Carave, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes honorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracar amb noies de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antiagenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concerts o cinema. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com
Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del baix llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com
Seixanta i més.
De nou estem a punt de celebrar com cal la festivitat de Sant Jordi. De fet, de Sant Just ho estem fent des del passat dia 19 i fins al 26, amb tota mena d'activitats culturals. Però demà, dia 23, és el dia fort.
quants llibres i roses ompliran carrers i places i ens regalarem mútuament roses i llibres. Clar que sí, tant a senyors com a senyores ens poden regalar les dues coses. Abans sí que eren roses sols, però a mi em regalen roses i llibres també. Com deu de ser, clar que sí.
Consultem el costumari català de Joan Amades i ens diu que Sant Jordi, segons conta la llegenda, era un soldat romà nascut al Pròxim Orient. La història pel qual és conegut arreu del món és per la mort que va provocar el drac que pretenia atacar una preciosa donzella anomenada Cleodolinda. Vaya nombrecito, no?, tenia la donzella. Bonic, bonic, sí, sí.
Aquesta narració la va escriure Jacopo de Baratze al segle XII, en la seva obra La llegenda a Urià. I ben aviat es va escampar per tot Europa, fins a arribar a Catalunya i Aragó. Sant Jordi, a més del patró del nostre país, també ho és d'Anglaterra, Bulgària, Alcoi, Càceres, Portugal, Georgia, Txèquia, Grècia, Ucraïna, Hungria i d'altres indrets.
O sigui, de molts, de molts llocs. A més, he consultat també en el full dominical que el tinc aquí, de l'Arxidiocesi de Barcelona, i suposo que en la Sant Just també ho deu explicar, que Sant Jordi no és només una llegenda, és també un sant, va ser un soldat romà i que va morir en el màrtir.
Està demostrat i comprovat que quan algú diu que no se sap ni si va existir, està confirmat que sí que va existir. El que després hi ha tantes llegendes, aquesta de Jacopo de Baratze, segons van explicar ahir per televisió, potser és la més coneguda, però n'hi ha com 10 o 12 diferents. I l'any 1996 l'UNESCO va declarar Sant Jordi com a dia internacional del llibre i també la capital d'Espanya i altres indrets de Castella
tenen lloc fires importants, com la de la cuesta de Mojanes a Madrid,
ja que aquesta data coincideix amb la mort de Miguel de Cervantes que va tenir lloc el 22 d'abril de l'any 1616 igual que la de William Shakespeare ara doncs parlarem de llibres i ho farem aquí a Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada i dins el programa 61 i més on us oferirem com sempre un petit tast de les coses que ens semblen més interessants avui de nou en directe
I, per tant, si us ve de gust, ens podeu trucar al 93 372 3661. I des d'ara mateix, i fins a les 9 del vespre, esperem les vostres propostes. I amb la de vegades que he anat jo a la cuesta de Moyano, ara estan dubtant si es deia Moyanes o Moyano. Seré despistat. Si algun madrileny ens escolta, que me corrijan. Ah, no té gaire importància per això, eh? Home, sí, perquè no és el mateix dir-se Moyano que Moyanes, no? Però...
Com aquell senyor que li han posat el nom a la cuesta. Pobre ja no deu ser entre nosaltres, no s'enfadarà. Probablement no. Benvinguts, oients desvernians. Avui dimecres, dia 22 d'abril, festivitat de Sant Cayus. Demà dijous, com hem dit, és la festa del Llibre i la Rosa, diada de Sant Jordi.
Divendres, dia 24, Sant Fidel. I dissabte, que sortim en segona audició, Sant Marc Evangelista i Sant Aniàs. Hi ha fira a Martorell i a la Seu d'Urgell. I diumenge vinent, quart de Pasqua, Sant Isidor Bisbe.
i tindrem la lluna en quart creixent sota el signe de Lleó. De nou, una servidora, Joana Algarra, junt amb els meus companys Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio en la vostra companyia.
I ara, abans de posar una música adequada, felicitem a tots els Jordis, Jorges, Jordines, Georgines, i a totes i a tots els nostres oients que celebreu avui o demà, o qualsevol dia d'aquests, el vostre sant o aniversari. També les Jorges, que també hi ha Jorges. A veure les ailes. Posem música.
Fins demà!
Fem un petit repàs de llibres que arriben al nostre abast i que ens han sorprès molt gratament. A Un dinar qualsevol, editat per columna, Ferran Torrent explora les intrigues i escàndols de corrupció a la valència actual.
A la dona immòbil, novel·la pòstuma de Joan Barril, ens trobem amb un greu accident domèstic que pateix una dona molt atractiva i com actuen al seu voltant els homes que tenen un pes important a la seva vida. Realment aquesta obra és impactant, l'estic acabant de llegir. Té una intriga que va cada vegada més a mesura que s'acosta al final.
Passa de ser una novel·la dramàtica a ser una novel·la gairebé negra, negríssima, però amb un llenguatge d'una vivacitat, d'una frescor que realment... Això és la manera d'escriure d'en Barril. Sí, sí, molt viva, molt actual. Doncs està publicat dins la col·lecció El Balenci d'edicions 62. La malcontenta de Sebastià Alçamora ens parla de la venjança. La venjança d'una bandolera del segle XIX...
i tot el peculiar món que l'envolta. L'autor de «Crim de sang» i «Dos amics de 20 anys» ens torna a commoure en una història apassionada editada per Proa. Si traiem el nas al cor de l'edat mitjana, ens podem submergir a la crisi econòmica que vivia la ciutat de Barcelona, o sigui que la que vivim ara no és la primera, n'hi ha hagut moltíssimes. Aquella va ser a causa de la incompetència de molts canvistes.
La insolvència era castigada amb la mort, com la de Francesc Castelló l'any 1361, que marca l'inici de la novel·la La fi dels secrets, de Miquel Esteve, que publica Edicions B. El lector del tren de la 627, de Jean-Paul Didier Laurent,
Ens ofereix un relat d'allò més original, protagonitzat per un jove de 30 anys, que cada matí es dedica a llegir en veu alta contes molt divertits als passatgers que comparteixen amb ell el mateix vagó, editat per Seix Barral.
I als seus 88 anys, Josep Maria Espinàs segueix oferint la seva visió del món que l'envolta i continua fent balanç de l'experiència acumulada durant la seva vida. Ara ho fa amb l'obra El ritme del temps, on ens mostra els seus pensaments més profuns i personals.
I així podríem seguir amb els llibres més. Però trobareu demà a tots els diaris les llistes de les últimes novetats i també a la web Illa dels Llibres, on venen detallats nombrosos títols i autors dels més venuts arreu del món.
No només els diaris de demà, sinó que els d'avui, tots ja, porten pàgines senceres plenes de llibres, anuncis de llibres i reselles de llibres. No voldríem, però, tancar aquest apartat sense recomanar-vos que ja és a la venda la segona edició de Noticias Felices en Aviones de Papel, de Juan Marcé.
Si us heu perdut aquesta obra magnífica, és el darrer llibre escrit per l'autor d'Ultimes tardes, com Teresa, i ara teniu l'oportunitat de fer-ho. I podreu conèixer la història de Bruno, un noi de 15 anys, molt tímid i silenciós, que descobreix un dia que surten volant del pis de dalt, on viu la senyora Pauli, avions de paper.
I potser coneixereu com ell d'on surten les coses boniques que ens poden alegrar la vida. Un llibre més molt optimista i molt bonic. O sigui, la gent que no coneix o no ha tractat Juan Mercè i el tenen per un cascarrabies, per algunes sortides de to, que té a vegades quan l'entrevisten, cosa que no li agrada gaire...
No li agrada sortir a les televisions ni massa parlar en públic, però la vida privada és una persona, és encantador, i a més, en aquest llibre es veu molt com és ell i la bondat que ho manifesta. Doncs animeu-vos, animeu-vos el giro. Todas las mañanitas, que tiene un oro, oro, oro.
Y se llevó la noche triste y traidora. Otra vez vuelve el alma del sol abritrío. Y es una esperanza de un nuevo día.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
I com cada setmana, recordem ara alguns personatges famosos que van arribar al món tal dia com avui. El 22 d'abril de 1451, neixia a Madrigal de les Altes Torres, al regne de Castella, Isabel la Catòlica. La que avui tots recordem en la fesomia de l'actriu Michelle Gené, que va donar vida a la reina de la sèrie televisiva Isabel, que va protagonitzar al costat de Rodolfo Sancho.
També un dels grans pensadors de la història naixia un 22 d'abril, però de l'any 1724. Ens referim al filòsof prussià Immanuel Kant. Atret primer per la teologia i després per les matemàtiques i la física, va exposar una manera molt personal d'entendre el món. Va passar a la posteritat a través de les seves reflexions exposades en obres com «Crítica de la raó pura» o «Crítica del judici».
Un altre personatge del món del pensament i la política naixia el 22 d'abril de 1870. Va ser el gran líder revolucionari Vladimir Lenin, activista del sector bolxevic i fundador del partit obrer socialdemòcrata rus.
De ben jove va destacar amb una notable capacitat pels estudis que compaginava amb l'esport. Les ciències socials, el llatí i el grec, li atraien tant com la natació i el patinatge sobre gel, activitats que el van fer àgil i fort.
El comunisme, tal com Lenin l'entenia, va tenir seguidors arreu del món. A Catalunya, el líder polític Jaume Girabau, nascut el 22 d'abril de 1914, va ser un dels que van seguir la seva doctrina, que va exercir primer a les joventuts comunistes de Catalunya i a partir de 1936 ho va fer militant al PSUC.
Va morir executat per la dictadura franquista l'any 1942. De la política passem al cinema, ja que el 22 d'abril de l'any 1937 neixia l'actor estatunidenc Jack Nicholson.
Les seves interpretacions fosques de personatges violents i neuròtics l'han convertit en un dels més grans de Hollywood, ja que és l'actor masculí amb més premis de l'acadèmia. Tots el tenim ben present en les pel·lícules, com El resplendor, quina por, Algú va volar sobre el niu del cucut, Chinatown o Infiltrats. O El carter sempre truca dues vegades, al costat de llegir que l'any i moltes altres.
I també el món del futbol té algun jugador nascut el 22 d'abril. A la província de Gama, al Brasil, naixia l'any 1982 Ricardo dos Santos Leite, molt més conegut com Kaká, nom molt freqüent al seu país, ja que allà...
El nom KK és el diminutiu de Ricardo. I dels famosos que ens han deixat el dia com avui, tenim un record per als ja nomenats anteriorment, Terramantes i Shakespeare, que l'atzar va voler que morissin el mateix dia 22 d'abril de l'any 1616. Un record per tots ells.
Obrim ara la Ràdio Cultura. Som a les portes de la festa més emblemàtica del nostre país. Ja ho hem dit, demà a la Diada de Sant Jordi. Al Montlletí i a la web municipal trobareu els molts actes que podrem veure aquí a Sant Just. Un dels més destacats, l'actuació de l'Esbar d'Ensaida de Rubí el proper diumenge a l'Ateneu.
Fundat l'any 1923 per Josep Guardiet i Pujol, l'Esbar de Rubí és un dels més importants del nostre país, lliurat al manteniment i producció de balls tradicionals, innovant en modernes coreografies, danses tan atractives com el popular ball de gitanes típic de carnestoltes a les comarques del Vallès. Autèntica festa que podem tornar a viure el diumenge dia 26.
Ah, i per als més petits, no us perdeu demà a les 6 de la tarda als Jardins de Can Ginestà l'Hora del Comte pel grup de Parranda, que organitza la Biblioteca Can Ginestà o Biblioteca Joan Margarit, com es diu actualment. No hi ha goig més gran pels avis i les àvies que poder compartir activitats divertides amb els nostres nets i netes.
I si els vostres nets i netes ja són grans i, a més a més, bons cinèfils, no us perdreu la formidable pel·lícula que la sala utopia del casal de joves projectarà el proper dissabte, dia 25, a dos quarts de set de la tarda. Relatos salvajes, de Damien Sifron. Impactant i esplèndida, us podem assegurar que no deixarà indiferent a ningú.
I ja que parlem de cinema, recordem que a partir de demà passat, dia 24, torna al Cinebaix de Sant Feliu l'esplèndida pel·lícula de Maria Ripoll, Rastres de Sàndal. Dues germanes i dues cultures són les que donen vida a aquesta apassionant història protagonitzada per Aina Clotet i Nandita Das, senzillament admirables en els seus respectius papers.
També al cine baix sou encara temps de veure l'atractiva Cenicienta de Walt Disney dirigida per Kenneth Branagh on l'excelent actriu Kate Blanchett broda el paper de la perfida madrastra. Entre les altres sorpreses podem veure la sempre original Helena Bonham Carter fent una peculiar fada madrina
És el conte de la ventafocs de tota la vida, però feta amb gran dinamisme que fa que els més petits s'ho passin d'allò més bé. Clar, com que si són petits per ells és una novetat, els sorprèn molt aquesta actuació de la madrastra i de les dues germanastres. Nosaltres, com que ho tenim molt vist, ja no ens sorprèn. Però amb ells els va fer molta, moltíssima gràcia. Oi va anar amb els nets i netes i s'ho van passar en gran. La pel·lícula està molt i molt ben feta. També surt la carbassa...
I tant, i tant, i tant. Les 12 convertits en tot. Sí, sí, toquen les 12 i una carrossa esplèndida, a mesura que va corrent a tota velocitat, es va convertint en carrossa, els lacaios, els... En ratolins. Sí, el cotxe és un ratolí, els que van a darrere, lacaios, com es diu en català, els lacais, això, els lacais es converteixen en llargandaix i llavors l'home treu la llengua i ja menja amb bosques, o sigui...
És divertit. A més, la conversió és progressiva, no? Sí, sí, sí. És mig lacà i mig llargandai i a mesura que es va convertint en llargandai ja va trient la llengua i ambassant-se les mosques que troba pel camí i a més li va creixent la cua. Clar, això provoca moltes rialles entre els petits perquè està feta d'una manera bastant sorprenent per ells, no?
I parlant de petits, Gatzara de la Bona, la que preparen els diaplets de Sant Just per festejar el correfoc infantil del proper dissabte, dia 25, que serà el preludi del gran correfoc de Sant Jordi. A dos quarts de nou del vespre... No, em penso que el dels petits era a dos quarts de nou i el dels grans a dos quarts de deu del vespre a la plaça Verdaguer, amb els dimonis a pagallums de cama blanca, el drac i tota la corrua de convidats que donaran vida a la festa.
I parlant de festa...
Recordem també aquests joiosos jardins que tenim a Can Ginestar, tan guarnits. I també les magnífiques exposicions, la magnífica, per exemple, hi ha molts autors, titulat It, Veí, Can Ginestar, que fins al 26 de maig podem veure a dins la sala d'exposicions del celler un bomber de Déu d'autors i autores. Si els diem tots, aquí n'hi ha un fodral, però hi ha molts dibuixants, pintors...
escultors, tota la gent del Carreu Blau, tota la gent que fa art de Sant Jus, segur que encara, com sempre, n'hi falten molts, però els que hi són fan molta petxoca i l'exposició queda molt, molt i molt bé. I recordem també que al cim de Can Ginestar, al centre d'interpretació del municipi, hi ha una conversa amb Carles Ferraté, arquitecte, el proper dimarts 28 d'abril, a les 8 del vespre, a la sala Isidore Cònsul.
Carlos Ferraté Lambarri, Barcelona 1944. És doctor arquitecte i catedràtic de projectes arquitectònics de la Universitat Politécnica de Catalunya i director de la Càtedra Blanca de Barcelona. Acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, investit doctor honoris causa per la Universitat de Trieste. L'any 2006 constitueix amb Xavier Martí, Lucia Ferraté i Borja Ferraté la societat ofici
Oficina d'Arquitectura de Barcelona, amb Núria Ayala com a directora de projectes, Premi Nacional d'Arquitectura 2009 a la seva trajectòria, atorgat pel Ministeri de Vivienda i nomenat des de desembre de 2011 membre de la Royal Institut
dels Arquitectura Britànica. No això digueu tu perquè està en anglès i t'ho diràs molt bé, Joan. No, no, no té cap problema. Royal Institute of British Architects International Fellow of the Riva. Has vist? Quin guïment d'anglès has fet aquí. Magnífic, magnífic.
Aquestes converses estan molt bé perquè hi podeu prendre part, podeu fer preguntes, està en la línia d'altres actes de converses d'aquestes, i en va haver una amb Clara Segura i amb altres personalitats del món de la cultura, o sigui que són molt interessants. Sí, i ara farem un record d'un concert estupendo que va fer el cor l'Opom de Flors.
O sigui que va ser diumenge passat, al cor lupom de flors d'aquí, del nostre poble, fou convidat per la societat coral La Lira, la primera trobada de caramelles de Sant Cugat del Vallès. Van participar, a més a més, de lupom color de flors... Ai, que lío!
de la coral d'Opom de Fros. Ah, el bé que la coneixes, aquesta coral. Imagina't, imagina't, han anat al net, va al marit, escolta'm, però mira, quan no surt, no surt. Van participar l'Orfeó de Flix, la Societat Coral Vent Endins de la Llacuna, Societat Coral Unió Rubinenca de Rubí, Societat Coral Unió Sant Cugatenca i la Societat Coral La Lira, anfitriona de l'acte.
Crec que vau tenir una rebuda extraordinària, no? Us van donar xocolata, coca, vidols... I a més em diu que quan va acabar el Dolzàpat va començar la cercavila per tots els carrers. I tant. I estava pleníssim de vianants. Les colles convidades van cantar. O sigui, això va ser una gatzara extraordinària, no? Sí, sí, sí. Cal dir que la desfilada era acompanyada per membres de l'escola de música tradicional amb els instruments clàssics, gralles, tambós i flaviols.
Com a final de festa, el gran concert a la plaça de l'Hom, on totes les colles van estar esplèndides. Però no cal dir que el nostre cor, l'opom de flors, juntament amb la societat coral La Lida, de Sant Cugat, van ser les estrelles del concert. I com a final, un fantàstic àpat de germanor. Em diu que veu menjar, que us veu passar, eh? Va haver alegria, amistat, bons desillos, però sobretot veu halar de mala manera.
i després vam cantar tots plegats l'hora dels adeus, el cant del poble i fins i tot sarsuela allò va ser ja una desmanegamenta va ser un acte molt ben programat hem de donar gràcies jo des d'aquí les dono un nom del cor l'opom de flors
per la bona acollida, la bona organització i l'agradable jornada que ens vam fer passar a Sant Cugat del Vallès. I pels qui no vam estar a Sant Cugat, recordem que també les caramelles van estar molt bé per aquí, pels carrers de Sant Just. Sí, va ser l'altra setmana. La setmana anterior, en el corlo, el pom de flors es va lluir també, cantant com és habitual, ja amb una experiència i un saber fer que dóna gust. No, no, escolta'm, sense passió. Realment, la Lira va cantar molt bé
Però el cor nostre va cantar molt i molt bé, molt bé, de veritat.
I ara farem una mica de repàs aquestes exposicions noves que hi ha tant a la Galeria Trama com a la Sala Parés. A part que fem aquell una mica de ressupor de xacolata o de suís, totes aquelles coses al carrer Petitxol, val la pena que anem a veure a...
Obre sobre paper d'Anna Miquel a la Galeria Trama. Es pot veure fins al 19 de maig. I si algú vau escoltar, o vau veure, millor dit, ahir, avui TV, les exposicions que va fer sobre art contemporani Artur Ramon, el galerista,
van ser molt clares i molt magnífiques. Però van ser molt crítiques. Van ser molt crítiques, però a la vegada va dir una cosa molt autèntica i molt ferma, que no ens hem de deixar complexar. O sigui, és la nostra sensibilitat la que mana. I si hi ha una pintura que no et diu res, amb tota llibertat pots dir això no em diu res, no m'agrada. O sigui, perquè cada pintor...
ho sent d'una manera molt subjectiva, però el que mira també és molt subjectiu. També, la rep d'una altra manera. No ens ha d'anar a fer vergonya, no ens ha de fer cap vergonya, que hi ha gent que no s'atreveix a dir això està aquí exposat a la Sala Parés o està a la Galeria Trama o està al Museu d'Art Contemporani i no m'agrada ni mica ni gens. Diu, no, no ho podeu dir amb tota llibertat, perquè a mi també em passa. I hi ha molta gent que ens encerrona, que amb allò, cada vegada la gent compra més la firma d'un senyor que és famós. I aleshores allò de
Escolta'm, que de grans pintors, a mi, hi ha molts quadres que no m'agraden. Home, és allò d'agafar fama i posa't a geure. N'hi ha que diuen, com ara ja soc conegut, el que val és la firma, val la signatura, i aleshores, el dia que està inspirat, pinta amb sensibilitat i amb gràcia, i el dia que no, fa qualsevol cosa... I ja està. Però està com està ben catalogat, llavors a cobrar un realero.
també col·larà. Per tant, a nosaltres aquestes ens han agradat, de la Galeria Trama. Tu la vas veure quan la muntaven, quan l'estaven posant. Sí, perquè aquesta s'inaugurarà demà. Va ser inaugurada també el 16 d'abril.
El 16 d'abril fins al 19 de maig es poden veure. I aquí... Aquí és tot allò que t'agrada a tu, de les línies rectes i dels objectes quadrats i de les perspectives i totes aquelles coses. Ves que totes les persones que ens agrada la geometria, i hem treballat molt amb ella, evidentment, els grafistes hem treballat amb la geometria tots, i és la nostra base. I aleshores...
Quan la pintura agafa la geometria, no per fer anunci, no per fer cartells, no per fer cobertes de llibres, sinó que per ella sola s'expressi, llavors perquè la geometria es converteixi en art, aquests rectangles, aquests quadrats, aquests hexàgons, aquests cercles, els has de combinar molt bé.
i posar-hi uns colors molt atractius perquè això a la sensibilitat de la gent li arribi, no? Sí, sí. I ja dic, hi haurà qui correctarà, hi ha altra que dirà, això només són rodones, això només són quadrats. No, no, no, aquí la Natàlia Vaquero i el Sergi Mesa realment... Han fet una bona feina. Una bona feina. I molt original, la manera de combinar-ho és molt original. Molt original. Sobretot aquesta de la Natàlia Vaquero, que està aquí exposat amb el díptic aquest,
A mi m'agrada molt. El món dels artistes és també molt peculiar, perquè jo que soc soci des que tenia 15 anys, ja en tinc 74, de Sant Just, ai, de Sant Just, de Sant Lluc. Mira, ara se me ha colado el santo. O sigui, veus gent amb unes sensibilitats tan diferents, ja que està enamorat de la figura humana i no surt mai de dibuixar nu, i altres que la detesten i, en canvi, passen al...
tots els dies a l'estudi de natures mortes o de verdures de tota mena. Sí, sí, sí. Danes vergínies, pisant aquella poma, i un dia un senyor em deia, és que on hi ha una poma ben maca, jo prefereixo pintar una poma que un senyor o una senyora. Sant Tilari, amb aquesta exposició que s'ha clausurat fa molt poquets dies...
També tenien unes pintures en blanc i negre i la mateixa, en contrast, en color. I era una meravella. Al Sant Hilari poden dibuixar el que vulguin. Com que saben dibuixar moltíssim i molt bé, dibuixen i pinten com volen, poden dibuixar el que les doni la gana. Naturens vives, mortes i a mig pas. Perquè el que fan els surt bé. Sí, sí.
Aquesta tendència en els cècles artístics ja ve de lluny, perquè els fundadors de Sant Lluc, l'un feia sempre coses molt negres i molt fosques i amb gent molt tapada i molt recollida, i l'altre feia la noesa i el pal com venia al món. O sigui, que cadascú com ho sent. I ara es vols parlar... I de la sala Parés, que també fins al 12 de maig podeu veure l'exposició d'en Carles Díaz, que és també molt natural i molt autèntic.
El diadés hiperrealista, gairebé, és un figuratiu que us agradarà, perquè el figuratiu sí que no té dubtes, figuratiu com que tothom és el que és, si un pinta una bicicleta, veu una bicicleta, i si pinta un lloro, veus un lloro, aleshores com ho veus tal com és... El tema et pot agradar més o menys. El tema o no, però aquí veus el que és, veus el que és i ja està. Sí, sí, l'entorn potser no és gaire maco.
Però la bicicleta és la bicicleta i els colors no estan malament. L'entorn és que no és que sigui maco ni lleig, és un entorn urbà. I aleshores els entorns urbà són els que són. I d'un entorn urbà no gaire maco. És un entorn urbà bastant gris, però és que Barcelona i totes les grans ciutats estan plenes de...
coses molt atractives i també de molts espais grisos i foscos. Totes les ciutats els tenen, o sigui, no hi ha cap gran ciutat. No, no, perquè tu passeges per la ciutat europea que vulguis i vas en un lloc molt bonic, dones la volta pel carrer de darrere i dius, ara on m'he ficat, no?, que lleig és això. Sí, sí, és veritat. Posem una mica de música. Música
Bona nit.
Fins demà!
I ara una nota que rebem de Sant Jus Solidari que ens fa una petició. La seu de Sant Jus Solidari i el casal de joves són punts de recollida de la campanya per una altra mirada, amb la qual es recull material fotogràfic digital en desús per formar futures dones fotògrafes a comunitats de Gàmbia, a l'Àfrica. Diu, acollida de material fotogràfic.
Dóna una altra oportunitat al teu material fotogràfic digital en desús per a formar a futures dones fotògrafes el projecte Defendema en Tujerenc a Gàmbia.
Bé, els punts de recollida, com ja hem dit, és al Casal de Joves i a Sant Just Solidari. A les escoles, carrer Montserrat, no carrer escoles, carrer Montserrat, número 2. Els dijous té un horari de treball i els dissabtes, els dissabtes és més llarg, de 11 a 13 i de 18 a 20.
Bé, si voleu consultar la web, veureu les hores i el lloc que us sigui més fàcil d'arribar. Tant la web del Casal de Joves com la web de l'Ajuntament, al santjus.cat, ho trobareu tot allà. Això mateix. Tot el que hi ha al butlletí ho trobeu a la web. I més, la web està sempre ampliada perquè la web...
Cada dia es renova i es posa cosa a vegades. Es va renovant i es posa el dia. A vegades la part escrita està feta 15 dies abans i llavors es actualitza. El bulletí està redactat en temps i si hi ha un canvi d'horari, un canvi de dia o un canvi d'actes, a la web s'actualitza. Mira, això m'ha fet gràcia. Viure en verd. Vicis en lloc segur.
A fer copes amb la bici? Sí. Com ets, no? Ara, sobre d'anar amb bici, vages a fer copes, compta després que amb la bici, esclar. Feu esses i llavors atropelleu els vianants. Aquí, aquí. O se salten els semàfors amb vermell i totes aquestes coses, però això està molt bé. Diu que la bicicleta guanya presència a les carreteres i, sobretot, a les zones urbanes.
Segons la Direcció General de Trànsit, un 12,5% de la població espanyola va en bici com a mínim un cop per setmana i només entre el 2008 i el 2015 el nombre de suaris va passar de dos milions de persones. Els ciclistes comparteixen una afició, una manera d'entendre la mobilitat i ara també espais de trobada per l'oci sense pedals.
En aquest context, neix Fixed Lover, una xarxa que identifica els bars i restaurants que ofereixen un espai interior on guardar la bici. De totes maneres, no vameu gaire si aneu amb bici, perquè és un perill, no? També acabaran exigint que buffin els ciclistes. Fa uns mesos, quan van posar en marxa aquest projecte a Barcelona, van identificar 20 locals a la ciutat on podien deixar la bici en lloc segur.
Al web de Fix & Lower, es diu així, Joana? Fix Lover, sí. Fix Lover. Ara apareixen assenyalats al mapa més de 50 establiments, no només a la capital catalana i Rodalies, sinó també a ciutats com Salamanca, Múrcia, València o Palma de Mallorca.
Un mateix distintiu a la porta del local informa als biciclients que a l'interior existeix un espai reservat per deixar el seu vehicle. De fet, ser Bike Friendly pot ser una bona manera de pescar nous clients.
Des de la implantació del Bicinc el 2007, el nombre de ciclistes a Barcelona no ha fet més que augmentar. Avui existeixen aproximadament uns 150.000 abonats a aquest sistema, un 50% menys que fa uns anys, entre d'altres causes, per increment de tarifes i la crisi. Però el doble de ciclistes que es desplacen a la seva pròpia bicicleta,
Bona part d'aquests usuaris són gent jove que dedica molt del seu temps lliure al consum urbanita. Així que ja ho sabeu. Busqueu a la xarxa de Fakes Lover i trobareu aquests 50 establiments on podeu guardar la bici.
dinar, prendre unes copetes, fer una estada, fer una tertúlia sense el perill que us prenguin la bicicleta. Però si sou gent gran, molt gran, jo recomano la bicicleta fixa. Té menys perill. I si feu una copsa amb la bicicleta fixa no us estavellareu. Això mateix. Posem música.
Bé, doncs ens hem de passejar per Collserola, com recomana el nostre senyor alcalde, que sempre a través de Facebook ens parla de les seves excursions i del molt que hem de conèixer l'entorn de Sant Just. Però, sobretot, hem de procurar si anem a Collserola, no embrutar-lo.
Ah, clar que no. Perquè és una veritable pena que a vegades hi ha indrets que tothom ha deixat allà les rastres del bocata, la lleoneta i tot el que vulgui més. A veure, el que és net és net a tot arreu i el que és brut també ho és brut a tot arreu. El que embruta el carrer, el que no recull la caca del gos, aquest no li diguis que sigui net a Collserola. El que no tanca les portes. És que l'incivisme sembla mentida, però...
Els nostres joves, per l'amor de Déu, que escolta'm, parlem i parlem i parlem i no hi ha manera de que entrin. Joves i grans, eh? Perquè mira, el mal costum de posar els peus al seient de davant, els busos i tranvies... Primer ho feia només gent jove i ara veig que la gent gran també ho fa. També ho fa, també. En lloc de corregir els joves... I pobre de tu que els diguis res, eh? Que et fumen una plantofada, eh?
Bé, no tots, ja que reaccionen bé. No, la reacció millor de totes és que no posin els peus. Això és el principi. Però a alguns els hi dius, ja se'ls hi fas una senyal i baixen el dalt. Oh, naturalment, no faltaria més. Però hi ha d'altres que no. No, no, això passa perquè com ara ja no van els revisors ni els cobradors dintre de l'autobús, doncs allò és una mica a Sierra Moren.
Revisors sí, el que passa, que no diuen res. No, revisors de quan en quan. No és un personatge que estigui sempre dintre de l'autobús. El tramvia deu-n'hi do. El tramvia pugen molt, el bus no tant. I a més pugen amb dos guardes de seguretat, dos revisors, o sigui, impacten el tramvia. El tramvia fa més respecte, però els bussos no. Bé, doncs vamos a visitar Collserola. Vinga, doncs. Enllestida la recuperació del pantà de Can Borrell. Mm-hm.
S'han finalitzat les obres de recuperació del pantà de Can Borrell amb la instal·lació d'una plataforma de fusta que incorpora un llarg banc i que formalitza un espai d'estada emplaçat pels vols de la presa del pantà de Can Borrell.
configura un espai de recollida ideal per descansar, observar i interpretar l'entorn, etc. És l'únic punt de l'itinerari que s'apropa a la làmina d'aigua, ja que la resta del traçat s'ha apartat intencionadament de l'aigua per la fragilitat de l'entorn. La plataforma té forma triangular i presenta un lleuger pendent seguint la inclinació del terreny.
Un banc corregut la limita en un cantó i un faristol amb informació de l'indret punteja l'altre. Està connectada a la base de fusta del pont realitzat en la primera fase. Amb aquesta actuació finalitza aquest ambiciós projecte que ha estat finançat pel Consorci del Parc de Collserola, l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el Consorci de Turisme del Vallès Occidental.
La primera fase del projecte que va permetre recuperar l'esplendor d'aquest indret i que havia començat el darrer trimestre de l'any 2013 va concloure el dia de Sant Medí del 2014. Enguany, ja el 2015, s'ha acabat la segona i darrera fase. O sigui que us convidem, us convidem també ara a viatjar per Catalunya.
On hem anat avui? On has anat aquest cap de setmana? No, aquest cap de setmana he anat a Sant Cugat. Però jo us convido que aneu ara a un lloc que està bastant proper. Posa la musiqueta, que és molt amiceta, i després parlarem d'on.
Si teniu nens, podeu passejar tranquil·lament per Sitges i Vilanova, però a partir del transport amb tren. I si no teniu nens també, perquè és molt divertit. Va, però és per facilitar als papes que poden portar les criatures. Ja, i els avis que hi aneu amb els nets, la mar de bé. Oi, que molt aviat nosaltres, l'associació de gent gran, tenim organitzat precisament una visita a Sitges...
Amb els dos museus, el Cau Ferrat i Maricel. Molt bé, molt bé. El Cau Ferrat, magnífic, magnífic. Tant el Cau Ferrat com Maricel. I Vilanova també molt bé. El que passa és que fer els dos llocs en un dia és una mica justet de temps. Ja veuràs, ja veuràs. Mira, aquí ho explica. Mercès a les bones comunicacions ferroviàries que trobarem per arribar al Garraf, comencem la ruta a l'estació de Sitges, sempre en direcció al mar, ja sigui pel carrer...
Ànimes o Illa de Cuba i aviat arribareu a la platja de Sant Sebastià o al Passeig de la Ribera. De l'art a la locomotora de vapor. A tocar de l'oficina d'informació turística de Sitges trobeu el Museu Camp Ferrat, que serà la nostra primera parada de la jornada.
Aquesta casa fou l'estudi del pintor i escriptor Santiago Rossinyol i lloc de trobada dels artistes del modernisme català. La col·lecció, a més de les obres de Ramon Casas, Picasso o del mateix Rossinyol, despertarà l'interès dels nens per la seva singularitat.
Al mateix carrer, Fonullà, molt a prop, trobareu el Museu Maricel, que l'han acabat de restaurar i que ofereix una interessant mostra d'objectes modernistes, quadres, mobles, ceràmiques, que és un veritable encant. I sortint dels museus, enfileu el passeig de la Ribera fins al carrer Bonaire, on s'ubica, en una antiga casa de la petita burgesia catalana del segle XIX, el Museu Romàntic.
A més dels magnífics salons i del mobiliari i antiguetats que conté, al pis superior podreu contemplar la col·lecció de nines antigues que foren propietat de la il·lustradora Lola Anglada. Es tracta d'una de les millors col·leccions d'Europa en el seu gènere que ens mostra com anaven vestides les dones als segles XVIII i XIX.
Per continuar la visita a la comarca, retornareu a l'estació i agafeu el tren fins a Vilanova i les altres. A tocar de l'estació trobeu el Museu del Ferrocarril.
Com molt bé us informarà el personal del museu, aquest ofereix als visitants un viatge en tren a través del passat, present i futur, de manera amena i didàctica. Un audiovisual a través de la història del Ferró Carril, veure el primer tren del país enfilar-se a una antiga locomotora de vapor o entrar en un vagó de tren Talgo formen part de la visita.
Ah, hi he estat diverses vegades i és molt, molt interessant. A més, quan torneu de Sitges i aneu a Vilanova, entremig podeu dinar a un xató, que és una delícia. Llavors estareu en forma per visitar el museu i pujar a tots els trens que permeten pujar, no a tots, només a tots o tres. Els altres estan tancats i pots mirar el vagó des de fora i treure el nas per la finestra i mirar com era per dins.
I al final de la jornada, la platja. Per acabar, us aconsellem anar a la llotja, on entre setmana se subasta el peix. A les vuit, el peix blau. I a quarts de cinc de la tarda, la resta del peix, llotja, port de Vilanova i la Geltrú. Podeu trucar al telèfon 93 815 02 50.
Ara encara fa una mica de fresqueta, però si aneu una miqueta avançada a la primavera, us aconsellem que us acosteu a la platja del Far de Vilanova i la Geldrú. Aquesta àmplia platja és l'inici d'una de les darreres zones verges del litoral català. La reserva dels colls i mira el peix. Resseguint la costa podreu banyar-vos, si us ve de gust, en les petites cales aïllades de l'entorn.
Per mi la més maca per banyar-se és la que hi ha entre Vilanova i Covelles. Platja nudista, en plena natura, sense cases al darrere. Podeu gaudir del mar i de la platja. És una veritable meravella. I si vas vestit, què passa? Et tiren pedres o què? No, cada un pot anar com vulgui, Joana. Ja saps que els nudistes respecten els tèxtils. El que no sempre els tèxtils respecten els nudistes. Els nudistes, clar. Em sembla un contrasentit, de totes maneres.
Bé, doncs ja hem fet el viatge
I ara arribem a aquella pàgina que t'agrada tant, dels rodolins que dius tan fins, no? Sí, perquè és un llibre molt graciós. És la campanya del lloro. Aquest llibre el podeu trobar a la llibreria Millar, al carrer de la Unió 21. Perquè l'altre dia vaig passar i vaig veure la portada. Dic, mira, el llibre que sempre porta la Joana. La llibreria Millar està ple més de rodolins i endevinalles.
A més, de llibreria teatral, té l'especialitat en llibres de coses típiques de Catalunya. Molt bé, doncs, comencem. Si us pregunten que tens hipo, digueu no, jo tinc cinglot. I no es té mal de garganta, és mal de gola o de coll.
De repent? No. No, no, de sobte. Cal advertir que aquest mot també té d'altres sinònims, més aquí no hi caben tots. Per lo menos no és correcte. Digueu el menys i més no. I en lloc de menys mal poseu-hi encara bé, encara sort.
El pare compra un terreno. Un terreno? Què és això? Terreny, terreny, repetiu, ni que es tracti d'algun hort. El qui té una peça d'illa, concretem-ho, té un malson. Li vens la lletra del cotxe o bé del televisor? Qui ho sap? Si algú diu pa amb mantequilla...
Rebutgeu-li el nom de cop, pa amb mantega, pa amb mantega, i que ho sigui profitós. Que està fent una tormenta. Ai, que Déu et faci bo. El vot just és dir tempesta, i pleguem, que sent un trò.
Fins demà!
Bé, després d'aquesta visita a Catalunya que hem fet fa un moment, ara ens quedarem a Barcelona amb les seves coses especials. I tornem al carrer de la Unió, no? Em sembla que m'has dit, al Palau Güell, però de la llibreria Millà. Doncs al mateix carrer trobareu el Palau Güell. Bé, el Palau Güell, un edifici que va estar a punt de fer a les Amèriques. El primer encàrrec important que va rebre Antoni Gaudí va ser la projecció del Palau Güell.
Evidentment va ser un encàrrec del comte de Güell, no?, el senyor Eusebi Güell i Basigalupi, gendre del marquès de Comillas, amic i seguidor de l'obra de l'arquitecte de Reus, qui li va encomanar aquesta vivenda. Tot i que els treballs de decoració continuarien fins al 1890, la casa es va inaugurar el 1888, coincidint en la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona,
L'arquitecte va realitzar una entrada espectacular amb portes d'arts parabòlics i reixes de ferro forjat. Per afavorir el passatge de carruatges, l'accés era de grans dimensions. De l'interior destaquen els sostres de fusta i ferro en estil mudéjar. Com és habitual en Gaudí, a la teulada hi va idear diverses xamanelles decorades.
L'espai del soterrani el va deixar per als estables als quals s'hi accedia a través d'una rampa de caragol. Eusebio Güell va viure al Palau fins al 1906, quan es va traslladar a la casa Larrard, al parc Güell, on hi va morir el 1918.
La seva família continuaria habitant l'edifici fins a l'esclat de la Guerra Civil, moment en què l'immoble es va confistar per fer-lo servir de comissaria. Sorprenentment, el 1944, un milionari nord-americà va voler comprar el palau per traslladar-lo peça a peça fins als Estats Units. Quina ha vingut acudit, eh? Per salvar-lo de semblant mutilació i evitar l'espoli cultural de la ciutat,
la Diputació de Barcelona el va comprar i el va convertir en el Museu del Teatre, que, igual que l'Institut del Teatre, durant els anys de postguerra, pertanyia a la Diputació de Barcelona. Actualment, el Museu del Teatre és enfront del Teatre Lliure Montjuïc.
La dada. Aquest edifici, declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO l'any 1984, es pot visitar de manera parcial des de l'any 2008, quan la Diputació de Barcelona el va reobrir al públic. I val la pena de ser visitat perquè és molt i molt interessant.
I ara arribem a l'espai poètic. Com no podia ser d'altra manera, hem triat avui un parell de poemes dedicats a Sant Jordi. El primer d'en Ventura Gasol, un dels creadors d'Acció Catalana, i el segon d'en Josep Maria de Sagarra. I diuen així, el corser de Sant Jordi.
Sant Jordi té un corser adolescent, més blanc que els núvols d'una nit serena. Un corser esperit i flama i vent. A mitjanit arriba d'Orient vestit de llum, d'estels i lluna plena. El gentil cavaller d'un glavi ardent amb el puny enramat de flors enceses i al cap damunt una senyera al vent de núvols fabulosos de l'Orient inflats de bons auguris i promeses.
Que demà, de matí, aquest núvol blanc el glavi el desfarà amb pluja d'estrelles i plouran roses blanques i de sang i es posaran el pit de les doncelles. Passa bronzent damunt de la ciutat que el corser sempre corra i mai no es cansa i cada any passa més esperitat.
que el terme del camí també s'atança. Enguany, que una rojó de llum i sang, declariant els cims més alts augura, el curser és més lleuger, subtil i blanc. Li ha nascut una ala a cada flanc i, de bronzenca va, ni s'afigura.
enguany ranillat més fort que mai, que ja present la fi que li arriba, dels camins sense terme de l'espai, que en aquells cims d'aquella llum es priva, haurà l'atent repòs que no hagué mai, en un ferm monument de roca viva.
Sant Jordi, preneu els esperons, som el jovent que ve al vostre darrere, ens sentim cavallers i ens adalera perdre'ns amb vos endins els horitzons, dalt del curser de les nostres passions.
I aquí un breu poema de Sagarra que va titular Sant Jordi Gloriós. Sant Jordi té una rosa mig desclosa pintada de vermell i de neguit. Catalunya és el nom d'aquesta rosa i Sant Jordi la porta sobre el pit. La rosa li ha costat gràcies i penes i ell se l'estima fins qui sap on i amb ella té més sang dins de les venes per plantar cara a tots els dracs del món.
I aquest estat, aquest espai poètic d'avui, que hem dedicat a Sant Jordi, perquè demà és el dia del Patró de Catalunya. I abans d'acabar, potser, una curiositat. Àngel Guimarà, del Teatre al Cinema. Àngel Guimarà, que va néixer el 1845 i va morir el 1924, va ser el màxim exponent del Teatre de la Renaixença,
Va tenir la sort de veure dues de les seves obres versionades al cinema i és perquè amb fructuós gelabert va convertir en films Terra Baixa l'any 1907 i Maria Rosa el 1908.
Diuen que el dramaturg es va emocionar molt quan va visionar les seves obres projectades en una pantalla. A més, una d'elles protagonitzada per Margarida Xirgo, si no m'acordo malament. Maria Rosa, em sembla, no? Sí, Maria Rosa per Margarida Xirgo devia ser impactant.
I tant, doncs, n'hem recordat Àngel Guimarà. I Terra Baixa encara es representa o ja s'ha acabat la representació? No estic assabentada. Terra Baixa com que és un clàssic. Terra Baixa és a Catalunya un clàssic com pot ser La vida és sueño a Madrid o com pot ser Fuente o Vejuna. És un clàssic.
Guimarà és ja un clàssic i, per tant, es representarà sempre. Jo ja he vist al teatre dues o tres versions. Se n'han fet moltes versions. La darrera la va fer Lluís Omar fent tots els papers de l'auca perquè feia tots els personatges. I ara he vist que ja està anunciada una altra Terra Baixa que la fa una altra gent. O sigui que Terra Baixa no deixarà mai de representar-se perquè de totes les obres de Guimarà potser és una de les més impactants. I més punyents, eh? Més punyents. Però l'única, perquè Maria Rosa és molt bona. Maricel, no cal dir-ho. L'excitas que ha tingut...
I aquesta encara es representa o no? Maricel, sí. Maricel, per Dagoll de Gomes, representa el Teatre Victòria. Ha sigut un èxit extraordinari. Perquè ha estat un èxit extraordinari. Ja ho era. Ja ho ha sigut en les tres vegades que s'ha representat. I abans de ser un musical, Maria Matilde Almendros i Mario Cabré es van fer un tip de representar-la per tot Catalunya. Bé.
I això que no donava massa l'aspecte moresc que el personatge requereix, o potser sí. O potser sí, depèn, depèn que cadascú com s'ho imagina. Bé, ara ja posarem la sintonia de comiat. I aneu a veure Maricel, que val la pena.
Doncs bé, com ja he dit, fins aquí aquest programa d'avui de 60 i més, que es tornarà a repetir, si Déu vol, el proper dissabte. I si no, dimecres vinent, tornarem a estar amb vosaltres per fer un altre programa de 60 i més. Que si no hi ha futbol, anirem en directe, i si hi ha futbol, en diferit. No, sembla que ara el futbol està una mica lluny. Doncs, en directe. En directe. A reveure. Adéu.
Fins demà!