Seixanta i més.
Amics oients, bon capvespre us desitgem a tots
quan és el moment d'iniciar aquest maquassin setmanal
que comprèn tota mena de temes,
d'aquells temes que la nostra taula de redacció
ha considerat més adients per oferir-vos-los
a través d'aquesta emissora, Ràdio d'Esvern,
en el 98.1 de la freqüència modulada.
Amb el nou horari d'estiu,
quan acabem la nostra audició,
encara tindrem alguna tenue claror de capvespre.
Però, ai, quan obrim la finestra de bon matí,
encara tenim la lluna a la vista
i la llum és grisa,
fins que al senyor Sol li ve bé de treure el nas per l'horitzó.
Tot, tot molt romànic.
Romànic no, romàntic,
que els romànics també tenien el sol com volien, no?
Bé, no us sembla a tots?
Bé, però ho deixes remeca
i rebeu la salutació de l'Alina,
la Montse, en Joan Maria, en Carles
i una servidora, la Joana,
tots disposats a iniciar 60 i més.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Un any més, i ja van 35,
es va celebrar el Saló del Còmic de Barcelona
amb un èxit extraordinari
que afortunadament augmenta any rere any.
Situant-lo en el segon lloc de tots els salons d'arreu d'Europa.
No cal dir que el nostre amic i company, en Pere Oliver,
deu sentir-se d'allò més feliç,
com a dirigent a nivell de l'Estat
de l'Associació de Comiqueros, com ell diu.
L'entrada de visitants ha estat molt superior a la de l'any passat
i a tots els temes exposats força concorregut.
També se celebraven els 100 anys de la fundació del TVO,
la història del qual ha estat escrita per Antoni Giral.
I ja que estem parlant del còmic,
farem una mica d'història des del seu principi,
quan s'anomenava historieta il·lustrada,
tal com ho explica la gran enciclopèdia catalana,
que diu,
gènere artístic i literari contemporani
que conjuga elements plàstics i literaris,
en una estructura formada
per una associació de vinyetes
que expliquen una història.
La denominació de còmic,
paraules que és,
paraules que, conegut popularment,
respon a les estretes relacions
que presentava originalment
entre la caricatura i l'humorisme gràfic,
sovint de personatges
acostumen a parlar per mitjà de nubolets.
Les primeres historietes foren
The Yellow Kid,
en l'any 1896,
i The Calsejamunt Kids,
en l'any 1897,
en dues publicades al seminari
The American Humorist
i Happy Holiday,
en el 1899,
historieta apareguda en el New York,
American Journal,
i dibuixada per FB Oper.
Recordem com personatges importants
de la historieta americana il·lustrada,
a Tarsan,
Dick Tracy,
Flash Gordon,
Phantom,
conegut a Espanya com l'hombre enmascarado,
Superman,
i, ja sorgit del llapis de Quino,
Mafalda,
la popular i satírica nena argentina.
A Europa destaquen les escoles belga i francesa.
Alguns dels personatges d'aquells dibuixants i guionistes
són encara populars i llegits avui dia.
Tintin, d'Arger,
Barbarella, de Jean-Claude Forest,
Asterix, de René Gisc,
Jocini i Albert Uderzo,
Espíru, de Franklin,
Els barrufets, de Peyu, etcètera.
A Catalunya es comencen a publicar
historietes a finals del segle XIX
i a principis del XX,
en suplements de diaris,
un dels primers a Girona,
en el diari Defensor.
Els catalans van poder gaudir
de la publicació
d'un patofet
on es feia divulgació
dels costums
i cultura del nostre país
a través de les seves historietes
tant de text
com dels dibuixos
dels millors dibuixants de l'època.
Són de destacar
els emanaris Cucut
i el profundament satíric
L'Esquella de la Torratxa,
ja des del final del segle XIX,
Altres publicacions
especialitzades en historietes
foren
Xarlot i Dominguin
l'any 1915
i arribem a 1917
on es funda
el nostre popular
Tebeo.
D'aquesta publicació
va quedar el nom popular
per a tota la resta
d'historietes il·lustrades.
Recordeu aquests noms?
Pulvercito,
Roberto Alcázar y Pedrín,
El guerrero de l'antifaz,
Jaimito,
El capitán Trueno,
Azañes Bèlriques,
del nostre veí inoblidable
Boixcar,
Mortadelo i Filemón
i molts més
que farien
la llista interminable.
interminable.
De la primera època
destaquem
Salvador Mestre,
Ricard Opisso,
Lola Anglada,
Lleberies,
Valentí Castanys
i d'altres dibuixants
en diferents èpoques
i publicacions,
també recordem,
Ambenejam,
Sabatés,
Escobar,
Basques,
Paco Ibáñez,
Gago,
etc.
Publicacions actuals
de Cavallfort,
13 vents
i algunes més
que en aquest moment
no ens venen a la memòria.
Sense oblidar
la meravellosa
Roser Cat de Vila
i les seves
Tres Bessones.
Un, dos, tres
Som tres Bessones
Us durem
Sols una estona
Viatjant al cor dels contes
Tres ratolins
Són els nostres veïns
Malgrat que s'entrapelleria
Sempre sabem quan ja n'hi ha prou
I si la bruixa ens castiga
D'explicarem un conte nou
Un, dos, tres
Moltes vegades
Coneixem
Sets encantades
Llops i llans
Ogres i fades
I un mosso que mai no saps què vol
I les delicioses versions
Que fa les tradicions
I la història de Catalunya
La singular dibuixant
Des nostres dies
La Pilara i Vallès
Finalment recordarem
Alguns noms
Que estan d'actualitat
Mariscal
Mediavila
Nazarino
Guifré
El
El Roto
El Roto
Pere Joan
Paco Roca
Resumint
Que aquest gènere
Que semblava ser
D'un valor menor
Ens ha aficionat a llegir
Primer les vinyetes
Dels còmics
I més tard
En textos
Més complets
Sense
Santos
Com la mainada
Del meu temps
Deia de les il·lustracions
Dels llibres
Ah
Perdó
Ens oblidaven
Del manga
El dibuix japonès
Que també omple
Les pantalles
I els quiosc
Des de fa més de 25 anys
I que agrada
Tant a grans
Com a petits
Dels còmics
Dels còmics
Dels còmics
Dels còmics
Dels còmics
Biografies de personatges il·lustres
Avui recordarem uns apunts biogràfics
D'un dels poetes espanyols
Més inspirats del segle XX
D'aquí fa pocs dies
Hem commemorat els 75 anys
De la seva mort
En Miguel Hernández
Miguel Hernández Gilabert
Va néixer a Oriola
Al Baix Segura
L'any 1910
I va morir a la presó de Lacan
L'any 1942
Les seves senzilles arrels
No feien endevinar de cap manera
El devenir d'aquell noiet
Que en principi
Estava destinat a continuar la tasca familiar
Que era la de pasturar ramats
Ramats de cabres
Però
Després de l'ensenyant
En l'ensenyant-se primària
Es va dedicar a ajudar a la família
En el cafè diari
Alhora que complementava
D'una manera autodidacta
La seva formació literària
Va publicar les primeres poesies
A diverses revistes locals
Tal com
El gallo crisis
Que havia fundat
L'escritor Ramon Seixer
Gran amic seu
A la mort del qual
Va dedicar una notable composició poètica
Elegia
A Miguel Hernández
Se li va fer petit
Al seu entorn
I va decidir
Molt notablement
Que per obrir el seu avenir professional
Com a poeta
El millor camí
Era traslladar-se a Madrid
Allà es va relacionar
Amb poetes tan importants
Com Jordi Guillem
Pablo Neruda
I Vicente Alexandre
Que van quedar admirats
De la valua
I inspiració
D'aquell noi de províncies
Com es deia llavors
I també es diu ara
Que semblava tocat
Per la mà
De la mussa de la poesia
Ell tenia
Una obra sentida
I profunda
Alhora
Que senzilla
I a l'abast de tothom
A qui l'escoltava
Ell llegia
Ells li van facilitar
L'accés a les publicacions
Cruz i rai
Cavallo verde
Revista d'Occidente
Revista d'Occidente
Perquè era en castellà
Aquesta
Occidente
De profundes conviccions d'esquerres
Durant la guerra civil
Va ser voluntari
De les milícies populars
Com a comissari de cultura
I col·laborador
De el mono azul
Hora d'Espanya
I nueva cultura
Quan fugia a Portugal
Perseguit
Per les seves idees
I col·laboracions
En el bando republicà
Va ser reconegut
Per un veí
Del seu poble
Que el va delatar
A les autoritats
Del bando nacional
Va ser impressionat
A la can
On va morir
De malaltia
I malnutrició
O sigui
De fam
La primera etapa
De la seva producció literària
Amb obres com
Perito en les lunes
O El rayo que no cesa
Es caracteritza
Per l'assimilació
De les formes
De la poesia
Cultavigent
Configurades d'acord
Amb la pròpia situació
I sensibilitat
Profundament reflectides
Més tard
Amb la seva obra
Influïda
Per la guerra civil
Com per exemple
El viento del pueblo
El hombre acecha
I sobretot
En el cancionero
Y romancero
De ausencias
Una mena de
Didiatari
Líric
Publicat
Anys més tard
Després de la seva mort
A l'Argentina
La seva dona
Josefina Manresa
Li comentà
Les dificultats
I penúries
Que pateix
Per l'alimentació
De la seu fillet
Ell escriu
La nana
De la cebolla
Que Joan Manel Serrat
Va popularitzar
Arreu del món
La cebolla
Es escarcha
Cerrada y pobre
Escarcha de tus días
Y de mis noches
Hambre y cebolla
Hielo negro y escarcha
Grande y redonda
En la cuna del hambre
Mi niño estaba
Con sangre de cebolla
Se amamantaba
Pero tu sangre
Escarchada de azúcar
Cebolla y hambre
Una mujer morena
Resuelta en luna
Se derrama hilo a hilo
Sobre la cuna
Ríete niño
Que te traigo la luna
Cuando es preciso
Tu risa me hace libre
Me pone alas
Soledades me quita
Caracel me arranca
Boca que vuela
Corazón que en tus labios
Relampaguea
Es tu risa la espada
Más victoriosa
Vencedor de las flores
Y las alondras
Rival del sol
Por venir de mis huesos
De mi amor
Miguel Hernández
També va abordar
El gènere teatral
Primer amb les obres
Inspirades
En el seu catolicisme
De primera joventut
Com
Quien te ha visto
I quien te ve
I més tard
En plena actitud
Combativa
Posterior
Troben les obres
Los hijos de la piedra
Teatro en la guerra
La cola
En refugiado
I alguna més
Ell
Que estimava tant la vida
I l'observava
Amb aquells ulls grans
Immensos
Que ho esbrinaven tot
I que amb les sensacions rebudes
La inspiraven a escriure
De tot i per a tots
Amb la seva meravellosa poesia
Va marxar d'aquest món
De la manera més
Innominiosa
I injusta
Que la seva valo artística
I la seva tasca
En favor de la cultura
No havien d'haver sofert
Va patir la maledició
De ser jutjat
Per les seves idees
Que no pas
Per les seves accions
Del trist final
De Miguel Hernández
Un 28 de març
De 1942
Hem commemorat
Als 75 anys
La frontera
De los besos
Serán mañana
Cuando en la dentadura
Sientas un arma
Sientas un fuego
Correr dintes abajo
Buscando el centro
Hola
Hola
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
La frontera
Bé, després d'escoltar aquesta cançó del Joan Manuel Serrat,
inspirada, bueno, adaptada als versos de Miguel Hernández,
la nana de la cebolla.
Doncs ara la Lina es parlarà d'aquelles curiositats que ens porta a vegades.
Sí, jo continuo amb la història aquí de Barcelona,
que així sapiguem com va l'assumptor.
Diu, la ciutadella, la ciutadella.
Jo sempre dic la ciutadella, no sé per què.
Mira, per què ho dius?
No sempre, eh? De tenir una dislexia a la ciutat, tu.
Bueno, la ciutadella, la fortalesa militar de Felip V.
Diu, si el castell de Montjuïc es va fer contra les tropes de Felip IV,
la ciutadella es construeix sota les ordres de Felip V.
Aquest destrueix tot el barri de la Ribera per edificar-hi aquesta fortalesa.
Després de la guerra, cal mantenir Catalunya a ratlla.
Al tanto, eh?
Vinga, que no es moguin.
Que no s'ha sortit de ratlla.
Sí, i per això el nombre de tropes en territori català
mai seria inferior a 20.000 soldats.
D'unidoret també, no, niñas?
D'unidoret.
Actualment, a la fortalesa només queden els principals edificis interns.
Al Palau del Governador, on ara hi ha un institut,
la Capella i Arsenal, que aquesta capella la vam comentar amb tu, no?
Joana?
Sí, sí.
Aquest darrer edifici era un magatzent de pòlvora i bales
i es va convertir en Palau Real en 1888.
I en 1931 i novament en 1979
es va designar com el seu Parlament,
com el seu del Parlament de Catalunya.
i diuen, el detall que es podria dir,
que aquest edifici era el més gran d'Europa
i tenia forma d'estrella.
Joan Prim, en 1814 a 1870,
és com va viure aquest senyor,
va ser ell que, coneixedor dels desitjos de la ciutat,
va decretar la cessió de la fortalesa a Barcelona
en l'any 1868,
quan ocupava el lloc de cap del govern espanyol.
L'enderrocament de la ciutadella
s'allargaria fins a 1878.
Aquí diu una cosa que tenim que saber,
que diu que els carrers de Villarroel i Casanovas
tenen una cosa en comú.
Els dos porten nom de catalans
que van lluitar contra les tropes de Felip V.
Antoni de Villarroel ho va fer com a militar.
i Rafael Casanovas com a conseller del cap de Barcelona.
Vull dir que, nens, sabem una miqueta més d'això.
I diu, ja tenim tres màrtirs barcelonins contra Napoleón.
Que Napoleón Bonaparte,
que aquest va estar des de 1769-1821,
volia conquerir el món,
tothom ho sap.
I també és conegut que amb l'excusa de trepitjar Portugal,
les seves tropes van dir que potser valia la pena quedar-se a l'Espanya
i conquerir també de pas aquestes terres.
Diu, tot i que als barcelonins els molestava la presència de les tropes franceses a la ciutat,
van ser molts pocs els que es van aixecar contra uns soldats
que es prenien massa llibertats a l'estranger.
Amb l'esperança que el poble s'unís al seu crit de revolta,
alguns inconformistes van iniciar el que la història va deixat
amb el nom de la Conspiració de maig de 1809.
La revolta no va tenir els resultats esperats
i els seus instigadors van ser assassinats pot després per les tropes francòfones.
A l'11 de maig de 1908,
mentre a la ciutadella mataven a cinc dels insurgents,
com a càstig exemplar,
tres valents més van voler sentir i fer sentir la seva veu,
que van ser els barcelonins Julià Poblet, Ramon Mas i Pere Les Torres,
que van decidir tocar les campanes de la catedral
per convocar el poble a aixecar-se contra els invasors francesos.
Després d'aquell toc,
se'ls van carregar.
Oh, aviam.
Sí, sí, i per representar això n'hi ha un conjunt molt maco del Josep Llimona,
dedicat als màrtirs de Napoleó, que són aquests tres màrtirs,
i està a la plaça Garriga i Bac.
O sigui, quan passeu per allà ja sabeu qui som.
Ja.
Molt bé, molt bé, per la teva informació.
Vinga.
I ara què?
Aneu aprenent.
I ara venen aquelles altres coses que nosaltres sabem que són dels d'allò, no?
Bueno, més que fantasmes, a vegades són coses esotèriques estranyes.
Sí, sí, aquesta, que és, però és que el que em fa gràcia és perquè tot està ressenyat.
Jo penso que ja us he dit que tinc un llibre dels fantasmes ingressos,
i diu Fantasmes actuales i passados.
Doncs aquí sí, i que són ressenyats, que la gent els ha vist.
No, no, no, i tant.
Aquí és el fantasma de la forca.
Diu, a la cantonada del passeig del Bord, amb el carrer Rec,
va estar ubicades fins al cicle XIX les forques preferides del Sant Tribunal de la Inquisició,
per les quals es passejava per davant el que es deia el fantasma de la forca.
Va ser cap a l'any 50 d'aquest segle, o sigui, que no està tan lluny,
que segle que seria el segle passat.
Suposo, clar, clar.
Sí, perquè aquest llibre està editat.
Des de l'any passat, o sigui, del segle passat.
Sí.
Que vivia al carrer Robadors, cantonada de Sant Pau, la vella Joaquima.
Que l'hem distret, aquest.
Sí.
La que festejava, com tot el barri sabia, amb el Daniel, un fedri sastre,
que n'estava bujament enamorat.
Una nit de serau a la plaça del Bord, en Joan, un noi molt més jove,
més distingit i més ric que en Daniel,
va passar l'estona galantejant la vella Joaquima.
i aquesta, enlluernada per la bona presència dels suntuosos vestits del noi...
Sí, i de les monedes que tenien les butxaques...
Es va deixar dir i fer sense ni preocupar-se de la gelosia
que la seva actitud provocava en el seu promès.
Durant els dies següents va continuar aquest festeig,
i una nit en què Daniel sorprengué el seu rival al peu de la finestra de la seva estimada,
mort des de gelosia, va treure les tisores de sastre
i li ventar tantes coltellades que el va deixar estès a terra.
En poques hores ja l'havia pres la justícia,
i jutjat i condenat el van conduir al Bord per ser ajusticiat.
Quan ja el cos del desgraciat es removia a l'extrem de la soga,
amb un gemec agònic la Joaquima va caure morta de tristesa i dolor davant de les forques.
En Daniel va ser enterrat al peu del patíbul,
l'únic noi a l'únic lloc que sovint es considerava mereixedor pels condenats.
La noia, el cementiri vell del poble nou, a tocar del mar.
Però el dolor, l'enyorança i el terrible penediment d'haver causat tantes morts i tanta infelicitat
va poder més que la força de la terra que la colgava,
i cada nit, entre les nou i les deu,
hora en què havia tingut lloc a la justícia ment,
la seva forma fantasmagòrica es presentava a l'indret.
Al principi tan sols era una ombra blanquíssima,
com una boira tènua que hagués baixat arran de terra.
Avançava lentament,
i de mica en mica anava prenent forma humana,
materialitzant-se amb una figura alta i escardalenca,
que semblava sorar sense tocar la terra.
Arrossegant un llarg sudari blanc de formes difuses.
A la mà duia un fanal d'oli materialitzat del no-res,
que amb prou feines s'hi deixava transluir una minsa flama.
Molt arrembada a les parets de les cases,
i amb una candència mòrbida avançava fins a aturar-se
al peu del cadafal del vol.
On deixava el fanal,
s'agenollava,
i amb un gest de desesperació infinita,
i un lament sord,
s'abraçava el pal de la forca.
Després s'alçava de nou lentament,
recollia el fanal,
i amb el mateix pas convenciós,
s'allunyava cap allavant,
deixant al darrere la blanca reverberació
de la mortalla,
fins que es fonia entre les ombres del passeig de l'esplanada
en direcció al mar.
I allà aprenia un bany,
una mica...
Avui t'eslluï.
Una mica.
Mare de Déu,
quin relat,
per l'amor de Déu.
La paia,
quan arribava al mar,
es donava un bany i es posava bé.
Bé,
ara per apanyar això,
escoltarem música per gaudir.
Avui podem escoltar un fragment
del tercer moviment
de la coneguda sinfonia número 3,
o post-90,
de Johannes Brahms,
nascut en Burg el 1833
i mort a Viena el 1897.
De família modesta i molt treballadora,
on el seu pare era concertista de contrabaix,
violoncel i trompa,
ell mateix va ensenyar les primeres lliçons
al nen Brahms,
encara que la inclinació principal de la criatura
era la composició.
Als 14 anys,
ja es va presentar al públic
interpretant al piano
les seves pròpies composicions.
Més tard,
als 21 anys,
va ser director
de l'Orquestra Sinfònica
de Lipp Dermold.
La seva obra és immensa,
la seva obra és immensa
i massa extensa
per relacionar-la a qui.
Gran liderista,
degut al seu amor per la poesia,
va deixar un gran nombre de cançons,
en duets,
quartets vocals
i obres corals.
Va composar quatre sinfonies,
la primera de les quals
va ser estrenada
quan només comptava 44 anys.
Brahms,
juntament amb Wagner,
representava
la postrera evolució
romanticisme musical germànic.
L'Orquestra Sinfònica del Vallès,
dirigida per Ramon Brutons,
interpreta
el tercer moviment
de la Tercera Sinfonia,
de la qual
escoltarem un fragment.
L'Orquestra Sinfònica del Vallès,
de la Tercera Sinfònica del Vallès.
.
del Vallès,
values eneschce
de la Tercera Sinfònica del Vallès,
agjar el payload
de la Tercera Sinfònica del Vallès,
del Vallès.
La Tercera Sinfònica del Vallès
de l'Orquestra Sinfònica del Vallès,
del Vallès,
del Vallès
del Vallès,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fatiga, canvi d'humor, mal de cap, epilèpsies inclús.
picor als ulls, picor als ulls, llagrimer, o sigui, llàgrimes que cauen sense vega plural.
Fins demà!
Tot això són els símptomes, tot això són els símptomes habituals.
i diu que les condicions de vida moderns.
que no són les condicions alèrgiques, però podem reduir els seus efectes cuidant la nostra alimentació.
amb la primavera, amb la primavera, els dies s'allarguen, els dies s'allarguen, les temperatures es moderen i la naturalesa entra amb ebullició.
Tots celebrant en que amb algunes venen acompanyades d'una mala notícia, com la primavera s'agudissen les alèrgies.
però podem preparar l'organisme perquè pateixi al menys possible les seves conseqüències.
Diu que és una alèrgia.
Quan el cos s'enfrenta a una substància que no coneix com a pròpia, posa en marxa tota una sèrie de mecanismes que s'encarreguen d'eliminar-la.
En el cas de les alèrgies, el que produeix és una reacció immunitària anòmala de l'organisme davant les substàncies que en condicions normals no haurien de produir cap tipus de reacció.
La hiperreacció que genera el nostre organisme, hiperergia, es manifesta a través de la inflamació i al mateix temps de la depressió, del sistema immunitari.
Enèrgia, la dificultat de reacció del sistema immunitari, cada mecanisme sembla que acabem d'explicar estar en la base d'algunes malignes com el càncer.
La reacció més temible de les alèrgies és la denominada antifilàctica.
És una intensitat i rapidez tal que quan es presenta inclús pot posar en perill la vida de les persones.
És veritat?
No adonarem més coses perquè si no espantaríem a la gent.
No, no, no, no l'espantem que ja l'hem espantat.
Es produeix per l'alèrgia per la producció de la lliberació de l'histamina, una substància vasoactiva que modifica la permeabilitat dels vasos.
La substància produeix fenòmens d'inflamació, fonamentalment a les mucoses.
La majoria de les ocasions es presenta d'un contacte previ a l'alergeno, que senzillament en el segon contacte, quan es produeix la reacció,
però també pot arribar a produir la reacció alèrgica sense un contacte previ.
Això és típic de les reaccions a les medicaments o els contrastes empleats amb les tècniques radiogràfiques que produeixen unes alteracions perilloses.
El nostre mes, menys, està ara també en tractament perquè li estan fent unes proves de la humitat, però no saben si és de la humitat ambient o de la humitat produïda per aigua, no ho saben.
Alguna cosa?
Un dia d'aquests, sí.
Sí, alguna cosa.
I a més, se li carreguen els pulmons, eh, que s'ofega.
Sí, sí.
Si el pobre ho està passant...
És una mica el que comporta les alèrgies, que s'han de tractar.
I tant, que s'ha de tractar.
I tu? Quin reportatge ens portes?
Bé, anem a veure.
És una sobre, els mapes, si tots els mapes que hi ha diuen mentides.
Ah.
Vaig llegir un article que és de La Vanguardia i que escriu l'Albert Molins Renter i faré una mica...
Sí, un resum.
Un resum, perquè és massa llarg, no?
Doncs, efectivament, segons diu aquest senyor, tots els mapes diuen mentides.
Per què?
La impossibilitat de portar una esfera a un pla que fa que no hi hagi un mapa perfecte.
La representació de la superfície terrestre sobre una superfície plana, sense que hi hagi deformacions, és geomètricament impossible.
Impossible, sí.
Com es fa?
Doncs les projeccions cartogràfiques.
En cartografia, aquest problema es resol mitjançant les projeccions.
Una projecció és una correspondència entre els punts de la Terra i una superfície.
i es transforma així, el model esfèric de la Terra, en una imatge plana.
Però, evidentment, resulta que hi ha dues escoles, la de Boston i la de Peters i la de Mercator.
Però es veu que no funcionen.
No es posen d'acord.
Uns distorsionen les formes i l'altre les distàncies.
Ja.
Per això cal saber que tots els mapes que mirem no són veritat.
El nostre planeta és una esfera llejurament xata en els pols, el que es coneix com un geidoide.
Aquesta forma és la responsable que sigui impossible de dibuixar un mapa mundi
que reflecteixi de manera precisa les distàncies, les formes i les qüestions mètriques alhora.
Passar d'una forma geomètrica esfèrica a un pla bidimensional i normalment en forma rectangular
provoca que alguna cosa es perdi sempre a la trasladació.
Com ja va demostrar el matemàtic i físic suís Leonard Euler el 1778,
a la seva obra de representació en superfície esfèrica superplana.
Per traçar un mapa del món, els cartògrafes utilitzen el que tècnicament es coneix com les proyeccions,
un conjunt d'operacions de geometria diferencial.
Avui dia n'existeixen més de 400 diferents i totes cossegen d'un costat o de l'altre.
Les proyeccions es divideixen en funció del resultat ottingut.
En equidistant s'hi conserven les distàncies, equivalents s'hi conserven les superfícies
i conformes s'hi conserven les formes.
La qüestió és que no existeix un mètode que mantingui aquestes tres propietats,
per la qual cosa els cartògrafs es veuen obligats a renunciar a una o l'altra,
en funció de l'ús que volen donar al mapa.
Per exemple, el Nacional Geogràfic fa temps que fa servir mapes basats en la proyecció
i també el que fa també n'és una mitja entre l'una i l'altra.
És una aproximació.
Sí, per tant es veu que és el millor que funciona.
Per finalitzar, al final, si volem tenir una bona representació de la Terra,
a escala petita,
el millor continua sent aquell globus terràqui que s'il·luminava
i que qui més, qui menys, tenien a la nostra habitació quan érem petites.
Jo la tinc al despatx.
Clar, que és incòmode per portar-la de viatge.
Clar.
I no serveix per prendre mesures.
No.
Però bueno, per tenir una idea aproximada.
Però ja ho veuen.
Això és el millor que hi ha.
Oh, i tant que sí.
I ben maco que és, eh?
És molt més fàcil de...
Per captar.
Per captar.
Sí.
Per captar-ho.
Més o més per tenir una idea.
Hi ha altres formes que són dificilíssimes de comprendre.
No, no.
El que passa és que, com ja estan les carreteres fetes,
ja des de l'època de la Via Augusta de los Romanos,
els mapes que més o menys tenim accessibles a nosaltres,
tenim que anar a seguir.
Però que sapigueu que mireu un mapa que sempre coixeja d'una cosa a l'altra.
A veure, no ens preveu.
Bueno, mira, jo no sé si sabíeu aquell que anava per la carretera
i de cop i volta veu un lletre que diu Reduzca 50.
Ah, sí.
Sí, jo el conec, sí.
Doncs ja està.
Sí, sí.
Tu no saps que vas, i jo?
Sí, i el tio, doncs, frena 50 i va més endavant i diu Reduzca 30, tu.
I va més endavant, Reduzca, i es diu, carai, tu tindré que anar no sé com.
I després dice, bienvenido a Reduzca.
Però nosaltres anem seguint el mapa que deia el Joan Maria.
És veritat, això.
No, no.
Podria ser que per creçar-ho ben fet,
ara, com vull dir, amb un dron d'aquests o alguna cosa d'aquestes,
potser sí.
Senyali bé, però costa.
No, no, però si...
No es tracta de dron, es tracta de...
De calcular.
No, no, de posar-ho en un paper, és impossible.
Sí, no, clar, clar, és projectar un pla.
Amb un pla, clar.
El Joan vol fer un pla i no hi ha manera.
Pica la taula i aquí fem un concert.
Sí.
Bé, ara, saps què?
Posarem el viatjant.
Viatjant per Catalunya.
Avui visitem la canònica de Santa Maria de Vilabertran.
A mig camí, entre Figueres i Pere Lada, es troba aquesta canònica,
la més ben conservada d'origen medieval a Catalunya,
on el silenci remet a l'espiritualitat d'aquells temps llunyats.
Aquest vell conjunt monumental, emmurellat,
va ser construït al voltant d'un claustre central durant els segles XII i XIII.
El seu origen el trobem amb una comunitat de dotze clergues de la Horda de Sant Agustí,
formada l'any 1069.
El suport de diverses famílies nobles els va permetre ampliar les dependències inicials
amb el claustre, el palau de l'abat i el menjador comunitari.
Al segle XIV es va construir la capella funerària del Rocaverti
i al segle XVIII s'hi va ajuntar el pati que reunia totes les dependències de l'abadia.
L'edifici més emblemàtic del conjunt monàstic
és, sense dubte, l'Església de Santa Maria,
documentada per primer cop l'any 975
i consagrada l'any 1100
i que mostra la transició dels models constructius entre els segles XI i XII.
Allí es van caçar el rei Jaume I i Blanca d'on Jú.
Una unió que va tenir...
No, carinyo.
Jaume II.
Ah, Jaume II?
Sí, senyora.
Perdó.
Sí, perquè és que verí amb la història i no és exacta.
Ah, sí, doncs bé, és que aquest Jaume aquí està una mica...
Sembla que posi Jaume.
Jaume, posa, posa, posa, posa...
Jaume...
No, que no pugui ser, vols, no burus romans.
Sí, i tant que conec el burus romans.
Vinga, vinga, Jaume II.
Aquí t'has parlat una miqueta, bueno...
Total, que aquest burus romans...
Clar, la Blanca d'en Jú no es va casar amb el Jaume I, dona.
No, ja pensava jo, no pots ser tu.
Primer que ens canvis la història.
Sí, home.
Allí s'hi van casar...
S'hi van casar aquests dos.
El Jaume II i la Blanca d'en Jú.
Una unió que va tenir molta repercussió a Europa,
perquè posava fi a la guerra entre França.
No, Riqui.
El papa i la corona catalana-aragonés.
Mare de Déu, quina guerra.
A més, el temple conserva el principal tresor
de l'ofebreria medieval catalana,
exposat encara avui dia a l'interior de la església.
La creu de Vila Bertrana.
Aquesta creu és datada del segle XIV,
amb l'ànima de fusta de roure,
recoberta de plata,
amb incrustacions d'esmals i pedres precioses,
camafeus romans, relicaris
i una rica iconografia sacra d'estil gòtic.
Maloradament, la canònica va començar
la seva decadència durant els segles XV i XVI
a causa de la inestabilitat política del país,
la competència directa d'altres ordres medicants
i de la religiositat popular,
la relaxació de la vida comunitària
i la pèrdua del patrocini unobiliari.
Durant els segles següents,
les tropes franceses van atacar i sequejar la canònica
i van expoliar els millors exemplars de la biblioteca,
que tenia veritables joies libràries,
enquadernades i illustrades
per la mateixa canònica des del segle XI.
Altres esdeveniments posteriors,
tals com la desamortització de Mandisabal
a l'any 1835 i, posteriorment, la Guerra Civil del 1936,
posaven punt i final a la llarga història
d'aquesta esplèndida canònica
que, no obstant això,
ha conservat els edificis principals del conjunt monumental
i la creu de Vila Bertran.
La recuperació del monument per part de la Generalitat,
del seu Departament de Cultura,
ha permès que avui dia es pugui gaudir
del que ha estat considerat pels seus visitants
com una altra cinc estrelles del romànic català.
Per la qual cosa,
va, val molt la pena que visitem aquesta canònica
de Santa Maria de Vila Bertran
per poder comprovar les meravelloses
que encara conserva el nostre país,
que són veritablement úniques
i que, de vegades, passem pel costat
i ni tan sols li fem una ulladeta.
Fins demà!
Si mai visiteu l'església de Sant Pere de les Pueles,
observareu que conserva
alguns dels pocs vestigis
del període en què la dinastia carolíngia
va dominar Barcelona.
Lluís I, el Pietós,
va conquerir Barcelona els musulmans
l'any 801.
Era el fill de Carlemany
i amb la pressa de la ciutat
s'iniciaven gairebé dos segles de domini
per part de la dinastia carolíngia.
El contat de Barcelona
es convertia així
en la marca hispànica,
una mena d'estat fronterer
per controlar les incursions àrabs cap al nord.
D'aquesta època
se'n conserven pocs vestigis
i un d'aquests són dues creus
característiques d'aquell període
que es troben a l'interior
de l'església de Sant Pere
de les Pueles.
Les dues creus
es poden contemplar
a banda i banda
de l'accés a la capella del Santíssim.
El seu estil
és de traços cèlptics
i del dos braços
pengen les lletres gregues
alfa i omega
en una de les creus
en ordre invers.
La primera i última
de les lletres de l'alfabet grec
era una manera com
l'antic cristianisme
identificava l'eternitat de Déu.
Sembla que es tractava
d'un costum adoptat
de la tradició jueva
que utilitzava les lletres
corresponents del seu alfabet
a l'ef i tau.
Les pedres
les pedres, Montse.
Les pedres
amb les creus
justament amb les altres
procedien d'un temple anterior
al monestir de Sant Pere
de les Pueles
del qual consta
que l'església
va ser consagrada
l'any 945
sota el patrocini
dels contes de Barcelona
Suñé
i Riquelda
ja que una filla d'aquests
n'hauria estat
la primera abadesa.
Per a la construcció
es va aprofitar
materials procedents
d'un edifici religiós
del període
carolingi
dedicat a Sant Sadurní.
L'església actual
són les úniques restes
que es conserven
de l'antic monestir
que va ser destruït
parcialment
durant el setge
de l'any 1714.
El 1875
va ser enderrocat
com a part del procés
de desamortització
de l'any 1835
com ja hem dit abans.
Només
en va quedar
d'en Peus
l'església
que es va convertir
en parròquia.
L'any 1909
durant la setmana tràgica
va ser incendiada
i va quedar
a l'anomenada
Torre dels Ocells
que es trobava
sobre el simbori.
Va ser restaurada
el 1911
però
es va tornar a incendiar
durant la Guerra Civil.
L'any 1945
es va tornar
a consagrar
després de ser reconstruïda.
Les dues pedres
de les quals
hi ha gravades
les dues creus
van ser trobades
precisament
entre les restes
de la desapareguda
Torre dels Ocells
on havien estat
ja
reutilitzades
el segle X
de l'antiga
església
de Sant Sadurní.
I després
de tanta història
tantes creus
tantes pedres
arribem
un altre cop
aquí a Sant Just
i posarem final
aquesta audició
d'avui
de 60 i més.
Senyores
senyors
a tots
moltíssimes gràcies
per la seva
escolta
i a tu
Lina
a tu Montse
a tu
Carles
a tu
Joan Maria
també moltes gràcies
per haver estat
tan uns companys
tan simpàtics
i tan riallers
com sempre.
Jo penso
que la setmana que ve
és la Setmana Santa
no?
Crec que sí.
Sí.
Fem vacances?
Sí.
I aleshores
fem vacances
senyors
fins dintre de 15 dies
podran descansar
com els escolars
fins la propera
que vindrem
amb més energies
disposant
a això mateix.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.