No, no, no.
60 i més? Doncs sí, ja som al final del mes de gener, gairebé a les portes de la Fira de la Candelera, que ja fa 162 anys que celebra el municipi veí de Mollins de Reis.
Demà passat divendres i fins diumenge dia 3 a la Fira hi podeu trobar de tot. Planté i jardineria, brocanteix, alimentació, maquinària agrícola, llibres, còmics, automòbils, artesania, tastavins, mostra de bestiar, el que dèiem, de tot, ja de tot, a més és que és immensa. Des del principi que jo la vaig
Vaig, ja fa 30 anys o més, començar a anar-hi. Em pensava que feia 162 anys ja que hi anaves. Home, soc vieja però no tanto. És impossible, no? Tant de bo. No ho devem conèixer ningú que l'hagi viscut des del principi. No, però ja fa 30 o 40 anys que la segueixo i ha anat canviant d'una manera tan extraordinària, tan extraordinària,
Bé. Molt, molt. A més que hi ha de tot, t'hi pots passar el dia sencer i més. Ah, i aquest any han posat servei especial d'autobusos dissabte i diumenge de Sora i Sauret. I tant. Cada quart d'hora autobús per anar-hi. Perfecte. Però per ficar un arbre dintre de l'autobús ho trobo una mica difícil. S'ha de venir caminant.
Jo he vist molta gent amb plantes dins dels autobusos. Jo que vull comprar un llimoner una mica grandet no m'hi cap. Un llimoner en autobús no. Per això t'ho dic als arbres Tararica TV. Bé, avui és dimecres 30 de gener, esteu a la sintonia de ràdio d'Esver en el 98.1 de la freqüència modulada. Qui us parla és la Joana Algarra, que amb moltes ganes com sempre de compartir actualitat amb vosaltres.
Qui us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa d'aquest gener que s'acaba, en aquesta hora de ràdio per les persones grans o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar. Escolteu o veniu a dir-hi la vostra aquí al locutori o trucant al 93 372 36 61 a Ràdio Desvern. Podeu opinar, criticar i proposar allò que teniu ganes de dir-nos. Per tant, no us talleu. Truqueu al 93
3-7-2-36-61, ràdio d'Esvern. Vosaltres teniu la paraula? El nostre company Marc Perarnau, tècnic de so, entre moltes altres coses i una de les millors veus de l'emissora, us passarà de seguida amb nosaltres. Benvinguts uients d'Esvernians. Passen algo així com 5 minuts de les 8 del vespre d'aquest 30è dia de l'any del calendari gregorià.
Tenim per endavant 335 dies de 2013 per viure'ls el millor que puguem. És el moment de felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant aniversari. Avui 30 de gener festivitat de Santa Martina de Roma, Sant Alan i Santa Sabrina, entre d'altres. També avui es celebra el dia escolar de la no violència i la pau.
Aquesta jornada es convoca anualment per commemorar l'amor del Madhama Gandhi. Escoles i centres educatius arreu del món s'han sumat a la jornada organitzant tot tipus d'activitats per difondre els valors pacifistes. Xerrades i tallers serveixen per construir una millor convivència. Posem una mica de música. Mi Buenos Aires querido,
cuando yo te vuelva a ver, no habrá más penas ni olvido. El farolito de la calle en que nací, fue el centinela de mis promesas de amor. Bajo su quieta lucecita yo la vi, a mi pebeta iluminosa como un sol,
Que la suerte quiere que te vuelva a ver, ciudad porteña de mi único querer. Oigo la queda de un bandoneón, dentro del pecho pide rienda el corazón. Bé, escoltàvem un tango d'allò més bonic. Qué bonito. Mi Buenos Aires querido. Que bé, que bé. I ara passava amb un company
que havíem treballat just molts anys i ja fa tres anys que està vivint a Buenos Aires. I està encantat de la vida, diu que s'ha adaptat perfectament. Però si som bastant com nosaltres eh. Potser és dels llocs de l'Amèrica del sud que té la societat com la nostra. Però tot depèn de com et va la feina, perquè en aquests temps de crisis allà també n'hi ha. I molta. N'hi ha tot arreu i molta. Mira, si tens la sort de tenir feina, ja està bé.
I aquí estem per viure i conviure i compartir una estoneta les ondes amb vosaltres. Ja sabeu que també ens podeu trobar a la web radiodesvern.com, clicant la ràdio a la carta a qualsevol hora del dia o de la nit, on teniu un bé de Déu de propostes dels variats programes d'aquesta casa. Aquí, a Radio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada.
I ara, els deveniments que van tenir lloc del dia com avui. De l'any 1500, Vicente Jañez Pinzón descobreix l'eixida al mar del riu Amasones. L'any 1648, Muncher i Onznebruck, a Alemanya, s'assigna la pau de Vesfàlia entre el sacre emperador romà Ferran III, 1608-1657,
Els altres prínceps del sacre imperi romà germànic, França i Suècia, que marca el principi de l'era moderna dels estats-nació moderns o vesfaliants. Veus quines coses he viscut, Joana. I l'any 1661, també tal dia com avui, a l'abadia de Westminster, Londres, Oliver Crowell, és desenterrat.
i això que havia mort dos anys i mig abans, el 3 de setembre del 1658, i va ser sotmès a una execució ritual, o sigui que el van matar dues vegades. A l'any 1933, a Alemanya, Adolf Hitler assumeix la canselleria del Tercer Reich, després que el partit nazi fos el més votat a les eleccions de novembre de 1932, i un cop hagué renunciat
el canceller Kurt von Schlescher von Hindenburg. I el 1948, a Nova Delhi, la capital de l'Índia, l'extremista hindú Nathuram Gotts assassina el pacifista Mahatma Gandhi, líder de la independència de l'Índia. Quin agraïment. Per això avui es celebra... El dia de la no violència. El dia de la no violència en la seva memòria. L'any 1969, a Londres, Anglaterra,
Els Beatles fan el seu darrer concert al terrat de l'edifici d'Apple Studios, el número 3 de Saville Row. I el 1972 a Derry, a Irlanda, l'exèrcit britànic causa 14 víctimes al disparar contra una manifestació pels drets civils. Li va quedar el nom de diumenge secnant. El 1989 a Kabul, Afganistan,
es tanca l'embaixada dels Estats Units. I al 1994, Peter Leco es converteix en el gran mestre més jove del món dels escacs. 1996, Yugi Hayakutaka, no, ho tornaré a dir, aviam si ho dic bé, Yugi Hayakutaka, ara sí, descobreix el cometa Hayakutaka, va ser el més brillant de l'any i un dels que van passar més a prop de la Terra. El Hayakutake?
El Hyakutake. El Hyakutake surt en diversos manga, o sigui, en mangas d'astronomia... No, però és que jo ja saps que manga ja no tinc edat per llegir-ho. El Hyakutake, com que no? El manga llegeix gent de totes les edats, sobretot al Japó. I el 2003 a Bèlgica es reconeixen per primera vegada els matrimonis del mateix sexe. Vaja que no els matrimonis, el follon que tenen a França ara.
Sí, però som ganes de voler marejar-la per dir-ho, perquè ja ho tenen resolt. Ningú obliga a quedar-se un senyor amb una altra senyora. Però per què la llibertat de l'altre no es respecta? Per què ens ha de demanar?
a l'autoritat central. Tu et cases amb qui t'entens que ja prou feina té cadascú. Entendres amb el qui ha triat o l'han triada com per tenir que ficar-te en la vida dels altres. A més ho trobo d'una bestiesa tan gran. Què sap cadascú per conèixer les inclinacions dels altres quines són? I qui ens pot obligar? Per què? És que quina obligació tenim de seguir segons quines normes mentre no vagin contra la moral? I a més ningú sap
quan és jovenet i va creixent, de qui serà capaç d'enamorar-se al llarg de la seva vida? Enamorar-se o estimar? O desitjar un senyor o una senyora? Per l'amor de Déu, què és que sou? Per la part de la naturalesa més íntima del ser humà? En l'any 2005 a Irak es realitzen les eleccions per escollir una assemblea nacional constituent que ha de redactar una nova Constitució per al país, i a més, nomenar un president de la República, un primer ministre i la resta del govern provisional.
però aquelles primeres eleccions democràtiques, després de l'ocupació dels Estats Units i l'enderrocament del règim de Saddam Hussein, es veuen enfosquides
pel boicot de la minoria àrab, s'unita als comissaris. I tal dia com avui del 2007, als Estats Units surt a la venda el sistema operatiu Windows. Windows, que vol dir finestra, no? M'ha fet gràcia que aquest nom m'agrada molt. És la vista de Microsoft per innovar i succeir el Windows XP creat el 2001. 2012. A 47 quilòmetres al sur és de Ica, al Perú,
Va tenir lloc un terratrèmol de 6,2 graus de l'escara Richter que va deixar 100.000 ferits. Déu-n'hi-do. Posem música.
Sí, sí.
El doctor Zivago. Quina pel·lícula més emocionant, més maca i més sentimental. I a més l'han passat fa poc per la tele. La van poder tornar a veure. I a més la van passar dos cops.
en pocs dies. Bé, avui parlarem dels negiaments que van tenir lloc un dia 30 de gener. Un altre 30 de gener de l'any 1968,
Neix a Madrid, Felip de Bourbó i Grècia, príncep hereu del Regne d'Espanya. És llicenciat en dret per la Universitat Autònoma de Madrid el 1993 i màster en relacions internacionals per la Universitat de Georgetown el 1995. Ha rebut formació militar als exàrcits de Terra, Mar i Aira
i va ser membre de l'equip olímpic de Vela Espanyol als Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Encara me'n recordo, això sí que ho vaig viure davant de la tele. Quina il·lusió, aquell nano tan maco amb aquell barret blanc abanderat. I la seva germana plorant com una madeleina. Jo tinc a casa una foto preciosa. Jo tinc tota la pel·lícula.
Però jo la tinc de més antic, encara. Quan vam publicar un llibre a Planeta, escrit per un periodista de l'ABC, que es deia Un rei per l'any 2000, que parlava de quan el príncep Felip seria el rei Felip VI, que és el nom que li correspon com a reu de la Corona de Castella. El que passa és que després,
uns quants anys, 4 o 5 anys després d'haver publicat aquest llibre, el van fer desaparèixer perquè ja li va fugir del cap la idea d'abdicar tan jove el senyor rei. Això d'amanar és que... No sé, què diu que els reis han de morir al seu llit?
Això em sembla una mica... Mira, la reina de Bèlgica, abdicarà amb el seu fill i tant, campante, i està ben jove la reina. 75 anys, una edat joveníssima. I tant, gràcies, gràcies. I també un dia 30 de gener de 1979, i a Castelló de la Plana, neixia l'actor i showman valencià Carlos Latre.
Es va fer molt popular per les seves imitacions de personatges famosos al programa cròniques marcianes de Xavier Cerdà i posteriorment a la tribu La Escobilla Nacional, Polònia, Cracòvia, Tocara Mesoena i sobretot pel seu domini als escenaris com hem pogut veure fa poc al Teatre Coliseum de Barcelona. Domini a l'escenari de veus perquè fa una quantitat de caràcters extraordinari.
i a l'apartat de necrològiques, no podem passar per alt, que ahir va ser el 25è aniversari de l'amor de l'escriptor català Josep Vicenç Foix. Poeta, periodista i assegista, fou un dels més destacats autors de les avantguardes literàries de la primera meitat del segle XX. Va ser redactor de l'Amic de les Arts i de Quaderns de Poesia, on va col·laborar amb Carles Riba, Salvador Dalí,
i Salvat de Passeit, entre d'altres. Entre aquests altres estava també Federico García Lorca, que el barri va conèixer i li van publicar algun dels seus poemes en aquestes revistes.
Finalitzada la guerra civil espanyola, va retornar al negoci familiar la pastisseria Foix de Sarrià, deixant un temps per precaució les seves inquietuds polítiques i literàries que ens remeien aquells anys. Si no eres Afecto al régiment, de seguida et posaven l'etiqueta de Desafecto cap a la Vila Lletana. Finalitzada la guerra civil espanyola, va retornar al negoci familiar, això jo ho he dit.
Als anys 60 va tornar amb força a la seva activitat d'escriptor ja com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans i va adquirir gran popularitat quan el canteneutor Joan Manuel Serrat
va posar música i veu alguna de les seves cançons. I no oblidem tampoc que tal dia com avui de l'any 1991 moria el filòsof i escriptor català Josep Ferrater i Mora. Naturalesa i raó, causalitat i llibertat van ser matèria d'estudi en moltes de les seves obres. La filosofia en el món d'avui és una de les més llegides. Passem música.
Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va al Sance des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes,
jo vinc d'un silenci antic i molt llarg. Jo vinc de les places i dels carrers plens, de xiquets que juguen i de vells que esperen. Mentre homes i dones estan treballant
els petits tallers a casa o al camp. Estaríem escoltant Arraimon tota l'estona, però, clar, hem de continuar parlant. Parlem, doncs, de coses que ens agraden. Endavant. Bé, ara fa cent anys que els membres de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans subscriuen de manera onànima les normes ortogràfiques del català modern
que van ser publicades aquell 30 de gener de 1913. Aquest fet ens ve molt bé per recordar que el Palau Robert rep homenatge a l'escriptor i pedagog Joan Triadó amb una exposició titulada Llegir com viure, L'er com o vivir. La mostra recorre la vida i obra d'aquí va ser un dels fundadors de les escoles Tau, però també ens mostra la seva dimensió més humana a través d'objectes personals.
A més, en el folletó que reparteix en l'exposició, que és un llibre molt ben editat, hi ha una cosa molt curiosa que és el primer logotip i el sentit de l'escola Tau. La lletra Tau és aquesta lletra tan antiga amb aquest significat que té que vol dir que el senyor et beneeixi, et guardi i et mostri la seva fas, que és de la benedicció de Sant Francesc a Frà Lleó. Això és el que dona origen a l'escola Tau.
L'exposició és tot un reconeixement a una trajectòria marcada per la lluita d'un home perseverant en defensa de la identitat catalana en un context polític i social difícil, i també per l'acció educadora que va portar a terme. El muntatge expositiu és una metàfora de casa seva, ja que recrea el passadís llarg, farcit de llibres a banda i banda, i al fons un recambró on tenia el despatx.
A més, veure tots els objectes que han pogut recollir de casa seva és fins i tot emotiu. A més, recorda la seva manera de ser, la gent que vam tenir el goig de tenir-lo de mestre. Era una persona que disfrutava ensenyant. Fins al 28 d'abril sou a temps de veure aquesta exposició intimista de l'home que va ser el nostre mestre i va fer de l'educació un mitjà per canviar i millorar les persones. I d'un mestre de la llengua passem a recomanar-vos
una pel·lícula que tracta d'un gran mestre de la música. Ens referim a El Concierto, acabada d'estrenar i que ja ha estat premiada en diversos festivals internacionals.
Michalino va d'un director d'orquestra de fama mundial que ha vist destruïda la seva carrera artística perquè va defensar als músics jueus. Sancionat pel dirigent rus Leonidas Brezhnev, es veu reduït a treballar de concertge al mateix Teatre Bolshoi que ell havia dirigit. La trama va de tot el que va arribar a fer per sortir d'aquesta situació i tornar als escenaris per interpretar Tchaikovsky.
envoltat d'una sèrie de personatges que ens ho fan passar d'allò més bé amb els seus acudits. Bé posem una mica de música.
I ja que us hem suggerit una visita al Palau Robert, l'esplèndid edifici modernista del Passeig de Gràcia Cantonada Diagonal de Barcelona, us recordem que, a més de l'exposició dedicada a Joan Triadó, en podem veure tres més, la dels Premis Lux de Fotografia, la dels 50 anys de la publicació de Nosaltres els Valencians, de Joan Fuster, i la de Ferran Adrià i el Bull.
Quatre exposicions d'ons perfectament dissenyades en un palau robert magnífic. La de Joan Fuster es podrà visitar fins al dia 17 d'aquest mes de febrer en què es conmemoren els 90 anys del naixement de l'escriptor i els 50 de la publicació de Nosaltres, els valencians, un brillant assaig d'història política, social i cultural de la terra que va estimar. Durant aquests 50 anys, el llibre ha tingut una trentena d'edicions conegudes,
en català a la manera del valencià i tres en castellà. El seu ressò ciutadà i també entre historiadors i polítics ha estat enorme. A l'exposició hi podem veure correspondència de l'autor amb notables personatges i també pintures, escultures, gravats, dibuixos i llibres de l'entorn físic en què Joan Fuster va viure i treballar.
I a punt de tancar portes el proper diumenge, dia 3, som a temps de veure encara també el Palau Robert, la formidable mostra sobre Ferran Adrià i el bulli, risc, llibertat i creativitat.
un muntatge sorprenent que ens endinsa en el món fascinant de Ferran Adrià, el cuiner que ha portat a la taula imaginació, fantasia, coneixement, emoció i una capacitat il·limitada per aprendre, consolidat en aquest projecte d'excel·lència que conforma la història del bulli. Des dels orígens a la Cala Montjoy fins a la consolidació d'un estil únic i podem veure tot el procés de l'equip humà que va fer possible el bulli.
posant sempre de manifest una voluntat ferma d'evolucionar i la capacitat d'aplicar criteris de racionalitzar en els seus processos creatius. Ai, recordem també que el dia passat, parlant de teatre, us vam recomanar l'obra que protagonitza Vicky Peña al Teatre Romea, El Diccionario, de Manuel Calzada. Seguirà en cartell només la propera setmana fins al diumenge, dia 10 de febrer. És la lluita d'una persona, una dona,
per posar en ordre les paraules i el seu significat. La importància del llenguatge a les nostres vides es posa de manifest en aquesta obra que mostra la capacitat d'un ésser humà per superar les més difícils circumstàncies
que ens imposa la vida. A més, és una obra que t'enganxa. Dura només una hora i mitja i sembla que et passa el temps volant. Perquè el domini de les taules dels actors, començant per Vicky Peña, que està extraordinària, interpretant el personatge de Maria Moliner, però és que el paper que fa el doctor, el neuròleg, que la tracta sobretot quan va tenir
problemes per la seva edat avançada i els problemes que tenia de memòria, imaginen amb una dona tan intelectual i tenint problemes de memòria, el personatge del neuròleg interpretat per Helio Pedregal és formidable i el del marit per Lander Iglesias també. O sigui, és una obra molt recomanable. Jo dic, m'ho vull passar, però que molt bé veient-la. Bé, i també recomanem una altra exposició fantàstica. Les altres pedreres. Aquesta no l'he vist. Sí, sí, ja pots anar-hi.
O sigui, encara tens temps perquè durarà fins a 24 de febrer. Encara tens ben bé tres setmanetes. Sí, diu que el 31 d'octubre de 1912, Antoni Gaudí signava el certificat final d'obra de la Casa Milà, coneguda popularment com la Pedrera, un dels edificis més singulars de la història de l'arquitectura. Per commemorar-ne el centenari, l'exposició Les altres pedreres
arquitectura i disseny al món a principis del segle XX, presenta una tria d'obres que remarquen la singularitat d'aquest edifici únic situant-lo en el seu context històric. La mostra reuneix sis creadors que tenien com gaudir una visió integral de la disciplina. Víctor Horta, Héctor Guimard, Charles Gany, Mackintosh, Joseph Hoffman, Adolf Loos i tot fent un salt als Estats Units,
Frank Lloyd Wright. De cadascun es presenta un edifici coetani que, com la Pedrera, va obrir nous camins en el debat arquitectònic, en un moment en què s'abandonava la praxi històrico-eclecticista pròpia del segle XIX i es començaven a establir les bases del que seria l'arquitectura moderna. Bé, doncs ja ho sabeu. Fins al 24 de febrer, sala d'exposicions de la Pedrera al Passeig de Gràcia 92.
de dilluns a diumenge de 10 a 20 hores. Aquesta és la sala de baix que s'hi pot accedir amb tota tranquil·litat. A més és gratuït. No s'han de fer les cues per visitar la pedrera sinó que s'hi pot accedir molt bé. De totes maneres fins a deu persones pot entrar tothom. De més de deu persones s'ha de trucar i concertar perquè són visites guiades. I finalment parlarem de la sala Parés que ara precisament
exposa obres recent, ja no és de la de fons. El senyor Maragall, director de la sala Paris, ha sortit avui a la televisió i precisament n'ha parlat. Ah, ja ho hauràs vist, no? Sí, sí. Això va fent gran. I a més ha parlat d'un tema molt interessant, que l'altre dia també hi va haver un debat molt interessant al cercle de Sant Lluc, i suposo que és molt viu a totes les escoles d'art, dels nous artistes, molts joves,
que aposten per l'art figuratiu. Han tornat a l'art figuratiu amb l'estil de la vida moderna d'ara però art figuratiu. No només l'estil de vida sinó que la plàstica, les formes pictòriques, els estils que... A vegades sembla que sobreposa fotografia sobre pintura però és una manera de fer-ho ells. És que parteixen moltes vegades de la fotografia per fer una pintura però això és molt antic.
Si els clàssics ho haguessin tingut també ho haurien aplicat a aquesta tècnica. T'imagines que Leonardo o Michelangelo haguessin pogut comptar amb la fotografia? La Leonardo Pobres es tenia que refiar de la musculatura i de les formes de molts cadàvers. O sigui que per fer aquelles coses tan magnífiques que feia. O sigui, té un ensenfri de pintors, però destacarem els que a mi em sembla que m'agraden més. El Gonzalo Goitisolo,
el Miquel Macalla, l'Anna Miquel, els germans Moscardó, el Josep Moscardó i el Ramon Moscardó, l'Àlex Prunès i el Jordi Cerdà. I el Magí Puig no el destaca? És molt interessant. Són tots interessants. Hi ha una llista de 20. Per no tenir aquí una llista de telèfons. És fins al 19 de febrer. Encara queden dos setmanetes, gairebé tres. A més, l'exposició la podeu veure tranquil·lament a la primera Planta i és gratuïta.
Posarem una mica de música.
Bé, la Marge Radetzky. Destraus, escolta'm.
És el puny final dels concerts d'any nou. Em sonava la mar de bé perquè al concert d'any nou van acabar el concert tocant aquesta peça precisament. Sempre és el puny final. Bé, ara destacarem un article que publica tardor, que és la revista que publica l'AFATEC, la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya. Es diu El llibre blanc sobre les pensions en marxa.
és un article de Josep Carnet, responsable de la revista Tardó de l'AFATEC, de relacions internacionals. En el context de la situació econòmica que estem vivint, els pensionistes ens preocupa, i molt, quin pot ser el futur de les nostres pensions.
És evident que l'augment de la longevitat, el lent creixement econòmic, els dèficits pressupostaris i la càrrega del deute i un albaix nivell d'ocupació estan fent que sigui més complicat complir les promeses en matèria de pensions. Per tant, és urgent dissenyar i posar en pràctica estratègies globals per adaptar els sistemes de pensions.
a les circumstàncies econòmiques i demogràfiques actuals. La Comissió Europea ha publicat el llibre blanc sobre pensions adequades, segures i sostenibles que és el resultat d'un ampli procés de consulta engegat a través d'un llibre verd el juliol de 2011. L'objectiu d'aquest document és proposar als governs nacionals una sèrie de mesures per millorar l'eficàcia i la viabilitat a llarg termini
dels sistemes de pensions actuals a Europa. Les propostes d'acció presentades per la comissió en aquest llibre blanc es centren en dos objectius principals, aconseguir un equilibri en les finances públiques i augmentar la participació de les persones en l'edat de treballar. Per assolir aquests objectius, els principals suggeriments són
Crear més oportunitats per als treballadors d'edat. Desenvolupar els plans de jubilació complementaris privats. Millorar la seguretat dels règims complementaris de pensió. Fer les pensions complementàries que siguin compatibles amb la mobilitat. Encoratjar els estats membres a que fomentin vides laborals més llargues. Això em sembla importantíssim, perquè aquesta
Parlant en plat és que facin prejubilacions, donar-los una paga requítica a persones que han treballat tota una vida i perquè els hi falten 3 o 4 anys per jubilar-los, canviar-los per dos de més joves a mitja de preu i aquestes barbaritats que fan... Això ho parlàvem potser en l'audició anterior, que és una mida
del capitalisme salvatge. El guany màxim possible. Ho he sentit perquè el problema ara és més greu. Ja no jubilen un de gran per posar-ne dos de joves. És que no posen ningú. I els que queden es premen fins al final. Els que queden ni cobren les extras, els rebaixen el sou i saben que si queixen en tenen un altre a la porta que els substituirà.
Bé, continuar vigilant la suficiència, sostenibilitat i seguretat de les pensions. Cal un plantejament més europeu per combatre els problemes que afronten els sistemes de pensions. Els sistemes de pensions han de contribuir al creixement a Europa, promovent l'envelliment actiu. Això em sembla importantíssim, importantíssim perquè hi ha molts oficis que es poden fer a qualsevol edat.
naturalment mentre la persona estigui en disposició i sigui activa i capaç de fer aquesta feina. El que és absolutament absurd és que una persona als 65 anys hagi deixat de treballar, com tu deies, més jove encara, però bé, als 65 per obligació, tenint encara una capacitat per poder rendir perquè tristament en el seu lloc no es col·loca en una altra persona. Posem una miqueta de música.
Bé, i ara parlarem d'aquest bulletí que publica
Collserola, la nostra serra molt propana.
que realment és la de l'hivern 2013 i que ha arribat a les nostres mans, però que també la teniu, tant si aneu a l'Ajuntament, a la biblioteca, allà on sigui, i posa coses molt interessants del nostre parc que el tenim aquí a tocar. Oia la quantitat d'ocells que hi... Molt enormes! Aquestes passejades que fas amb bicicleta per Collserola veus quantitat d'ocells, no? Sí, sobretot ara, a l'hivern sembla mentida que no hi hagi i sí que n'hi ha.
B és Collserola, un tas de biodiversitat. Una nova exposició temporal ens mostra la biodiversitat del parc. L'èxit de les col·leccions de postals sobre la sorprenent varietat de flora i fauna de la Serra va ser el punt de partida d'aquesta exposició, tot donant una nova dimensió a les imatges. Collserola, un tas de biodiversitat, vol subratllar algunes idees bàsiques sobre el concepte que dona el títol.
Les fotografies i els dibuixos reprodueixen part de la col·lecció de postals de l'Exposició Permanent pensada per fer pensar del centre d'informació i d'aquesta manera es complementa i amplia els continguts. Tot i que les imatges són les protagonistes de la mostra, van acompanyades de punts breus que destaquen aspectes claus sobre la biodiversitat.
les relacions que s'estableixen entre les diferents espècies, l'alt índex de diversitat que hi ha a Collserola, els grups més representatius, la importància de la investigació i la gestió i les espècies exòtiques i els problemes que porten associats. També parlem del Centre d'Educació Ambiental Can Coll que acull l'exposició El Gran Casino de la Revesada Història d'un somni burgiès.
narra el com i el perquè de la transformació d'un racó de coll serola per la construcció d'un complex hoteler i lúdic. L'exposició ens mostra els detalls i les curiositats d'aquell efímer projecte que va tenir ressò internacional i que va reunir les hèlids aristocràtiques barcelonines, espanyoles i europees en un espai de diversió i luxe. Es podrà visitar els diumenges de febrer i març
des de les 9.30, dos quarts de deu, fins a les tres de la tarda. Posem música.
M'agradaria veure-la.
La música és dels jardins d'Aranjuez, però ara parlarem d'uns altres jardins que també són molt, molt i molt importants. Els tenim a Horta, no? Sí, i estan al llibre aquest que de tant en tant anem explicant coses milionà curiositats de Barcelona. Reis, teatre i un laberint. El parc del laberint d'Horta és un dels indrets més sorprenents de Barcelona.
Al costat de la serra de Collserola va ser ideat el 1791 pel mateix propietari dels terrenys, Joan Antoni d'Esvalls i d'Ardenna, el que va néixer el 1740 i va morir el 1820. D'Esvalls, amb l'ajuda de l'arquitecte italià Domenico Bagutti, va crear el que, amb el temps, es convertiria en un exponent del jardí neoclàssic del segle XVIII.
Tot i que el jardí està ple de petits detalls i racons meravellosos, la seva figura emblemàtica és el laberint, que també va ser dissenyat pel propi Desvalls. Realitzat amb 750 metres de xiprers retallats, el laberint té un relleu de marbre amb les figures d'Ariadna i Teseu a l'entrada i una estàtua d'Eros al centre de l'Embolic. Joan Antoni Desvalls era descendent d'una antiga família de guerrers.
que troba les arrels ben enrere, al segle XV. Els seus avantpassats van participar en fets com la defensa de l'Alhambra o el setge d'Almeria. Deixant de banda la lluita, ell es va dedicar a la ciència i es va convertir en un dels homes més il·lustrats de la ciutat. En aquest parc, que un dia tan sols havia estat
un pensament en el seu cap si realitzarien festuosos actes en honor a reis com Carles IV, Ferran VII, Alfonso XII o al mateix Alfonso XIII. El jardí gegant també es va utilitzar per a finalitats culturals amb el mateix Joan Maragall de protagonista. Al 1898, per exemple, el poeta va portar escena Iphigènia en Tauride, de Gete, que seria una de les moltes representacions
en versió de teatre clàssic que faria. Una altra cita important va tenir lloc al 1908, quan Alphons Tretjé i altres personalitats van assistir a la representació de l'obra Somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare i amb la commemoració del centenari del romanticisme al 1930 es van fer actuacions de tot tipus a la gruta de la Nilfa. Que, per cert, Efigeni en tauride
No l'hem tornat a veure representada des dels anys 60 al Teatre Grec. Jo no he tornat a veure més. Em sembla que no s'ha tornat a representar més. No em sembla que jo m'hagi sentit anunciada tampoc. Bé... La dada. El Parc Labyrinth d'Horta té el jardí més antic que es conserva a Barcelona. I el detall. El parc no es va obrir al públic fins al 1971.
4 anys després, que la família desvalls el cedís a l'Ajuntament de la Ciutat. O sigui que ara ja sabeu, des dels anys 70 que el tenim obert, el podem visitar sempre que ens vingui de gust. Sí, però resulta que el dia que jo vaig anar-hi a veure, ja fa molts anys, va ser una temporada de sequera i els pobres xipresos estaven tots ben secs.
Tenia el color d'aurat. D'aurat més bé, marró. El vaig veure des de dalt que hi ha una galeria que veus de dalt estant tot el laberint i feia una pena.
Ara sembla que torna a estar molt i molt verd i nosaltres, l'associació de gent gran, teníem projectat de fer una visita, però resulta que no tenim data. Encara hi ha una llista d'espera enorme per fer una visita guiada. Bé, doncs quan puguem ja ho anunciarem. Això mateix. I tant, que val la pena. Posem música, sisplau.
Briundubo, briundubo, briundududududududuau. Briundubo, briundubo, briundudududududududu. Briundubo, briundubo, briundududududududuau. Briundubo, briundubo, briundududududududu. Briundubo, briundubo, briundudududududuau. Briundubo, briundubo, briundubudududududuau. Briundubo, briundubo, briundubududududududuau.
Bé, estàvem escoltant a la Dama del Jasle.
I ara parlarem d'un tema molt interessant i sembla que a tothom el passa una mica de costat i que realment és actual i que tothom l'ha d'entendre. Forma part de la vida. Sense sexe no hi ha vida.
Es referia que anàvem a parlar d'aquest reportatge de la revista 60 i más que es titula Sexualidad y afectos en la vejez, que fa referència a un llibre que porta aquest títol, que és d'en Félix López Sánchez, publicat per Pirámide. Bé, Félix López Sánchez. Ho farem tant com està escrit perquè és un article que ha aparegut a la revista 60 i más i que edita el Ministeri d'Edenestar Social i totes aquelles coses.
Aquesta gent que cuida de la tercera edat. Serso i tot això. Aquest senyor porta... Vaja, lleva más de 35 años estudiando e investigando el desarrollo sexual, afectivo y social de las personas. Todo lo que sabe está en sus libros y en las ponencias que, como catedrático de psicología de la sexualidad, ha impartido en la Universidad de Salamanca y en la de Sant Marcos de Lima, en el Perú, como doctor honoris causa.
Con la lectura de este libro de Félix López Sánchez, se pretende ayudar a las personas mayores a conocer, comprender y manejar con inteligencia emocional los cambios fisiológicos, afectivos, mentales y comportamentales que afectan a su biografía sexual y amorosa. Pero ¿qué respuestas propone el autor? Destacamos alguna de ellas. ¿Qué deben conocer?
la anatomía y fisiología sexual básica, así como los cambios de éstas en la madurez y vejez. ¿Qué deben comprender? Que son dueños de su vida sexual y amorosa, que tienen la posibilidad y el deber de tomar decisiones en orden a su mayor bienestar y el de su pareja, si la tuviera. ¿Y los aspectos afectivos y sociales?
Estos pueden incluso mejorar en la vejez y en todo caso mantenerse muy bien el deseo, el placer de la caricia y el abrazo, la ternura, la intimidad con el otro o la otra, la capacidad de cuidar y ser cuidados, etcétera. Los afectos siempre están abiertos y uno puede desear sentirse atraído o enamorarse o pegarse o hacer amigos, etcétera, a cualquier edad.
El corazón humano siempre está abierto a amar y a ser amado, porque somos seres para el contacto y la vinculación. Us recomano aquest llibre que és molt interessant i que treude del mig molts tabús d'aquells que a vegades no ens agrada sentir. Es diu Sexualidad y afectos en la vejez, i com ha dit el Pere, és del Félix López Sánchez i la dita pirámide.
Com diu el presentador Òscar Dalmau molt sovint als seus programes, toqueu-vos, abraceu-vos, no us faci por. Endavant. Clar que no, clar que no. Bé, posem una mica de música.
i després de creure tant d'arribar en tots els dubtes. Tenia raó el filòsof, pressuposa la certesa, el mateix fet de dubtar.
Els ulls no se t'han cansat i et fan nosales paraules. Qui podríem devinar-te de quin amor moriràs si mai no et deixes mirar?
Una cançó molt maca. Aquesta jo no la tenia molt escoltada. M'agrada. Bé, i ara parlarem d'una cosa que ara està molt de moda i que ara és el temps. Els calçots. Que es mengen drets. Ah, sí? Sí. Jo no me'ls menjo ni dret ni assegut.
Però això cadascú els seus gustos. Ah, clar que a tu no t'agrada. No m'agrada. A mi és que no em senten bé, però agradar-me m'agraden. Ja hi tornem a ser. De nou el mes de febrer ha arribat el calendari. Ja gairebé l'estem acabant. Estem a tren. No, oi, estem al gener. Clar, oi, és que ja arriba. Jo conformo el gener i febrer. Ja està bé, ja està bé. No és que sigui un mes gaire especial, sinó fos perquè és el mes més curt de l'any. I el nostre preferit per fer el ja clàssic reportatge de l'especial Calçotades.
Per a tots aquells que ens agraden els calçots, la seva salsa i el ritual que tot plegat comporta, estem d'enhorabona perquè la temporada ja ha començat. A Collxerola ja fa setmanes que podem degustar aquesta ceba dolça i deliciosa i són molts els restaurants i masies que compten amb un menú especial per a aquesta ocasió. Però la veritable temporada calçotaire comença el darrer diumenge del mes de cener a la ciutat de Valls. Això diuen.
Exacte, i això és... El meu fill va anar l'altre dia per la muntanya, diu que a tot arreu que t'acostaves amb una messia feia una olor a calçots.
Avui és que jo estava planificant el febrer, ja m'estava posant en el més segur. Només falta 24 hores. Ho hem repetit la tira de vegades, que estem a 30 de gener. Certament tant se val on els mengem, en una mesia, al camp o al restaurant que tenim prop de casa, l'oportunitat de gaudir d'aquest esdeveniment popular en el que no hi pot faltar
Bon ambient, molta colla i molta gresca. Botifarres, carn, vi i una salsa del tot imprescindible. La salvitxada o la salsa romesco. Veus, aquesta salsa sí que m'agrada molt. Però la salsa sola, no? No, la salsa sola no. Amb altres coses. M'agrada, per exemple, que també es posa molt una salsa romesco o molt semblant. El peix. No, hi ha moltes amanides. Especialment el xató de Vilanova. El xató de Vilanova porta salsa romesco, també.
És una festa gastronòmica plena d'olor sabós i amb una llarga sobretaula. Són vàries els elements que ja no hi poden faltar. Els pitets són un d'ells, imprescindibles en aquesta menja perquè si no et poses fet un senyàcer. Els atornem a una època en què menjant ens embrutàvem com la canalla que ens acompanyava.
Jo també me'n bruto a vegades menjant. L'altre dia em vaig tirar tota la salsa del bocat per sobre a un restaurant vegetarià. Mare de Déu! Totes les camises, els pantalons... No estava la Carme endavant? No. Ah, menys mal, perquè si no t'hauria fotut una bronca... Bé, posem la música de la poesia allà.
En el 25è aniversari de la mort de Josep Vicenç Foix recordem algun poema del seu llibre... Sol i de dol. Sol i de dol. I amb atusta gonella em veig sovint per fosques solituds, en prats ignots i munts de llicorella i gorgs pregons que maturen astuts. I dic, on sóc?
Per quina terra vella, per quin cel mort, o pasturatges muts, de l'eixa es foll. Vers quina meravella, d'astre ignorant madrés, passos retuts. Sol, soc etern, més present al paisatge de fa mil anys, l'estrany, no més estrany. Jo m'hi sent nat, i en desert, sense estany. O en tuc de reu, jo retrop el paratge,
on ja vegui i de Déu el parany pareurem tot o del diable engany. Saber narrar en llenguatge vigorós, d'alei desig i plers i sense esforç rimava ells mots amb el ritme dels cors, amants o folls i gent fantasiós o dolç fallit.
Coronar de lluors, éssers de carn, tot oblidant els morts, i l'ombra llur real d'un vell tors reprendre el tot vital i vigorós. Saber sofrir sense llenguir, llamar sense esperar, i és senardit del segle, té mala nuig i el nàufrec donar la mà. Viure l'instant i obrir els ulls al demà. Del clar i l'obscur seguir normes i regles,
i enmig d'orats i sabis raona. No pas irós ni trist si d'allà al riu, entre pollangs veig els salatges verds d'un cap al tard i d'uns misers coberts el fum de gros fa el paisatge soliu. Pens en qui fuig pels colls ploraire i diu
que res no val i nega l'univers. I del compàs i el plom tothors advers i del concret els déus clama si viu. Puig que un d'alem empeny i tants d'atzars en fan fluir, sense el vi, alba i nits, els riarols morens amb plats florits. El ras nocturn i el cim desert i el mars, els comiats d'amor en rústics bars, a sol colgant.
entre vessars humits. En plau d'enzar, darrà per les muralles del temps antic, i a la cos de la fosca, sota un llorer, i al peu de la fontosca, de remembrar sa llut, setge i batalles. Dematí en plau?
amb fèries, tanalles i claus de tub, cercar la peça llosca. A l'embregat o al coixinet que embosca, l'eix, i engegar per l'asfalt, sense aptar falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, ben s'arrebent els guals, o mon novell, emplau també l'ombra suau d'un tell. L'antic museu, les madones borroses, i el pintar extrem d'avui, candi-trempell.
m'exalta el nou i m'enamora el vell. Jo tem la nit, però la nit m'emporta, erd pels barals, vora la mar suïgiosa, el llum moren, la cop la sent confosa i em troba en mi, tot sol i això em conforta. Negres carbons esbossen la mar morta, les cas pujol i l'arròs tapinosa.
però jo hi veig una selva frontosa i l'erm de cert imagino una porta. La fosca nit m'aparenta pissarra i com l'infant hi dibuix rares testes un bon novell i el feu que el desig narra. Me'n meravell i temo nitgafines, astres i seny, la mar omples de bestes i una veu diu plou sang a les codines.
Bé, ja som a la fi d'aquest programa d'avui, dimecres 30 de gener. La propera setmana ja estarem al febrer, o sigui que fins la propera setmana a les 8 de la nit, o bé, fins el passat dissabte, el proper dissabte, que els podreu tornar a escoltar, si us plau, a les 11 del matí.
Doncs fins aleshores, a reveure. A reveure?
Gràcies per atendre'ns.