Les visites al Santíssim, si són molt de tard en tard, es difuminen. Si són properes, hi ha més sensació de pau a dins de cada cristià, de cada creient. Bé, doncs, posem una miqueta de sintonia.
L'interior de l'illa Baller a l'Eixample portarà el nom de Rosa d'Ulofeu. Informació publicada a La Vanguardia el passat diumenge. Rosa d'Ulofeu, qui va ser delegada de pastoral de joventut de l'Arxidiosi de Barcelona i que va morir l'any 2004, donarà nom a un interior...
de l'illa de l'esquerra de l'Eixample de Barcelona, concretament la que es coneix popularment com l'illa Bayer i que està delimitada pels carrers París, Calàbria, Viladomar i Còrcega. La decisió de dedicar aquest espai a Rosa d'Olofeu, la causa de beatificació de la qual està en marxa, es va prendre a l'últim ple del districte de l'Eixample.
A partir d'aquesta iniciativa, la comissió de nomenclàtors de l'Ajuntament de Barcelona serà la que tindrà l'última paraula i validarà el pas que ha fet el districte, per bé que tot sembla indicar que, com que es tracta d'un espai que actualment no té cap nom, no hi haurà problemes perquè Rosa de Ulofeu i González donin nom a l'interior d'aquesta illa.
La memòria de Rosa d'Aulofeu és molt percent en l'arcabisbat i en els àmbits laics i religiosos on va treballar com a seglar en tasques socials i apostolat. Aquesta dona nascuda a Barcelona l'any 1959 es va dedicar sobretot a la joventut i va treballar en la integració de joves discapacitats així com en l'organització de grans trobades com la de TSEC que es va celebrar a la capital catalana l'any 2000
En paraules del regidor popular Xavier Molleres, que va impulsar la iniciativa perquè Rosa de Olofeu tingués un espai públic a la ciutat, la delegada pastoral va ser durant tota la vida una cristiana exemplar i una referència per tothom. Una figura que, segons Molleres, és necessària en moments com ara en què els valors fan tanta falta. Bé, hem arribat als moments finals d'aquesta audició d'avui de Veus de la Parròquia.
Hem estat amb vosaltres, en Pere Oliver, i qui us parla, la Joana Algarra. Ha controlat els sois les músiques, en Carles Hernández Rius. Us esperem aquesta sintonia Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, a tothom, moltes gràcies i adeu-siau. A reveure.
Gràcies.
Cara B, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
El Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil.
Ràdio d'Esfern, sintonitzes, ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Junts, durant 28 punts.
Seixanta i més...
Fins a 70 d'abril no et llevis el fil. Un fil. Això és una traducció conceptual. Des del 40 de mai jo no t'he dit d'ensai. O sigui que ho has traduït directament. Fins a 70 d'abril no et llevis un fil. No, no, però també es diu això. Jo ho havia sentit a dir. Sí, sí, sí.
Deien les nostres àvies ben abrigadetes, tant les que eren senzilles i molt de poble, com aquelles senyorasses empolainades que anaven de 21 botors. A l'abril cada gota val per mil. També ens ha recordat la primavera d'enguany a tots els enamorats del sol, que ja ens havien banyat a la piscina descoberta, i de cop, fixa't, amb la falera estiuenca de pellús engrescat comporta... Per això no t'hi pots confiar gens ni mica.
Aquí també pots dir la teva, eh, Carles? Que el Carles a mi m'agrada molt que tant en tant participi i ens digui alguna cosa. Oh, a veure, li pot parlar del servei meteorològic, no? Del que pot fer... I tant que sí, és un expert en meteorologia, el Carles. Per tant, tranquil·litat i bons aliments. Això, que el bon temps sempre torna, com les paraules amables de totes i tots, els que creiem en la llibertat i en la vida.
Benvinguts, oients desvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Dedicat, com sempre, a la gent gran i a tothom qui ens vulgui escoltar, sempre oberts a les vostres propostes.
Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93-372-3661. Sempre us repetim aquest número, a veure si us l'apunteu, i ens truca algun ciutadà o ciutadana gran de Sant Just i fem el programa entre tots. Perquè diuen, no és que xerreu molt vosaltres. Coi, truqueu, truqueu i fem una mica de debat sobre els temes que tractem.
Doncs ja sé que ens seguiu molts per internet. El que veig és que cada vegada hi ha més gent que ens diu coses per la xarxa, contestem per la xarxa, però la ràdio és ràdio. Per tant, clicant ràdio d'esvern i ràdio a la carta, sabem que trobeu tots els programes d'aquesta emissora, però que volem sentir la vostra veu també. Com cada setmana, qui us parla, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver,
Compartim aquesta hora de ràdio que passa volant en companyia vostra. I passen també 5 minuts de les 8 del vespre. Avui dimecres, dia 2 d'abril, és la festivitat de Sant Francesc de Paula, Hermità i Santa Maria Egipciaca, entre d'altres. I dissabte, dia 5, que sortim en segona audició, festivitat de Sant Vicenç Ferrer Dominic, patró de València, un dels patrons de València.
Només recordar que Francesc de Paula era una ermità que va néixer l'any 1416 i va morir el 1507, i que Santa Maria egipciaca sempre ha estat venerada com una autèntica penitent. El nom de Maria ve de l'hebreu i significa estimada de Déu, en llengües pretèrites, gota d'aigua de mar, Maria.
Vicent ve del llatí i significa guanyador, vencedor. Això de la gota d'aigua de mar m'ha agradat molt perquè jo no sabia aquest origen. En religions primitives, en religions pretèrites, o sigui, anteriors al cristianisme, nosaltres tenim com a història... Hi ha també molta mitologia en el nostre...
Hi ha una part doctrinal i una part que és mitològica, que té origen des d'altres religions. Clar, pagans, o sigui que el cristianisme va aprofitar moltes festes paganes per adaptar-les al cristianisme. I noms que venen de l'Abreu o de l'Aremeu o del grec i que els filòlegs ens ho expliquen en els seus llocs.
I nosaltres ho expliquem aquí. I nosaltres ho expliquem aquí. Per això si algun filòleg ens escolta i fiquem la pota o ens vol il·luminar... O que ens corregeixi. O que ens corregeixi, perquè jo tinc coses de filologia de quan les editava Planeta que són molt interessants, però com que no és un tema que sigui molt comercial, doncs només alguns pocs estudiosos ho saben, no? També Vicenç, el nom Vicenç ve del llatí i significa guanyador, vencedor, ens diuen.
I parlant de Marònia, me'n recordo perquè també Marònia, que significa mar a mar, i és com li diu en el Mediterrani en Esperanto, Mediterrani és mar entreterres, per això dic ai quin goig els que estudien filologia. Si algú ens pot il·lustrar sobre l'origen, repetim, de noms de paraules, vinguin del llatí, del grec, de l'arameu o de la llengua que sigui...
Truqueu-nos, no us talleu, i corrigiu-nos si anem errats. Ah, Marònia és, també, un espectacle de punt moc i bauma que gira per Catalunya. Bé, ho ha girat, de moment, com que és molt complexa, l'han fet també a l'Auditori de Cornellà. També, sí, sí, ja ho vaig dir l'altre dia. Ja ho vaig dir fa dies.
ara van més aviat per lliure tant Bauma com Puntmoc, perquè tot l'espectacle és molt car de muntar, la gent cada vegada, hi ha menys calés, no? Això mateix, és que aquest 21% ens ha tocat la butxaca per quantitat. També molta gent diu, podríeu venir a recitar, clar, si on està jubilat vas a recitar, però si és un rapsoda, actor professional, cobra.
Ens agradaria música. Dius, ah, però és que els músics cobren. És que aquestes persones es guanyen la vida d'aquesta manera. L'han de cobrar. Si vas per... Tothom està disposat a donar-te feina, no? Com que és un art, com que són artistes... Mira, viuen de l'aire. Els fills els criem de l'aire i tot això de l'aire. Bé. I ja que diu de l'aire, sí que el que ens ha dit, Núria Feliu, que bé...
sense cobrar a donar recitals de poesia al poble que li demani que està disposada a venir. M'ho va dir ella mateixa, el regidor de Cultura, que en prengui nota, i els de l'Assemblea de Catalunya, que en prengui nota, si Núria Feliu no ha actuat encara a Sant Just. Ella n'està disposada. O sigui que ja ho sabeu, si voleu contractar Núria Feliu i li voleu demanar que vingui a recitar a Sant Just, ja ho sabeu. Ja ho podeu fer. Bé, posem una mica de música. El tribunal tomba parcialment...
Fins demà!
Ara que es posis música en marxa. Bé, de gaires i bolos, també avui en volem parlar, ja que la bona salut del Teatre Mater de Catalunya està més viu que mai al nostre país i d'ell en surten grans professionals de l'art d'atalia.
Ara i abans, i sempre, el teatre independent i el teatre... El teatre d'aficionats, escolta'm, al nostre barri, a Gràcia, allà hi havia molts grups, i feien sarsuela i tot, i cantant, escolta'm, mira, com podien. És que el teatre d'aficionats, i com el teatre independent dels anys 60 del passat segle XX, va tenir molta força. Mira, ahir mateix ens vam reunir els antics membres del TEC, fundat el 1962 per Francesc Balaguer i Vicenç Olivares,
amb una pila d'actors i actrius d'aquella època, entre les quals jo també hi participava, clar, si no no me'n recordaria, doncs estava Núria Feliu, Ernest Sarraïma, Jaume Pla, Ovidi Montlló, Lisenda Sala, i moltíssims, moltíssims, va arribar, amb més de 100 actors van arribar a col·laborar amb el TEC, dels quals avui molts són professionals,
molts els veiem per la televisió, molts els veiem al cinema, la meitat d'ells, evidentment, són morts, perquè és el que passa quan tots ens apropem a certa edat. Uns hi són i altres no som. No, però no tothom mor molt gran, eh? No. Hi ha gent que també mor de mitjana edat o jove. De totes maneres, com que ara ens hem reunit, els que quedem vius i veiem que tenim molta marxa, diem, on dia com passa el temps? O volem tornar a fer coses, no? Ah, ja.
Perfecte. Nosaltres vam estar 9 anys en actiu fins al 1978. És probable que algunes persones de la nostra edat tinguin memòria dels justos.
d'Albert Camí, perquè la vam representar moltes vegades, Edip Rey, de Sòfocles, per tot Catalunya. I de les tres germanes de Chekhov, també. Les tres germanes de Chekhov, la vam estrenar al Romea, la vam fer al Palau de la Música, Tot Esperant Godot, de Samuel Beckett, la vam fer a Molins de Rei, entre moltes altres llocs de Catalunya, per citar només algunes de les més representades, perquè al Teatre Experimental Català en vam fer moltes d'obres, seguint l'Estela iniciada per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona,
i pel Teatre Espanyol Universitari de la Facultat de Medicina que assajàvem al Clínic, perquè precisament el doctor Francesc Balaguer venia del teu de Medicina. I aleshores van ser els fundadors del TEC. Bé, ara nosaltres també tenim un petit grup de teatre, la gent gran. I tant, ho sé, ho sé. El que passa és que no sé quan ho farem perquè encara ho fem molt malament.
Però mira, un dia d'aquells potser, mira, ens donarà l'aire i estem disposades a rebre tots els tomàquets que podeu portar.
Clar, i alguns... És que alguns som de l'època, jo sobretot de l'època del TEC i anteriorment dels grups de teatre de la Ració de Sants, que estàvem acostumats a fer tot de memòria. No ens agradava ni ens agrada fer teatre amb apuntador. Jo, el poc teatre que vaig fer a l'Avenç d'Esplugues, tenia amb apuntador. Un apuntador meravellós que no podies perdre de cap de les maneres. Jo n'havia fet amb apuntador i amb un apuntador meravellós, també, però el maco és, com dir la poesia, com dir el teatre, fer-ho de memòria.
I tinguin memòria. Però és que els grups que ara veiem, ara venim al dia actual, a la xarxa d'arts arsèniques amateurs de Catalunya, Espai, van tots de memòria. No, no, ara es fa de memòria. Dins d'aquesta xarxa podem veure espectacles, com el de la companyia Filagarça, que van gaudir diumenge passat a la sala del cinquantenari de l'Ateneu.
Menejador d'Hermene Gil i Sinyon, autor i director, amb Estel Tort, Laura Miquel, Mercè Álvarez i Xavier Biel en el repartiment. Divisió d'opinions entre el públic. I segur que alguns dels nostres oients hi van ser-hi. No us talleu. Truqueu ara mateix al 93 372 3661 i podem obrir un debat sobre el saber fer de Filagarça.
Jo sí que hi vaig ser, però si dono la meva opinió sembla que vulgui influir la dels altres. No, val més que no, perquè nosaltres callem. A mi em fa agradar molt, però ja dic, si algú sou de l'opinió contrària, truqueu, de nou donem el telèfon, 933723661, sortirà la veu del Carles, el Carles es posarà amb nosaltres i també podeu parlar amb el Carles, si voleu, que té una esplèndida veu de comunicador. Això mateix.
I sobre el teatre en general, perquè el tema és apassionant. Mira, avui me'n dóna per parlar de teatre, perquè de ben segur que vau riure i plorar i gaudir de valent amb la inoblidable Barcelona, de Pere Riera, que va emetre també. Fantàstica. Diumenge 30 de març, la Televisió de Catalunya, TV3, la nostra, i ho vam tornar a passar molt bé la gent que ja l'havien vist. Jo no havia pogut anar a veure el teatre i realment ho vaig trobar extraordinari.
Barcelona, que va arribar a les 100 representacions el passat mes de març al Teatre de l'Auditori de Cornellà, després de triomfar a la Sala Gran del Nacional del 8 de maig al 22 de juny del 2013 i tornar amb èxit notable al Teatre Goya de Barcelona el 2014, ha estat un fenomen social per tot el que va representar la Guerra Civil Espanyola. Els duríssims anys de postguerra i aquella tètrica victòria
que ser cardenal una mica carcamal ens ha recordat no fa gaire. Poseu una mica de música, perquè a veure si endevinen de quin cardenal estem parlant. No, no, no, no el coneixen, no, gens una mica. El Carles sembla que sí que sap de qui parlem, perquè amb aquesta rialla surneguera, que sí, Carles...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I ara, esdeveniments que van tenir lloc un dia 2 d'abril. Avui, només dos, però que van lligats al tema del dia.
El Premio Planeta, 1976, en el día de hoy, de Jesús Torbado. La cuberta era un document que deia textualment. En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército faccioso, han alcanzado las tropas republicanas sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Madrid, 1 de abril de 1939. Manuel Azaña, presidente de la República. Jajaja.
tota una hipòtesi novel·lesca, una mena de huatif presentant els benvencidos com a vencedores, amb el general Franco i l'almirall Carrero Blanco, trobant refugi i eixopluc a la cuba del dictador Batista. A tu que t'agrada llegir, no sé si l'havies llegit, aquest premi planeta, però era guapíssim, guatíssim. Huatif
És una paraula que es fa servir molt. I si... Exacte, sí, sí. El Guatíf és una col·lecció de còmics famosíssima també de Marvel, publicada quan jo hi era també per Planeta, que vol dir, i si en lloc d'allò hagués passat a l'altre? I si Spiderman...
Nació en Alcalá de Henares, i tu pensaves que havia nascido en Manhattan. O sigui, jugar amb... Amb les hipòtesis. Jugar amb les hipòtesis, exacte. Total... Digues, digues. Sí, sí. La punyetera realitat, malauradament, tots la coneixem, i el periodista Eduardo Pons Prades va dedicar més de mitja vida recollit estimonis de persones que havien patit dècades d'exili i repressió a causa de la victòria de la dreta més venjetiva.
Encara avui les restes de persones innocents resten a l'oblit. Tots els llibres d'Eduardo Pons Prades van ser editats també per Planeta. Fins i tot el darrer, que es veu que ja tan trasbalsat de fer tota la vida investigacions sobre la guerra i sobre vencedors i vençuts i la gent que havia patit a la guerra, en els darrers anys de la seva vida li va donar pels ovnis.
L'hi va donar pels extraterrestres i va fer un... És que hi ha coses que si no hi ha extraterrestres o alienígenes no les entén. Va publicar un llibre que es diu Mensaje de otros mundos. Jo ho dic perquè hi ha un Sant Justen que diu m'agradaria venir a parlar d'aquest tema.
No sé per què, per mi pot venir a parlar d'aquest tema i em sembla magnífic, però voldria també que algú m'expliqués per què en determinats moments de la història d'Espanya, de Catalunya i del món en general, hi ha tantes aparicions de Verges i Sants i de com no n'hi ha cap. Per què en un moment determinat tothom veu ovnis extraterrestres... No vols dir que no va a modes, això? Clar, va a modes. Escolta'm...
D'alguna cosa s'ha de parlar, no? Carles, tu que investigues la meteorologia, has vist alguna cosa estranya? Algun objecte no identificado alguna vegada pel cel? No. Eh que no? Mai de la vida. No, no, no. I tinc un amic, fill d'una amiga íntima meva, que fa quilòmetres i quilòmetres com a pilot d'aviació civil i mai a la vida s'ha trobat camí. Una mala sort.
Però molts, molts quilòmetres. Per això jo m'explico com el periodista JJ Benítez em veia tant. Va trobar un filó que venia. Si tot el meu marit, que no és gaire amant de comprar llibres, els prefereix ja llegir quan els compro jo, llavors resulta que també es va comprar tota una col·lecció de llibres d'aquest senyor Miravèls.
Sí, sí, sí. Como El exilio y la lucha de Billy Brant o García Lorca, asesinado, de José Luis Vila San Juan, dins la colección Espejo d'España, actualment España escrita, i en la que molt recentment Ian Gibson, investigador de la vida i obra de García Lorca, va publicar Caballo azul de mi locura. I això tot de Caballo azul de mi locura posa Lorca i el mundo gay, o mundo gay,
El drama del gran poeta de l'amor oscuro enfrentado a una sociedad machista e intolerante. Ian Gibson, com saben, és un dels... És un gran biógrafo del García Lorca. I és un gran hispanista, o sigui, no només de la vida de García Lorca. Però està molt centrat a García Lorca. Jo he llegit l'assassinat de García Lorca i es posen els cabells de punta amb totes les dades que ofereix i tot el que parla sobre l'assumpte. Sí, sí.
Doncs recordem, no només que ara m'ha vingut a la memòria també, que l'orca i una amistad traicionada, aquest és d'Antonina Rodrigo, però hi ha una altra investigació sobre el món de l'orca, també per Ian Gibson. No, hi ha molts llibres de Ian Gibson.
Molts publicats en aquesta sèrie de Planeta, alguns en Espejo d'Espanya, després en Espanya Escrita, o que sigui que si ho busqueu a les llibreries... Ho trobaré de seguida. Bé, i ara, per acabar aquest bloc d'efemèrides, naixements que van tenir lloc tal dia com avui. Antoni Rosmar Bà, 77 anys, director d'orquestra...
Michael Fassbender, 33 anys, actor, i Benet Casablanques, compositor, entre d'altres. Persones que ens han deixat i dels que ens han parlat als diaris aquests dies tenim el professor Adolf Vilanova, l'editora Anna Santos Pallan, descobridora de poetes, i el savi lingüista i sacerdot Modest Prats, autor de Meditació ignesiana sobre la normalització lingüística o quatre cartes i una postal a la societat catalana.
Avui a La Vanguardia, diversos periodistes es fan creuats verbals sobre si conformen la mateixa església. Paraules com les de Rouco Varela o les de Sor Lucía Caram, Teresa Forcades, el bisbe Casaldà Liga... Etc, etc. També, en un conegut llibre de Planeta, ens preguntàvem si el cardenal Tarancón i Guerra Campos eren del mateix club.
Jo crec que no. El llibre es titula Entrevista con la Iglesia. I era una entrevista també en un d'aquests llibres. És que jo els tinc a casa, tots aquests llibres. I aleshores es veu diferents maneres de pensar de cardenals, bisbes i sacerdots. És tan ample, el ventall. Com cada ser humà. És absolutament diferent de l'altre. O sigui, va des de l'Església més doctrinària
que només veu doctrina, doctrina i doctrina, fins la més humanitària. I parteixen dels mateixos textos. Com es poden interpretar d'una manera tan diferent? Això passa com la Constitució, que cadascú la interpreta a la seva manera. I cada uno arriba i l'asco a su sardina. O sigui que la cosa és així...
Con el debido respeto. Claro, con el debido respeto. Ho fem con el debido respeto. A més, si voleu, tornem a repetir el número de telèfono. Podeu opinar el que vulgueu. Volem fer un debat lliure i que vingui gent. És que, curiosament, les vegades que ens ha trucat o ha vingut algú són de fora de Sant Jús o ens han vist per la xarxa. Les coses de la xarxa semblen que criden moltíssim l'atenció. Perquè també és una moda. És també una moda.
Després no sé què vindrà, però ara, de moment, és una moda. I, a més, les visites, això de tenir tantes visites a Facebook. El Modernet l'has vist? Què l'has vist? Saps qui és el Modernet? Aquest noi que va anar i es va posar davant de la Venus a la sala dels... Ah, sí, d'Espulladet. ...de Fluència, perquè passés a través de la seva nuesa la percepció del que mira aquella Venus com és la percepció de l'artista quan mira un nus.
segons la seva opinió. Sí, però jo la comparteixo, a mi em va agradar. Saps què em va agradar? Tu te'n vas allà corrents... No, no tengo edad para ponerme allí en bolas. El cuerpo humano es muy respectable a todas las edades. No, però jo de juvenil jo ho havia fet, de posar com a model el ser classístic de Sant Lluc, però ara no.
A l'època que nosaltres fèiem nu, la gent gran de la nostra edat feia ropatja, ropajes. Recordeu això, que a les escoles de Belles Arts era desnuda i ropajes. I llavors la nuesa era per gent, jo crec que era ja molt jovenet, quan anaves a lloc, d'entre 15 o 100 anys fins a 35, una cosa així. Però després els homes i dones ja d'una certa edat posaven amb túniques, o sigui, perquè els plecs donaven més elegància. És un concepte, és un concepte molt clàssic. I tant, i tant.
Però evidentment aquest noi que es va posar a la galeria dels oficis... Personalment considero que tampoc tenia un cos gaire maco, eh? No. No tenia un culet massa maco. Ah, però això... Com sigui. Però això són coses també... El contrast entre la Venus i ell, perdona que te diga, que no sortia gaire ben parat. Era més bonita la Venus, però sobre els culs que agraden més o menys també hi ha molts criteris. També. Com tal, Joana, que em dic, no em va agradar gaire el bon senyor.
Doncs ja sabeu, trieu el cul que més us agradi, quan dibuixeu, no. I si no sou partidaris d'això, també ho podeu dir, perquè jo, mira, tinc com a referència al Cercle de Sant Lluc, perquè en sóc soci d'allà des de fa molts anys, però els seus fundadors, els germans Llibona, l'un,
Era molt místic un i l'altre era molt descarat. No, no, no. Veien l'art de maneres diferents. Exacte. Què t'he dit jo abans? Que cadascú amb un mateix concepte, un l'interpreta d'una manera i l'altre d'una altra. Però ni l'un era místic ni l'altre descarat. Si investiga sobre les seves vides senzillament...
La seva manera de comunicar-se amb el creador era diferent. Per un era la pietat i el recolliment, i per l'altre era la bellesa del cos humà com a obra del creador. D'això en parla el cardenal Martino, també en un llibre del cardenal Martino. Jo dic, mira, si el cardenal Martino coincideix amb el Llimones,
escultor, un bon escultor que adorava a través de la Nuesa. En canvi, per l'altre, i era en germà, deia a Déu se'l veu a través del recolliment, no a través del cos humà. Per tant, que ha descuit el seu criteri. I tant, posem música.
I em va dir...
Jo era el boig de la ciutat, tu m'has matat. M'hauràs de substituir ara endavant. Van acceptar la condemna per mesura absoluta i tant se'ls vaig poder-me defensar.
I ara dintre del nostre espai de cultura farem cultura a cultura. Avui iniciarem una miqueta, és graciós, un llibre que m'han regalat, que és ja vellet, però m'ha agradat moltíssim. És de la campanya del lloro, barbarismes versificats.
I està fet en Rodolins. I sobretot bé d'Igualada, que els agrada molt la Generalitat de Catalunya i el molt il·lustre Ajuntament d'Igualada, Departament de Cultura. Cal constar que l'Ajuntament d'Igualada gasta molts cèntims en cultura, en actes culturals, o sigui que la cultura és una de les seves premisses més importants.
I consti que cada any, cada any, ens conviten a la Joana i a mi a anar al certamen de recitació que es fa a la ciutat d'Igualada. El que passa, que ja com a vegades la memòria ens fa, no pessigolles com a Montanyola, sinó que...
El risc de quedar-se en blanc no, perquè allà és obligatori anar de memòria. Tot s'ha de fet a memòria. Molt obligatori, però quan vam anar-hi, resulta que els de sempre llegien. Tenien un faristol i estaven llegint les poesies. I nosaltres... No, no, Joana, no. Ho recordes bé? No, sí que ho recordo bé perfectíssimament. Que em va fer una ràbia, no ho volgui saber. I tant, que em dic que me'n recordo. Aquells dos senyors grans, les senyores no, però els senyors grans van recitar llegint la poesia.
Perquè els senyors grans eren poetes, no eren rapsodes. El concurs era per rapsodes i les senyores recitaven de memòria i nosaltres també vam recitar de memòria. Però els poetes no, els poetes convidats llegeixen, perquè són autors. Jo no sé si eren poetes convidats, però en primer lloc també ens van posar 10 minuts només que per la poesia. I ells van estar l'estona, i les senyores també, l'estona que els va donar la gana. O sigui que justícia i no por mi tierra.
I a més, a veure si ens sentiu alguns igualdins, ens criticaran. No, no, que no ens critiquin. Però també nosaltres tenim una manera, almenys ho intentem, tenir una certa naturalitat dintre del que cabe i veig que els rapsodes, molts que van a concursos, tenen una forma molt melodramàtica. Ah, i tant, no és d'aquest temps. Desmelenada, no? Sí, no és d'aquest temps. Jo aquells senyors no em van semblar.
Et surten allà i no parlen, diuen, armats, ja contra ells se fuguen. Tot això de fa in illo tempore. Fem aquests rodolins, que són molt graciosos. Vinga, amb els rodolins. Tornem amb els barbarismes. No us voldríem avorrir. Més cal que la nostra parla, l'anem polint. Oi que sí? Comencem.
Dieu antojo, el correcte serà dir, i d'això preneu una bona nota, entull, caprici o desig. Rebutgeu també avorreixer, el que cal és dir avorrir.
I dir halà ja fa riure. En lloc de halà, cruspí. Dieu passillo? No hi passo. El nom just és passadís o corredor. Si bé us sembla, us resta clar fins aquí. El que us digui que fa ahorros, digueu-li que està mal dit, ja que el que fa són estalvis. Qui en pot fer deu ser feliç. I tant. Ara es diu molt gambarrada. En català què cal dir?
Tenim el molt, el mot, bretolada, amb els sinònims a elegir. I avui prou. Dues paraules hi podríem afegir. No digueu pastel ni enredo, cal dir pastís i embolic. Ja ho sabeu.
Mira que molts polítics, inclús parlant, i no vull dir noms, diuen la paraula lío en lloc d'embolic, diuen poes en lloc de dons, però són personatges públics que haurien de donar exemple. Sí, però no s'han passat una bona estona a intentar corregir-se. Bé, i seguint amb l'espai de cultura...
Tornem a recordar aquell llibre, Miluna curiositats de Barcelona, de l'editorial Arca. Bé, avui parlarem de les primeres màquines modernes.
Una de les claus que van permetre el ràpid desenvolupament de la indústria a Barcelona va ser la constant innovació tecnològica dels processos d'elaboració de productes en el món tèxtil i, ja més tímidament, en la metal·lúrgia. Moguts pel progrés, els empresaris catalans van començar construint molins d'aigua i introduint les primeres màquines de teixir.
Més endavant vindrien les màquines de filar manuals. Es tractava de crear empreses petites i mitjanes que no necessitessin de grans inversions inicials. Aquests nous capitalistes passaven de la precarietat de la menestrelia a la riquesa en una o dues generacions.
començaven com a artesans o menestrals, tenien tallers relativament reduïts, pagaven salaris baixos, els quals la gent del poble ja estava acostumada. Ai, no sé que em recorda això. Sí, això jo em recorda. No sé que em recorda això. Sembla que hem tornat a ser els temps, no? Ara no és que es paguin salaris baixos, és que ja se va de becario i després... Som becaris eterns. Becaris i jubilats i aprenents eterns.
I aleshores, com que estaven habituats a estalviar i els seus costums eren austers, reinvertien i creixien. D'això n'hem d'aprendre ara, també. Sí, a la força, em sembla, eh? Era la política de cinturó estret. El capital s'acumulava a bon ritme. Coi, aquesta política de cinturó estret... Em sembla que s'han pres model ara últimament, eh? Clar, del passat se n'aprèn també ara, no? I tant, i tant. Lo de apretar-se el cinturón viene de muy antiguo.
I les retallades ja venen de molt. Les teles indindianes, les teles, les robes, Felip V havia conquerit Catalunya, per això no va fer que l'esperit emprenedor s'aturés. El Principat sempre s'havia tingut aquest esperit. Els emprenedors que comerciaven a les Amèriques tenien diners estalviats i aviat van trobar una bona manera d'invertir-los i alhora fer-los créixer.
Així es van crear les primeres fàbriques d'indianes a Barcelona el 1737. Aquests negocis serien la base de la futura indústria tèxtil catalana.
Les indianes eren teles de cotó que es compraven a la Índia, ja teixides, i que a Catalunya s'estampaven amb un o més colors només per una cara. Un cop pintades, les teles rebien el nom d'indianes i es venien arreu d'Europa. O sigui que ens compraven moltíssim, ja tornem a ser-hi.
Bé, un investigador de la tinta va ser un dels introductors de les fàbriques d'Indianes a Barcelona, el senyor Esteve Canals. El seu fill, Joan, heretaria la fàbrica i, com que era químic de professió, no només es preocuparia pel bon funcionament del negoci, sinó que també va dedicar part del seu temps a investigar els mètodes de tenyiment del tèxtil.
Canals estendrà el cultiu de roja per Catalunya i Castella. Es tracta d'una planta de la que s'obtenen tins bàsics i que s'acabarà important per tota Europa. Les seves investigacions també el portaran a ampliar i millorar l'espectre de colors de les teles.
Joan Pau Canals era un home culte i tenia una extensa biblioteca. Va impartir cursos a l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona i es va acabar convertint en un exponent de la naixent burgesia industrial catalana. Va arribar a ser director general de Tins del Regne i el 1780 va rebre el títol de Baró de la Vall Roja, en referència al cultiu que havia popularitzat.
El 1772, Canals va ser un dels 25 fabricants fundadors de la companyia de filats de cotó de Barcelona.
I ara va de vocabulari. Amb aquest tipus de negoci s'estrena un nou sistema de producció, la manufactura, que serà l'antecedent de la fàbrica. Per primer cop es reunien en un mateix espai de treball algunes desenes de treballadors. Les manufactures estaven situades en un nucli urbà i totes tenien un empresari que organitzava i controlava la producció. Molt bé, doncs posem música.
Fins demà!
Bia Can per Catalunya.
Quan el riu s'acosta a la mar, des del pont del Diable de Martorell fins a la desembocadura, trobem diversos espais d'especial interès natural, agrupats amb el nom de Parc del Riu Llobregat. Què és del riu que parlarem avui? Assatjats per una intensa xarxa viària, aiguamolls com els de Molins de Rei i rieres com les de Corbera i Vallvidrera, veuen passar l'aigua que s'encamina cap al delta,
Al final ens hi esperen estanys litorals com el Remolà i la Ricarda i maresmes com la de les Filipines. Són habitats molt fràgils que tenen un paper clau en el cicle de l'aigua i actuen com en clavaments de biodiversitat que ben descrit està en aquest article. És del senyor Josep Malero?
Sí, ho dic bé. Josep Melero, que és geògraf i coordina programes culturals i d'educació ambiental. O sigui...
totalment contemporani i des del punt de vista del biòleg. No és des del punt de vista del poeta, que recordem com Verdaguer descriu les ninfes quan es banyaven al Llobregat, al seu pas per Sant Boi. Sempre que vaig a Piera i passem per Sant Boi... No, però al riu sí que podrien banyar les ninfes, però va haver un temps que al riu no s'hi podia banyar ningú.
Vols dir que no quedarien una mica empastifades les nimes? No, ara no. Ara no, ara quedarien... No, perquè tot el delge i tot el regut-regut ja s'han augmentat un gran nombre d'ocells i d'animalets de riu que val la pena visitar-ho. Doncs res, tornarem a banyar-nos al riu. Ja, diu en Melero. El dia s'encer és ventós, però assolellat. Un típic matí d'hivern al Baix Llobregat, la comarca que té en el riu la seva espina dorsal.
En els darrers 30 quilòmetres del curs fluvial des de Martorell, sota la ramó de cotxes de l'autovia, el riu respira allà on s'obren petits espais naturals, alguns dels quals restaurats gràcies al Consorci per a la recuperació i conservació del riu Llobregat. El meandre de Can Alvareda
que recrea una zona natural de l'aigua moll o la riera de Corbera, on els salts d'aigua han modelat el llit de roques vermelles, són indrets especialment interessants i fàcilment accessibles. Més avall, el Parc Fluvial de Sant Boi, el Meandre de Sant Joan d'Espí o el Parc Lúdic Fluvial del Parc de Llobregat,
representen la rehabilitació de zones abans degradades on s'han fet actuacions paisatgístiques necessàries per valoritzar les ribes del riu. Al llarg del curs fluvial, el trontoll dels trens i el bronzit dels automòbils ja no pertorba els ocells.
Arribem a la desembocadura del riu. Fa 30 minuts érem al cor de Martorell i en breus instants semblarà que hagin transmutat el temps, el continent, en el trajecte un avió s'apropa de lluny. L'aeroport és a tocar.
El que deies dels ocells a mi em fa molt de gràcia perquè els animals com nosaltres s'adapten a tot. Abans els ocells estaven dalt dels arbres només, dalt dels branquillons, ara veus els ocells davant dels pals dels fanals que caminen per terra. I a la meva terrassa, tirant tota la terra de les jardineres que el meu marit es posa, ha fet una fiera. Però mira, què hi farem? Si troben bitxitos i animalons i si troben bé, doncs mira.
S'adapten a la ciutat igual que nosaltres. I aquest trontollà del tren i tot això que és normal, forma part del segle XXI i més que n'hauria d'haver. Ara ja no hi ha gaire quantitat d'ocells com quan jo era jove.
Hi havia abans més, suposo. Bé, doncs, després de Tàrraco, ens diu aquest autor, hi ha un lloc agradable de les riques Barcelones, on el port estén els seus braços protectors i els camps regalen eternes aigües dolces.
Així s'expressava el poeta i astrònom Avié en la seva hora marítima en el segle IV abans de Crist. No, després de Crist. Aquest encara era molt anterior a Verteguer. O i tant, referint-se a la desembocadura del Llobregat, el rubricàtum dels romans.
Molt ha plogut des d'aleshores i molta aigua baixat per la llera d'un riu, mensuet i inclement a voltes, nascut 156 quilòmetres amunt a Castellà de Nuc, un riu que avui, en el seu tram final, no reconeixeria ni els romans ni tampoc els nostres avis. Això és el que dèiem, ni els nostres besavis menys.
Aquest tram està envoltat avui de carreteres i vies de tren i la desembocadura va ser desviada el 2004 per permetre l'ampliació de les instal·lacions del port de Barcelona cap al sud. Al seu marge dret, entorn de l'estany de Caltet, que des del cel dibuixa perfectament la silueta d'un ànec amb vol, s'ha originat una zona protegida de Bell Nou.
els espais naturals del riu, un petit delta en miniatura, una de les peces que, sumada a les preexistents de l'estany de la Ricarda, el conjunt remolà a les Filipines, l'estany de la Murtra, els regarons, la pineda de Can Camins, la pineda de la Maiola...
Les basses de Candimoni i les platges de Viladecans i el Prat conformen els espais naturals del delta del Llobregat. En total, unes 923 hectàrees que gaudeixen i se'l mereixen d'un alíndex de protecció.
El tram final del Llobregat no ha estat sempre com ara. Fa uns 18.000 anys que es va formar un primer delta quan el mar estava uns 110 metres per sota del nivell actual. Fa 4.000 anys que es donaren un altre cop unes condicions d'estabilitat entre el riu i el mar.
Són 98 quilòmetres quadrats de terres planes i fèrtils que van des de Montjuïc fins a Castelldefels, esteses en un front corbat de 22 quilòmetres de costa i que, en forma d'arc tensat, té el seu vèrtex a Sant Boi, a 10 quilòmetres de la línia de mar.
Sinalitzem la composició geològica i trobem sorres, graves i llims. Ens queda un quart d'hora de programa, més o menys. Ho dic per si algú té alguna experiència recent d'haver anat a alguna platja, com vaig anar jo l'any passat, o del Parat de Llobregat, que vegi quina diferència, perquè abans era una platja bastant, bastant bruta i ara està molt i molt millor.
ja sé que mai plou a gust de tothom perquè jo li vaig dir amb un company que venia de Valladolid i jo li dic que olor a mar, notas el olor a mar sobretot noto el olor a queroseto com ells com ells no estan acostumats
No, no, però tenia tota la raó del món. L'any passat a Lanzarote també notava aquesta olor. Si estàs a prop d'una platja que està a prop d'un aeroport... Antigament no, perquè no anaven tants avions, però ara és tantíssim els avions que van que et queda servit. Les taques de quitrà que hi ha a la sorra són impossibles. Sí, són enormes, sí. Bé, doncs seguim parlant de pinedes, dunes i platges. Molt bé.
I quins ecosistemes hi trobem? Si tracem una línia imaginària de la costa cap al riu, primer hi trobem els ambients mariners, les platges i barres litorals que, on regna, el jull de platja. La platja de Viladecans es conserva el tram més genuí, plenament d'acord. És preciosa. Llàstima que triguem tant per anar-hi des de Sant Just.
Amb cotxe no, però els que anem amb autobús hem de fer dues hores de camí amb dos autobús diferents per arribar-hi. Després vindrien les dunes, amb les conegudes pinedes litorals, un espai molt alterat per la mà de l'home. Avui sabem que aquestes pinedes ja hi eren presents abans del segle XVI i que antigament s'explotaven per obtenir fusta i caça.
el pi pinyer i una inusual diversitat d'orquídees, al delta en podem trobar 22 espècies de les 70 que hi ha a Catalunya. En són els elements més representatius. Ho podreu veure a la Pineda de Can Camins. Després vindrien les maresmes o els salobres, petites depressions de relleu, inundades, segons l'època de l'any, que aboreixen les llagunes, també molt minvades avui dia.
La de les Filipines en seria l'exemple més evident. I finalment, els estanys o llacunes litorals, la joia de la corona, envoltades de franges de canyís, de boga i joncs. Els estanys litorals estan permanentment coberts d'aigua i amb una fundària de 4 a 6 metres són un filtre per la contaminació, regulen inundacions, permeten la recàrrega de l'equífer i són refugi de molts animals, especialment aus i plantes.
Molt bé, doncs ja hem fet un recorregut per aquest riu que el tenim aquí a la prop i realment sembla que estigui molt lluny i no li fem cas el riu Llobregat. Permetem que torni a dir que el 93-372-3661 és el telèfon de la ràdio, encara hi sou a temps fins a les 9 del mes, però falta molt poquet i algú dels pioners d'aquest programa...
que per internet ens envia coses. No us talleu? Veniu aquí i ens la digueu i ens la llegiu. Càndida. I és preciós el poema que m'has enviat per Facebook. Però Facebook, tot i que avui ens expliquem més coses per les xarxes socials, no és la ràdio. La ràdio és molt abans que el Facebook, que el Twitter, que el Twenty i que totes les xarxes agudes i per haver. Molt bé. Doncs posem música. Música
Fins demà!
Bé, i la doctora Pilar Sant Pau, nostra estimadíssima doctora Pilar Sant Pau, ve, doncs, com ara està promocionant un nou llibre i també ha fet un nou espai a la Vall d'Avers. Es va iniciar el mes passat amb una secció que es diu Qüestions de Pès. Estem convençuts que n'aprenderem a passar-nos...
Bé, aprendrem un munt de coses llegint els seus reportatges. Sí, jo és de la Vall de Verge del mes anterior. Sí, sí, sí. Però com que ara amb la Vall de Verge estem cada vegada més ben connectats... Això, ja en portaràs un. Ah, si demanes la redacció segur que te'l donen o te'l venen. No, suposo que s'ha d'inscriure, no? S'ha de subscriure.
Bé, aquí, amb aquest reportatge, diu... Pujar a la bàscula pot semblar un acte inofensiu, però per a molts homes i dones no ho és. Pugem en suavitat, procurant ser lleugers, i com un navegant perdut a alta mar, mirem esperançats l'agulla de la bàscula, com si fos una brúixola que confirmi que anem pel bon camí.
Si en lloc de baixar pes veiem que l'hem pujat, baixem de la bàscula desanimats, perduts, mentre mentalment anem repassant què vàrem fer malament ahir. Sempre hi haurà unes galetes o una llesca de pa per culpabilitzar-nos i cal saber que no sempre és així. Per passar-se cal entendre la bàscula. Amics de la Vall d'Avers, ja sabeu que aquí aquest espai està obert també sempre a vosaltres
I quan vulgueu venir, algú de vosaltres, a 60 i més, estaríem encantats. I de pas li porteu un exemplar de la Vall d'Avers per la Joana, d'aquest número. Tornant al pes, el més important no és la freqüència amb què ens pesem. Cadascú pot fer el que vulgui. No hi ha normes més enllà del sentit comú. Hi ha moltes persones que tenen el costum de fer-ho diàriament. Tan aviat s'han aixecat de dormir. No és cap problema i cal respectar-lo. Estar informat és bo sempre, que entenguem allò que veiem.
Comprendre és l'única manera que qualsevol lectura de la bàscula cobri exactitud. Aquestes persones que es pesen amb molta freqüència han de tenir en compte que cada dia de la setmana pesem diferent. El que ens marca la bàscula és veritablement el que pesem, però no vol dir que ens hagin engreixat si un dia la bàscula marca un quilo de més.
Sovint, moltes situacions que no tenen res a veure amb el que hem menjat fan que la bàscula marqui un o dos quilos de més. Per exemple, coses com si aquell dia no hem dormit bé, si estem preocupats, si estem esperant la menstruació. Això a les senyores...
Això a les senyores i la gent gran, no sé si espera la demonstració, em sembla que a la nostra edat no ens toca. No, no, no. La menopàusia i l'andropàusia... Ja, ja, ja, ja s'ha passat, ja ha passat. Exacte, exacte. Ja diuen que a la gent gran passem de la polisexualitat a la contemplativitat.
Ah, això mateix. Tornem al pes. Si ens hem pres un medicament antiinflamatori o un antibiòtic, si tenim una infecció, un mal d'esquena, veus, d'això sí que n'estem servits, tot això pot provocar una retenció de líquids transitòria que es reflecteix d'inmediat a la bàscula. Per tant, pesar més no sempre és sinònim d'haver-se engreixat. De vegades et pots haver inflat. Sí, per això ja ho diu, que tens retenció de líquids si has pres un antiinflamatori...
Els tractaments de cortisona... Oh, els tractaments de cortisona són fatals. Són fatals, fan aquella cara de salut tan maques, i és que realment estan plens de líquid per tot arreu. I, per exemple, hi ha els espasmes de colon, que hi ha gent que m'ha dit que jo me n'enfoto, que no me n'enfoto perquè n'he patit i molt, no?,
el síndrome de colon irritable, quan s'infla estàs gordíssim, quan es desinfla et cauen els pantalons. I la gent diu, com és possible el mateix dia? Si sols són gases, sí, però deuen ser en quantitat considerable. Bé, deixem els gases i posem ja la sintonia de la poesia, Carles, sisplau.
Avui a la poesia recordem un poeta que tothom ens estimem molt, la immensa majoria, que és Federico García Lorca, abans n'hem parlat, i evidentment, després d'acabar la guerra, per tota Amèrica Llatina, Margarida Xirco es va ocupar d'estrenar les seves obres poètiques i teatrals.
perquè va veure que era un gran valor. Si no haguéssim valgut, no les hagués estrenat. Avui, amb tot el respecte del món, recordem algun dels poemes del seu famós poema del Cante Hondo.
Entre italiano y flamenco, ¿cómo cantaría aquel silberio? La densa miel de Italia con el limón nuestro iba en el hondo llanto del sigrillero. Su grito fue terrible. Los viejos dicen que se erizaban los cabellos y se abría el azogue de los espejos. Pasaba por los tonos sin romperlos.
Baladilla de los tres ríos. A Salvador Quintero. El río Guadalquivir va entre naranjos y olivos. Los dos ríos de Granada bajan de la nieve al trigo. ¡Ay, amor! ¿Qué se fue y no vino? El río Guadalquivir tiene las barbas granate. Los dos ríos de Granada, uno llanto y otro sangre. ¡Ay, amor! ¿Qué se fue por el aire? Para los barcos de vela, Sevilla tiene un camino por el agua de Granada. Solo reman los suspiros.
¡Ay, amor, que se fue y no vino! Guadalquivir, alta torre y viento en los naranjales, Dauro y Genil, torrecillas muertas sobre los estanques. ¡Ay, amor, que se fue por el aire! ¿Quién dirá que el agua lleva un fuego fatuo de gritos? ¡Ay, amor, que se fue y no vino! ¡Lleva a Zahar, lleva a Olivas, Andalucía a tus mares! ¡Ay, amor, que se fue por el aire! ¡Ay!
La guitarra Empieza el llanto de la guitarra Se rompen las copas de la madrugada Empieza el llanto de la guitarra Es inútil callarla Es imposible callarla
Llora monótona, como llora el agua, como llora el viento sobre la nevada. Es imposible callarla. Llora por cosas lejanas. Arena del sur caliente que pide camelias blancas. Llora flecha sin blanco, la tarde sin mañana y el primer pájaro muerto sobre la rama. ¡Oh, guitarra! Corazón malherido por cinco espadas.
Muerto se quedó en la calle.
Muerto se quedó en la calle con un puñal en el pecho. No lo conocía nadie. Cómo temblaba el farol, madre. Cómo temblaba el farolito de la calle. Era madrugada. Nadie pudo asomarse a sus ojos abiertos al duro aire. Que muerto se quedó en la calle con un puñal en el pecho y que no lo conocía nadie.
La Soleà Vestida con mantos negros Piensa que el mundo es chiquito
Y el corazón es inmenso. Vestida con mantos negros. Piensa que el suspiro tierno y el grito desaparecen en la corriente del viento. Vestida con mantos negros. Se dejó el balcón abierto y al alba por el balcón desembocó todo el cielo. Se dejó el balcón abierto y al alba por el balcón desembocó todo el cielo. Vestida con mantos negros.
Encuentro. Ni tú ni yo estamos en disposición de encontrarnos.
¿Tú? Por lo que ya sabes, yo la he querido tanto. Sigue esa veredita. En las manos tengo los agujeros de los clavos. ¿No ves cómo me estoy desangrando? No mires nunca atrás. Vete despacio y reza como yo a San Cayetano, que ni tú ni yo estamos en disposición de encontrarnos. Campanas de Córdoba en la madrugada.
Campanas de amanecer engranada. O sienten todas las muchachas. Todas las muchachas que lloran la tierna soleá enlutada. Los laberintos que crea el tiempo y se desvanecen. El corazón fuente del deseo se desvanece. La ilusión de la aurora y los besos se desvanecen. Sólo queda el desierto. Un ondulado desierto.
Fins demà!
Bé, aquestes han estat uns... Uns fragments, uns fragments, perquè el poema del Cantejón ens agrada molt. Sé que algú deu pensar que és un atreviment, no?, recitar García Lorca i, a més, sento un gran respecte, no, no, perquè fa poc, un any, l'han estrenat a Madrid, un èxit apoteòsic d'una manera vibrant, feta por gitanos i payos. Però és una poesia tan senzilla, tan plana, tan a la nostra abast, que val la pena.
Tots la podem dir, el que passa que, clar... No ens podem comparar ningú. Nosaltres ho diem a la nostra manera i ells a la seva. I no és un muntatge teatral, sinó que nosaltres simplement fem una lectura d'uns poemes que ens agraden molt i els admirem. Hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui. Moltes gràcies, Carles, per la teva ajuda i la teva col·laboració.
a tu, Pere, i bé, fins el proper dimecres, o bé, fins al dissabte, al matí, que tornarem a repetir aquest programa. I si es volen oferir voluntaris a compartir amb nosaltres aquest programa, queden convidats. Molt bé.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes honorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un cara a cara amb els de segon d'esso i parlem del que no hem de fer a l'antia agenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concerts o cinema. Ràdio Taspers
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Bona nit, benvinguts a una nova edició de Carabé, que començarem avui amb un dels grups de la moguda de San Francisco de finals dels anys 60, els Quicksilver Messenger Service, que van publicar el treball Happy Trial el 1969 i de la que es traurem la peça When You Love.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!