perquè això m'ha passat a mi, no? Doncs això, segons com, és un avantatge, perquè hi ha també una... és com si treballessis amb un full en blanc, no? No hi ha malícia, no? I quan algú, diguem-ne, sap donar raó de la pròpia fe, o quan algú sap explicar de manera raonable, no? Una determinada posició creient, no? Doncs com que realment hi ha necessitat de sentit, i sent de sentit, perquè jo crec que
el model neoliberal ha arribat a un punt que ha tocat sostre, em sembla que ho veiem tots clarament en la situació que estem vivint, la gent ha dit, bueno, això s'ha acabat ja. La gent està desencisada de la societat d'avui. Busca referents, busca sentits, hi ha una recerca de sentit, hi ha una recerca de transcendència i això, encara que estigui en un context on Déu, en principi, no és necessari per aquesta necessitat de sentit, perquè hi ha un relligament amb la natura, una espiritualitat sense Déu, però...
Quan es fa una proposta des d'una opció creient sòlida, llavors la gent s'hi agafa. Sòlida i atractiva. Sòlida i atractiva, interessant, raonable. El per què tots el cedem.
O sigui, perquè els nois aquests que n'estem fent referència són uns senyors que han nascut amb els ipats a la mà. Exacte, exacte. I llavors, o sigui, com que la religió no ha sabut ser atractiva, o és per nosaltres, que ja portem uns quants anys, o sigui, bregant per aquestes coses,
no és atractiu de manera que passen olímpicament i aquesta incultura i aquesta ignorància ve per la deixadesa que no es fixen en les coses no es volen fixar o sigui que on dius interessant també voldria dir i atractiva i això penso que la fundació de Joan Maragall té molt a fer
Bueno, això tots tenim molt a fer, però sí que és veritat que té molt a veure també amb el que deia abans d'aquest procés d'inculturongació. Com tu et situes per d'alguna manera captar l'atenció de l'altre, no? És a dir, com ho fas per fer-te, per ser atractiu, no? Sí, sí, sí. En concret, el futur de la Fundació es veu amb esperança, no solament per la tasca, que ja veiem que hi és i que no és poca, sinó per la mateixa estructura, per la mateixa capacitat, pel seu mateix ganxo de captar l'intel·lectual...
i treballar, i dialogar, i fer propostes, o com es veu? Amb esperança sempre perquè no l'hem de perdre mai, no? Això està claríssim, no? Això no vol dir que no ho veiem complicat. Jo crec que és molt complicat i molt incert. Si realment haguéssim de fiar de les tendències que diuen els sociòlegs, doncs al cristianisme la tendència és a desaparèixer. Aquesta és la realitat de tots els estudis actuals, aquest estudi que han fet l'Essade de...
Valostors en temps durs ja ens diu que això és una acció residual i que per tant anirà desapareixent. Però jo crec que sorgiran noves coses perquè creiem que l'esperit no deixa mai de bufar.
i que, bueno, hi ha un col·lectiu, hi ha un potencial d'intel·lectuals i de creients que realment viuen en intensitat la CFE, que tenen esperança i que tenen ganes realment de treballar per aquest futur, no? I jo crec que aquests mateixos cristians estan tenint creacions i construccions culturals, des de la pintura, des de l'art, i s'estan aglutinant fins i tot associacions d'artistes cristians, per exemple, de músics cristians, no?
que estan fent pinya per intentar produir culturalment un nou discurs. Jo crec que sortiran coses, i per tant esperançats sí,
Crec que hem de fer un esforç de créixer i sobretot de treballar amb això que us deia de fer xarxa, de fer pinya, de rutinar-nos perquè en moments de debilitat ens hem d'ajuntar. Pocs que som no ens podem separar sinó que ens hem d'ajuntar. I aquest és l'esforç actual de la Fundació que està treballant ara sobretot en això, en intentar conèixer tota la gent que està treballant en aquest món i intentar rutinar-nos. I amb això sí que som esperançats, jo penso que sí.
Una última qüestió, sisplau. Té relació orgànica amb l'Arcabisbat de Barcelona? Com funciona? El patronat es renova ell mateix? És coopte? O venen nomenaments exteriors? No, el patronat, la presidència de la Fundació, el nomenament últim, o sigui, l'escull, diguem-ne, el patronat, però el nomenament l'ha de fer l'Arcabisbe, no?,
I els patrons, doncs, els proposen l'equip, diguem-ne, directiu, no? I s'informa, diguem-ne, de mercadisme. Però, en principi, la Fundació General Maragall és una fundació autònoma. No és una entitat diocesana. No és una entitat diocesana. És una fundació eclesial, però que té una autonomia.
Bé, doncs ens toca donar les gràcies una vegada més a la senyora Marga Alceran patrona de la Fundació Joan Maragall amb aquesta qualitat i un d'altres que ells representa ha estat tenint el programa de la parròquia de Ràdio d'Esbert, de Sant Josep d'Esbert Moltes gràcies Marga Alceran Gràcies a vosaltres per la feina que feu que també és molt important això de la difusió I fins la propera Gràcies
Fins demà!
Ara escoltes Ràdio Despert, sintonitzes Ràdio Despert, la Ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio Despert, 98.1. Ràdio Despert, 98.1.
Fins demà!
Seixanta i més. Avui, dimecres, dia 16 de maig de l'any 2012. Festivitat de Sant Honorà Damià i Sant Joan Nepomossè. I hem començat avui puntualíssims. A les 8 en punts, són les 8 i un minut...
I portem ja 137 dies d'aquest any de traspàs. Ens en queden, per tant, quants, Joana? 229 per finalitzar l'any. Avui fa uns quants dies, el 16 de maig de l'any 600, moria a la ciutat d'Amiens, a França, tot un senyor bisbe d'aquells que diuen que fins i tot va fer miracles. Ens referim a Sant Honorat, que, de molt juvenet i abans d'estudiar per sacerdot,
treballava en un fort de pa i en donava a tota la gent pobra del barri. I el jefe què diria? Ah, no ho sé, no ho sé. Encara avui és el patró dels forners i fabricants de pa arreu d'Europa. Probablement aquell pa era més bo que el que fan alguns fabricants de pa d'avui dia. Ah, sí, i tant, tu has dit, fabricants de pa. Que hi ha forners que fan un pa exigiu. Massalent. S'ha de felicitar els panets que fa, per exemple, la trilla.
Els paners que fa en Rosendo del forn de Coscó són una meravella, però hi ha algun pa que... Perquè venen de panificadora. M'estimo més de dir el nom d'on els venen. No, venen de panificadora i cadascú el cou a la seva manera, i és clar.
si no tenen prou manera de fer-ho. Quan s'assequen es fan tous i blanquinosos per dins com si fossin de guix. Goma, goma. Sí, sí, una goma. Però bé, és el que hi ha. Bé, recordem que avui també és Santa Màxima, Sant Teodor de Taberna, Sant Germeni de Tolosa, entre molts d'altres. Felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui
el vostre sant o aniversari. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per què no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Molt benvinguts, oients d'Esvernians, seguidors,
Fans, amics i amigues de la ràdio, estem amb vosaltres i, si voleu, ens podeu trucar aquí a Ràdio d'Esvern al 93 372 3661.
Sabeu que estem en directe fins a les 9 del vespre. Si hi ha alguna cosa de Sant Just que vulgueu dir, si hi ha alguna notícia que us hagi impactat i la voleu comunicar en directe, podeu trucar quan voleu. Recordeu, el 93 372 36 61. Hi ha notícies a Sant Just que es comenten i hi ha gent que no s'atreveix a dir-la a la ràdio. No, s'han de dir, s'han de dir. Aquests joves, per exemple, que proposen plantar Maria, jo no sé en quina quantitat,
Si és només un test, no hi ha problema. Això jo no ho sabia. Però veus, és una cosa bona. No tingueu vergonya. A veure, si la quantitat és extraordinària, podria ser un perill, no? Però són d'aquelles coses que dius, mira, jo em pensava que això només passava rasquera. Doncs també hi ha gent que li ha passat pel cap. Bé, doncs ara recordarem alguns esdeveniments que van succeir tal dia com avui. El dia 16 de maig de l'any 1672...
El rei de França, Lluís XIV, va enderrocar a Ria, al conflenc, el castell on va néixer Guilfraer Pilos l'any 852. Quines coses hem viscut, no? És el que fa tenir una edat. Això mateix. Recordem que Guilfraer Pilos va ser comte de conflenc, a més de comte de Barcelona, de Girona i d'Urgell. I va ser el primer a donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així
la dinastia Comtal de Barcelona. A més, és considerat fundador de Catalunya i pare de la pàtria. Ja sabem d'on li ve el nom de ciutat Comtal, a Barcelona, no? Naturalment, això. I uns anys abans, el 16 de maig de l'any 1616, no gaires abans, un any anterior, naixia a Serrallonga, al Vallespí, Antoni Pau Centena, que va arribar a ser degà de la catedral de Barcelona i prior...
De Sant Joan d'Isil. Molt bé, i ara posarem, ja que hem xerrat una miqueta, una miqueta de música. I ens passarem a temps més propers. Això mateix.
Fins demà!
Decido de que yo te elijo para mí. ¿A quién le importa lo que yo haga? ¿A quién le importa lo que yo diga? No soy así, ya te diré, nunca cambiaré. ¿A quién le importa lo que yo diga? Home, nosaltres a canviar, potser sí que canviarem. Una miqueta, dintre d'uns anys. Tornem bé.
Continuem en les efemèrides. Un segle més tard, el 16 de maig de l'any 1703, moria a París l'escriptor de contes més popular del món, Charles Perrol. Fó membre de l'Acadèmia Francesa i, tot i haver escrit en els més diversos gèneres, ha passat a la història com l'autor de La Caputxeta Vermella, La Vella Durment...
Polzet, La ventafocs, Barba Blava, El gat amb botes, i tantes altres històries que han interessat a un munt de generacions. O sigui, de fet, va ser el creador dels contes. I, a més, aquests contes, que inicialment eren tots escrits, després han donat feina a moltíssims il·lustradors. Il·lustradors, explicadors de contes, i, a més a més, van ser amb els contes que vam, almenys jo,
Vaig iniciar la meva infantesa, explicats per la meva iaia i per la meva mare. I Nino Taires, com els agrada que els diguin, a Pilarín Vallès o Picanyol, que aquesta tarda han sortit des de Moïà, en el programa Divendres de TV3. Molt simpàtics, tots dos. I precisament ens explicaven versions molt personals d'ells,
que han il·lustrat tots aquests contes. I tant que sí. Algun d'ells, em penso que els de la Pilarín Vallès... Estan sortint a la Vanguardia els diumenges. Els diumenges amb la Vanguardia. Va sortir el diumenge passat en Patufet i em penso que aquest sortirà a la Blancaneus. Això mateix. O sigui que pagant un parell d'euros o tres euros més, teniu un conte per als vostres nets, si teniu nets petitons. Si teniu nets petitons, jo el meu...
de 16 anys ja no li puc comprar aquests contes. Quan era petit ja li comprava i li explicava, però tu sí que tens petofets. Sí, també en tenim dià de més grandets, que això no els interessa, però encara en tenim de petitons, que són fans del Pocoyo i són fans de tot el que sigui, per nens... I de l'esponja i tot això. Sí, sí, vull...
Bópez Ponja ja el més gran, però el més petitón és que cada un, segons l'edat que tenen... Segons l'edat tenen una afició a una altra. Són les generacions dels contes o les generacions del còmic. Uns estan en edat de xinxant...
altres estan en edat de Son Goku, cada un segons... Però el meu va començar xinxant ben remenudet. Oh, clar. A més 4 o 5 anys ja ensenyava el cul com el xinxant. Clar, però és que llavors és el que tocava. Doncs molt més proper encara tenim un altre escriptor, en aquest cas de poesia, que va néixer al barri de la Barceloneta, de Barcelona, el 16 de maig de l'any 1894. Ens referim a Joan Salvat Papaseit.
Conegut com a poeta de vanguarda, d'extracció humil i esperit rebel, va tenir una gran activitat com a redactor d'articles de crítica social i simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil, enèrgic, apassionat i sovint impulsiu, contrasta amb la vida més aviat reposada que havia de dur a causa de la seva mala salut. Va morir tuberculós a l'edat de 30 anys,
A l'habitació que ocupava l'Hospital del Mar va escriure el seu darrer llibre, Poema de la Rosa els Llavis. Avui, de lectura gairebé obligada a tots els instituts d'ensenyament secundari. Salvat de Passeit és considerat un dels escriptors clau de la cultura catalana del segle XX. En llegirem algun poema al final del programa. Avui ens ha tocat realment un poeta dels grades, eh?
i dels nostres perquè segons l'efemèrides de vegades ens toquen, com heu escoltat poetes alemanys, poetes belgues i benvinguts sigui. O bé de molt llunyana època. O d'època molt llunyana, de vegades inclús alguns de romàntics, d'aquells que parlen tant de flors i d'ocellets que dius bé... No correspon, però és del temps. En canvi, el Papa Seides del segle XX i rabiosament actual i sobretot perquè l'amor i els temes socials és el que més li interessava
I bé, un any després, el 16 de maig de l'any 1895, als Països Baixos, s'assigna el Tractat de l'Aia, pel qual s'estableixen les fronteres de les colònies a l'illa de Nova Guinea. I el 16 de maig de l'any 1902 tenim el naixement d'un altre gran poeta, en Carles Fages de Climent, natural de Figueres, a l'Alt Empordà. La seva obra, Mestre, Les bruixes de Llers, fou il·lustrada per Salvador Dalí.
Com a periodista va col·laborar a La Vanguardia, Diario de Barcelona i Telestel. Va destacar la seva militància en defensa dels drets i les llibertats de Catalunya. L'any passat, recordo, no, l'any passat o no fa gaires mesos, vam coincidir també en l'Efemèrides amb la data de la seva mort. I per això vam llegir en aquell dia algun poema de Fages de Climent. Però això no vol dir que en dies immediats no el tornem a llegir, perquè és força interessant.
Molt bé, i què et sembla? Posem més música? Posem una mica de música endavant, Marc.
Anirem tots cap al cel, que toquin les trompetes. Anirem tots cap al cel, amb les mans ben netes. No ens caldrà portar bastó, ni sandàlies ni serró. Tu que estàs tan cansat, tot d'un plegat trobaràs que has volat. Anirem tots cap al cel,
que toqui el bateria. Anirem tots cap al cel amb crits d'alegria. Sonarà per a tot el món el so dels d'un vibrefort. Quan toquem els estels anirem tots cap al cel.
De la poesia passarem al cinema, ja que el 16 de maig de l'any 1905 naixia a Nebraska l'actor de teatre i cinema estatunidenc Henry Fonda. Format als escenaris, com la majoria dels grans actors, va treballar a gairebé un centenar de pel·lícules. El tenim present a Brigada Homicida, la van emetre a Tele 8 divendres passat. Jessabell,
El raïm de la ira i moltes altres, sobretot, la que li va donar a guanyar un Òscar, gairebé pòstum, o en Golden Pond, al costat de la gran Catherine Hepburn, a qui es va titular En el estanque dorado. Estava ja molt malalt quan va rodar aquesta pel·lícula. Havien d'aturar el rodatge a vegades i havien de fer pauses. És que ja era gran, però estava molt tocadet. I a més, ell sabia que estava malalt, que estava greu,
I a més, una de les grans il·lusions de la seva vida era treballar amb la Catherine Hepburn, que eren amics però encara no havien treballat junts. No havien treballat junts. I ella li va dir, escolta, això ho hem de fer. I tots dos estaven fabulosos. Formidables. Fabulosos. Formidables perquè, a més, tots dos porten a damunt...
tanta experiència vital i tantíssimes taules... No, no, és que eren unes bèsties cinematogràfiques extraordinàries. I a més, quin goig la gent que els va veure treballar Broadway, no? Perquè si en el cinema eren com eren, en el teatre devien ser impactats. No tinc idea que fossin molt bons actors de teatre.
És que ho havien estat com tots els de cinema en el seu començament. Ah, clar. El que passa és que després van haver de fer ja tantíssimes pel·lícules. Sí, que el cine va ocupar el lloc del teatre. I a més, clar, el cine et dona una difusió que el teatre no la dona, no? El teatre feien funcions amb teatres petits de Broadway que igual tenien 200 espectadors i en canvi amb una pel·lícula milions d'espectadors. I tant que sí. I a més una pel·lícula que repeteix cada dia i que es veu i si té èxit, imagina't.
Doncs bé, parlant de cinema, recordem que va ser un 16 de maig de l'any 1929 quan va tenir lloc a Los Angeles el primer lliurament dels Premis Oscar. I del cinema passem al còmic. El còmic. Feia temps que no parlàvem del còmic. Com? Que no cada setmana? I ja que el 16 de maig de l'any 1960 neixia a Montréal, al Canadà, el dibuixant d'historietes Chester Brown,
Quan tenia 12 anys va publicar la seva primera tira a la premsa. L'humor negre surrealista ha estat sempre el seu fort. Creador de Happy Clown i nombroses novel·les gràfiques,
va aconseguir fer enfadar a Ronald Reagan quan el va caricaturitzar com un petit pigmeu caníbal. No està malament. Ui, això va armar un gran... Oh, ja, ja, li tenia raó, eh? Un gran enrenou, perquè, a més, el Reagan va dir que li havia dibuixat un cap de titola. L'altre va dir que no, que això era d'imaginacions seves. I, esclar, el Reagan, en lloc d'arreglar-ho, encara li va afegir més mulladé la caricatura.
està en possessió del Premi Isner, el millor historietista. I bé, del còmic passem a la música, ja que el 16 de maig de l'any 1966... naixia a Indiana, als Estats Units, la cantant de pop Janet Jackson. Novena filla de la família Jackson i germana petita de Michael Jackson. Va debutar als 7 anys amb els seus germans...
Com es deia el grup on actuaven? Els Jackson Five. Que sí, em sonava que es deien així. I donaven un concert a Las Vegas. Des d'aleshores no ha parat i en l'actualitat porta ja venuts més de 100 milions de discos per tot el món. Molt bé. A veure, Marc, podem escoltar Janet Jackson? Un bocinet. Vinga, endavant.
Fins demà!
Fins demà!
I ja que estem posats en la música pop, recordem també que el dia 16 de maig de l'any 1983 naixia a Beirut, a Líban,
la cantant Nancy Ahram. Fins a la data ha publicat set àlbums d'estudi de gran èxit a tot el món àrab, amb més de 10 milions de visites a YouTube. Avui, bé, posem molta cançó, però és que ve com ve. A les efemèrides hi ha setmanes que hi ha més músics, setmanes que hi ha més dibuixants de còmics, setmanes que hi ha més polítics, va com va. Setmanes que és més variat, hi ha de tot. I ara seguim amb la cançó.
perquè el 16 de maig de l'any 1995 ens deixava una de les més grans artistes, Lola Flores, la faraona. Nascuda a Jerez de la Frontera, a Cádiz, l'any 1923, es va formar com a cantant i ballarina de flamenc. Amb un estil i una força inigualables, fruit del seu talent i qualitat artística,
Ha estat única en el món de la cobla i la dansa espanyola, com tots vostès hauran pogut comprovar. I la interpretació, que era un geni també de la interpretació. I tant, va intervenir en nombroses pel·lícules produïdes per Cesario González. Alguns títols, com Pena, penita, pena, li van donar renom universal. Bé, aviam si la podem escoltar. Doncs endavant, Marc. Aviam, Marc.
No? Sí. Sí, sí. No. Hem tingut un petit problema tècnic. Sí, començava, començava, però... Aviam, ara, ara. A l'ordinador ens ha fet una mica la nit.
Gràcies.
Si en el filmamento podré yo tuviera esta noche negra lo mismo que un cojo con un cuchillito de luna lundera cortarán los hierros de tu calabozo Si yo fuera reina de la luz del día del viento y del mar
cordeles de esclava, yo me ceñiría por tu libertad. Ay, pena, penita, pena, pena, pena de mi corazón que me corre por la pena, pena, con la fuerza de un ciclón. Es lo mismo
Una veu amb un geni i amb una força que és difícil que algú...
la pugui superar. Ens ha costat arrencar, i bé, són coses del directe, així es veu que ho fem en directe, i que treballant amb els ordinadors, doncs a vegades s'encallen... Sí, a vegades es pengen i fan la copy. Però bé, bé, bé, al final l'hem pogut escoltar una mica. La pena, penita, pena. I a més, ens feia molta il·lusió posar-la també perquè avui veiem que tots els mitjans estan parlant d'ella des de... Clar, perquè és el dia...
de l'aniversari del seu naixement, no? I tant. I recordo que el programa de Maria Teresa Campos, on és a Telecinco, aquest temps tan feliç, li van dedicar tot un programa la setmana passada, naturalment, a més amb la presència de Carmen Flores, de les seves filles, dels amics admiradors, perquè és una persona que ha deixat l'admiració de molts de persones. És que va deixar una empremta en aquest país enorme. Bé, recordem finalment que el 16 de maig de l'any 2009
el Barça guanya la seva dinovena lliga espanyola a Vilareal, al País Valencià. Aquell dia tampoc va ser massa alegre pels de Vilareal, no? Aquest any encara ho tenen una mica més fotut. Sí, pobres. Però bé...
Encara que sigui una migatona, volem parlar també sempre, posar la nota de futbol. No hi entenem, però el que és història és història, que són fets, són fets. Home, a mi m'agrada molt. I tant. A mi m'agrada moltíssim. I a més, el 2009 el Barça va guanyar la Lliga, i això s'ha de recordar. I tant. I bé, per als que ens escolteu, dissabte, dia 19 de maig, recordem algun esdeveniment coincidint amb aquesta data. El dia 19 de maig de l'any 1907, a Perpinyà, al Rosselló,
si és d'haver la revolta dels vinyeters. I també era un 19 de maig de l'any 1929 que es va inaugurar a Montjuïc l'Exposició Universal de Barcelona. De Barcelona. Ens ha deixat coses ben maques. Meravelloses. Entre elles les torres venecianes...
de l'entrada, en la qual el meu pare, el cel sigui, va treballar. Veus? I que a més són maquíssimes. I no diem l'hemenac al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que aleshores li van posar Palau Nacional i després Museu de Belles Arts, que és una autèntica universitat de fa no massa anys, si no gaire, pensa que dos.
Se n'han recuperat les quatre columnes que es van derruït. Sí, que jo deia que a mi no m'agradava gaire perquè semblava que li tallava una mica la perspectiva al Palau. A mi tampoc m'acaben d'agradar. A més, se les veu massa noves. O sigui, tota la resta dels edificis de l'activitat. Té una bellesa amb B...
de bellesa amb de baixa, però té un regust de notorietat i que aquestes són massa noves. Té la imatge del temps, o sigui, a tots els grans monuments el temps hi deixa la seva empremta. I a vegades les catedrals, com quan les netegen, no les poden deixar massa blanques, han de tenir el seu to lleugerament gris, s'ha de notar... Això passava també a la Capella Sixtina, quan la Kodak la va restaurar, tothom va protestar, perquè jo que l'he vista...
amb la seva pàtina vella, potser m'agradava més que després que la vaig veure recent restaurada. Però és igual, les coses tornen a envellir. Per tant, nosaltres aquestes quatre columnes ara les veiem molt blanques, però possiblement... Jo, més que res... Quan els nostres nets siguin grans, les veuran tan gris. Ho trobaran natural. I les trobaran tan grises com ho veu fons. No, però més que res, que jo trobo que li treu una mica de perspectiva a la façana del Palau. Això sí, això sí, sí. Jo estava acostumat a veure.
tan net, tan enfront, i que vols que et digui, meu fill, ho troba magíssim. Si fins i tot un cartellista que va fer un dia la il·lustració del Saló del Còmic i va dibuixar, dibuixat, tot el Palau al fons, i a més era asturiana, diu, les quatre columnes no les pongo perquè m'estropea la vista. Clar, a mi em passa tres quarts del mateix. Estic d'acord. Dic, no, no tinc nada contra les quatre barres, però que les pongo al dalt d'una banderita, però les quatre columnes, diu, és que...
M'hi priva la perspectiva. Bé, i ben present tenim el 19 de maig de l'any 1960, on a Barcelona van tenir lloc els fets del Palau de la Música. Durant l'homenatge del naixement de Joan Maragall, la interpretació del cant de la senyera provoca mesures de repressió per part de les autoritats franquistes. I tant, arran d'aquells...
I arran d'aquells fets, li van fer un Consell de Guerra. Aquí feu després president de la Generalitat, Jordi Pujol, i crec que va estar a la presó un quant temps. El cant de la senyera, que al cap i a la fi, escolta'm, és un himne preciós. Li van fer tot un Consell de Guerra perquè les autoritats franquistes això ho van considerar separatista. Subversivo, no? No, no, catalanista i separatista. I com hem comentat més d'una vegada en aquest programa i en d'altres, aquest país, malauradament, hi ha hagut
per part dels represors, més separadors que separatistes. O sigui, perquè...
a Catalunya separatistes, que jo sàpiga, hi ha catalanistes, hi ha independentistes, però separatistes no. O sigui, la gent no volem estar separada dels altres. Cada un té les seves idees, i per més catalanistes que uns siguin, o que uns puguem ser, es respecta precisament que uns altres siguin molt madrilenyistes, o molt estremeños, o molt andalucistes, però estimats i entesos i fraternalment. Per això la idea de l'Espanya Federal era molt maca. Val a dir-ho que aquí...
aquests senyors que tant la van defensar, Tierno Galván i posteriorment Maragall, vull dir, em sembla molt vàlida, perquè és agafar la Constitució Primera de les Cortes de Càdiz, que la celebrem, posar-la al dia i buscar una relació fraternal entre tots els pobles d'Espanya. Cadascú amb la seva personalitat. Clar que sí. Tots o una, cadascú de la seva manera. I allò tan bonic que deia l'Espriu.
Escucha a Espanya les distintes sables de tus pueblos. Escolta, Espanya. Escolta, se farà les diferents parles del teu poble. No hi ha manera que això a molts llocs... Però escolta'm, avui he copsat una cosa molt curiosa i m'ha passat també amb altres... O sigui, ha parlat la directora general d'Ensenyament de València i ha parlat amb valencià, que és català,
A l'estil valencià. I te'n perdonin, els valencians, si dic una bestiesa. No li han traduït a la ràdio. A la Ràdio Nacional no li han traduït. Parlen qualsevol persona gallega i no li tradueixen.
i parla qualsevol persona catalana, digues el Mas o qui sigui, i llavors ha de posar el locutor per sobre del que parla la persona a traduir. Per què hem de traduir si el valencià no l'han traduït? Jo, mira, em meravella veure, i ho admiro, que per ser el...
al Saló del Còmic de Coruña, Vinyetas desde o Atlántico, la majoria dels actes es fan en gallec, i no tradueixen res, i resulta que la gent ho entén perfectament. I, en canvi, la immensa majoria dels actes que es fan al Saló del Còmic de Barcelona, quan algú diu alguna cosa en català, de seguida surt algú de la taula que diu, por favor, por favor, en castellano, que hi ha persones que no són d'aquí i no ho entenderien. Dic, home, no siguem així. No és tan diferent. Tenim un cert complex d'inferioritat, perquè si...
si creiem que quan es parla valencià o es parla gallec t'entenen, doncs en català... No, no, avui jo he copsat amb aquesta senyora de l'ensenyament valencià. Ha dit tota la seva idea i tota la seva... Perquè protestava, clar, contra els retallaments que han fet en cultura i tot això. Doncs, escolta, ningú no li ha traduït, ni li han xafat la veu. I quan surt alguna persona d'aquí, de seguida a traduir-ho. No hi ha nosaltres, no, ells.
no sé per què, perquè no han de donar a conèixer la nostra llengua a la resta d'Espanya. No, no, sí, em sembla molt bé. Bé, vull dir que sí que, com que al Sol del Còmic hi ha molts actes, recordo que sí que hi ha alguns autors, per exemple, Manel Fondevilla del Jueves, gairebé totes les intervencions es va fer en català.
Ja, ja, ja. I clar, quan hi ha algú que hi ha alguna cosa que no l'entén, amb tota llibertat pot dir em produeixes això, se li tradueix, se li explica i està. Sí, sí, sí. Bé, continuem. Parlem una mica de cultureta. Parlem de cultureta. Mira, aquí, demà passat, avui som 16, no? Sí. Demà passat hi ha una conferència extraordinària i molt interessantíssima a la parròquia, a la sala gran de la parròquia, d'aquí, de la parròquia de Sant Just i Pastor. De Sant Just, sí, sí, sí.
Sobre profeteses bíbliques, la veu pública de les dones, amb la Maria Sumta Torrents i Gardela, doctora en antropologia cultural, llicenciada en filologia i lletres, psicologia i en teologia bíblica.
És demà passat, 18 de maig, a les 9 del vespre. Interessantíssima i molt recomanable. A més, és molt interessant el tema perquè tothom parla de profetes i profetesses. És amb dues esses. Profetesses. O sigui que va haver-hi dones que van fer profecia. I tant.
El do de la profecia, que sembla que sigui una cosa de fa 3.000 anys o de fa 5.000 anys, el do de la profecia, hi ha persones actuals que també el tenen o l'han tingut o l'estan tenint, però no se sap fins que ha passat un temps. Això mateix. L'arquivisbe Romero va dir coses...
I tan profètiques. Va sortir en la seva, pobre home. Molt profètiques. I moltíssimes altres persones les han dit i les estan fent arreu del món, però, clar, fins que ha passat un temps no s'ha pogut comprovar, no? Però aleshores és molt interessant el paper de la dona. Avui hi ha precisament un article de La Vanguardia parlant d'aquest tema. I és molt interessant. I és molt interessant. Ho han organitzat el grup Nostra Dona
que sempre porta realment coses molt interessants de les dones dintre o de la religió o d'aquests temes que a vegades desconeixem. No hi ha més que quedi ben clar, i això s'ha de dir en veu molt alta, no hi ha més que anar a la llibreria Claret i comprovar-ho i a tantes altres llibreries la quantitat de dones que escriuen i analitzen temes amb profunditat d'espiritualitat i de religió.
O sigui, que la mala premsa que alguns els han fet, que les dones a l'església només netegen altars o només passen l'escombra... Sí, però s'ha dit, això s'ha dit i s'ha escrit. I tant que s'ha dit, mira, quan la consegració de la Sagrada Família, quina fatxa que feien les monges allà netejant, que només que es van veure amb aquest acte. És un servei igual que un altre. I a més, fora de les revistes d'església com Catalunya Cristiana...
la premsa habitual no va explicar el sentit d'allò. No. La gent... Van donar a entendre la gent, a través d'algunes cadenes de televisió, que aquelles dones feien de dones de fer feines que frega l'altar. No era aquest el sentit de l'altar. No, en absolut. Allò tenia un sentit litúrgic i tenia un sentit... És igual, com si li digués... Ah, era un servei a l'Església. Igual que ningú se li acudiria dir que quan un sacerdot consagra que està parant les estovalles, no?
I, de fet, ho està fent, però ningú li diria, amb el sentit que ho van dir d'aquella manera pejorativa vers les monjes, o és que allà hi ha un senyor que està fent el trago, que està fent el banquets. És frivolitzar un acte litúrgic. Per desconeixement.
Bé, serà, us tornem a repetir, a la parròquia, a la sala de la parròquia, el dia 18 de maig, demà passat, a les 9 del vespre. Quedeu convidats. A la sala terres, no? No, no, no, a la sala rectoral, dintre de la rectoria. A la sala rectoria, dintre de la rectoria. Molt bé, molt bé, molt bé, doncs. Bé, i ara què parlarem? Ai, recordem... Jo ho recomanaria molt, molt, perquè està tot l'estiu, teniu temps tot l'estiu d'anar-la a veure...
però és molt recomanable fer-ho entre dilluns i divendres perquè hi ha poqueta gent i els caps de setmana hi ha molta cua. La gent gran ho podem fer entre setmana. És la visita, l'exhibició aquesta del Titanic que hi ha al Museu Marítim. És una exposició temporal al Museu Marítim de Barcelona, que estarà fins al septembre, però en què un es pot submergir en una experiència inoblidable.
prop de 200 objectes originals, recreacions de les estances interiors i tota la veritable història de l'aixell. Deu ser molt curiós, oi? Diu que és una de les exposicions itinerants més visitades del món. S'ha de caminar amunt? No, dura una hora i mitja, però hi ha alguns moments, hi ha moltes estances que pots seure.
En algunes sí i en algunes altres no. El que passa és que el temps que dura és el temps que et marca la narració de l'exposició, perquè et posen uns auriculars, com aquests que tenim a la ràdio, et connecten l'idioma que vols, ho pots escoltar en català... Això a mi em va passar al Guggenheim, això. Això és ara en molts museus. Sí, sí, però jo la primera vegada, clar, t'estic parlant del 2000, que vaig anar-hi,
i sí, sí, amb l'idioma que tu volies, i t'explicava tota mena de obra d'art. Això ara és a gairebé tots els museus, però aquí està molt bé perquè dura una hora i quart, una hora i vint minuts, no arriba l'hora i mitja, i clar, aleshores dura tot el temps, perquè clar, si tu vas més de pressa, llavors no vas acompassat amb el que t'expliquen davant de cada vitrina, davant de cada maqueta reconstruïda del que eren els camarots del Titanic d'aquella època.
Si t'estan ensenyant a la tercera classe i tu ja estàs a la primera, et desfaces. Llavors ja estàs descompensat. Això ara és a quasi tots els museus. El que hi ha a alguns museus, jo de vegades no ho faig, perquè si, per exemple, agafes els auriculars en el Museu Tisse, en el Museu del Prado, i allò dura quatre hores, estàs quatre hores enganxats allà. I a la millor, a tu et fa gràcia veure tot el Goya... I no necessites estar tota l'estona amb tanta explicació... I no tens ganes que t'expliquin la vida de Botticelli, la vida del Tiziano, la vida del Greco,
o què significa el quadre, o en el moment que ha estat pintat. És que t'explica la vida del pintor, el sentit del significat, les vicissituds, les reparacions, i és clar, arriba un moment, no ho dic sobretot per persones grans... Que no tenen tanta paciència. No, no, paciència, i que el cos no respon, a vegades està a quatre les dretes... Per això preguntava jo l'assumpte de si s'havia de caminar molt.
No, no, aquesta és moderada, perquè a mi em va agafar un dia de dolor i ho vaig aguantar bé. Ho vas aguantar bé. Bé, escolta'm, ara parlarem d'un llibre que és molt interessant, perquè quan ja som grans és difícil no haver-te...
introduït o haver passat una ocasió de dol. Ai, quan és gran i quan és jove. Jo a les primeres ocasions de dol les vaig tenir amb un company de classe quan tenia 5 o 6 anys. Jo també, quan era molt remenudeta. La meva amigueta de jocs també va agafar uns tifos i es va morir en una setmana. És que el llibre precisament es diu Llums a la fosca perquè separar-se d'una persona estimada és un dol inevitable. És el preu que paguem
perquè sentimentalment hem estat lligats a aquesta persona. Sí, el dol posa a la nostra vida una gran veritat. No permet, com en d'altres situacions, ni la negació total ni l'ocultament. Reclama d'ençà de la solitud radical que ho caracteritza una profunda reflexió sobre la limitació de la nostra condició, sobre els nostres vincles i sobre el valor de l'instant, que sempre pot ser l'últim.
Reclama elaborar el dolor sanament.
Això també depèn, és molt difícil de fer, i sovint s'ha de fer acompanyat d'un psicòleg, perquè evidentment no és el mateix perdre un avi de 80 i tants anys. Jo he vist, per exemple, la serenor que hi havia en la família durant la mort de Montanyola, que va morir als 97 anys, la serenitat que hi ha... Perquè suposo que l'entorn devia ser també persones grans. Sí, sí, hi havia molts joves també, els seus nets, afectats sentimentalment, i els seus bisnets, però hi ha com una...
Conformació. Exacte, hi ha una resignació o conformació, encara és més adequada la paraula, perquè a aquella persona la vida li ha fet justícia. En canvi, el dol és molt més difícil de portar quan la persona que es mor és un nen, quan és un noi, quan és una noia, quan és un fill. Aleshores, quan és un net. La cosa és molt més dura, la cosa és molt més difícil. De totes maneres, els autors d'aquest llibre porten molts anys atenent persones que tenen el coratge de demanar ajuda per sobreportar el seu dolor.
O sigui que hi ha un centre d'atenció per aquestes pàgines, inclús tots els psicòlegs ho fan, i a vegades ens ha de fer vergonya demanar ajuda, perquè precisament en aquests casos més dolorosos és quan es necessita una certa ajuda. Sí, per això aquestes pàgines estan colorejades de verd, d'esperança, per enfrontar el dolor d'una manera, podem dir, saludable. El llibre es diu El duelo. L'autor és l'autora.
Consuelo, Santa Maria, Repiso i acompanyada de José, Carlos, Bermejo i Higuera. La pública, La esfera de los libros, té 312 pàgines i el preu és relativament assequible. 20 euros en 90 cèntims. El trobareu a l'editorial Claret, segur que hi és. I a més d'aquest, hi ha molts altres llibres que tracten aquest tema. Uns des del punt de vista purament psicològic,
i uns altres des d'un punt de vista també amb un rerefons cristià, que li aporta encara més consol i més força. També n'hi ha des d'un punt de vista budista. O sigui, jo precisament, com que és un tema que l'he patit i l'hem passat, la gent de la nostra edat, malauradament, l'hem passat molts, vaig estar-me mirant a l'estanteria de la llibreria Bertran, a la Rambla Catalunya, la quantitat d'autors i des de diferents òptiques que tracten aquest tema.
Bé, ara passem a un altre tema que és molt més de natura i que realment és molt interessant. L'observació d'ocells nidificants del parc Torreblanca. Serà el diumenge 27 de maig de les 10 del matí a dos quarts d'una del migdia. Punt de trobada, plaça de la torre explanada del bar. Recorregut, monitoritzat pels diferents ambients del parc
a la recerca de les diferents espècies nidificants. Organitza l'Ajuntament de Sant Joan d'Espí. Per informació i reserves podeu trucar al número 93 480 6013 Mediambient... Aquesta és l'adreça electrònica. Mediambient arroba sjdespi.net O sigui que ja quedeu informats. A més...
Deu ser perquè tenim molt a prop d'on vivim, al parc de Torreblanca, però si us lleveu d'hora i traieu el cap a la finestra, hi ha dies que quedeu meravellats de la quantitat i la diversitat d'ocells que es veuen en aquest poble. Molts. I davant nostre, afortunadament, la vorera de davant nostre són tots jardins i realment allà hi ha un munt. Tenim unes famílies de merles que canten des de les 5 del matí fins a les 10 de la nit.
No hi ha gaire perdals aquest any, però hi ha aquells tan remenudets que no me'n recordo com es diu. Hi ha tòrtores. Ara s'ha ficat una família de cotorres que no en fa gens i una mica de gràcia, perquè aquestes espanten els altres ocells. Més que espantar-los, els carreguen directament a picotazos. Sí, i a més a més hi ha també, com es diu, garces. Sí, aquests blancs i negres són molt macos. Però són preciosos.
caminen, volen... És una meravella. I tòrtores, que n'hi ha amb una quantitat tremenda. A més, a aquesta època hi ha... Molt, molt, molt. I, a més, un perill pels edificis, perquè fan niu els edificis i ens els filtren d'humitat. És la part negativa. El que passa és que els excrements d'aquests animalons són d'una matèria molt forta i fa malbé les construccions. Ah, i si voleu alguna recomanació teatral, que cada setmana en fem alguna,
Aquest proper diumenge, el dia 20 de maig, tenim el Gran Teatre del Liceu, Anna Belén. Anna Belén, que és una senyora que ho encanta, interpreta, perquè mai pot deixar de ser actriu, és una actriu meravellosa, presenta a los hombres que amen... I grandes éxitos. I grandes éxitos, o sigui que farà un gran repertori. L'altre dia, precisament, vam estar el diumenge passat, que era jornada de portes obertes al Teatre del Liceu, igual que al Teatro Real de Madrid, també ho va ser...
i va ser una meravella perquè podíem sentir en directe diversos cantants i també veure gravacions d'òperes com a Ida que la van donar sencera al llarg del matí i després durant tota la tarda van fer el recital aquell que havien fet dies abans, l'ànima del Liceu que la van donar amb una pantalla gegant a la Rambla. Molt bé, fantàstic. Sí, sí, el diumenge era una cosa molt llamativa i realment. Bé,
I ara continuarem passejant per la natura. Aviam. Aquí, el diumenge 29... Espera, que aquesta data ja és passada. Aquí. El diumenge 20 de maig. Ho dic bé, oi? Sí, sí. 20 de maig. 20 de maig. És el mateix dia que fa l'Anna Belén al concert del Liceu. El riu Llobregat, Sant Boi de Llobregat. La recuperació del riu, vista des de Sant Boi. Mitjançant l'observació d'aus i la vegetació, que aquí també és meravellosa...
Ens aproparem a la història recent del riu. Col·labora l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, Consorci per a la recuperació i conservació del riu Llobregat. El riu vist des de Sant Boi...
Jacín Verdaguer hi va veure les ninfes que es ballaven, o sigui, l'home, que es banyaven allà, o sigui, que l'home devia tenir una imaginació importantosa. Potser en aquell temps el riu sí que anava bé, després va haver una temporada que estava degradadíssima. Sí, ella el descriu com les aigües més cristallines que mai no ha vist. O sigui, era un home damunt, que havia anat a l'altra banda, a les Amèriques, però clar, estem parlant de...
del segle XIX, finals del XVIII, començaments del XIX, realment, encara no era abans de la revelació industrial, les aigües eren costellines. I allà s'hi banyava la gent. Ara, també, el diumenge, dia 27 de maig, que serà el proper, de 11 a 13 hores, Parc Nou del Prat del Llobregat. Bicicletada ornitològica del Parc Nou a l'estany de Caltet. Aquest itinerari...
us proposa un passeig amb bicicleta entre dos espais del Prat del Llobregat, el Parc Nou, i els espais naturals del riu Caltet. Tot coneixent una de les seves riqueses,
els ocells que habiten el delta de l'Ebre. Ara entenc per què estàs... El delta del Llobregat. Sí, sí, però ara entenc per què estàs fent bicicleta estàtica cada dia. Sí, m'estic entrenant. Per estar entrenada... Aviam si puc acostar-me. Clar, és per estar entrenada per anar després a fer la bicicletada. Ah, de debò. Primer es fa estàtica i quan ja tens les cames en forma, llavors... A dalt de la bicicleta ja corre. Sí, sí. Bé... Què volíem recordar, si, lo del trimestre aquest proper...
de l'Auditori Maria Rosa Campreciós de la residència de Mallola, l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran. Però per això veig que us podeu informar tant a la Direcció General d'Universitats, Ajuntament d'Esplugues, Ajuntament de Sant Just, Obre Social a Caixa, o sigui, en tots aquests llocs us informaran. Si voleu estudiar, que mai és tard per estudiar... O escoltar persones que expliquen coses dignes de... I també fer doient, per cert, la propera conferència, que hi ha les conferències,
és la del 17, que és demà. Josep Pons, el futbol del Barça. Aquí li agrada jo el futbol i li interessi el Josep Pons. Està molt posat en aquest tema. Tots els dijous a les 6 de la tarda hi ha conferències. El mes de maig, per exemple, ja n'hi ha hagut dues i ara en falten tres més.
La de demà és la del Josep Pons. El dia 24, Xavier Vivó a l'ombra de les piràmides, que evidentment parlarà d'Egipte. I el dia 31, Carme Soler sobre intel·ligència emocional. O sigui, això està molt bé perquè són a l'aula per la gent gran del carrer Raval de Sant Mateu, 46, d'Esplugues de Llobregat. Perfecte. I ara posarem una miqueta de música. Música
Bé, no parlarem de lluny, parlarem de sol. Bé, bé, bé. Que ara és molt interessant de cara al temps que ve. Quemadures solares. Stop. Això ho traiem de la revista 60 i més, que ens ho recomana, i encara que cada any parlem d'aquest tema.
no ens hi cansem, perquè realment és molt important protegir-nos del sol. I a més hi ha una cosa que no paren de dir-la, que és la que sempre és convenient posar-se la crema mitja hora abans de posar-se el sol, però que dius com ho faig, em poso la crema i agafo l'autobús i me'n vaig a la Barceloneta... Home, però és que tu també ho vols tot, home!
Això se suposa perquè està una estona abans, abans d'estirar-se a la sorra, home. Sí, però és que com ho fas? Jo ho trobo complicat, això. Si estàs de vacances i estàs en un hotel, sí. Doncs mira, surts mitja hora abans de casa. Agafes l'autobús mitja hora abans i quan arribes t'estires a la sorra, poses la crema i llavors, després de mitja hora... Vas a prendre el sol. Això mateix. No ho fem quasi ningú. Bé, bé, endavant amb la informació. Sí.
Digo que el verano está a la vuelta de la esquina y como siempre, por estas fechas, los medios de comunicación, las administraciones y los dermatólogos dan la voz de alarma sobre los efectos negativos que puede tener un exceso de sol en la piel, como las quemaduras, la fotosensibilidad o el cáncer de piel. Por ello, el sol sí, pero con precaución. ¿Qué ocurre cuando la piel se expone al sol?
Tras la exposición al sol, la epidermis, la capa más externa de la piel, se engrosa y los melanocitos, las células que dan color a la piel, empiezan a producir melanina más deprisa.
Así, se consigue un cierto grado de protección natural frente a una futura exposición. Y se pone uno más moreno. Claro. Además, la exposición determina alteraciones funcionales en las células de Langerhans epidérmicas, con importancia inmunológica. Pero no todas las personas reaccionan igual al sol. Por ejemplo, en la piel de los albinos no se produce pigmentación debido a un defecto en el metabolismo de la melanina.
Tampoco en las zonas de vitíligo, por la ausencia de melanocitos. Las personas de raza negra y de razas distintas a la blanca son menos sensibles a la exposición solar que las de piel clara, pero tampoco son inmunes a los efectos del sol y pueden sufrir quemaduras solares cuando se exponen de forma prolongada. Las personas rubias o perirrojas tienen un riesgo especial
En muchas personas de pelo claro, la melanina se deposita de forma irregular produciendo las pecas. Las quemaduras solares se producen por una exposición excesiva de la piel a los rayos UVB. Se producen signos y síntomas entre 1 y 24 horas que, salvo en los casos graves, alcanzan su pico máximo a las 72 horas.
Los cambios cutáneos van desde un eritema leve con descamación a tumefacción, dolor en la piel y ampollas. Las quemaduras que afectan a la parte distal de las piernas, sobre todo la región pretibial, resultan especialmente molestas y su curación suele ser lenta. También se pueden producir síntomas como fiebre, escalofríos, debilidad, shock... Las complicaciones más frecuentes son la infección secundaria...
La pigmentación parcheada y erupciones. La piel exfoliada puede mostrar una especial sensibilidad al sol durante uno o varios años. Ve, y a las horas, tenim aquí encara unas precauciones que se han de tener bajo el sol. Una vez más, salud y belleza van unidas. Cada vez son más las personas que sufren cáncer de piel con la llegada del verano.
y son muchas las barbaridades que se cometen por querer conseguir una piel morena y en muchos casos en tiempo récord. Por ello, si este verano no se la quiere jugar y seguir luciendo una piel sana y bonita, no se salta ninguna de las precauciones que hay que tomar bajo el sol. No se exponga al sol si se ha dado el mismo día una sesión de rayos uva, si se ha realizado un tatuaje recientemente o algún tratamiento de belleza como la depilación, tanto láser como cera.
Siempre seguir las indicaciones de los especialistas. Antes de tomar el sol hay que aplicarse la crema protectora unos 30 minutos con Mendy Tavans.
Mejor evitar las horas de mayor radiación entre las 12 y las 4 de la tarde. Después de cada baño, aplicarse de nuevo el protector solar y cada dos horas, ya que va perdiendo eficacia, ya que decimos lo de las horas, es mucho mejor no tomar el sol más de dos horas. Ni a las horas de mayor irradiación solar. Yo creo que si pones mi hora o como mola una hora diaria ya es suficiente.
No tomar el sol con joyas. Podrías sufrir una reacción alérgica. Cuidado si estás tomando algún medicamento. La piel está más sensible y pueden salirte antiestéticas manchas o sufrir alguna reacción. No utilizar productos que contengan alcohol que pueden producirte una reacción alérgica o deshidrataciones. Y fins aquí, aquests consells
que sobretot les persones grans hem de tenir molt en compte. No, no, els grans i els joves, i els nens, sobretot els nens. Els nens, sí, pobrets. Algunes persones els posen al sol com si fos una torrada i surten allà... Sí, i després, sí, amb inflors i tot el que vulguis. Surten amb un llofes pobrets, surten fent un desastre. Bé, llavors ja, potser que posem la sintonia de la poesia.
Recordem a Joan Salvat Papaseit llegint algun poema del seu llibre La Rosa als llavis, on es deia coses tan boniques i tan sentides. Són poemes molt breus, són curtets, en direm un cada un, i comencem amb Mocador d'olor, que és preciós, i que diu així Mocador d'olor, que la teva sina t'acostava al cor, com que et sap la llor i et sap la pell fina, tremola de mort. Mocador d'olor,
Fragant tarongina, com li bat el cor. I el seu esguard, i el seu esguard, damunt el meu esguard. Soc present, que la bull pressonera. Aquest matí, una floma posat, li deia així, baix, baixet a l'orella. Sota els teus ulls és un vers, el que em plau. Per què has vingut?
han florit els lilàs i han dit llorjò i envejós a les roses. Mireu la noia que us guanya l'esclat, vella i pobilla i esbruna de rostre. De tant que és jove, enamora el seu pas. Qui no la sap, quan la veu s'enamora. Per qui has vingut, ara torno a estimar. Diré el teu nom i el cantarà una nosa. Amo, l'aroma d'aquest broc de menta
que dus lligada dintre el teu somris. Fes-me empenyora tu, minyona esquerpa, com ve la nova que torba el garbí. Les xicres blanques dels pals del telègraf, si ets a la ruta, guarden ton camí. Pel brot de menta, cap d'elles pledeixarien si em veieu sofrir, perquè vindria de la boca teva
La posaria el mossec de les dents. Fes-me empenyora del teu broc de menta. Jo, per pagar-la, ja em donaria teu. Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa. La seda dels seus rulls com el pecat més dolç. I l'espatlla ben nua, ben blanca. L'ombra corba incitant de l'esguard. Encara una altra vés. I una altra.
un altre. Quin perfum de magnòlia el seu pito durant. Quin tevi ple l'estimar d'amagat. Tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria. Però nosaltres ja ens hem dat l'abraç i més i tot que l'abraç dur follia. La seva cambra s'hi en té enamorat. On et l'espiet
que l'amor ens priva. Estenies la roba alterrat i el teu braç tan rodó regalava. Els teus peus s'eixamplava el regal. Cada perla, el rajol s'estirava. Si et tocava una mica de sol, t'idalies i t'eixamoraves. Si la despullava, oh, la meva amor, un botó que aquella ja em donava goig. Ara la bruseta i el ciñeï tot pret
Mel rossada i fresca, la sina, després, al mig de la toia, clavellets vermells. Visca l'amor que m'ha donat l'amiga, fresca i polida com un maig content. Visca l'amor, l'he cridada i venia, tota era blanca com un glob de llet. Visca l'amor, que ella també es delia. Visca l'amor, la volia i l'he pres. Reïls i més reïls i més reïls,
I més raïls. La xamanella fa el seu nom blanc en marxa. Jo resto pres per la xarxa dels raïls, cor i desig, com unes mans lligades. Si xiula fort, penso que m'ha cridat, perquè llora l'amant, i jo l'amor del cos i el de l'amor només de l'estimada. I ara imagino el seu vest i el seu braç, i és sols l'agulla dels raïls i la màquina, més raïls que vols d'ocells.
La matinada clara. Bé, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui.
de 60 i més. Que avui, més que llegir-los, els hem dit, els poemes. Els hem dit que ens el van passejar i ens el sabem molts de memòria perquè ens agrada. Perquè ens agrada moltíssim. Marc, moltíssimes gràcies per la música tan adient que ens has posat. Gràcies a vostès per escoltar-nos, a tu, Joana. I a tu, Pere. I a tots per ser aquí. I tant. Us recordem que, si ens voleu tornar a escoltar,
El proper dissabte hi serem amb vosaltres a les 11 del matí. I si no, fins dimecres vinent, a les 8 del vespre. A tothom, molt bona nit o bon dia. A reveure.
Ràdio 98.1 Ràdio 98.1
No hay cambio. No hay progreso. No hay cambio. No hay cambio.
No existe. No existe. No existe. No existe. Ya no hay compromiso social en el gobierno.
Su laxitud es obvia, la realidad de la corrupción del Estado y la parálisis del poder toman otra vez forma en nuestras voces. Debemos impedir el conformismo, el fácil desarrollo de las cosas, ir contra corriente si es necesario. Por un lado, suprimir la fanática sumisión al Estado socialista y por otro, erradicar de una vez las sombras fascistas del pasado.
Bona nit. Benvinguts al Carabé, una nova edició...
que avui portem farcida de música. Deixem part les paraules, mirem de posar el màxim de música possible i comencem amb el grup de Pat i la Bel i el projecte del 1974 Night Verse amb la peça Are You Lonely.