Seixanta i més.
Som dimecres.
I seixanta i més.
Es complau en convidar-vos a passar amb nosaltres una hora de música, notícies, curiositats,
en la pretensió d'entretenir-vos una estoneta, esperant l'hora de sopar,
o bé, si ens esteu escoltant el dissabte, a punt de sortir per a gaudir del bon temps,
per passejar, comprar i fer el vermutet.
No em negareu que és una molt bona idea.
Mentrestant, escolteu Ràdio d'Esvern, si us ve de gust,
i nosaltres, l'equip de Seixanta i més,
posarem tot el nostre esforç en fer-vos agradable aquesta hora que ara comença.
Però frenar en noves glories a España,
tots són nàveu, xer masvingau,
i en el taller i en el camprem orellen,
cantis d'amor i respectant.
Ja estan en marxa les festes de Sant Josep, al País Valencià.
Desitgem de tot cor que el bon temps acabi d'assegurar-se
i que la pluja i el vent respectin el magnífic festival d'art d'en Gim i Gatzara,
que són les falles,
i que causen a tothom que les visita per primera vegada admiració
i una miqueta d'estorament davant de l'alegria
i, alhora, la gran disposició per la festa del poble valencià,
sempre amable amb els seus visitants.
Però, això sí,
el que els hauria de promocionar
és un bon tap per les orelles,
ja que el soroll és eixordador.
Visca en les falles i visca la joia de viure
de la terra valenciana i de la seva gent.
I ja, sense més preàmbuls,
l'Alina, la Montse, en Joan Maria, en Carles
i qui us parla, la Joana,
estem a punt d'iniciar 60 i més.
I ara, informació del butlletí municipal.
Iniciativa comartal per fomentar la col·laboració público-privada.
Sant Just ha acollit la taula de concertació d'empreses
dins el projecte Apoil,
amb la finalitat d'enfortir la indústria local
del sector de l'alimentació.
El projecte s'enmarca en l'acord de concertació territorial
per al desenvolupament econòmic local del Baix Llobregat
i el Consell Econòmic Social del Baix Llobregat.
El president del Consell Comarcal
i alcalde de Sant Just d'Esvern, Josep Perpinyà,
va donar la benvinguda a les persones assistents
i va destacar la importància de la col·laboració público-privada
en el foment i la difusió empresarial,
especialment de la petita empresa.
Encara pots formar part del Voluntariat
pel Territori Especial.
Ja són 80 les persones inscrites com a voluntaris,
voluntàries,
per l'acte que se celebrarà el 14 de maig a Sant Just.
Són persones de totes les franges d'edat.
La majoria de Sant Just d'Esvern.
Les col·laboracions més sol·licitades són
suport a esportistes
i suport a instal·lacions esportives.
Les inscripcions encara estan obertes
i poden fer-se des de santjust.cat.
L'Escola Montserrat va guanyar per tercera vegada
el concurs Fish and Ship del Canal Super 3,
que estimula l'aprenentatge de l'anglès
mitjançant el joc i la música a través de proves i jocs.
Aumenta el nombre de persones usuàries del servei Aula d'Estudis.
Del 7 al 29 de gener,
103 persones de mitjana per dia
han passat per l'Aula d'Estudis de la Biblioteca Joan Margarit.
És el segon any que s'ofereix aquest servei
en el període de gener
amb la voluntat de donar resposta
a les necessitats d'alumnat
de trobar un espai òptim
on poder estudiar
durant l'època d'exàmens.
Per al proper període del servei,
els mesos de maig i de juny del 2017,
l'horari s'ampliarà amb 157 hores més.
Novetats a la Casa Regional d'Extremadura.
L'entitat enceta una nova etapa
amb la renovació de la Junta
al capdavant de la que torna a ser-hi Manuel Zapata,
que va ser ja president de la Casa Regional
entre els anys 2008 i principi del 2014
i el seu proper trasllat a la vagoneta
on tindrà la seva seu.
La propera cita important de l'entitat
és el Cocido Extremenyo,
que es farà el 19 de març
a les 14 hores al Casal de Joves.
En el ple del mes de gener
es va aprovar la modificació inicial
del Pla General Metropolità
a l'entorn de la plaça dels Estudis Vells,
situada al centre del poble.
L'actuació comportarà traslladar
el parc de jocs juvenívols
al solar de Can Sagrera,
entre els carrers Miquel Reverter i Sagrera,
i aixamplar les voreres del carrer Carlos Mercader.
A l'espai que ocupa actualment Joc Juvenívols
s'hi podrà construir un edifici
amb local comercial
i màxim de sis habitatges.
Aquest edifici tindrà una alçada màxima de 10 metres.
Durant tot el mes de març
es podran fer al·legacions
a la modificació inicial aprovada en el ple.
Ampliació del servei del tram baix
Ha ampliat el servei d'Orapunta
a les línies T1, T2 i T3
amb un increment de pas de 5 a 4 minuts
del tramvia de Barcelona
a la França de 17 a 20 hores
de dilluns a dijous feiners.
Això és el que diu la nota,
però la veritat és que
de la T3,
de l'estació de Montesa
fins a Sant Feliu de Llobregat,
no és cada 4 minuts,
és en vez de 15 minuts, 14 minuts.
O sigui que no som de les...
Perquè han guanyat un.
Sí, clar,
els que guanyen són les altres línies,
el T1 i T2 fins a Montesa.
Sí.
Però després de Montesa,
en vez de 15 minuts,
és 14 minuts.
i han guanyat un minut.
Mira, minuts i res.
Manteniment de la font d'en Modolell.
Recentment,
les dues persones contractades
a través del pla d'ocupació forestal
han dut a terme
treballs de manteniment
d'aquesta font.
Es tracta d'un antic safareig
sota Can Cullars
que es va recuperar
l'any 2013,
també gràcies
a un pla d'ocupació.
Bé,
avui iniciem
un interessant recorregut
per museus i fundacions
que ofereixen tot un seguit
d'interessants actes
i exposicions
per al gaudi
de les persones
a qui els encanta visitar
aquestes mostres
complen de satisfacció
l'esperit d'aquells
que desitgen
passar unes hores
contemplant
l'obrir
dels grans artistes
a la vida
tant clàssics
com contemporanis.
Aviam,
comencem
per,
per,
per,
per,
d'UP,
disseny UP
de Barcelona.
Barcelona
compta
amb uns notables
col·leccions
d'arts decoratives
i dissenys
que es diuen
o estan inclosos
amb el disseny
UP
Barcelona
a la plaça
de les Glòries.
El DUP
integra
el fons patrimonial
del Museu
de les Arts Decoratives
mobles,
vidres,
paper pintat,
carruatges,
rellotges,
el Museu Textil
i la indumentària,
vestits,
sabates,
joies,
teixits,
puntes,
brodats,
el Museu de Ceràmica,
plaques ornamentals,
rejoles,
paixelles
i ceràmica d'autor
d'artistes
de renom internacional
com Picasso i Miró,
el Gabinet
de les Arts Gràfiques,
packaging
i cartells
i un centre
de documentació.
El DUP,
a més a més,
tutela
dos espais singulars,
els dormitoris
reals
del Palau
de Pedralbes
i el pis
Museu
de la Casa Bloch,
Habitatge
1 barra 11.
La grapadora,
que se'n diu,
l'edifici,
que la gent
sabrà
de què estem parlant.
Sí, sí, sí.
Mira, aquí,
aquest ho sé,
l'has llegit.
O no ho diu?
No, no,
la grapadora, no.
Ah, ja pensava,
jo no he vist.
No,
de grapadora és res.
Diu que el DUP,
a més,
tutela
dos espais singulars.
Bueno, això jo ho he llegit.
Ah, sí.
Llavors,
continuem amb els museus.
Sí.
És a Can Framis,
Fundació Vila Casas.
Antigua fàbrica tèxtil
de finals del segle XVIII,
rehabilitada el 2009
com a equipament cultural
per l'estudi
basc d'arquitectes
que acull el fons pintòric
d'art contemporànic català
de la Fundació
Vila...
Perdó,
Vila Casas.
Vila Casas.
Vila Casas.
Més de 3.400 metres quadrats
per on discorre
el recorregut expositiu
de la col·lecció permanent
si es posen al voltant
de 300 obres
des de la dècada
dels anys 60
fins a l'actualitat.
L'espai A-O,
àmbit destinat
a l'exhibició
de mostres temporals,
així mateix,
Can Framis
compta amb un àrea
on s'organitzen
tallers escolars.
Sí, és molt interessant
i val la pena
visitar-lo,
encara que val
una miqueta,
o sigui,
de moment
aquests dos museus
només tenen
l'entrada franca
el dia que fan
portes obertes,
però vaja,
també els preus
tampoc no maten.
Ara el dia que hi ha
portes obertes,
val la pena.
A la gran podona
que em dic jo,
vaig estar
mitja hora fent cua, eh?
Oh, i tant,
i tant, clar,
aprofiten l'ocasió.
Bé, doncs,
continuarem amb els museus
la setmana que ve.
Somewhere I love
there will be songs to sing
Although the snow
covers the hope of spring
Somewhere I hear
blossoms in green and gold
And there are dreams
All that your heart
can hold
Someday
We'll meet again
My love
Biographies de personatges il·lustres
Avui,
Simone de Beauvoir
El nostre personatge
il·lustre
és una dona
a qui homenatgem
per la seva llarga
i profitosa tasca
durant una vida plena
com a escriptora,
filòsofa
i defensora
dels drets
de l'ésser humà
amb una actitud
sincera i plena
davant la vida
i la humanitat.
Parlem de Simone de Beauvoir
L'escriptora francesa
nascuda a París
l'any 1908
i morta el 14 d'abril
de 1986.
Va ser una de les poques dones
que en aquells temps
estudiaran a la Sorbona,
sent discípula
de Jean-Paul Sastre,
de qui, posteriorment,
fos seguidora
de les seves idees
i disciplines filosòfiques
i amiga molt íntima
i, més tard,
companya seva
de tota la vida.
Com encara estem
commemorant
el Dia de la Dona,
posem de manifest
el gran èxit
d'una de les obres
més conegudes
de l'escritora,
una de les seves obres
més publicada
i més llegida,
El segon,
Sexe,
una obra
qualificada
de clàssica
que té com a tema
la dona
i el seu desenvolupament,
entre cometes,
en front de l'home.
Destaca d'ella
l'escrita
l'any 1949
la Tessi
que el ser
la dona
invariablement
considerava
solament
en relació
a l'home,
no com un ser
amb valor propi,
sinó sempre
en una posició
secundària
inferior
en l'ordre
sexual,
social
i intel·lectual,
cosa que ella
rebutja
per considerar-la
injusta
i absolutament
falsa.
És un estudi
detallat
i molt extens
del paper
de la dona
dintre de la societat
a través
de tots els temps.
Seguint la línia
marcada
pel seu mestre
Jean-Paul Sartre,
respecte
respecte
l'existencialisme
de la qual
Filosofia
va tractar
en assajos
com
Firrus
Sat
Cines
per una moral
de l'ambigüitat,
ella,
igualment que els seus
companys ideològics,
presenta
en les seves novel·les
els problemes
de l'home
davant d'ell mateix,
la vida
i la mort.
També són extraordinàries
les seves obres
com
La invitada,
La sang dels altres,
Tots els homes
són mortals.
Li van concedir
el premi
i concord
per la seva novel·la
els mandarins.
Va escriure
obres de teatre,
sent la més important
Les boques
inútils.
L'any 1980
va morir
el seu company
i mestre
Jean-Paul Sartre
i ella
el va sobreviure
sis anys
fins al 1986.
Postumament,
l'any 1990
es va publicar
Diari de guerra
i Cartes
a Sartre.
I després
d'aquest record
a Simone de Beauvoir,
ara l'Alina
ens explicarà
aquelles coses
estranyes a vegades,
a vegades curioses,
a vegades...
Coses molt interessants
de Barcelona
per si les voleu anar a veure.
I després
algun fantasma
que sempre va bé.
Hombre,
si sentiu sololl
a la nit,
no sabeu qui és.
No, no,
o sigui,
les coses canvien
soles de lloc.
O sigui,
per exemple,
alguna cosa
que ens passa a tots,
sempre es perden mitjons
que se'ls mitja
a la rentadora.
No,
no perquè dintre
del tambor
no hi és.
No surten,
no surten.
Bueno,
parlaríem d'això.
Bé, aquí diu
la residència
més esplèndida
de Barcelona,
el Palau
Real Major.
Les escales
de la plaça
del Rei
condueixen
a l'actual
Museu d'Història
de la ciutat
de Barcelona,
però durant segles,
més que per turistes,
aquesta escala,
aquesta escalinata,
va ser trepitjada
per contes
i reis,
ja que forma part
del conjunt arquitectònic
que el Palau
Real Major.
La vivenda
ha de tenir
els equips necessaris
i està format
per quatre edificis,
el Palau
pròpiament dit,
el Salon
del Tinell,
el Palau
del Lloc Tinent
i la Iglesia
de Sant Àgueda.
Es creu
que el Palau
Real
va ser construït
per Ataúlf,
el primer
rei
vicigot
que va prendre
a Barcelona
l'any 415.
Aquest moriria
perquè, bueno,
la seva gent
el va assassinar.
La capella
de Sant Àgueda
és un edifici
gòtic
de l'any 1302
que va fer construir
Jaume II
i la seva dona
Blanca de Nàpols.
A l'oratori
que va substituir
l'antic santuari
del Palau
alberga
el retaule
del Conestable
o de l'Epifania
del ballenc
Jaume Oguet.
Aquesta obra
és considerada
com una
de les millors
mostres
existents
de la pintura
gòtica.
El Saló
del Tinell
que és
de 1359
i 1362
és una
de les sales
gòtiques
de l'edat mitjana
europea
més impressionant.
En els seus
moments
d'esplendor
es feia servir
com a
Saló
de Ceremonies
del Palau
i el Palau
del lloc
tinent
havia de servir
com a residència
del representant
del rei
a Catalunya
tot i que mai
va arribar
a complir
aquesta funció.
Durant molts anys
va ser
on estava
l'arxiu
de la Corona
d'Aragó
i aquí
no com anècdota
com a curiositat
la paraula
ataúlf
d'aquell
rebre de
sigot
vol dir
llop
noble
amb la llengua germànica.
Llop
noble
és ataúlf
així que el que tingui
un nano
que es digui
ataúlfo
ja ho saps.
Aleshores allà
hi havia
dintre del Palau
hi havia
el corral
real
i aquell corral
doncs
era
anar
no sé
es feia servir
no es feia servir
com
d'allò
perquè diu que els catalans
no feien
grans solemnitats
eren bastant austers
com continuen sent
no?
Sí
jo tenia un company
paura i es mort
que deia
és que els catalans
tenim la serietat
del burro
diu el burro
ets tu
no no
tots
tots
aquí posen
el burret català
no surt
a la sèrie
sí
i a on tenim
la serietat
diu
i això
també ho veiem
amb la senzillesa
de la seva arquitectura
d'aquest palau
i això
també es pot
corroborar
que se sap
que els mandataris
van deixar el corral
que el pogués ser
com un mercat
i allà reunia
la plebia
els plebellos
el poble
però el 1387
aquest mercat
que feien allà
les
segurament seria
la paradeta
dels
dels pagesos
els pagesos
i els melons
i tot això
bueno
es va instal·lar
definitivament
a la rambla
però aquí
dintre del palau
hi havia un butxí
i aleshores
diu
entre la capella
i el museu
de la plaça del rei
hi ha una entrada
envidillada
és l'accés
de la casa del butxí
diu
l'ofici de butxí
era respectat
respectat
i tamunt
a parts iguals
havia d'existir
però ningú volia tenir
gaire relació
amb aquest personatge
que matava
per imperatiu laboral
la gent que vivia
dins de les muralles
no el volia
a prop
perquè els recordava
el que feia
però esclar
els polítics pensaven
aquest home
ha de tenir
una certa consideració
perquè fa
el que li manem
i el problema
de la vivenda
d'aquest
era tan gran
que es va
inclús plantejar
una reunió
en el Consell
de Cent
i després
de discutir
diverses opcions
els escollits
van trobar
la solució
si el butxí
no podien
ni viure
a dins
ni fora
van establir
entre les muralles
un petit acondicionament
que li van fer
i el bon home
vivien allà
entre mig
d'aquestes muralles
o sigui que no el volien
ni els altres
i n'hi ha també
una cosa relacionada
amb aquests
que diu
que el seu ajudant
es deia
tira cordetes
que era l'ajudant
diu
però esclar
d'aquests
no sabem
si estava
d'ocupa
no sabem on tira
perquè aquests
no saben
on vivien
si aneu
al Palau Real
ja veureu
i pugeu
les escalinades
i sabreu
d'acabar
i ara ens n'anem
per als fantasmes
aquests
que ens agrada
bastant
diu
la casa
dels exorcismes
i al final
del segle XIX
va haver a Barcelona
una estranya passa
d'endemoniats
per combatre-la
el carmelita
francès
Palau
i Kerr
avui beatificat
va crear
un quart pis
en el quart pis
d'un edifici
situat
en el número 7
del carrer Miralles
una casa d'oració
especialitzada
en el tractament
de possessions
demoniaques
que la gent
va batejar
ràpidament
com la casa
dels exorcismes
Palau
estava convençut
que el diable
As-Modeu
era el principal
enemic
de la clarecia
i planejava
sobretot
bon sacerdot
especialment
en el moment
de l'ordenació
però
si algú
dubta
de la veracitat
d'aquesta història
apuntaré
que un dels seus
principals
impulsors
va ser
Jacint
per de dir
el famós
mossèn poeta
el qual
juntament
amb el seu
amic
el pare
Joaquim Pinyol
dedicar
moltes hores
i esforços
a l'expulsió
dels dimonis
dels cossos
dels posseïts
i dels embruixats
Sembla
que en una ocasió
el pare Pinyol
estava intentant
inutilitzar
i d'una manera
sense
al·laborar-ho
exorcissar
exur
no ho has dit
bé
exorcissar
sí
una dona
i el diable
que parlava
per boca d'ella
li va dir
mai
em faràs fora
doncs ja m'explicaràs
qui ho farà
li va contestar
Pinyol
el verdagoret
aquest sí
va respondre
el diable
i a les poques hores
Pinyol
es presentà
al domicili
de verdaguer
i li digué
li ordeno
de part de Déu
que vingui
a fer fora
el dimoni
i aquell va ser
el seu primer
exorcisme
aquestes cerimònies
se celebraven
a la sala principal
de la casa
convenientment
guarnida
amb un oratori
i una altà
a banda i balda
del qual se situava
els endemoniats
durant l'exorcisme
els dimonis
s'envalentonaven
dins dels cossos
dels posseïts
els quals
s'excitaven
desesperadament
patien convulsions
xisclaven
com a animals
sermonejaven
i explicaven
secrets
misteriosos
relacionats
amb el cel
a l'infer
i el purgatori
a l'exorcisme
més famós
del currículum
de Verdaguer
va ser aplicat
a una tal
Maria de Sarrià
una jove
de 19 anys
que començava
a balesfamar
just quan sentia
el nom de Crist
durant la crisi
se'n passaven
agulles
trossos de vidre
i objectes
punxents
sense que no hi hagués
força humana
capaç d'impedir-ho
l'endemà de l'exorcista
l'assenyava
amb una medalla
beneïda
i la pobra noia
treia per la boca
els vidres
i les agulles
que havia engolit
totes trossades
i recarregulades
d'un tal
pare Güell
explica
que va dispositar
totes aquestes agulles
al bisbat de Barcelona
però
van desaparèixer
misteriosament
el cert va ser
que el bisbe
de la ciutat
en Josep Català
va saber
que l'il·lustre
mossèn Cinto
que aleshores
era confessor
particular
del marquès
de Comides
estava implicat
en aquelles
dubtoses
cerimònies
i va decidir
prendre cartes
en l'assumpte
va prohibir
els rituals
i ordenar
la detenció
de Verdaguer
amb la intenció
de fer-lo
tancar per boig
fugint
de la persecució
el poeta
es va refugiar
a casa dels Durants
una família
benestar
amb una filla
que patia
precisament
unes estranyes
possessions
sobrenaturals
això va provocar
un altre escàndol
a la ciutat
i finalment
en 1896
95
el bisbe
va retirar
els assessors
d'or
les llicències
per consagrar
i celebrar missa
i és que
evidentment
el diable
no té cap respecte
pels cognoms
il·lustres
no
en absolut
en absolut
ara
jo no sabia això
que li havien retirat
la cosa
no jo tampoc
jo pensava que l'havien
confinat
amb una
amb una casa
a banda
un lloc
senzill
però que li haguessin
retirat
la manera
de consagrar
i tot això
quan fan
aquestes pel·lícules
que surten
exorcismes
els veus tu
com aquella niña
que s'aixeca
i s'aixequen
i tenen una força
descomunal
parlen lligues
aramees
o de l'època
del rei
escriuen
parlen
estídiomes estrangers
bueno
que és
qui lo sa
qui lo sa
vinga
vigileu
no trobeu
algun d'aquests
per aquí
bé
ara parlarem
d'una altra cosa
important
parlarem
del billar
hombre
això
que li donin
amb una pilota
al dimoni
no?
el dimoni
el billar
jo li perdon
nines
at sixes
and sevens
with you
I had to let it happen
I had to change
Couldn't stay
all my life
down and heal
Looking out
of the windows
Staying out
in the sun
So I chose freedom
Running around
Trying everything new
But nothing impressed
me at all
I never expected
it to
Don't cry for me
Argentina
The truth is
I never left you
All through my wild days
I've had assistance
I kept my promise
Don't leave your distance
Bé
ara toca preguntar
als senyors
de l'equip
si els agrada jugar
al billar
No ho sé
Jo Maria
tu?
Jo
he jugat a tot
quasi
com era jove
doncs una miqueta
però no he sabut mai
Ah
I tu Carles
sí
també
us agrada
el billar
Bé
La pregunta
com ja ho hem vist
anava dirigida
sobretot
als senyors
de l'equip
Doncs bé
La pregunta
és
per
d'una entrada
a una petita
ressenya
sobre
l'afició
a aquest joc
i la fabricació
d'aquests taulers
amb el seu
entepissat verd
i les boles
tan lluentes
i tan bellugadisses
L'afició
al joc
del billar
ja era
molt important
cap al final
del segle XVIII
i s'havia anat
introduint
progressivament
els cafès
i en aquest temps
la majoria
d'ells
disposava
de diverses taules
En l'any
1897
per exemple
el cafè
de l'Alhambra
de la plaça
Catalunya
en tenia
24
També
eren numeroses
les cerveceries
els bars
i els restaurants
que mantenien
espais
reservats
per la pràctica
d'aquest joc
A la dècada dels anys 30
encara se n'obrien
de nous
tals com el
velòdrom
del carrer
Montaner
que a més
de restaurant
disposava
d'una gran sala
de billars
anunciava
amb un rètol
d'estil
art deco
que tornar
a lluir
després d'una
curada restauració
del local
Els anys 50
van ser
molt
populars
els locals
dedicats
exclusivament
al joc
del billar
com el
de la Gran Via
a tocar
de la plaça
de la Universitat
molt freqüentat
pels estudiants
universitaris
ocupava
els baixos
de l'antiga
editorial
espasa
i es mantingué
fins a final
del segle XX
quan l'edifici
va ser enderrocat
i substituït
per un bloc
d'oficines
En el record
de la ciutadania
també estan presents
dues
emblemàtiques
sales
de billars
associades
a dos
importants
teatres
de la ciutat
Una era
la del teatre
principal
de la Rambla
en billars
Monforte
tenia
una gran sala
de joc
Va ser-hi
des de 1943
fins al 2014
quan
a conseqüència
de la remodelació
del teatre
la sala
es va desplaçar
a un nou local
al carrer
del Pare Claret
L'altre
que encara funciona
i ha conservat
l'ambientació
i decoració
original
és el Club
Billar
Barcelona
que ocupa
des de 1926
el soterrani
del cinema
i teatre
Coliseum
A partir del segle XIX
Barcelona
es va consolidar
com una important
productora
de taules
de billar
que es venien
arreu de l'estat
i s'exportaven
a diversos països
americans
la majoria
de les fàbriques
dedicades
a aquest joc
es van iniciar
a Ciutat Vella
com la de Francesc
Amorós
del carrer
Conde de la Salto
actualment
nou de la Rambla
distingit
amb el títol
de
avenista
de la Real Casa
i va obrir
sucursals
a Madrid
amb el nom comercial
d'Amorós
Hermanos
Francesc
i Aleix
la fàbrica
es va traslladar
a finals del segle XIX
al poble sec
tot i que va
mantenir
la seva
seu social
al carrer
nou
l'excel·lència
de la seva
producció
es posava
de manifest
a través
de la publicitat
que remarcava
sobretot
que
no se construyen
billares
econòmicos
ja ho sabeu
heu de comprar
billars cars
si érem parats
no podien ser
no podien ser
bons
continua
Montse
tornem als billars
Montforte
molt populars
en l'època
que van establir
forta competència
amb la societat
escardívol
introduint
en dues societats
diverses modalitats
com el billar americà
i posteriorment
el futbolins
actualment
segueix
la producció
de billars
jocs de taula
i complements
a la seva fàbrica
de Mataró
finalment
parlarem
de l'empresa
billars
soler
que anunciaven
els seus billars
com
los mejores
y los más económicos
i eren tan preuats
que l'any
1928
es van
establir
el café
del Liceu
i més endavant
van patrocinar
el campionat
Copa
Billars
Soler
actualment
segueixen
construint
billars
de gamma alta
i jocs
recreatius
automàtics
a la zona franca
això pel que fa
als fabricants
recordem que
aquí
a Sant Just
a l'Ateneu
també hi ha un espai
reservat al billar
sol i exclusivament
pel gaudi
dels senyors socis
que estones
s'ho passen
d'allò més bé
el meu home
era un dels socis
del billar
més a més
en sabia
un rato
quan era jovenet
i abans d'estudir
mentre estava estudiant
la carrera
sa mare s'enfadava molt
perquè anava a jugar
al billar
però el billar
no era
però passava hores
i aleshores
es calla
quan la vas conèixer
vaig estudiar
aquí s'ha acabat el billar
i per això la sogra
em va estimar a mi
perquè de la vera
aquesta noia
el fa estudiar
el que no ha aconseguit jo
ho aconseguirà ella
potser una mica
és curiós
però tenia
una fama
una mica de mala fama
aquests puestos
anaves molt al billar
perquè és com si
perdés el temps
no, no, no
pel temps no
què vols dir
que cobrien
altra mena de cosa
no, no, no
era un puesto
que anava molt
als homosexuals
i llavors aquest temps
era el dimòria
bueno, escolta
acostumaven a estar en baixes
això és un record
que tinc de jovenet
sí, sí
aquell va massa al billar
ja mirava mal
mira
són llegendes urbanes
o allò que diuen en castellà
no cria fama
i ja t'hi ha a dormir
sí, bueno
millor també
de totes maneres
no és fàcil
jugar
jo no en sé
però tenen que tenir
no, una habilitat
no, no
més de tactes
les jugades
que
calcula
que el que calcula
sap en quina direcció
jo diria que és un problema
matemàtic
inclús
o geomètic
segurament
segurament
perquè
calcula la velocitat
d'anada
tornada
i el rei
i el que farà
la bola
de retrocés
perquè una pica
l'altra
i llavors
jo ho he vist
quan fan a la televisió
a vegades
quan fan campeonats
a això mateix
no, no, ja els veus
el gordo de Minnesota
és dels billars
no hi havia un personatge
no ho estic enredant
i segons com piques
els efectes
la bola
retrocedeix
inclús
i llavors piquen dos més
i totes cap al forat
no, no, bueno
ja ho sabeu
un golpecito
i a l'oio
no, home no
a l'oio del billar
avui
a la música
que us oferim
no li cal
gaire presentació
la composició
d'Humberto Giordano
autor d'òperes
tan famoses
en el seu temps
com Andrea Chenier
i Madame Sangent
és interpretada
per un dels tenors
més grans
de la història
del cant líric
Luciano Pavarotti
escoltarem l'àrea
Caro Miu Ben
acompanya
l'orquestra
filarmònica
de Londres
sota la direcció
de Piero Gamba

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Primavera sense al·lèrgia, el que pots fer per aliviar els símptomes.
Les condicions de la vida moderna són principalment causa de les reaccions al·lèrgiques,
però podem reduir els seus efectes cuidant la nostra alimentació.
Com la primavera els dies s'allarguen, les temperatures es moderen i la naturalesa entra amb ebullició.
Tots celebrem, encara per alguns, ben acompanyada d'una mala notícia, com la primavera s'agudissen les al·lèrgies.
Però podem preparar els organismes perquè el que ho pateix, possiblement, sigui menys atacat.
Què és el que fa una al·lèrgia?
El cos s'entrena amb una substància que no es reconeix com a pròpia i posa amb ell tot en marxa una sèrie de mecanismes que s'encarreguen d'eliminar-la.
En el cas de les al·lèrgies, el que la produeix és una reacció immunitària anòmala de l'organisme
enfront a les substàncies que, en condicions normals, no haurien de produir cap tipus de resposta.
La hiperreacció que genera el nostre organisme, hiperal·lèrgia, es manifesta a través de la inflamació
i al mateix temps de la depressió del sistema immunitari.
Energia, la dificultat de reacció del sistema immunitari segons mecanismes que sembla que el que acabem d'explicar
està en la base d'algunes enfermedades malignes com el càncer.
La reacció més temible de les al·lèrgies és la denominada anafilàctica,
que és una intensitat i rapidesc tal que, quan es presenta, inclús pot posar en perill la vida de les persones.
Per què cada vegada hi ha més al·lèrgies?
La pregunta és clara.
Possiblement, amb l'increment tan desmesurat de noves substàncies i, per tot allò,
estranyes a les que estem exposats, es produeixen unes alteracions immunitàries
que donen lloc a les reaccions al·lèrgiques.
Segons Worldwatch Institute, cada ser humà alberga en el seu cos
uns 500 compostos químics sintètics que no existien abans de l'any 1920.
Per poder tenir la capacitat de fer-ho propi, el que és estrany,
és precisa disposar d'un mecanisme immunitari amb bones condicions,
degut a que el ritme de vida d'avui, cridar progrés,
ens esposa cada cop més als efectes de nous productes
i com, a més, ens costa molt mantenir intacta la nostra immunitat.
No és d'estranyar que les al·lèrgies siguin cada cop més freqüents
a la nostra societat.
Ja, ja, ja.
El que les podria és símptomes habituals,
hiperactivitat, fatiga, canvis d'humor, mal de cap...
Estarruts.
Sí.
Una implorada d'ulls.
I codulls, que es tornen com en roig.
Sí, sí.
L'agrimeu serà...
Sí, llagrimeig.
Sí, llagrimeig, inflamació, i la uïda, supuració, que es cou també.
Jo he vist un atac d'aquests a nas.
I el nas, estornuts, congestió, còlix, picor...
No demostri vostè aquí la seva al·lèrgia, senyora meva.
Ja ho sabíem, que vostè també tenia al·lèrgia.
No, no, no tinc jo al·lèrgia.
En principi seria...
No, ja us diré per què.
Com es presenten les al·lèrgies.
Hi ha molts símptomes més, però jo crec que com a al·lèrgia avui ja n'hi ha prou.
No, tot el que acabes de dir, que em sembla que sí, a vegades...
Està incorrecte.
A coses que estan fora i a coses que estan dins.
Hi ha productes químics i tot això.
Però una de les coses que s'entua d'una manera extraordinària l'al·lèrgia,
tu l'has dit aquí també,
és el baix estat anímic de la persona.
Sí, també.
Perquè aleshores les reaccions són molt més.
Inclús és una manifestació del seu estat intervincial.
Ja ho diu, l'evolició de la naturalesa.
És el mateix que el càncer.
Diem el càncer, el càncer.
El càncer moltes vegades ve per un estat així, eh?
Sí, de baix valor anímic.
Sí, sí que n'hi ha alguna cosa que és completament tòxica per l'individu
i aleshores fa aquestes reaccions anafilàctiques que es poden morir.
Però jo, una veïna d'aquí, eh?
Però morir, eh?
Jo l'he vist...
S'infla la boca, s'infla...
No, no, no, en aquest moment.
Si no haguéssim tingut...
Estàvem fora, que teníem una caseta.
Si no haguéssim tingut unes pastilles antihistamínicas,
s'ofega, s'ofega.
I saps què era?
De la processionària.
Es tanquen les...
La processionària, escolta'm,
clar, com era tot a sota, molt bucòlic, a sota pins...
Sí.
Noi, va veure allò allà...
Sí.
No se li va acudir.
Bé, la processionària causa molts problemes, eh?
Sí.
I un dels problemes també porta la llet.
La llet, tot l'operitzada.
Bé, però això són intoleràncies a una...
Són intoleràncies que un altre dia avui no tindrem temps.
Un altre dia ho parlarem.
Sí, tornarem a parlar, guardarem el...
Sí, guarda, que ho tornarem a parlar.
Sí, bueno, i després de la Montse,
que parli el senyor Joan Maria.
Joan Maria, exacte.
Bé, ara toca un tema cultural.
Sí, molt bé.
Jugant amb l'atzar.
Ahà.
És el títol de l'exposició
que es pot visitar al celler de Can Ginestar,
del 22 de febrer al 26 de març,
realitzada pels artistes Emilia Maller i Xavi Soler.
Trobar relacions no òbvies entre elements o accions diverses,
creant les nostres pròpies lleis d'harmonia o de distorsió.
Amb aquestes dades, els artistes proposen als visitants
que posin títol a les seves obres d'art,
d'escultures, quadres i, en dic jo, pongos.
Per poder-ho fer-ho,
al costat de cada objecte d'art,
hi ha una petita llibreta
i un bolígraf enganxat amb un cordill.
No sé si per què no es perdi la llibreta
o per què no se l'enportin.
Bé, he trobat la idea verdaderament genial.
Per primera vegada puc escriure
el que ens suggereix cada obra.
Ja.
I, de passada, saber el que d'altres visitants han escrit
amb el que pensem sobre l'obra.
Coincidim amb alguns casos,
però d'altres s'adapten ben bé a la dita,
tants caps, tants barrets.
Tants barrets.
Resumint,
una exposició que aconsello visitar per passar-s'ho bé.
La creativitat i les dots de comunicació singulars
de l'Emili i el Xavi queda ben palesa.
Moltes felicitats i enhorabona a tots dos.
Molt bé.
Per acabar, recordar que dintre del programa d'activitats
per celebrar el Dia Internacional de les Dones,
promoguda per l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern,
l'Associació de la Gent Gran de Sant Just
ha organitzat un cinefòrum pel divendres dia 31 de març
a les 17.30 el mil·lenari.
Sobretot, recordeu, a les 17.30.
Perquè el butlletí ha sortit l'hora equivocada.
A les 10.30.
No, no, 17.30.
Dos quarts de sis de la tarda.
A la tarda, com sempre.
Sí.
La pel·lícula escollida porta partit-ho, Carol.
Us hi esperem.
Molt bé.
Viatjant per Catalunya.
Avui visitarem Raimat.
Sí, sí, no us sorprengueu.
Raimat no és només una marca de vi.
És un territori concret del terme municipal de Lleida.
La història dels pobles la dibuixa, moltes vegades, l'atzar.
Això ens diu la Montserrat Trapat en la publicació Descobrir.
Raimat és un petit nucli que depèn de l'Ajuntament de Lleida o en depenia ja fa uns anys.
Raimat ha vist, al llarg dels segles, com la seva existència real sobre el mapa apareixia o desapareixia,
com a conseqüència de l'esdeveniment tan cruels com la pesta o la guerra dels segadors,
especialment devastadores de la zona o l'imparable desertització de les terres de Conreu.
La ressurrecció de Raimat es va produir a principis del segle XX gràcies a la visió de futur d'un empresari
que va saber imaginar que d'entre els matolls d'aquestes terres resseques
i les plenúries ermes de la seva alabora de Lleida
es podien produir hectàrees senceres de vinya fèrtil i generosa.
Aquell primer acte de fe d'en Manuel Rebentós i dels seus baramadors i obrers
que van venir d'arreu de l'estat espanyol a instal·lar-s'hi
va ser la causa primera que va convertir Raimat en un nom conegut arreu del món
gràcies a la qualitat del vi i del cava que allà s'hi elaboren.
Raimat poble és un país oasi que es troba al vell mig de la plana
que porta el seu nom a 14 quilòmetres al nordès de Lleida
per la carretera nacional 240
que uneix la capital del Segrià amb la veïna capital d'Òsca.
Al seu voltant s'hi troben dos petits poblets, Sucs i Gimenells
repoblats durant els anys 40 per l'Institut Nacional de Colonització.
Els habitants de Raimat tenen, o tenien, el costum d'anar a comprar al Macelles
l'últim poble català abans d'entrar a Terres Aragoneses
que es troba a només 6 quilòmetres de Raimat.
A la gent de Raimat els agrada molt parlar del seu nom
i expliquen al visitant que prové de la paraula àrab Raqmat
que significa plenuri entre turons i terra d'acollida
un mot que, cristianissant-se, es va convertir en Raimat
la fusió dels mots, raïm i mà.
La legenda funciona perquè és bonica
i la bala l'escut, datat de l'any 1627,
que té una mà, amb els dits estesos, cap per avall
i un rim a la seva dreta.
Aquest ascent precedeix l'entrada del castell de Raimat,
propietat de la família Reventós,
que va triar els dos signes com a símbol dels seus vins i caves.
Malgrat això, Joan Coromines afirma en el seu diccionari toponòmic
que Raimat no ve de l'àrab, sinó de la paraula llatina
«rasemus», és a dir, raïm, «gotim de la vinya».
En aquest cas, la recerca lingüística i la lògica del sentit comú coincideixen.
Tots sortint de Lleida, per arribar a Raimat,
hem d'enfilar l'anomenada carretera d'Osca
fins al turó de la Cerdera,
al tiplà que separa la vall del Segre del riu Cinca
i que delimita la frontera entre les comarques del Segrià i de la Baixa Llitera.
Passat el petit cim de la Cerdera,
un mar de vinya espessa s'estén als nostres peus,
mentre la carretera serpenteja buscant el poble del Macelles
per seguir cap a Raimat,
on els lleidatans es desplacen
amb la facilitat d'equivar al jardí de casa seva
a banyar-se a les piscines,
menjar cargols, al bar Raimat,
a casar-s'hi o retratar-se sota els baladres.
i afegeixen la Montse Trapat amb picardia
o, en el cas de les parelles joves,
perdre's amb el cotxe entre les vinyes o els boscos de pins
quan la sang batega fort.
Quan Manuel Rebentós va comprar la propietat de Raimat
en l'any 1914,
enmig de les estenses planes enormes,
esquitxades per petits turons,
només les perdius i els conills
corrien entre els batustes alcinars
i els sofers matolls.
A l'escritura de compra, venda,
hi constaven les 3.225 hectàrees
de terra aixuta
que incluïen el turó amb el castell,
una casseta de caçadors
i també una alcina
que els sereus reventors
conserven com bonament poden
com a símbol de la prosperitat aconseguida.
La construcció del Canal d'Aragó,
Catalunya va ser el factor
que va tornar novament la vida,
l'aigua i la riquesa
en nuclis com Suez, Sudrets,
Gimenells i Raimat.
Manuel Rebentós va plantar
superals per desal·lar la terra
i poder construir la polònia.
Les cases pels treballadors,
les bodegues, les escoles,
una estació de tren i una església.
Aquesta és una interessant edificació modernista
de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé,
un dels deixebles més destacats de Gaudí,
feta l'obra vista i fusta
i precedida per un porxo semicircular.
A la banda de l'església,
cal visitar les bodegues
amb la típica taulada ondulada,
un sistema per controlar la temperatura
que el mateix Rubió i Bellbé
va construir l'any 1917
i que és la primera edificació
feta amb formigó armat
a tot l'estat espanyol.
Bé, i sobretot no podem marxar de Raimat
sense tastar el seu vi,
elaborat amb el raïm de ceps californians
de gustoses i aromàtiques varietats
com Cabernet Sauvignon, Merlot,
Tempranillo, Chardonnay i Pinot Noir,
i que està integrat en la denominació d'origen
Custer del Segre,
a la qual també pertanyen les zones vinícules
d'Artosa, la vall del riu Corp
i les garrides,
o sigui que ja ho sabeu,
quan aneu a Raimat,
tasteu els vins perquè valen la pena
i les pomes també.
Bé, senyors,
em sembla que el Carles diu
que ja ens hem quedat sense temps,
ens acomiadarem,
senyora Lina,
senyora Montse,
Joan, Carles,
moltes gràcies
i fins la propera,
que tornarem, si Déu vol,
el proper dimecres
i recordeu que el dissabte
també es podeu tornar a escoltar.
A tots,
bona nit o bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.