Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com
Notícies, entrevistes, reportatges, agenda, no et perdis tot el que passa al teu voltant.
Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil.
Informatiucomarcal.com
Radio Nasté
A las cuentas, Radio Nasté
Procuratá mi informe
Sesanta y mes...
Amics oients, ha arribat un nou dimecres i Ràdio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, us ofereix l'audició 60 i més.
Tota una sèrie de temes escollits per la taula de redacció per passar amb vosaltres una hora de ràdio.
Intentem que siguin aments i en temes curiosos, música...
En fi, tot allò que ens ha semblat adient per ser divulgat en aquesta audició de 60 i més.
Us saludem la Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joan Algarra, ja disposats a iniciar l'audició d'avui.
Música
He sabut que tots els mitjans de comunicació han publicat la trista notícia de la seva mort,
que han fet mil i una versions de la seva immensa trajectòria com a figura de la ràdio, de la televisió,
amb aquelles grans entrevistes a personatges d'importància mundial,
d'espectacles que, encara que fossin en blanc i negre, alegraven les nostres nits, un tant grises, un cop a la setmana.
Sí, realment, José María Íñigo, amb el seu gran bigoti i el seu somriure, un tant socarrón, com diuen en castellà,
omplia l'allar de molts catalans, de comentaris, de sorpreses, de divertiments, tots en torn d'aquella pantalla,
i no solament els de casa, sinó també dels veïns que encara no havien pogut comprar-se un aparell.
Recordem la sessió excepcional, amb el mentalista Uri Geller, que, entre cometes,
doblegava les mànecs de les culleretes de cafè, i parava, a vegades, també, posava en marxa rellotges.
Eren grans programes, Directísimo o Esta noche fiesta,
que van posar de manifest la seva visió de la gran trajectòria que tindria la televisió en el futur.
Encara ara, en l'actualitat, José María Íñigo era el comentarista del gran certamen al concurs europeu d'Eurovisió de la cançó.
Va col·laborar fins a l'últim moment en un programa de cap de setmana a nivell nacional.
Era relativament gran en edat, 75 anys, però molt jove d'esperit.
Tots aquells de nosaltres, que som fans de mitjans de comunicació,
hem pres, una mica, model del seu bon fer i estil.
Hem perdut un referent.
Sempre recordarem el teu immens bigoti, el teu somriure,
i les extraordinàries entrevistes que ningú no s'havia atrevit a fer.
Fins alhora.
Des d'aquest senzill magasí, et recordarem i et diem adeu, José María Íñigo.
Viatjant per Catalunya.
Avui visitarem la plana del Rosselló.
Terra sense fronteres.
Mar i muntanya s'uneixen en aquesta comarca,
que, com d'altres nord-catalanes,
van ser assignades a l'estat francès
arran del Tractat dels Pirineus de l'any 1659.
El territori del Rosselló presenta dos paisatges bàsics.
La plana, oberta al mar i centrada per Perpinyà,
i la muntanya, estesa en torn de la plana.
Aquests dos paisatges ofereixen més matisos
i la toponímia ens permet diferenciar-los.
dins del sector planer cal destacar
Salanca, Aunol, a tocar l'estany de salses
i el liberal a Punin.
Seguint la tot.
No, la tet.
La tet.
Ah, sí, el tet.
El riu.
Un dels rius que té nom femení.
Sí, sí.
A la muntanya distinguem l'albera, al sud,
que fa partió amb l'Empordà.
Els aspres, sector de muntanya baixa i mitjana,
compartit amb el conflent.
I les corberes, conjunt de relleus
que limiten la comarca al nord-est
i les separen del llenguadoc.
Per cert, ara l'estat francès, fa menys de sis mesos,
que ja ha ajuntat tota Occitània.
Per tant, abans eren els Pirinès Orientals,
ara ja no.
Ara té un altre nom i és el doble.
I precisament la gent de Perpinyà
està molt emprenyada amb el govern de París.
Clar que sí.
Tant si s'hi arriba el Rosselló des de la França,
endins, a través de les corberes,
com si és per la península,
per l'autopista,
bordejant l'albera,
ens sentim compresos
per l'exuberància de la vegetació,
la presència extraordinària
de les plantades de perseguers
i de les vinyes,
i l'absència de xemeneies i fums de les fàbriques.
Però això és un avantatge pel medi ambient
i un inconvenient,
ja que representa que el nivell de vida
no és precisament gaire elevat.
Fins a principis d'aquest segle,
el jovent havia de marxar cap a París,
però ara sembla que s'ho repensin una mica.
La necessitat de guanyar diners
ha despoblat sistemàticament
els costers i la muntanya,
els aspres i el conflenc,
i tothom ha d'acudir a la plana
entorn de Perpinyà,
on es concentra la majoria de la població.
Malgrat això,
el país té de tot.
Una costa planera,
de barcarers a argelers,
una costa rocosa,
la costa vermella,
de Coll lliure a Cervera,
on el Tractat dels Pirineus
va fixar,
com ja hem dit abans,
l'any 1959,
la...
no, no he dit bé,
1659,
la frontera.
Allò va ser la frontera.
Bé, doncs,
té plana i muntanya,
i valls de tota mena,
i fins i tot
un altible preciós.
L'aigua,
meticulosament recollida,
permet el conreu de les sortalisses
als liberals,
de la Tet i del Tec,
i a la Salanca,
i a les hortes de Sant Jaume.
El perseguer és l'arbre rei,
però hi ha també
forces al Baracuquès,
a la vall baixa del riu Aglí,
i forces irerers,
a la vall del Tec,
per Ceret,
els banys i arlers,
i forces pomeres,
a la vall unitjana,
de la Tet i afluents,
des de Saorra fins a Mosset.
Però la veritat és
que si en els temps llunyans
un 80% de la població
era pagessa,
avui en dia
hi ha apenes un 6%.
Però la terra
continua sent conreada,
i els invernacles
proliferen.
Cada cop més gent
aprecia la fresca brisa
de l'all Bellespí,
del Conflent
i de la Cerdanya.
Reabilita les velles cases familiars
i les adquireix.
Retrova la pau i la tranquil·litat
al peu del Canigó.
Pels rossellonesos,
la muntanya per excel·lència,
i ves per on,
el fluix turístic
estimula l'arrelament
de la població autòctona
que encara queda.
Per això,
alguns habitants del rosselló
diuen que a la comarca
el sol lluï
durant 300 dies.
Potser per això
els perseguers
i les vinyes
que tanta acceptació
tenen entre els entesos
són realment tan fèrtils.
L'església de Sant Jaume
és el barri homònim
de Perpinyà,
antic Call Jueu.
El seu interior,
adornat amb sorprenents riquesa,
conté la curiosa creu
dels ultratges,
la qual encapçala
la processó de la sang
que surt divendres sant
des d'aquesta iglésia
de Sant Jaume
fins a la catedral.
Colliure és coneguda
com la joia
de la Costa Vermella.
El port,
la seglésia,
les platges
de Sant Vicenç
i del nord
o el castell reial
són alguns
dels seus atractius.
Gastronòmicament,
Colliure
ressalta
per les seves
sanchoves.
La Costa Vermella
és part
de la ribera
gresta del Rosselló.
Els raig del sol
han batejat
aquest litoral
de contorns
de molt poderosos,
cremant les seves roques
sense polir
fins a tornar-les
de color roig.
Una visió romàntica
de l'escritor
Raimon Portell
ens descriu
aquest paisatge
amb aquestes paraules.
Déu
estava treballant
en el Rosselló,
estirava les planes,
definia la corba
de les platges,
tollava el diamant
del canigó,
de tant en tant
li sobraven
grumolls de fang
i els anava deixant
on el poguessin
ordestar,
ordestar?
No,
molestar,
molestar.
Ah, molestar.
Andava deixant els paquetets
així de costat.
A baix,
a la dreta,
a tocar el mar
i quan va haver acabat
se'ns va oblidar.
Després els homes,
com que es fiquen
en tot arreu,
van decidir
evitar aquests trossos
vora mar.
Van aprofitar
els ports
i van estendre
vinyes
per albaçants
irregulars.
Fins i tot
li van
posar un nom.
En aquestes
costes tan desiguals
la Marenda,
però el paisatge
conserva encara
un aspecte
torturat
l'encant
d'una
colossal
d'esferra.
D'esferra?
És d'una colossal
d'esferra?
Sí.
Tal com si ens
trobéssim
damunt
d'un precipici
i un final
del món.
No hi ha
rectes.
Tot i
fa corbes,
una
rere l'altra,
diuen
fins a l'any
117
corbes.
superen
el coll
dels
balitres,
per on passa
la frontera.
Tenim
Cervera
als peus.
És com si
sobre la
línia
que es va
inventar
en el
tractat
dels Pirineus,
s'alçés
un mirall
i les poblacions
a costat
a costat
es reproduïen
invertides.
Es reproduïen
invertides.
A Cervera
hi apareixen
les mateixes
vies mortes,
la gran estació
internacional
i el poble
encaixonat
a sota,
a punt de caure
al mar,
igual que
per bou.
Els carrers
passen
a diversos
nivells,
serveixen
de torrents.
Davant
del mar
hi ha
algun cafè
amb aquell
aire francès
que tot
ho omple
de flors
estampades.
Mirem
la petita
cala
tancada
entre parets.
Al final
del segle
XIX,
Cervera
es va girar
com un mitjó.
Aquelles
barraques
de pescadors
es van trobar
convertides
en un ús
de comunicacions
principal.
El tren
va portar
viatgers
i hotels
com a
Valdebert
construïts
als anys
XX
quan tot
hi feia
un art
de cor
amb tot
el luxe
i els serveis
ineludibles
per fer
agradable
l'estat
obligada
dels viatjants
que tenien
papers
per tramitar
la frontera.
Però la guerra
civil
ho va esgarrar
tot.
Eren
anys d'ús.
Allí es barrejaven
tota mena
de viatgers
fugitims
de la
Barcelona
revolucionària,
estrangers
que volien
allistar-se
a les brigades
internacionals,
policies
i contrabandistes,
serveis secrets
i agents
dobles
de tots
colors.
Més tard,
qui fugia
de l'exèrcit
feixista
i en direcció
contrària
qui fugia
d'un
nazisme
i fins i tot
un
aigua
barreig
de persones
difícils
de qualificar.
En deixar
el poble
apareixen
les primeres
feixes
de vinyes
i corba
enrere corba
ens acostem
a Banyuls
de la Merenda,
un poble amable
de casetes
baixes
i que els restaurants
ofereixen
normalment
crema catalana
de postres.
De Banyuls,
si ens sentim
valents,
podem visitar
la torre
Madaloc,
alçada
pels Reis
de Mallorca.
S'hi puja
per un camí
de carro
asfaltat,
tallat
al vessant
de la muntanya,
on cal
fer equilibris
quan trobes
un cotxe
de cares.
Des del cim
es domina
la serra
de l'Albera,
la costa
desigual
i el mar.
L'arista
li va fer
una mala passada
a l'escultor
Aristides Maiol
o potser
va ser
bona.
El cas
és que
en aquest
gran artista
nascut
a Banyuls
va haver de deixar
de pintar
per dedicar-se
a l'escultura
perquè
la veia
millor.
Elna.
A Elna,
Saret
o Port Vendres
gaudeixen
amb les escultures
de l'artista
que també
té un museu
a París,
ciutat
en la qual
va residir
durant llargues
temporades.
Visitarem
el Castell de Salses
situat
a uns 16 quilòmetres
al nord
de Perpinyà
que fou construït
a finals
del segle XV
com una gran
fortalesa
inexpugnable.
En aquella època
aquest castell
marcava la frontera
amb l'estat
francès.
I arribem a la ciutat
de la que
Dalí
en deia
que era
el centre
del món,
Perpinyà.
Nosaltres
no ens atrevim
a dir el mateix,
però sí que pensem
que és molt adequat
intentar descobrir-la
perquè a cada
cantonada
podem trobar
senyals
d'un passat
gloriós.
Potser
que a cop de vista
sembla una ciutat
com qualsevol altra,
però si ens fixem,
els seus carrers
conserven vestigis
d'una època
en què Perpinyà,
la capital
del Rosselló,
era la segona ciutat
més important
de Catalunya
al llarg
dels segles
XIV i XV.
El nucli antic
té forma
octogonal.
Des del Castellet
o des del Palau
dels Reis
de Mallorca
podem observar
una molt bona
vista panoràmica.
Normalment,
els comerços
i els restaurants
estan concentrats
en aquest sector
de la ciutat.
La catedral
de Sant Joan
d'estil gòtic
fa 72 metres
de llarg.
En el seu interior
es conserva
una orga
remetada
amb un cap
de moro.
en temps llunyans
escòpia...
Escòpia?
Escòpia...
Escòpia...
Caramels.
Escòpia caramels
a les celebracions
de Nadal.
Aquesta catedral
està ubicada
a la plaça
de la Gambeta,
dit de les armes
durant la Revolució
Francesa.
S'apagada
de la resta
de Catalunya
per una frontera,
Perpinyà,
la capital
del Rosselló,
sempre mantingut
vincles
estrets
amb el sud.
La història
hi ha donat
el títol
de fidelíssima
per la seva leialtat
a la corona
catalana
aragonesa.
En la guerra
contra França,
però el barri
antic de Perpinyà
és ple
de carrerons
estrets
on s'alcen
edificis
amb les façanes
d'una arquitectura
de regust
absolutament
francès
on les finestres
tenen
els clàssics
pòrtics
de fusta.
Sí,
allò que
tapen
directament.
El Rosselló
és una terra
de magnífics
contrastos
naturals
que s'ha mantingut
impertorbable
al llarg del temps.
Els rossellonesos
tenen la sort
de comptar
amb tres reserves
naturals,
un espai
igualment natural
i dos estanys.
és un territori
on la terra
és estimada
i admirada
i alhora
molt curosament
cultivada
pels pagesos.
No cal dir
que aquest viatge
ha estat d'allò
més agradable.
No us ho sembla?
Sota el patrocini
de l'Ajuntament
d'Esplugues
de Llobregat
s'ha organitzat
al Casal Robert Brillas
de la població veïna
una ballada
poètico-musical
a càrrec
de la poetessa
Soledat Gascó
amb la col·laboració
del rapçó
de Jordi Odina
i les il·lustracions
musicals
a càrrec
del cantautor
Josep Maria Baquer.
Serà
a dos quarts
de vuit
del vespre
el proper
quinze
d'aquest mes de maig.
En acabar
la ballada
l'Ajuntament
d'Esplugues
de Llobregat
obsequiarà
els assistents
a l'acte
amb una rosa
i una copa
de cava.
Recordeu,
el proper quinze de maig
a dos quarts
de vuit del vespre
el casal
Robert Brillas
d'Esplugues
batllada poètica
amb la Soledat
Gascó.
Bé, ja tens a punt
aquelles coses
que ens expliques
entre vagues
tramvies
i després
esperits
d'aquells
que...
Recordeu,
recordeu
que l'últim dia
us vaig dir
que res d'autobusos
ara han pujat
de categoria
i fem
taxi
i ara agafarem
els taxis.
Ah,
mira.
Diu,
la història
del taxi
coincidint
amb els autobusos
el 1906
apareix a Barcelona
els primers
taxis
amb motor
de gasolina.
Al principi
només hi ha
una sola parada
a les Rambles
que disposa
de sis cotxes.
Fins al final
de la Primera Guerra Mundial
els taxis
conviuran
amb carruatges
de lloguer
arrossegats
per cavalls.
A la història
del taxi
hi ha
algunes fites
importants
com
el començament
de la matriculació
dels cotxes
imposats
per la Guàrdia Urbana
en 1907
o serveis
de cotxe
de lloguer
i taxis
21
a un total
de tots ells
conduïts
per empleats
de la fàbrica
de cotxes
la Hispano Suïssa
en 1910.
En 1924
ja n'hi hauran
60 parades
i l'Ajuntament
crea el Còdic
de Circulació
establint
que en primer lloc
els taxis
durant una franja
de colors
travessant les portes
per distingir-se
dels automòbils
particulars.
Amb el temps
es definiria
la franja groga.
Ara no sé
què passaria
a tu
amb la franja groga.
Ara sí.
La multa a tots.
Multa.
Pintar el cotxe
de nou.
Posiria un tronja.
Sí.
No?
Sí.
Diu
al començament
de la guerra civil
la CNT
va confiscar
les cooperatives
més importants
i va
col·lectivitzar
tots els taxis.
Però molt més
enllà de les decisions
del sindicat
la necessitat
de locomoció
durant la guerra
va obligar a
confiscar
els taxis
de nou.
Això
sumat a la manca
de combustible
i recanvis
va portar
a la suspensió
del servei.
En 1939
es va restablir
un negoci
però només
com a cotxes
per desplaçar
les autoritats.
La poca quantitat
d'automòbils
i l'escassetat
de combustible
va durar
a la reutilització
de cotxes
de tracció animal.
La recuperació
del taxi
comença
quan l'empresa
Sociedat Espanyola
d'Automòbils
de Turisme
i fixeu-vos
que diu
SEAT.
Sí.
Entre parèndres
diu SEAT.
SEAT.
Sociedat Espanyola
d'Automòbils
de Turisme.
Renova la flota
en 1955.
Com
que hi havia
hagut
una política
de distribució
de llicències
amb criteris
poc clars
la seva activitat
comença
a ser regulada
per la
Corporació
Metropolitana
que desapareix
en 1988.
és a dir,
això és d'aquí
mateix, eh?
Sí, fa quatre dies.
Això ja ho hem viscut
nosaltres tranquil·lament.
I és reemplaçada
per l'entitat
metropolitana
del transport
per coordinar
la totalitat
dels serveis
de comunicació
i transport.
El número
de taxis
anirà creixent
amb els anys
fins a convertir-se
en emblema,
els emblemes
indiscutibles
dels carrers
de Barcelona.
I tant.
Taxi,
Eliseu,
ja s'acabarà
la taxis.
Ara ens anirem
per un altre tipus
de...
Sí, sí,
allò dels esperits.
No ens els posis gore, eh?
No, no.
Si us plau.
Avui és molt xulo
perquè són lluns
misterioses
al temple.
Oh!
No.
No?
Però no passa res.
No passa res.
Ah, ah, ah.
De moment no passa res.
No.
Sí, sí, sí, sí.
Diu, no...
No facis tan soroll
amb el llibre
que sembla que són trons
d'aquesta tempesta
que està per aquí a prop.
Diu,
al costat esquerre
de l'absis
del temple expiatori
de la Sagrada Família
trobarem una escala
que baixa
fins a un recinte circular
de volta nervada
parcialment rodejat
per un deambulatori.
És la cripta
del temple.
Dona,
a on em van batejant a mi?
Molt bé.
Per això estan famosos
eh?
Ah, claro.
Diu,
al centre una tomba
la d'Antoni ho va dir.
Ja ho dic.
I el bateig de la Juanita.
No, no, no hi és.
No hi és perquè
ens van batejar
tot el barri, tu.
Van fer un recull
de tots els crios.
Ani,
a l'últim llibre
d'en Brown
que és origen
i passa
tota una escena
del llibre
passa a la cripta
d'aquí.
Sí.
I te l'escriu
te la descriu
molt bé
i tot el lío
que n'hi ha
i la pesca
vull dir,
el que vulgui llegir-lo.
al centre expiatori
em recordo
que l'última bar
aquí va demanar
amb l'associació
de la gent gran
ens ho van explicar
molt bé.
Hi ha un vitrall
de colors preciós
i es veu allà
al centre
en Satanàs
el Dimoni.
Sí.
i ja mostra
la muntanya
que se'n diu
el Tibidabo
que ve
de
de
todo
esto
té darrer
si
els traves
en temim
i a dónes
que van
al diable
dels passatges
com estava
moltes vegades.
Això ho tenim
a dalt
i molta gent
no ho sap.
No ho sap
i tant.
Feu el favor
d'entenar-se
xiquets.
Bueno,
diu
Si us serveu
amb atenció
constatareu
que és estranya
misteriosa
i inquietant
la làpida
sota
de la qual
reposa
un dels arquitectes
més genials
de tots els temps.
Una llosa
de mabre
de color opel
aparentment
d'una gran senzillesa
però en realitat
un veritable
jeroglífic.
En cadascun
dels seus quatre angles
hi ha representada
la creu
de la pota
d'oca
dels occitants
païs d'origen
de la família Gaudí
superposada
al blaçó
dels cavallers
templers.
Sí.
L'estel
de les vuit
beatituds
planteia
en mòbil
que permetia
als membres
d'aquesta ordre
interpretar
missatges secrets
centra la vista
d'aquell
que sigui
capaç
d'entendre
la simbologia.
Finalment
al llarg
de tota la làpida
triangles
buidats
amb tres línies
inserides
representa
la constel·lació
del crac
signe sota
del qual
va néixer
i morir
l'arquitecte.
Era bastant
misteriosa
aquest bon senyor.
Diu
estranya,
misteriosa
inquietant,
el centre
de la cripta
de la darrera
catedral
que encara avui
vesteix la humanitat
en un emplaçament
tan misteriós
com ella mateixa
que és el centre
geomètric
exacte
de la ciutat
de Barcelona.
veus?
Toma ja.
Bueno,
diu,
al centro geodésico
de Barcelona
de Catalunya
em penso que està
a Solsona
no ho sé exacte
eh?
Vale.
tan estranya
com la vida
del mateix Gaudí
i tan inquietant
com la seva mort.
Va ser
el 7 de juny
de 1925
26,
perdó,
a la Gran Via
i entre els carrers
Bailent
i Girona.
L'arquitecte
recorria
la quadrícula
de l'Eixample
com que de tarda
en direcció
a la iglesia
de Sant Felipe Neri.
Es veu que anava
caficat
amb les seves cavòries
probablement
fent sonar
mentalment
les campanes
que estava preparant
per al carrilló
de la Sagrada Família.
Tal vegada
per això
en creuar
la Gran Via
no va sentir
la insistent
dringar
d'una altra campana
molt més real
la del Gran Via
número 30
el de la Creu Vermella
que s'acostava
a tota màquina.
Se sentia
un grinyol
que desfeia
els nervis
després un cop
i una caiguda.
De la motxaca
del miserable
xaqueta
que vestia
aquell desconegut
amb aspecte
de Rodamont
i tant
rodolar
un cilindre
de paper vegetal
al croquis
de la façana
de la mort
del temple
de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
va morir l'endemà
amb un llit
miserable
d'una sala
miserable
de l'Hospital
de Santa Creu.
Dos dies més tard
el seu cos
va ser enterrat
sota una llossa
provisional
en aquesta cripta
i deu anys més tard
en plena guerra civil
la seva tomba
fou profanada.
Va ser
per aquella època
que van començar
el rumor
sobre les misterioses
llums del temple.
Les sobres
de la Sagrada Família
feia temps
que estaven paralitzades.
El país
es desengava
en batalles
i no hi havia
hores
ni diners
per construir catedrals.
De nit
i en silenci
tenia un aire
molt misteriós
i ningú no gossava
d'acostar-se
al recinte
perquè la gent
del barri
i fins i tot
els Mossos
d'Esquadra
deien
que en caure
a la nit
una llum
estranya
blavenca
recorria
surant
en l'aire
i saltant
d'un cantó
a l'altre
els salts
campanars
a mig vestir.
Van escorcollar
les torres
la iglésia
i fins i tot
la cripta
i les tombes
dels que havien
enterrats
temerosos
que fossin
llums de senyals
i que haguessin
armes amagades
però
no van trobar res
i tanmateix
la llum
brillava
blava
com els ulls
de Gaudí
es passejava
de nit
solitària
màgica
i misteriosa
pels campanars
de colors
i és que ja ho deia
Joan Maragall
allà a la Sagrada Família
hi passen
coses admirables
el darrer cop
que es van sentir
parlar
de les misterioses
llums
del temple
va ser
poc després
de la guerra civil
i poc després
que el cos
d'Antoni Gaudí
fos dipositat
a la seva
sepultura
definitiva
sota aquesta
estranya
llosa
a la cripta
de la seva
inacabada
catedral
no hem vist
cap fantasma
hem vist llum
i estem contents
ja està
d'acord
d'acord
el pròxim dia
no us podeu
afadar amb mi
no no no
música
per gaudir
torna a la nostra
música per gaudir
avui
podem escoltar
la dansa àrab
del balet
trencanous
interpreta
l'orquestra
filarmònica eslovaca
dirigida
per Mishael
Halach
H Jason
H
l'orchestra
d'acord
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tenim a les mans un preciós llibret, una petita joia que ens mostra la tendresa i la veritable bondat de la seva autora.
Són moments de reflexió profunda que alhora ens fan reflexionar a nosaltres també.
Amb el seu permís m'he permès escollir una sentida reflexió per divulgar-la en aquest nostre magazin 60 i més.
quan els fills han de cuidar els pares.
És trist sentir, aquest mes em toca a mi cuidar els pares.
i és més trist quan aquestes paraules porten una càrrega de ressentiment, de cansament, d'haver de fer una tasca feixuga perquè no queda més remei.
La humanitat avança perquè es diu i és veritat l'amor de pares és més generós que l'amor de fills.
Quan nosaltres arribem a ser pares, allò que comporta cuidar, nodrir, educar els nostres fills, pot ser una feina diària, dura, cansada i de vegades angoixent.
Però queda compensada per un somriure, un petó, una bona nota escolar, un t'estimo mare o t'estimo pare.
I encara que sovint sentim algú queixar-se dels fills, no hi ha a la veu de qui es queixa cap ressentiment.
Sembla que digui, és el meu fill i malgrat els seus defectes, l'estimo.
Més sovint del que seria desitjable, en parlar dels pares que hem de cuidar, el to de veu és més de cansament que de tendresa
i la nostra paciència se'ns esgota més de pressa davant les seves mancances.
La memòria del que vam fer per nosaltres s'ha esveït i només en veiem la feina.
Cuidem els pares, contents, satisfets de tornar una mica d'aquell amor que ens van transmetre
i que els nostres llavis, però sobretot el nostre cor, diguin
Aquest mes em toca a mi cuidar els meus pares. Quina sort!
Aquest mes em toca a mi cuidar els meus pares.
La memòria del que va fer per nosaltres s'ha esgotat.
La qualitat de l'aire i la contaminació ambiental units al canvi climàtic
són un conjunt de circumstàncies que afecten molt negativament a la salut humana.
El canvi climàtic és un dels principals reptes ambientals i socials
que, com hem dit, causen greus efectes sobre l'estat de salut a nivell mundial.
Avui ja estan sentint i les projeccions sobre el futur representen un risc elevat
sobre les generacions futures.
El canvi climàtic, a través de la modificació de patrons naturals del planeta,
pot incrementar els nivells d'alguns contaminants atmosfèrics i amplificar els perills que pot sofrir la ser humà.
El canvi climàtic podria ser l'oportunitat més gran del segle XXI en matèria de salut mundial.
Els nens, les senyores embarassades, les persones grans i els malalts crònics
en malalties cardíaques o respiratòries prèvies són els grups més vulnerables.
Tenint en compte que aquest canvi climàtic i la contaminació subsegüent de l'aire que respirem
augmenten el risc de patir al·lèrgies que incrementen el nombre de pacients de salut dèbil.
Entre un 20 i un 25% de la població de tot l'estat té rinitis al·lèrgica
i entre un 5 i un 10% asma al·lèrgic.
Des de fa temps, els científics sospiten que aquest canvi climàtic que estem ressenyant
és un dels factors involucrats en la prevalença de les al·lèrgies respiratòries en el món sencer.
També els vehicles de motor i altres fonts de contaminació, com per exemple
les calefaccions, la indústria, les plantes generadores d'energia a partir del carbó
no només generen diòxid de carboni, el principal gas d'efecte hivernacle,
sinó també altres contaminants atmosfèrics, com emissions directes de partícules d'òxid de nitrogen
i compostos orgànics volàtils principalment.
La contaminació atmosfèrica és un fet incontestable en ciutats de tot el món,
tant en zones urbanes com industrials, especialment en països com la Xina o la Índia,
amb economies en creixement, en grans ingressos.
La contaminació de l'aire és el quart factor de risc de mort al món
i membre la qualitat i l'esperança de vida dels habitants d'aquestes ciutats tan contaminades.
Només a Espanya, més del 35% de la població respira un aire que incompleix els estàndards legals vigents,
amb nivells de contaminació per sobre dels límits marcats per la Unió Europea,
factor que ocasiona més de 33.000 morts prematures i anuals al nostre país.
16, com més que els accidents de trànsit, dades difoses per l'Oficina d'Informació de Qualitat de l'Aire,
2015 de l'Agència Europea del Medi Ambient.
Aquest és el desgraciat informe de les causes de mortalitat degudes a la contaminació atmosfèrica.
40% d'accidents cerebrovasculars.
40% cardiopaties isquèmiques.
11% pneumonia obstructiva crònica.
6% càncer de pulmó.
3% infeccions agudes de vies respiratòries dels nens.
Creiem que si aquest és un autèntic problema que afecta per igual a totes les races i a tots els estatus socials del món,
i que els grans dirigents mundials, desgraciadament, han tret de les seves agendes sense tenir en compte
a qui és realment qui es mereix tota la cura de les seves administracions.
O sigui que ja ho sabeu, compte amb els escapaments dels cotxes i totes aquestes coses que tenim en contra de la salut,
perquè realment val la pena que...
Caminant amb bicicleta i transport públics.
Ah, sí, però que no vagis al costat d'un cotxe perquè respires igual.
Exacte.
I amb bicicleta respires igual.
O sigui que és un tot un revolutum.
Un revolutum.
Ara si els cotxes per entrar a Barcelona fan pagar, no sé, 2, 3, 4 o 5 euros,
pagaran, pagaran.
Això s'estendrà ràpid.
Per això de fer calés, això els encendrà la bombeta.
Mira, ja tenim la manera de fer sentit ràpid.
Sí, i tant.
Posa una mica de música.
Posa una mica de música.
Ja ho tens a punt, Montse.
Endavant.
Em sembla que alguna vegada ja n'hem parlat, però tornarem sobre la mateixa...
Ah, sí, sí, que val la pena.
...la vitalitat dels germinats.
Ah.
Ja estem al mes d'abril.
La primavera ha arribat un...
Com anem més passant.
Passem de la foscor de l'hivern a la llum del sol.
És un bon moment per incorporar alguns germinats a la teva dieta si és que no ho feies.
La germinació és un procés pel qual una llavor es transforma en una planta.
Quan la llavor es troba amb l'aigua, l'aire i la temperatura apropiats germina i en aquest procés s'allibera tot un corrent d'energia vital.
Aquest estat és com si fos una planta nadó.
Plena de vida, prendre germinats és prendre un aliment viu.
El germinat, els valors nutricionals de la llavor d'origen augmenten, la concentració de nutrients, d'enzims, és major que en cap altre moment del desenvolupament de la planta d'aquí la seva popularitat.
Encara que són típicament usats en dietes detox, es poden incloure regularment a la nostra alimentació, més a la primavera i a l'estiu, o si el nostre cos està saturat pel consum excessiu de carns, làctics, sucres refinats.
I, com per no esmentar els menjats escombraries, comento a continuació algunes de les seves propietats.
El seu alt contingut enzimàtic ajuda tant en la digestió com en l'absorció i metabolització dels nutrients.
Aquesta activitat enzimàtica és màxima durant els set primers dies de germinació i és 100% vegades més gran.
que la trobada a fruites i verdures.
Excel·lent font de vitamines A, C, D, E i B.
La producció de vitamines en el procés de germinació s'incrementa entre 3 i 12 vegades proteïnes
contenent tots els aminoàcids, àcids gràssics i carboidrats que assimilen fàcilment el descompondre almidó en les molecules més senzilles.
Risc amb clorofila o una de les principals molècules netejadores que ens proporciona la natura.
El seu contingut en minerals fa beneficiós pels ossos, pels músculs, afavoreix els processos digestius,
millora la inflamació de l'intestí i activa la regeneració.
Enforteix pel seu alt contingut en minerals, vitamines, acció, el sistema nerviós.
Són antioxidants, és a dir, combaten l'acció dels radicals lliures responsables de l'oxidació i l'envelliment dels nostres teixits.
A les seves parets, les cèl·lules són primes al que afavoreixen l'alliberament de tots aquests nutrients.
Se solen germinar cereals, llegums, encara que també algunes verdures,
exemple com alfalfs, soja, créixems, raves, girassol o mostassa.
Els pots trobar en botigues especialitzades, però també els pots germinar a casa teva sense gaire dificultat.
Prova-ho.
Ja veurem.
Doncs sí, val la pena.
Sí, es pot germinar.
O sigui, que es menja amb amanida i tot això.
Sí, amb amanida i tot això.
Sobretot amb les amanides o pots també posar en formatge fresc, amb coses d'aquestes.
O sigui, sobretot no cuinar-los.
No cuinar-los.
Les proteïnes es perden tal com estan naturals.
Gairebé com totes les verdures, eh?
Sí, són germinats.
Sí, sí, sí.
Es pot germinar diverses coses.
Això...
No hi ha una altra cosa per menjar.
Sí, clar.
Després de la contaminació de l'aire, poso un parell de germinadets d'aquest.
Ja tenim això emocionat.
Et refarem una miqueta.
Això.
I ara què ens dirà el Joan Maria?
Perquè ja veurem...
Ens situarem en la ciutat de Barcelona.
Ah, bueno.
Agafarem, per referència, l'edifici que en diuen el supositori.
el que era la Torre Alba.
En Jean Nouvel, aquell francès, que és un dels edificis singulars de Barcelona.
Sí, que ara vindran, eh?
Vindran.
Doncs ara, fa uns mesos, l'havíem preparat per agafar l'Agència Europea del Medicament.
Sí, sí, sí.
Però Naranjas de la Xina.
No va sortir.
No va sortir.
No va sortir.
Bueno, doncs ara la notícia donada aquest dilluns és la siguiente.
Un important...
Perdona.
Una empresa que s'encarrega de llogar totes aquestes plantes,
doncs ha lograt llogar part d'aquest edifici, exactament uns vuit plantes,
i l'ha llogat l'empresa multinacional Facebook.
Són més de 5.000 metres quadrats, aquestes vuit plantes,
que seran per oficines
i que estaran dintre d'aquest edifici del poble Nou a Barcelona.
Dintre d'aquestes oficines s'ubicaran uns 500 nous empleats
amb un nivell alt amb el domini d'idiomes.
Segons el CEO de Facebook,
el CEO és el que m'anarà més per entendre'ns, eh?
Sí, sí.
Aquests empleats es dedicaran a detectar,
amb una paraula inglesa, les fake news.
Sí, les notícies falses.
Notícies falses.
És a dir, detectar les mentides que es difonen per tots els mòdits...
Perdó, per tots els mòdits de comunicació, premsa, ràdio, televisió...
Però tindran feina, eh?
Tindran molta feina.
Sí.
Que tant de mal estan fent a tots nivells.
D'entrada, sembla molts empleats, 500,
i molts metres quadrats de superfície.
Déu-n'hi-do la quantitat de mentides que es deuen circular per Barcelona.
Oh, i tant.
Encara que crec que en altres llocs, i no diré cap nom...
També.
...on pensa que encara se'n diuen més.
Sí, sí.
I ara pregunto.
No caldria fer una llei que penalitzés amb una bona multa els mentiders
i que fossin expulsats de per vida de les seves poltrones?
Deixem-ho aquí.
De moment seran 500 nous empleats treballant a Barcelona.
Espero que amb un sou digna, amb la qual cosa ja pagarà la pena.
Oh, i tant que sí.
I fins avui el comentari.
Molt bé.
Està molt bé.
Està molt bé.
A causa del sorollós trànsit ciutadà,
els barris sempre agraeixen
que els seus veïns puguin gaudir
d'un espai on poder seure, reposar uns segons,
de la pressa del constant canvi dels semàfors,
de les bicis que des de fa un temps empacten
perquè els han donat permís i carril
on abans tot era vorevia.
A més, quin cansament.
Anem, anem a seure uns moments
als jardinets de Salvador Espriu,
abans dits als jardinets de Gràcia.
Entre les places de Joan Carles I i Nicolás Salmerón
estan emplaçats uns modestos jardinets
que ocupen el que diríem una allargassada superfície rectangular.
estem dedicats al poeta Salvador Espriu
perquè aquest tenia el seu domicili en el número 118 del Passeig de Gràcia.
Aquests jardins que va realitzar l'arquitecte Rubió I. Turudí
per l'exposició universal del 1929
van ser ideats per fer la transició entre el Passeig de Gràcia
i el barri del mateix nom.
En els principis tenien un suau aire romàntic,
potser perquè els petits jardins públics
es donen un cert aire d'intimista.
Però en els últims 60 anys
els jardinets han patit dues severes remodelacions.
La primera l'any 1954
i a finals del passat segle vent l'altra.
Era en un principi un racó més melancòlic
i bonic que la poesia de l'aspre
i fascinant Salvador Espriu
que confessa a se mentiri acinera.
No estibures més
excepte l'ombra viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que som passats per sempre.
Versos preciosos, veritat,
però seguim amb la història dels jardinets.
En la remodelació el van pavimentar
i el van col·locar 19 metres de bancs de pedra,
un monolit en memòria de Pompeu Fabra,
un petitíssim estany amb un brullador,
però van perdre massa d'arbust
i un preciós arbre que el més vell dels veïns
l'enyora de tot cor.
Els jardins van perdre misteri,
però potser sí que el restar més oberts
i sense l'espèstigit verd d'abans
els hidratà percep millor la tranquil·litat de l'espai.
Asseguts als bancs,
escoltem les dolces veus dels coloms,
gaudint del seu prometatge.
La fitxa del seu arbre és minsa,
però intensa.
Un solitari exemplar de sica,
una espècie de palmera
i una vintena de gegantins plàtans
que cobreixen d'ombra l'espai
amb pocs exemplars.
Nobles i ferns protegeixen l'espai
del soroll del trànsit,
que no s'interromp en cap moment.
La densitat de la seva ombra a l'estiu
i l'amabilitat amb la que les branques nues
deixen passar el dolç i tevi solet de l'hivern
que ens fa sentir còmodes
quan seiem per fugir del brugit que ens envolta.
Comentari final de l'autor de la ressenya.
Els cotxes passen
i els nostres arbres es mantenen ferms en el seu lloc.
Seria hora de pensar filosòficament
sobre la ciutadania entesa pels arbres
i la nostra pròpia.
Quina és la més adequada?
Pensem-ho.
Pensem-ho.
Pensem-ho.
Pensem-ho.
Notícia important, amics meus.
Avent s'ha aconseguit
pels drets de les dones de l'Aràbia Saudí.
Trobem molt satisfactòria
la notícia que ens ha arribat
a través de la revista Llobregat Motor.
A partir del proper juny,
les dones podran conduir
una activitat que els estava prohibida taxativament.
Les dones de l'Aràbia Saudí
de mica en mica van guanyant terreny
en l'hàbit de l'automoció.
A finals del passat setembre
van guanyar la primera batalla
quan el rei Salman B. Abdelaziz
va ordenar
que es pogués donar permisos
de conduir a les dones
a partir del proper juny.
Des d'aquest decret
es posava punt i final
amb uns anys de protestes femenines
reivindicant aquest dret.
Amb aquest motiu
s'ha organitzat una mena de saló de l'automòbil
exclusivament per dones.
El certamen ha tingut lloc
en un centre comercial a Jedà.
L'emplaçament
ha estat escollit amb molta estratègia
ja que són elles les clientes més aficionades
a comprar aquests establiments.
En aquesta exposició
s'ha pogut contemplar vehicles
de les millors i més reconegudes marques
presentades per personal femení
adequadament preparat
per atendre el nou planter
de clientes femenines.
Però que consti
elles escolliran el vehicle desitjat
però com en la resta d'adquisicions
en aquests establiments
o en el conjunt de la vida quotidiana
qui pagarà l'import de la compra
seran els amos i senyors
que són els homes
o ja que solament
ells podran tenir compte bancari?
El progressisme del monarca Salman
permet conèixer tendències
mai vistes en aquest país
l'Aràbia Saudí.
Situacions que en la majoria
de nacions de l'entorn
són normals
a l'Aràbia eren impensables.
Potser per aquest motiu
les dones que han visitat l'exposició
no deixaven de fer-se selfies
prenent el volant
com sempre havien somiat.
Dintre de penes un mes
no solament podran seure
en el lloc del conductor
sinó que realment
podran pilotar el cotxe escollit
per primera vegada
a la història del país.
Realment encara
li queda un llarg camí
per aconseguir la llibertat
i els drets
que gaudeixen
les altres dones del món.
En el regne saudí
les lleis del qual es basen
en la xeria
o llei islàmica
les dones no tenen
els mateixos drets
que els homes.
Entre d'altres coses
no poden vestir
en robes considerades
immorals
en públic.
O sigui
que a més a més
ells també necessiten
el consentiment
d'un home de la família
per viatjar
o realitzar
o realitzar qualsevol
ocasió legal.
Ells
ells hi recomanen
paciència i perseverança
per alliberar-se
d'aquest xou.
Ells no.
Nosaltres
els hi recomanem.
Nosaltres,
pobretes.
de pobretes
senyors
res.
Els hi recomanem.
Que estan molt,
molt,
molt...
No,
jo no vull
la jaula d'oro.
La jaula d'oro no,
però que d'una duret.
Potser jo no l'hi he donat
el tot
perquè eren...
El que no diu aquest article
és que seran les dones
dels quatre jarifaltes
que manen.
Ah, sí, sí.
Les dones de allà
i amb bicicleta,
no?
Sí.
I tant.
És el que som nosaltres
que els hi recomanem
paciència i perseverança.
Bé,
darrere d'aquesta notícia
va ser una força
alentadora.
Bona notícia.
Força alentadora.
Ja estem en disposició
de dir adeu
fins la propera audició
de dimensió
que és vinent.
Ah,
recordeu
que el dissabte
tornarem a ser amb vosaltres.
O sigui que
si voleu tornar-nos
a escoltar,
ja ho sabeu.
I ara estava pensant
amb les dones aquestes
el dia que tinguin
una multa
en comptes de pagar
X.
i la pagarà?
Eh?
No,
potser són lapidades.
Oh,
no,
no ho crec.
No ho sé,
és tan exagerada.
Ai,
ja,
ets de dir,
mala mascareta.
Hora,
senyor,
bona tarda
o bona nit.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Fins demà!