This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
.
Seixanta i més.
Molt bona nit o molt bon dia.
Tan contents que estaven el diumenge de la setmana anterior
amb la festa del gegantet i el dia soleillat i preciós.
I quina mala passada ens ha fet el temps aquesta setmana passada,
obligant a suspendre la nit de les botigues
i, el que és pitjor, la festa de Sant Just al carrer.
Una festa on es reuneixen nens de les escoles,
paradetes variades, colors, alegria i assistència massiva
de veïns d'aquí i de veïns d'altres pobles.
Doncs no.
La senyora Natura i el seu amic, el senyor Temps Atmosfèric,
s'han posat d'acord i, juntament amb el vent i la neu,
ens han fet ben bé la Pasqua, com diuen en castellà,
o bé en puntos suspensivos, com diem en català.
Un altre dia serà.
Esperem que vinguin millors temps.
La Montse està encara de vacances.
Per la qual cosa, els qui sí estem a punt per iniciar 60 i més,
la Lina, en Joan Maria, en Carles, el nostre Carlitos,
i una servidora, la Joana, us saluden i diem endavant l'audició.
Avui tractarem un tema que amoïna, sobretot, a les mames,
quan observen que el seu fillet bull per la febre.
Tenim a l'abast, a través de la revista Consells del Farmacèutic,
10 apunts per conèixer-la i controlar-la.
Ara, amb els canvis bruscs de les temperatures,
és molt probable que el nostre organisme,
amb un senzill refredat,
faci una pujada de calor corporal.
No és una malaltia.
És un senyal.
Un mecanisme de defensa que s'activa
quan el cos està tractant de combatre una malaltia
o ens evitja que estem a punt de patir-la.
La causa més freqüent de la febre són les infeccions.
Però també poden ser
la mostra d'algunes patologies inflamatòries,
antiimunes o qualsevol altra malaltia
contra la que lluita el nostre organisme.
És imprescindible fer ús del termòmetre
que és aconsellable que sigui digital.
No oblidem que des de 2014
està prohibit el termòmetre de mercuri,
que per la toxicitat d'aquest mineral
no és aconsellable.
El termòmetre ens donarà la graduació exacta
i així podem controlar-la
durant tots els dies que podrem patir-la.
Els llocs més adequats per utilitzar l'instrument
és l'aixella, a la boca, sota la llengua,
o també el recte.
Es considera normal una temperatura
entre 36 i 37 graus centígrads.
Es pot considerar febre a partir dels 37 i mig
i febre alta a partir dels 40 graus.
Febrícula és entre els 37 i 37 i mig,
sobretot si es perllonga durant molts dies
i la causa és desconeguda.
La temperatura corporal varia al llarg del dia,
sent més baixa al matí
i augmentant cap al vespre.
Quan la febre comença a pujar,
home acostuma a sentir cal freds.
Per contra, quan està baixant,
és normal sentir sofocacions
i una gran sudoració
per tal de llibrar l'excés de temperatura.
Cal tenir en compte
que la febre no és igual
en els nens que en les persones grans.
Els infants solen presentar
amb més facilitat
la graduació més alta,
cap als 40 graus,
i pot durar més dies.
Això per unes simples engines.
Els mitges s'aconsellen a partir dels 38 graus
rebaixar l'estat febril
amb l'ibaprofeno o paracetamol,
però aquest últim millora
a l'estat general.
A qui no li perjudiqui l'estómac
o no sigui al·lèrgic,
també recomanem aspirina,
però aquesta no es deu d'administrar
als nens si han patit
recentament la grip o la varicela
i sobretot no es deu de donar
cap mena de medicaments
sense l'autorització del mitjà.
Altres mitjans per baixar
poden ser, per exemple,
banys d'aigua tèvia,
mai glaçada,
per tal de no patir canvis bruscos
de temperatura
que podrien provocar
una convulsió febril.
Tampoc és convenient
tapar excessivament el pacient
perquè és ui,
perquè és molt important
fer veure aigua
i mantenir fresa l'ambient.
Les convulsions febrils
poden donar-se
en infants de fins a 6 anys d'edat,
davant d'un augment
subtab de la temperatura corporal
per sobre dels 38 graus.
Aquestes convulsions
solen espantar molt els pares,
encara que, afortunadament,
de normal són inofensives.
Però, de totes maneres,
es deu portar el petit pacient
al metge d'urgència.
La febre molt elevada
o acompanyada de símptomes
molt acusats de malalties greus
ha de ser tractada
quan abans millor.
S'ha de consultar el metge
sense passar el temps,
sobretot si es passa
dels 40 graus.
A les dones embarassades,
persones grans,
o pacients amb malalties cardiaques,
pulmonars o demències,
la febre s'ha de controlar
immediatament,
perquè són persones
en circumstàncies especials.
Resumint,
no li tinguem por a la febre,
però fem-li molt de cas
i demaneu l'assistència del metge
sense deixar passar les hores.
I molt de compte
amb els refredats
que en aquests dies
tan variables
són molt, molt, molt probables.
I ara,
amb aquests compassos
tan macos,
del confierto de...
Ah, no, no,
el confierto de Araqués,
del mestre Rodrigo,
Sí, sí.
Doncs comença
aquestes explicacions...
Sí,
de l'Antoni Gaudí.
Ah, això mateix.
Us en recordeu
que ens quedàvem
amb una mica
de la biografia
d'aquest geni.
Diu,
Antoni Gaudí,
fill de Reus,
Antoni Gaudí,
que va viure
de 1852-1926,
procedia
d'una família
de calderers.
Tot i que
durant la seva joventut
s'acostés
a les idees
del socialisme utòpic,
més endavant
arribaria a professar
una ardent passió
pel catrucisme.
En acabar
els seus estudis,
el director
de l'Escola
d'Arquitectura
de Barcelona,
Elías Ruggent,
en el moment
d'otorgar-li
el títol,
va dir
Hem donat
un títol
a un boig
o un geni.
El temps
s'ho dirà.
Mai
va contraure
matrimoni
i va viure
amb el seu pare
i la seva neboda
fins a la mort
de tots dos.
En 1906,
va començar
a habitar
a la seva propietat
del Parc Güell.
L'immoble
havia estat construït
com a casa
de mostra
de l'urbanització
i actualment
s'hi troba
al Museu Gaudí.
Cap al final
de la seva vida,
ja sols,
no solament
havia mort
la seva família,
sinó que també
havien mort
els grans amics
com a l'Euseb
i Güell,
es va traslladar
a viure
en una petita
habitació
del temple
de la Sagrada Família.
Tenia per hàbit
assistir diàriament
a la missa
de la eglésia
de Sant Felip Neri
i acostumava
a fer el recorregut
a peu.
En una
de les seves
passejades
cap a l'ofici,
el 7 de juny
de 1926,
intentava
travessar
la Gran Via
de les Corts Catalanes
entre els carrers
Bailén
i Girona.
Gaudí
va veure
venir el tramvia
i va donar
un pas enrere
per esquivar-lo.
Amb la mala sort
el va acabar
ser
i acabar
atropellat
el convoy
que venia
en el sentit contrari.
El van agafar
entre les dues tramvies.
Gaudí
va quedar mal ferit
i cap cotxe
particular
va voler
ajudar-lo.
L'arquitecte
feia temps
que no es retallava
la barba,
portava roba
vella
i tenia
l'aspecte
d'un indigent.
La policia
el va traslladar
a l'hospital
de la Santa Creu
i allí
va romandre anònim
fins que el sacerdot
de la Sagrada Família
que el buscava
estranyat
per la seva
perllongada
absència
el va trobar.
El van voler
traslladar
a un altre hospital
però ell
s'hi va negar
perquè deia
que se sentia bé
entre els pobres.
Abans de morir
va rebre la visita
d'importants personalitats
de Barcelona
i els diaris
van criticar durament
els vianants
que havien ignorat
el ferit.
Cap dels conductors
de cotxes
de tota Barcelona
va dir haver estat allà.
el seu enterrament
va ser
va ser multitudinari
aquí.
Aquí pobret
se'n va anar.
Alguns diuen
que anava tan pensant
amb les campanes
que anava pensant
amb les campanes
que tenien que sonar
en la Sagrada Família
i les campanes
i les campanes aquelles
que feia
el tramvia
per avisar
a ell
li van semblar
que eren les campanes
que escoltaven
a més a més
és que passa
que era sort
era molt sort
i no
però era molt sort
i no va sentir
a l'altre tramvia
que venia.
No, no
que quan un li toca
li toca
jo això
estic més que convençuda
va ser molta coincidència
no tan coincidència
a mi em va passar
gairebé
amb dos autobusos
o sigui
que davant
de la universitat
passa molt
d'autobusos
llavors
el tramvia
em passava
de tant en tant
i feien més soroll
però això ja et dic
és que era sort
i ara
aquest senyor
doncs aquí
ja tenim
més o menys
una mica de la seva història
i llegirem també
un altre
que va ser important
en aquella època
i amb això
acabem els arquitectes
i ja
la pròxima setmana
o així
o ara
començarem una mica
amb els escritors
que també és xulíssim
i tant
diu
l'arquitecte
amb més edificis
a Barcelona
i aquest senyor
es deia
Enric
Sagnier
i Villabequia
jo dic Villabequia
perquè es diu
Villabequia
amb dues C's
i una tele
em va dir
que quan n'hi ha dos C's
és quan es deia
aquí
o sigui
Villabequia
queda xuló
palé
diu
que era de 1858
a 1931
va ser
l'arquitecte preferit
de les classes
burgesses
i catòliques
de l'època
i també
el més prolífic
en tota la ciutat
hi ha
300 edificis
documentats
d'algun constructor
que va ser
l'arquitecte
amb més projectes
duts a terme
a Barcelona
és gairebé impossible
caminar per un carrer
de l'Eixample
sense trobar-se
en un edifici
de Sagnier
amb una estètica
més discreta
que els dels coetanis
Domènec i Montaner
Puig i Cadafalc
i Gaudí
les construccions
de Siné
són
equilibrades
i funcionals
alguns dels seus edificis
més emblemàtics
són
la Caixa
de Pensions
de Barcelona
a la Via Laietana
el Palau
de Justícia
de la Ciutat
i aquest
és el que més conegut
el temple
expiatori
del Sagre Cor
al cim
del Timidabo
aquesta seria
la seva obra
religiosa
més destacada
i l'acabaria
el seu fill
gran
Josep Maria
a la mort
del pare
i aquí més o menys
ha fet una mica
de recull
dels edificis
i dels arquitectes
que han sigut
molt macos
i el pròxim dia
fem una mica
només
una introducció
dels artistes
de ploma
pincells i nota
diu
el tertulià
més famós
de Barcelona
diu
possiblement
per primera vegada
a les darreries
del segle XVIII
pintors
escritors
poetes
músics
i intel·lectuals
van començar
a reunir-se
en cafès
per parlar
intercanviar
impressions
i opinar
una mica
de tot
el Lion d'Or
era un cafè
propietat
del senyor
Vilalta
un apassionat
col·leccionista
d'armes
i objectes
medievals
que lluïa
les parets
del seu local
i assistien
periodistes
i escritors
com Carlos
que no és el nostre
Carlos Costa
Rafael Moragas
que a més de ser
un gran promotor
cultural
de l'època
i Marius Verdaguer
Verdaguer
ha deixat
un testimoniatge
de primera mà
sobre aquestes tertúlies
tal vegada
una de les més divertides
de Barcelona
perquè comptava
amb la presència
d'un cont
tertulià
d'imaginació
portantosa
i ara us deixo
amb la meva boca
pel pròxim dia
perquè no ens dius
el nom
no
a veure qui l'endivina
jo no l'hagués endivinat
perquè està aquí llegit
el pròxim dia
us ho diré
i us farà gràcia
perquè n'hi ha moltes coses
aquí que fan gràcia
senyors
hasta la próxima
que deia aquell
no?
vale
Gràcia
Gràcia
Gràcia
viatjant per Catalunya
Avui farem una passejada per la Serra Cavallera,
un tresor guardat pel Taga.
Com dèiem, flancasiada pel Taga,
la Serra Cavallera amaga tot de llogarrets marcats
per un ric bagatge que podem anar descobrint
a través de les seves llegendes, els seus paisatges,
tot el que ens expliquen les seves llegendes.
A la falta de la Serra Cavallera, per la banda de Pardines,
hi ha tot de petits estanys.
A partir de l'estany de Tartén,
comença un ascens vertiginós cap al cim de la muntanya.
I vostè ja s'ha començat a marejar, eh?
No, no, no, m'ofegava, perquè és que aquest anava...
vertiginós.
Anava a vertiginós, sí, sí.
Aviam.
La Serra Cavallera és prepiridenca i guarda les formes,
és a dir, segueix gairebé a la perfecció
la línia d'oest a est d'aquestes muntanyes acostumen a traçar.
La carena enllaça a Ponent amb la serra de Conivella,
on s'alça el més que popular Taga.
Per contra, els replacs orientals de la serra baixen a tocar el riu Ter i la població de Camprodon.
I és precisament en aquestes primeres terrasses
per on podem endinsar-nos a la muntanya,
a l'encals del petit nucli de Cavallera,
un preciós poblet de cases disseminades situat en una plana.
Un bon terreny, tal com asseguren a Camprodon,
on diuen que és perquè les planten molt amunt,
a les patates, a més de mil metres,
i s'estan més temps sota terra.
No l'escollen fins a l'octubre, o novembre, o serra, per aquesta època,
i estan adobades amb cems del bestiar.
La patata és blanca i molt gustosa,
el que ells anomenen la patata de Camprodon.
Home, si has fet amb fems, segur que...
Sí, que és bona, que és bona.
I si estàs...
No siguis amacudits dolents, eh, Joan Maria?
Diu, segons diuen a la comarca,
en l'any 1959 va ser un any excepcional per la collita.
I se'n van fer 800 vagons,
encara que ens sembla amb molta patata.
Amb molta patata.
Amb molta patata.
A Cavallera hi ha l'església de Sant Miquel,
que surt esmentada amb un document de l'any 839.
La torre de Cavallera també edita la torre dels Moros,
en unes parets molt fermes,
però que un llamp les va esbarlar.
Ara ens sembla que té sobre uns 11 o 12 metres del Sàvia,
però, segons la llegenda, es devia de tenir molt més.
Però és que aquesta torre és d'una llegenda.
El senyor que la va construir
es va encaparrar en veure el mar des d'allà estan.
Imagina't.
Sí, com més d'obres s'hi va veure en cor d'aconseguir-ho.
I, naturalment,
a qui va recórrer per obtenir allò que era impossible
es va haver de fer un pacte amb el dimoni, Sant Antoni.
Altra llegenda diu que sota la torre,
sota la torre mateixa,
hi ha enterrat un capdill musulmà,
amb el seu tresor.
De totes maneres,
aquest nucli petitell va ser suficientment important
com per estendre el seu topònim
cap a la serra gegantina que té al seu damunt.
Aquí ja fem un d'allò i agafem el cotxe, eh?
Què és el que ens dius?
Això mateix.
Ja estem més que cansats.
Això mateix.
Agafem el cotxe, millor un tot terreny, d'acord.
I enfirem l'antic camí d'Arral
que rodeja el vessant sud
i tota la serra cavallera.
Ara és un camí asfaltat
i el pla d'en Planta guanya una nova categoria,
la de carrer Rada.
Travessem els fantàstics raços de Fogonella,
entepissats d'una encara herba tendra,
que en primavera i estiu
les vaques arrosseguen
amb tota la tranquil·litat del món.
Ara s'han vist sorpreses
per aquestes neus intempestives
que encara gaudim dels deliciosos ratx de sol.
I ens miram amb aquells innocents
preguntant-nos
però què ha passat?
Tot iniciant el camí de tornada cap al corral
on passaran la resta de tardor i l'hivern
a les pastures del prats de dalt del poble
on s'hi estaran fins al pròxim bon temps.
Del camí ramader que travessa el coll de Pal,
un vell pastor ens assegura
que ja queda ben poc.
Encara que de vell entubi
hi havia ramats
que venien de l'Empordà
a través d'Olot
que i que s'enfilaven
per l'antic camí ramader
del coll de Pal.
Alguns es quedaven
a les pastures de Pardines
i d'altres continuaven
cap als de Núria
i de la Cerdanya.
I el vell pastor ens aclara
però no es confongueu
estem parlant d'ovelles
i algunes cabres
ramats que ara s'han abandonat
perquè les vaques són més senzilles de cuidar.
I quan estan al seu aire
a les praderies
porten un microxip
per controlar-les en tot moment.
El que diem
oi les ciències adelanten
que és una barbaritat.
Diu
jo ara us volia dir una cosa
que vaig sentir aquest dissabte
d'una persona que tenia bestiar
i deia que ara quan paria la vaca
i s'hi feia un badallet o dos
de seguida el tenien que posar
que m'emés amb la mare
perquè si no es queden compensits
i més d'una vegada se'ns moren.
Oh, clar.
Vull dir que dintre de tot
tenen que estar molt a l'aguai.
No són terces illes de portar.
No, no, no.
Bé, continuem.
A l'interior de la muntanya
hi ha grans quantitats de carbó.
O hi havia, eh?
quan es va començar a esflotar
la població d'aquest dracó de món
es va quadriplicar.
El carbó que sortia
de les entranyes de Caballera
va aconseguir l'impensable
fer arribar el tren al Ripollès
perquè una gran part
de les 40.000 tones anuals de carbó
que s'extreien
un carbó de primíssima qualitat
s'havien de treginar cap a Barcelona.
Però en l'any 1969
les mines de Sorroca
de la serra de Caballera
van tancar portes.
I de cop es va cloure
una història
que havia durat gairebé 200 anys
i que havia deixat
una petja molt profunda
en la petita població de muntanya.
Poc més avall de Sant Martí
trobem la carretera
de Sant Joan de les Abadeses
que és de fet
la via principal
per accedir a la serra Caballera.
Si baixem
passarem pel mig de Sorroca
de baix
que és el nucli principal
de població
de tot el terme d'Ugasa
i on raja
la font del miner.
Al món de la mineria
encara s'hi respira
en aquest nucli.
La festa major
és per Santa Bàrbara
la patrona dels miners.
El carrer principal
es diu
Avinguda de les Mines
i balla un gegant
que és un miner
i que es diu Martí.
I l'últim diumenge
de maig
i fa la festa
del miner.
L'església romànica
de Sant Martí
d'Ugasa
és esbelta
i sòbria.
Té la façana
vertical i compacta
que descansa
sobre els fonaments
d'un temple anterior.
En l'actual
temple
del segle XII
els debòs de la contrada
penjaven ferradures
perquè,
com he sabut,
Sant Martí
és advocat
dels animals
de peu rodó.
A dins
s'hi venera,
s'hi venerava,
ja no hi és,
la Mare de Déu
del Puig de França
que ara es pot admirar
en un museu diocesà.
Pugem
i pugem
i descobrim
el vessant nord
on reposa
el poble
de Perdines
que vol dir
terra de pasturatges
motiu
del topònim.
Els ulls
no donen crèdit
a tal extensió
de pastures
i comes
que s'estenen
vessant avall
tant com la vista
pot avastar.
Des d'aquí
ens dirigim
a la carretera
de Ribes de Freser.
És l'antiga carretera
no,
carrerada
que hem dit abans
de la Cerdanya
ara asfaltada
que remunta
la collada verda
i abaixa
cap a Comproteu.
Carrerada
volia dir
que era
per on passaven
els ramats
passant
d'unes pastures
a les altres.
Un llarg camí
caraner
ens porta
al Puig Estela
la cota màxima
de la Cavallera
a 2.007 metres
d'alçada.
Des d'aquest punt
podem observar
tot l'esplendor
del cercle
de muntanyes
pirinenques
des del Puigmal
fins al Canigó
se situen
al nord
sense cap obstacle
de cara al sud
la silueta
del Montseny
i el fondal
de la plana
de Vic
i per totes bandes
volls
i carenes.
Curiositats
d'aquestes terres
els pastors
antics
de la serra
cavallera
penjaven
una gran esquella
dita
la borromba
als mortons
que capitanejaven
els ramats
d'ovelles.
Com a batall
utilitzaven
pedres de llam
que no eren
altra cosa
que eines
de sílex
petites destrals
neolítiques.
Segons
la creença
popular
d'aquells temps
aquests batalls
protegien
dels llams.
En els prats
de la serra
cavallera
hi ha
moltes carlines
unes plantes
molt comunes
amb una flor central
rodona i groga
que està envoltada
d'una corona
de fulles.
La carlina
és un bon baròmetre
quan ha de ploure
la flor interera
es tanca
completament.
I fins aquí
el nostre viatge
amb aquest poètic
resum.
El batec
més popular
del Ripollès
se sent
com el lloc
a la vasta
balconada
de la serra
cavallera.
Molt bé.
Aniré jo a veure
si la meva
cavallera
creix una mica.
Ha, ha.
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
Música
per a gaudir.
Avui
escoltarem
la versió
que va fer
el mestre
Pérez Moya
del tema popular
el russinyol.
Interpreta
l'orquestra
sinfònica
del Vallès
amb el cor
de l'orfeó català
sota la direcció
del mestre
José Luis Novo.
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
L'ússia
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquest és el veollo
de la cosa. I fins que no exigim
que això canvia, serà difícil.
Sí, ja podem exigir-lo.
No ens faran pas cas.
Almenys dretxo a pataleo, no?
Ja ho veurem.
Posa una mica de música, sisplau.
Amics,
no us sembla que la moda
influeix en la nostra vida
quotidiana més
del que no sembla.
Però, com ens arriba la moda
a casa nostra?
Encara que en temps passats, l'element
que més va influir en la difusió
de la moda va ser
el cinema.
Sí, sí, el cinema.
La pregunta ens l'ha inspirat
la lectura d'un interessant article
que publicava ja fa anys
l'escriptor i periodista Margarita Rivier
a la revista Història i Vida.
Seguint la línia de l'article
hi constatem
que sense la influència del cinema
la moda no hagués estat
tant a l'abast del gran públic.
Estils, personatges,
models,
propostes de moda,
tant femenina com masculina
s'haguessin quedat
sense aquesta eina de comunicació
que són els films
tant a la gran pantalla
en temps llunyans
com ara amb la petita pantalleta
del televisor
o la mínima
de les tauletes o telèfons.
Moda i cinema
ja que totes les opcions
passen per la filmació
segons el format
que convingui.
Amb dos elements
han protagonitzat
sempre una història d'amor
perfectament correspòs.
Una relació
que ha crescut
amb profunditat
i influència
des de principis
del segle passat.
El cinema
va potenciar
el paper de la moda
i la moda
va envellir
el 7 de mar
i va aconsegrar
com a líder
en un nou
i pròsper negoci
el d'un estil
de vida diferent.
Però aquesta circumstància
no estava prevista
de bon principi.
En l'època del cinema
la idea
era lligar la moda
a la indústria
dels grans magatzems
i la premsa
exclusivament femenina.
Aquesta era
l'objectiu principal.
Però l'èxit popular
d'actrius
com Mary Pickford
o actors
com Douglas Fairbanks
van obrir portes
insospitades
per a la divulgació
d'estils
i modes.
Però ja abans
del cinema sonor
la despampanant
Clara Bou
amb el seu posat
de noia
supermoderna
i descarada
i Rodolfo Valentino
amb la personalitat
d'heroi romàntic
havien influït
d'una manera
molt directa
en el gust
de la majoria
dels nord-americans
però alhora
també
dels europeus.
Però va ser
amb la pel·lícula
El cantor del jazz
de l'any 1929
que la influència nord-americana
de la moda universal
es va donar
d'una manera
incontestable.
És el temps
del Charleston
quan les dones
del món
imiten
a les actrius
que surten
a les pel·lícules
ensenyant les cames
fins als genolls
i una mica més
d'apilació
de coloració
del cabell
amb l'èxit
extraordinari
de les roses platí
les ungles
pintades
la mania
per les dietes
això d'aprimar-se
la visita regular
al dentista
etc.
Tenen el seu origen
a la moda
llançada
al món
per Hollywood
durant la dècada
dels 20
ni escaig
fins ben avançats
als anys 30.
En aquests temps
comença
l'època d'aurada
dels dissenyadors
entre d'altres
els Estats Units
Adrian
Travis Bunton
Helen Rose
o William Travilla
o bé dels europeus
Chiaparelli
Chanel
Dior
Balmain
Givenchy
o Saint Laurent
Els dissenyadors
americans
van crear mites
com la Greta Garbo
Marlene Dietrich
Katherine Hepburn
Marilyn Monroe
Elizabeth Taylor
Grace Kelly
o Jane Fonda
i moltíssims més
Dones de tot el món
es van identificar
amb l'estil
d'aquelles estrelles
i el van seguir
però els europeus
van posar fil a l'agulla
amb grans dones
del cinema d'Europa
Michelle Morgan
Brigitte Bardot
Sofia Loren
Gina Lalo Brígida
Julie Christie
dels actors
de l'època
diferents
destaquem
Clark Gable
Gregory Peck
Robert Redford
John Travolta
o Harrison Ford
que han simbolitzat
dels diferents estils
dels diferents estils
al llarg del temps
sobre els anys 80
del passat segle
la indústria del cinema
americà
comença a formar
part
de grans
conglomerats
multimèdia
i els seus productes
de moda
també són influents
Madona
és un dels exemples
més cars
i actualment
l'Aidi Gaga
quantes i quants
adolescents
imiten
a les jovencíssimes
esterlets
que surten
a les petites pantalles
seguint la moda
del moment
és incontestable
que la influència
tant del cinema
en la pantalla gran
com en la pantalla
petita
dels jinx
que utilitzen
els nostres joves
marquen
les noves maneres
de vestir-se
de comportar-se
de viure
sincerament
desitjaríem
que la influència
fos dirigida
cap a una manera
normal
i senzilla
de conviure
els joves
amb la resta
de la societat
i
i
perdó
perdó Joan Maria
de totes maneres
la moda
és una cosa
que es va repetint
cíclica
perquè jo us dic
que a mi
anar a comprar
coses de vestir
no m'agrada gens
o sigui
pràctic i prou
però tinc coses
que són bones
que s'han guardat
i tot això
i ara
m'he posat
alguna cosa
d'aquelles
que tenia
que feia 30 anys
i està de moda
i fa gràcia
perquè dius
vale Titus
vull dir
que va així
la moda
lligat per exemple
a les pel·lícules
només
i americanes
sobretot
posaré un exemple
els texans
els texans
ha sigut un èxit
i mira si va d'anys
i encara
no solament els homes
l'emporten
sinó també les dones
i els porten llargs
o bé els retallen
a la mínima expressió
aconsellen tot
això ja no són texans
els texans
ja són texans
no no no
els texans aquests
la història
que és molt xula
que la vam llegir
la vam llegir en anglès
sí
doncs fa gràcia
perquè primer
el bon senyor
que era
el Levi
no?
Levi Sastraus
que va anar
amb una
carromato
i anava venent
lones
per tendres de campanya
pels miners
però no venia
ni res
i al final
que s'ho va pensar bé
i van començar
a fer texans
de pantalons forts
per això
perquè ells
els trencaven de seguida
sí
per dir d'aquell moment
han anat evolucionant
però sempre
i sempre se li diu això
però ha sigut tot un èxit
perquè a més
de durar molt i molt
que els llences
perquè estàs cansat
de portar els
també és molt pràctic
perquè et poses allò
i una camisa
i ja vas vestit
i no pensava res
i tant
la moda l'ha consagrat
però és una moda
perquè és molt pràctica
per això s'ha quedat
si no fos pràctica
com a l'aire
és viciat
ara els joves
se'l tallen
i de bon
o sigui
el compren ja tallat
i tant
i valen una millonada
amb aquells foradots
que porten
més forats i bruts
més que els bons
sí
allò de
texans a la pedra
sí
a la pedra
la pedra
que us tiraria
pel cap per tontos
a la pedra
a la pedra
a la pedra
a la pedra
a la pedra
a la pedra
la pedra
a la pedra
a la pedra
Biografies de personatges il·lustres
Avui escoltarem, a grans trets, la curta biografia d'una bellíssima dama que va regnar després de morir, Inés de Castro.
Entre la història i la llegenda, Inés de Castro va passar a la posteritat pels seus tràgics amors amb en Pere I de Portugal.
Quan l'any 1341 Inés de Castro va ingressar a l'acord de Lisboa, no es podia pensar ni remotament que estava creuant el seu pas a la història.
Era una dona bellíssima, d'uns ulls clars i un delicat coll de signe.
La dona, arribada a l'acord, va ser com dama de companyia de la senyora Constanza, Manuel,
filla de l'infant poeta castellà d'un Juan Manuel, que havia estat promesa en matrimoni a Pere, hereu del tron portuguès.
Inés era una dama més del seguici, ni més ni menys.
No que era molt guapa, eh?
I tant que era, maquíssima era.
Havia nascut a la comarca gallega d'Alimia, l'any 1320.
Era filla natural d'en Pere Fernández de Castro i d'aldonsa Soares de Valladares.
La mort de la seva mare, quan ella era encara molt petita, i el ser aparente llunyana de la família real,
la van portar a terres de Valladolid.
I allà, a l'entorn de Penyafiel, va créixer com a companya de jocs de la Constanza, Manuel.
I és per aquesta circumstància que es va traslladar amb ella a Portugal
quan es va decidir les esponsalles de la Constanza amb Pere de Portugal.
Tant la història com la llegenda ens diuen que només el coneixes va esclatar l'amor
entre la formosa, formosíssima joveneta i el marit de la seva amiga i senyora.
Tant va ser l'impacte amorós que no va passar gaire temps que els joves ja eren amants.
En el temps i l'ambient en què vivien, això no hauria tingut massa importància,
ja que no hagués passat de l'àmbit de l'entorn privat.
Però la desgraciada circumstància de la mort de la princesa Constanza,
al donar llum al seu fill Ferran, va trastocar la vida dels amants i de la història.
Alfons IV, el rei de Portugal, va començar a tema pel futur de la seva corona,
ja que darrere de la Inés es trobava el clan dels Castros,
líders del poderós partit dels Castros de Castella.
I va tema també pel futur del seu net, el príncep Ferran.
La parella, Inés i Pere vivien tranquil·lament retirats a Coimbra
i tenien tres fills vius, Beatriu, Joan i Dionís,
que, de regularitzar-se la unió de la parella, podien ser ferns candidats al tron.
Considerant a Inés com una amenaça per la dinastia portuguesa,
per ser castellana i mare d'infants de la corona,
cosa que probablement posava en perill el tron del seu net,
va decretar la seva mort.
Amb el recolzament de la cort lisboeta,
la sentència la van executar tres dels seus cavallers,
González, Coelho i Pacheco,
que van tallar aquell coll tan formós
que les poetes havien cantat com el coll de la gazela.
Ja us podeu imaginar la còlera d'en Pere.
Es va enfrontar al seu pare
i va a capdillar una revolta popular
que durant dos anys llargs va portar Portugal a la Guerra Civil.
Al poc temps de firmar-se la pau, va morir Alfons IV
i l'any 1357, Pere I va pujar al tron.
Un cop coronat, va fer a justiciar els assassins de la Inés.
Va legalitzar el seu matrimoni, a títol pòstum,
que ja s'havia portat a terme en secret l'any 1354.
I el reconeix a les Corts de Cantaede.
La vigència del matrimoni va coronar a Inés de Castro,
reina de Portugal.
Després va arreglar deu anys
durant els quals es va portar la pau completa al país.
Va fer una important tasca legislativa.
Va protegir el comerç
i va posar en marxa una important indústria de construcció naval.
Fins aquí la història, però l'agenda va més enllà.
Es creu que Pere I va ordenar exhumar el cadàver de la seva esposa
i va obligar els cortesans a rebre-li honors de reina.
Encara que és molt probable que la situació no fos més
que una versió idealitzada del trasllat de les seves restes mortals,
l'any 1360,
fins al mauloseu construït per ella
al monestir de Santa Maria de l'Alcobassa.
El rei va supervisar personalment la construcció
per la qual cosa l'estàtua i ascent de l'Inés
es pensa que és el més fidel retrat de la disortada sobirana.
De totes maneres,
el cas és que el sepulcre
és una de les obres mestres del gòtic portuguès
i que sobre ell recau una extraordinària tradició
que diu que en Pere I
vam anar a construir el seu propi panteó
encarat al de la seva esposa Inés,
en lloc de paral·lel al d'ella,
perquè així la primera cosa que veurien els seus ulls
el dia del judici final,
el ressuscitar,
seria el rostre de la seva benaimada.
La literatura i l'art
no van romandre indiferents
a tan meravellosa història.
L'Inés va reviure gràcies a l'escritor
Antonio Ferreira
amb la seva obra
Tragèdia d'una dona,
Inés de Castro,
primera obra dramàtica del teatre portuguès.
També Luis Bas de Canoes
va abocar aquest personatge
a la seva obra famosíssima,
Oluciades i també Víctor Hugo
la va reflexar en un dels seus relats.
Repetirem les paraules del dramaturg
Luis Vélez de Guevara.
Inés de Portugal
va aconseguir
regnar després de morir.
L'Inés de Portugal
L'Inés de Portugal
L'Inés de Portugal
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, més correctes.
Bé, ara ens trobem en una botiga de mobles.
A veure, quins mobles té perquè el més entrant en caso?
Passi, passi, el magatzem.
Jo voldria un sofà-cama de dues places o tres.
Un alfombra o un revistero.
Un moment, noi, un moment.
Aquest nom de sofà-cama és sofà-llit.
Queda entès?
Alfombra, digues estora, revistero, revister...
Ah, tres figures d'adorno, també necessitaré.
I un valenci amb bon respaldo.
I no recordo què més.
Això que has dit de l'adorno és adorn o adornament.
I el valenci amb bon respaldo és un bon raspaller.
Escolti, vostè ve mobles o és catedrati de...?
Potser.
Potser.
Segueix.
Fa un any que he vingut del poble.
Del poble, vaja, m'entén?
Això, noi, et felicito perquè parles força bé.
T'esmenes perquè em sento català de soc arreu.
Molt bé.
Quins models té de sabates?
Això, ara ja estem amb una sabateria.
De totes classes, senyor.
Les vull de sola de cuiru.
Cuiru o cuir amb dos somons.
Això mateix.
Molt bé. Quin número calça?
Em sembla que el 42.
Les té forrades de llana i baixetes de taló?
Tacó o taló és ben correcte.
Això de forrades no.
Havia de dir forrades i el forro és forra, d'acord?
A veure, emprovis aquestes.
Tingui, tingui el calçador.
Doncs m'apreten una mica.
Ui, quin mal a l'ull de poll.
Podia dir en són estretes.
M'estranyen.
Apretar no.
Finalment, Joan?
Finalment n'ha trobat un escalibant d'allò millor.
Aviam, segueix.
Aquestes em van al pèl·lo.
Digui el punt.
Estem d'acord?
Quant valen?
6.000 pessetes, senyor.
Déu-n'hi-do.
Això devia ser abans, no?
Sí.
I què diu?
Abans no volien pastar n'aixes, senyor.
No, i tant no.
Segons.
Per això t'ho dic.
Toga tu ara, com les trobes?
Els deuen estar trelat d'euros de pessetes.
Això mateix.
Renoi, les trobo molt cares.
No em pot rebaixar quelcom?
Bé, vaja, 5.500.
I li regalo uns cordons.
Vaja, vaja.
Però sí que és generós.
Si ja venen de fora i que els cordons o les sabates vaja regalos com fa.
Depèn, depèn.
Per si es fan malbé els cordons.
Cordons, quina manera d'encanar.
Sí.
Bé, vaja.
Fins demà!
Fins demà!
I llavors, el dia de Tots Sants...
El dia de Tots Sants a mig mig. Farà sol, farà núvol, però no farà tan fred com aquests dies.
És que aquests dies ha sigut de lupa, eh? Mare de Déu!
Bé, doncs, esperem que el cap de setmana sigui una mica més quan tornem a sortir amb aquest mateix programa en repetició.
Senyores, senyors, amics, hem arribat a la fi de seixanta i més.
I com demà és Tots Sants, doncs, felicitats a tothom.
Això mateix.
Això ho explicàvem l'altre dia, que el dia 1 és Dia de Tots Sants, el Sant de tots nosaltres, i el dia 2 el de Nuestros Fieles Difuntos.
Molt bé. Recordem que el Cor Harmonia farà un homenatge als éssers que han marxat, al cementiri, a dos quarts d'una, i bé, esperem que els aneu a escoltar perquè realment canten estupendament bé.
Senyora?
Exactament el dia 1, no?
El dia 1, a dos quarts d'una del migdia. O sigui que quan sortiu de missa o hagués dado la vuelta, doncs...
És una hora, i ara ja posats així, és una hora que tanto, perquè, esclar, la missa la fan d'una a dues.
Sí, però...
I a les hores de dos quarts d'una...
Però els que han anat a les onze a quarts d'una ho tenen bé.
Sí, els que tenen una certa responsabilitat a la una no poden anar.
Ja, esclar, és difícil d'ajustar l'horari.
Bé, el cas és que ells cantaran a dos quarts d'una del migdia, i bé, doncs, recordaran els seus éssers estimats.
O sigui, senyores, senyors, el proper dimecres, si Déu vol, estarem amb vosaltres, i si no, fins dissabte, i a la pròxima.
Adiós.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.