Ràdio d'Esvern.
Ràdio d'Esvern, 98.1
60 i més.
Senyores, senyors, amics oients, tots,
torna a la sintonia de Ràdio d'Esvern l'audició 60 i més,
que cada dimecres al capvespre i cada dissabte al matí
us ofereix una estona d'entreteniment i bona música.
Nosaltres, l'equip de 60 i més,
l'Alina Santa Bàrbara,
en Joan Maria García Puig de Vall,
en Carles Hernández
i una servidora, la Joana Alcarra,
som en vosaltres per oferir-vos temes variats,
que, sobretot aquesta setmana, han estat d'allò més interessants.
Estem celebrant un any més el Mobile World Congress.
El diumenge es van quedar una mica garrativats
en l'escàndol de la confusió de la pel·lícula guanyadora de l'Òscar.
I no parlem del clàssic penalti
a favor d'un equip que, pobrissons,
no els hi piten mai cap ni un a favor.
Però parlem ara d'un espectable típic
d'aquestes festes de carnes toltes
que se celebren a la comarca del Vallès.
És el Ball de Gitanes,
que entusiasma tothom que té ocasió de veure'l
i que treu a moltíssim públic allà on es representa.
A diferència d'altres ballets populars,
tan fins i tan elegants,
el vestuari no és molt vigarrat,
però destaquen els llaços i els picarols
i l'alegria de les danses.
Cal que mantinguem les nostres tradicions,
els nostres bals i les nostres festes.
Bé, ja estem a punt per iniciar l'audició 60 i més.
Bé, amics,
a que no sabeu
que l'arquitecte Puig i Cadafal
feia cada dia, durant un temps,
la volta ciclista a Barcelona.
És broma,
però si teniu ocasió d'anar
al passeig de Sant Joan
fins la Casa Macalla,
de la caixa,
podreu observar
que la seva façana té uns detalls
un tant singulars.
Entre d'ells,
el que ho és més
és un ciclista que presideix
un dels capitells de l'entrada principal.
ara,
que us heu de fitxar molt i molt,
ja que és una petita escultura
que representa realment
el mateix Puig i Cadafal.
Però,
escolteu la història, sisplau.
Josep Puig i Cadafal
és un dels grans arquitectes
del modernisme català,
a més,
d'un referent
del nacionalisme polític
del final del segle XIX
i principis del XX.
A la seva obra prolífica,
especialment a Barcelona,
va intentar afondre
arquitectura
i política
amb la creació
d'un estil autòcton
que combina
elements del gòtic medieval
amb els de la Casa Pairal catalana.
Un d'aquests exemples
és la Casa Macalla,
un palau modernista
que Puig i Cadafalc
va dissenyar l'any 1901
el número 108
del passeig de Sant Joan.
Va ser concebut
com a residència
de l'industrial
senyor Romà Macaia Givert.
Actualment
és propietat
de la Caixa
i ha estat
declarat
d'interès
cultural.
Val la pena
aturar-se
i observar-ne
la façana
perquè inclou
detalls singulars.
Potser
el que ho és
més de tots
és el ciclista
que dèiem
que presideix
un dels capitells
d'entrada principal
tal com us he dit abans.
Aquest detall
podria passar
totalment desapercebut
si no fos
per la seva història.
Resulta
que el ciclista
és el mateix
Puig i Cadafalc
immortalitzat
per l'escoltor
Eusebi Arnau
que era
un dels col·laboradors
habituals
en les obres
de l'arquitecte.
La Casa Macalla
va ser construïda
al mateix temps
que la Casa
en Matller
del passeig de Gràcia.
Per aquest motiu
l'arquitecte
havia de fer
contínuos viatges
d'una obra a l'altra
i per traslladar-se
ràpidament
ho feia muntat
amb una bicicleta
com la del Capitell.
La simultaneitat
dels treballs
dels dos edificis
podria explicar
les similituds
arquitectòniques
entre dues
obres mestres
del modernisme
com la composició
asimètrica
i policromada
de la façana
i la importància
dels espais buits.
El segon Capitell
de l'entrada
de la Casa Macalla
el presideix
un relleu
que representa
un pagès
dalt d'un ruc.
Com podeu comprovar
una muntura
molt diferent
de la bicicleta.
Això
ens va fer pensar
que l'autor
el que volia
plasmar
era el contrast
entre el camp
i la ciutat
entre la tradició
i la modernitat
de l'època.
En tot cas
i això és un comentari
un tant en broma
podrien considerar
Puig i Cadefalt
també com a referent
del ciclisme urbà
a Barcelona
un segle abans
que existís
el Baixing.
El 23 d'octubre
de l'any 2012
es van inaugurar
les noves instal·lacions
del Palau Macalla
que s'ha convertit
en l'actualitat
en un centre
per l'avents
del coneixement
i la reflexió
intel·lectual
sota el compromís social
d'à la casa.
El 23 d'octubre
Fins demà!
I ara, compàs d'aquesta música tan bonica del doctor Zivago,
la Lina ja ens té preparat aquí un reguitxell de coses molt interessants.
Si us fixeu, acabem de dir una part, un paisatge, un bocí de Catalunya,
bueno, de Catalunya, de Barcelona, i ara continuem amb el mateix.
Ah, sí?
Perquè tampoc a vegades un pensa que viu en una ciutat,
jo sempre he dit que potser una ciutat que m'agrada molt d'europea
és Barcelona, potser més que cap.
He vist poques, però he vist unes quantes.
Ara, per dir-ho, s'enjust, eh, senyors?
Oh, ja, no.
Això ja ho fem així.
Bé, continuem amb aquestes curiositats de la ciutat.
Diu, a fer soroll fora de les muralles.
Diu, qui tingui un veí molest ho entendrà bé.
El greu de Caldeders, en un inici, s'havia establert en el centre i carrer de Ferran.
Però les seves pràctiques sorolloses, pim, pim, pim, martirissaven els veïns,
de tal manera que se'ls va obligar a traslladar-se lluny del nucli urbà.
Carregats en parols i calderes, els homes del Martell van deixar el convent dels pares trinitaris,
que és l'actual eclésia de Sant Llama, per acabar el carrer de la Bòria, fora de les muralles.
Més endavant a la mudança dels Caldeders, al carrer Boira,
s'hi hauria de sumar els dels campaners, els courers i altres treballadors del metall.
No sabem quina reacció va tenir la gent que estava establert en aquells carrers.
De ben segur, però, cada dia no hi havia qui es concentrés.
Oh, i tant.
En tant de soroll.
Avui dia no els hi permetrien, eh?
Però aquests, com a Seia Fó, es plegaven.
I ara resulta que la gent comencen a les dotze de la nit, comencen a sortir i fins a les sis del dematí.
A les dotze i a les dues i tot.
Però jo també dic que el soroll aquí, per exemple, avui, és que avui he comprovat,
es veu que estan fent alguna obra al costat de casa o alguna, no ho sé,
alguna reparació o alguna reparació.
A les vuit en punt han començat a picar,
que jo deia, ai, ai, ai, a veure si se'n va l'esperança avall.
No era casa meva, era algun veí,
i ja de més lluny.
Ja, ja.
I aquí diu, a la tercera va l'Avençuda.
La catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia es troba en un gran espai obert,
la plaça de la catedral.
A la primera construcció paleocristiana,
de seguida va seguir una romànica,
que en el 1296 es va decidir ampliar l'edifici ja existent
i es va aixecar la catedral gòtica que coneixem avui.
Aquesta tercera i definitiva reconstrucció de l'edifici monumental
es va allargar durant els segles XIII, XIV i XV.
Però la façana no es va fer de seguida
i es va esperar fins a 1888 que Manuel Girona,
un altre dels carrers que també coneixem
i amb motiu de l'exposició universal,
que ens va sofregar les despeses
per fer la façana principal.
Aquesta és una curiositat,
ja sabem la cosa com funciona, no?
I després el que fa gràcia,
bueno, gràcia res,
però continua sent una altra cosa curiosa,
és una màrtir del Pla de Barcelona.
El cristianisme es va propagar
entre el segle I i III
des de Roma cap a Àfrica
i des d'allí cap a la Hispània.
Al Mediterrani la via Augusta
eren vies de penetració fàcil
i molt aviat va aparèixer Barcelona.
I els que sacrificaven i tot això
encara donaven més auge a la cosa del cristianisme.
I aquí, a Catalunya,
tenim Santa Eulàlia,
la màrtir que donà nom a la catedral de la ciutat.
La llegenda és aquesta.
L'emperador romà Dioclesià
va iniciar una persecució gegant
contra el cristianisme en l'any 303.
Aleshores, seguint les seves ordres,
sacrificaven aquestes...
Bé, la gent havia d'anar a adorar
les divinitats romanes, no?
I que no ho fes,
doncs els sacrificaven o...
Bé, els carregaven-se, els carregaven.
Sí, no, el cristianisme era secret.
No podria dir-se.
Fins i tot,
tenia que anar a la canalla
a estar rendint culte a aquestes divinitats.
I Eulàlia,
que era una nena de 13 anys,
del Pla de Barcelona,
també es va dirigint allà
com anava la situació.
Però ella no...
va dir que no,
que no,
que el que estàvem fent
no estava bé
i aleshores,
deia cessar,
la va fer assotar.
Però aquell càstig
no va ser suficient
perquè l'Eulàlia
retractés
del que havia dit.
I aleshores
va passar
per 13,
13 turments.
Entre ells
que li van fer
són
flagel·lar,
cremades,
amputacions
i fins i tot
li van posar
pusses
perquè la piquessin.
Diu,
la veu popular
diu que quan van cremar
la nena
les flames
ja li sugarrimaven
la pell
i aquesta
estava atacant
la flama
va atacar
els soldats
que li estaven fent
tot això.
I enmig
de la multitud
l'ànima
de l'Eulàlia
va sortir
de la seva boca
en forma de colom
blanc
i es va elevar
cap al cel.
Un cop
crucificada
la felicitat
de l'eternitat
la va fer somriure
mentre una neu
blanquíssima
cobria la ciutat
de Barcelona.
A mitjanit
alguns cristians
van robar
el seu cos
i el van enterrar
en un lloc
desconegut
perquè ja
no la tosiguin
més.
I en el 878
es van trobar
les despulles
de la noia
a Santa Maria
de les Arenes
localització
actual
de Santa Maria
del Mar
i es van traslladar
fins a la catedal
i va ser aleshores
que la Santa Eulàlia
es va convertir
en la patrona
de Barcelona.
Però,
durant l'edat mitjana
eren típiques
les duplicacions
de personatges
agiogràfics
o sigui,
hi havia dos
al mateix,
i sembla que
la figura
d'aquesta nena
valenta del Pla
no va existir mai.
La seva llegenda
podria haver nascut
d'una confusió
amb la història
de Santa Eulàlia
de Mèrida
que va patir
els mateixos martiris
i va compartir
el nom
amb aquesta santa.
I aleshores
a la catedral
n'hi ha noques
que representava
la
podríem dir
la puresa
i la espiritualitat
és un símbol
de la puresa
de l'edina.
I n'hi ha
13
oques
d'entres
de la catedral.
Per als 13 martiris
de la víctima.
Si hagués sigut
a principis
dels anys 60
d'aquest segle
diria
mira
els estremens
ja van ien llavors.
Sí,
però això
mira molt bé
aquí a la casa regional
d'Extremadura
que tenim aquí.
I aleshores
es diu
però més endavant
va dir
molt bé
Eulàlia
pots fer això
però
posarem també
la vèrge de Montserrat
a la vèrge de la Mercè
o sigui
cada vegada
són cúpetrons
eh?
Bueno
i després
ens n'anem
a
aquelles coses
de
aquestes sí
que són estranyes
que són
tots aquests
fantasmes
de Barcelona
diu
la casa
d'un angle
agudíssim
que es veu
a l'encreuament
del carrer
Miralles
i Sombrereres
va ser anomenada
durant molts temps
pels barcelonins
la casa
de les ànimes
que dius
diu
pertanyia a una il·lustre família
la filla de la qual
festejaven secret
en l'hereu
d'una altra gran família
de la burguesia
i ho feien tot en secret
perquè resulta que els pares
el que passa sempre
no?
no volien
sí
Romeo i Julieta
diu
un cas tan antic
com el nom
aquesta gent
estaven
bueno
enamoradíssims
no?
i un des de dalt
del balconet
i l'altre
des de sota
començaven
jurem-nos amor
a terra
es deien
cada nit
de finestra
morera
amor a terra
amb vida
i amb mort
una d'aquelles nits
quan en Noia
s'entorrava
cap a casa seva
doncs resulta
que es va trobar
amb el carrer
de mosques
amb una banda
de bargants
i aquests
que van fer
el van estomascar
i com no li podien treure res
doncs mira
allà se'l van deixar
i el van matar
o van morir
a cops
diu
però l'un demà
al vespre
quan l'enamorada
obri les porticons
de la finestra
descobri
com sempre
la morera
l'ombra del seu amant
això sí
molt pàl·li
amb uns ulls tristos
i enfonsats
uns llavis
tremolents
la veu
li arribava prima
com una ranera
i els gestos
semblants
lents
i evanescents
i en aquella
totes les altres nits
següents
l'ombra cada cop
estava més escadocera
de l'enamorat
que acudia
a aquella cita
i cada nit
passava
i també la noia
s'anava decadint
més i més
com si una estranya
malaltia
l'hagués atacat
com que
cap metge
no li trobava el mal
al final
als seus pares
també en se'l pitjor
van fer cridar
el rector
de Santa Maria del Mar
perquè confessés
a la seva filleta
i quan ella
li va explicar
que cada nit
es veia en secret
amb el seu enamorat
el mossèn
es va quedar parat
i li va dir
t'enganyes
filla meva
això que m'expliques
no és possible
el jove que dius
el vam enterrar
ara fa uns mesos
mort d'una punyalada
doncs jo li juro
pare
li explica la noia
que cada nit
ve a visitar-me
en una ocasió
ens vam jurar
molt ater
tant en vida
com en mort
potser per això
segueix presentant-se
aquella nit
com cada nit
en sonar a les dotze
la noia va obrir
el finestral
i des de la bodera
com cada nit
l'ombra del jove
anava alçant els ulls
i enfonsats
com cercos
d'una calavera
per mirar els ulls
de la seva estimada
el rector de Santa Maria
emparat a l'ombra
d'un portal
esperà
al fi de la ballada
i tan aviat
com el noi
va haver tancat
el porticó
la noia
va tancar els porticons
va sortir al pas
de l'ànima en pena
de l'enamorat
i al combinar
abandonés
definitivament
el món dels vius
en nom
de la pau
i de la salut
de la seva estimada
sense dir
ni un mot
i amb una darrera
i tristíssima mirada
cap al clòs
finestral
aquella presència
es va esvair
com un tèm
fumarol
entre les tenebres
l'un demà
quan al punt de mitjanit
l'enamorada
va obrir els porticons
no hi havia ningú
a la vorera
del carrer Miralles
i aleshores la noia
va notar
sobtadament
que es trobava
una mica més bé
que li tornava
les forces
i que s'esvenia
dolçament
el vel
de la seva
profunda tristesa
l'ànima
ja havia pirat
o sigui que
pràcticament
se l'estava galant
era
en aquella
en aquella obra
tan xula
que és un llibre
que jo us recomano
de llegir
bueno si us agrada
que es diu
El perfum
doncs
el protagonista
de l'obra
el que porta tot
és un
jo vaig dir
aquest
és un vampir
perquè
xuclava
l'ànima
i això
a vegades
nosaltres
diem
ah sí
una cosa
sembla esotèrica
o no esotèrica
però quan vas
a un lloc
n'hi ha moltes
moltes persones
grans
et trobes
una mica més
que bueno
nosaltres ja som grans
no?
poc més
però vull dir
una mica
això mateix
una mica més gran
et trobes
com si tu
no
no
no hi ha que
solament grans
eh
hi ha persones
persones que són
vampirs
que t'agafen
com vitalitat
sí
sí
hi ha persones
una mica
de fallit
sí
sí
sí
i és que
un xuclat
una mica
jo tenia una amiga meva
que passar una estona
amb ella
era arribar a casa
i dir
oh que malament estic
bueno
després si te'n recordes
fa un temps
que vam parlar
de les persones
tòxiques
però no és ben bé
el mateix
una cosa és tòxica
i una altra
és aquesta persona
t'absorbeix
l'anergia
t'absorbeix
i et dius
ostres tu
ja no en queda
ànims per res
per res
sí
sí
bueno
esperem
que no
i si no senyors
ànim
ànim
nosaltres estem aquí
per animar-nos
que expliquem coses
encara que siguin
que la lina
ens expliqui
aquestes coses
així
tan profundes
bueno
és en plan
és en plan
comentari
ara aviam
el Carles
si ens posa
la sintonia
de
les biografies
personatges
il·lustres
en l'espai
de biografies
de personatges
il·lustres
parlarem de
Samuel
Langhorne
Clemens
nom real
de l'escriptor
nord-americà
que es va fer famós
amb el pseudònim
de
Mark Twain
va néixer
a la Florida
i va viure
els primers anys
de la seva vida
en Hannibal
un poblet
petit
i pintoresc
sobre el riu
Mississippi
molt visitat
pels vaixers
fluvials
que li donarien
força material
per a la seva obra
literària
posterior
a la mort
del seu pare
quan tenia 12 anys
va abandonar
els estudis
per treballar
com a aprenent
d'impressor
al diari
del seu germà
on també
va escriure
gran quantitat
d'articles
més tard
recordant
la vida passada
a la vora
del riu
Mississippi
i la seva
experiència
a savor
dels vaixells
fluvials
es va apuntar
com a aprenent
de pilot
i un cop
obtingut
el títol
va navegar
en aquells
clàssics
vaixells
fins que va esclatar
la guerra civil
de secessió
en la qual
va lluitar
en el bàndol
confederat
un cop
acabada
la guerra
es va dedicar
professionalment
al periodisme
en el diari
Virginia City
Territorial Enterprise
durant aquesta època
va adoptar
el pseudònim
de Mark Twain
que significa
senyal
dues brasses
expressió corrent
entre els pilots
fluvials
al verificar
sondeig
més tard
es va traslladar
a San Francisco
per treballar
en diversos diaris
i fer tota una sèrie
de conferències
de to
humanístic
fins que la publicació
de la narració
curta
Jim Smile
en His Jumping Frog
a New York
el va fer popular
a tot el país
l'any
1867
edita
la primera obra
llarga
continuant
la gira
de conferències
aquesta vegada
arreu del món
sobre les seves
experiències
personals
gairebé sempre
en un to
d'humor àcid
que en conjunt
li van donar
fama
i més
l'any 1906
va deixar el periodisme
per dedicar-se plenament
a escriure llibres
sobretot
a mena de temes
viatges
de costum
sobre la seva vida
en el Mississippi
religió
històries humorístiques
enumerar tots els títols
seria una tasca difícil
però recordem
dos de gran popularitat
fins i tot
en els nostres dies
les aventures
de Tom Sawyer
i les aventures
de Huckleberry Finn
tota aquesta tasca
li va resultar
molt productiva
econòmicament
però
la seva
desastrosa administració
i pitjors inversions
financieres
el van portar
a la bancarrota
també
les morts
de la seva filla
i més tard
de la seva esposa
el van sumir
en un pessimisme
profund
i una filosofia
agnòstica
que van amargar
els seus últims
anys de vida
malgrat que
el seu èxit
com a escritor
l'havien ajudat
a superar la ruïna
Mark Twain
havia estat
considerat
en els seus principis
com un senzill
humorista
professional
però
la trajectòria
posterior
el va col·locar
en un lloc
d'honor
entre els grans
escriptors
mundials
Samuel
Langhorne
Clemens
va crear
en les millors
obres
per ell
escrites
amb ploma
mestra
la nord-americana
vida
de la seva
infantesa
i joventut
amb l'humor
una mica brus
típic
de colons
i de navegants
de riu
reflecteix
de manera
fea fent
personatges
i situacions
que ens donen
idea
de com vivia
com es vivia
a l'últim terç
del segle XIX
i el primer
del XX
sobretot
en una part
del continent
nord-americà
per això
es pot
curtsar
també
en les seves dites
de les quals
us oferim
una mostra
els murs
del cementiri
són
una despesa
inútil
ja que els de dins
no poden sortir
i els de fora
no volen entrar
quan jo mori
triaré
el paradís
pel clima
i l'infer
per les bones
companyies
deixar de fumar
és la cosa
més fàcil
del món
ho sé
de bona tinta
perquè jo
ho he fet
més de 50 vegades
l'estalvi
és
una magnífica
realitat
sobretot
quan són
els nostres
pares
els que
ho han fet
pressa
amb moderació
l'aigua
segurament
no té
per què
fer mal
un banquer
és aquell
qui
ens presta
un paraigua
quan fa bon temps
i que
ens el reclama
quan comença
a ploure
una bona definició
i tant
era completament
era caustic
irònic
era de tot
pobre
no es mereixia
la vida
que va passar
és molt trist
mira
cadascú
té el seu destino
tot he marcat
ara com diu
una vegada
el Carme
bueno
la Carme
i la Carmelita
sí
no
jo es dijo
ajúdate
i t'ajudaré
perquè
esclar
al principi
també portaven
una vida
molt
guanyava
molts quartos
però també
el mal bastava
però molt i molt
bé
pugem una mica
de música
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i t'ajudaré
i ara
música
per gaudir
avui
és dimecres
de cendre
ja estem deixant
enrere
les festes
del Carnestoltes
el Carnaval
que cal dir
que el nostre poble
han estat
força animats
alegres
i sorolloses
i avui
en el nostre espai
música
per gaudir
amb motiu
d'acomiadar
aquestes festes
com hem dit
tan animades
recordarem
una pel·lícula
extraordinària
que uneix
l'esperit
d'un tema clàssic
com és
la fantàstica
història
d'Orfeo
i Eurídice
en les festes
esborxerrades
del Carnaval
del Carnaval
de Rio de Janeiro
dels anys 50
del segle passat
parlem
d'Orfeo
d'Orfeo Negro
la història clàssica
que ha estat
la inspiració
de diversos autors
narra
l'amor
d'Orfeo
per la Eurídice
tan intens
que quan la perd
tot buscant
buscant-la
és capaç
de baixar
fins al propi
infern
que allà
esclar
l'infer
representa
que va
de grup en grup
i no la troba mai
bé
la pel·lícula
malgrat
fer tants anys
de la seva estrena
és
pel meu gust
una veritable joia
del cinema
pel color
l'ambientació
el vestuari
i el sentit
que expressa
de la gent de Rio
que malgrat
la misèria
que pateixen
en les faveles
són capaços
d'endeutar-se
d'any en any
per poder lluir
un magnífic
vestuari
i gaudir
d'aquesta festa
Carnaval
que tant significa
per a ells
la cançó d'Orfeo
Matí de Carnaval
la interpreta
Gloria Lasso
una cantant
de gran èxit
en les dècades
dels anys 50 i 60
del passat segle
la melodia
és un dels
light motifs
del film
que van composar
Louis Bonfard
i Josep Maria
de Arozamena
Arozamena
de Arozamena

de Arozamena
de Arozamena
de Arozamena
de Arozamena
de Arozamena
si el sol
volverà a despertar

la mañana
la mañana
es azul
señal
de que
todo
acabó
es que
te busco
yo
aunque no habrás
estar
y mentirá
tu voz
en el azul
después
yo no sé
si hay después
si el sol
volverá
a despertar
porque
la canción
no ha de ser
de verdad
porque
encarnada
cantará
el corazón
la razón
de vivir
cantará
sin hablar
ni sentir

al Prat del Llobregat, que exposa productes de la terra pròpia,
com són les carxofes, els calçots i els espàrrecs,
tots procedents de les poblacions que formen els valls Llobregat,
però destacant el gran protagonista de la fira,
el pollastre nascut i cuidat en el Prat,
l'arrogant i ben plantat gall de pota blava.
A motiu d'aquesta propera fira i d'altres moltes que s'han anat celebrant
sobre productes de proximitat autòctons,
va escriure la Cristina Jolanda,
un article a la Vanguardia sobre la bondat del Valls Llobregat
quan els productes dels seus conreus.
Escriu la Cristina.
Si els ajuntaments del Valls Llobregat i l'Associació de Gastronomia i Turisme
del mateix territori continuen amb la bona marxa
de la seva activitat actual envers la promoció de les bondats
dels productes autòctons o de proximitat,
no serà gens estrany que molt aviat
haguem de pagar els pollastres de denominació pota blava a preu d'or,
com es paguen els millors capons de Bresa.
Expliquem això dels capons de Bresa,
lloc que comprèn els departaments de En, Saona i Loire i Jura,
uns bonics paratges francesos del Ruan Alps
on es crien uns pollastres preciosos,
però que es paguen com si ells mateixos fossin d'or.
Per contra, les nostres naus del Baix Llobregat
i dels deliciosos productes de proximitat,
tals com són els escarxofes, els calçots o els espàrrecs,
creixen en un entorn força menys bucòlic,
a l'extrarradi barceloní,
a dues passes de l'autopista
i a sota del vol rassant dels avions,
que no deixen de passejar-se tot buscant les pistes d'aterratge
de l'aerodrom veí.
Malgrat aquestes circumstàncies,
la qualitat dels primers pollastres
que a Espanya van obtenir la qualificació de IGP,
és a dir, gran producte, no?, els potes blaves,
i ara afegint la resta de productes de l'horta
que es conreen al Baix Llobregat
i que són d'una qualitat extraordinària.
Demostren que a prop de grans ciutats
també es poden criar i conrear productes
amb els millors resultats.
Aprofitant la tradició i èxit de les seves fires,
uns quants entusiastes del Baix Llobregat
han aconseguit revaloritzar la zona
i infondre gran autoestima als petits elaboradors
que se senten cada cop més orgullosos de la seva feina,
cosa que té absolutament fascinat
a Carlo Petri, un italià fundador de Slow Food.
Diu aquest senyor italià que fa dècades
que lluita contra el malbaratament alimentari
i defensa tot el que és defensable
sobre el bon ús de tot allò que es pugui obtenir
dels camps propers al lloc de consum.
Va visitar de nou el Baix Llobregat,
lloc que des dels primers temps que va observar
per primera vegada els seus conreus,
no ha deixat mai de posar-lo com a exemple
de lluita per la consecució del bon èxit
dels seus bons productes autòctons.
Aquesta vegada ha tornat a elogiar-los,
sobretot per l'esforç i tenacitat dels conreants
per tal d'obtenir bones collites
capaces de competir amb el d'altres vingudes de llocs
on es conrea amb productes químics i pesticides.
I tot dintre d'un conjunt d'activitats,
amb un calendari atapeït de fires,
xerrades, trobades gastronòmiques
i rutes típiques
per seguir l'origen de tot allò que s'ofereix
al bon gourmet
amb l'única condició
que el que es mengi, begui o admiri
hagi estat conreat, cuidat
o manufacturat al Baix Llobregat.
I esperem que la propera fira de març del Prat
continuï donant el pollastre,
el preciós gall de bota blava del Prat,
tota la importància que per la seva qualitat es mereix.
Esperem-ho?
Realment, a més a més, és que són macos.
Són molt macos, tan daurats, tan arrogants.
Jo, és una delícia, eh?
El pas que anem de fer allò industrials i tal,
al final farem com ja alguns països fan,
que els terrats de les cases
fan les seves collites ja de verdures i...
Ja ho fan, ja ho fan.
Escolta'm, jo, a casa meva, a casa meva gràcia...
Moltes coses fan...
Sí, diuen...
Hortets.
Hortets, sí, petits.
Però a casa meva gràcia, el meu pare va fer unes gàbies de fusta i filferro i tot això
i criàvem amb un cantó conills i en l'altre pollastres.
I me'n recordo que havíem anat a la plaça Sant Lleir, que feien una fira cada diumenge,
a comprar una, deien una periquita, que eren uns gallets petitons.
Que posaven ous petits, no?
Petits, però eren de bones mares.
va posar uns ous que va posar uns ous que sabia que estaven fecundats de gallina i va treure uns pollastres.
Escolta'm, i, bueno, i parlem d'això, els conills igual.
Al meu pare li agradaven blancs, amb els ulls vermells, i allà teníem conill per donar i vendre.
És que abans es tenien per poder menjar, però ara, com que moltes coses es fan com amb escotes,
el problema seria que els havíem de mantenir els fons que es fessin d'ells, eh?
Això no que, perdó, no anem gaire lluny, que això ha passat amb unes netes meves,
que el seu pare els va comprar uns conills, i, bueno, conills no, és que no poden suportar de menjar un conill, eh?
No riguis.
Nosaltres, quan estàvem a Canyelles, que teníem una finqueta també,
i, llavors, les meves nebodes i els meus fills eren petits, vam criar ànecs.
Saps qui va haver de matar els ànes? Però ningú de la casa, eh?
La nena, la nena.
La nena, que no en sabia, i un dels amics va dir, diu, esteu carregats d'orgues.
Sí.
Però, escolta'm, jo no vaig menjar tampoc ànec.
O sigui que, no sé què vols que et digui.
Millor no criar-los com a mascota, perquè si no tancarinyes d'ells, eh?
Sí, això passa com a la pel·lícula Gigante, que cuidant el d'això, el gall d'indi...
Sí, i a la veritat, sí.
Pedro!
I tots comencen a ploure i aquí s'ha acabat el menjar.
Idò, doncs, això és un comentari a banda.
Aviam.
Què? Què fem? Posem una mica de música?
Posem música.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Unwis.
Bé, ja haureu notat que avui la Montse no és amb nosaltres.
Està de mucho pindongueo.
O sigui, a passar-ho molt bé, que anava a Cantàbria, no?
A Cantàbria, a Cantàbria.
Sí, a mi em fa l'efecte que sí que s'hi està fent bon temps.
Bé, que duri.
Bé, doncs, com aquesta setmana no hi és amb nosaltres,
i ella gaudeix d'uns dies de festa,
parlarem en el seu espai d'una acció d'allò més senzilla
i que pot prevenir molèsties tan antipàtiques com les sinusitis i les rinitis al·lèrgiques.
Parlem del rentant nasal.
Utilitzat des dels temps immemorials per diferents cultures,
l'avantatge d'aquest senzill mètode,
que actualment està recomanat per especialistes en otorrinolaringologia...
Molt bé, m'entreu, eh?
Sí, otorrinolaringologia.
Sí, és una parauleta llarga, però bueno...
Quan te l'aprens ja la dius de...
Això encara és més llarg que allò de l'esternocleidomastoideo.
Sí, una altra.
Diu, és que ajuda a lleugerir els diferents problemes nasals
de manera ràpida, higiènica i segura.
No podem oblidar que la mucosa nasal
està exposada constantment a virus i bacteris,
a substàncies irritants,
produïdes per la contaminació i al·lèrgens,
com el polen o els àcars,
que produeixen la rinitis al·lèrgica o la sinusitis.
Els rentats nasals,
amb una solució salina en salts minerals,
ajuden a netejar la superfície mucosa,
arrossegant, cap enfora,
mucositat retinguda,
microorganismes i cèl·lules inflamatòries.
Hi ha dos diferents procediments per fer aquests rentats.
Hi ha que perquè siguin eficaços
i casos cal que se segueixin dos requisits imprescindibles.
En primer lloc,
que es facin amb la quantitat suficient d'aigua
per aconseguir una bona neteja.
I en segon lloc,
que es tinguin una composició
que respecti el pH de l'interior del forat nasal.
Per aconseguir aquesta neteja
de la manera més correcta,
el millor que podem fer
és anar a la nostra farmàcia de confiança,
on ens aconsellaran
el millor mètode que s'adapti al nostre nas.
Seguríssim que us trobareu
molt alleujats en poc temps.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
visitor.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
disappearings.
gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
de la primera lluna plena passat al solstici d'hivern.
És una mica complicat.
No, el solstici d'hivern és sobre el 25 de desembre,
doncs ja és això.
El carnaval, Carnestoltes en català,
té una durada d'una setmana que comença el dijous gràs,
aquest any ha caigut el dia 23 de febrer,
i s'acaba el dimecres de cendre,
és a dir, avui, dia primer de març.
Això mateix.
El dimecres de cendre és també el primer dia
de la festa religiosa de la quaresma,
que, com tots sabeu, dura 40 dies i nits de penitència,
per prorgar totes les disbauxes fetes pel carnaval.
La quaresma, en guany, finalitzarà el 16 d'abril,
diumenge de Pasqua de Resurrecció.
Anys enrere, la quaresma era seguida per moltíssims fidels,
i recordo que els divendres no es podia menjar o tastar
cap tipus de carn.
i quan dic cap tipus,
doncs això, en cap tipus...
Això, en cap penseu.
Sí, sí.
Les persones benestants, com sempre, cap problema,
menjaven llagosta al forn si els venia de gust,
però la gran majoria s'havien de conformar amb bacallà a la llauna.
Que ara, perdó, Joan Maria no es pot menjar, eh?
Ah, d'acord que és...
Ja ho explico.
Llavors, el bacallà era el menjar dels pobres.
I tant.
Qui ho diria avui, amb els preus pels núvols del bacallà?
Algú se'n recorda que era la bulla?
Sí.
En castellà, bulla?
Bula, bula.
Bula.
Bula.
Us ho explico.
Era un document eclesiàstic que es comprava a les rectories
i donava dret al titular de la bulla
d'estar dispensat a la prohibició de menjar carn
tots els divendres de l'any,
excepte els divendres de Quaresma.
Veritat que això sembla molt estrany?
Sí.
Doncs, 50 anys enrere,
semblava del més normal del món.
Tornem al Carnestoltes.
Segurament, un dels més antics
és el de Venècia.
Va tenir el seu màxim esplendor
a partir del segle XVIII.
Llavors, els aristòcrates d'Europa
hi anaven a passar tot l'hivern
pel seu clima càlid.
Per entretenir-se,
tan distinguits turistes,
l'estat de la sereníssima República de Venècia
va declarar que el Carnestoltes
durava tot l'hivern.
Llavors, Itàlia no existia.
No, no.
I tant que no.
Anem al Brasil,
concretament a Rio de Janeiro.
Allà és l'estiu
i trobarem el carnaval modern
més carismàtic
i de masses segurament del món.
La música de samba
s'escolta per tot arreu.
Nois i noies esculturals
amb vistosos vestits
mostren mig despullats
els seus cuidats cossos,
desfilant en unes rues interminables,
al ritme trepidant de la samba.
Milers i milers de turistes
paguen molts diners
per un seient per veure l'espectacle de la rua,
cosa que segurament recordaran
tota la seva vida.
A Amèrica del Nord,
als Estats Units,
podem visitar per carnes toltes
la famosa ciutat de New Orleans,
a l'estat de la Florida.
Famosa per ser junta a New York,
la capital de la música de jazz,
però també ho és pel seu famós carnaval
amb l'emardí gras
com a centre de l'espectacle.
L'herència cultural
del pas dels francesos
en aquell indret
es nota pel canvi
de dijous gras nostre
pel dimarts gras,
l'emardí gras,
dels francesos.
A Europa són famosos
els carnavals
de les ciutats que toquen
el riu Rhin,
especialment la ciutat alemana
de Colònia.
Les celebracions aquestes
es fan al mes de novembre.
A les Canàries,
concretament la illa de Tenerife,
potser hi tenim el carn estoltes
més important d'Espanya,
visitat per moltíssims turistes d'arreu.
Sense oblidar que Cádiz
tenen molta fama
a les seves desfilades i xiriotes.
Sí, i tant que sí.
A casa nostra,
a part de la ciutat de Barcelona,
de gran tradició carnavalesca,
bueno, tots els pobles del Bas Llobregat,
Sant Jus incluït,
però Sitges és extraordinari, no?
I que destaquen d'extraordinària
són els pobles de Vilanova i la Geltrú
i de Sitges.
Sí, a Vilanova és fantàstic,
la guerra de caramels,
que escolta'm,
ara, l'altre dia deien,
oh, ara són petits i no fan mal,
però quan jo anava que era més jove,
escolta'm,
protegides les vidrieres
i els aparadors i tot,
perquè se'ls carregaven, eh?
i, bueno, fent una mica el recorregut,
acabaré per la Costa Brava,
per Carnestoltes,
sobresurten dues poblacions,
la primera, Palamós,
i la segona, Roses.
De ben segur que me n'he descuidat
de citar algun poble interessant...
Potser Lloret també, no?
Per visitar...
Sí, però aquest ja més posteriorment.
És més posterior.
Visitar per Carnestoltes,
però vaja,
crec que en teniu per triar
i remenar suficient
per voltar una mica al món.
I tant.
Bé, fins la setmana vinent.
Sí, aviam.
Si de vol.
Sobre què parlarem?
Molt bé, posa una mica de música.
Molt bé, posa una mica.
Molt bé, posa una mica de música.
Bia Can per Catalunya.
Avui, seguint una mica,
o més que una mica,
els versos de mossèncinto Bardagué,
que excursionista empadraït
va caminar per aquests cims
que a voltes semblen encantats
i a voltes es tornen faràstecs,
farem un viatge un tant espiritual
per aquesta muntanya que enamora,
sobretot a l'hivern,
quan des de molts llocs del territori
divisem els seus cims nevats.
El que un segle vestir l'altre ho aterra,
més queda en peu el monament de Déu,
la tempesta, el torb, l'odi i la guerra,
el que negó no tiraran a terra,
no esbrancaran l'altíbul Pirineu.
Els versos de Bardagué
i un perfil imponent i serè
han fet del Canigó un símbol nacional.
Des de dalt del seu cim,
pateix cada any,
parteix cada any,
la flama de la llengua,
que recorre totes les terres de parla catalana
en senyal d'unitat.
Durant tot l'any,
el Museu de la Casa Pairal de Perpinyà
acull un foc que es manté en cès
des de l'any 1955.
A Trenc d'Alba,
del dia 23 de juny,
després que un grup d'excursionistes
del segle de joves de Perpinyà
l'hagin acompanyat
fins al cim del Canigó,
el foc és traslladat
flama a flama
fins a tots els racons del país.
De Prats de Molló a Alacant
i de Tamarit de Llitera a Ciutadella,
la flama del Canigó
és la guspira que abraona
els centenars de fogueres
que il·luminen la nit de Sant Joan,
una festa ancestral
de benvinguda a l'estiu,
heretada dels primers pobladors
de la Mediterrània.
Els contes
Guifré i Tallaferro,
l'heroi gentil,
l'abat oliva i flor de neu,
la reina de les fades
que poblaven les muntanyes del Pirineu,
són els principals personatges
amb els quals
mossèn Cintu Verdaguer
va construir el seu poema èpic
Canigó.
mossèn Cintu
no va ser definitivament
un capellà convencional.
entre d'altres singularitats,
va ser un excursionista compulsiu,
potser el pioner de l'excursionisme català,
i el Canigó va ser la seva meca particular,
com ho és ara
de milers d'excursionistes
de tot el país.
Sobre el poema Canigó,
mossèn Cintu
va escriure dotze cants
i més de quatre mil versos
amarats de nostàlgia,
unit la història
i la seva llegenda,
i va projectar
una monumental
epopeia,
epopeia que va
traspassar
límits estrictes
d'aquella muntanya
per projectar-se
cap a la totalitat
de la serralada.
Segons
Josep Pla,
mossèn Cintu
conegué
com a ningú
el nostre país,
el Pirineu,
i el Rosselló
d'una manera
prodigiosa.
I pensem
que és ben cert.
Dels pallars
al Ripollès
i de la vall
d'Aran
al Vallespí,
Verdaguer
havia trepitjat abastament
tot el territori.
Excursionista
pioner,
el poeta
havia fet
per primer cop
el cim
del Pic de Balaix,
nom tradicional
de la muntanya
del Canigó,
a finals
de la dècada
del 1870.
Ascensió
que repetiria
diverses vegades
al llarg
de la seva vida.
Encantades
dones d'aigua,
bruixes
o simiots
del més diversos
pelatges
formaven part
del paisatge
mitològic
d'una muntanya
que sobretot,
a partir de la publicació
del poema
de mossèn Cinto,
empaltar
sobre la seva
aureola màgica
el brot simbòlic
de la catalanitat
del nord
de l'Albera.
Verdaguer
contribuï
a promoure
l'excursionisme,
una activitat
esportiva
que a finals
del segle XIX
s'inicia
sota l'empara
de la Renaixença.
Des de l'Associació
catalanista
d'excursions
científiques
i,
posteriorment,
del Centre Excursionista
de Catalunya,
centenars
de joves
s'endinsaren
des de la fundària
dels valls
fins a les crestes
arrissades
dels cims
de les muntanyes.
els rius,
els boscos,
els pobles
de la muntanya
i les seves
llegendes
ancestrals.
Els Pirineus
com a bressol
d'una Catalunya
retrobada,
d'una Catalunya
emergent,
que tenien el Canigó
un dels seus
símbols
més preuats.
El Canigó,
la magnòlia
immensa
de què ens parlava
Verdaguer,
la muntanya
simbòlica
que amb l'arribada
del surfici
d'estiu
encén
les fogueres
del nord
i el sud
de l'albera
amb l'escalfor
del seu foc
etern.
Desal·lubre,
vist d'aquesta manera
i sentit
el que escrivíem
ho sencinto,
és que et dóna
unes ganes
de trepitjar-lo
perquè,
de totes maneres,
d'allà on te'l veus
sempre t'enamora.
Sempre t'enamora.
Jo he tingut
la joia
d'estar
diverses vegades
allà on te va
escriure
el poema
Verdaguer,
el Canigó,
i va ser
la Mare Déu del món.
És un santuari
que al nord
precisament
es veu
darrere
el Canigó.
Normalment
quasi tot l'any
ben nevat.
I allà
actualment
hi ha una carretera
asfaltada
que s'hi pot
anar en cotxe
i també
hi ha dos o tres
habitacions
que es pot
reservar.
És un lloc
per anar-hi
i passar
un final de setmana
extraordinari.
molt bé
doncs
amb aquesta visita
al Canigó
hem arribat
a la fi
d'aquest programa
d'avui.
Us convidem
a escoltar-nos
el proper dissabte
o avui dissabte
o si no
el proper dimecres
al capvespre.
Senyora,
senyors,
Lina,
Joan Maria,
Carles,
passiu bé.
A tots.
Molt bona tarda.
Bona quaresma.
Sí, bona quaresma
que entrarem.
Bona tarda a tothom.
Bona tarda.
El proper dijous,
2 de març,
coincidint amb el 33è aniversari
de Ràdio d'Esvern,
estrenem programa.
La plaça Mireia,
a partir del 2 de març,
cada tarda
de 5 a 7.
Que per què la plaça?
I la Mireia?
Descobriu-vos altres mateixos
dijous,
2 de març,
a Ràdio d'Esvern.
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat,
informatiucomarcal.com
Notícies,
entrevistes,
reportatges,
agenda,
no et perdis tot el que passa al teu voltant.
Ara,
la informació del Baix Llobregat
al teu ordinador o dispositiu mòbil.
informatiucomarcal.com
Ràdio d'Esvern.
Sintonitzes Ràdio d'Esvern,
la Ràdio de Sant Just,
de la Ràdio d'Esvern.
Ràdio d'Esvern.
Ràdio d'Esvern.