Cuando miro el fruto del cerebro humano, cuando miro el bueno tan lejos
del malo cuando miro el fondo de tus ojos claros.
Volem fer un país nou. Necessitem 100.000 voluntaris. Perquè ara és l'hora d'escoltar la gent. Fent el porta a porta més festiu i participatiu de la història. Ja soc voluntària. Si em fas voluntari, t'acompanyo.
Festa voluntari per un país nou. Festa voluntari a araisl'hora.cat. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc un urbanita, ho reconec. Sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida, i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més rouats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un cul i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
al Consorci per a la normalització lingüística i aprend català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Infoma't al web cpnl.cat. A Sant Just Servei Local de Català. Ens trobareu a les escoles Carrer Montserrat número 2.
i tu, que has vingut aquí, que has vingut aquí.
60 i més.
Ja som aquí una altra vegada. De nou trobem salutacions a la xarxa i la tardor vingut amb les festes de la Mare de Déu del Roser, un eclipsi total de lluna i la claror atenuada de les fagedes que han crescut mentre s'omplen els boscos amb totes les tonalitats de l'ocre i el verd.
Però, com ja comentàvem dimecres passat, els petits de la casa, més atrets, per tot el que belluga a les petites pantalles, seduïts pels videojocs i tot el que corre per internet, descobreixen que l'avi o l'àvia surt a la Viquipèdia i et diuen, mira, mira, tu també hi ets, diuen el que feies abans. Abans de què? pregunta l'avi sorprès.
i aleshores se n'adona que hi ha descrita la seva activitat professional fins fa poc anys abans de jubilar-se. I que ho diuen en termes pretèrits, com si l'avi avui ja hi fos. Del que dibuixes i escrius ara, jo no en diuen res. Qui deuen ser els follets del bosc d'internet? Qui decideix allò que val la pena d'explicar a la bitquipèdia i el que no?
Per mi ser aquí a la ràdio i col·laborar amb la Vall d'Avers és tan atractiu com quan dibuixava pel TVO o per la revista Por favor o tots els anys que vaig treballar per Planeta. Per què el passat conta i el present no? Aquí també m'agradaria que m'odiessin aquí els companys d'en Antena tenint aquest aparador tan buit i tan pelat.
Amb lo guapo que seria tenir un mural amb unes fotos de totes les cares dels 100 col·laboradors de la ràdio. Clar, hi faríem propaganda i la gent s'escotlaria més, no? S'entenerien de què hi som, no? Ara enten perquè ens truquen poc a la ràdio. Estem a la xarxa Comessers del passat. En lloc de marcar el 93 372 3661, que és el telèfon de ràdio d'Esver, es comuniquen amb nosaltres per telepatia.
Ahir mateix ho va fer el general Eloi Alfaro per recordar-nos que el Dia de la Hispanitat a Amèrica del Sud serà festejat a partir de les 10 hores del divendres 10 al Passatge Estrunk de Sant Just organitzat per l'associació que porta el seu nom.
O si ja ho sabeu, hi ha una associació General Eloi Alfaro a Sant Just. Benvinguts uients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern al 98.1 de la freqüència modulada.
També sortim per la webcam, ja que us agrada tant a molts veure'ns per internet. Doncs avui ens podeu veure. Som aquí fent el programa 60 i més. Avui segueix sent per nosaltres el dia de la gent gran i ho compartim amb tothom que ens vulgui escoltar.
De nou, una servidora, Joan Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Ríos i Pere Olider, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio on fins i tot podeu trucar si voleu perquè encara hi som. Digui el que digui la xarxa.
No son zombies. Juanita Algarra fue la primera locutora de Radio Juventud... Ojo. ...junto a un técnico de sonido llamado Onésimo. Ojo. Que ocasionalmente ejercía de locutor. Ojo. Esto consta escrito y por que vulgui consultar por Internet. Se incorporó también al equipo Alberto Boixereu, otra de las voces juveniles que dieron vida a las ondas también en Radio Unión Espluga San Justo.
Et rebateixo una miqueta, et dono a la Viquipèdia, perquè primer va ser Radio Unión, Desplugas en Justo, després va ser Radio Juventud, recordo que no havíem tingut mai cap tècnic que es digués onéssimo, teníem un tècnic que es deia Alfonso Inglés, una persona excel·lent, deliciosa, que de quan en quan també ens ajudava
a fer si faltava alguna frase d'una persona. I, a més a més, també en principi, molt en principi, el Jesús Manuel Cots, també una gran persona del nostre poble, que havia col·laborat, això va ser a Radio Unión Desplugas, Sant Justo.
I em vols dir això amb quins anys va ser? Quina època? Sí, sí, mira, l'any 1951. L'any 1951. Una servidora era una nena, per una nena, tenia 13 anys. I des de 1951 fins a l'any 2014 no has fet res que puguin explicar-ho a Viquipèdia?
He treballat deu anys a la ràdio, després hi he tornat. Ja fa 21 anys que som aquí fent veus de la parròquia i ja no sé quants que fem 60 i més. I les tertúlies també. Tot això està en un núvol.
I una pregunta al nostre company Carles. Tu saps d'on surten les fonts de Wikipedia? Qui són els collets al bosc que parlen de nosaltres, que expliquen les coses que fem en aquesta vida? D'on surten aquestes fonts? No ho sé, no ho sé. O sigui que estàs igual que nosaltres. O diu que hi ha gent que ho controla molt, que controla molt la veracitat de les informacions. Doncs jo constato que tota aquesta informació és absolutament
perquè deu ser de les poques que ho sap. Hauríem d'esbrinar com es té accés a Viquipèdia. Si algú de vostès ho sap ens pot trucar i dir-nos-ho. No per telepatia, perquè no dominem el mitjà, tot i haver col·laborat en la Encyclopèdia Planeta de les Ciències Ocultes.
Però això és una mica difícil. Això ho portava el Mago Fèlix, el senyor Fèlix Lleuger. I com que ara no tenim el gust de poder contactar amb ell, alguns hauria d'informar. Això mateix. Bé doncs, què? Què et sembla? Posem una mica de música? Després d'aquesta farrafada?
Música d'intro.
No, no, no.
Bé, passen deu minuts de les vuit del vespre. Aprofitem per felicitar a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari. Per molts anys a totes, les Taís, els Demetris, els Sergis i els Néstors, que són alguns dels noms que llegim avui al Centural.
I aposats, veiem que demà dijous, dia 9, és la diada del País Valencià o de la Comunitat Valenciana. Com vostès vulguin, cada un ho veu... A la seva manera. Però el que sí que és cert és que és la festivitat de Sant Dionís.
Dissabte, que sortim en segona audició, és la Mare de Déu de Begoña, patrona de Bilbao. I diumenge, dia 12, festivitat de la Verge del Pilar, patrona de Saragossa. Moltes felicitats per endavant a les Pilares, Pilariques, Begoñas, Begos, totes les que vulgueu. Per totes vosaltres, la nostra felicitació.
Bé, si demaneu valència veureu que hi ha el costum de regalar a la persona estimada un mocador ple de dolços de massapà. Ai, se t'han atragantat. Has vist els dolços de massapà? Ja se'n feia amb una salivera. I què era la festa de la moca hora? No me la perdo així. En honor del patró Sant Dionís.
També hi ha molts actes oficials per commemorar l'entrada de Jaume I a la ciutat de València amb una gran mascletà horrorosa. Festival pirotècnico de gran magnitud.
No, això els valencians els encanta. Horrible, horrible. Gràcies. El Carles ha sigut tan amable que m'ha entrat una miqueta d'aigua. Gràcies Carles. Mira jo me l'he descuidat a fora, despistat, portava l'aigua aquí i me l'he deixat a fora. Normalment no passa. Carles sisplau, és que tenim un tècnic tan amable. És tan maco aquest Carles. Ara és capaç de venir amb un altre got d'aigua. Oh i tant, segur. Seguríssim.
Moltíssimes gràcies, Carles. Ara, si ens atragantem, ja és totalment que som uns pallussos. No tenim preteix. Bé, com dèiem, si aneu a Bilbao o a Saragossa, no cal dir que begonyes i pilaretes podreu gaudir en viu i en directe de les festes en honor de les vostres patrones. Tots els qui hem estat alguna vegada podem dir que són ben engrescadores. Ah, i no hem dit encara que el 8 d'octubre és el 281è dia del calendari gregorià.
i que queden 84 dies per finalitzar l'any. Sembla ahir mateix que el vam començar. Això no ho hauríem de dir perquè sembla que estem empenyent l'any. No, però l'any no es deixa empenyar. Comencem temporada i dius ostres, tenim tota la temporada per davant. Sembla que la cosa va, sort que aquesta tardor és tan bona i encara sembla que estem a l'estiu.
I ara, com esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui, ens trobem amb el fet que Sant Marino adopta la seva Constitució escrita el dia 8 d'octubre de l'any 1600. Ha plogut?
També era un dia 8 d'octubre però de l'any 1967 quan la guerrilla liderada per Ernesto Che Guevara i els seus homes és capturada a Bolívia. Per la mateixa data de l'any 1971 a la Gran Bretanya John Lennon hi publica Imagin, un èxit total arreu del món.
Un altre dia, 8 d'octubre de l'any 1982, el govern prohibeix Solidarnosc, federació sindical polonesa de rells cristianes, liderada por Lech Walesa. Ben present tenim també aquell 8 d'octubre de l'any 1998, quan el naufragi del vaixell turístic Laoca provoca 21 morts a Banyoles al mateix pla de l'Estany.
i un 8 d'octubre de l'any 2009, Hertha Miller és galardonada amb el Premi Nobel de Literatura. Doncs en homenatge a John Lennon, ja sabem que és l'obra més escultora. És que és molt bonica. Imagin, però una vegada més podem gaudir de John Lennon si és que el Carles aconsegueix trobar-la dins aquesta mena de bodells que són, els d'internet, perquè es passa com a nosaltres amb la Wikipedia.
Totes les cançons hi són, totes les músiques hi són, però de vegades es resisteixen a sortir en el moment que l'està cercant. I si no la trobes poses una altra música. Ah, sí, no ens amoïnem. Ja per això estem acostumats als sutracks que ens fa la tècnica i aleshores si no trobem John Lennon ara l'escoltarem més endavant. I tant. Sí? Doncs posem una altra.
No, donem-li temps. Els ordinadors són molt senyors. De vegades... Sí, sí, jo estic barallada amb ells. No, no, no. Mira, tan barallada que em van regalar un i el vaig regalar. Quan s'enclaven s'enclaven i dius ho tenia tot a punt i en el moment... Sí, sí, ho penja tot. No, si és veritat. Jo tinc un munt de músiques penjades a l'ordinador i a vegades treballo amb música i sento uns tangos preciosos, unes músiques meravelloses. Quan a ell li dona la gana es clava...
i llavors surt una cosa enregallada i n'hi ha prou perquè ho cerquis com perquè no vulgui sortir. I tant. Doncs mentre John Lennon ve cap aquí, potser vindrà més tard... Continuem. Seguim, seguim. Ja ho teniu o no? Ah, diu que sí. Doncs escoltem-lo. Imagine there's no heaven
It's easy if you try No hell below us Above us only sky
I'm meant to kill or die for.
i també, com sempre, personatges històrics que van néixer tal dia com avui. De l'any 1877, ho feia la ciutat de Lacan el compositor de sarsuela Luis Folletti Alverola, autor, entre moltes d'altres, de Seraphim el pintorero. Va compondre nombroses peces, avui oblidades, tant en castellà com en valencià o català,
que eren el repertori popular del principis del segle XX. Per cert, que hem d'agrair a tot l'equip del Teatre Nacional de Catalunya que ens hagi apropat amb tant d'encert la lletra i les músiques de la Paula Teunes Mitges, la Legió de l'or, la Fals al puny o Boris d'Euskali, entre moltes d'altres, dins l'espectacle inaugural de la temporada per començar Sarsuela.
En el que un genial Xavier Albertí, transformat en Wanda Pitrovska, ens ha portat a un món de màgia, divertiment i fantasia. Realment va ser meravellós. Segur que molts de vostès el deuen haver vist al Nacional, amb les entrades exaurides.
perquè vam sentir peces, per exemple, la Legió d'Honor, jo des que la va cantar Joan Gual no l'havia sentit més. Sé que la va cantar també el Ramon Calduc. Sí, també. Però clar, va ser molt esporàdicament, no les tenien en repertori.
Les tenien en repertori perquè gairebé totes es van estrenar durant la guerra civil o una mica abans de la guerra i pràcticament van quedar sepultades després de la guerra. L'única que em sembla que hem vist després és, ja dic, la Legió d'Honor i amb censura i, sobretot, cançó de morir de guerra. Doncs ara, a veure si ara sí que... El Carles sempre està a punt, eh, que consti que és l'ordinador que falla o nosaltres que l'enredem. Però ell estic segur que té a punt la Legió d'Honor. A veure si és veritat i l'escoltem.
El velló, el negre dansa, el pit se sent curull d'amors, l'encís del mar i les muntanyes ressona a viure dintre dels cos.
Cerdant a nostra zona sempre. Si el cel et dóna blau, no ho sé. Seguint les notes dels teus cants, ens engega al cor la nostra fe. Per tant, no l'hem d'avançar al mig del seu corruïda mort.
la sort que viu dintre dels cais. Cerdana nostra sona sempre, si el cel et dona blau d'ocell, seguint les notes dels teus cants, s'ensenya el cor de la nostra fe. La fe d'amor, terra nostra benaurada, aquesta dança ben presa,
Magnífica, magnífica, quin record tan meravellós. I quina cançó, quina serrana més maca. I que l'hem pogut tornar a sentir després de tants anys. Felicitats, felicitats al Xavier Albertí i a l'equip del Teatre Nacional.
Divertiment que va omplir també el món de l'espectacle i la premsa satírica. El polifacètic Feliu Elias nascut a Barcelona el dia 8 d'octubre de l'any 1878 i que empran els pseudònims de Apa i Joan Sacs ens va deixar numeroses mostres del seu humor incisiu.
col·laborador habitual dels seminaris Papito i Cocut, va ser jutjat per la llei de juridiccions d'exreverent i va haver de fugir a París, on va triomfar col·laborant a les publicacions Paris Journal i Paris Midi.
Afortunadament vam poder veure una exposició d'ell amb dibuixos del Pepito i del Cocut, en el que hi va participar Antoni Guiral, un gran estudiós de la historieta i també del teatre i de la sàtira, i vam poder veure coses que són una autèntica meravella. A mi el que em va encantar del Feliu Elias és aquesta sàtira del Jesús que torna.
que Jesús de Galilea neix a l'Eixample de Barcelona i aleshores va als Escolapis o als Salacians i després quan es fa gran va a visitar la gent i no se'l creu absolutament ningú. O sigui que la història es repita.
Es repeteix. Si en lloc de tornar a Palestina, tornés aquí o a qualsevol altre lloc del món... El tornaríem a crucificar. Exacte. Penso que l'obra se l'emporta del freropàtic. Molt seriós, en canvi, ha estat l'obra de l'escriptora i activista política Teresa Pàmies, nascuda a Balaguer, a Lleida, el dia 8 d'octubre de l'any 1919.
filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, amb qui va escriure conjuntament testament a Praga, de ben joveneta a ingressar a les joventuts socialistes unificades de Catalunya. Per la seva mil·licència hagué d'exiliar-se a França l'any 1939 per viure més tard a Cuba, a la República Dominicana i després a Mèxic. Més endavant torna a Europa per viure a Belgrat i a Praga.
Amb raó diu un dels seus fills, el també escriptor Sergi Pàmies, que mai va poder tenir una identitat genuinament catalana, però sí una variada identitat farcida. I acabem entrant al món del teatre i el cinema.
ja que l'actor estatunidenc Matt Damon va néixer a Cambridge, a Massachusetts, el 8 d'octubre de l'any 1970 i l'atractiu Lluïc Nakamura ho feia a Yokohama, al Japó, el 8 d'octubre de 1987. Mentre Nakamura entusiasma milers d'otakus fent de guerrer als videojocs, Matt Damon enamora la gran pantalla.
Recordem, finalment, el guerriller, poeta i revolucionari Ernesto Che Guevara, capturat per l'exèrcit de Bolívia el 8 d'octubre de l'any 1967 i executat el dia següent al poblat de la Higuera. Diuen que va deixar escrit... Mañana, cuando yo muera, no me vengáis a llorar. Nunca estaré bajo tierra. Soy viento de libertad.
Aprendimos a quererte desde la histórica lectura donde el sol de tu bravura le puso cerca a la muerte. Aquí se queda la clara, la entraña de transparencia de tu querida presencia comandada
Té una cançó meravellosa recordant el gran defensor de la llibertat, que va ser molt mal pagat pels seus seguidors, diuen. Però que avui s'ha convertit en un símbol de la cultura i de la contracultura i està estampat a les samarretes de mig món. Sí, però, escolta, ell tenia tota una vida per endavant per continuar lluitant per la llibertat.
i la van tallar de mig a mig. I a més a més el van fer servir de propaganda, que això va ser el més horrorós. I segueix sent un emblema publicitari. Ha estat en vista el cartell amb la foto de Che Guevara i estampat amb les amarretes? La seva cara ho trobo molt bé, però aquella fotografia espantosa que el mostraven mort,
Això va ser repugnant. Però això afortunadament, com bé dius, ha passat a la història, i el que queda és la imatge d'un cartellista cubà, del qual ara no recordo el nom, perquè sí vaig conèixer una persona que treballava a Planeta, que havia estat l'ajudant d'aquest cartellista, i havia treballat amb ell, que va inmortalitzar per sempre amb una foto cremada en blanc i negre, que és la que veiem ja com a marc estampada a tot arreu, amb la cara d'Ernesto Che Guevara.
Doncs bé, seguim amb Radiocultura. Molt bé. 66.000 visites ha rebut en poc temps el portal de l'Institut de les Lletres Catalanes, que avui ens anuncia que ja són a punt els actes per celebrar el 14è festival de poesia a Sant Cugat, que tindrà lloc entre els dies 19 i 26 d'octubre d'enguany.
Com no podia ser d'altra manera, el festival serà dedicat a la memòria del poeta català Joan Vinyoli, commemorant els cent anys del seu naixement. Fa uns quants mesos, aquí a Sant Just, també vam llegir algun dels seus poemes durant el Dia Mundial de la Poesia, i avui tornarem a fer-ho al final del programa. I pels cinèfils sant justencs.
que sovint es troben al Cinebaix. Ens trobem al Cinebaix. Si tu eres molt cineasta. Jo sóc un cinepi i fan del Cinebaix i sempre us recomano. Sí, sí. Bé, constatem que segueix en cartell El Niño de Daniel Monzón. Un viatge fascinant per la frontera del sud d'Europa amb arriscades i vibrants persecucions pels 16 quilòmetres que separen Àfrica
del vell continent. I un altre thriller molt més fosc i un brífol de cinema negre, negríssim, el trobem també aquesta setmana al Baix, dins un poble petit de les Maresmes o els Aiguamolls, em sembla que en català és més correcte, els Aiguamolls del Guadalquivir, oblidat i aturat en el temps, dues adolescents han desaparegut durant una nit de Gresca.
La Isla Mínima és una pel·li d'Alberto Rodríguez amb Javier Gutiérrez i Raúl Arevaló posats dins la pell de dos peculiars inspectors de policia. Si en lloc d'intriga voleu divertiment del més desmanegat, al mateix cine baix podeu trobar-vos amb el més impresentable dels personatges del cinema espanyol.
El barruer ex inspecto torrente. Ara, a l'altre costat de la llei, embolicat dins l'operació Eurovegas. Una versió molt lliure de la quadrilla de los once, però amb gesolín de ubrique en lloc de francsinatra. Molt recomanable pels fans de Santiago Segura.
i sobretot els fans del personatge Torrente. Perquè encara que Santiago Segura diu que no el confonguin sobretot amb ell... Anirà un dia amb ell per tota l'eternitat. Al haver fet ja cinc pel·lícules de Torrente, i cal dir-ho, que té cada vegada més fans i més públic entusiasta, doncs jo em penso que serà difícil que no hi hagi un Torrente 6. No sé, va dir que no l'altre dia.
Bé. Que no en volia fer més. Bé, bé, bé. També va dir a Kira Torriama que ja mai més dibuixaria bola de drac i quan li van dir que amb tanta pasta s'hi continuava la sèrie i un contracte amb exclusiva, va conèixer la bola de drac. Això de la pasta. Sí, sí, sí. El Mardito Parner. No, no, li sembla molt bé. No, no, jo em sembla magnífic, tot i que sí, hi ha persones que han dit... Sempre i quan sigui un producte d'equalitat.
Però jo també confio en la paraula de Santiago Segura, perquè no, perquè hi ha autors que han dit, com per exemple, Quino, jo avui no dibuixo més la mafalda i el dia que va dir no la dibuixo més, la va deixar de dibuixar. I igualment va fer el GM Tintín, o sigui que hi ha autors que han dit fins aquí arribat i ara no segueixo. Ja he dit tot el que havia de dir d'aquest personatge. Molt bé.
Doncs si voleu gaudir d'entreteniment bastant més elegant, ha tornat a l'escenari del Teatre Condal de Barcelona la comèdia més representada dels darrers anys, La estranya pareja, de Neil Simon, de nou dirigida per Ángel Alonso i amb Joan Pera i Antonio de Txent de protagonistes. I aquesta vegada, amb l'Elicien Afegit, de trobar un excel·lent actriu Sant Justenca, Marta Domingo, dins el repartiment. Perfecte.
I seguim parlant de teatre, perquè el Nacional de Catalunya, que ja ha estrenat la temporada amb un memorable concert de Sarsuela, a partir de demà, dia 9, torna al Cainet de Serací Pitarra, liceístes i cruzados.
Aquest també promet ser molt divertit, perquè a mi el teatre de Pitarrà m'agrada molt. Si nosaltres no recuperem els nostres clàssics, qui ho farà? O sigui, aleshores hi ha obres d'Ignasi Iglesias que són precioses, que no s'han tornat a representar des de qui sap quant. Aleshores dius, bé, doncs...
Quan fèiem nosaltres teatre d'aficionats o teatre independent, encara representàvem aquestes obres. Però ara si no les posa en marxa el Teatre Nacional o algun grup de teatre d'aficionats o independent... Sí, com nosaltres, el nostre grup de teatre, que no sé quan ho farem, que tenim assajant ja un munt de dies a Livio de Dol.
D'Ol de Líbia ja l'ha presentat just teatre. Jo vaig decidir que aquest seria molt adequat. Però és clar, el que passa és que som tots tan joves i tan sanos, quan no falta un...
A l'Associació de Gent Grans. Jo realment, jo l'hi vaig dir inclús un dia a la Maica, fer teatre, per representar només l'obra una vegada i fer assajos, assajos i assajos, és que no tinc paciència. L'havia fet en mis años mozos i em vaig cansar precisament de fer-ho, perquè em moria de ganes de dibuixar i feia només papers petits en moltes obres de teatre, i llavors... Perdies el temps per tu, perdies el temps. Tenia la sensació de perdre el temps. Sí, sí, una vegada és que l'hi vaig dir inclús per la...
en plena terra baixa, després de l'assaig, i em va preguntar, Màrio Cabrè, que què em passava? Jo dic que quan estic fent teatre necessito dibuixar i quan dibuixo necessito estar fent teatre. Desfite-te! És que ets polifacètic, com era el meu pare.
No va dir ell, no va dir que era el meu pare, això em va fer moltíssima gràcia. Des d'avui, parlava abans que avui tenia un dilema, em vaig a Sant Lluc a dibuixar o vinc aquí a la ràdio. Com que avui i des d'avui mateix fins a final de mes l'Art Santa Mònica i el Cercle Artístic de Sant Lluc presenten l'exposició tras el dibuix com a eina de coneixement, avui jo tenia que estar dibuixant per portar a punts, però demà aniré a dibuixar a Sant Lluc i a la tarda
No, però és que l'acte, a veure, això és una performance, es fa avui, i llavors el que es fa avui es porta demà al Centre d'Art Santa Mònica. Demà portaràs el... No, no, no, avui mateix, a les cinc de la tarda... I llavors segueix el Centre d'Art Santa Mònica. Doncs mira, li portes demà, home. No, perquè ja està tancat el plaç. Ah, malament. Les coses funcionen d'una manera organitzada, però no hi fa res. Jo demà penso anar a Sant Lluc a dibuixar com un...
com un soci més i anar a veure els meus companys que han penjat allà els seus dibuixos al Centre d'Art Santa Mònica. Perquè el Centre d'Art entrarà gratuïta per tots els públics que consti i estarà encara un quanties obert perquè podeu veure apunts i dibuixos fets del natural del Cerdà Artístic de Sant Lluc en el qual jo soc el...
l'últim retorn, allà hi ha dibuixos de gent importantíssima que es posen a la sala de parelles i que es posen per tot el món i que estan molt immolades. Doncs anirem, anirem. Anirem a l'Art Santa Mònica. Al centre de l'Art Santa Mònica. I tenies més coses de cultura que volies parlar? Sí, una poca cosa. O sigui, parlarem més que cultura, és desbarxo. Parlarem de la rehabilitació integral de Vila Joana.
Ah perfecte, doncs deixa'm dir una coseta de cultura i ja callo perquè avui m'he enrotllat molt. Avui vas disparat. Com no has anat a dibuixar, estàs dibuixant aquí. És que vaig anar al Líber, i el Líber va estar també molt bé. La setmana passada, a més del Líber, hi ha hagut la fira de la cervesa, la fira del tatuatge...
A mi m'agrada molt perquè ara porto un tipus de llibre, que són de tots els barris de Barcelona. Cada barri en té un dedicat. Això ho van presentar a l'estant de l'Ajuntament de Barcelona i es poden adquirir aquests llibres
a la sala Ciutat, el carrer Ciutat 2, que és la llibreria de l'Ajuntament de Barcelona. I no ho comento més perquè parlar d'un llibre per ràdio és molt difícil, i jo només puc dir-vos que Manel Andreu, que és un que col·labora al barri del Poble Sec, és el que va fer el dibuix de l'estand, que és una autèntica meravella. Tothom volia treure fotos i emportar-se dibuixos de l'estand de l'Ajuntament.
Molt bé. L'Institut de Cultura de Barcelona, conjuntament amb el Districte de Sarrià Sant Gervasi, veus també un barri, ha iniciat les obres de restauració i remodelació de Vila Joana. De la qual, per cert, hi ha també un llibre publicat. Naturalment, si surten els barris ha de sortir també. I com tu deies, edició en 62 va publicar ja fa anys... Jo els tinc, tots.
Tots els barris de Barcelona ara no són aquests llibres, són enormes, amb unes fotografies precioses, un text acurat, paper coixet, tot el que vulguis. Va ser una il·lusió meva de quan jo era més jove.
I, a més, ja constatàvem també l'estand de Planeta, on hi ha, per cert, hi ha un catàleg preciós editat del Grup Planeta, de totes les seves editorials, estan posant, que a tu t'agrada tant, Novela Negra, i molt llibre de butxaca, perquè aquests grans llibres que abans fèiem, que abans fèiem, que eren preciosos de maquetà, i que els comercials després els venien a domicili, això és que ha passat a la història, perquè aquests grans llibres, avui, amb la crisi que hi ha,
Per una banda, la crisi. Per altra banda, que la gent ha perdut l'hàbit. Els pisos cada cop es fan més petits. Exacte. De llegir coses gruixudes i després que tot ho busquen directament a la xarxa. Doncs aleshores, què passa? Que les grans editorials estan fent també producció digital. Naturalment.
Bé, s'han iniciat les obres de restauració, rehabilitació i remodelació de Vila Joana. L'objectiu d'aquesta important inversió de l'Ajuntament de Barcelona, a través de fons cedits per la Diputació, és la rehabilitació d'un patrimoni important del barri de Bellvidrera, el Tibidabo i les Planes, i la creació d'un equipament dedicat al poeta Jacint Verdaguer, així com un centre dinàmic d'activitats culturals.
es tracta d'una aposta conjunta entre el Districte de Serrià Sant Gervasi i l'Institut de Cultura de Barcelona. Els serveis tècnics del consorci col·laboren en l'execució d'aquest projecte, realitzat per A.M.Arquitectes, i que va ser promogut pel mateix consorci l'any 2010 per encàrrec del Museu d'Història de Barcelona.
Les obres, que suposen una important inversió, han obligat al tancament temporal de l'Esmentat Museu i està previst que es concloguin abans de finalitzar l'any 2015. Els accessos, tant a peu com de trànsit rodat, a l'edifici del Centre d'Informació del Parc i els serveis tècnics del consorci poden quedar afectats mentre durin les obres.
Aquest emblemàtic edifici va ser aixecat l'any 1743 per Pere Ferrer i acull el museu dedicat al poeta Mocens Cinto Berdeguer que l'any 2002 va passar-hi els darrers dies de la seva vida acollit pel prohomb de Serrià Ramon Miralles.
L'Ajuntament de Barcelona va adquirir l'edifici a la família Miralles durant la dècada de 1920 i va ubicar-hi inicialment una escola d'educació especial. L'any 1963 va obrir el museu dedicat al poeta.
i no m'han tingut el format fins a data d'avui. Jo recordo que va ser a finals dels anys 60, i amb l'escriptor Josep Miracle, quan escrivia la biografia de Verdaguer, que vam estar-hi la Joana i no hi he tornat. O sigui que és qüestió de quan la inaugurin altra vegada... Tornar, perquè llavors estarà... Tornar a veure... Sí, perquè últimament estava una mica abandonat.
O sigui que val la pena que es remodeli i es faci més agradable per la gent que ahir va visitar-lo. Ja que l'he citat, penso que a la biblioteca hi és. La biografia d'en Verdaguer escrita per Josep Miracle, jo en parlo molt àmpliament del que va significar Vilajuana en la vida de Mohsen Cinto.
Bé, i ara no deixarem collserola perquè farem passejades temàtiques pel Parc Natural. Els dissabtes s'ofereixen passejades d'una hora pels voltants del centre informatiu, adreçades al públic en general, a càrrec dels guies del parc. Cal inscriure's el mateix dia al centre. Preu? Un euro amb 75 per persona. Menors de 7 anys, gratuït.
places limitades, 20 persones per sortida, horari, des de dos quarts d'onze fins a les 12 del migdia o seu, una horeta i mitja, això està a l'abast. Això està a l'abast de tothom. Això és molt interessant perquè a vegades fem unes caminades tremendes. No, a la nostra edat ja no... No, però vull dir que en altres països ens fem un tipus de caminar per anar a visitar coses... I aquí no podem caminar dos passes.
I aquí dius, ui, ui, ui, una hora i mitja a veure si això serà molt pesat i resulta que és un pensat per totes les edats i que hi podem anar tranquil·lament. Sí, sí, mira, el dia 11 farem coll serola et cuida, els usos de les plantes. El dia 18, on són els esquirols?
I el dia 25, l'aigua i el temps, al Pantà de Bellvidrera. O sigui, recordeu, 11, 18 i 25. És el proper dissabte, el següent i el següent. Això mateix. Bé, posem una mica de música.
Bé, el padrino, que tocava molts cèntims. Bé, i ja, a tenor d'això, com ara fa molts dies que no fèiem... Perdó, perdó, de quin padrino et refereixes, ara? Un dels nostrats o el Corleone autèntic? El Corleone autèntic. Ah, va, va, va. Llavors no hi ha cap ironia, va. No, no hi ha ironia, no. No parlem dels nostrats perquè ja prou que es remena la cosa. No, no, no, prou, prou.
Això demà, demà al programa dels matins que parlem de política, com d'en Tipicoll. Aquí no hablamos de política i després de desmanegar-se. Bé, són dites a propòsit dels cèntims. Ah, el Mardito Pernet. I què deia Groucho Marx? Que hi ha coses a la vida més importants que els diners. Però costen tant.
I això és Bernard Shaw. Els cèntims no són res, però molts cèntims, això ja és una altra cosa. No posis el teu interès en els diners, però posa els teus diners amb un bon interès. Deia el poeta, i això que era poeta, Estat Unident, com es deia, Oliver Wendell. Oliver Wendell Holmes. Molt bé, ja sabia que d'un banglès ho diries.
La que ve com que és del Woody Allen, sí que ho sabem. Aquesta és coneguda, que diu que els diners no donen la felicitat, però procuren una sensació tan semblant a la felicitat que es necessita un especialista molt avasat per verificar la diferència. Bé, i ara van aventurar
el que té talent i cèntims, perquè ampliarà bé aquest últim. Això ho diu Menandro, dramaturge a tenients. El gran amic d'Aristòfanes. I competiró a la vegada. Uns diuen que es portaven de meravella i altres que no. Jo com que no hi era, sempre s'ha dit que és com allò d'entre Quevedo i Góngora. No, no, sí, es veu que sortien la bufetades. Sí, sí.
I a més, tots, en gran sentit de l'humor, es veu que entre ells no s'acaba de portar bé. No es podien entregar.
Bé, doncs aquesta és realment l'edat de... oi, aquesta és la nostra, no?, l'edat de oro. Però no, no, això és el que diu algú de la tercera edat. Però el fet és que, en bord, es compren gairebé tots els honors. Com que en bord, de vegades, es aconsegueix fins i tot l'amor. Ara que hi ha els cartellets aquests, compra oro, venda oro, resulta que això que ho va dir el poeta Ovidi ara és més actual que mai, no? Sí, i tant, és que... Hi ha gent que... Sí, sí, i si la història se repite.
Se repite constantemente, però és que ara, malauradament, ara que veig el teu anell d'or i el meu anell d'or, hi ha persones que les han atracat al carrer per prendre els diners o arrencar-los en una creu petitona. Això mateix. Ah, Aldous Husley. Ho he dit bé? Aldous Husley, per aquest tots l'hem llegit. La percepció de les quantitats de diner sembla variar de manera notable segons que aquestes quantitats les hem de pagar o les hem de cobrar. Canvia molt la diferència. I tant, i tant.
i hem de pagar i diuen, ostres, que és car, ho hem de cobrar. Això és molt poqueta cosa. Sí, sí, ara el Fernando Sabater, filòsof espanyol. El meu somni és el d'en Picasso. Tenir molts cèntims per viure tranquil com els pobres. Sí, encara em sembla que ho sorrellava com per tenir tranquil·litat de consciència. Deixa'm-ho córrer. Mira, hi ha una del Francisco de Cabedo.
Home, en versió original, poderoso caballero es don-dill-don. El don-dill-don-din-don això ho va afegir Paco Ibañe. D'ell senzillament deia poderoso caballero es don-dinero. El Paco Ibañe l'ha acabat de rodonir. Clar, l'ha acabat de rodonir. Moltíssimes gràcies. El Sèntims explora com un passar més profund que els amics o els
Pròxims. Exparent. Sí, sí. Ho estàs traduint ara del castellà, però de fet... Sí, però és una mica difícil d'entendre. Et va dir que Juvenal és un poeta romà. Sí, però jo diria més bé, diu, el dinero se hace llorar. Perquè, traduït literalment, què vols que et digui? Bueno, és una metàfora. El dinero se llora con un pesar, perquè perdo el diner, perdoeix pesar, i tant que, quan el cranca el 29... I mal d'estómacs i el que vulguis.
Quan el crack del 29, la gent estirava per les vinestres. Però és que ara, amb la crisi actual, l'altre dia la de Colau ho explicava ben clar en el programa del convidat. No es podia aguantar el plor perquè està defensant a persones que realment no tenen gairebé res i el poc que tenen els hi estan prenent. Sí, va ser un programa fantàstic.
Passa un programa formidable. El personatge és tan natural i ho deia tan senzillament que realment valia la pena. I que és la realitat. I avui estem veient, publicant els diaris, surt a l'avantguàrdia el periòdico els diaris, que estan parlant de les xifres dels multimilionaris que hi ha a Europa, a Amèrica i també al nostre país, a Espanya, i dius, quin món tan injust que hi ha persones que estan presumint. Cada cop és més gran la diferència de classes.
S'està encarregant la classe mitjana, i aleshores què passa?
És obvi que cada vegada els pobres són més pobres i cada vegada els rics són més rics, però els que quedem entre mitges que som entre mitges, com deia Groucho Marx, escalando las cimas más altas de la pobreza. Ho dic en castellà perquè aquesta frase la recordo en castellà. Si l'he de traduir, sí, estem arribant als cims més alts de la misèria. Mira Benjamin Franklin i el que diu.
Si vols conèixer el valor del diner, tracta de demanar-lo amb préstec.
Terrible també, bueno. És que ara són rabiosament actuals aquestes frases, perquè amb el de les preferents, mira el que s'han trobat. Mira el que s'han trobat. O sigui, pida dinero prestado i veuràs després, te'l demanaran que el tornis con creces, i ja em diràs tu... Tornis con creces, i ja em diràs tu qual. En aquests temps d'avui en dia, els temps aquells i els d'ahir també... Els joves pensen que el diner és gairebé tot.
Alguna cosa que compreven que sí, que ho és gairebé tot quan es fan grans. Perquè, evidentment, quan ets gran i tens una pensió de 300-400 euros al mes i no comptes amb cap altra cosa, ja em diràs tu de què comemos. Perquè, mira, no volíem parlar de política, però recordem que alguns dels nostres polítics nostrats havien dit fa anys
que aquí seríem aviat com a Suècia o com a Finlàndia o com a Noruega, que les senyores que fan les labors de casa seva, que és un ofici tan digne com qualsevol altre, cobrarien de l'Estat. Pobres de nosaltres. I això està en panyales, no? No, no en panyales, no. Estan en el limbo.
En el limbo. Els llims, que fins i tot els... ja no que s'empara, sinó l'anterior va dir que els llims i el purgatori no existien, doncs aquí resulta que en aquest país i en molts altres països del sud sembla que sí que han condemnat el purgatori a les senyores que...
a sobre de treballar en un despatx, a sobre de fer una feina en un lloc, cobrar menys que els homes, això encara està passant, el 2014, a sobre fer tota la feina de casa i a sobre que no se'ls reconeix, però si a casa tu passes la mar de bé, canviant de penyales i cuidant d'alguna cosa.
Exacte, però hi ha persones que han nascut, i a més ho fan en una residència, estan tot el dia cuidant avis, o cuidant nens, o cuidant gent, però que ho ha de fer per força, i no és vocacional, ho ha de fer pel fet de ser dona.
Està molt bé que ara n'hi ha moltes que diuen jo no tinc per què cuinar. No és el meu. Bé, doncs després d'aquesta perorata sobre diners, sobre classes, sobre totes aquestes coses que són tan prosaiques, ens n'anirem a un lloc que ens agradarà moltíssim. Viatjarem per Catalunya.
Anirem a la serra de Montroig, una atalaia privilegiada de la Noguera. El Montroig, germà petit del Montsec, s'alça com una muralla al nord de la Noguera, on el sol de posta pinta les cingleres amb tots els tons del vermell.
Algunes tardes netes i lluminoses des de Balaguer mateix i des de tota la Noguera Baixa, costa no fixar-se en una muralla vermellosa que tanca al nord Segremunt. Ah, com m'agradaria anar-hi aquest cap de setmana, perquè des que vam anar amb el Tec a fer funció a Balaguer, que no hi he tornat fa anys... Jo vaig anar a Balaguer fa molt poquet.
Veus que bé per això tens ara aquest record tan fresc. Una onada de terreny prepirinenc, que avança més al sud que cap altra, és la signilera del món roig, o meravellosa. És feta de pedra calcària rogenca.
Sobretot, costa no fixar-s'hi si es puja cap a tren per la carretera de Camarasa o amb el tren de la poble. Tant en un cas com l'altre, hi ha un moment que el paisatge es tanca i no sembla que existeix cap sortida factible que no sigui estavellar-se contra la muralla de pedra.
D'alguna manera, és així, totes dues vies, la carretera i el ferrocarril, quina meravella el trenet de la poble, han hagut d'aforadar el Mont Roig per continuar camí cap al nord. Aquesta opció contundent permet apreciar una cosa tan interessant com és el contrast de vessants, al sud, cíniles, roca i vegetació escassa, al nord, relleus suaus i una massa forestal compacta.
Joana, me n'hi vaig a no aquest cap de setmana. No, aquest cap de setmana. No, aquest cap de setmana no hi puc anar perquè és el cumpleaños del nostre net. Pau, felicitats des d'aquí. I tant. No puc anar i hauràs d'anar tu i seguint tu explicant el proper dia. Molt bé, l'extrem del Mont Roig assenyala el punt exacte. La ferida profunda on el segre i la noguera Pallaresa es troben després d'una llarga travessia.
Ben a prop de l'Aiguabarreig hi ha Camarasa, antiga capital de la marca de Camarasa, la vetllia reial de Camarasa, del marquesat de Camarasa i també de la vegueria i sotsvegueria de Camarasa. O sigui, tota una regió ben ampla. Téu-n'hi do el currículum dels Camarasa.
Déu-n'hi-do al currículum com tu dius. Només cal afegir-hi que la població podria tenir orígens celtes i que el que té segur són les restes del castell islàmic i les esglésies romàniques i neoclàsiques de Sant Miquel, més impressionants del que un s'espera.
Si també s'enjusten imunigents celtes, segons el Centre d'Estudis Enjustegues, s'enjustin Bierce, o sigui que català seria Sant Juste del Bierce. Estem germanats gairebé amb els Riojanos. Del famós pont vell,
Tornem a Balaguer. Només queden alguns arcs i pilastres dels set ulls originals. Però encara és un monument prou sòlid que veu passar l'aigua del Segre per sota les seves pedres amb un punt de majestat. Quina, quina meravella. Va ser un dels elements més estratègics de la Catalunya occidental i per extensió també un niu de conflictes. Per això no és estrany que estigui en tant mal estat de conservació.
Per aquest pont ja hi van passar el carlemany i també la níval amb els seus elefants. Això sí que no ho vaig veure. Tenim una edat però encara no hi érem. Ens diu segur un pescador calçat amb unes botes altes i mirant-se una arcada del pont que els va veure passar.
Hi ha gent amb imaginació. El viatger Francisco de Zamora sí que hi va passar l'any 1788 i ja el va trobar en males condicions. En els seus escrits assegura i es queixa que cobraven peazgo, una reclamació que sembla no voler perdre la frescor de l'actualitat. Això mateix. Sigui el temps que sigui, no?
I si des de Camarà s'enfilem la carretera que va fins a Sant Llorenç de Montgai, podem gaudir d'una combinació de textures. D'una banda, la calma de l'aigua embassada del pantà de Sant Llorenç i el canyissà que fa taques vegetals a la ribera del llac. D'altra, els reblecs aspres de les agulles i les cingleres vermelles que hi ha per tot.
amb almes obrades i escaladors que s'enfilen per les parets més vertigals, gairebé a peu de carretera.
Molt bé, no? Bé, doncs... O sigui, la propera setmana tu te'n vas a... No, demà, aquest cap de setmana te'n vas a Balaguer i jo vaig a Piera i a veure el proper dia què expliquem. Això mateix. Bé, mira, abans d'enfilar la poesia, potser que parlem una mica del gran èxit d'aquesta tercera versió de mar i cel.
Ah, quina meravella. Jo és que l'he vist diverses vegades. Ja la vaig veure i vaig sortir fins i tot d'extre, de figurant, quan la va fer Mario Cabrè i Maria Matilde Almendres. Aquí es veu que tenim una edat. Això en teatre, no en la versió aquesta musical. No, no, no. La versió és d'Àngel Guimarà.
L'obra és d'Àngel Guimarà naturalment. Que comença l'obra, que el Mario Cabré, Enric Guitart, la quantitat d'actors que l'han fet, el Lluís Omar, doncs començaven, el magnífic monòleg de mon pare era Morès, amor sentia una noia cristiana i munia amb ella fingint sa conversió, dels dos vaig néixer.
No seguiré perquè ara això ho fa encantant. La versió de de Goll de Gom l'he vist ja diverses vegades i ja hem tret entrades per veure-la ara amb tots els nens. Quina sort que tens. No, és una sort. Jo estic esperant que em convidin. De sort res un gasto de terreny tremendo. Ja m'ho penso. És caríssim. I ara quan vols sortir amb els nens o vols sortir tota la família... Clar, escolta, ja quants nens tens? Una vegada l'any o dues que va molt. Que són cinc nens, no? El que tens?
No, dues nenes i tres nens, però que ja són nois. En gènere, en gènere. Unos ja estan en l'edat de la pobertat i l'adolescència. I al petit també li agradarà, sí, perquè són pirates i estarà bé. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí
El mar serà tot per nosaltres, que som senyors i reis del mar.
que és el nostre espantat. Preparer és allargar la pietat perquè l'ans ha volgut triomfar. Preparer és allargar la pietat perquè l'ans ha volgut triomfar. Per fer-nos implorar, almenys portarà
A l'aigua, a l'aigua.
Bé, ja som a l'espai de la poesia. També de Goll de Gom és poesia. També una obra poètica i musical. Per tant, recomanem que aneu al Teatre Victòria de Barcelona, on estarà encara, forces dies, esperem que molts, mar i cel. I ara, recordem una vegada més Joan Vinyoli amb aquestes alegres campanes.
Alegria, alegria, que ja comença el nou dia i obre la caleda al desbridat cavall que pastura la vall i la losa canta i corre un xerregall. Alegria de l'Alba. Ning-nang, ning-nang, hora d'Alba. La campana recorda amb el seu drink que fa setmanes que de llit no tinc. És que sóc ja del tot en Laura Malba. Ning-nang,
Ning-nang, toquen a res. Ning-nang, ning-ning. El vell i la mar. El mar és ple, però jo em passo dies omplint-lo de mirada. Cal saber-ho fer.
que mai no se n'adoni, com si no el tinguessis en res i tota la seva immensitat i el seu saber-se d'ull compacte, ric com la valena, que tot d'una en surt i que amb un cop de cua els pescadors afona. No! Que romangui llis, indiferent a la teva llorança, a la teva recança. Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
estalvies gemecs i fes més ample el mar.
Bé, després d'aquest record del poeta Vinyoli, doncs hem arribat a la fi d'aquesta audició de 60 i més. Doncs moltes gràcies, Carles Hernández Rius. Moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos. I dissabte vinent, si ens voleu tornar a sentir, a quina hora, Joana? A les 11. D'11 a 12 tornarem a ser amb vosaltres repetint aquest programa. I el dimecres vinent,
Tornarem a ser aquí si adeu plau. Doncs fins aleshores, a reveure. A reveure.
Bona tarda.
Bona tarda!