Seixanta i més...
Avui és dimecres, dia 7 de novembre de l'any 2012. Avança la tardor. Portem ja 312 dies d'aquest any de traspàs i ens en queden només 54 per finalitzar l'any. Des d'aquí, per fer-vos companyia, tornem amb vosaltres i esperem que els temes que tractarem avui siguin del vostre gust. Avui, festivitat de Sant Florenci, Sant Amarat i Santa Carina, entre d'altres.
Felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Ho saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans.
I també als més joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients desvernians. Recordem, com sempre, algun fet que va succeir tal dia com avui, fins i tot alguna cosa interessant o divertida que us hagi passat a vosaltres i ens la vulgueu explicar, sabeu que ens podeu trucar al 93 372 36 61. Aquí, a Ràdio Desvert. Tinc l'esperança que algun dia us decidiu. Algun dia ens trucaran.
Recordeu, 93-372-3661. Ah, i no oblideu que ens podeu escoltar sempre des de l'ordinador i altres dispositius mòbils. Tots els programes d'aquesta emissora municipal són a la vostra disposició quan vulgueu i des d'on vulgueu. Tant senzill com escriure al vostre ordinador radiodesvern.com i clicant tot seguit la ràdio a la carta a qualsevol hora de qualsevol dia
Podeu escoltar 60 i més o el programa que més us agradi de Ràdio d'Esbert. I ara posem una mica de música.
Ara ja tornem a començar un altre cop amb les nostres notícies. Esdeveniments que van tenir lloc un dia 7 de novembre al nostre país i en altres indrets del món. Tal dia com avui, però de l'any 1583, el poble de Deià, a l'illa de Mallorca, cinta patitxa de Valldemosa,
I el de l'any 1659 a l'illa dels Faissans, a Badasoa, al País Basc, s'hi signa el Tractat dels Pirineus. Aquest va ser un fet històric molt important, ja que la monarquia hispànica cedia a França el que avui anomenem Catalunya Nord, el Rosselló, el Conflenc, el Capcir, el Vallespí i la meitat nord de la Cerdanya. A més, aquest tractat va posar fi a la Guerra dels Segadors.
I va partir al nostre país en dos. Així mateix. A veure si algun dia el podem recuperar sense... Això el trobo molt lluny ara. Potser tu i jo no ho volem. Els nostres descendants potser sí. Però no està tan lluny com anys enrere. Almenys ara se'n parla. Durant anys era tema tabú. Avui, si has llegit el suplement de la Vanguardia, parla del nacionalisme quan era tabú.
I la independentisme ni té cuenta. Això ja era tabut, elevat a la quinta potència. Elevado al cubo, no? Sí. Era el dia 7 de novembre de l'any 1809 quan les tropes napoleòniques van sequejar les cases d'Hostelric i van calar foc al poble. Pobre, tan bonic que és. Ah, però un grup bastant nombrós de persones es va resistir i des de dalt del castell van fer front als francesos.
També era un 7 de novembre, però de l'any 1893, quan el rebel anarquista Santiago Salvador tira una bomba a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona provocant la mort de 20 persones.
Un altre 7 de novembre de 1917, el partit bolxevic pren el poder i confirma la revolució d'octubre. A les àrees rurals, els camperols van donar suport als ciutadans de Petrograt i Moscú col·lectivitzant i redistribuint la terra. 24 anys més tard, el 7 de novembre de 1941, va tenir lloc a la plaça Roja de Moscú una gran desfilada militar en commemoració d'aquells fets.
I tornem al nostre país i en data molt més propera, ja que el 7 de novembre de l'any 1971 va tenir lloc un fet que avui dona els seus fruits. A l'església de Sant Agustí Nou de Barcelona s'hi funda l'Assemblea de Catalunya. Per la mateixa data de l'any 1978, el polític espanyol Felipe González
és nomenat president de la Internacional Socialista. I va ser un 7 de novembre de l'any 1999 a Vila Rodona. La colla vella dels xiquets de Valls descarreguen per primer cop el 3 de 8 aixecat per sota. Més present tenim encara el 7 de novembre de l'any 2010 en què el papa Benet XVI consagra com a basílica
el temple expiatori de la Sagrada Família a la ciutat de Barcelona. La qual tenim ja tres o quatre catedrals, no, a Barcelona? Entre el Tibidà, la Catedral de la Seu, Santa Maria del Mar i la Sagrada Família, em penso que és la ciutat d'Europa amb més basíliques. Ah, simpatitona com és la nostra... Ah, la Mercè és la parròquia. No, la parròquia és Sant Justi Pastor. La parròquia és Sant Justi Pastor, la Mercè és basílica. I la Mercè és basílica. Per això que no ens estem de res. Bé, posem una mica de música.
Beles i vents en molts desig complir. Faent camins dubtosos per la mar. Mestri ponent contra d'ells veig armar. Xaloc llevant, los deuen souvenir. Abllurs amics, lo grec i lo millor.
fent-ho mils precs al ventre amunt tan alt, que ens som bufar l'ocea parcial i que tots cinc complesquem un retorn.
Magnífic, Raimon. A mi Raimon sempre m'emociona molt. Ah, clar, tu tens arrels? Clar, perquè em recorda la meva infància, em recorda la meva mare quan de xiquet me parlava en valencià. I aquest valencià tan ben parlat i ben pronunciat de Raimon és que m'agrada moltíssim i m'incita a parlar en valencià. Ah.
Tu mateix. No, no. T'entenem tots, eh? Però com som a Barcelona, no puc parlar valencià a la manera del català, ni català a la manera del valencià, sinó el barceloní. Cada lloc el que toca. Xistésima Girona, es parla d'una manera. Lleida, d'una altra. Tarragona, d'una altra. I no ni millor ni pitjor. Diferent. Jo tenia molta fe amb el català de Girona, però ara que més o menys tinc uns lligams, veig que, escolta, més a la seva manera.
Tots valen igual? I tant que sí. Bé, doncs recordem ara persones que van passar a la història i van néixer tal dia com avui. El 7 de novembre de l'any 1833 va néixer el poeta i diplomàtic colombià Rafael Pombo. Seguint les petjades de José Zorrilla, Víctor Hugo i Lord Byron, esdevenir el poeta romàntic més important d'Amèrica Llatina,
a més de ser un notable traductor de la literatura anglesa. Un altre 7 de novembre de 1854 naixia a la ciutat de Cuenca, a l'Equador, el religiós lasalià Miguel Febres Cordero, pedagog, escriptor i lingüista, canonitzat l'any 1997 pel papa Joan Pau II. També una dona notable que va llorar la seva vida a la ciència va néixer
un 7 de novembre de 1867 a Varsovia. Ens referim a la gran investigadora Marja Salomea Skalodowska, molt més coneguda com Madame Curie, que va aconseguir el Premi Nobel de Física l'any 1903 i el de Química el 1911. Va descobrir, juntament amb el seu marit, Pierre Cuyi, el ratx,
Això de curir ho pronuncies amb un francès excel·lent, no? No, no ho sé si és excel·lent. A mi sempre em sembla, per les nocions petites que tinc, que la U sona una mica així a l'Oi. I si no, perdoneu-me, francesos, que m'escolteu. No, no, però tothom sap que aquests són els pares de la ciència moderna, el matrimoni curí, no? I que van perdre la vida darrere d'ells.
Sí, totalment, totalment. Van donar la seva vida per la ciència, però descobrir el ratge X ara ens sembla una cosa que la fem servir tots ben sovint, no? Però que van tenir a ells, o a ell i a ella, com a... Sí, després van venir més persones que les van perfeccionar, però al principi van ser ells. O ja segueix perfeccionant, i tant que sí. I tant, en van fer l'altre dia unes plaques de ratge X en dos segons i mig.
Unes fotografies fantàstiques. Cada vegada és ben ràpid. Fantàstiques, amb uns contrastos, semblaven fotos de cine. I recordem que el País Valencià, el GMSI, a la Ribera Alta, neixia el 7 de novembre de l'any 1911 l'arquitecte Joan Pere Segura de Lago. I el reconegut escriptor Albert Camí neixia a Mandodi, a Argèlia, el dia 7 de novembre de l'any 1913.
A les seves obres es mostra com un lluitador en contra de totes les ideologies i abstraccions que allunyen a les persones
de la seva condició humana. Gran pensador i gran escriptor. Em va impactar molt quan el vaig començar a llegir, l'estranger i aquest... Sí, sí, té una manera d'escriure bastant fort. Molt dura. Quan el Tec vam estrenar la seva, perquè era també dramaturg, la seva obra, Els Justos, va causar un impacte molt fort. A més, a l'aguai de la censura que en aquell temps picava. Esclar, segons quines coses, no es podien dir. Bé, què et sembla si posem una mica de música, Marc, sisplau? Doncs endavant.
Fins demà!
El que passa és que no tinc ara les dades exactes, per això no diré si ha guanyat a Texas, però
Déu-n'hi-do. El cas és que la suma de tots els països... És que fan unes seleccions molt difícils, perquè no és el vot personal, és per circunscripcions. I el que guanya les circunscripcions, segons on...
S'emporta tots els vots a favor o en contra, o sigui que és una mica complicat. Sí, sí, sí que és complicat. Bé, i com tots els dies del món, hi ha naixements i també defuncions, dediquem uns instants a recordar algunes persones que van deixar aquest món tal dia com avui. El 7 de novembre de l'any 1823 moria a Madrid el militar espanyol Rafael de Riego, el que va promoure l'aixecament que va portar el trienni liberal. També un 7 de novembre...
De l'any 1980 ens deixava un gran actor i esportista, perquè era pilot d'automòbil i crec que també de motos estadunidenses. Era un celebrat de la gasolina. Parlem de l'inoblidable Steve McQueen, que va ser en el seu temps l'actor més ben pagat del món. El recordem en pel·lícules que han fet història, com La gran evasió, El set magnífics o El color en flames. M'encantava aquest home, m'encantava.
Un altre 7 de novembre de l'any 2003 ens deixava un altre conegut actor de teatre i cinema espanyol, el còmic Juanjo Menéndez. Tot i que debutant al gènere dramàtic amb obres tan importants com Esquadra hacia la muerte, d'Alfonso Sastre, que és estupenda, va ser el camp de l'humor on va aconseguir més popularitat.
Recordem, finalment, el poeta hispano-mexicà nascut a València l'any 1927, Tomàs Segovia, que va morir a la ciutat de Mèxic el dia 7 de novembre del 1911. Al final del programa recordarem algun dels seus poemes. Avui és que tenim tres poetes. Hem citat abans un altre poeta colombià, Tomàs Segovia, i també Agustí Bartra, avui o demà, fa molts anys, va néixer. Molt bé, doncs, ara posarem música per això.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Una cançó emblemàtica i meravellosa del nostre gran Lluís Llach i que segueix sent per les circumstàncies que vivim plenament actual Bé, doncs parlem de cultura Parlem de cultura
Avui ho fem recomanant una exposició que ens mostra el paral·lel de la ciutat de Barcelona des de finals del segle XIX fins al gener de l'any 1939, ja en ple segle XX. És el cas d'aquesta vinguda.
en què es van concentrar un conjunt de manifestacions de la cultura popular única a Europa. L'exposició és el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i porta per títol el Paral·lel 1894-1939, l'espectacle de la modernitat. Es podrà veure fins al 24 de febrer de l'any vinent i ens mostra... Tenim temps. Tenim temps, tenim temps.
Jo hi he anat avui i amb moltes ganes de tornar-hi, perquè ens mostra tot l'univers del paral·lel i com aquesta vinguda barcelonina va sacsejar la societat del seu temps. Allà en aquest carrer, segons diuen els antics,
No se n'anava a dormir ningú. O sigui, tothom passejava, els aparadors i les ròtols dels teatres estaven encesos i tothom prenia la fresca o un cafè o feia el que podia amb aquest carrer que era populós i ple de gent. Sí, les imatges que es veuen en les filmacions és molt curiós.
rètols lluminosos no sé si n'hi havia gaires. Em penso que anaven bastant a les fosques. Això ja era entrat al segle XX, però al segle XIX anaven amb un fanalet i les pintures... Però posaven fanalets als teatres, eh? Sí, sí, sí, tant que sí. A diferència de Montmartre a París o Broadway a Nova York, el paral·lel no dominava la burguesia, sinó més aviat l'ambient popular, on anaven a divertir-se els treballadors que s'ho podien permetre. A més dels molts i nombrosos teatres, no hi havia un sol cafè
que en algun moment del dia o de la nit no s'improviseix un espectacle. És el que deies, 24 hores en marxa, no? Pobre, 24, sí. Això ho parlava un veí meu que tenia un avi que li explicava. Un dels cartells posa precisament la ciudad sin noche. No, sí que de re de dormir. Vida total.
L'exposició aborda tots els aspectes de l'oferta cultural de tan singular avinguda, inaugurada el 1894. Es pot veure com vivien els barcelonins del districte cinquè quan tot eren barraques, perquè es veu perfectament a les fotografies. Tot són teatres i barraques, teatres i barraques, i com van anar penetrant nous valors i nous gèneres escènics. Veiem també com els catalans aleshores percebien el sexe. La prostitució de finals del segle XIX,
Era un fenomen de dimensions gegantines. Era un negoci que l'administració emparava legalment. Fins i tot necessari, ja que, segons els criteris d'aquells governants, s'havia de donar sortida als instints que no es podien satisfer dins l'àmbit familiar. Es pot comprovar amb l'allau d'anuncis de tipus eròtic dirigit al públic masculí. O sigui que aquí les senyores no pintaven res, només que servien d'uso i disfruté.
Més o menys era així, pel que es veu, perquè tots són els anuncis de bordells amb les seves madams, les fotos de les pupil·les, de les noies que hi posaven, i les que ja estaven enrevellides, que aquestes feien la carrera al carrer. Molt bé. Tot i que aleshores no es feia servir gaire el terme eròtic ni erotisme, sinó la paraula psicalíptic.
I els espectacles amb dones lleugeres de roba i plens de picardia rebien també el nom de psicalíptics, i això es veu en el programa. I plenes de cel·lulitis, que llavors era moda, eh? Sí, sí, també, també, també. I també avui he descobert, jo he sentit dir moltes vegades això de psicalíptic, ja al Museu de l'Eròtica ho vaig veure, i avui m'ha enterat que... I què significa? Refregament. Ah, frote, en castellà.
Frote. Sí. Algo más que frote. Reflegar-se és más que frotar-se. Bueno, frote intenso. Exacte. Doncs igual que les pel·lícules de to que tant d'èxit tenien entre alguns membres de la reialesa. L'exposició repassa també com el paral·lel bullia amb les organitzacions polítiques i sindicals, les fires de llibres, les trobades d'anarquistes i, per sobre de tot, la quantitat de teatres amb ofertes de tots els gèneres
Des del Couplet fins al Music Hall, la revista, el Bodeville i la Sarsuela, sense oblidar el circ, els dramas socials i les comèdies satíriques. O sigui, ella així feia de tot. Recorrem que l'auca del senyor Esteve es va estrenar també per aquells anys al paral·lel. I a més està molt bé perquè en aquesta exposició pots escoltar amb uns auriculars i còmodament assegut en unes butaques
gravacions de Marco Redondo, Raquel Meller, Emili Vendrell, a l'Adi, i sobretot moltíssims coplers. I la fornarina, també devia ser. I la fornarina, sí, sí, sí. Però és que això, hi ha gravacions magnífiques. Sí, perquè estan remasteritzades. Ara podríem escoltar algun copler, potser el Marc ens en té algun de preparat. Sí, el Marc, el tens a punt? Vale, endavant.
Com un còctel que els homes faci obrir la gana. Tant per menjar com estimar. No s'ha inventat millor tisana.
Per fer un còctel ben fet estiren dintre un pot, un tros trinxat de gel i un cúmul de licor. Es tapa el pot, després s'agafa amb dues mans i arriba el dolç moment de començar el treball.
Remena, remena nena, remena, remena nena. No reposis ni un moment, si remenes força estona, la barreja surt més bona i el client deixes content. Remena, remena nena.
No hem trobat la fornerina, però hem trobat Guillermina Mota, que la tenim propera. Sí, sí, sí. Bueno, obroda. Obroda esplèndidament bé. És que fa uns coplets, canta uns coplets, llàstima que ha deixat de cantar.
Sí, no sé per què. Mira, perquè hi ha èpoques de la vida que a les persones no els ve de gust. Ja deu haver cantat prou. I tant. Doncs aquí hi ha, com dèiem, en aquesta exposició, grans artistes com la Fornerina, Raquel Meller, que van triomfar, o, ella és com a completista, però, Josep Sanpere. Sí, el pare de la Maria...
Al costat de la seva parella, la Jordi, que van fer dins del Bodeville creacions magistrals. Ara també podem veure a l'exposició dibuixos i pintures de molts artistes del moment, com Ricardo Piso, Isidre Nonell, Rafael Barradas, fotògrafs com Josep Bregolí o Gabriel Casas, que van deixar testimonis gràfics
d'aquell paral·lel que avui podem reviure al Centre de Cultura Contemporània. Recordeu que és al carrer Montalegre, número 5, on era abans la Casa de Caritat. No cal dir que també hi ha un munt de folletons, programes, partitures, atrezzo, vestuari i uns quants audiovisuals que ens poden fer passar una bona estona, fins i tot recordar els bons moments que molts han viscut al Molino, l'Arnau, l'Apolo...
la bodega bohèmia i tants altres llocs del paral·lel. Hem citat alguns que encara ara, sortosament, tornen de ser vius. Encara, sí. La polo, el molino i el teatre... Ara, però ja és distint, eh? És diferent. Ara ja és molt diferent. Som una altra època, però aquella picantor, aquella coseta que tenien aquells espectacles, ara ja no.
No la tenen. Ara és més sofisticat. Més sofisticat. I allà on hi havia el teatre espanyol al paral·lel, ara tenim l'artèria paral·lel. També s'hi poden veure espectacles molt interessants. Ah, i recordar-vos també, això és important,
que l'entrada al Centre de Cultura Contemporània és gratuïta per als menors de 16 anys i els més grans de 65. Ah, mira, doncs podem anar-hi tranquil·lament. Mira, aquí tinc l'entrada d'avui, veus? Oh, i tant, i tant. Jubilat, targeta rosa, preu 000. Zero, zero. Molt bé. Expo el paral·lel. Mira, avantatges de complir anys. O sigui que podem anar-hi amb els nostres nets.
si són menors de 17 anys i podem intercanviar punts de vista intergeneracionals sempre interessants. Ens costa que molts de vosaltres també vau poder compartir el passat cap de setmana vivències amb els vostres nets a la darrera edició del Saló del Manga. Els que hi vam ser els quatre dies que va durar el Saló vam poder comprovar el bon rotllo que hi havia entre pares, nens i avis que s'ho van passar d'allò més bé
celebrant els 20 anys de Bola de Drac o dibuixant a l'estat de l'escola Hosó.
L'estrena de la pel·lícula Reportatge d'Oriol Estrada, Songokumania, el Big Bang del Manga, va ser llargament aplaudida per centenars d'otakus, ja sabeu que els otakus són els lectors de manga, i les mostres gastronòmiques, això va ser un èxit apoteòsic, de Ferran Adrià, cuinant allà en viu i en directe, contrastades amb la cuina japonesa de Hirojoshi Ishida, que van fer les delícies dels assistents.
La gastronomia hi va ser tant present com els mangakes, que els mangakes són els autors japonesos, i les seves vinyetes. I ja que parlem de vinyetes, és del tot aconsellable visitar la mostra de dibuixos de l'il·lustrador Leonard Baird que exposa a la sala Vinson. Moltes d'elles corresponen a treballs que ha fet per al Periódico de Catalunya on podem apreciar l'esforç que requereix saber traduir en imatges
Textos sovint enrabassats
i convertir-los en una cosa atractiva i clara, d'inmediata comprensió. Si sou lectors habituals del periòdico, hi reconeixereu en aquestes il·lustracions molts dibuixos que heu vist al diari i com guanya veure'ls al natural en viu i en directe. La sala Winston recordem que és el número 96 del Passeig de Gràcia de Barcelona i la mostra es pot veure fins al dia 24 d'aquest mes de novembre, de dilluns a dissabte, des de les 10 del matí fins a dos quarts de nou del vespre. Aprofito per dir que no sé si ho hem dit abans,
que l'horari de visita del Centre de Cultura Contemporània també és des de les 11 del matí fins a les 8 del vespre, de dimarts a dissabte, i de les 10 del matí fins a les 3, els dies festius. Ai, aprofito per dir que hi som posats,
que si voleu un tast del Saló del Manga, em donarà un reportatge al Canal 33 el proper diumenge, penso que entre les 11 i les 12 del matí, en el Club Super3. Ah, molt bé, perfecte, ja ho sabeu. Podreu veure, els que no l'heu vist en directe, l'exposició dedicada a Bola de Drac. Molt bé, perfecte. Posem una mica de música. Bola de Drac
I fem una petita ressenya perquè el nostre cor l'opom de flors de Sant Justes Bern cada dia canta més bé. És que si canta amb altres cors
Mira, la comparança sempre és a favor dels nostres, i això que cada cop a vegades són menys components. Assagen molt, porten molts anys d'experiència, i l'experiència és un grau. I els agrada moltíssim, i a més a més tenen un repertori fabulós. Se'ls hi veu, se'ls hi veu, el seu és vocacional. Primer vam anar, es va convidar a la coral La Unió de Castellbisbal, el diumenge aquest anterior, no l'altre,
I el Ben va encantar, jo dic Ben perquè em sembla que soc una mica família, amb la coral L'Alzinà, de Masquefa, la coral La Sainte d'Or, d'Arles de Tec, i la coral La Unió, de Castellbisbal, que és la que convidava. Recordem que tens un marit i un net que s'han criat a la pom de flor. I tant, fa molts anys. I ara també un cosí. O sigui que, escolta'm,
I aquest últim dimenge vam anar a Sant Joan d'Espí amb una biblioteca, amb una sala d'actes magnífica. I també una sonoritat perfecta. I ens va convidar la coral La Flora, de Sant Joan d'Espí, que va cantar juntament amb la coral Cor Som i Serem, que portava acompanyament instrumental. Que són de Viladecans, no? Sí, sí, sí.
I bé, mira, doncs ja està. Aquí la dirigia el senyor Francesc Uller i tenien un músic excepcional que tant tocava guitarra com flauta travessera, com la maraca, bé, de tot, molt bé. O sigui, però el C, el nostre cor de quatre veus, sempre semblava que ressonava més bé. Bé, ja en parlo més bé perquè l'estimació em domina, com diu la cançó.
Fas molt ben fet. Un ha de defensar les seves coses. Ja veus que jo de tant en tant també parlo del grup Bauma, perquè com que canten la filla i el gendre, i sé que ho fan molt bé, i també m'emociona molt sentir-los, també parlo. Ja van venir una vegada, ja vam passar música d'ells. Aviam que no es tornes a convidar. Va venir la Tati i l'Esti, que són dues noies del grup. Molt bé. Ah, i un dia d'aquests posarem la seva música. Aquí, i tant que sí, farem una miqueta de documentari. El proper dia li diré al Marc a veure si ens vol posar una cançó de Bauma. Molt bé.
Mira, i ara tornem. Ja fa dies que no parlàvem de la sala parés.
Fa molts dies. I ara... És que passa que hi ha dies que quan vaig a dibuixar Sant Lluc vaig tan de pressa que ja no m'entretinga... Perquè com que tinc més tros que abans... Ah, clar, has de caminar més. Estava al Palau Mercader i abans estava al carrer del Pi. He de caminar més i si m'entreting molt... Hi ha vegades que em passa. Entro a la Pia al Moina, entro a la catedral, entro a la sala a parella i després quan arribo ja només em queda un quart d'hora per dibuixar perquè m'he entretingut entrant a veure la sala d'exposició. Doncs mira, si tinguéssim la televisió com anys enrere...
ensenyaríem aquests dos
cartrons preciosos que ens han enviat. Si tinguéssim la televisió, hauria portat aquí la nova edició de Bola de Drac, que és un cofre, ho dic per si algú vol anar amb l'EFNAC o el Corte Inglés o amb alguna tenda de còmics, i tindrà una sorpresa, perquè és una edició nova, completament diferent, és la mateixa que vam treure fa 20 anys, però ara amb pàgines a color, nova traducció, nova rotulació, i a més presentada d'una manera magnífica. Fabulosa. Fabulosa. És tota una obra d'art.
Bé, parlant de la Sala Parés, hi ha dues exposicions. Àlex Prunés, que meditacions pictòriques... Molt bo, m'agrada molt a mi l'obra de Prunés. És realment preciosa. Sí, sí. I després Glòria Muñoz, que també és Renaixement 2012, basat en... Bueno, és una manera de reproduir amb els seus somnis i les seves meditacions figures del Renaixement. Aquí tenim el naixement de Venus, però a su aire.
Ella l'ha reflectit a la seva manera. I també està bé perquè aquestes són recomanacions per sales que no es necessita gaire temps per visitar-ho. No, i a més a més, com no costa un duro, doncs val la pena. I a més a més, també hi ha lloc per seure. Doncs mira...
I el carrer Patritxol ja és deliciós. És tot un goig, és tot un goig. A mi m'agrada. És com anar al Museu del Xocolata. I tant, i tant que sí. Que també ho vam recomanar, al Museu del Xocolata, estar al carrer del Born. Ah, i ara ens volies parlar... Tu parla d'aquesta cosa, que després parlarem de la bèstia. Del que vas veure al Teatre Nacional de Catalunya, que fa dies que no parlem de teatre.
Tot i que sí val dir-ho que aquí a Sant Just vam tenir dues representacions precioses, la del grup que dirigeix la Maica Dueñas, que va fer un muntatge preciós, d'un marido ideal d'Òscar Wall, i després el dissabte següent vam veure el Florido Pencil, el grup els 2050, que vam fer també una creació amb l'Ateneu ple de gom a gom.
No, fantàstic! O sigui que felicitats al grup Just Teatre i a Maica Duenyes i felicitats també al grup el 2050 perquè si segueixen així ens fan gaudir del teatre molt i molt a Sant Just. Molt, fantàstic. Bé, això que parlaven de la bèstia doncs vaig anar... Això és el Nacional de Catalunya. Sí, el Nacional de Catalunya. Aquí compta que heu de treure les entrades en temps, que el problema del Nacional és que... Sí, bé, jo vaig tenir la sort que vaig ser convidada.
I com vaig ser convidada vaig tenir la sort que era el dia de la preestrena, com si diguéssim. Eren tots els convidats, hi havia moltíssimes persones, i sembla mentida que en 15 dies el Jordi Bosch s'aprengués aquell monòleg d'una hora...
Però, a més a més, tenint en compte una cosa... Jordi Bosch és un gran actor. Jo l'he vist recentment en l'obra que va fer anteriorment d'aquesta al Teatre Lliure. És fantàstic. És que és un actor amb un domini de registres extraordinari. Sí, sí, sí. I a més la va fer també amb el Jordi Boixaderes, que ara tornen a treballar junts. Sí, sí, perquè aquí el Jordi Boixaderes també va fer monòleg de mitjona. Sí, sí. Així que va ser la resposta...
Tenint en compte que, clar, ell va accedir a aquest paper perquè en principi l'havia de fer l'Anna Leizaran. Sí, és un paper que tant el pot fer una dona com un home. De fet, és una mena de bèstia del teatre, un animal escènic, un artista... I el que sobte també és el vers. Sembla mentida.
que aquest americà hagi fet aquest vers, i la traducció... La traducció diu que té un mèrit extraordinari. Però sembla que estiguis veient una funció del segle d'or, però saps aquella cadència? Tu haguessis disfrutat moltíssim. No sé, tinc moltes ganes de veure-ho, i tant que sí. Doncs aquí també, amb el triptí... A mi també m'han convidat al teatre, però no amb aquesta. A mi m'han convidat a veure el diumenge que ve...
Cançó de morir de guerra, Coliseu. I l'altre diumenge següent, Doña Francisquita, per la companyia del Teatro de la Zarzuela, siglo XXI de Madrid. Aquell amic teu que sempre us cartegeu. És el director de la companyia, que havia estat ajudant de director, del José Tamayo, quan Tamayo va morir, i ara ho porta ell. I a més, aquesta té un gran mèrit, perquè Cançó de morir de guerra hi ha tant al cor com als cantants, catalans i madrilenys. A més, és tan bonica.
Bé, amb aquest tríptic que ens van donar a l'entrada hi ha un text molt bonic del Sergi Belbell
que s'acomiada perquè deixa de ser director del Nacional. I l'últim paràgraf diu... No m'agraden gaire els homenatges, com a la immensa majoria i encara menys els comiats, però vull dedicar a aquesta obra, que no deixa de ser un gran homenatge al teatre, als autors, als actors i a tots els que s'hi dediquen, a totes i a cadascuna de les persones amb qui he treballat aquests set anys al Teatre Nacional de Catalunya,
i no els estaré mai prou agraït per la impecable feina que han fet, i també per vosaltres, espectadors fidels, sense els quals tota la nostra feina, o feinada, no tindria cap sentit. També l'Adel Folk també està molt bé en el seu paper de príncep, no el podem oblidar.
No és que tots els repartiments que hi ha sempre relacionats són magnífics. És fabulós, sí, sí. El Jordi Boixaderes, el Carles Martínez, la Gemma Martínez, el Pepo Blasco, Míriam Alemany, Manuel Veiga, Anna Briançó, Jordi Bosch, que és el gran protagonista, el príncep Conti, que és l'Abel Folk, i la Dorín, la criada, la Carol Casasanyes.
Bé, doncs ja ho hem explicat. I veia que en parlant de teatre, a vegades es nota que la nostra debilitat són els teatres, el cinema i el còmic, però mira, és així, com que totes les arts es donen la mà. Bueno, parlem de tot una mica, després parlarem d'actes del nostre poble. Clar que sí, permeteu-me que recordem una...
una activitat també ja tradicional del poble veí, de la ciutat de Cornellà, que és la mostra de còmic de Cornellà que compleix 28 anys i dedica tot un mes a la historieta, amb una dotzena d'exposicions, diverses trobades amb dibuixants, contes, còmics i fins i tot una ruta d'etapes per Cornellà. Podem anar de marxa per Cornellà.
La mostra de còmic ja és aquí. Jo recordaria, per no allargar-ho massa, els actes de demà i de demà passat. I després allà ja veureu que estan indicats els actes següents, que ja dic seran tot el mes. Sí, o sigui, demà dijous dia 8 s'inaugurarà... Arrugues, que n'hem parlat aquí. És aquest còmic i pel·lícula de Paco Roca...
Dura, duríssima. Però preciosa. Preciosa, molt bé. Però que dura. Mira, fa anys que les pel·lícules no em feien pensar tant i em feien tanta tremoló. De la vinyeta, arrugues de la vinyeta a la pantalla. Exposició oficial de la pel·lícula. Arrugues, basada en el còmic de Paco Roca i guanyadora de dos golles. La mostra és una mena de making-of que relata...
El pas de la historieta a la pel·lícula a través de material divers, com esbossos de guions i dissenys de personatges. L'acte comptarà amb la presència de Paco Roca. Centre García Nieto, mossèn Andreu, 17.
serà a les 20 hores, 8 de la nit. Sí, el Centre García Nieto, a més, també té una sala d'actes preciosa. I, a més, si molts de vosaltres ja heu vist la pel·lícula Arrugues, aquí tindreu els storyboards de com es va fer, les pàgines originals. Sí, sí, tot el Mickey Mouse, ja ho dium. I demà passat, divendres 9 de novembre, el castell acollirà l'acte estrella de la mostra. Això és al carrer Cinto Verdaguer sense número, també a les 8 del vespre. Una vetllada en què s'inaugurarà l'exposició Un pont vers en Golem,
En Golem ja sabeu que és la ciutat d'Europa, a França, on hi ha el còmic més important. I també una exposició de l'escola Hosso i s'entregaran els 11 guardons del 28è concurs de còmics Ciutat de Cornellà i el Premi IBA, el millor historietista professional del 2012, que aquest any ha guanyat el dibuixant Quim. Posem una mica de música. Molt bé. Una mica de música, sisplau.
Continuem amb l'homenatge a Obama. És que és molt bonica aquesta música...
És l'himne de l'Estat i és molt alegre. I veig que vols seguir parlant de còmics. De còmics i de pel·lícula. I de novel·la. I de novel·la, perquè tot és... Tarsant va ser un personatge de novel·la, després de còmic, dibuixat magistralment per Burna Hoggart, i després de cinema, no cal dir-ho, pel inoblidable Tarsant, que era... 27 actors van fer el paper de...
de Terçany, però el que més el Johnny Westmuller. Encara recordem aquell que cridava. A veure, fes-ho, fes-ho. No, por Dios. I ara llegirem algun fragment d'aquest article que va sortir a la Vanguardia, el diumenge passat, dia 4, sobre els 100 anys del símbol del nen salvatge que no ha trobat, després d'un segle, cap altre relleu tan genuí.
El mes d'octubre de l'any 1912, ha fet ara 100 anys, Edgar Rice Burroughs publicava la primera aventura de Tarzan, Tarzan, l'home simi, a la revista pel All Story Magazine. La història del nen salvatge donaria un tom al gènere d'aventures, generaria una novel·la i tantes rèpliques que encara avui en parlem.
Però Burroughs, que no es va posar a escriure fins als 36 anys, havia intentat abans jugar amb personatges més propis de la ciència-ficció. El 1911 va escriure el seu primer llibre, Sota les llunes de Mart, que va aparèixer a tall de novel·la per lliuraments i pel qual va obtenir 400 dòlars sota el seu dònim de Normal 20. Era el temps de les novel·les per entregues, no? Tant.
Però el que realment li agradava eren les sèries que es desenvolupaven a Mart, les històries de Barsum, Venus o el món de Pellucidar, ubicat al centre de la Terra. I ignorava encara que seria Tarsan, el mite del bon salvatge, el mite del bon salvatge ja va ser molt famós al segle XVIII amb en Rousseau, el personatge que li proporcionaria la seva dilatada fama.
La història de l'heroi salvàtic va saltar de la revista El Llibre l'any 1914 i llavors el lector va poder descobrir més detalls d'aquell home entre lianes que en realitat es deia John Clayton, Lord Greystock, i els seus pares, aristòcrates, escocesos,
van ser abandonats en plena selva africana després del motí de la tripulació del vaixell que els transportava i allà és on va néixer el seu fill i on va sobreviure després de la mort dels seus progenitors. La llegenda de Tarsan va assolir un èxit immediat i el mateix va passar amb els 25 lliuraments que el van seguir. La seva popularitat va arribar a ser tan gran
Aquest barrocs va poder assistir fins i tot al canvi de nom de la localitat de Califòrnia, de la qual era ciutadà d'honor, que va passar a dir-se Tarsana en homenatge a ell. Tarsan significa pell blanca, en llenguatge manganí, l'utilitzat pel grup de simis que van adoptar el menut.
Tarsant aconsegueix aprendre a llegir pel seu conte, examinant llibres d'anglès deixats a la cabana pels seus pares, i només torna a contactar amb éssers humans quan ja és adult.
És llavors quan apren a parlar francès i anglès i visita el món civilitzat que finalment rebutjarà per tornar a la jungla. Una rotunda crítica, un cop de porta a la civilització moderna. Molt bé, i es tractant ja la mica que queda, podem dir que mai no va imaginar en Borrux que ressuscitaria el personatge. Les edicions digitals dels nous còmics
inclouran una biografia il·lustrada d'Edgar Rice Barrocs i la història de Tarsan. Deixarem, doncs, que l'heroi salvàtic torni a viure com han volgut els seus promotors, per a nous, fans i vells i guerrers.
Fins demà!
El tema de l'ara, quina pel·lícula més preciosa. Esplèndida. Fantàstica. Per molt que la vegi, sempre em ve de nou.
I bé, ja que ens dirigim a la gent gran en aquest programa, suposo que molts de vostès veurien el periòdico del diumenge passat, 4 de novembre, que va dedicar quatre pàgines al tema del dia titulats El coixí de l'avi. També va sortir, evidentment, en l'edició en castellà, a les dues edicions que publica el periòdico. I parlava de com la crisi obliga persones grans a acollir a casa seva i mantenir econòmicament fills i nets.
Els experts, deia, adverteixen que la tercera edat del futur no estarà en condicions de fer el mateix. Llegim només un fragment, l'article és molt llarg, jo recomano que llegeixin aquest article, aquest reportatge, perquè és tot un reportatge de diumenge passat, perquè dona una idea de com és la realitat avui entre avis, fills i nens. Sí, tal com està la societat avui dia. Abans els fills s'ocupaven dels pares grans,
Ara nosaltres hem d'ocupar-nos dels fills. La frase és de Mario Cugat, president de la FATEC, Federació d'Entitats que s'ocupen de la tercera edat a Catalunya. I testimoni d'un dels efectes de la crisi. Les dificultats econòmiques han portat moltes persones a tornar a dependre dels seus pares, avui pensionistes, quan no tornar a viure amb ells. Els passa a moltes famílies, explica Cugat,
pessimista sobre el futur al qual portarà tot això. Ens destacava que quan els avis morin, els fills que no hauran cotitzat no tindran mai una pensió. El director d'Amics de la gent gran, Oriol Alcina, rebutja que les pensions es vegin com un risc econòmic. Lagarde i els jubilats. El director d'Amics de la gent gran es mostra així mateix contrariat per detectar
en determinats estaments i mitjans de comunicació, el missatge que les persones grans són unes privilegiades que no pateixen tant per la crisi. Ens revelem contra aquesta visió, que no és ni certa ni és justa, insisteix. I com a exemple, aludeix el discurs dels Fons Monetari Internacional, presidit per la francesa Christian Lagarde, que qualifica els jubilats i el fet que cada vegada hi hagi més esperança de vida
de risc financer i convida a reduir les pensions. Doncs que no redueixin. Perquè, si no, la societat realment serà una catombe. I és que no és una sensació, ens deia la crònica. La tercera edat torna a assumir el pes econòmic de moltes famílies i no perquè n'edien l'abundància, és tot el contrari, sinó perquè els seus descendants no troben cap més sortida. Això realment és molt greu i és un dels problemes que tenim
penso que en aquests moments tant a Europa com als Estats Units però en el nostre país que ens toca de prop recordem que tenim el 25% de persones aturades ells per ells que tenen 9 milions d'aturats ja els dient és un problema espantós i és una part més petita que la nostra respecte als habitants imagina't aquí bé
Posem una mica de música i parlarem de coses de Sant Just. Sí, boné. Sí, boné. Sí, boné. Sí, boné.
Escoltàvem aquesta veu tan fabulosa, tan fabulosa. Cantava Simonell. Bé, doncs, ara parlarem d'un acte que farà
que es farà aquí, bueno, es va fent tots aquests dies, que és un reportatge, un article, digues el que vulguis, aparegut al butlletí. Fermesa contra la violència de gènere. El compromís de Sant Just contra la violència de gènere és ferm. A través dels circuits d'atenció a les dones, de xerrades i tallers de coeducació i del rebuig institucional explícit que es fa l'últim dijous de cada mes amb una concentració de 5 minuts de silenci davant de l'Ajuntament.
Segons la regidora de Polítiques de Gènere, Gina Pol, els objectius de la regidoria són principalment dos. Acompanyar les dones que pateixen violència per part de les seves parelles perquè tinguin al seu abast tots els recursos que necessitin i, d'altra banda, conscienciar el jovent que n'hi ha models socials que no es poden reproduir.
És per això, afegeix la regidora, que són tan importants les activitats de coeducació sobre igualtat de gènere per evitar rols masclistes en les seves relacions. La proposta d'enguany del Consell Municipal de les Dones
per commemorar el Dia contra la Violència de Gènere és marcar un camí de petjades de color lila que ha fet el centre ocupacional Cabiga amb el lema Avancem contra la Violència Masclista. Aquest acte serà el proper dia 22 d'aquest mes de novembre i realment serà molt interessant. Aquesta caminada sortirà
del Parador, des del Mercat i des de Can Ginestar fins a la plaça Verdaguer, on tindrà lloc la lectura del manifest i de textos contra la violència vers les dones. Lectures de textos i una actuació de dansa i música. En la preparació i realització d'aquesta iniciativa col·laboren Just Dones, l'Institut de Sant Just d'Esvern, Esproceat, Caviga i l'Escola de Dansa de Renata Ramos París.
Fins demà!
Ja que som a l'espai de poesia, recordem que aquest matí, en els matins de TV3, el nostre gran i admirat poeta Joan Margarit ha presentat el seu nou volum, Es perd el senyal. A poc que puguem, avui perquè...
Ja ho teníem preparat, però el proper dia llegirem algun poema d'aquest llibre d'en Joan Margarit, Esperta el senyal. Ara bé, demà 8 de novembre farà 104 anys que va néixer Agustí Bartra, un dels grans poetes catalans del segle XX.
Llegim del seu poemari La fulla que tremola. On deia que poc saben del jardí on la poesia es despulla de la música fàcil i amb la vara secreta fareix la roca d'on brolla l'aigua del record sense ribes. El dia. I quan arribarà el dia que esperem, forjat en la nit llarga de la boca cosida, el nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes i les aigües del mar ballaran la sardana. El vent i la meva ànima
Abraçats en la llum, faran un sol ocell d'ales noves i immenses, que volant amb el xiscle de tot el nostre poble, obrirà la vanguarda del cel sense tempesta. A quan arribarà el dia que esperem, de tiges federades de sota un sol unànime, arriarem les ombres dels anys i de la lluita, i el so de les campanes rodolarà per l'herba.
I no hi haurà repòs en les tasques diurnes d'assegurar el futur i el pes de la collita. Posaré el meu taló sobre la cançó antiga i adreçaré més dolls de vers l'home auroral. Enterrarem la pedra del malastre i del dol. Soleia teixirà potser el seu vel de núvia i les albes seran cavallera i espiga i d'en peus els camins aplaudiran les branques. Oh!
Quan arribarà el dia que esperem, si cal, m'obriré el pit i m'arrencaré el cor per fer-ne un verd timbal i convocar les ales, el silenci granat, les precursores marxes.
En brazos de la noche, del poeta español Tomás Segovia. Está ya oscurecida la hermosura. Los árboles desnudos se mecen en la sombra y un gran silencio, vela suspendido. En brazos de la noche se guarda y perpetúa la promesa del día, la prometida plenitud del día que cumple en solo prometerse un don que nos inclina y nos fuerza y nos basta. De noche la hermosura a solas habla, a solas
En el aire solo, late oculto el ardor de su promesa sin cesar renovada. Y a través de la noche, desde el oscuro fondo de su entraña, nos guía y acompaña, heridos de esperanza, el nuevo día. Nuevamente, a cumplir bajo el sol nuevo, su plenitud igual y suficiente, de prometida nuestra sin fin, siempre la misma.
Bé, ja són passats els cinquanta vuit.
I ja és hora de dir adeu a tota la nostra audiència. Doncs moltes gràcies, Marc Pere Arnau, per posar com sempre tan encertadament les músiques i portar la tècnica de la ràdio també. I a tu, Joana. No, i a tu, Pere. Doncs aquí les veus de Joana Algarra i Pere Oliver i sobretot moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos. Bé, fins la propera.
Fins demà!