Bona nit.
Seixanta i més. Avui dimecres és dia 9 de maig de l'any 2012. Festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València. Portem ja 130 dies d'aquest any de traspàs i ens en queden 236 per finalitzar l'any.
Ai, si connecten la webcam, avui se'ns veu la mare de bé. Ah, sí? Molt, molt, molt. Avui està amb una visió òptima. Va bé, aviam, els convidem a que ens vegin. Avui ja fa uns quants dies. El 1409 parteix la iniciativa del pare Fra Joan Gilbert Galofré, o Jufré, d'encarregar una imatge de la Mare de Déu com a advocada de tots els innocents, folls i desemparats, i funda un hospital...
per al sense sostre. La imatge fou, esculpida, amb el cap lleugerament reclinat cap a baix i d'aquí li ve el nom popular de la Japerudeta. Una copla de la cantant Conxa Piquer la va donar a conèixer arreu del món. I avui també és el dia d'Europa i la commemoració de la fi de la Segona Guerra Mundial. D'això ja heu vist que han parlat avui bastant els informatius. És, per tant, la festa europea de la reconciliació. Sí.
I que mai més hi hagi cap guerra. Ai, mare de Déu, això de la reconciliació... Sembla que cada cop que anem, l'anem pifiant, dient-lo de manera planera. Estamos en ella des de 1945, el que passa és que costa molt. Ara ho aconseguim una miqueta, després tornem enrere... Tornem enrere, sí. Bé, tenim esperança. A més, també és el dia de Sant Gregori, Sant Peconi i Sant Nicolau.
Felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. He vist en alguns calendaris que també és sant i jaies i en altres no. Això depèn de qui reculli el centural. Sí, però quan entres dins el centural romà n'hi ha 15 o 20 cada dia. Per tant, podeu celebrar-los tots amb alegria. O cap, segons el que cregui cadascun. Ah, això mateix, que no us celebra.
Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans. I per què no? A tots els joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients d'Esvernians.
Seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio, estem amb vosaltres. I si voleu, ens podeu trucar, com diem sempre, aquí a Ràdio d'Esvern, al 93 372 36 61. I ara recordarem alguns esdeveniments que van succeir tal dia com avui.
El 9 de maig de l'any 1462, a Bayona, País Basc, els representants de Joan el Gran i Lluís XI hi acorden el tractat de Bayona. Un gran aconteciment literari va tenir lloc el 9 de maig de l'any 1605. Es publica la primera part de El ingenioso Hidalgo, Don Quixote de la Mancha,
de Miguel de Cervantes Saavedra. I tu vas anar corrents al quiosque a comprar-te'l. De seguida, de seguida. No, si encara no hi eres, no? No? Ah, ja em pensava que sí. El 1605, no, no crec, no crec. Home, soc velleta, però tant. No, no, no, encara som joves. I un altre dels grans de la literatura, el poet alemany Friedrich Schiller, que va saber unir raó i sentiment, moria un 9 de maig de l'any 1805.
Avui el recordarem llegint algun dels seus poemes al final del programa. Posem una mica de música.
Aquesta música tan alegre és pel aniversari d'haver acabat aquella guerra tan horrorosa, tan espantosa, que va ser la Segona Guerra Mundial. I tant que sí, o sigui que això no anava per Schiller, sinó pel que hem comentat abans de la fi de la guerra i l'intent de reconciliació, que és una cosa lenta que l'anem construint dia a dia. I un altre poeta, en aquest cas romanès, en Lucian Blaga,
Naixia el dia 9 de maig de l'any 1895. A més de poeta, va ser dramaturg, filòsof, humanista, diplomàtic i professor universitari. O sigui que era polifacètic aquest senyor. La creuada dels nens és una de les seves obres més conegudes i algun dels seus poemes el llegirem també al final del programa. Perfecte. De la poesia passem al cinema. Ja que el dia 9 de maig de l'any 1912 va néixer l'actor mexicà
Pedro Armendariz. Després de triomfar al teatre, ho va fer al cinema i el tenim ben present en pel·lícules com Jalisco nunca pierde,
Maria Candelària o, més allà, del Rancho Grande. Sí que és cert que, quan nosaltres érem petits o jovenets, en feien moltes de pel·lícules mexicanes. Moltes, moltes. I Pedro Armendari i Maria Fèlix... Sí, eren els protagonistes. Protagonistes d'un munt de pel·lícules d'aquella època. Sí, sí, estaven de moda. Sí, sí. I també tenim present el 9 de maig de l'any 1940, perquè un país europeu, Alemanya...
autoritza per primer cop l'eutanàsia en malalts terminals. Recordem que l'eutanàsia és la mort indolora i provocada a persones que decideixen per una raó personal que no volen continuar vivint. Aquí tenim el tema de la pel·lícula Mare adentro, que va provocar molts debats sobre aquest tema. El mot eutanàsia prové del grec i significa bona mort.
Encara avui, alguns fonamentalistes de diverses religions suposen el dret a morir dignament. Si aquí a l'arxiu trobo el paper del testament, el llegirem perquè val la pena recordar la manera de poder fer que nosaltres, en un cas ja terminal, no s'enxufin de tubs i de coses que realment poden prollongar
Una vida que no és factible. Estàs parlant del testament vital, que és una cosa a la que tots hi tenim dret, i tant que sí. Recordem també un 9 de maig de 1945, quan la Unió Soviètica celebra la victòria sobre Alemanya a la Segona Guerra Mundial. D'aquest fet, en tenim moltes memòries de la infància, nosaltres, i de sentir-ne parlar a casa. La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic,
que va involucrar la majoria de les nacions del món, incluent-hi totes les grans potències, organitzades en dues aliances militars, els aliats i les potències de l'eix. Encara me'n recordo quan a Gràcia van començar a sonar els clàxons dient que la guerra havia terminat. Jo també ho recordo. Oh, i de meu, quina alegria. Jo no sabia per què. Però creu-me que a l'entorn,
Va ser extraordinari. I els nostres pares i avis en parlaven amb els veïns, va ser una cosa que es va viure intensament. Recordem que aquesta guerra va involucrar milers, potser milions de militars, i va provocar la mort de 50 milions de persones. I la destrucció extraordinària de països. I pobles sencers. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir reforçats de la guerra,
com les grans superpotències del món. I això va provocar la Guerra Freda, que va durar, si fa o no fa, uns 45 anys. D'on i do, també. Cinc anys després, el 9 de maig de l'any 1950, Robert Schumann presenta la declaració que porta el seu nom, primer pas per a la formació de la Unió Europea. Schumann està considerat, metafòricament, com el pare d'Europa per la seva proposta d'enteniment i col·laboració
Entre tots els països europeus, Conrad Adenauer i Jean Monnet van donar suport a la seva declaració. Per aquesta mateixa data, naixia a Barcelona l'escriptor Andreu Martín. Aquesta tarda ja li he enviat un e-mail felicitant-lo. Ah, molt bé. Llicenciat en psicologia, va debutar com a guionista d'Historietes a la mítica editorial Bruguera. Va escriure centenars de guions per al Pulgarcito...
I més endavant va col·laborar a Cavallfort, Zona 84, El Víbora i moltes altres publicacions com a editorials que li demanaven col·laboracions sobre la seva experiència com a guionista de còmics, que és molt amplia i dilatada. El seu profund coneixement de la naturalesa humana l'ha portat a escriure novel·les de gran èxit, tant en català com en castellà.
Recordem que una de les primeres, que va ser Pròtesis, es va fer en cinema amb el nom de Fanny Pelopaja. Sí, sí, me'n recordo. Després recordem d'ell a la Vejez Navajazos o No demanis llobarro fora de temporada, entre moltíssimes d'altres. Molt bé, ara posarem una mica de música.
Caminito, que el tiempo ha borrado, que juntos un día nos viste pasar, he venido por última vez, he venido a contarte mi mal.
Caminito que entonces estabas bordado de trébol y juncos en flor una sombra ya pronto serás una sombra lo mismo que yo. Desde que
Triste vivo yo, Camilito amigo, yo también me voy. Desde que se fue, nunca más volvió. Seguiré sus pasos, Camilito adiós.
Un altre 9 de maig de l'any 1976 a Stuttgart, Alemanya, Ulrike Meinhof és trobada penjada a la seva cel·la de la presó d'Standheim. Recordem que Ulrike Mary Meinhof va ser una periodista i militant ultra-esquerrana que va fundar la fracció de l'exèrcit Roig, conegut com el Grup
Van der Meinhof. Aquells anys eren notícia gairebé cada dia, no paraven, aquesta gent va fer bastantes malifetes. Bastantes, bastantes. Dos anys més tard, el 9 de maig del 1978, el polític italià Aldo Moro era assassinat a Roma per les brigades roges, després de segrestar-lo el 16 de maig.
Recordem que Aldo Moro va ser cinc vegades cap de govern d'Itàlia i president de la democràcia cristiana. Va tenir una vida també ben intensa. I un amor molt desgraciat, el pobre. Li va tocar viure els anomenats anys de plom i va estar en el punt de mira de la CIA, la loja maçònica P2 i les brigades roges que van acabar amb la seva vida. O sigui, si hi havia tanta gent que el volia matar...
Al final el van matar. Al final ho van fer, no? Pobre home. O sigui que lo de la reconciliació que hem dit abans, com veieu... Era utòpic. Era utòpic. No, utòpic, que és ben real, que força gent hi treballa i ha treballat. El que passa que n'hi ha d'altres que no... Però poden més els dolents que no els bons. És una trista gràcia, però és així. Esperem que no. Home, esperem. Recordem, finalment, que el dia 9 de maig de l'any 1997 moria el cineasta italià Marco Ferreri,
Amic i col·laborador de Rafael Azcona va escriure part del guió de El pisito i El cotxecito i ens ha deixat pel·lícules ben memorables com La gran abufata
la gran comilona, o nitrato d'argento, nitrato de plata, naturalment. Sí, sí. El pisito i el cotxecito, del que me'n recordo molt, és del Pepe Isbert, que estava fabulós. Oh, clar, és que el José Isbert és el que va donar vida a aquelles pel·lícules formidables escrites per la Pella Fona. Amb aquella veu, trencadeta. I dirigites per Berlanga, una autèntica meravella. I també, evidentment, va col·laborar molt Marco Ferreri. També, eh?
Sobretot en aquella, el verdugo, no? I del verdugo, va. En broma, en broma, però té una lliçó extraordinària. Tremenda, tremenda, i allà Pepe Isbert també feia un paper formidable. I bé, per als que ens escolteu el dissabte, dia 12 de maig, festivitat de Sant Pancràs i Sant Domènec, o Santo Domingo de la Calzada, com li vulgueu dir, recordem algun esdeveniment coincidint amb aquesta data. El dia 12 de maig de l'any 1810,
Al castell d'Hostelric, després de sis mesos de setge, 800 soldats que formaven part de la guarnició del castell van poder escapar de les tropes napoleòniques. Recordem també algun personatge famós que va néixer un 12 de maig. El polític català Miquel Coll i l'Entorn, que tots el recordem com a president del Parlament de Catalunya des del 1984 fins al 1988.
i que va ser destacat militant d'Unió Democràtica que va néixer, com hem dit, a Barcelona el 12 de maig de l'any 1904. Com també tenim ben present el qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, nascut a Cornellà de Llobregat el 12 de maig de 1930. És a la memòria de tots el seu compromís amb els immigrants i la seva gran labor en defensa dels drets humans.
Era Messi, no recordo malament, va ser molts anys conciliari de la JOC i de l'OACO, i va ser un dirigent molt destacat, però molt, molt, molt, i que va fer coses molt positives en favor dels obrers d'aquella època. Sí, sí, ens va acompanyar a la pelegrinació que va fer la parròquia l'any 2000 a Roma. Realment va ser un cap d'expedició fantàstic.
O sigui que tu l'has conegut personalment i vas tenir ocasió de parlar amb ell. Sí, sí, sí. Fins i tot li vam fer, entre els homes li vam fer, una cançó per la nit del comiat, que vam sopar tots junts perquè vam anar gent de Barcelona, vam anar gent de Sant Just, vam anar gent del poble de Mossèn Anton. O sigui, Corbera de Llobregat.
I realment va ser un comiat i els joves, entre ells i el meu fill, li van fer la música de la Lola, doncs li van fer un comiat i va estar molt content. Molt bé, doncs és bo que el recordem en aquest dia, no? Finalment, recordem també que un 12 de maig de l'any 1980, l'escriptora Mercè Rodoreda rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Molt bé, posem una mica de música, Marc, sisplau.
Start spreading the news. I'm living today. I want to be a part of it. New York, New York. These bag of oceans. I'm longing to stray.
Bona nit.
I'm melting away I'll make a prime start away In old New York And I can make it fair I'll make it anywhere
Bé, seguim? Sí, seguim i parlem una mica de la nostra edat i situació, no? Home, mira, parlem del que vulguis. Mira, parlem sobre el goig d'en Ballí. Molt bé. Resumim aquí les opinions d'un reportatge publicat al suplement de la Vanguardia de dissabte passat parlant de la edat madura,
com el millor moment en què algunes persones afirmen que la gent gran se sent satisfeta amb la vida. Diuen, com molt bé sabeu, que el dimoni sap més per vell que per dimoni. Encara que de gran continuï fent entremaliadures, aquestes seran més sàvies perquè com més adapté, més saviesa. Pot arribar a ser un dimoni que visqui en pau i equilibri en si mateix. A la seva manera.
Diu una senyora de 90 anys que tots els matins fa natació a la piscina de l'Atlètic Barceloneta. La vida és una gran escola i amb l'edat aprens a viure i a venir a veure els problemes, ja ho he dit bé, i esquivar-los per no fer la vida, que ja de per si és complexa, encara més difícil.
O sigui, que el material que has acumulat al llarg dels anys és una font inesgotable de recursos per encarar i resoldre problemes del present. Segons un avi a punt de fer-ne 80, diu... Vius més la realitat d'una manera menys tensa. Per exemple, prestes més atenció als nets i relativitzes aspectes de la seva educació, no perquè no tinguis responsabilitat sobre ells,
sinó perquè tens més temps i més experiència que quan vas ser pare i ho vius diferent. També una àvia que no para de fer esport afirma que ja no es preocupa tant de com quan era jove. Ja no tinc tantes incògnites per resoldre. La vida ja no es planteja en termes de lluita i conquesta. Vull viure al màxim perquè som a la recta final i no vull quedar-me només amb el que és negatiu.
Estem d'acord en que les persones positives creen estratègies per continuar fent el que els agrada a la vida. No hi ha millor manera d'envellir que la capacitat de saber divertir-se. No hem de perdre mai la curiositat. Això, mai. Podem aprendre de grans coses que no sabíem fer de joves. Tenir el cervell d'expert és la millor manera de tenir el cor jove. Valadiru que això que ens deia l'avantguàrdia
dissabte passat, ho hem repetit aquí diverses vegades. Sí, és una idea capdalt de la nostra manera de comportar-nos i d'aconsellar els nostres oients. I és una manera, un dels molts motius per què fem, per exemple, un programa de ràdio, o sigui, per trobar formes, maneres diferents, fer coses diferents de les que has fet la resta dels teus dies, o tornar a fer allò que fèiem de joves i tan ens agradava. Ah, jo mateix. I ara també, en plan una mica sarcàstic,
Poden llegir de la revista 60 i més, en el seu apartat Opinió, un escrit de Rafael del Campo Cano, que és escriptor i dibuixant. I que es titula, Aún con exceso, hasta la salud mata. Però si va vendiendo salud. Esto solemos comentar cuando nos enteramos del fallecimiento de alguna persona. La salud es cosa muy seria...
para irla vendiendo, por muy necesitado que uno esté, si con ello pretendemos obtener un dinero. Y ahí estuvo el error. Es venderla. Y es que, señores, hay que saber muy bien lo que se vende. Antes de meterse a vendedor de salud, cuando la salud a tu vecino veas vender, pregúntale si no tiene cosas mejor que hacer. Y si él persiste en la venta, siéntate a la puerta de tu casa y verás pasar el cadáver
No de tu enemigo, sino de ese vecino. Hagan ustedes la prueba y comprenderán el porqué de la frase elegida para encabezar este artículo. Bien es cierto que la salud no la tenemos comprada, si acaso mal alquilada. Esto último también lo sabemos muchas personas.
Sobre todo, las que viven obsesionadas con respecto a su ser físico, al que prácticamente dedica y rinden culto de pleitesía, rayando en lo maníaco, cuando no en lo hipocondríaco. En tal sentido, puedo decir que de niño, dio Juan Rafael del Campocano, conocí lo mismo que todo el pueblo, a un señor que vivía preocupadísimo con su temperatura corporal,
siendo un esclavo del termómetro clínico al cual no abandonaba ni un solo instante sacudiéndolo con sin igual maestría antes de colocárselo en la axila dicha operación la repetía infinidad de veces al cabo del día ya fuese mientras caminaba por la calle oyendo misa jugando la partida de dominó con los amigos e incluso en el cine aprovechando los descansos cuando se iluminaba la sala y así comprobar la columna mercurial
sacudiendolo de nuevo y volviendo a colocarse el termómetro en el sobaco si la lectura le preocupaba aunque señalase los normalísimos 36 grados pero que él subjetivamente interpretaba como 41 en cuyo caso sacaba del bolso un tubito de cristal lo agitaba cual si fuera el termómetro y tomaba un par de comprimidos de piramidón todo ello sin mirar la cara de quienes le observaban por entonces
Aún no existían los bolígrafos. Y cuando el secretario de aquel ayuntamiento le citaba para que firmase algún documento, entregándole la pluma mojada en tinta, nuestro febril personaje la sacudía enérgicamente cual termómetro clínico, rociando de tinta el traje del administrativo. No olvidemos tampoco a esas personas que constantemente...
y sirviéndose de un espejo de bolsillo, se miran la lengua por si pudieran encontrarla sucia. Miren ustedes. Llegado a este punto, he de decir que conocí también a una señora muy devota, la cual se abstenía de comulgar si su lengua estaba sucia. Miren ustedes. De igual forma, también me viene a la mente el caso de un cumplidor y probofuncionario, quien, consciente de haber pasado la vida hecho un cuatro en su sillón
y ante la mesa de trabajo sin otro ejercicio que liar el mismo los cigarrillos que fumaba se compró un chándal se calzó unas zapatillas deportivas y se lanzó campo a través corriendo como un poseso pero sus coronarias ya no estaban para aquellos trotes nuestro probo funcionario quedó tendido en el suelo víctima de un infarto los amigos del funcionario jubilado metido a deportista
Continúan llorando tan sensible pérdida y en su pretensión de remediar lo que ya no tiene vuelta de hoja ordenaron que en su tumba se cravara con pan de oro.
Aquí yace el que quien estando bien murió por querer estar mejor. O sigui que és un conte a la mar d'exemplar i sobretot perquè no siguem maniàtics ni hipocondríacs. O sigui que una preocupació excessiva per la salut a vegades te la fa perdre. I tant que sí. Posem música.
La bici siseta em parlava de bon matí al portal mentre el sol esperava i els carros veien passar. Siset, que no veus l'estaca? On estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en
Mai no podrem caminar si estirem tots. Ella caurà i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben porcada deu ser ja.
Bé, una versió de Joan Manuel Serrat, de l'Estaca. De l'Estaca, molt bé, molt bé. Va dedicat a Carme Cabero, que és una gran fan d'en Llac i del Serrac. Us escoltaré si en poseu una d'en Llac o al Serrac. Doncs dedicada a tu. Dos en una, no? Molt bé. Bé, seguint amb la cultura. Va per tu, Carme. Doncs seguim ara amb la cultura recordant que els divendres aquests de cine són molt estimulants, parlem del Cine Club Utopia, el casal de joves,
que també demà passat, a dos quarts d'onze de la nit, presentarà una pel·lícula magnífica, molt, molt interessant, que es titula... Nader y Simin, unas aparacciones.
I que la seva sinopsi ens parla que són un matrimoni que, junt amb la seva filla Terma, decideixen abandonar Iran en busca d'una vida millor. Però quan aconsegueixen els complicats visats de sortida, el pare de Nader li diagnostiquen Alzheimer i ell prefereix quedar-se. Aquí veuen tota una sèrie de coses que jo preferiria no explicar. No, amb el més que hi vagin a veure la pel·lícula, que és molt interessant.
Hi ha un personatge que pren una decisió que canviarà la vida de tots els implicats i, per tant, implicats també hi estem quan veiem la pel·lícula i d'aquí prenem part. I tant que sí. Aquesta pel·lícula és molt bona, va guanyar 3 ossos d'or al Festival de Berlín i té més de 50 premis internacionals. O sigui que, quan és una pel·lícula tan premiada, evidentment és que és bona. I ara què? Continuem parlant d'aquella cosa que s'ha celebrat tan maca.
Ah, sí? Bé, aquest cap de setmana n'hi ha hagut moltes, eh?, d'activitats, moltes. Bé, però jo em refereixo a tu, a tu afición, a la teva afició. Però mira, jo em vaig veure una que tampoc m'esperava i que es va fer aquest cap de setmana. A mi m'agraden molt els autobusos, els trens, els tramvies... Els mitjans de transport. Els mitjans de transport.
I va haver una preciosa caravana, una sortida d'autobusos que van sortir de l'Avinguda del Passeig de Maria Cristina a Caldes, el passat diumenge, on hi havia autobusos als anys 10, als anys 20, als anys 30, 40, 50, de tots els models que hem vist circular per Barcelona, de verds, de vermells, de blaus, de grisos, era una autèntica meravella.
Perquè nosaltres recordem que ells també hi havia de dos pisos, que dèiem, no? Sí, sí, hi havia de dos pisos, hi havia aquells verds xausons a Sant Jús, aquells que tenien el capó vermell a davant i que es pujava per l'estrep del darrere. Tots els models que hem vist aquí a Barcelona a Sant Jús van desfilar per allà, una autèntica meravella. I a més això ho veien a les portes del Saló del Còmic. Molt bé. Va sortir de l'Avinguda Maria Cristina. Ja veig aquí que et vas portar...
T'has portat, te veus, t'has portat de tot. Explica, explica. Però no puc parlar de tots els que he portat perquè això seria interminable. Però és allò que per les qüestions de tipus humà...
He portat un que em sembla molt interessant, que està tot a les tendes de còmics, que es diu Vinyeta sobre el síndrome de Down, còmic 21, que val 10 euros i va tot a una ONG que treballa... Sobre el síndrome de Down. Per la investigació del síndrome de Down. I això em sembla molt interessant, tant perquè són molt divertides totes les històries i molt variades. Sí, els dibuixos són molt macos. I de molt diversos autors, com perquè tot el que va per una causa justa
doncs sempre, sempre és molt interessant. I aquí, mira, les noves afanyes bèl·liques i les afanyes bèl·liques clàssiques. D'aquest aquí ja en vam parlar, ja en vam parlar, però és que veure-la ara amb dibuixos de Quim, que és el dibuixant que fa la Matínez del Fatxa el jueves, és un dibuixant extraordinari que ja havia col·laborat a Por Favor i que porta moltíssims anys d'experiència, va ser guanyador l'any passat del Premi al millor historietista,
i a més té una facilitat narrativa extraordinària. El guió d'Hernan Migoya, la portada d'Acunya, i és una delícia perquè a més hi ha dues sèries, noévas azañas bèl·liques, la de color blau. Sí, l'una té la portada en blau i l'altra la té en vermell. Clar, que una explica les històries de l'exèrcit republicà, o sigui, els protagonistes són els del bàndol republicà i en l'altre són els del...
els del bàndol nacional, que llavors es deia Ejército Nacional, no? Si no recordo malament. Los nacionales y republicanos. Sí, sí. O més aviat, los nacionales y los rojos, o los azules y los rojos, i d'aquí ve el color. Però està tractat molt bé, vull dir, sense fer sang, amb molt sentit de l'humor, i sobretot amb la distància, que és com es tracten bé les coses.
Bé, què més parlem del còmic? Ah, les exposicions interessantíssimes, totes molt ben muntades. Veure un pioner del còmic o Windsor McKay, l'exposició que li van dedicar, era una autèntica meravella. La de Moebius era també sensacional. Moebius sí, que fa poc ens va deixar. La dels superherois magnífica, vull dir...
Eren els 50 anys de Spiderman. També l'exposició de cavall fort molt, molt interessant, perquè també ha complert 50 anys. També ha complert 30 anys planeta d'Agostini, 20 anys bola de drac, 20 anys l'estudi fènix, una cosa interminable, perquè, clar, com que tota la gent... I de caminar, que jo no hagués pogut anar per l'assumpte del caminar.
Jo vaig acabar bastant cansat, i sobretot el diumenge, perquè a més de patejar-me, de patejar-nos, la meva dona i jo, al Saló del Còmic, ens en vam anar a Biocultura. O sigui, que de l'Avinguda Maria Cristina vam pujar fins al Palau Sant Jordi. Tot per les escales mecàniques i després muntanya amunt, després com vam arribar al de tot...
Vam fer el primavera perquè vam veure allà uns autobusos blaus que pujaven des del Blas Espanya. Hi havia servei gratuït fins a Biocultura. I nosaltres, amb un sol arro que queia espaterrant, vam arribar a dir com ens hem de patejar després per Biocultura, quan ja arribem tan cansats. I a més, Biocultura, a mi em perdonaran, però pagar...
per entrar a comprar, em sembla una passada. Sí, sí, mira, cadascú... Ja sé que té molts gastos, que, a part que és tot caríssim, sobretot aquests aparatets per fer massatges, compta la gent gran, jo diria que millor que us busqueu un massagista humà, millor que un aparatejo d'aquests tancars... Sí, perquè hi ha l'aparatejo que se li acaben les piles, o es desconnecta de la llum...
et quedes sense paratejo, o s'espatlla. I s'ha de pagar més en còmodos plazos, són caríssims. A més, moltíssimes coses, ja sé que són naturals, que són biològiques, però són caríssimes. Sí, però a vegades també tothom fa un gran massa. Sí, o sigui, unes sabates biològiques, unes sabates ecològiques, però que siguin tres vegades més cares que unes sabates de les altres... Sí, amb l'excusa de primos, vengo y te veo.
Exacte. Primos. I a més, al principi, jo hi havia anat els primers que feien i tenia un aire més natural, més de mercat de poble. Ara és una cosa tremendament... Potser si han descobert que la gent acudeix, llavors, clar, treuen partir. És una cosa tremendament comercial. Tenies tu raó amb això de la sortida a la festa de les flors a Girona de la gent gran? Sí. O sigui que realment...
la gent gran farà aquesta excursió, que serà extraordinària, i el proper dimarts. Sí, sí, doncs apuntar-se el proper dimarts al centre, al Milenari, no? Al Milenari teniu la sala de reunions, i és d'11 a 1 del matí. Sí, sí, sí, us convidem a que us apunteu. I podeu anar en persona, o també podeu trucar al telèfon. No, espera't, espera't. Trucar al telèfon, sí, però apuntar em sembla que ja es van apuntar ahir. Ah.
O sigui que el telèfon sí, perquè la convocatòria baix ja posa el nom de les responsables...
I aleshores encara em fa l'efecte que queden llocs. Millor anar-hi en persona perquè quan t'apuntes has de pagar. I clar, per telèfon és més difícil. No, però llavors pots pagar al moment de pujar a l'autobús. També, també, també. O sigui, quedes apuntat i pagues al pujar a l'autobús. Sí, sí, o sigui, que si queden places, truqueu, que segurament encara queden places. Que hi ha tota mena de facilitats. Oh, a més a més serà fantàstic, perquè el servei ha dit que haurà bon temps, doncs escolta'm,
Doncs res, posem-ho una miqueta de música. Una mica de música. Música amart.
Barrio plateado por la luna, rumores de milonga, es toda tu fortuna. Hay un cuello que resonga en la cortada mitonga, mientras que una peberta linda como una flor.
Fins demà!
Bona nit.
La lletra era molt maca, hem deixat que se senti una estoneta, lo del barrio. Què recordes de barrio? A la gent que som de barri ens arriba al cor aquesta cançó, perquè és molt maca i molt preciosa. A més, això m'ha portat també a la memòria un espectacle que el podeu veure amb música dels anys 20 i dels anys 30, amb música swing dels barris precisament de Nova York,
i la música de cabaret d'aquella època que hi ha al Teatre Victòria. No us ho perdeu, és divertidíssim. Molt bé, doncs aneu-hi. Ja veieu que sempre us recomanem algun espectacle que sigui divertit, perquè, com dèiem abans, a la gent gran ens convé divertir-nos, que ja han passat molts maldecaps a la vida, per tant, convé passar-s'ho bé. Sí, sí. Bé, veus com hem trobat aquí a l'arxiu el Fes-ho constar del document de voluntats anticipades? Sí.
Si algun dia no puc decidir, es respectarà la meva voluntat? D'això n'hem parlat abans, això fem referència al que parlàvem de l'eutanàsia. Això mateix. On anirà a parar el nostre DVA? Que vol dir document de voluntats anticipades. Exacte. S'inscriurà en la nostra història clínica de manera ben visible i respectant les garanties de confidencialitat legalment establertes.
també quedarà inscrit en un registre centralitzat del Departament de Salut, si ho demanem. Hi ha garanties que ningú no farà un mal ús o una interpretació excessiva de les nostres voluntats? Sí, els metges estan obligats a fer sempre una lectura crítica i prudent del contingut d'un DBA. A més, tots els pacients...
siguin firmants o no d'un DBA, estan protegits pels mateixos drets a rebre una assistència mèdica adequada. Què passa si en el moment de la veritat sursegen situacions no previstes al DBA? Se seguirà una bona pràctica clínica d'acord amb els familiars. I, si cal, després d'haver consultat el comitè d'Èdic Assistencial del centre, sense perdre mai de vista la que haurà estat la possible voluntat del pacient.
També hi ha la possibilitat altament recomanable d'anomenar a través del DBA una persona que ens representi en la interpretació i l'aplicació de la nostra voluntat. I si m'ho repenso, un document de voluntats anticipades es pot modificar o anul·lar en qualsevol moment.
Bé, aquí ha estat el recordatori. Això recordem que és en el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i també el Centre de Salut podeu aconseguir aquest folletó, que porta com a títol, fes-ho constar, i a més, curiosament, està fet amb un llenguatge comiquero, que està dins d'un globus, dins d'un fumet. Sí, sí, està molt ben expressat i...
Com veus, fem servir llenguatge del còmic ja per tot. Que comiquero que eres! No, però està claríssim. El que està dins del pensament està dins d'un fumeti, dins d'un globo de pensament. I l'altre està dins d'un globo o fumeti o bafarada de les que surt
d'un personatge quan parla a la billeta. O quan pensa. No, no, quan pensa són les rodones. Ah, sí, i el fes-ho constar... Quan té forma de núvol i rodonetes és quan pensa. I quan té la forma rodona de globo. I un indicador d'allà on surt la veu és quan el personatge parla. Molt bé, molt ben explicat. Bé, escolta'm, ara...
I si anem a la platja de Viladecans? Ah, molt bé. Amb el temps que fa, jo demà mateix aniria a la platja. No, serà diumenge. Diumenge ja no farà tan bo, farà una mica núvol. Bé, però serà bo, no baixaran les temperatures. Vine a la platja natural de Viladecans. Les dunes del delta de Llobregat, aproximació a la seva vegetació, fauna i dinàmica ecològica.
Coneixerem una de les darreres platges de la província de Barcelona on es conserva un paisatge lliure d'edificacions. Ah, doncs paisatge natural, anem-hi de seguida. I ben a prop, eh? Ben a prop. No cal fer 900 quilòmetres. Bé, i també, aviam, aviam on tenim lo del... Aquí. Les trobades dels jocs del món. Sí, l'observació d'ocells nidificants...
al Parc de la Torre Blanca. Això ja serà a final de mes. Encara més a prop. Sí. El 27 de maig, de 10 a 12 i mitja, punt de trobada a la plaça de la Torre, esplanada del bar, recorregut monitoritzat pels diferents ambients del parc o a la recerca de les diferents espècies nidificants. Bé, això que es veu aquí 9 i 10 és que és avui, i no, ha sigut ja, ja s'ha fet,
que era la trobada dels llocs del món. Però, esclar, això ja està, no val la pena comentar-ho. Bé, posem una mica de música. Música
Caricía mi ensueño, el suave lluvia con sus pies.
No ríe la vida si tus ojos negros me quieren mirar. Y si es mío el amado de tu risa leve que es como un cantar. Ella tienta mi herida cuando todo se olvida.
Bé, escoltàvem la Paloma San Basilio en El dia que me quieres. Una cançó ben maca. També un tango meravellós. I tant. Bé, ara parlarem de la salut mental i el benestar de les persones grans. Sí, això també és molt important i va lligat amb el tema que comentàvem abans, perquè precisament una de les coses que deia també aquest article, que era molt important per gaudir de la bellesa amb ebaixa, amb tota...
amb tots els seus èxits, per dir-ho d'alguna manera, que és important la salut mental i també tenir cobertes les elementals necessitats econòmiques. Si no, no hi ha manera de passar-t'ho bé. Sí, sí. És un reportatge que també publica 60 i més. La llegirem en castellà perquè realment... És tal com bé publicada. Diu, la salut dental i el bienestar en las edades avanzadas nos afectan a todos según nos vamos aproximando a ellas. Existen razones humanitarias...
Sociales y económicas por las que deberíamos prestar más atención a estas cuestiones, ya que nos beneficia cada uno de nosotros al asegurarnos que podremos llevar vidas largas y saludables que sean agradables y satisfactorias.
Para algunos, envejecer es una experiencia positiva, ya que conlleva liberarse de la carga del trabajo y contar con más tiempo libre cuando la mayoría todavía está en buenas condiciones para disfrutarlo. Ser abuelo es una experiencia única y un importante papel para muchas personas mayores que les proporciona una continuidad de la vida y la oportunidad de dar incondicionalmente.
Y a la par, entonces, también reciben el reconocimiento de sus seres queridos. Nos dice el mensaje final de este artículo. Un estilo de vida saludable, un medio ambiente seguro para vivir y la participación activa y significativa en la sociedad y en la comunidad son importantes factores de protección para el bienestar mental de las personas mayores. No obstante, es sobre todo
el apoyo de las familias, de sus coetáneos y de los cuidadores, el que cumple un papel muy importante en la promoción de su salud mental. La prevención de la soledad y del aislamiento es una de las estrategias más poderosas para conseguir este propósito. Las medidas para promocionarla también son importantes para mejorar la salud física y el envejecimiento saludable.
No està mai de més, i això de vegades ens oblidem, quan fem les revisions mèdiques periòdiques, doncs una visiteta també al neuròleg de tant en tant. Sí, sí, sí. I fins i tot, igual que ens fem un electrocardiograma, doncs fer, per què no, un electroencefalograma perquè veiem l'estat de les nostres neurones, si estan envellides, si estan rejuvenides. Envellides segur. Ara, a vegades, realment, segons l'altre dia, deia la doctora, que tenim molts mitjans a l'abast per poder-les
accionar i mantenir-les. Però això anava a dir, no necessàriament les neurones estan envellides al mateix ritme que ho ha estat la resta del cos. De vegades estan molt més joves i de vegades estan molt més gran. Depèn de l'impuls que se li vulgui donar.
L'altre dia comentaven precisament en una reunió d'actors que la gent que constantment memoritza papers i té les neurones en actiu, o sigui, actors grans que estan treballant, posem l'exemple de Montserrat Carulla, que és una senyora que està fent teatre i que està fent televisió. És un monstre del teatre, és meravellosa. Però el fet de memoritzar papers constantment...
fa que el cervell d'aquesta persona, que té una edat ja bastant avançada, en canvi està molt més rejuvenida de neurones. En canvi, un senyor o una senyora que es plantin davant d'una tele i no activin les neurones... No, no siguin més que per les xafarderies que ens expliquen. Aleshores, evidentment, aquest cervell està més envellit. I, evidentment, tenir la intel·ligència clara és una de les coses que també fa sentit... I tot, o sigui, tenir un al·licient per sortir de casa...
fer coses... Tot això ho hem dit moltes vegades, però és que ho repetim. A mi el que em meravella és que puguin haver inclús persones que ocupen els càrrecs de la política mirant bé la memòria al senyor president d'Extremadura i la bestiesa que ha dit i el baix to amb què s'ha dirigit a tot un senyor alcalde d'un ajuntament.
d'una comunitat, d'un lloc com Barcelona. I què et sembla la contesta? Ha sigut meravellosa. Meravellosa i correcte. Caballarosa i, escolta, no es podia dir de la millor manera. I a més ha quedat ell com un autèntic primitiu, o sigui, com un ciutadà... Per ell mateix, fes igual. Però escolta, com és possible que un polític actual pugui tenir unes reaccions...
Tan absurdes. Del paleolític inferior, no? De tenir... Però, bueno, que posi la testosterona per davant de la intel·ligència. Per favor, quin desastre. I tant. Posem una miqueta de... No, espera, posarem ja la sintonia de la poesia. Sí, que tenim dos poemes avui, sí, sí.
Dos poetes hem recordat avui que van néixer un 9 de maig. Dos estils ben diferents.
veament i apassionat Schiller i descriptiu i racional en Lucian Blaga. Us en llegim un de cada, triat del seu ampli repertori. De Friedrich Schiller, èxtasis por Laura, en versió de Teodoro Llorente. Laura, si tu mirada enternecida hunde en la mia el fulgurante rayo, mi espíritu infeliz
con nueva vida en ráfaga encendida resbala con la luz del sol de mayo y si en tus ojos plácidos me miro sin sombras y sin velos extasiado respiro las auras de los cielos si el acento sonoro tu labio al aire da con un suspiro y la dulce armonía de las estrellas de oro escucho de los ángeles el coro
y absorta el alma mía, en cántico amoroso se extasía. Si en la danza armoniosa tu pie comó la tímida resbala, a la tropa de amores misteriosa, miro agitar el ala, el árbol mueve tras de ti sus ramas, cual si de Orfeo hieras era lira, mientras trémura la tierra que pisamos vertiginosa gira. Si de tus ojos el destello puro
Puro fuego amoroso inflama. Latido al mármol duro da y al tronco vital llama. Cuánto goce soñó la fantasía. ¿De en qué modo crece la hermosura cuando leo en tus ojos Laura mía?
I acabem recordant la serenor que Lucian Blaga sabia imprimir els seus versos. Del llibre Poemes de Luz, que va escriure l'any 1919, hem triat aquest breu poema. Porta per títol, De tu pelo. La sabiduría de un mago me contó una vez de un velo que no podemos atravesar con la mirada. De una telaranya que oculta la naturaleza hasta no ver lo que existe
Nada. Y ahora, cuando ahogas mis mejillas y mis ojos en tu pelo, yo, mareado por sus olas negras y abundantes, sueño que el velo que cambia en misterioso en ancho mundo está urdido en tu pelo. Y grito, y grito, y siento por primera vez todo el hechizo que el mago comprendió en su cuello.
També de Lucian Blaga, orilla del mar. Viñas rojas, viñas verdes ahogan parajes bajo salvajes tallos, poderosos, como pólipos que apretasen en sus brazos una víctima. El sol saliente limpia de sangre la mar, las lanzas de sus rayos perforando la noche...
y las olas saltando como fieras. Yo me quedo en la orilla y mi alma, tan lejos de mi casa, se ha perdido en un sendero sin fin, tal vez sin camino de retorno.
Fins demà!
Bé, ha estat tot un goig recordar de nou Lucian Blaga, perquè jo, des que anava a l'Institut del Teatre, que no tenia ocasió de llegir un poema d'aquest senyor, no és un dels poetes que, precisament, aquí sigui més conegut. No, realment no, és veritat. I, en canvi, és d'una bellesa i d'un raciocini la seva manera de dir i d'expressar-se, que a mi m'encanta. Molt bé, a mi estàs satisfet, no? Molt bé, molt bé, molt bé. Bé, m'ha arribat als moments finals...
d'aquest programa d'avui de 60 i més. Moltes gràcies, Marc Pere Arnau, i aquests tangos tan bonics que ens has posat avui. I gràcies a tu, Joana, i a tots vostès per estar aquí, escoltant-nos. Tu també, Pere, i esperem que dimmeres vinent estem amb vosaltres. Recordeu que aquest programa es torna a repetir dissabte vinent a les 11 del matí. Doncs moltes gràcies a tothom i a reveure. A reveure. Molt bona nit o molt bon dia.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà!