pel seu contingut en betaglocants és la Pleurotus ostreatus,
denominada generalment gírgola o bolet d'orella. Veus? Cetas de cardo, no?, també en diuen, de la qual s'extreu el polisacàrit bioactiu anomenat immunoglucan, sobre el qual s'està investigant ja fa més de 20 anys amb excel·lents resultats. Si aneu també amb freqüència als restaurants vegetarians... També ho trobareu. No cal que ho demaneu amb aquests noms, sinó que en el menú...
Si ho demanes amb aquests noms, em sembla que no et serviran les orelles alacantos aquestes. Però en el menú habitual, tant si aneu a la Riera, a la Riera Blanca, cantonada, regentment dieta, com si aneu a qualsevol dels molts vegetarians que hi ha, al carrer de Santana, al carrer Pintor Fortuny, ja en els menús hi és i t'ho serveixen. Per les seves qualitats pràctiques i d'elevada utilitat, el preparat monoglocan P1,
4H, que conté immunoglocant i vitamina C, és una excel·lent alternativa com a complement alimentari a base de betaglocants. Un potent antioxidant que afavoreix i elimina els radicals lliures i ajuda a potenciar el correcte funcionament del sistema immunològic.
Això es pot prendre i ho podeu utilitzar tant en nens a partir de l'edat escolar com en la resta de la família, i sobretot els avis. No cerqueu aquests noms una mica tècnics i complicats. Si aneu a un vegetarià o a una tenda naturista, aquests noms sovint es diuen carnita, es diuen tofu, es diuen seitan, però ells ja us indicaran. Sí, però aquest és concretament l'imoglucan,
R4H, asterisc, que està present allà a totes, com tu has dit, a les botigues de productes naturals i a les farmàcies. Bé, ara ja posem la sintonia de viatjar per Catalunya.
Bé, anirem de la Roca del Corp a la Roca de Sant Honorat.
Som a l'alt Urgell, o sigui, de Sant Just a l'alt Urgell. Però si la nitidesa del cel ens acompanya, podrem albirar la serralada de Montserrat. Ah, molt bé, això m'encanta, perquè la serralada de Montserrat també la veiem quan anem a Piera, quan anem a Canresa. O sigui, Montserrat es veu gairebé de mig Catalunya. No dic de tot Catalunya, però de l'àrea d'on estem nosaltres, de l'alba a Juregat es veu.
I de l'Anoia, també. Curiosament, les formes arrodonides de conglomerat, entre les quals sobrepasa aquest ininerari, també ens recordaran aquest massís, el de Montserrat. Una mena de cel a la terra. Així va descriure el poeta Miquel Martí Pol el magnífic indret de la comarca de l'Arl-Urugell, on hi ha Can Boix de Pere Mola, una massia que ha desdevingut hotel i restaurant de qualitat.
que cada any acull un munt de casaments, aniversaris, trobades professionals i convencions. Can Boix ara està ben comunicat per carretera, però en altres temps quedava força aïllat. Fins l'any 1929, els seus habitants creuaven el segre amb una barca que hi havia a tragó,
amb la qual arribaven al poble d'Oriana. Com diu Daniel Romaní, Camp Boix és el punt de partida ideal per fer el recorregut de la Roca del Corp a la Roca de Sant Honorat, unides pel preciós Coll de Mú. Entre totes dues serres hi ha una bellíssima clotada, la de la Font Viva, amb dos salts d'aigua extraordinaris. Som en un lloc d'allò més tranquil, molt poc freqüentat,
El caminant té la impressió de trobar-se a Montserrat per les formes arrodonides de conglomerat que fa la roca, formes que generen unes quantes balmes de mides considerables que constitueixen un bon aixopluc en cas de pluja.
Algunes d'aquestes balmes van ser aprofitades en altres èpoques per viure-hi. La més impressionant és la Casa del Corp, que va ser habitatge del primer terç del segle XX, el forn de pa que es conserva a dintre, ens recorda que s'hi ha viscut. Recordem, per si la paraula balma la trobeu una mica complicada, vol dir cova.
Sí, sí. Balma és una cova. Sí, sí, o sigui que Jaime Balmes es diria Jaume Cuevas, no? Més o menys, sí, ho traduïm aquí macarrònicament. Durant bona part del recorregut d'aquesta ruta circulant es gaudeix d'una esplèndida vista sobre els conreus de la vall del Segre i en dies de cel clar fins a Montserrat, com ja hem dit abans. Un dels al·licients de la ruta és en Salvador del Corp,
La capella més petita de Catalunya, per bé que està força malmesa, ha perdut la teulada. Conserva, però, encara, parets i abscis. Val la pena pujar-hi, tant com entrar a visitar Peramola, un poble d'uns 250 habitants. Havia arribat a tenir-ne un miler.
Un dels principals llocs de trobada del poble és, a més del casino, la plaça de Josep Roca, la plaça per als veïns de Pere Mola. En una de les cases, Cal Ribó, hi ha una gran balconada amb vigues de fusta de pi, vuit de les quals acaben en caps de persona.
En aquesta plaça es feien, i s'hi continuen fent, els principals actes de la festa major. Es ballava el ball de la castanya per Tots Sants i el de l'Indiot per Carnestoltes, que s'ha recuperat. Per tant, si avui hi aneu, podreu participar del ball de Carnestoltes. Molt bé.
L'església d'un antic castell i les vistes del pantà d'Oleana enfilava en una de les muntanyes que voregen el trànsit del riu Segre. L'esglésiola de la Mare de Déu del castell Llebre va ser en el seu dia part d'un castell. Només algunes ruïnes de la fortificació ens ho recorden, però avui és pràcticament desaparegut.
El petit temple, en canvi, està molt ben conservat. Des de la seva vora tenim una vista extraordinària sobre el pantà d'Oleana a l'esquerra i d'Oleana a poble a la dreta. Si consulteu la web altorgell.cat trobareu tota mena d'informació de turisme a l'Alt Urgell. Casas rurals, hotels, camins com arribari, ho trobareu tot a la web.
També hi ha una oficina de turisme al passeig de Joan Brodieu XV a la seu d'Urgell. Bé, doncs ja ho sabeu. Cap a la roca del corp i s'han honorat. Posem una mica de música.
Fins demà!
Bé, com desgraciadament aquests dies torna a estar molt, molt d'actualitat els maltractaments a les persones grans, tant físiques com psíquiques, tornem a recordar aquells temes com què manera podem evitar-ho o donar compte perquè es puguin evitar.
o es puguin prevenir. I sobretot que es pugui defensar un i una quan li van marmant les facultats, que això és el més difícil. Inicialment es tracta d'intentar que les situacions de maltractament a persones grans no s'arribin a produir i de reduir-ne la possible incidència. Consisteix a aturar o reduir l'evolució de les situacions de maltractament i detectar-les en un estat inicial i disminuir-ne la prevalença.
La prevenció pretén evitar l'aparició d'alguna forma de maltractament, detectar les situacions de maltractament familiar o no familiar i facilitar el tractament tant a les víctimes com als perpetradors dels maltractaments. Millorar la sensibilitat de la societat sobre la naturalesa i les conseqüències dels maltractaments a les persones grans és una de les mesures més eficients de prevenció. No cal dir que de la mateixa manera.
que van a informar a les escoles per protegir-se del bullying, del maltractament entre adolescents, d'adolescents a grans i de grans adolescents, és també plenament indicat que hi hagi una prevenció. Ja hi va, ja hi ha un equip aquí, els Mossos d'Esquadra. Nosaltres, a l'associació de gent gran, em sembla que venen sobre un parell de cops l'any, perquè estem assabentats, perquè ja l'última vegada
va ser molt interessant, que és un tema que jo vaig proposar, a internet molta gent és estafada i sobretot perquè la gent gran s'ha aficionat a intervenir a internet i hi ha unes estafes espantoses. I llavors els Mossos van explicar alguns temes i sobretot que no cliquessin en algunes tecles...
que poden donar lloc a que aquella informació arribi a un lloc que no deu anar-hi. En soc plenament conscient i tots hi podem caure de quatre potes. Igual que és una gran font de coneixement, internet ho és, sens dubte, perquè pots entrar a visitar tots els moreus del món i connectar amb tots els teus amics i coneguts. I assabentar-te de tot, sí. És la part bona que té internet. És la part bona. La part negativa és que hi ha moltes persones sumament hàbils
que tenen dominis falsos a internet. I aleshores veus allà... Avils no, desalmades. Poques vergonyes, això vull dir. Són poques vergonyes però amb intel·ligència. I llavors pengen la foto d'un avi tremendament amable, o d'un noiet amable, o d'una noia simpàtica que diu que està disposat a ajudar els avis en el que vulgui. Però això...
És fals. Clar, i en el moment que poses les dades de la caixa, del banc, o les particulars i personals, llavors ja estàs perdut. No, no, no, són més hàbils. Només et diuen, vols ser amic meu? Em caus molt bé. Tu dius que sí. I a partir d'aquí, aquesta persona... Clar, tu no dones d'entrada. No, però aquella persona és tan amable i t'atén també, que llavors caus, caus de quatre potes, com tu dius. Cada dia?
Cada dia, eh? Cada vegada que et connectes, hi ha algú nou que et diu vull ser amic teu. Sí. Cliques i ràpidament a la paperera. Després trobes algú que s'enfada. Oh, no vas voler ser amic meu, què tal? Dic, bé, doncs si vols ser amic meu, jo com que en tinc ja 600, que sé que els conec, més de 600, els que venen de nou, dic, doncs mira, em trobareu cada any, mentre el cuerpo aguante, a l'estand de la ACE, Associación de Autores del Còmic d'Espanya...
El Saló del Còmic de Barcelona i en Expo Còmic en el Saló del Còmic de Madrid. Són els dos llocs que vaig en persona i dic mentre el cos aguanti. Però jo el que no puc, suposo que tampoc ningú de la nostra edat, és contestar cada dia a 700 persones i menys desconeguts. I més a menys, sobretot no posar cap mena d'informació, ni econòmica, ni personal, ni d'adreça.
I compta amb les tecles que cliques, perquè a vegades també deixes oberts camins. Oh, clar. Per això et dic que si algú et diu que vol ser amic teu i no el coneixes de res, no cal que li donis cap explicació. Cliques i directament poses ta parella i fora. Ens tornem tan innocents.
ens tornem molt innocents quan som grans, eh? Sí, perquè tornem a ser una miqueta criatures. Ja ho diuen. I sobretot per la soledat, perquè a vegades els nostres gent grans, tota la gent jove treballa, estan sols i és el seu amic, l'ordinador. I aquí tenim el problema. Aquí hi ha un gran error, perquè tampoc algunes persones ens han ensenyat a viure en solitud. La solitud...
que la cerques tu és preciosa perquè és quan estàs a soles que neix l'artista però l'has de voler tu no que te la obliguin quan te la imposen quan hi ha avis que els posen en una residència i algú fins i tot té la barra de dir que són un ex tu ets un ex dibuixant tu ets un ex fuster el dibuixant sempre és dibuixant i el que ha estat sempre és
I el nostre títol, mentre estem vius, segueix sent la nostra formació professional. Ara bé, quan mimven les forces és quan neix aquesta criatura que portem a dins que diu, auxili, sisplau. I aquí és quan hi ha perill. Bé, sobretot, hem de fer campanyes de divulgació dels drets de les persones grans mitjançants díptics o tríptics implicant també els mitjans de comunicació. Cosa que ja estem fent...
O sigui que molt encura en totes aquestes coses de la xarxa que realment ens poden portar a llocs no desitjats. Bé, posem ja la sintonia de la poesia.
De Luis García Montero leemos el poema titulado Como cada mañana. Por cierto, que pasado mañana, día 20, será él en persona quien nos hablará de poesía junto a Joan Margarit al celler de Can Ginestà dos quarts de buit del véspera.
Ahora sé que estas calles nos han hecho solitarios y nuestro corazón tiene el pulso amarillo de las maderas lentas de un tranvía. Sobre un cuerpo viejo andábamos despacio, de forma irregular.
con una simetría parecida a los árboles. Era hermoso acudir cada mañana y respetar la cita con la yerma del muro, los ropajes cansados de las casas estrechas y de las calles sucias. Agradable cruzar sobre algún puente, detenerse lo exacto para ver cómo el agua
Discuten en las orillas. En su jardín olimos los primeros inviernos, su curso indefinido por entre las palmeras. Casi nadie pasaba. Solo había cuarenta sillas rojas de los bares cerrados y alguna soledad definitiva. Durante muchos años, durante tantos días que pasaron, el uno tras el otro, el deber era cierto paseo solitario.
La cita con un rumbo, que solo desviamos para pisar las horas que caían, los sueños que faltaban, la superficie helada de los charcos.
para saltar los setos o besarnos las uñas moradas por el frío. Y llegando a la puerta, solíamos comprar pequeños caramelos de nata o violetas. Entrábamos por fin para mezclarnos, como cada mañana de la vida, con el paso cansado, los azulejos fríos de un mundo hecho en latín y números romanos.
Ahora sé que en aquella ciudad deshabitada la gente andaba triste, con la soledad definitiva llena de abrigos largos y paraguas.
Abres el libro y dice, con diez cañones por banda, viento en popa toda vela, no corta el mar si no vuela un velero bergantín. Pero eso no es original de García Montero. Claro que no, ya te estoy diciendo que un velero bergantín es un libro de poesía
que trata de literatura, de cómo es la arquitectura de la poesía, algo de lo que Joan Margarit, como arquitecto, también sabe muchísimo. Y entonces el libro habla de arquitectura de las palabras y te descubre cómo han construido Espronceda, cómo ha construido Góngora, cómo ha construido
Gil de Viedma, entonces abres una página y tú empiezas a leer la página y te dice, para saber de amor, para aprenderlo, haber estado solo es necesario. Y es necesario, puntos suspensivos, y entonces te cuenta cómo Jaime Gil de Viedma llegó a construir Pandémica Celeste. Es un ejemplo. También te habla de la arquitectura. Es como un estudio.
És un estudi... De la poesia, de la construcció de la poesia. Poesia vista. Amb exemples. Claro, desde el punto de vista de un poeta professor de literatura. Y luego...
interactuando con otro poeta arquitecto de las palabras, que es Joan Marguerite. Això mateix. Bé, doncs, després d'aquesta explicació d'aquesta obra, que realment ja es veu que tu has llegit, doncs, bé, posarem ja la sintonia final.
I permeteu-me dir també, només un incís, que el llibre de Joan Margarit també serà traduït al castellà. O sigui que ja ho explicarem el divendres ells mateixos, perquè si no ho direm tots nosaltres... No, no, ells ens ho expliquin.
Bé, doncs, fins dimecres vinent, a les vuit del vespre, i si voleu tornar-nos a sentir, el dissabte estarem de nou amb vosaltres a les onze del matí. Fins aleshores, o bé bona nit, o bé bon dia a tothom. A reveure. A reveure.
A l'escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esperm, 98.1, ràdio d'Esperm.
Fins demà!
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Carabé, que avui dedicarem durant tota l'hora a la música de les Suprems, i per extensió també a la seva cantant durant molts anys, Diana Ross. Comencem.
Bona nit.
Fins demà!
Where did our love go? Va ser el primer gran èxit de les Suprems a les llistes americanes. Amb sis anys van aconseguir ni més ni menys que dotze nombres 1. Continuem amb una altra peça que porta per nom I Here a Symphony. You've given me a true love And every day I thank you love
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Peces de gran èxit per la Motown Records, a base de fusionar el ritme amb blues amb el sol i el pop, peces com aquesta que als anys 80 va recuperar Phil Collins, You Can't Harry Love.