va obtenir a canvi de mantenir el reinat del rei Joachar. Hem entrat en un altre tipus de moviment social. Per exemple, ha sumat el martí Luther King. Aquest home, igual com el Gandhi, va guanyar amb un imperi
que tenia el millor de les armes de la seva època. Vull dir que el sistema de lograr, per la manera pacifista, triomf i canviar les coses ha funcionat. Això és el que es demana, que tothom té dret a fer manifestacions. La diada d'aquest any ha sigut una de les manifestacions festives i que ha marcat
ha marcat una època, una manera de fer les coses. Ara, el que fa por és que amb aquestes manifestacions sempre es fiqui algú que li tregui importància i valor a aquestes manifestacions. Com ho hem de fer? No ho sé.
Jo crec que el poble, concretament el problema que tenim nosaltres aquí a Catalunya, que és l'assumpte d'un augment de la llibertat que necessitem tot. Però si nosaltres teníem més o menys, hi ha una autonomia.
no més que s'haguessin complert els punts de l'Estatut, ja n'hi havia prou. I no tenir-lo allà entaforat al Tribunal Constitucional i ja passarà el temps. O sigui que, escolta'm això, no hi ha manera. Jo penso que a la societat catalana l'important, jo dic la catalana com a llocs d'Espanya que d'unidor.
ja estan creant moviments pacífics, pacifistes, que estan fent una feina molt gran. Tot el tema del desdonament de pisos, tot el tema d'intentar recuperar uns diners per a la gent que no els hi entra res. Tot el tema de càrites. Ja hi ha un... l'important és que estem agafant consciència que això no pot continuar així. Que ha d'haver-hi un repartiment i han de començar a donar treball. I sobretot no apretar tant, perquè estan tibant d'una manera que ja no... Massa, massa.
Vull llegir també un article de com quedarà la cosa laboral. La cosa laboral, l'ocupació ja no es farà els contractes antics, es fan en temps parcial. Es faran per hores. Ara ha baixat el valor del salari. I en canvi estem pagant com si encara cobréssim 1.500 euros. La gent ja no té aquests diners. Això s'ha de moure.
Aviam si dintre de quatre setmanes ja podem donar una versió una mica més esperançadora i aviam com ha anat aquesta primera trobada que crec que serà molt profitosa. Bé, hem arribat a la fi d'aquest programa. Moltes gràcies.
Moltes gràcies, Jesús. I continuarem parlant d'aquests temes socials que són molt interessants. Moltes gràcies també al Marc Perenau, que ens ha posat la música. I us esperem el proper dimecres, recordeu que Veus de la parròquia es fa en segona audició, els dissabtes a dos quarts d'ons del matí. Us hi esperem.
Una cosa, el dia 29 de la setmana que ve, a les 9 i quart de la nit a la parròquia, esteu invitats per participar en tots els temes que hem parlat aquí més altres. Ja ho sabeu.
Oh, oh, oh...
Don't tell the truth, no, no, don't you dare
Can't drive me, cause baby you still got me after taking me away.
Extra kind. Extra kind to me. Then suddenly you're cross. You're so moody. You still get to me. Still can't turn you on. Don't know. You're fascinating. Ooh, more fascinating.
La ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just, 48 punts.
60 i més.
Aquests dies d'hivern, fent més vida que solana, i ve molt de gust escoltar la ràdio. La ràdio sempre ve de gust, sempre. Parlo perquè jo sóc una viciosa de la ràdio. El que passa que si és un dia de molt d'estiu i de molt de sol i estàs a la platja... A la platja també t'emportes el transistor, em deixa més raó. El lloro aquest que sobra tant. Ens ajuda a relaxar el cos.
calmar la ment i, sobretot, estar ben informats. Pocs anys abans de convertir-nos tots en internautes i navegar per les xarxes, on tot ho comentem i ens ho expliquem, ens enviem fotografies, dibuixos i tota mena de missatges, era la ràdio la reina de l'actualitat. Però ara surta sement. Tot es pot combinar. Ens podeu escoltar, però també ens podeu veure i enviar-nos tuits i missatges de Facebook.
La web de la nostra emissora és una bona mostra de com sou d'actius, sobretot els uients més joves. Gràcies per fer-nos companyia. Apa la conya que fèieu aquesta tarda a la penya del morro, amb la gent de Sant Feliu, amb la d'Esplugues, ficant-se amb aquests, ficant-se amb els altres...
A més és molt divertit perquè mentre dibuixes o fas alguna feina que no t'has de concentrar per escriure, poses a Google la ràdio en directe, ràdio d'Esbern, i per a l'ordinador surt tota la programació. Ja no t'has de molestar a aixecar a posar la ràdio. No, res, la tens a l'ordinador.
Bé, doncs benvinguts uients d'Esvernia. Ens passen quatre minuts de les vuit del vespre. Avui dia 22 de gener és el 22è dia de l'any del calendari gregorià. Hi tenim per endavant 343 dies per viure tan bé com puguem aquest any 2014.
ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada on ja sabeu que podeu, dir-hi la vostra, trucant aquí al programa 60 i més, tan senzill com marcar el 93.372.3661 des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre. I també a Facebook i a Twitter
posant ràdio d'Esvern i amb moltes ganes de compartir aquesta hora amb vosaltres en companyia de la formidable veu. Avui encara es notarà més que és formidable perquè la meva està molt cascada que estic superencostipat. Ja t'he dit que va de retro, eh? No et m'acostis. Però ja m'he pres unes bones cullerades de bisfaldona abans de començar el programa a veure si puc aguantar sense tossir.
També comptem amb el saber fer d'en Marc Perarnau, aquí avui està en companyia de la Carme, com més gent a la part tècnica millor, perquè en saben molt, i també un servidor de vostès, Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones. I destossegar. No, que encara no hi tosit. No, no, és veritat.
I no oblidem els creatius pioners d'aquest programa, Lluís Domènech, Candida Nevado i Antoni Jordà, que sempre que poden ens envien suggeriments i paraules plenes de savies. I a més qualsevol dia ens sorprendran venint físicament. Ja sé que tenen els seus aixaques, la Joana i jo també els tenim, però els disimulem.
I ara és el moment de felicitar a tots els que celebreu el vostre Sant anniversary. Avui festivitat de Sant Vicenç Màrtir i Santa Laura, demà dijous Sant Ildefons, divendres Sant Francesc de Sales i dissabte, que sortim en segona audició, la conversió de Sant Pau.
Recordem que aquest cap de setmana és la festa de la calçotada a Valls i en moltes altres poblacions. També els nostres restaurants d'aquí, de Sant Just, es poden degustar calçots ben cuinats. I com que els senyors de Valls són tan amables i ens han enviat a la ràdio el programa de la calçotada d'aquest any, que és la 33è edició, després llegirem un moment i comentarem els orígens de la calçotada, que segons els ciutadans de Valls va ser el primer lloc de Catalunya
Almenys ells ho diuen així. I els que tingueu ocasió d'apropar-vos al país valencià podeu gaudir de les festes del seu patró Sant Vicenç, que en llatí vol dir guanyador. I a la vegada parlem una mica en valencià i en català ara que estan tallant ja
l'últim fil que tenien de connexió amb la pròpia llengua ja que han desconnectat Catalunya Ràdio del País Valencià. De deu emissores que hi havia el País Valencià, en llengua valenciana o catalana, dieu-li com vulgueu, parlar de la manera del valencià o del català és la mateixa llengua en variants gramaticals, però l'atac que s'ha fet contra la llengua d'un país a València em sembla molt lamentable. Molt lamentable, sí senyor. Bé, posem una miqueta de música.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no.
Bé, estàvem ballant la J de Donya Francisquita però hem de continuar. Molt bé, molt bé. Ara esdeveniments que van tenir lloc un dia 22 de gener. A Prats de Molló els veïns aixequen contra la dominació francesa el 22 de gener de l'any 1670 i comença la revolta del Vallespí. Una qüestió força important es va decidir un 22 de gener de l'any 1921.
El govern espanyol estableix la seguretat social obligatòria per a tots els treballadors. O sigui que s'havien passat segles sense tenir la més mínima seguretat social de res, no? De res, de res. 5 anys després, el 22 de gener del 1926, l'hidroavió espanyol plus ultra realitza el primer vol sobre el sud de l'Atlàntic.
també era un 22 de gener però de l'any 1931 quan funciona per primera vegada el servei telefònic entre la península ibèrica i les Illes Canàries. I avui que es parla tant de l'acumanisme, si mirem enrere ens trobem que un 22 de gener de l'any 1932 té lloc per primera vegada a Londres un acte de culte, una celebració on participen l'Església Catòlica i l'Església Anglicana.
Passem ara al 22 de gener de l'any 1959, quan s'inicien a l'Havana-Cuba judicis militars sumeríssims contra els col·laboradors de l'ex-president del país Fulgencio Batista.
La famosa revolta dels sergens de 1952 va ser la que va portar Batista al poder on va instaurar un règim dictatorial però favorable als Estats Units fins que va ser enderrocat per Fidel Castro el 1959.
Tot i la quantitat de col·laboradors d'embatista que van ser jutjats i empresonats, ell va aconseguir un exili d'aurat, primer a Portugal i més tard a la ciutat Andalusa de Maravella, on va viure fins al dia de la seva mort un 6 d'agost de l'any 1973.
O sigui que s'ho va muntar bé el senyor Fulgencio Batista. Poderosos caballeros de un dinero. Va fugir amb tota la pasta i cap a Marbella falta gent. Allà es va trobar una pila de col·legues perquè mira que van aparèixer a Marbella. El paradís daurat de tota la gent que hi havia. Mangonea por aquí por allà.
I un altre 22 de gener de l'any 1962, 24 membres del directori revolucionari ibèric d'alliberament segresten el vaixell Santa Maria davant les costes brasileres. I una mica forçat per moviments pacifistes internacionals, el 22 de gener de l'any 1977, el president dels Estats Units, Jimmy Carter, concedeix l'amnistia als desertors de la guerra del Vietnam.
I més proper tenim el 22 de gener de l'any 1983, quan a l'Hospital de Bellvitge de Barcelona, els cirurgians doctor Saurrieta i doctor Margarit realitzen el primer trasplantament de fetge a l'estat espanyol.
Una cosa molt important i molt interessant. Per cert, el doctor Saurieta, segons quines veus de Wikipedia, posa Saurieta o Saurieta. Com es deia exactament, Joana? No me'n recordo. En aquest temps, de les coses d'actualitat, com tenia els crius petits, no estava gaire la guait.
Per tot cas, el que és importantíssim és fer un trasplantament de fetge amb èxit, i per això han passat a la història aquests dos senyors doctors. Bé, posem música.
Naixements que van tenir lloc tal dia com avui.
De l'any 1788, a Londres, ho feia el poeta anglès Lord Byron, considerat un dels més importants i versàtils del romanticisme. La fama de George Byron no prové només de la seva obra, sinó també d'una vida molt plena d'aventures
m'han apassionat, va tenir intenses relacions amb diverses dones i també homes, i fins i tot fos acusat d'incest. Ha sigut tenir una mica de tot la criatura. Però el que és molt bonic és que va fer un viatge per mar d'una dificultat enorme. Això ho vaig trobar a l'Arxiu d'Índies, allà a Sevilla, investigant quan il·lustrava una història de la ciència per anar a visitar un amic. O sigui, una persona que creu pràcticament al Pacífic per anar a veure un amic.
Ha de ser molt amic del seu amic, o amant del seu amic i un gran aventurer. I a Palagrinatge ens va deixar escrit com eren de fogoses les seves vivències.
Bé, un altre 22 de gener de l'any 1879, neixia a París, Francis Picabia, artista polifacètic, va practicar tant la pintura com el dibuix i el grafisme, a més d'escriure poesia. Va ser un dels pioners del moviment d'adaïsta.
Recordem que el dadaisme, també conegut com a moviment d'adar, va ser un corrent intel·lectual literari i estètic d'avantguarda desenvolupat entre els anys 1916 i 1925, precedent immediat del surrealisme, que, per cert, el surrealisme el va propagar i difondre Salvador Dalí del que avui fa un dia d'aquests 25 anys de la seva mort.
I de les arts plàstiques passem a la literatura, ja que el 22 de gener de l'any 1906 neixia l'escriptor estatunidenc Robert Erwin Hauer. Considerat com el pare de la fantasia heroica, gènere d'aventures, d'espassa i bruixeria, el seu personatge més conegut, que ha triomfat tant a la novel·la com al cinema i als còmics, és Conan el Bàrbar.
Per cert, magistralment dibuixat per Joan Bustema, jo m'he fet un tip de maquetà còmics de Joan Bustema i Robert Irving Howard, però volumes gruixudíssims, dibuixats i escrits, una meravella. Als anys 70 i 80 va estar molt de moda aquest personatge. Sí, i amb petits còmics que veus.
no eren molt grans, i tipo novel·la, i escolta... L'havien meditat en còmic, en novel·la gràfica, lloms de tapadura, i també en novel·la de literatura. I seguim el món de les lletres, ja que el 22 de gener de l'any 1962 neixia a Cádiz l'escriptora espanyola Elvira Lindo, de la seva obra d'estaques a la sèrie de literatura infantil Manolito Gafotas.
i de la literatura passem al món del teatre i el cinema, ja que el 22 de gener de l'any 1969 neixia l'actriu catalana Ariadna Gil. Pel·lícules com Lola de Vigasluna, Libertàries de Vicente Aranda o Labyrinto del Fauno de Guillermo del Toro li han donat fama i renom. Veus el que té fer ràdio en directe? Ara hem vist com un gat ros refugiant-se de la pluja venir a seure aquí al nostre costat. Quina meravella. I tant.
Bé, doncs recordem finalment algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El 22 de gener de l'any 2002 moria a Estocolm l'escriptora sueca Astrid Lindgren, creadora del famós personatge Pippi Langström, i el mateix dia de l'any 2010 moria a Califòrnia l'euscaritzada actriu Jean Simons.
Aquí a Pippi Langström li deien Pippi Calzas Largas, no? A la sèrie. Clar, amb les seves trenes, aquelles tieses cap als cantons, va ser molt famós a la sèrie. I com que el dia passat vam recordar la mort, penso que va ser dimarts passat, del poet argentí Juan Hellman, al final del programa, llegirem algun dels versos d'aquest gran Premi Cervantes, crec que li van donar l'any 2007. Bé, ara posarem música.
Guarda che luna, guarda che mare. Da questa notte, senza te, dovrò restare. Forrei d'amore, vorrei morire, mentre la luna
Bé, escoltàvem aquesta cançó tan bonica dels anys 70, guarda que l'una, però clar, hem de continuar el programa. Doncs passem a l'espai de cultura.
De quantes coses fa 100 anys aquest 2014? Molts fets que tenen a veure amb la cultura i alguns que tot el contrari. Vam fer el possible per destruir-la. Fa ara 100 anys començava la primera guerra mundial. Si no, el programa anterior ha anunciat un acte a Sant Feliu. Demà ha passat una xerrada sobre aquesta primera guerra i les conseqüències que va tenir.
L'imperi austro-hungarès declarava la guerra sèrbia i bombardeja Belgrat. Ben aviat van entrar en combat a Alemanya, òstia, França, Rússia i si no recordo malament també la Gran Bretanya. El front de trinxeres es va caracteritzar per la crueltat del terrible conflicte bèl·lic. Va ser horrorosa també.
Però no tot van ser coses dolentes aquell 1914. Espanya es va declarar neutral durant el conflicte i per les nostres terres creixia la indústria i el comerç com mai no s'havia vist al segle anterior.
L'ideal Pere Ferrer i Bosch inicia el negoci del cava seguint el mètode utilitzat a la xampanya francesa i crea la marca Freixenet. Per tant, en guany, quan brindem amb cava podem celebrar també els cent anys del naixement d'aquesta deliciosa beguda. Que consti que llavors deien xampany. Sí, clar, clar, venia de la xampanya francesa i allò deien xampany.
Cent anys fa també de la inauguració de l'escola del bosc, ubicada a la torre Larival de Montjuïc, dirigida per Rosa Sensat, que aplica els principis renovadors de l'escola moderna. També l'escola del treball i la biblioteca de Catalunya, foren inaugurades aquell 1914.
preparat de la riba, si no recordo malament. És doncs evident que mentre creixia cert poder destructor també ho feia l'afany de créixer en el camp de l'ensenyament i la cultura. Quantes generacions hem passat per aquella escola del treball, pionera en els cursets de preaprenentatge?
Era com un tas de tots els oficis perquè l'alumne pogués descobrir en quin s'hi trobava més a gust. Va ser també una escola pionera en tests psicotècnics per valorar les capacitats de cada estudiant. El meu marit va estudiar a l'Escola del Drac.
Jo també hi vaig anar cinc anys i precisament era un goig poder estar fent dos mesos fusteria, dos mesos mecànica, dos mesos dibuix, dos mesos... Sí, maestria industrial, el que ara seria com un enginyer industrial. Això era ja després, però primer passaves per dos anys de preaprenentatge on feies un tast, una prova de tots els vicis. No, ella va entrar directament a l'UCEU. Va fer cinc anys. Perquè devia començar més gran, jo és que vaig començar als 11 anys a l'escola industrial. No, no, ell va començar quan va acabar l'escola d'aquí.
eren pràcticament nens, adolescents que feien pràctiques de tots els oficis i estudiaven les assignatures habituals que es fan. Ell quan va acabar l'escola del poble alternava l'escola industrial amb la feina. Jo també, era el que fèiem aquells temps. I tant, sortia corrents amb bicicleta, carrer a la diagonal avall corrents corrents
per poder entrar a l'Escola Industrial. Clar que sí. I també aquest any celebrem el centenari del naixement d'algun gran poeta, el de Joan Vignoli i el d'un altre escriptor i poeta, José García Nieto, Premi Cervantes 1996. Al llarg de l'any ja anirem triant poesies. Ja en tinc alguns de triats d'ells, que evidentment són molt impactants.
i fins i tot el centenari d'aquell cantant que va ser considerat el príncep de l'opereta. L'inolvidable Luis Mariano va fer més suportable les penúries de la postguerra amb les cançons d'El sueño de Andalucía, Violetas imperiales, La abella de Cádiz o El cantor de México. I ara el Marc no sé si ens escolta. Posarem el Luis Mariano que ens deleitarà amb les seves cançons.
En esta tierra americana, donde jamás se pone el sol,
Brilla en la noche americana la luna lejana del cielo español. Para la noche está la luna, para el mariachi está el canto.
y las guitarras una a una, siguiendo la tuna con el rondador. Y vive Dios, que como México no hay dos, donde hay valor, hay fe en la vida y el honor. Una canción guagalupana
Va per Jalisco i de la Cruz, para una vil en mexicana que hizo trono en la mañana de tu risa y de tu luz.
I bé, com estem per acabar una mica els apunts culturals, recordem que el Tecla Sala, que el tenim molt a prop d'aquí, a l'avinguda Josep Tarradellas i Joan 44 de l'Hospitalet de Llobregat, centre d'Abtec la Sala, inauguren demà dijous dia 23 a dos quarts de vuit del vespre
una exposició de línia i grafisme i disseny. Joaquim Chanxo dibuixa una línia i segueix-la. Aquí en el catàleg veiem uns grafismes preciosos, o sigui, on la geometria és la protagonista. I més a prop encara, aquí, a dos quarts d'avui del vespre, a la sala Piquet de la Teneu,
Tenim una taula rodona. S'enjust en perill. Aturem la llei contra els ajuntaments. Serà molt interessant i cal que hi anem. I ja que parlaves sobre els ajuntaments, farem informació del bulletí que és molt interessant també.
L'Ajuntament té serveis i professionals per acompanyar la ciutadania en tot tipus de problemàtiques. Estan en constant adaptació a les noves necessitats de les persones. Informació estreta del butlletí municipal. La població de Sant Just d'Esbern té al seu abast un conjunt de serveis públics d'orientació i d'assessorament que s'han anat especialitzant en els darrers anys.
L'impuls ve donat per la crisi econòmica i el canvi de model social que estem vivint. La nova realitat que ens envolta està generant noves necessitats en el veïnat, que veu com creix la inestabilitat laboral, baixen els recursos econòmics, es compliquen les relacions familiars
i augmenten les incerteses. Davant d'això, l'Ajuntament, com a impulsor de polítiques de proximitat, disposa d'un ampli ventall de serveis d'orientació i assessorament que poden ajudar les persones a afrontar determinades situacions. Aquests serveis són, principalment, gratuïts i són el primer pas per afrontar una angoixa econòmica, resoldre una problemàtica concreta o conèixer quins són els passos a seguir per tramitar un determinat ajut.
Segons la tinent d'alcalde Gina Pol, s'ha de perdre la por a demanar suport en un determinat moment, ja que hi ha una xarxa de professionals que poden donar resposta i orientar. L'accés a serveis socials està a l'abast de qualsevol persona en horari de matí, sense necessitat de demanar cita prèvia.
mentre que altres serveis d'orientació sol·liciten, a través de cita prèvia, orientació jurídica, suport psicològic per a la dona, assessorament i manteniment de l'habitatge. A Sant Just de Més treballem en xarxa amb les direccions de les escoles, les ampes, les persones responsables dels espais de formació i de creixement personal.
les escoles esportives, les entitats de lleure i associacions, així com amb els i les professionals del centre de salut. Aquests equips treballen i es coordinen amb l'Ajuntament per posar a la base de tothom els serveis, projectes i recursos tècnics més adients per a cada situació.
Sota aquesta oferta de serveis estan oferint de forma col·laborativa amb altres administracions supramunicipals com la Generalitat, la Diputació i el Consell Comarcal, entitats del territori i també voluntaris a títol individual. En concret, el servei ofert es dirigeixen a cinc grans col·lectius.
Persones soles o famílies sense haver fills o filles. Famílies amb fills i filles. Famílies amb fills i filles amb necessitats especials. Gent gran. Dones. Cadascun d'aquests col·lectius té uns serveis específics a la seva disposició i l'Ajuntament continuarà millorant el funcionament i la cobertura d'acord amb la valoració que en facin les persones usuàries. Ja hem donat informació del nostre Ajuntament.
En dónde estás, amor, que ya no sé qué hacer sin ti. Este dolor me mata y me tienes sin ti.
En dónde estás, amor No ves que ya no puedo más Y hasta el reloj retrasa Y me ocultan la verdad Yo ya no sé qué hacer Ni qué será de mí
y hoy lo mismo que ayer, como te quiero, yo me muero sin ti.
Veo una altra cançó molt bonica dels anys 70. I una veu molt bonica també. Avui estem una mica septuagenarios. Nosaltres en tenim 70 i més recorrem cançons dels 70. I ve ara com han estat tan amables de l'Ajuntament de Valls d'enviar-nos aquest tríptic.
que parla de Valls, ciutat d'origen de la Calçotada, ens conviden a la 33è edició que tindrà lloc el diumenge proper, el dia 26, Gran Festa de la Calçotada de Valls. Valls és una ciutat d'origen de la Calçotada que us convida a la Gran Festa. El diumenge 26 de gener Valls acollirà la Gran Festa de la Calçotada.
Una diada festiva, popular, tradicional i promocional entorn del calçot que impregna els carrers i places de valls d'un ambient ple de tipisme i doloreta.
La jornada comptarà amb un variat programa d'actes tradicionals i festius i també de concursos relacionats amb el calçot, cercadilles, demostracions de coure calçots a la Graella, mercat de la calçotada, concursos de cultivadors de calçots, elaboració de salsa de la calçotada i de menjar calçots, degustació popular a banda d'altres actes.
A Valls, ciutat d'origen de la calçotada, fa més de cent anys que en fem de calçotades, diuen. Des de finals del segle XIX, la tradició calçotaire ha anat passant de generació en generació. Per això Valls és coneguda com la capital del calçot.
La calçotada, com saben tots vostès, és un àpat basat en el calçot, la seva salsa i els seus complements i mou cada temporada rigüades de gent entre els mesos de novembre a abril i constata l'arrelament d'aquest fet gastronòmic tan típic i popular a casa nostra. A la Gran Festa de la Calçotada 2014,
es compliran els 25 anys que el gegant del calçot encapçala la gran cercavila de la calçotada, un element folclòric estrictament lligat a la festa. Per aquest motiu, la unió anelles de la flama traurà el gegant del calçot restaurat. A més, la temàtica de la cercavila serà una mostra folclòrica del camp de Tarragona.
L'àrea de Valls és terra de calçots. Des d'aquesta posició, la ciutat i la comarca s'enorgulleixen d'oferir un any més la gran festa de la calçotada. Tant els que ja coneixeu els trets de la menja com els que encara no l'heu tastada, si us apropeu a Valls, el diumenge dia 26 haureu de fer el primer pas per quedar-vos enganxats a aquesta tradició. Enguany, l'artista audiovisual japonesa
Atsuko Harai. Era una mica difícil això. Atsuko Harai. Tu sí, perquè en saps de japonès. Doncs sí, de gens de japonès. Tinc acostumat a llegir noms japonèsos, això sí. Que desenvolupa la seva activitat a Barcelona i al Japó organitza el mateix dia 26 de gener la festa de la calçotada a la localitat de Oya, prop de la ciutat de Kobe, al Japó.
l'artista ajuntament amb l'associació Goya Art Village realitzaran un esdeveniment que combina art gastronomia i japonès, el qual acabarà amb la degustació de calçots anomenats neigi al sapó, preparats amb la recepta de la calçotada baienca a l'estil japonès. Dubto molt que li hagin donat
el secret de la salsa, perquè cada calçotaire té la seva recepta secreta. Jo he vist precisament tots els salons del manga que hi ha menjar japonès que n'hi han d'aquesta menja. I ells no li he sentit mai que li diessin calçot, li diuen negi.
És la paraula que li diuen. Espera, a la resta d'Espanya dius... Esos cebollinos, en plan molt pejoratiu, pitjor per ells. I pitjor perquè no li agrada el calçot. A mi no m'agrada. Jo a cap sala del manga, quan veig aquelles cebes, ni que siguin japoneses ni que siguin de valls, però reconec que té una gran acceptació. Però la salsa sí que te la cales. És com un romesco, no?
Mmm, amb les seves variants. I recordeu, segons diu la tradició ancestral, una bona calçotada, una calçotada amb àngel, ha de tenir, com a taló de fons, la serralada de Miramar. Com a escenari, una masia bellenca, ja fem poesia. I com a platea, la ciutat de Valls, amb el seu campanar alterós. Veniu a Valls per la gran festa de la calçotada, una de les festes típiques de Catalunya, i també durant tota la temporada calçotaire.
Fins ben entrat el mes d'abril qualsevol dia us podeu acostar a l'àrea de valls a degustar l'autèntica calçotada. Sereu tots benvinguts. A mi no cal que aneu tampoc avall perquè aquí a tota Collserola hi ha un munt de restaurants que fan unes calçotades fabuloses.
I aquí el restaurant de la bonaigua, la carretera reial, el de l'anteneu... Com ho fan també a terra i ho tenen molt per la mà, fan unes calçotades delicioses. A la masia de Can Carronell, a tots aquests llocs. I si voleu més informació sobre valls, hi ha una web
que és cambrevalls.com i allà us informa de tots els restaurants col·laboradors a la gran festa de la calçotada de Valls, que n'hi ha gairebé tots per Valls i els seus entorns, però n'hi ha a Fontes Caldes, a Montblanc, a Masmolets, a Santes Creus, per tots aquests llocs, els Trispolet, el Luga, Can Baró, Masia del Pla, l'Esportell del Bou, una infinitat.
I teniu en compte, prepareu-vos a rebre aquesta boloreta, que a molta gent no li agrada, de sabeta a la braça. Bé, posem música.
No, no, no, no...
Bé, i ara donarem informació d'aquella revista que publica el Ministeri de Samulligí perquè està en lletra molt petita, Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales i no, eIgualdad. I nos manda a todos los meses la revista 60 i més. 60 i més. Com està publicada a Madrid, respectem el seu llenguatge original en castellà i aquí tenim uns textos d'Angela Vigara Cerrato i un títol
Yo te cuento cuenta conmigo. Antetítulo de un proyecto a una realidad.
El proyecto Yo te cuento cuenta conmigo ha creado una red de trabajo cooperativo formado por instituciones y profesionales de diferentes ámbitos, tanto públicos como privados, que han unido esfuerzos con un objetivo común, mejorar la comunicación y relación interpersonal de las personas mayores como mediadores efectivos de su participación plena como ciudadanos activos
Donarem uns quants paràgrafs perquè l'article és una mica llarg. O sigui, comença a perdre, sisplau.
El acceso a los bienes culturales, la promoción del envejecimiento activo o el fomento de las relaciones intergeneracionales están favoreciendo la consolidación de metodologías de intervención centradas en la persona mayor, otorgando a estas una mayor protagonismo en acciones que garanticen su atención integral y su bienestar.
La comunicació és transversal a aquest conjunt de conceptes i ha de contemplar-se com un medi imprescindible per garantir la relació de la persona amb el seu entorn, tant a nivell domèstic i familiar com a nivell comunitari i institucional.
Así, en el año 2012, se puso en marcha el proyecto Yo te cuento cuenta conmigo, con la finalidad de realizar actuaciones de apoyo a la comunicación con personas mayores con o sin discapacidad, para fortalecer su participación en el entorno, optimizar sus vínculos sociales y evitar la soledad o mejorar su calidad de vida.
Este proyecto, que formó parte de las actividades incluidas en el año del envejecimiento activo y la solidaridad intergeneracional, se encuentra actualmente en su fase segunda de desarrollo. Fase primera, conocimiento del estado de la cuestión. Contamos con vosotros. El proyecto Yo te cuento cuenta conmigo comenzó su primera fase en mayo del 2012. Esta fase denominada conocimiento del estado de la cuestión, contamos con vosotros, com ha dit Alpera,
Consistió en la realización de actividades dirigidas a identificar qué dificultades y barreras en la comunicación pueden tener las personas mayores, con o sin discapacidad, y qué sistemas o estrategias se están utilizando para facilitarla.
Es decir, aproximamos a la realidad de este colectivo y conocer tanto sus problemas de comunicación como las consecuencias que estos tienen en su vida diaria. Posteriormente se estableció un grupo de trabajo formado por entidades profesionales de diferentes ámbitos, tanto públicos como privados, que trabajaron desde su experiencia en la observación y análisis de las limitaciones en la comunicación de personas mayores.
Bé, i ara queda, finalment, una altra paràgraf.
I ara, després d'aquesta àmplia ressenya dedicada a la gent gran, doncs bé, viatjarem per Catalunya.
No, no.
Secrets d'un monestir barroc. Visita sorprenent per les estances de Sant Ramon de Portell. El santuari de Sant Ramon és molt més que un notable edifici barroc envoltat de camps de blat. Les seues gruixudes parets atrezonen històries que converteixen el monestir en una llegenda monumental. Fa un sol espetarrà. Cal dir que estem a la Sagarra. Fa un sol espetarrà, com deien,
i a l'horitzó hi ha un verd intens. L'estreta carretera que ens porta a fi Sant Sarramon està literalment envoltada de camps de cereal. Només alguna alzina i uns pocs en maller trenquen la monotonia d'un paisatge que sondula capiciosament. Quan el vent bresa les espigues es formen ones com si es tractés d'un mar de blat.
La finestra del cotxe exerceix un poder hipnòtic que només es trenca quan emergeixen les primeres cases de Sant Ramon. De raull, ens ha semblat veure un cimbori dominant les taulades, però al nostre davant tenim un poble d'uns pocs centenars d'habitants. No pot ser? Ens diem, aquella fogàs visió no sembla ben constactualitzada. Durant una fracció de segon, ens passa pel cap que potser ha estat una il·lusió òptica,
Potser hi ha una església notable i prou. Doncs no és així. Un cartell fa desaparèixer tots els nostres dubtes. Sant Ramon, l'escurial de la Sagarra, i llegim. A sota s'hi veu un dibuix dels monestir que ens adverteix que ens espera uns metres més enllà. El primer que ens cridarà l'atenció del santuari de Sant Ramon serà efectivament la seva rotunda monumentalitat
impossible calcular-ne als metres quadrats. Creuem una portalada d'impecable factura barroca i anem a buscar el Pare Superior, que serà el nostre Cicerone. Comencem per l'insòlit Museu d'Exbords del Santuari. Supera de llarg les nostres expectatives. És una col·lecció de prop de 300 pintures sobre taula que va des del segle XVII quan s'aixeca el monestir fins al segle XXI.
Sembla una auca gegantina sobre la vida quotidiana a la Catalunya rural. En precisió naïf se'ns presenten pagesos que han patit greus accidents de carro i se salven després d'una invocació a Sant Ramon. Malalts pels quals semblava que ja res no es podia fer i miraculosament es recuperen. Soldats que retornen d'alguna guerra i se'ls nota sants i estalvis.
No hi ha més pretensió artística que la d'agrair a Sant Ramon la seva preciosa intercessió. Potser per això les peces traspuen molta veritat.
No costa gaire imaginar-se com era la vida al voltant del monestir fa més de 300 anys i fins i tot com va anar canviant. La substitució dels animals de càrrega per tractors i l'arribada del ferrocarril i així fins arribar a una moderna imatge d'una dona embarassada envoltada de flors. És del 2003.
L'últim exbot que ha arribat a Sant Ramon, un dels pocs per cert que fa referència a la suposada especialitat del sant que és patró de les embarassades i de les parteres i això que el seu naixement no va ser gaire plàcid.
Explica la llegenda que sa mare va morir quan el futur Sant Ramon encara era al seu ventre i que es va decidir practicar-li una precària necessària per si es podia salvar la criatura. Algunes versions fins i tot asseguren que va ser el vescom de Ramon Folc, primer de Cardona, l'encarregat d'obrir la pobra dona amb l'espasa, coses de l'edat mitjana, de les acaballes del segle XII o la primaria del XIII.
El de Sant Ramon no va ser l'únic cas. Se sap que en aquell moment, quan moria una dona de part, se l'obria per treure-li el fill, de manera que aquest naixement no l'hem de considerar miraculós, sinó excepcional. I d'aquesta singularitat li quedaria el renom amb què se'l reconeixeria al portell, Ramon Nunat.
Així es diu la parròquia de Sant Ramon Nonat que hi ha a Coll Blanc, al barri de Sant Ramon Nonat. I a tocar del Museu d'Exbots es posa una petita col·lecció de canturals. Són del segle XVII majoritàriament, per tant, posteriors a la impremta, però són fets a mà sobre pergamí i vellament il·luminats com en plena edat mitjana. Ni rastre de Gutenberg. Són uns llibres d'incalculable valor, històric i artístic.
Sob de saber que ajuntament amb els ex-bots formen part de les restes del naufragi que es van salvar de la crema del monestir l'any 1936. Això sí que es pot considerar com un miracle perquè el santuari va quedar trinxat.
es va posar tot en capses i es va portar a l'estació de tren de Cervera. Segurament s'havia d'enviar en algun lloc on la biblioteca i els exbots no correguessin perill, però es van quedar tota la guerra en un magatzem de l'estació del tren i no els va passar res, però s'han perdut molts llibres.
El claustre sembla un oasi vegetal enmig d'aquella gran mola de pedra. S'hi respira un silenci gairebé absolut sota les arcades que l'envolten. Al centre exacte, equidistant de les columnes, una cisterna ornamental sembla l'única concessió de l'arquitecte a una deliberada austeritat que convida a la reflexió.
L'article està signat per Anna Saeth, periodista. Ha treballat fins fa poc al diari Segre i és col·laboradora a la revista de divulgació històrica Sapiens. Bé, no us recomanem que us acosteu perquè val la pena. És una preciositat. I aquí a la revista es veuen unes fotografies precioses.
Recordem que tant aquesta revista Descobrir Catalunya com la revista Sàpions la teniu al vostre abast a la biblioteca d'aquí Sant Just, a la biblioteca Joan Margarit. Sí, podeu llegir-la quan vulgueu. Bé, i ara una mica més de música.
Bé, i ara posarem la sintonia de la poesia i així tindrem temps de llegir. Si no, en acabat ja farem algun tema més. Sí, perquè hem tingut molts poetes avui. Fixeu-vos que ens ha sortit Lord Byron. I recordarem, com vaig dir la setmana passada, Juan Hellman. Música, música.
Com hem vist aquests dies, els diaris han parlat molt del poeta argentí Juan Hellman, que va morir la setmana passada. Tota la seva obra és un clam contra la injustícia provocada per les dictadures i els mals governs. Escoltem avui alguna de les seves paraules.
Ahora Miguel Ángel cruza la noche del país. Va en un caballito de fuego. Se le caen palabras que tiemblan como el sur. Tira balazos de esperanza.
¿Es verdad que te hicieron pedazos en la tortura militar? Te caíste a pedacitos. ¿Y qué crece de cada pedazo tuyo? ¿Acaso otro ángel, Miguel? ¿Cómo te ven los demás? ¿Tal vez un vagabundo? ¿Un muro de tristeza?
Un viejo sentimiento inmortal. Santa Teresa la obrera que montaba un caballo de fuego para vivir cada vez. Como el dolor de tu alma. Pedazos de armadura escaparon a las uñas del tiempo.
Pregunto estas cosas para saber cómo me va. Envuelto estás en pólvora y horrores. Tus poemas cruzan la noche del país. La ternura trabaja, obrera, delicada. Andas por plazas y calles con la memoria en la mano. Llega la luz del alba, torpemente. Aquí nadie, nadie pide perdón. Te deshaces, Miguel, mirando el cielo.
Però me acuerdo de cuando vas a volver pegado a tu destino como una roca, desafiando a la muerte cada noche, montado en un caballo de fuego.
Seguimos con Juan Hellman, el infierno verdadero. Entre las cinco y las siete, cada día, ves un compañero caer. No pueden cambiar lo que pasó. El compañero cae. Y ni la mueca de dolor se puede apagar, ni el nombre, ni el rostro, ni los sueños con que el compañero cortaba la tristeza. Con sus tijeras de oro se paraba la orilla de un hombre o de una mujer.
Le juntaba todo el sufrimiento para sentarlo en su corazón debajo de un árbol. El mundo llora pidiendo comida. Tanto dolor tiene en la boca. El dolor que necesita por venir. El compañero cambiando el mundo y el horror poniéndole pañales al horizonte.
Ahora lo ves morir cada día. Piensas que así vive, que anda arrastrando un pedazo de cielo con las sombras del alba, donde entre las cinco y las siete cada día vuelve a caer tapado de infinito.
Escoltant aquestes paraules sembla pràcticament impossible que aquest senyor, amb aquesta profunda densitat poètica, hagi escrit això des de presons, des de camps de concentració. I des del patí del seu cor. I des del patí del seu cor, i veient gent llançada des dels avions al mar, i veient gent torturada. I haver perdut el seu fill, la seva jove, el que estava embarassada, i afortunadament per ell, en els últims temps de la seva vida, va poder tornar a trobar la seva neta.
La va retrobar a base de buscar, d'investigar com molts altres ciutadans del país on la crueltat fins on arribava que les dones embarassades les esperaven a que parissin i després les mataven i es quedaven la criatura.
Impensable. Sembla que l'ésser humà a vegades perd la poca humanitat que té per convertir-se en una fera però retorçada. No faria tot això. Se l'ajalaria a l'altre bitxo però no faria aquestes coses.
I a més amb aquest llenguatge tan contemporani, tan directe. I ara, per veure un contrast diferent, posarem el llenguatge en una traducció actual, però, evidentment, de Lord Byron, perquè és una cosa més recinxolada, més romàntica. Sí, és diferent, perquè era el rei del romanticisme. Llavors, recordant Lord Byron, llegim Acuérdate de mí.
llora en silencio mi alma solitaria, excepto cuando está mi corazón unido al tuyo en celestial alianza de mutuo suspirar y mutuo amor. Es la llama de mi alma cual lumbrera que brilla en el recinto sepulcral, casi extinta, invisible, pero eterna, y la muerte la puede aniquilar. Acuérdate de mí.
Cerca mi tumba, no pases, no, sin darme una oración. Para mi alma no habrá mayor tortura que el saber que olvidaste mi dolor. Oye mi última voz. No es un delito rogar por los que fueron. Yo jamás te pedí nada. Al expirar, te exijo que vengas a mi tumba a sollozar.
Com en poesia, no saps mai com pot durar més o menys, perquè depèn de la poesia, del ritme... Sí, aquí semblava que eren molt llargues, però és que l'he fet en lletra molt grossa. No, l'altre l'has fet en lletreta petiteta.
L'he passat en lletra. Aquesta és d'un cos 12 i aquesta és d'un cos 70. Sí, això que vosaltres ho sabeu molt perquè sou especialistes. Es nota la diferència. I a més, el molt curiós de Lord Byron és que les seves poesies no es nota mai si està dirigida a un home o a una dona. Parla en general a la gent castanà. Segons el seu escàndol, més a homes que a dones.
Sí, però ell ho encobria molt bé. Perquè en aquell temps la societat no admitia la seva homosexualitat, això li va costar la presó i li va costar una sèrie de desgràcies enormes. Sí, sí, com l'Oscar Wye hi ha tanta gent que a l'època romàntica es van desmalanar i no els van perdonar.
Bé, farem unes petites petjades per la Penya del Moro i la Salut de Sant Feliu per acabar el programa d'avui. Des del camí de la muntanya baixarem cap al Moll Fariner per després pujar cap a la plana pels carrers Riera i Ginesta. Seguirem carrer Tiles amunt passant pel costat del Parc de la Plana Pedrosa fins a dalt de tot. Una forta pujada, passem, on comença la pista 15 minuts a la Penya del Moro passant pel coll de Can Solanes.
Des del coll pujarem a la Penya del Moro, 30 minuts. La Penya del Moro és una talaia que domina tots en just i bona part del delta del Llobregat. L'any 2008, el consorci de Collserola va construir un mirador que ens facilita la visió i ens permet conservar i observar una part de l'antic poblat ibèric. Al cim de la penya podem veure les restes d'una fortificació medieval excavades l'any 2002.
El poblat d'Iveric és de l'edat del bronze, en 800 o 800 abans de Cris, que formava part de la tribu dels leietants i les primeres excavacions es realitzaren l'any 1972. Una rosa dels vents construïda per socis de les Sees ens orienta i descriu
Des d'aquella part, tota la plana que es veu... La panoràmica d'aquest punt. I tots els que veniu d'Esplugues i Sant Just sou leietans. Els que venim de València som cosetans. Això mateix. Bé, un altre dia acabarem de fer la ruta i ara ja ens acostem a la fi d'aquest programa d'avui.
On saludem molt, molt afectuosament, us donem les gràcies a tu, Marc, i a tu, Pere, per haver ajudat a realitzar aquest programa. I a tu, Joana, que has dissimulat molt bé la meva veu de refredat, usant la teu veu clara i diàfana. No, si no es nota, estàs molt bé. O sigui que et milloris, i bé, recordeu que aquest programa, si voleu tornar-lo a sentir, es torna a emetre el proper dissabte a les 11, de 11 a 12.
Fins aleshores, a reveure.
Sí, sí.
No et donis els pràvils d'esperar, el pràviu de santús.
Vigdra! Vigdra! Vigdra!
Bona nit i benvinguts a una nova edició de Caravec. Avui començarem amb la música del nova orquestra Don McLean, un cantautor que va tindre el seu més gran èxit a l'any 1972 en la publicació d'aquell treball que portava per nom American Pie. Avui escoltem una peça del 1974, La La Love You.
Here's all you gotta do Take me where you're going And I'll take care of you Cause I've got this knee that's growing To keep you satisfied And if you keep your green light showing
Because I la-la-la-la-love you And I la-la-la-la-love you And I really want you with me, baby Everywhere Well, I like the way you're moving And I like the way you go Well, I like the way you let your
A locomotion show. Cause my driving wheel is driving. And my pistons are working good. And if your motor gives you some trouble, baby, I'll take a look underneath your hood. Yes, I will. Cause I love my motor.
I want you with me, baby, everywhere. Well, I know you like your transportation. With a motor and a rubber wheel. But when you move you cause a transformation. In this lover and the way I feel.
Make me happy Here is all you gotta do Just let me ride your boxcar And I'll hold on with you Cos all I got is on my shoulder