Fins demà!
Seixanta i més, o menys?
Amics oients, ja hem passat l'equador del mes de gener i aquí, a Sant Just, l'aigua brilla per la seva absència.
Bé, aquesta és una dita castellana que m'he permès traduir al català.
En algun moment han caigut quatre gotetes que gairebé no han arribat ni a terra.
Solament van servir per fer la guitza als pobres motoristes que van quedar un xic remulladets.
Al final haurem de fer el que diu la Lina, ballar la dansa de l'aigua.
Aquí fora, a l'entrada, ho haurem d'asseixar.
Ha passat la setmana dels barbuts i sí, han fet uns dies en què em feia fred.
Però al matí i a les nits, al migdia, hem tingut força escalfureta per la lluentor del sol i la manca de vent, o sigui, que segueix la sequera.
Avui és 20 de gener.
Felicitem, molt cordialment, els que hi responen els noms de Sebastià i Fabià.
I quan sortirem en segona audició el proper dissabte, desitjarem un bon dia als Ildefons, Armans, Guius, Climents, Aixills i Dans.
Pel que fa a Sant Sebastià, aquest és un sant al qui Catalunya professa una gran devoció.
Segons diu Valeri Serra i Voldú en el seu llibre Festes i Tradicions de Catalunya,
sobretot a Tossa i a Monistrol de Montserrat, arran d'una epidèmia molt greu,
la qual va desaparèixer d'en dos pobles per la seva intercessió.
També, en d'altres llocs, és molt estimat per guaridor en temes de salut,
per la qual cosa té multitud de goig, en honor seu, d'entre els quals destaquem aquest com més popular.
Al qui el vostre empar acut i amb devoció us pregarà,
vulgueu-li donar salut, màrtir Sant Sebastià.
Després de les felicitacions, passem a saludar els nostres amics i col·laboradors,
l'Alina, la Montse, el Joan Maria i el Joan Xirivella,
no el podem saludar perquè està al llitet amb unes tremolons de no te menés.
No, però, perdó, perdó, el podem saludar des d'aquí, no?
Clar, per això t'ho he dit, en persona no, però amb ell sí, ja li vaig dir, escolta'ns, eh, escolta'ns.
I com o no, també el Carles Hernández Rius,
que amb tota la paciència del món ens posa les músiques, ens obre els micros
i fa que l'audició us arribi en perfectes condicions.
Endavant, 60 i més o menys.
Bé, com ja hem comentat, avui el component més jove de l'equip pateix un virus gripal,
allò que diem els castellans, un trancazo.
Però no per això ha deixat de fer els deures
i ens ha fet arribar la seva aportació personal al programa.
Aquí us l'oferim.
Som a 20 de gener i li queden el 2015...
No, el 2016...
M'has donat malament la data, home.
2016, 346 dies,
tenint en compte que és any de traspàs.
O sigui que el febrer tindrà 29 dies.
Efemèri des del dia.
L'any 1952, tal dia com avui,
va néixer a la ciutat de Barcelona,
Joan Barril, popular periodista i escriptor,
que va dirigir el Semenari El Món
i va destacar com a columnista els diaris,
El País, La Vanguardia i El Periòdico,
on treballava quan el va sorprendre la mort
el 13 de desembre de l'any 2014.
Tenia els premis Ciutat de Barcelona,
Pere Quart d'Humor, Ramon Llull
i Ramon Montaner de Literatura Juvenil.
En el moment del seu traspàs,
tenia al seu càrrec diversos programes
de ràdio i televisió.
I després de la sessió del Xirivella,
a l'Alina.
Entrarem en aquestes anècdotes,
però ja hi entrem?
Sí, hi entrem, hi entrem.
Ja hem estat dins, doncs.
Com les coses del temps estan malament,
va haver-hi una plaga a l'antic Egipte,
doncs ja us ho explico aquí,
no té res a veure això, però és igual.
Està molt relacionat.
I entonces, a santo de que les plagues, ahora.
Està molt relacionat.
En l'any 1875,
un núvol de Llagosta
va travessar a l'estat de Nebraska,
a Estats Units.
i segons la precisió científica
de tota aquesta gent,
va tenir una extensió, fixeu-vos-hi bé,
de 500.000,
500.000,
500.000,
quilòmetres quadrats.
Madre.
I diu que hauria de contenir
aproximadament uns 10 bilions
d'animalons d'aquests.
De mitjitos.
Sí.
O sigui, que al tanto,
si veieu un núvol, no penseu que plourà,
potser us cau una llagosta.
No, no, llagostes no,
però allà a prop de casa meva,
els estornills,
ara no,
ja hem desaparegut també,
però quan fa uns anys
hi havien, però,
veritables batallons
d'estornills.
D'estornills, sí.
No, no,
hi ha aquells que a vegades
t'espac...
Bueno,
t'acobria, eh?
Sí, sí, sí.
Veies el capdavanter
amb punxa
i tots els altres,
ara no,
això també s'ha perdut.
Segurament els estornills
amb això de Txernòbil
em van enrostir molts, eh?
Oh, ja.
Sí,
crec que se n'han anat
i no han tornat.
Bueno,
fixés en una cosa
que tots aquests animals
que són,
o sigui,
aquestes aus
que són insectívoratòries
i no insectívores,
és a dir,
que s'aliments d'insectes,
no n'hi ha gaires.
perquè, esclar,
dintre del que cabe,
vosaltres heu vist
masses bosques
aquest estiu?
No,
mosques no masses.
Heu vist massa mosquit?
Mmm,
últimament.
Mmm,
mosquitos sí.
No,
i després es feia...
O pica'm més,
els mosquits.
Clar,
perquè estan més reforçats,
ara diu.
Pocos,
però matones.
Pocos,
però matones,
sí.
Bueno,
anem amb una altra cosa
també relacionada
amb l'ambient,
que diu
a l'estat de floreció.
Diu,
la flor més gran
del món
és vermella
i es tracta
d'un lliri
paràssid
que creix
al sud
de l'Àsia.
El diàmetre
d'aquesta flor
pot arribar
als 90 centímetres
i el pes que té,
que si són 7 quilos,
diu,
té solament
un inconvenient.
Quin podeu pensar
que pot ser
l'inconvenient?
No,
sí.
Doncs que fa una pudor
que ningú es pot apropar
amb aquesta flor.
Diu,
té un olor
nauseabundo.
Mare de Déu.
Vale,
Titus, eh?
Vull dir que...
I la flor
deu ser bonica
per això?
Possiblement,
però si no et pots
escudar...
No val la pena
ni pensar-hi.
Com per regalar
la filoflora?
Això,
algú que no li digui
gaire de l'inconvenient.
Això mateix,
ell que tingui força
per aguantar-la.
I després n'hi ha
una altra cosa curiosa
referida als homes,
que sempre diem
que estem parlant
i deixant de parlar.
Doncs el parlar
quan va sortir
amb l'evolució,
l'home no parlava gaire.
Feia sons,
segurament...
Sí,
sí.
Quan i tal,
no sé qui ho ha fet això.
Jo.
Ho has fet al cantó.
Ja tenim
el Salomus Sapiens.
Se la dona
Sapiens.
Home,
aquí jo parlo
a l'home
en aquest sentit
genèric,
general.
Ja.
D'acord.
Bé,
doncs,
però de totes maneres,
la parla
va començar
fa 45.000 anys.
I diu que
des de les Hores
sense la laringe
junt amb les cordes vocals
que és l'orga
que et pot fer
la parla,
doncs no ha variat
pràcticament res.
I diu,
quin és l'idioma
més estès?
Aquest sí que el sabeu.
El xino.
El qual d'anglès?
No.
El xinès?
El xino.
Ah, ja, claro.
El xinès.
Diu que n'hi ha
750 milions
de parlants
xinesos.
I el mandarines?
Bueno,
el mandarines
és l'oficial.
És l'oficial.
Però és que allà
també són dialectes
o vés a saber, no?
Sí.
Perquè diu que d'inglès
n'hi ha 350 milions.
Però abans també
era l'espanyol.
El castellà.
Bueno, l'espanyol.
L'espanyol o castellà.
El castellà.
El castellà.
Mal anomenat espanyol
perquè és castellà.
És castellà.
Claro,
perquè és de les castilles,
hermosa mia.
Usted no lo sabia.
Sí, no lo sabia.
Doncs, vale.
I després, en canvi,
l'escritura
van trigar també molt
a fer-la servir.
A evolucionar.
i a vegades pensem
en aquells jeroglifis
que feien els antics i tal.
Però diu que no, no.
Que fa 8.500 anys
abans de...
Bé, 8.500 anys
abans de Cris
els xinos
van començar
amb la grafologia
de l'escritura.
Sí.
Ja teniu un altre dat,
nens,
per saber
com funcionen les coses.
Molt bé.
Ara anem
a més cosetes més.
Espereu-vos un segon
que ho trobo.
Aquí ens diu
monedes.
Això,
que ara la cosa
està molt xusta.
Sí,
un poc xunguilla.
Diu,
com pagaven
els homes
abans
de...
de guardar
monedes
a les butxaques?
Pagar?
Sí,
com es pagava?
Suposo que amb la sal,
no?
La sal,
d'aquí viene la paraula salari.
Però no,
no,
diu,
uns mil anys
abans de que es fessin
les primeres monedes
a Babilònia
ja coneixien
el sistema
dels xecs.
Ah.
Ara aquí
tanta d'allò
que si
los black cards
o los xecs
o el que sigui,
doncs aquesta gent
ho feien així.
Ah, mira.
Diu,
però esclar,
com si fossin
els pagarers.
Els pagarers.
Sí.
Però esclar,
es feien
amb tablilles,
amb tauletes
d'aquelles d'Argila.
No, mira.
Vull dir,
seria un xec
una mica pesant,
no?
Clar,
les butxacas
no es devien poder portar.
No,
aquestes no.
I per últim,
l'última d'avui,
eh,
a veure,
espereu-se,
diu,
aquesta me va agradar
perquè és veritat,
perquè aquesta ho havíem
comprovat i tal,
no?
Diu,
amb la ment
és on nosaltres
formem la imatge.
perquè diu,
l'aparell visual
de l'home
compón sempre
les imatges
quan les veu
cap per avall.
I aleshores
quan arriben al cervell,
doncs tal com va dir
l'astrònom
Johans Kepler,
diu,
és el que
immediatament
te les posa
com les veus així.
Les inverteix.
O sigui,
ara,
comentari,
si les veieu al revés,
potser heu begut
una mica massa de vodka
o una mica
d'un whisky
o alguna cosa d'aquestes.
Bé,
fins la propera,
eh, senyors?
Buscarem més coses
que us facin curva.
Molt bé.
I tant que sí.
No, però que són interessants.
I tant,
mira,
per què no?
Bé,
posa'm un pelín,
un pelín de música,
sisplau.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Benelope és preciosa.
És una de les melodies
que m'agraden més
del Clamonet Serrat.
Però bé,
hem de continuar, no?
En té bastantes.
Moltes,
moltes i molt precioses.
Bé,
avui, amics
i col·laboradors meus,
us convido
a visitar
una interessant exposició
d'en Miquel Vilà
a la Sala Parés.
I dic important,
perquè ocupa
els dos espais,
la planta i el pis
de la sala d'exposicions.
És un estil figuratiu.
Bé,
segons deia
el nostre amic Pere,
tota la pintura
és figurativa.
Però jo
sempre he entès
que el figuratiu
és una branca
de la pintura
on es poden apreciar
els objectes
o els éssers humans
amb la seva figura real.
Que consti,
és opinió meva
versus Joana.
O sigui,
si estic equivocada,
és igual.
Ja et corregirem.
Això mateix.
Miquel Vilà
en aquesta mostra
barreja diferents motius.
Per exemple,
edificis
amb d'altres objectes naturals,
com si fos
una mena
de relació
entre el món creat
per la mà de l'home
i el món creat
per la naturalesa.
I ara
no em feu
la brometa
de sempre
sobre la xocolata
desfeta
o els sonissos
de les granges
del carrer Petritxol.
Però,
si us ve de gust,
també us convido,
després de contemplar
l'exposició,
a una verenadeta
d'allò més agradable.
Queda en peu.
D'acord?
Un moment,
un moment,
un moment.
Us convido.
A veure si algú
li diu
Joana,
són 13 euros
de la tasseta.
No,
no,
no,
tant tu,
eh?
No,
escolta'm,
a les grangetes
no t'estranyis,
eh?
No t'ho regalen,
eh?
Jo una vegada
quan estava la Jaquelina
en el ford
del Pa de Coscó,
li he dit
que em dónes
per favor
una de quart
i me la dona
i li faig la broma
sense dir-li res
i me'n vaig
i diu
escolta que no m'has pagat.
Jo t'he dit
si me la dones,
tu.
Doncs ara aquí
la Joana
diu que es convida,
eh?
No,
no,
el pròxim dia
ens apuntem.
Ara faré
un acudit
una mica
relacionat,
una mica cutre,
és del País Valencià
i hi havia un senyor
que venia ocells
i anava dient
per dals,
per dals,
per dals,
i un valencià
diu,
che,
déu-me'n un.
Diu,
no,
que som per vendre.
I bueno,
tot està relacionat.
I ara que us sembla
que reiniciem
aquella secció
de viatjar
per Catalunya?
Ho tens a mà,
Carles?
Doncs endavant.
viatjarem a sort,
el poble de la sort i de la loteria.
aquesta localitat
catalleidatana,
capital del Pallà Sobirà,
s'ha convertit
en una autèntica
meca de la loteria
pel torrent de milions
que acostuma repartir
cada any
amb la seva famosa
bruixa d'or.
des de que en 1996
va cantar la primera
de les seves grosses
de Nadal
i el nen.
Però loteria a part,
sort és una encissadora vila
que s'estén seguint
el curs
de la Noguera
Pallaresa.
Bueno,
de la Noguera,
perquè és un dels rius
que té
nom femení.
La carretera nacional
que la travessa
rep
en el seu tram urbà
el nom
de l'avinguda
Comtes del Pallars.
El seu cor
batega
el carrer Major
amb arcades
medievals
que desemboca
la plaça Major
presidida
per l'església
parroquial
de Sant Feliu.
Data
del segle XVII
i va ser reconstruïda
durant els anys 40
després de ser
semiderruïda
per la guerra
incivil,
com diu el Joan Maria.
També són dignes
de veure
les ruïnes
del castell
de sort
que conserva
alguns murs,
unes torres romàniques
de plana rodona
i una façana
gòtica.
Jo diria una cosa,
tenen tanta sort
perquè
el de la loteria
és una persona
molt activa,
molt espavilada
i va ser dels primers
que va vendre
la loteria nacional
per internet.
I esclar,
com que ven
tant de números,
tant de números,
sempre toca.
Això és el que passa
també a Barcelona
i a Madrid
a la casa Manolita.
no és que tenen sort,
és que en venen molt més.
Vinga,
segueix.
Bueno,
el plumó verd
de sort
és el preciós
parc del riuet,
l'antiga llera
de la Noguesa Pallaresa
que ha estat convertida
en zona de lleure,
engronxadors,
tobogans
i bancs
que conviden
a la relaxació.
Dues visites
també recomanables
són la de l'antiga
presó,
avui
Museu
del camí
de la llibertat
i una formatgeria
artesanal,
tros de sort,
amb tast inclòs.
I el primer cap
de setmana
de novembre,
el dia 7 i 8,
la vila celebra
la seva animada
Fira de la Tardor,
dedicada
a la remeraderia
amb degustacions
i concursos
i amb el protagonisme
estelar
de l'ovella autòctona
Xisqueta.
Molt bé.
Paradís de l'aventura.
Sort és també
un paradís
per als amants
dels esports d'aventura,
com el ràfting
o l'hidrotrineu.
D'abril a octubre,
gràcies a la vigorosa llera
de la Noguera Pallaresa,
des de Llavorsí.
El descens dels barrancs
o del salt del pont
és la porta d'entrada
al Parc Nacional
de l'Estany
de Sant Maurici,
juntament
amb el d'Aigüestortes,
que té la seva entrada
per la vall de Boí.
Ideal per fer rutes
senderistes
tardorenques.
Des de sort també
podem accedir
a dues precioses valls
quasi bessones,
Cardós i Ferrera.
Des d'aquesta darrera
surten
les excursions
a la Pica d'Estacs,
la muntanya més alta
de Catalunya.
I a l'hivern
Sort
ens ofereix
la possibilitat
d'esquiar
a la propera estació
de Port Ainer.
Bé,
ara,
on podem
anar
un cap de setmana?
Doncs bé,
a l'hotel
Passets
en Spa,
que està
al carrer
Diputació
número 3.
Si us interessa
el telèfon
podeu prendre nota.
El 25
560
de sort.
No,
sí,
no,
això és
el,
com es diu,
el codi postal.
El codi postal,
sí.
El telèfon és
973
620
000.
el preu
no us el diré
perquè
depèn,
depèn de l'habitació
que és...
Bueno,
entre l'esmorzar,
per això.
Això sí,
és a partir de 99 euros,
però vaja,
amb esmorzar,
inclòs.
el que no diu aquí
si també diners
o sopes,
perquè si no,
si diuen
més bussat,
em sembla molt,
molt que no.
Això és de senyor.
Jo crec que té
una garantia,
per què?
Perquè el senyor,
l'escritor,
Joan de Sagarra,
fa molts anys
que hi va,
això l'anar cada any.
Cada any és una garantia
i segur que també
tenen el seu whisky
que sempre pren
després del cafè.
és l'hotel
més emblemàtic
de la localitat
amb 150 anys
d'història.
Es tracta
d'un acollidor
3 estrelles
amb el tracte familiar
que han sabut donar
des de sempre
els propietaris
als seus clients.
Consta
de 76 habitacions,
algunes són
mansardes,
amb televisió
per satèl·lit
i accés
a internet
per wifi.
També disposa
de 49 apartaments,
passeig
a de l'Aida,
amb sala d'estar
i cuina americana.
Per relaxar-se el cos,
el passeig
disposa
de piscina exterior
i una zona
d'espa
o alnes
amb sauna,
jacuzzi,
piscina climatitzada
i gimnàs
i complementa
la seva oferta
amb un restaurant
de cuina
pallaresa
tradicional.
O sigui que,
doni i do,
totes les coses
que ofereix
ja pot demanar
99 euros,
i si no,
però no crec
que sigui
pensió completa.
No, jo tampoc.
Si us n'aneu
que no voleu dinar
en aquest hotel
perquè dius,
mira,
un altre dia
anem a un altre lloc.
Això,
per variar.
Per variar.
Us n'aneu
al restaurant
Fugony.
Ben dit,
eh?
Fugony,
que no soni malament.
No,
que és el nom
d'un vent.
Ja, ja, ja, ja.
Fugony.
Aquest el teniu
a l'avinguda
de la Generalitat
45.
El telèfon
el direm
poquet a poquet.
9-7-3-6-2-1-2-2-5.
Molt bé.
Tornem a repetir.
9-7-3-6-2-1-2-2-5.
I aquí ja,
ells són més específics
i et diuen el que pot costar la carta.
Aviam.
Entre 70,
60 i 70 euros.
Bé.
D'un i duret,
també, eh?
Sí.
Però teniu,
sí, sí.
Però tenim un menú
slow food,
con mejor acento,
que són...
Això és americà,
eh?
No,
ingles.
Sí.
35 euros.
Bé.
Diu,
tot i la seva modestia,
no la veig per enlloc,
però,
vale,
ma que...
Diu,
sorte el privilegi
de tenir un restaurant
reconegut
amb una estrella mitja llengua.
Ah,
d'un i d'un.
Per això val això.
El seu nom,
Fogony,
és d'un fenomen meteorològic
que fa que el vent
quan entra fred i humit
pel nord,
es torna càlid i sec
quan arriba al Pallars.
Ah,
i aquesta calidesa
és la que transmeten
les seves
Alma Mater,
que és
Zai
i José.
La seva carta
ofereix excitants
suggeriments
com els raviolis
de gamba,
boletos
i oli
de cebollini,
la terrina
de llebre
a la royal,
castanyes,
iogurt
de cacau
i codony
o el gall
del penedès
a la cocota,
que això és boníssim,
eh?
I el seu celler
disposa d'una carta
d'uns 150 vins
a més a més
de nombrosos,
caves
i xampans.
Ah,
això vol dir
que l'has tastat,
eh?
El collo a la cocota.
No,
el sistema aquest
de menjar
alguna cosa a la cocota
m'agrada molt,
perquè està,
si no vaig malament,
és dintre d'una
cassola
que queda tot tapat
i queda molt xulo
perquè queda molt cuit
i molt gustós.
I a més queda molt ben cuit.
Em sembla que
la cassola és de terra,
no?
Sí, de terra.
Ho vaig menjar això,
una cosa de la cocota aquesta,
ho vaig menjar malgrat
una vegada allà
en un restaurant
que hi havia
que vam anar.
Bueno, senyors,
demaneu cocot
o el que vulgueu.
Sí, sí.
Però sobretot
visiteu Sort
perquè val la pena
perquè és un poble preciós.
I si no us gasteu massa
passeu per la loteria
que potser
l'exposició toca.
Una miqueta, mira.
Aprofito per dir
que el fill
més il·lustre
de Sort
és el general
Moragues
que és el defensor
del 1714
de Barcelona.
i per cert
per mi
és el verdader
heroi
d'aquella pèrdua.
El que passa
és que el general
el va agafar
llavors
a les tropes
del Felip V
el van escuartar
i el van tenir
al cap
bastants d'anys.
Molt, sí.
Allà penjadet
per castigo
i...
Quina vergonya.
Això a Cervera
també n'hi ha
davant de la catedral
n'hi ha una espècie
de gàbia
que allà posaven
al cap dels
d'allò
no sé si alguna vegada
heu vist
dels adjusticiats.
Perquè serveixi
d'exemple.
Que els nanos
no ho facin.
Això mateix.
Vale.
Vale, posem música.
Nos vamos a l'oeste.
Sin revólver
por eso.
S'han fet verdaderes
verdaderes.
I això fa 300 anys
ja en vèstia.
Sí, sí, sí, mira.
Què vam fer?
Bueno, també es fa ara.
Sí, tens raó.
Sí, tal, que sí.
Fins demà.
Escolta'm, Carles.
Aquesta música
no s'hi diu gaire
amb el relat
que ara
us oferirem.
Val més
que no el posis
ni de fons
perquè llavors
semblaria
una broma
massa passada.
Bacabra.
Quasi que sí.
Vés,
jo sé
que han passat
setmanes
de les festes
de Nadal
però
què us sembla
si us explico
un succès
que va tenir lloc
la nit de Nadal
de fa molts
i molts anys
a principis
dels anys 50
del passat
segle XX.
Se celebrava
la missa de Gall
quan de sobte
va entrar al temple
una noia
demanant
desesperadament
auxili
perquè el seu pare
necessitava
ajuda urgent.
Ell era el guarda
de torn
o sigui
a la nit
pobret
d'una bòbila
del poble
i la seva filla
quan van aportar-li
uns torrons
per celebrar la festa
el va trobar
sense coneixement.
Entre els fidels
s'hi van trobar
dos nois
voluntaris
de la Creu Roja
qui
després de rebre
ordres
immediatament
van acudir
amb una llitera
per auxiliar
el malalt
i traslladar-lo
a un centre mèdic.
Però
desgraciadament
el pobre home
ja no hi era
en aquell món.
De totes maneres
el cos
s'havia de portar
al dipòsit
del cementiri
on el dia següent
se li practicaria
l'autòpsia.
Els dos voluntaris
molt joves
ells
van passar
van posar
el cos
que era molt pesat
del difunt
amb la llitera
i van emprendre
a peu
el camí
del cementiri
guerrer
de la Creu
avall
però
a l'alçada
del carrer
Montserrat
el pes
es feia
insuportable.
En un centre
cívic
d'allà mateix
s'estaven
celebrant
les restolines
de la nit
de Nadal
i un dels nois
va entrar al local
a demanar ajuda
mentrestant
l'altre
cansadíssim
seia
en una de les barres
de la llitera.
En la bòbila
ells havien
disposat el cos
molt cristianament
amb les mans
creuades
sobre el pit
de la pobra
persona
però
al moviment
del trasllat
un dels braços
del mort
s'havia anat
desplaçant
i quan el noi
va seure
en la barra
de la llitera
el braç
del difunt
li va caure
sobre una
de les cames.
Imagineu-vos
l'ensurt
va ser horrorós
el noi
no podia ni respirar
pensant
que potser
el mort
havia ressuscitat.
va quedar
tan estorat
que no va poder
ni cridar
per demanar auxili.
Quan van sortir
les ajudes
va ser necessari
reconfortar
el jove voluntari
19 anyets
amb una
copeta de conyac.
Resumint
després d'anar
a buscar
les claus
del cementiri
a casa de l'enterra
morts
ajudants i voluntaris
van poder
acomplir
el seu trisdeure
i morts de fred
i una mica
de por
van tornar
cadascú
al lloc
on acabar
aquella nit
de Nadal
tan atrafegada.
És un cas
autèntic
i crec que digne
d'un relat
de l'Edgar
Alampoé
una mica
més adornat
però és real
eh?
Potser avui
les circumstàncies
serien
absolutament diferents.
Avui
tots els carrers
estan il·luminats.
Els temes
judicials
respecte
a aquests casos
no tenen
res a veure.
Hi ha ambulàncies
i no s'han
de transportar
els cossos
a peu
però
aquest cas
va passar
fa 62 anys
i les coses
eren potser
més senzilles
o no.
Tenint en compte
que
Sant Just
no tenien
aquell temps
tants edificis
i si
molts camps
de correu.
O sigui
que ja està
explicat
el conte.
Bueno,
una mica
eh?
No,
no era
tan,
tan,
tan negre
com tot això
però el susto
que es va portar
a Manel
va ser
de mort.
O sigui
que
posem
una mica
de música.
Música


Atenció
Un litre d'oli
domèstic
usat
pot contaminar
mil litres d'aigua
si no es recicla.
Es tracta
d'un residu
incòmodo
i ens en fem
alegrement
ens en desfem
alegrement
tirant-lo
pel desguàs
de l'aigua.
No, no, no, a casa meva no.
Pel vàter
o a les
descombraries
sense tenir en compte
que danya
greument
els conductes
de la xarxa
del clavegram
el funcionament
de les estacions
depuradores d'aigua
o va aparar
els rius
i aquífers
en els quals
forma una pel·lícula
sobre l'aigua
que dificulta
el pas
de l'oxigen
i ocasiona
greus problemes
ambientals
que ens perjudiquen
a nosaltres
mateixos.
L'oli
industrial
té encara
pitjors conseqüències.
El seu elevat
contingut
amb metalls pesants
i la seva baixa
biodegradabilitat
es converteixen
en una amenaça
per als sols
pèrdua
de fertilitat
i aigües
superficials
i subterrànies
on perdurarà
fins a 15 anys.
Mare de Déu!
Per mantenir
el planeta
es recomana
reciclar l'oli
ja que cada
agressió
a la natura
es converteix
en un acte
de violència
contra la humanitat.
I tant!
Per reciclar
el primer
cal
emmagatzemar-lo
en envasos
adequats
es recomanen
ampolles de plàstic
d'aigua
o de refresc
omplir-les
amb un embut
especial
per oli
usat
o en fabricat
per nosaltres
mateixos
ratllant
una ampolla
de plàstic
per la part superior
tallant
una ampolla
de plàstic
per la part superior
i col·locant-lo
al damunt.
Quan l'emàs
està ple
es disposa
en els
contenidors
adequats
que es porta
al punt
net
més proper.
Els punts
nets
requereixen
l'esforç
del consumidor
de desplaçar-se
a ells
ja que en general
n'hi ha pocs
i normalment
allunyats
dels nuclis
habitats.
L'opció
més propera
i pràctica
són els
contenidors
urbans
que solen
estar col·locats
al costat
de la resta
de contenidors
típics
de reciclatge.
Es distingeixen
per la seva
forma
i color
vermell
o taronja
i per tenir
el nom
del residu
destacat.
En aquells
contenidors
no s'ha de
depositar
oli industrial
del que
la legislació
obliga
els fabricants
a fer-se
encàrrec
per obtenir
nous olis
i combustibles
biodiesel.
L'oli
ben tractat
es pot
reutilitzar
en la producció
de lubricants
de sabons
de cremes
d'espelmes
de ceres
de barnissos
i de pintures
i sobretot
combustible
ecològic
que minoren
fins a un 50%
les emissions
contaminants
en relació
al combustible
normal.
Nosaltres
mateixos
podem elaborar
sabons
aprofitant
l'oli
usat
que
generem
a la nostra
llar.
Avui dia
hi ha
manuals
fàcilment
assequibles
on s'explica
com fer-ho.
També hi ha
associacions
que recullen
per donar
treball
a persones
en risc
d'exclusió
social.
En qualsevol
cas
la consciència
dels consumidors
és essencial.
Sol·licitar
l'ampliació
i millora
d'una efectiva
recollida
dels residus
responsables
institucionals.
Abocar-lo
a la higuera
la nostra
responsabilitat
a la llarga
surt molt cara.
Sí,
però aquí
a Sant Just
això està
molt ben
organitzat
perquè el mercadillo
aquest que es fa
el dimecres
és on jo el porto.
Hi ha una paradeta
que et dones
i et dona
si vols
un envàs.
Sí,
et dona un
i tu
dones el ple
i ells
et dona un altre.
I si no
vas al mercat
i llavors
la boca
hi ha un petit
dipòsit
que també
pots portar.
abans que es recollís
allò el mercadillo
o sigui que
és interessant
perquè realment
et dona
molt precis
el problema
de l'oli
que usen.
No, no,
i tant,
i tant.
És que és molt alegre
això de
tu t'imagines
en un restaurant
les fregidores
la quantitat
d'oli
que...
Però aquest oli
el tenen obligació
de recollir-lo
als que subministren
l'oli.
Ah, potser sí?
Sí, sí,
però aquí
és just.
Els costos industrials.
Industrial,
industrial,
parlo amb industrial.
O sigui,
aquí Sant Just,
aquí Sant Just,
això està molt ben organitzat.
Ho tenim bastant a l'arast.
Sí,
si no es fa bé
la recollida
i el triatge
de les escombraries
és perquè encara
no ens ha capigut
al cap,
però és que
hem perdut
de tres anys
cap aquí
i hem tornat enrere.
de totes maneres
jo comentaré
una cosa
que jo he comprovat.
O sigui,
a casa de Miquel de Berter
on visc jo
hi ha
quatre punts
de recollida
amb els cas
perímetres
de vint metres.
Vint metres.
Sí, sí,
nosaltres també tenim
quatre punts de recollida.
Per què la gent
no tenim la consciència
de quan està ple
un contenidor
anar a l'altre?
O el deixa
a terra.
Per això dic
la consciència
de caminar
deu metres
i portar els residus
a l'altre contenidor.
En tenim
quatre punts
de recollida.
Són molts, eh?
Nosaltres
entre el carrer
Bona Vista
i el carrer
Montserrat
hi ha
dos punts
escolta-me
l'espai que hi ha
d'uns punts
de recollida.
En lloc de deixar-ho a terra.
Sí,
però és més còmode.
Si està
el de plàstic
algú ha posat
una ampolla
i no entra
l'altra
allà queda.
La tapa
no s'alça.
Allà queda.
Sí, sí, sí.
Bueno,
dit el que era
no, no, no.
Està molt bé.
Està molt bé.
Està molt usat.
Sí, sí.
Bé,
pugem una mica
de mosaqueta.
Us oferim ara
a l'espai
música
per gaudir.
avui
avui recordarem
el compositor
i pianista
català
Isaac Albèniv.
Un geni musical
nascut
a Camprodó,
gran concertista
de piano
i compositor
prolífic
i molt inspirat.
Apassionadíssim
per la música
ja des de molt petit,
als quatre anys
va fer el seu
primer concert.
quan tenia sis anys
a ell i a la seva germana
Clementina
els van ser
inscrits a París
a estudiar piano
amb un famós
mestre concertista
de l'època,
el professor
May Montel,
però
el Beniz
no va poder
ingressar al Conservatori
de París
perquè el van considerar
massa jove.
Malgrat
aquella circumstància
els dos germans
el Beniz
Isaac
i Clementina
van fer
grans gires
per tota la península
ibèrica
en gran èxit.
Però la mostra
del seu gran geni
musical
ens ha quedat
a través
de la gran producció
d'obres
de gran sentiment
inomenada
les suïts
Ibèria
i Espanyola
on recull
l'ànima
de les diferents
regions
de l'estat
estudis de concert
La Vega
i moltíssimes
més obres
una llista
molt llarga
i molt llarga
de numerar.
El Beniz
també va
composar
moltes òperes
d'entre elles
Henry Clifford
i Pepita Jiménez
van ser estrenades
al Gran Teatre
del Liceu.
Malgrat
haver mort
relativament jove
només tenia
49 anys
va deixar
una gran
quantitat
d'obres
amb unes tècniques
les més modernes
del seu temps
però plenes
de sentiment
que encara
s'interpreten
en l'actualitat.
La pianista
Beatriz Kilen
ens fa
una melodia
senzilla
plena d'encant
i molt agradable
d'escoltar
Tango
d'escoltar
d'escoltar
el Beniz
d'escoltar
d'escoltar
d'escoltar
d'escoltar
d'escoltar
d'escoltar
d'escoltar
de l'escoltar
de l'escoltar
d'escoltar
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
de la tarda d'avui
per demà i demà passat
i fins i tot quatre dies més avall
Sí, perquè les sisòbres no les entenim
No, no, no t'enfadis
Carles, no t'enfadis
Estan juntes, separades
Sí, sí, en vermell, en blau
Però ens ho expliquen també
que acabem entenent el que diuen
Sí, és molt important
O no, l'Ina?
Sí
Jo no sé la que opino
Però penseu que el temps és una de dintre
de tots els telediaris
Variable
No, no, i que a la gent no els agrada més
Sí, sí, sí
Sí, és veritat
que aleshores fa primer
el dematí, després a la tarda
després a l'undemà
però també és bastant interessant
I a mi em diu jo que m'agrada molt
el temps i tot el relacionat amb el temps
em diuen, i per què vols veure el temps?
I com que els polítics no me'n fio
l'home del temps me'n fio una mica més
Però a més a més diu
però si demà farà el que tingui que fer
és igual, però t'agrada veure-ho
Clar que sí
Ho anticipen
I aquells reguitxells de fotografies
Al final es posen totes dretes
i bueno, doncs vas veient
dius, ostres, demà em poso un jersei
de màniga curta
o demà em poso l'altre
I veient que de vegades al Pirineu
la càmera aquella
estem al mes de desembre
i surt una mosca de pantalla
Lo que demostra que el temps està variant
Està loco, loco, loco
Bueno, al final jo dic
tant de ratos explicant
com si d'aquesta manera
volguessin justificar
el difícil que resulta
fer pronòstics
pels propers dies
Sí, tant
A més, passa una cosa
a Catalunya hi ha molts microclimes
Sí
Ara ho has dit
Ara ho has dit
És el segon país més muntanyós
després de Suïssa
i no és estrany
que el clima sigui tan variat
Molt variat
A Castella
aquelles immenses
Aquelles penúries
I vol que a Saragossa
doncs és molt més fàcil
Aquí ho tenen molt més difícil
Per això
parlen tant i tant i tant
I si l'encerten
l'endevinen
No, és que ens queixem
perquè la setmana passada
jo vaig tenir un whatsapp
d'una amiga que viu
a Suïssa
que és Suïssa
i em va dir
que fins ara
fins ara
l'hivern
no havia arribat
Imagina't
Aquests saluts
No tenien neu
És perquè està
a sota glaçat
ha caigut
neu tendre
i clar
va a muntanya avall
Van enviar un whatsapp
i em va dir
ara arriba l'hivern
Fins ara
no havia arribat
Sí, sí, sí
I com s'acaba
la temàtoria
Per col·lenda
no és un tema personal
aprofito per explicar
que els estudis
de Tere B3
van començar
a Barcelona
a l'edifici
català
occident
de la Diagonal
cantonada
a Numància
Doncs bé
es donava la circumstància
que un servidor
i tenia
la feina
allà mateix
Sovint
l'ascensor
coincidia
amb els homes del temps
i d'altres
lògicament
però amb els del temps
sempre hi havia algú
que se n'adreçava
i li feia
la mateixa pregunteta
Perdoni
quin temps farà demà
sisplau
Es miraven
amb una cara
amb la cara
Però molt
molt ben educats
i
Pobre d'ells
Sombre
Faltaria
Jo ara d'aquí
un inciso
d'aquells que faig
aquí en el poble
l'Hombre del Tempo
que és el meu
estimat Carlos
sempre em truca
primer abans de dir-ho
Et fa mal
l'esquena?
Sí
Ah, pues lo millor
plou
o lo millor
vindrà
De això
D'això viene
la danza
de la lluvia
Datos
científicos
Personales
Personales
Tot sigui dit
que quan van començar
bueno
jo no sé pas dir
si llavors
eren 30
o 50
o 60
persones
perquè estem
parlant
d'un edifici
que bueno
la superfici
a lo millor
de les plantes
no sé
si en tenien
dues
molt estirat
que fessin
50 metres quadrats
ai perdona
500
mil metres quadrats
per tant
70 o 80
persones
com veig
aquí Sant Joan d'Espí
aquell
rellicent de cotxes
que n'hi ha
la gent que treballa
la pregunta que em faig
i potser no es dien
em penso que ens hem passat
quatre pobles
de tenir
tanta
no
però es necessita
perquè
hi ha molts mitjans tècnis
que nosaltres
quan a vegades
ensenyen
les
les tripes
de
que ensenyen
quan s'ha de fer
un programa nou
veus que realment
cables
o sigui
tot
els
com es diu
els decorats
tot això
necessita feina
perquè ens hi fa sombra
bueno
bueno
no en comen
fa sombra
particularment
si en pública
jo em penso
que
amb la meitat
passaríem
no ho sé
escolta
és com
el que es diu
del Barça
el Barça
és el millor
equip del món
i per això
deia un dels comentaristes
també es mereix
el millor
estadi del món
o sigui
la que passa
és que els socis
no sé si estan
molt d'acord
a pagar
els quartos
que val
el nou
estadi
tu creus
que s'hauria de
fer de nou
i per què
no poden
modificar
perquè
això passa
com quan
fas un arreglo
d'un vestit
costa molt més
l'arreglo
que agafar
la roba nova
i tallar
i fer el vestit nou
o sigui
jo crec que sí
o sigui
en aquest cas
que s'aguantin
com està
i posem música
abans de barallar-los
no
els barallaré
en pas
no
no
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bé, i ara llegirem aquests dos o tres fragments.
Primer tu, Montse, ja el tens, mercadet aquí dalt.
Àvia, què ens dius?
Les persones refugiades es veuen obligades a fugir
perquè les seves vides corren perill i necessiten protecció.
En l'actualitat, hi ha més de 60 milions de persones
viuen lluny de les seves llars a causa de la persecució,
la violència i la vulneració dels drets humans.
Estem assistint al major èxode de persones refugiades
des de la Segona Guerra Mundial.
Ara, tu, Joa Maria, continuem.
Segons dades de l'ACNUR,
més de la meitat de les persones refugiades al món, un 53%,
procedeixen de tres països, Síria, Afganistan i Somàlia.
Europa no és, ni molt menys, la seva principal destinació.
El 86% d'aquestes persones són acollides en països
com Turquia, Paquistan, Líban, Iran, Etiopia i Jordània.
Hi ha raó perquè, esclar, som muçulmans, igual que ells.
Clar, però de totes maneres també tenen molts ganes d'anar-hi a Europa.
I ara Europa s'ha girat en contra.
Bé, continua, Lina, aquí.
La crisi dels refugiats és, en realitat, la crisi d'Europa dels valors.
Fins ara, la resposta donada per la Unió Europea ha estat completament insuficient,
poc coordinada i insolidària.
La conseqüència d'un sistema comú d'asil sembla cada vegada més inassolible.
Els països de la Unió Europea no estan actuant sobre la base dels tractats internacionals i europeus,
ni en coherència amb els valors funcionals fundacionals de la Unió Europea
pel que fa a la solidaritat i el respecte dels drets humans.
I després dels darrers atemptats terroristes,
la Unió Europea no hauria de caure en la temptació
de tancar encara més les seves fronteres amb l'excusa de la seguretat.
Bé, a més a més, en aquests moments,
ja hi ha dos països, Dinamarca i Suïssa,
que tenen projectes de llei per retenir part dels pocs diners que portin els refugiats
i les seves pertinences de valor
per contribuir a les despeses que ocasionin durant la seva estada.
Jo, personalment, em sembla d'una manca d'humanitat enorme.
Però, escolta'm, això ha passat amb totes les guerres,
perquè, per molt que escriguin i per molt que diguin,
els refugiats, com van fugir d'aquí, que van anar a França,
com els van acollir?
Perdona.
Fatal.
I això no ha canviat.
Fatal.
Això segueix exactament igual.
És una llàstima, perquè no tenim cura.
O sigui, en cart pròpia ho sé.
Ho parlo, ho parlo.
Sí, en cart pròpia ho sé.
Seria possible si haguessin actuat, per exemple, l'ONU fes el que ha de fer.
L'ONU, que són totes les nacions del món, haurien de preocupar-se que aquesta gent allà estiguessin segures.
Però com han d'estar segures, si els seus mateixos dirigents els bombardeixen,
o els han tancat aquesta gent que s'ha mort de fam.
O si no els empenyen a marxar.
No els empenyen els que poden marxar.
Doncs se'ls haurien de protegir militarment,
però que es poguessin quedar allà i menjar i viure bé en el seu país.
Això és el que haurien de fer.
La major part d'ells voldrien quedar-s'hi.
Esclar.
Qui vol marxar de casa?
I Europa, desenganyant-se, encara que fossin tots tan boníssims, tots els països,
el que no podem és admetre que vinguin 150 milions d'africans i d'allò.
És impossible.
Això ha passat també aquí a Catalunya, que en poc temps va augmentar la població un milió de persones.
I va ser una mica feixuc, perquè no és igual 6 milions i escats que 7 milions, gairebé 8.
I, clar, les coses són com són.
I si una gent diu amb una altra que allà s'està molt bé, és un efecte llamada.
Efecte llamada.
I escolta'm...
És difícil, perquè segueix igual enrere d'any, enrere d'any...
El ideal fora que no hi haguessin guerres que foragissin a la seva gent de casa.
Això sí que seria ideal.
Bé, potser ja hem arribat al final, no?
Ens acomiadem.
Bé, saludem el Joan Chirivella, pobret, que es millori d'aquesta febreta que li ha donat.
I allò escalforeta de febre que deia el Ramon Muntaner amb les seves cròniques d'un rei que es va morir d'escalforeta de febre.
I bé, doncs, s'ha acabat.
Fins el proper dimecres, o bé, en segona audició, el dissabte.
Passi bé a tots.
Passi bé.
Bona nit o bon dia.
Bona nit i bon dia.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res.
Busco sempre aquella notícia una mica positiva.
Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure un d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals.
Tu t'equivoques en un penal en un...