60 i més
Magazine per a la gent gran. Actualitat, novetats editorials (llibres i pel·lícules DVD), poesia, dits i acudits.... Magazine per a la gent gran. Actualitat, novetats editorials (llibres i pel·lícules DVD), poesia, dits i acudits....
Transcribed podcasts: 295
Time transcribed: 13d 1h 11m 30s
Time transcribed: 13d 1h 11m 30s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Música 98.1
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Música
Seixanta i més.
Música
Amics i amigues oients, malgrat la pluja, el vent, la neu,
nosaltres, l'equip de Seixanta i més, som de nou amb vosaltres
per fer una hora de ràdio que us faci a més aquest espai
que ens porta fins l'hora de sopar.
La taula de redacció de Seixanta i més,
en Joan Maria García Puigdevall,
l'Alina Santa Bàrbara,
en Carles Hernández Rius
i aquí us parla la Joana Algarra,
us saluden i diuen
Endavant l'audició d'avui.
Música
Avui el primer espai del nostre programa
és diferent i extraordinari.
Està dedicat a la poesia
i corre càrrec de la poetesa de Sant Jus,
la senyora Soledat Gasco.
Ella mateixa ens presentarà la seva obra
i els seus companys,
que ens amaneixeran una bona estona
amb les seves interpretacions.
Endavant, Soledat.
Bé, la meva obra és molt extensa.
Avui direm unes poesies només,
però, clar, no es pot enumerar tot el que tinc escrit
perquè seria massa llarg.
Llavors, presentaré a l'Alexandra Morera,
que és una companya poeta
que fa poc i conegut.
La he coneguda per casualitat
i ser ella que fa un programa de ràdio
a Molins de Rei cada dimarts.
Per això, per aquest motiu,
doncs vam connectar
i ella farà dos poesies,
dos, ella,
dos, el company que també avui està aquí,
el Jordi Odina,
i jo mateixa.
O sigui, vosaltres, el Jordi i tu,
ja havíeu vingut al Mil·lenari
en moltes ocasions,
amb grans programes de poesia.
Sí, perquè vaig conèixer el Jordi
recitant a Esplugues de Llobregat,
els recitals que fem a la biblioteca,
periòdicament,
i arran d'aquí, doncs,
li vaig dir si volia col·laborar amb mi
als recitals del Mil·lenari,
perquè també té una veu molt maca
que compagina.
Sí, i tant, no, no,
i recita molt bé.
Compagina molt bé amb la veu femenina
i a partir de llavors,
doncs, sempre té el...
La gentilesa.
Té la gentilesa d'acompanyar-me.
Sí, sí, i tant que sí.
Per la gràcia de la voluntat.
No, no, i a més a més,
és que és extraordinària
la seva interpretació.
Bé, això de tot aquest món
ens dona vida.
Clar que sí.
Llavors, presentaré la Sandra Morera,
que a part d'això de fer
aquest programa
amb un is de rei cada dimarts,
també presenta cada any,
des de fa uns quants anys,
la gran cantada de Vaneras
al Port Vell de Barcelona.
Té 3 o 4 CDs gravats
amb les seves poesies,
que tenen molt d'èxit,
i fins aquí, més o menys,
tot el que sé d'ella,
que també és poeta i escriu poesia.
Molt bé.
El Jordi Udina és rapsoda.
Ell no escriu?
No, ell no...
Interpreta només.
Ell interpreta com va interpretar
a l'Avenç els anys que va ser
actor de teatre.
Va ser dels primers, no, Jordi?
Dels primers actors que va haver a l'Avenç.
Va estar molts anys fent oves de teatre.
I lo seu és interpretar.
Molt bé.
I ara ha fet dos llibres,
desplugues, no?
De l'Avenç.
De tota la història de l'Avenç.
Sí, sí, sí.
Dos llibres que estan en vies
de ser publicats.
Ah, va, molt bé.
Estupendo.
És un llibre del centenari.
Va del 1906 al 2006.
Molt bé.
i, bueno, m'ha costat 10 anys per fer-los.
Ah, jo també vaig a actuar a l'Avenç una temporadeta.
Però si ha sortit, sortirà, segur.
No ho sé.
No ho sé, perquè, vaja, llavors tenia 16 anys, 15, 16 anys.
No, vaig fer dos o tres protagonistes i vaig fer, vam fer la heredera amb la Roig i feia la germana del protagonista.
Amb Montserrat Roig, sí, que hi surt, sí.
Veus.
Sí, amb la Glòria Roig.
Amb la Glòria Roig.
I vaig fer la protagonista del port de les Boires amb el Pau, com es deia, el Pablito.
Pau Fàbregas.
Pau Fàbregas.
Sí, li deia amb el Pablito.
I el galant, aleshores, era el meu sogre, Jaume Bonet.
Sí, sí, sí.
És que ha fet un treball de camp de moltes hores, eh?
Amb aquest llibre hi ha fotografies de totes aquestes obres que diuen.
Ah, potser sí que surto jo amb alguna d'elles.
No ho diu ell.
I després vam fer una que era en Guassa, que es deia, ai, no me'n recordo, els despenjats o no sé què, que era de riure.
També tinc les fotografies.
Bueno, mira, eren anys i fèiem tots de tot.
Sí, sí, sí.
Era una manera de sortir de la rutina de cada dia.
Molt bé.
Comencem amb l'Alexandra, eh, carinyo?
O sigui que l'Alexandra serà la primera intèrpret.
D'acord.
Després, què queda això?
Que recitarà el Jordi?
Com vulgueu, si voleu, si anem de recitar dues, doncs podem fer-ho intercalat un ell, un jo, un ell, un jo, que quedin més a més.
Això mateix.
Com vosaltres digueu.
Bé?
Endavant que sigui.
Sí, sí.
Bé, doncs, que comenci l'Alexandra.
I com has ferit Espanya.
Mai més et perdonaré.
Has sigut la mare estranya, alletant l'odi al carrer.
Sóc filla del cel i l'aire, que carona el meu país, que respecta la paraula i que manté el compromís.
D'una terra germanada, del porró i la barretina, d'una família arrelada, el so de la Santa Espina.
Del pan tomàquet torrat, del brou i de l'escudella, del vi bo del priorat i de la bona paella.
D'una serra, Montserrat i la nostra verge bruna, que el vir a nostra ciutat i estima tot Catalunya.
D'una història de molts anys, que inclou grans personatges.
I un president, Lluís Companys, que va morir per nosaltres.
Espanya, ens has fet molt mal.
I no parlo sols de l'ara.
Parlo d'anys ancestrals.
Catalunya no té mare.
Bé, aquesta ha sigut la primera interpretació.
Molt sentida, eh? Molt sentida.
Molt sentida.
L'Alexandra recita d'una manera que es nota que ho sent.
Sí, sí, sí. A més, és d'ella, no? La poesia.
Sí, ella escriu poesia.
Bé, vam dir que serien poesies patriòtiques i, clar, ella m'ha enviat aquestes dues.
Sí, sí, sí. Estupendo.
Molt bé. Continuem amb ella o intercalem?
Doncs, bueno, com vulgueu. Ara faig una de la meva.
Com vulguis, com tu diguis. Tu emanes.
A mi m'és indiferent, eh?
Vale, endavant.
Tresomàncies de Catalunya.
Molt bé.
En tot s'endevina la nova vida.
La mort ha mort dins el cau de l'enveja
que l'herba tendra enamora
i festeja amb el juny que hi ha a fora a l'aixida.
Sota el cel blau, ovelles, bous i vaques
travessen dies esqueixant la terra,
enfilant albades de serra en serra,
deixant el ressò de les escatllades.
La nova vida, plena, s'endevina.
La sergantana fa beuratge el sol.
L'escorpir fa amistat amb el cargol
i el grill apren un falset sense trina.
Ai, savi pastor d'antigues nissagues,
que obres del terrer, camins solitaris,
a trenc de primavera
i els desvaris de llibertat
amb prou feina, pa i vagues.
Quien serà capaç d'heretar el teu pou
d'ells mansos, cors calents, de carn de brou?
Quien serà capaç de fer transhumàncies
i dormir al ras amb l'orella alerta,
a fred del ramat i amb la pell deserta
de plaers mundants i d'extravagàncies?
Porta-se al serró pa, oli i olives
i un tros de record penjat a la bota.
El teu cansament sota els peus et brota
quan seus a dinar de sota les ombres.
Ai, savi pastor, jo tinc un desfici
que tu m'ensenyessis a viure així,
sense recansa i cançons a desdir.
Porta'm on hi ha l'eco del precipici,
ensenya'm el nom mentre fem camí
de cada herba i el parlar que és a fi al sol,
al vent i a la pluja em seguissi de balars,
confiatge'm el teu dir, ferreny,
d'argoig que et va ensenyar el padrí.
Endavant.
Ara el rapçó de Jordi Odina
dirà la seva poesia quina és la que diràs, Jordi?
El meu país, sí, sí.
Amigues i amics,
perdoneu que us torni a insistir en Miquel, Marquí i Pol,
però és que no he pogut resistir-me a la bellesa d'aquest poema.
El meu país,
Tots els anys que he hagut de viure allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrere vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l'esperança
torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
Ara en sóc lluny,
però me'n recordo dia i nit.
Si un dia hi torno,
el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits
i oblidaré els anys
que he viscut
tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi
cada instant al meu país.
Tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
quan camino al vent
em porta veus
que el temps no ha pas mercit.
Si m'adormo,
el que somiu és només
el meu país.
No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
ara en sóc lluny,
però me'n recordo dia i nit.
si un dia hi torno,
el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits.
els neguits,
oblidaré els anys que he viscut
a tots els neguits.
Tant sol i trist.
abans que la mort m'arribi,
abans que la mort m'arribi vull tornar al meu país.
abans que la mort m'arribi,
abans que la mort m'arribi vull tornar al meu país,
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l'hora
sota el cel del meu país.
no estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
Ara en sóc lluny,
però me'n recordo dia i nit.
Si un dia hi torno,
el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut tan sol i trist.
Fantàstic.
Molt bé.
És una poesia preciosa i en la seva veu encara més.
Home, i el Miquel, Martí i Pol sempre les fa maques.
Bé, doncs ara sentirem altre cop l'Alexandra, no?
Molt bé.
El teu nom duia la pau de les hores infinites
i ens feies volar com un nau
per damunt d'aquest cel blau,
amb les notes més petites.
Prellongaves el vell so del teu cello, el violoncel.
Amb l'arquet com un dolç plor,
el cant dels ocells i jo ens foníem com la mel.
sempre el nom de Catalunya, el teu llavi feia així i estimant la teva parla,
arreu del món.
canta l'ocell a l'ocell a l'estrella,
canta l'ocell a l'estrella, mentre la nit s'aclivella de tant dolor que hi ha al món.
Mestre nascut al vendrell, home senzill, inviolable,
desgarrifant-se a l'ocell.
ara et canta tu l'ocell pel teu descans memorable.
els ocellets cantant, a festejar-lo van en la nit més ditjosa.
Bé, doncs, preciosa també la poesia, ara qui continua?
Bé, doncs, ara jo diria l'última, a la vora de la mar, la meva pàtria.
voldria ser missatgera de la llum d'aquesta terra,
parlant en català pels cinc continents i a les places del món
fer-se bé la nova de gran alliberament.
Dir-ho amb el cor emocionat, sense pu i sense combat,
perquè un país que és la casa d'aquells que arriben de fora
és impossible que no sigui estimat.
i a la vora de la mar, com la donzella,
anar brodant cançons d'amor al país,
amb el nostre idioma,
amb l'ànim joiós de sentès i escoltat amb alegria,
ballant la dansa teixida amb les mans del poble
dins la rotllana de la convivència
i les quatre barres de la senyera, groga i vermella,
unejant a la vora de la mar.
Mariners, bons mariners,
no sabeu que aquesta terra és la millor que hi ha al món.
Té tot el sol de cara,
que l'aigua en fa lloernes i els camps adoba llavors.
Porta l'aire de la serra,
dissol vida els aiguamolls
i en desesquitjos els rius,
arrela dins del bosc,
fins als llacs d'alta muntanya,
desfent la neu dels Pirineus.
a la vora de la mar,
la meva pàtria
i envoltada de carena.
Vol deixar-se estimar
per un drac que la té presa
i sobreviu,
expectant,
com la manyaga d'unzella
a la vora de la mar,
teixint paraules de seda
que ningú
no vol escoltar.
I ara
podem tornar a escoltar
el Jordi.
I ara per acabar
podem tornar a escoltar
el Jordi Odina,
que ens ho sé
que era amb una altra poesia d'aquestes.
De qui és la poesia que vas...
Miquel Martí i Pol.
Ah, de Miquel Martí i Pol.
Com s'hi titula?
Ah, les quatre banderes.
Les quatre banderes.
Tenia quatre banderes.
Tres
les vaig perdre en combat.
La bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No l'entreuré
fins que bufi ben fort
el vent de llevant
i s'endugui aquest malaire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes
i tres les vaig perdre en combat.
Tenia un jardí
amb tres arbres.
un mal vent.
Un mal vent
me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulles
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa.
Jo no em canso d'esperar.
Per cada fulla caiguda
als arbres
hi neix un tany.
tenia un jardí
amb tres arbres.
Un mal vent
me'ls ha esfullat.
De dos amors
que tenia
l'un en terra
l'altre en mar
el de terra
l'empresonen
i l'altre
viu exiliat.
Jo ni ploro
pel de terra
ni em lamento
pel de mar.
Plor i l'amens
de què serveixen.
Gent que lluiti
és el que cal
de dos amors
que tenia
l'un en terra
l'altre en mar.
Tinc una llengua
tan viva
com les més vives
que hi ha.
Si quan parlo
s'esperveren
jo que sí
em poso a cantar
canto i canto
i cantaria
si pogués
més fort
i clar.
Quan les cançons
fossin pedres
vinga a fones
i al combat
tinc una llengua
tan viva
com les més vives
que hi ha.
Amors
arbres
i banderes
són mots
de bon recordar.
Qui n'aprèn
la cantarella
mai més
no l'oblidarà.
Si de cas
no l'heu apresa
no us canseu
de preguntar
que si els mots
són com la pluja
la terra
som tots
plegats
amor
arbres
i banderes
són mots
de bon recordar.
no l'oblidarà.
et felicitem
de tot cor
soledat
per aquest espai
tan deliciós
que ens has programat
en aquest programa nostre
que és
60
i més
ja saps que
a la gent
de 60 i més
ens agrada
la lírica
els joves
també
però clar
ells tenen
una altra mena
de poesia
doncs
us agraïm
moltíssim
tant a tu
com a l'Alexandra
com al Jordi
aquest espai
que esperem
esperem
que en un altre moment
tornem
a gaudir
de les vostres actuacions
moltíssimes gràcies
i fins la propera
a tots tres
gràcies per haver-nos convidat
i sempre no seran patriòtiques
les poesies
com si han sigut aquestes
però un altre dia
l'ocació
s'ho mereix
o sigui que
està molt bé
gràcies
gràcies a vosaltres
Música per gaudir
Avui escoltarem
una selecció
del Capritx Espanyol
de Rimsky-Korsakov
en una adaptació
extraordinària
del director
Lluís Cobos
per a l'Orquestra Sinfònica
de la Ràdio
i Televisió de Moscou
gravada
a l'estudi
número 5
de Goteslis Ràdio
Aquest gran músic
rus
Nikolai Rimsky-Korsakov
nascut
a Novo Grot
va composar
una música
colorista
melodiosa
i plena de vigor
sempre
en tendències
descriptives
Moltes
de les seves obres
són
d'un marcat
caràcter oriental
però
aquest capritx
espanyol
mostra
la influència
que la música
popular espanyola
que ell va captar
durant una estada
en la península ibèrica
va marcar
en aquesta obra
un aire
alegre
i marxós
el director
i orquestrador
Lluís Cobos
va fer
un arranjament
extraordinari
d'aquesta
petita meravella
del gran
Rimsky-Korsakov
capritx espanyol
per a l'orquestra
de ràdio
i televisió
de Moscou
que ell mateix
dirigeixi
a l'orquestrador
que ells
va fer
de ràdio
que ells
va fer
de ràdio
que ells
va fer
de ràdio
que ells
va fer
de ràdio
decific facilities
de olurs
se tu
va fer
la
francesa
o
que ells
va fer
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
wee...
...
solution...
...
...
...
...
...
La presència a l'acte del senyor Pasqual Maragall.
Ah, espera't.
Instal·lació al Parc Torreblanca de la seu del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
I el gentil i la flor de neu són els nous gegants de Sant Just d'Esvern
que augmenten la família de gegants que ja existien.
Una miqueta de música.
Sous-titrage ST' 501
Bé, i aviam aquest reportatge que ens ofereixes.
Aviam, de què parles avui, Joan Maria?
Sí, una cosa molt normal, el transport.
Ah.
Bé, a Sant Just d'Esvern, com d'altres pobles de l'àrea metropolitània de Barcelona,
tenim un greu problema de contaminació ambiental.
Per la gran densitat de vehicles de tota mena que hi circulen diàriament,
cotxes particulars, busos, camions, furgonetes de repartiment,
amb una mitjana d'antiguitat de més de 12 anys.
Encara sort que, a diferència d'altres ciutats espanyoles,
aquí no ens dona vergonya d'anar amb moto, ciclomotor o bicicleta,
que ajuden a millorar molt el tràfic i contaminen menys.
Darrerament, la Direcció General de Tràfic està enviant als propietaris de vehicles de motor
unes etiquetes per enganxar el parabrises,
que classifiquen els cotxes segons la seva contaminació del motor.
Unes són de zero emissions, altres ECO, C o B.
La ciutat de Barcelona ja ha disposat que als dies de greu contaminació
no podran entrar-hi cap vehicle que no portin aquestes etiquetes.
L'àrea prohibida és la que queda dintre del perímetre de les rondes de Barcelona.
Està previst que una xarxa òptica
gravi les matrícules de tots els cotxes que entrin a la ciutat
i un software en farà la tria automàtica dels vehicles
que no hi tinguin dret d'accés per la seva antiguitat
i, per tant, seran sancionats.
O sigui que no t'ho donaràs compte, t'ho entraràs i ja tens la multa.
Oh, clar. És que ja ho saps, eh?
Sí, sí.
Hi ha les restriccions.
Sí. Però, esclar, fas les restriccions,
però si no hi ha un sistema coercitiu,
posa multes, la gent no en faria cas.
No en faria cas.
I és el que passa, per exemple, a les Rambles de Barcelona.
Està prohibit passar-hi.
Si no vas allà a comprar en algun lloc.
Sí, sí.
Doncs molta gent no ho sap i passa
perquè veu que hi ha altres cotxes que hi passen
i al cap de 15 dies reps la multa a casa.
Per descomptat, ja fa temps que les Rambles estan prohibits.
Sí, però...
Perquè el meu marit, que feia el trasllat dels quadres de la sala Parés
fins als tallers dels que feien les Montllures,
a partir de les 11 del matí,
prohibidíssim entrar al carrer Petritxon i el Portaferrissa.
Ell ja ho sabia.
S'havia de preparar la feina perquè a les 11 estigués tot enllestit.
i això, d'això fa 30 anys.
Sí, els de Barcelona ho deuen saber,
pels que venim de poble no ho sabem.
I veus que passen cotxes, doncs jo també hi passaré.
A més, com que no t'han parat i ningú t'ha dit res...
Ningú diu res, però t'arriba la minuteta.
Sí, sí, bueno.
Per això ho explico perquè ho sàpiguen la gent, eh?
Doncs aquest serà el mateix sistema.
i diran, tu no pots entrar dintre de Barcelona a les rondes.
Tu mateix.
Tu mateix.
Ells ja saberan per l'antigüetat
de si tens la pagatina enganxada.
No fa falta.
Sí, sí, sí.
Bé, segurament abans no funcioni aquesta xarxa,
passaran uns quants mesos,
amb la qual cosa les persones amb cotxes antics
podran comprar-ne de nous que gastin menys combustible
i que a la vegada també són més ecològics.
Mira, sobretot el reparto, el repartiment.
Escolta'm, hi ha molta gent que es guanya la vida,
que l'altre dia ho comentàvem a la ràdio,
es guanya la vida repartint paquets.
Sí.
I, escolta'm, sobretot ara després de la crisi.
Si no tens un tasto per vell que sigui,
com et guanyes la vida?
Sí, home.
És el que deia el xòfer.
Diu, qui portarà el pa a casa meva
si jo no puc fer un repartiment?
Bé, bé, escolta'm.
Escolta, els cotxes ara els fan elètrics
i aquests no contaminen.
A més...
I qui se'ls compra?
Són molt cars, eh, Joan Maria?
Per això són els bancs, fan un crèdit i allò.
Sí, segur, segur.
Home, hi ha molta gent que es compren una caseta
a la platja i la fan servir un mes l'any.
No, no, ara ja no hi ha gent que es compri tantes casetes, eh?
Home, doncs també per repartiment...
Va ser un altre temps.
Bé, el que sí, t'he vist tricicles.
I això, després de la guerra, era molt corrent.
Molt normal, sí, sí.
Per repartiment, perquè no hi havia res.
Ni gasolina no hi havia.
No, i les bicicletes aquelles que portaven davant la caixa grossa.
Sí, sí.
Bueno, doncs aquestes ja no han vist a Barcelona,
que fan el reparto, mira.
I així no consumeixen.
Això.
Que consumeixen els onots.
No, sí.
Bé, l'opció del cotxe elèctric encara és molt minoritària.
pels seus greus inconvenients.
Per exemple, el seu abast real no és gaire més de 100 quilòmetres.
Diuen que 350.
No, no, fa l'efecte que no.
350 és com està a tope de carregat,
però normalment es va descarregant i tu no saps pas si serà 100% o...
I a més a més també gastes electricitat, amigo mio.
Esclar, sí, sí, sí.
Bueno, però l'electricitat el que no fas és contaminar.
Contaminar la llanta la produeixen, que pot ser a 100 quilòmetres o 200.
Sí, sí.
Seria un altre tema.
Després, també per aquests cotxes,
s'ha de tenir un garatge que tingui una toma de càrrega.
De càrrega.
A l'àrea metropolitana hi ha molt poques tomes de corrent públics al carrer.
A més, els cotxes elèctrics, o els híbrids,
són bastant més cars que els convencionals de compra.
I tant.
Aquest any, una marca reconeguda posarà a la venda els primers cotxes
amb motor de combustió d'hidrogen.
Segurament aquest tipus de motor serà el futur dels vehicles de contaminació zero.
Clar.
Però que per això passi encara tardarà uns anys.
De totes maneres, crec que el millor sistema de mobilitat per a la ciutat és anar a peu.
és el més barat, no contamina...
I va molt per la salut.
I a més, fas exercici que va molt bé per millorar la salut.
És clar que si la distància per anar a treballar, comprar, etcètera,
és superior a dos quilòmetres,
la cosa canvia, sobretot per a la gent gran.
El transport públic és la segona opció més adient.
A Sant Just tenim un sistema públic de transport
que m'atreveixo a dir a l'etaple.
Caldria millorar i posar a disposició de la ciutadania
uns amplis aparcaments gratuïts
de cotxes a la perifèria de Sant Just
per fer les connexions amb transport públic
per anar a Barcelona-ciutat.
Sí, i tant que sí.
I que el transbaix passi per la carretera real directament a Esplugues,
sense donar les voltes d'ara per les estacions
de l'Hospital, Brogi, Montesa, La Cerdana, Pont d'Esplugues.
Ens estalviríem quasi 10 minuts,
la qual cosa representa un estalvi molt gran de diners
per la quantitat de passatgers diaris que transporta el tram.
Diuen que el temps és or, no?
Sí, tant.
Doncs que el tram no faci voltes absurdes
i ens estalviarem molts calés.
Suposo que aquestes voltes devien ser
o per inconvenients d'algun municipi
o bé per conveniència d'altres.
Exactament no sé quin va ser el motiu
perquè, escolta'm, jo crec que la distància més curta
entre dos punts és la línia recta, no?
Sí, sí.
No és això?
Doncs, escolta'm, ja m'explicaràs
per què no podíem passar pel carrer Laureà Miró,
que és prou ample.
Perquè algú segurament li va posar inconvenients...
Sí, ara el volen desesperadament,
no el volen.
Sí.
O sigui que ja veurem què passa.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Fins demà!
I ara, una petita història de l'inici de la fabricació de cerveses i begudes carbòniques en el nostre entorn.
Des de fa un temps que s'ha posat de moda, arran de la idea aconsellable de consumir preferentment productes de proximitat,
quan més naturals millor, la fabricació casolana a casa de cervesa i a qui estàs ha prodigat força.
Això corrobora aquella dita tan famosa de roda el món i torna el born.
I dic això perquè, rebuscant entre temes adequats per a ser comentats en el nostre programa,
hem trobat una petita ressenya dels inicis de la fabricació de cerveses i begudes carbòniques en el nostre entorn.
Cal dir que ens hem documentat amb el llibre de la doctora Mercè Tagé, Barcelona, ciutat de fàbriques.
Ja era molt freqüent la venda de begudes preparades d'aigües embotellades de procedències diverses.
L'Ajuntament de Barcelona comptava amb una notable xarxa de fons públiques,
que facilitava a la ciutadania un bon accés a l'aigua potable.
A mitjans del segle n'hi havia unes trentenes distribuïdes per places i carrers,
però el gust d'aquesta aigua no acabava d'agradar als barcelonins.
Només que l'aigua era insípida, incolora, no sap a res.
Ah, no deuria saber res, però m'agradaria saber a mi el gust que tenia l'aigua de les fons.
Bueno, ara, si no hi posen res, fa gust de porins.
Sí, no, em posen molta calç. I ja la lleigio.
Bé, segueix.
Bé, per aquesta raó hi havia aigüaders que portaven a domicili aigües procedents de les fons i manencials de les zones de muntanya.
Més endavant, diverses empreses, entre les quals destaca la Societat General d'Aigües de Barcelona,
van canalitzar l'aigua fins a l'interior dels edificis.
Malgrat això, a mitjan segle XIX, els barcelonins, amb més poder adquisitiu,
cada cop consumien més begudes preparades, tals com cervesa i aigües carbòniques,
principalment gasosa i sifó.
Amb l'arribada del segle XX, el sector de les cerveses i les begudes que acabem de destacar
va passar a tenir un pes considerable amb l'estructura industrial de la ciutat.
Però, amb els canvis del consum i l'aparició de noves begudes,
moltes d'elles, petites i mitjanes empreses, van anar desapareixent.
Les que han arribat fins a l'actualitat...
Lideren.
Lideren bona part del mercat estatal.
I algunes, fins i tot, han esdevingut multinacionals.
En iniciar-se el segle XIX, Barcelona disposava de diverses productors de cervesa,
gràcies a l'activitat de mestres cervesers arribats d'Alsàcia,
com Jaume Maurer, o d'Anglaterra, com la vídua de Peter.
Un dels més importants foi el farmacèutic piamontès Andrea Esnaldi,
propietària d'una reconeguda cervesa i botiga de gasoses i licors,
situada a les Rambles, molt freqüentada pels italians residents a la ciutat.
També hi havia destacats cervesers autòctons.
A mitjans del segle n'eren mitja dotzena,
entre els quals Miret i Terça, Sogre i Gendre,
reputats farmacèutics que anunciaven els seus productes
en frases que no tenen res a envejar a les de l'actualitat.
El fet que uns farmacèutics produïssin begudes alcohòliques
no tenia res d'estrany en aquella època,
ja que totes les cerveses, com les begudes gasoses,
tenien una consideració mèdica.
Com afirmava una guia de final del segle XIX,
eren molt apropiades per persones convalesients.
No, no, això queda en castellà.
Ah, com que donen, eh?
Molt apropiades per persones convalesientes
o que digieren con dificultat.
Ah, això mateix.
Joan Maria.
Una altra cerveceria d'aquells anys
era la del Petit i Sabater,
coneguda com la Catalana,
que el 1853 també fabricava sifons i gasoses,
primer al carrer Tallers
i després al carrer Arribau número 20.
Un cas particular dins del món cervecer
va ser la Moràvia,
fundada el 1905 per Carlos Muart a Sants,
com a fàbrica de Malta,
producte bàsic per a l'elaboració de cervesa.
Proveia a la fàbrica Moritz
i a partir de 1915 també a la de Dam.
El 1921 la Moràvia
es va convertir en societat anònima
i més tard es va integrar amb la companyia Dam.
Ja en 1974 es va traslladar fora de Barcelona
i va obrir una moderna factoria
a el lloc d'Urgell.
Quan es va iniciar l'urbanització de l'Eixample,
algunes empreses cerveceres
s'hi van traslladar
i van aixecar obradors i grans fàbriques.
Una d'aquestes va ser Comas i companyia,
coneguda des del segle XIX
com Cervesa Campany.
Un altre cas fou el de Joan Mussola,
un majorista de vins i aguardents del Poble Nou
que es va associar amb Milcles,
un tècnic cervecer originari de Bohèmia.
Va fundar una gran fàbrica,
la Bohèmia,
per la producció de cervesa del tipus Pilsen.
Aquests són només uns quants exemples
de la constel·lació d'empreses cerveceres
que hi van arribar a Bèria, Barcelona,
des de les quals
només han sobreviscut
en pla de gran empresa dues,
la Moritz i la Dam.
Però ara,
a banda d'aquests grans cervecers,
en moltes petites finques
s'està produint,
de manera artesanal,
cervesa tant per consum particular
com pels clients
a qui els agrada tastar
diferents sabors
i sempre estan disposats
a les novetats.
I què deies tu de la meva pregunta?
No, la meva pregunta és
amb el senyor i senyora
membres aquí a la taula.
Us agrada la cervesa?
A mi no.
A mi sí.
A mi molt.
A mi no.
A mi molt.
A mi molt.
Molt, molt.
Gens de mica.
Només que he begut una cervesa
amb tot el meu afany
a l'exposició de Sevilla
de l'Expo.
Tenia tanta seta.
Havia begut de tot.
I vaig veure
això de la cervesa
aquella negra tan famosa
que no me'n recordo ara com es diu
i vaig anar corrents
com una boja
i dèiem a la meva família
on tens la mama?
On tens?
I estava
amb un tanque així de cervesa
d'ali que t'hi pego
mai a la vida
havia begut...
Bueno, potser vas fer una fartada
el primer dia
i a més negra...
No, no, no.
Agafa un ell i aquestes que són...
A casa meva
era d'aquella família
que sortia
els dissabtes a la nit
al bar de l'Artur
allà, perdó,
de l'Arturo,
que llavors es deia Arturo
i sèiem allà a la fresca
i el meu pare demanava
una cervesa
i una gasosa.
O sigui que, senyores,
senyors,
amb cerveses i gasoses
us recomanem
que ens escolteu, si voleu,
el dissabte al matí.
I si no, fins al proper dimecres.
Lina, bona tarda.
Bona tarda.
Joan Maria, bona nit.
I a tots, senyors,
moltes gràcies.
Bona nit
i bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Ara escoltes
Ràdio d'Esvern
Sintonitzes
Ràdio d'Esvern
La Ràdio de Sant Jus
98.1
El Just a la Fusta
Parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca,
ningú li pot dir.
Busco sempre
aquella notícia
una mica positiva.
Tant de...
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats
de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Música
Seixanta i més.
Música
Amics i amigues oients, malgrat la pluja, el vent, la neu,
nosaltres, l'equip de Seixanta i més, som de nou amb vosaltres
per fer una hora de ràdio que us faci a més aquest espai
que ens porta fins l'hora de sopar.
La taula de redacció de Seixanta i més,
en Joan Maria García Puigdevall,
l'Alina Santa Bàrbara,
en Carles Hernández Rius
i aquí us parla la Joana Algarra,
us saluden i diuen
Endavant l'audició d'avui.
Música
Avui el primer espai del nostre programa
és diferent i extraordinari.
Està dedicat a la poesia
i corre càrrec de la poetesa de Sant Jus,
la senyora Soledat Gasco.
Ella mateixa ens presentarà la seva obra
i els seus companys,
que ens amaneixeran una bona estona
amb les seves interpretacions.
Endavant, Soledat.
Bé, la meva obra és molt extensa.
Avui direm unes poesies només,
però, clar, no es pot enumerar tot el que tinc escrit
perquè seria massa llarg.
Llavors, presentaré a l'Alexandra Morera,
que és una companya poeta
que fa poc i conegut.
La he coneguda per casualitat
i ser ella que fa un programa de ràdio
a Molins de Rei cada dimarts.
Per això, per aquest motiu,
doncs vam connectar
i ella farà dos poesies,
dos, ella,
dos, el company que també avui està aquí,
el Jordi Odina,
i jo mateixa.
O sigui, vosaltres, el Jordi i tu,
ja havíeu vingut al Mil·lenari
en moltes ocasions,
amb grans programes de poesia.
Sí, perquè vaig conèixer el Jordi
recitant a Esplugues de Llobregat,
els recitals que fem a la biblioteca,
periòdicament,
i arran d'aquí, doncs,
li vaig dir si volia col·laborar amb mi
als recitals del Mil·lenari,
perquè també té una veu molt maca
que compagina.
Sí, i tant, no, no,
i recita molt bé.
Compagina molt bé amb la veu femenina
i a partir de llavors,
doncs, sempre té el...
La gentilesa.
Té la gentilesa d'acompanyar-me.
Sí, sí, i tant que sí.
Per la gràcia de la voluntat.
No, no, i a més a més,
és que és extraordinària
la seva interpretació.
Bé, això de tot aquest món
ens dona vida.
Clar que sí.
Llavors, presentaré la Sandra Morera,
que a part d'això de fer
aquest programa
amb un is de rei cada dimarts,
també presenta cada any,
des de fa uns quants anys,
la gran cantada de Vaneras
al Port Vell de Barcelona.
Té 3 o 4 CDs gravats
amb les seves poesies,
que tenen molt d'èxit,
i fins aquí, més o menys,
tot el que sé d'ella,
que també és poeta i escriu poesia.
Molt bé.
El Jordi Udina és rapsoda.
Ell no escriu?
No, ell no...
Interpreta només.
Ell interpreta com va interpretar
a l'Avenç els anys que va ser
actor de teatre.
Va ser dels primers, no, Jordi?
Dels primers actors que va haver a l'Avenç.
Va estar molts anys fent oves de teatre.
I lo seu és interpretar.
Molt bé.
I ara ha fet dos llibres,
desplugues, no?
De l'Avenç.
De tota la història de l'Avenç.
Sí, sí, sí.
Dos llibres que estan en vies
de ser publicats.
Ah, va, molt bé.
Estupendo.
És un llibre del centenari.
Va del 1906 al 2006.
Molt bé.
i, bueno, m'ha costat 10 anys per fer-los.
Ah, jo també vaig a actuar a l'Avenç una temporadeta.
Però si ha sortit, sortirà, segur.
No ho sé.
No ho sé, perquè, vaja, llavors tenia 16 anys, 15, 16 anys.
No, vaig fer dos o tres protagonistes i vaig fer, vam fer la heredera amb la Roig i feia la germana del protagonista.
Amb Montserrat Roig, sí, que hi surt, sí.
Veus.
Sí, amb la Glòria Roig.
Amb la Glòria Roig.
I vaig fer la protagonista del port de les Boires amb el Pau, com es deia, el Pablito.
Pau Fàbregas.
Pau Fàbregas.
Sí, li deia amb el Pablito.
I el galant, aleshores, era el meu sogre, Jaume Bonet.
Sí, sí, sí.
És que ha fet un treball de camp de moltes hores, eh?
Amb aquest llibre hi ha fotografies de totes aquestes obres que diuen.
Ah, potser sí que surto jo amb alguna d'elles.
No ho diu ell.
I després vam fer una que era en Guassa, que es deia, ai, no me'n recordo, els despenjats o no sé què, que era de riure.
També tinc les fotografies.
Bueno, mira, eren anys i fèiem tots de tot.
Sí, sí, sí.
Era una manera de sortir de la rutina de cada dia.
Molt bé.
Comencem amb l'Alexandra, eh, carinyo?
O sigui que l'Alexandra serà la primera intèrpret.
D'acord.
Després, què queda això?
Que recitarà el Jordi?
Com vulgueu, si voleu, si anem de recitar dues, doncs podem fer-ho intercalat un ell, un jo, un ell, un jo, que quedin més a més.
Això mateix.
Com vosaltres digueu.
Bé?
Endavant que sigui.
Sí, sí.
Bé, doncs, que comenci l'Alexandra.
I com has ferit Espanya.
Mai més et perdonaré.
Has sigut la mare estranya, alletant l'odi al carrer.
Sóc filla del cel i l'aire, que carona el meu país, que respecta la paraula i que manté el compromís.
D'una terra germanada, del porró i la barretina, d'una família arrelada, el so de la Santa Espina.
Del pan tomàquet torrat, del brou i de l'escudella, del vi bo del priorat i de la bona paella.
D'una serra, Montserrat i la nostra verge bruna, que el vir a nostra ciutat i estima tot Catalunya.
D'una història de molts anys, que inclou grans personatges.
I un president, Lluís Companys, que va morir per nosaltres.
Espanya, ens has fet molt mal.
I no parlo sols de l'ara.
Parlo d'anys ancestrals.
Catalunya no té mare.
Bé, aquesta ha sigut la primera interpretació.
Molt sentida, eh? Molt sentida.
Molt sentida.
L'Alexandra recita d'una manera que es nota que ho sent.
Sí, sí, sí. A més, és d'ella, no? La poesia.
Sí, ella escriu poesia.
Bé, vam dir que serien poesies patriòtiques i, clar, ella m'ha enviat aquestes dues.
Sí, sí, sí. Estupendo.
Molt bé. Continuem amb ella o intercalem?
Doncs, bueno, com vulgueu. Ara faig una de la meva.
Com vulguis, com tu diguis. Tu emanes.
A mi m'és indiferent, eh?
Vale, endavant.
Tresomàncies de Catalunya.
Molt bé.
En tot s'endevina la nova vida.
La mort ha mort dins el cau de l'enveja
que l'herba tendra enamora
i festeja amb el juny que hi ha a fora a l'aixida.
Sota el cel blau, ovelles, bous i vaques
travessen dies esqueixant la terra,
enfilant albades de serra en serra,
deixant el ressò de les escatllades.
La nova vida, plena, s'endevina.
La sergantana fa beuratge el sol.
L'escorpir fa amistat amb el cargol
i el grill apren un falset sense trina.
Ai, savi pastor d'antigues nissagues,
que obres del terrer, camins solitaris,
a trenc de primavera
i els desvaris de llibertat
amb prou feina, pa i vagues.
Quien serà capaç d'heretar el teu pou
d'ells mansos, cors calents, de carn de brou?
Quien serà capaç de fer transhumàncies
i dormir al ras amb l'orella alerta,
a fred del ramat i amb la pell deserta
de plaers mundants i d'extravagàncies?
Porta-se al serró pa, oli i olives
i un tros de record penjat a la bota.
El teu cansament sota els peus et brota
quan seus a dinar de sota les ombres.
Ai, savi pastor, jo tinc un desfici
que tu m'ensenyessis a viure així,
sense recansa i cançons a desdir.
Porta'm on hi ha l'eco del precipici,
ensenya'm el nom mentre fem camí
de cada herba i el parlar que és a fi al sol,
al vent i a la pluja em seguissi de balars,
confiatge'm el teu dir, ferreny,
d'argoig que et va ensenyar el padrí.
Endavant.
Ara el rapçó de Jordi Odina
dirà la seva poesia quina és la que diràs, Jordi?
El meu país, sí, sí.
Amigues i amics,
perdoneu que us torni a insistir en Miquel, Marquí i Pol,
però és que no he pogut resistir-me a la bellesa d'aquest poema.
El meu país,
Tots els anys que he hagut de viure allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrere vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l'esperança
torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
Ara en sóc lluny,
però me'n recordo dia i nit.
Si un dia hi torno,
el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits
i oblidaré els anys
que he viscut
tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi
cada instant al meu país.
Tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
quan camino al vent
em porta veus
que el temps no ha pas mercit.
Si m'adormo,
el que somiu és només
el meu país.
No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
ara en sóc lluny,
però me'n recordo dia i nit.
si un dia hi torno,
el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits.
els neguits,
oblidaré els anys que he viscut
a tots els neguits.
Tant sol i trist.
abans que la mort m'arribi,
abans que la mort m'arribi vull tornar al meu país.
abans que la mort m'arribi,
abans que la mort m'arribi vull tornar al meu país,
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l'hora
sota el cel del meu país.
no estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país.
Ara en sóc lluny,
però me'n recordo dia i nit.
Si un dia hi torno,
el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut tan sol i trist.
Fantàstic.
Molt bé.
És una poesia preciosa i en la seva veu encara més.
Home, i el Miquel, Martí i Pol sempre les fa maques.
Bé, doncs ara sentirem altre cop l'Alexandra, no?
Molt bé.
El teu nom duia la pau de les hores infinites
i ens feies volar com un nau
per damunt d'aquest cel blau,
amb les notes més petites.
Prellongaves el vell so del teu cello, el violoncel.
Amb l'arquet com un dolç plor,
el cant dels ocells i jo ens foníem com la mel.
sempre el nom de Catalunya, el teu llavi feia així i estimant la teva parla,
arreu del món.
canta l'ocell a l'ocell a l'estrella,
canta l'ocell a l'estrella, mentre la nit s'aclivella de tant dolor que hi ha al món.
Mestre nascut al vendrell, home senzill, inviolable,
desgarrifant-se a l'ocell.
ara et canta tu l'ocell pel teu descans memorable.
els ocellets cantant, a festejar-lo van en la nit més ditjosa.
Bé, doncs, preciosa també la poesia, ara qui continua?
Bé, doncs, ara jo diria l'última, a la vora de la mar, la meva pàtria.
voldria ser missatgera de la llum d'aquesta terra,
parlant en català pels cinc continents i a les places del món
fer-se bé la nova de gran alliberament.
Dir-ho amb el cor emocionat, sense pu i sense combat,
perquè un país que és la casa d'aquells que arriben de fora
és impossible que no sigui estimat.
i a la vora de la mar, com la donzella,
anar brodant cançons d'amor al país,
amb el nostre idioma,
amb l'ànim joiós de sentès i escoltat amb alegria,
ballant la dansa teixida amb les mans del poble
dins la rotllana de la convivència
i les quatre barres de la senyera, groga i vermella,
unejant a la vora de la mar.
Mariners, bons mariners,
no sabeu que aquesta terra és la millor que hi ha al món.
Té tot el sol de cara,
que l'aigua en fa lloernes i els camps adoba llavors.
Porta l'aire de la serra,
dissol vida els aiguamolls
i en desesquitjos els rius,
arrela dins del bosc,
fins als llacs d'alta muntanya,
desfent la neu dels Pirineus.
a la vora de la mar,
la meva pàtria
i envoltada de carena.
Vol deixar-se estimar
per un drac que la té presa
i sobreviu,
expectant,
com la manyaga d'unzella
a la vora de la mar,
teixint paraules de seda
que ningú
no vol escoltar.
I ara
podem tornar a escoltar
el Jordi.
I ara per acabar
podem tornar a escoltar
el Jordi Odina,
que ens ho sé
que era amb una altra poesia d'aquestes.
De qui és la poesia que vas...
Miquel Martí i Pol.
Ah, de Miquel Martí i Pol.
Com s'hi titula?
Ah, les quatre banderes.
Les quatre banderes.
Tenia quatre banderes.
Tres
les vaig perdre en combat.
La bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No l'entreuré
fins que bufi ben fort
el vent de llevant
i s'endugui aquest malaire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes
i tres les vaig perdre en combat.
Tenia un jardí
amb tres arbres.
un mal vent.
Un mal vent
me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulles
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa.
Jo no em canso d'esperar.
Per cada fulla caiguda
als arbres
hi neix un tany.
tenia un jardí
amb tres arbres.
Un mal vent
me'ls ha esfullat.
De dos amors
que tenia
l'un en terra
l'altre en mar
el de terra
l'empresonen
i l'altre
viu exiliat.
Jo ni ploro
pel de terra
ni em lamento
pel de mar.
Plor i l'amens
de què serveixen.
Gent que lluiti
és el que cal
de dos amors
que tenia
l'un en terra
l'altre en mar.
Tinc una llengua
tan viva
com les més vives
que hi ha.
Si quan parlo
s'esperveren
jo que sí
em poso a cantar
canto i canto
i cantaria
si pogués
més fort
i clar.
Quan les cançons
fossin pedres
vinga a fones
i al combat
tinc una llengua
tan viva
com les més vives
que hi ha.
Amors
arbres
i banderes
són mots
de bon recordar.
Qui n'aprèn
la cantarella
mai més
no l'oblidarà.
Si de cas
no l'heu apresa
no us canseu
de preguntar
que si els mots
són com la pluja
la terra
som tots
plegats
amor
arbres
i banderes
són mots
de bon recordar.
no l'oblidarà.
et felicitem
de tot cor
soledat
per aquest espai
tan deliciós
que ens has programat
en aquest programa nostre
que és
60
i més
ja saps que
a la gent
de 60 i més
ens agrada
la lírica
els joves
també
però clar
ells tenen
una altra mena
de poesia
doncs
us agraïm
moltíssim
tant a tu
com a l'Alexandra
com al Jordi
aquest espai
que esperem
esperem
que en un altre moment
tornem
a gaudir
de les vostres actuacions
moltíssimes gràcies
i fins la propera
a tots tres
gràcies per haver-nos convidat
i sempre no seran patriòtiques
les poesies
com si han sigut aquestes
però un altre dia
l'ocació
s'ho mereix
o sigui que
està molt bé
gràcies
gràcies a vosaltres
Música per gaudir
Avui escoltarem
una selecció
del Capritx Espanyol
de Rimsky-Korsakov
en una adaptació
extraordinària
del director
Lluís Cobos
per a l'Orquestra Sinfònica
de la Ràdio
i Televisió de Moscou
gravada
a l'estudi
número 5
de Goteslis Ràdio
Aquest gran músic
rus
Nikolai Rimsky-Korsakov
nascut
a Novo Grot
va composar
una música
colorista
melodiosa
i plena de vigor
sempre
en tendències
descriptives
Moltes
de les seves obres
són
d'un marcat
caràcter oriental
però
aquest capritx
espanyol
mostra
la influència
que la música
popular espanyola
que ell va captar
durant una estada
en la península ibèrica
va marcar
en aquesta obra
un aire
alegre
i marxós
el director
i orquestrador
Lluís Cobos
va fer
un arranjament
extraordinari
d'aquesta
petita meravella
del gran
Rimsky-Korsakov
capritx espanyol
per a l'orquestra
de ràdio
i televisió
de Moscou
que ell mateix
dirigeixi
a l'orquestrador
que ells
va fer
de ràdio
que ells
va fer
de ràdio
que ells
va fer
de ràdio
que ells
va fer
de ràdio
decific facilities
de olurs
se tu
va fer
la
francesa
o
que ells
va fer
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
Fins demà!
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
...
wee...
...
solution...
...
...
...
...
...
La presència a l'acte del senyor Pasqual Maragall.
Ah, espera't.
Instal·lació al Parc Torreblanca de la seu del Consell Comarcal del Baix Llobregat.
I el gentil i la flor de neu són els nous gegants de Sant Just d'Esvern
que augmenten la família de gegants que ja existien.
Una miqueta de música.
Sous-titrage ST' 501
Bé, i aviam aquest reportatge que ens ofereixes.
Aviam, de què parles avui, Joan Maria?
Sí, una cosa molt normal, el transport.
Ah.
Bé, a Sant Just d'Esvern, com d'altres pobles de l'àrea metropolitània de Barcelona,
tenim un greu problema de contaminació ambiental.
Per la gran densitat de vehicles de tota mena que hi circulen diàriament,
cotxes particulars, busos, camions, furgonetes de repartiment,
amb una mitjana d'antiguitat de més de 12 anys.
Encara sort que, a diferència d'altres ciutats espanyoles,
aquí no ens dona vergonya d'anar amb moto, ciclomotor o bicicleta,
que ajuden a millorar molt el tràfic i contaminen menys.
Darrerament, la Direcció General de Tràfic està enviant als propietaris de vehicles de motor
unes etiquetes per enganxar el parabrises,
que classifiquen els cotxes segons la seva contaminació del motor.
Unes són de zero emissions, altres ECO, C o B.
La ciutat de Barcelona ja ha disposat que als dies de greu contaminació
no podran entrar-hi cap vehicle que no portin aquestes etiquetes.
L'àrea prohibida és la que queda dintre del perímetre de les rondes de Barcelona.
Està previst que una xarxa òptica
gravi les matrícules de tots els cotxes que entrin a la ciutat
i un software en farà la tria automàtica dels vehicles
que no hi tinguin dret d'accés per la seva antiguitat
i, per tant, seran sancionats.
O sigui que no t'ho donaràs compte, t'ho entraràs i ja tens la multa.
Oh, clar. És que ja ho saps, eh?
Sí, sí.
Hi ha les restriccions.
Sí. Però, esclar, fas les restriccions,
però si no hi ha un sistema coercitiu,
posa multes, la gent no en faria cas.
No en faria cas.
I és el que passa, per exemple, a les Rambles de Barcelona.
Està prohibit passar-hi.
Si no vas allà a comprar en algun lloc.
Sí, sí.
Doncs molta gent no ho sap i passa
perquè veu que hi ha altres cotxes que hi passen
i al cap de 15 dies reps la multa a casa.
Per descomptat, ja fa temps que les Rambles estan prohibits.
Sí, però...
Perquè el meu marit, que feia el trasllat dels quadres de la sala Parés
fins als tallers dels que feien les Montllures,
a partir de les 11 del matí,
prohibidíssim entrar al carrer Petritxon i el Portaferrissa.
Ell ja ho sabia.
S'havia de preparar la feina perquè a les 11 estigués tot enllestit.
i això, d'això fa 30 anys.
Sí, els de Barcelona ho deuen saber,
pels que venim de poble no ho sabem.
I veus que passen cotxes, doncs jo també hi passaré.
A més, com que no t'han parat i ningú t'ha dit res...
Ningú diu res, però t'arriba la minuteta.
Sí, sí, bueno.
Per això ho explico perquè ho sàpiguen la gent, eh?
Doncs aquest serà el mateix sistema.
i diran, tu no pots entrar dintre de Barcelona a les rondes.
Tu mateix.
Tu mateix.
Ells ja saberan per l'antigüetat
de si tens la pagatina enganxada.
No fa falta.
Sí, sí, sí.
Bé, segurament abans no funcioni aquesta xarxa,
passaran uns quants mesos,
amb la qual cosa les persones amb cotxes antics
podran comprar-ne de nous que gastin menys combustible
i que a la vegada també són més ecològics.
Mira, sobretot el reparto, el repartiment.
Escolta'm, hi ha molta gent que es guanya la vida,
que l'altre dia ho comentàvem a la ràdio,
es guanya la vida repartint paquets.
Sí.
I, escolta'm, sobretot ara després de la crisi.
Si no tens un tasto per vell que sigui,
com et guanyes la vida?
Sí, home.
És el que deia el xòfer.
Diu, qui portarà el pa a casa meva
si jo no puc fer un repartiment?
Bé, bé, escolta'm.
Escolta, els cotxes ara els fan elètrics
i aquests no contaminen.
A més...
I qui se'ls compra?
Són molt cars, eh, Joan Maria?
Per això són els bancs, fan un crèdit i allò.
Sí, segur, segur.
Home, hi ha molta gent que es compren una caseta
a la platja i la fan servir un mes l'any.
No, no, ara ja no hi ha gent que es compri tantes casetes, eh?
Home, doncs també per repartiment...
Va ser un altre temps.
Bé, el que sí, t'he vist tricicles.
I això, després de la guerra, era molt corrent.
Molt normal, sí, sí.
Per repartiment, perquè no hi havia res.
Ni gasolina no hi havia.
No, i les bicicletes aquelles que portaven davant la caixa grossa.
Sí, sí.
Bueno, doncs aquestes ja no han vist a Barcelona,
que fan el reparto, mira.
I així no consumeixen.
Això.
Que consumeixen els onots.
No, sí.
Bé, l'opció del cotxe elèctric encara és molt minoritària.
pels seus greus inconvenients.
Per exemple, el seu abast real no és gaire més de 100 quilòmetres.
Diuen que 350.
No, no, fa l'efecte que no.
350 és com està a tope de carregat,
però normalment es va descarregant i tu no saps pas si serà 100% o...
I a més a més també gastes electricitat, amigo mio.
Esclar, sí, sí, sí.
Bueno, però l'electricitat el que no fas és contaminar.
Contaminar la llanta la produeixen, que pot ser a 100 quilòmetres o 200.
Sí, sí.
Seria un altre tema.
Després, també per aquests cotxes,
s'ha de tenir un garatge que tingui una toma de càrrega.
De càrrega.
A l'àrea metropolitana hi ha molt poques tomes de corrent públics al carrer.
A més, els cotxes elèctrics, o els híbrids,
són bastant més cars que els convencionals de compra.
I tant.
Aquest any, una marca reconeguda posarà a la venda els primers cotxes
amb motor de combustió d'hidrogen.
Segurament aquest tipus de motor serà el futur dels vehicles de contaminació zero.
Clar.
Però que per això passi encara tardarà uns anys.
De totes maneres, crec que el millor sistema de mobilitat per a la ciutat és anar a peu.
és el més barat, no contamina...
I va molt per la salut.
I a més, fas exercici que va molt bé per millorar la salut.
És clar que si la distància per anar a treballar, comprar, etcètera,
és superior a dos quilòmetres,
la cosa canvia, sobretot per a la gent gran.
El transport públic és la segona opció més adient.
A Sant Just tenim un sistema públic de transport
que m'atreveixo a dir a l'etaple.
Caldria millorar i posar a disposició de la ciutadania
uns amplis aparcaments gratuïts
de cotxes a la perifèria de Sant Just
per fer les connexions amb transport públic
per anar a Barcelona-ciutat.
Sí, i tant que sí.
I que el transbaix passi per la carretera real directament a Esplugues,
sense donar les voltes d'ara per les estacions
de l'Hospital, Brogi, Montesa, La Cerdana, Pont d'Esplugues.
Ens estalviríem quasi 10 minuts,
la qual cosa representa un estalvi molt gran de diners
per la quantitat de passatgers diaris que transporta el tram.
Diuen que el temps és or, no?
Sí, tant.
Doncs que el tram no faci voltes absurdes
i ens estalviarem molts calés.
Suposo que aquestes voltes devien ser
o per inconvenients d'algun municipi
o bé per conveniència d'altres.
Exactament no sé quin va ser el motiu
perquè, escolta'm, jo crec que la distància més curta
entre dos punts és la línia recta, no?
Sí, sí.
No és això?
Doncs, escolta'm, ja m'explicaràs
per què no podíem passar pel carrer Laureà Miró,
que és prou ample.
Perquè algú segurament li va posar inconvenients...
Sí, ara el volen desesperadament,
no el volen.
Sí.
O sigui que ja veurem què passa.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Bé, posem una mica de musiquita.
Fins demà!
I ara, una petita història de l'inici de la fabricació de cerveses i begudes carbòniques en el nostre entorn.
Des de fa un temps que s'ha posat de moda, arran de la idea aconsellable de consumir preferentment productes de proximitat,
quan més naturals millor, la fabricació casolana a casa de cervesa i a qui estàs ha prodigat força.
Això corrobora aquella dita tan famosa de roda el món i torna el born.
I dic això perquè, rebuscant entre temes adequats per a ser comentats en el nostre programa,
hem trobat una petita ressenya dels inicis de la fabricació de cerveses i begudes carbòniques en el nostre entorn.
Cal dir que ens hem documentat amb el llibre de la doctora Mercè Tagé, Barcelona, ciutat de fàbriques.
Ja era molt freqüent la venda de begudes preparades d'aigües embotellades de procedències diverses.
L'Ajuntament de Barcelona comptava amb una notable xarxa de fons públiques,
que facilitava a la ciutadania un bon accés a l'aigua potable.
A mitjans del segle n'hi havia unes trentenes distribuïdes per places i carrers,
però el gust d'aquesta aigua no acabava d'agradar als barcelonins.
Només que l'aigua era insípida, incolora, no sap a res.
Ah, no deuria saber res, però m'agradaria saber a mi el gust que tenia l'aigua de les fons.
Bueno, ara, si no hi posen res, fa gust de porins.
Sí, no, em posen molta calç. I ja la lleigio.
Bé, segueix.
Bé, per aquesta raó hi havia aigüaders que portaven a domicili aigües procedents de les fons i manencials de les zones de muntanya.
Més endavant, diverses empreses, entre les quals destaca la Societat General d'Aigües de Barcelona,
van canalitzar l'aigua fins a l'interior dels edificis.
Malgrat això, a mitjan segle XIX, els barcelonins, amb més poder adquisitiu,
cada cop consumien més begudes preparades, tals com cervesa i aigües carbòniques,
principalment gasosa i sifó.
Amb l'arribada del segle XX, el sector de les cerveses i les begudes que acabem de destacar
va passar a tenir un pes considerable amb l'estructura industrial de la ciutat.
Però, amb els canvis del consum i l'aparició de noves begudes,
moltes d'elles, petites i mitjanes empreses, van anar desapareixent.
Les que han arribat fins a l'actualitat...
Lideren.
Lideren bona part del mercat estatal.
I algunes, fins i tot, han esdevingut multinacionals.
En iniciar-se el segle XIX, Barcelona disposava de diverses productors de cervesa,
gràcies a l'activitat de mestres cervesers arribats d'Alsàcia,
com Jaume Maurer, o d'Anglaterra, com la vídua de Peter.
Un dels més importants foi el farmacèutic piamontès Andrea Esnaldi,
propietària d'una reconeguda cervesa i botiga de gasoses i licors,
situada a les Rambles, molt freqüentada pels italians residents a la ciutat.
També hi havia destacats cervesers autòctons.
A mitjans del segle n'eren mitja dotzena,
entre els quals Miret i Terça, Sogre i Gendre,
reputats farmacèutics que anunciaven els seus productes
en frases que no tenen res a envejar a les de l'actualitat.
El fet que uns farmacèutics produïssin begudes alcohòliques
no tenia res d'estrany en aquella època,
ja que totes les cerveses, com les begudes gasoses,
tenien una consideració mèdica.
Com afirmava una guia de final del segle XIX,
eren molt apropiades per persones convalesients.
No, no, això queda en castellà.
Ah, com que donen, eh?
Molt apropiades per persones convalesientes
o que digieren con dificultat.
Ah, això mateix.
Joan Maria.
Una altra cerveceria d'aquells anys
era la del Petit i Sabater,
coneguda com la Catalana,
que el 1853 també fabricava sifons i gasoses,
primer al carrer Tallers
i després al carrer Arribau número 20.
Un cas particular dins del món cervecer
va ser la Moràvia,
fundada el 1905 per Carlos Muart a Sants,
com a fàbrica de Malta,
producte bàsic per a l'elaboració de cervesa.
Proveia a la fàbrica Moritz
i a partir de 1915 també a la de Dam.
El 1921 la Moràvia
es va convertir en societat anònima
i més tard es va integrar amb la companyia Dam.
Ja en 1974 es va traslladar fora de Barcelona
i va obrir una moderna factoria
a el lloc d'Urgell.
Quan es va iniciar l'urbanització de l'Eixample,
algunes empreses cerveceres
s'hi van traslladar
i van aixecar obradors i grans fàbriques.
Una d'aquestes va ser Comas i companyia,
coneguda des del segle XIX
com Cervesa Campany.
Un altre cas fou el de Joan Mussola,
un majorista de vins i aguardents del Poble Nou
que es va associar amb Milcles,
un tècnic cervecer originari de Bohèmia.
Va fundar una gran fàbrica,
la Bohèmia,
per la producció de cervesa del tipus Pilsen.
Aquests són només uns quants exemples
de la constel·lació d'empreses cerveceres
que hi van arribar a Bèria, Barcelona,
des de les quals
només han sobreviscut
en pla de gran empresa dues,
la Moritz i la Dam.
Però ara,
a banda d'aquests grans cervecers,
en moltes petites finques
s'està produint,
de manera artesanal,
cervesa tant per consum particular
com pels clients
a qui els agrada tastar
diferents sabors
i sempre estan disposats
a les novetats.
I què deies tu de la meva pregunta?
No, la meva pregunta és
amb el senyor i senyora
membres aquí a la taula.
Us agrada la cervesa?
A mi no.
A mi sí.
A mi molt.
A mi no.
A mi molt.
A mi molt.
Molt, molt.
Gens de mica.
Només que he begut una cervesa
amb tot el meu afany
a l'exposició de Sevilla
de l'Expo.
Tenia tanta seta.
Havia begut de tot.
I vaig veure
això de la cervesa
aquella negra tan famosa
que no me'n recordo ara com es diu
i vaig anar corrents
com una boja
i dèiem a la meva família
on tens la mama?
On tens?
I estava
amb un tanque així de cervesa
d'ali que t'hi pego
mai a la vida
havia begut...
Bueno, potser vas fer una fartada
el primer dia
i a més negra...
No, no, no.
Agafa un ell i aquestes que són...
A casa meva
era d'aquella família
que sortia
els dissabtes a la nit
al bar de l'Artur
allà, perdó,
de l'Arturo,
que llavors es deia Arturo
i sèiem allà a la fresca
i el meu pare demanava
una cervesa
i una gasosa.
O sigui que, senyores,
senyors,
amb cerveses i gasoses
us recomanem
que ens escolteu, si voleu,
el dissabte al matí.
I si no, fins al proper dimecres.
Lina, bona tarda.
Bona tarda.
Joan Maria, bona nit.
I a tots, senyors,
moltes gràcies.
Bona nit
i bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Ara escoltes
Ràdio d'Esvern
Sintonitzes
Ràdio d'Esvern
La Ràdio de Sant Jus
98.1
El Just a la Fusta
Parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca,
ningú li pot dir.
Busco sempre
aquella notícia
una mica positiva.
Tant de...